límits versiódef
DESCRIPTION
Dossier de LímitsTRANSCRIPT
1
Límits
2
PERSONATGES
CARLA 17 anys, estudiant
DIANA 17 anys, estudiant
GLÒRIA 38 anys, mare de Carla
DAVID 20 anys, estudiant
ESCENOGRAFIA
L’escenari ha de diferenciar 4 espais.
La casa de la Carla i la Glòria.
Els flashbacks, el monòleg de la Glòria i la presó.
Els monòlegs de la Carla.
La pantalla, al darrer terme, ocupant tot l’ample i l’alt
de l’escenari.
Els espais han d’estar diferenciats de tal manera que,
donat el cas, puguin tenir presència simultàniament.
L’escenografia ha de ser simple, utilitzant els mínims
elements indispensables per al desenvolupament de cada
escena.
TEMPS
Període a partir de l’agressió i la declaració de la Carla.
Flashbacks d’abans d’aquest dia.
A l’actualitat, en una petita ciutat de la costa.
3
“Les obres de teatre per a joves parlen de
temes relacionats de forma directa o indirecta
amb els problemes, els somnis i els desitjos
actuals dels joves. Són obres que sempre han de
partir de la història, del tema. El punt de
partida és l’adolescent i les circumstàncies
familiars, polítiques i socials que l’envolten.
Ha de ser la seva història, ha de poder fer-se-
la seva.”
Lutz Hübner
4
ESCENA 1
(Carla espera dreta de cara al públic.)
(Entra David i espera al seu costat. Carla el veu i es posa
nerviosa. Pausa)
DAVID: Quantes?
CARLA: Eh? què?
DAVID: Que quantes te n’han quedat?
CARLA: Ah...! 5. (Pausa) I a tu?
DAVID: 1.
CARLA: Ah...
(Silenci)
CARLA: Vas a aquest institut?
(David somriu)
CARLA: Vull dir... que vas a aquest institut és evident,
però... quin curs fas?
DAVID: 1r de Batxillerat.
CARLA: Com jo! vas amb la Sostres?
DAVID: No, jo faig nocturn. Treballo els matins.
CARLA: Clar, per això no em sones...
DAVID: Clar... (Mira cap al públic) Ja obren.
CARLA: (Al públic) Hola, vinc a buscar les notes de
recuperació. Carla Pons.
(Pausa. Carla fa com si agafés un sobre)
CARLA: Gràcies.
DAVID: (Mirant al públic) Jo també. David Pons.
CARLA: Tu et dius Pons també?
DAVID: (Simula agafar un sobre del públic) Gràcies. (A
Carla) Sí. Pons Pons.
CARLA: Pons Pons? què dius, no pot ser! vull dir que,
quina coincidència, no?
5
(David obre el sobre)
DAVID: (Mentre llegeix) Sí, bueno, els meus pares són de
Mallorca. I allà tothom es diu Pons. Si em digués
Tomeu ja no podria ser més típic! (A Carla) A
Mallorca vull dir. Has aprovat?
CARLA: Ho miraré demà, no vull que em xafi la nit de
Sant Joan!
DAVID: Clar...
(Pausa)
CARLA: Doncs res, me’n vaig, que he quedat...
DAVID: Molt bé. (Somrient) Encantat, Carla Pons.
CARLA: Adéu!
(Carla no s’atreveix, però finalment es llença i es fan dos
petons)
CARLA: Que vagi bé.(Fent el gest de marxar) Ah, has
aprovat?
DAVID: Un notable.
CARLA: (Admirada) Ets un crack, eh!
DAVID: Quan estudio sí. Adéu!
(Carla surt. David agafa el mòbil i marca un número. Carla
torna a entrar.)
CARLA: (Nerviosa) Et pensaràs que se me’n va l’olla,
perquè ens acabem de conèixer i això, però... si
no vols em dius que no i cap problema eh, jo t’ho
dic i ja està, llavors tu fas el que vulguis,
d’acord?...(Agafa aire) Vols venir aquesta nit a
la Plaça dels Arcs? fan uns concerts per la
berbena i això i, bé, no rotllo cita i tal eh, jo
vindré amb una amiga, i tu... si vols porta algun
tio, bueno, o una tia, com vulguis, com vulguis,
no sé... (Pausa) Podria estar bé, no?
(Pausa. David la mira, somrient)
CARLA: (Més nerviosa) Merda, ja l’he liat... mira,
que... si no vols no passa res, eh? no passa res!
que fes la teva i això... No passa res, de
veritat! Però que... no sé, que si al final
decideixes venir... que si et ve de gust al
final... doncs ens podríem trobar a les 10 a la
6
plaça i llavors, doncs... no ho sé, podríem anar
a algun bar abans i...
DAVID: (Tallant-la) Carla! (Somrient) Que sí, tia. Ens
veiem a les 10 i anem a prendre algo.
CARLA: Perfecte, mola! (Pausa) Ens veiem després!
DAVID: Fins després!
(Fosc)
7
TÍTOLS DE CRÈDIT. PANTALLA
(Els títols de crèdit han d’especificar els principals
càrrecs i noms. Tant l’estètica com la música dels títols
de crèdit han de marcar un to alegre i ser atractius i
afins als gustos del públic objectiu jove.)
8
ESCENA 2. PANTALLA
COMISSARIA DE POLICIA. INTERIOR. DIA
(Habitació petita, sòbria, i sense res més que Carla
asseguda davant d’una taula. Porta la roba desmanegada. Va
escabellada, amb diversos cops a la cara i amb el llavi i
la cella partits. Encara està plena de sang. Porta el
maquillatge corregut i té els ulls inflats per haver estat
hores plorant.
Carla espera una estona a què comenci l’ interrogatori.
Està afectada i nerviosa.)
VEU OFF: Nom complet i edat.
CARLA: Carla Pons Ferrer. 17 anys.
VEU OFF: Molt bé, Carla. Ens pots explicar què va passar
exactament?
(Pausa)
VEU OFF: Et trobes bé? Vols una mica d’aigua?
CARLA: No. No vull aigua. (Pausa. Mira a càmera) És
necessari que hi hagi aquesta càmera?
VEU OFF: Sí, ho sento. Comença sisplau.
CARLA: (Pausa) D’acord. (Pausa) Ahir a la nit... Vaig
quedar amb un de l’institut. Va venir sol... Ho
dic perquè... Havia de venir amb més gent, per
això ho dic...
VEU OFF: I tu? anaves sola també?
CARLA: No, la Diana, una amiga. Vaig anar-hi amb la
Diana.
VEU OFF: Molt bé, continua. Ja ens donaràs les seves dades
després.
CARLA: (Pausa) Vam quedar a les 10, més o menys, a la
Plaça dels Arcs i... Havíem d’anar de copes i a
uns concerts... Però ell va portar beguda i... i
va dir d’anar a fer botellón a la platja. A cala
Jordana, no sé si sap... A uns 15 minuts d’aquí,
per la nacional...? (Pausa) Vam dir que vale, a
mi m’agradava aquell tio i la Diana... bueno, a
ella tan li feia... A la Diana sempre tan li fa
tot. Vam caminar fins al cotxe, xerrant i això
i... ens vam beure una ampolla de Vodka. Ell
sobretot, nosaltres quasi no en vam beure de
9
Vodka... (Pausa) I no sé, al cap de mitja hora o
així ja érem a la platja.
VEU OFF: Us va veure algú?
CARLA: No, no... Vam anar a un racó... Vam anar a un
racó perquè no ens molestés ningú.
VEU OFF: Molt bé, continua.
CARLA: Vam estar allà, fent conya, bevent, bevent molt,
i... no sé, al cap d’una estona ens vam banyar,
allà, al mar... Tots tres, en boles, amb una
lluna plena brutal i... total, que va començar a
tontejar amb les dues i... No sé, anàvem
borratxes i li seguíem el rotllo... (Pausa)
Llavors ell va voler sortir de l’aigua, volia
Mdma.
VEU OFF: Us en vau prendre tu i la Diana?
CARLA: Sí. I molt. La Diana va haver de vomitar unes
quantes vegades, es trobava fatal, no controla, i
va acabar tirada a la sorra, dormint... Nosaltres
vam estar fent el tonto per la platja... Ell
anava molt passat, però no ho sé, molava, em feia
riure i... I jo li seguia el joc, anava molt
borratxa i tenia ganes... de fer l’amor amb ell,
sap?... (Pausa) De sobte va començar a parlar de
les ties, així en general, i es va girar,
estava... no ho sé, estava accelerat, nerviós...
Va començar a dir que les ties... que no et
podies fiar mai de les ties, que eren totes unes
filles de puta i que tard o d’hora te l’acabaven
fotent... No ho sé, estava girat.. (Pausa)
Llavors va despertar a la Diana, li va dir que
fotés al camp, que volíem estar sols... Però ella
estava fatal, no podia ni parlar, i jo no volia
que marxés... Vaig tenir com un segon de... sap?
d’intuïció, de mal rotllo! estava cagada de por
i tenia ganes de marxar d’allà i ja està... Ell
em va dir que no, que jo em quedava i que aquella
puta se n’anava. Em vaig aixecar per dir-li que
ens deixés marxar que... i PAM. Em va clavar un
cop de puny i vaig caure sobre les roques.
(Pausa) La Diana va flipar. I va marxar corrents
la cabrona. Se’n va anar...
VEU OFF: Et va deixar sola?
CARLA: Sí. Devia anar a buscar ajuda, o jo què sé, m’és
igual... (Pausa) Em va començar a pegar. I...
10
entre hòstia i hòstia m’anava dient que era una
puta, una pija mimada, una rajada... que l’havia
perseguit per follar i follaríem.
VEU OFF: On et va pegar?
CARLA: A tot arreu, no sé...
(Pausa) Al final es va calmar i va deixar de
pegar-me... Em va treure la roba i em va començar
a sobar, a grapejar, com un bavós... Jo estava
quasi inconscient, out, i el deixava fer per no
cabrejar-lo més encara... Però quan vaig veure
que es treia els pantalons per fotre-me-la a
dins, vaig esperar a tenir-lo a sobre i... no sé
d’on vaig treure les forces, però li vaig fotre
una hòstia als collons, vaig agafar la roba i...
vaig marxar tan ràpid com vaig poder.
(Pausa)
VEU OFF: Molt bé, gràcies Carla, per avui ja n’hi ha prou.
(Pausa) Pots dir-me el seu nom complet per què
quedi gravat?
(Pausa. Carla mira fixament)
CARLA: Sí. (Pausa) David Pons. Pons Pons.
(Pausa)
VEU OFF: D’acord. Carla, ara et mirarà el metge forense i
trucarem als teus pares.
CARLA: Mare, només tinc mare. No sé, suposo que encara
deu ser a la feina.
VEU OFF: D’acord. Una última cosa Carla, saps on pot ser
ara en David?
CARLA: No, no sé ni on viu. Però em va dir que la seva
nòvia treballa al Mango de les Rambles. Potser
ella ho sap.
VEU OFF: (sorprès) En David Pons té parella?
(Fosc)
11
ESCENA 3
(De cara al públic, Glòria mira unes radiografies d’una
cama de nena)
GLÒRIA: Perfecte... Veu? la tíbia, que és això d’aquí,
s’ha soldat perfectament. Veu aquí? on hi havia
la fissura? ja no es nota res. (Agafa una altra
radiografia) I veu aquesta? tot bé també. Tot
perfecte. (To infantil i mirant més avall) Com ho
has fet per curar-te tan ràpid? que ets una fada
i tens poders? (Pausa) (To normal) Ara haurà de
fer dues setmanes de rehabilitació i ja està. No
és necessari, però em quedaré més tranquil·la si
la van controlant... (Pausa) Sí, quan surti li
demana hora a la meva secretària. I li demana una
piruleta per la nena també.
(Pausa. Somriu) Sí, sustos i alegries per sort!
(Pausa) Una, una en tinc. I té 17 anys ja.
(Pausa) Germanes? ja m’agradaria ja ser NOMÉS la
seva germana gran, ja m’agradaria,
cregui’m.(Pausa) No, ara m’he passat. La veritat
és que he tingut molta sort amb la meva filla.
L’adolescència és dura, però no tant eh... S’ha
mitificat! Si ho porten bé i no en fan un drama
ja veurà que quan la seva filla es faci una
doneta tindran una relació més adulta, no sé, més
de tu a tu, com dues amigues!
(Sona el telèfon)
Perdoni, el telèfon. Sí, digui? (...) Sí, jo
mateixa digui’m.
(Fosc)
12
ESCENA 4
(Carla asseguda al sofà, abstreta, passant pàgines d’una
revista. Porta roba de carrer i diferent a la d’Escena 2.
Les ferides de la cara i les del cos ja estan embenades o
tapades amb esparadrap.
Diana estirada al sofà, amb el cap a la falda de Carla, en
posició fetal. Entra Glòria i es queda uns segons observant
Carla i Diana)
GLÒRIA: (La presència de Diana li fa nosa) No hauries
d’anar a dinar a casa, Diana?
DIANA: Estic bé, gràcies.
(Pausa)
GLÒRIA: Et vols quedar a menjar aquí?
DIANA: Sí! Gràcies Glòria!
(Silenci. Glòria s’asseu davant de Carla i Diana.)
GLÒRIA: (Amb tacte) Reina... Acaba de trucar la policia.
(Pausa) Ja han redactat l’informe del cas i l’han
passat al jutge... Ara hem d’esperar que s’ho
miri tot i que dicti l’auto d’obertura i es faci
el judici.
(Silenci. Carla continua absorta, llegint)
GLÒRIA: A ell l’han detingut fa unes hores, a casa seva,
i... de moment ho nega tot. Diu que...
CARLA: (Tallant-la) L’han deixat anar?
GLÒRIA: No, ara el portaven a la presó, no et preocupis.
(Glòria acaricia a Carla a la galta i aquesta li aparta la
mà. Sona un missatge del mòbil de Carla, que està sobre la
tauleta. Tant Carla com Glòria se’l miren. Glòria, que el
té més a prop va a agafar-lo, però Carla reacciona ràpid i
l’agafa ella)
CARLA: Deixa.
(Carla es guarda el mòbil a la butxaca)
GLÒRIA: (Aixecant-se) Vaig a preparar-te alguna cosa per
menjar, d’acord?
CARLA: I l’hospital?
GLÒRIA: Què (passa amb l’hospital)?
13
CARLA: Que no vas a treballar avui?
GLÒRIA: No. (Pausa) He demanat uns dies de festa per
poder estar amb tu. (Fa broma) Però si et faig
nosa me’n vaig a treballar, eh?
(Glòria surt. Carla fa aixecar a Diana)
CARLA: Anem.
DIANA: I el dinar?
CARLA: Ràpid, corre!
(Carla i Diana surten.)
(Fosc)
14
ESCENA 5
(Carla il·luminada per un focus frontal)
CARLA: A vegades somnio amb tu, papa. Però no ets TU ben
bé. No sé. És el que sento quan somnio i després
ho relaciono amb TU, saps? És la manera com noto
que se m’acaba l’aire, com m’asfixio...(Tocant-se
el pit) El nus aquí al mig. (Pausa) Avui, per
exemple. He somniat que estava en una habitació
immensa, d’aquelles amb sofàs de vellut vermell,
les típiques de les mansions que sortien a les
pel·lis cursis de fa anys. D’aquelles que es
mirava la mama, saps? Massa perfums, massa plomes
als barrets. I en el meu somni l’habitació estava
plena de dones amb aquests barrets, i les plomes,
escampades per tota l’habitació, se’m ficaven al
nas i, més que pessigolles, era com si
m’estiguessin ficant els dits al nas. Per
molestar-me. Expressament, saps?(Pausa) L’única
obertura que hi havia per escapar-me era una
finestra, un forat, no sé... (Pausa) He tret el
cap i, en mirar a baix, he vist que no hi havia
carrer, que només hi havia el buit, núvols
esclarissats, o boira poc espessa, de color verd
clar. Llavors, mirant cap amunt, he vist una
escala de paret, però sense esgraons, una corda
finalment. He pujat i ha estat fàcil, era com
si... era com si la llei de la gravetat estigués
al revés i l’aire, i els núvols de baix,
m’empenyessin cap amunt. Era com... com
inevitable no pujar, com si fos l’únic camí que
pogués seguir. I a dalt de tot hi havia un
terrat, ple, envaït de fileres i fileres de
llençols blancs estesos, que volaven pel vent,
per l’olor a TU que els empenyia i que els feia
tenir vida. Que els hi donava ànima. Vull dir
que, tu no hi eres, però jo veia com els
empenyies cap amunt, com els donaves l’embranzida
cap amunt. (Pausa) I llavors, per un moment, m’ha
semblat sentir l’olor de la teva barba negra com
el carbó, de pèls suaus, tous, tan gustosos.
(Pausa) I aquí, just quan estava tan a prop de
TU, ha començat a ploure, a ploure molt! queien
litres, milers de litres d’aigua del cel que
feien que res no pogués continuar dret, que tot
caigués, que cada vegada estigués més lluny
d’allà on venies, de dalt, de TU. I els llençols
blancs m’han començat a tapar, a lligar, a
ofegar, a deixar-me sense aire, a xuclar-me cap a
MI mateixa, fins a enterrar-me a sota SEU, a sota
15
TEU, sota litres d’aigua, sota aquells llençols
blancs, com una eruga, presa allà dins, amb capes
de roba que no podia apartar, i que no em
deixaven sortir, que m’asfixiaven. (Pausa) I no
he pogut, papa. Al final no he pogut. He deixat
d’esgarrapar la roba i m’he quedat quieta. Sola.
Respirant fluixet perquè no se m’acabés l’aire.
(Pausa) Així com sempre.
(Fosc)
16
ESCENA 6
(Carla juga a la Wii. Diana està al seu costat)
GLÒRIA: On éreu?
(Silenci)
GLÒRIA: On heu anat, Carla?
CARLA: A fer una pizza. Teníem gana.
(Silenci)
GLÒRIA: I a on més?
(Silenci)
GLÒRIA: Carla, que a on més heu anat?
CARLA: (Mirant al televisor) Merda. Et toca Diana.
DIANA: (A Carla) Puc canviar de joc?
CARLA: Sí, clar.
GLÒRIA: Molt bé, ja n’hi ha prou.
(Glòria va fins al televisor i desconnecta la Wii)
CARLA: Eh, que estem jugant!
GLÒRIA: Estàveu. Podem parlar ara?
CARLA: Vull jugar a la Wii.
GLÒRIA: Doncs jo vull parlar amb tu. On heu anat?
CARLA: (Sense perdre la calma) Ja t’ho he dit, a dinar
fora.
GLÒRIA: On més?
(Pausa. Carla mira desafiadorament Glòria)
GLÒRIA: M’acaben de trucar de l’hospital. Diuen que fa
una estona hi has anat i que els has demanat que
et curessin les ferides, que et feien molt mal, i
que la doctora Ferrer, o sigui, jo, t’havia
deixat sola, i que com que era de viatge amb el
seu nòvio no te les podia curar.
(Carla continua mirant-la)
GLÒRIA: És veritat això que m’han dit, Carla?
(Silenci)
17
GLÒRIA: Em vols contestar d’una vegada?
CARLA: Sí.
GLÒRIA: Sí, què?
CARLA: Que sí, que hi he anat, que els he dit tot això,
(assenyalant-se les ferides de la cara) veus que
bé m’ho han curat?
(Silenci)
GLÒRIA: Per què m’ho fas això?
CARLA: No ho sé... Què et faig?
GLÒRIA: Deixar-me en ridícul. Humiliar-me.
CARLA: (Aixecant-se) Tu sabràs, Glòria. Tu sabràs. (A
Diana) Anem.
GLÒRIA: On vas? Vine aquí!
CARLA: (Sortint) Sí, quan torni...
(Carla i Diana surten. Glòria seu abatuda. Treu un pot de
pastilles de la bossa i se’n pren una. Continua abatuda.)
(Fosc)
18
ESCENA 7
(Carla, sense les benes i els esparadraps, està estirada al
terra d’esquena al públic, amb les cames doblades i
recolzada sobre els colzes. Té els pantalons i les calcetes
avall. Diana està agenollada de cara a Carla. Té la vista
enfocada al seu entrecuix, i unes pinces de les celles a la
mà, però no veiem què fa.)
CARLA: I ahir què va fer?
DIANA: (Concentrada mirant l’entrecuix) Doncs com
sempre... Sempre va a classe aquest tio! (Pausa)
Va arribar a les 7. A les 9 va sortir a fer un
cigarro amb aquell seu amic freaky i a dos quarts
d’11 va agafar la moto i se’n va anar.
CARLA: Cada dia el mateix... (enfotent-se’n) Que
emocionant!
DIANA: Ja...
(Silenci)
CARLA: Tu creus que em dirà que sí?
DIANA: Que sí què?
CARLA: T’ho acabo d’explicar...
DIANA: Estava concentrada amb això (Mirant l’entrecuix
de Carla)...
CARLA: Que si dirà que sí quan li demani de quedar per
la berbena!
DIANA: Ah! segur!
(Pausa)
DIANA: Li demanaràs una cita?
CARLA: Una cita? Tia, som al segle XXI! Vull dir que,
quedarem, i ja està... Quedarem, no sé... I tu
també vindràs!... (Pausa) I a més, serà ell que
m’ho acabarà demanant a mi! (Pausa) Jo ho
insinuaré... I ell ja m’ho demanarà... Segur que
se’n mor de ganes i no sap com fer-ho... Que els
tios són uns cagats en el fons, Diana. Te’ls hi
has de posar a tiro i deixar que es pensin que
s’ho han currat ells.
DIANA: Per què?
19
CARLA: Per l’ego, Diana. A un tio li has de fer pujar
l’ego, sinó, passen de tu.
(Pausa)
DIANA: I quan li demanaràs?
CARLA: Demà. Quan vinguem a buscar les notes. (Pausa) Tu
t’esperaràs al pàrquing i quan ell arribi amb la
moto, em fas una perduda i jo em posaré a la cua.
DIANA: I si els de nocturn han de recollir les notes a
un altre lloc? ...No?
CLARA: (Pensa) Sí, ja... M’informaré. Però no ho crec...
(Silenci)
DIANA: I la nòvia?
CARLA: (Incorporant-se) Hòstia, Diana! És ell que té
nòvia i no jo! Que faci el que vulgui, no? A més,
fa segles que no els veig junts, per mi que ja
no...
DIANA: Han tallat?
CARLA: Jo diria que sí... No ho sé, últimament l’he vist
més, no sé...
DIANA: Això ja està.
(Carla es mira l’entrecuix)
CARLA: (posant-se bé la roba) És...! Hòstia, és...! Tu
t’hauries de dedicar a això de gran!
DIANA: Home, no sé...
CARLA: (Aixecant-se) Dóna’m les meves pinces. En David
fliparà quan vegi aquest cor!
DIANA: (Aixecant-se) Posa-t’hi gel, eh...
(Fosc)
20
ESCENA 8. PANTALLA
COMISSARIA DE POLICIA. INTERIOR. DIA.
(Mateixa habitació que Escena 2. David assegut a la cadira)
DAVID: (Nerviós) David Pons Pons. 20 anys. (Pausa) És
necessari que hi hagi aquesta càmera?
VEU OFF: Sí. Ens pots explicar què vas fer la nit del 23
de juny?
DAVID: Ja li he dit... Vaig estar tota la nit a casa
meva. Dels meus pares, vull dir. Sol.
VEU OFF: Hi ha algú que ho pugui corroborar?
DAVID: No, que jo sàpiga... Els meus pares són fora i no
vaig parlar amb ningú, no em va veure ningú,
suposo... No ho sé... Vaig mirar una pel·li i
vaig anar a dormir, i ja està!
VEU OFF: Havies quedat amb la Carla Pons aquella nit?
DAVID: Sí, hi havia quedat, vam quedar aquella tarda, a
l’insti. Però al final no hi vaig anar, li juro.
(Pausa) Hi havia quedat, però vaig decidir no
anar-hi perquè... Perquè la vaig cagar dient-li
que sí.
VEU OFF: Per què?
DAVID: Doncs perquè... perquè tinc nòvia, sap? Tinc
nòvia i vaig pensar que si quedava amb la Carla
passaria algo. Collons, que és una tia que està
bona, que està bastant bé... i que va ser ella
que em va dir de quedar! Hauria passat algo
segur!
VEU OFF: Ja. O sigui que si no haguessis tingut nòvia hi
haguessis anat, no?
DAVID: Sí.
(Pausa)
VEU OFF: I on era la teva nòvia aquella nit?
DAVID: (Pausa) Doncs no ho sé, amb les seves amigues
suposo...
VEU OFF: On?
DAVID: Que no ho sé... no ho sé, no m’ho va dir... fa
molt la seva ella... No sé on va anar i això...
21
(Pausa)
VEU OFF: Abans hem parlat amb la teva nòvia David i ens ha
dit que fa un mes que ja no esteu junts. És
veritat?
(Pausa. David es queda mut)
VEU OFF: És veritat, David?
(Pausa)
VEU OFF: (To dur) Mira noi, comença a contestar perquè se
t’està acusant d’agressió sexual. I això no és
cap broma. És veritat que fa un mes veu tallar
amb la teva nòvia o no?
DAVID: Em va deixar fa un mes, sí. Però encara no ho
havia dit a ningú...
VEU OFF: Per què?
DAVID: Perquè jo no volia hòstia, va ser ella, i... no
sé, suposo que... que encara no m’ha entrat al
tarro o jo què sé...
VEU OFF: Ja... De totes maneres, no tenies perquè mentir.
Per què ho has fet?
DAVID: No ho sé...
(Pausa)
VEU OFF: (To dur) Per què has mentit David? O et comences
a explicar o et foto a la presó! Tu mateix!
(Pausa)
DAVID: (Impotent) És que no tinc cap... cap explicació
prou... Cap coartada, és això no? no tinc cap
puta coartada! (Pausa) No ho sé, he pensat que
seria més fàcil mentir que no pas dir que no en
tenia ganes i que em vaig quedar a casa, sol, com
un gilipolles. I ja està, hòstia... No sé què més
dir. (Pausa) No en tenia ganes...
(Pausa)
VEU OFF: D’acord, doncs. Alguna cosa més a afegir?
DAVID: No... (Pausa) Poden avisar els meus pares
sisplau?
22
VEU OFF: Són aquí fora. (Pausa) I una última pregunta
David, sabies que la demandant encara és menor
d’edat?
(Pausa)
DAVID: (Desmoralitzat) Això vol dir més problemes, no?
(Fosc)
23
ESCENA 9
(Glòria està parlant per telèfon. Hi ha el mòbil de la
Carla en un racó del sofà, mig amagat)
GLÒRIA: (Intentant no cridar) No, clar que no ho sabien a
l’hospital. Els hi vaig dir que estava malalta...
(...) Ja ho sé que ho ha fet per deixar-me en
ridícul! Ho he salvat com he pogut... (...) Que
l’havien violat. I que estava una mica
descentrada! què volies que els hi digués? que la
meva filla m’odia? (...) Té 17 anys, els
adolescents fan aquestes coses, no? ja li
passarà... (...) Sí, també, també em va fer el
mateix... Moltes vegades... i què? (...) No
necessito que cap psicòleg em digui què li passa
a la meva filla! Hauries de veure com l’ha deixat
aquell desgraciat! Potser llavors l’entendries
una mica més.
(Se sent el so d’un missatge entrant del mòbil de la Carla)
GLÒRIA: (Mirant el mòbil, nerviosa) Merda, s’ha deixat el
mòbil aquí. Ara es pensarà que li he
remenat.(...) (molt nerviosa) Que ho faci? Però
tu saps com es posaria? I a més, jo no sóc
d’aquest tipus de mare. I tu no ets el seu
pare!(...) (tranquil·litzant-se) No, perdona’m tu
a mi... No sé... No sé què fer... (...) Sí,
encara dorm. (...) No, ja et trucaré jo... ara he
d’estar amb ella... (...) Jo també. Adéu.
(Glòria penja el telèfon. Nerviosa, va al sofà, aparta el
mòbil de la Carla i es posa a espolsar els coixins, posa bé
la tela que cobreix el sofà, l’espolsa... Glòria mira el
mòbil de Carla i després a la seva habitació. L’agafa,
s’asseu i obre el missatge que ha arribat: és un vídeo.
Posa el play del vídeo, es queda uns segons mirant-lo i la
cara se li torna blanca).
GLÒRIA: Però... Què és això?
(Baixa la llum a la vegada que comença el vídeo a la
pantalla)
24
ESCENA 10. PANTALLA
(Mentre comença el vídeo, continuem veient a Glòria, que
mira cap a la pantalla i reacciona al què veu. Al cap d’uns
segons, fosc total)
.......................................
PLATJA. EXTERIOR. ALBA.
Pla seqüència: Imatge gravada amb el mòbil de la Diana.
Imatge i so de càmera de mòbil.
(Carla va vestida com a Escena 2, però neta i sense cap
ferida. S’engega la càmera i la primera imatge que es veu
són les cares de Carla i Diana. Van molt begudes.)
CARLA: Ja va? Quina merda mòbil!
DIANA: Que ja grava! I sinó ho fem amb el teu!
CARLA: Que no, tia! Va, ves allà baix!
(Diana se’n va cap a la vora del mar. Carla deixa el mòbil
recolzat sobre una superfície plana i s’acosta a davant la
càmera fins que queda en primer terme)
CARLA: (Somrient i arrossegant les paraules) Que et
donin pel cul... David Pons Pons!
(Carla riu mentre s’allunya corrents de la càmera i va fins
on hi ha la Diana, just al costat del mar. Ens quedem amb
un pla obert de la platja, amb Diana i Carla al fons.
Carla i Diana es preparen per començar alguna cosa. Estan
molt excitades, una davant de l’altra, intentant aguantar
l’equilibri degut a l’estat etílic en què es troben.)
CARLA: Va, comença! Comença hòstia! (Pausa) Va!
(Diana dubta, però al final li clava un cop de puny a
Carla. Aquesta se’n ressent, però les dues riuen
escandalosament i hi troben plaer.)
CARLA: (Riu en mirar la sang que li ha sortit del nas)
Puta mare! Un altre cop!
DIANA: Sí?
CARLA: Tan fort com puguis! Va!
(Diana li clava un altre cop de puny, provocant la mateixa
reacció.)
CARLA: Molt bé! Més! Pega’m més! Uh, quin subidón!
25
(Diana no s’atreveix. Carla, rient, la provoca)
CARLA: Va, collons! O només saps depilar conys!
(Diana li clava un cop de puny que la deixa de quatre
grapes al terra. Diana ja s’ha deixat anar i li clava una
coça a les costelles i una altra a l’esquena. Carla
finalment s’aixeca. Està molt més plena de sang i sembla
que li fa mal tot. Carla continua estant molt excitada i
riu quasi amb bogeria)
CLARA: Més!
(Diana li clava un altre cop de puny. I una coça. Mentre
veiem que Diana va fent i no té cap intenció de parar, es
talla el vídeo.)
(Fosc)
26
ESCENA 11
(Carla il·luminada per un focus frontal)
CARLA: Quan tenia 8 anys, un dia va nevar. Ara... ara
potser és una cosa normal que nevi aquí, potser
ja no li sorprèn tant a ningú. Però llavors sí, i
sobretot a mi, perquè era la primera vegada que
veia nevar. Perquè mai no anàvem a enlloc, saps?
Vull dir que mai anàvem a... a enlloc. I veure
nevar, per primera vegada...! Hòstia, l’havia de
tocar! (Pausa) La mama era a l’hospital, tota la
nit, com sempre. I jo amb la cangur, també com
sempre. No sé què devia fer ella, vés a saber.
Segur que parlava per telèfon. Com sempre.
(Pausa) Total, que vaig sortir al carrer i no
se’n va ni enterar... Vaig començar a caminar,
sota la neu. I no m’havia posat ni l’abric. Només
caminava, caminava, emocionada, abduïda, al meu
món, saps? només mirava enlaire i veia caure els
flocs de neu, tan blancs, tan freds. Em queien a
la cara i tardaven 5 segons a desfer-se. Ni 3 ni
6, 5 segons a desfer-se. I a la roba també. I als
braços, i a la llengua. I era tan excitant i nou
tot, tan fugaç, i a la vegada, tan intens durant
5 segons... (Pausa) I llavors, no sé, de sobte em
vaig trobar a la plaça de la font, la dels
plataners, te’n recordes? allà plantada, mirant
un arbre. Mirant l’única fulla que quedava
enganxada a l’arbre. L’única en tot el parc que
encara s’aguantava. I vaig pensar que el que feia
aquella fulla, en el fons... que el que feia
aquella fulla era un gran acte d’amor, no? Perquè
tot i la neu, tot i aquell vent, ella encara
seguia allà, amb les mans ben apretades
aguantant-se al seu arbre. Encara no l’havia
volgut deixar anar, perquè encara no era el
moment! No era el moment, saps? (Pausa) Suposo
que m’hi vaig estar molta estona mirant la fulla,
no sé, molts minuts segurament. I de sobte, em va
venir a parlar una dona. Jo m’havia quedat
totalment xopa, fatal, plena de flocs de neu
fosos per tot arreu, i em va demanar que qui era,
que on vivia i que on eren els meus pares, la
mare i el pare, que què feia sola allà, amb
aquell fred i nevant. (Pausa) Que on era el meu
pare? (Pausa) D’aquest dia no recordo res més. I
no sé com vaig arribar a casa. Però el mes
següent me’l vaig passar al llit. (Pausa) I
durant aquests 30 dies ja només em venia una
pregunta al cap. Qui collons era el meu pare? On
27
era? Jo de tota la vida que només tenia una mare
i això va ser normal fins aquell dia... Però a
partir de llavors vaig ser conscient que jo no
tenia pare, que mai n’havia tingut ni mai no
l’havia trobat a faltar, perquè ningú mai no me
n’havia dit res. (Pausa) Com pots enyorar tant a
una persona que no recordes, papa? Que no
coneixes! I a partir d’aquell dia vaig començar a
trobar-te a faltar. A trobar-te tant a faltar! I
m’agafava a la idea de tu com s’agafava aquella
fulla al seu arbre. (Pausa) Vaig començar a
pensar en tu obsessivament, tot el puto dia, a
explicar-te les meves coses, a fer-te el meu
refugi, no sé... (Pausa) I hi ha una pregunta que
sempre t’he volgut fer. Vull dir que, és el que
més desitjo saber i no tinc collons per demanar-
t’ho. (Pausa) I mai no ho faré, saps? Perquè és
més forta la por al què em puguis contestar que
les ganes de saber-ho... És això. Em fa por la
resposta. I per tant, enlloc de demanar-t’ho em
limito a no pensar, a donar-me la culpa a mi, i a
la mama, a fer-ho pagar als altres i a deixar que
la meva vida s’hagi convertit en un simple anar
fent. Lent. I insuportable. I ja està.
(Fosc)
28
ESCENA 12
(Glòria i David asseguts cara a cara i separats per una
taula. Glòria està molt afectada i nerviosa, però ho
intenta dissimular. David va vestit amb un mono de pres)
DAVID: El meu advocat m’ha dit que vol parlar amb mi.
Per què no li ha deixat dir-me qui és?
GLÒRIA: Tenia por que no em volguessis veure...
DAVID: Ah sí? I per què?
(Pausa)
GLÒRIA: Sóc la mare de la Carla.
DAVID: Què? Hòstia puta!
GLÒRIA: Volia saber com estàs.
DAVID: Què...? Està de conya?
(Pausa)
DAVID: (Aixecant-se) Això no és normal.
GLÒRIA: El què no és normal?
DAVID: Doncs que sigui aquí! Que la mare de la psicòpata
que m’ha tancat em vingui a veure a la presó.
(David va per anar-se’n)
GLÒRIA: Espera’t, espera’t! Vull parlar amb tu!
(Pausa)
GLÒRIA: Seu i parlem. Sisplau.
(David dubta però finalment es torna a asseure)
DAVID: Em dirà per què m’ha denunciat?
(Pausa)
DAVID: (Apujant el to) Perquè no entenc una puta merda,
sap? Vull que em digui què collons hi foto aquí!
(Se sent en off un “xxxxtttt” demanant silenci)
(Silenci)
GLÒRIA: M’agradaria que... Entenc que se’t faci estrany
que sigui aquí, i m’imagino pel que deus estar
passant, de veritat, però... m’agradaria que
m’expliquessis què va passar aquella nit...
29
(Pausa)
DAVID: Per què?
GLÒRIA: Vull sentir la teva versió...
DAVID: Parli amb la policia. O amb el meu advocat.
GLÒRIA: (A punt de perdre els nervis) No... David,
necessito sentir-t’ho dir a tu, veure’t els ulls!
DAVID: Ni ulls ni hòsties. La seva filla està boja i per
culpa seva em puc passar molt de temps aquí dins.
GLÒRIA: (Explotant) Doncs digue’m-ho! Digue’m què va
passar aquella nit, hòstia! (Glòria dóna un cop
contingut a la taula) (Pausa. Glòria es calma)
Veu quedar o no?
(Pausa. David es queda mirant a Glòria i s’adona que amaga
alguna cosa)
DAVID: Com és que em demana això? (Pausa) Què collons ha
vingut a fer aquí?
GLÒRIA: Què vols dir? Ja t’ho he dit, vull que
m’expliquis... (què va passar aquella nit)
DAVID: Digui’m la veritat.
GLÒRIA: No t’entenc...
(Pausa)
DAVID: Sap alguna cosa? (Pausa) Es pensa que sóc
idiota... Vostè sap alguna cosa.
GLÒRIA: No...
DAVID: Hòstia puta ara ho entenc!
GLÒRIA: No!
DAVID: Sí, vostè sap alguna cosa! està dubtant, no?
Hòstia puta, té tants dubtes que no ha tingut més
collons que venir aquí a parlar amb mi! sinó, per
què hauria vingut?
(Silenci. Glòria està molt afectada. Recull les seves coses
i s’aixeca per anar-se’n)
DAVID: On va?
GLÒRIA: A casa...
30
DAVID: (Vol retenir-la) No, un moment! Un moment, un
moment!
GLÒRIA: No!
DAVID: Parlem un moment, sisplau!
(Pausa)
DAVID: Sisplau! Només serà un moment...
(Glòria s’ho repensa i es torna a asseure)
DAVID: Gràcies... (Calmat) A veure... La nit de la
berbena jo no em vaig moure de casa. Miri’m als
ulls.
(Glòria el mira als ulls)
DAVID: No em vaig moure de casa. Ho juro! (Pausa) Amb la
Carla ens vam conèixer aquella mateixa tarda i
vam quedar, sí, vam quedar, però jo no hi vaig
anar, no em vaig moure de casa! Ho juro! (Pausa)
La putada és que no ho puc demostrar, hòstia! No
ho puc demostrar! (Pausa) Estic cagat de por i
necessito que algú faci algo! Sisplau, ajudi’m!
(Pausa)
DAVID: Vostè sap alguna cosa? Sap alguna cosa, collons?
(Pausa)
DAVID: Molt bé.(Pausa) L’entenc. (Pausa) Només vull dir-
li que... si sap algo, per poc que sigui, digui-
ho a la policia. O al meu advocat. Sisplau!
(Pausa) El que m’està fent la seva filla és una
putada molt gran! I vostè ho sap... Tot el que
diu és una puta mentida!
(Pausa)
GLÒRIA: (Recuperant l’enteresa i mirant-lo als ulls
desafiadora) I quin motiu tindria la meva filla
per inventar-se tot això?
DAVID: (Desesperat) Cap! m’ha de creure!
(Pausa. Glòria recull les seves coses per marxar)
DAVID: On va?
GLÒRIA: És tard.
DAVID: I què pensa fer?
31
GLÒRIA: David... (Pausa) Jo no sé res.
(Glòria surt. David queda blanc, desesperat)
(Fosc)
32
ESCENA 13
(Carla il·luminada per un focus frontal)
CARLA: Tinc por que algú més m’abandoni.
Em fa por descobrir-me, ensenyar la cara, i que
algú més m’abandoni.
Tinc por que ningú no em necessiti.
Que no m’estimin.
I tinc por de no saber estimar.
Tinc por de mi mateixa, del monstre que hi ha
aquí dins. M’adono de tot, saps?
(Pausa)
Tinc por de no saber canviar. O de no poder-ho
fer ja.
I sobretot et tinc por a TU. I al que has fet amb
MI. Por a què tots aquests anys dedicats
especialment a TU, només acabin sent la cagada
més gran de la meva vida.
(Fosc)
33
ESCENA 14
(Sona una música molt revolucionada. Carla està buscant
frenèticament el mòbil al sofà. Tira els coixins per terra,
s’ajup a veure si és a sota, mira al seu voltant a veure si
el troba.
Glòria entra i mira tot el que fa sense dir res. Està
destrossada i té la força de qui ja no té res a perdre)
GLÒRIA: (Tranquil·la) Què busques?
(Carla no l’havia vist. La mira però no contesta)
(Glòria s’acosta a la ràdio i l’apaga)
CARLA: Què fots?
(Glòria es treu el mòbil de la Carla de la butxaca i li
dóna)
GLÒRIA: El mòbil.
CARLA: Ara et dediques a remenar-me el mòbil?
GLÒRIA: Per què? hi ha alguna cosa que no puc veure?
CARLA: Si hi és no t’importa! Ocupa’t de la teva vida!
(Carla va per sortir)
GLÒRIA: Espera.
CARLA: (Sortint) No.
GLÒRIA: (Imponent) Que t’esperis he dit.
(Carla para i es gira cap a Glòria. Silenci)
GLÒRIA: Vinc de la presó, de veure en David.
CARLA: Què? I per què?
GLÒRIA: (Tallant-la) I abans t’he mirat el mòbil.
CARLA: (Histèrica) Què? Que has fet què? Hòstia puta!
qui t’ha donat permís per fer-ho, eh? Hòstia, és
que sembla que t’agradi posar-me de mala llet! Et
juro que si tornes...
GLÒRIA: (Tallant-la. Cridant) Calla!
CARLA: No em dóna la puta gana!
GLÒRIA: Que callis t’he dit! i seu!
(Carla, contenint la ràbia, seu al sofà.)
34
GLÒRIA: (Sense mirar a Carla) Només... només vull que em
diguis una cosa. És veritat que en David et va
agredir?
CARLA: (Aixecant-se furiosa) Què dius? Estàs tarada tia!
però tu sents el que dius? Que fort, que
fort...(Acostant-se-li) Algú t’hauria de fotre un
parell d’hòsties! a veure si així se’t fot el
cervell a lloc, perquè estàs boja! estàs boja!
Boja!
(Glòria pega una bufetada a Carla)
GLÒRIA: (Cridant. Espantada) Calla! Calla i escolta’m!
(Pausa) He vist el video que veu gravar amb la
Diana!
(Silenci. Carla queda muda)
GLÒRIA: (Nerviosa) I vull que em diguis... Vull que
m’expliquis perquè et pegava la Diana! no
entenc... No entenc per què veu fer tot allò! Per
què? No ho entenc! (Pausa) Vull saber com heu
pogut arribar al nivell de...? Com has pogut
arribar al nivell d’inventar-te tota aquesta
merda i fer veure que havia sigut en David? Eh?
Digues! En quin moment... què collons t’ha passat
per ser capaç d’arribar a aquests límits! (Pausa)
Ets conscient del que has fet? eh? n’ets
conscient? T’adones de com t’has tornat? de com
collons t’has tornat? (Pausa) Però què t’ha fet
aquest noi perquè li facis això? M’ho vols dir?
què t’ha fet tan greu per què li vulguis
destrossar la vida? Contesta’m, hòstia!
(Pausa)
CARLA: (Calmada) No t’importa. Has acabat?
GLÒRIA: Es pot passar molt de temps a la presó.
CARLA: Ja ho sé. Per això ho he fet.
GLÒRIA: Que per això ho has fet?
(Pausa)
GLÒRIA: I ell? Ell què t’ha fet? M’ho vols explicar?
CARLA: No, no t’ho penso explicar.
GLÒRIA: Però... us veu barallar? Et va fer mal? Què
collons et va fer, Carla?
35
CARLA: (Explotant) Res! Hòstia! No em va fer res! No el
vaig ni veure aquella nit al puto David Pons!
(Pausa. Glòria es passeja per la sala, calmant-se. Carla la
mira, esperant la seva reacció)
GLÒRIA: Molt bé, doncs ja està, és tot el que volia
saber, ja està... (Pausa)(Amb por) I ara què hem
de fer?
(Pausa)
CARLA: Què vols dir? Res no hem de fer!
GLÒRIA: Per culpa teva aquest noi és a la presó. I això
és injust i no ho penso permetre.
(Pausa)
CARLA: (Calmada i desafiadora) Em vols denunciar?
(Pausa) Eh? Vols trucar a la policia i denunciar-
me? (Provocant-la) Fes-ho.
GLÒRIA: (molt confosa) No...
CARLA: Fes-ho!
GLÒRIA: No puc denunciar a la meva filla! No puc fotre’t
a la presó! Perquè ho saps oi que et tancaran a
la presó? Hi vas pensar en això mentre
t’inventaves tota aquesta merda?
CARLA: Veig que tu sí que hi has pensat molt...
GLÒRIA: Ets una mimada i una inconscient. Estàs... No sé
com t’has tornat però has perdut completament el
món de vista!
CARLA: Aquí l’única inconscient ets tu. Ningú anirà a la
presó si no obres la puta boca.
GLÒRIA: En David és a la presó!
CARLA: I què? ja sortirà, collons!
(Silenci. Carla, histèrica, comença a recollir les seves
coses per marxar)
CARLA: Me’n vaig. Això és absurd. Saps perfectament que
no em denunciaràs.
(Pausa)
CARLA: No dius res, no? No tens collons. Ets incapaç de
denunciar-me! Incapaç! per què en ta puta vida
36
has estat capaç de fer res que valgui una puta
merda! em sents? res! començant pel papa! que va
haver de fotre al camp i deixar-me a mi perquè no
t’aguantava! Per no haver de veure cada puto dia
aquesta cara d’inútil resseca que fas! Fas pena!
pena!
(Carla se’n va. Glòria queda uns segons paralitzada, en
estat de shock. Es passeja per l’habitació, abstreta, i va
fins al telèfon. Dubta. Després s’asseu al sofà, pensativa)
(Fosc)
37
ESCENA 15
(Carla il·luminada per un focus frontal.)
CARLA: (Fent Ah, expirant sospirs, de més i menys
intensitat de dolor. Descarregant pes) Ah. Ah.
Ah. Ah. Així, fent sospirs d’Ah, vas sortint a
poc a poc, cada dia una mica més. Ah. Un dia ja
no em quedarà cap més sospir de tu aquí dins. Ja
no hi seràs. Ja només... una imatge plana, un
record indiferent, vinculat a res. A cap
sentiment. Tot fora de mi... I l’espai que deixes
per omplir, al cor, al cap i a l’estómac, serà
per a algú altre. (Pausa) Per algú altre serà.
(Pausa)
Quan vas marxar, d’alguna manera hauria d’haver
pogut arrencar-ho tot de cop. Perquè treure-ho
així, sospir a sospir, fa molt més mal.
(Pausa)
(Inspira profundament) Ho notes? notes com la
vida passa i frega la meva cara? Això m’ajuda.
S’escampa pel pit, per la panxa, les cames, els
braços... (Mirant-se el cos) Ho notes? Ara torno
a tenir força! Ara, quan més dèbil sóc i quan més
coses m’he tret de sobre... (Somriu)
(Pausa)
(Comença a sonar una música potent, amb ritme, que ens
porta fins a escena 16)
(Fosc)
38
ESCENA 16. PANTALLA
COMISSARIA POLICIA. INTERIOR. NIT.
(La Carla està asseguda exactament igual que a Escena 2.
Encara porta alguna ferida, però va perfectament vestida,
neta i ben pentinada. Mira cap avall.
Continua la música d’escena 15. Comencem amb una vista
general de l’escena. Mica en mica, anem reduint l’escala i
ens anem acostant a Carla, fins arribar a un pla obert de
la seva cara. En aquest moment la música és al volum màxim:
Carla aixeca la mirada i mira a càmera. Els seus ulls
contenen ràbia, odi i un plaer extrem. De sobte, Carla
apuja les dues mans, emmanillades, i ensenya el dit del mig
a càmera, és a dir, a l’espectador. Carla somriu amb
malícia. La música sona molt alta i aguantem uns segons la
mirada de Carla. Tallem la imatge al mateix moment que la
música para de cop, com si es ratllés.)
(Fosc)
39
ESCENA 17
(Carla i David estan cara a cara, cada un amb un sobre
sense obrir a la mà)
CARLA: Pons Pons? què dius, no pot ser! vull dir que,
quina coincidència, no?
(David obre el sobre)
DAVID: (mentre llegeix) Sí, bueno, els meus pares són de
Mallorca. I allà tothom es diu Pons. Si em digués
Tomeu ja no podria ser més típic! (A Carla) A
Mallorca vull dir. Has aprovat?
CARLA: Ho miraré demà, no vull que em xafi la nit de
Sant Joan!
DAVID: Clar...
(Pausa)
CARLA: Doncs res, me’n vaig, que he quedat...
DAVID: Molt bé. (Somrient) Encantat, Clara Pons.
CARLA: Adéu!
(Carla no s’atreveix, però finalment es llença i es fan dos
petons)
CARLA: Que vagi bé.(Marxant) Ah, has aprovat?
DAVID: Un notable.
CARLA: (Admirada) Ets un crack, eh!
DAVID: Quan estudio sí. Adéu!
(Carla surt. David agafa el mòbil i marca un número. Carla
torna a entrar.)
CARLA: (Nerviosa) Et pensaràs que se me’n va l’olla,
perquè ens acabem de conèixer i això, però... si
no vols em dius que no i cap problema eh, jo t’ho
dic i ja està, llavors tu fas el que vulguis,
d’acord?...(Agafa aire) Vols venir aquesta nit a
la Plaça dels Arcs? fan uns concerts per allò de
la berbena i això i, bé, no rotllo cita i tal eh,
jo vindré amb una amiga, i tu... si vols porta
algun tio, bueno, o una tia, com vulguis, com
vulguis, no sé... (Pausa) Podria estar bé, no?
(Pausa. David la mira, somrient)
40
CARLA: (Més nerviosa) Merda, ja l’he liat... mira,
que... si no vols no passa res, eh? no passa res!
que fes la teva i això... No passa res, de
veritat! Però que... no sé, que si al final
decideixes venir... que si et ve de gust al
final... doncs ens podríem trobar a les 10 a la
plaça i llavors, doncs... no ho sé, podríem anar
a algun bar abans i...
DAVID: (Tallant-la) Carla! (Somrient) Tia, que sí. Ens
veiem a les 10 i anem a prendre algo.
CARLA: Perfecte, mola! (Pausa) Ens veiem després!
DAVID: Fins després!
(David torna al mòbil i marca un número. Carla surt)
DAVID: Ei, tio, què passa! (...) Sí, he aprovat! sóc un
crack!
(Carla torna a entrar precipitadament, amb la intenció de
continuar la conversa i molt contenta. Carla es queda a
darrer terme al veure que David està parlant pel mòbil.
David no la veu, està d’esquena a ella)
DAVID: Sí tio, brutal... Ho celebrem aquesta nit, no?
(...) Hòstia, què dius? i no pot anar amb les
seves amigues? (...) Vale, però em deus una birra
eh? (...) Ok! ets un pringat! Ah, i parlant de
birres que em deus... Ja m’ho ha demanat eh!
(...) Tio, la pija aquella, la que té una amiga
sonada que em segueix tot el puto dia! que ja
m’ha tirat els trastos (...) Sí, aquesta! Doncs
que me l’he trobat a la cua de les notes, li he
entrat, li he anat seguint el rotllo i tal, i
m’ha tirat la canya! Estava histèrica pobra...
(...) Molt fort, molt fort... (...) No, què va,
no em ve de gust, em quedaré a casa tio, que
estic sol... podria, eh? Perquè la tia està
penjadíssima de mi, però no... (...) Que no, que
no sóc tan cabrón! i a més, que no em mola! (...)
Maricona tu, tio! que la teva nòvia et té agafat
pels collons! (...) Fot el que vulguis! ala,
adéu! (...) (penjant) Subnormal...
(David surt per l’esquerra de l’escenari. Carla, que ho ha
sentit tot, s’espera uns segons. Carla marxa per la dreta
de l’escenari. Fosc).
FI.