llegendes, contalles i tradicions l’olla del...

25

Llegendes, contalles i tradicions

L’Olla del Rei

Maria Josep Udina & Pep SoléGrup de Recerques Històriques de Castelldefels

Nota prèvia

Acompanyarem aquesta comunicació amb algunes il·lustracions, entre les quals alguns dels dibuixos que Francesc Rovira va fer per l’edició del conte L’Olla del Rei, escrit per nosaltres i editat per l’Ajuntament de Castelldefels l’any 1998, basat en la llegenda que ens ocupa.

preseNtació

Aquesta comunicació consta de 5 apartats:1.- L’apunt històric de Pere Miquel Carbonell, referent i punt de partida.2.- La llegenda, recollida i publicada per Theodor Creus i Víctor Balaguer.3.- La reproducció literal del text de la llegenda.4.- El conte redactat per Maria Josep Udina i Pep Solé a partir de la llegenda.5.- El ‘musical’ creat per els mateixos autors, amb participació d’altres persones, a partir del conte.

1. L’apuNt històric

Pere Miquel Carbonell i de Soler, (Barcelona 1434-1517), historiador i humanista, fou nomenat notari públic per Alfons IV, i arxiver i escrivà reial per Joan II (Medina del Campo 1398-Barcelona 1479, comte de Barcelona, rei d’Aragó, etc). Carbonell, afí a la Biga, fou fidel a Joan II en els seus conflictes bèl·lics i sovint el va acompanyar en els seus viatges i campanyes. Carbonell va conrear la història, la crònica, la poesia i la traducció d’autors clàssics. La seva obra cabdal des del punt de vista històric és “Cròniques d’Espanya” (edició pòstuma de 1547). Se li atribueix també una història dels comtes catalans titulada “Cròniques de Catalunya”. La seva obra més coneguda és “De viris ilustribus catalanis” (1476) escrita –malgrat el títol llatí- en un català curós perquè el preocupava la puresa de la llengua i era, a més, un excel·lent cal·lígraf. En aquest treball parla de funcionaris reials, juristes i eclesiàstics amb qui es va relacionar directament o epistolar.Però la que ens interessa ara és una obra historiogràfica consistent en la relació minuciosa de la darrera malaltia, mort i exèquies de Joan II. Va ser un encàrrec del fill del comte-rei, Ferran II. El text original, datat el 1479, es pot trobar amb el títol de “De exequiis, sepultura et infirmitate regis Ioanni Secundi” a l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Les fonts consultades coincideixen a opinar que Pere Miquel Carbonell, a diferència d’altres cronistes, no amplificava els fets i virtuts de la reialesa en actitud d’adulació permanent, sinó que, com a notari i historiador que era, transcrivia amb fidelitat allò que observava.

Reproduïm un fragment de l’inici de l’obra:

Iesus. En aquest registe per manament del senyor rey és transcrita la obra novament composta e acabada de la malaltia, exèquies e sepultura de de l’il·lustrissimo senyor don Joan, per la gràcia de Déu rei d’Aragó, de Navarra, de Sicília, de Valèntia, de Mallorques, de Sardenya, e de Còrçaga, comte de Barcelona, duc d’Atenes e de Neopàtria, comte de Rosselló e de Cerdanya, e encara marquès de Oristany e comte de Gorciano, de memòria immortal.

Pere Miquel Carbonell explica que el dia 15 de desembre de 1478, Joan II va sortir de la capital: Transcrivim:

Capítol primer qui tracta de com lo senyor rei va partir de Barcelona per anar de cassa vers los castells e viles de Citges, de Vilanova de la Jultruu, de Cubelles e de Vilafranca del Penedès e com lo primer dia aná a dormir a la vila de Sant Boy.

26

Baronia d’Eramprunyà.

Més endavant comenta l’ancianitat del rei:

Consyderant lo dit serenissimo senyor rei don Joan, trovantse ja en provecta edat [...]

La crònica acaba amb:

Ací son scrites en via de memorial totes les co-ses necessàries de les exèquies de a sepultura de l’ilustrissimo senyor don Joan, de gloriosa memòria, rei de [...] les quals coses jo, Pere Miquel Carbonell, scrivà del senyor rei e tenint les claus del seu Archiu Real de Barcelona, [...] he deliberat sumàriament e de grau en grau posar així com es mester e ha estat ordenat.

En els fragments centrals està descrita amb profusió de detalls l’excursió cinegètica de Joan II. Cal esmentar que la part històrica de la llegenda que ens ocupa, és a dir tot, excepte l’aparició i paper del misteriós “caçador”, és un fidel reflex de la crònica fins a l’extrem d’incorporar, en alguna ocasió, paraules textuals.

El rei sortí l’endemà de Sant Boi en direcció a Vilanova amb un seguici de nobles i també de munters, ja que volia aprofitar els llocs propicis per on havia de passar. Als aiguamolls de Viladecans, Gavà i Castelldefels hi abundaven les aus aquàtiques i va ser aquesta presència la que va esperonar el monarca a organitzar una batuda. Curiosament, segons el propi cronista, Joan II, que tenia 80 anys, patia alguns problemes de visió,cosa que fa pensar que l’acte material de caçar el devia delegar en el seu seguici i en els falcons i gossos que els munters menaven.

Potser aquest defecte visual fou, en part, el culpable que, en el curs de l’activitat, Joan II s’extraviés momentàniament entre els canyars i vimeteres que creixien als aiguamolls i caigués, ell i l’animal que muntava, en un dels nombrosos bassals que els naturals d’aquest indret anomenaven “olles”. Prestament rescatat pels seus acompanyants, el van dur al castell de Castelldefels perquè era el lloc més proper i on, pel què sembla, ja tenien previst de fer-hi nit, vist que caçaven de tarda, al desembre fosqueja aviat, i Joan II comptava amb “trovar-hi un bon foch” com veurem al text de la llegenda. L’endemà al matí va seguir el seu viatge pel Camí Ral de València. Passant per Garraf el rei es va trobar febrós. Va fer llit a Sitges i posteriorment a Vilanova. Havent-se recuperat, encara va tornar a caçar a Cubelles, i a Calafell va matar un senglar. Ja de tornada, en direcció al Penedès, a l’alçada de Canyelles li va pujar altre cop la febre, de manera que es va dirigir a Barcelona el més ràpidament possible, per Vilafranca. Ja no es va refer. Moria el 19 (algunes fonts indiquen el dia 20) de gener de 1479 i tothom va tenir clar que va ser a conseqüència de la mullena de Castelldefels.

És ben sabut que a l’època se solia confondre la febre, que és un símptoma, amb la malaltia, de manera que les persones es morien “d’una febre” o “de les febres”. Avui probablement li haurien diagnosticat a Joan II una pneumònia, d’on es desprèn que caure a l’aigua en un dia fred i ventós de desembre i amb 80 anys al damunt és poc recomanable fins i tot per un rei.

2. La LLegeNda

Theodor Creus i Corominas (Barcelona 1887-Vilanova i la Geltrú 1921) era advocat i historiador. Es va establir a Vilanova i va ser-ne alcalde. Va dirigir el “Diario de Villanueva y la Geltrú” i va presidir l’Ateneu de la vila. Va fundar un sindicat de pagesos per lluitar contra la fil·loxera, que no va poder aturar l’epidèmia i també un centre de prevenció contra les pedregades. Va publicar diversos estudis històrics, especialment al “Boletín de la Real Academia de la Historia” de la qual era membre, i també a la revista “La Renaixença”. A banda, també va publicar diverses monografies, entre elles una Guia del monestir de Santes Creus, el Bosquejo Histórico de la lucha contra el Feudalismo, i un estudi sobre El pasado, presente y porvenir de Villanueva y la Geltrú.

Interessat pel passat local i comarcal, també va recollir un nombre indeterminat de llegendes i tradicions, de fonts orals de gent gran i, tenint cura d’escollir només aquelles que gaudeixen d’un rerefons històric verificable, les va publicar en un recull, que ell denomina “aplech” sota el títol de:

SET CONTALLAS DEL TEMPS VELL

Les set contalles són: Lo juhí del moro, situada al Castell d’Olèrdola; La Malvasia de Sitges; Las Covas de Sitges; Lo pas de la mala dona, situada al Camí Ral, a l’alçada de la Falconera; La fundació de Vilanova;Geribert lo Excomunicat, que era el senyor de Ribes;1 i l’Olla del Rei, a Castelldefels. El llibre va precedit d’un pròleg del propi autor. Al final d’aquest pròleg diu textualment: “Lo amor al terrós, que aytal tasca m’ha fet escometrer, sia en vosaltres prou fort pera férvosla gradívola, o, al mancos, acceptable”.

1 Avui Sant Pere de Ribes

27


El llibre fou editat a Vilanova, a l’estamperia de Joseph A. Milà, Rambla Principal, 41, l’any 1893, amb un preàmbul elogiós i florit en forma de carta de l’amic de l’autor Víctor Balaguer (Barcelona 1824 - Madrid 1901). En reproduïm alguns fragments: Parlant de l’autor, diu: “Hoy viene a añadir un nuevo lauro a su corona y a dar nueva gloria a su patria catalana con este aplech de tradiciones gallardamente escritas y contadas, enlazando las bellezas de la poesía y las galas del lenguaje a la verdad histórica y a la sencillez de la crónica.” I sobre l’obra: “Las páginas de este libro son demostración de la fidelidad y conciencia de su autor, pues nada en él se avanza que no esté justificado y documentado con eruditas notas y con estudiosas investigaciones.” Quan parla de l’Olla del Rei, assenyala “La última cacería de aquel monarca, Juan II, contra quien tan justa y patrióticamente hubo de alzarse Catalunya.”

L’any 1986 l’Institut d’Estudis Penedesencs va publicar una edició facsímil de la de 1893, amb el patrocini de l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú. Es aquesta edició a la que hem pogut accedir i que ens ha servit de base d’aquest document.

En la transcripció de Theodor Creus s’hi observen dues parts ben delimitades:

a) El fet històric. La descripció del viatge cinegètic de Joan II donant èmfasi a la seva, potser desmesurada, afició a la cacera, incloent-hi l’accident que va provocar el seu decés a curt termini. Aquí hi intervé de ple la crònica de Pere Miquel Carbonell. Fins i tot inclou una frase extreta textualment:

“...prenenthi l’Rey gran solás.”(Part I, paràgraf 8, línia 6)

Queda clar que l’autor anònim de la narració coneixia a fons l’esmentada crònica, o potser la tenia davant dels ulls en confegir-la i que en va fer una reproducció fidel.

b) La llegenda. El desconegut autor introdueix, afegint-lo al fet històric, un personatge fictici, el caçador, amb la clara intenció de posar de relleu l’atzarosa vida i mort del príncep Carles de Viana, fill primogènit de Joan II i de Blanca de Navarra (Peñafiel 1421-Barcelona 1461) i les profundes simpaties –fins i tot

28


en Francesch de Sant Celoni,de La Geltrú lo carlá;lo qui ho era en Vilanova,noble doncell en Gaspar d’Avinyósubstituïnt al que fou exhonerat,l’amich ferm del Condestableen Pere de Portugal,lo brau Joan de Montbuycontra lo Rey rebel·laty’l cortesà Roderich de Pereafet carlà de Cubelles pel dit Reyen lloch del que també alsars’en las revoltas passadas.en Pere de Barberá.

En Sant Boy aná á fer nity á trench d’auba disposat tot,aprés d’haber ohit missala cassera començàdel Prat per las planas terrasy las de Viladecans.

Lo Rey obria la marxaá quiscun costat portantun falconer que a l’esquerra máduia, encaperutxat,l’hu un pelegrí de Noruega2

d’un hermós plomatge blanc,l’altre un girifalt nadiu deles coves del Garraf3

seguint dos munters darreraab la colla dels braus cans.

Lo pelegrí demostravaab son fort aletejarlo noble de sa nissagamentres que lo girifaltcom a bon fill de la guerrapugnava per remuntars’y ferli la competència a l’estrangery los cans difícilment contenianen torn arremolinatsabdós munters ab llurs trallesab llurs crits i llur xiularimpacients com tots estavanper llansars’ sobre les aus,que, ferides pels falconsi privades de volar,corrent salvarse volguessenó dintre l’aigua nedant.

2 Segons Pedro López de Ayala, “Libro de la caza de las aves”, s.XIV, els de Noruega eren els millors.3 Es deia que a les coves del massís del Garraf s’hi criaven excel·lents aus caçadores. Probablement d’aquí es deriva el topònim de “La Falconera”. “Girifalt” pot ser l’equivalent del castellà “jerifalte”.

devoció- que el príncep Carles, a diferència de son pare, havia assolit entre el poble català. El seu decés va traspassar l’herència reial al germanastre Ferran amb gran disgust dels catalans, que es resistien a acceptar l’explicació oficial d’una mort per causes naturals. A la llegenda que ens ocupa, la figura del caçador encarna i representa el sentir del poble català de l’època.

L’estructura de la “contalla” en forma de línies curtes, tot i no ser ben bé un poema perquè sovint no rima ni respecta la mètrica, presenta una innegable qualitat literària i fa pensar en un “romanço” d’hostal, de plaça o de fira, dels que solien explicar de memòria homes itinerants, de vegades cecs, amb l’ajut d’una auca -el power point de l’època- a canvi d’unes monedes.

3. eL text

Reproduïm el text íntegre de la llegenda respectant l’ortografia, evidentment prefabriana, de l’original.

I

Cavalcant molt lluhenta mula,portant ben cubert lo capab birret, quals amples alas,retombadas cap avallli tapaven les orelles.De pells embolcallat lo cos,del palau del Bisbede la gran ciutat comtalun dia fret de Decembresortia lo Rey En Joan.

Malgrat esser ja tan jayo(passava dels vuytanta anys),

volia fer-se lo jovey sas forças rebifarab exercissis de cassaab falcons, munters y cans.

Feu via cap á Sant Boyahont l’esperavan jafalconers i munteriasortits des lo dia avansy los amos de las terrasque seguir havia pensat:lo feréstech en Guillémdel castell d’Aramprunyàsenyor de Castelldefeelsmolt més temut que estimat;

29


Comensada la casserauns per çi, altres per lláse va armar gran rebomboride crits, renills dels cavalls,lladruchs dels cans, sons de trompes,prenenthi l’Rey gran solás4

recullintse forsas ocasfotxas, ànexs de coll blau,y xamerlins y becadasfins que, mitjdia arrivatmaná l’Rey que es fes paradaanant a dinar á Gavá.

La col·lació no fou llargaperquè l’Rey la va escursaral donarseli la nova de queun vol de garsas realsfeya poch passat havía,posantse, segons sembla,part d’allà d’una pinedaque‘s veya bé de allí estant;y l’Rey qu’en tot aquell diano vegé cap d’aytals ausla ocasió no volgué perdrery ordre en continent donád’aparellarli la mulay en marxa altre cop posars’.

4 Frase extreta literalment de la ‘Crònica’ de Pere Miquel Carbonell

Distribuirs’ va la genten collas ab aus y cansquiscuna com lo matípera poder abrassarmés terra y així avansarenab bon ordre alguns instants,mes lo dolent del terrenosembrat de rasas i estanys,de canyars y vimeterasno‘ls permeté continuarab igualtat y saltantne los unsgrans rodetjs donantlos que no podian ferho,anaven d’ací, d’alláse’ns veurers’ los uns als altresni trovar las garsas reals.

Per més desgracia lo ventque ja venia bufantde mestral tot lo matíy mentres varen dinaraumentat no poch havíarefermà d’un modo talque alsant grans núvols de polsy despullas del fullámno deixava veurer llunyni trovar rastre á los cans.

Per lo que, aburrits los uns,y los altres prou cansats,los de cavall i de peucomensaren á amaynar lo pasquedantse en derreraá las garsas renunciant.

Mes lo Rey, qu’era tussuten seguí avant s’empenyáy, esperonantse la mulala endressá cap á uns canyarsderrera dels quals va creurerserían las garsas reals,seguit dels falconersque duyan lo girifalty’l peregrí de Noruegay del munter ab los cans;y heus aquí que al passar sota un salcerque devia estar corcatuna ratxada de vent d’ell esqueixàuna branca que la esquena del Reyen caure fregant,en las ancas de la mulatan bell colp descarregàque la bestia, esparverada,se va llansar com un llampemprenent folla carrera

30


Va deturar allavorasla mula lo cassadory per damunt del cap d’elladonant a las regnas tom,en mans las posá del Rey, dient:-Preneulas, senyor,puig esteu ja en bon camíy servius més no puch jo.tireu al dret sens temensay ans no sia fosch del totsereu a Castelldefeels,mentres jo retorno al boschpuig que fa temps qu’és la llarpera mi tot l’ample món.

Obrí lo Rey la almoyneraper dar una moneda d’oral guía, mes al tombarseja’l vejé lluny d’aquell llochcom una dayna corrent,pujant per un serralóde sorra fina qu’el ventapilota en aquells llochsy d’un á l’altre trasbalsacom si pera ell un joch fos.

Lo Rey pla bé va estranyaraytal falta d’ambiciómes pensant que de follíapodría haverhi colcomdel cassador en la testaque fes tal procedir bo,esperonar va la mulaa Castelldefeels per nortprenent y allí dirigintsemolt confiat i animós,creyent que, com li digueralo cassador, sense pór,podria tirar al drety trovar prompte un bon fochon escalfars’ puig sentiaja una regular fredor.

La terra que atravessarne deviacobria un jonch espés y bastant igualy de color verd molt fosch,ab alguns claps de canyotade tant en tant hont més clotfeya’l terreno y hont l’aigua6

solia estanyarshi molt,més sent sa apariencia planay escassa molt la clarorcregué lo Rey cosa fácildeixarho enderrera tot.

La mula sortí lleugeraal sentirse l’esperó,mes no bé com uns cent passosdonat hagué dintre el jonchse li esllabissá’l terrenodoblegantseli’ls genollssense que, per més esforsosque li deixés lo llot

6 Una fàcil visita a l’indret del Remolar-Filipines ens donarà una idea cabal de la naturalesa dels aiguamolls del delta així com de la fauna i flora pròpies d’aquest entorn especial.

y hem de fer mil giragonsasy’ns faltaria claror.Deixeu que prenga las regnasperque tants de giravoltshaurem de dar que la mulaserá millor que meni jo.¿Cap hont voleu endressarvos?-¿De Gavá gaire lluny som?-Més prop de Castelldefeelsque de Gavà estém, bon tros.-Donchs cap á Castelldefeelsmarxem ans no’s fassa fosch.

Així l’Rey En Joan parlava,malhumorat y anguniósab un home que acudirneva de lo seu corn als ronchs.Home d’aspecte salvatge,ab arreus de cassador,quan, deturada la mulaal trovar un sorral molt touva veure li era impossibleaprés de toms y més tomssortir d’aquell laberintoen que’s va trobar envolt.

Al atansarse aquell homeque estiguera fins llavorsseparat per una rasa,del Rey dessota’l capotd’aquest vegé una almoyneraque tenia, brodat d’or,sots la corona de prímpcepl’escut dels reys d’Aragóy, com si hagués aytal vistala d’un áspid verinós sigut,tornar’s va lo rostred’aquell cassador tan grochque, d’adonarsen lo Reyno n’hauria res de bo pogut pensar;més estava de reunirs’ tan desitjósab la seva comitivaque no hi pará atenció.

La caminada emprenguerensens dir ja cap més mot.puig també molt cap-ficatanava lo cassadorpensant cosas que, saberlassolsament Déu poderós podia,en lo infern d’ideasque li abrusavan lo front.

Així abdos atravessarenrasas, canyars, estanyols,ginesteras y pinedas,fins que, essent ja bastant foschy calmat un tant lo ventdes la caiguda del Sol,sortiren a una planuradesembrassada per tot,de la que no lluny se veyade Castelldefeels lo lloch.

sens fer cap mica de casdel frè, que’l Rey, quan podía,tibava ab abduas mans.

II

-¿Què teníu, lo cavaller,5

que així feu roncar lo corn?Si en ma pobre rustiguesapuch servirvos per colcommanau, que molt prompteá ferho estich.-Que’m tragueu ben tostd’aquest infern necessito,de rasas i d’estanyolsy canyars que un llamp abrusiy me acompanyeu ahontjuntarme ab la comitivaque he perduda puga jo.Y conteu que en ferho aixíno haureu tingut poca sortpuig de ma bossa rebreuun florí d’or d’Aragód’aquells que d’arreplegarneno abundan les ocasions.-No’m tentan, lo cavaller,á mi las monedas d’orperque’m trobo bé ab ma pobresay me contento ab molt poch;però quan me necessita un christiáessent jo més que pochsiga’l que pugaa son prech may me faig sort.

-Molt ben parlat me sembleuper ser un trist cassador.No ho haureu pas sigut sempre.-Sempre no, però fa moltque vaig deixar las ciutatshont hi trobava tan solstraïcions y alevosías,mentidas y adulacions.Mes, deixemnos de caboriasperque va de baixa l’Sol

5 Aquest és el personatge fictici mencionat

31


que al fons d’aquell clot hi havíasortir d’estat tan penóslogrant sols ab tals esforsosposar al Rey fet un xop.

A bufar torná, esbarataquest, altre cop lo cornconjurant a Cels y Terraá que li dessen socors,mes, per de prompte, una veuli va respondrer tan solsque bé massa va coneixerera la de tal cassadorque li havía fet de guíaqui, retornat més apropd’hont lo vejé, quant donarlivolgué la moneda d’orfent bocina de les mans:-Rey en Joan –cridà- vosdeixareu que li donassená nostre Prímpcep la mort.7

No sé si’l Cel o l’infernvos han portat a aquests llochsmes crech que bona memòriaconsevaréu d’aquest jorn.

Bé hauría volgut lo reivenjarse del cassadorque en tal apuro posarlova volguer ab tota intenció,mes veyent que era impossibley tenint por del pitjorse contentá per lo promptefent retrunyir més lo cornque en tal lloc y á semblant hora,portá ben lluny los seus sons.

Y debades no va ferhopuig tingué lo Rey la sortde que’ls de sa comitivaque’l anavan cercant per totno massa lluny se trovasseny sentint del corn lo socap hont aquest retrunyíamarxaren també, llurs cornsfent retrunyir, avinsatlique anaven en son socors.

Y com que aquells sons amichscada vegada més props’anaren sentint i ab ellss’hi van afegir ben tostrenills de cavalls y veusd’homes armant gran remor;com si tot alló á la mulali servís de reforsva donar una gran brivadacap á un costat, ab tal sort,que trovant ferm lo terrenopogué desplegar’ls genollsy, fent un bot, posars’ dreta,emprenent la direcciódel costat que fort trobava,ajuntantse avans de pochab la regia comitiva,ella y lo Rey plens de llot.Del que li passá ab la mula7 Fa referència al príncep Carles, fill primogènit de Joan II, conegut com el Príncep de Viana.

doná’l Rey explicació,mes de la feta del rústechno’n va resar poch ni moltarrivant, ja tart, tots junts,de Castelldefeels al lloch.

III

Pensiu sortí l’endemálo Rey de Castelldefeelshavent resultat debadaslas preguntas que allí feud’amagat dels cortesans,molt dissimuladament,per esbrinar qui podríaser lo cassador aquellque tan dolenta passadali va jugar i coneixentper tant que li era impossiblelo poder venjarse d’ell.

Cap a las Costas fent viay en Garraf tot just essentva començar á queixarsey á posarse febrosenchtenint que fer llit en Sitgesy en Vilanova després;y si bé refet un tanten Cubellas correguéla llebra y un porc salvatgeva matar en Calafellen los boscos de Canyellasaltre tant ferhi volentli va refermar la febre

y en Vilafranca primery més tart en Barcelonalo mal que en Castelldefeelslo dia de la casseraab l’humitat contraguélo va portar a la fossadia dinou de Janeren aquell mateix palaudel Bisbe d’hont feya un mesy deu días que sortíaen la mula cavaller.

Son cadavre traslladarenper posarl’ de cos presental palau reial major,essent romputs los sagellsdevant del poble.Tres voltas dat lo crit de:-¡Ha mort lo Rey!

Somptuós fou lo seu enterrosegons descriu Carbonell,portant de frares y clerguesun gran acompanyament,y de nobles personatgessens faltari’ls Concellersde la ciutat; y l’oficiun colp cantat en la Seual portal de Sant Antoniquan per ser dut a Pobletva arrivar la rica caixaque tancava l’cos del Reyun home que la miravay en qui bé poguera aquell

32


ésser viu sots l’esclavinaque portava y lo barretd’alas amples regoneixercolcom més que un bon romeuab si mateix com parlantne:-¡Justícia de Déu! –diguéy apartantse del concursafegí, mirant al Cel:-¡En Carles, per vos ho fiu,vos are per mi pregueu!

Desde llavors los vehinsdel lloch de Castelldefeelsdel punt aquell de llur prathont passá l’Rey tal tropelltenint d’aquest recordansalo designaren molt temps,com alguns vells encar conten,dientne: l’Olla del Rey.

Un petit incís: nobles i cavallers citats al text de la llegenda:

Guillem d’Eramprunyà. Probablement es tractava de Guillem de Sant Climent, veguer de Barcelona i del Vallès, que havia atorgat llicència a Jacme March, propietari del castell d’Eramprunyà, per capbrevar censos, rendes, agrers i altres drets feudals sobre el terme de dit castell.

Francesch de Sant Celoni. Apareix un Francesc de Sant Celoni dos segles posterior. Probablement es tracti d’un avantpassat d’aquest.

Gaspar d’Avinyó. Consta com a Gaspar d’Arinyó. Secretari i conseller de Joan II, de família aragonesa. La seva fidelitat al comte-rei durant la guerra civil li va valdre la carlania de Vilanova.

Joan de Montbuy. Noble i militar. Governador de Sardenya. Es va enfrontar a Joan II fent costat a la Generalitat i va ser bandejat. L’autor el presenta com a amic de Pere de Portugal, infant de Portugal i duc de Coimbra, casat amb Isabel d’Urgell, que va participar també a la Guerra Civil fent costat a la Generalitat.

Roderich de Perea. Fet carlà de Cubelles per Joan II en agraïment pels serveis prestats durant la Guerra Civil.

Pere de Barberà. Anterior carlà de Cubelles, bandejat per Joan II per haver pres partit per la Generalitat durant la Guerra Civil.

33


4. eL coNte

L’any 1998, el regidor de Cultura, el malaguanyat Santiago García León, i el tècnic de la mateixa àrea Joan Lluís Amigó, ens van demanar a Maria Josep Udina i Pep Solé, que escrivíssim una narració situant l’acció a Castelldefels per pal·liar la manca de literatura sobre la nostra vila. Vam redactar un conte o novel·la curta desenvolupant, amb nous elements de ficció, la llegenda que hem comentat. Vàrem conservar el títol de la contalla de Theodor Creus: l’Olla del Rei. L’ajuntament el va publicar bellament il·lustrat per Francesc Rovira.

Els llibres es van distribuir entre les escoles i instituts de Castelldefels i es van posar a la venda a la llibreria Canillo i a diferents fires. La presentació es va fer teatralitzada amb el Grup de Titelles Marduix, l’Agrupació de Cultura Popular de Castelldefels i la intervenció de la pedagoga Marta Mata.

L’edició del llibre està exhaurida, però es pot consultar a la Biblioteca Ramon Fernández Jurado i a la web municipal.

En aquest conte hi vàrem fer aparèixer nous personatges ficticis i situacions totalment imaginàries. Cal destacar-hi la presència activa del drac Garigot, que va trobar el seu nom dins del conte i que, amb el seu foc va fer bullir la infusió que va refer l’ànim i la salut del rei quan estava hostatjat al Castell de Castelldefels, amb tan bona fortuna que va poder continuar el seu viatge l’endemà al matí. Hi introduïm una nena, que és qui troba el rei a l’olla i avisa els castelldefelencs perquè el vagin a buscar. La mare de la nena és qui diu que el guariran unes herbes juntament amb poemes i música. El poema és “El meu Castelldefels”, de Ramon Fernàndez Jurado, escriptor, esperantista i polític, el nom del qual porta la biblioteca de Castelldefels. Quan el rei revifa, els pregunta qui l’ha salvat. L’hi diuen que la nena l’ha trobat, els homes l’han dut al castell, la mare de la nena l’ha diagnosticat i ha pensat en les herbes, la música i la poesia. Ell s’asseu entendrit i besa del front d’aquella nena que tenia la pell del color de l’arrop, els ulls del color de la mel i la mirada clara com la llum d’un matí de diumenge. El rei promet concedir-los tot el que demanin, però li diuen que no volen res per a ells, sinó que faci dessecar els aiguamolls on ha caigut perquè mai més ningú no hi prengui mal. Ell rei els respon que quan arribi a palau, convocarà una reunió per crear una comissió que redacti un informe per preparar un avantprojecte del que se’n segueixi un projecte que posteriorment serà l’objecte d’un concurs-subhasta per adjudicar les obres. Al final també fem coincidir la sortida del monarca en direcció a les Costes amb un cercavila improvisat pels veïns en honor seu, en el qual, com no podia ser menys, hi participa el Garigot.

En honor a la veritat, hem de dir que els aiguamolls es van dessecar, sí, però al segle XVIII, és a dir 300 anys després.

5. eL musicaL

L’any 2016, Manuela Pujante, professora de música de secundària, coneguda per diverses iniciatives i activitats en el terreny de la música, ens va encarregar la confecció d’una obra de teatre musical, popularment abreviada com a “musical” a partir del conte l’Olla del Rei.

El guió és obra de Maria Josep Udina, amb encertades aportacions de Pere Ramon Aguiló. S’hi van introduir uns joglars que situaven les accions. El text de les cançons i de les rimes dels joglars són de la mateixa Maria Josep, amb excepció de “El meu Castelldefels”, que com ja hem dit, és un poema de Ramon Fernàndez Jurado. La música és original de Pep Solé, hàbilment orquestrada per Marc Pardo. Jordi Pujol, del grup “Marduix”, va aportar el seu saber com a director escènic i la direcció musical va anar a càrrec de Manuela Pujante. Hi van col·laborar amb entusiasme i eficàcia mestres de música i tutors de 6 escoles de Castelldefels: Antoni Gaudí, Can Roca, Els Pins, Guinovart, Lluís Vives i Torre Barona.

34


L’obra es va estrenar al Teatre Plaza el dies 5 i 6 de maig del 2016 amb la participació de 300 nens i nenes de les 6 escoles mencionades, 21 actors de l’IES Sert, també de Castelldefels, i una petita orquestra formada per músics locals. Val a dir hi ha hagut altres activitats entorn del conte: l’hem explicat a una desena d’escoles, algunes de les quals van participar al musical, i al setembre del 2016 vam explicar el conte, amb l’ajut de quatre actors de menys de 12 anys, a la festa del nostre barri, Can Vinader, a Castelldefels. En tots els casos acompanyats pel so de la flauta, la trompeta, la gralla i el corn.

coNcLusió:

S’observa que el tema de l’Olla del Rei s’ha desenvolupat per capes superposades: primera capa, la crònica de Pere Miquel Carbonell; segona capa, la llegenda recollida per Theodor Creus; tercera capa, el conte de Maria Josep Udina i Pep Solé; quarta capa (de moment), el musical. Cada capa aporta novetats i esperem que siguin agradables, o almenys acceptables, com diria el mateix Theodor Creus.

La Universitat Politècnica de Catalunya i l’Ajuntament de Castelldefels van acordar posar al llac que voreja el campus el nom d’Olla del Rei, i així consta en els diversos panels informatius que hi ha als camins que l’envolten. No podem assegurar en absolut que aquell fos l’indret exacte on va caure Joan II. Les “olles” eren nombroses i, com hem dit, la majoria han estat dessecades. Però si ens atenem a la descripció que en fa la llegenda, no podia ser gaire lluny d’allà.

I una curiositat: a la zona hi ha també el Centre Comercial l’Ànec Blau, que cal dir que va col·laborar a la realització del musical. Ens queda el dubte de si, tal com diu un joglar al final del musical:

Aquest ànec és parent d’aquells ànecs de coll blauque caçava el reietó quan sortia de palau?

Potser sí, o potser no...Sapigueu que actualment, i ho sabem de bona llei

un gran llac d’aquest entorn porta el nom d’Olla del Rei.

Nota BiBLiogràfica:

Creus, Theodor, “Set contallas del temps vell”. Vilanova i la Geltrú, 1893, editat per Víctor Balaguer.1986, edició facsímil de l’Institut d’Estudis Penedesencs.Sanahuja, Dolors, “Castelldefels, temps d’Història”, capítol “l’Època Medieval”. Castelldefels, 2003.Regidoria de Cultura.Carbonell, Pere Miquel, “De exequiis, sepultura et infirmitate regis Ioanni Secundi”. A l’Arxiu de la Corona d’Aragó, (fragments).Alcoverro, Agustí, “Pere Miquel Carbonell, historiador i humanista, i la historiografia catalana del segle XV”. Tesi doctoral. Barcelona, 9 de novembre del 1993.Sáez, Anna i Casals, Àngel. “La Guerra Civil Catalana 1462-1472” a “Sapiens” #184. Barcelona, 2017.Gran Enciclopèdia Catalana (en paper i ‘on line’), diverses entrades.I, com no: Internet, especialment Google i Wikipedia.

llegendes, contalles i tradicions l’olla del...

Documents