anuari dels valors 2015: els límits de les aspiracions

Col·leccióObservatoridels Valors

Anuaridels valors

Els límits de les aspiracions

SolidaritatHospitalitatResponsabilitatCohesióLlibertatSeguretatIntegracióTolerànciaDemocràciaLegitimitatSobiraniaConfiançaUnitatReciprocitat

2015Anuari dels valors

L’Anuari dels valors 2015 vol enfocar la seva reflexió de fons sobre tres grans temes d’impacte internacional que xoquen diàriament en els seus intents de resolució amb els límits de la realitat. Estem parlant de la crisi humanitària derivada de l’èxode dels refugiats procedents de l’Orient Mitjà; de l’impacte i les conseqüències dels atemptats terroristes provocats per diversos grups vinculats amb l’autoanomenat Estat Islàmic, i del conflicte polític i econòmic viscut entre Grècia i la troica formada per la Comissió Europea, l’FMI i el BCE, amb repercussions i miralls a tota la comunitat.

Aquestes tres grans problemàtiques que presentem no han començat a Catalunya, ni es limiten en la seva resolució al nostre àmbit d’actuació. Però la nostra manera d’estar en el món i de contribuir a la seva millora passa també per acollir entre nosaltres aquells grans debats als quals no podem ser aliens, ni per la nostra condició de catalans ni d’europeus, ni per la nostra –encara que petita– presència al món.

Anua

ri d

els

valo

rs 2

015

Els

límit

s de

les

aspi

raci

ons

2015ISBN 978-84-72268760

Coberta_anuari 2015.indd 1 30/05/16 13:56

2015Anuari dels valorsEls límits de les aspiracions

Fundació CarullaESADE

La col·lecció Observatori dels Valors és una iniciativa de laFundació Carulla i la Càtedra LideratgeS i Governança Democràtica d’ESADE

1a edició: juny del 2016

Foto de la coberta:Onada de persones sirianes a les fronteres de Turquia, setembre del 2014© REUTERS/ Kadir Celikcan

© Del text: els autors

© D’aquesta edició:Editorial Barcino, SAAcàcies núm. 1508027 Barcelonawww.editorialbarcino.cat

Coordinació editorialAlba Vinyes Lasso

Correcció lingüísticaMaria Carbó

Disseny i maquetació: Fotoletra, S. A.

Dipòsit legal: B. 1483-2016 ISBN: 978-84-7226-876-0

Advertiment legal: sónrigorosament prohibides, sensel’autorització dels titulars delcopyright, la reproducció totalo parcial d’aquesta obra perqualsevol procediment,incloent-hi la reprografia

Anuari dels valors 2015

Direcció: Àngel CastiñeiraEquip investigador: Pau Mas, Teo Mellén, Marta Olivé, Lluís SáezConsell Editorial: Àngel Castiñeira, Pau Mas, Raimon RiberaSuport a la recopilació estadística: Beatriz Tirado

2015Col·leccióObservatoridels Valors

Anuaridels valorsEls límits de les aspiracions

Continguts1. Editorial. Els límits de les aspiracions, 72. Panoràmica de l’any 2015: els valors a la premsa escrita, 15 2.1 Anàlisi de les principals temàtiques amb rellevància

axiològica aparegudes als mitjans analitzats, 18 2.2 Gihadisme, 30 2.3 Procés sobiranista, 32 2.4 Corrupció econòmica i política, 35 2.5 Grècia, 38 2.6 Refugiats/immigrants, 39 2.7 Situació sociopolítica a Veneçuela, 41 2.8 Problemàtica socioeconòmica, 43 2.9 Nova política, 45 2.10 Frau empresarial, 47 2.11 Drets fonamentals, 493. Temes a fons, 53 3.1 Introducció, 55 3.2 Europa en crisi: immigració i refugiats, 57 3.3 Europa davant de les envestides del gihadisme, 80 3.4 Grècia o com plantar cara al consens europeu, 102 3.5 Conclusions finals, 117 3.6 Articles i editorials d’opinió, 1204. Apèndix metodològic, 127

Editorial. Els límits de les aspiracions

9 Editorial. Els límits de les aspiracions

Les aspiracions humanes són imprescindibles: mouen el món. Però la seva formulació no les fa automàticament factibles. El món del desig topa amb el món de la realitat, la qual imposa límits. Cal, cer-tament, un discerniment honest d’aquests límits, i no fer servir mai aquest argument dels límits per defensar dissimuladament interes-sos inconfessables. Però els límits hi són, i si no es tenen en compte poden acabar malmetent les mateixes aspiracions. Per això, el com-promís ètic, social, polític, no ha de provenir del desig sinó de la vo-luntat, una voluntat empesa pel desig, però confrontada amb els límits del real i bona coneixedora d’aquests límits. L’aliada del com-promès, per a la transformació de la realitat, és la voluntat. A l’extrem, l’aliat del babau és el desig, aquell pensament màgic que pressuposa que –com amb la llàntia d’Aladí– tot allò que desitgem s’assolirà a l’instant.

Valgui aquesta petita consideració com a introducció a la difícil tas-ca d’emmarcar la reflexió sobre algunes de les línies de fons de la temàtica dels valors que han tingut lloc a la Catalunya del 2015. Una Catalunya estretament lligada –ho vulguem o no–, com ja és una mena de mantra dir, als fets i canvis esdevinguts a Espanya, a Europa i al món sencer.

L’Anuari dels valors d’aquest any, més enllà de les panoràmiques esta-dístiques basades en el recompte de les dades dels mitjans de comu-

10 Anuari dels valors 2015. Els límits de les aspiracions

nicació que ofereix habitualment, vol enfocar la seva reflexió de fons sobre tres grans temes d’impacte internacional: la crisi humanitària derivada de l’èxode dels refugiats procedents de l’Orient Mitjà, l’impacte i les conseqüències dels atemptats terroristes provocats per diversos grups vinculats a l’Estat Islàmic i el conflicte polític i econòmic entre Grècia i la troica formada per la Comissió Europea, l’FMI i el BCE, conflicte derivat de la crisi del deute sobirà d’aquest país i les condicions del pla de rescat financer imposades per aques-ta troica, que col·lidien greument amb la mateixa voluntat demo-cràtica dels grecs expressada en un referèndum.

A Catalunya, aquests tres temes s’han viscut d’una manera peculiar: en alguns casos, des d’una distància expectant i interessada; en d’altres, des de la por o la identificació amb el dolor de les persones afectades. Els refugiats han entrat massivament a Europa però sense arribar encara físicament a casa nostra, on la voluntat d’acolliment de la ciutadania sembla estar precedint la capacitat organitzativa de les administracions públiques europees i estatals.

El terrorisme gihadista ha afectat força indrets, amb París i Brussel·les com a darrer i simbòlic punt d’esclat, però aquí no hem anat més enllà del reforçament policial i la problemàtica del seguiment i la detenció dels reclutadors de joves per anar a lluitar a Síria amb l’Estat Islàmic i d’algun potencial terrorista no materialitzat.

I les tensions entre el criteri de la voluntat popular democràtica i les condicions imposades per les autoritats financeres europees i inter-nacionals l’hem viscut sobretot observant de ben a prop el cas de Grècia, on els resultats d’eleccions i referèndums no han aconseguit aplicar les polítiques econòmiques inicialment acordades pel seu govern.

Són tres temàtiques ben diferents i alhora molt significatives des de l’òptica dels valors. La capacitat de comprensió i solidaritat, el deure d’asil humanitari, d’hospitalitat, i la voluntat d’integració social són posades a prova fins a l’extrem per l’allau de refugiats que han inten-tat entrar a Europa provinents de l’Orient Mitjà. Un milió, segons les estadístiques. Un allau ben documentat gràficament, amb dos con-junts d’imatges de gran impacte: la tragèdia dels constants naufragis a la Mediterrània dels refugiats que miren d’accedir a les costes euro-pees (la foto del nen sirià de tres anys sense vida, Aylan Kurdi, en una platja turca en seria el símbol), i les columnes de refugiats creuant a peu diversos països, sovint en condicions difícils, vigilats per la poli-cia, fins a poder arribar a llocs d’acolliment, principalment a Ale-


manya i Suècia. Les reticències d’acollida, les temptacions de rebuig, de negar l’asil, de xenofòbia han estat, són i seran fortes. Aquí tro-bem un pols axiològic de primera magnitud.

D’altra banda, la serenitat, la capacitat de resistència, la voluntat d’iniciativa honesta per millorar realment les coses, la prudència a l’hora d’evitar les sobrereaccions interessades, oportunistes, són va-lors que han d’estar en primer pla a l’hora d’enfrontar-nos amb el fenomen del terrorisme islàmic i gihadista. Ens continua sorprenent com una minoria radicalitzada, amb pocs mitjans però ben organit-zada, pot alterar la vida quotidiana de països poderosos en els seus sistemes de seguretat, policials i d’intel·ligència. I el cas es complica per la implicació de formulacions de caire religiós en la qüestió, for-mulacions que miren de vincular uns grups radicals i minoritaris amb les enormes poblacions musulmanes del planeta. La temàtica fa llavors un salt al pla ideològic, a la confrontació interreligiosa, sempre possible si es vol estimular-la, i antigues formulacions «cul-turals» sobre el xoc de les civilitzacions semblen agafar nova vida.

Per últim, la coherència democràtica, el respecte a la voluntat popu-lar, la preeminència del benestar de les persones sobre els interessos economicofinancers són valors posats damunt la taula per les nego-ciacions viscudes el 2015 entre l’Estat grec i els organismes interna-cionals, amb la Unió Europea en un lloc preeminent. Fins on arriben els compromisos adquirits? Era previsible que serien inassumibles? Hi ha espai per a la sobirania nacional en un món tan interdepen-dent econòmicament o els governs i els ciutadans han de donar pri-macia a les imposicions/condicions dels seus creditors financers mundials? Preguntes obertes per a un debat apassionant i de llarg recorregut que a Catalunya també experimentem, de vegades dissi-mulant discretament i de vegades debatent acaloradament; però que, a la curta o a la llarga, no el podrem defugir, atès que la vincula-ció entre dependència econòmica i dependència política continuarà sent una de les nostres principals preocupacions.

Hi ha alguna cosa que lligui, que pugui ser compartida, per proble-màtiques tan dispars com les tres que volem posar en el nostre pri-mer pla? Gosaríem dir que sí, tot i que aquest element compartit pugui ser fins a cert punt antipàtic, impopular. El que comparteixen és la referència que fèiem ja al títol d’aquest editorial: els límits de les aspiracions. Els valors són fets reals, operatius, però tenen sempre, consubstancialment, una notable vocació aspiracional, d’horitzó, de guia cap a on anar. No tota aspiració és un valor, però tot valor té una dimensió aspiracional. I tota aspiració s’ha d’enfrontar


amb els seus límits. No tot el que desitgem és possible, dèiem al co-mençament. No tot el que ens agradaria és factible en la seva totali-tat i de manera immediata. Cal saber negociar amb la realitat, i això no és senzill, ja que el que ens surt del cor espontàniament és la màxima aspiració, l’ideal, la plenitud. Però negociar amb la realitat tampoc no vol dir acceptació passiva, resignació o impotència. Ni li-mitar-se a la indignació o la resistència. Cal visualitzar bé la distàn-cia que hi ha entre l’ideal i el real; cal saber temporalitzar i prioritzar les aspiracions; cal analitzar a fons la mateixa noció, naturalesa i di-mensió del límit, i cal discernir bé la diferència entre desig (o apetèn-cia circumstancial) i aspiració vital i moral. La tasca valorativa, que contribueix a fer-nos millors, no és una tasca d’il·lusos, sinó de com-promesos, de gent conscient de les possibilitats de la realitat, que amb la seva acció aconsegueixen sovint modificar o reduir la realitat dels límits.

Quins són, doncs, els límits de la nostra capacitat d’hospitalitat col·lectiva? Com els establirem? Serem sincers a l’hora d’establir-los, farem realment tot el que podem fer? I, alhora, serem prou realistes per evitar situacions que ens superin, si és que això és possible? Es pot pensar en una política de «portes obertes» i de «papers per a tothom», o això seria catastròfic? Realment es pot diferenciar opera-tivament entre refugiats i immigrants econòmics? És just fer-ho? És la necessitat de mà d’obra de l’economia europea el que ha d’establir els nivells màxims de capacitat d’acolliment? Estem disposats a compartir més enllà d’aquest estadi, renunciant a part del nostre ben-estar? Els nostres partits polítics són capaços de pilotar aquesta re-flexió amb transparència? I els nostres mitjans de comunicació? Te-nim referents que ens puguin aportar una paraula il·luminadora sobre això? Aquest Anuari no és lloc per mirar de respondre totes aquestes qüestions, però sí d’assenyalar-ne la vigència i importància, i de servir de recordatori de la seva urgència.

I a l’hora d’afrontar el terrorisme, mirant de posar bases sòlides per a la seva desaparició, serem capaços d’articular solucions complexes per resoldre problemes que semblen elementals però que no ho són? Som conscients de les nostres responsabilitats en tota aquesta his-tòria, sense que això vulgui dir cap mena d’exculpació per cap acte criminal com els que estem vivint? No parlem ja de les possibles herències colonials, però sí de les relacions reals d’intercanvi amb els països menys desenvolupats: juguem net en aquest àmbit? Ju-guem net geopolíticament, o només pensem en l’extensió de les nos-tres esferes d’influència? Hi ha alguna responsabilitat de la nostra indústria armamentística? Són prou eficaces i ben orientades les ac-


cions de la nostra policia i dels nostres serveis d’intel·ligència? I en-cara dues altres problemàtiques de fons i d’enorme abast: hem fet tot el que ha estat a la nostra mà per integrar socialment la immigra-ció estrangera, amb orígens culturals diferents del nostre, o hem pensat que l’economia ja seria suficient per portar a terme aquest procés d’integració, que amb el seu enriquiment ja s’integrarien, ja pujarien a l’ascensor social, i no feien falta esforços qualitatius addi-cionals directes per part nostra? Hem gestionat prou bé les políti-ques educatives i d’habitatge? Hem sabut establir relacions cordials en l’àmbit cultural amb aquests grups? I, finalment, la inevitable i incòmoda qüestió religiosa: hem establert de debò canals de diàleg interreligiós? Hem fet nosaltres canvis interns per fer possible aquest diàleg? Som conscients que només des d’una interpretació simbòli-ca del llenguatge religiós (de tots els llenguatges religiosos) serà pos-sible un diàleg interreligiós prou fecund, operatiu? Etiquetes com la d’una «aliança de civilitzacions» han estat alguna cosa més que això, etiquetes?

I, ja per acabar, existeix un paper específic de l’Estat en el context actual de la globalització, més enllà de seguir cedint poder en bene-fici d’altres estaments i organismes? Quina sobirania estatal és pos-sible a dia d’avui? Hem de renunciar a la democràcia representativa o cedir part de la voluntat ciutadana a institucions de la hipergloba-lització com els mercats de capitals i les multinacionals? Com s’estableixen els límits de l’estat del benestar? Qui els estableix? És una mera qüestió pressupostària, i per tant de recaptació fiscal i d’eficiència en la gestió dels recursos públics? És possible introduir processos participatius en aquest àmbit? Amb quines condicions? Amb quin paper respectiu dels polítics i els tècnics? Estem disposats a assumir les conseqüències d’un debat d’aquesta mena, anant més enllà de la simple tensió primària entre unes retallades del govern i unes protestes dels afectats? Podem aspirar a tot: la millor sanitat, la millor educació, les millors infraestructures, els millors serveis so-cials? Com es poden establir prioritats de manera transparent, dis-cutida i acceptada? Com es pot aconseguir l’assumpció política de mesures impopulars?

Aquestes tres grans problemàtiques que presentem no han començat a Catalunya, ni es limiten en la seva resolució al nostre àmbit d’actuació. Però la nostra manera d’estar en el món i de contribuir a la seva millora passa també per acollir entre nosaltres aquells grans debats als quals no podem ser aliens, ni per la nostra condició de catalans ni d’europeus, ni per la nostra –encara que petita– presèn-cia mundial. Els desplaçaments de població, l’amenaça terrorista i


les tensions creixents entre les lògiques financeres de la hipergloba-lització i les sobiranies nacionals no ens són problemes desconeguts ni que ens deixin indiferents. Requereixen noves respostes de natu-ralesa jurídica i política, però també d’ordre ètic i valoratiu. El qües-tionament dels valors de l’hospitalitat, la seguretat o la independèn-cia nacional no tenen un ordre d’afectació local, sinó global. Però això no ens impedeix com a catalans articular un intent de resposta pròpia òptima, alhora ètica i eficaç, que pugui contribuir a la gestió de la seva millora. La llista de grans problemes de naturalesa valora-tiva que ens deixa l’any 2015 pot semblar aclaparadora. No voldríem pas que aquest editorial generés més neguit del que correspon. Afor-tunadament, les anàlisis de l’Anuari i les dades que s’hi ofereixen reflectint la intensitat dels debats axiològics a casa nostra compen-saran la possible sensació de desbordament que una visió sintètica inicial pot produir. Endinseu-vos en les pàgines que segueixen, amb la certesa, si més no, que els temes que s’hi plantegen són altament rellevants.

Panoràmica de l’any 2015: els valors a la premsa escrita

17 Panoràmica de l’any 2015: els valors a la premsa escrita

En aquesta panoràmica s’analitzen els deu principals temes de natu-ralesa axiològica que han aparegut l’any 2015 als vuit diaris generalis-tes més importants dels que es difonen a Catalunya. Des d’una aproximació quantitativa s’analitzen les notícies publicades als dia-ris ABC, Ara, El Mundo, El País, El Periódico, El Punt Avui, La Razón i La Vanguardia susceptibles de generar debat, controvèrsia o que plante-gen propostes al voltant dels valors. Aquestes notícies relacionades amb valors s’han agrupat al voltant de deu categories diferents aglu-tinades en funció del seu contingut temàtic. Tres d’aquestes deu ca-tegories seran analitzades en profunditat en l’apartat «Temes de fons» d’aquest Anuari.

Es distingeix en l’anàlisi de les notícies les aparegudes a les portades i aquelles altres que es troben a l’interior dels diaris analitzats. Aquesta distinció permet explicar les diferències en la presentació de notícies en funció del tipus de tractament rebut i en funció també del mitjà on hagi aparegut la notícia. La comparació d’aquestes di-ferències resulta interessant per valorar quin tractament diferenciat han tingut els valors relacionats amb les notícies publicades que han estat de més importància al llarg del 2015.

També s’analitza l’evolució que al llarg de l’any han tingut les notí-cies seleccionades, fet que permet explicar en quin moment han tin-gut més o menys importància en funció dels esdeveniments que ho


motivaven. Malgrat això, el criteri que té més caràcter explicatiu és l’anàlisi duta a terme a partir de l’agrupació que s’ha fet de les capça-leres en funció de l’origen territorial del resultat. Així, les capçaleres editades exclusivament a Catalunya presenten diferències significa-tives en relació amb aquelles altres editades al conjunt d’Espanya. Són aquestes diferències de relleu les que permeten esbrinar dife-rents preferències i línies editorials de cada capçalera i també les particularitats de cada diari en el tractament de les notícies relacio-nades amb valors.

Anàlisi de les principals temàtiques amb rellevància axiològica aparegudes als mitjans analitzatsAtenent la visió de conjunt dels diaris analitzats, es pot dir que les notícies amb contingut axiològic vinculades amb el gihadisme han estat les que més ressò mediàtic han tingut al llarg del 2015. També és la temàtica que, en relació amb l’edició de l’any passat, ha tingut l’increment més important, atès que el nombre de portades i notí-cies d’interior sobre aquesta qüestió s’han multiplicat per 6,2 i 2,4, respectivament, en un any. Juntament amb el procés sobiranista de Catalunya i la corrupció política i econòmica a l’Estat espanyol, són amb diferència les tres qüestions que han tingut més repercussió mediàtica al llarg del 2015 (gràfics 1 i 2).

En segon terme, el tema de la crisi grega o el problema dels refugiats/immigrants són dues categories que han tingut una menor impor-tància mediàtica, principalment perquè –com es veurà a continua-ció– han aparegut als mitjans en moments molt localitzats de l’any.

En darrer terme, la resta de les deu categories analitzades amb un impacte mediàtic semblant són aquelles notícies relacionades amb la nova política, la problemàtica socioeconòmica derivada de la crisi, el frau empresarial, la situació sociopolítica a Veneçuela o aquelles altres relacionades amb els drets individuals fonamentals i que en-globen les notícies relacionades amb la integritat i dignitat personal.

Si bé es produeix una coincidència generalitzada en la importància que tenen les notícies a portades i notícies d’interior, cal dir que s’hi

2.1


produeixen algunes diferències significatives. Així, el procés sobira-nista ha tingut més presència a les portades dels diaris (27,0 %) que la que ha tingut a les notícies d’interior (19,4 %), fet que significa que els mitjans analitzats han volgut donar a aquest tema una importància

Gràfic 1. Impacte de les principals temàtiques de rellevància axiològica al llarg del 2015 a les portades i a les notícies de l’interior dels mitjans analitzats

Notícies Portades

Gihadisme

Procés sobiranista

Corrupció política i econòmica

Grècia

Refugiats/immigrants

Veneçuela

Problematica socioeconòmica

Nova política

Frau empresarial

Drets fonamentals

2.477

2.279

2.107

1.517

1.284

3.0002.5002.0001.500Aparicions

1.0005000

666

366

479

780

1.141

653

495

108

184

344255

311120

297104

Gràfic 2. Impacte de les principals temàtiques de rellevància axiològica al llarg del 2015 a les portades i a les notícies de l’interior dels mitjans analitzats en percentatge (%)

Notícies Portades

Gihadisme

Procés sobiranista


Grècia


Veneçuela


Nova política

Frau empresarial

Drets fonamentals

21,0

19,4

17,9

12,9

10,9

30252015Aparicions

1050

5,7

8,7

11,3

18,5

27,0

15,5

4,2

2,6

4,4

2,96,0

2,62,8

2,52,5


prou rellevant per situar-lo a les pàgines principals. De manera paral·lela, el gihadisme ha ocupat més espai a les notícies d’interior (21,0 %) que a les portades (15,5 %) dels diaris analitzats, explicació que cal buscar en la publicació d’edicions gairebé monogràfiques so-bre aquesta qüestió com a resultat de les diverses accions del terro-risme gihadista que s’han esdevingut al llarg de l’any i que han pos-sibilitat que el nombre de notícies sigui molt superior al de portades sobre aquesta temàtica.

Amb diferències no tan significatives també s’observa com la qües-tió de la nova política és també més present a les portades que no pas a les notícies d’interior. El mateix succeeix amb la situació socio-política de Veneçuela, en què el nombre de notícies de l’interior és gairebé el doble del de portades sobre aquest mateix tema, cosa que significa que hi ha temes de portada que no estan sempre desenvo-lupats de la mateixa forma a les notícies d’interior.

Comparant el tractament que han tingut les notícies amb rellevància axiològica als diaris amb un tiratge exclusivament a Catalunya i els que tenen tiratge al conjunt d’Espanya no es poden apreciar diferèn-cies importants, tret de dos temes principals: el procés sobiranista i la corrupció política. Així, al tema del procés sobiranista és on s’aprecia un contrast més elevat: si aquest era el tema de gairebé un terç de les portades dels diaris a Catalunya (33,5 %), pels publicats al conjunt d’Espanya el procés sobiranista va ser tema de portada en pràcticament una de cada cinc publicacions (20,6 %). En canvi, el problema de la corrupció política i econòmica va protagonitzar pràc-ticament la quarta part de les portades dels diaris amb tiratge al con-junt d’Espanya (24,4 %), si bé a les capçaleres catalanes aquesta qüestió va ocupar comparativament gairebé la meitat del nombre de portades (13,2 %).

En l’anàlisi de les notícies d’interior es pot dir que amb la qüestió sobiranista i la corrupció és allà on es donen diferències més petites entre els diaris publicats a Catalunya i a Espanya. Malgrat això, el tema de la nova política pren especial significació pels diaris publi-cats al conjunt d’Espanya (4,3 %), mentre que per als diaris de Cata-lunya el tema és pràcticament irrellevant (0,7 %).

On hi ha diferències, però, tant a les portades com a les notícies d’interior, és a la qüestió de Veneçuela. Així, per als diaris publicats al conjunt d’Espanya aquesta temàtica representa el 4,6 % de les por-tades i el 7,8 % de les notícies de l’interior, mentre que per als publi-cats a Catalunya ocupa només el 0,7 % i l’1,9 %, respectivament, la


qual cosa posa de manifest l’escassa transcendència que el tema té per als diaris editats a Catalunya.

És remarcable, malgrat tot, que en la cobertura de les notícies de portades relatives al gihadisme, la crisi de Grècia, el problema dels refugiats/immigrants, la nova política o la problemàtica socioeconò-

Gràfic 3. Temàtiques de rellevància axiològica aparegudes a les portades dels mitjans analitzats a Catalunya i al conjunt d’Espanya (%)

Procés sobiranista

Gihadisme


Grècia


Nova política


Drets fonamentals

Frau empresarial

Veneçuela

33,5

14,1

13,2

11,8

9,1

403020Aparicions

100

5,4

8,4

11,0

24,4

17,1

20,6

4,7

6,8

4,1

3,91,0

3,81,9

0,74,6

Catalunya Espanya

Gràfic 4. Temàtiques de rellevància axiològica aparegudes a les notícies de l’interior dels mitjans analitzats (%)

Procés sobiranista

Gihadisme



Grècia


Frau empresarial

Veneçuela

Drets fonamentals

Nova política

24,9

21,0

14,7

13,0

12,9

30252015Aparicions

1050

6,3

12,9

9,7

19,7

21,0

16,2

3,1

3,0

2,4

1,97,8

1,63,1

0,64,3

Catalunya Espanya


mica no es produeixen gaires diferències pel que fa al nombre de portades publicades pels diaris amb tiratge a Catalunya i al conjunt d’Espanya. A les notícies d’interior aquesta coincidència també es produeix novament en el cas del gihadisme i a l’hora d’abordar la crisi grega.

Comparant aquests resultats amb edicions anteriors d’aquest Anuari, s’observa com les notícies amb rellevància axiològica que mante-nen un impacte mediàtic important al llarg del trienni 2013-2015 són les relacionades amb el procés sobiranista o la corrupció política i econòmica a Espanya. Ambdues temàtiques han ocupat les primeres posicions al rànquing de les temàtiques amb més rellevància me-diàtica, si bé és cert que el procés va ocupar la primera posició l’any 2014 i la segona el 2013 i el 2015, i la temàtica de la corrupció política i econòmica ha passat en aquest període de la primera a la tercera posició.

Malgrat tot, convé destacar que el tema del gihadisme ja va aparèixer el 2014 a la vuitena posició, però és en aquest 2015 quan incrementa el seu ressò als mitjans analitzats i ha esdevingut la notícia relacionada amb valors amb més impacte. La qüestió de la nova política també va aparèixer el 2014, però no experimenta una variació tan important i passa de la setena a la vuitena posició d’aquest rànquing de temàti-ques amb impacte mediàtic.

Una altra temàtica que ha aparegut a edicions anteriors de l’Anuari són les notícies relacionades amb la problemàtica socioeconòmica, malgrat que va ocupar la tercera posició el 2013 i el 2015 n’ocupa la setena.

La resta de les temàtiques que configuren aquest rànquing apareixen per primera vegada el 2015, fet que mostra com al llarg d’aquest trien-ni els valors als quals fan referència les notícies relacionades canvien d’una edició a una altra de l’Anuari.

Durant el primer trimestre del 2015 les principals notícies d’interès amb rellevància axiològica han estat el gihadisme i el problema de la corrupció política i econòmica, amb una important presència tant a les portades com a les notícies de l’interior. Així, el tema del gihadis-me va ser la notícia més important el mes de gener a les portades i a les notícies de l’interior, raó que cal buscar en el fet que els mitjans analitzats es van fer ressò dels atemptats de França ocorreguts du-rant els dies 7 i 9 de gener contra la seu del diari Charlie Hebdo i un supermercat jueu de menjar kosher.


Taula 1. Rànquing de les principals temàtiques de rellevància axiològica a les notícies de l’interior al llarg dels anys 2013-2015

2015 2014 2013

Gihadisme 1 8 -

Procés sobiranista 2 1 2

Corrupció política i econòmica 3 2 1

Grècia 4 - -

Refugiats/immigrants 5 - -

Veneçuela 6 - -

Problemàtica socioeconòmica 7 - 3

Nova política 8 7 -

Frau empresarial 9 - -

Drets fonamentals 10 - -

En canvi, el tema de la corrupció política i econòmica va ocupar el lloc destacat a portades i notícies de l’interior al llarg dels mesos de febrer i març, com a resultat de l’aparició en premsa de les diferents trames de corrupció, entre les quals destaquen els casos de la família Pujol, Bárcenas, Gürtel, Pretòria o Nóos, entre d’altres. De fet, i se-gons el diari El País citant fonts de l’Agència EFE, l’any 2015 a Espa-nya va començar amb 150 casos judicials de corrupció oberts i més de dues mil persones investigades per aquest delicte.

El tercer tema principal a les portades i notícies de l’interior d’aquest primer trimestre va ser la crisi de Grècia. Si bé aquest tema ha tingut una importància més gran a les notícies de l’interior, a les portades ha ocupat sempre una de les primeres quatre posicions al llarg dels mesos de gener i març. Les eleccions parlamentàries de Grècia del 25 de gener, abans del que es tenia previst com a conseqüència del fracàs del Parlament grec per escollir un nou president, van ser gua-nyades per primera vegada en la història de les eleccions al Parla-ment grec pel partit Syriza, d’Alexis Tsipras, que es va quedar a dos escons de la majoria absoluta (149 de 300). Aquesta victòria electoral i les negociacions posteriors amb la troica, en la demanda de la prò-rroga del rescat i la reestructuració del deute públic, són els esdeve-niments que expliquen aquesta rellevància mediàtica de les notícies sobre Grècia aquest primer trimestre del 2015.

El segon trimestre del 2015, els casos de corrupció continuen acapa-rant el ressò mediàtic de les principals capçaleres analitzades, de manera especialment significativa els mesos d’abril i maig, tant a les


portades com a les notícies de l’interior. El problema del gihadisme és, en segon lloc, la temàtica que també es fa present al llarg d’aquests dos mesos, principalment a les notícies de l’interior. Les raons d’aquest important ressò mediàtic del gihadisme en aquest període cal trobar-les en les operacions contra l’Estat Islàmic, les activitats

Gràfic 5. Evolució mensual dels principals temes axiològics apareguts a les portades dels diaris analitzats (gener-març del 2015)

Gihadisme


Procés sobiranista

Grècia


Grècia

Gihadisme

Procés sobiranista


Gihadisme

Procés sobiranista

Grècia

120100806040200

105

108

69

73

99

81

55

49

102

65

48

30

Gener Febrer Març

Aparicions

Gràfic 6. Evolució mensual dels principals temes axiològics apareguts a les notícies de l’interior dels diaris analitzats (gener-març del 2015)

Gihadisme


Grècia

Procés sobiranista


Grècia

Gihadisme

Procés sobiranista


Gihadisme

Grècia

Veneçuela

450400350300150 200 25050 1000

255

386

92

205

212

200

155

74

244

213

106

74

Gener Febrer Març

Aparicions


de Boko Haram o la detenció de persones al conjunt d’Espanya i Ca-talunya acusades de formar part d’una xarxa gihadista encarregada de captar i reclutar combatents per tal d’integrar-los a l’Estat Islàmic amb el propòsit de cometre atemptats, entre altres raons. Com a dada il·lustrativa, es podria dir que entre els mesos de gener i desem-bre del 2015 es van detenir a Espanya un total de 90 presumptes terro-ristes, una xifra molt superior a la del 2014, que s’hi van practicar 36 detencions.

Durant el mes de maig també van tenir una significació especial les notícies relacionades amb les noves alternatives polítiques o les al-ternatives als partits polítics tradicionals. Els resultats de les elec-cions municipals del 24 de maig van suposar, en molts casos, l’aparició a l’escenari polític de nous actors i noves formes de fer política que van canviar bona part de la composició que molts ajun-taments havien tingut fins aleshores. Aquest esdeveniment explica-ria la importància d’aquesta temàtica a les portades i notícies del mes de maig i juny del 2015.

Malgrat això, el mes de juny la notícia més rellevant relacionada amb valors va tornar a ser, tant a les portades com a les notícies de l’interior, la crisi de Grècia. Aquest cop el desencadenant va ser la instauració, el juny, d’un control de capitals que va comportar fortes restriccions per treure diners dels bancs i que es va concretar en el bloqueig de la totalitat dels dipòsits bancaris, el tancament temporal

Gràfic 7. Evolució mensual dels principals temes axiològics apareguts a les portades dels diaris analitzats (abril-juny del 2015)


Gihadisme

Procés sobiranista



Nova política

Procés sobiranista


Grècia

Procés sobiranista


Nova política

120100806040200

65

111

46

54

66

43

43

29

75

67

53

32

Abril Maig Juny

Aparicions


de les oficines bancàries, el tancament temporal també de la Borsa d’Atenes i la limitació a la retirada en efectiu dels caixers. Aquest fe-nomen de control de capital també es coneix comunament com a corralito, en referència a la situació que es va donar a l’Argentina l’any 2001.

Al llarg d’aquest segon trimestre també va tenir una importància sin-gular la qüestió dels immigrants/refugiats, especialment els mesos d’abril i juny. Majoritàriament les notícies d’aquesta categoria prove-nen principalment de l’èxode de refugiats sirians que fugen d’una guerra civil al seu país, primer cap a altres països i després cap a Europa. Segons dades de l’Alt Comissionat de l’ONU per als Refu-giats (ACNUR) en el seu informe del mes de juliol, eren més de qua-tre milions els refugiats sirians que fugien del seu país.

El tercer trimestre del 2015, a diferència dels trimestres anteriors, no hi ha una clara correspondència entre les notícies aparegudes a les portades amb les aparegudes a l’interior dels diaris analitzats. Si bé al llarg dels mesos d’agost i setembre la principal notícia de portada estava relacionada amb el procés sobiranista i la celebració de l’11-S, el tema dels immigrants/refugiats queda relegat a un segon terme.

Convindria destacar que a les portades del mes de setembre apareix un tema que no havia aparegut els mesos anteriors. Són les notícies

Gràfic 8. Evolució mensual dels principals temes axiològics apareguts a les notícies de l’interior dels diaris analitzats (abril-juny del 2015)


Gihadisme

Procés sobiranista



Nova política

Procés sobiranista


Grècia

Procés sobiranista


Nova política

300250200150100500

141

270

82

101

196

122

88

78

204

142

138

100

Abril Maig Juny

Aparicions


relacionades amb el frau empresarial, i més concretament amb el descobriment del frau comès pel grup automobilístic Volkswagen en instal·lar de forma fraudulenta un programari per canviar els resul-tats dels controls tècnics d’emissions contaminants en onze milions d’automòbils amb motor dièsel («Dieselgate»). Es tracta d’un progra-mari ideat per manipular els resultats en detectar les condicions de realització d’una prova. Va sortir a la llum que els vehicles implicats emetien fins a quaranta vegades més el límit legal d’òxids de nitro-gen (NOX) i, com a conseqüència d’aquest escàndol, el 23 de setem-bre de 2015 Martin Winterkorn, director executiu de Volkswagen, va presentar la seva dimissió després de demanar perdó a milions de clients.

A les notícies de l’interior, en canvi, la principal notícia relacionada amb valors continuava sent el mes de juliol la crisi de Grècia. Malgrat això, el mes de setembre la principal notícia d’interior, igual que suc-ceeix amb les portades, continua sent el procés sobiranista per la proximitat a l’Onze de Setembre, que enguany va prendre el nom de la Via Lliure, o Via Lliure a la República Catalana, una concentració multitudinària que va omplir un tram de 5,2 quilòmetres de l’avin gu-da de la Meridiana de Barcelona.

Finalment, el darrer trimestre del 2015 les principals notícies relacio-nades amb valors que es van publicar a les capçaleres analitzades estaven relacionades novament amb el procés sobiranista de Cata-

Gràfic 9. Evolució mensual dels principals temes axiològics apareguts a les portades dels diaris analitzats ( juliol-setembre del 2015)


Gihadisme

Nova política

Problemàtica socioeconòmica

Procés sobiranista



Grècia

Procés sobiranista



Frau empresarial

20018016014012060 80 10020 400

28

30

17

26

119

81

42

41

184

105

40

18

Juliol Agost Setembre

Aparicions


lunya, el gihadisme, la crisi dels refugiats i la corrupció. Malgrat això, aquest trimestre les portades relacionades amb el procés sobiranista van ser majoritàries, principalment per la influència i les conseqüèn-cies que va tenir la Diada, la celebració del 12-O i, especialment im-portant el mes de desembre, per la celebració de les eleccions gene-rals del 20-D. Aquest tema va ser objecte de debat electoral, fet que va comportar la consecució d’un important ressò mediàtic.

Malgrat això, el mes de novembre el gihadisme va tornar a aparèixer amb força a les portades i notícies de l’interior. Aquesta vegada va ser com a conseqüència dels atemptats comesos la nit del 13 de novem-bre de 2015 a París i al seu suburbi de Saint-Denis. Van ser un total de sis atacs terroristes, perpetrats majoritàriament per atacants suïci-des, en què van morir 137 persones i 415 més hi van resultar ferides. Les conseqüències i repercussions que va tenir aquest magnicidi van ser molt importants, tal com es reflecteix en el nombre de portades i notícies d’opinió dedicades a aquesta temàtica.

Convindria també destacar l’aparició d’un tema de portada i que va ser important a les notícies de l’interior i que no ha aparegut en aquest recompte de les notícies principals relacionades amb valors fins ara. El mes de desembre va prendre una rellevància especial el tema de la situació sociopolítica a Veneçuela. En aquesta categoria s’inclouen les notícies aparegudes en relació amb aquell país, espe-

Gràfic 10. Evolució mensual dels principals temes axiològics apareguts a les notícies de l’interior dels diaris analitzats ( juliol-setembre del 2015)

Grècia

Procés sobiranista


Gihadisme


Procés sobiranista

Grècia


Procés sobiranista



Grècia

800700600300 400 500100 2000

245

394

146

160

205

196

134

112

672

402

140

96

Juliol Agost Setembre

Aparicions


cialment les eleccions parlamentàries celebrades el 6 de desembre per renovar tots els escons de l’Assemblea Nacional. En aquestes eleccions va aconseguir la victòria la Mesa de la Unidad Democrática (MUD), principal moviment d’oposició al govern del president Nicolás

Gràfic 11. Evolució mensual dels principals temes axiològics apareguts a les portades dels diaris analitzats (octubre-desembre del 2015)

Procés sobiranista


Gihadisme


Gihadisme

Procés sobiranista



Procés sobiranista

Gihadisme

Veneçuela


16014012060 80 10020 400

77

136

34

41

146

136

27

16

87

61

29

28

Octubre Novembre Desembre

Aparicions

Gràfic 12. Evolució mensual dels principals temes axiològics apareguts a les notícies de l’interior dels diaris analitzats (octubre-desembre del 2015)

Procés sobiranista



Gihadisme

Gihadisme

Procés sobiranista



Gihadisme

Veneçuela

Procés sobiranista


800700600300 400 500100 2000

191

237

108

115

681

274

106

102

239

165

163

83

Octubre Novembre Desembre

Aparicions


Maduro. Hi va haver nombroses denúncies de frau, i els resultats es van impugnar per la sospita d’existència d’irregularitats en el còm-put dels vots nuls i també per la suposada compra de vots per part dels candidats opositors. Tanmateix, el tema va resultar rellevant mediàticament per la vinculació que des d’alguns mitjans es va fer amb l’objectiu de desprestigiar les noves alternatives polítiques, qüestió especialment important davant la proximitat de les eleccions del 20-D, en què va quedar palesa la pèrdua de vots dels partits tradi-cionals en pro dels nous partits.

GihadismeEl ressò mediàtic de la categoria «gihadisme» a les portades i a les notícies de l’interior dels diaris va en paral·lel. Si bé la seva evolució el 2015 és relativament constant al llarg de l’any, hi ha dos punts d’inflexió relacionats amb els actes terroristes a París que fa que la seva presència mediàtica s’incrementi exponencialment: el gener i el novembre. La resta de l’any, en canvi, la presència d’aquesta temàti-ca ha estat relacionada, en termes generals, amb l’amenaça de les xarxes terroristes islamistes, la detenció de persones amb vinculació amb aquesta xarxa o bé amb activitats de l’Estat Islàmic de l’Iraq i Síria (ISIS), també anomenat Daesh a partir de la denominació que des d’aquest any 2015 ha rebut per part d’alguns països occidentals com França o Espanya amb l’objectiu d’evitar referir-s’hi com a estat, perquè en realitat no és tal sinó més aviat una pretensió de califat.

La cobertura d’aquesta temàtica per les capçaleres de tiratge català i espanyol ha estat lleugerament diferent. Així, el nombre de portades dels diaris espanyols dedicades al gihadisme ha estat un 21,2 % supe-rior. També s’aprecien diferències significatives en el tractament que s’ha fet del tema des dels diferents mitjans: si poc més de tres de cada deu portades del diari El Mundo estaven dedicades al gihadisme (31,4 %), diaris com El Periódico o l’Ara n’hi han dedicat poc més del 10 % (11,6 % i 10,8 %, respectivament). A les notícies de l’interior, malgrat tot, comparativament aquestes diferències són encara més acusades, atès que a l’ABC el 22,1 % de les notícies estaven relaciona-des amb aquest tema, mentre que a El Punt Avui aquesta cobertura ha estat 3,5 vegades inferior (6,3 %).

El tema del gihadisme és, en relació amb l’edició de l’Anuari de l’any passat, una de les temàtiques que ha tingut més creixement en ressò mediàtic. De fet, el nombre de notícies el 2015 sobre aquest tema ha

2.2


Gràfic 13. Evolució de les portades i notícies de l’interior sobre la temàtica «gihadisme» a les capçaleres analitzades

800

700

600

500

400

300

200

100

0

1086682

146138122141

213155

681

239

146

41629283019

656555

108

61

386

Mesos Notícies Portades

Gener

Febre

rM

arç

AbrilM

aig Juny

Julio

lAgost

Setem

bre

Octubre

Novem

bre

Desem

bre

Apar

icio

ns

Gràfic 14. Portades i notícies de l’interior sobre la temàtica «gihadisme» a les capçaleres analitzades (%)

El MundoLa Razón

ABCEl País

La VanguardiaEl Punt AvuiEl Periódico

AraLa Vanguardia

La RazónEl País

El MundoEl PeriódicoEl Punt Avui

ABCAra

353015 20 255 100

22,3

31,4

20,5

20,6

15,0

15,5

11,6

10,8

30,3

27,2

21,2

20,7

19,8

18,4

16,0

17,8

Aparicions

Portades Notícies

Taula 2. Nombre mitjà de portades i notícies de l’interior de la temàtica «gihadisme» per tipus de capçalera (%)

Portades Notícies de l’interior

Capçaleres catalanes 14,1 21,0

Capçaleres espanyoles 17,1 21,0

Total 15,6 21,0


estat 2,4 vegades superior al de les publicades el 2014. Malgrat això, han estat els diaris amb tiratge al conjunt d’Espanya els que més han incrementat el nombre de notícies sobre aquest tema (2,6 vegades), respecte dels diaris catalans (2,2 vegades). D’aquesta manera, capça-leres com l’ABC han multiplicat per 3,7 el nombre de notícies dedica-des al gihadisme, mentre que d’altres com El Periódico o El Punt Avui ho han fet en 1,6 i 1,9 vegades, respectivament.

Procés sobiranistaCom en anys anteriors, l’aparició de notícies relacionades amb el procés sobiranista català al llarg del 2015 ha estat una constant. Mal-grat això, a partir de la segona meitat de l’any es va produir un impor-tant creixement en la repercussió mediàtica que va tenir, especial-ment pel que fa al nombre de portades i de notícies dedicades a aquesta temàtica.

Amb un creixement similar al del nombre de portades dedicades, les notícies d’interior dedicades al procés sobiranista també van patir un increment exponencial el mes de setembre, en què es va arribar a multiplicar per gairebé tres el nombre de notícies en relació amb el mes anterior i posterior. Com ja s’ha comentat, la proximitat de la Via Catalana de l’Onze de Setembre explicaria aquesta repercussió temàtica tan diferent respecte de la resta de mesos de l’any.

2.3

Gràfic 15. Evolució de les notícies de l’interior sobre la temàtica «gihadisme» a les capçaleres analitzades

450

400

350

300

250

200

150

100

50

01r semestre 2014 2n semestre 2014 1r semestre 2015 2n semestre 2015

ABC

El Periódico

Ara

El Punt Avui

El Mundo

La Razón

El País

La Vanguardia

Apar

icio

ns


Tot i això, si bé el nombre de portades dedicades al procés sobiranis-ta és lleugerament superior al de notícies d’interior, convindria as-senyalar que aquestes diferències són especialment significatives en el cas de determinades capçaleres. Així, doncs, si El Periódico és el diari que dedica gairebé dues de cada cinc portades al procés sobira-nista, només el 9,7 % de les notícies de l’interior d’aquest diari estan dedicades a aquesta temàtica.

Més diferències significatives es troben també entre les capçaleres que s’editen al conjunt d’Espanya (ABC, El Mundo, El País i La Razón) i les editades a Catalunya (Ara, El Periódico, El Punt Avui i La Vanguardia). D’aquesta manera, si La Vanguardia o l’Ara van dedicar una de cada tres notícies al procés sobiranista, a diaris com El Mundo, El País o La Razón la repercussió mediàtica d’aquest tema va reduir-se fins a situar-se en menys de la meitat.

Si es fa l’exercici de comparar les capçaleres dels diaris amb tiratge al conjunt d’Espanya amb les dels que tenen tiratge únicament a Cata-lunya, s’hi observa com les capçaleres catalanes dediquen més espai a les seves portades i notícies de l’interior al procés sobiranista que les capçaleres espanyoles: per cada portada a la premsa espanyola, trobem 1,6 portades entre els mitjans escrits catalans sobre el procés sobiranista.

Al llarg del trienni 2013-2015, les notícies publicades que aborden la qüestió del procés sobiranista català, en termes generals, s’han anat incrementant progressivament en nombre: de les 1.659 notícies

Gràfic 16. Evolució de les notícies de temàtica «procés sobiranista» a les capçaleres analitzades

800

700

600

500

400

300

200

100

0

92

73 49 48 54 43 67

145119

245196

184136 136

87

163

274237

672

10074 74 80 72


Gener

Febre

rM

arç

AbrilM

aig Juny

Julio

lAgost

Setem

bre

Octubre

Novem

bre

Desem

bre

Apar

icio

ns


d’interior registrades el 2013 s’arriba a les 2.279 el 2015, dada que su-posa un increment del 37,4 % en tres anys. Malgrat això, es pot apre-ciar com en capçaleres com d’El Punt Avui o El Periódico han reduït el nombre de notícies de l’interior relacionades amb el sobiranisme, mentre que en altres com El País o El Mundo n’han incrementat lleu-

Gràfic 17. Portades i notícies de l’interior de la temàtica «procés sobiranista» a les capçaleres (%)

El PeriódicoAra

El Punt AvuiLa Vanguardia

ABCLa RazónEl Mundo

El PaísLa Vanguardia

AraABC

El Punt AvuiEl Mundo

El PaísLa Razón

El Periódico

4535 4015 20 25 305 100

36,9

40,7

27,0

30,3

23,5

26,0

19,1

17,5

34,0

33,2

18,9

18,2

15,5

13,9

9,7

13,5

Aparicions

Portades Notícies

Gràfic 18. Evolució de les notícies de l’interior sobre la temàtica «sobiranisme» segons diferents capçaleres (2013-2015)

600

500

400

300

200

100

0

1r se

mes

tre 20

13

2n se

mes

tre 20

13

1r se

mes

tre 20

14

1r se

mes

tre 20

15

2n se

mes

tre 20

14

2n se

mes

tre 20

15

ABC

El Periódico

Ara

El Punt Avui

El Mundo

La Razón

El País

La Vanguardia

Apar

icio

ns


gerament el ressò mediàtic (entre un 9 % i un 13 %, respectivament). Altres capçaleres, com les del diari Ara o l’ABC, l’últim any també han incrementat significativament la publicació de notícies relacio-nades amb aquesta temàtica: així, i comparant el darrer semestre del 2015 amb el de l’any 2014, comprovem com el nombre de notícies sobre aquesta temàtica s’ha multiplicat per 2,2 en el cas del diari Ara i per 3,2 en el cas del diari ABC.

Corrupció econòmica i políticaLa qüestió de la corrupció política i econòmica ha tingut el 2015 una presència important a les portades i notícies de l’interior dels diaris analitzats, tot i que amb una cadència desigual. Si bé és cert que du-rant els primers quatre mesos de l’any es van publicar la majoria de les notícies sobre la corrupció, a mesura que l’any avançava aquesta importància mediàtica anava disminuint progressivament fins que va arribar, al final de l’any, a la quarta part del nombre de portades publicades sobre aquesta temàtica. Només durant el mes d’octubre es produeix una inflexió en aquesta reducció de la importància de la corrupció als mitjans, i és com a conseqüència de la presència simul-tània als mitjans aquell mes dels casos de corrupció relacionats amb la família Pujol, el finançament il·legal de Convergència Democràti-ca de Catalunya (CDC), el cas Bankia, el de l’exministre del Partit Popular Rodrigo Rato i el cas Bárcenas, entre d’altres.

Si bé a les capçaleres dels diaris amb tiratge al conjunt d’Espanya les notícies de corrupció tenen un ressò mediàtic més elevat, és al diari El Mundo on s’ha trobat el 2015 un nombre més important de notí-cies relacionades amb la corrupció política i econòmica. Així, per cada portada amb una notícia de corrupció a un diari de tiratge cata-là, hi ha 1,8 portades a un d’espanyol amb aquesta temàtica, i gairebé una de cada tres portades del diari El Mundo recull alguna notícia relacionada amb els casos de corrupció de tot aquest 2015.

2.4

Taula 3. Nombre mitjà de portades i notícies de l’interior sobre la temàtica «procés sobiranista» per tipus de capçalera (%)




Total 27,0 19,4


A rotatius com l’Ara o El Periódico el ressò mediàtic que ha tingut la corrupció el 2015 ha estat molt limitat. Comparativament, les porta-des de corrupció al diari Ara han estat un terç de les publicades pel diari El Mundo, una xifra molt semblant a les notícies de l’interior publicades per El Periódico en relació amb el mateix diari. En canvi, el diari ABC el 2015 ha publicat una de cada cinc portades sobre cor-rupció (20,5 %), però la seva ampliació a les notícies d’interior ha

Gràfic 19. Evolució de les portades i notícies de l’interior sobre la temàtica «corrupció política i econòmica» a les capçaleres analitzades

800

700

600

500

400

300

200

100

0

105 99 102111

6653

3042 40

77

27

102

191

140

112

160142

196

270

244

212

255

28


Gener

Febre

rM

arç

AbrilM

aig Juny

Julio

lAgost

Setem

bre

Octubre

Novem

bre

Desem

bre

Apar

icio

ns

28

Gràfic 20. Portades i notícies de l’interior sobre la temàtica «corrupció política i econòmica» a les capçaleres analitzades (%)

El MundoLa Razón

ABCEl País

La VanguardiaEl Punt AvuiEl Periódico

AraEl Mundo

El PaísEl Periódico

La RazónEl Punt Avui

ABCLa Vanguardia

Ara

353015 20 255 100

22,3

31,4

20,5

20,6

15,0

15,5

11,6

10,8

31,1

23,5

19,9

18,6

17,5

13,8

9,9

13,7

Aparicions

Portades Notícies


estat només del 13,8 %, cosa que, i a diferència de la resta dels diaris, revela que en aquest rotatiu el tema de la corrupció ha tingut un trac-tament diferenciat a portades i notícies.

Pel que fa a l’evolució de les notícies sobre corrupció política i econò-mica durant el trienni 2013-2015, es pot dir que en general s’ha pro-duït un descens progressiu al llarg d’aquests tres anys de cobertura d’aquest Anuari. Malgrat això, i en relació amb l’any 2014, el 2015 ha estat un any en què la presència de notícies sobre corrupció ha estat superior, tot i que s’aprecia una diferència important segons les cap-çaleres d’àmbit català i espanyol. Si bé és cert que comparativament els diaris catalans, com l’Ara o El Periódico, han publicat un 30 % menys de notícies sobre corrupció, o La Vanguardia o El Punt Avui amb un 20 % també menys, els diaris de tiratge al conjunt d’Espanya (ABC, El Mundo, El País o La Razón) han multiplicat la publicació de notícies sobre corrupció en 1,5 vegades de mitjana.

Gràfic 21. Evolució de les notícies de l’interior sobre la temàtica «corrupció política i econòmica» a les capçaleres analitzades

450

400

350

300

250

200

150

100

50

01r semestre 2014 2n semestre 2014 1r semestre 2015 2n semestre 2015

ABC

El Periódico

Ara

El Punt Avui

El Mundo

La Razón

El País

La Vanguardia

Apar

icio

ns

Taula 4. Nombre mitjà de portades i notícies de l’interior sobre la temàtica «corrupció política i econòmica» per tipus de capçalera (%)




Total 18,6 17,9


GrèciaLa qüestió de la crisi de Grècia és un dels temes que més impacte mediàtic ha tingut en moments puntuals: el gener, per la celebració d’eleccions parlamentàries i, de forma molt més important, el juny del 2015, cinc anys després del «primer rescat financer» i tres anys després del «segon rescat» de Grècia per part de les institucions de la

2.5

Gràfic 22. Evolució de les portades i notícies de l’interior sobre la temàtica «Grècia» a les capçaleres analitzades

450

400

350

300

250

200

150

100

50

0


Gener

Febre

rM

arç

AbrilM

aig Juny

Julio

lAgost

Setem

bre

Octubre

Novem

bre

Desem

bre

Apar

icio

ns

205

69 81

30 24 12 17

3 1 1

200

10682

64 75

204

394

134125

41

96

12 13 7

Gràfic 23. Portades i notícies de l’interior sobre la temàtica «Grècia» a les capçaleres analitzades (%)

El PeriódicoLa Razón

El Punt AvuiABCAra

El PaísEl Mundo

La VanguardiaEl Periódico

La RazónEl País

AraEl Mundo

El Punt AvuiABC

La vanguardia

1816148 10 1242 60

12,4

13,4

11,3

11,8

11,2

11,2

9,4

6,6

16,8

16,3

15,4

14,8

13,2

13,0

6,9

9,7

Aparicions

Portades Notícies


troica. Aquest mes de juny es produeix la paralització dels acords de negociació per a un nou «programa de rescat» que podria haver com-portat una sortida de Grècia de l’euro, situació coneguda com a Gre-xit. Malgrat això, i després d’aquest mes de juny, l’atenció informa-tiva va anar desapareixent a mesura que avançava l’any.

En termes generals, es pot dir que la cobertura que fan les diferents capçaleres del tema és molt similar entre les notícies de portada i d’interior dels diaris. Malgrat això, rotatius com El Periódico o La Razón fan una cobertura informativa més elevada tant a les portades (13,4 % i 12,4 %) com a les notícies de l’interior (16,8 % i 16,3 %), men-tre que altres diaris com La Vanguardia hi dedica, comparativament, una atenció que és aproximadament la meitat dels dos diaris esmen-tats (6,6 % i 6,9 %, respectivament).

El que resulta significatiu, però, és que el ressò mediàtic que aquest tema ha tingut als diaris analitzats ha estat més gran a les notícies d’interior que a les notícies de portada, i això significa que ha tingut un desenvolupament al llarg de l’any més enllà de l’impacte que té la seva aparició en portada.

Refugiats/immigrants El problema dels immigrants i refugiats és un dels temes que ha aparegut com a novetat en relació amb les dues edicions anteriors d’aquest Anuari, i és que aquest 2015 ha estat un any en què la pro-blemàtica ha pres un ressò mediàtic que no tenia en anys anteriors. Si bé la presència als mitjans de les notícies relatives a la immigra-ció o la situació dels refugiats és creixent al llarg del 2015, és a partir de la segona meitat de l’any quan la seva rellevància és més gran. De manera particularment significativa, tant les portades, i espe-cialment les notícies de l’interior, pateixen el mes de setembre un in crement excepcional que es correspon amb el moment àlgid

2.6

Taula 5. Nombre mitjà de portades i notícies de l’interior de la temàtica «Grècia» per tipus de capçalera (%)




Total 11,4 12,9


d’esclat de l’anomenada «crisi dels refugiats a Europa». De co-mençaments d’aquell mes de setembre és la data de publicació de la imatge que mostra la mort d’un nen kurd, Aylan Kurdi, de tres anys que va aparèixer ofegat en una platja de Turquia i que va donar la volta al món.

Si bé no hi ha gaires diferències entre la cobertura mediàtica d’aquesta temàtica a les portades dels diaris amb tiratge al conjunt

Gràfic 24. Evolució de les portades i notícies de l’interior sobre la temàtica «refugiats/immigrants» a les capçaleres analitzades

450

400

350

300

250

200

150

100

50

0


Gener

Febre

rM

arç

AbrilM

aig Juny

Julio

lAgost

Setem

bre

Octubre

Novem

bre

Desem

bre

Apar

icio

ns

3435

2 1

4629

1215

115 106101

8

8874

10

402

205

5181

105

3416 15

65

Gràfic 25. Portades i notícies de l’interior sobre la temàtica «refugiats/immigrants» a les capçaleres analitzades (%)

El PaísEl Punt Avui

AraLa Vanguardia

El MundoEl Periódico

La RazónABC

El PeriódicoEl País

AraEl Punt Avui

La VanguardiaABC

La RazónEl Mundo

1816148 10 1242 60

9,6

11,9

9,3

9,4

7,8

9,2

5,7

3,4

16,0

13,6

12,5

12,1

11,4

8,9

8,6

8,7

Aparicions

Portades Notícies


d’Espanya i a Catalunya, sí que resulta significatiu que entre les cap-çaleres catalanes el ressò mediàtic d’aquest tema és un 34,0 % més elevat.

Per capçaleres, el diari El País dedica al tema dels immigrants/refu-giats poc més d’una de cada deu portades, una xifra que contrasta amb la dedicada pel diari ABC, que hi dedica el 3,4 % de les seves portades, xifra que representa unes 3,5 vegades menys. En l’anàlisi de les notícies de l’interior, aquestes diferències entre capçaleres no són tan quantioses, malgrat que El Periódico és el diari que més notí-cies de l’interior hi dedica (16,0 %), i d’altres d’àmbit espanyol, com ara l’ABC, El Mundo o La Razón, els que menys atenció donen a aques-ta notícia (entre un 80 % i un 86 % menys de dedicació).

Sobre aquesta qüestió de la immigració/refugiats, també cal asse-nyalar que el ressò mediàtic de les notícies de l’interior és un 25,3 % més elevat que a les portades, i això significaria que el desenvolupa-ment d’aquest tema s’ha fet, en termes generals, amb més intensitat a l’interior de les capçaleres que a les seves pàgines principals.

Situació sociopolítica a VeneçuelaLa qüestió de la situació sociopolítica a Veneçuela ha tingut una presència relativament estable al llarg de tot l’any 2015, especialment si s’atén el nombre de portades publicades sobre aquesta qüestió a les diferents capçaleres. El punt d’inflexió més important, però, es va produir el mes de desembre, coincidint amb la celebració d’eleccions parlamentàries en un clima d’acusacions encreuades de frau i d’irregularitats electorals, de manera que va quedar qüestionada la transparència i l’honestedat dels partits concurrents i la imparciali-tat de la Junta Nacional Electoral de Veneçuela.

2.7

Taula 6. Nombre mitjà de portades i notícies de l’interior de la temàtica «refugiats/immigrants» per tipus de capçalera (%)




Total 8,7 10,9


Malgrat tot, la qüestió de Veneçuela ha tingut repercussió mediàtica al llarg de l’any també per altres qüestions, com ara l’empresonament o les inhabilitacions de diferents líders opositors, que va comportar que 33 líders mundials emetessin el 6 d’abril de 2015 un manifest (de-claració de Panamà) contra els suposats abusos per part del govern. En alguns casos, la presència als mitjans analitzats de la qüestió de Veneçuela també ha servit per vincular el règim de Maduro amb al-gunes de les alternatives polítiques existents a Espanya.

Gràfic 26. Evolució de les portades i notícies de l’interior sobre la temàtica «Veneçuela» a les capçaleres analitzades

160

140

120

100

80

60

40

20

0


Gener

Febre

rM

arç

AbrilM

aig Juny

Julio

lAgost

Setem

bre

Octubre

Novem

bre

Desem

bre

Apar

icio

ns

61

26

12 15

52

40 1

52

74

20

31

66

16

67

2333

145

16

032 6

29

Gràfic 27. Portades i notícies de l’interior sobre la temàtica «Veneçuela» a les capçaleres analitzades (%)

ABCEl MundoLa Razón


El Punt AvuiEl Periódico

AraABC

El MundoLa Razón


El PeriódicoEl Punt Avui

Ara

10984 65 721 30

5,0

6,9

3,1

4,9

0,7

1,1

0,4

0,3

8,7

7,8

7,7

6,1

2,7

2,1

1,2

1,5

Aparicions

Portades Notícies


No obstant això, i en l’anàlisi de la repercussió mediàtica d’aquest tema, el que més crida l’atenció és el ressò que ha tingut entre les capçaleres distribuïdes al conjunt d’Espanya. Així, s’observa una desproporció entre les portades dels diaris espanyols en relació amb les dels diaris catalans, de manera que, sobre aquest tema, per cada portada a un diari publicat a Catalunya (0,7 %) n’hi ha 6,6 portades a un altre diari espanyol (4,6 %). I per cada notícia d’interior als diaris catalans (1,9 %) es publiquen 4,1 notícies als diaris amb tiratge al conjunt d’Espanya (7,8 %).

Aquesta desproporció es fa palpable en comparar capçaleres concre-tes. Així, i en termes comparatius, per cada portada que l’Ara, El Periódico o El Punt Avui publicava sobre la qüestió de Veneçuela, el diari ABC hi dedicava comparativament 22,0, 16,5 i 9,4 portades, respectivament.

Problemàtica socioeconòmicaLa qüestió de la problemàtica socioeconòmica fa referència a les no-tícies que estan relacionades amb la pobresa, l’exclusió social o algu-nes de les formes de desigualtat social. Aquesta ha estat una proble-màtica que al llarg del 2015 ha tingut un ressò mediàtic constant, si bé és cert que s’hi aprecien alguns moments d’elevada intensitat.

El problema de la pobresa a Catalunya i al conjunt d’Espanya s’ha agreujat progressivament. Així, i amb dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) publicades el 2015, la taxa de persones en risc de pobresa o exclusió social continuava avançant a Espanya i ja repre-sentava el 29,2 % de la població (el 2010 era el 26 %). Sobre aquesta qüestió cal recordar que l’indicador de risc de pobresa o exclusió és, segons l’INE, una referència composta de tres conceptes: el risc de pobresa (ingressos un 60 % inferiors a la mitjana), la baixa intensitat en l’ocupació (menys del 20 % del potencial laboral) i les mancances materials greus.

2.8

Taula 7. Nombre mitjà de portades i notícies de l’interior de la temàtica «Veneçuela» per tipus de capçalera (%)




Total 2,6 5,7


Sobre aquesta qüestió, són els diaris editats a Catalunya els que més ressò s’han fet d’aquesta problemàtica. Així, per cada notícia d’in-terior d’un diari espanyol sobre aquest tema, n’apareixien 2,1 a un de català. Malgrat això, és El Punt Avui el que, amb diferència, més re-percussió n’ha fet a les seves pàgines de l’interior, fins al punt de dedicar-hi 4,5 vegades més notícies d’interior que la mitjana dels dia-ris publicats al conjunt d’Espanya.

Gràfic 28. Evolució de les portades i notícies de l’interior sobre la temàtica «problemàtica socioeconòmica» a les capçaleres analitzades

70

60

50

40

30

20

10

0


Gener

Febre

rM

arç

AbrilM

aig Juny

Julio

lAgost

Setem

bre

Octubre

Novem

bre

Desem

bre

Apar

icio

ns

32

55

21 20

39

17

610

23

6

252529

53 52

11

66

33

4241

8

20

13

32

Gràfic 29. Portades i notícies de l’interior sobre la temàtica «problemàtica socioeconòmica» a les capçaleres analitzades (%)

El PeriódicoAra

El PaísEl Punt Avui

La RazónEl Mundo

La VanguardiaABC

El Punt AvuiEl Periódico

AraLa Razón

ABCEl País

El MundoLa Vanguardia

14128 1042 60

5,8

6,5

4,9

5,4

3,7

3,9

2,0

2,0

12,8

7,8

6,1

3,9

3,3

2,7

0,2

1,4

Aparicions Portades Notícies


Una altra diferència significativa en el tractament d’aquesta proble-màtica segons la difusió geogràfica de la capçalera fa referència a l’impacte diferenciat entre portades i notícies d’interior. Així, si en-tre els diaris espanyols les portades tenen un impacte mediàtic supe-rior al de les notícies de l’interior (4,1 % i 3,0 %, respectivament), en el cas dels diaris catalans succeeix precisament tot el contrari: les notícies de l’interior (6,3 %) són molt superiors al nombre de porta-des que aborden aquesta problemàtica (4,7 %). Aquestes diferències entre portades i notícies de l’interior podrien significar més o menys cobertura de la informació en la mesura en què les notícies de l’interior podrien ser susceptibles d’una explicació més detallada i una anàlisi més aprofundida.

Nova políticaLa temàtica referent a la categoria de la nova política té el seu punt d’inflexió el maig del 2015, que coincideix amb la celebració de les eleccions municipals i l’aparició d’un nou escenari, caracteritzat pel canvi de color polític en un bon nombre d’ajuntaments. El ressò me-diàtic d’aquesta temàtica s’incrementa pels bons resultats de partits relativament nous (Podem o Ciutadans) i per la presentació de can-didatures autoanomenades d’unitat popular, que són formacions polítiques en les quals s’integren partits polítics i també altres for-macions i moviments polítics, socials i ciutadans agrupats sota una mateixa denominació. L’èxit d’Ahora Madrid, Barcelona en Comú, Compromís o Més per Mallorca, per citar-ne només alguns exem-ples, va comportar la creació d’un escenari polític diferent del que s’havia viscut tradicionalment, amb noves formes de creació d’acords i també de creació de noves majories, que ha comportat, en ocasions, també noves formes de participació política.

Fins a la celebració de les eleccions municipals, l’impacte mediàtic d’aquesta categoria s’havia produït principalment a través de les por-

2.9

Taula 8. Nombre mitjà de portades i notícies de l’interior de la temàtica «problemàtica socioeconòmica» per tipus de capçalera (%)




Total 4,4 4,2


tades de les capçaleres estudiades, moment a partir del qual l’impacte mediàtic de les notícies de l’interior comença a resultar superior, fet que indicaria com els diaris analitzats continuaven fent-se ressò d’aquest nou fenomen més enllà de les seves pàgines principals.

Qui més ressò ha fet de l’impacte d’aquestes noves formes polítiques el 2015 han estat els diaris amb tiratge al conjunt d’Espanya. Així, per cada portada sobre aquest tema en un diari publicat a Catalunya,

Gràfic 30. Evolució de les portades i notícies de l’interior sobre la temàtica «Nova política» a les capçaleres analitzades

90

80

70

60

50

40

30

20

10

0


Gener

Febre

rM

arç

AbrilM

aig Juny

Julio

lAgost

Setem

bre

Octubre

Novem

bre

Desem

bre

Apar

icio

ns

3731

28

1821

52

65

78

6332

20

2925

19

43

3226

9 915

20

8

Gràfic 31. Portades i notícies de l’interior sobre la temàtica «Nova política» a les capçaleres analitzades (%)

La RazónEl País

ABCAra

El Punt AvuiLa Vanguardia

El MundoEl Periódico

ABCEl Punt Avui

El PaísEl Periódico

El MundoLa Razón

Ara La Vanguardia

98764 521 30

7,8

8,0

6,8

6,9

5,5

5,9

4,7

2,7

7,2

1,5

1,3

0,8

0,8

0,4

0,3

0,3

Aparicions

Portades Notícies


apareixen 1,3 portades en un altre diari editat al conjunt d’Espanya. I encara més: per cada notícia d’interior d’un diari publicat exclusi-vament a Catalunya, n’apareixien 7,2 notícies en un altre publicat al conjunt d’Espanya. Aquestes diferències en el tractament del tema explicarien per què en alguns diaris com La Razón o El País l’impacte mediàtic d’aquesta temàtica a les seves portades és unes tres vegades superior que el produït en un diari com El Periódico, amb un tiratge localitzat exclusivament a Catalunya.

D’aquesta temàtica convindria destacar també que, especialment entre els diaris editats únicament a Catalunya, la proporció entre portades i notícies de l’interior sigui significativament diferent. Així, per cada notícia d’interior sobre aquesta temàtica hi ha nou porta-des als diaris catalans, mentre que per cada notícia d’interior en un diari espanyol n’apareixen 1,6 portades. Aquesta diferència entre por-tades i notícies de l’interior explicaria quin podria ser el grau de des-envolupament del tema més enllà de les pàgines principals de cada capçalera.

Frau empresarialLa qüestió del frau empresarial és també una novetat en relació amb l’edició d’anteriors anuaris. La seva inclusió, però, queda justificada per l’aparició de notícies amb valor axiològic sobre el frau empresa-rial que ha tingut una important repercussió mediàtica al llarg d’aquest 2015. Si bé aquest tema ha tingut un impacte als mitjans de comunicació analitzats relativament estable fins al setembre del 2015, a partir d’aquell moment la seva transcendència mediàtica s’incrementa notablement. El 18 de setembre l’EPA (l’Agència de Pro-tecció Mediambiental dels Estats Units) va descobrir el frau massiu orquestrat per Volkswagen en incorporar als seus vehicles dièsel un software que detectava les situacions d’experimentació per modi-ficar l’emissió de gasos contaminants en més d’onze milions de

2.10

Taula 9. Nombre mitjà de portades i notícies de l’interior de la temàtica «Nova política» per tipus de capçalera (%)




Total 6,1 2,9


vehicles equipats amb motors EA 189 arreu del món. Altres fraus em-presarials amb menys impacte mediàtic han estat els fraus a la Seguretat Social descoberts a Marbella el mes de febrer (operació «Wash»), el frau dels cursos de formació a través de la Fundación Tri-partita (operació «Edu») o el frau de les subvencions a Galícia (opera-ció «Qatedra»), per citar només alguns dels casos fraudulents més rellevants amb impacte mediàtic.

Gràfic 32. Evolució de les portades i notícies de l’interior sobre la temàtica «frau empresarial» a les capçaleres analitzades

90

80

70

60

50

40

30

20

10

0


Gener

Febre

rM

arç

AbrilM

aig Juny

Julio

lAgost

Setem

bre

Octubre

Novem

bre

Desem

bre

Apar

icio

ns

89

81

42

22

116

005246

202018

57756

2422

1

5

Gràfic 33. Portades i notícies de l’interior sobre la temàtica «frau empresarial» a les capçaleres analitzades (%)

El MundoLa Razón

AraEl País

La VanguardiaABC

El Punt AvuiEl PeriódicoEl PeriódicoEl Punt Avui

La RazónABCAra

El PaísEl Mundo

La Vanguardia

764 521 30

4,9

5,0

3,1

3,2

1,0

1,1

0,7

0,4

5,8

3,9

3,5

3,4

3,3

0,6

0,5

0,5

Aparicions

Portades Notícies


En qualsevol cas, i significativament en sortir a la llum l’estratègia de Volkswagen per trucar els motors d’alguns dels seus vehicles, les cap-çaleres analitzades es van fer eco d’aquest i d’altres casos de frau. Així, els diaris El Mundo i La Razón van ser els que més repercussió a les seves portades es va fer del tema (5,0 % i 4,9 %), mentre que va ser El Periódico el diari que més ressò se’n va fer a les seves notícies de l’interior (5,8 %).

Per tipus de capçalera, tant a les portades com a les notícies de l’in-terior, els diaris editats a Catalunya es van fer més ressò d’aquesta problemàtica de frau empresarial que els editats al conjunt d’Es-panya. D’aquesta manera, els diaris catalans (3,8 %) van publicar el doble de portades sobre aquesta qüestió que els diaris espanyols (1,9 %).

Drets fonamentalsLa temàtica relativa als drets fonamentals engloba totes aquelles no-tícies relacionades amb la integritat i la dignitat personal, i entre elles la violència de gènere. En termes generals, es podria afirmar que dins d’aquesta temàtica s’aglutinen totes les informacions pu-blicades que fan referència als drets que tota persona posseeix pel simple fet de ser-ho i que li són inherents i es proclamen sagrats, inalienables i imprescriptibles.

Si bé l’impacte mediàtic de la categoria «drets fonamentals» ha estat relativament estable al llarg del 2015, se’n produeix un important in-crement els mesos d’agost a octubre. Durant aquest temps, casos com el de Sergio Morate, autor de l’assassinat de Laura del Hoyo i Marina Okarynska a Conca, han tingut força ressò mediàtic. I és que, en general, durant l’any 2015 hi va haver 57 dones mortes a mans de les seves exparelles, dues víctimes mortals més que l’any 2014. Tam-bé, i com a dada il·lustrativa, es pot dir que al llarg del 2015 es van

2.11

Taula 10. Nombre mitjà de portades i notícies de l’interior de la temàtica «frau empresarial» per tipus de capçalera (%)




Total 2,9 2,6


rebre als jutjats espanyols una mitjana de 266 denúncies diàries de dones per maltractament de les seves parelles o exparelles.

Tot i que l’impacte mediàtic d’aquesta problemàtica a les portades i notícies de l’interior és molt semblant, es produeix una diferència important entre els mitjans amb tiratge a Catalunya i els del conjunt d’Espanya. En termes generals, s’observa com els diaris catalans es

Gràfic 34. Evolució de les portades i notícies de l’interior sobre la temàtica «drets fonamentals» a les capçaleres analitzades

80

70

60

50

40

30

20

10

0


Gener

Febre

rM

arç

AbrilM

aig Juny

Julio

lAgost

Setem

bre

Octubre

Novem

bre

Desem

bre

Apar

icio

ns

69

18

40

49

20

2015

11

12

3 48

41

2323

16 8

63 3

7 7

21

Gràfic 35. Portades i notícies de l’interior sobre la temàtica «drets fonamentals» a les capçaleres analitzades (%)

La VanguardiaAra

La RazónEl País

El MundoABC

El PeriódicoEl Punt Avui

ABCAra

El PaísEl PeriódicoEl Punt Avui

La VanguardiaEl MundoLa Razón

764 521 30

5,9

6,4

0,8

1,8

0,5

0,6

0,4

0,2

4,4

2,8

1,8

1,4

0,9

0,6

0,1

0,5

Aparicions

Portades Notícies


Taula 11. Nombre mitjà de portades i notícies de l’interior de la temàtica «drets fonamentals» per tipus de capçalera (%)




Total 2,5 2,1

fan més ressò d’aquesta problemàtica que els diaris espanyols. Així, per cada portada sobre aquest tema publicat per un diari espanyol n’hi ha 3,9 en un de català. De fet, són La Vanguardia (6,4 %) i l’Ara (5,9 %) els rotatius que més notícies han publicat sobre aquesta pro-blemàtica.

Temes a fons

55 Temes a fons

Introducció

La raó de ser de l’apartat «Temes a fons», més enllà de fer-se ressò de l’actualitat informativa relacionada amb els valors, és la voluntat d’aprofundir en els debats que s’han generat al voltant de les te-màtiques, més enllà de les peces pròpiament informatives. Parlem d’aprofundir en el sentit d’analitzar críticament els debats substan-tius i també en el sentit de disseccionar els arguments sobre els va-lors que es posen en joc en cada moment.

Metodològicament, això implica desplaçar l’atenció de les peces in-formatives o de les notícies als textos editorials i a les columnes d’opinió. Als textos, per tant, que combinen anàlisi, diagnòstic, judi-ci crític, valoració, preferències i opinió i que deixen al descobert debats o posicions de naturalesa axiològica. Uns debats que de vega-des atorguen sentit, significat i confort ideològic als lectors i que abonen el terreny on es configura pròpiament l’opinió pública, camp fonamental per orientar finalment les nostres decisions i accions futures.

En l’apartat de conclusions de l’Anuari del 2014 vam recapitular les diverses mirades sobre la problemàtica de les crisis territorial, ètica i ideològica a casa nostra, amb l’Estat espanyol com a marc de defini-

3.1


ció i possible gestió d’aquestes crisis. Els greus esdeveniments que s’han succeït al llarg del 2015 ens han obligat, enguany, a alçar la vista i considerar el marc europeu, més concretament la Unió Euro-pea, com a tauler de joc.

És obvi que no es pot pensar en Europa sense pensar, alhora, en el que queda fora d’ella: el benestar d’altres territoris que, amb Euro-pa, conformen el Primer Món, la conflictivitat a l’Orient Mitjà, el desenvolupament dels països asiàtics, la pobresa, en especial a l’Àfrica... Però parlem de la Unió Europea com a marc perquè els debats axiològics que hem desgranat són, en essència, debats en-torn de problemes europeus: sigui perquè aquests problemes nei-xen al si de la Unió Europea (la problemàtica de Grècia) o perquè, tot i ser problemes extracomunitaris des d’un punt de vista territorial (la barbàrie de l’Estat Islàmic i la crisi humanitària dels refugiats), han exigit i seguiran exigint una resposta per part d’Europa. Podem parlar del 2015, així doncs, com un dels anys en què la Unió Europea ha hagut de mostrar la seva cara al món. Perquè les preguntes han estat ineludibles i Europa s’ha vist abocada a decidir i actuar.

Els «Temes a fons» inclosos en aquest volum, que versen sobre les temàtiques que acabem d’esmentar, parlen tots de la crisi d’identitat que pateix Europa, és a dir, de la pèrdua de confiança dels ciutadans o la llunyania que senten envers aquesta institució. De retruc, hem parlat d’una crisi de legitimitat del projecte europeu, entès aquest per la defensa dels valors fundacionals de la Unió Europea: la solida-ritat, la tolerància, la justícia, la pau, la defensa dels drets humans...

Creiem convenient incidir en la dialèctica entre aspiracions, pre-guntes i respostes per albirar la manera com es conforma, al llarg del temps, la nostra identitat. En primer lloc, i a risc de ser excessi-vament esquemàtics, afirmem que la identitat, personal o col·lectiva, s’arrela en les aspiracions de què parlàvem en la introducció, és a dir, en els nostres ideals de vida, i que la realitat obliga, en major o menor grau, a establir límits en la seva realització. S’arrela en les aspiracions i es concreta, per tant, en les accions. Ara bé, convé ob-servar que sovint l’acció contribueix a conformar la identitat d’una manera tant o més significativa que la intenció o l’ideal: per una ban-da, perquè aquells que són fora del «jo/nosaltres» no es troben a la nostra pell per comprendre i compartir les aspiracions, però veuen molt clarament les nostres accions, els resultats de les nostres deci-sions; per altra banda, perquè, en la mesura en què l’acció ofereix un resultat tangible, contribueix també a reconfigurar els ideals, tant en el sentit de reafirmar-los com en el sentit d’emmotllar-los més o

Podem parlar del 2015, així doncs, com un dels anys en què la Unió Europea ha hagut de mostrar la seva cara al món

“

“

57 Temes a fons

menys als nous temps com, finalment, en el sentit de contradir-los, rebutjar-los o substituir-los per ideals nous. És possible que en èpo-ques de bonança resulti més senzill afrontar allò que ens interpel·la i donar-hi resposta; en canvi, en èpoques de crisi com l’actual, en èpo-ques en què ens sentim aclaparats per la profunditat de les preguntes i la gravetat dels nous temes a abordar, és possible que es generi un sentiment de neguit perquè cada nova resposta o acció modifica la nostra identitat i, alhora, no podem deixar de decidir. Perquè, òbvia-ment, la inacció –mirar cap a una altra banda, deixar passar el temps, no intervenir...– no és més que una forma particular d’acció.

Aquesta és la imatge de l’Europa del 2015: una institució abocada, empesa a l’acció que, li agradi o no, s’ha hagut de (re)definir a cada decisió que ha pres: la duresa de la troica amb Grècia, la manca de solidaritat amb els refugiats, el tancament de les fronteres, la mane-ra de gestionar la seguretat enfront del terrorisme gihadista, són les pinzellades amb boc gros que més fàcilment s’observen dins el qua-dre que seria, enguany, la idea d’Europa.

Europa en crisi: immigració i refugiatsIntroduccióLa crisi migratòria ha estat, a parer de molts, la gran crisi del 2015 a Europa. Com sabem, no es tracta d’una crisi humanitària que s’hagi desfermat de manera imprevista l’any que ara analitzem. Tanmateix, els anys anteriors es parlava de la qüestió dels refugiats en termes de problema de grans magnituds, que calia resoldre, i és en canvi el 2015 que aquest problema ha esclatat com la major crisi de refugiats des de la Segona Guerra Mundial.

Parlem de crisi humanitària tant des del punt de vista de l’allau de persones desplaçades que han intentat entrar a Europa –prop d’un milió, cinc vegades més que el 2014, amb un alt percentatge de si-rians, però també d’afganesos, iraquians i eritreus– com pel volum de persones que han perdut la vida en l’intent de creuar el Mediterra-ni per arribar-hi –com a mínim 3.771 persones, en especial des de la costa de Líbia cap a Itàlia–. Però parlem de crisi, sobretot, per la manca de resposta de les institucions europees a aquest drama de dimensions tràgiques: al llarg de l’any 2015 han calgut fins a set ci-meres sobre immigració que, o bé s’han tancat sense acords, o bé

3.2


han assolit acords sobre l’acollida i reubicació dels refugiats que pos-teriorment no s’han complert. Les previsions de cara al 2016, en el moment d’escriure aquestes línies, són descoratjadores: es preveuen un milió i mig de desplaçats que segurament no trobaran una Euro-pa amable que els obri portes, que coordini de manera digna el seu assentament i tampoc, en conseqüència, que els ofereixi l’esperança de futur que necessiten.

La dramàtica realitat de les persones en busca d’asil, molts d’ells do-nes i nens, ens ha estat transmesa pels mitjans amb imatges colpido-res com les del naufragi del petit Ailan, el nen kurd que va ser trobat ofegat el mes de setembre en una platja de Turquia, i amb relats esfe-reïdors sobre desenes de persones que moren ofegades en bodegues de vaixells i en camions congelador per haver-se lliurat, a la desespe-rada, a unes xarxes de traficants de persones el negoci de les quals s’ha estimat en deu mil milions de dòlars el 2015. Es tracta d’imatges i relats que, malauradament, no reflecteixen casos aïllats sinó que esdevenen casos paradigmàtics d’una realitat que abasta centenars de milers de persones: aquelles que, dia rere dia, es veuen obligades a marxar de casa seva i arriscar la vida salpant en balses de goma o en petits vaixells atapeïts de persones, fugint de la guerra i l’opressió política als seus països d’origen.

Com a complement de les imatges i els fets, els articles d’opinió de la premsa estudiada ens han ofert anàlisi i crítica des de diversos punts de vista. Al centre de la crítica, això sí, la mala gestió de la cri-si humanitària per part de la Unió Europea, que ha prioritzat els in-teressos particulars dels estats membres, els quals, «gelosos del seu benestar en crisi» (editorial, Ara, desembre), s’han preocupat més per com aturar l’allau i pel blindatge de les seves fronteres que per oferir als refugiats un tracte digne. Sense objectius comuns i sense una voluntat clara de tenir-ne, Europa ha permès que el drama continués.

En la reflexió sobre aquesta qüestió, s’hi entrellacen discursos amb una forta càrrega axiològica. S’hi parla dels drets dels refugiats, dels drets humans i de la ciutadania, de l’hospitalitat i la seva antítesi, la xenofòbia, de la solidaritat i de la dignitat. En els diversos apartats d’aquest article tractem de desgranar els discursos que han aparegut a la premsa al voltant d’aquests valors. Parlem d’algunes valoracions de caire instrumental per ajudar a resoldre la crisi humanitària i també ens fem ressò dels discursos que parlen del sentiment de ver-gonya envers unes institucions que (no) ens representen i, de retruc, de com aquesta dificultat per reconèixer-nos en la seva passivitat ha

Sense objectius comuns i sense una voluntat clara de tenir-ne, Europa ha permès que el drama continués

“

“

59 Temes a fons

fet aparèixer discursos sobre la identitat europea, discursos que re-clamen una mirada crítica d’Europa davant del mirall. La manca d’un ideal comú a perseguir i la manca d’un ordre de prioritats clar i compartit enfront d’aquest drama (crisi d’identitat) fan trontollar els fonaments axiològics sobre els quals va ser possible, de la Segona Guerra Mundial ençà, la construcció d’Europa (crisi de legitimitat).

La perspectiva dels drets La crisi migratòria ens colpeix com a societat, catalana i europea, d’una manera que va molt més enllà de l’aspecte normatiu. El drama humanitari no s’esgota reconeixent que s’han vulnerat i se segueixen vulnerant els drets dels refugiats –el dret d’asil i la llibertat de circula-ció dins l’espai Schengen–, ni esmentant que les normes de la Unió Europea sobre el control de les fronteres, l’asil i la immigració no han estat a l’altura del desafiament. Però la perspectiva dels drets permet una primera mirada a aquesta crisi i planteja nombroses qüestions axiològiques, objecte de debat a la premsa durant tot l’any 2015.

En primer lloc, exposem la problemàtica del control fronterer. Com és sabut, el sistema de control de la frontera exterior estableix una llista de països els ciutadans dels quals han d’obtenir visats per po-der entrar a la Unió Europea. D’una banda, la Unió Europea no pre-veu la concessió immediata d’un visat a aquells que hi arriben a la recerca d’asil polític; d’altra banda, es dóna el cas que els principals països d’origen dels refugiats –Síria, Iraq, Afganistan, etc.– es troben a la llista de països els ciutadans dels quals requereixen un visat per entrar a l’espai Schengen. Si a tot això hi afegim que la Unió Europea sanciona els transportistes comercials que intentin introduir immi-grants sense visat –la qual cosa ha acabat convertint les empreses de navegació aèria i marítima en una mena de policia d’immigració– és fàcil de comprendre que les persones en busca de refugi no hagin fet altra cosa que arriscar la vida tot recorrent als transportistes il·legals, és a dir, a les xarxes de traficants de persones.

Aquesta realitat va suscitar un ampli debat, en especial a partir de l’abril: la perillositat de la ruta marítima entre Líbia i Itàlia, amb un nombre de morts que no parava d’augmentar, es va fer tràgicament evident el 15 d’abril, amb el naufragi de més de 700 persones que no van poder salvar la vida. Els articles d’opinió publicats a finals d’abril i durant el maig van coincidir en la reclamació a la Unió Europea que reaccionés, establint mecanismes per tal que aquest tipus de tragè-dies no es repetissin, però la reacció que es va reclamar mostra mati-sos interessants: mentre que alguns van aplaudir que l’eurocimera sobre immigració celebrada el 23 d’abril posés l’accent en la legalitat


i la seguretat i apostés per reforçar el rescat de persones, la lluita contra els traficants i l’opció de desanimar els immigrants en l’intent d’arribar a Europa –val a dir que Espanya va proposar a l’ONU enfon-sar els vaixells buits, utilitzats pels traficants–, altres van veure en aquestes propostes la frivolitat i el cinisme d’una Unió Europea que només es preocupa per mantenir el seu benestar interior i que es creu amb el dret de decidir pels altres allò que els convé. Així, diver-ses veus crítiques van assenyalar que la lluita contra el tràfic de per-sones podia ser una mesura complementària adequada sempre que es prioritzés la necessitat d’oferir als migrants alguna esperança, i van denunciar com a profundament inhumà arrabassar als immi-grants la possibilitat d’arribar a Europa quan no els queda altre re-mei. D’entre les alternatives, s’esmentava la necessitat de revisar les polítiques d’immigració i d’asil –aspecte que tractem tot seguit–, juntament amb el fet d’afrontar el repte d’intentar pacificar els paï-sos d’origen dels immigrants per tal que aquests no hagin de fugir; un aspecte, aquest darrer, que té a veure amb la identitat europea i el caràcter antibel·licista i no intervencionista de la UE, i que aborda-rem en un altre apartat d’aquest text.

Podem afirmar que la premsa del 2015 ha decretat la crisi definitiva de les polítiques europees d’asil i immigració. Convé recordar que el dret d’asil, formulat inicialment a la convenció de Ginebra el 1951, es va adoptar amb l’objectiu de protegir els europeus que buscaven em-para a conseqüència dels desplaçaments motivats per la Segona Guer-ra Mundial i, també, pensant en dictadures tercermundistes i con-flictes llunyans que podien generar petits èxodes poblacionals. No es va pensar en una crisi migratòria de grans magnituds, ni tampoc en el fet que els migrants que truquen a les nostres portes poguessin ser els nostres veïns musulmans –nord-africans i persones de l’Orient Mitjà–. La legislació vigent, el conveni de Dublín, preveu que sigui el país d’arribada d’un demandant d’asil el que ha de responsabilitzar-se de la demanda i d’oferir la protecció corresponent; no obstant això, aquesta normativa s’ha mostrat inoperant quan la majoria dels immigrants arriben a Grècia o, en menor mesura, a Itàlia i Malta: un sol o uns pocs països no poden fer-se càrrec de tot el contingent de persones. I, tanmateix, la Unió Europea ha estat incapaç d’un acord ferm dels vint-i-vuit per modificar el conveni i repartir per països els nouvinguts; i això, en diverses fases: primer, perquè fins a onze paï-sos –inclosos tots els països de l’Europa de l’Est, més Espanya i Por-tugal– es van oposar a les xifres que s’establien; després, perquè quan finalment es va acceptar un cert repartiment, aquest era clarament insuficient, i, per últim, perquè ni tan sols es van complir els com-promisos adquirits.

Podem afirmar que la premsa del 2015 ha decretat la crisi definitiva de les polítiques europees d’asil i immigració

“

“

61 Temes a fons

Val a dir que en el moment d’escriure aquestes línies –6 de març de 2016– la Unió Europea ha optat per bloquejar el moviment dels refu-giats cap al nord i per retenir-los a Grècia, en pèssimes condicions humanitàries, tot esperant negociar un acord amb Turquia per retor-nar els no sirians, una decisió que l’ONU i les organitzacions de defensa dels drets humans denuncien perquè vulnera el dret inter-nacional. S’espera, amb aquesta política, reduir l’«efecte crida» de les polítiques de portes obertes. Tanmateix, el que s’ha esdevingut el 2015 mostra, juntament amb la realitat de l’allau humana a Grècia, una altra realitat: la dels milers de persones que, havent arribat a Grècia o a Itàlia buscant refugi, han emprès la marxa a peu cap a Ale-manya o Suècia, països amb uns nivells de protecció molt superiors a la mitjana europea. Un pelegrinatge que, com és sabut, ha topat amb noves fronteres: les que s’han alçat a Centreeuropa, amb murs i reixes a Hongria, Bulgària, Eslovènia, Croàcia, Àustria..., i al canal de la Mànega, que han anul·lat la llibertat de circulació dels refugiats a l’espai Schengen. I una frontera més extrema, la de la mort, en mit-jans de transport il·legals que pretenien desplaçar-los d’un país a l’altre –l’opinió pública va ser especialment sensible a casos esfereï-dors com el de les setanta-una persones que van morir el mes de se-tembre dins un camió congelador, mentre intentaven creuar la fron-tera entre Hongria i Àustria i, també, molt sensible a les morts de refugiats que intentaven travessar l’Eurotúnel, entre França i la Gran Bretanya–. Alguns es preguntaven el mes d’abril si la Unió Europea estaria disposada a «continuar sent un lloc d’acollida o si la fortalesa Europa alçaria encara més els seus murs» (editorial, El Periódico, abril). Quan, en el moment d’escriure aquestes línies, la Unió Euro-pea tanca l’anomenada ruta dels Balcans i reté milers de persones a Grècia, sembla clar que s’ha imposat l’Europa dels murs. I això, per a vergonya i indignació de molts.

En l’àmbit de la política migratòria hi ha, a més, un aspecte que considerem molt rellevant des del punt de vista axiològic, i que par-teix de la distinció normativa entre el refugiat i l’immigrant: els im-migrants només poden entrar a la Unió Europea en virtut dels acords que el seu país hagi establert amb aquesta en matèria de visats; en canvi, els refugiats tenen, sobre el paper, dret a ser aco-llits i protegits. Ara bé, l’actual crisi migratòria ha evidenciat que «la distinció entre migració forçosa i migració voluntària no està tan clara; al contrari, la frontera entre l’una i l’altra és porosa i hi ha moltes zones grises i categories híbrides», de manera que podem estar incorrent en l’error de revocar drets a refugiats que prèvia-ment hem catalogat d’immigrants. D’altra banda, s’observa que «als països occidentals s’ha difós un prejudici negatiu respecte als

Quan, la Unió Europea tanca l’anomenada ruta dels Balcans i reté milers de persones a Grècia, sembla clar que s’ha imposat l’Europa dels murs

“

“


sol·licitants d’asil segons el qual són percebuts, tant pels governs com per l’opinió pública, com a migrants econòmics d’incògnit». Si a aquesta criminalització del refugiat hi afegim la por legítima que van generar els atemptats gihadistes d’inicis i finals d’any a la capi-tal francesa quan es va difondre que entre els seus autors –majo-ritàriament ciutadans de barris perifèrics de París i Brussel·les (vegeu l’article sobre el terrorisme gihadista, en aquest mateix vo-lum)– hi havia potser un immigrat que s’havia infiltrat com a refu-giat, el resultat de tot plegat és obvi: el tracte als refugiats s’ha anat assimilant al que s’ofereix als immigrants il·legals i, en conseqüèn-cia, els seus drets no han estat respectats. O, el que és el mateix, la Unió Europea no ha complert i segueix sense complir amb el deure legal d’acollir-los.

No volem acabar aquest breu repàs d’aspectes normatius sense una reflexió en relació amb els drets humans. Perquè si una cosa salta a la vista i ha estat criticada per la premsa pel que fa al drama dels re-fugiats és la contradicció entre la defensa universalista que la Unió Europea fa dels drets humans i l’eurocentrisme que traspua en la seva forma de garantir-los. Dit d’una altra manera: la mala gestió del dret d’asil i l’establiment de murs i fronteres assenyala que els que tenim garantits els drets humans disposem d’aquesta garantia no pas en tant que persones sinó en tant que ciutadans. Perquè és no-més com a ciutadans de la Unió Europea que es fa efectiva la protec-ció, una protecció que hauria de ser vàlida no només per a nosaltres sinó per a tothom, però que, avui per avui, la Unió Europea ha deci-dit deixar d’oferir. Doncs, en efecte: les darreres eurocimeres de l’any van donar un gir al problema quan es va passar de prioritzar la reubi-cació dels refugiats –una estratègia que Alemanya havia estat impul-sant al llarg de l’any– a fer-ne prevaler el retorn.

La solidaritatAl llarg de l’any 2015 han estat diversos els autors que s’han mostrat indignats per la gestió institucional de la crisi migratòria, i que han expressat un sentiment de solidaritat amb els migrants: «Encara que sigui tècnicament –diu com molts d’altres Pep Riera–, no hauríem de fer distinció entre refugiats polítics i simples emigrants. Tots fu-gen d’un mateix horror, que és la desesperació de no tenir present ni futur. [...] És igual, doncs, si fugen d’una guerra que no els deixa viu-re o d’una pau que els mata de fam i desesperació. [...] No tenim més remei que ajudar-los [...], és una qüestió purament humanitària i de justícia històrica. Som persones rebent persones. La nacionalitat és secundària. [...] No admeto que els meus governants ho tractin com una qüestió d’ordre públic» (El Punt Avui, agost).

63 Temes a fons

Així doncs, un primer aspecte que cal destacar en l’àmbit de la soli-daritat és que aquesta s’expressa com un desig de justícia social que supera la perspectiva dels drets individuals i apel·la a la fraternitat: a considerar l’altre en la seva qualitat d’ésser humà, sense penjar eti-quetes de cap mena. Per tant, la solidaritat qüestiona, si més no, la justificació moral de la distinció entre refugiats i immigrants. En la mateixa línia de la citació anterior, volem destacar un article d’Adela Cortina sobre l’hospitalitat cosmopolita, en què l’autora fa un repàs històric sobre la manera de percebre l’acollida a l’estranger en el món bíblic, grecoromà, i en la Il·lustració, per acabar recordant l’aportació d’altres tradicions, també europees, com les de Levinas i Derrida. Aquestes tradicions ens recorden, diu Cortina, que «las exi-gencias éticas van por delante de las obligaciones y derechos jurídi-cos. Según ellas, frente a las proclamas individualistas de un neoli-beralismo errado, la característica básica del ser humano es la apertura al otro. De donde se sigue la exigencia incondicionada de acoger al necesitado de ayuda. La ley de la hospitalidad, incondicio-nada e infinita, trasciende los pactos y contratos, y exige abrir el ho-gar político a quien lo precise» (El País, desembre).

Tanmateix, els discursos d’obertura a l’altre que busquen combatre els discursos xenòfobs i sensibilitzar sobre la crisi des d’una perspec-tiva humanitarista han topat amb la veu crítica dels que els desqua-lificaven en dos sentits: d’una banda, titllant-los de «bonisme moral» o de «pacifisme radical» –«una pretesa posició política segons la qual cal dialogar sempre, ser tolerant, parar l’altra galta i respectar totes les opinions» (Daniel Gamper, Ara, desembre)–; d’altra banda, acu-sant-los d’amagar qüestions molt més espinoses rere el seu discurs moralitzant: «Es, en verdad, diabólico –diu per exemple Juan Manuel de Prada– que se nos presente este éxodo trágico como un dilema moral irresoluble al que los europeos debemos hacer frente, eligien-do entre el buenismo filantrópico y la dureza de corazón, mientras se nos escamotean las causas del mismo. Y, con las causas, la complici-dad de los gobiernos europeos en la catástrofe que ahora se deman-da» (ABC, agost). En la mateixa línia diu Antonio Camacho: «El bue-nismo es una moral confortable que queda a prueba cuando el confort se resquebraja. La crisis migratoria apela a las éticas indo-loras: hay que actuar y todas las soluciones son incómodas» (ABC, agost).

D’aquesta manera, les consideracions sobre la solidaritat amb els re-fugiats han derivat cap a qüestions de responsabilitat de la Unió Eu-ropea en la crisi migratòria i han obert el debat sobre la guerra justa. Alguns, com fa Daniel Gamper en l’article ja citat, han atacat el dis-

D’aquesta manera, les consideracions sobre la solidaritat amb els refugiats han derivat cap a qüestions de responsabilitat de la Unió Europea en la crisi migratòria i han obert el debat sobre la guerra justa

“

“


curs neoliberal perquè «reclamar el respecte als drets de tothom i l’aplicació sense excuses del deure legal d’acollir els refugiats no són formes d’ignorància i debilitat, ni són una celebració naïf del multi-culturalisme», però, alhora, han considerat necessari «parlar de com es fa la guerra, un cop tots estem d’acord que el pacifisme radical no és l’alternativa adequada. La guerra no és el contrari de la justícia [...]. La guerra justa és un concepte fugisser i molt més incòmode que un pacifisme que ens fa sentir tan moralment impecables com biològicament vulnerables [...]». Una idea que Xavier Roig ha concre-tat amb tota contundència: «Europa ha d’intervenir militarment per evitar la continuació de les matances i aturar l’èxode de gent que, sense la guerra, no abandonaria el seu país. Aquest plantejament l’han de fer les autoritats europees d’una vegada. Agradi o no als pa-cifistes. Agradi o no a una opinió pública intoxicada que es limita a criticar la inacció a l’acollida, mentre intenta passar de puntetes so-bre els motius de la guerra a l’origen. Una guerra estimulada [...] per Putin –hereu cultural i material d’una URSS que molts antics simpa-titzants europeus i, ves per on, també pacifistes, eviten criticar» (Ara, agost). En l’apartat següent reprendrem el discurs sobre el pacifisme i la guerra tot posant-lo en relació amb la identitat europea.

Tornant a l’àmbit de la solidaritat, un segon aspecte que cal ressaltar és que la passivitat governamental i institucional va contribuir a en-cetar un debat sobre la solidaritat personal, és a dir, de tots i cadas-cun de nosaltres a títol individual. Hem d’esmentar que aquest debat es va iniciar després que, a l’estiu, la ciutat de Barcelona oferís el que per a molts ciutadans va ser una alenada d’esperança tot liderant una xarxa de «ciutats refugi», és a dir, creant una xarxa de ciutats dis-posades a acollir refugiats; una iniciativa a la qual ben aviat es van sumar dues dotzenes de ciutats espanyoles, Madrid inclosa. El debat sobre la solidaritat personal s’expressava, en paraules d’Antoni Bas-sas, en els termes següents: «Europa no pot acollir tota la misèria del món, però no pot continuar mostrant aquesta descoratjadora falta d’ànima [...]. La pregunta que també ens hem de fer és aquesta: quants diners dels nostres impostos estaríem disposats a posar-hi, quant del nostre benestar seríem capaços de cedir?» (Ara, agost). Aquest tipus de preguntes enfronten el ciutadà amb la seva por i la seva necessitat de seguretat: es tem que la incorporació dels nouvin-guts al món laboral suposi una pèrdua de llocs de treball per als au-tòctons, es tem per les dificultats d’entesa intercultural, es tem per la seva religió i potencial integrisme, etc. És per això que alguns, com Pere Vilanova, plantejaven la solidaritat personal com quelcom sub-sidiari i denunciaven novament la incompetència de la Unió Europea: «Es pot i s’ha d’afrontar el problema racionalment. Per un costat, els

65 Temes a fons

ciutadans poden i han de pressionar els seus governs, i se suposa que aquests han de fer el mateix amb la Unió Europea [...]. Només al final de la cadena es pot i s’ha de començar a fer un inventari del que voluntàriament els ciutadans estan disposats a fer, que no és, o no només, acollir un refugiat a casa. Diners, voluntariat (ensenyar la llengua, assistència jurídica, oci per als nens), vacances, cessió tem-poral d’habitatges no ocupats, etc. [...]. Però és inhumà transferir a una ciutadania angoixada el deure humanitari mentre la Unió Euro-pea campa al seu aire en la seva incompetència» (El Periódico, 15 de setembre).

Fins ara hem parlat de la solidaritat en la seva vessant positiva, és a dir, com a voluntat d’ajudar per part d’uns ciutadans que consideren indigna la resposta institucional envers els refugiats. Però de la soli-daritat també se n’ha parlat en sentit invers. Per exemple, Ignasi Fer-nández Terricabras ens ha recordat la brillant paràbola de Hans Magnus Enzensberger sobre la immigració, que volem reprendre aquí de forma extensa perquè ens permet comprendre el mecanisme psicològic del sentiment xenòfob. Ens diu: «Un tren arrenca amb dues persones en un dels compartiments. Hi estan amples i hi fan una bona estesa [...]. Al cap d’uns quilòmetres, pugen dos viatgers més al mateix compartiment. Els que ja hi eren se’ls miren una mica empipats: què hi vénen a fer, ara, aquests aquí? Però no tenen cap més remei que arronsar les cames i endreçar les seves coses per fer-los espai. En una tercera estació, encara hi pugen dos passatgers més, també amb el seu equipatge [...]. La paràbola crida l’atenció sobre un fet que, en realitat, tots hem viscut en algun mitjà de trans-port: els qui han pujat a mitja ruta, en comptes de solidaritzar-se amb els nouvinguts, reaccionaran amb enuig i incomoditat, com ho havien fet abans els primers ocupants del tren quan ells van aparèi-xer. No se sentiran identificats amb els que acaben d’arribar, sinó amb els que ja hi eren des del principi» (Ara, setembre).

Aquí hauríem de preguntar-nos el perquè d’aquest mecanisme, i la paràbola mateixa ens dóna part de la resposta quan ens parla de l’enuig i la incomoditat amb què es tracten els nouvinguts. En línia amb això, la premsa s’ha preguntat si part de l’actitud xenòfoba que alguns ciutadans europeus mostren envers els refugiats pot trobar explicació, que no justificació, en el tracte degradant que ells ma-teixos han rebut amb anterioritat. I aquesta explicació pot operar tant en casos individuals com en el pla social; per exemple, l’escriptor israelià David Grossman reflexiona sobre l’infern del qual escapen els sirians i sobre els mecanismes d’identificació quan ens diu: «To-dos somos criaturas de contexto [...]: ponednos en un estado de guerra

Però és inhumà transferir a una ciutadania angoixada el deure humanitari mentre la Unió Europea campa al seu aire en la seva incompetència

“

“


continuo y seremos guerreros y odiaremos [...]. Pero dejadnos con-diciones óptimas, respetables, seguras, o simplemente miradnos: vednos, rescatad con decisión nuestros rostros humanos del gran borrado que daña a todos los que resultan difuminados en un movi-miento inmenso, arrancados de nuestros entornos, y hay una gran probabilidad de que encontréis en nosotros algo familiar» (El País, desembre). Així doncs, i per retornar a la paràbola del tren, el que es reclama és que aprenguem a mirar el rostre i les condicions dels nouvinguts que acaben de pujar, a comprendre’n el patiment com si fos el nostre, en lloc de passar de les persones a les xifres tot dient «Vaja, ara n’han pujat cinc més».

De la metàfora del tren podem passar a la realitat del tren i recordar les escenes dels sirians acampats al costat de l’estació de Budapest. Perquè, ara per ara, diu Fernández Terricabras en l’article ja citat, «el problema no és saber quin compartiment triaran els nous passat-gers, [el problema] és que, des de dintre, estem desenganxant el vagó perquè no hi puguin pujar». I l’articulista de The New York Times Mi-chael Ignatieff ressalta l’impacte que pot tenir, en les generacions futures, el maltractament que Europa els ofereix, tot preguntant-se: «Què deuen pensar els sirians, acampats al carrer al costat de l’estació de Budapest, d’aquesta retòrica nostra tan bonica sobre els drets hu-mans i la protecció dels refugiats? Si, un cop més, no demostrem que ho diem de debò, crearem una generació que sempre portarà l’odi al cor. [...] Que Déu ens ajudi si aquests sirians no ens perdonen la nos-tra indiferència» (Ara, setembre).

Reprenem de nou la qüestió de la solidaritat personal i, ja per acabar aquest apartat, volem assenyalar que alguns autors han intentat desemmascarar les mostres de solidaritat expressades per molts i han volgut confrontar el lector, el ciutadà, amb la incoherència i dis-continuïtat de les seves reaccions morals: «Com a societat no som tan millors que els polítics. No ho som en la pràctica, per molt que en la teoria ho vulguem i ho puguem ser. Vivim en un dia a dia d’indiferència glacial –no tots, la majoria– [...]. Vivim en un infanti-lisme emocional que esclata en episodis d’exaltada i plorosa solida-ritat i de seguida torna a estar pendent de l’últim fitxatge del Barça. És una solidaritat ciclotímica» (Albert Pla, Ara, setembre). Un con-cepte suggerent, el de la solidaritat ciclotímica, que ens parla d’una reacció moral ad hoc: la nostra solidaritat no s’expressaria sempre que el necessitat demana ajuda sinó en el moment en què nosaltres decidim dedicar-hi temps i esforços. De la qual cosa es dedueix que allò que veritablement ens importa no és el benestar de l’altre, que pot ser també, sinó, sobretot, la joia que puntualment experimentem

Què deuen pensar els sirians, acampats al carrer al costat de l’estació de Budapest, d’aquesta retòrica nostra tan bonica sobre els drets humans i la protecció dels refugiats?

“

“

67 Temes a fons

pel fet d’ajudar-lo. Reprendrem aquesta qüestió en l’últim apartat d’aquest text.

La identitat europea: «nosaltres» i «els altres»Per la seva magnitud i característiques, la crisi migratòria ha obligat Europa a un autoqüestionament, a una mirada davant del mirall. I, en fer-ho, han estat molts els autors i autores que han posat en dubte la vigència dels valors fundacionals proclamats per la Unió Europea –justícia, solidaritat, igualtat, drets de les minories, tolerància, plu-ralisme, etc.–, i molts els que han mostrat perplexitat, en no reconèi-xer-se en aquesta (nova) identitat. Podem dir que estem davant d’una crisi d’identitat que és també una crisi de legitimitat.

Volem tractar dos grans aspectes en relació amb el tema de la identi-tat. El primer és el de la crisi de la identitat europea, entesa com la persecució d’un ideal compartit que se sobreposa a la identitat cul-tural i nacional dels estats membres; en aquest primer aspecte ens estendrem sobre la manera d’abordar la crisi per part de l’Europa de l’Est i d’Alemanya, perquè la premsa ha ressaltat elements axiològics que creiem d’interès. El segon gran aspecte serà el de la política in-ternacional europea; aquí parlarem de la cultura de la pau, de l’ha bi-tual política de no-intervenció en conflictes extracomunitaris i de les relacions de la UE amb Síria, Rússia i Turquia.

Escac a la identitat nacional i cultural dels estats membres?Han estat molts els autors que han esmentat i criticat les dificultats dels estats membres per assolir un acord entre ells en una qüestió tan important com la crisi dels refugiats. En relació amb el fracàs de la ci-mera celebrada el mes d’abril, en què la Comissió Europea va proposar el repartiment dels migrants per països i quotes, tot inspirant-se en la solidaritat com un dels principis fundacionals de la Unió Europea, Ana Palacio deia: «La mera existencia de estas desavenencias, frente al innegable sufrimiento humano a gran escala, pone en riesgo los valo-res básicos [...] y refleja una preocupante constante en la Unión Euro-pea: los intereses romos de los Estados priman sobre la unidad y la cooperación [...]. El problema estriba en que muchos europeos, y lo que es más grave, muchos Gobiernos, ven a la Unión Europea como dispensador de beneficios [...] pero en ningún caso como un proyecto que les pertenece. La eternización de las crisis económicas y las recri-minaciones entre los Estados miembros han debilitado el sentido co-munitario sobre el que reposan las bases de la Unión Europea y, en este contexto, el desafío migratorio ha hecho aflorar una división peli-grosa. En lugar de reforzar sus cimientos de solidaridad, la Unión se fractura en tomas de posición cortoplacistas» (El País, juny).


La cita que acabem de llegir ens ofereix una explicació de tipus eti-coeconòmic a la manca d’acord entre els estats membres, una expli-cació que ha estat compartida per diversos autors i a la qual s’afegeix la qüestió de l’egoisme dels estats. Una editorial del mes de setem-bre ho expressa de forma molt clara: «L’egoisme s’oposa a l’europeis- me [...]. Queda clar quina és l’autèntica fuga d’aigua del projecte eu-ropeu: la disposició il·limitada a compartir els beneficis i la negativa taxativa a compartir els problemes» (El Punt Avui). Creiem que aquest tipus d’explicació pot funcionar per entendre la reacció espanyola: Espanya va pronunciar-se en contra de les quotes, el mes d’abril, ad-duint dificultats en la seva recuperació econòmica –una taxa d’atur de més del 20 % i dificultats per complir els objectius del dèficit pú-blic–. Tanmateix, la manca de solidaritat d’alguns estats va sorpren-dre i indignar l’opinió pública al llarg de l’any, no només per les ar-gumentacions de tipus econòmic sinó per un aspecte més complex: el de l’amnèsia respecte al passat. Com ens recorda Monika Zgusto-va, «en la posguerra europea los refugiados españoles, tanto los que huían de Franco como los que escapaban de la miseria, encontraron trabajo en otros países. Y los Gobiernos de los países ex soviéticos como Hungría y Checoslovaquia, muchos de cuyos habitantes fue-ron bien acogidos en su momento, muestran una buena dosis de chovinismo. En general, en muchos países europeos la crisis de los migrantes ha ayudado a generar apoyo de los votantes a la derecha populista, xenófoba y excluyente» (El País, juliol).

En efecte, la premsa ha dedicat molts articles a parlar de l’Europa de l’Est, i especialment d’Hongria, el país que més dur s’ha mostrat en contra de la rebuda d’immigrants; un país on el primer ministre, Viktor Orban, va arribar a qualificar d’«error moral» la política ale-manya de portes obertes, un país que ha construït tanques a la fron-tera amb Sèrbia i Croàcia, que impedeix l’entrada de refugiats a l’estació de Budapest, per no parlar del molt mediatitzat incident en què una reportera hongaresa, Petra Lazlo, va fer la traveta a un home amb el fill en braços en un camp de refugiats. La indignació de l’opinió pública en relació amb la posició hongaresa ha fet aflorar discursos sobre la seva història i, segons alguns, la reacció honga-resa pot tenir alguna cosa a veure amb la paràbola del tren que ex-posàvem més amunt; així, per exemple, Monika Zgustova ens diu: «Los centroeuropeos experimentan un profundo sentimiento de ha-ber sido víctimas de la historia. Ese victimismo [...] hace que estos países estiren la mano para recibir generosas ayudas de los fondos europeos sin sentirse obligados a ofrecer nada a cambio. A su enten-der, Europa está en deuda con ellos porque, durante las cuatro déca-das que duró el rigor comunista, los dejó desamparados. [...] Recha-

Queda clar quina és l’autèntica fuga d’aigua del projecte europeu: la disposició il·limitada a compartir els beneficis i la negativa taxativa a compartir els problemes

“

“

69 Temes a fons

zan brindar ayuda tanto por resentimiento como para no perder el privilegio de ser el “primo desvalido”. [...] Con Havel desaparecido no hay políticos de la zona que digan “Je suis un Syrien”» (El País, octubre).

Però a banda d’aquesta explicació basada en el victimisme i el res-sentiment, han aflorat molts discursos sobre qüestions d’identitat nacional i cultural. Les paraules d’Enykö Györi, ambaixadora honga-resa a Espanya, ens semblen molt significatives: «Hungría quisiera solucionar su problema demográfico con políticas en favor de las familias y no con la inmigración. Para Hungría revisten además una importancia fundamental la paz y la armonía de su comunidad ju-día, la tercera más numerosa de Europa, y la ayuda prestada a la in-tegración del pueblo gitano. No obstante, no siente el deseo de impo-ner dicho modelo a sus socios de la UE. [...] Y lo que bajo ningún concepto aceptamos es que quieran decidir otros por nosotros» (ABC, setembre). Un discurs que, a banda de fer notar la reivindicació de la sobirania estatal per sobre de la sobirania europea –potser convé re-cordar aquí que el mateix Viktor Orban ha afirmat en diverses oca-sions, com per desentendre’s de la qüestió, que el problema dels re-fugiats és un problema alemany i no pas europeu, ja que és a Alemanya on els migrants es dirigeixen–, un discurs, dèiem, que apunta a l’establiment de diferències de tracte per col·lectius i ama-ga allò que altres, com l’esmentada Zgustova, denuncien: «Los hún-garos acogieron sin quejas a los refugiados de la ex Yugoslavia y, más recientemente, a ucranianos, o sea a inmigrantes provenientes de culturas en cierta forma familiares. En su opinión, sin embargo, un musulmán representa un peligro» (El País, octubre). Una denúncia que obre un nou tema, el del rebuig de l’Europa cristiana al món mu-sulmà: un rebuig expressat de forma paradigmàtica per l’arquebisbe de València, monsenyor Antonio Cañizares, que es va pronunciar en contra de la rebuda de refugiats amb l’argument que aquests «no son trigo limpio».

Però la por al musulmà no és només la por de la barbàrie de l’integrisme religiós, és a dir, la por que porta a criminalitzar tots els refugiats d’aquesta religió, sinó la por de les dificultats d’entesa in-tercultural, en especial «perquè el paper que sovint imposen a les dones és incompatible amb l’exercici ple de la ciutadania; i perquè per a alguns musulmans la religió hauria de determinar la legislació» (Miquel Puig, Ara, agost). Uns aspectes, els que acabem d’esmentar, que podrien dificultar la integració social dels nouvinguts en les se-ves societats d’acollida i ser font de potencials conflictes entre comu-nitats però que, per a un sector de la premsa i com veurem en l’apartat


que titulem «Pragmatisme», no haurien de ser tan difícils d’abordar si hi hagués una voluntat ferma per part de la Unió Europea. Així, hem formulat el títol d’aquest apartat en forma de pregunta per dues raons: d’entrada, perquè no hi ha un acord unànime de la premsa a l’hora d’afirmar que els migrants suposin un veritable escac a la iden-titat cultural europea en el sentit de ser una amenaça per a la preser-vació dels nostres valors; en segon lloc, perquè, al contrari, alguns afir-men que no donar resposta al problema dels refugiats acollint-los a casa nostra sí que pot fer trontollar aquesta identitat en la mesura que els ciutadans que més valoren la solidaritat, la justícia i la dignitat deixin de reconèixer-se en uns estats membres i una Europa que tan-quen les portes davant del drama.

Tornant a la qüestió de la identitat nacional i en contraposició amb l’actitud dels països de l’Europa de l’Est, cal esmentar que Alema-nya va erigir-se, almenys fins passat l’estiu, en líder moral davant de la crisi migratòria. En efecte, la premsa es va fer ressò de la va-lentia de Merkel i de les seves contundents afirmacions enfront de l’onada xenòfoba al seu propi país: «No hi ha tolerància per als que qüestionen la dignitat d’altres; no hi ha tolerància per als que no estan disposats a ajudar quan l’ajuda legal i humana es requereix [...]. Com més persones diguin això clar [...] més forts serem», va afirmar la cancellera en un centre de refugiats a Heidenau, on, el mes d’agost, desenes de persones s’havien manifestat impedint l’entrada als refugiats i s’havien enfrontat amb la policia. Unes afir-macions que serveixen per recordar-nos, a més, que els límits de la tolerància es troben en els contravalors: intolerància, injustícia, tracte indigne...

Un editorial del mes de setembre il·lustra molt bé la idea que Ale-manya, i França sumada a ella, estaven comandant l’obertura d’Eu-ropa als refugiats: «La crisi dels refugiats ha posat sobre la taula dues Europes. L’una, la que comanda la unitat política, l’hereva del vell ideal europeu, disposada a recuperar els valors que li donen sentit. L’altra, més perifèrica i contaminada pels discursos de la ultradreta, insolidària i autista. Si la crisi de l’euro va establir una divisió nord-sud entre països rics i pobres, la dels refugiats crea una frontera ideològica que, potser, pot ajudar a cicatritzar o relativitzar les feri-des de la crisi de l’euro» (Ara, setembre). Tanmateix, a partir de la tardor érem conscients dels problemes també a Alemanya, on l’opi-nió pública va començar a dubtar que el pla de la cancellera fos l’ade-quat: entre d’altres, el periodista alemany Jochen Bittner parla d’un «optimisme col·lectiu, generat per la política de portes obertes amb els refugiats de la cancellera Merkel» que va durar fins passat l’estiu,

Si la crisi de l’euro va establir una divisió nord-sud entre països rics i pobres, la dels refugiats crea una frontera ideològica que, potser, pot ajudar a cicatritzar o relativitzar les ferides de la crisi de l’euro

“

“

71 Temes a fons

però també explica molt bé les crítiques a Merkel, no només des del front ultradretà sinó també des d’un posicionament pragmàtic. Se-gons Bittner, aquest segon posicionament no pot ser acusat de fo-mentar la xenofòbia però posa en dubte la capacitat d’Alemanya de sortir-se del repte que suposa l’acolliment dels nouvinguts: «Merkel és més enraonada amb els reptes globals que amb els locals, i escolta però no entén la pressió que l’entrada de refugiats posa sobre els municipis [...]. No és clar que puguin trobar allotjament decent si l’allau continua. Això obre la perspectiva d’un hivern de desconten-tament amb alemanys furiosos enfrontant-se a immigrats irats.» I conclou: «Desgraciadament, és probable que, en el seu furor per cas-tigar el sistema, molts alemanys caiguin en la seducció dels populis-mes i empenyin el país cap a la direcció intolerant i reaccionària que fa tant temps que lluita per evitar» (Ara, novembre). I sembla –el març del 2016– que el pronòstic s’està complint: els contraris a la willkommenskultur –cultura de la benvinguda– defensada per Merkel, en-tre ells el partit Alternativa per Alemanya (AfD) o el moviment isla-mòfob Pegida, s’han anat fent forts, esperonats també, val a dir-ho, per esdeveniments abominables com ara els abusos sexuals perpe-trats per immigrants contra més d’un centenar de dones a Colònia durant la celebració de la nit de Cap d’Any. A inicis del 2016 es parlava d’una pèrdua important de popularitat de Merkel al seu país, i els primers mesos de l’any s’ha constatat una certa renúncia de la can-cellera als seus ideals quan, pressionada pels de fora però també per veus crítiques dins el seu propi partit, ha fet marxa enrere en la polí-tica de portes obertes i ha passat a apostar per l’acord amb Turquia i la política de retorn dels refugiats.

La política internacional: responsabilitat, absentisme i doble moralUn altre aspecte que conforma la idea d’Europa és la seva política internacional. I la crisi migratòria ha obligat a fer una anàlisi molt crítica del tarannà de la Unió Europea en aquest àmbit. La premsa ha parlat, en especial, de tres qüestions: de la responsabilitat europea en els conflictes que, avui dia, generen l’èxode migratori; en segon lloc, de la inhibició i l’absentisme europeu en conflictes extracomu-nitaris, i, finalment, de les relacions de la Unió Europea amb Síria i Turquia. Uns aspectes, aquests tres, que apareixen entrellaçats en la majoria dels discursos.

En relació amb la responsabilitat d’Europa i, més àmpliament, d’Occident, s’ha criticat l’explotació del Tercer Món i el cinisme per la venda d’armes als països de l’Orient Mitjà, incidint així en l’origen i el desenvolupament dels conflictes armats. En aquesta línia, José Antonio González Faus parlava de les nombroses necessitats huma-

S’ha constatat una certa renúncia de la cancellera als seus ideals quan, pressionada pels de fora però també per veus crítiques dins el seu propi partit, ha fet marxa enrere en la política de portes obertes

“

“


nes que, al llarg de la història, s’han convertit en oportunitat d’enri-quiment i no d’ajuda per part d’Occident i sense les quals avui dia no tindríem el desenvolupament del qual presumim. I reclamava: «El Occidente llamado cristiano debería organizar una larga liturgia pe-nitencial con un firme propósito de enmienda que no consistiera sólo en repartirse cuotas de inmigrantes, sino en inversiones en los lugares de origen, que cubrieran gastos para subsistir, creando traba-jo y desarrollo, pero sin aportarnos beneficios. [...] Aquellos polvos nos han traído estos lodos. Ahora sólo tenemos dos caminos: seguir enlodándonos hasta inspirar repugnancia, o darnos una buena du-cha de esa austeridad que tanto hemos impuesto a los más pobres» (La Vanguardia, setembre).

Un aspecte aquest, el de la responsabilitat d’Occident respecte al subdesenvolupament d’altres zones del món i la potencialitat dels conflictes armats, que ha estat matisat amb arguments polítics, més enllà dels econòmics. Tal com esmenta Miquel Puig, «els immigrants que es juguen la vida per arribar a Europa fugen dels mals governs: els seus dirigents en són els responsables», la qual cosa, diu el mateix autor, no eximeix Europa de la necessitat d’ajudar-los, ja que «Europa ha de seguir sent solidària amb el Tercer Món si vol mantenir-se com un model per al món [...]». Això enllaça amb una qüestió que, amb l’autor, considerem molt rellevant: «A la llarga, serà inevitable con-cloure que el nostre model –basat en la solidaritat entre els ciuta-dans– és incompatible amb la sobirania dels països mal governats» (Ara, agost). En efecte, el repte de la immigració planteja un límit a la solidaritat que té el mateix caràcter que el límit a la tolerància esbos-sat anteriorment: els nostres valors són incompatibles no només amb la barbàrie sinó també amb els règims dictatorials. De la qual cosa es desprèn la crítica a la passivitat, especialment europea, en-front del conflicte sirià. Una política internacional, la d’Europa, que, per dir-ho amb paraules de Carles Ribera, «va regant el foc amb ben-zina» (El Punt Avui, agost) i que ha portat alguns autors a reclamar la intervenció militar amb la finalitat de pacificar la zona, almenys amb actuacions preventives, aspecte que ja hem esmentat en l’apartat de-dicat a la solidaritat.

Antonio Camacho ho comentava molt clarament en un article que reprenem de forma extensa: «La Unión Europea es esa institución que nunca sabe qué hacer en una crisis. Sin cohesión política ni ope-ratividad ejecutiva, carece de capacidad de respuesta inmediata [...]. Se le atraganta cualquier conflicto [...]; las autoridades comunitarias no fueron capaces de imaginar las consecuencias de su absentismo en la geoestrategia mediterránea. Se cruzaron de brazos en Libia, en

73 Temes a fons

Siria, en Irak, en Egipto, sin calcular que esa deserción iba a provocar grandes movimientos de masas. Permitieron la destrucción de Esta-dos enteros sin que creciese nada en su lugar. O sí: creció la yihad, la barbarie. Y su secuela de gente huyendo [...]. Ahí están: su presión sobre el blindaje fronterizo occidental es el precio de la falta de com-promiso para estabilizar los territorios abandonados a su suerte. Que era la nuestra. [...] Ellos vienen aquí porque nosotros no hemos ido allí» (ABC, agost). El mes d’octubre, i en el mateix rotatiu, aquest mateix autor insisteix amb duresa sobre el comportament de l’opinió pública a Europa i la seva doble moral quan diu: «Los gobiernos eu-ropeos permanecen bloqueados por opiniones públicas entregadas al buenismo y centradas en el plano humanitario [...]. La Unión Eu-ropea tendrá que ir pensando cuántos muertos civiles quiere ver en sus playas por no arriesgarse a recibir de vuelta unos féretros de mi-litares. Unos serán propios; quizá en ese etnocentrismo resida la cla-ve de este bloqueo. Una mentalidad aislacionista que aún cree en la diferencia entre cerca y lejos.»

Fins aquí hem parlat de la responsabilitat i l’absentisme, o deserció, que alguns també qualifiquen d’«aïllacionisme indigne» (Javier Sola-na, Ara, maig). I també hem parlat de la doble moral vinculada a l’eurocentrisme. Tanmateix, volem destacar dues qüestions més que permeten ampliar l’aspecte de la doble moral: la primera té a veure amb el règim de Bashar al-Assad; la segona, amb les negociacions entre la Unió Europea i Turquia. I ambdues tenen un aspecte en comú: han estat tractades pels autors fent referència a la doctrina del mal menor.

En relació amb el règim d’Al-Assad, la premsa s’ha fet ressò d’opinions contraposades: per alguns, en línia amb el posicionament dels Es-tats Units, es tracta d’un règim tirànic que ha de ser liquidat; per al-tres, en canvi, i en línia amb Rússia, es tracta d’una peça clau per acabar amb l’Estat Islàmic que, en conseqüència, ha de rebre l’ajuda d’Europa. Val a dir que és a la premsa editada fora de Catalunya on hem trobat més discursos que denuncien la manca d’un suport més explícit de la Unió Europea al règim sirià i que, amb matisos, defen-sen la posició de Rússia en aquesta crisi. Així, per exemple, Juan Ma-nuel de Prada considera Al-Assad un «dictador relativamente bené-volo» (ABC, agost) i denuncia, en canvi, la doble moral de la Unió Europea: ha finançat, segons De Prada, la formació militar de rebels i opositors al règim i ha contribuït a fer que aquests es convertissin en gihadistes per, finalment, mirar cap a una altra banda quan aquests reben armament de fabricació europea. Altres autors s’han confrontat amb aquest discurs tot recordant la resposta repressiva


d’Al-Assad a les manifestacions que reclamaven reformes i que van significar l’origen de la guerra i de l’èxode massiu: «Una cosa és evi-tar costi el que costi el caos absolut en què va caure l’Iraq després de la invasió dels EUA [...] i una altra és salvar el tirà. [...] Estaria bé que els dirigents disposats a considerar Al-Assad com un mal menor no oblidessin que els quatre milions de refugiats sirians que en la seva majoria estan al Líban, Jordània i Turquia, més el milió aproximat que han arribat a Europa, han fugit no tan sols de l’EI. Han fugit també de les hosts del tirà de Damasc» (editorial, El Periódico, de-sembre). Més enllà, diversos autors han qualificat de vergonyós que la manca d’intervenció occidental a Síria signifiqui el suport, no ex-plícit però real, a Al-Assad, i que els refugiats siguin «les víctimes visibles de la doctrina del mal menor aplicada a Síria per Occident» (Albert Garrido, El Periódico, setembre), atès que, segons aquest ma-teix autor, el que succeeix és que «la vesània de Bashar al-Assad és finalment preferible a la de l’Estat Islàmic, perquè el dictador for-ma part del sistema o el que en queda i els gihadistes constitueixen una partida antisistema amb la qual no hi ha negociació ni compro-mís possible».

Finalment, i en relació amb Turquia, molts autors de casa nostra s’han posat les mans al cap i han parlat d’un «pacte vergonyant» fent referència a l’acord segons el qual Turquia accepta, a canvi de tres mil milions d’euros de la UE, «ser un magatzem de refugiats a l’espera de la seva devolució a Síria i a altres països d’origen» (José Antonio So-rolla, El Periódico, novembre). I continua el discurs crític dient: «I des-prés d’anys de paralitzar les negociacions d’adhesió de Turquia per raons polítiques, econòmiques i demogràfiques, ara s’obre la mà per reprendre els contactes amb els refugiats com a penyora.» També el diari Ara, en un editorial del mes d’octubre, denunciava que «la Unió Europea prefereix pagar a un tercer perquè faci la feina bruta que assumir la seva responsabilitat», un tipus de crítica que ha estat estesa en diversos mitjans. Tanmateix, també aquí trobem matisos, perquè el discurs sobre la dignitat s’ha contraposat al discurs prag-màtic basat en la seguretat, que predomina als rotatius editats fora de Catalunya. Un discurs, aquest segon, del qual oferim un exemple pa-radigmàtic: «Europa acierta al contar con Turquía», diu un editorial d’El País del mes d’octubre, «se trata de un país fundamental para la seguridad de Europa y es bueno que los líderes de la UE hayan sabido interpretarlo así.»

Pragmatisme i voluntatEncetem un darrer apartat on volem recollir diversos arguments a favor d’una actitud més proactiva d’Europa davant de la crisi mi-

Molts autors de casa nostra s’han posat les mans al cap i han parlat d’un «pacte vergonyant» fent referència a l’acord segons el qual Turquia accepta, a canvi de tres mil milions d’euros de la UE, «ser un magatzem de refugiats a l’espera de la seva devolució»

“

“

75 Temes a fons

gratòria. No es tracta d’arguments que es basin explícitament en els vells valors europeus, sinó de discursos que funcionen de la ma-nera següent: parteixen de constatar que la crisi fa temps que es gestava, que era previsible i que era i és possible gestionar-la si hi ha voluntat política per fer-ho; aquesta voluntat, diuen alguns ana-listes, és necessària per criteris demogràfics i estratègics. Ens refe-rirem aquí, així doncs, a autors que, a més d’adduir justificacions humanitaristes, ofereixen també valoracions de caire instrumental per defensar determinades polítiques que la Unió Europea hauria de dur a terme.

La primera d’aquestes argumentacions té a veure amb la demogra-fia. Es diu, d’entrada, que de l’immens contingent de persones que, a tot el món, fugen de la guerra i la persecució, Europa només en rep una petitíssima part, un 4 %, i que nou de cada deu refugiats viuen en països en vies de desenvolupament. En el cas concret dels refugiats sirians, la gran majoria s’han desplaçat al Líban, a Tur-quia i a Jordània. A continuació es denuncia, amb aquestes magni-tuds, l’actitud «espantadissa i gelosa» de la Unió Europea. Tanma-teix, un cop constatada aquesta actitud, s’apunta a considerar la immigració com a solució del problema demogràfic per la davalla-da de naixements i l’envelliment poblacional a Europa, aspecte en el qual hi ha acord entre els economistes que hem pogut llegir. Es tractaria, així doncs, d’acollir els refugiats no tant per raons huma-nitàries, que també, sinó de fer-ho perquè és convenient per al fu-tur d’Europa. De retruc, i gràcies a la creixent circulació de perso-nes, Europa tindria «la possibilitat de renovar el seu sentit i la seva credibilitat» (Judit Carrera, Ara, octubre). Ara bé, és cert que els dis-cursos sobre la demografia s’han acompanyat de comentaris dis-pars sobre el balanç econòmic: mentre que, segons alguns econo-mistes com Núria Bosch, els refugiats poden suposar un efecte positiu sobre l’economia en tant que consumidors, i fins ara els immigrants han estat contribuïdors nets al sector públic perquè paguen més impostos del que reben en forma de beneficis socials, per a altres com Miquel Puig «la contribució que solen fer els immi-grants extracomunitaris mitjançant el seu treball és menor que l’ús que fan dels serveis públics assistencials», de manera que «la càrre-ga recau sobre els autòctons que reben assistència pública, ja que l’han de compartir amb els nouvinguts» (Ara, agost). I, si bé aquest mateix autor conclou que «el cost econòmic cal repartir-lo equitativa-ment però constitueix un preu raonable per esmenar la manca de naixements», també han proliferat els discursos escèptics sobre la integració dels refugiats al mercat laboral: «Es dudoso que un conti-nente que sufre un desempleo considerable y sólo muy lentamente


se está recuperando de la crisis económica sea capaz de ayudarles» (Walter Laqueur, La Vanguardia, maig). Finalment, alguns autors volen fer notar les tensions que es poden crear en la població atura-da, que veu els immigrants –refugiats o no– com una amenaça, i afirmen: «Els nouvinguts només deixaran de ser un problema quan la recuperació econòmica del continent torni a exigir més mà d’obra barata» (editorial, El Punt Avui, desembre).

Un segon aspecte que volem abordar té a veure amb el finançament de l’ajuda als refugiats, perquè queda clar que la crisi financera de la darrera dècada s’ha menjat els recursos que exigeix l’actual crisi humanitària i de seguretat, i això ha fet necessari un finançament excepcional. Uns recursos que, el mes de setembre i en un article publicat al diari Ara, George Soros calculava en quinze mil euros per refugiat: aquests serien, segons l’autor, els diners que la UE hauria de proporcionar per cada refugiat durant els dos primers anys per cobrir l’habitatge, l’atenció mèdica i els costos educatius, i per aconseguir que els estats membres vegin més atractiu accep-tar-los. Si, «tenint en compte la magnitud del repte, no gastar no és una alternativa vàlida», ens diu l’economista Ben Judah, de The New York Times, i pagar les necessitats amb deute públic podria reacti-var la crisi financera de la zona euro, potser val la pena, diu aquest autor, «recuperar els plans encallats per establir un impost sobre les transaccions financeres [...]. Serien diners administrats per Brussel·les i distribuïts a cada país segons les necessitats» (Ara, desembre). Ara bé, com sabem, en lloc d’aquesta o altres polítiques actives per aconseguir finançament, la Comissió Europea ha optat per rebaixar les exigències de compliment del dèficit als països que destinin més recursos a l’acolliment, una estratègia que ha estat criticada pels que consideren que estem tornant, així, a «l’Europa dels mercaders» (Manuel Milián, El Punt Avui, desembre), en re-ferència a la gestió interessada que la Unió Europea i els estats membres fan de la crisi migratòria.

Un altre aspecte que cal destacar té a veure amb la preocupació per l’anomenat «efecte crida», és a dir, pel fet que una política favorable a la rebuda de refugiats per part de la Unió Europea pogués fer créixer més encara l’allau migratòria. Una preocupació que, segons la prem-sa, està força estesa entre la població europea, gelosa de perdre el seu benestar. Sobre aquesta qüestió hi ha hagut articulistes que, de-fugint la justificació moral de l’ajuda als refugiats, han ofert argu-mentacions de caire estratègic; entre d’altres, Sami Naïr exposa que «la única manera de limitar la demanda es el aumento significativo de la ayuda al desarrollo», és a dir, la voluntat, per part de la Unió

La crisi financera de la darrera dècada s’ha menjat els recursos que exigeix l’actual crisi humanitària i de seguretat, i això ha fet necessari un finançament excepcional

“

“

77 Temes a fons

Europea, de millorar les condicions de vida als països d’origen dels migrants, i aposta per «una estrategia solidaria de gestión a largo plazo de las migraciones, como fuente de relegitimación del proyec-to europeo», una estratègia de la qual detalla diversos aspectes sense voluntat d’exhaustivitat, tot assenyalant que convé «reformar un sis-tema migratorio demasiado rígido [...] y considerar a los inmigrantes no una amenaza de guerra, sino una oportunidad para la Europa del siglo xxi» (El País, setembre).

Finalment, també hi ha qui ha considerat urgent resoldre la crisi hu-manitària per raons estratègiques d’un altre caire: «Quan tota una generació creix aïllada i ressentida en un camp de refugiats», ens diu Anne-Marie Slaughter, «es converteix en una font de potencials extre-mistes radicals: no tenen res a perdre, busquen venjança i justícia pel que van patir els seus pares, que van ser expulsats d’un país que, amb el pas del temps, es va idealitzant» (Ara, agost). Un discurs del qual ja havíem parlat en l’apartat dedicat a la solidaritat, que con-fronta la solidaritat amb la por i amb la necessitat de seguretat, i que, en definitiva, instrumentalitza la solidaritat amb l’objectiu de fer d’Europa un lloc segur.

Misèries d’Europa... i del Primer Món: a mode de conclusióVolem tancar aquest article amb dues imatges que enllaçaran amb les idees clau presentades. De les misèries d’Europa, n’hem parlat a bastament al llarg del text: gelosia, por, passivitat, absentisme, cinis-me, egoisme..., per reprendre’n només algunes. Les dues pinzella-des que segueixen van una mica més enllà: ens fan pensar en la ne-cessitat que semblen tenir els europeus per mantenir la diferència, és a dir, la manera com l’existència mateixa d’una diferència entre nosaltres –societat benestant– i els altres –migrants a la desespera-da– resulta autocomplaent. Aquella solidaritat ciclotímica de què parlàvem més amunt té a veure amb aquesta autocomplaença, si bé no es tractaria, tal com ho plantegen els articulistes, d’un problema dels europeus, sinó d’un problema comú a les democràcies occiden-tals, que han assolit nivells acceptables de benestar econòmic, social i polític. Ho veurem tot seguit.

La primera imatge la il·lustra Toni Güell en un article en què parla d’una catalana, l’Anna, que viu a Hamburg amb el seu marit alemany. Ens parla de com l’Anna havia estat esperant el moment de poder ajudar els refugiats que arribaven a Alemanya, de com esperava l’arribada del tren i els preparava packs d’acollida. I, sobretot, del que va sentir quan els va veure baixar del tren: «Estava emocionada, colpida, finalment feia el que durant tant de temps havia volgut fer,

Les dues pinzellades ens fan pensar com l’existència mateixa d’una diferència entre nosaltres –societat benestant– i els altres –migrants a la desesperada– resulta autocomplaent

“

“


però també va tenir algun sentiment incòmode. Sobretot un: eufòria. Una eufòria que va intentar combatre mentre la sentia. [...] Potser no era més que un esclat de realització personal després de la llarga es-pera? No, perquè la satisfacció d’ajudar és una cosa més sòbria, més eixuta. [...] A l’Anna li fa por pensar que va ser un accés (transitori, però terrible) de narcisisme. Aquell narcisisme autoconscient que se’ns escapa cada vegada més per totes les xarxes socials i en tot lloc i moment» (Ara, octubre).

La segona imatge ens l’ofereix José A. Sorolla quan descriu en ter-mes de «xou» i «espectacle grotesc» l’acte polític que es va produir a Grècia el mes de novembre amb motiu de l’acomiadament, camí de Luxemburg, dels primers trenta refugiats reubicats: 21 sirians i 9 iraquians. «A l’aeroport d’Atenes hi havia més polítics que refugiats per fer-se els inevitables selfies i pronunciar grandiloqüents discur-sos buits que serien còmics si no fossin tràgics [...]; [així és com] es converteix la ridícula acollida en espectacle» (El Periódico, 9 de novembre).

Podem plantejar-nos si aquesta necessitat d’esbombar als quatre vents la nostra solidaritat no és més que una derivada menor, una mena de «subtilesa del Primer Món», per dir-ho en termes de Toni Güell, que acompanya la nostra experiència en ajudar. Podria dir-se que el més important, ara per ara, és l’ajuda que puguem oferir: aquells que truquen a les nostres portes potser no estan per plante-jar-se quins són els sentiments que acompanyen les nostres accions. O, dit d’una altra manera, el que espera tothom que puja a un tren és, d’entrada, i com hem exposat més amunt, que se li faci lloc. El narcisisme, l’autocomplaença, la necessitat de fer-ne espectacle se-rien, així doncs, un afegit. Un afegit que els articulistes consideren indigne, però, en tot cas, un afegit.

Tanmateix, el que aquí podem plantejar-nos és si l’autoconsciència d’aquest afegit, que, a parer de diversos autors com Güell i Sorolla, opera en els sentiments de gran part de la societat occidental, no podria resultar un antídot contra el mateix sentiment: si quan faig el selfie em plantejo l’experiència de l’altre potser l’autocomplaença serà menor i el selfie ja no es farà, perquè resultarà dolorós. «Som persones rebent persones», deia Pep Riera en un article ja citat. Però –afegim aquí nosaltres– es tracta de sentir-ho, a més de dir-ho. I per sentir-ho és necessari fer-se càrrec de l’experiència dels altres i sentir que tots formem part d’una mateixa comunitat: segurament no re-soldrem aquesta crisi d’identitat si no som capaços d’ampliar el sen-timent del «nosaltres» fent-hi cabre també «els altres». I això reque-

79 Temes a fons

reix, prèviament, desfer un equívoc: «El problema de la immigració [en referència a la dels refugiats] és confondre el problema, la immi-gració, amb els immigrants, que no són un problema per ells ma-teixos, sinó que en són les víctimes. I com a víctimes han de ser trac-tats» (editorial, El Punt Avui, agost).

En un futur gens llunyà haurem de fer front a la difícil qüestió de la identitat cultural i de la preservació dels nostres valors, en espe-cial la llibertat, la democràcia i els drets humans, davant de col·lectius que no se’ls han fet seus (encara). Segurament haurem d’afaiçonar aquests valors, la qual cosa no voldrà dir rebaixar-los, sinó reformular-los, viure’ls i transmetre’ls de tal manera que les comunitats de nouvinguts s’hi sentin còmodes i se’ls facin seus, perquè el repte de la immigració serà potser també el de convèn-cer, amb seducció i sense coacció –com deia el filòsof pragmatista Richard Rorty–, de la bondat de valors com democràcia, pau, justí-cia, solidaritat, tolerància... Alhora, però, haurem de ser ferms i afirmar, amb Merkel, que no podem tolerar l’actitud dels que es neguen a oferir la seva ajuda. Perquè «de la mateixa manera que hem de trobar les paraules idònies per transmetre idees no nego-ciables –com ara el respecte a la igualtat de drets de la dona, o la separació d’estat i religió per als procedents de l’Afganistan, Eri-trea o Síria–, hem de deixar clar a Orbán i a d’altres el que signifi-quen, segons el nostre parer, els valors europeus; per exemple, en-tre altres coses, el dret a sol·licitar asil, tant si ets musulmà com cristià» (Jochen Bittner, Ara, setembre).

No sabem si la Unió Europea esdevindrà una veritable unió, que vol-drà i podrà corregir el tracte inhumà que ha estat oferint als refu-giats; no sabem si alguns governs europeus ja han fet tard perquè els nouvinguts vegin en Europa un lloc solidari i acollidor o si, en canvi, el rebuig que han experimentat quallarà, en un futur pròxim, en so-cietats plenes d’odi i de ressentiment; no sabem si els governs oferi-ran prou pedagogia interna per controlar els sentiments de por i xe-nofòbia creixents en bona part de les seves poblacions; no sabem tampoc si finalment s’intentaran eradicar, amb valentia i en origen, les causes d’aquesta crisi, i no sabem, en especial, com es gestiona-ran els límits de la solidaritat i la tolerància ni com operaran aspec-tes com la doble moral i la doctrina del mal menor respecte dels que no pensen com nosaltres. Però de la manera com la Unió Europea afronti i resolgui, si és possible, aquesta crisi depèn que el projecte europeu es vegi legitimat i reforçat o que, al contrari, Europa esde-vingui un edifici en runes que ni tan sols estem d’acord en com vo-lem reconstruir.

En un futur gens llunyà haurem de fer front a la difícil qüestió de la identitat cultural i de la preservació dels nostres valors, en especial la llibertat, la democràcia i els drets humans, davant de col·lectius que no se’ls han fet seus (encara)

“

“


Europa davant de les envestides del gihadisme

El 2015 ha estat un any convuls, amb un inici i un final traumàtics per les envestides del gihadisme islamista a París. La primera va arribar els dies 7, 8 i 9 de gener, amb els mortífers atacs a la redacció del setmanari Charlie Hebdo i a un supermercat kosher de la capital francesa, amb el resultat de vint morts (entre ells els tres terroris-tes) i onze ferits, incloent-hi l’atemptat mortal contra una policia el dia 8 de gener. Els atacs incorporaven una forta càrrega simbòlica: anaven adreçats contra els periodistes d’una revista satírica que havia gosat publicar caricatures de Mahoma –de fet, ja havia re-produït les que el setembre del 2005 havia publicat el diari danès Jylland Posten– i contra ciutadans jueus. La lectura pràcticament unànime a Europa i arreu ho va entendre com un atac a la llibertat d’expressió i com una agressió antisemita. L’organització que va reivindicar els atemptats va ser l’Estat Islàmic (EI), també conegu-da com a Daesh.

A la premsa generalista editada a Catalunya i a la resta de l’Estat es-panyol van proliferar els articles sobre la qüestió del gihadisme, so-bretot durant els mesos de gener a març, ja que el 14 de febrer hi va haver un nou atemptat al centre cultural Krundttonden de Copenha-guen, en una conferència on assistia un caricaturista de Mahoma (Lars Vilks, previsiblement l’objectiu inicial de l’assaltant) i en el qual va morir una persona; després de la mitjanit el mateix individu va assassinar a trets un jueu en una sinagoga d’una zona cèntrica de la ciutat. L’atacant va perdre la vida l’endemà a l’estació de Norrebro. L’envestida gihadista, altre cop de l’EI i calcada a la de París, deixaria per tant rere seu tres víctimes mortals i cinc policies ferits.

El 18 de març hi va haver un atemptat a Tunísia, al Museu del Bardo, on van morir 25 persones (21 d’elles turistes occidentals), incloent-hi dos dels assaltants. El país va esdevenir un objectiu recurrent dels gihadistes en dos atemptats més, el juny i el novembre, amb un total de cinquanta morts entre tots dos atacs. Tunísia té també un alt va-lor simbòlic, en ser l’únic país on la transició engegada d’ençà de les «primaveres àrabs» sembla haver reeixit raonablement.

El 2 d’abril el grup gihadista Al-Shabaab va irrompre a la Universitat de Garissa, a Kènia, i hi va matar 147 persones, seleccionades per la seva confessió cristiana. Encara a l’Àfrica, hi va haver assalts a hotels

3.3

La lectura pràcticament unànime a Europa i arreu ho va entendre com un atac a la llibertat d’expressió i com una agressió antisemita

“

“

81 Temes a fons

de Mali el 7 d’agost i el 20 de novembre, amb un total de 33 morts, i Boko Haram va sembrar estralls a Nigèria repetidament durant tot l’any.

Hi va haver altres atemptats, al llarg de l’any, al Iemen, a Kuwait, a Lió, a Beirut..., en què va destacar un octubre sagnant, amb cent morts en un atemptat contra un míting sindical a Ankara el 10 d’octubre, i amb els 224 morts que es va cobrar l’atemptat contra un avió rus mentre sobrevolava la península del Sinaí, a Egipte, el darrer dia del mes. Segons Sami Naïr, el gihadisme a l’Àfrica es caracteritza perquè «colpeja sense contenir-se. Els atemptats suïcides d’aquests darrers mesos van ser perpetrats, això és nou, per dones joves, de vegades encara adolescents». Precisament, l’aparent facilitat del gi-hadisme per reclutar joves d’arreu, i en particular a Europa, ha estat una de les qüestions que més ha inquietat l’opinió pública durant tot aquest període.

El novembre, però, va marcar el colofó de l’espiral de terror. Altre cop a París, i altre cop l’Estat Islàmic, amb una cadena d’atemptats si-multanis a diferents llocs: a la sala de festes Bataclan, prop de l’estadi de futbol on es jugava un partit de seleccions i on era el president de la República, i en diverses terrasses i espais de lleure de la ciutat. El balanç va ser de 129 morts i més de 350 ferits. Un dantesc divendres 13 que quedarà en la memòria històrica de França. Aquest cop no hi havia tant simbolisme (més enllà de la perversió hedonista que re-presenta per als gihadistes un concert de rock), o potser hi havia el pitjor dels simbolismes, propi de l’estratègia de la por: els objectius eren indiscriminats, com a senyal que tota la ciutadania de França era un objectiu potencial. Com diuen la fiscal antiterrorista Dolores Delgado i l’exjutge Baltasar Garzón: «La constante de la violencia te-rrorista no es irracional, sino metódica y meticulosamente planeada y ejecutada, atacando a la sociedad en su conjunto, que no puede blindarse de forma absoluta. Su acción se basa en la certeza del autor y la indefensión de la víctima.»

Ho alertava premonitòriament Fernando Reinares en un dels seus articles, el 7 de gener: «El yihadismo global no ha estado nunca tan extendido como ahora. Tampoco ha sido con anterioridad un fenó-meno igual de polimorfo e internamente competitivo.» Deia competitiu, per la competència establerta entre la ja coneguda Al-Qaeda i l’emergent Estat Islàmic, i entre els respectius grups afins. De fet, al llarg de l’any, el focus de l’atenció mediàtica ha recaigut sobre aques-ta relativament nova organització, atesa la proliferació de les seves accions i la seva estratègia mediàtica basada a represaliar les inter-


vencions armades occidentals amb execucions de presoners i difondre’n les filmacions.

L’enigma de l’Estat IslàmicJoseph S. Nye defineix l’Estat Islàmic a partir de tres característiques clau: com a grup terrorista transnacional, com a protoestat i com a ideologia política de caire religiós. Diu que es va desenvolupar deri-vant-se d’Al-Qaeda, cercant suports en l’islamisme sunnita, per la qual cosa totes dues organitzacions rivalitzen, a hores d’ara. Però l’Estat Islàmic ha aconseguit crear un califat territorialment assen-tat, la qual cosa li dóna legitimitat i el projecta tant a l’hora d’estendre la gihad arreu com per atraure potencials combatents musulmans també d’arreu. Segons Enric González, l’Estat Islàmic neix d’una der-rota, en aprofitar-se del col·lapse de l’Iraq després de la invasió del 2003, i posteriorment de les implosions de Líbia i Síria, fent servir les bases «teocraticoideològiques» d’Al-Qaeda i afegint-hi «el nihilisme de qui no té res a perdre, un terrorisme de tipus artesanal i una mag-nífica maquinària propagandística». En aquest darrer punt coinci-deix amb Nye i altres articulistes, ja que una de les coses que més crida l’atenció de l’Estat Islàmic és la seva habilitat en l’ús dels mit-jans de comunicació actuals i sobretot d’Internet, així com a rendibi-litzar-los per als seus objectius i, en concret, per a finalitats proseli-tistes (Delgado i Garzón ho anomenen «terrorisme tecnològic»).

Un dels nuclis forts del debat és què i com ha propiciat la creació d’un grup d’aquesta mena. Els articulistes detecten tant causes in-ternes –ideològiques– com causes externes –fonamentalment geoes-tratègiques–. Dins d’aquestes darreres, destaca la confluència de la influència externa occidental amb la d’altres països amb interessos a la regió.

Entre els qui subratllen el rol d’Occident hi ha el sociòleg Manuel Castells, que considera que l’Estat Islàmic és fruit de les interven-cions militars dels països occidentals a l’Iraq, Líbia i Síria, en provo-car-ne la descomposició i exacerbar l’enfrontament entre sunnites i xiïtes quan es va permetre un govern iraquià d’aquests darrers sufi-cientment sectari per perseguir la població sunnita. Fawaz A. Gerges apunta en un dels seus articles que l’Estat Islàmic «té la seva base social entre comunitats sunnites pobres i d’origen rural. Un dels punts forts d’Estat Islàmic és apuntar a sectors vulnerables i aprofi-tar el seu ressentiment per dirigir-lo contra el sistema estatal que els ha abandonat. Ofereix una perspectiva utòpica d’abast mundial i un projecte de resurrecció del perdut califat». Castells manté que hi ha hagut una greu concatenació d’errors geoestratègics per part dels

L’Estat Islàmic és fruit de les intervencions militars dels països occidentals a l’Iraq, Líbia i Síria, en provocar-ne la descomposició i exacerbar l’enfrontament entre sunnites i xiïtes

“

“

83 Temes a fons

EUA i dels seus aliats, els quals vénen de lluny, com per exemple aju-dar Bin Laden a crear Al-Qaeda a l’Afganistan per tal de combatre la Unió Soviètica. Com a conseqüència dels errors, l’EI s’ha estès consi-derablement a l’Àfrica i al Pròxim Orient, així com a Europa i fins i tot a la regió xinesa de Xinjiang. Joaquim Coello també reflexionava en aquesta direcció quan deia que «Occident s’hauria de preguntar quants d’aquests conflictes han estat creats per la seva intervenció directa o indirecta en el darrer segle». D’una manera diferent, Dolo-res Delgado i Baltasar Garzón feien al·lusió a altres errors occiden-tals, com el de «no saber dar apoyo a los actores adecuados en las primaveras árabes, y por eso su lugar lo han ocupado los terroristas».

Les causes externes no occidentals apunten a països de la regió en conflicte, com Qatar, Síria (en realitat el règim d’Al-Assad) i princi-palment l’Aràbia Saudita, a qui s’acusa d’exportar el wahhabisme com a doctrina radical, tot finançant les faccions sunnites extremis-tes allà on siguin. L’escriptor i columnista de Le Quotidien d’Oran Kamel Daoud ho explica així en un article a The New York Times que recollia el diari Ara el passat 28 de novembre: «Daeix negre, Daeix blanc. El primer degolla, mata, lapida, amputa mans, destrueix el patrimoni de la humanitat i detesta l’arqueologia, les dones i els no musulmans. El segon va més mudat i és més pulcre, però fa el ma-teix. L’Estat Islàmic; l’Aràbia Saudita. (...) Daeix té una mare: la inva-sió de l’Iraq. Però també té un pare: l’Aràbia Saudita i la seva indús-tria religiosa. Fins que això no s’entengui, potser es guanyaran batalles, però la guerra estarà perduda. Es mataran gihadistes però renaixeran en les pròximes generacions i es nodriran dels mateixos llibres.» Diu de l’Aràbia Saudita que «aquest regne també està basat en una aliança amb una classe religiosa que produeix, legitima, es-campa, predica i defensa el wahhabisme, forma ultrapuritana de l’islam de la qual es nodreix Daeix». Altres articulistes, com la profes-sora d’estudis àrabs i islàmics Luz Gómez, també es fan ressò de com el gihadisme ha esdevingut un negoci controlat per l’Aràbia Saudita i amb la participació d’altres països del Golf Pèrsic, incloent-hi la ci-tació d’informacions segons les quals diverses personalitats saudi-tes (fins i tot un exambaixador als EUA) serien donants d’Al-Qaeda.

De la mateixa manera, diversos articles s’han fet ressò de com el rè-gim d’Al-Assad a Síria té una actitud més que tèbia amb l’Estat Islà-mic, en considerar-los un «enemic útil», de manera que ell aparegui davant d’Occident com el mal menor i així salvar la seva situació. No només no ataca obertament les posicions territorials del califat, sinó que fins i tot a l’inici de la revolta contra la seva dictadura va alliberar una gran quantitat de gihadistes que eren a la presó –i entre ells di-


versos responsables actuals de les faccions més actives– per tal d’alimentar un front de batalla que paradoxalment podia servir bé els seus interessos estratègics.

Diversos autors incideixen en la doble moral que suposa que Occi-dent faci ulls clucs a aquesta realitat. Com deia Josep Ramoneda en el seu article a El País del 13 de gener, «hay algo de absolutamente contradictorio en el discurso de estos días: el modo en que el dinero y los gobiernos occidentales jalean a los países más ricos del Golfo, aún a sabiendas de que varios de ellos financian a los terroristas. Quizás sería bueno que se asumiera que el terrorismo islamista es, entre otras cosas, un arma de política internacional de algunos pre-suntos países amigos. Y se obrara en consecuencia». Certament, són diverses les veus que es qüestionen si cal mantenir aliances de con-veniència amb països que financen l’islamisme radical, i Enric Gon-zález n’és potser un dels més explícits: «La guerra contra el yihadis-mo sólo puede ganarse si, para empezar, se suprime la mezcla tóxica de petrodólares y fundamentalismo que emana de la Península Ará-biga y muy especialmente de Arabia Saudí.»

Es parla de la ideologia islamista com d’una poderosa causa eficient del sorgiment de grups extremistes i eventualment violents. En con-cret, s’acusa el corrent salafista, que aspira a retornar als temps dels salaf, les tres generacions inicials de seguidors de Mahoma. Pilar Rahola considera el salafisme una ideologia «totalitària, teocràtica, ni-hilista, antiliberal i contrària a la modernitat», orientada a l’ortodòxia religiosa i a la conquesta gradual del món tot instaurant un califat te-rritorial cada cop més ampli. La mateixa autora indica com resulta de funcional la ideologia, en dotar els seus seguidors d’ingredients com una èpica històrica, una lluita transcendent i romàntica i l’estatus de-rivat del fet d’esdevenir un heroi d’aquesta lluita. El director del diari El Mundo, David Jiménez, relata la seva experiència al centre Al-Muk-min, un centre formació islàmica de Java, on «más allá del Corán o la virtud, lo que se trataba de inculcar a los alumnos era miedo. Miedo de Occidente, que según los maestros quería destruir su comunidad. Miedo de los norteamericanos, que buscaban ultrajar a sus madres y hermanas. Miedo de todos los que no fueran musulmanes, que cons-piraban para aplastar su religión. Poco a poco, aquellos chicos –no había, por supuesto, niñas– aprendían a deshumanizar al enemigo imaginario. Y así hasta que, convertido en real, se convencían de que había algo heroico en eliminarlo. El niño había sido transformado en terrorista». Jiménez indica que la major part dels participants en l’atemptat de Bali del 2002, on van morir més de dues-centes persones, havien estudiat a Al-Mukmin.

Sería bueno que se asumiera que el terrorismo islamista es, entre otras cosas, un arma de política internacional de algunos presuntos países amigos

“

“

85 Temes a fons

El filòsof Yves Michaud, en una entrevista al diari El País, advertia de les incompatibilitats entre l’ideari islamista i l’ideari occidental, a més de la creixent fractura entre francesos d’origen immigrant i au-tòcton, tot apreciant l’auge del fonamentalisme entre les noves gene-racions, perquè segons ell tenen por de la llibertat i cerquen regles absolutes. En paral·lel, alguns diaris es van fer ressò també que a di-verses escoles de França el minut de silenci havia estat boicotejat per una bona part de l’alumnat, els quals consideraven que els caricatu-ristes de Charlie Hebdo no eren pas innocents, per haver blasfemat contra el profeta.

El dilema de les caricaturesJustament la qüestió de les caricatures ha estat també objecte de debat a la premsa. No com a justificant de l’acte terrorista, però sí per raons de la seva inoportunitat, o com a bona o mala praxi. Es configurava així un dels dilemes ètics que es van succeir al voltant de la qüestió genèrica del gihadisme. Es confronten, en aquest debat, el valor del respecte (a les creences d’altri) amb els de la llibertat d’expressió i de la tolerància. Però també es va parlar del valor de la responsabilitat, en aquest cas per part dels caricaturistes.

Ha estat un debat quantitativament desigual, atès que la majoria dels articulistes han defensat la llibertat d’expressió en termes gaire-bé absoluts, optant per no posar límits a l’ús satíric i humorístic en general de qualsevol institució o de qualsevol col·lectiu. Una de les veus més contundents és la d’Héctor E. Schamis, que defensa el dret a la blasfèmia com un element bàsic de la secularització i de la de-mocràcia, ja que comporta considerar els dogmes religiosos com una narrativa equiparable a qualsevol altra, i en conseqüència tan criticable i satiritzable com una ideologia política, un assaig filosò-fic, una pel·lícula o una obra d’art.

Altres autors, en canvi, consideren que hi ha qüestions especialment sensibles per a algunes persones, les quals poden sentir-se ofeses i atacades pel que no veuen estrictament com una simple manifestació humorística. El professor de l’Institut d’Études Politiques de París i assessor de l’Institut Français des Relations Internationals, Domique Moïsi, pensa que tant les caricatures del diari danès JyllandsPosten com la seva reproducció per Charlie Hebdo van ser una provocació perillosa i innecessària, ja que en una època en què determinades creences religioses es viuen intensament actuar responsablement hauria de portar a «no mofar-se del que és més sagrat pels altres, sigui Jesucrist, Muhammad o l’Holocaust». «No s’ha de jugar amb mistos prop d’un gasoducte o d’un paquet de dinamita», diu.


Com a contrapunt, Flemming Rose, periodista danès i editor del JyllandsPosten i autor del llibre The Tyranny of Silence, defensa que l’acceptació dels tabús recíprocs sobre el que per a cadascú resulta sensible o sagrat, en societats diverses i plurals, «és el camí cap a la tirania del silenci». Al seu entendre, «el preu que tots hem de pagar per viure en democràcia, amb llibertat d’expressió i de culte, és que ningú no tingui un especial dret a no ser ofès».

Entre els articulistes catalans sembla hegemònica aquesta línia d’opinió, per bé que amb alguns matisos. Una bona síntesi ens l’ofereix el professor de filosofia Daniel Gamper, tot citant el que deia Ronald Dworkin a The New York Review of Books el març del 2006 arran, precisament, de la polèmica amb les caricatures del diari danès: «En una democràcia, ningú, per molt poderós o feble que si-gui, pot tenir dret a no ser insultat o ofès.» Per bé que matisa: «La llibertat d’expressió, però, s’ha d’exercir amb responsabilitat, i per això ningú no se’n riu de col·lectius febles o desgraciats. Si ho fessin, és quan trobarien un menyspreu generalitzat.» Tanmateix, no inclou ni les creences ni en particular la religió islàmica (ni cap altra) en aquesta excepcionalitat responsable, tornant a citar Dworkin: «No es pot permetre que cap religió legisli sobre què pot dibuixar-se i què no, de la mateixa manera que no pot legislar sobre què pot menjar-se i què no.»

Joves, europeus i de l’Estat Islàmic: el proselitisme inquietantUn dels aspectes que s’ha abordat més significativament en els dife-rents articles d’opinió de totes les capçaleres ha estat el de l’aparent facilitat de l’Estat Islàmic de penetrar en les consciències de joves europeus i guanyar-los per a la seva causa. De fet, les notícies sobre detencions de joves d’arreu d’Europa quan marxaven a allistar-se a les files de l’EI, o quan preparaven accions sota les instruccions d’aquesta organització, han estat recurrents. Els relativament nom-brosos casos que es donen, sens dubte molts més dels que l’opinió pública s’esperava, han fet disparar les alertes sobre què fa que un o una jove a Europa sigui receptiu a la propaganda del gihadisme glo-bal, i ha qüestionat els diferents sistemes d’integració que es prete-nien essencialment inclusius (bàsicament els models britànic i fran-cès). Ho explica l’investigador Fernando Reinares en un dels seus articles a El País de finals d’octubre: «Si bien apenas el 1% de musul-manes del mundo proceden de Europa Occidental, son un 20% los europeos que han viajado a Siria para unirse al Estado Islámico. Los países de Europa con más afectación, sin embargo, son los que tie-nen musulmanes de segundas o terceras generaciones. [...] Ni el multiculturalismo británico ni el asimilacionismo francés han fun-

En una democràcia, ningú, per molt poderós o feble que sigui, pot tenir dret a no ser insultat o ofès

“

“

87 Temes a fons

cionado, en este sentido. En los jóvenes, se advierte una propensión a tensiones y crisis de identidad derivadas de su atrapamiento entre dos culturas.»

Miguel Ángel Liso, a El Periódico, cerca l’explicació en un feix de trets comuns: «Dificultats per integrar-se en la vida civil d’un país modern per la via de l’educació o la feina, fet que els porta a sentir-se margi-nats, i allunyament i menyspreu dels valors comuns dels països occi-dentals. Les mesquites i oratoris oberts [...] semblen estar substituint l’Estat com a vies d’agrupament “educatiu” per a alguns joves desar-relats que se senten exclosos per la seva condició social i origen.» La major part dels autors posen l’accent en la discriminació que els i les joves d’origen musulmà reben per part de la societat francesa i en la manca d’encaix i oportunitats en un entorn que sovint, més enllà de les seves barriades, apareix com a opulent. La problemàtica social s’encadena des de ben aviat, des del fracàs escolar fins a l’atur, i d’aquest a la marginalitat econòmica i social que els dificulta trobar una identitat satisfactòria en la societat moderna occidental. La per-cepció d’aquesta marginalitat, juntament amb la percepció de la crei-xent islamofòbia, fa que se sentin vexats i agredits per ser qui són, i això porta a la ràbia social immersa en una pèrdua de sentit existen-cial. I l’individualisme i la cultura de l’èxit personal que tant impera a Occident no hi ajuda gens, tampoc. Ho explica diàfanament Michel Wieviorka: «La pèrdua de sentit pot tenir lloc des de la infància, a l’escola o a l’institut, sobretot si es tracta de famílies desestructura-des, monoparentals. Pot continuar a la presó. Pateix un procés d’acceleració per la crisi econòmica, quan les polítiques públiques dediquen mitjans insuficients per mantenir el nivell de treball social o bé els docents en els seus esforços per detectar i ajudar els joves en dificultats. Pot, alhora, remetre a una crisi d’adolescència mal gestio-nada o compresa per l’entorn, a un sentiment de buit existencial que esdevé una situació insuportable, a una cerca de sentit que no aporta la modernitat de la societat de consum. Deu molt a l’individualisme contemporani que insta cadascú a triomfar, a marcar la seva diferèn-cia, a configurar-se en tant que individu singular per més que les con-dicions objectives de l’existència no ho permetin.»

En la mateixa línia, Fernando Reinares atribueix la radicalització gi-hadista a «una explosiva combinación de insatisfacción existencial, privación relativa, odio inducido y crisis de identidad». Walter La-queur rebla el clau quan conclou que «en definitiva, l’absorció cultu-ral de la jove generació d’immigrants no ha estat un èxit i els predi-cadors radicals es van trobar amb un públic més que disposat a escoltar el seu missatge».

La percepció d’aquesta marginalitat, juntament amb la percepció de la creixent islamofòbia, fa que se sentin vexats i agredits per ser qui són, i això porta a la ràbia social immersa en una pèrdua de sentit existencial

“

“


El pas següent és el missatge, efectivament. Un missatge que, contra el desarrelament, ofereix identitats fortes i una lluita èpica, amb la possibilitat de ser algú, fins i tot de ser un heroi. Com diu Pilar Raho-la, «nodrint-los d’un sentit vital i alliberant-los de la soledat i de les seves pors i desconcerts, en un perfecte procés d’abducció que els adoctrina i els fa servils». En un article autobiogràfic que el diari Ara reprodueix, l’escriptor Abdelkader Benali relata les seves vivències com a jove musulmà en la societat neerlandesa, tot dient una frase reveladora: «La temptació de l’extremisme pot ser molt forta quan creixes en un món que sembla que es rigui de la teva cultura.»

Però no són tant unes conviccions profundes com la pròpia crisi d’identitat, apunten la majoria d’autors, ja que tot sovint la captació és per Internet i de joves que mai abans no havien anat a cap mes-quita, o bé que han rebut una formació religiosa molt tardana. De fet, ni tan sols l’entorn econòmic no és sempre el denominador comú, sinó més aviat la crisi de sentit, al marge que aquesta vingui més o menys alimentada per les condicions materials d’existència. Wieviorka ho explica així: «Els joves radicalitzats no procedeixen tots de la immigració, de manera que, partint d’aquest fet, calgui referir-se a la crisi dels suburbis, de l’atur, de la precarietat, de l’exclusió, del racisme i de les discriminacions sofertes: alguns pro-cedeixen de les classes mitjanes, de famílies que han tirat endavant en alguna mesura. El punt de partida prové de l’entrada en escena de certs individus en processos que combinaran lògiques de pèrdua de sentit i lògiques de reconstitució o d’adopció d’un sentit, sense que càpiga proposar un model únic.» I continua: «L’individu rebut-jat, menyspreat, totalment exclòs, que no ha trobat cap lloc en la societat esdevindrà, en darrera instància, un heroi de manera que el seu nom i imatge circularan pels mitjans de comunicació. Els isla-mistes organitzats, els qui gestionen l’esmentada oferta de sentit, saben manipular la consciència dels joves compromesos en aquests processos, infondre’ls confiança, animar-los en aquesta rehabilita-ció o restabliment de l’ideal del jo que permet o propicia la gihad en el marc d’una determinada realitat.»

Aquesta fugida cap endavant té molt de nihilista. Diversos autors ci-ten André Glucksmann, el qual va morir la mateixa setmana dels atemptats de París del mes de novembre, quatre dies abans del fatí-dic divendres 13. Un dels qui millor descriu el nihilisme instal·lat en aquests joves abduïts per l’Estat Islàmic és Ferran Sáez: «Van del fracàs escolar als billars, i dels billars a la mesquita, i després acaben a Síria com podrien haver acabat a l’Antàrtida: sense rumb, sense expectatives, fugint incòmodament de la seva no-identitat, que no té

89 Temes a fons

res a veure amb Síria, ni amb l’islam, ni amb res que s’hi assembli. La seva immolació ni tan sols resulta tràgica: només és una part ac-cessòria del patètic pla de fugida d’un mateix, i el fet que sigui l’últim tram no l’arriba a transformar en un acte heroic. Del no-res al no-res, havent passat uns anys pel no-res. Nihilisme pur, com ho va descriu-re molt bé André Glucksmann, desaparegut fa ben pocs dies.»

Altres autors posen més l’accent en el missatge que en les condi-cions psicosociològiques que en faciliten la recepció i la conversió. Tenen més presència a les capçaleres editades a l’Estat espanyol (so-bretot a l’ABC i a La Razón) que a les que s’editen a Catalunya, però tot i amb això ostenten una determinada quota de presència arreu. Alerten del proselitisme de l’islamisme radical, sigui a les mesqui-tes o per Internet, i –com Enric González a El Mundo– de la perillo-sitat d’un missatge que «enverina d’odi» l’umma o comunitat musul-mana i que s’atribueix «una rotunda superioridad moral sobre el hedonismo y la superficialidad occidentales. Terreno abonado para la violencia». Més contundentment, secunda aquestes opinions el professor de dret constitucional Tomàs Gil, que a El Punt Avui es-criu: «El terrorisme global no s’alimenta només de les desigualtats econòmiques i injustícies socials, sinó que la principal causa del nou terrorisme és la religiosa, fonamentada en una visió integrista del món, i és un enfrontament entre el món civilitzat (el món lliure) i la barbàrie. És un error creure que la tolerància vers els intolerants pot reduir el risc.»

El politòleg Víctor Lapuente ofereix un interessant contrapunt que cal tenir en compte, sobre la desafecció que es produeix quan s’identifica un règim amb la corrupció, i com llavors fàcilment els idearis extremistes s’obren pas. Lapuente ho explica referint-se al lli-bre mig autobiogràfic de Sarah Chayes Thieves of State, sobre com va créixer l’extremisme en un context de corrupció com va ser l’Afga-nistan posterior a la intervenció americana: «Chayes narra cómo funciona este lubricante en la realidad. Ofrece todo lujo de detalles sobre cómo funcionaba el gobierno de Karzai en Afganistán, donde no sólo millones de dólares destinados a la reconstrucción del país acabaron en los bolsillos de unos cuantos amigos, sino que el apara-to estatal acabó reproduciendo los esquemas de una organización criminal verticalmente integrada. [...] Se reprodujo una fractura en-tre un grupo reducido de ciudadanos de primera, con acceso a todo tipo de privilegios, licencias y prebendas, y una mayoría que se sentía ciudadanos de segunda.» Una cosa que ens diu que ja era coneguda per les potències occidentals, però que donaven per descomptat que si algun recurs arribava a la població, malgrat que la majoria es per-

El politòleg Víctor Lapuente ofereix un interessant contrapunt sobre la desafecció que es produeix quan s’identifica un règim amb la corrupció, i com llavors fàcilment els idearis extremistes s’obren pas

“

“


dessin pel camí, aquesta es donaria per satisfeta. Però diu Chayes que «diversos experimentos muestran que los humanos somos como los monos capuchinos, que rechazan un trozo de pepino si su com-pañero recibe un grano de uva por hacer la misma tarea: reacciona-mos frente a la injusticia renunciando a nuestro propio bienestar. Tiramos las migajas que nos dan si percibimos que otros, sin un mo-tivo justo, se apropian de la barra de pan. Priorizamos el sentido de justícia sobre nuestra propia utilidad. No es un detalle menor. [...] No es la pobreza per se, sino el ver a los hijos de las familias influyentes paseándose en lujosos todoterrenos, cosa que indigna a los afganos. Y aquí es donde entran los extremistas religiosos, que ofrecen pureza espiritual como contrapunto a una sociedad sucia. Orden eterno frente a un mundo injusto». Lapuente ens dirà que molts dels mili-tants radicalitzats i que van esdevenir talibans van indicar a Chayes que el principal motiu va ser percebre que el govern era corrupte, més encara que per motivacions ètniques, polítiques o religioses. I diu l’articulista que «un sentimiento paralelo puede estar impulsan-do a muchos jóvenes a combatir por el Estado Islámico, de Siria a las calles de París. [...] En términos relativos (que son los que nos moti-van a los primates), se sienten ciudadanos de segunda. Es esta per-cepción de injusticia, de discriminación, la que alienta la búsqueda de una pureza espiritual. De una justicia divina».

La tendència abassegadorament dominant en els articles d’opinió que parlen del reclutament de joves europeus per part de l’EI és la de preguntar-se pel que falla en els sistemes d’integració de les comuni-tats musulmanes a Europa, i a partir d’aquí els diferents articulistes aborden com hem vist una multiplicitat de línies d’interpretació so-bre els hipotètics factors causals. Ara bé, una tendència minoritària ofereix una interpretació que contrasta amb la línia dominant. És el cas d’Oliver Roy, per exemple, quan qüestiona el poder d’abducció que s’atribueix al salafisme present en certes mesquites, així com la seva extensió. Per Roy, el procés que viuen alguns joves és més aviat d’autoradicalització, mitjançant Internet, i en qualsevol cas, aquest procés el viu una part marginal del jovent, i està molt lluny de ser massiu. De fet, considera que la suposada umma en si mateixa és una comunitat imaginària, atès el grau de dispersió dels musulmans arreu del continent. Més enllà, encara, considera que el grau d’in-tegració dels musulmans és altament satisfactori, i troba un indica-dor en el fet que en tots els atemptats hi ha hagut víctimes musulma-nes en els cossos de seguretat, per bé que lamenta que normalment se’n parli com a excepció d’aquests casos, en comptes de dir que aquesta és la situació normalitzada i que l’excepció són els gihadis-tes. En una línia similar s’expressa el politòleg Pere Vilanova quan

91 Temes a fons

diu que «cal qüestionar si 3.000 fanàtics entre 5 milions de musul-mans a França és o no un fracàs, perquè cal tenir en compte que sempre hi ha persones que per les seves característiques són més tendents a conductes erràtiques o sociopàtiques. No hi ha una socie-tat amb risc zero». Encara més nítida és la formulació del catedràtic d’estadística Albert Satorra en una entrevista a La Vanguardia: «Ara mateix a França la probabilitat que un terrorista sigui musulmà és molt alta; en canvi, la probabilitat que un musulmà sigui terrorista és molt baixa. [...] Hem de saber veure les variables ocultes que ens fan confondre associació amb causalitat.»

Tot i aquests matisos, el debat gravita sobretot al voltant de les cau-ses del suposat dèficit d’integració que porta aquests joves a allistar-se a l’Estat Islàmic, i sol bascular entre hipòtesis que apunten a la manca d’inclusió i a problemes socioeconòmics inherents a la reali-tat del segment sociodemogràfic de joves musulmans, i hipòtesis que focalitzen la seva atenció en la incompatibilitat de valors entre la cultura musulmana i determinats valors que s’identifiquen amb l’Europa moderna i democràtica, la intolerància que se’n deriva en-vers les comunitats islàmiques i el proselitisme exercit pels corrents més fonamentalistes, sigui per mitjà d’institucions o col·lectius as-sentats en territori europeu com a través d’Internet.

És possible un altre Islam? El ventall de les opinions que apareixen en els diaris és ampli, i això fa que l’actitud mostrada envers les comunitats musulmanes ins-tal·lades a Europa –en especial, cap a les institucions que les repre-senten– sigui ambivalent. Són molts els articles que es fan ressò dels comunicats condemnatoris dels atemptats, així com de les mostres de solidaritat de molts musulmans de França i d’arreu del món amb les víctimes dels atemptats, i també d’iniciatives i campanyes de re-buig explícit contra la interpretació que el gihadisme i l’Estat Islàmic en particular fan dels preceptes de l’Alcorà. Tanmateix, si més no una part de la comunitat musulmana resta sota sospita, sigui per les seves actituds d’intolerància, sigui pel seu silenci a l’hora de con-demnar els atemptats.

Walter Laqueur és un dels autors que considerava innecessari i con-traproduent publicar caricatures de Mahoma, però alhora posa l’incís en el paper que la gihad té en l’ideari de l’Islam, i en com està d’arrelada a les comunitats de musulmans, sobre les quals fa planar l’ombra de la sospita: «El deure de dur a terme una guerra santa (gi-had) contra els no creients apareix a l’Alcorà no una ni dues vegades, sinó 160. Alguns ho interpreten com un deure espiritual, però d’altres

El debat gravita sobretot al voltant de les causes del suposat dèficit d’integració que porta aquests joves a allistar-se a l’Estat Islàmic

“

“


com una crida a matar. No queda clar si aquestes comunitats han fet el suficient per tal de distanciar-se dels terroristes i ajudar les autori-tats a identificar-los i detenir-los.»

Miguel Ángel Liso apunta a una incompatibilitat cultural quan critica els matisos que es fan, malgrat condemnar l’atemptat, sobre els lí-mits de la llibertat d’expressió (encara que el debat, com hem vist en epígrafs anteriors, es dóna en un cert grau fins i tot entre articulistes occidentals). Amb tot, per Liso «el problema es troba en el fet que, malgrat que els imams van condemnar l’atemptat, també van dir que riure’s del profeta era una línia vermella que havia estat un error tras-passar, ja que ho consideren una blasfèmia. Davant d’això, cal defen-sar que la publicació de les caricatures de Mahoma no va ser cap error. El dret a la crítica és indiscutible, ara i sempre». D’altres, com Oliver Roy, abunden en la qüestió, tot discutint la compatibilitat entre Occi-dent i l’Islam, en adduir que aquest fa prevaldre la lleialtat a la comu-nitat de creients per damunt de la lleialtat a la nació o a altres reali-tats socials i col·lectives. Més encara, afirma Roy que aquest Islam tampoc no accepta crítiques ni cedeix en normes i valors. Ans al con-trari, més aviat justifica certs tipus de violència, com la gihad. Roy pensa que l’entesa és poc menys que impossible si no és que es porta a terme una reforma teològica en profunditat en el món musulmà.

Altres autors valoren positivament l’Islam i mantenen que les inter-pretacions radicals i violentes són pròpies de faccions fanàtiques que hi ha a tot sistema de creences establert, però que no represen-ten realment l’Islam. Luis María Ansón és una de les veus que advoca en aquesta línia, tot citant diversos passatges de l’Alcorà que parlen de concòrdia i de pau, alhora que fa una crida a no generalitzar ni a confondre els fanàtics amb l’Islam.

El jesuïta i responsable de l’àrea teològica de Cristianisme i Justícia, Jaume Flaquer, és també del parer que «la capacitat de l’ésser humà de pervertir el missatge religiós és infinita». En un alliçonador article a El País explica com l’Estat Islàmic es basa en una mitificació dels orígens de l’Islam, en la creença que s’acosta la fi dels temps i en la proclamació d’una lluita on es diu que la victòria serà per als que visquin com els primers musulmans: la darrera comunitat serà com la primera. Per això es comminen tots els musulmans de totes races i països a tornar a la unitat originària i fundar un Estat islàmic uni-versal. Més enllà de les impostacions apocalíptiques del discurs de l’EI, Flaquer creu necessària una desmitologització dels orígens d’aquest moviment i diu que «no ha de quedar la duda a nadie de que el Islam mayoritario condena a este grupo».

93 Temes a fons

Bernard-Henri Lévy, però, demana als musulmans de França i d’arreu que es manifestin contraris al terrorisme islamista de mane-ra explícita. Per ell, «Hay que liberar al Islam del islamismo», i defen-sa una modernització que entengui que «el culto a lo sagrado es, en democracia, un atentado a la libertad de pensamiento; que las reli-giones, a ojos de la ley, son unos regímenes de creencias ni más ni menos respetables que las ideologías profanas: y que el derecho a reirse o a discutirlas es un derecho de todas las personas». Acaba concloent que la veritable lluita és la de «la civilización plural de Ibn Arabi y Rumi contra los nihilistas del Estado Islámico». En la ma-teixa línia, també Xavier Rius pensa que «hi ha pensadors que veuen compatible l’Islam amb la llibertat i la laïcitat», i en el seu article a El Periódico en fa un llistat: Ghaleb Bencheikh, Fàtima Mernissi, Malek Hebel, Abdennour Bidar... Jean-Marie Colombani esmenta igualment el teòleg musulmà Bencheikh, quan diu d’ell que entron-ca amb una tradició que considera malauradament oblidada: la de l’humanisme musulmà.

El problema, però, del reformisme musulmà que defensa una inter-pretació tolerant i democràtica de l’Islam és, segons autors com Ber-nard Haykel, que aquests són perseguits i emmudits pel salafisme. El salafisme sovint presenta els musulmans liberals com a aliats dels valors occidentals o dels règims titella d’aquests, sent implacable quan els associa amb règims autoritaris, corruptes i despòtics. Com resumeix Sami Naïr, «el radicalisme religiós vol destrossar l’Islam obert i tolerant», i ens participa el seu temor que la situació degeneri en «una guerra sense fi de les identitats ferides».

Potser per la controvertida presència d’Occident, i per l’acumulació del que la pràctica unanimitat dels articulistes entenen com a greus errors geoestratègics, veus com la de Lluís Bassets postulen que «de-ben ser sobre todo los mismos musulmanes y sus representantes, así como los gobiernos más significativos, como el turco o el saudita, los que se distancien de manera convincente de esta forma salvaje de entender su religión».

Una crida que reverbera força en els diferents articles d’opinió, i que sembla trobar un exemple referencial en un article col·lectiu del mes de febrer signat pels líders i estudiosos de l’Islam Felix Marquardt, Anwar Ibrahim, Tariq Ramadan i Ghaleb Bencheikh, i de títol ben significatiu: «¡Demócratas musulmanes del mundo, uníos!». L’article, força autocrític, propugnava un Islam moderat, que defensi l’estat de dret i la llibertat d’expressió, tot dient que «ha llegado la hora de que sigamos los pasos de eruditos como Malik Bernnabi y pongamos

Com resumeix Sami Naïr, «el radicalisme religiós vol destrossar l’Islam obert i tolerant»

“

“


en tela de juicio la doctrina histórica, nostálgica e idealizada que pre-domina en las sociedades de mayoría musulmana. Que examinemos con detalle los fracasos de nuestra civilización, desde la era precolo-nial hasta la de la globalización, y el motivo por el cual las llamadas periódicas a un renacimiento islámico se han quedado casi siempre sin respuesta». Demanava una anàlisi crítica de l’Alcorà i de les tradi-cions profètiques, i per a això emplaçava a una reunió de líders per dur-ho a terme: «Hacemos una llamada solemne a los dirigentes mu-sulmanes comprometidos con la democracia, tanto responsables políticos y religiosos como intelectuales y teólogos, a reunirse en Francia a principios de 2016 para definir los perfiles de una interpre-tación progresista del Islam que esté sólidamente asentada en el si-glo xxi.»

Òbviament, no podem aventurar el resultat que tindran tots aquests moviments que es donen en el si de la religió islàmica, però són tes-timoni de la complexitat i diversitat interna de l’Islam, així com de la lluita soterrada de les seves diferents interpretacions. Probablement, la tensió entre les diferents tendències i la seva dinàmica evolutiva es deixarà sentir també en les comunitats musulmanes d’arreu d’Europa i d’Occident, igual que la sensació de ser en una deriva impronosti-cable i de futur incert.

Cercant respostesLa indignació que van provocar els atemptats arreu d’Europa i de la societat occidental s’ha fet ben patent i així s’ha reflectit en els mit-jans de comunicació, sobretot en els dies immediatament posteriors a cadascun dels atemptats. Potser per mimetisme amb aquest estat anímic, bona part dels autors ha adoptat un to bel·ligerant similar al que en el seu dia va expressar François Hollande quan va dir «França està en guerra» contra la gihad. Els articles que apunten més contun-dentment en aquesta direcció apareixen als diaris ABC i La Razón, i en menor mesura a El Mundo, per bé que arreu trobem articles que fan al·lusió a la «guerra». L’únic factor diferencial és que els articles crítics amb aquesta orientació apareixen únicament a les altres cinc capçaleres: l’Ara, El País, El Periódico, El Punt Avui i La Vanguardia.

Exemples d’un to maximalista són els de Gabriel Albiac a l’ABC o l’almirall en la reserva Ángel Tafalla a La Razón. En el cas d’Albiac, fins i tot va més enllà i no parla de guerra contra la gihad, sinó contra l’islamisme, a qui acusa de ser-ne el promotor: «Estamos [...] en gue-rra: una guerra declarada por el islamismo. Y una guerra la ganan o la pierden los ejércitos. [...] Y “la base” ha pasado a ser un territorio físico entre Irak y Siria, desde el cual coordinar los ataques al infiel:

95 Temes a fons

esto es el “califato”; esto es el Estado Islámico. Esto es lo que hay que destruir. Militarmente. O la guerra se perderá. En Europa.» L’article és del mes de juliol i, com es pot veure, demana obertament una in-tervenció militar al territori de l’Estat Islàmic. El secunda Ángel Ta-falla en un article amb títol ben significatiu –«La víbora islamista»–, en el qual diu: «El peligro no desaparecerá hasta que no cortemos la cabeza a esta venenosa serpiente y destruyamos sus huevos. Y eso debe hacerse en su nido. En la Mesopotamia, en Siria y en Irak. [...] No caben aquí buenismos, ni la neutralidad. Son ellos o nosotros.»

D’ençà dels atemptats del mes de novembre, però, es multipliquen els que parlen de guerra, i Isabel San Sebastián es mostra particular-ment dura amb la gihad, amb qui no és partidària de fer cap mena de concessions, com tampoc a ningú qui en territori europeu no acati els valors que atribueix a la civilització occidental: «La guerra que acaba de empezar no se ganará en el campo de batalla ni acabará en un armisticio. Es una guerra de aniquilación: o su estandarte o el nuestro. No existe compromiso posible. No hay diálogo que valga con los guerreros de la yihad por la sencilla razón de que ellos quie-ren destruir todo aquello que nosotros somos. Nuestros valores, nuestros principios, nuestra civilización, nuestra libertad, nuestro concepto de la vida, nuestra cultura, nuestra tolerancia, nuestra plu-ralidad, nuestra capacidad de adaptación y crecimiento. No es lo que hacemos; es lo que representamos: el progreso. [...] Ahora hay que ir más allá. Defender sin complejos la superioridad de nuestra civiliza-ción y libertades. Exigir el acatamiento de estos valores a los que quieran compartir nuestro bienestar material.»

Però també en els altres diaris hi ha qui s’expressa en termes simi-lars. Per exemple, el politòleg Dominique Moïsi, en un article que el diari Ara reprodueix, diu: «Estem en guerra. No reconèixer-ho seria un error, seria perillós fins i tot. [...] El territori controlat per l’Estat Islàmic ha esdevingut un santuari i un camp d’instrucció. Els territo-ris de l’autoproclamat califat representen per al grup el mateix que l’Afganistan controlat pels talibans significava per a Al-Qaeda als anys noranta. És imprescindible recuperar el control d’aquest terri-tori. I destruir les províncies de l’Estat Islàmic a Líbia, el Sinaí i altres llocs ha d’esdevenir la prioritat número u de la comunitat interna-cional.» Tot i això, matisa que la guerra és contra l’Estat Islàmic, no un xoc de civilitzacions entre l’Occident i el món musulmà, com jus-tament pensa que l’Estat Islàmic voldria.

Els editorials també es mullen, i així com el diari La Razón referenda l’estat de guerra i invoca el dret de legítima defensa, d’altres dema-

La guerra és contra l’Estat Islàmic, no un xoc de civilitzacions entre l’Occident i el món musulmà, com justament l’Estat Islàmic voldria

“

“


nen reforçar els sistemes de seguretat i d’intel·ligència, i augmentar el grau de coordinació entre les institucions policials i militars euro-pees per tal de guanyar en eficàcia. Per contra, altres editorials, com la línia seguida pel diari Ara, veuen un error qualificar la lluita contra el gihadisme com a «guerra».

El sociòleg Manuel Castells defensa repetidament en els seus articles a La Vanguardia que entrar en la lògica de la guerra és un parany con-traproduent: «La guerra és l’estratègia del gihadisme perquè en la guerra guanya qui és més violent i no té por de morir. [...] Les nostres societats es radicalitzen, impulsades per la por, la xenofòbia i l’ara-bofòbia. Es destrueix la convivència.» Per Castells és l’emoció de la por el que promou l’imperatiu de la seguretat i alhora retroalimenta la islamofòbia i, de retruc, l’increment de suports a moviments com Pegida i a opcions polítiques com el Front Nacional de Marine Le Pen. Si es cau en aquest parany, afirma que la vigilància i la repressió preventiva de les comunitats musulmanes a Europa fomentarà enca-ra més la radicalització massiva del seu jovent. L’articulista es mos-tra pessimista, perquè creu que fem tard i no podrem ja aturar l’espiral de barbàrie. Contra la lògica de la guerra, però, considera que caldria treballar per la tolerància religiosa i cultural, la integra-ció social dels joves i una major cooperació internacional.

Carles Boix ens parla d’una disjuntiva en l’enfocament del problema, en clau militar o policial, i recorda que «la decisió de Washington de tractar l’atac de l’11-S com un problema militar i no estrictament po-licial va dur a dues invasions amb costos humans lamentables, l’alienació de bona part d’Europa i de l’opinió pública àrab i un estat de caos polític (o d’impàs en el millor dels casos) al Pròxim Orient. La qüestió de fons ara mateix és si estructurar la resposta com si hi hagués una guerra en marxa és l’estratègia més òptima davant de l’amenaça islamista. Ara mateix jo m’inclino per una acció estricta-ment policial».

Llibertat i seguretatLa preponderància adquirida per les mesures policials i fins i tot mi-litars, i pel fet d’extremar els controls i la vigilància en nom de la se-guretat, ha fet disparar les alarmes en bona part dels articulistes, en especial els que escriuen en les capçaleres, que presenten un ventall més ampli de perspectives d’opinió. Pere Vilanova fa la pregunta clau: «A què estem disposats a renunciar en termes de llibertat a can-vi de seguretat? Estan en joc els fonaments de la nostra convivència social, els nostres valors i una certa manera de donar sentit a les nos-tres existències.»

97 Temes a fons

La catedràtica de dret penal i criminologia i professora d’ESADE Esther Giménez-Salinas recorre a Günther Jakobs per il·lustrar-nos amb la seva teoria del «dret penal de l’enemic». Jakobs va distingir entre el dret penal del ciutadà (que espera que faci algun delicte per tal de sancionar-lo) i «el dret penal de l’enemic», adreçat a subjectes perillosos per la seva proclivitat criminal, i als quals cal interceptar abans que portin a terme els seus actes recurrents i així evitar-ne el perjudici per a la societat. Jakobs defensa que és la reincidència constant d’aquests subjectes en conductes delictives el que fa que no tingui sentit invertir en la seva rehabilitació i sí, en canvi, en controls preventius per tal de neutralitzar-los abans que causin més danys a la societat. Giménez-Salinas diu que, per bé que aquest sistema de-mostra ser útil i eficient de cara a l’estabilitat del sistema, corre el risc de castigar per conductes o idiosincràsies en comptes de per fets, com diu l’autora que passava durant el nazisme amb l’anomenat «dret d’autor». L’articulista constata que d’ençà de l’11-S, i a mesura que el gihadisme ha anat actuant, s’ha anat legislant en la línia del «dret penal de l’enemic», posant la seguretat per sobre de la llibertat. Posa l’exemple de la Patriot Act, als EUA, que va ser criticada per su-posar la suspensió d’alguns drets humans i llibertats civils. En el fu-tur pensa que hi haurà una política criminal més integradora que se-ria un error si hom considerés que és suficient per si sola, tot i que ens deixa una pregunta inquietant: «Com reformarem les lleis si ja hem dit que estem en guerra?»

Enfront d’aquesta tendència, hi ha articulistes i editorials que s’han referit a la qüestió defensant la tesi que no s’hi val tot, per la segure-tat. Es mostren contraris a restringir encara més les llibertats indivi-duals bàsiques, sigui a Internet o en la mobilitat interestatal. El juris-ta i exmembre del Tribunal Constitucional Eugeni Gay afirma que l’estat de dret es fa fort justament en la garantia dels drets i les lliber-tats dels seus ciutadans, i diu que «en això descansa el bé comú dels que l’integren».

La sociòloga Sara Moreno qüestiona la idea (o pre-judici?) fonamen-tal que la llibertat i la seguretat funcionen com a vasos comunicants. Es pregunta si els països amb menys llibertats són realment els més segurs, i reflexiona sobre fins a quin punt les restriccions imposades els darrers temps han servit per aturar els atemptats gihadistes. Con-sidera que la por és la que fa que hi hagi certa connivència i confor-mitat entre la ciutadania a acceptar que en situacions greus la ba-lança caigui del costat de la seguretat en detriment de la llibertat. Però ens alerta dels perills que això té, en la seva conclusió: «En un escenari de por, la idea de seguretat guanya terreny i les llibertats en

L’articulista constata que d’ençà de l’11-S, i a mesura que el gihadisme ha anat actuant, s’ha anat legislant en la línia del «dret penal de l’enemic», posant la seguretat per sobre de la llibertat

“

“


perden, i així és com qui genera la por guanya: tot atacant la demo-cràcia.»

La qüestió de la integracióUn dels elements objecte d’anàlisi ha estat el dels models i polítiques d’integració. L’opinió quasi unànime és que cap dels models no ha funcionat com s’esperava: ni el model multicultural britànic, en què es reconeix la identitat diferenciada tot garantint l’accés als drets, ni el model assimilacionista francès, que demana limitar l’especifici- tat cultural a l’àmbit privat. En dos extrems, trobem des d’articles que defensen que el problema és el multiculturalisme fins a articles que destaquen que sí que hi ha una integració majoritària. Però l’opinió generalitzada és que hi ha un problema d’integració amb els joves de les comunitats musulmanes. Natividad Fernández Sola opina que «la multiculturalidad no se ha aplicado correctamente, ya que al no faci-litar la integración de las segundas y terceras generaciones con la cul-tura y valores de la sociedad europea donde están, se les ha desarrai-gado socialmente y se les ha generado un problema de identidad».

Al que diu aquesta autora sovint hi afegeixen diferents articulistes la qüestió de fons de la discriminació per raó de l’origen –que fa que les teòriques igualtat de drets i igualtat d’oportunitats quedin en una il·lusió fictícia–, la precarietat social i econòmica, la manca d’expec-tatives laborals i vitals dels joves musulmans, l’aïllament en guetos i les profundes desigualtats materials i simbòliques. Dèficits que cal-drà resoldre, segons el sentir de la majoria de les veus amb tribuna mediàtica, perquè quan a hom se’l relega a ciutadà de segona i se li frustren totes les expectatives, és llavors quan sorgeix la desafecció i la radicalització. Jordi Borja és un dels autors que copsa la proble-màtica i la relaciona amb el curt abast de la solució militar: «La con-frontació militar pot liquidar les bases territorials d’aquests movi-ments però no el substrat en el qual es genera la violència. Les poblacions locals del Pròxim Orient o els joves nihilistes europeus multiplicaran les formes d’acció violentes i la dinàmica infernal crei-xerà indefinidament. [...] A Europa l’única solució és anar dissolent el substrat que genera el violent nihilisme: reconèixer els ciutadans d’origen musulmà com a ciutadans de ple dret i amb les seves di-ferències culturals. I, sobretot, mitjançant accions positives que re-dueixin les seves desigualtats socials.»

La professora i investigadora de l’Institut d’Anàlisi Econòmica Lí-dia Farré exposa els resultats d’un estudi dels professors Eric D. Gould i Esteban F. Klor, publicat a l’Economic Journal, en el qual s’analitza l’impacte de l’atemptat de l’11-S sobre la comunitat mu-

Al no facilitar la integración de las segundas y terceras generaciones con la cultura y valores de la sociedad europea donde están, se les ha desarraigado socialmente y se les ha generado un problema de identidad

“

“

99 Temes a fons

sulmana dels EUA. Les agressions verbals o físiques contra les per-sones i les propietats d’aquesta comunitat es van multiplicar per vint entre el 2000 i el 2001 (van passar de 25 per any a 500 per any), per després disminuir i estabilitzar-se al voltant de les 140 per any, tot i que com veiem per sobre de les cotes habituals abans de l’atemptat. La major hostilitat va aïllar encara més la comunitat musulmana; en són indicadors l’augment de la taxa de matrimonis endogàmics en un 7 %, l’increment en un 8 % del percentatge de dones dedicades només a les tasques domèstiques i un important descens en l’ús i domini de la llengua anglesa. En suma, doncs, l’increment d’hostilitat va repercutir negativament en el procés d’integració de la comunitat musulmana als EUA. Per l’autora, els resultats d’aquest estudi són molt significatius i haurien de ser tin-guts en compte a Europa, més encara en la mesura en què la comu-nitat musulmana d’aquí és més nombrosa i té menys recursos econòmics i educatius, per la qual cosa la seva integració pot ser més problemàtica. Per Farré és evident que una actitud de rebuig a la comunitat musulmana «només afavorirà el seu aïllament i possi-ble marginalització, cosa que dóna peu a futurs conflictes polítics, socials i econòmics».

Com a contrast, tenim un article d’Esther Giménez-Salinas que ens parla de la reeixida iniciativa de la ciutat danesa d’Aarhus, on en de-tectar joves que marxaven a Síria o a l’Iraq, o que manifestaven la voluntat de marxar-hi, van renunciar a arrestar-los (en considerar que això intensificaria el seu radicalisme) i en comptes de mesures repressives van instituir un diàleg compartit amb famílies, cossos de seguretat, serveis socials i institucions religioses. Els resultats del període 2013-2014 semblen ser esperançadors, i l’autora advoca per-què en casos de delictes no excessivament greus s’emprin mesures de diàleg, de reparació del dany causat, de mediació i conciliació, en comptes d’exercir mesures d’exclusió.

Javier Solana va encara més enllà, i planteja solucions de caire glo-bal. Pensa que «el principio de convivencia, respeto y tolerancia debe aplicarse incluso a escala global. Por eso en el ámbito interna-cional debe conformarse un marco inclusivo para avanzar hacia el desarrollo social de los países islámicos, rechazando los funda-mentalismos destructivos. El fracaso de las primaveras árabes (a excepción de Túnez) ha dejado a millones de jóvenes sin expectati-vas, frustrados por lo que no ha podido ser. Es aquí donde la yihad puede seducir. El conflicto dentro del mundo musulmán lo han de ganar los musulmanes moderados, a los cuales hay que acercarse y apoyar».

El fracaso de las primaveras árabes ha dejado a millones de jóvenes sin expectativas, frustrados por lo que no ha podido ser. Es aquí donde la yihad puede seducir

“

“


Un repte que Julián Carrión jutja crucial: «El elemento fundamental que decidirá el futuro de Europa es si al fin se convertirá en el lugar de encuentro real entre diferentes propuestas de significado, por dispares y múltiples que sean. Ahora es cuando empieza para Euro-pa la prueba. [...] Que cada cual ponga a disposición de todos su vi-sión y su manera de vivir. Esta colaboración facilitará que nos conoz-camos a partir de la experiencia real de cada uno y no de estereotipos ideológicos que hacen imposible el diálogo.»

La cruïlla dels valors europeusEl fenomen del gihadisme ha esdevingut un sotrac axiològic en el si de la vella Europa. Una Europa que fins fa poc es pensava a si mateixa a partir d’uns valors identitaris que presumia com a definitoris: la lliber-tat, la democràcia, la tolerància, el respecte als drets humans, etc. Però els cops gihadistes han esquerdat el mirall, i ara Europa té més pre-guntes que respostes, fins i tot al voltant de la seva identitat. Ja no és una Europa segura de si mateixa, sinó una Europa que dubta.

En els epígrafs anteriors es confronten valors com el respecte, la lliber-tat d’expressió i la tolerància; o com la llibertat (en sentit ampli), la democràcia, la pau i la seguretat; o com la igualtat, la diversitat, el pluralisme i la inclusió social; o com la coherència, en relació amb els valors predicats i en relació amb els suports i les aliances internacio-nals. La majoria dels articles fan defenses tancades del que hom ano-mena «valors fundacionals» europeus, i en força textos es fa una con-frontació explícita entre aquests valors –explícitament o implícitament considerats com a moralment superiors– i una amenaça gihadista de qui es diu que encarna uns contravalors totalment oposats. Però mal-grat aquestes reafirmacions (o potser en part també per tanta necessi-tat de reafirmar-se), Europa fa la sensació d’estar afeblida. Ho deia el politòleg Carlos Carnicero en un dels seus articles: «Mai la Unió Euro-pea ha estat tan feble i dividida i mai havia tingut al seu davant unes amenaces tan poderoses. [...] La crisi dels refugiats –lligada a aquests atacs, perquè no oblidem que molts fugen del mateix terror que va viure París el 13-N– dóna una idea de la nostra desunió. [...] El proble-ma més greu és la falta d’acord sobre el que és la idea d’Europa.»

Aquest és un dels punts candents: no hi ha, actualment, un consens europeu sobre els límits d’uns valors i uns altres en situacions críti-ques. Quin límit té la seguretat, quan hi ha risc que afecti la llibertat i la democràcia? Fins a quin punt hi ha d’haver límits en el respecte a la diversitat, o en la llibertat d’expressió, o en el pluralisme? Té lí-mits, la tolerància? A dia d’avui, Europa no té respostes clares i con-sensuades a aquests i altres dilemes ètics.

101 Temes a fons

Un altre punt candent és el de la congruència entre els valors predicats i els valors que es practiquen. Europa té un relat relativament sòlid pel que fa als seus suposats valors finals. Però no és tan clar que en la seva pràctica empri valors mediats o instrumentals en consonància amb aquells valors finals. Com diu Josep Ramoneda, «la llibertat es defensa des dels valors, però sobretot amb la pràctica i el seu exercici quoti-dià». La llibertat i també, afegim nosaltres, tot valor que hom es pren-gui seriosament. I Europa es mostra molt feble, a l’hora de practicar els valors que teoritza. La marginació i exclusió social de bona part dels joves de les comunitats musulmanes a Europa no casa bé amb els valors de la igualtat, la inclusió, la convivència, la tolerància, el respec-te a la diversitat i fins i tot la justícia social. En altres àmbits, la gestió del drama dels refugiats tampoc no casa amb la solidaritat, l’acollida a qui fuig de la tragèdia, el respecte als drets humans ni amb la resta dels valors humanistes que Europa s’autoatribueix. Tampoc el que ha passat a Grècia no encaixa amb els valors de la democràcia i la justícia social. Com diu altre cop Ramoneda, «les fractures socials que creixen a Europa no són la millor manera de defensar els ideals il·lustrats que aquests dies es reivindiquen».

De vegades, es titlla fàcilment de «bonistes» les veus que reclamen el respecte a ultrança d’aquests valors humanistes, malgrat que això suposi un sobreesforç per combatre les forces que justament els amenacen. Però Daniel Gamper, tot allunyant-se alhora de les inge-nuïtats excessives, puntualitza que «Europa no pot expulsar immi-grants basant-se en simples sospites. Tampoc no es poden tancar sense proves les mesquites adduint una presumpta perillositat. Els països europeus estan compromesos en la defensa de la llibertat de consciència i religiosa sense prejutjar l’ús que se’n fa, i les eventuals limitacions que s’hi imposin cal que compleixin uns estrictes requi-sits. [...] Això no exclou el control, ni la presència policial intensiva, ni la investigació preventiva». I, tot citant Ortega y Gasset a La rebelión de las masas, explica que el liberalisme «proclama la decisió de conviure amb l’enemic: encara més, amb l’enemic dèbil», referint-se a les minories, i al dret que la majoria els atorga. «Els neoconserva-dors simplistes no tenen el patrimoni del realisme polític. Reclamar el respecte als drets de tothom i l’aplicació sense excuses del deure legal d’acollir els refugiats no són formes d’ignorància i debilitat, ni són una celebració naïf del multiculturalisme.»

És en els moments crítics quan hom realment ha d’actuar d’acord amb els seus valors. Ser solidari és fàcil quan no cal un gran esforç de solidaritat, o quan aquest no té grans costos. El trànsit actual d’Europa és el d’una Europa que es qüestiona els seus valors, que és tant com

La gestió del drama dels refugiats tampoc no casa amb la solidaritat, l’acollida a qui fuig de la tragèdia, el respecte als drets humans ni amb la resta dels valors humanistes que Europa s’autoatribueix

“

“


qüestionar-se la pròpia identitat. El risc és perdre la identitat, per ha-ver-se quedat sense relat, o per restar aquest relat sense cap credibili-tat. De fet, aquesta és la pedra angular del que Wieviorka considera el fracàs axiològic d’Occident, el qual, per l’autor, és susceptible d’explicar la fàcil penetració del gihadisme: «Si cal cercar els orígens, cal consi-derar més aviat el fracàs d’Occident a l’hora de promoure els seus va-lors, els seus models. Fracàs terrible, que es percep tant en les socie-tats del Pròxim Orient com als països occidentals, que no han sabut posar en pràctica de manera acceptable per a tothom la transició post-colonial. Els qui s’aparten de manera violenta dels seus valors univer-sals, de la modernitat, de l’humanisme, de la democràcia, dels drets humans, són també en primer lloc els que no han tingut accés a les seves promeses o els que viuen en la sensació que hi ha un buit entre el que s’anuncia i la realitat, en la qual no volen veure més que hipo-cresia, mentida, corrupció, pretextos falsos.»

Europa necessita, doncs, recuperar un relat axiològicament fort. Cal superar l’esquerda del mirall i que pugui tornar-se a emmirallar, i s’agradi en veure’s. Potser així resoldrà els seus dubtes, i alhora po-drà oposar un projecte humanista a tothom qui hi viu, sense exclu-sions, i fins i tot a la resta del món. Seria, probablement, una de les eines més poderoses per lluitar contra l’amenaça gihadista.

Grècia o com plantar cara al consens europeuLa tercera temàtica que ens proposem disseccionar en aquest apar-tat de «Temes a fons» correspon als esdeveniments ocorreguts a Grècia entre el gener i el desembre del 2015. Uns esdeveniments vin-culats a dos processos electorals i a un referèndum, a les dures nego-ciacions d’un tercer rescat financer del país i a les renegociacions del deute existent. Uns esdeveniments, també, que, més enllà dels fets narrats a les portades i els interiors dels diaris, han generat debats de gran profunditat i han posat al descobert divisions profundes al si d’Europa.

Al llarg de l’any 2015, la «problemàtica» de Grècia ha aparegut fins a 479 cops a les portades de les diferents capçaleres que hem sotmès a seguiment, situant-la en quart lloc pel que fa al nombre d’impactes mediàtics. Tanmateix, les aparicions han estat doblement desiguals respecte a la distribució. D’una banda, el nombre d’impactes difereix

3.4

103 Temes a fons

de capçalera a capçalera, cosa que dóna fe de les diferències dels di-versos diaris quant a la importància d’aquesta temàtica per a les lí-nies editorials respectives (vegeu el gràfic 1).

D’altra banda, crida l’atenció la distribució desigual de les aparicions al llarg de l’any (vegeu el gràfic 2). De fet, es produeixen dos moments de gran intensitat informativa: el primer comença a finals del mes de gener i es manté i fins i tot s’incrementa durant el mes de febrer, per

Gràfic 2. Distribució de portades i notícies de l’interior sobre Grècia al llarg de l’any (nombres absoluts)

450

400

350

300

250

200

150

100

50

0


Gener

Febre

rM

arç

AbrilM

aig Juny

Julio

lAgost

Setem

bre

Octubre

Novem

bre

Desem

bre

Apar

icio

ns

205

6981

30 24 12

75

125

4117

3 1 1

200

10682

64

204

394

134

96

12 13 7

Gràfic 1. Portades i notícies de l’interior sobre Grècia segons capçaleres (%)

El PeriódicoLa Razón

El Punt AvuiABCAra

El PaísEl Mundo

La VanguardiaEl Periódico

La RazónEl País

AraEl Mundo

El Punt AvuiABC

La Vanguardia

18148 1042 60

12,4

13,4

11,3

11,8

11,2

11,2

9,4

6,6

16,8

16,3

15,4

14,8

13,2

13,0

6,9

9,7

Aparicions

Portades Notícies


decaure al llarg del mes de març. A finals de juny l’interès per Grècia reviscola, té el seu apogeu durant el mes de juliol i s’esllangueix no-vament al llarg del mes d’agost. Fora d’aquests dos moments, l’actualitat informativa tendeix a centrar-se en altres temàtiques, i cap a final d’any Grècia desapareix pràcticament dels diaris pel que fa a portades, notícies de l’interior i articles d’opinió. A continuació intentarem relacionar aquests dos pics informatius amb els esdeve-niments que els van motivar.

Grècia o la precipitació dels temps«Hi ha dècades en què no passa res i hi ha setmanes en què passen dècades.» La cita, escrita el 1917, s’atribueix a una persona que va te-nir un paper fonamental en la Revolució Russa: Vladimir Lenin. La frase fa referència a la precipitació dels esdeveniments en determi-nats moments de la història. Una precipitació que ningú no hauria imaginat atès l’immobilisme –aparent– de les etapes precedents i que, malgrat tot, pot menar a la desestabilització de l’statu quo i, pos-siblement, a l’impuls de canvis profunds. D’aquells que només es poden esdevenir –més enllà de si el context objectivament ho per-met– si la situació reuneix determinades condicions relacionades amb elements intangibles, com ara els valors, les mentalitats, les ac-tituds o la cultura en general.

Aquesta mateixa sensació –bo i salvant totes les distàncies amb la Revolució Russa, per descomptat– és la que hom pot tenir fent segui-ment de l’actualitat grega de l’any passat. En menys d’un any, Grècia passa per un cicle electoral complet amb referèndum inclòs i, tot ple-

Gràfic 3. Distribució d’articles d’opinió sobre Grècia al llarg de l’any (nombres absoluts)

90

80

70

60

50

40

30

20

10

0

Mesos Articles

Gener

Febre

rM

arç

AbrilM

aig Juny

Julio

lAgost

Setem

bre

Octubre

Novem

bre

Desem

bre

Apar

icio

ns

65

41

18

106

13

83

28

6 7

0 1

105 Temes a fons

gat, en el marc d’un escenari de dures negociacions amb l’anomenada troica europea (la Comissió Europea, el Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional) relatives a un rescat financer que havia d’evitar la bancarrota i l’impagament del deute, al mateix temps que promoure reformes profundes.

La crònica dels fetsEn termes informatius, l’any grec començava un 25 de gener amb la victòria electoral d’Alexis Tsipras i de Syriza amb el 36,34 % dels vots i 149 escons dels 300 disponibles. I tancava el 20 de setembre del ma-teix any amb una nova convocatòria d’eleccions i una nova victòria de Tsipras i de Syriza amb el 35,46 % dels vots i 145 escons. Com s’avançava més amunt, el gruix informatiu es concentra entre aquests dos comicis i té dos pics informatius fonamentals que coincideixen cronològicament amb les eleccions del gener i el referèndum de principis de juliol. En canvi, les eleccions del mes de setembre són causants d’un petit repunt informatiu, però, per bé que Syriza torna-va a guanyar les eleccions, no van suscitar el mateix interès que esde-veniments anteriors.

Cronològicament, les portades i les peces informatives de l’interior dels diaris van seguir, doncs, la lògica estricta dels fets: a principis de gener es van fer ressò de la campanya electoral i de la possibilitat que arribés al poder una coalició heterogènia de partits d’esquerres, agrupats a l’entorn de la figura emergent d’Alexis Tsipras. Tsipras no era ben bé un novell de la política grega (l’any 2006 ja havia encapça-lat la candidatura Ciutat Oberta, amb la qual va concórrer a les elec-cions a l’alcaldia d’Atenes), però sí un outsider polític considerat pe-rillós, en la mesura que gosava plantar cara al consens europeu, i que, a sobre, tenia opcions reals de guanyar les eleccions. Les projec-cions no anaven errades i una Grècia empobrida, inflamada i atemo-rida confiava en ell i la seva formació per treure el país de l’atzucac econòmic on es trobava immers des de feia quatre anys.

A partir d’aquell moment, els diferents diaris es van fer ressò de les negociacions entre la troica i el govern grec –amb gran protagonisme de Iannis Varufakis, el nou ministre d’Economia– referents a les con-dicions del tercer programa de rescat del país des de l’any 2010. El govern de Tsipras havia guanyat les eleccions refusant frontalment les polítiques i les condicions d’austeritat que s’havien estat impo-sant a Grècia des de fora, insistint en la possibilitat de no pagar el deute, defensant la idea que una altra Europa és possible i, al mateix temps, rebutjant el Grexit com a solució als problemes grecs (i euro-peus).

El govern de Tsipras havia guanyat les eleccions refusant frontalment les polítiques i les condicions d’austeritat que s’havien estat imposant a Grècia des de fora

“

“


Per contra, la troica refusava accedir a un tercer rescat sense tenir la certesa que Grècia emprendria reformes estructurals que tinguessin com a objectiu sanejar l’economia i evitar l’impagament del deute, i altres mesures retallades en els serveis públics i les pensions o l’increment d’algunes figures impositives com ara l’IVA.

Així les coses, les negociacions es van allargar fins al dia 25 de juny, quan després de jornades de negociacions maratonianes la troica va presentar una contraproposta d’acord al govern grec. Una proposta que Grècia va rebutjar i que va ser seguida del trencament de les ne-gociacions i de la convocatòria, per part de Tsipras, d’un referèndum per al dia 5 de juliol, a només una setmana vista.

Dos dies després de l’anunci, el govern grec també es va veure obligat a decretar un bloqueig dels comptes bancaris grecs (popularment conegut com a corralito) per evitar el pànic bancari i la retirada mas-siva de dipòsits. El bloqueig limitava la retirada d’efectiu a només seixanta euros diaris i es va estendre fins al dia 20 de juliol, tres set-manes més tard. Malgrat les penúries, però, el govern grec va acabar guanyant el referèndum amb un resultat aclaparador: el 61,3 % de la població grega es va pronunciar en contra de l’acceptació del pla d’acord.1

Tanmateix, contravenint el resultat del referèndum i havent transcor-regut només una setmana des de la seva celebració, el govern grec va acabar firmant un acord que preveia l’ampliació de les necessitats financeres dels 53.000 milions d’euros inicials a un màxim de 86.000 milions d’euros (la proposta del 25 de juny s’havia vist superada pels efectes del corralito) a canvi de mesures d’austeritat addicionals i de la creació d’un fons de privatitzacions on situar tots els actius grecs vendibles i que servís d’aval del rescat. Un fons que inicialment fins i tot havia de tenir seu a Alemanya, però que finalment es va concedir que fos en territori grec.

Finalment, cap a finals d’agost Grècia torna a experimentar un petit repunt pel que fa a l’interès mediàtic, coincidint amb l’avançament de les eleccions generals gregues, que Alexis Tsipras va convocar per al dia 20 de setembre de 2015 i que tornen a donar la victòria a Syriza amb el 35,46 % dels vots i 145 escons, pràcticament sense desgast electoral.

Tanmateix, com observa Iannis Varufakis en un article de principis d’octubre al diari Ara, el govern emanat de les eleccions de setembre tenia un mandat molt diferent del govern anterior: mentre que el

1. La pregunta del referèndum deia: «Hauria de ser acceptat el pla d’acord presentat per la Comissió Europea, el Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional en l’Eurogrup del 25 de juny de 2015, comprès per dues parts, que constitueixen una proposta conjunta?» El primer document es titula Reformes per a la finalització del programa actual i més enllà, i el segon, Anàlisi preliminar de la sostenibilitat del deute.

107 Temes a fons

mes de gener el govern grec naixia amb l’encàrrec d’aturar uns res-cats i una austeritat insostenibles, el nou govern setembrí rebia un encàrrec molt diferent: l’aplicació del pla de rescat que el mateix po-ble grec havia rebutjat prèviament en referèndum.

Fins aquí arriba l’any grec en termes informatius. Entre les eleccions del setembre i final d’any les notícies sobre Grècia experimenten una davallada considerable. Probablement perquè imperava la percepció que, comptat i debatut, el «problema grec» ja estava si no resolt, sí almenys desactivat per una bona temporada. I també és possible que, com apuntava José M. Marco (La Razón, setembre), passat el re-ferèndum i acceptat el rescat –malgrat el resultat de la consulta–, Alexis Tsipras seguís suscitant desconfiança, sí, però que en canvi hagués deixat de ser percebut com a amenaça.

Dos de tres o no tot és possible: el trilema de RodrikDani Rodrik, professor d’economia política a la John F. Kennedy School of Government de Harvard, va publicar l’any 2011 un llibre que ràpidament s’ha convertit en tota una referència de la literatura sobre globalització. El llibre s’intitula The Globalization Paradox i identifica i analitza una paradoxa –el trilema de la globalització– per la qual no seria possible la combinació simultània de democràcia, sobirania nacional i obertura total dels mercats o hiperglobalització. Segons Rodrik, només podrien combinar-se dos dels tres elements al mateix temps, i sempre a expenses del tercer.

En aquest sentit, teòricament seria possible combinar una globalit-zació il·limitada i la democràcia, però només a canvi d’afeblir severa-ment la sobirania de l’estat nació i de refer les institucions demo-cràtiques i recuperar l’exercici democràtic a una escala diferent: la global. Segons l’autor, però, aquesta opció seria poc viable, atesa la diversitat dels estats nació i la complexitat excessiva d’un govern mundial.

Al seu torn, es podria pensar en la possibilitat de combinar una hi-perglobalització amb la pervivència d’estructures estatals i, per tant, de la sobirania nacional. Tanmateix, aquestes institucions difícil-ment estarien subjectes a un exercici democràtic. Per contra, la polí-tica democràtica es veuria sotmesa a una lògica tecnocràtica i als in-teressos dels mercats internacionals –possiblement difusos, però tanmateix allunyats de les necessitats i de les voluntats de les pobla-cions locals–. Els principals damnificats en serien els drets indivi-duals i col·lectius –socials, econòmics, polítics–. De fet, aquest segon escenari no és del tot fictici. Ans al contrari, no poques problemàti-

En aquest sentit, teòricament seria possible combinar una globalització il·limitada i la democràcia, però només a canvi d’afeblir severament la sobirania de l’estat nació

“

“


ques domèstiques, a casa nostra i arreu, són atribuïbles a aquesta constel·lació.

Finalment, una combinació d’exercici democràtic i de reforçament de la sobirania nacional moderaria una globalització desenfrenada i les externalitats negatives que en poden derivar i que en deriven en no poques ocasions. Aquesta via seria la preferida per l’autor. Posats a triar, diu Rodrik –fins a cert punt a contracorrent del mainstream ideològic–, millor més democràcia i sobirania nacional i menys hi-perglobalització que els altres dos escenaris.

Referint-se a les eleccions gregues del gener del 2015, Joan Subirats (El Periódico, gener) suggereix que aquestes «[...] marquen novament la tensió entre l’expressió democràtica de la sobirania nacional que aquestes mateixes eleccions constitueixen, i les limitacions, cons-trenyiments i interdependències de tota mena que comporta el fet que Grècia sigui membre de la Unió Europea i de molts altres orga-nismes multilaterals. [...]».

De manera anàloga, Francesc-Marc Álvaro (La Vanguardia, gener) es refereix al pacte de govern entre Syriza i els Grecs Independents –aparentment insòlit des d’un punt de vista ideològic: el primer s’ubica a l’extrema esquerra i l’altre és conservador i de dretes–, en termes de pacte d’estat. Un pacte d’estat que seria expressió del «[...] refús a les polítiques d’austeritat de la troica i la voluntat de renego-ciar de tu a tu les condicions econòmiques dins les quals Grècia con-tinuï sent membre de la zona euro i de la UE [...]». Seguint novament Álvaro, «[...] els grecs volen aconseguir dues coses: sortir del clot i deixar de ser tractats com una colònia. Viure millor i no ser humiliats. És el sobiranisme dels que tenen un estat propi però molt avariat [...]».

De forma similar, Manuel Castells (La Vanguardia, juliol) es refereix a la victòria del «no» al referèndum grec com a manifestació de la sobi-rania ciutadana i de la dignitat, en contra de la percepció –molt este-sa– que «[...] els dirigents europeus no poden permetre que els ciuta-dans prenguin la paraula en les decisions clau per a la construcció d’Europa [...]» i que «[...] Europa pateix d’un enorme dèficit demo-cràtic perquè s’ha estat fent a l’esquena dels seus ciutadans. [...]».

De fet, ni més ni menys que Joseph Stiglitz (Ara, juliol), Premi Nobel d’Economia, situa el debat sobre Grècia en el terreny de la política i no de l’economia. Stiglitz és molt dur amb la troica i l’acusa de deixar «[...] al descobert la veritable naturalesa de l’actual disputa sobre el deute, i la resposta no és agradable: està relacionada amb el poder i

109 Temes a fons

la democràcia més que no pas amb els diners i l’economia. [...]». I més endavant: «[...] El tema no són els diners. El tema és utilitzar els terminis per forçar Grècia a sotmetre’s i acceptar el que és inaccepta-ble: no només mesures d’austeritat, sinó també altres polítiques re-gressives i punitives [...]»

Tanmateix, també hi ha qui matisa el trilema de Rodrik adduint raons d’ordre domèstic, pròpies de i només atribuïbles a Grècia i que tindrien a veure amb la plutocràcia gestada al llarg de les últimes dècades entorn de dues famílies: els Papandreu i els Karamanlís. Aquestes famílies haurien alimentat una economia basada en el con-traban, el capitalisme d’estat i la corrupció sistèmica i sistemàtica. En paraules d’Albert Sáez (El Periódico, gener), «[...] entre tots la van matar i Grècia tota sola es va morir. L’austeritat és el cop de gràcia d’un moribund [...]» i insisteix, en un altre article (El Periódico, ju-liol), que entendre el problema grec com a pols entre la democràcia i els mercats seria una simplificació excessiva.

O fins i tot hi ha qui, referint-se al referèndum del dia 5 de juliol de 2016, refusa el caràcter democràtic de la decisió del govern grec, que, lluny d’estar plantant cara als mercats en nom de la democràcia i la sobirania, estaria exercint un greu xantatge contra Europa i entau-lant «[...] un “pulso” con unos socios que habían tenido la insoporta-ble audacia de [reclamar] progresos en lo tocante al Estado de dere-cho, a la justicia social y a la necesidad de meter en cintura a los armadores y al clero. [...]» (Bernard-Henri Lévy, El País, juliol).

Finalment, també hi ha qui bo i acceptant que en el drama grec s’estiguin dirimint qüestions de sobirania i de democràcia, tanma-teix ho fa capgirant els termes del debat: la defensora de la democrà-cia seria Europa. Grècia, en canvi, seria l’alumne díscol que caldria reeducar, reconduir, redimir. Seguint José Maria Carrascal (ABC, ju-liol), la «[...] democracia, según dio testimonio Sócrates con su vida, es obedecer las normas que nos hemos dado, incluso si nos parecen injustas. Los griegos vienen violándolas desde que entraron en la co-munidad europea [...]». I més endavant: «[...] De Bruselas puede salir esta noche [en referència a la nit del 12 al 13 de juliol, quan l’Eurogrup va aprovar el tercer rescat a Grècia] otra Europa distinta a la que co-nocemos: más firme, más coherente, más respetuosa de los princi-pios que se ha dado. Quiero decir, más democrática, pues democra-cia es responsabilidad, individual y colectiva [...].»

El debat democràcia-sobirania-globalització és d’una enorme com-plexitat i ofereix una gran quantitat de matisos. De fet, més que d’un

També hi ha qui bo i acceptant que en el drama grec s’estiguin dirimint qüestions de sobirania i de democràcia, tanmateix ho fa capgirant els termes del debat: la defensora de la democràcia seria Europa

“

“


debat es tracta d’un debat de debats. D’una banda, incorpora la dis-cussió ja clàssica que contraposa democràcia i mercats. Però també posa al descobert una problemàtica que neix amb la construcció eu-ropea i la cessió o compartició voluntària de sobirania per part dels estats membre: la constatació que estats democràticament consti-tuïts (emanats de les urnes i, per tant, legítims) poden bastir estruc-tures polítiques de segon nivell que, malgrat la legitimitat d’origen dels actors constituents, poden incórrer en dèficits democràtics im-portants. Així doncs, la construcció europea donaria lloc a un segon debat, que contraposaria governs democràtics i ciutadans o, si es prefereix, sobirania nacional i sobirania popular.

Finalment, el metadebat de Rodrik amagaria un tercer debat de caire més concret: el que deriva de la contraposició dels diferents demoi europeus. És a dir, el que enfrontaria la legitimitat dels diferents go-verns europeus, cadascun dels quals reclamaria per a si mateix el dret de prendre decisions en benefici del seu demos, dels seus propis ciu-tadans. O, dit altrament, cadascun dels quals reclamaria mantenir la seva sobirania individual potser no necessàriament a costa de, però sí com a mínim malgrat els altres estats, i aquí emergiria, de pas, la de-núncia de «nacionalisme» dels estats enfront de la visió comuna euro-pea. De fet, aquesta és la postura que el mateix Rodrik defensa en un article d’opinió publicat el mes de juliol (Ara): «[...] Aquí no hi ha un conflicte entre el demos grec i els banquers, sinó més aviat entre de-mocràcies europees. En votar no, els grecs han reafirmat la seva de-mocràcia per damunt de la dels altres països de l’eurozona. En altres paraules, han refermat la seva sobirania nacional: el seu dret a decidir el camí econòmic, social i polític que volen seguir [...].» Perquè, se-gons Rodrik (enllaçant amb la seva pròpia teoria), la integració econò-mica no es va acompanyar d’una expansió o aprofundiment de la po-lítica, de manera que la pèrdua d’autonomia nacional no s’hauria vist compensada amb la reconstrucció de la democràcia a una altra esca-la, l’europea. En conseqüència i sempre seguint Rodrik, en l’Europa actual «[...] la democràcia només s’afirma si es proclama la sobirania nacional. I això és el que ha fet l’electorat grec [...]». De forma similar argumenta Josep M. Vallès (El País, juliol), que veu en la victòria del «no» al referèndum «[...] la recuperación de una cierta dignidad de-mocrática consustancial al ideal de la Europa unida [...]».

Finalment, una versió alternativa d’aquesta tercera variant situa el xoc de legitimitats en un terreny sensiblement diferent, molt més concret, tangible, quantificable: en la mesura que el deute grec tin-dria un origen majoritàriament públic –és a dir, amb contribuents d’altres països–, el conflicte no seria tant amb uns mercats sense àni-

111 Temes a fons

ma ni rostre, ni tan sols amb la troica en tant que representant d’aquests mercats, sinó amb els contribuents d’altres països euro-peus (vegeu Xavier Roig, Ara, juliol).

Els grecs dolentsEl segon gran debat que ha suscitat el serial grec al llarg de l’any té a veure amb les diferents accepcions de l’economia imperants a Euro-pa. Amb arguments bastits a partir de memòries històriques particu-lars, de rerefons culturals diferents i també de les constel·lacions de poder a la Unió Europea contemporània, el de l’economia és un de-bat que es tradueix i s’acaba sublimant en el terreny dels valors. Uns valors que es juxtaposen i que competeixen entre si per assolir l’hegemonia ideològica i concretar models polítics i institucionals contraposats. D’altra banda, però, també és un terreny de parlar fo-radat, de diàlegs inconnexos, de llenguatges que no es troben o que fins i tot s’ignoren deliberadament.

Bo i simplificant, la crisi grega –i el problema europeu amb Grècia– s’ha tendit a plantejar en termes maniqueus, com una faula moralis-ta que contraposa els europeus septentrionals (llegiu-hi els ale-manys) austers i treballadors amb els europeus meridionals (llegiu-hi els grecs) malgastadors, irresponsables, despreocupats. La divisió òbviament és falsa –per excessivament simple–, per bé que una idea repetida dia sí dia també als mitjans de comunicació pot acabar es-devenint una veritat inapel·lable.

Hermann Tertsch (ABC, juliol), per exemple, aplaudeix la diligència amb què hauria reaccionat la Unió Europea després del referèndum pel que fa al tancament de l’acord, que hauria permès fer arribar a Grècia uns recursos imprescindibles a efectes d’evitar més patiment a la població, «[...] por mucho que se hayan esforzado en elegir siem-pre las peores soluciones. Por seducidos que estén desde la soberbia y autocomplacencia chovinistas. Por cómodos que se encuentren en el autoengaño nacionalista y narcisista. Por deshonesto que sea ese victimismo y ventajista. [...]». I tot plegat, malgrat la convicció que alguna cosa s’hauria trencat a Europa després del referèndum grec, començant per la confiança entre els socis. Perquè «[...] nadie va a cambiar a los griegos que no quieren cambiar y no pueden cumplir unas condiciones cada vez más exigentes [...]». Perquè, com deia en un altre lloc (ABC, juny): «[...] Grecia es el principal ejemplo de cómo la irracionalidad del populismo, en este caso de extrema izquierda, logra triunfar en un país miembro para crear un cuerpo extraño que rompe las reglas, pervierte todo el funcionamiento de las institucio-nes europeas y lleva a su práctico bloqueo [...].»

La crisi grega s’ha tendit a plantejar en termes maniqueus, com una faula moralista que contraposa els europeus septentrionals austers i treballadors amb els europeus meridionals malgastadors, irresponsables, despreocupats

“

“


José María Carrascal (ABC, juliol) es refereix a Grècia en termes si-milars. Pocs dies abans del referèndum acusava Tsipras de barrut, es lamentava de la concurrència de l’arrogància, el nacionalisme i la hipocresia en la política grega i es preguntava per la solidaritat de Grècia amb Europa, «[...] pues los griegos han venido jubilán-dose antes, pagando menos impuestos (si los pagaban), trabajan-do menos y gozando de más prestaciones que el resto de europeos, que eran los que venían aportando cuotas al Banco Central Eu-ropeo, para que este mantuviera a manguerazos las vacaciones griegas [...]».

Al seu torn, Alfonso Ussía (La Razón, juliol) afirma que «[...] ser grie-go, nacer griego, además de un orgullo es un chollo [...]. Grecia se ha acostumbrado a vivir de los demás. Su economía es la síntesis de la chulería. Esa sociedad sin clase media, sin industria [...] y sin decoro, ha aceptado su condición de chupóptera de un sistema. Recibo y no respondo. Me financian y no devuelvo. En Grecia se ha establecido un régimen comunista que intenta esconder en sonrisas y gestos po-pulistas la gravedad de su degradación. [...]», per acabar reblant: «[...] Grecia, y es doloroso escribirlo, hoy no solo es nada, sino menos que nada [...].»

A diferència d’altres diaris, els columnistes de l’ABC i de La Razón fan front comú en contra dels grecs. La seva veu és gairebé unànime. Les fissures, mínimes. Les raons, en canvi, ben concretes: la por de con-tagi, sobretot polític. D’aquí les referències al «règim comunista», en referència –aquí velada, però la majoria de vegades ben explícita– a Syriza i el perill que representa per a Espanya com a font d’inspiració de Podemos. La qüestió del spillover o del contagi polític, però, el tercer gran debat de l’any relacionat amb Grècia, l’abordarem en la propera i última secció d’aquest apartat.

A l’altre extrem, en canvi, hi trobem veus com la de Paul Krugman (Ara, juliol) –un altre Premi Nobel que ha aixecat la seva veu en la crisi de Grècia–, que intenta combatre el maniqueisme a què ens re-feríem més amunt tot recordant que de crisis, a Europa, n’hi hauria per donar i per vendre: a Espanya, a Portugal, a França o a Itàlia, això no és cap novetat. Però també a la nòrdica Finlàndia, que hauria per-dut el 10 % del seu PIB al llarg dels últims vuit anys per la combina-ció d’una caiguda dels preus de productes forestals –una de les prin-cipals fonts de d’exportacions del país– i la manca de competitivitat de certa indústria vinculada a les noves tecnologies (llegiu-hi Nokia). I tanmateix, ningú no gosaria acusar Finlàndia d’irresponsable o de panxacontenta.

113 Temes a fons

Seguint Krugman, el que de debò estaria sobre la taula seria el reco-neixement del fracàs de la creació de l’euro, que –sobretot per a les economies meridionals– seria una camisa de força. Tanmateix, ac-ceptar aquest fracàs implicaria haver d’acceptar més coses, totes de difícil digestió per a segons qui: que el fons de la qüestió no seria moral i que, en conseqüència, el remei no seria la disciplina fiscal; que el rescat es podria arribar a interpretar com a acceptació de l’error original (la creació de l’euro), o que el Grexit –i l’impagament del deute– podrien arribar a ser respostes plausibles, viables o fins i tot recomanables per a Grècia, amb les conseqüències imprevisibles que això podria tenir per a Europa.

Per acabar, cal fer referència a un espai intermedi de matisos, de zo-nes grises i de reflexions equidistants que ha quedat si no ofegat sí oprimit pel soroll dels extrems. Es tracta d’un espai de reflexió tot sovint coincident amb l’anàlisi i la solució que proposa Krugman, però que posa accents lleugerament diferents.

És un espai que no nega necessàriament la complexitat política de la crisi grega, que no gira la cara al patiment de la societat grega i que problematitza la idea de solucionar un deute impagable amb encara més deute, sobretot si implica agreujar la situació d’emergència so-cial amb mesures d’austeritat addicionals.

Tanmateix, es tracta d’un espai que s’exposa a esdevenir blanc de crítiques, en la mesura que posa sobre la taula elements addicionals. Xavier Roig (Ara, juliol), per exemple, apunta a la manca de reformes que s’haurien dut a terme a Grècia i que dificultarien la solidaritat de la resta dels estats membres.

Josep Oliver (El Periódico, gener) confirma que «[...] el que es dirimeix a Grècia va més enllà dels problemes d’endeutament. El nucli dur són [l’absència de] les reformes. [...]». I en un altre article del mes de juliol alerta de les característiques del deute grec, que provindria majori-tàriament (en més del 70 %) d’estaments públics (governs europeus, BCE, fons de salvament europeu i FMI) i, per tant, en última instància, dels contribuents d’altres països europeus. Sota aquest prisma, per tant, les crítiques dirigides cap a la troica –per ser despietada, abusiva, corrupta, etc.– i la defensa o la simple acceptació d’un possible impa-gament del deute grec prendrien un caire diferent o, en tot cas, posa-rien de manifest la complexitat del problema grec.

Perquè, efectivament, es tractaria d’un espai que reivindicaria, de forma més o menys explícita, la complexitat del problema grec, que

Seguint Krugman, el que de debò estaria sobre la taula seria el reconeixement del fracàs de la creació de l’euro, que seria una camisa de força

“

“


tindria l’origen en una classe política i uns governs que haurien em-pès el país cap al precipici (Joaquin Almunia, El País, març), que no es podria reduir a teories conspiratives d’Europa o dels mercats con-tra Grècia (Ferran Sáez, Ara, juliol) i que no seria reduïble a l’equació reformes = austeritat (Santiago Carbó, El País, febrer). O com reblava Miquel Puig a principis d’any: «[...] La qüestió no és [...] si Syriza se’n sortirà o no en la seva negociació amb la troica. La qüestió és si el seu pla és viable. No ho té gens fàcil, perquè exigeix recaptar més impostos en un país on els que els han de pagar no estan acostumats a fer-ho i implantar la meritocràcia en un país on la norma és el clientelisme [...].»

Syriza i Veneçuela i ETA i Podemos o que Déu ens lliuri del contagi grecFinalment, un tercer debat que sobresurt amb força al llarg de l’any és el relatiu a la por del contagi ideològic de tot allò que prové de Grècia, especialment en el terreny polític. Es tracta d’una por força estesa, compartida per columnistes de dretes i d’una esquerra mode-rada. No, en canvi, per l’extrema esquerra, per bé que la seva defensa de Grècia, de Syriza i de Tsipras es va primer matisant al llarg de l’any per acabar-se apagant a partir del mes d’octubre.

El debat situa Grècia en una posició més o menys similar i més o menys distant d’Espanya i de Catalunya en funció dels interessos i dels objectius que defensa cada columnista o cada capçalera. Uns interessos i uns objectius que es poden deduir del grau de simpatia que desperten l’ideari de Podemos i Pablo Iglesias, i del grau de re-buig que desperta una possible victòria electoral d’un partit que –si ens atenem al seu discurs– va néixer amb la missió de remoure les estructures polítiques i d’enfonsar el bipartidisme secular d’Espanya, d’acabar amb la corrupció i el capitalisme d’amics i de canviar les estructures econòmiques. D’això alguns en diuen regenerar i dignifi-car la vida pública espanyola. D’altres, en canvi, ho titllen de populis-me del més perillós.

D’una banda hi ha qui, des de la distància ideològica, estableix certs paral·lelismes entre la situació grega dins d’Europa i la catalana dins d’Espanya. Francesc-Marc Álvaro (La Vanguardia, gener), en un arti-cle que ja hem citat més amunt, interpreta el pacte de govern poste-rior a les eleccions del mes de gener entre Syriza i els Grecs Indepen-dents com a pacte d’estat, en la mesura que permetria al govern grec recuperar sobirania en benefici de la població. I, en una crítica vela-da a formacions d’esquerres de casa nostra, afirma que «[...] la nova esquerra grega dóna prioritat a l’eix nacional a l’hora de fer govern

115 Temes a fons

perquè sap que sense aquest no hi ha eix social que es pugui abordar seriosament. [...]».

Antoni Vives, en canvi (Ara, gener), es queixa del «[...] papanatisme pseudogrecofílic en el qual han caigut alguns comentaristes, i alguns polítics del país [...]», justifica el seu article, «pel fet d’haver sentit dir que Catalunya mai no havia estat tan a prop de Grècia, políticament parlant [...]», i conclou que «[...] tenim problemes, esclar, molts d’ells relacionats amb el que el procés actual cap a la independència mira de solucionar. No ens en sortirem mirant cap a Grècia. No ens distra-guem, i deixem-los en pau. [...]». Només quatre mesos més tard, a fi-nals de maig, Ada Colau va guanyar l’alcaldia de Barcelona amb Bar-celona en Comú, una confluència de partits i moviments socials que s’emmirallava en la Syriza grega i tenia Tsipras com a referent po-lític.

També hi ha qui aprofitava el pacte de govern del mes de gener per fer doblement llenya de l’arbre caigut, carregant contra l’esquerra grega (amb vista a Podemos) per pactar amb el diable de la dreta na-cionalista; però també carregant contra el nacionalisme grec (amb vista a Catalunya) per fabricar un enemic exterior en lloc d’enfrontar els problemes interns (Arcadi Espada, El Mundo, gener).

En un to més agressiu, Iñaki Ezquerra (ABC, febrer) fa les mateixes vinculacions mentals Syriza-Podemos-nacionalismes, tot i que va un pas més enllà i introdueix un element que aquest mateix diari, però també La Razón –i en segons quin moment, també d’altres–, s’han esforçat a vincular durant tot l’any a Podemos amb l’objectiu d’evitar-ne l’ascens: la indulgència –a voltes amb insinuacions de connivèn-cia– amb ETA. Com diu Ezquerra: «[...] En Grecia se repite, con tintes previsiblemente más trágicos, la historia del zapaterismo, que fue, paradójicamente, la de la progresiva renuncia a todos los órdagos de Zapatero. El mandato de éste consistió en una larga enmienda a sí mismo en la negociación con ETA y en la negación de la crisis; en las promesas al nacionalismo catalán y al vasco; en los cheques bebé y en la resistencia a fijar un techo del déficit. Acabó reculando en todo, pero tarde, mal y a un caro precio que aún estamos pagando. En rea-lidad Syriza y Podemos no son más que esa misma historia con tintes más demagógicos y exóticos [...].»

Però ETA no ha estat l’únic element que s’ha fet servir des dels mitjans de comunicació per desprestigiar o criminalitzar Podemos o la seva ideologia. A base d’establir connexions amb la Veneçuela d’Hugo Chávez i de Nicolás Maduro s’ha intentat vincular Pablo Iglesias, Íñigo

La nova esquerra grega dóna prioritat a l’eix nacional a l’hora de fer govern perquè sap que sense aquest no hi ha eix social que es pugui abordar seriosament

“

“


Errejón i Juan Carlos Monedero –i Podemos en general– amb el comu-nisme, les dictadures i els populismes llatinoamericans, la manca de respecte pels drets humans o la corrupció, a més de la violència i el terrorisme. Un cop ben rebregat, Podemos es vinculava amb Grècia.

Així, Alfonso Ussía (La Razón, març) dispara: «[...] Mientras Iglesias, reconocido por sí mismo como un asiduo lector de Stalin, el mayor asesino de la Historia de la Humanidad, su protector y protegido Ma-duro establecía en Caracas divertidas comparaciones de mostacho entre el bigote del criminal soviético y el suyo. Y mientras Iglesias suspendía la reunión que iba a tener lugar en el sur de Francia, acom-pañado de Íñigo Errejón con dos individuos de Sortu, es decir, con dos destacados proetarras, su ídolo económico griego, Yanis Varufa-kis, se fotografiaba en la terraza de su piso de Atenas, sito en la falda de la Acrópolis, abrazando a su guapa mujer y mostrando la terrible pobreza y humildad de su vida cotidiana. [...].»

En resum, i per dir-ho en termes manllevats de la geometria: la trian-gulació amb Grècia acabava de quadrar el cercle i permetia establir equivalències i lectures interessades, només interpretables en clau de consum intern. Alguns diaris han fet front comú contra Grècia per raons molt concretes, totes alienes al problema grec i relaciona-des, en canvi, amb la por del contagi polític i de l’ascens de Podemos a Espanya. És el cas de l’ABC o de La Razón, que, més enllà d’oferir una línia editorial dura amb Grècia i molt explícita insistent en la vinculació de Podemos amb ETA i Veneçuela, conserven una homo-geneïtat extraordinària també en les seccions d’opinió. Les fissures són, com dèiem abans, mínimes.

Valors formulats i valors practicats en una Europa debilitadaDe la mateixa manera que el fenomen del gihadisme ha estat i és un sotrac axiològic per a Europa, en la mesura que contribueix a debili-tar els seus valors fundacionals i a accentuar-ne les incongruències, a més de soscavar-ne la identitat (llegiu l’article sobre gihadisme, pàg. 80), i que la crisi dels refugiats hauria situat Europa davant d’un mirall que reflectiria les seves misèries i les fortes contradiccions en-tre el discurs oficial i la política concreta (llegiu l’article sobre els re-fugiats, pàg. 57), de la mateixa manera, doncs, que gihadisme i refu-giats haurien tensat el projecte europeu, la problemàtica grega també ha contribuït a debilitar substancialment els valors identitaris d’Europa i, en última instància, la seva raison d’être.

Per una banda, en els escassament nou mesos que dura la crisi grega s’han reobert velles ferides que semblaven definitivament enterrades,

117 Temes a fons

i s’han bastit de nous vells murs que semblaven també definitivament eradicats. El ressorgiment d’una clivella nord-sud amb una forta càr-rega axiològica ha debilitat uns lligams ja de per si afeblits per les con-seqüències d’una crisi econòmica que ha tingut efectes desiguals a Europa. Així, al nord civilitzat, treballador i productiu, a més d’honest, previsor i estalviador se li ha volgut contraposar una Grècia tramposa i deshonesta, gandula i improductiva, orgullosa i de poc fiar.

D’altra banda, s’ha obert una nova rasa, un solc profund que se su-perposa a l’anterior divisió i que la reforça: la que confronta valors de caire més social i polític, com ara la unitat, la diversitat, la igualtat, la inclusió social i la solidaritat, amb altres de caire més econòmic com ara la feina, l’austeritat o fins i tot la lluita contra l’endeutament o la inflació.

Es pot dir que la crisi grega ha fet aflorar les dues ànimes del projec-te europeu. Dues ànimes que han estat presents des de la fundació de la CECA (Comunitat Europea del Carbó i l’Acer) –embrió de la Unió Europea– i més o menys al descobert o més o menys latents al llarg de la seva història: l’ànima política, que posaria l’accent en la unitat dels pobles europeus i la solidaritat entre ells, i l’ànima econò-mica, que perseguia la idea del mercat únic i que posaria l’accent en la creació de riquesa.

Tanmateix, a diferència d’altres moments de la seva història, quan les dues ànimes es podien mantenir separades –perquè el grau d’integració era menor–, amb la creació de l’euro això ja no és possi-ble, pel fet de veure’s abocades a competir entre elles, a canibalitzar-se mútuament.

Una pugna que debilita la idea d’Europa, la seva identitat, i que posa de relleu les incongruències i les contradiccions entre els valors que formula i els valors que practica a través dels seus actes. Europa ne-cessita relligar les dues ànimes, repensar els seus valors i recuperar un relat de si mateixa axiològicament fort, atractiu, convincent.

Conclusions finalsTemes axiològics tan dispars com la crisi grega i la crisi humanitària dels refugiats tenen en comú la constatació que en ambdós casos les decisions institucionals han passat per davant de la voluntat ciuta-dana. En el cas grec és ben clar, ja que els referèndums han certificat

3.5

En els escassament nou mesos que dura la crisi grega s’han reobert velles ferides que semblaven definitivament enterrades, i s’han bastit de nous vells murs que semblaven també definitivament eradicats

“

“


l’oposició de la població d’aquell país a les polítiques que marca la troica; unes polítiques que, tanmateix, s’han acabat imposant. En el cas de la crisi dels refugiats hi ha, si més no, un gruix de població europea important que ha alçat la veu i que s’està mobilitzant contra les decisions de la Unió Europea i, per bé que existeix, alhora, un cor-rent d’opinió favorable a les polítiques més restrictives d’entrada de refugiats –un corrent que podem certificar atenent el creixement electoral de partits ultradretans en especial a Centreeuropa– no hi ha dubte que la Unió Europea ha resolt i segueix resolent aquesta important qüestió sense comptar amb l’opinió del conjunt de ciuta-dans. Fins aquí podem parlar, en definitiva, d’un cop de timó dels responsables institucionals de la UE: com a capitans, han decidit orientar el vaixell en una direcció sense haver donat l’oportunitat que una majoria de passatgers hi donés el seu vistiplau.

La metàfora del vaixell ens serveix, però cal completar-la. Perquè, a banda del capità i els passatgers, la qüestió és: quin rol ha tingut i pot seguir tenint la tripulació, és a dir, els estats membres? Aquí la imatge és menys clara: per una banda, tenim l’Estat grec òbviament enfrontat amb les exigències dels organismes supraestatals i final-ment sotmetent-se a ells, però, per una altra banda, tenim nombro-sos estats europeus forçant la Unió Europea a una política restrictiva d’entrada de refugiats i obligant aquesta a allunyar-se, amb els seus actes, dels seus valors fundacionals. Podem afirmar, malgrat les con-tradiccions aparents, que el denominador comú de les decisions al si de la UE ha estat, primer de tot, la seva pròpia pervivència. Amb un estira-i-arronsa amb els estats membres ha tensat la corda fins allà on ella mateixa resultava sostenible: no ha pogut oferir una política de portes obertes als refugiats sense que mig Europa se li girés en contra –gelosa del seu benestar o amatent a l’alça dels populismes–; en canvi, ha hagut de fer-se forta amb Grècia per no arriscar l’equilibri economicofinancer –si més no temporalment.

La paradoxa és clara: la voluntat de pervivència de la UE s’ha instau-rat com a finalitat; és a dir, si en el seu moment fundacional la UE no es plantejava més que com a mitjà per assolir la pau, la justícia, la solidaritat, la dignitat..., ara ha acabat esdevenint fita: tant se val si es defensen els ideals perseguits, perquè la UE lluita, primerament, per seguir existint.

La crítica a aquesta situació, que per alguns és una realitat i per al-tres potser només una impressió molesta, es reflecteix com a crisi d’identitat i com a crisi de legitimitat del projecte europeu. L’amenaça del gihadisme, el tercer tema analitzat en aquest Anuari, ha obligat

El denominador comú de les decisions al si de la UE ha estat, primer de tot, la seva pròpia pervivència

“

“

119 Temes a fons

a repensar els orígens de les crisis a l’Orient Mitjà i a assumir, com a mínim, part de la responsabilitat en els conflictes actuals: qüestions com la venda d’armament als països en guerra, la mala gestió de les intervencions militars a l’Iraq, l’absentisme de la UE en els con-flictes, la tolerància amb l’intolerant, han estat en el punt de mira. I aquesta reflexió sobre la nostra història, sumada a l’angoixa per la sensació de vulnerabilitat i pèrdua de seguretat, ha fet encara més profunda la crisi d’identitat que esmentàvem.

En aquest punt podem tornar al trilema de Rodrik que ja hem utilit-zat per mirar de comprendre la crisi financera a Grècia i extrapolar-lo a les diverses crisis que Europa ha hagut d’afrontar el 2015. I podem afirmar, en efecte, que la disjuntiva entre el demos, els estats i els or-ganismes supraestatals és plenament vigent. Perquè, com acabem de descriure, la crisi identitària d’Europa és una crisi que s’expressa en la distància entre el demos i la troica, per la manca d’identificació del ciutadà amb aquestes institucions ben llunyanes que tenen vida pròpia; però, sobretot, és una crisi de la troica –i per tant de la UE– en ella mateixa, perquè aquest ens que lluita per perviure haurà de valo-rar quins són els límits de la seva pervivència.

Podem visualitzar dos escenaris, ben dispars, que serien, per una banda, el d’una UE pragmàtica i tancada, centrada en la seguretat interna i la irresponsabilitat externa i, per altra banda, el d’una UE oberta a altres civilitzacions que atorgués poder al demos a risc d’afavorir, al seu si, la confrontació extrema entre els integrismes re-ligiosos i els populismes xenòfobs. Entre aquests dos escenaris tro-baríem nombrosos escenaris intermedis i, entre ells, el més indesit-jable: el d’una UE preocupada només per persistir, que actuaria de forma arbitrària, ad hoc, segons quins fossin els conflictes que se li anessin presentant.

Però entre els escenaris intermedis trobaríem, potser també, el més desitjable: intuïm que la superació de la crisi d’identitat exigeix que la Unió Europea assumeixi novament, si això és encara possible, un rol de mitjà per assolir unes fites compartides, amb una mirada po-sada en la humanitat sencera i els seus drets, i sota el convenciment que la no-intervenció no sempre és justa, que la justícia i la toleràn-cia són incompatibles amb la injustícia i la intolerància, i que la llui-ta no és la de les armes sinó la de la raó.

La crisi identitària d’Europa és una crisi que s’expressa en la distància entre el demos i la troica, per la manca d’identificació del ciutadà amb aquestes institucions ben llunyanes que tenen vida pròpia

“

“


Articles i editorials d’opinió – Albiac, Gabriel: «Yihad en Europa». ABC, 9 de juliol. – Albiac, Gabriel: «Último tren». ABC, 3 de setembre. – Almunia, Joaquín: «Lecciones griegas». El País, 2 de març. – Álvaro, Francesc-Marc: «Tsipras y el pacto patriótico». La Vanguardia, 29 de gener. – Alzamora, Sebastià: «Europa enfonsada». Ara, 2 de setembre. – Alzamora, Sebastià: «El diable es manifesta de moltes maneres». Ara, 15 d’octubre. – Anson, Luis María: «El islam contra el terrorismo». El Mundo, 13 de gener. – Bassas, Antoni: «Naufraguen sirians, naufraga Europa». Ara, 13 d’agost. – Bassets, Lluís: «El califato contra Europa». El País, 7 de gener. – Benali, Abdelkader: «De l’angoixa adolescent a la jihad». Ara, 24 de gener. – Ben Judah: «L’impost que Europa ha de pagar». Ara, 21 de desembre. – Bittner, Jochen: «Els refugiats i la identitat alemanya». Ara, 29 de setembre. – Bittner, Jochen: «Núvols negres a Alemanya». Ara, 8 de novembre. – Boix, Carles: «París: resposta militar o resposta policial?». Ara, 17 de novembre. – Borja, Jordi: «Mahoma no va ser a París». La Vanguardia, 28 de des-embre. – Bosch, Núria: «Els refugiats: una benedicció econòmica». Ara, 14 de desembre. – Camacho, Ignacio: «Física de los espacios». ABC, 3 d’octubre. – Camacho, Ignacio: «Implementar». ABC, 29 d’agost. – Carbó, Santiago: «El tic-tac de la mascarada griega». El País, 6 de febrer. – Carnicero, Carlos: «França enfront de la barbàrie». El Periódico, 19 de novembre. – Carrascal, José María: «Lecciones de democracia». ABC, 13 de juliol. – Carrera, Judit: «Els refugiats i la memòria d’Europa». Ara, 31 d’octubre. – Carrión, Julián: «Tras París, Copenhague: el desafío del verdadero diálogo». ABC, 2 de febrer. – Castells, Manuel: «Massa tard». La Vanguardia, 10 de gener. – Castells, Manuel: «Qui va crear l’Estat Islàmic?». La Vanguardia, 14 de març. – Castells, Manuel: «La dignidad de Grecia». La Vanguardia, 11 de ju-liol.

3.6

121 Temes a fons

– Castells, Manuel: «Guerra». La Vanguardia, 21 de novembre. – Coello, Joaquim: «La desaparició dels estats islàmics?». El Punt Avui, 3 de març. – Colombani, Jean-Marie: «Los problemas sin resolver de Francia». El País, 13 de gener. – Colombani, Jean-Marie: «Europa ante el reto del Mediterráneo». El País, 3 de maig. – Cortina, Adela: «Hospitalidad cosmopolita». El País, 5 de desembre. – Clavijo, Fernando: «Réquiem por Aylan». El País, 5 de setembre. – Cohen, Roger: «La petita Síria de Lesbos». Ara, 19 de setembre. – Daoud, Kamel: «L’Aràbia Saudita, l’altre Estat Islàmic». Ara, 28 de novembre. – Delgado, Dolores i Garzón, Baltasar: «El terror no olvida». El País, 9 de gener. – De Prada, Juan Manuel: «Los capataces solidarios». ABC, 7 de se-tembre. – De Prada, Juan Manuel: «La sangre de los sirios». ABC, 31 d’agost. – Díaz, Castor: «Cooperación con Túnez». La Razón, 25 de març. – La Razón (editorial): «Los refugiados, política de Estado». La Razón, 5 de setembre. – Espada, Arcadi: «Gréxito». El Mundo, 27 de gener. – Espada, Arcadi: «Cifras y lepras». El Mundo, 21 de juliol. – Ezquerra, Iñaki: «La gracia de Grecia». ABC, 15 de febrer. – Farré, Lídia: «Terrorisme i integració dels immigrants». Ara, 5 de desembre. – Fernández Sola, Natividad: «Ante los atentados de París». El País, 17 de gener. – Fernández Terricabras, Ignasi: «Un nou teló d’acer». Ara, 24 de se-tembre. – Fisas, Vicenç: «Els refugiats i el dret a l’hospitalitat». Ara, 3 de se-tembre. – Fisas, Vicenç: «Que no paguin justos per pecadors». Ara, 24 de no-vembre. – Fischer, Joscha: «La paràlisi migratòria d’Europa». Ara, 29 d’agost. – Fischer, Joschka: «Grècia enterra l’austeritat alemanya». Ara, 3 de febrer. – Fischer, Joschka: «Ha tornat l’alemany lleig». Ara, 25 de juliol. – Flaquer, Jaume: «El Estado Islámico y la batalla del fin del mundo». El País, 22 de gener. – Foix, Lluís: «Fronteras más abiertas». La Vanguardia, 9 de setembre. – Gamper, Daniel: «El coratge democràtic de la burla». Ara, 8 de ge-ner. – Gamper, Daniel: «Ni bonistes ni neoconservadors». Ara, 3 de desem-bre.


– Garrido, Albert: «La vergonya d’Europa». El Periódico, 9 de setem-bre. – Garton Ash: «Vuelven los muros». El País, 1 de desembre. – Gay, Eugeni: «Les respostes al terrorisme». El Periódico, 18 de febrer. – Gerges, Fawaz A.: «Com derrotar l’EI (i 2)». La Vanguardia, 19 de ge-ner. – Giménez-Salinas, Esther: «Terrorisme i burca». Ara, 19 de febrer. – Giménez-Salinas, Esther: «El dret penal de l’enemic». Ara, 26 de no-vembre. – Gil, Tomàs: «Terrorisme global i altres coses». El Punt Avui, 30 de març. – Gironell, Martí: «Tanques». El Punt Avui, 2 de setembre. – Gómez, Luz: «Yihadismo y contrarrevolución». El País, 1 d’abril. – González, Enric: «Umma». El Mundo, 21 de març. – González, Enric: «Voluntad». El Mundo, 27 de juny. – González Faus, José Ignacio: «Migraciones». La Vanguardia, 7 de se-tembre. – Gordillo, Saül: «Alcaldes davant el naufragi d’Europa». El Periódico, 7 de setembre. – Grossman, David: «Los sirios que escapan del infierno». El País, 15 de desembre. – Goytisolo, Juan: «¿Qué literatura ante el horror?». El País, 17 de des-embre. – Güell, Toni: «L’Anna i els refugiats». Ara, 10 d’octubre. – Györi, Enikö: «La crisis migratoria, con corazón y con cabeza». ABC, 27 de setembre. – Haykel, Bernard: «Los dilemas del Islam: la reforma pendiente». El País, 12 d’abril. – Jiménez, David: «Lo que el terror nunca podrá lograr». El Mundo, 15 de novembre. – Krastev, Ivan: «No sent compassió l’Europa de l’Est?». Ara, 10 de se-tembre. – Kristov, Nicholas D.: «Hem de fer de Síria un país habitable». Ara, 11 de setembre. – Krugman, Paul: «Les nombroses catàstrofes econòmiques d’Euro-pa». Ara, 5 de juliol.

– Kugelman, Michael: «I ara, refugiats de l’Afganistan». Ara, 24 d’octubre. – Ignatieff, Michael: «Els refugiats, un problema europeu?». Ara, 8 de setembre. – Juaristi, Jon: «Proverbios morales». ABC, 13 de setembre. – Lapuente, Víctor: «Corrupción y terror». El País, 18 de novembre. – Laqueur, Walter: «Lecciones de París». La Vanguardia, 23 de gener. – Laqueur, Walter: «Migrar, la nueva gran crisis». La Vanguardia, 3 de maig.

123 Temes a fons

– Laqueur, Walter: «Com és de fort l’Estat Islàmic». La Vanguardia, 5 de desembre. – Legrain, Philippe: «La desintegración de Europa». El País, 22 d’octubre. – Lévy, Bernard-Henri: «El instante churchilliano de la V República». El País, 10 de gener. – Lévy, Bernard-Henri: «¿Quién ganó en Grecia?». El País, 9 de juliol. – Liso, Miguel Ángel: «No va ser un error». El Periódico, 12 de gener. – Llistar, David: «L’acollidora revolució ciutadana». El Periódico, 17 de setembre. – Marco, José María: «Occidente y sus refugiados». La Razón, 4 d’agost. – Marco, José María: «Refugiados en Europa». La Razón, 4 de setembre. – Marco, José María: «Los últimos españolistas». La Razón, 22 de se-tembre. – Marcus, Lucy P.: «Les empreses, absents en la crisi dels refugiats». Ara, 17 de setembre. – Marquardt, Felix; Ibrahim, Anwar; Ramadan, Tariq, i Bensheij, Ghaleb: «¡Demócratas musulmanes del mundo, uníos!». El País, 10 de febrer. – Millán, José Antonio: «The Walking refugee». El País, 5 d’octubre. – Moïsi, Dominique: «El 11-S francés». El País, 12 de gener. – Moïsi, Dominique: «Estem en guerra». Ara, 17 de novembre. – Moreno, Sara: «La immigració al país de la llibertat, la igualtat i la fraternitat». Ara, 20 de gener. – Moreno, Sara: «Són persones, idiotes!». Ara, 28 d’abril. – Naïr, Sami: «Una esperanza común». El País, 27 de gener. – Naïr, Sami: «Panyihadismo en África». El País, 24 de juliol. – Naïr, Sami: «¿Guerra contra la inmigración?». El País, 3 de setem-bre. – Nye, Joseph S.: «Cómo luchar contra el Estado Islámico». El País, 10 de setembre.

– Oliver, Josep: «Per qui toquen les campanes». El Periódico, 29 de gener. – Oliver, Josep: «Tal com dèiem ahir». El Periódico, 2 de juliol. – Pajares, Miguel: «Reassentament de refugiats». El Periódico, 23 d’oc-tubre. – Pastor, Alfredo: «Valores europeos». La Vanguardia, 9 de juny. – Pla Nualart, Albert: «Estem de debò contra les fronteres?». Ara, 6 de setembre. – Palacio, Ana: «Pragmatismo para Siria». El País, 13 de febrer. – Palacio, Ana: «Por una Europa solidaria». El País, 23 de juny. – Pérez-Maura, Ramón: «Recordemos que así empiezan las guerras». ABC, 5 de setembre. – Pié, Abel i Illa, Oriol: «Per una política europea d’asil». La Vanguardia, 21 d’octubre.


– Puig, Armand: «El dilema d’Europa». El Periódico, 3 d’octubre. – Puig, Miquel: «Solidaritat europea. D’acord, però com?». Ara, 8 d’agost. – Puig, Miquel: «Europa pot absorbir l’allau que li arriba?». Ara, 29 d’agost. – Rahola, Pilar: «Gihad (2): ideòlegs». La Vanguardia, 19 de febrer. – Rahola, Pilar: «Gihad (3): ideologia». La Vanguardia, 20 de febrer. – Rahola, Pilar: «La fascinació». La Vanguardia, 30 de març. – Ramoneda, Josep: «Contra la autocomplacencia europea». El País, 13 de gener. – Ramoneda, Josep: «Europa ante el espejo». El País, 1 de setembre. – Reinares, Fernando: «Un desafío en auge». El País, 7 de gener. – Reinares, Fernando: «Fábricas de terroristas». El País, 27 d’octubre. – Reinares, Fernando: «La amenaza yihadista en Francia». El País, 15 de novembre. – Ribera, Carles: «L’emigrant, himne mediterrani». El Punt Avui, 25 d’agost. – Riera, Pep: «El món que tenim». El Punt Avui, 31 d’agost. – Rius, Xavier: «Respectar l’acord antiterrorista». El Periódico, 16 de febrer. – Rius, Xavier: «Donar asil o recuperar fronteres?». El Periódico, 7 de setembre. – Roca, Miquel: «Reacciona, Europa». La Vanguardia, 6 de gener. – Rodrik, Dani: «Grècia ha votat per la sobirania nacional». Ara, 9 de juliol. – Roig, Xavier: «Grècia sí, però no a qualsevol preu». Ara, 10 de juliol. – Roig, Xavier: «Schengen, estímul per a l’euroescepticisme». Ara, 7 d’agost.

– Roig, Xavier: «Refugiats, malintencionats i pacifisme». Ara, 21 d’agost. – Rojo, Alfonso: «Culpa y responsabilidad». La Razón, 14 de setembre. – Roncagliolo, Santiago: «La próxima crisis de refugiados». El País, 31 de desembre. – Roy, Oliver: «Una comunitat imaginària». El País, 13 de gener. – Sáez, Albert: «El mirall grec». El Periódico, 20 de gener. – Sáez, Albert: «Democràcia i/o mercat». El Periódico, 4 de juliol. – Sáez, Ferran: «Les guerres servils». Ara, 18 de novembre. – San Sebastián, Isabel: «Salvar al próximo Aylan». ABC, 7 de setembre. – San Sebastián, Isabel: «Primera guerra global». ABC, 23 de novembre. – Sauerbrey, Anna: «El final de la ironia d’Angela Merkel». Ara, 13 d’octubre. – Schamis, Héctor E.: «Halcones y palomas de la libertad de expre-sión». El País, 10 de gener. – Sinn, Hans-Werner: «Grècia hauria de sortir de l’eurozona». Ara, 28 de juliol.

125 Temes a fons

– Sintes, Marçal: «Aylan sobre l’arena». El Periódico, 19 de setembre. – Slaughter, Anne-Marie: «Noves pàtries per als refugiats». Ara, 2 de desembre. – Slaughther, Anne-Marie: «Una zona d’exclusió aèria a Síria». Ara, 30 d’agost. – Solana, Javier: «Utopías desgarradoras». El País, 1 de febrer. – Solana, Javier: «L’amnèsia d’Europa amb els refugiats». Ara, 31 de maig. – Solana, Javier: «La historia que olvidamos». El País, 2 de juny. – Sotelo, Ignacio: «De Palmira a Múnich». El País, 15 de setembre. – Stiglitz, Joseph: «L’atac d’Europa a la democràcia grega». Ara, 1 de juliol. – Stiglitz, Joseph: «Obligar a Grecia a ceder». El País, 1 de juliol. – Subirats, Joan: «Grècia com a argument». El Periódico, 28 de gener. – Tafalla, Ángel: «La víbora islamista». La Razón, 27 de novembre. – Tertsch, Hermann: «Göttweig y el retorno de los bárbaros». La Razón, 19 de juny. – Tertsch, Hermann: «La puerta entreabierta». ABC, 17 de juliol. – Tertsch, Hermann: «El dislate migratorio», ABC, 7 d’agost. – Tertsch, Hermann: «Líder a la fuerza». ABC, 1 de setembre. – Tertsch, Hermann: «Las dos caras de Petra Lazlo». ABC, 11 de setem-bre. – Vallvey, Ángela: «Buscar refugio». La Razón, 5 de setembre. – Varufakis, Iannis: «Grècia sense il·lusions». Ara, 7 d’octubre. – Ventoso, Luís: «No se arreglará». ABC, 5 de setembre. – Vilanova, Pere: «El terrorisme, més enllà de l’emoció». El Periódico, 11 de gener. – Vilanova, Pere: «Refugiats: això sí que és “globalització”». El Periódico, 15 de setembre. – Vilanova, Pere: «Atocha, segona part». El Periódico, 15 de novembre. – Vives, Antoni: «Són francesos». Ara, 12 de gener. – Vives, Antoni: «Deixeu Grècia en pau». Ara, 27 de gener. – Vives, Antoni: «Les tres Europes del 2015». Ara, 14 de setembre. – Wieviorka, Michel: «El fracaso de Occidente». La Vanguardia, 12 de març. – Zgustova, Monika: «Historias de refugiados». El País, 31 de juliol. – Zgustova, Monika: «Crónica de otra Europa». El País, 24 d’octubre. – Zibaoui, Anwar: «Líban, èxode sirià i col·lapse regional». El Periódico, 8 de juliol.

Apèndix metodològic

129 Apèndix metodològic

L’Anuari que presentem combina l’anàlisi quantitativa de dades (Bloc A) amb la descripció i diagnosi a partir de les mateixes dades mit-jançant tres articles temàtics que posen de relleu les controvèrsies axiològiques que considerem clau en aquest 2015 (Bloc B). Ambdues informacions, quantitatives i qualitatives, ens permeten oferir una síntesi final del que ha significat el 2015 des d’una perspectiva axio-lògica (conclusions) i, finalment, elaborar un posicionament propi (editorial). A continuació desgranem la metodologia de treball per a l’elaboració dels blocs A i B.

Bloc A: anàlisi quantitativaPer a l’anàlisi quantitativa s’ha tingut en compte la informació publi-cada als principals mitjans de premsa escrita diària publicada a Ca-talunya, és a dir, a La Vanguardia, a El Periódico, al diari Ara i a El Punt Avui, juntament amb la informació del diari El País, l’ABC, La Razón i El Mundo. Amb les 2.901 edicions diàries d’aquests mitjans (vuit dia-ris analitzats al llarg de l’any menys les edicions en alguns casos de Nadal, Sant Esteve o Cap d’Any) s’ha fet un recompte de les informa-cions tal com es recull en la fitxa tècnica següent:


Fitxa tècnica

Univers 2.901 publicacions diàries de vuit capçaleres

Informació de base per al còmput estadístic

Notícies de les portades i de l’interior dels diaris (excloent-ne articles d’opinió i entrevistes) que hagin ocupat, com a mínim, mitja plana de diari (sent considerades per tant com a notícies «principals»), les quals abordin alguna temàtica rellevant des d’un punt de vista axiològic, sigui perquè parlen directament o indirectament de valors o perquè són susceptibles de generar debats axiològics. Per al còmput no s’han tingut en compte els suplements setmanals o estacionals (com els suplements dominicals, temàtics –sobre motor, cultura, etc.–, o relatius a l’estiu, per exemple) que inclouen els diferents diaris. Per tant, el recompte s’ha fet exclusivament sobre les pàgines de l’edició estàndard del diari.

Mecanisme de comptatge El comptatge s’ha dut a terme en dues etapes diferenciades. En una primera etapa s’ha fet un recompte de les notícies de portada amb contingut axiològic de cadascuna de les vuit capçaleres. En una segona etapa, les deu notícies de portada amb més repercussió mediàtica van ser recomptades a les notícies interiors que hagin ocupat, com a mínim, mitja plana de diari. En la primera etapa cada portada compta com una edició, mentre que a la segona es recull el nombre de notícies publicades sobre un tema amb la condició que sigui superior a mitja pàgina. El comptatge d’edició es fa, per tant, per dia i per diari.

Assignació d’etiquetes El conjunt de notícies, tant a les portades com a l’interior del diari, d’un mateix tema axiològic queden englobades sota una mateixa etiqueta de definició temàtica (normalment referida al coneixement genèric del tema –per exemple, «Corrupció econòmica i política»–). El procés inclou un procediment de depuració de repeticions eventuals de la temàtica sota diferents denominacions.

Dades disponibles Comptatge mensual i anual del nombre d’edicions, tant a les portades com a les notícies de l’interior, desglossat per temàtica axiològica, així com per capçalera dels diaris estudiats.

131 Apèndix metodològic

Exemple de dades disponibles per a la notícia de l’interior «Corrupció econòmica i política»:

ABC Ara El Mundo

El País El Periódico

El Punt Avui

La Razón

La Vanguardia

Total d’edicions

Gener 46 17 46 43 24 23 33 23 255

Febrer 21 13 38 43 28 21 31 17 212

Març 30 19 36 50 28 26 33 22 244

Abril 33 16 55 55 28 19 45 19 270

Maig 53 9 39 30 14 11 27 13 196

Juny 49 5 24 21 9 9 18 7 142

Juliol 39 14 30 18 19 8 22 10 160

Agost 17 22 27 19 8 3 13 3 112

Setembre 57 2 27 21 8 3 18 4 140

Octubre 30 9 42 22 18 15 36 19 191

Novembre 27 4 17 14 6 5 21 8 102

Desembre 21 3 20 9 10 6 9 5 83

Total 423 133 401 345 200 149 306 150 1.425

Clau de lectura: el mes de gener es va parlar de corrupció econòmica i política a un total de 255 notícies de l’interior de mitja plana o més espai dels diaris analitzats (ABC, Ara, El Mundo, El País, El Periódico, El Punt Avui, La Razón i La Vanguardia). Al seu torn, el diari La Vanguardia es va referir a aquest tema amb notícies de mitja plana o més durant un total de 150 notícies al llarg de l’any (23 el mes de gener, 17 el mes de febrer, etc.).

Bloc B: articles temàticsEn aquesta part de l’Anuari desgranem les deu temàtiques axiològi-ques considerades més rellevants, en tant que notícia principal apa-reguda en premsa mitjançant una aproximació hermenèutica (inter-pretativa) i de conjunt als continguts que han nodrit la mateixa temàtica en tres articles d’aprofundiment de tres d’aquestes temàti-ques. En aquest cas, s’ha tingut en compte no només el contingut de la notícia en si, sinó també les opinions qualificades que aquesta ha


suscitat entre els articulistes de les pàgines d’opinió de les diferents capçaleres objecte d’estudi. Així doncs, aquests tres articles es fan ressò dels debats axiològics presents a la premsa escrita i que trobem sovint en els textos que anomenem «d’autor»: articles d’opinió, co-lumnes, editorials... És a dir, si al Bloc A s’han comptabilitzat les no-tícies, de manera que adquireix una orientació netament estadística, complementàriament en aquest Bloc B es té en compte la prominèn-cia de les temàtiques (o conjunt de temàtiques) per al debat públic, i s’exposen els elements valoratius més rellevants que s’hi detecten, per tal d’oferir un mapa del debat axiològic, amb els seus enfoca-ments principals i amb els valors que s’han vist implicats en ca-dascuna de les qüestions globals. Les temàtiques genèriques dels articles del Bloc B són, en certa manera, un termòmetre de la impor-tància –no tan sols quantitativa, sinó també qualitativa– que ha re-vestit cada qüestió en l’àmbit català de la premsa escrita d’informació general.

La justificació dels tres temes escollits per ser elaborats en forma d’article no només és estadística, és a dir, que els articles versen so-bre les temàtiques amb més pes en nombre d’edicions, segons el comptatge i el tractament estadístic fet (vegeu el Bloc A). En el cas dels articles dedicats respectivament al gihadisme, la crisi de Grècia o el problema dels refugiats/immigrants hi ha una correspondència directa amb l’estadística elaborada, ja que aquests són els tres temes que, més enllà del procés sobiranista i la corrupció política, compta-bilitzen un major nombre d’edicions. En aquest cas, la prevalença estadística es combina amb consideracions d’índole qualitativa, atès que la temàtica del sobiranisme català, amb una repercussió temàti-ca important, ha estat objecte d’anàlisi en profunditat en anteriors edicions d’aquest Anuari.

“L’afany d’impulsar projectes” (Lluís Carulla)

Seguiu l’agenda d’activitats als webs:• www.fundaciocarulla.cat• www.editorialbarcino.cat• www.museuvidarural.cat

Visiteu el Museu de la Vida Rural:Carretera de Montblanc, 3543440 L’Espluga de Francolí (Conca de Barberà)

Premi Lluís CarullaNascut el 2014, té com a objectiu donar impuls a un projecte cultural amb una dotació de fins a 100.000 euros.

Premis Baldiri Reixac Iniciats el 1978, són un reconeixement a l’escola catalana de qualitat. Al llarg dels anys s’han atorgat tres mil premis, repartits entre escoles i estudiants i professors a títol individual.

Editorial Barcino S’ocupa de l’edició, l’estudi i la divulgació dels clàssics de la literatura catalana. Publica les col·leccions següents: Els Nostres Clàssics, Biblioteca Barcino, Tast de Clàssics, Biblioteca Renaixença i Biblioteca Verdagueriana.

Museu de la Vida RuralÉs l’espai públic de la Fundació; es tracta d’un museu etnogràfic dedicat al món rural, amb sales d’exposicions temporals; s’erigeix com un centre d’estudi, activitat i debat a l’entorn de l’evolució de la societat catalana en el medi rural.

MUSEUVIDA RURALL’ESPLUGA DE FRANCOLÍ

PREMISBALDIRIREIXAC

Observatori dels Valors En col·laboració amb ESADE, reuneix pensadors i analistes que investiguen l’evolució de les conductes socials a Catalunya. Publica estudis monogràfics.

Nadala Publicació monogràfica d’alta divulgació cultural iniciada el 1967; gràcies als seus subscriptors es contribueix a la dotació dels premis Baldiri Reixac.

Premis d’Actuació CívicaDes de 1983 reconeixen les persones que han dut a terme una labor social modèlica. Dotació: 30.000 €.

PREMISD’ACTUACIÓCÍVICA

Premis Francesc Candel Des de 2004 s’atorguen als col·lectius que treballen per la integració de la població immigrada. Dotació: 15.000 €.

Premis d’Educació en el LleureDes de 2004 promouen i distingeixen la labor educativa en el món del lleure.Dotació: 24.000 €.

Amics d’Els Clàssics Plataforma impulsada per l’Editorial Barcino de suport a la difusió dels clàssics medievals. Té milers de seguidors.

PREMISFRANCESCCANDEL

PREMISD’EDUCACIÓEN EL LLEURE

Educació, Cultura i Societat

LluísCarulla

La Fundació Carulla, creada l’any 1973, treballa per promoure la llengua, la cultura i els valors que configuren la societat catalana, amb la voluntat d’enfortir el sentit de pertinença. Els projectes actuals de la Fundació Carulla giren a l’entorn de tres àmbits d’acció: Educació, Cultura i Societat. L’educació s’ha de fomentar en una base cultural sòlida. Sense educació de qualitat es desdibuixa la personalitat col·lectiva d’una societat.

Col·leccióObservatoridels Valors

Anuaridels valors

Els límits de les aspiracions

SolidaritatHospitalitatResponsabilitatCohesióLlibertatSeguretatIntegracióTolerànciaDemocràciaLegitimitatSobiraniaConfiançaUnitatReciprocitat

2015Anuari dels valors

L’Anuari dels valors 2015 vol enfocar la seva reflexió de fons sobre tres grans temes d’impacte internacional que xoquen diàriament en els seus intents de resolució amb els límits de la realitat. Estem parlant de la crisi humanitària derivada de l’èxode dels refugiats procedents de l’Orient Mitjà; de l’impacte i les conseqüències dels atemptats terroristes provocats per diversos grups vinculats amb l’autoanomenat Estat Islàmic, i del conflicte polític i econòmic viscut entre Grècia i la troica formada per la Comissió Europea, l’FMI i el BCE, amb repercussions i miralls a tota la comunitat.

Aquestes tres grans problemàtiques que presentem no han començat a Catalunya, ni es limiten en la seva resolució al nostre àmbit d’actuació. Però la nostra manera d’estar en el món i de contribuir a la seva millora passa també per acollir entre nosaltres aquells grans debats als quals no podem ser aliens, ni per la nostra condició de catalans ni d’europeus, ni per la nostra –encara que petita– presència al món.

Anua

ri d

els

valo

rs 2

015

Els

límit

s de

les

aspi

raci

ons

2015

ISBN 978-84-72268760

Coberta_anuari 2015.indd 1 30/05/16 13:56

anuari dels valors 2015: els límits de les aspiracions

Data & Analytics