llegendes, contalles i tradicions tres llegendes...

5

Llegendes, contalles i tradicions

Tres llegendes medievals d’Eramprunyà i una invenció

Josep CampmanyCentre d’Estudis de Gavà

La diferència entre una rondalla i una llegenda és que aquesta última té fi ns político-socials. Així com els contes i rondalles volen ser moralitzants, les llegendes històriques es creen per legitimar o prestigiar un grup social, una dinastia o un determinat statu quo. Així, trobem llegendes com la de les quatre barres, la dels nou barons de la fama, o la de la presència de Carlemany a Catalunya, que legitimaven el domini de les principals cases nobiliàries, inclosa la comtal, evocant-ne uns orígens carolingis, o fi ns i tot precarolingis.

A Eramprunyà trobem tres llegendes, dues de creades a l’albor de l’època feudal, per legitimar els drets dels Sant Martí, i una de més elaborada, creada per la Generalitat al segle XV, per justifi car l’aixecament militar contra el rei Joan II. Les tres han perviscut perquè prenen l’estructura arquetípica de conte meravellós, pròpia de la narrativa oral, que en facilita la transmissió pel boca-orella, de generació en generació. En canvi, una altra llegenda és clarament una invenció erudita del XVIII o XIX, ja que no té aquesta estructura ni antiguitat.

En aquesta comunicació presentem un breu estudi de les quatre: la llegenda de Mir de Biern i el comte d’Urgell; la llegenda de l’astor i Mir de Biern; la llegenda de Carles de Viana i la mort de Joan II; i la llegenda de la procedència apostòlica i imperial de Santa Maria de Castelldefels.

L’estructura del conte en la narrativa oral

Les persones, éssers socials, sempre hem gaudit amb les històries extraordinàries. Inicialment eren epopeies heroiques, lligades a una certa mitologia i religiositat; després, gradualment, els narradors van prendre fets de la vida real com a objecte, i els recreaven amb fantasia. Totes aquestes narracions tenen una estructura similar, que les fa fàcilment transmissibles oralment. Són relats amb un inici i un fi nal tancats: un protagonista, després d’una sèrie de peripècies, assoleix un objectiu. A l'edat mitjana, eren normalment els joglars que les explicaven als senyors, en festes i convits; o bé els comediants, en espectacles a l’aire lliure, les transmetien al poble.

Amb la Il·lustració, contes i llegendes van quedar relegats a infants i gent poc culta, com els camperols, i van decaure. La difusió de la impremta, de la novel·lística, del teatre, en van prendre el relleu. Però al segle XIX, amb el romanticisme i l’aparició de la idea d’«ànima dels pobles», llegendes i contalles van suscitar l’atenció dels erudits, que les van recollir, catalogar i estudiar. En aquest context Vladimir Propp (1895-1970) va trobar una estructura comuna per a contes, mites i relats fantàstics. Així es distingeix una llegenda estructurada per ser narrada de forma oral d’altres relats més elaborats que segueixen cànons propis de la literatura escrita.

Amb una estructura comuna, cada conte o llegenda es diferencia pels protagonistes, com a mínim tres: l’heroi, l’antagonista, i l’objecte del desig, que usualment és una dama. Al costat hi ha secundaris, auxiliars, que ajuden l’heroi (donants, mags) o l’hi difi culten (l’usurpador, la madrastra, el propietari de l’objecte del desig).

La narració comença amb un fet desencadenant, un allunyament o prohibició que rep l’heroi. Després, l’heroi coneix l’antagonista i passa una prova que li serveix per rebre ajuda, prova que succeeix durant un viatge per trobar l’antagonista. Finalment, es descabdella la lluita, seguida de la victòria de l’heroi. De vegades el conte segueix, amb l’heroi que fuig perseguit, un retorn d’incògnit, un fi ngiment, un nou repte, i el desemmascarament i càstig de l’antagonista. En aquest sentit, Eramprunyà i el seu ric passat medieval ens han donat tres narracions amb aquesta estructura. Totes han estat divulgades anteriorment, si bé aquí les analitzem estructuralment.1

1 Vegeu l’article «Cavallers, prínceps i dames al castell d’Eramprunyà: tres llegendes altmedievals» de Marcel Terés (pseudònim de qui signa aquest article), dins Actes de les jornades Gavà mil anys, Gavà, Associació d’Amics del Museu, 2002. I també Bienve Moya, Llegendes del Penedès i les valls del Garraf, Barcelona, publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2005.

6

Baronia d’Eramprunyà.

La llegenda de Mir de Biern i el comte d’Urgell

Prové del Llibre de les nobleses dels reis,2 els originals del qual es remunten a inicis del segle XIV.3.Conté la llegenda de Guillem Ramon de Montcada4 i, dins d'aquesta, el següent fragment resumit.5

«En temps del comte Ramon Berenguer, hi havia a Catalunya un cavaller noble i honrat que s'anomenava Mir de Biern, a qui se li havia cedit una torre bastida damunt la forta mola de Rosanes. Una vegada, el comte va tenir corts a Barcelona i, quan ja estaven aplegats, el comte va preguntar a Ermengol, comte d'Urgell, si ja hi eren tots. I Ermengol va contestar que només hi faltava en Mir de Biern, però que per un sol cabdal no calia estar-se de tenir corts. Aquestes van començar i al cap de poc va arribar el dit Mir, el qual, en entrar al palau del comte de Barcelona, va romandre una mica suspens veient que no l'havien esperat. Va asseure's, amb tots, però un cavaller que li seia al costat va retreure-li els mots del comte d'Urgell, i això va omplir-li el cor de

ressentiment envers aquest. I, acabades les corts, en Mir de Biern va posar-se en aguait al coll de Begues, per on havia de passar el comte d'Urgell, i va sorprendre'l i se'l va endur pres a Rosanes. Un cop allí va preguntar al comte que, si aquella torre fos seva, què en faria; i aquest va respondre «que l'obraria realment, per tal com hi havia fort bella mola, e, encara, que no es pendria per null senyor qui el tengués assetjat, ab que hi hagués vianda. E sobre aquestes paraules, sí li dix lo dit Mir al comte d'Urgell: "D'esta mola vós no exirets, fi ns que haja obrat lo castell a vostre cost e messió, e que sia tal com vós diets ne l'havets dictat"».

El comte d'Urgell, que no podia rebre ajuda d'amics a causa de la inaccessibilitat de la torre, va decidir obrar el castell tal com Mir havia dictat. Aquest fou el càstig per les paraules que havia dit al comte de Barcelona contra Mir de Biern. «E cant fou obrat lo castell, lleixa'l anar».

El fragment conservat fa aparèixer tres protagonistes: el comte d'Urgell; Mir de Biern, i el castell o fortalesa de Rosanes. En el treball citat vam proposar que Mir de Biern corresponia a Mir Geribert, fundador de la casa dels Sant Martí, i que la fortalesa de Rosanes corresponia al castell d’Eramprunyà, que pel fet de ser fet amb pedra rodana (gres vermell) rebia també el nom popular de castell de Rodanes. Mirem l’estructura de la llegenda:

1. Allunyament / prohibició Comença la reunió de la cúria comtal sense esperar a Mir2. Coneixement El comte d’Urgell n’és el responsable3. Malifeta Mir és perjudicat pel menyspreu del d’Urgell4. Marxa Mir marxa sense presentar queixa formal5. Prova Mir mostra la seva força i captura el comte a Begues6. Regal El castell de Rodanes és inaccessible, i hi tanca el comte7. Lluita El comte vol marxar, però li és impossible. 8. Victòria Mir guanya i rep en regal un castell complet i fortifi cat

2 Biblioteca de Catalunya (BC), Ms. 487, f. 129r: http://mdc.cbuc.cat/cdm/ref/collection/manuscritBC/id/13569 [setembre 2017].3 Miquel Coll i Alentorn, «El Llibre de les nobleses dels Reys», Estudis Universitaris Catalans, XIII (Barcelona 1928), p. 485.4 Biblioteca de Catalunya, manuscrit núm. 487, folis 105v-116r, 117r-120r. 5 Transcrivim bastant literalment el resum publicat per Miquel Coll i Alentorn, Llegendari, Barcelona: Curial-Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1993, p. 212-213.

Fragment de la llegenda de Mir de Biern Portada del Llibre de les nobleses dels reis

7


Com és sabut, Mir Geribert, delegat comtal en diversos castells del Penedès i Llobregat, es va revoltar contra el comte de Barcelona,6 en una època en què havia estat deixat en penyora, junt al castell d’Eramprunyà, del comte d’Urgell.7 La revolta, amb atac a les propietats del comte a Gavà i Viladecans inclòs,8 marca l’inici del feudalisme a Catalunya, i va acabar amb l’apropiació, per a ell i els seus descendents, dels castells que fi ns aleshores tenia com a delegat.Evidentment, dins la mentalitat feudal dels segles XIII i XIV, era inconcebible atribuir l’origen d’una nissaga tan important com els Sant Martí a una revolta o traïció al seu senyor natural, el comte de Barcelona. Per això calia justifi car-ho inventant un fet previ, un afront, que motivava l’apropiació del castell en justa revenja. Probablement aquest relat, estructurat en forma de narració oral arquetípica, fou encarregat pels Sant Martí a un trobador i segles després fou recollit pel compilador Francesc.

Sálvame de luxe al segle XII

La segona de les llegendes ens ha arribat també fossilitzada dins la compilació feta per Francesc.9 La protagonitza també Mir de Biern, i fa així:10

Mir de Biern havia perdut un astor molt bell, i aquest astor fou trobat per en Guillem Ramon de Montcada, que se'l va guardar. «E lo dit Mir de Biern, sabent que en Guillem Ramon de Montcada havia pres lo dit astor, lo cal tenia en son castell de Montcada, sí li tramès a dir per dos fi lls de cavallers, que li degués donar aquell astor que l'altre li havia pres e tenia en son poder, lo cal era seu. E lo dit Guillem Ramon de Montcada respòs a·n aquells dos gentils hòmens que ver era que l'altre dia n'havia pres un e que l'havia, mas que no se'n desixiria per res. E ab aquesta resposta se'n tornaren los dos fi lls de cavallers a en Mir de Biern, e digueren-li ço que en Guillem Ramon de Montcada los havia respost. E lo dit Mir, cant hac entesa la raó, va trametre tantost desiximents al dit Guillem Ramon de Montcada, e tantost començaren abdós a guerrejar. E esdevenc-se un dia que lo dit Mir de Biern se mès agoitar en Guillem Ramon de Montcada en un pas estret (...) e aquí hagueren bella mescla, sí que en Guillem Ramon de Montcada fo vençut e pres (...) e aquí el tenc en Mir de Bien en càrcer e ab ferres molt estret».

6 Santiago Sobrequés, Els grans comtes de Barcelona, Barcelona: Vicens Vives, 1985 (4a. edició), p. 46.7 Arxiu de la Corona d’Aragó, pergamí Berenguer Ramon I, extrainventari, 2001. Publicat per F. Miquel i Rossell, Liber Feudorum Major, doc. 157, vol. I, pàg. 158.8 Francesc Carreras Candi, «Lo Monjuich de Barcelona», Memorias de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, vol. III, 1908, p. 352.9 BC, Ms. 487, f. 130r-130v: http://mdc.cbuc.cat/cdm/ref/collection/manuscritBC/id/13569 [setembre 2017].10 Transcrivim també la versió que en dóna Miquel Coll i Alentorn, Llegendari, p. 213.

Fragment de la llegenda de l’astor

8


Després, gràcies a la intervenció d’amics comuns, el de Biern va deixar anar al de Montcada, i es va quedar l’astor. Si ens centrem en els personatges, són tres: el de Montcada, Mir de Biern i el bell astor. Cal dir que en poesia èpica trobadoresca apareix sovint l'astor com a imatge d'una dama, l’amor de la qual es disputen els rivals. Si ens fi xem en l’estructura del relat:

1. Allunyament / prohibició Mir perd un astor2. Coneixement Guillem de Montcada troba l’astor3. Malifeta El de Montcada se l’endú al castell i es nega a tornar-lo4. Marxa Mir marxa a trobar el de Montcada5. Prova/Lluita Mir mostra la seva força i es baralla amb el de Montcada6. Victòria Mir guanya i recupera l’astor

Molt simplifi cada, hi ha l’estructura del conte popular, que ens remet també a algun relat de joglars referit a una baralla entre dues importants nissagues nobles com els Sant Martí i els Montcada per una dama. Hi ha un fet històric que quadra amb aquest relat. L'any 1135, la rica hereva Beatriu de Montcada, casada amb el gran senescal Guillem Ramon, es divorcià per casar-se amb Guillem de Sant Martí, senyor d'Eramprunyà i besnét de Mir Geribert.11 L’afer fou polèmic, enfrontà el senescal i els fi lls de Beatriu (Montcades) amb els Sant Martí, i arribà a la cúria reial i al mateix papat, que donaren suport a Beatriu.Ens trobem, doncs, amb una altra llegenda on es justifi ca el divorci adduint que l’heroi –el fundador dels Sant Martí– tenia dret a casar-se amb Beatriu, però que no va poder ser, fi ns que la va recuperar forçant la situació.

Les morts de Carles de Viana i Joan II

La guerra civil catalana del segle XV i Eramprunyà són el marc de diverses llegendes.12 N’han arribat dues que, unides, coincideixen amb l’estructura del relat oral de caire meravellós: la mort de Carles de Viana i la mort de Joan II, aquesta darrera coneguda també com a Olla del Rei.13 La darrera contalla prengué forma poètica de la mà d'en Teodor Creus,14 que usà fonts històriques per revestir-la.15 Tot i això, el conte també va perviure fi ns al segle XX a través de la memòria popular oral, tot i que trossejat.16 No detallarem les dues llegendes, perquè s’han divulgat molt, però val la pena fer-ne l’anàlisi estructural:

1. Allunyament Carles de Viana es queda orfe2. Prohibició La madrastra i el rei Joan II el volen eliminar de la successió3. Engany Carles de Viana és atret al castell d’Eramprunyà4. Complicitat La reina madrastra ha contractat un jueu, que viu als peus d’Eramprunyà, perquè

l’emmetzini5. Malifeta La reina mata Carles de Viana. Ferran el Catòlic serà rei6. Marxa Carles mor7. Regal Carles rep el do de poder tornar a la terra en forma d’esperit8. Retorn d’incògnit L’esperit de Carles torna a Eramprunyà en forma de pagès9. Tasca difícil El pagès enganya a Joan II, que caçava a l’estany de la costa10. Compliment El pagès porta a Joan II a un estany perdut on enfebreix11. Càstig Joan II mor de febres agafades a Castelldefels

A banda de la solidesa estructural de la fusió d’ambdues llegendes, un altre element que ens les fa considerar com a part d’un únic relat oral és la localització dels dos fets a Eramprunyà. Joan II va emmalaltir en aquestes terres, cosa que impressionà la mentalitat col·lectiva, i era fàcil de relacionar-ho amb el fet que el mateix indret fos escenari l'any 1469 del major enfrontament bèl·lic de l'entorn barceloní en una guerra causada, en la creença generalitzada, per l'assassinat de Carles a instàncies de la madrastra. La introducció d'un element secundari (el jueu d’Eramprunyà) és vital per situar aquí l'origen de la guerra, i lligar així, tot introduint un ordre lògic, els diversos fets històrics. La unió de les dues rondalles ens genera l'estructura clàssica del relat popular. Els seus personatges són l'agressor (el rei, la reina, el jueu), l'heroi (Carles), i l'objecte de la cerca (la venjança), mentre que roman implícit l'objecte màgic (que ha permès Carles tornar de la mort i enganyar el rei). L'element central és la malifeta (assassinat de Carles) i el càstig (mort del rei Joan II), gràcies a la intervenció de l'heroi.11Seguim fi delment l’estudi de John C. Shideler, Els Montcada: una família de nobles catalans a l’edat mitjana (1000-1230), Barcelona: Edicions 62, 1987, p. 98.12 Josep Campmany, « La guerra civil del segle XV a Emprunyà », Materials del Baix Llobregat, Núm. 6 (2000) p. 107-124. Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat.13 Joan Amades, Folklore de Catalunya, Rondallística. Rondalles, tradicions, llegendes. Barcelona: Ed. Selecta, 1950, vol 1, pàg. 1250. Llegenda narrada per Josep Cases (1922) i Joaquim Arlubins de Barcelona (1931).14 Teodor Creus, «L’olla del rei», dins l’obra Set contalles del temps vell, Vilanova i la Geltrú: Joseph A. Milá, 1893, edició facsímil a Vilanova i la Geltrú: Institut d’Estudis Penedesencs, 1986, pàg. 141-155.15 «Exceptat lo relatiu á la intervenció del cassador, tot lo contingut en aquesta llegenda se trova arreglat á la relació que d’aquesta cassera escrigué En Miquel Carbonell y existeix en lo arxiu de la Corona d’Aragó», Teodor Creus, op. cit., pàg. 157, nota 1. 16 La llegenda de la mort de Carles de Viana: Joan Amades, Històries i llegendes de Barcelona. Passejada pels carrers de Ciutat Vella. Barcelona. Edicions 62, 1984, p. 730. La de la mort de Joan II: Joan Amades, Folklore de Catalunya, Rondallística. Ronda-lles, tradicions, llegendes. Barcelona. Ed. Selecta, 1950, vol. 1, p. 1250.

9


La madrastra executant la malifeta és típica dels contes populars: per motivar-la se sol partir de l'enemistat creada en entrar una persona nova a la família. L’existència de la madrastra justifi ca l'enemistat del rei, inconcebible entre familiars de sang. El metge jueu, que ajuda la madrastra,17 lliga amb el menyspreu popular cap als jueus pel seu domini de la medicina, assimilant-los a mags i fetillers i, per tant, agents del diable18. Introduint el jueu a la baralla familiar entre madrastra i fi llastre aquesta s'eleva a un pla religiós: la lluita entre el diable i el sant, mentre que el governant tirà Joan II s’assimila a Herodes, prototipus bíblic.19 Pel que fa al príncep disfressat, és també un tema comú. Per enaltir els herois reials, se'ls presenta viatjant d'incògnit pel país, per veure si la justícia s’aplica correctament. El prototipus més evident d'aquesta història és Jesucrist.20 Sovint, aquest membre reial que viatja d’incògnit per impartir justícia s’usava per contrastar-lo amb el sobirà del moment.21 Tot plegat són indicis de l’origen religiós de la llegenda.

Està documentat històricament que després de la sobtada mort de Carles corregué la veu que les seves despulles feien miracles:22 la Generalitat, el Consell del Principat i el Municipi de Barcelona, en les circulars i comunicacions en què anunciaven la mort de Carles, es feren ressò del mite miracler.23 Fins i tot al Dietari de la Generalitat se l’anomena «Sanct Karles».24 La teoria de l’emmetzinament fou propagada per instàncies ofi cials: «Divenres, a XVIII [octubre 1462]. Aquest die, a III hores de matí, passà d’esta vida n’Anthoni Jacme (...) de (…) qui (...) se diu que li féu [a Carles de Viana] lo tast de certes píndoles que li foren dades (...). E morí de semblant mal que lo dit sanct morí».25 La mort de Carles a mans d'un jueu era el pas previ necessari per a la seva santifi cació, un dels estereotips més apreciat d'heroi.26

Per què la mort del príncep se situa a Eramprunyà? D'una banda, Carles de Viana es relacionava amb el poeta Ausiàs, de la branca valenciana dels Marc. Ausiàs era l’administrador i col·lector de les rendes valencianes del príncep a Gandia,27 i fi ns i tot s'esmenta l'existència d'amistat entre ells dos.28 També Carles de Viana i Jaume Marc IV havien coincidit a la cort d'Alfons el Magnànim, a Nàpols: el príncep s'hi hostatjà entre 1451 i 1458,29 i fi ns al 1460 Jaume Marc IV també hi era.30 Però quan Jaume Marc IV esdevingué baró d’Eramprunyà a fi nals de 1466, abandonà el partit contrari a Joan II i canvià de bàndol. Amb aquest fet, la guerra es traslladà a les portes de la ciutat, que es mobilitzà per fer-hi front. La proximitat a Barcelona i el fet de ser clau de pas al Penedès, donà a Eramprunyà 17 Vladimir Propp, Las raíces históricas del cuento, Madrid: Fundamentros, 19792, pàg. 118.18 Jacques Le Goff, Lo maravilloso y lo cotidiano en el Occidente medieval, Barcelona: Gedisa, 1991, pàg. 125-126, 131-132.19 Peter Burke, La cultura popular en la Europa moderna, Madrid: Alianza, 1991, pàg. 225.20 Peter Burke, La cultura popular en la Europa moderna, Madrid: Alianza, 1991, pàg. 223-224.21 Peter Burke, La cultura popular en la Europa moderna, Madrid: Alianza, 1991, pàg. 225.22 Dietaris de la Generalitat, Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1994, vol 1, pàg. 168.23 Santiago Sobrequés i Jaume Sobrequés, La guerra civil catalana del segle XV. 2a ed. Barcelona: Edicions 62, 198, vol. 2, p. 146.24 Dietaris de la Generalitat, Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1994, vol 1, pàg. 167. 25 Dietaris de la Generalitat, Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1994, vol 1, pàg. 170.26 Peter Burke, La cultura popular en la Europa moderna, Madrid: Alianza, 1991, pàg. 249. 27 Lluís Fullana, «Los caballeros de apellido March en Cataluña y Valencia», Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, vol. 17 (1936) pàg. 364-371.28 Jerónimo Zurita, Los Cinco libros postreros de la segunda parte de los Anales de la Corona de Aragon. Tomo quarto, Zaragoza: Diego Dormer y Hospital Real y General de Nuestra Señora de Gracia, 1668, pàg. 97.29 Jaume Vicens Vives, Trajectòria mediterrània del Príncep de Viana, Barcelona: Rafael Dalmau, 1961.30 Jaume Marc IV era a Nàpols el 1458, quan el rei Alfons morí (Antonio de Bofarull, Historia crítica (civil y eclesiástica) de Cataluña, Barcelona : Juan Aleu y Fugarull, 1876-1878, vol 4, pàg. 15), i no tornà fi ns al 21 de juny de (Dietaris de la Generalitat de Catalunya, Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1994, vol 1, pàg. 150).

Fragment del Dietari de la Generalitat

Portada del llibre de Teodor Creus que inclou la llegenda de la mort de Joan II

10


gran protagonisme. Aleshores es va generar el primer element del conte, en unifi car el rumor d’emmetzinament de Carles (causa de la guerra) amb el lloc geogràfi c que personifi cava l’amenaça real sobre la ciutat i el canvi de bàndol (traïció) dels Marc. Posteriorment, aquest primer element es lligaria amb la mort del rei per la malaltia contreta en les mateixes terres. La mort del rei està detalladament explicada pel cronista Pere Miquel Carbonell.31 El fet que coincidís el lloc de la malaltia del rei amb una de les batalles més properes a Barcelona, iniciada amb un assassinat a traïció del rei al seu fi ll, traïció personifi cada pel canvi de bàndol dels Marc, va reforçar el lligament d’ambdós fets, i ens va deixar, com a llegat, dues llegendes que descobrim que són una única, amb probable origen eclesiàstic, ateses les connotacions comentades. No és d’estranyar que aquest relat fos divulgat des dels púlpits a la mort de Joan II, no debades designat com «Joan el sense fe».

La imatge de Santa Maria de Castelldefels

L’any 986, l’abat Odó de Sant Cugat es va personar a l’assemblea convocada pel rei Lotari a Compiègne per confi rmar els béns del monestir a Catalunya, ja que els pergamins i documents demostratius de les seves propietats havien quedat destruïts per la incursió d’Al-Mansur.32 El precepte reial indicava que «concedimus itaque predicto cenobio omnes res quas per precepta nostrorum predecessorum, scilicet Karoli Magni seu Leudovici, genitoris nostri, vel per scripturas aliorum Christi fi delium combustas esse novimus per infestationem paganorum»... i segueix amb la llista de propietats de Sant Cugat, entre les que inclou «castrum quod dicunt Felix cum ecclesiis ibídem fundatis s. Marie et s. Petri cum ipsorum dotaliciis». Probablement a Castelldefels es conservava una transcripció del precepte. Ho considerem plausible a partir d’un text de 1929 que fa referència a l’existència a l’arxiu de la rectoria d’un document del 986.33 De fet, els inventaris de l’Arxiu de la rectoria de Castelldefels dels 1777 i 1803 parlen que hi havia «dos fardos d’actes en pergamí de las rendes de dita rectoria», dels quals «un plech de vint y cinch pergamins en lo que hi són diferents pergamins que fan per los alous de la rectoria» i «un altre plech de vint y dos pergamins».34 Tot i que el precepte del 986 indica

clarament que es confi rmen les donacions a Sant Cugat fetes per Carlemany i Lluís, i les altres fetes per altres fi dels, una lectura interessada del precepte pot servir per interpretar que les esglésies (totes) dels dominis de Sant Cugat a Castelldefels foren fundades per Carlemany. Aquesta és almenys la interpretació que es fa al text de 1929: «Esta prodigiosa Imagen fue traída a Castelldefels y nombrada su Patrona por el cristianísimo emperador Carlo Magno, cuando vino a Cataluña para echar a los moros que la tenían toda invadida. Esta tradición ya existía el año 986, como consta en un documento de aquella época, conservado en el Archivo de la Rectoría».

Ara bé, com es va generar aquesta interpretació, i per què? El precepte va ser recollit i publicat per primera vegada per Joan Corbelló l’any 1673 al seu Episcopologium Barcinonense.35 Joan Corbelló era mestre en teologia i ensenyava a la universitat. Els rectors del segle XVIII, moguts per l’esperit de la il·lustració, van redescobrir el gust i l’interès per les coses antigues, i van contribuir intensament en la divulgació d’orígens reculats i famosos als respectius cultes parroquials.

Probablement, doncs, aquesta interpretació esbiaixada van originar la llegenda que vol explicar l’origen de la marededéu de la Salut, de Castelldefels, com una donació papal a l’emperador. No és sobrer evidenciar que el primer cop que es parla d’aquest origen reculat és a mitjan segle XVIII: A les coples en honor a la Verge, n’hi ha una referència implícita:36

31 ACA, Ms. Miscel·lània, 25, Pere Miquel Carbobell: De la malaltia, exèquies e sepultura de l’il·lustríssimo senyor don Joan. Publicat a Opúsculos inéditos del cronista catalán Pedro Miquel Carbonell. Colección de documentos Inéditos del Archivo de la Corona de Aragón, vol. 27. Barcelona. Imp. del archivo, 1874, p. 147.32 Ramon d’Abadal, Els primers comtes catalans, Ed. Teide, 1958, p. 332. 33 Jordi Fort Gaudí, Santa María de la Salud, Arxiu Marià, Sant Climent de Llobregat, 1979, p. 23. 34 Josep M. Martí Bonet et alt, «Els Arxius Històrics Parroquials del Baix Llobregat», XXV Assemblea intercomarcal d’estudiosos. El Prat, 25-26 d’octubre 1980. Ed. Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat i Amics del Prat, p. 108-113.35 Joanne Corbello, Episcopologium Barcinonense a R., presbytero Ph. et U.I.D. ac in universitate publico profesore elucidatum, Barcelona, Antoni Lacavalleria, 1673. 36 Coplas de la portentosa, prodigiosa, y miraculosa imatge de la Mare de Déu de la Salut. Estampa dels Hereus de Barthomeu y Maria Angela Giralt. Barcelona, 1756.

Precepte de Lotari, del Cartulari de Sant Cugat,

datat el 987, en què s’esmenta Castelldefels

i Carlemany

Fragment del llibre de la Baronia autògraf de Jaume Marc IV en què narra el setge al castell d’Eramprunyà

�


favor per tots es estat,ser novamenta collocada,

comptada l’antiguetat,de nos cent anys aprobada

I, en una nova versió, sense data, s’introdueix l’origen llegendari la imatge:37�

Carlo-Magno, que la glòriaduya esclava ab son poder,

que portava la victòriaen la punta del hacer,

ve a nostre pàtria estimaday en aquest poble os ha dut.

Lo Papa Adrià, vostre imatgeva donà al Emperador;

vos li inspiràreu coratgecontra’l serrahí invasor

vos com reyna, veneradaen aquest temple heu sigut.

Un cop popularitzat l’origen gràcies als goigs, fou recollit a mitjan segle XIX pels erudits que volien valoritzar el passat. Així Madoz, al seu diccionari geogràfic, indica: «la única cosa notable que posee es la imagen de Nuestra Señora de la Salud, regalada por el papa Adriano II al emperador Carlo Magno, que la cedió a este templo edifi cado por él».38�

I el romàntic i sempre fantasiós Víctor Balaguer diu: «El viajero puede ver perfectamente desde el tren el cabo de Castell de fels, que asoma allà a lo lejos, siendo el primero que da comienzo a toda esa carena de montes que limitan el Horizonte. (...) En este pueblo hay una Iglesia que dice la tradición fue construïda por Carlo Magno y en ella una imagen de Nuestra Señora de la Salud, que se cuenta fue regalo del santo emperador quien la tenia del papa Adriano».393

I d’aquí, la referència es trasllada fi ns i tot a la premsa diària: «Segun nos escriben de Castelldefels, el jueves próximo tendrá lugar la fi esta mayor de aquella villa (...). Durante el día podrán los fi eles visitar el camarín de María y besar la mano de aquella histórica imágen, tradicionalmente considerada como regalo de Carlo Magno á la pequeña é intrépida colonia que moraba en aquel punto».404

37 Goigs de la portentosa, prodigiosa, y miraculosa imatge de la Mare de Déu de la Salut. Sense referència d’editor ni data. Reproduït a: Jordi Fort Gaudí, Santa María de la Salud. Arxiu Marià. Sant Climent de Llobregat, �979. p. 6�.38 Pascual Madoz: «Castelldefels», Diccionario Geográfi co-Estadístico-Histórico de España y sus posesiones de ultramar. Establecimiento Tipográfi co – Literario Universal. Madrid, �846-�850, vol. VI, p.95-96.39 Victor Balaguer. Guia cicerone de Barcelona a Martorell. Colección de guies de los ferro-carriles de Cataluña. Barcelona, Imprenta nueva de Jaume Jepús y Ramon Villegas, �857, p. 49. Llibre disponible a google books.40 Diario de Barcelona de avisos y noticias. núm. ��5, �3 d’agost de �867 (edició matí), p. 770�.

Cobles de 1756 i Goigsdel segle XIX a la Marede Déu de la Salu

11

�


Tot i això, a fi nals de segle XIX el relat generava dubtes, sobretot quan s’enfocava amb esperit més científic: «En lo camaril del creuher esquerra s’hi troba la moreneta imatge de la Mare de Deu de la Salut, de popular devoció y de antich origen, si s’ha de donar crédit á la tradició del país. Suposan que’l Papa Adriá II la va regalar á Carle Magne, y aixis ho espressan unas pintures modernas del propi altar ab llegendas alusivas y la reproducció iconográfi ca de dits personatges. Lo respecte que deuhen mereixens la santedat de dit Pontífi ce y las gestas del gran Emperador reclaman que desaparegan ditas pinturas, y si s’ha de fer recort de tan egregis varons, es del cas ferho d’una manera digna, formal y adecuada. Respecte al origen de la Imatge, dubtém hi hagi fonaments sólits, y avuy per avuy, no creyem puga elevarse á la categoria de tradició histórica la general versió popular».4�5

Javier Clemente, que ha estudiat el tema,4�6remarca que «els anys de pontifi cat del papa Adrià II, entre el 867 i el 87�, queden lluny dels que visqué Carlemany, que morí el 8�4». Ara bé, com Javier

Clemente indica, «el primer Papa que prengué el nom d’Adrià, es calcula que va ostentar el càrrec entre els anys 77� i 795. Aquest pontificat sí que coincideix plenament amb temps en què visqué Carlemany. El Pontífex, però, no l’arribarà a conèixer com a Emperador perquè serà el seu successor, Lleó III, qui coronaria com a tal al mandatari del regne franc, l’any 800».

No ens trobem per tant davant d’una llegenda antiga, procedent d’antics relats orals, sinó d’un invent modern, erudit i equívoc, creat a partir de la mistifi cació de documents que barregen fantasia i història i que, dels cercles erudits, de la mà dels il·lustrats del segle XVIII, i amb l’ajuda dels romàntics del XIX, va passar a la cultura popular local en ser plasmada plàsticament en pintures al temple parroquial.

4� Enric Masriera, «Excursió a Castelldefels. �5 de novembre. �883», Memorias de la Associació Catalanista d’Excursions Científicas. Vol.VII (�883) p. ��8-�30.4� Javier Clemente, «Carlemany a Castelldefels», VI Trobada d’estudiosos i centres d’estudis d’Eramprunyà. Territori de frontera a l’alta edat mitjana. �6 de novembre de �0�3. Museu de Sant Boi de Llobregat. Ponències. Gavà, Centre d’estudis santboians, �0�3.

Guia de Barcelona áMartorell, por el

ferro-carril, de Víctor Balaguer, impresa

el 1857.

1�

llegendes, contalles i tradicions tres llegendes...

Documents