1

9

UD 06 ELS LÍMITS DEL MERCAT

2

6.1 Els límits del mercat: falles

L'objectiu de tot sistema econòmic és satisfer la màxima quantitat de necessitats (en forma de béns i serveis) amb els recursos escassos existents. En temes anteriors hem vist que la millor manera d'aconseguir-ho és mitjançant el mecanisme del mercat. En aquest tema veurem situacions especials en les quals el mercat no acaba de funcionar: no és capaç d'aconseguir l'assignació més eficient dels recursos en el sentit que aquesta assignació no és la més desitjada per la societat. Els crítics de l’economia basada en el mercat argumenten que el mercat competitiu eficient és més l’excepció que la regla, el mercat no sempre condueix a l'eficiència econòmica ni a resultats justos. Si el mercat no aconsegueix satisfer els desitjos de la societat algú ho haurà de fer per ell: els errors del mercat obren la porta a la intervenció del Sector Públic: si la "mà invisible" d'Adam Smith fracassa, proposen que intervingui la "mà visible" de l'Estat.

Els límits del mercat es poden agrupar en tres categories:

1) Aparició d’externalitats negatives. 2) Subministrament de béns públics.

3) Distribució desigual de la renda.

En els dos primers, l'assignació de recursos és ineficient. El tercer límit suposa una distribució de recursos socialment inacceptable des d'un punt de vista ètic.

6.2 Externalitats

Les externalitats són els efectes positius o negatius de l'activitat humana sobre agents econòmics que no intervenen directament en la transacció/activitat. Les externalitats es produeixen quan les accions d'una persona afecten a una altra i els costos i beneficis rellevants no es reflecteixen en preus de mercat.

a) Les externalitats són positives quan l'activitat d'un subjecte suposa un benefici per a un tercer:

El veïnatge d’un agricultor de fruiters i un apicultor. La cura d'un jardí particular millora l’aspecte de tot el carrer. La millora d'una carretera per part d'una empresa (l’accés a una explotació per

exemple).

En la educació i la sanitat es produeixen externalitats positives (una població més educada serà més cívica, ordenada i productiva, fins i tot pagarà més impostos (donat que com treballarà en activitats de més valor afegit percebrà salaris més alts)) en aquests casos es diu que el mercat produeix una quantitat de producte (o servei) per sota de l'òptim social i que serien necessàries accions públiques per a estimular la producció i oferta del servei.

b) Les externalitats són negatives quan l'activitat d'uns agents econòmics (que es relacionen normalment en el mercat) suposa costos per a tercers:

3

El soroll nocturn d'un bar musical que molesta els veïns del voltant.

La contaminació atmosfèrica o de l'aigua per part d'una empresa que expulsa el fum a l'atmosfera o els residus al riu.

La degradació de la convivència per la pèrdua dels valors cívics

Quan hi ha externalitats negatives apareixen costos que no suporta el causant però afecten a tercers, llavors es diu que el mercat produeix una quantitat de producte superior a l'òptim social.

6.2.2 Solucions a les externalitats negatives:

Hi ha dos corrents ideològics sobre com solucionar els costos externs negatius, els partidaris de la intervenció de l'Estat i els partidaris que el mercat trobi una solució per si mateix.

a. Intervenció de l'Estat:

Impostos de tipus "pigouvià": reben aquest nom per l’economista que els va definir teòricament (Pigou). Es basen en la següent idea: "qui contamina paga". Consisteixen en l'establiment d'un impost unitari per residu emès igual al dany corresponent, de manera que per l'empresa contaminar significa un major cost.

o El problema que presenta aquesta alternativa es valorar bé l’import de la sanció (si és massa baix a l’empresari desaprensiu li pot sortir “barat” contaminar, si és desproporcionat l’empresa podria tancar, amb la destrucció de teixit empresarial i llocs de treball) i uns mecanismes d’inspecció suficients i eficaços (si no hi ha prous inspectors per controlar les empreses, les baixes possibilitats de ser enxampats són un incentiu al comportament incívic, però els inspectors tenen un cost per a la societat).

Llindars màxims de contaminació: L'Estat (o un tractat o conveni internacional, com els de l reunió de Rio (1992) i el protocol sobre canvi climàtic de Kyoto (1997)) fa un estudi sobre quins són els estats de qualitat del medi ambient més desitjables. A continuació estableix llindars (límits) màxims de contaminació, i sanciona les empreses que els sobrepassen. Aquest mètode és el més utilitzat pels governs en la realitat, però té un gran problema: l'elevat cost d'obtenir la informació que permeti establir llindars eficients.

Aquest segon mètode té la possibilitat d’establir drets d’emissió i la seva posterior negociació en mercats (Kyoto ho contempla i l’UE ja té en funcionament un mercat de drets d’emissió de CO2, veure dossier de lectures).

4

Si considerem les emissions com un mercat de matèries primeres esdevé relativament fàcil pels negocis d'entendre i gestionar les seves activitats, mentre els economistes i els comerciants siguin capaços de predir el preu futur emprant correctament les teories de mercat. El preu s'entendrà, probablement, com a més just que no pas pagant una taxa fixada pel govern, ja que el cost del carboni és fixat pel mercat no pels polítics. Els inversors en drets d'emissió tenen més control sobre els seus propis costos.

Amb aquest procediment no es traspassa el límit d’emissió global però s’aconsegueixen recursos addicionals pels països en desenvolupament. Introdueix incentius per introduir tecnologies industrials no contaminants:

- Positius: Els països que contaminen menys poden vendre els drets sobrants i obtenir beneficis.

- Negatius: Els països que no fan els deures i sobrepassen els seus llindars màxims han de comprar drets d’emissió en el mercat corresponent o, encara pitjor, pagar les multes.

Els drets d'emissió van ser escollits pels signants del Protocol de Kyoto com a alternativa als impostos d'emissió. Una crítica al model d'impostos creixents és que freqüentment no resulten obligatoris d'una manera estricta o moral, i per tant alguns o tots els impostos fixats per un govern es podrien aplicar ineficaçment o no ser utilitzats en benefici del medi ambient.

b. No intervenció de l'Estat: Economistes liberals (en aquest cas R. Coase): segons aquest autor, si els drets de propietat estan ben definits, els particulars serien capaços d'arribar a una solució socialment eficient mitjançant la negociació i sense la intervenció de l'Estat.

Posem dos exemples. És freqüent trobar a les ciutats una acumulació d'escombraries i deixalles en llocs públics, generant un efecte negatiu sobre el conjunt de la població. És més difícil trobar abocadors d'escombraries en espais privats com un domicili particular o el domicili social d'alguna empresa. En el primer cas, el dret de propietat sobre la via pública no està perfectament definit, el que genera incentius a deixar-hi les deixalles. I és que el benefici de desfer-se de les escombraries recau íntegrament sobre l'incívic que ho faci, mentre que els costos de la seva acció no els suporta ell exclusivament, sinó tota la col·lectivitat.

El segon exemple seria l'existència d'un borratxo a la via pública. Molesta als vianants, però mentre no violi cap llei, no es sol actuar sobre ell. En canvi, aquest borratxo no podria molestar si estigués en un espai privat, ja que el propietari del mateix impediria la seva presència.

5

6.3 Béns públics

Un nou problema apareix quan no és possible excloure del gaudi d'un bé a una persona que no ha pagat per ell. Per tractar aquest problema convé definir que és un bé privat i que és un bé públic.

Un bé és privat o públic segons quines siguin les seves relacions d'exclusivitat i de rivalitat:

- Exclusivitat: es dóna quan l'oferta pot excloure els que no paguen pel consum d'un bé. Exemples: entrada a un cinema.

- Rivalitat: un bé és rival quan al consumir impedim que una altra persona el consumeixi. Exemple: benzina, menjar, etc ..

Segons la propietats d'exclusivitat i rivalitat podem establir una classificació dels béns econòmics:

a. Béns privats purs: són exclusius i rivals. Exemples: La roba , els cotxes particulars. b. Béns públics purs: són no exclusius i no rivals. Exemples: un far costaner, la seguretat

ciutadana. c. Béns rivals i no exclusius. Quan els utilitzem impedim la utilització als altres (són

rivals) però no són propietat de ningú. L’exemple típic són les antigues pastures comunals o l’actual pesca en aigües internacionals. Són problemàtics perquè aquests béns presenten una forta tendència a exhaurir-se per consum excessiu: com que un individu (o empresa) concrets no poden impedir que altres utilitzin el recurs (de manera abusiva o no), els beneficis de la inversió en la millora del recurs o de la restricció volunt{ria de l’ explotació es difonen entre tota la població en comptes de revertir en el que fa el sacrifici. A llarg termini es debiliten els incentius per invertir en millores que tendeixen a incrementar la productivitat del recurs.

d. Béns exclusius i no rivals. Un exemple típic és una autopista de peatge, és exclusiu en el sentit que cal pagar per utilitzar-lo, i no rival perquè el poden utilitzar molts usuaris conjuntament. Hi ha tanmateix un límit clar a la no rivalitat quan la capacitat de la via arriba al seu límit i la congestió fa que el servei no es pugui donar en condicions.

Se sol dir que el mercat fracassa en la provisió dels béns tipus b) i c), i és que cap empresa privada estaria disposada a incórrer en uns costos que després, via preus de venda, no pogués recuperar. On el dret de propietat està clarament delimitat, el propietari té tots els incentius per a cuidar i multiplicar els recursos. En cas que no ho fes, per exemple, si un pagès destruís els seus camps, el primer perjudicat seria ell mateix. No són les vaques o les gallines els animals que tenen problemes de subsistència, sinó les balenes o els elefants els que estan en perill d'extinció. Quan un recurs no té propietat privada i és de propietat comú, desapareixen tots els incentius per a la seva conservació i el recurs tendeix a esgotar-se i desaparèixer.

6

Ampliació:

Podria objectar que no és fàcil assignar drets de propietat en els oceans, o que les carreteres i camins sempre han estat públics. El primer és cert, però no el segon. A l'Anglaterra del segle XVIII, les comunicacions terrestres en més bon estat eren de propietat privada, fins que la intervenció governamental va fer que passessin a mans de l'estat. I encara que delimitar els drets de propietat en un oceà no sembla fàcil, el mateix mercat podria desenvolupar la tecnologia necessària per fer-ho. Així, per exemple, recordem que la tecnologia del filat i la marca del bestiar permetre l'assignació de drets de propietat sobre el bestiar cimarró que corria solt pels prats. Abans d'això, les vaques estaven en perill d'extinció perquè eren un recurs públic . Des que són propietat privada, el problema ja no existeix. Després, com establir drets de propietat sobre els peixos?. Algunes tecnologies que apunten en aquesta direcció són el Sistema Integrat de Vigilància Marina, desenvolupat originalment per seguir submarins, l'ús de satèl lits i GPS, o l'Aqüicultura d'aigües profundes i els coralls artificials.

Si es preguntés als residents d'una ciutat quant estarien disposats a pagar per la construcció d'un parc municipal, hauria incentius a no revelar les veritables preferències. Potser es estigués disposat a pagar una suma elevada per els beneficis d'un espai verd comú, però el fet que un cop proveït es pogués gaudir-ne gratis, introdueix incentius per ocultar la veritat i esperar que el cost l'assumeixi íntegrament el veí. És el que es coneix com el problema del polissó o free-rider. Si el mercat no pot proveir aquest tipus de béns, sol argumentar que ha de ser l'Estat qui es faci càrrec d'ells.

I és que, en realitat, cap bé té característiques que el converteixin en un bé públic o privat, sinó que tots els productes tenen característiques públiques i privades en diferent mesura, depenent de les valoracions subjectives dels individus. Fins i tot béns tant privats com els mitjons, en la mesura que disminueixin la transmissió de la transpiració, es converteixen en béns públics.

7

6.4 Distribució desigual de la renda: equitat vs. eficiència

Tot i acceptant que el mercat és el millor mecanisme d’assignació dels recursos escassos i capaç de crear una enorme quantitat de béns i serveis, la distribució de la renda resultant és molt desigual: determinades persones es beneficiaran més que d’altres del gran augment de la producció. En altres paraules, hi haurà rics i pobres, de fet, una igualtat de rendes absoluta és una utopia. És en els estadis més primitius de la humanitat on més igualtat ha existit i, per descomptat, sempre amb el denominador comú de la pobresa de recursos i condicions de vida molt dures. A mesura que l'acció humana aconsegueix dominar l'entorn natural i millorar el nivell de vida, les desigualtats apareixen irremeiablement.

La principal crítica que es fa al sistema econòmic de mercat és que no distribueix la riquesa entre la població d'una manera justa. Un dels majors crítics de la desigual distribució del mercat va ser Marx. Per als marxistes, el capitalisme implica una major producció de riquesa, però donada l'explotació per mitj{ de la plusv{lua, l’empobriment del proletariat havia de ser creixent.

Arribats a aquest punt caldria fer-se i intentar respondre les següents preguntes:

a) Són desiguals les rendes de la població? Cóm es mesura el grau de desigualtat? En tots els països són iguals les diferencies de renda?. Amb pas del temps, les desigualtats són més grans?

b) Per què unes persones guanyen més i d’altres menys? Per què existeixen rics i pobres?

c) Què s'entén per una distribució justa de la renda? Què vol dir exactament igualtat? I equitat? s’ha de compensar qualsevol tipus de desigualtat? Tota la desigualtat s’ha de considerar injusta o hi ha desigualtats que es podrien considerar justes si s’acceptés que, d’alguna manera, els individus en podrien ser responsables?

8

6.4.1 Són desiguals les rendes? Mesura de la desigualtat

a) Diferència dels decils extrems

La manera més senzilla de mesurar la desigualtat es comparar la renda del % mes ric de la població amb el % més pobre: El 20% més ric de la població mundial té el 74% dels ingressos, mentre que el 20% més pobre té només el 2%. En el gràfic següent es pot observar aquesta comparació aplicada al cas espanyol (per decils):

La resposta a la primera pregunta és dons si, la distribució de la renda és molt desigual. b) Corba de Lorenz La corba de Lorenz és una forma gràfica de mostrar la distribució de la renda d'una població. S'hi relacionen els percentatges acumulats de població amb percentatges acumulats de la renda rebuda per aquesta població. En l'eix d'abscisses es representa la població "ordenada" de manera que els percentils de renda més baixa queden a l'esquerra i els de renda més alta els tenim a la dreta. L'eix d'ordenades presenta les rendes.

9

En la gr{fica es mostren a tall d’exemple dos països imaginaris, un en blau I l’altre en vermell. La distribució de la renda a el país blau és més desigual que la del país vermell. A El cas del País Blau, El Quaranta Per Cent Més pobre de la Població rebre amb Una renda inferior al vint per cent del totalitzarà del País. En Canvi, a El País Vermell, El Quaranta Per Cent Més pobre rebre amb més del vint Per Cent de la Renda. La Línia diagonal negra Mostra La Situació de País de les Nacions Unides a El Que Tots i cada un dels individuals obtingués exactament la mateixa renda; Seria L'Equitat absoluta. Com Més Propera Estigui la corba de Lorenz de la diagonal, Més Equitativa Serà la Distribució de la renda de ESE País. c) Coeficient de Gini Una altra forma d'observar la corba de Lorenz és calculant l'àrea de la superfície que es troba Entre la corba i la diagonal. Aquesta superfície s'anomena àrea de Concentració. Com més gran és l’{rea més concentrada està la renda; com més petita és aquesta àrea, més equitativa és la distribució de la renda del País.

10

El coeficient de Gini, és un índex de concentració de la renda i equival al doble de l'àrea de concentració . Aquest coeficient pren valors entre 0 i 1, on 0 es correspon amb la perfecta igualtat (tots tenen els mateixos ingressos) i 1 es correspon amb la perfecta desigualtat (una persona té tots els ingressos i els altres cap). El diagrama mostra l'àrea a compresa entre la corba de Lorenz i la bisectriu del quadrat, aquesta àrea és proporcional al coeficient de Gini. L'índex de Gini és el coeficient de Gini expressat en percentatge, i és igual al coeficient de Gini multiplicat per 100. Encara que el coeficient de Gini s'utilitza sobretot per a mesurar la desigualtat en els ingressos, també pot utilitzar-se per a mesurar la desigualtat en la riquesa.

d) Estudi de l’evolució de la desigualtat amb el temps

11

6.4.2. Per què unes persones guanyen més i d’altres menys? Per què existeixen rics i pobres? Factors explicatius de la desigualtat

“En el futur, igual que en el passat, l’ única manera d'enriquir serà conjugant d’alguna manera habilitat, estalvi, Esforç i sort” Robert Frank Les causes que poden explicar la desigualtat en la recepció de renda són

a) Diferències en el capital humà.

i. Capital humà innat: diferències en les habilitats. Les persones que componen la societat difereixen considerablement en els seus trets i habilitats físiques i mentals. Hi ha individus que posseeixen especial destresa per realitzar algunes activitats i no tenen, en canvi, d'aptituds per exercir amb èxit altres diferents. No obstant això, aquesta diversitat en els "talents" inicials juga un paper limitat en l'explicació de les desigualtats de renda en les complexes economies contemporànies

ii. Capital humà adquirit: educació i experiència

Les diferències en els nivells d'educació i qualificació laboral constitueixen el factor explicatiu individual més poderós de les diferències de renda. Les persones amb escasses qualificacions tenen més probabilitat d'estar aturades, així com d'estar ocupades en ocupacions precàries i mal remunerats.

b) Diferències en riquesa. La desigual distribució de la riquesa explica una part de les desigualtats de renda i, en especial, els elevats ingressos que reben les persones situades a l'extrem superior de l'escala de rendes. Quan s'investiga qui són els individus i famílies més rics, és freqüent trobar que es tracta de persones que obtenen la major part dels seus ingressos no del treball, sinó de la propietat d'un extens patrimoni que, en molts casos, s'ha rebut en herència de la generació anterior.

c) Diferències en la intensitat del treball: elecció oci/treball. Una part de les diferències en els ingressos del treball pot ser degut a la intensitat de l'esforç laboral realitzat. Mentre que una persona que valora intensament l'oci pot preferir treballar menys, encara que això el porti a ocupar una posició inferior en l'escala de renda, un addicte a la feina pot suportar jornades laborals interminables i reduir al mínim el seu temps d'oci.

d) Discriminació. La discriminació pot provocar que persones amb les mateixes capacitats i el mateix esforç laboral perceben, però, rendes molt diferents. Lamentablement en moltes societats es pot patir discriminació per motiu de sexe, raça, religió, classe social,... 6.4.3 Equitat, igualtat d’oportunitats, incentius i eficiència Igualtat vs equitat Quan es critica un determinat estat de la distribució de la renda o es valoren, positiva o negativament, les polítiques redistributives de la renda que s'apliquen o es proposen, hi ha

12

sempre uns judicis de valor, una concepció, més o menys explícita sobre el significat i abast de la igualtat. El terme igualtat no ha de ser confós amb el d'equitat. La igualtat és un concepte d'economia positiva, objectiu i susceptible de mesura. L'equitat és un concepte normatiu i implica una valoració prèvia. El concepte d'equitat es planteja des de postulats normatius, vinculat a alguna concepció sobre el just. L'equitat, en aquest tema, implica que la distribució de la renda sigui correcta i justa. I, com és lògic, respecte a aquest punt les opinions poden ser molt diverses. Per a uns, el repartiment equitatiu hauria de tendir cap a la igualtat absoluta, de manera que tots els subjectes o totes les famílies tinguin la mateixa renda. Per a altres, el just i correcte serà que tingui més renda aquell que més feina o més esforç ha aplicat. Si ens centrem en les rendes de treball, acceptem el principi que han de retribuir de la mateixa manera els esforços iguals. Però, què passa quan els esforços són diferents ...? Incentius Un sistema econòmic basat en la igualtat de resultats (com per exemple el comunisme) pot aconseguir eradicar part de les diferències, però amb el perill de perdre els incentius, En les economies de lliure mercat, empreses i famílies tenen incentius clars quan exerceixen la seva activitat econòmica. Els treballadors solen obtenir una recompensa en forma de salaris més elevats si la seva productivitat és alta. Això és un incentiu per exercir un treball de qualitat. D'altra banda, les empreses obtenen majors beneficis si el bé que produeixen satisfà als seus clients. En els sistemes de planificació central aquests incentius o no existeixen o existeixen de forma insatisfactòria. Major desigualtat en la distribució, eleva el creixement, perquè hi hauria més incentius per a la innovació i l'emprenedoria, s'estalviarà i s'invertiria més si els rics estalvien una major proporció de la seva renda, i, especialment en els països pobres, faria que uns pocs tractessin d'aconseguir el mínim necessari per començar un negoci i aconseguir una millor educació. No obstant això, la desigualtat és perjudicial fins i tot per al creixement perquè no permetria als pobres que aconseguissin un nivell de salut suficient i acumular capital humà. A més, pot generar inestabilitat política i econòmica, la qual cosa reduiria la inversió, o impediria el consens social necessari per adaptar-se a les situacions canviants i sostenir el creixement. Trobem un punt d’acord: igualtat d’oportunitats Ès fàcil adonar-se que la solució més satisfactòria pel conjunt de la societat no la trobarem als extrems: ni al lliure mercat (gran desigualtat) ni a l’economia igualit{ria (falta d’incentius). Per fixar un punt intermedi entre els dos extrems es molt difícil trobat un consens. Per+o si que podem trobar posicions de coincidència en algunes propostes:

a) Assegurem una “carrera” justa: Les solucions de compromís solen posar l'accent en les condicions de partida més que en els resultats. Utilitzant la met{fora d’una cursa d’atletisme, no es tracta tant de que tots tinguin el mateix premi, independentment de l’ordre d’arribada (igualitarisme) sinó d’eliminar possibles avantatges injustos d’alguns participants (eliminar privilegis, evitar discriminacions, es a dir, igualtat d’oportunitats). Un cop assegurada una carrera justa (tots sortim de la mateixa posició) cadascú rebrà un premi proporcional al seu esforç i mèrit.

13

Els poders públics haurien d'eliminar (reduir almenys) els desavantatges inicials i garantir la igualtat d'oportunitats: assegurar l’absència de discriminacions, proporcionar ajuts per a persones discapacitades, becar els estudiants brillants i treballadors de famílies que no disposen de recursos per pagar la formació dels fills,.. . Però aquestes polítiques d’ajuts necessiten recursos per ser finançades. La següent qüestió és: com financem els ajuts a les persones que han tingut cartes dolentes en el repartiment inicial (discapacitats, col·lectius que pateixen discriminació; estudiants de famílies sense recursos).

b) Evitem un sistema de premis “the winner takes it all”. En alguns jocs i competicions

el guanyador s’ho emporta tot (com per exemple en el campionat del món de poker Texas hold ‘em) o el no premi per al perdedor és extrem (el joc de la ruleta russa o l’antic circ rom{, en el qual els derrotats sovint eren executats en la mateixa sorra del coliseu). En jocs amb aquest sistema de premis molts no voldríem participar. La idea es modificar els resultats del lliure mercat, per evitar situacions d’extrema desigualtat, però sense alterar en la mesura que sigui possible els sistema d’incentius i la eficiència de la llibertat econòmica.

14

6.5 Paper de l’Estat. Impostos. La galleda d’Okun Paper de l’Estat Els Estats han utilitzat el fons que s'obtenen dels impostos al llarg de la història per a finançar les seves funcions administratives, com per exemple les despeses d'una guerra, l'aplicació de l'ordre públic i la llei, la protecció de la propietat, i les operacions diàries d'un govern. Els estats moderns també en fan ús per a finançar els serveis públics i de benestar, com per exemple l'educació, els hospitals, les pensions, el transport públic i beneficis pels desocupats i pels discapacitats. Històricament, la noblesa era mantinguda pels impostos dels pobres; per contra, en les economies modernes els sistemes de seguretat social es dissenyen per tal de donar suport als pobres, els discapacitats, i el retirats amb els recursos de la població activa ocupada. A més, els impostos s'utilitzen per a finançar o donar suport militar, per influenciar l'activitat macroeconòmica (per mitjà de la política fiscal) o per modificar els patrons de consum o d'atur dins una economia, fent que algunes transaccions siguin més favorables que no pas altres. Un impost és una quantitat de diners exigida per les administracions públiques als ciutadans i a les empreses d'una regió, territori o país, com a contribució a la despesa pública. L'impost no requereix de cap contraprestació per part de l'administració. Els impostos estan dividits en directes i indirectes:

Els impostos directes es dirigeixen a gravar directament al contribuent, el principal exemple és l'impost sobre la renda i el patrimoni.

Els impostos indirectes, tanmateix, es transmeten als contribuents a través del marge de benefici afegit al cost del productor i l'efecte d'aquest queda reflectit en el preu final del producte. Els impostos indirectes graven sobre tots els béns adquirits pel consumidor. L’IVA és un impost indirecte.

Impostos progressius vs impostos proporcionals Una característica important dels sistemes tributaris és el percentatge que es demana com a pagament per la renda o el consum. Els termes proporcional, progressiu i regressiu descriuen la manera en què la taxa es manté en la mateixa proporció, progressa de més baixa a més alta, o de més alta a més baixa en funció del valor d'allò pel qual es paga un impost. Per tant, una qualitat important dels sistemes d'impostos és com varien a mesura que augmenta la base imposable a la qual s'aplica l'impost. Normalment aquesta base imposable és algun valor relacionat amb l'ingrés total, renda o guany d'un cert individu o agent econòmic. Segons la variació de la quantia percentual de l'impost aquests es classifiquen en:

Impost pla o proporcional, és una taxa fixa. El percentatge no és dependent de la base imposable o la renda de l'individu subjecte a impostos.

15

Impost progressiu, és un impost en què la taxa s'incrementa en incrementar-se el valor sobre el qual s'aplica l'impost. A major guany o renda, major és el percentatge d'impostos sobre la base.

Impost regressiu, és una taxa de decreix en incrementar-se el valor sobre el qual s'aplica l'impost. A major guany o major renda, menor el percentatge d'impostos que s'ha de pagar sobre el total de la base imposable.

Els impostos progressius redueixen la pressió sobre persones d'ingressos menors, ja que ells paguen un menor percentatge sobre els seus guanys. Això pot ser vist com una cosa bona en si mateix La discussió sobre la progressió o la regressió d'un impost està vinculada al concepte d’equitat. Basant-se en aquest darrer concepte, és que s'ha generalitzat l'ús del terme "regressiva" per qualificar els impostos que exigeixen un major esforç contributiu als qui menys capacitat tributària tenen. És el cas de l'IVA, que sent un impost pla en la seva alíquota, al gravar productes de primera necessitat imposa un esforç tributari més gran a les classes baixes. La galleda d’Okun Arthur Okun assenyalava que la recerca de la igualtat pot arribar a reduir l'eficiència, les transferències de riquesa mitjançant la política fiscal dels rics als menys afavorits és una política desitjable per a qualsevol Govern, però tè un efecte de pèrdua d'eficàcia, inherent en el procés de la redistribució. Per explicar el "trade-off", o la relació entre igualtat i eficàcia, Okun utilitzava la metàfora del cub foradat: "Els diners s'han de dur dels rics als pobres en una galleda foradada. Una cosa simplement desapareixerà pel camí, així que els pobres finalment no rebran tots els diners que es grava dels rics ".

16

“Forats” del cub d’Okun:

Distorsió i canvis en els incentius:

o Alteració de les eleccions oci/treball: la redistribució , a través de majors impostos i subsidis , redueix els incentius per treballar i invertir i això es tradueix en un creixement menor. Exemple.: el matrimoni suec (veure lectures).

o Incentius a l’enginyeria i el frau fiscal i a l’evasió de capitals. (veure lectures)

Costos administratius de gravar i transferir 6.5 Distribució territorial La desigualtat en la distribució de la renda es pot estudiar des de diferents punts de vista:

a. Distribució personal de la renda: El que interessa és com es distribueix la renda entre les persones o les famílies que integren un país o un territori qualsevol. És l’enfoc que hem estudiat fins ara.

b. Distribució institucional de la

renda: subministra informació sobre les rendes que arriben a les famílies, a les empreses, o altres institucions.

c. Distribució sectorial de la renda: Al·ludeix al repartiment de la renda entre els sectors

productius d'un territori determinat i que s'ha emprat en ocasions per qualificar els processos de creixement econòmic.

d. Distribució espacial o territorial de la renda: L'element delimitador és l'espai i el

concepte s'utilitza per mesurar graus de creixement relatiu d'uns territoris respecte a altres o respecte a la mitjana d'un conjunt superior (per exemple, les CCAA en relació a Espanya o els països respecte a Europa) . L'indicador utilitzat és la renda per càpita, que ens dóna una idea de la distància que pot existir entre uns territoris i altres i ens permet justificar polítiques d'equilibri o solidaritat interterritorial.

17

18