llegendes, contalles i tradicions una rondalla de l’avi...

45

Llegendes, contalles i tradicions

Una rondalla de l’avi Roc: La Favereta

Jaume Lligadas. Grup Tres Torres. Viladecans

Introducció

L’avi Roc en realitat era el meu besavi, es deia Roc Balletbó Montmany i havia nascut a Viladecans l’any 1863. Podríem dir que la sort no l’havia afavorit gaire, havia enviudat dos cops i a més a més va tenir la mala fortuna de perdre per accident una mà i una cama. Malgrat tot, mantenía un carácter afable i li agradava molt explicar històries. L’avi Roc li explicava la rondalla de La favereta a la seva fi lla Merceneta, la meva àvia, i ella ens l’explicava a mi i als meus germans i posteriorment jo l’he explicada a les meves fi lles. És una rondalla que de petit em fascinava molt i sempre li demanava a l’àvia que me l’expliqués una vegada i una altra i l’àvia que, com el seu pare, li agradava i en sabia molt d’explicar històries, sempre hi accedia.

La Rondalla

La favereta

Vet aquí que una vegada hi havia un bon home que tenia molts fi lls i no tenia res per donar-los per menjar. Un dia, estant assegut al pedrís de casa seva, va passar per davant un marxant i, veient la cara de tristor del bon home, s’hi va acostar i li va dir:- Què us passa, bon home, que esteu tant trist?- Mireu, és que sóc molt pobre, tinc molts fi lls i no tinc res per donar-los per menjar.El marxant va obrir la bossa, va agafar una llavor de favera que duia en una capseta, i l’hi va donar.- Veieu aquesta llavor de favera? Doncs la planteu aquí a l’eixida, la regueu, i tot seguit li dieu aquestes paraules:

Favera, favereta,vés creixent i vés pujant

i al cel vés arribant

El bon home li va donar les gràcies i tot seguit va fer tot el que li havia dit: va plantar la llavor, la va regar, i de cop i volta va començar a créixer. El bon home s’hi va enfi lar i va dir les paraules que li havia ensenyat el marxant:



Un cop arribat al cel es va trobar amb unes portes molt grans, va trucar i va sortir un home amb una barba blanca i molt llarga. Era sant Pere.- Què voleu, bon home?- Mireu, és que sóc molt pobre, tinc molts fi lls i no tinc res per donar-los per menjar.- Vaja! Doncs aquí teniu aquestes estovalles i quan vulgueu menjar només heu de dir:

Estovalles pareu-se!

46

Baronia d’Eramprunyà.

El bon home tot content es va enfi lar a la favera i va baixar cap a la terra, per fi podria donar de menjar als seus fi lls. Un cop arribat a terra va sentir que tocaven a missa i va pensar que bé hi hauria d’anar per donar gràcies, però potser seria millor deixar les estovalles a casa de l’hostaler per que les hi guardés.- Bon dia hostaler, que em podríeu guardar aquestes estovalles mentre sóc a missa?- És clar que si! - Gràcies hostaler, però sobretot no digueu: “estovalles pareu-se”.- No patiu gens, podeu marxar tranquil, jo us les guardaré i no diré pas aquestes paraules.L’hostaler tot encuriosit, tant aviat va haver marxat el bon home va dir:

Estovalles pareu-se! Mare de Déu Senyor! Quin bé de Déu de menjar que va aparèixer de cop i volta a sobre de les estovalles, hi havia de tot: escudella, pilota, carn d’olla, pollastre, conill i també les millors postres.L’hostaler, va pensar que no podia pas deixar-se perdre aquelles estovalles i va pensar que li diria que havien entrat uns lladres i les havien robat.El bon home en acabada la missa se’n va anar cap a l’hostal a buscar les estovalles.- Bon dia hostaler, vinc a buscar les estovalles que us he deixat abans.- Ara sí que em sap greu! Sabeu que m’ha passat? Mentre éreu a missa han entrat uns lladres a l’hostal i se les han endut.El bon home se’n va entornar trist cap a casa seva i un cop allà va decidir enfi lar-se a la favera i tornar a pujar al cel.



Un cop arribat al cel va trucar a la porta i va sortir sant Pere.- Un altre cop per aquí? Què voleu ara?El bon home li va explicar el que li havia passat amb les estovalles i aleshores sant Pere li va dir: - Aquí teniu aquest burro, quan necessiteu diners només heu de dir:

Burro, caga pessetes!

El bon home tot content es va enfi lar a la favera i va baixar cap a la terra. Per fi tindria diners per donar de menjar als seus fi lls! Un cop arribat a terra tornaven a tocar a missa i va pensar que bé hi hauria d’anar per donar gràcies i com l’altra vegada va anar a casa de l’hostaler perquè li guardés el burro.

47


- Bon dia hostaler, que em podríeu guardar aquest burro mentre sóc a missa?- És clar que si! - Gràcies hostaler, però sobre tot no digueu: “Burro, caga pessetes!”.- No patiu gens, podeu marxar tranquil, jo us el guardaré i no diré pas aquestes paraules.L’hostaler tot encuriosit, tant aviat va haver marxat el bon home va dir:

Burro, caga pessetes!

De cop i volta el burro va començar a cagar pessetes i diners de tota mena. L’hostaler va pensar que no podia pas deixar-se perdre aquell burro i va pensar que un altre cop li diria que havien entrat uns lladres i l’hi havien robat.El bon home en acabada la missa se’n va anar cap a l’hostal a buscar el burro.- Bon dia hostaler, vinc a buscar el burro que us he deixat abans.- Ara si que em sap greu, sabeu que m’ha passat? Mentre ereu a missa han tornat a entrat uns lladres a l’hostal i se l’han endut.El bon home, trist, sense estovalles i sense burro se’n va entornar cap a casa seva, es va enfi lar a la favera i una altra vegada:

Favera favereta,vés creixent i vés pujant


Un cop arribat al cel va tornar a trucar a la porta i va sortir sant Pere.- Un altre cop per aquí? Què us passa ara?El bon home li va explicar el que li havia passat amb el burro i aleshores sant Pere li va dir: - Aquí teniu aquest bastó. Quan volgueu alguna cosa heu de dir:

Bastó, bastoneja!

El bon home sense saber massa quin servei li podia fer aquell bastó es va enfi lar a la favera i va baixar cap a la terra. Un cop arribat a terra tornaven a tocar a missa i va pensar que bé hi hauria d’anar per donar gràcies i una altra vegada va anar a casa de l’hostaler perquè li guardés el bastó.- Bon dia, hostaler, que em podríeu guardar aquest bastó mentre sóc a missa?- És clar que si! - Gràcies hostaler. Però, sobretot, no digueu: “Bastó, bastoneja”.- No patiu gens, podeu marxar tranquil, jo us el guardaré i no diré pas aquestes paraules.L’hostaler, més encuriosit que mai, tant aviat va haver marxat el bon home va dir:

Bastó, bastoneja!

I el bastó va començar a fúmer garrotades a l’hostaler. Pim, pam, pim, pam. Quan va tornar el bon home de missa, el bastó encara seguia pegant a l’hostaler. Pim, pam, pim, pam.- Sis plau bon home, feu que s’aturi aquest bastó que ja em té mig mort. Us tornaré les estovalles i el burro, però sisplau feu que pari d’una vegada.Aleshores el bon home va dir:

Bastó, aturat!

El bastó es va aturar i el bon home se’n va entornar cap a casa seva amb les estovalles i el burro. Així va ser com va poder donar menjar als seus fi lls i mai més van passar gana ni penúries de cap mena. I per sempre més van ser feliços i van menjar anissos.

Anàlisi de la rondalla

Sempre havia pensat que aquesta rondalla era de tradició familiar o potser, tirant llarg, creia que no passaria de ser coneguda a Viladecans i el seu entorn. El cas és que, ja fa un grapat d’anys, vaig comprar el llibre de Joan Amades Les millors rondalles populars catalanes, amb voluntat d’explicar-les a les meves fi lles. La meva sorpresa va venir al trobar a l’interior del llibre una versió de La favereta. Acabava de descobrir que estava molt equivocat i aquella rondalla que m’explicava l’avia no era d’àmbit local sino que anava més enllà. El cas és que no només és d’àmbit català, sinó que el conte es troba escampat arreu del món, amb versions diferenciades però sempre mantenint els elements màgics que en el cas d’Europa acostumen a ser: les estovalles o una taula, l’ase i el bastó.

48


De fet hi ha altres contes en els que es troben elements comuns amb La favereta, com per exemple el de La mongetera màgica, en el qual una mongetera comença a créixer fi ns els núvols i un cop allà, el protagonista es troba amb la casa d’un gegant; o bé la rondalla mallorquina d’En Joanet de sa gerra recollida per en Jordi d’es Racó (pseudònim de Mossèn Antoni Maria Alcover) on es descriu com en Joanet que viu dins una gerra amb la seva dona i set fi lls, puja fi ns al cel enfi lat en una favera amb la intenció de demanar al bon Jesús una barraca per viure, ja que a la gerra s’hi troven molt estrets.Pel que fa a l’anàlisi de la rondalla que ens ocupa, Catarina Valriu1 escriptora, fi lòloga i contacontes ens diu:

(...) en la majoria de versions la planta màgica és una favera, la fava és considerada portadora de sort i abundància. I, com assenyala J. Soler i Amigó a l’Enciclopèdia de la fantasia popular catalana, la favera màgica que puja fi ns el cel seria una versió popular de l’arbre mític que uneix el Cel, la Terra i l’Infern. A la majoria d’aquestes rondalles, la favera creix fi ns a arribar a les portes del cel i allà el protagonista és atès per sant Pere -el porter celestial-, qui fa d’intermediari entre el protagonista i Déu o Jesús, i s’exclama de la desmesura de l’ambició humana. La rondalla es troba estesa per Europa, però hi ha un antic relat del Panchatantra que s’hi pot relacionar. Ja en aquesta narració hindú és la dona la culpable, pel seu excés d’ambició, del dissortat fi nal, i aquesta culpabilitat femenina es manté pràcticament a totes les versions, accentuada per la feblesa del marit.

Per altra banda, el fi lòleg valencià Rafael Beltran2 amplia l’àmbit de difusió de la rondalla assegurant-nos que La favereta

(…) es troba en gairebé totes les col·leccions d’Europa i Àsia, es conta per tot arreu d’Àfrica, s’ha portat a Amèrica, i que es correspon exactament amb l’esquema de les principals versions valencianes: el benefactor proporciona taula amb menjar, i quan aquell és canviat per l’hostaler o el veí, dóna un ase o cavall que caga or, i fi nalment un pal màgic que fa tornar allò furtat. Probablement siga anterior al segle VI d C, ja que apareix en una col·lecció de llegendes xineses budistes d’aquest segle. Però Aärne, que estudia la tradició, no es decideix sobre si el conte aniria d’Àsia a Europa, o a l’inrevés.

La costa-riquenya Odilie Cantillano,3 afegeix que La favereta

... pertany al grup de contes la trama del qual es desenvolupa a l’entorn de un, dos o tres objectes adquirits pel protagonista en circumstàncies extraordinàries, objectes que primer perd o li roben i posteriorment torna a recuperar.

1 Catarina Valriu Llinàs, Paraula viva. Articles sobre literatura oral. Institut d’Estudis Baleàrics-Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2008, pàgina 632 Rafael Beltran Llavador, Rondalles populars valencianes: Antologia catàleg i estudi dins la tradició del folklore universal. València, Universitat de València, 2007, pàgina 612. 3 Odilie Cantillano Vives, El pozo encantado. Los cuentos de mi tia Panchita. De Carmen Lyra. San José de Costa Rica, Editorial Universidad a distancia, 2006, pàgina 51.

49


A Aärne-Thompson y Hansen4 apareix classifi cat com a conte tipus 563: “The table, the Ass and the Stick”, analitzat de la manera següent:5

1.- Els objectes màgics. a) Un home pobre rep tres objectes màgics: b) una taula o un sac que s’abasteix a si mateix de menjar, c) un ase que caga or, d) i una porra o, e) un sac que conté un maniquí que apallissa un enemic fi ns que el seu amo l’atura.2.- Els objectes robats i recuperats. a) Els dos primers objectes son robats per l’hostaler, b) l’heroi del germà, c) o per el seu veí. d) Es recuperen els altres objectes mitjançant la porra o el sac.

Com podeu deduir, la rondalla de La favereta ja ha estat abastament estudiada per experts rondallaires, folkloristes i fi lòlegs. Els germans Grimm, fi ns i tot, en van publicar una versió que ha estat molt difosa per tot el món, amb el títol original alemany Tischchen deck dich, Goldesel und Knüppel aus dem Sack que traduit vindria a dir: La tauleta coberta, l’ase d’or i el bastó del sac, i que en català s’ha acabat traduint com: La tauleta, l’ase i el bastó encantats. És per això que en aquest treball ens limitarem a fer una comparativa entre les diferents versions en la nostra llengua i ens estendrem també a d’altres llengues properes.

Tot i això, començarem fent un repàs a la versió dels germans Grimm que comença amb una situació que no hem trobat en cap altra versió. Es tracta d’un sastre que te tres fi lls i una cabra. Cada dia surt l’animal a pasturar amb un dels fi lls i a la tornada el sastre pregunta a la cabra si està ben tipa, i l’animal respon que no, que té gana. Amb això el sastre fa fora els fi lls de casa per no haver fet bé la feina. Un fi ll se’n va a treballar una temporada amb un fuster que, a l’hora de marxar, li regala una tauleta que, després de pronunciar les paraules màgiques, queda coberta amb unes estovalles plenes de menjar. L’altre germà va a treballar amb un moliner i aquest li regala un ase que caga i vomita or. El trecer germà troba feina de torner i a l’hora de plegar s’emporta un sac amb un bastó a dins. Aquest tercer germà és el que recuperarà la tauleta i l’ase al fer nit a l’hostal a on, prèviament, també s’havien hostatjat els seus germans.

Versions en català

Catalunya

La versió de Joan Amades6 és la més difosa a Catalunya i manté, pràcticament, la mateixa estructura que la versió de l’avi Roc.El protagonista d’aquesta versió, titulada La favera7, també és un home pobre, en aquest cas sense fi lls, que té una llavor de favera i amb ella puja fi ns al cel utilitzant les paraules màgiques: “Fava, favera, favereta; vés creixent ben rabent”, un cop al cel surt sant Pere i aquest li dóna una bossa de Judes que s’omplirà de 4 La classifi cació ATU (Aärne-Thompson-Uther) és un sistema de classifi cació de contes i rondalles tradicionals iniciat i publicat l’any 1910 pel folklorista fi nès Antti Aarne. Més endavant, a l’any 1961, el folklorista nord-americà Stith Thompson el va ampliar i fi nalment l’alemany Hans-Jörg Uther va publicar l’any 2004 una nova versió revisada i ampliada. La classifi cació ATU, ordena i agrupa els contes de forma numerada en funció dels elements comuns i de la seva temàtica.5 Dins la classifi cació ATU, hi trobem el grup de Qüestions màgiques i a dins d’aquest, el subgrup d’Objectes màgics que comprèn des de la classifi cació 560 fi ns a la 649. En aquest grup hi trobem la rondalla de La favereta amb la numeració 563.6 Joan Amades i Gelats va ser un reconegut folklorista català nascut a Barcelona l’any 1890.7 Joan Amades i Gelats, Les millors rondalles populars catalanes, volum III. Barcelona, Editorial Selecta, 1980, pàgines 147-149.

50


diners dient les paraules “Bossa, bosseta, fes ta feineta”. Al baixar a la terra també toquen a missa i també és l’hostaler qui custòdia el present. Després vindran les estovalles “Tovalles, tovalletes, feu les vostres feinetes” i fi nalment serà una vara “Vara, vareta, fes ta feineta” l’objecte encarregat de recuperar els altres dos.

En aquesta rondalla recollida per Joan Amades, veiem com una bossa que s’omple de diners substitueix a l’ase present a la majoria de versions i al mateix temps apareix en primer lloc passant al davant de les estovalles. Les frases màgiques també són diferents, però en canvi la favera, la missa i l’hostaler es mantenen com en la versió de l’avi Roc.

Illes Balears

Així com a Catalunya la versió més difosa és la de Joan Amades, a les Illes Balears aquesta categoria li correspon a la versió del mallorquí Andreu Ferrer8 recollida a Menorca amb el títol d’En Pere de sa Favera.9 Aquesta versió d’Andreu Ferrer segueix una estructura més diferenciada respecte de les dues anteriors versions.En aquest cas, el protagonista és un xicot de nom Pere que vol anar a veure la seva àvia que s’havia mort recentment. Per fer-ho planta una llavor de favera que creix fi ns el cel, s’hi enfi la (aquesta versió no utilitza paraules màgiques per pujar fi ns el cel), arriba al cel i surt sant Pere. El noi demana per veure la seva àvia, sant Pere li diu que no pot ser però a canvi li dóna un ase: “Arri envant cagaràs diners, arri enrere en cagaràs més”. En Pere, en tornar cap a casa seva se li fa fosc i es veu obligat a fer nit en una casa del camí; allà, el noi li ensenya a la mestressa com caga diners l’ase i aquesta, mentre dorm, li fa el canvi per un altre. En Pere, sense saber-ho, arriba a casa seva amb l’ase canviat, li fa la demostració a la seva mare i tots dos es troben que l’ase no caga cap mena de diner.El jove protagonista torna a enfi lar-se per la favera, en aquesta segona ocasió l’obsequi serà un tovalló “Tovaió posa taula” i a la tercera un cinglador10 “Cinglador fé feina”, objecte amb el qual aconseguirà recuperarar l’ase i el tovalló que la mestressa de la casa del camí havia canviat per uns de falsos.En aquesta versió menorquina, recuperem l’ase de la rondalla de l’avi Roc. L’ordre d’aparició dels objectes màgics és el mateix que la versió de Joan Amades, però en canvi desapareix el toc de missa i l’hostaler és substituit per una senyora que viu en una casa del camí, però que en lloc de robar-li directament els objectes els canviarà per uns de semblants. Finalment, a diferència de les dues versions anteriors, en Pere, el jove protagonista, torna cada vegada cap a casa seva per a mostrar l’ase i el tovalló, encara que falsos, a la seva mare.

País ValenciàEl valencià Rafael Beltran inclou, en el seu llibre esmentat anteriorment, una versió de la rondalla recollida a la comarca valencianoparlant del Carxe (Múrcia) titulada Componte mesa11. Excepte el títol, la redacció del conte és en la llengua catalana pròpia d’aquella comarca. Com veurem més endavant, aquest títol en llengua castellana enllaça amb la majoria de les versions en aquesta llengua.El protagonista de la versió és un jove de nom Peret i de família molt pobra. En Peret planta una llavor de favera i sense cap frase màgica puja fi ns al cel, surt sant Pere i aquest li regala una taula, “Componte mesa”, que s’omplirà de menjar. Un cop a la terra, el jove va fi ns a casa seva amb la taula i tot seguit li ensenya a la seva mare el poder que té. Un veí, que ho veu tot, canvia la taula per una altra d’igual. El jove Peret, en veure que la taula ja no tenia poders, torna a pujar al cel i sant Pere li dóna un ase, “Arre, burro, caga diners”; en la següent pujada l’obsequi serà una estaca, “Componte estaca”, que com en les versions anteriors aconseguirà que el veí retorni a en Peret els objectes robats.Aquesta versió del Carxe, coincideix amb la versió menorquina en el nom i la condició de jove del protagonista. Per altra banda, presenta els objectes màgics en el mateix ordre que la versió de l’avi Roc, tot i que les estovalles són substituides per una taula. També com en la versió menorquina, no hi ha toc de campanes ni hostaler i el noi torna cap a casa tot i que, en aquest cas, el lladre dels objectes màgics és el veí. Tot i això, la versió més popular al País Valencià es titula La Favereta,12 com la versió de l’avi Roc, i va ser recollida per Josep Maria Guinot i Galan.13

Els protagonistes d’aquesta versió es diuen Ramon i Julieta i son un matrimoni molt pobre. En Ramon planta una llavor de favera que amb la intervenció d’una fada aconsegueix que arribi fi ns al cel: “De rameta en rameta, favereta amunt”. Un cop arribat al cel truca i surt sant Pere, aquest li dóna una estovalles, “Para’t 8 Andreu Ferrer i Ginard va ser folklorista i escriptor mallorquí nascut a Artà (Mallorca) l’any 1887. 9 Andreu Ferrer, Rondaies de Menorca. Menorca, Edicions Nura, 1979. 10 A Menorca, un cinglador és un fuet o corda que es fa servir per a pegar als animals de càrrega.11 Rafael Beltran Llavador, Rondalles populars valencianes: Antologia catàleg i estudi dins la tradició del folklore universal. València, Universitat de València, 2007, pàgines 251-252.12 http://www.artana.org/josemaria/Favereta.htm13 Josep Maria Guinot i Galan va ser capellà i fi lòleg contrari a la unitat de la llengua i, per tant, defensor de les normes del Puig. Va néixer a Artana (Plana Baixa) l’any 1907.

51


estovalles”, i tot seguit torna cap a casa seva sense passar per cap hostal ni cap altre lloc. Quan arriba a casa li ensenya les estovalles màgiques a la seva dona, però aquesta, que no en té prou, convenç al seu marit per a que torni al cel i li demani diners a sant Pere. En Ramon torna cap al cel i sant Pere li dóna un ase, “Arre burro, caga diners”; en la següent pujada, a instància de la seva dona que encara en vol més, l’objecte màgic serà una porra, “Porreta compon-te”. Al fi nal, la porra castiga el matrimoni destruint la seva casa amb tots els seus béns.Aquesta versió de Josep Maria Guinot, presenta una diferència substancial respecte de les anteriors versions. En aquest cas els obsequis de sant Pere no són robats ni canviats, ni cap tercera persona és castigada, sinó que són els mateixos protagonistes els castigats per la seva ambició desmesurada.

Versions en castellà

Les versions castellanes peninsulars, mantenen una més gran uniformitat entre elles, tot i que presenten una curiosa diversitat de títols: Mesita componte, Mesa componte, Componte mesa, Componte mesita, Componte mantel, Mantel componte, Porrita componte. Al llibre Cuentos orales de la Alpujarra,14 de l’autor José Criado Fernández, hi trobem recollida una versió de la rondalla explicada per Frasquito Bullón del poble de Dalías (Almeria), titulada ¡Componte mantel!Un home molt vellet i molt pobre que viu amb la seva dona en un poble molt llunyà, es troba pel camí amb la Mare de Déu. La Verge li dóna unes estovalles “¡Componte mantel!” i les estovalles s’omplen de menjar. A la tornada cap a casa ha de fer nit a l’hostal, el nostre protagonista demana una habitació i allà dins sopa amb les estovalles màgiques de la Mare de Déu. L’hostaler que ho veu, li va fa el canvi per unes altres d’iguals, i el vellet, en arribar a casa seva li fa a la seva dona una demostració de com les estovalles s’omplen de menjar sense cap mena d’èxit. El vellet torna a sortir i es torna a trobar amb la Mare de Déu, i en aquesta segona ocasió l’obsequi és un ase que caga monedes d’or, “¡Componte burro!”, i en la tercera ocasió, l’objecte és un sac amb un bastó a dins “¡Palo sal del saco!” que com ja coneixem de les versions anteriors, ajudarà al nostre protagonista a recuperar les estovalles i l’ase.A totes les versions castellanes la favera i sant Pere, propis de les versions catalanes, són substituits per la Mare de Déu, o bé pel mateix Déu o en altres casos es tracta d’un senyor, podriem dir que misteriós, i que sempre apareixen pel camí. La resta de la rondalla es desenvolupa de forma similar a les versions menorquina i valenciana, excepte l’objecte màgic del bastó, que apareix gairebé sempre a dins d’un sac.A les versions castellanes d’Amèrica hem trobat títols prou curiosos com per exemple Escomponte perinola o bé A ver qué me da Dios. La rondalla Escomponte Perinola,15 és original de Costa Rica i la trobem recollida en el llibre que ja hem esmentat anteriorment d’Odilie Cantillano. En aquest cas els objectes màgics són el tovalló, l’ase i una “perinola”, que és una baldufa encarregada de repartir garrotades en substitució del bastó de les altres versions.La versió A ver qué me da Dios, l’hem trobada en un llibre16 que recull rondalles de Nou Mèxic (Estats Units). Pel llenguatge que utilitza i la senzillesa de la redacció, ens ha semblat que seria interesant transcriura-la sencera. L’autor del llibre la va recollir explicada per Pabla Sandoval, habitant d’un poblet de nom Chamita, situat prop de Santa Fe.

A ver qué me da Dios

Éste era un hombre muy pobre que tenía mucha familia. Y porque no hallaba cómo mantenerla dijo un día: - Yo me voy a ver que me da Dios por allí-, y se fue.Llegó a la casa de uno de sus compadres.- ¿Cómo le va, compadre?- Le preguntó el compadre. -¿Para dónde va?- - Voy por allí a ver qué me da Dios-, y siguió caminando.En el camino le salió Dios en fi gura de hombre y le dijo: - ¿A dónde vas?- Voy a buscarle a Dios a ver qué me da- respondió el hombre.- Yo te doy esta mesa. No más dices, Componte mesita y la tendrás toda llena de comida.Muy gustoso el hombre se fue con la mesa.Componte mesita dijo, y quedó la mesa con toda clase de comidas.- Ahora si soy rico- dijo, y se fue con su mesita de vuelta a la casa de su compadre.- ¿Cómo le fue?- le preguntó el compadre.- Bien- respondió. Entonces dijo: Componte mesita y la mesita se volvió a componer. Dijo el compadre que con eso tenía para mantener a su familia. Comieron los dos. - Ahora voy a mi casa a ver a mis hijitos- dijo el hombre.- Compadre, no se vaya. Puede que se la quiten por allí. Vale más que duerma aquí esta noche y mañana se va y se lleva su mesita. 14 http://cuentosoralesdelaalpujarra.blogspot.com.es/2007/08/componte-mantel.html 15 Odilie Cantillano Vives, El pozo encantado. Los cuentos de mi tia Panchita. De Carmen Lyra. San José de Costa Rica, Editorial Universidad a distancia, 2006, pàgines 52-54. 16 José Manuel Espinosa, Joe Hayes, Cuentos de cuanto hay. Tales from Spanish New Mexico. Albuquerque, University of New Mexico Press, 1998, pàgines 119 – 122.

52


- Si compadre, dice muy bien-, y se quedó allí.Otro día en la mañana, fue el compadre y escondió la mesa y puso otra. Se levantó el hombre, agarró la mesita y se fue para su casa. Cuando iba llegando, su mujer, que estaba muy enojada con él, se arrimó a la puerta y lo vio venir con la mesa.- ¿Para que trajiste una mesa si ni tenemos que comer?.- Ahora verás tu, hija- dijo, y puso la mesa en medio del cuarto. Componte mesita, pero nada. Componte mesita, y nada. Y la mujer agarró la mesa y la quemó.Se fue otra vez y llegó a la casa de su compadre. - ¿Para dónde va, compadre?- le preguntó.- Para ver qué hallo-, la mesita no sirvió. El compadre le dio de comer y se fue el hombre otra vez por el mismo camino donde había salido Dios. Le volvió a salir y le dijo:- ¿Para dónde vas? - A ver que meda Dios- respondió. - Pues toma- le dijo, y le dio una burrita.- No más le dices, Caga burrita y chorros de pesos saldrán.Se fue el hombre con su burrita y llegó otra vez a casa de su compadre. - ¿Qué le dio Dios?- le preguntó.- Ya verá- le dijo, y dijo: Caga burrita y salió un chorro de pesos.- Ya me voy a mi casa, quién sabe como estarán.- No, quédese para que no le vayan a quitar su burrita- respondió el compadre.El hombre dijo que decía bien y se quedó.Cuando dormía, vino aquel y cambió la burra con una que tenía él. El hombre otro día se levantó y se fue. Y cuando llegó su mujer que estaba en la puerta, lo vió llegar con la burra, y le dijo:- ¿Si no tenemos qué comer, con qué vamos a dar de comer a la burra?- Calla hija calla, ahora verás- le dijo, y dijo: Caga burrita y nada. Caga burrita volvió a decir, y nada otra vez. Al fi n cagó, y le dieron palos a la burra, y el hombre se fue otra vez. Se fue por el mismo rumbo y allí se volvió a encontrar con el mismo hombre, que era Dios. - ¿Para dónde vas?- Le preguntó el hombre que era Dios.- A ver que me da Dios- respondió.- Pues toma- le dijo, y le dio un cuerito. - No más dices. Sal, negro, del cuero y saldrá.El se hechó el cuero en el seno, pensando para qué servía eso. Cuando ya se vió solo, dijo: Sal, negro, del cuero, y salió el negro con un chicote. Tuvo miedo el hombre, y dijo: No, entra, negro, y entró el negro en el cuero.No sabía por qué se lo había dado el hombre que era Dios, se lo echó al seno y se fue. Cuando llegó a casa de su compadre, le dijo éste:- ¿cómo le fue compadre? y no quería decirle él.- Mire compadre este cuerito-, y luego dijo: Sal, negro, del cuero, y salió el negro y le dio un chicotazo al compadre.- Dígale que se meta- decía el compadre.- Tome su mesita y su burrita.Y el hombre, enojado, las tomó y se fue para su casa. Allí estaba la mujer mirándolo y luego que lo vio con la burra y la mesa, dijo:- ¿Para qué queremos burra y mesa?, ya se morirán de hambre mis hijitos.- Calla hija calla- dijo, y luego dijo: Componte mesita, se puso la mesa llena de primores, y ellos empezaron a comer. - ¿Para qué quieres burra, hijo?- preguntó la mujer.- Calla la boca, ahora verás-, y dijo: Caga burrita, y cagó un chorro de pesos para todo.Entonces estaba ella muy contenta, él sacó el cuerito y dijo: - Esto no te enseño.- ¿Por qué?- preguntó la mujer.- Eso será lo mejor.- ¿Quién sabe por qué lo tendrás?.- No hija- dijo él. -Pero voy a enseñártelo-. Sal, negro, y salió y le dio chicotazos a la mujer. Métete en el cuerito dijo el hombre. Y el negro se metió. Y así se le quitó a la mujer la enojona.

Fixeu-vos que aquesta versió és molt semblant a la de l’Alpujarra. Aquí veiem com en lloc de la Mare de Déu qui s’apareix és Déu i torna a haver-hi taula en lloc d’estovalles. Per descomptat que el que crida més l’atenció d’aquesta rondalla és el curiós, diguem-ho així, fi nal de caràcter racista i masclista.

53


Versions en Francès

A França, una versió molt difosa és Jean à la tige d’haricot17 que es pot traduïr com Joan a la mongetera, recollida l’any 1878 al nord de França, pel folklorista Henri Carnoy.18 Una altra versió també molt coneguda porta per títol Tapalapautau,19 rondalla tradicional de la regió de La Lorena i recollida pel també folklorista Emmanuel Cosquin.20

A Jean à la tige d’haricot veiem com un home pobre de nom Joan planta una mongetera amb la qual arriba fi ns el cel. Li obre la porta sant Pere i en aquest cas és Déu qui ofereix els tres objectes màgics per aquest ordre: un ase, “Âne, montre ton talent”, una taula, “Table, fais ton devoir” i una paella, “Poêle, fais ton devoir” com a objecte contundent que recuperarà els altres objectes canviats per l’hostalera.

Recordem que en la versió de Joan Amades, la frase màgica utilitzada per activar les estovalles és “Tovalles, tovalletes, feu les vostres feinetes”, frase molt propera a la d’aquesta versió francesa.Si aquesta versió recollida per Henri Carnoy s’acosta a les versions catalanes, la de Emmanuel Cosquin Tapalapautau s’apropa més aviat a les castellanes pel fet que no hi intervé cap planta màgica sino que el protagonista , un home pobre, tot passejant es troba amb el bon Déu. A continuació tot esdevé com de costum, primer li dona un tovalló, “Serviette, fais ton devoir”, després un ase, “Fais-moi des écus” (Fes-me diners) i fi nalment un bastó que per activar-lo caldrà dir la paraula que dóna títol a la rondalla “Tapalapautau”.

Val a dir que també hem trobat una altra versió encara molt més propera a les versions catalanes, porta per títol La fève,21 és a dir La favera, i va ser recollida a l’antiga regió de Peitau i Xarantes (Poitou-Charentes, en francès)22 pel folklorista Claude Seignolle.23 Aquesta versió, encara que està escrita en francès, mostra algunes paraules i expresions característiques del peitoví-saintongès,24 llengua pròpia de bona part de la regió.

La rondalla tracta d’un home molt pobre i amb onze fi lls, de nom Jacquet. Un dia planta una llavor de favera i “de branche en branche, de feuille en feuille” puja fi ns al cel, truca a la porta i li surt sant Pere. Sant Pere li dóna unes estovalles a les quals ha de dir les paraules màgiques “Etonds-te nappe, Etonds-te nappe” (La traducció literal seria “estengueu-vos, estovalles”, però si ho traduïm de forma més genuïna, aleshores seria “pareu-vos, estovalles”). La rondalla continua amb Jacquet fent parada a mig camí a l’hostal a on li demanarà a l’hostalera que li guardi les estovalles però surtout n´la pousei pas sus la tabllie et dissez pas: “Etonds-te nappe, Etonds-te nappe”. L’hostalera, d’amagat, comprobarà els poders de les estovalles i les canviarà per unes de semblants. Un cop arribat Jacquet a casa seva, amb les estovalles canviades, constatarà amb la seva dona com han desaparegut les propietats màgiques de les estovalles amb què sant Pere l’havia obsequiat. Després, sant Pere li donarà un ase: “Fais, moun âne, fais moun âne”, et ton âne te fera des pièces de cent sous, plus que n’en as jamais vu dans toute ta vie. I el tercer objecte màgic serà, en aquest cas, una baqueta (bastó per fer sonar el tambó), “Tape mailloche, tape mailloche” (Pica baqueta, pica baqueta), objecte que, com succeeix en totes les versions, ajudarà Jacquet a recuperar les estovalles i l’ase que l’hostalera li havia canviat per uns de falsos.

Veient l’estructura general d’aquesta versió, constatem l’aproximació i semblança amb les versions catalanes que hem vist anteriorment. No tan sols hi trobem les coincidències d’elements concrets com la favera o sant Pere, sino que al mateix temps, també hi trobem expresions semblants o coincidents com la “de rameta en rameta, favereta amunt” de la versió valenciana de Josep Maria Guinot o el “para’t, estovalles” també de Guinot, semblant al mateix temps al “estovalles pareu-se” de la versió de l’avi Roc.

Una altra versió catalana del segle XIX

Francesc Maspons i Labrós25 va recollir i publicar a la segona meitat del segle XIX tres volums de rondalles titulats Lo rondallayre.26 Una de les rondalles recollides porta per títol Los tres dons del dimoni i que per fi nalitzar aquest recull transcric sencera a continuació en la la seva forma original.

Es tracta d’una rondalla que tot i que manté la presència dels tres objectes màgics (un tovalló, un ase i una vareta) presenta una curiositat diferenciadora de la resta. En aquest cas, el protagonista és un jove entremaliat i dolent que en lloc d’anar al cel acaba a l’infern, sent el mateix diable qui li ofereix els tres objectes màgics.

Diu així:

17 Paul Meyer, Gaston Paris. Romania, recueil trimestriel, tome VIII. Paris, F.Vieweg Libraire-editeur, 1879, pàgines 231-233.18 Henry Carnoy va ser un periodista i folklorista francès nascut a Warloy-Baillon (Somme) l’any 1861.19 Paul Meyer, Gaston Paris. Romania, recueil trimestriel, tome V. Paris, F.Vieweg Libraire-editeur, 1879, pàgines 333-336.20 Emmanuel Cosquin va ser un folklorista francès nascut a Vitry-le-François (Marne) l’any 1841. 21 Claude Seignolle. Contes récits et légendes des pays de France 1. Paris, Presses de la renaissance, 1997, pàgines 528 – 532.22 La regió de Peitau i Xarantes, està situada a la costa atlàntica francesa per sobre de Bordeus. Des de l’any 2014 forma part de la regió Nova Aquitània. 23 Claude Seignolle va néixer a Périgueux (Dordogne) l’any 1917. Va ser editor, folklorista i escriptor.24 Segons diu wikipèdia: El peitoví-saintongès, és una llengua romànica de la família de les llengües d’oïl però marcada per orígens occitans, parlada al nord de la regió de Nova Aquitània, la Vendée, el Pays de Retz i al sud de Maine-et-Loire (regió del País del Loira). També és parlada en certes regions d’Indre-et-Loire i la Dordonya, a les antigues províncies de Poitou i de la Saintonge, a França. (https://ca.wikipedia.org/wiki/Peitov%C3%AD-saintong%C3%A8s).25 Francesc Maspons i Labrós va ser folklorista i notari nascut a Granollers l’any 1840. 26 Francesc Maspons i Labrós, Lo Rondallayre, Quentos populars catalans, tercera série. Barcelona, Llibreria d’Àlvar Verdaguer, 1874, pàgines 31- 37.

54


Los tres dons del dimoniUn pare, de bastant mal geni, tenia un fi ll que per sa part era molt entremaliat y dolent, de manera que no era sempre la pau lo que regnava á sa casa, y fi nian las disputas per treures lo pare al seu fi ll de devant y engegarlo al diable, com tenia costum de dirli.Heuse aquí que un dia, que’l noy tot distret anava passejant, se li aparegué un home alt, escardalench, tot mal girbat y estrany, qui agafantlo per un bras li digué: segueixem.Y’l noy que li diu: - Y perquè?- Perqué jo so’l diable á qui’l teu pare sempre’t dona.Lo noy no tingué altre recurs que seguir. Camina que caminarás arribaren al infern y com en ell se necessita molta llenya per lo foch que sempre hi crema, aixis que hi arribá lo noy, li entregaren una burra y li digueren que la seva feyna era anar tot lo dia á buscar llenya ab aquella burra; que ho fes be, que ja li darian soldada. Lo noy que estava tot cremat, agafa la burra y li pega bastonada.La burra que feu: - Ay!- Ja gemegas?Y li dona tres ó cuatre garrotadas mes fortas.Y la burra que li diu tot esclamantse: - No’m peguis que so ta jaya, no’m peguis.- Que dieu, que sou la meva ávia?Si, no’m peguis, vesten, fi ll meu, de l’infern, vesten perque’t perdrias, digas que ja has complert lo desitg de ton pare; mes quan te donguin la soldada, no vulguis pas diners, demana’l tovalló que’l diable’s posa devant seu pera menjar lo qual te la propietat de que aixi que s’esten á taula s’omple de totas las viandas que un vulgui.Heuse aquí que’l noy se’n va al diable y li diu que vol anarsen.- Y aixó?- Perque ja s’ha complert lo desitg de mon pare.- Donchs be, ja’t pagaré la soldada. - Oh, es que no vuy diners.- Donchs que vols?- Lo tovalló que pera menjar vos poseu á taula. .Lo diable no li volia donar, mes per fi va accedirhi. Y’l noy tot trempat se’n va anar del infern cap á casa seva, ab lo tovalló ben guardat, parantlo alli ahont se li esdevenia la gana. Aixis caminant, se’n entrá pera fer nit á un hostal, ahont l’hostaler desseguida li va preguntar que volia pera sopar.- No pas res. - Y donchs, noy, que no tens gana?- Prou, pero com tinch un tovalló que’m serveix tot lo que li demano, may necessito res de ningú.Y ab gran admiració de l’hostaler, desplegá son tovalló, ‘l posá damunt la taula y feu eixir tot lo que va voler. Aquell, qu’era un home molt espabilat, va pensar qu’aquell tovalló li convenia molt y quan lo noy fou al llit, hi aná, li prengué’l tovalló y n’hi posá un altre.Al endemá al dematí lo jove, no maliciantne res, pagá l`hospedatje y se n’aná tot content cap á casa seva. Lo seu pare al veurel, tot de mal humor, li digué:- Ja tornas?- Si, y porto una cosa que es molt maravellosa y’ns pot servir molt.- Y qu’es?- Un tovalló qu’ell mateix posa á taula tot lo que se li demana.- VeyámLo noy que desplega’l tovalló, ‘l posa á taula y comensa á demanarli cosas, mes com lo tovalló era cambiat no’n va treure ni una.Podeu contar com se posá’l pare, de burro no va deixarlo y torná ab la seva de que se n’anés al diable.Tant fou dirho, com sentirse lo noy estirat y ser dut altra volta al infern. Alli com se necessita tanta llenya de tant foch que may para, li encarregaren una burra y ab ella li dongueren per feyna anar á buscar tot lo dia llenya, que ja li pagarian la soldada. Lo noy, enfadat com estava, pega bastonada á la burra y aquesta que fa un gemech y diu:- Ay!- Ja’t queixas?Y bastonada ve y bastonada va, fi ns que la burra se girá y li digué ab to tot planyivol:- No’m peguis que so ta jaya, no’m peguis que so ta jaya. - Ja torneu á esser l’avia?- Si, fi llet meu; vesten del infern, vesten que’t perdrias, mes no vulguis diners quan te paguin la soldada, demana aquell ase que te’l diable.Lo noy que se’n va á n’aquest y diu que vol anarsen.- Y perqué?- Perque ja s’ha complert lo desitg del meu pare.

55


Lo diable tot murmurant li anava á donar la soldada, mes lo noy digué:- Es que no vuy pas diners.- Donchs que vols?- Lo vostre ase.L’ase del diable tenia la virtut de que posatli un mocador sota la cua, deixava anar tantas dobletas d’or com se volia. Així es que á aquell li recava lo donarli, mes tant insistí’l noy, que no tingué altre recurs y li va donar.Ab ell lo noy camina que caminarás cap á casa seva; quan fou al hostal de l’altre vegada s’hi aturá també á fer nit. L’hostaler desseguida’l va coneixe, li va preguntar lo que volia y li comensá conversa fi ns que li feu contar la virtut del ase.Sopá lo noy alegrement, se’n aná á dormir y l’hostaler á la nit ab tota manya li va cambiar l’ase. Aixi es que’l noy sense coneixe l’engany, á l’endemá, tot content, s’en va anar cap á casa seva, ahont digué al pare que duya un ase de virtut tal que no hi havia mes que demanarli pera que sortissin tans diners com se volguessin.- Veyám fesho, á veure si t’haurán enganyat com l’altre vegada?Lo noy posá un mocador á terra boy á l’indret de la cua de l’ase y li maná que tragués monedas; mes l’ase quiet, com si tal cosa; lo nopy se cremá, li pegá unas quantas bastonadas, mes tampoch res, per lo que’l pare s’en cremá tant que tornant al seu motiu lo engegá al diable.Lo noy isqué al defora y desseguida se sentí agafat per lo mateix home de las altres vegadas.- Que voleu?- Que vinguis ab mi á cumplir lo desitg de ton pare.No li quedá al noy altre recurs que seguirlo: arribaren al infern y com alli’s crema tanta y tanta llenya, li donaren una burra pera que anes á cercarla.Lo noy tot enfadat, agafa la burra, li pega un cop perque’s posi á caminar y sent qu’aquesta fa un: - Ay!- Ja’t queixas?Y comensa á pegarli de totas veras.Y la burra que tot planyivolment se gira y li diu:- No’m peguis que so ta jaya.- Ja torneu á esser l’avia?

Monument homenatge a l’ase que caga or.

Diekirch (Luxemburg).

56


- Si, tinch sempre aquesta feyna! vesten fi llet meu, vesten del infern, perque sino’t perdrias, mes no vulguis diners per soldada, demana la vareta del diable.Lo noy que s’en va á n’aquest y li diu que se’n vol anar.Y’l diable que li diu: - Y perqué?- Perque ja so complert lo desitg del pare.- Donchs vina á cobrar la soldada.- Oh! Es que no vuy diners.Y’l diable que li diu: - Y donchs que vols?- La vareta vostra.Lo diable va donarli y’l noy que se’n va y camina que caminarás, arribá al mateix hostal de las altres vegadas.L’hostaler lo va coneixe desseguida y tot manyagoy va acostarshi á demanarli lo que duya, pera veure si ho podria pendre. Lo noy que li ensenya la vara, mes al mateix temps li diu:- Vareta fes ta feyna.Y la vara del diable comensa á bastonadas contra l’hostaler, que li feya fer uns crits qu’esgarrifavan, mes per aixó bastonadas y mes bastonadas, fi ns que l’hostaler li digué que demanés lo que volgués, mes que’l deixés estar.Y’l noy que diu:Torneume lo tovalló y l’ase.L’hostaler semblava que no li venia gayre be’l ferho, mes lo amenassarlo altre volta la vareta, lo feu cambiar de pensament y accedí á lo que’l noy volia.Aquest una volta tingué lo tovalló y l’ase, ab sa vareta se’n aná á casa seva, ahont, aixi que’l pare’l vejé, ja li posá mala cara, mes lo noy li digué com aquella vegada no l’enganyava; y com tots los vehins haguessin sortit á veure lo que aquella vegada succehia, lo noy digué: - En prova de que dich veritat, ja veureu com tots aquestos vehins me pagarán las mofas que feren los altres cops, y dient á la vareta:- Fes ta feyna.Comensá una de cops contra’ls vehins que ben depressa demanaren gracia; lo noy feu parar la vara, posá un mocador sota la cua del ase que tragué d’alló mes diners, estengué aixi mateix lo tovalló y aquest tragué tota mena de viandas y convidant á tothom, se celebrá la vinguda del noy ab una gran festa y alegria.

llegendes, contalles i tradicions una rondalla de l’avi...

Documents