juan antonio módenes cabrerizo julián lópez colás · habitatge més petit, un efecte d’edat)...

LLIBRE BLANC DE L’HABITATGE A BARCELONA

PART II. ANÀLISI DE LA DEMANDA, L’OFERTA I LES POLÍTIQUES D’HABITATGE A BARCELONA

3.a. Població i habitatge a barcelona i el seu entorn.

Juan Antonio Módenes Cabrerizo

Julián López Colás

Setembre de 2006

Part II. ANÀLISI DE LA DEMANDA, L’OFERTA I LES POLÍTIQUES D’HABITATGE A BARCELONA

3.a. POBLACIÓ I HABITATGE A BARCELONA I EL SEU ENTORN

2

Resum

En aquesta contribució s’estudia la interrelació entre variables demogràfiques de les llars i dels seus habitatges principals a Barcelona, en relació al seu context metropolità immediat. Les variables demogràfiques seleccionades han estat l’edat de la persona principal de la llar i la tipologia de la llar (unipersonal, monoparental, parella amb o sense fills i llars extenses). Les variables residencials estudiades han estat l’antiguitat, la superfície, el règim de tinença i l’accessibilitat per a persones amb problemes de mobilitat. Aquestes variables resumeixen les característiques principals dels parcs d’habitatges i permeten una comparació ràpida amb d’altres casos.

Els resultats mostren que Barcelona no és un conjunt homogeni pel que fa a les condicions d’inserció, ni pot ser totalment aïllat en l’anàlisi del seu context metropolità, perquè hi ha funcions residencials que són ofertes només pel municipi i d’altres que són compartides. Així, Barcelona comparteix certs elements, com la densitat urbanística, amb les ciutats que l'envolten. D’altres, com la superfície i d’altres trets de qualitat, mostren una elevada heterogeneïtat interna dins de Barcelona.

1. Introducció

L’estudi de l’habitatge des de la demografia cal realitzar-lo des de la integració en l’anàlisi de les característiques pròpies de la residència (del mateix habitatge, de l’edifici, de la localització o el tipus de tinença) i de la llar que hi resideix (fase del cicle de vida, tipologia familiar, característiques socials de la llar, etc.). Una tercera dimensió és la territorial, la distribució espacial de la població i de l’habitatge. El punt de partida, per tant, és que no existeix independència mútua entre aquestes tres vessants de l’anàlisi: certes característiques demogràfiques van associades a determinats trets residencials, i aquesta associació sovint es troba relacionada amb determinades ubicacions territorials.

En aquesta contribució s’estudiarà la interrelació entre variables demogràfiques de les llars i dels seus habitatges principals a Barcelona, en relació al seu context metropolità immediat. Les variables demogràfiques seleccionades han estat l’edat de la persona principal de la llar i la tipologia de la llar (unipersonal, monoparental, parella amb o sense fills i llars extenses). Les variables residencials estudiades han estat l’antiguitat, la superfície, el règim de tinença i l’accessibilitat per a persones amb problemes de mobilitat. Aquestes variables resumeixen les característiques principals dels parcs d’habitatges i permeten una comparació ràpida amb d’altres casos.

Pel que fa a la dimensió territorial, el focus principal de l’anàlisi és el municipi de Barcelona. La informació ha estat detallada a escala dels deu districtes del municipi. Al mateix temps, s’ha incorporat informació a efectes comparatius dels 36 municipis corresponents al Pla Estratègic Metropolità (PEM) en vigor, ja que la qüestió residencial de Barcelona no es pot analitzar de manera aïllada dels comportaments dels municipis propers. En aquest territori es pot suposar que hi són presents la majoria de combinacions possibles entre característiques de la població i de l’habitatge. Dins d’aquesta àrea la ciutat de Barcelona compliria només una part, important això sí, de les funcions residencials demanades per la població.

L’única font de dades estadístiques que permet una anàlisi aprofundida de les tres dimensions esmentades (habitatge, població, territori) és el Cens de Població, en la seva edició més recent de 2001. Permet la incorporació en l’anàlisi de moltes variables, així com explorar la diversitat territorial a escala local, fins i tot, inframunicipal. Tanmateix, d’ençà la data de realització del cens, tant Barcelona com el conjunt de Catalunya i d’Espanya han experimentat canvis socials i econòmics d’importància, potser el principal d’ells la intensificació de la immigració exterior. Per aquest motiu, farem una síntesi dels trets principals que tenen un caràcter més estable i que, per tant, són més probables de sintetitzin la situació actual. Es deixa per a d’altres contribucions del Centre d’Estudis Demogràfics l’exploració detallada de l’impacte recent de la immigració exterior, tant pel que fa a la seva inserció residencial com en la influència sobre la de la resta de la població.



3

L’enfocament demogràfic de l’estudi de la residència dóna el paper agent principal a les llars. Són les llars les que, en cert sentit, trien les característiques dels seus habitatges, en funció de les seves necessitats i desitjos que es relacionen directament amb els seus trets demogràfics (edat i tipologia). La determinació demogràfica de les llars sobre les característiques dels seus habitatges s’exerceix en dos sentits: a partir del seu nombre o estructura (per exemple, l’existència de més o menys llars monoparentals, o de més o menys llars de joves) i a partir del seu comportament o preferències (l’opció pel lloguer o per la propietat, la preferència per habitatges unifamiliars o en bloc). Òbviament, cal tenir en compte que les estructures i els comportaments són dinàmics i poden canviar amb el temps. Identificar si la diferenciació per característiques demogràfiques té un caràcter estable (per exemple, perquè ser jove sempre va relacionat amb l’accés a un habitatge més petit, un efecte d’edat) o si és dinàmica (per exemple, perquè les llars velles actuals viuen en habitatges més petits, però no significa que les llars velles del futur hi visquin, efecte de generació) és una de les virtuts de l’anàlisi demogràfica que permet la seva aplicació a la planificació futura de necessitats.

D’altra banda, a escala urbana o metropolitana la disponibilitat i la localització de l’oferta residencial intervé de manera decisiva en les possibilitats de què les llars portin a la pràctica les seves preferències (per exemple, si no hi ha prou habitatge de lloguer és difícil que puguin crear-se llars de joves adolescents, o les parelles joves hauran d’optar més per la propietat) i, sobretot, en la seva ubicació territorial (la preferència per l’habitatge unifamiliar haurà de satisfer-se als municipis metropolitans perifèrics). Per tant, l’anàlisi demogràfica de la residència en espais urbans ha de considerar línies de causalitat de diferent sentit entre població, habitatge i localització territorial.

En resum, el conjunt de 36 municipis metropolitans de Barcelona es pot interpretar com a l’àmbit territorial d’actuació d’un veritable sistema residencial urbà. Aquest sistema reuniria el conjunt de possibilitats de combinació de característiques demogràfiques, residencials i geogràfiques (tipus residencials, per exemple, habitatge de lloguer públic per a joves en centres urbans, habitatge unifamiliar perifèric de qualitat per llars madures d’elevat nivell econòmic). Estaria geogràficament localitzat (un tema d’anàlis interessant seria la seva delimitació més exacta), seria intrínsecament dinàmic (els fluxos de mobilitat residencial es poden interpretar com a moviments de les llars entre tipus residencials) i subjecte a canvi temporal (les definicions de tipus residencials no serien estàtiques). La ciutat de Barcelona compliria tot un seguit de funcions importants dins del sistema residencial metropolità, considerant per una banda que no és un conjunt homogeni (incorpora diferents tipus o funcions residencials), en comparteix alguns tipus amb d’altres ubicacions metropolitanes, i hi ha funcions residencials urbanes que s’ubiquen majoritàriament fora dels seus límits administratius municipals. L’objecte de la resta de la present aportació és identificar, a manera d’aproximació ràpida, aquells trets distintius de la ciutat de Barcelona dins del que anomenem sistema residencial metropolità.



4

2. Antiguitat de l’habitatge

L’antiguitat mitjana de l’habitatge al municipi de Barcelona era de 49,3 anys el 2001, significativament per sobre dels municipis metropolitans de l’entorn. Al voltant del 75% dels habitatges presents a Barcelona s’havien construït abans de 1970. El 75% del parc metropolità construït abans de 1950 i el 80% de l’anterior a 1900 és a Barcelona. En els 35 municipis restants, excepte Montgat, cap supera la mitjana de 40 anys d’antiguitat del parc.

Mapa 1. Antiguitat mitjana de l’habitatge principal (en anys). Municipis PEM i districtes de Barcelona, 2001

km5 100

De 21,5 a 29,9De 30 a 39,9De 40 a 49,9De 50 a 98,4

Font: elaboració a partir del Cens de Població i Habitatges de 2001.

*Municipi de Barcelona: 49,3 anys.

A l’interior de Barcelona existeix una certa heterogeneïtat, relacionada amb el procés històric de producció de l’espai edificat. El parc més antic se situa en els districtes centrals de Ciutat Vella (98 anys) i l’Eixample (61 anys), mentre que districtes com a Nou Barris (38 anys) o Les Corts (36 anys) se situen en el mateix nivell que municipis de la primera corona, com ara Badalona o l’Hospitalet de Llobregat. En resum, Barcelona està especialitzada en habitatge antic, localitzat sobretot en els districtes centrals del municipi.



5

Gràfic 1. Distribució de les llars segons l’any de construcció de l’habitatge principal per grandària de municipi. PEM, 2001

0%

10%

20%

30%

40%

50%

60%

70%

80%

90%

100%

Barcelona Més de 100 mil De 50 a 100 mil De 20 a 50 mil Menys de 20 mil

Abans de 1970 1971-1980 1981-1990 1991-2001


Gràfic 2. Distribució de les llars segons l’any de construcció de l’habitatge principal per districtes. Barcelona, 2001

0%

10%

20%

30%

40%

50%

60%

70%

80%

90%

100%

C Vella Eixample Sants-M LesCorts

Sarrià-SG

Gràcia Horta-G N Barris SAndreu

S Martí

Abans 1970 1971-1980 1981-1990 1991-2001


L’antiguitat de l’habitatge està directament associat a la de la llar. En general, en els habitatges més antics viuen llars velles (i llars de recent constitució). Barcelona, com a espai de concentració d’habitatges antics, concentra llars velles, i té un potencial important d’acollida de llars en estadis recents d’evolució. Aquesta associació pot resultar problemàtica si l’antiguitat de l’habitatge està associat a problemes de qualitat i l’edat de la llar implica cert nivell de fragilitat. Més de l’11% de totes les llars de Barcelona (67 mil en valors absoluts) estan encapçalades per una persona de més de 65 anys i resideix en un habitatge de més de 50 anys. Paral.lelament només el 2% són llars joves (persona principal < 35 anys) habitant habitatges recents (construïts després de 1980). A la resta de municipis contigus el primer percentatge no supera el 4% (només 17 mil llars) i el segon supera el 6%.



6

Taula 1. Antiguitat mitjana de l’habitatge principal (en anys) per edat de la persona de referència de la llar. Districtes de Barcelona, 2001

Edat de la persona de referència de la llar (en anys)Districtes < 25 25-34 35-44 45-54 55-64 65-74 >75 TotalCiutat Vella 98,9 99,3 99,2 97,3 96,3 98,3 99,0 98,4Eixample 65,4 63,5 60,9 57,1 58,5 62,1 66,3 61,4Sants-Montjuïc 57,5 53,4 49,8 48,0 50,7 54,8 60,1 52,6Les Corts 36,2 36,5 34,8 33,4 34,7 38,2 39,8 35,8Sarrià-Sant Gervasi 43,1 41,3 40,6 40,5 41,4 44,2 47,0 42,4Gràcia 56,8 55,2 52,0 47,5 49,4 56,0 60,3 53,3Horta-Guinardó 37,4 36,8 36,3 36,7 37,7 40,1 42,2 38,1Nou Barris 37,3 35,5 35,3 34,4 36,0 37,8 39,0 36,3Sant Andreu 38,4 36,3 36,5 36,2 37,1 40,6 43,5 38,1Sant Martí 46,8 41,9 40,0 38,9 41,5 45,0 49,7 42,5Total BCN 42,9 39,1 39,3 39,1 41,5 46,1 51,5 49,3


Taula 2. Antiguitat mitjana de l’habitatge principal (en anys) per tipus de llar. Districtes de Barcelona, 2001

Districtes Uniper Par. sense fills Par. amb fills Monoparentals LL. TotalCiutat Vella 99,0 98,6 96,0 98,6 98,6 98,4Eixample 65,3 60,4 56,1 61,2 64,1 61,4Sants-Montjuïc 59,0 52,2 46,1 51,4 55,4 52,6Les Corts 38,5 36,6 33,6 35,2 36,7 35,8Sarrià-Sant Gervasi 44,6 42,4 39,9 42,5 43,8 42,4Gràcia 57,6 53,6 46,9 52,4 56,2 53,3Horta-Guinardó 40,0 38,4 36,0 38,4 39,4 38,1Nou Barris 38,0 36,5 34,5 36,5 37,7 36,3Sant Andreu 40,6 38,6 35,5 38,3 39,8 38,1Sant Martí 48,4 42,3 37,8 43,0 44,5 42,5Total BCN 49,0 41,2 36,6 43,2 45,9 49,3


Pel que fa a les tipologies familiars, els habitatges recents són preferentment ocupats per llars formades per parelles, mentre que les llars monoparentals i unipersonals són més habituals en els habitatges antics. Per tant, a Barcelona és normal el binomi habitatge antic i aquestes darreres formes familiars, un 13,5%, mentre que el binomi habitatge recent i llars de parelles només reuneix el 4,6% de les llars. En l’entorn metropolità els percentatges són contraris: 3,4% i 14,0% respectivament.

3. La superfície de l’habitatge

La superfície mitjana de l’habitatge de Barcelona era de 77,1 metres quadrats el 2001, dada que se situa en un punt intermedi dels valors dels municipis propers. Prop del 30% dels habitatges tenien menys de 60 metres. Aquesta proporció era superior en els grans municipis de l’entorn proper, però clarament inferior en els petits municipis de creixement recent. Ara bé, Barcelona s’especialitza en habitatge gran en entorn de densitat.



7

Mapa 2. Superfície mitjana de l’habitatge principal (en m2). Municipis PEM i districtes de Barcelona, 2001

km5 100

De 64,9 a 69,9De 70 a 84,9De 85 a 99,9De 100 a 118,9


*Municipi de Barcelona: 77,1 m2.

L’heterogeneïtat interna del municipi és important. Els extrems són Ciutat Vella (64,7 metres de mitjana), d’una banda, i Sarrià-Sant Gervasi (108,7 metres). Aquest districte conforme un eix que, juntament amb Les Corts, inclouria Sant Cugat del Vallès. En la banda baixa de superfícies (Nou Barris, Sant Andreu, Sants) s’assemblen a la situació dels municipis contigus de Santa Coloma de Gramenet, l’Hospitalet de Llobregat o Cornellà de Llobregat.

Gràfic 3. Distribució de les llars segons la superfície de l’habitatge principal (en m2) per grandària de municipi. PEM, 2001

0%

10%

20%

30%

40%

50%

60%

70%

80%

90%

100%


Fins 60 61-90 91-120 Més de 120




8

Taula 3. Superfície mitjana de l’habitatge principal (en m2) per edat de la persona de referència de la llar. Districtes de Barcelona, 2001

Edat de la persona de referència de la llar (en anys)Districte < 25 25-34 35-44 45-54 55-64 65-74 >75 Total Ciutat Vella 60,4 62,0 67,0 68,1 66,1 63,8 63,3 64,7Eixample 75,9 76,3 85,1 87,9 86,5 83,5 84,3 84,1Sants-Montjuïc 65,1 67,1 72,2 73,7 70,6 68,0 66,1 69,8Les Corts 83,4 79,6 88,5 93,4 92,0 87,3 84,8 88,6Sarrià-Sant Gervasi 94,3 92,0 109,6 113,2 112,8 110,8 109,0 108,7Gràcia 69,3 68,9 77,1 80,9 78,3 75,0 74,5 75,9Horta-Guinardó 66,4 66,6 72,5 73,8 70,3 68,6 68,7 70,3Nou Barris 62,9 64,3 68,1 69,2 66,8 64,9 64,3 66,3Sant Andreu 67,3 69,4 74,7 75,6 72,4 70,9 70,4 72,4Sant Martí 66,9 69,8 75,8 76,1 72,6 70,1 69,1 72,5Total BCN 69,4 73,0 80,6 81,3 77,0 74,1 74,3 77,1


L’edat de les persones principals de les llars és sensible a la superfície de l’habitatge en què viuen. Les superfícies mitjanes per edat dibuixen una corba en forma de campana, de manera que els habitatges més grans tendeixen a ser ocupats per llars madures, mentre que els habitatges petits són ocupats per llars joves o per llars velles. Mentre que la propensió dels joves sembla un clar efecte de l’edat (a causa de que ocupen habitatges d’entrada, més accessibles), la propensió de les llars velles té un important component generacional, és a dir, que les llars velles ocupen habitatges petits perquè sempre les han ocupat en el passat, tenint en compte la relativa estabilitat residencial de les llars. Això apunta la possibilitat que les llars velles del futur tinguin una relació més favorable amb la superfície residencial i, doncs, la qualitat.

Taula 4. Superfície mitjana de l’habitatge principal (en m2) per tipus de llar. Districtes de Barcelona, 2001

Districtes Unipers. Par. sense Par. amb fills Monoparentals Ll. extenses TotalCiutat Vella 59,3 64,2 71,0 66,9 69,4 64,7Eixample 77,6 82,4 90,5 86,4 86,6 84,1Sants-Montjuïc 63,5 68,5 75,3 70,6 70,9 69,8Les Corts 78,6 85,5 95,6 88,2 91,0 88,6Sarrià-Sant Gervasi 93,1 105,8 119,7 109,6 115,2 108,7Gràcia 68,4 73,5 83,5 78,3 79,5 75,9Horta-Guinardó 65,0 68,0 74,1 69,9 73,4 70,3Nou Barris 62,7 65,2 69,0 65,8 67,5 66,3Sant Andreu 67,8 70,9 75,9 72,0 73,2 72,4Sant Martí 67,0 70,7 76,8 72,5 73,5 72,5Total BCN 70,1 74,2 81,7 77,0 79,2 77,1


4. El règim de tinença

Cal partir de la base que a Barcelona, com al conjunt de Catalunya i d’Espanya, predomina la propietat com a règim d’accés als habitatges. En aquest marc, la intensitat de la presència del lloguer pot servir com a indicador de comportaments diferenciats. En aquest sentit, Barcelona es caracteritza clarament per la important presència del lloguer. El 28,4% dels habitatges són de lloguer, molt per sobre dels nivells normals de la resta de municipis metropolitans. El 74% de tots els habitatges de lloguer dels municipis PEM estan localitzats al municipi de Barcelona.



9

Mapa 3. Percentatge de llars que viuen en règim de propietat. Municipis PEM i districtes de Barcelona, 2001

km5 100

39,1De 50 a 79,9De 80 a 89,9De 90 a 97,5


* Municipi de Barcelona: 68,2% de les llars viuen en propietat.

Mapa 4. Percentatge de llars que viuen en règim de lloguer Municipis PEM i districtes de Barcelona, 2001

km5 100

De 0,6 a 9,9De 10 a 29,9De 30 a 49,9

57,9


* Municipi de Barcelona: 28,4% de les llars viuen de lloguer.



10

Gràfic 4. Distribució de les llars segons el règim de tinença de l’habitatge principal per grandària de municipi. PEM, 2001

0%

10%

20%

30%

40%

50%

60%

70%

80%

90%

100%


Propietat Propietat, pag pend Lloguer Altra forma


A l’interior del municipi de Barcelona existeix una important heterogeneïtat. A Ciutat Vella el 58% de les llars viuen en lloguer; l’Eixample, Gràcia i Sants-Montjuïc es mouen entorn al 35%. En la banda baixa, Nou Barris i Sant Martí presenten percentatges inferiors al 20%, similars als de l’entorn metropolità. Es dedueix que el lloguer de Barcelona és una resta del passat, quan aquesta forma de tinença era àmpliament majoritària. Per tant, la presència intensa de lloguer va associada a un parc antic i, doncs, una a edat mitjana avançada dels ocupants.

Taula 5. Percentatge de llars que viuen en règim de lloguer per edat de la persona de referència. Districtes de Barcelona, 2001

Edat de la persona de referència de la llar (en anys)Districtes < 25 25-34 35-44 45-54 55-64 65-74 >75 TotalCiutat Vella 73,3 64,8 57,5 55,6 53,1 55,1 56,4 57,9Eixample 66,2 49,1 34,1 28,8 29,8 32,7 38,6 35,6Sants-Montjuïc 54,8 34,3 23,2 20,6 22,7 25,8 32,7 26,8Les Corts 50,3 36,5 21,9 15,7 17,1 21,6 25,0 21,9Sarrià-Sant Gervasi 56,5 46,5 33,4 27,2 27,1 33,2 38,6 33,7Gràcia 65,8 50,5 35,6 28,1 30,4 34,8 40,1 36,8Horta-Guinardó 48,5 30,5 22,7 18,4 19,8 22,6 25,4 23,3Nou Barris 34,8 22,3 18,6 14,2 13,6 15,5 15,3 16,8Sant Andreu 46,8 27,4 19,3 20,0 19,7 19,6 22,0 21,6Sant Martí 44,5 26,5 18,0 14,8 15,0 15,9 20,9 18,7Total BCN 39,5 25,1 19,7 16,3 17,0 20,5 26,8 28,4




11

Gràfic 5. Llars que viuen en règim de lloguer per edat de la persona de referència. Districtes de Barcelona, 2001

0%

10%

20%

30%

40%

50%

60%

70%

80%

CV Eix Sants-M L Corts S-St.G Gràcia H-G N B St A St M

< 25 anys 25-34 35-44 45-54 55-64 65-74 >75


Efectivament, acostumen a viure en lloguer llars velles i, també, llars joves. En el cas de Barcelona, com que el lloguer és majoritàriament testimoni d’una situació antiga, a través del sistema de renda limitada, la presència de llars velles és molt important. Tanmateix, s’apunta l’opció del lloguer com a una via d’inserció residencial dels joves a Barcelona. Pel que fa a les tipologies familiars, la principal conclusió és que hi ha una clara absència de les parelles en el lloguer (excepte a Ciutat Vella), tot i que la propietat és el règim majoritari sigui quin sigui el tipus de la llar.

Taula 6. Percentatge de llars que viuen en règim de lloguer per tipus. Districtes de Barcelona, 2001

Districtes Uniper Par. sense Par. amb fills Monoparental Ll. extenses TotalCiutat Vella 61,0 52,6 48,0 56,8 63,3 57,9Eixample 43,3 33,5 23,3 36,6 43,4 35,6Sants-Montjuïc 35,1 24,4 16,3 26,1 36,5 26,8Les Corts 31,1 21,7 14,0 22,8 26,7 21,9Sarrià-Sant Gervasi 44,4 34,3 23,7 34,4 34,8 33,7Gràcia 46,4 36,7 23,2 36,4 41,6 36,8Horta-Guinardó 31,2 22,5 15,4 26,1 29,8 23,3Nou Barris 20,8 14,3 11,8 20,0 25,2 16,8Sant Andreu 26,9 19,7 14,5 28,0 31,0 21,6Sant Martí 26,3 16,4 11,5 20,2 26,8 18,7Total BCN 31,1 18,3 12,1 24,1 29,4 28,4




12

5. Accessibilitat

El cens recull una variable específica sobre accessibilitat de l’habitatge per a persones amb mobilitat reduïda que incorpora elements de distribució interna de l’habitatge, accés a l’entrada de l’edifici i disponibilitat d’ascensor en edificis multifamiliars. Un 69,4% de les llars del municipi de Barcelona viuen en un edifici amb problemes d’accessibilitat, és a dir, més de 2 llars de cada 3. No és especial el municipi de Barcelona en aquest aspecte, ja que en la resta de municipis estudiats un 72% de les llars habiten domicilis no accessibles.

Mapa 5. Percentatge de llars que viuen en edificis amb problemes d’accessibilitat. Municipis PEM i districtes de Barcelona, 2001

km5 100

36,6De 50 a 64,9De 65 a 79,9De 80 a 90,1


* Municipi de Barcelona: 69,4% de les llars viuen en edificis amb problemes d’accessibilitat.

Les diferències internes en el municipi de Barcelona són evidents. A Ciutat Vella el 90% dels habitatges principals censats tenien aquest problema. La majoria de districtes se situen al voltant d’un nivell del 70%. Només Les Corts se situa just per sobre del 50%. La variable accessibilitat està relacionada amb l’antiguitat de l’habitatge (els habitatges més antics tendeixen a ser menys accessibles). Lògicament, la densitat urbanística i la presència d’edificis multifamiliars influeixen en els problemes d’accessibilitat.



13

Gràfic 6. Distribució de les llars segons l’accessibilitat a l’edifici on es troba l’habitatge principal per grandària de municipi. PEM, 2001

0%

10%

20%

30%

40%

50%

60%

70%

80%

90%

100%


Accesible amb asc Accesible sense asc No accesible amb asc No accesible sense asc


Taula 7. Percentatge de llars amb problemes d’accessibilitat a l’edifici on es troba l’habitatge principal per edat de la persona de referència. Districtes de Barcelona, 2001.

Edat de la persona de referència de llar (en anys) Districtes < 25 25-34 35-44 45-54 55-64 65-74 >75 TotalCiutat Vella 91,7 91,1 90,2 90,1 89,2 90,1 89,3 90,1Eixample 67,1 66,1 62,6 60,2 60,6 62,9 65,3 62,9Sants-Montjuïc 76,3 74,6 72,9 69,0 69,9 73,8 77,6 72,9Les Corts 55,9 53,6 51,9 50,2 48,7 49,3 52,8 50,9Sarrià-Sant Gervasi 73,4 72,2 68,8 68,4 68,8 68,4 72,0 69,6Gràcia 76,4 76,9 73,0 68,4 71,9 75,0 75,9 73,4Horta-Guinardó 79,8 79,7 76,1 77,7 78,8 79,0 77,0 78,1Nou Barris 81,7 77,7 74,8 72,6 72,2 74,4 76,4 74,7Sant Andreu 64,4 63,3 61,9 59,4 61,8 65,8 66,4 62,8Sant Martí 70,9 64,9 60,3 58,7 61,9 67,4 69,5 63,5Total BCN 74,9 72,2 68,4 66,1 67,7 70,6 72,1 69,4


No existeix una relació especial amb l’edat de la llar. El problema de la falta d’accessibilitat és general i poc sensible a la situació demogràfica. Es tracta doncs, d’una característica residencial estructural poc seleccionable en les estratègies de decisió individuals. Tanmateix, òbviament, s’ha de tractar d’un problema tangible per les llars més fràgils, com ara les llars encapçalades per persones grans. Un 20% de totes les llars de Barcelona tenien una persona gran al front i vivien en un habitatge no accessible, un total de 130 mil llars. De persones principals amb més de 75 anys hi havia 60 mil llars en aquesta situació.

Tot i que, com hem dit, la falta d’accessibilitat és estructural hi ha una lleugera tendència a que les llars no tradicionals i fràgils estiguin més presents en habitatges amb aquest problema. Dins d’aquesta perspectiva, es pot considerar com a una situació extrema el fet que persones soles de més de 65 anys visquin en habitatge amb problemes d’accessibilitat (55 mil llars a Barcelona), en el cas que aquestes persones arribin a presentar dificultats de mobilitat.



14

Gràfic 7. Percentatge de llars amb problemes d’accessibilitat a l’edifici on es troba l’habitatge principal per edat de la persona de referència. Districtes de Barcelona, 2001.

40%

50%

60%

70%

80%

90%

100%

CV Eix Sants-M L Corts S-St.G Gràcia H-G N B St A St M

< 25 anys 25-34 anys 35-44 anys 45-54 anys 55-64 anys 65-74 anys >75 anys


Taula 8. Percentatge de llars amb problemes d’accessibilitat a l’edifici on es troba l’habitatge principal per edat tipus. Districtes de Barcelona, 2001.

Districtes Uniper Par. sense Par. amb fills Monoparentals Ll. extenses TotalCiutat Vella 90,4 89,7 89,2 90,2 90,5 90,1Eixample 66,0 62,5 59,0 61,9 64,7 62,9Sants-Montjuïc 77,4 72,4 68,7 72,0 74,4 72,9Les Corts 53,8 49,8 49,2 51,7 51,1 50,9Sarrià-Sant Gervasi 72,0 69,5 67,5 70,8 69,3 69,6Gràcia 75,4 73,9 69,9 73,1 75,1 73,4Horta-Guinardó 78,6 79,0 77,9 77,4 76,6 78,1Nou Barris 76,5 74,4 73,2 74,7 75,9 74,7Sant Andreu 65,6 63,8 60,9 62,7 62,1 62,8Sant Martí 68,7 64,0 58,7 63,3 65,9 63,5Total BCN 72,7 69,5 66,0 69,0 71,0 69,4




15

6. Conclusions

El municipi de Barcelona no és un conjunt homogeni pel que fa a les condicions d’inserció residencial de la població, ni pot ser totalment aïllat en l’anàlisi del seu context metropolità, perquè hi ha funcions residencials que no són ofertes pel municipi i d’altres que són compartides amb d’altres. Per tant, cal considerar el funcionament residencial de Barcelona dins d’un conjunt més ampli que funciona a mena de sistema urbà residencial.

Certs elements són compartits, com ara la densitat urbanística (compartida amb la primera corona) D’altres mostren una elevada heterogenïtat interna dins del municipi, per exemple, la superfície (i d’altres trets de qualitat), tot i que sí es pot considerar una certa especialització en habitatge de qualitat en context dens, que es relaciona actualment amb un perfil envellit, en procés de substitució.

Alguns trets són específics del municipi de Barcelona i serveixen per a configurar un seguit de tipus o funcions residencials en què Barcelona és imprescindible per a la dinàmica del sistema. Resumint se’n poden considerar tres: localització central, antiguitat del parc i especialització en lloguer, en combinació amb un perfil demogràfic envellit. Això és important de cara a un futur no llunyà. A curt i mig termini es produirà, millor dit ja s’està produint, un procés de substitució de població sobre la base residencial esmentada. Caldrà estudiar quin nou perfil demogràfic es configurarà.



3.b. Migracions, població estrangera i habitatge a la ciutat de barcelona en el context metropolità.

Andreu Domingo i Valls

Jordi Bayona i Carrasco


3.b. MIGRACIONS, POBLACIÓ ESTRANGERA I HABITATGE A LA CIUTAT DE BARCELONA EN EL CONTEXT METROPOLITÀ

17

1. Característiques sociodemogràfiques i distribució territorial de la població estrangera, 1996-2005

1.1 La població resident a l’Àrea Metropolitana i Barcelona ciutat: creixement i diversificació de

nacionalitats

L’extraordinari creixement de la població estrangera a Espanya, durant els primers anys del segle XXI, està directament relacionat amb els efectes de les regularitzacions de 2000 i 2001, sigui per l’aflorament de població estrangera que acabarà regularitzant-se, sigui per la reacció gairebé contrària que suposa el creixement dels efectius d’irregulars com a producte de l’anomenat “efecte crida” (comptant amb que encara que no tinguin permís de residència s’empadronin). Tampoc no podem descartar que part de l’increment es degui a la sobreestimació de les dades del Padró Continu, en la seva dificultat per detectar les duplicacions, les baixes causades per moviments migratoris fora del país i, en general, els empadronaments erronis, tot i que no podem estimar el volum d’aquest possible sobreenregistrament global, ni els biaixos i errades acumulades per a cadascuna de les principals nacionalitats contemplades.

Aquest salt quantitatiu que s’ha donat, ha significat en el cas d’Espanya quintuplicar el nombre d’estrangers, passant de 748.953 persones a 1 de gener de 1999 a 3.730.610 segons el darrer Padró de 2005 (el 8,5% de la població total). En el cas de Catalunya el creixement, lleugerament superior, ha significat un increment dels 144.925 empadronats de 1999 als 798.904 del darrer recompte, que en l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) i en la pròpia ciutat comtal ha estat fins i tot superiors, de 61.171 a 379.977 empadronats i de 38.065 a 219.941 respectivament. D’aquests successius increments, la proporció de residents estrangers ha experimentat un avenç important, del 2,1% en el conjunt de l’AMB l’any 1999 al 12,2% actual.

Si analitzem el succeït des de 1999, podríem distingir tres períodes: 1) d’1 de gener de 1999 a 2002, on s’acusen les conseqüències directes de les dues regularitzacions al·ludides; 2) d’1 de gener de 2002 a 2005, que marca un nou període de creixement encara més intens, en el que, nous orígens emergents, s’afegeixen al creixement d’altres ja assentats amb anterioritat a la regió; i, 3) per últim, malgrat que encara no disposem de dades, podem preveure amb força fiabilitat que l’any 2005 i segurament el 2006 estaran marcats pels resultats de la regularització de febrer-maig de 2005, i l’aflorament de persones associades als regularitzats en aquesta operació, ja residents al territori o possiblement reagrupats de l’estranger durant aquests anys. Amb dades de desembre de 2005, segons el Ministerio de Trabajo y Asuntos Sociales, el nombre de sol·licituds a Catalunya arribava a 139.480, el que representava el 20% de les 691.655 del conjunt de l’Estat. Els canvis però, no només han afectat al volum. Han tingut conseqüències evidents en la composició per sexe, edat i nacionalitat de la població estrangera resident a l’Àrea Metropolitana, paral·lels a la progressiva davallada del pes del municipi de Barcelona al conjunt metropolità, producte d’un ritme de creixement més accelerat per d’altres municipis. Així, encara que la població estrangera de Barcelona ciutat s’ha multiplicat per 5,7 des del 1999, el seu pes dins l’Àrea ha disminuït del 62,2 al 57,6%.



18

Taula 1: Població de nacionalitat estrangera per grans grups continentals, Barcelona. AMB, Catalunya i Espanya, 1999 i 2005.

1999 Àfrica Amèrica Àsia EuropaBarcelona 15,3 38,5 17,6 28,4Àrea Metropolitana 24,1 33,9 14,0 27,8Catalunya 41,1 21,4 7,7 29,7Espanya 23,3 20,7 6,3 49,5



Font: Elaboració CED a partir del Padró Continu, 1999, 2002 i 2005 (INE).

Durant el primer període, 1999-2002, corresponent a les operacions de regularització, es van produir importants canvis en la composició per nacionalitats i, entre aquests, de forma destacada, la llatinoamericanització dels fluxos (pel conjunt espanyol veure Izquierdo, López de Lera y Martínez, 2002). Com a conseqüència d’aquest fet, creix el pes de les nacionalitats procedents d’Amèrica del Sud en el conjunt de la població empadronada. Així la població americana passava del 38,5% al 52% a Barcelona i del 33,9% a l’AMB al 48%, en consonància amb el que havia succeït al conjunt de Catalunya i Espanya (veure taula 1). Aquest augment però, en comptes de fer-se en base a les colònies de nacionals llatinoamericans ja existents a Catalunya, va tenir com a protagonistes equatorians i colombians, fins al moment escassament representats i que se situarien com a primera i segona nacionalitat a Barcelona, a partir d’aleshores1. Si a l’Àrea Metropolitana li restem el pes de Barcelona, tot i que el creixement dels llatinoamericans en conjunt també va ser molt significatiu, ambdues nacionalitats encara se situaven a força distància dels marroquins. En conjunt l’ascens dels llatinoamericans va ser tan pronunciat que tota la resta de grans agrupacions continentals davallen el seu pes relatiu, essent la més significativa la dels europeus, que perden 8 punts percentuals a Barcelona.

El segon període, de 2002 a 2005, que està marcat com ja hem dit per un creixement encara més extraordinari, es caracteritza per: 1) la desacceleració del creixement de la població llatinoamericana; 2) el relleu en la intensitat del creixement per nacionalitats ja presents al territori de Barcelona o l’AMB; i 3) l’emergència de noves nacionalitats. Així, en primer lloc constatem la desacceleració del creixement de la població que més es va beneficiar de les operacions de regularització a Barcelona i l’AMB: els llatinoamericans. Només augmentaran un punt percentual en els darrers 3 anys considerats a Barcelona, i 2 punts i mig a l’AMB. Encara que increments de nacionalitats com l’Equador segueixin superant el 100%, equatorians i colombians ja no són les nacionalitats que més han crescut, ni limitant-se al propi continent americà, cedint el protagonisme a poblacions assentades amb anterioritat, com és el cas dels argentins, o emergents com succeeix amb els bolivians2. Per l’AMB, amb tot, s’ha de fer constar que aquest segon període ha estat marcat per l’extensió dels equatorians, que sense comptar Barcelona, ha vist com s’incrementaven en un 206,4%, com veurem en el proper apartat sobre la distribució territorial, aquesta evolució està relacionada amb la redistribució de la població estrangera dins de l’AMB.

1 Com que únicament disposem de la desagregació per a totes les nacionalitats i municipis del Padró Continu de 2004, la comparació s’ha fet a partir de les dades del Cens de 2001 (amb data de referència a novembre) i l’esmentat Padró Continu d’1 de gener de 2004. 2 Com ja succeí en el cas dels equatorians i colombians, aquest ascens, a part de les condicions polítiques i econòmiques del país que alimenten els fluxos emigratoris, s’ha d’entendre per l’anunci de la demanda de visat en un futur proper.



19

En segon lloc s’observa el creixement de nacionalitats ja presents en la zona, com els esmentats argentins, en part també responsables de l’alça de la població italiana3, que correspon a l’arribada de nous contingents expulsats per la crisi del país a partir de 2001, als que s’haurien d’afegir els que arriben amb nacionalitat espanyola, com a efecte dels canvis legislatius facilitant la naturalització per als descendents de migrants espanyols. Dins d’una tipologia similar per a Barcelona podem considerar als xinesos o pakistanesos, amb increments que a més de superar amb escreix el 100% els han fet pujar en el rànquing de nacionalitats, al 8è i 6è lloc, respectivament. Des de la perspectiva de l’AMB, per aquestes dues nacionalitats, el mateix que succeïa per als equatorians, significa la progressiva extensió a partir del nucli barceloní. Per a Barcelona, cal també destacar el creixement durant aquests darrers tres anys de la població europea comunitària de França, Alemanya i Regne Unit, a part d’Itàlia, i que per la franges d’edat més representades, els grups 25-29 i 30-34 pot correspondre a estudiants i joves professionals.

En tercer lloc, trobem aquelles nacionalitats que fins fa poc corresponien a fluxos emergents, com a mínim a les regions considerades: d’un costat els bolivians, que amb increments de gairebé el 400 a Barcelona i superiors al 500% a l’AMB sense Barcelona, són els nacionals que més ràpidament han crescut. Així mateix s’haurà de considerar els romanesos, en bona part protagonistes de la inflexió positiva del percentatge d’europeus sobre el total de la població. Si bé els fluxos procedents de Romania no són nous a d’altres ciutats o regions, sí que s’han de considerar com a tals per a Barcelona i la seva Regió Metropolitana.

Un darrer efecte del creixement del volum de migrants en relació a la nacionalitat, que s’haurà de tenir en compte, és el progressiu augment de la població de nacionalitat espanyola nascuda a l’estranger i de la població de nacionalitat estrangera nascuda a Espanya, a Catalunya o a la pròpia Barcelona i la seva Àrea Metropolitana. Entre els primers (96.169 persones a Barcelona província a 1 de gener de 2004) trobarem els espanyols que nasqueren a l’estranger (ells mateixos migrants o fills de migrants espanyols), però sobretot, els estrangers nacionalitzats espanyols, sigui al lloc d’origen (per ser descendents d’espanyols), sigui un cop efectuada la migració. Com a resultat de l’accés preferencial a la nacionalitat espanyola dels oriünds de les antigues colònies espanyoles, aquest cas és especialment rellevant entre els migrats llatinoamericans. Entre els segons, els nascuts a Espanya amb nacionalitat d’un altre país, que representaven un 4,8% dels estrangers a l’AMB (on un 60% tenien entre 0 i 4 anys), trobarem els fills dels migrants estrangers, arribant a representar el 7% del total d’infants empadronats a l’AMB, essent els marroquins els que destaquen dins aquest grup (un 24% dels infants nascuts a Espanya entre 0 i 4 anys amb nacionalitat estrangera, per un 17% d’equatorians i 105 de xinesos), tant per la dificultat de nacionalitzar-se dels seus pares, com pel temps que ja porten migrats i la voluntat d’assentament familiar.

1.2 Canvis en l’estructura per sexe i edat de la població estrangera de 1996 a 2005: masculinització i

rejoveniment

Abans de passar a analitzar els efectes en la distribució territorial, veurem els canvis que ha significat per l’estructura per sexe i edat de la població resident. En termes generals el primer efecte ha estat la masculinització de la població empadronada, si a 1996 tant a l’Àrea Metropolitana com a la ciutat de Barcelona els efectius masculins representaven menys de la meitat dels empadronats estrangers (49 i 47% respectivament), al 2004 han passat a ser del 53 i 52%. En segon lloc, i sempre pel conjunt, es constata un notable rejoveniment, de 5 anys, passant dels 35 anys d’edat mitjana al 1996 als 30 el 2004, per l’AMB, i dels 35,8 als 31,1 a Barcelona. Aquest canvi s’ha donat a més, mantenint la proporció de persones menors de 15 anys durant el període a Barcelona (12%), augmentant en un punt a l’AMB (del 13 al 14%), i disminuint de forma espectacular la proporció de població major de 64 anys. La masculinització i el rejoveniment es corresponen també amb dos dels efectes perversos propis de les regularitzacions: l’avançament de projectes migratoris ja existents en el lloc d’origen, i el reagrupament familiar, encara que sigui en situació irregular.

3 Les facilitats per a nacionalitzar-se italià pels argentins descendents d’italians, expliquen part del creixement d’aquesta nacionalitat especialment durant el darrer període, així el 34% de la població de nacionalitat italiana segons el Padró Continu de 2004 a l’AMB, havien nascut a l’Argentina.



20

Taula 2: Indicadors de l’estructura per sexe i edat de la població de nacionalitat estrangera a Catalunya, l’Àrea Metropolitana de Barcelona i el municipi de Barcelona, 1996, 2001 i 2004.

1996 2001 2004 1996 2001 2004 1996 2001 2004 1996 2001 2004

Catalunya 52,5 53,9 55,0 34,4 30,3 30,1 14,5 16,3 16,0 7,6 3,3 2,6AMB 49,3 51,9 53,0 35,1 30,7 30,3 12,9 14,1 14,2 7,8 2,8 2,2Barcelona 47,4 51,1 52,3 35,8 31,6 31,1 12,1 12,2 12,2 8,9 3,3 2,5

Índex masculinitat Edat mitjana % 0-14 % 64 i més

Font: Elaboració CED a partir del Padró de Població de 1996 (Idescat), del Cens de Població de 2001 (INE) i del Padró Continu 2004 (INE).

D’aquesta conjuntura en resulta una estructura de la població concentrada al voltant d’aquelles edats capdavanteres en els processos migratoris, amb evidents disparitats entre sexes per orígens nacionals. El fet més destacable però, és que la selecció per sexe ha afavorit el creixement dels efectius d’homes tant en les poblacions caracteritzades per estratègies migratòries centrades en els homes (i per tant amb poblacions tradicionalment masculinitzades), com per exemple els marroquins o pakistanesos, com en aquelles que al contrari, es caracteritzaven pel protagonisme de les dones, com en general les llatinoamericanes. En aquest darrer cas, el reagrupament familiar per part de les dones dels seus familiars masculins ha estat evident, però també hem de considerar que obre les portes a una nova fase, amb l’expansió de la població llatinoamericana masculina en alguns nínxols laborals fins aleshores ocupats majoritàriament per altres nacionalitats, i amb l’assentament familiar.

Per al total d’estrangers l’any 2004, la piràmide d’edats tant a Barcelona com a la resta de l’AMB mostra el perfil que es correspon a la població resultant de fluxos recents deguts a migracions predominantment econòmiques: una població jove, amb els grups 25-29 i 30-34 com els més representats, i amb una molt lleugera masculinització. Aquest perfil, sobretot en el seu vessant degut al sexe, encobreix fortes diferències segons les nacionalitats considerades. Entre les principals nacionalitats trobem 3 models clars, que a diferència del que succeeix al conjunt de Catalunya o a Espanya, es diferencien bàsicament per la relació entre els sexes i molt poc pels grups d’edat. D’entrada, trobem a les que es caracteritzen per una forta masculinització, com són la pakistanesa, la marroquina i la italiana, en aquest ordre. En segon lloc, la tendència oposada, és a dir, amb un desequilibri a favor de les dones, amb la població dominicana com a màxim exponent, seguida de la filipina i la peruana, encara que com ja s’ha comentat, la diferència és cada cop menor. Per últim, aquelles nacionalitats que són gairebé simètriques com la xinesa, francesa o romanesa. Si el que comparem és Barcelona amb la resta del conjunt de municipis de la seva Àrea metropolitana, només destaquen les piràmides d’argentins, italians i francesos, que en el cas de la ciutat de Barcelona presenten un major pes de població jove, que podria estar directament relacionada tant amb l’oferta educativa com en la revitalització d’aquests fluxos.

1.3 La distribució territorial a l’Àrea metropolitana: la difusió progressiva al territori metropolità

El creixement de la població estrangera durant els dos períodes examinats, ha tingut també un notable impacte en la distribució territorial a l’Àrea Metropolitana, del que destaquem: 1) la presència significativa de població estrangera a tot el territori metropolità; 2) l’alteració de la jerarquia de les nacionalitats en el territori, tant en nombres absoluts com en nombres relatius; i 3) una redistribució per nacionalitats a nivell territorial.

Al 2005, tots els municipis de l’AMB igualen o superen el percentatge que representava al 1999 la ciutat de Barcelona: amb un màxim del 18% a Castelldefels i mínims de 2,5% a Tiana i Badia del Vallès. De la mateixa manera que havíem vist una acceleració del creixement en el període 2002-2005 per al conjunt de l’AMB, cadascun dels municipis repeteix aquesta pauta, amb l’excepció de 4 municipis: Begues, Sant Just Desvern, Sant Climent i Sant Andreu de la Barca, amb un creixement reduït. Entre 1999 i 2002, gairebé tots els municipis augmenten el nombre de residents estrangers en proporcions homogènies, entre 2002 i 2005, es diversifica i s’incrementa aquest creixement, essent els municipis de l’eix del riu Besòs (Badalona, Santa Coloma, Sant Adrià, Montcada i Reixac, Ripollet, Barberà i Badia) els que experimenten, en tres anys, majors alces, per sobre del 150% dels efectius inicials.



21

En termes absoluts, els municipis caracteritzats per la presència significativa de població europea cauen en el rànquing, d’aquesta manera, municipis com Castelldefels, Sant Just, Sant Cugat o Corbera, i que a 1999 superaven la proporció de residents estrangers a Barcelona, veuen minvar progressivament també el seu pes relatiu dins els municipis de l’àrea, tot i que, repetim augmentin la seva població d’estrangers, tant en nombres absoluts com en termes relatius. Aquesta caiguda, també és més pronunciada a partir del segon període, és a dir, des de 2002. Com ja hem anticipat, és també durant aquest període quan el municipi de Barcelona perd pes en termes relatius.

Taula 3: Població de nacionalitat estrangera als municipis de l’AMB, 1999, 2002, 2004, i 2005, nombres absoluts i pes sobre el total de la població.

Any 1999 (%) Any 2002 (%) Any 2004 (%) Any 2005 (%)Badalona 2.279 1,1 7.919 3,8 17.788 8,3 23.625 10,8Badia del Vallès 23 0,1 65 0,4 207 1,4 354 2,5Barberà del Vallès 172 0,7 424 1,6 796 2,9 1.065 3,8Barcelona 38.065 2,5 112.773 7,4 188.373 11,9 219.941 13,8Begues 62 1,6 176 3,7 208 3,9 257 4,7Castellbisbal 82 1,1 283 3,0 396 3,8 563 5,2Castelldefels 2.624 6,1 5.576 11,4 8.815 16,3 10.596 18,7Cerdanyola 591 1,1 1.898 3,5 3.463 6,2 4.336 7,6Cervelló 119 2,1 242 3,7 384 5,5 461 6,3Corbera de Llobregat 235 2,7 506 5,0 856 7,6 1.197 10,0Cornellà de Llobregat 1.157 1,4 4.547 5,6 8.151 9,8 9.978 11,9Esplugues de Llobregrat 753 1,6 2.223 4,8 3.468 7,6 4.530 9,7Gavà 583 1,5 1.448 3,5 2.863 6,6 3.511 7,9Hospitalet de Llobregat (L') 4.109 1,7 17.333 7,1 33.458 13,4 41.184 16,3Molins de Rei 104 0,5 438 2,1 790 3,5 1.015 4,4Montcada i Reixac 205 0,7 823 2,8 1.929 6,2 2.527 8,0Montgat 107 1,3 196 2,3 306 3,5 352 3,9Pallejà 72 1,0 202 2,5 451 4,6 598 5,9Palma de Cervelló (La) 72 2,9 97 3,5 143 5,0 173 5,9Papiol (El) 40 1,2 131 3,7 212 5,8 229 6,2Prat del Llobregat (El) 927 1,5 2.218 3,5 3.600 5,7 4.269 6,8Ripollet 288 1,0 989 3,1 1.928 5,7 2.565 7,4Sant Adrià del Besòs 240 0,7 734 2,2 1.509 4,6 1.996 6,1Sant Andreu de la Barca 459 2,4 1.296 5,8 1.593 6,7 2.011 8,1Sant Boi de Llobregat 1.142 1,4 2.665 3,3 4.554 5,6 5.526 6,8Sant Climent de Llobregat 17 0,6 59 1,9 73 2,2 93 2,7Sant Cugat del Vallès 1.969 3,9 4.771 8,0 7.013 10,8 8.186 11,6Sant Feliu de Llobregat 275 0,7 1.234 3,0 2.386 5,7 2.875 6,8Sant Joan Despí 240 0,9 771 2,7 1.480 4,9 1.863 6,0Sant Just Desvern 609 4,4 1.079 7,4 1.237 8,3 1.462 9,6Sant Vicenç dels Horts 461 1,9 929 3,7 1.271 4,8 1.446 5,4Santa Coloma de Cervelló 32 0,8 112 2,0 180 2,7 213 3,1Santa Coloma de Gramenet 1.824 1,5 6.269 5,4 12.720 10,9 16.769 14,2Tiana 54 1,0 89 1,4 142 2,1 168 2,4Torrelles de Llobregat 79 2,3 117 3,0 194 4,5 199 4,3Viladecans 1.101 2,0 2.117 3,6 3.155 5,3 3.844 6,3Total AMB 96.499 2,1 182.749 6,1 316.092 10,2 379.977 12,1

Font: Elaboració CED, Padró continu d’1 de gener de 1999, 2002, 2004 i 2005, amb dades de l’INE i l’Idescat.

La llatinoamericanització que caracteritzava el primer període 1999-2002 i la diversificació per orígens de 2002-2005 que constatàvem per al conjunt de l’AMB per al segon, a nivell territorial té uns resultats aclaparadors. Tot i que la població, sigui quin sigui el seu origen continental segueix creixent a tots els municipis, l’increment dels llatinoamericans en detriment d’europeus i africans és contundent: l’any 1999 només hi havia 5 municipis en els que la població americana fos majoritària (no arribant mai a depassar el 50% de la població estrangera), amb contingents tan dispars com a Barcelona (14.656 americans), Cerdanyola del Vallès, Cornellà de Llobregat, Barberà o Badia (on només constaven 10 empadronats). L’any 2002 havien passat a ser 16 municipis on els americans eren majoritaris, i al 2004 eren 22 dels 36



22

municipis considerats, encara representant en cadascun d’aquests darrers més de la quarta part de la població estrangera. La població africana, que a 1999 era majoritària a 16 municipis, a 2002 s’havia reduït a 11, i el 2004 només mantenia el liderat a 5 municipis de l’AMB, i havia vist minvar el seu pes a tots els municipis menys a sis, i encara aquests darrers amb poca població estrangera o amb percentatges molt minsos. De tota manera, la marroquina segueix essent la nacionalitat majoritària a 19 municipis (Mapa 1). D’una banda trobem l’agrupació de l’eix del Llobregat, de l’altra, al Besòs, Santa Coloma de Gramenet, Badalona, Badia del Vallès, i Barberà del Vallès.

Mapa 1: Primera nacionalitat segons el municipi de residència (2004) i distribució segons els agregats continentals.

Font: Padró continu de població, a 1 de gener de 2004, amb dades de l’Idescat. Elaboració CED.

Quant a la diversificació, ja en la classificació continental, apareixen el darrer any dos municipis on per primer cop la població asiàtica és majoritària: Badalona i Santa Coloma de Gramenet. En els canvis en la representació de la població europea, també trobarem un efecte similar a l’esdevingut amb l’africana, però amb major variació de nacionalitats. En l’apartat 1.5. dedicat a la concentració de la població estrangera en l’AMB, veurem amb més detall l’evolució singular de la població europea comunitària respecte a la resta d’orígens continentals.

1.4 L’evolució recent per barris a Barcelona: de la polarització a la generalització

L’evolució de la població estrangera a Barcelona des de 1991, reflecteix de forma paradigmàtica l’impacte de la globalització econòmica en termes de fluxos internacionals en una metròpoli europea. De la presència escassa de població estrangera, dualitzada en les seves característiques socioeconòmiques i fortament concentrada al territori, com apareixia a principis dels anys noranta, passarem a una situació marcada per: 1) la diversificació sociodemogràfica de la població de nacionalitat estrangera (quant a nacionalitats, però també quant a estratificació social); i com a conseqüència, 2) la presència generalitzada a tots els barris. Aquest procés d’una part entronca amb la pròpia tradició de creixement de la ciutat (Cabré i Muñoz, 1997; Pujadas, 1985), des d’aquesta perspectiva, els nous migrants estrangers juguen un paper equivalent al que van tenir al seu temps els antics migrants arribats de la resta d’Espanya (veure Domingo, Bayona i López, 2004). Per altra banda, la pròpia especificitat de la internacionalització dels fluxos (quant a la nacionalitat dels migrants), però també pel que respecta al paper de Barcelona en la globalització, afegiran una nova dimensió.



23

Com en els anteriors apartats, per a veure l’evolució vertiginosa que ha suposat des de 1999 el creixement de la presència de població estrangera als barris de Barcelona, analitzarem l’evolució tenint en compte dos períodes: de 1996 a 2001, i de 2001 a 2004. En aquest cas s’han desplaçat les dades de referència avançant de 1999 a 1996, i de 2002 a 2001, únicament per raó de disponibilitat de dades. Per al Padró de 1996 i per al Cens de 2001, disposem de la desagregació completa per nacionalitats, detall que ignorem per al Padró Continu de 1999 i el de 2002. Ens prenem aquesta llicència tenint en compte que a la distribució de les característiques dels migrants els biaixos són mínims, més enllà de les discrepàncies de volum observades (recordem que el Cens de 2001, té com a data de referència el mes de novembre, mentre que el Padró continu de 2002 era d’1 de gener). Així, per exemple, la diferència de població estrangera censada a 2001 i l’empadronada un mes més tard al 2002 a Barcelona ciutat, és tan sols de 17.417 persones, que aleshores només representava l’1% dels empadronats a 2002. Per altra banda, analitzarem les dades d’1 de gener de 2004 com a darreres dades oficials pel Padró Continu. Per últim s’utilitzarà les dades provisionals a 30 de juny de 2005 (no depurades per l’INE), com a últimes dades disponibles.

L’any 1996, que pot considerar-se un punt d’inflexió respecte a la dinàmica precedent, la distribució territorial de la població estrangera a Barcelona es caracteritzava per un assentament en els barris amb dues àrees clares de sobrerepresentació. D’una banda, al districte de Ciutat Vella, es localitzaven els residents amb nacionalitats asiàtiques i africanes, de l’altre, a Sarrià-Sant Gervasi destacava la residència d’europeus comunitaris. L’Eixample apareixia com a àrea de transició entre ambdues zones, essent els ciutadans de nacionalitats americanes el col·lectiu amb major presència. Tant a un costat com a l’altre d’aquesta línia que ens dividia la ciutat, la població estrangera era pràcticament inexistent, amb proporcions de residents força menors als del conjunt de la ciutat.

De 1996 a 2001, que correspondria a grosso modo amb el període caracteritzat anteriorment com de llatinoamericanització dels fluxos, vindria marcat per tres grans trets (veure Bayona i Blanco, 2004): 1) l’extensió de la presència de població estrangera a tots els barris de la ciutat; 2) la modificació de la jerarquia per barris, desapareixent la sobrerepresentació als barris millor situats socioeconòmicament i emergint els barris caracteritzats per ser receptors de les antigues onades migratòries; i 3) el creixement del pes de la població procedent de l’Amèrica del Sud i Central, que a Barcelona ja s’havia constatat abans, s’incrementa amb la irrupció d’equatorians i colombians com a noves i preponderants nacionalitats.

D’aquesta manera el creixement estrictament en termes de volum durant aquest primer període en el que el conjunt de la ciutat passa del 2 al 6,3% de població estrangera, significa que al 2001, tots els barris de Barcelona ultrapassen la mitjana de 5 anys enrere, amb un màxim al districte de Ciutat Vella (amb un 23%), però amb mínims del 4% no gaire allunyats de la mitjana (Sant Andreu i Horta-Guinardó). En termes absoluts vol dir que el creixement de 66 mil residents estrangers i escaig, es reparteix de forma desigual, barris com Ciutat Vella i l’Eixample que al 2001 concentraven el 40% de la població estrangera de la ciutat, marquen el ritme de creixement de la població total, triplicant els seus efectius, però d’altres que al 1996 la població estrangera a penes sobrepassaven el miler de persones, arriben a més que quintuplicar els efectius com en el cas de Nou Barris, o a quadruplicar-los, com a Horta-Guinardó, Sant Andreu, Sant Martí o Sants-Montjuïc. En aquesta dinàmica, destaca el creixement més lent de Sarrià-Sant Gervasi, tot i augmentar del 3 al 5% el percentatge de població estrangera, i gairebé doblar els seus efectius.

Durant aquest primer període, la població llatinoamericana passa a representar més de la meitat de tota la població estrangera de Barcelona (el 52,4%), només a Ciutat Vella i Sarrià-Sant Gervasi estan per sota d’altres agregacions continentals (dels asiàtics en el primer cas i dels europeus comunitaris en el segon). A Nou Barris, en canvi, la població llatinoamericana arriba a representar el 70% de tota la població estrangera. Al 2001, l’equatoriana és la primera nacionalitat de 7 dels 10 districtes, quan al 1996 gairebé no hi havia equatorians a la ciutat, per la seva banda els colombians apareixen entre les cinc primeres nacionalitats a tots els districtes si exceptuem Ciutat Vella. Només els països europeus extra-comunitaris veuen augmentar el seu pes relatiu durant aquests anys a tots els districtes, essent en el cas de Barcelona una novetat (cosa que no succeïa amb els llatinoamericans). Si exceptuem el districte de Sarrià-Sant Gervasi on són els suïssos la nacionalitat extra-comunitària més representada, russos, romanesos i ucraïnesos es reparteixen el protagonisme d’aquest nou ascens. El creixement del pes dels llatinoamericans s’ha donat de forma



24

paral·lela al decreixement dels europeus comunitaris i africans a tots els districtes. Els asiàtics mantenen, gràcies als pakistanesos i els filipins, el seu pes a Ciutat Vella.

Figura 1: Proporcions de residents estrangers als barris, Barcelona 1991-2005.

Font: Cens de població de 1991 i de 2001, i Padró de població de 1996, amb dades de l’Idescat; Padró continu a 30 de juny de 2005, amb dades provisionals del Departament d’Estadística de l’Ajuntament de Barcelona. Elaboració CED.

De 2001 a 2005, que abans en conjunt hem caracteritzat per l’efecte accelerador del creixement combinat amb la diversificació de les nacionalitats, destaca per: 1) el creixement, tot i ser important ha estat inferior a l’experimentat durant el període anterior, fet que pot explicar el descens de Barcelona en el conjunt metropolità; 2) s’aferma el canvi en la jerarquia per districtes i barris, i aquells que eren emergents van guanyant força; i 3) es manté la distribució per grans agregacions continentals. El creixement que es dóna entre finals de 2001 i mitjans de 2005, tot i ser inferior al de l’etapa anterior, ha estat de tal envergadura que un cop més tots els districtes i pràcticament la totalitat de barris superen la mitjana de 6% de població estrangera que tenia Barcelona al 2001. Nou Barris és el districte que més ha crescut, confirmant en conjunt el que en l’època anterior constituïa una novetat: l’augment de la població estrangera als antics barris crescuts amb les onades migratòries a partir dels anys seixanta. D’aquesta manera, els majors creixements s’han donat als barris de Ciutat Meridiana-Vallbona, Barri-Besòs i Bon Pastor. No es tracta només d’un

1991 1996

2001 2005



25

creixement afegit, sinó que es pot considerar l’inici d’un canvi rellevant en la composició de la població d’aquests barris per nacionalitat.

Si examinem l’actual jerarquia dels districtes de Barcelona, amb les dades provisionals de 30 de juny de 2005, Ciutat Vella segueix essent el que aplega el major nombre d’estrangers en termes absoluts (51.232), en termes relatius respecte al conjunt de la ciutat (20,6%), i en relació a la població del propi districte (43,9%)4. Aquests nivells però, no impliquen un augment de la concentració, sinó un manteniment del lideratge dins la ciutat. En el pol oposat, tot i l’increment en nombres absoluts i en nombres relatius de població estrangera experimentat per Les Corts i Sarrià-Sant Gervasi, aquests dos districtes continuen perdent pes en el conjunt de la ciutat (representant només el 3,6 i 6,3% al 2005), a favor dels districtes que inclouen barris abans anomenats emergents de creixement molt més ràpid. D’aquesta manera, si els districtes de Nou Barris i Sant Andreu encara tenen percentatges inferiors a la mitjana (12,8 i 10,8%), inclouen barris com Ciutat Meridiana Vallbona i Trinitat Vella on la població estrangera ja representa el 22,5 i el 27,1%.

Durant aquest segon període, la distribució per grans agregats continentals es manté seguint la tendència observada anteriorment: creixement del pes dels llatinoamericans, si bé a l’hegemonia dels equatorians que al 2005 ja són la primera nacionalitat a tots els districtes exceptuant, Ciutat Vella, Les Corts i Sarrià-Sant Gervasi, haurem d’afegir l’ascens dels argentins, que els trobarem entre les cinc primeres nacionalitats a tots els districtes, excepte Sants-Montjuïc, Ciutat Vella i Nou Barris. Els extracomunitaris segueixen augmentant el seu pes proporcional a tots els districtes, essent romanesos, ucraïnesos i russos els protagonistes d’aquest creixement. Els europeus comunitaris tan sols augmenten el seu pes al districte de Ciutat Vella i ho fan de forma generalitzada per nacionalitats, a Sarrià-Sant Gervasi és manté la francesa com a primera nacionalitat.

1.5 Indicadors de concentració de la població estrangera

L’evolució de la concentració de la població estrangera a Barcelona, respecte al conjunt de l’AMB, ens indueix a defensar el paper pioner que ha tingut el municipi quant a la recepció i difusió del fluxos migratoris internacionals. Tres són les raons principals: 1) la disminució del pes en benefici d’altres municipis s’ha fet sobretot comptant amb aquelles nacionalitats que eren significativament presents al municipi (i no a la resta de l’AMB); 2) el veïnatge territorial dels municipis que acabaran creixent més durant tot el període; i 3) l’atracció generada pel municipi de Barcelona per la població Europea de la Unió respecte encara a la resta de l’AMB.

En conjunt, des de 1999, com ja hem vist, Barcelona ha anat davallant lleugerament el seu pes respecte al total de la població de nacionalitat estrangera resident a l’AMB. Aquesta davallada es deu a un ritme de creixement diferent entre Barcelona i la resta de municipis i no pas a un estancament en el cas barceloní. Hi ha dos evolucions diferents, si considerem el període de 1999 a 2002, i de 2002 a 2004. Durant el primer destaquen tres tendències: 1) la disminució de Barcelona és mínima, degut a un creixement similar; 2) el creixement a l’AMB sembla estar directament relacionat amb el veïnatge amb Barcelona; i 3) respecte a les nacionalitats, Barcelona actua com a difusora d’algunes (llatinoamericanes i asiàtiques), alhora que rep l’impacte de noves (equatorians i colombians entre els llatinoamericans) i persones procedents dels països de l’Est (romanesos, ucraïnesos i russos). Durant aquest període cal remarcar com, a part del creixement autònom dels diferents municipis de l’AMB, el veïnatge i el contínuum urbà s’han beneficiat d’aquesta pèrdua de pes barcelonina. Efectivament, en primer lloc són L’Hospitalet de Llobregat, Badalona i Santa Coloma de Gramenet els que veuen augmentar més el seu pes dins l’àmbit metropolità: el que fa pensar en la importància de la difusió per raons residencials. En contraposició al decreixement de Barcelona, de 1999 a 2002 la concentració de la població estrangera als quatre municipis augmenta de 75 al 79%.

4 Les dades a 30 de juny de 2005, cedides pel Departament d’Estadística de l’Ajuntament de Barcelona, són provisionals, i no han estat depurades des de l’INE. Aquest procés, que té en compte les altes i baixes entre municipis, per l’1 de gener de 2005 va esborrar prop d’onze mil residents estrangers. Al mateix temps, aquestes dades contenen un contingent d’aproximadament 10 mil residents estrangers sense residència fixa en el municipi, i que són adscrits a la seu del Departament d’Estadística, al districte de Ciutat Vella, concretament al barri Gòtic. Ambdós fets no s’han tingut en compte en les dades que es presenten a continuació.



26

Taula 4: Proporció de residents estrangers a l’Àrea Metropolitana de Barcelona enregistrats a la ciutat de Barcelona, segons l’agregat continental, 1999-2005.

Àfrica Amèrica Àsia Unió Europea Resta d'Europa Total Estrangers1999 39,5 70,7 78,2 62,22002 38,5 66,5 73,3 63,9 67,6 61,72004 37,5 61,7 65,1 68,8 63,1 59,62005 35,9 60,0 61,4 68,6 59,0 57,9

63,4

Font: Padró de població, 1999, 2002, 2004 i 2005, amb dades de l’INE i l’Idescat. Elaboració CED.

Durant el segon període són de subratllar els següents esdeveniments: 1) Barcelona desaccelerava el seu creixement, mentre que la resta de municipis de l’AMB seguien experimentant un efecte “bola de neu”; 2) la concentració dels estrangers al conjunt de l’AMB confirmava la importància del contínuum urbà a la pauta d’assentament de la població estrangera, mantenint la concentració dels quatre grans municipis esmentats; i 3) la diversificació d’orígens que es verifica en el conjunt, apareix notablement acotada en el territori, mentre Barcelona continua perdent pes entre els llatinoamericans (amb l’excepció de xilens i mexicans), asiàtics (pakistanesos i xinesos, però no filipins), i europeus de l’Est de forma general, en canvi, creix la concentració d’europeus comunitaris (francesos, britànics i alemanys, principalment).

Per tenir una panoràmica de la situació de la concentració de la població estrangera a l’AMB s’ha calculat un quocient de localització, que relaciona la proporció d’un agregat continental determinat per a un municipi amb la seva presència al conjunt de l’àrea metropolitana (veure Brown i Chung, 2006). El principal resultat d’aquest exercici és copsar el veïnatge, relacionat amb pautes de difusió territorial com la clau de la presència per al total de la població estrangera a l’AMB, i sobretot a aquelles agregacions continentals on Barcelona ha estat tradicionalment la principal receptora, com és el cas d’europeus, llatinoamericans i asiàtics. Pels europeus (EU-25), els municipis amb majors nivells de renda són els que estan sobrerepresentats (Sant Cugat, Sant Just Desvern i Castelldefels), així com succeeix a nivell de barris dins del propi municipi de Barcelona. Com a pauta nova podríem constatar certa especialització territorial recent en la difusió i assentament de la població llatinoamericana i asiàtica. Així, si bé també és visible la importància del contínuum urbà, i encara que tots dos col·lectius són presents a banda i banda del territori, els asiàtics (xinesos i pakistanesos) estan sobrerepresentats a la zona del Besòs (Santa Coloma i Badalona), mentre que els llatinoamericans (bàsicament els equatorians) ho estan a la del Llobregat (l’Hospitalet i Cornellà). Aquesta divisió hauria de ser interpretada com producte de la idiosincràsia de les cadenes migratòries de les principals nacionalitats considerades per sobre d’altres diferències d’ocupació o de filtre residencial. Els africans són els que segueixen tenint una pauta de distribució que podria relacionar-se més obertament amb l’especialització de l’activitat i l’antiguitat dels corrents migratoris, trobant-los com ja s’ha assenyalat, primordialment localitzats a banda i banda de la ciutat, i amb una major difusió en els municipis.

Si el que avaluem és la segregació (veure taula 5), mesurada com la diferència en les distribucions d’una nacionalitat en comparació a la distribució del total de població de cada secció censal (Massey i Denton, 1988), aquesta sembla estar directament relacionada encara amb la difusió dels col·lectius més enllà del municipi de Barcelona, juntament amb l’efecte distorsionador del volum, quan aquest és assenyaladament menor que el de la resta de contingents analitzats. D’aquesta manera, en el primer cas podríem considerar pakistanesos i nord-americans (per la seva gairebé exclusiva concentració a Barcelona), mentre que en el segon cas trobaríem les nacionalitats relativament més recents, com ucraïnesos o bolivians. És notori doncs, que les pautes de segregació a l’AMB, a hores d’ara es regeixen molt més pel propi procés migratori que per característiques d’assentament clarament diferenciades per la nacionalitat, o atribuïbles a d’altres factors extrademogràfics. Valors similars entre diferents nacionalitats (com llatinoamericans, europeus o africans) per l’AMB, són el resultat de pautes de distribució concentrades al municipi però difuses dins els barris (com els peruans), o al contrari, de major dispersió a l’àrea metropolitana, però molt concentrades al municipi (marroquins).



27

Figura 1. Quocient de localització de la població de nacionalitat estrangera a l’AMB, segons l’agregat continental, 2005.

ÀFRICA AMÈRICA

ÀSIA UNIÓ EUROPEA (25)

RESTA EUROPA TOTAL ESTRANGERS

Font: Padró continu de població a 1 de gener de 2005, amb dades de l’INE. Elaboració CED.



28

Taula 5: Índex de segregació per la població de nacionalitat estrangera a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, segons la secció censal, 2001.

Unió Europea 45,2 Amèrica 34,5Alemanya 61,6 Estats Units 71,8França 53,6 Canadà 93,3Itàlia 51,8 Mèxic 70,7Regne Unit 43,5 Argentina 51,6Resta d'Europa 53,7 Bolívia 82,7Romania 80,7 Brasil 62,9Rússia 80,3 Colòmbia 45,2Ucraïna 84,3 Equador 49,7Àfrica 51,2 Perú 51,5Marroc 56,0 Rep. Dominicana 66,0Àsia 59,4 Xile 62,7Pakistan 84,2 Cuba 57,8Xina 70,1Filipines 84,9 Total estrangers 31,2

Font: Cens de població de 2001, amb dades de l’Idescat. Elaboració CED.

Taula 6: Índex de dissimilaritat entre les agrupacions continentals, a nivell de secció censal per l’Àrea metropolitana de Barcelona, 2001.

Unió Europea Resta d'Europa Amèrica Àfrica ÀsiaUnió Europea ------------------- 54,9 44,3 66,9 60,3Resta d'Europa ------------------- ---------------------- 50,6 64,0 62,6Amèrica ------------------- ------------------------------------- 50,8 54,8Àfrica ------------------- ------------------------------------- --------------- 57,3Àsia ------------------- ------------------------------------- --------------- ---------------


L’índex de dissimilaritat (veure taula 6), per la seva banda, que compara a nivell de secció censal la distribució en el territori de dues nacionalitats, presenta valors màxims polaritzats en les característiques socioeconòmiques més allunyades, expressades per l’agrupació continental: no és una sorpresa que la població africana o l’europea comunitària doncs, siguin les que presenten uns índexs més elevats. Pel que respecta a la resta d’Europa, haurem de tenir en compte que estem treballant amb dades de 2001, quan es registraven pocs casos d’aquestes nacionalitats, molt possiblement aquest indicador hagi disminuït per l’any 2005, en paral·lel al creixement dels contingents procedents de l’Europa de l’Est.



29

Figura 4: Residents estrangers a Barcelona, per barris, en nombres absoluts, i quocient de localització, segons els agregats continentals, Barcelona, 30 de juny de 2005.

UNIÓ EUROPEA (25) RESTA D’EUROPA ÀFRICA AMÈRICA ÀSIA

Font: Padró continu de població, amb dades provisionals a 30 de juny de 2005, Departament d’Estadística de l’Ajuntament de Barcelona. Elaboració CED.

1.6 Pautes de distribució territorial per nacionalitat en els barris

La concentració de les nacionalitats a Barcelona en relació a l’Àrea Metropolitana, vistes en els apartats precedents, no guarden relació estreta amb les pautes observades dins de la ciutat. En aquesta estratificació migratòria continuada, la concentració i la segregació poden considerar-se com la conseqüència dels comportaments dels individus i les famílies davant del mercat de l’habitatge dins de les oportunitats i limitacions que imposa el context social i espacial (Bolt i altres, 2002). Serà així com nacionalitats fortament concentrades en el municipi, alhora mostren altes concentracions territorials dins de la ciutat, sigui el cas de dues nacionalitats asiàtiques, pakistanesos i filipins. En canvi, de la concentració en termes similars d’europeus comunitaris i d’americans a Barcelona en resulta unes pautes de certa concentració entre els primers, per una dispersió en la ciutat en el cas dels segons. En darrer terme, els africans, en la seva majoria marroquins, que donen pel conjunt la menor concentració a la ciutat, en canvi reflecteixen una elevada concentració en els barris.

Per grans agregacions continentals, en la pauta observada pels ciutadans de la Unió Europea (UE-25) l’any 2005, destaca sobretot l’aparició de Ciutat Vella com a nou espai de concentració, que ja s’apuntava a partir de 2001, a part de la tradicional sobrerepresentació als barris amb major nivell de renda, amb un patró d’assentament caracteritzat per la continuïtat territorial. D’aquestes tres característiques, la primera, seria per a nosaltres la més important, ja que podria apuntar o bé a una transformació del territori, fent-se atractiu per a estrangers amb categories socioprofessionals més elevades que fins ara, o bé que el ventall de la diversitat entre els europeus de la UE s’ha ampliat força (hem de comptar que estem treballant amb la UE ampliada, i per tant s’engloba la migració econòmica de polonesos ja arribats amb anterioritat a Barcelona).

Per la seva banda, l’agregat corresponent a la resta d’Europa, presenta una concentració a Ciutat Vella, encara que a diferència del que passava amb els ciutadans de la UE, apareix menys polaritzat a nivell territorial, degut principalment a l’heterogeneïtat del conjunt que els atorga representació a barris habitats per població de diferents perfils socioprofessionals, i a la relativa dispersió dels immigrats amb nacionalitat d’algun país de l’Est. La població africana, en conjunt segueix essent una de les poblacions amb major concentració territorial, tot i que la tendència és a que aquesta sigui cada cop menor. Així, a part del nucli de Ciutat Vella, al 2005 es pot apreciar clarament d’un costat l’extensió al Poble Sec i de l’altre la



30

sobrerepresentació a Trinitat Vella i Ciutat Meridiana-Vallbona (relacionat amb el veïnatge amb Santa Coloma).

Els americans són els més dispersos al territori, en consonància també amb una major heterogeneïtat dels seus perfils socioeconòmics comparat amb d’altres agrupacions continentals. I encara que a certs barris puguin estar sobrerepresentats (com per exemple a Ciutat Vella, Poble Sec o Ciutat Meridiana-Vallbona), els seus valors de concentració sempre són menors que el d’altres agregacions continentals presents (asiàtics i africans). Per últim, els asiàtics són els que tenen majors concentracions, a Ciutat Vella i al Poble Sec, i molt recentment a Trinitat Vella i a Barri Besòs. D’un costat l’agrupació, de la mateixa manera que passava amb la Resta d’Europa, encobreix una forta heterogeneïtat, però encara més especialitzada en el territori, amb una clara correspondència entre algunes de les nacionalitats i la ubicació gairebé exclusiva respecte a d’altres nacionalitats orientals. En aquest sentit assenyalem encara la sobrerepresentació a Pedralbes imputable a la colònia japonesa, mentre que els filipins només apareixen a Ciutat Vella, Poble Sec i Esquerra de l’Eixample, els xinesos a l’Eixample, i els pakistanesos a Ciutat Vella estenent-se vers els nord-est de la ciutat.

Per les nacionalitats, i dins dels límits barcelonins, es poden identificar tres pautes d’inserció territorials, caracteritzades a partir del seu nivell de segregació (veure Domingo i Bayona, 2005): 1) molt altes concentració i segregació, que inclouria als residents amb nacionalitat pakistanesa i filipina com a exemples principals, i que es caracteritzarien per una distribució espacial en la ciutat definida per una alta concentració en l’espai, en concret a Ciutat Vella; 2) concentració i segregació mitjanes, amb marroquins, xinesos, i dominicans com a nacionalitats més representatives, però que també inclouria els nacionals dels països de la Unió Europea; en aquest cas, els valors obtinguts de concentració i segregació són força més baixos que els anteriors, i descendents en el temps, i a més de Ciutat Vella per les tres primeres nacionalitats s’observarien altres espais de distribució; en canvi, els europeus comunitaris es trobarien sobrerepresentats especialment en els barris amb millors condicions socioeconòmiques del municipi; i 3) model dispers, amb colombians, equatorians, argentins i peruans, així com la majoria de nacionalitats sud-americanes i algunes de les europees de l’Est, amb indicadors força baixos i amb una distribució pròxima a la del conjunt de ciutadans de Barcelona.

A l’hora de definir aquestes pautes, s’han utilitzat dos indicadors, l’índex de segregació i l’índex de dissimilaritat (calculats a nivell de barri per poder mantenir una sèrie històrica). Entre les nacionalitats del primer model, filipins i pakistanesos, els valors de segregació són, amb diferència, els més elevats en el municipi. En ambdues nacionalitats, aquests valors s’incrementen en el temps fins 2001, i no serà sinó en els darrers recomptes, a partir de 2004, que s’observa una dispersió en els barris. Degut a l’alta concentració d’ambdues nacionalitats, la dissimilaritat en relació a la resta serà sempre elevada, a excepció dels marroquins entre els pakistanesos. Per últim, dins d’aquesta tipologia de forta concentració podem encabir-hi la distribució del col·lectiu indi, que durant els darrers anys ha anat guanyant protagonisme, però que a diferència dels casos anteriors ja des d’un principi apareix amb un índex de segregació inferior i amb major presència a diversos barris de la ciutat.



31

Taula 7: Índex de segregació per les principals nacionalitats estrangeres presents a Barcelona, a nivell de Zona Estadística Gran (barri), 1991, 1996, 2001 i 2005.

Any 1991 Any 1996 Any 2001 Any 2005Equador 37,3 37,8 19,8 19,7Marroc 65,8 53,2 47,9 41,1Perú 26,0 22,5 21,5 17,8Colòmbia 24,2 24,2 17,3 12,0Rep. Dominicana 42,7 31,2 34,2 29,5Pakistan - 69,6 70,3 64,2Filipines 59,6 62,4 68,1 65,9Itàlia 38,1 29,1 29,2 23,0França 35,7 33,2 31,5 31,9Argentina 22,5 19,4 21,7 17,9Xina 42,4 29,3 26,9 24,2Alemanya 42,0 41,5 35,7 32,0Regne Unit 35,0 31,9 31,5 32,2Romania 43,9 41,8 28,6 22,2Rússia - - 18,8 23,8Ucraïna - - 26,4 23,1Cuba - 15,7 17,1 13,9EUA 37,5 37,5 37,3 35,5Mèxic 32,6 29,7 25,2 25,5Bolívia 39,0 41,7 33,0 27,8Brasil 28,7 29,1 19,5 20,1Uruguai 23,0 20,2 21,3 14,0Veneçuela 34,7 28,8 23,5 17,8Xile 23,1 24,9 20,8 20,6Índia 57,2 48,1 55,4 53,1Algèria 47,8 34,0 40,3 39,5

Font: Cens de població de 1991 i 2001; Padró de població de 1996; (Idescat); Padró continu de població a 30 de juny de 2005, amb dades provisionals del Departament d’Estadística de l’Ajuntament de Barcelona. Elaboració CED.

En el segon model, per un cantó marroquins, dominicans i xinesos experimenten valors de segregació moderats, i descendents en el temps. A la seva concentració a Ciutat Vella, s’hi ha de sumar altres indrets de localització. L’Eixample, entre els xinesos, el nord-est del municipi en els marroquins o dominicans, són espais des de mitjans dels noranta d’inserció, avançant l’increment de població de nacionalitat estrangera d’aquests barris a partir de 2001. Els xinesos destaquen per l’associació entre la residència i l’ocupació, així la seva ubicació als barris de Barcelona, tradueix també l’extensió de la seva activitat, essent un dels col·lectius paradigmàtics del que s’ha anomenat “negoci ètnic”. El segon grup de nacionalitats que es caracteritzen per una concentració mitjana, majoritàriament europees comunitàries, com ja s’ha apuntat reflecteix el creixement i extensió territorial dels darrers anys, si bé aquesta difusió, al contrari d’altres nacionalitats està força limitada a l’eix que va de Ciutat Vella fins al centre tradicional que representava Pedralbes. Alemanys, francesos i italians tenen pautes semblants, tot i que en el cas dels darrers, s’ha de comptar amb els ciutadans d’origen argentí nacionalitzats italians. Entre les nacionalitats emergents, els mexicans segueixen aquesta pauta de distribució, amb un perfil caracteritzat pel pes dels estudiants, en comparació a la resta de nacionalitats.

Per últim, trobem un tercer grup caracteritzat per la dispersió, en el que les nacionalitats llatinoamericanes en podrien ser el màxim exemple. D’un costa podem identificar la pauta de les nacionalitats amb una certa antiguitat (argentins, peruans o fins i tot colombians i equatorians), i de l’altre les que tenen un creixement a la ciutat molt més recent, com és el cas dels bolivians i romanesos (i per extensió altres països de l’Est, com es pot comprovar atenyent als índex de segregació). Cal remarcar, que malgrat la feble concentració d’aquestes nacionalitats, i per tant la seva difusió als barris de la ciutat, el districte de Sarrià-Sant Gervasi, i



32

les Corts, per amunt de la Diagonal, apareixen com a zones de subrepresentació per a tots els col·lectius esmentats.

Taula 8: Índex de dissimilaritat entre les nacionalitats amb major nombre de residents a Barcelona (ZEG), 2001 i 2004.

Equador Marroc Perú Colòmbia Rep.Dom. Pakistan Filipines Itàlia França Argentina Xina AlemanyaEquador --- 38,4 23,9 17,5 24,0 60,8 63,4 37,4 41,2 25,9 29,0 44,3Marroc 34,9 --- 50,0 40,9 28,6 34,3 54,7 50,3 52,1 40,1 47,1 55,7Perú 21,5 43,7 --- 18,2 31,0 72,8 63,2 34,1 38,2 24,9 26,0 43,7Colòmbia 19,4 38,2 13,4 --- 27,4 63,2 60,6 29,0 33,9 16,7 26,6 36,0Rep. Dom. 20,9 25,9 27,9 25,6 --- 55,1 59,4 41,2 45,8 31,4 34,4 50,7Pakistan 57,7 32,7 66,5 61,2 49,2 --- 36,7 67,5 67,3 61,6 66,7 68,9Filipines 66,0 51,8 64,8 61,3 56,2 35,3 --- 58,3 60,1 54,7 58,7 61,6Itàlia 37,5 40,7 30,6 24,0 36,2 60,2 57,1 --- 10,1 18,3 27,7 12,5França 46,5 47,1 39,9 33,6 43,4 63,0 57,2 12,2 --- 22,9 30,0 10,4Argentina 30,1 36,7 22,9 16,0 31,3 58,2 57,4 9,7 20,5 --- 24,1 27,2Xina 28,6 39,4 22,3 22,4 29,7 62,5 59,6 25,2 32,7 21,8 --- 36,5Alemanya 46,6 45,6 40,8 34,0 43,0 62,2 57,1 10,9 8,5 19,9 33,6 ---

2001

30 d

e ju

ny d

e 20

05

Font: Cens de població de 2001, amb dades de l’Idescat; Padró continu de població a 30 de juny de 2005, amb dades provisionals del Departament d’Estadística de l’Ajuntament de Barcelona. Elaboració CED.

2. Família i estructura de la llar entre la població estrangera a 2001

La tipologia de les llars utilitzada parteix de la proposada per Peter Laslett (1972), en funció de la identificació i quantificació dels nuclis familiars i de la presència o absència d’altres persones residents en un mateix habitatge. S’entén per nucli familiar una concepció restringida de la família als vincles de parentiu més estrets, que inclouen els matrimonis o parelles (amb o sense fills, sempre que aquests fills no estiguin residint amb la pròpia parella a la mateixa llar) i les famílies monoparentals (pare o mare amb la respectiva descendència, i que aquests fills, com al cas anterior no resideixin amb la pròpia parella a la llar). Per família, en canvi, s’entén literalment a un “grupo de personas (dos o más) que, residiendo en la misma vivienda familiar, están vinculadas por lazos de parentesco, ya sean de sangre o políticos, e independientemente de su grado” (plana web de l’INE), amb una concepció més extensa.

La tipologia de l’INE defineix sis grans grups, a partir del criteri de si formen o no família i de la presència d’altres persones emparentades: 1) llars unipersonals; 2) una família sense altres persones; 3) una família amb altres persones no emparentades; 4) llars multipersonals que no formen família; 5) dos o més famílies sense altres persones; i 6) dos o més famílies més altres persones no emparentades. En la tipologia de l’Idescat (2000) aplicada a les dades de l’Estadística de població de 1996 es podien, en canvi, distingir cinc grans tipus de llar: 1) les llars unipersonals, que són aquelles on hi viu una sola persona; 2) les llars sense nucli, formades per dues persones o més, que no conformen nucli familiar, però que poden estar emparentades o no, es distingirà entre si formen o no família i si hi resideix o no altres persones; 3) les llars nuclears simples, compostes per un sol nucli familiar, en absència d’altres persones, on es distingeix entre: parelles sense fills; parelles amb fills; pares sols amb fills; i mares soles amb fills; 4) les llars nuclears extenses, formades per un nucli familiar, però amb la presència d’altres persones. Es distingeix entre: parelles sense fills amb altres persones; parelles amb fills amb altres persones; pares sols amb fills amb altres persones; i mares soles amb fills amb altres persones; i 5) les llars múltiples, constituïdes per dos nuclis o més. Es fa la distinció entre aquelles formades per dos nuclis o més segons si hi resideixen persones emparentades.

En l’anàlisi i presentació dels resultats s’han reorganitzat les dades, reformulant les llars nuclears simples i extenses en dues altres categories, en funció de si són llars formades per parelles o bé llars monoparentals, ja que donen lloc a estructures força diferenciades en les situacions derivades del fenomen migratori quan les



33

representem des de la perspectiva de la població segons el tipus de llar on resideix, i on les estratègies migratòries prenen important rellevància, existint diferències contrastades entre els diversos orígens nacionals (veure Domingo, Brancós i Bayona, 2002).

2.1 Tipologia de les llars on viu població de nacionalitat estrangera

Segons el Cens de 2001, a l’Àrea metropolitana de Barcelona hi trobem 1.095.667 llars, on hi viuen 2.918.495 persones, per tant, l’ocupació mitjana de les llars serà de 2,66 residents. D’aquestes llars, més de la meitat, 594.452, les trobem a la ciutat de Barcelona, amb una ocupació mitjana menor, de 2,51 persones per llar, i 501.215 a la resta de l’AMB, on s’incrementa la diferència en la talla de la llar, que se situa en 2,84 persones llar. Si la dimensió mitjana de les llars a Barcelona és força baixa, la dels seus municipis veïns supera fins i tot el valor pel mateix any a Catalunya (2,72) i és del mateix ordre que el del conjunt d’Espanya (2,85).

Figura 5. Llars a la ciutat de Barcelona i la Resta de l’AMB l’any 2001, total i amb presència d'estrangers, segons si els que hi resideixen són tots o alguns estrangers, per tipus de llar.

BARCELONA RESTA ÀREA METROPOLITANA

Total població Barcelona Alguns estrangers Tots estrangers

%

5%

10%

15%

20%

25%

30%

35%

40%

45%

50%

55%

60%

65%

70%

Unipersonals Sense nucli Parelles Monoparentals Múltiples%

5%

10%

15%

20%

25%

30%

35%

40%

45%

50%

55%

60%

65%

70%

Unipersonals Sense nucli Parelles Monoparentals Múltiples


Aquestes diferències s’han d’atribuir a la diversa composició segons el tipus de llar a Barcelona i la resta de l’AMB, especialment important en el pes de les llars amb parelles, sobretot el de les parelles amb fills. A Barcelona ciutat el 55,6% de les llars són formades a partir d’una parella, per un 69% en la resta de l’AMB. El pes de les parelles sense fills és similar (21,9 per 22,5% respectivament) en ambdues unitats, mentre que les parelles amb fills marquen les diferències, el 33,6% a Barcelona i el 46,5% a la resta de l’AMB. En contraposició, a Barcelona el nombre de llars unipersonals és força major (el 26% i el 16%), però també les llars sense nucli (5,9 per 3,6%) i monoparentals (11 i 9,2%), essent les llars múltiples en ambdós casos poc presents (1,3 i 1,7%). Aquestes diferències reflecteixen bàsicament la diferent estructura per edat de la població.

Entre la població de nacionalitat estrangera, les llars formades per parelles també són les més representades, un 47,7% a Barcelona i un 56,1% a la resta de l’Àrea Metropolitana, mantenint-se les diferències territorials trobades en el conjunt de les llars, tot i que amb menor intensitat. Al contrari que en el total de les llars, les llars sense nucli tenen un gran protagonisme, i representen aproximadament una de cada cinc llars amb estrangers (el 22,4 i el 19% respectivament). En canvi, les llars unipersonals tenen menor pes, del 17,2 i el 10,9%, fet que també es dóna entre les monoparentals, mentre que les llars múltiples tripliquen les del conjunt.



34

Taula 9: Distribució de les llars a Barcelona, segons el tipus de llar i la presència d’estrangers, 2001.

Barcelona Tots estrangers % Algún

estranger % Total estrangers % Total BCN %

Llars unipersonals 6.832 35,2 0 0,0 6.832 17,2 155.463 26,2Unipersonals 6.832 35,2 0 0,0 6.832 17,2 155.463 26,2

Llars sense nucli 4.287 22,1 4.586 22,7 8.873 22,4 35.346 5,9No Familiar 1.746 9,0 2.578 12,8 4.324 10,9 10.582 1,8Sense Nucli 873 4,5 394 1,9 1.267 3,2 19.870 3,3No nucli + no parents 722 3,7 656 3,2 1.378 3,5 2.313 0,4Dues o més famílies 377 1,9 584 2,9 961 2,4 1.598 0,3Dues o més famílies + no parents 569 2,9 374 1,9 943 2,4 983 0,2

Llars formades per parelles 6.280 32,4 12.598 62,3 18.878 47,7 330.335 55,6Parella sense fills 1.936 10,0 3.766 18,6 5.702 14,4 115.497 19,4Parella amb fills 1.916 9,9 4.471 22,1 6.387 16,1 181.398 30,5Parella sense fills + altres persones 1.215 6,3 1.858 9,2 3.073 7,8 14.729 2,5Parella amb fills + altres persones 1.213 6,3 2.503 12,4 3.716 9,4 18.711 3,1Llars Monoparentals 1.455 7,5 1.991 9,9 3.446 8,7 65.671 11,0Pares amb Fills 171 0,9 122 0,6 293 0,7 8.862 1,5Mares amb Fills 549 2,8 551 2,7 1.100 2,8 45.479 7,7Pares amb fills amb altres persones 236 1,2 343 1,7 579 1,5 2.239 0,4Mares amb fills amb altres persones 499 2,6 975 4,8 1.474 3,7 9.091 1,5

Llars Múltiples 540 2,8 1.038 5,1 1.578 4,0 7.637 1,3Dos o més nuclis 258 1,3 685 3,4 943 2,4 6.162 1,0Dos o més nuclis + altres persones 282 1,5 353 1,7 635 1,6 1.475 0,2Total 19.394 100,0 20.213 100,0 39.607 100,0 594.452 100,0


Taula 10: Distribució de les llars a la Resta de l’AMB, segons el tipus de llar i la presència d’estrangers, 2001.

Resta d'AMB Tots estrangers % Algún

estranger % Total estrangers % Total resta

d'AMB %

Llars unipersonals 2.329 22,2 0 0,0 2.329 10,9 81.297 16,2Unipersonals 2.329 22,2 0 0,0 2.329 10,9 81.297 16,2

Llars sense nucli 2.380 22,7 1.708 15,6 4.088 19,1 18.479 3,7No Familiar 756 7,2 714 6,5 1.470 6,9 4.777 1,0Sense Nucli 524 5,0 156 1,4 680 3,2 10.207 2,0No nucli + no parents 492 4,7 225 2,1 717 3,3 1.287 0,3Dues o més famílies 268 2,6 395 3,6 663 3,1 1.606 0,3Dues o més famílies + no parents 340 3,2 218 2,0 558 2,6 602 0,1

Llars formades per parelles 4.439 42,3 7.589 69,2 12.028 56,1 346.468 69,1Parella sense fills 914 8,7 1.691 15,4 2.605 12,1 102.427 20,4Parella amb fills 1.645 15,7 3.315 30,2 4.960 23,1 214.181 42,7Parella sense fills + altres persones 806 7,7 833 7,6 1.639 7,6 10.705 2,1Parella amb fills + altres persones 1.074 10,2 1.750 16,0 2.824 13,2 19.155 3,8

Llars Monoparentals 923 8,8 986 9,0 1.909 8,9 46.291 9,2Pares amb Fills 141 1,3 61 0,6 202 0,9 6.565 1,3Mares amb Fills 276 2,6 252 2,3 528 2,5 31.645 6,3Pares amb fills amb altres persones 232 2,2 207 1,9 439 2,0 1.869 0,4Mares amb fills amb altres persones 274 2,6 466 4,3 740 3,4 6.212 1,2

Llars Múltiples 425 4,0 678 6,2 1.103 5,1 8.680 1,7Dos o més nuclis 219 2,1 464 4,2 683 3,2 7.190 1,4Dos o més nuclis + altres persones 206 2,0 214 2,0 420 2,0 1.490 0,3

Total 10.496 100,0 10.961 100,0 21.457 100,0 501.215 100,0


Aquesta primera aproximació des de la perspectiva de les llars sembla apuntar a dues característiques que caldrà corroborar des de l’òptica de la distribució de les persones de nacionalitat estrangera segons el tipus de llar. En primer lloc, comparant llars on resideixen estrangers i el total de llars, tant per a Barcelona ciutat com per a la resta de l’AMB, el gran discriminador és la pertorbació que introdueix el propi procés migratori entre els estrangers i la diferent estructura d’edat entre la població estrangera i el total de la població (major proporció de llars sense nucli, de llars múltiples, i en general de llars complexes allà on hi ha estrangers). En



35

segon lloc, comparant les llars on viuen estrangers de Barcelona i les de la resta de l’AMB, el que destaca és les llars que insinuen un major pes de l’assentament familiar a l’AMB, la qual cosa refermaria el paper de Barcelona com lloc d’arribada i redistribució de la població immigrada (notablement amb major proporció de parelles amb fills i molt menor presència de llars unipersonals i sense nucli a l’AMB). Caldrà però, veure el paper que juga el pes diferent de les nacionalitats, i afinar aquesta primera impressió amb la distribució de la població estrangera per tipus de llar.

2.2 Característiques sociodemogràfiques de la població estrangera segons el tipus de llar

Des de la perspectiva de la distribució de les persones als diferents tipus de llar, segueix veient-se una gran diferència a favor de les parelles tant per a estrangers com per a espanyols en l’AMB en relació a la ciutat de Barcelona (el 79,5 front el 70% pels espanyols, i el 52,9 front al 46,2 pels estrangers), més evident encara en les parelles amb fills (amb 10 punt percentuals a favor de l’AMB entre els espanyols i 5 entre els estrangers). Com a contrapès, a Barcelona sempre és major la proporció de persones que viuen soles (el 10% dels espanyols a Barcelona, front el 5,8% a l’AMB, i el 7,5% dels estrangers front al 4,1%) o en llars sense nucli (el 5% dels espanyols a Barcelona, front el 3% a la resta de l’AMB, i el 29% dels estrangers a Barcelona, front al 25% a la resta de l’AMB) .

Taula 11: Distribució de la població segons la nacionalitat i el tipus de llar on resideix, Barcelona, 2001.

BARCELONAUnipersonal Unipersonal 148.631 10,6 6.832 7,5 155.463 10,4Sense nucli Sense nucli 67.676 4,8 26.570 29,2 94.246 6,3

Parella sense fills 223.356 15,9 7.638 8,4 230.994 15,5Parella amb fills 646.370 46,1 13.505 14,8 659.875 44,2Parella sense fills més altres persones 39.639 2,8 8.243 9,1 47.882 3,2Parella amb fills més altres persones 77.120 5,5 12.649 13,9 89.769 6,0

Parelles 986.485 70,4 42.035 46,2 1.028.520 69,0Pare + fills 20.666 1,5 564 0,6 21.230 1,4mare + fills 107.273 7,7 2.040 2,2 109.313 7,3Pare més fills més altres persones 6.686 0,5 1.867 2,1 8.553 0,6Mare més fills més altres persones 28.610 2,0 4.050 4,4 32.660 2,2

Monoparentals 163.235 11,7 8.521 9,4 171.756 11,5Dos o més nuclis 28.327 2,0 3.178 3,5 31.505 2,1Dos o més nuclis més altres persones 6.240 0,4 3.879 4,3 10.119 0,7

Múltiples 34.567 2,5 7.057,0 7,8 41.624,0 2,8Total 1.400.594 100,0 91.015 100,0 1.491.609 100,0

Espanyols Estrangers Total


Taula 12: Distribució de la població segons la nacionalitat i el tipus de llar on resideix, Resta Àrea Metropolitana de Barcelona, 2001.

Resta AMBUnipersonal Unipersonal 78.968 5,8 2.329 4,1 81.297 5,7Sense nucli Sense nucli 38.745 2,8 14.275 25,0 53.020 3,7

Parella sense fills 201.335 14,7 3.519 6,2 204.854 14,4Parella amb fills 776.196 56,7 11.530 20,2 787.726 55,2Parella sense fills més altres persones 29.772 2,2 4.670 8,2 34.442 2,4Parella amb fills més altres persones 82.111 6,0 10.507 18,4 92.618 6,5

Parelles 1.089.414 79,5 30.226 52,9 1.119.640 78,5Pare + fills 15.538 1,1 445 0,8 15.983 1,1mare + fills 77.485 5,7 1.019 1,8 78.504 5,5Pare més fills més altres persones 5.605 0,4 1.736 3,0 7.341 0,5Mare més fills més altres persones 20.722 1,5 2.089 3,7 22.811 1,6

Monoparentals 119.350 8,7 5.289 9,3 124.639 8,7Dos o més nuclis 35.623 2,6 2.422 4,2 38.045 2,7Dos o més nuclis més altres persones 7.632 0,6 2.613 4,6 10.245 0,7

Múltiples 43.255 3,2 5.035 8,8 48.290 3,4Total general 1.369.732 100,0 57.154 100,0 1.426.886 100,0

Espanyols Estrangers Total



36


Abans però d’observar les característiques per nacionalitat i per sexe i edat de la població estrangera que viu a cada tipus de llar, el primer fet que crida l’atenció des de la perspectiva dels individus que integren les llars, és la grandària. Respecte a la població de nacionalitat espanyola destaca la major grandària de les llars per als estrangers, si en conjunt els estrangers a Barcelona viuen a llars amb 3,27 persones de mitjana, front als espanyols que viuen a llars amb 2,45, però haurem de comptar que el 60% dels espanyols viuen en llars de 3 o menys persones, mentre que el mateix percentatge entre els estrangers ho fan en llars de 4 i més persones, i fins a la tercera part de la població estrangera viu a llars de 6 i més persones. A la resta de l’AMB, hi trobem la mateixa situació, en conjunt la grandària de les llars és més gran, 2,81 per als espanyols, i 3,73 per les que inclouen estrangers (veure taula 13). De manera similar, des de la perspectiva dels individus, també a la resta de l’AMB es fa notar un increment de la grandària de la llar: el 70% de la població estrangera viu a llars de 4 i més persones, i les que viuen a llars de 6 i més arriben al 36%.

Aquest pes de les llars molt nombroses on viu la població de nacionalitat estrangera, és encara més evident per algunes nacionalitats, ostensiblement aquelles que han crescut més durant els darrers anys. Així, com es pot veure a la figura 7, més de la meitat de la població equatoriana i pakistanesa, tant a Barcelona com a la resta de l’AMB, formen part de llars amb 6 o més membres, amb la peculiaritat a més d’invertir la jerarquia territorial. Si en conjunt és a la resta de l’AMB on la població estrangera viu a llars molt nombroses, per a les nacionalitats que encapçalen la classificació, s’inverteix la situació, essent la ciutat de Barcelona al 2001 on es registren els valors més elevats: 61,5% dels equatorians, i el 54,6% dels pakistanesos.

Figura 6: Població de nacionalitat estrangera i espanyola segons la dimensió de la llar, Barcelona i Resta de l’Àrea metropolitana. BARCELONA RESTA ÀREA METROPOLITANA

0,0%

5,0%

10,0%

15,0%

20,0%

25,0%

30,0%

35,0%

40,0%

1 2 3 4 5 6 i més0,0%

5,0%

10,0%

15,0%

20,0%

25,0%

30,0%

35,0%

40,0%

1 2 3 4 5 6 i més

Espanyols Estrangers


Per altres nacionalitats, destaca la situació contrària per la població de nacionalitat marroquina, on la proporció de persones que viuen a llars molt nombroses és notòriament superior a la resta de l’AMB que a la pròpia ciutat de Barcelona, un 46,5% respecte al 38%. El fet que en nombres absoluts aquesta predominància de la Resta de l’AMB sigui palesa, amb 2.606 persones vivint en llars molt nombroses a Barcelona, front a 7.044 a la resta de l’AMB, ens fa pensar que per la població marroquina, el territori de la resta de l’AMB s’ha convertit en un territori de referència per ell mateix, per damunt de la ciutat de Barcelona, fet excepcional per d’altres nacionalitats.



37

Figura 7: Proporció de residents en llars de 6 o més persones, Barcelona i resta d’Àrea Metropolitana, principals nacionalitats.

0% 10% 20% 30% 40% 50% 60% 70%

Alemanya

França

Itàlia

Argentina

Perú

Filipines

Marroc

Romania

Colòmbia

Xina

Rep. Dom.

Pakistan

Equador

BCNResta AMB


Si observem la diferent distribució de la població per a les nacionalitats, veurem com, a grosso modo, es repeteix per a totes la mateixa constant: si la distribució en el tipus de llar de cada nacionalitat de Barcelona comparada amb la resta de l’AMB no sol variar massa, sempre és sistemàticament més gran la proporció de parelles i parelles amb fills a l’AMB, i menor la de llars sense nucli o unipersonals. Les singularitats, vénen donades més per la intensitat d’aquesta diferència, que és especialment significativa entre europeus comunitaris (francesos, alemanys i italians), i argentins, en menor mesura també entre els dominicans. La composició per sexe i edat dels diferents tipus de llar, el que subratlla és la diferència entre la distribució de la població amb nacionalitat espanyola i estrangera per a cada tipus de llar, en canvi les diferències territorials queden difuminades.

Pel que fa a l’estructura per edats, en les persones que viuen a llars unipersonals, destaca l’envelliment i la subseqüent feminització de la piràmide, en contrast amb la joventut de les altres nacionalitats (incloses les europees comunitàries). El mateix succeeix si observem la població que viu a llars sense nucli, vellesa i feminització són el distintiu de la piràmide espanyola, encara més en el cas de Barcelona. Les parelles amb fills, també representades, quan analitzem la població de nacionalitat espanyola ens mostren per damunt de tot diferències en l’estructura de per edat de la població que les integra, molt envellida a la ciutat, i envellida a l’AMB, mentre que pels estrangers, en contraposició és molt jove als dos àmbits territorials assenyalats.

Si féssim l’exercici per nacionalitats ens trobaríem que el que més destaca són els desequilibris per sexe propis dels efectius, més o menys visibles per algun tipus de llar, coincidint en canvi en el perfil jove de les edats. Així, en el cas dels marroquins o pakistanesos, la presència d’homes és sempre superior a la de dones, la resta apareixerien força simètriques com el conjunt de la seva població. Una menció especial mereix el cas dels equatorians que, per a les llars unipersonals, presenta una lleugera feminització a l’AMB, que trenca la tònica de la simetria de Barcelona i per a totes el altres tipus de llar, encara que el nombre poc significatiu de casos ens imposa prudència en la interpretació.

2.3 Distribució territorial de les llars a Barcelona

Segons el Cens de 2001, hi havia a Barcelona 39.607 llars on vivien estrangers, i que representava el 6,7% de totes les llars de la ciutat. El 49% d’aquestes llars es trobaven compostes únicament per població de nacionalitat estrangera, mentre que la resta estava formada per estrangers i espanyols. Com hem vist, la dimensió de la llar és superior quan aquesta té algun membre de nacionalitat estrangera, un 3,27 front al 2,45 de llars formades exclusivament per persones de nacionalitat espanyola.



38

Dintre de la ciutat de Barcelona, de la mateixa manera que la concentració de la població estrangera per nacionalitats, la variació de la distribució territorial per llars és molt rellevant. Però si la diferència en la distribució i la tipologia de les llars on viuen exclusivament espanyols, ve determinada primordialment per l’estructura d’edats (l’envelliment, que també reflecteix la història migratòria del darrer segle), la de les llars amb estrangers, revela sobretot el ritme del procés migratori per a les principals nacionalitats que el protagonitzen. La diversitat se situa entre els extrems del districte de Ciutat Vella per un costat i Sarrià-Sant Gervasi de l’altre. Ciutat Vella és l’únic districte on el percentatge de llars on tots són estrangers és major que les llars integrades per estrangers i espanyols, amb un 57,6%, alhora que és el districte amb menor nombre de llars formades a partir d’un nucli familiar. La importància de les llars unipersonals (el 22%) i sense nucli (el 28%) entre els estrangers, fa que les llars formades entorn d’un nucli familiar (parelles, monoparentals i múltiples) no arribin al 50%, quan a Nou Barris o Sant Andreu són dues de cada tres llars amb estrangers.

Sarrià-Sant Gervasi és el districte on la proporció de llars amb espanyols i estrangers alhora és més elevada respecte a les llars on tots són estrangers (el 57,8%). Conjuntament amb Les Corts, són els dos únics districtes on es mostra una dimensió de la llar quan tots són estrangers menor que quan tots són espanyols, quan a la resta del municipi se situen força per sobre (veure taula 13). Destaca, al mateix temps, per la proporció menor de llars sense nucli, i per la importància de les llars unipersonals.

Nou Barris o Sant Andreu, en contraposició, mostren entre les llars amb estrangers les proporcions de llars nuclears majors de tot el municipi, de manera similar al que succeeix entre el conjunt de llars. Són també les llars de major dimensió, situant-se gairebé al voltant de les quatre persones per llar, dimensions que quadrarien amb la novetat de l’assentament en aquests barris de la població estrangera, on certa provisionalitat és directament proporcional a la grandària de la llar en les primeres etapes migratòries.

Figura 11. Proporció de llars unipersonals i sense nucli entre les llars amb estrangers, Barcelona segons els barris, 2001.


Des de la perspectiva de les persones, i segons la nacionalitat i el tipus de llar, la diferenciació dels districtes és altre cop important. Ciutat Vella, per tots els agregats continentals, destaca en la proporció de residents en llars sense nucli, sempre superior a la d’altres districtes: un 24,7% dels europeus comunitaris, un 35% dels americans (amb idèntic percentatge a Nou Barris), o un 43% dels asiàtics. Aquest mateix districte, pels europeus comunitaris, mostra el major percentatge de llars unipersonals de la ciutat (el 27%), de manera similar al que succeeix entre algunes nacionalitats llatinoamericanes. Ciutat Vella és, per tots els orígens continentals i la major part de nacionalitats, el districte on les llars formades per parelles assoleixen els

Unipersonals Sense Nucli



39

percentatges més baixos del municipi, prefigurant-se com un espai d’arribada però no d’assentament definitiu, per a la majoria de la població immigrada.

Taula 13: Dimensió de la llar a Barcelona (segons districtes) i l’Àrea Metropolitana, segons la composició de la llar, 2001.

TOTS ESTRANGERS

ESPANYOLS + ESTRANGERS

LLARS AMB ESTRANGERS

TOTS ESPANYOLS

TOTAL LLARS

Ciutat Vella 2,84 3,90 3,29 2,05 2,27Eixample 2,68 3,43 3,07 2,33 2,39Sants-Montjuïc 3,29 3,76 3,53 2,41 2,49Les Corts 2,61 3,58 3,15 2,62 2,65Sarrià-Sant Gervasi 2,05 3,54 2,91 2,60 2,63Gràcia 2,42 3,34 2,89 2,31 2,35Horta-Guinardó 3,07 3,67 3,38 2,53 2,56Nou Barris 3,90 4,05 3,98 2,54 2,60Sant Andreu 3,40 3,78 3,61 2,56 2,61Sant Martí 3,18 3,68 3,45 2,53 2,58

BARCELONA 2,89 3,64 3,27 2,45 2,51

Resta Àrea Metropolitana 3,50 3,95 3,73 2,81 2,85

Total Àrea Metropolitana 3,10 3,75 3,44 2,62 2,66

Font: Cens de població de 2001, amb dades cedides per l’Idescat. Elaboració pròpia.

Fixant-nos en els agregats continentals, els europeus comunitaris es caracteritzen en relació al conjunt d’estrangers per una proporció elevada de persones que viuen soles i en parella, i per una menor presència en les llars sense nucli. És a Ciutat Vella on la tipologia difereix de manera més ostensible, amb la major proporció dels que viuen sols (un elevat 27,5%) i en llars sense nucli (un 24,7%), i la menor presència en llars formades per parelles, el 42,3%. Aquestes dues darreres característiques es repeteixen en la resta d’europeus. Els africans són el grup continental amb una distribució en les llars més similar al conjunt d’estrangers, amb una major proporció dels que viuen en parelles (el 49,9%), i menor en les unipersonals i múltiples. Per districtes, Ciutat Vella torna a mostrar la major representativitat de les llars sense nucli i la menor de les parelles, de manera similar al que succeeix a Gràcia. A l’extrem contrari, al districte de Sant Andreu és on la proporció de parelles és major i menor les sense nucli. La població amb nacionalitats americanes mostra a Ciutat Vella una proporció de població que viu sola elevada, similar a la de Sarrià-Sant Gervasi, i on predominen els argentins i xilens. Al mateix temps, la proporció de llars sense nucli segueix en el mateix districte essent elevada, conjuntament amb l’Eixample i Nou Barris, i la proporció de parelles és la més baixa per darrere de Gràcia. L’altre característica dels americans és la importància de les llars monoparentals i les múltiples a gairebé tots els districtes barcelonins. Entre els asiàtics és on existeix la major diferenciació interna per la composició per nacionalitats de cada districte. A Ciutat Vella fins els 43% dels asiàtics viuen en llars sense nucli, per valors del 17,8% a Les Corts. De manera similar, les parelles representen el 38% de la població a Ciutat Vella, per un 65% a Les Corts, i les múltiples oscil·len entre un reduït 2,9% a Les Corts i un 14% a Sants.

Ciutat Vella es caracteritza en totes les agrupacions per una presència superior de les llars sense nucli i una menor proporció de població que viu en parelles. Simultàniament, per algunes nacionalitats americanes i els europeus comunitaris, és un districte amb una sobrerepresentació de llars unipersonals. A l’altre extrem, Sarrià-Sant Gervasi i Les Corts, en la major part de situacions són els districtes amb major representativitat de les parelles.

3. L’habitatge i la població de nacionalitat estrangera a Barcelona, 2001

L’habitatge, en relació a la població de nacionalitat estrangera, pot ser considerat com a factor determinant en la distribució de la població en el context urbà, quant les característiques del mercat immobiliari actuen



40

com a filtre determinant en la seva distribució (Kesteloot, 1986). Al mateix temps, el propi habitatge és considerat com un marcador de les condicions de vida de la població estrangera, en comparació a la resta de població. En el cas de Barcelona, la recent arribada de bona part dels estrangers censats a 2001 farà que la relació amb l’habitatge es trobi marcada, especialment, per la situació de transitorietat, alhora que reflecteixi les diferències socioeconòmiques dels grups d’immigrants. L’accés a l’habitatge, al mateix temps, s’ha configurat com una de les principals causes explicatives de la pèrdua de població de la ciutat, ja sigui a través de l’accés dels joves a un primer habitatge coincidint amb la formació d’una nova llar (Módenes, 1998; Nel·lo, 1998), com per una mobilitat lligada a la millora en les condicions d’aquest (i del seu entorn), i efectuat a major edat (Serra, 1997). La saturació del parc d’habitatges de Barcelona, per manca efectiva de disponibilitat de sòl i pels alts preus del mercat de l’habitatge, tindrà un paper cabdal sens dubte en aquests desplaçaments, conjuntament amb altres factors menys comentats com la redistribució territorial de l’ocupació i les característiques de les xarxes de transports (Cabré i Módenes, 1997).

3.1 Característiques dels habitatges on resideix població amb nacionalitat estrangera

La presència d’estrangers és notòria en el parc d’habitatges situat per sota dels estàndards que gaudeixen la resta de la població. La recent arribada a la ciutat de la major part d’estrangers censats a 2001 es veu reflectida en l’accés i les característiques de l’habitatge on resideix. L’habitatge on hi trobem una persona de nacionalitat estrangera és, de mitjana, un habitatge amb una superfície inferior en 6,8 m2 a la població amb nacionalitat espanyola, en un edifici amb 14,8 anys d’antiguitat major i disposen de 0,5 habitacions menys en cada habitatge, que conjuntament amb una major talla de la llar significa una densitat d’ocupació més elevada. Si per la població amb nacionalitat espanyola s’acostuma a disposar, de mitjana, d’1,5 estances per cap, entre els estrangers no arriba a les 0,9, reflex de l’alta sobreocupació generalitzada. Aquesta situació no difereix gaire de la trobada per altres ciutats europees (veure Thave, 1999, per França o Bolt i Van Kempen, 1997, pels Països Baixos), on es conclou que els estrangers resideixen, en conjunt, en pitjors condicions de la resta de població.

En la tinença de l’habitatge predomina el règim de lloguer, essent aquesta la variable que ens aporta una major diferenciació en relació al total de barcelonins. El 73% dels estrangers viuen en lloguer, essent aquesta xifra del 77% entre africans i americans, del 69% entre asiàtics i del 62% entre els europeus. En el conjunt de la població, en canvi, tan sols un 26% es troben residint en aquest tipus de tinença (un 23% si es considera únicament la població de nacionalitat espanyola). D’aquesta situació, en resulta que l’impacte de la població de nacionalitat estrangera en un o altre tipus d’habitatge és dispar: entre els que viuen en propietat, tan sols el 2,1% són estrangers, en canvi, un elevat 17% dels que viuen en règim de lloguer són estrangers (proporció que gairebé triplica el percentatge d’estrangers a 2001). La sobrerepresentació en el lloguer, per si sola, intervé decisivament en la resta de característiques de l’habitatge dels estrangers, ja que el parc immobiliari en lloguer té unes característiques diferenciades dels habitatges en propietat. Així, per exemple, i amb dades de l’any 2001 per la ciutat de Barcelona, els habitatges de lloguer són més petits (80,1 m2 els de propietat i 72,6 m2 els de lloguer), amb menor nombre d’habitacions (4,6 per 4,2 respectivament) i major antiguitat (43,8 per 60,1 anys de mitjana cadascun). A més, en certes tipologies d’habitatge el lloguer és encara major que la propietat, com són els habitatges construïts abans de 1900, els que consten d’una o dues habitacions, o bé els de superfície útil menor als 45 m2, amb una distribució per barris desigual. La correlació entre habitatge de lloguer i presència de població estrangera és per tant elevada (en una situació similar a la trobada per Vázquez, 2003, per Madrid).



41

Taula 14: Població resident a Barcelona segons la nacionalitat i les principals característiques dels habitatges on resideix, 2001.

% Lloguer Antiguitat Superfície Habitacions m2 persona

Població total 26,3 47,6 80,7 4,6 25,1

Nacionalitat espanyola 23,3 46,7 81,1 4,6 26,0

Nacionalitat estrangera 73,1 61,5 74,3 4,2 15,9

Àfrica 77,1 72,2 65,6 3,8 13,5

Amèrica 77,7 57,1 72,3 4,2 14,2

Àsia 69,5 77,9 71,7 4,0 13,8

Europa 62,3 56,8 85,2 4,6 26,6

Font: Cens de població i habitatges de 2001, amb dades de l’INE. Elaboració CED.

La mitjana d’antiguitat de l’habitatge és força superior entre els residents estrangers, bàsicament per la seva concentració residencial a Ciutat Vella. Pel total de la població a Barcelona, aquesta se situa entorn dels 47,6 anys, amb el Cens de 2001 (entre els barcelonins de nacionalitat espanyola, és de 46,7 anys), i puja fins als 61,5 entre els estrangers. Asiàtics i africans, amb 78 i 72 anys respectivament, i americans i europeus amb 57 anys, mostren però diferències prou significatives en funció de la localització residencial dins de la ciutat. A nivell de districte, però, l’antiguitat mitjana d’estrangers i espanyols difereix poc, únicament en els districtes amb un parc d’habitatges més heterogeni es poden apreciar lleugeres diferències, que gairebé sempre apunten cap a la major antiguitat dels habitatges on resideixen els estrangers.

Quant a la superfície, la població de nacionalitat estrangera a Barcelona resideix, en mitjana5, en habitatges més petits. Si calculem aquesta mitjana se situa en 74,3 m2, per uns 81,1 m2 entre els espanyols, fet que pel total de barcelonins ens produeix uns 80,7 m2. Els residents estrangers, per tant, viuen en conjunt en habitatges 6,8 m2 menors. Per agrupacions continentals aquest cop s’observen majors discrepàncies, tenint en compte que la població amb nacionalitats europees, especialment les comunitàries, se situa per sobre del conjunt de barcelonins, amb habitatges que de mitjana fan 85 m2. La resta d’agrupacions continentals es troben per sota del conjunt d’estrangers, amb asiàtics i americans amb superfícies entorn dels 72 m2, i africans per sota, amb 65,6 m2.

3.2 La llar i l’habitatge amb residents estrangers. La sobreocupació de l’habitatge

Les diferències en la superfície de l’habitatge abans comentades s’incrementen si es considera la talla de la llar. Així, creuant la superfície mitjana de l’habitatge amb la talla de la llar per la població en funció de la nacionalitat, resulta que cada resident de la ciutat disposa, en mitjana, d’aproximadament6 25 m2. Per la població amb nacionalitat espanyola, aquesta xifra augmenta lleugerament fins als 26 m2, i disminueix entre els estrangers a uns 15,9 m2. Per continents, els europeus comunitaris altra vegada se situen per sobre del conjunt de ciutadans, amb 30,8 m2, per 18 dels no comunitaris, mentre americans, africans i asiàtics, en aquest ordre, disposarien teòricament en el conjunt del municipi de 14,2, 13,7 i 13,5 m2 per cada resident. A més, si el conjunt de població amb nacionalitat espanyola mostra unes xifres similars a les trobades per Espanya, ja que la menor superfície dels habitatges barcelonins es compensa amb una menor grandària de la llar, entre els estrangers la situació és inferior als que resideixen a la resta de l’Estat, ja que en conjunt un estranger a Espanya disposaria teòricament de 18,5 m2.

La relació entre habitants i metres quadrats disponibles també ens permet parlar de sobreocupació (en aquest cas fent referència al concepte, en castellà, de “hacinamiento” o a l’anglès de “overcrowded housing”), com a indicador d’habitatge per sota dels estàndards (veure Myers i Baer, 1996). En aquest cas, es considera com a tal el fet de no disposar de més de 10 m2 per persona, i s’adjectiva com a greu

5 El càlcul s’ha efectuat a partir dels intervals que proporciona l’INE. Les mitjanes, es poden veure afectades per la consistència d’aquests intervals i la desviació en la declaració entorn de xifres arrodonides.

6 Aquestes dades provenen de creuar la talla de la llar amb les superfícies mitjanes, utilitzant els intervals de l’INE, i que poden reproduir i incrementar les diferències abans esmentades per la superfície.



42

quan la superfície és menor als 6 m2 (veure, per exemple, la recent publicació del Colectivo Ioé, 2005, amb dades d’una enquesta pròpia).

De l’anàlisi de les dades del Cens de 2001, trobem que la població de nacionalitat estrangera a Barcelona experimentava alts nivells de sobreocupació en l’habitatge, a excepció dels europeus comunitaris. Posant en relació la població segons la grandària de la llar i la superfície de l’habitatge, a Barcelona fins el 22,9% dels residents estrangers disposarien de menys de 10 m2 per persona, i un 4,1% es trobarien per sota del llindar crític. En el primer cas, el 29,7% dels asiàtics i el 28,4% dels africans, però també el 27% dels americans mostrarien sobreocupació, per un 6,1% entre europeus (un 2,4% entre els comunitaris i un 17,2% entre la resta), mentre que la sobreocupació crítica abraçaria al 6,2% dels asiàtics, 4,9% dels americans, 4,5% dels africans i un reduït 0,7% entre els europeus (0,1 i 1,7% respectivament). Entre la població de nacionalitat espanyola, ambdues situacions es troben molt poc representades, 24.154 persones i l’1,7% en el primer cas, i 1.069 i tan sols el 0,08% en el segon.

Un segon indicador de sobreocupació fa referència al nombre d’habitacions per càpita de que es disposa. Aquest índex, anomenat també de densitat (veure també Colectivo Ioé, 2005), es dividiria en crític i moderat, en el primer cas quan el nombre d’habitacions per persona és inferior a 0,5, i el segon inferior a 1. Pel conjunt de barcelonins, creuant la població segons la talla de la llar i la disponibilitat d’habitacions de l’habitatge, un 28% es trobaria dintre d’aquesta definició: un 2,6% dels barcelonins en el primer cas i un 25,4% en el segon. Per la població estrangera aquests valors són força més elevats. Així, la densitat crítica assoleix valors del 26% dels asiàtics, 25,4% dels africans, 21,2% dels americans i un 6,3% entre els europeus, per un total del 19,1% en el conjunt d’estrangers. La densitat moderada, més representada, oscil·la entre un màxim pels asiàtics (el 46,2%) i el mínim entre europeus (el 23,9%). Un i altre valor, conjuntament, signifiquen que un total del 72% dels asiàtics i 71% dels africans disposen de menys d’una habitació per persona, per un 64% dels americans i un 30% dels europeus. Així, un de cada cinc estrangers disposa de menys de 0,5 habitacions per persona, i més de la meitat (el 58%), de menys d’una per cap.

3.3 Desigualtats territorials inframunicipals en l’habitatge de les persones de nacionalitat estrangera a

Barcelona

El parc d’habitatges de la ciutat de Barcelona a nivell inframunicipal és un parc d’habitatges fragmentat en les seves característiques en funció del desenvolupament del municipi, amb grans diferències en l’any de construcció, en la seva superfície o en el regim de tinença d’aquest, i de la jerarquia socioeconòmica dels barris. La població de nacionalitat estrangera, amb la polarització que caracteritza la seva composició i la distribució territorial concentrada en algunes nacionalitats, mostrarà unes condicions d’habitabilitat inferiors a les del conjunt de residents del municipi. Major antiguitat, menor superfície, elevada proporció de lloguer i sobreocupació de l’habitatge, seran característiques comuns, amb incidència desigual en funció del barri o districte per cada nacionalitat.

En relació a la tinença, segons l’agrupació continental i el districte es reafirma el lloguer com a majoritari en totes les ocasions (veure taula 15). A Ciutat Vella, però, és on els valors són més elevats en totes les categories. Entre els africans, el lloguer oscil·la entre els mínims del 71% a Les Corts i Nou Barris i el màxim del 82,6% a Ciutat Vella, entre els americans del 81,6% a Ciutat Vella al 65,5% a Sarrià-Sant Gervasi; entre els asiàtics, i pels mateixos districtes, entre un màxim del 75,3% i un mínim del 54,9%, o entre el 71,9% a Ciutat Vella i el 53,2% a Les Corts entre els europeus, respectivament.

A Ciutat Vella, per tots els orígens, el lloguer es troba sobrerepresentat. La propietat, en canvi, mantindrà sempre major pes a Sarrià-Sant Gervasi i a Les Corts. És però especialment significatiu com en els districtes on la immigració a 2001 era emergent, i que posteriorment ha assolit alts percentatges, com a Nou Barris, la propietat sempre estigui, a excepció dels europeus, més representada. Aquest fet pot comportar una sensible variació en la tinença des de 2001 en endavant, amb un increment d’aquesta coincidint amb una major estada al país i una redistribució territorial de les nacionalitats.



43

Taula 15: Proporció de població estrangera en règim de lloguer segons l’agrupació continental i el districte de residència.

Àfrica Amèrica Àsia EuropaCiutat Vella 82,6 81,6 75,3 71,9Eixample 77,4 81,3 73,3 64,5Sants-Montjuïc 76,4 79,0 63,4 62,5Les Corts 71,1 69,2 58,2 53,2Sarrià-St. Gervasi 56,3 65,5 54,9 54,8Gràcia 78,3 80,6 67,3 67,5Horta-Guinardó 75,5 78,0 59,2 60,7Nou Barris 71,1 72,9 56,7 65,2Sant Andreu 76,6 75,6 63,1 60,6Sant Martí 72,6 77,6 63,1 58,7BARCELONA 77,1 77,7 69,5 62,3

Font: Cens de població de 2001, amb dades de la plana web de l’INE. Elaboració pròpia

L’alta proporció de residents estrangers en habitatges de lloguer, i la desigual distribució d’aquest parc d’habitatges, te en els districtes un impacte territorial elevat. Si en el conjunt de la ciutat el 17% dels residents en règim de lloguer són estrangers, a Ciutat Vella s’arribava al 27%, però també a Sants-Monjuïc, Nou Barris o Sant Martí aquests percentatges se situaven al voltant del 20%. Existeixen menys diferències en la distribució considerant el tipus de tinença, el lloguer, i la seva distribució, que considerant tant sols la població. El creixement de la població de nacionalitat estrangera de 2001 ençà, a la ratlla dels dos-cents cinquanta mil residents estrangers actualment a finals de 2005, i que amb una ocupació de la llar similar a la de 2001 significaria l’existència de gairebé cent mil llars amb estrangers (i per tant habitatges), més el canvi en les pautes territorials, ha de comportar necessàriament una modificació important en el règim de tinença de l’habitatge. O bé varien les característiques del parc, amb un creixement del lloguer que trencaria la sèrie històrica de creixement de la propietat des dels anys cinquanta, o bé produir-se un increment significatiu de la propietat entre els estrangers.

Una segona característica de l’habitatge, l’any de construcció, ens mostrava fortes variacions en la tipologia entre els barris i districtes barcelonins, fruït del desenvolupament històric del municipi, que també es traduïa en la població resident segons l’any de construcció. En canvi, per un mateix districte la nacionalitat no aportarà diferències significatives. Tan sols a Sant Martí i Sants-Montjuïc, els residents estrangers viuen en habitatges més vells que la resta, resultat que tan sols ens informa de la variabilitat en l’any de construcció dels habitatges del districte considerat. De fet, la població estrangera a tots els districtes es troba sobrerepresentada en els habitatges més antics, tot i que la uniformitat tipològica dins d’un mateix districte fa que les antiguitats mitjanes siguin força coincidents. En l’any de construcció de l’habitatge, el districte de residència es trobarà per sobre de qualsevol diferenciació per nacionalitat. Les variacions en aquest camp es troben únicament lligades a la presència en un o altre barri de la ciutat, essent l’any de construcció de l’habitatge pràcticament similar per tots els orígens continentals dins d’un mateix districte de residència.

En la taula 16 es relaciona la superfície de l’habitatge, districte i nacionalitat. Generalment, i a excepció de les Corts, la població de nacionalitat estrangera resideix en habitatges més petits, tot i que la distribució varia dels poc més de 60 m2 a Ciutat Vella dels africans, als 114 dels europeus a Sarrià-Sant Gervasi. És a Ciutat Vella i a Nou Barris on els habitatges són més petits, coincidint amb dos dels districtes amb major ocupació de les llars.



44

Taula 16: Població de nacionalitat estrangera a Barcelona, segons l’agrupació continental, el districte, i la superfície de l’habitatge on resideixen, Cens de 2001.

DISTRICTE Europeus Africans Americans Asiàtics Estrangers Espanyols TotalCiutat Vella 72,4 61,9 65,2 63,3 65,1 70,2 69,1Eixample 87,6 71,7 76,8 78,0 79,4 89,3 88,7Sants-Montjuïc 68,0 64,9 67,0 66,9 66,9 72,9 72,5Les Corts 108,8 86,5 82,5 94,2 94,4 94,0 94,0Sarrià-Sant Gervasi 114,3 106,5 98,8 111,2 107,7 116,8 116,4Gràcia 77,0 67,6 71,6 69,5 72,9 80,8 80,4Horta-Guinardó 75,3 64,2 68,2 71,0 69,4 73,0 72,9Nou Barris 65,9 64,4 67,3 66,0 66,7 67,9 67,8Sant Andreu 73,5 62,0 69,8 72,0 69,2 74,6 74,4Sant Martí 75,4 65,6 71,7 72,5 71,7 75,2 75,1BARCELONA 85,1 65,5 72,2 71,6 74,3 81,1 80,7

Font: Cens de població de 2001, amb dades de l’INE. Elaboració pròpia.

Considerant la relació de metres quadrats disponibles segons la nacionalitat, a partir de la grandària de la llar i la superfície de l’habitatge, entre el conjunt de residents amb nacionalitat espanyola els metres disponibles varien poc, i oscil·len entre un màxim de 34,3 m2 a Sarrià-Sant Gervasi i un mínim de 21,5 de Nou Barris. Entre els estrangers sistemàticament s’amplia el ventall de situacions. Així, els residents europeus comunitaris a Barcelona disposen, a excepció de Nou Barris i Sant Andreu, de majors superfícies que els espanyols, amb un màxim de 37,7 m2 per persona a Sarrià-Sant Gervasi i un mínim a Nou Barris de 20,6. Els districtes de Sarrià-Sant Gervasi i Les Corts, en la resta d’agrupacions, també se situen en els valors més elevats del municipi, tot i que en algunes agregacions continentals els residents en aquests districtes siguin pocs.

La sobreocupació, en canvi, mostra tres districtes on afecta gairebé a un de cada tres estrangers, Nou Barris, on el 34,3% dels estrangers disposen de menys de 10 m2 per persona, Ciutat Vella, en un 32,3% dels seus residents estrangers, i Sants-Montjuïc, amb el 30,6%. La sobreocupació extrema, en canvi, és gairebé idèntica als tres districtes: 6,5% a Ciutat Vella , 6,4% a Sants-Montjuïc i 6,2% a Nou Barris. A la resta de districtes, els estrangers que disposen de menys de 10 m2 oscil·len entre el 16,7% de l’Eixample i el 24,1% de Sant Andreu, mentre que a Sarrià-Sant Gervasi i Les Corts aquest fet té molta menys transcendència, el 4 i 8% dels estrangers residents. Per orígens continentals, la concentració marca la tendència observada. Així, els asiàtics experimenten els màxims a Ciutat Vella i Sants-Monjuïc, amb gairebé el 40% dels asiàtics en sobrerepresentació, i amb valors extrems en el 10% dels casos. Tot i que no disposem de la desagregació d’aquestes dades a nivell de barri, la sobreocupació al segon districte podria situar-se fàcilment al Poble-sec, amb clara continuïtat territorial amb Ciutat Vella. Aquests mateixos espais mostren també valors per sobre del 30% entre africans i americans. En canvi, pels primers cal considerar també el districte de Sant Andreu (on vista la distribució dels efectius hauríem de parlar de Trinitat Vella), i pels segons el de Nou Barris. Aquests dos darrers districtes, que poden ser considerats com a emergents en quant a la distribució, mostren pautes de sobreocupació similars o fins i tot superiors a les de Ciutat Vella. Tot i això, cal considerar un possible origen diferent a la sobreocupació, principalment llars sense nucli a Ciutat Vella i llars familiars complexes o múltiples en el segon cas. Finalment, si els europeus comunitaris els nivells de sobreocupació són similars als del conjunt de residents en el municipi, pels europeus no comunitaris tant Ciutat Vella com Nou Barris mostren elevades proporcions de residents que poden ser inclosos en aquesta categoria, el 25,8% i el 35,7% respectivament.



45

Taula 17: Superfície de l’habitatge disponible per càpita, segons l’agregat continental, Barcelona, 2001.

DISTRICTE Nac. Estrangera Àfrica Amèrica Àsia UE (15) Resta Europa Nac. EspanyolaCiutat Vella 13,4 12,4 13,2 11,5 29,7 14,4 24,4Eixample 18,0 17,1 15,5 15,4 32,9 22,3 29,6Sants-Montjuïc 13,1 12,2 12,5 11,8 25,8 14,3 23,8Les Corts 23,8 18,3 19,1 23,8 32,5 25,1 28,6Sarrià-Sant Gervasi 31,5 28,1 27,3 27,5 37,7 31,8 34,3Gràcia 17,8 16,7 15,0 17,2 29,9 18,4 27,1Horta-Guinardó 14,7 14,7 13,3 14,5 26,1 17,7 23,3Nou Barris 11,9 13,1 11,2 12,7 20,6 12,1 21,5Sant Andreu 14,1 12,4 13,4 15,8 22,4 17,0 23,6Sant Martí 14,7 13,7 13,5 13,7 25,1 18,0 23,9BARCELONA 15,9 13,5 14,2 13,8 30,8 18,0 26,0

Font: Cens de població de 2001, amb dades de l’INE. Elaboració pròpia.

Conclusions:

1) El creixement extraordinari dels fluxos ha estat el factor fonamental en l’evolució de la immigració en els darrers anys a Barcelona i la seva Àrea Metropolitana. En bona part, les característiques de la població de nacionalitat estrangera, la seva estructura per sexe i edat i la nacionalitat, l’estructura de la llar i l’ocupació o les característiques de l’habitatge està determinada per aquest caire extraordinari, i directament relacionades amb les regularitzacions.

2) La ciutat de Barcelona, dins la seva Àrea Metropolitana, ha exercit el paper pioner de porta d’entrada al territori. Les nacionalitats que primer eren significatives a Barcelona, s’han estès progressivament als municipis veïns. Aquest fet, en els darrers anys de la dècada dels noranta i principis del segle XXI és especialment remarcable entre els fluxos migratoris més recents: llatinoamericans, europeus extracomunitaris i asiàtics.

3) L’evolució de la concentració i segregació de la població estrangera per nacionalitats i en general no sembla ser preocupant: la seva lògica depèn sobretot d’aquesta crescuda, i del propi cicle migratori de cada nacionalitat en conjunt, més que no pas d’altres característiques de la població. S’hauria de considerar com a específic el cas dels africans, amb majors dificultats per traspassar el major temps d’estada a la ciutat a una distribució territorial menys concentrada. Les característiques sociodemogràfiques d’aquest col·lectiu (menors nivells d’instrucció), o la discriminació en l’accés a l’habitatge (especialment en el lloguer) s’apunten com els factors explicatius de la distribució.

4) Des de la perspectiva del territori, en general a Barcelona, el que s’observa és la recentralització deguda al fenomen migratori. Barcelona amb la immigració internacional recupera la centralitat demogràfica en el conjunt de Catalunya. Al mateix temps, l’arribada de població estrangera per la ciutat representa la consolidació de les diferències ja preexistents entre els barris. La població estrangera, amb el seu assentament en els barris, consolida la jerarquia socioeconòmica prèvia del territori, on les característiques de la població que els habita i el parc d’habitatges present és el que facilita l’arribada i l’assentament de les noves onades migratòries.

5) Des de la perspectiva dels barris cal destacar, des de meitats dels noranta ençà: a) un canvi en les jerarquies dels barris amb major presència de residents estrangers associada al creixement diferencial de les nacionalitats; b) la consolidació dels barris anomenats emergents, on la població estrangera era poc present fins a dates molt recents, procés lligat a la major dispersió dels llatinoamericans i a la desconcentració d’asiàtics i africans, coincidint amb uns barris construïts en bona part coincidint amb l’arribada d’antics fluxos migratoris; i, c) el manteniment de Ciutat Vella com a indret lligat a un primer estadi d’arribada en el municipi per algunes nacionalitats, amb un paper centrífug coincidint amb un major assentament.



46

6) L’estructura de la llar entre la població estrangera aporta un fort potencial de creació de noves llars lligades a un major assentament i per tant de demanda d’habitatge. Una estructura de la llar que ens informa per sobre d’altres fenòmens d’un primer estadi del procés migratori, i unes estructures demogràfiques amb fortes disparitats entre sexes en funció de qui protagonitza les primeres etapes del procés migratori, denoten la possible creació de noves llars a partir de les existents, lligades a un segon moment del procés migratori i al reagrupament familiar d’un costat, i a la pròpia dinàmica familiar de l’altre (formació i dissolució de parelles, amb implicacions residencials).

7) Les característiques actuals de l’habitatge entre la població de nacionalitat estrangera depenen, en primer lloc, de la novetat de la seva arribada a la ciutat. S’ha de considerar, des de 2001 ençà i sobretot en un futur proper, un major accés a la propietat de l’habitatge, coincidint també amb un major assentament d’una part creixent dels immigrats, que comporti millores en els estàndards d’habitabilitat de l’habitage que ocupa. Això no elimina, és clar, la situació de l’habitatge precari ja existent i que, segurament, renovarà la seva població amb nouvinguts.

8) En la sobreocupació, s’ha de distingir entre aquelles situacions que puguin ser considerades transitòries, depenent del creixement dels darrers anys i la sobreocupació com a característica estructural. I encara aquí, s’hauria de discriminar si és una característica de l’habitatge o de la població que l’ocupa. És a dir si els habitatges sempre apareixen sobreocupats per una població que hi transita o si la sobreocupació és la forma de viure d’un conjunt de persones, sempre les mateixes. Aquesta diferència es plasma també en el territori: els barris emergents (Nou Barris pels llatinoamericans) i Ciutat Vella (per asiàtics i africans sobretot, però extensible a altres nacionalitats), i cal estudiar que succeeix en el temps per a certes nacionalitats, és a dir, si desapareix o no la sobreocupació amb el procés d’assentament.

9) El mercat de l’habitatge pot ser el factor que expliqui la difusió als municipis veïns que s’observa en els darrers anys. Una lògica del mercat immobiliari que supera els límits de la ciutat explica l’increment de la immigració a l’Hospitalet, Badalona o Santa Coloma en els darrers anys, que s’ha produït a més a més amb pautes residencials marcades segons la nacionalitat a partir del desenvolupament de les cadenes migratòries.

10) La creació d’una nova llar o la millora de l’habitatge actual pot comportar per la població de nacionalitat estrangera la sortida des de Barcelona ciutat o els municipis adjacents cap a la primera o segona corona metropolitanes en un futur, repetint la mobilitat de la població total observada en aquests darrers anys.

Bibliografia

BAYONA, Jordi i BLANCO, Maria José (2004) “Pautes d’associació en l’espai de la població de nacionalitat estrangera a Barcelona”, Documents d’Anàlisi Geogràfica, núm. 43, pàg. 107-122.

BOLT, Gideon; HOOIMEIJER, Pieter i Van KEMPEN, Ronald (2002) “Ethnic Segregation in the Netherlands: New Patterns, New Policies?, Tijdschrift voor Economische en Sociale Geografie, vol. 93, núm. 2, pàg. 214-220.

BOLT, Gideon i Van KEMPEM, Ronald (1997) “Segregation and Turk’s housing conditions in middle-sized Dutch cities” New Community, vol. 23, núm. 3, pàg. 363-384.

BROWN, Lawrence i CHUNG, Su-Yeul (2006) “Spatial segregation, Segregation Indices and the Geographical Perspective” Population, Space and Place, núm. 12, pàg. 125-143.

CABRÉ, Anna i MÓDENES, Juan Antonio (1997) “Dinàmiques demogràfiques recents a la Regió Metropolitana de Barcelona”, Revista Econòmica de Catalunya, núm. 33, pàg. 66-76.

CABRÉ, Anna i MUÑOZ, F. M. (1997) “Evolució demogràfica. La població de Barcelona, 1930-1996”, Història de Barcelona, vol. VIII. Barcelona: Ajuntament de Barcelona i Enciclopèdia Catalana, pàg. 107-133.

COLECTIVO IOÉ (2005) Inmigración y vivienda en España. Ministerio de Asuntos Sociales. Documentos del Observatorio Permanente de la Inmigración.



47

DOMINGO, Andreu i BAYONA, Jordi (2005). “Immigració i territori: Concentració i segregació al municipi de Barcelona, 1991-2002” Barcelona-Societat, Revista d’Informació i Estudis socials, núm. 13, pàg. 114-128. Ajuntament de Barcelona.

DOMINGO, Andreu; BAYONA, Jordi i LÓPEZ, Antonio (2004) “Impacto demoespacial de la internacionalización de los flujos migratorios en la ciudad de Barcelona” Migraciones, núm. 16, pàg. 157-198.

DOMINGO, Andreu; BRANCÓS, Inès i BAYONA, Jordi (2002) “Estrategias migratorias y estructuras del hogar en Cataluña, 1996” Papers de Demografia, núm. 202.

INSTITUT D'ESTADÍSTICA DE CATALUNYA (2000) Llars i famílies a Catalunya, 1996. Barcelona: Institut d’Estadística de Catalunya, Generalitat de Catalunya.

IZQUIERDO, Antonio; LÓPEZ DE LERA, Diego i MARTÍNEZ, Raquel (2002) “Los preferidos del siglo XXI: la inmigración latinoamericana en España” Actas del 3º Congreso de la Inmigración en España, Vol. 2, pàg. 237-250.

KESTELOOT, Christian (1986) “Concentration d’étrangers et politique urbaine à Bruxelles” Revue Européenne des Migrations Internationales, vol. 2, núm. 3, pàg. 151-167.

LASLETT, Peter (1972) “Introduction: The History of the family”, LASLETT, P. (Ed.) Household and Family in Past Time. Cambridge: Cambridge University Press, pàg. 1-86.

MASSEY, Douglas S. i DENTON, Nancy (1988) “The dimensions of Residential Segregation” Social Forces, vol. 67, núm. 2, pàg. 281-315.

MÓDENES, Juan Antonio (1998) Flujos espaciales e itinerarios biográficos: La movilidad residencial en el área de Barcelona. Tesis Doctoral. Departament de Geografia. Universitat Autònoma de Barcelona.

MYERS, Dowell i BAER, William (1996) “The changing problem of overcrowded housing” Journal of the American Planning Association, vol. 62, núm. 1, pàg. 66-85.

NEL·LO, Oriol (1998) “Les dinàmiques metropolitanes: la difusió de la ciutat sobre el territori” dins de GINER, S. (1998) La societat catalana. Barcelona: Generalitat de Catalunya, pàg. 307-329.

PUJADAS, Isabel (1985). “L'expansió demogràfica de 1857 a 1980: de la ciutat industrial a la ciutat metropolitana” Història urbana del Pla de Barcelona, I. Actes del II Congrés d'Història del Pla de Barcelona. Barcelona, Institut Municipal d'Història, Ajuntament de Barcelona, pàg. 193-204.

SERRA, Josep (1997) "Migracions metropolitanes i desconcentració demogràfica", Revista Econòmica de Catalunya, núm. 33, pàg. 77-88.

THAVE, Suzanne (1999) “Les étrangers et leurs logements”, INSEE Premiere, núm. 689.

VÁZQUEZ VARELA, Carmen (2003) “Inmigración Extranjera y renta familiar disponible en la Comunidad de Madrid: pautas de localización y relaciones espaciales” en MORENO, Antonio (Coord.) La distribución espacial de la renta en la Comunidad de Madrid. Instituto de Estadística. Comunidad de Madrid.



48

Annex

Figura A1: Piràmides de població de nacionalitat estrangera a Barcelona i la resta d’Àrea Metropolitana, total d’estrangers i principals nacionalitats, 2004. BARCELONA RESTA ÀREA METROPOLITANATOTAL RESIDENTS ESTRANGERS

EQUADOR

12 10 8 6 4 2 0 2 4 6 8 10 12

0-4

5-9

10-14

15-19

20-24

25-29

30-34

35-39

40-44

45-49

50-54

55-59

60-64

65-69

70-74

75-79

98.463 homes 89.910 dones

12 10 8 6 4 2 0 2 4 6 8 10 12

0-4

5-9

10-14

15-19

20-24

25-29

30-34

35-39

40-44

45-49

50-54

55-59

60-64

65-69

70-74

75-79


12 10 8 6 4 2 0 2 4 6 8 10 12

0-4

5-9

10-14

15-19

20-24

25-29

30-34

35-39

40-44

45-49

50-54

55-59

60-64

65-69

70-74

75-79


12 10 8 6 4 2 0 2 4 6 8 10 12

0-4

5-9

10-14

15-19

20-24

25-29

30-34

35-39

40-44

45-49

50-54

55-59

60-64

65-69

70-74

75-79


MARROC

ARGENTINA

14 12 10 8 6 4 2 0 2 4 6 8 10 12 14

0-4

5-9

10-14

15-19

20-24

25-29

30-34

35-39

40-44

45-49

50-54

55-59

60-64

65-69

70-74

75-79


14 12 10 8 6 4 2 0 2 4 6 8 10 12 14

0-4

5-9

10-14

15-19

20-24

25-29

30-34

35-39

40-44

45-49

50-54

55-59

60-64

65-69

70-74

75-79


14 12 10 8 6 4 2 0 2 4 6 8 10 12 14

0-4

5-9

10-14

15-19

20-24

25-29

30-34

35-39

40-44

45-49

50-54

55-59

60-64

65-69

70-74

75-79


14 12 10 8 6 4 2 0 2 4 6 8 10 12 14

0-4

5-9

10-14

15-19

20-24

25-29

30-34

35-39

40-44

45-49

50-54

55-59

60-64

65-69

70-74

75-79




49

BARCELONA RESTA ÀREA METROPOLITANAXINA

PAKISTAN

12 10 8 6 4 2 0 2 4 6 8 10 12

0-4

5-9

10-14

15-19

20-24

25-29

30-34

35-39

40-44

45-49

50-54

55-59

60-64

65-69

70-74

75-79


24 18 12 6 0 6 12 18 24

0-4

5-9

10-14

15-19

20-24

25-29

30-34

35-39

40-44

45-49

50-54

55-59

60-64

65-69

70-74

75-79

8.450 homes 844 dones

24 18 12 6 0 6 12 18 24

0-4

5-9

10-14

15-19

20-24

25-29

30-34

35-39

40-44

45-49

50-54

55-59

60-64

65-69

70-74

75-79

3.787 homes 371 dones

12 10 8 6 4 2 0 2 4 6 8 10 12

0-4

5-9

10-14

15-19

20-24

25-29

30-34

35-39

40-44

45-49

50-54

55-59

60-64

65-69

70-74

75-79


REP. DOMINICANA

ITÀLIA

12 10 8 6 4 2 0 2 4 6 8 10 12

0-4

5-9

10-14

15-19

20-24

25-29

30-34

35-39

40-44

45-49

50-54

55-59

60-64

65-69

70-74

75-79


14 12 10 8 6 4 2 0 2 4 6 8 10 12 14

0-4

5-9

10-14

15-19

20-24

25-29

30-34

35-39

40-44

45-49

50-54

55-59

60-64

65-69

70-74

75-79


14 12 10 8 6 4 2 0 2 4 6 8 10 12 14

0-4

5-9

10-14

15-19

20-24

25-29

30-34

35-39

40-44

45-49

50-54

55-59

60-64

65-69

70-74

75-79


12 10 8 6 4 2 0 2 4 6 8 10 12

0-4

5-9

10-14

15-19

20-24

25-29

30-34

35-39

40-44

45-49

50-54

55-59

60-64

65-69

70-74

75-79

879 homes 1.522 dones



50

BARCELONA RESTA ÀREA METROPOLITANAROMANIA

FILIPINES

12 10 8 6 4 2 0 2 4 6 8 10 12

0-4

5-9

10-14

15-19

20-24

25-29

30-34

35-39

40-44

45-49

50-54

55-59

60-64

65-69

70-74

75-79


14 12 10 8 6 4 2 0 2 4 6 8 10 12 14

0-4

5-9

10-14

15-19

20-24

25-29

30-34

35-39

40-44

45-49

50-54

55-59

60-64

65-69

70-74

75-79


14 12 10 8 6 4 2 0 2 4 6 8 10 12 14

0-4

5-9

10-14

15-19

20-24

25-29

30-34

35-39

40-44

45-49

50-54

55-59

60-64

65-69

70-74

75-79

92 homes 186 dones

12 10 8 6 4 2 0 2 4 6 8 10 12

0-4

5-9

10-14

15-19

20-24

25-29

30-34

35-39

40-44

45-49

50-54

55-59

60-64

65-69

70-74

75-79


PERÚ

FRANÇA

12 10 8 6 4 2 0 2 4 6 8 10 12

0-4

5-9

10-14

15-19

20-24

25-29

30-34

35-39

40-44

45-49

50-54

55-59

60-64

65-69

70-74

75-79


12 10 8 6 4 2 0 2 4 6 8 10 12

0-4

5-9

10-14

15-19

20-24

25-29

30-34

35-39

40-44

45-49

50-54

55-59

60-64

65-69

70-74

75-79


12 10 8 6 4 2 0 2 4 6 8 10 12

0-4

5-9

10-14

15-19

20-24

25-29

30-34

35-39

40-44

45-49

50-54

55-59

60-64

65-69

70-74

75-79


12 10 8 6 4 2 0 2 4 6 8 10 12

0-4

5-9

10-14

15-19

20-24

25-29

30-34

35-39

40-44

45-49

50-54

55-59

60-64

65-69

70-74

75-79


Font: Elaboració CED a partir del Padró continu a 1 de gener de 2004, amb dades de l’Idescat.



51

Figura A2: Població de nacionalitat estrangera segons la nacionalitat i el tipus de llar on resideix, Barcelona i resta de l’Àrea Metropolitana, 2001.

BARCELONA Resta AMBEQUADOR

MARROC

COLÒMBIA

% 5% 10% 15% 20% 25% 30% 35% 40% 45% 50% 55% 60%

Unipersonal

Sense nucli

Parelles sense fills

Parelles amb fills

Monoparentals

Múltiples

% 5% 10% 15% 20% 25% 30% 35% 40% 45% 50% 55% 60%

Unipersonal

Sense nucli


Parelles amb fills

Monoparentals

Múltiples

% 5% 10% 15% 20% 25% 30% 35% 40% 45% 50% 55% 60%

Unipersonal

Sense nucli


Parelles amb fills

Monoparentals

Múltiples

% 5% 10% 15% 20% 25% 30% 35% 40% 45% 50% 55% 60%

Unipersonal

Sense nucli


Parelles amb fills

Monoparentals

Múltiples

% 5% 10% 15% 20% 25% 30% 35% 40% 45% 50% 55% 60%

Unipersonal

Sense nucli


Parelles amb fills

Monoparentals

Múltiples

% 5% 10% 15% 20% 25% 30% 35% 40% 45% 50% 55% 60%

Unipersonal

Sense nucli


Parelles amb fills

Monoparentals

Múltiples

PERÚ

ARGENTINA

% 5% 10% 15% 20% 25% 30% 35% 40% 45% 50% 55% 60%

Unipersonal

Sense nucli


Parelles amb fills

Monoparentals

Múltiples

% 5% 10% 15% 20% 25% 30% 35% 40% 45% 50% 55% 60%

Unipersonal

Sense nucli


Parelles amb fills

Monoparentals

Múltiples

% 5% 10% 15% 20% 25% 30% 35% 40% 45% 50% 55% 60%

Unipersonal

Sense nucli


Parelles amb fills

Monoparentals

Múltiples

% 5% 10% 15% 20% 25% 30% 35% 40% 45% 50% 55% 60%

Unipersonal

Sense nucli


Parelles amb fills

Monoparentals

Múltiples



52

ITÀLIA

REP. DOMINICANA

FRANÇA

% 5% 10% 15% 20% 25% 30% 35% 40% 45% 50% 55% 60%

Unipersonal

Sense nucli


Parelles amb fills

Monoparentals

Múltiples

% 5% 10% 15% 20% 25% 30% 35% 40% 45% 50% 55% 60%

Unipersonal

Sense nucli


Parelles amb fills

Monoparentals

Múltiples

% 5% 10% 15% 20% 25% 30% 35% 40% 45% 50% 55% 60%

Unipersonal

Sense nucli


Parelles amb fills

Monoparentals

Múltiples

% 5% 10% 15% 20% 25% 30% 35% 40% 45% 50% 55% 60%

Unipersonal

Sense nucli


Parelles amb fills

Monoparentals

Múltiples

% 5% 10% 15% 20% 25% 30% 35% 40% 45% 50% 55% 60%

Unipersonal

Sense nucli


Parelles amb fills

Monoparentals

Múltiples

% 5% 10% 15% 20% 25% 30% 35% 40% 45% 50% 55% 60%

Unipersonal

Sense nucli


Parelles amb fills

Monoparentals

Múltiples

XINA

PAKISTAN

% 5% 10% 15% 20% 25% 30% 35% 40% 45% 50% 55% 60%

Unipersonal

Sense nucli


Parelles amb fills

Monoparentals

Múltiples

% 5% 10% 15% 20% 25% 30% 35% 40% 45% 50% 55% 60%

Unipersonal

Sense nucli


Parelles amb fills

Monoparentals

Múltiples

% 5% 10% 15% 20% 25% 30% 35% 40% 45% 50% 55% 60%

Unipersonal

Sense nucli


Parelles amb fills

Monoparentals

Múltiples

% 5% 10% 15% 20% 25% 30% 35% 40% 45% 50% 55% 60%

Unipersonal

Sense nucli


Parelles amb fills

Monoparentals

Múltiples



53

ALEMANYA

FILIPINES

ROMANIA

% 5% 10% 15% 20% 25% 30% 35% 40% 45% 50% 55% 60%

Unipersonal

Sense nucli


Parelles amb fills

Monoparentals

Múltiples

% 5% 10% 15% 20% 25% 30% 35% 40% 45% 50% 55% 60%

Unipersonal

Sense nucli


Parelles amb fills

Monoparentals

Múltiples

% 5% 10% 15% 20% 25% 30% 35% 40% 45% 50% 55% 60%

Unipersonal

Sense nucli


Parelles amb fills

Monoparentals

Múltiples

% 5% 10% 15% 20% 25% 30% 35% 40% 45% 50% 55% 60%

Unipersonal

Sense nucli


Parelles amb fills

Monoparentals

Múltiples

% 5% 10% 15% 20% 25% 30% 35% 40% 45% 50% 55% 60%

Unipersonal

Sense nucli


Parelles amb fills

Monoparentals

Múltiples

% 5% 10% 15% 20% 25% 30% 35% 40% 45% 50% 55% 60%

Unipersonal

Sense nucli


Parelles amb fills

Monoparentals

Múltiples

Parelles amb altres persones Pares Mares




54

Figura A3: Quocient de localització de la població de nacionalitat estrangera a Barcelona, per barri, principals nacionalitats, juny 2005.

ITÀLIA FRANÇA

ALEMANYA ROMANIA

MARROC PAKISTAN



55

XINA FILIPINES

ÍNDIA EQUADOR

PERÚ COLÒMBIA



56

ARGENTINA BOLÍVIA

REP. DOMINICANA MÈXIC

Font: Padró continu de població, amb dades provisionals del 30 de juny, Departament d’Estadística de l’Ajuntament de Barcelona. Elaboració CED.



57

Taula A1: Distribució de la població segons el tipus de llar, l’agregat continental i el districte a Barcelona, 2001.

Unipersonals Sense nucli Parelles Monoparentals Múltiples Total

Ciutat Vella 27,5 24,7 42,3 4,7 0,7 100,0

Eixample 19,9 18,5 54,0 6,3 1,4 100,0

Sants Montjuic 18,3 16,3 56,5 6,5 2,4 100,0

Les Corts 9,8 14,0 64,0 9,9 2,3 100,0

Sarrià-Sant Gervasi 16,6 11,9 60,0 9,4 2,1 100,0

Gràcia 22,4 16,6 54,0 5,6 1,5 100,0

Horta-Guinardó 17,6 12,6 60,4 7,6 1,8 100,0

Nou Barris 10,7 15,9 63,7 6,9 2,9 100,0

Sant Andreu 14,4 13,3 61,5 6,8 3,9 100,0

Sant Martí 15,5 17,6 59,4 5,5 2,0 100,0

TOTAL UE 18,7 16,7 55,9 6,9 1,8 100,0

Ciutat Vella 9,4 37,3 42,0 6,1 5,2 100,0

Eixample 9,9 26,9 47,1 12,7 3,5 100,0

Sants Montjuic 6,2 31,9 49,3 7,8 4,8 100,0

Les Corts 9,8 21,4 47,4 14,0 7,4 100,0


Gràcia 10,7 23,6 56,0 8,1 1,6 100,0

Horta-Guinardó 6,8 20,2 61,2 4,8 7,0 100,0

Nou Barris 3,3 30,5 51,9 5,8 8,5 100,0

Sant Andreu 6,0 26,6 52,8 6,0 8,6 100,0

Sant Martí 6,6 18,0 60,4 7,3 7,8 100,0

TOTAL RESTA EUROPA 8,2 25,9 51,8 8,3 5,8 100,0

Ciutat Vella 6,1 33,6 45,4 9,9 4,9 100,0

Eixample 7,8 30,3 51,7 7,0 3,2 100,0

Sants Montjuic 3,9 28,0 52,3 9,1 6,7 100,0

Les Corts 8,7 32,9 47,7 5,4 5,4 100,0


Gràcia 9,4 32,9 43,9 7,5 6,4 100,0

Horta-Guinardó 7,6 31,5 47,8 9,1 4,0 100,0

Nou Barris 5,3 30,2 48,2 11,1 5,1 100,0

Sant Andreu 4,3 22,2 62,3 6,4 4,8 100,0

Sant Martí 4,7 28,9 52,8 8,6 5,0 100,0

TOTAL ÀFRICA 5,7 30,3 49,9 9,0 5,1 100,0

Ciutat Vella 8,1 34,9 39,0 10,4 7,5 100,0

Eixample 5,9 34,3 38,7 11,2 9,9 100,0

Sants Montjuic 4,1 33,4 41,0 10,2 11,3 100,0

Les Corts 7,0 24,1 50,3 8,1 10,5 100,0


Gràcia 6,1 31,4 42,6 9,6 10,3 100,0

Horta-Guinardó 4,0 28,2 47,1 10,2 10,5 100,0

Nou Barris 2,5 35,0 41,5 10,4 10,6 100,0

Sant Andreu 3,4 29,0 45,1 12,4 10,1 100,0

Sant Martí 3,8 28,8 43,5 10,2 13,7 100,0

TOTAL AMÈRICA 5,2 31,6 42,5 10,5 10,2 100,0

Ciutat Vella 3,9 43,0 38,2 8,3 6,5 100,0

Eixample 4,8 29,4 46,4 8,3 11,1 100,0

Sants Montjuic 3,9 36,3 38,4 7,3 14,1 100,0

Les Corts 4,5 17,8 65,2 9,6 2,9 100,0


Gràcia 9,1 21,8 53,2 9,1 6,8 100,0

Horta-Guinardó 5,4 15,9 52,9 14,0 11,8 100,0

Nou Barris 2,0 34,8 45,2 9,2 8,9 100,0

Sant Andreu 4,0 29,6 56,1 6,4 4,0 100,0

Sant Martí 3,5 36,2 43,9 7,8 8,5 100,0

TOTAL ÀSIA 4,3 35,1 43,9 8,6 8,2 100,0

BARCELONA 7,5 29,2 46,2 9,4 7,8 100,0

Am

èri

caÀ

sia

Àfr

ica

Rest

a E

uro

pa

Un

ió E

uro

pea

Font: Cens de 2001, amb dades de l’Idescat. Elaboració pròpia.



58

Figura A4: Piràmides d’edat de la població amb nacionalitat espanyola segons el tipus de llar i el lloc de residència, 2001. BARCELONA RESTA AMBUNIPERSONALS

SENSE NUCLI

12% 10% 8% 6% 4% 2% % 2% 4% 6% 8% 10% 12%

0-4

5-9

10-14

15-19

20-24

25-29

30-34

35-39

40-44

45-49

50-54

55-59

60-64

65-69

70-74

75-79

80-84

85 i més

8% 6% 4% 2% % 2% 4% 6% 8%

0-4

5-9

10-14

15-19

20-24

25-29

30-34

35-39

40-44

45-49

50-54

55-59

60-64

65-69

70-74

75-79

80-84

85 i més

12% 10% 8% 6% 4% 2% % 2% 4% 6% 8% 10% 12%

0-4

5-9

10-14

15-19

20-24

25-29

30-34

35-39

40-44

45-49

50-54

55-59

60-64

65-69

70-74

75-79

80-84

85 i més

8% 6% 4% 2% % 2% 4% 6% 8%

0-4

5-9

10-14

15-19

20-24

25-29

30-34

35-39

40-44

45-49

50-54

55-59

60-64

65-69

70-74

75-79

80-84

85 i més

PARELLES AMB FILLS

6% 4% 2% % 2% 4% 6%

0-4

5-9

10-14

15-19

20-24

25-29

30-34

35-39

40-44

45-49

50-54

55-59

60-64

65-69

70-74

75-79

80-84

85 i més

6% 4% 2% % 2% 4% 6%

0-4

5-9

10-14

15-19

20-24

25-29

30-34

35-39

40-44

45-49

50-54

55-59

60-64

65-69

70-74

75-79

80-84

85 i més




59

Figura A5: Piràmides d’edat de la població de nacionalitat estrangera segons el tipus de llar i el lloc de residència, 2001. BARCELONA RESTA AMB

PARELLA AMB FILLS

SENSE NUCLI

UNIPERSONALS

12% 10% 8% 6% 4% 2% % 2% 4% 6% 8% 10% 12%

0-4

5-9

10-14

15-19

20-24

25-29

30-34

35-39

40-44

45-49

50-54

55-59

60-64

65-69

70-74

75-79

80-84

85 i més

12% 10% 8% 6% 4% 2% % 2% 4% 6% 8% 10% 12%

0-4

5-9

10-14

15-19

20-24

25-29

30-34

35-39

40-44

45-49

50-54

55-59

60-64

65-69

70-74

75-79

80-84

85 i més

12% 10% 8% 6% 4% 2% % 2% 4% 6% 8% 10% 12%

0-4

5-9

10-14

15-19

20-24

25-29

30-34

35-39

40-44

45-49

50-54

55-59

60-64

65-69

70-74

75-79

80-84

85 i més

16% 14% 12% 10% 8% 6% 4% 2% % 2% 4% 6% 8% 10% 12%

0-4

5-9

10-14

15-19

20-24

25-29

30-34

35-39

40-44

45-49

50-54

55-59

60-64

65-69

70-74

75-79

80-84

85 i més

14% 12% 10% 8% 6% 4% 2% % 2% 4% 6% 8% 10% 12%

0-4

5-9

10-14

15-19

20-24

25-29

30-34

35-39

40-44

45-49

50-54

55-59

60-64

65-69

70-74

75-79

80-84

85 i més

12% 10% 8% 6% 4% 2% % 2% 4% 6% 8% 10% 12%

0-4

5-9

10-14

15-19

20-24

25-29

30-34

35-39

40-44

45-49

50-54

55-59

60-64

65-69

70-74

75-79

80-84

85 i més




3.c. Tendències recents de la migració i dels canvis residencials a la ciutat de Barcelona i els municipis del pla estratègic metropolità.

Joaquín Recaño Valverde

Antonio López Gay

maig de 2005


3.c.TENDÈNCIES RECENTS DE LA MIGRACIÓ I DELS CANVIS RESIDENCIALS A LA CIUTAT DE BARCELONA I ELS MUNICIPIS DEL PLA ESTRATÈGIC METROPOLITÀ

61

Resum

En aquesta contribució s’analitza de forma sintètica l’evolució de la intensitat i les característiques demogràfiques i territorials de la migració interna de la ciutat de Barcelona en el context del 36 municipis del Pla Estratègic Metropolità (PEM). El període d’estudi s’estén des de començaments de la dècada dels noranta fins a les últimes dades disponibles, que corresponen a l’any 2004.

Els resultats obtinguts en aquest estudi mostren entre els seus principals resultats que:

a) El model d’intercanvis de la ciutat de Barcelona té un caràcter bipolar. Per un costat, l’estratègia residencial preferent de la població de Barcelona és la de romandre a la ciutat (6 de cada 10 canvis d’habitatge finalitzen el seu recorregut a l’interior del municipi de Barcelona). Per altra banda, una vegada es creua la frontera municipal els canvis residencials es localitzen preferentment més enllà dels municipis més propers (en el nostre estudi, fora l’àmbit del PEM).

b) El procés de desconcentració urbana en què s’insereix la ciutat de Barcelona des de mitjans de la dècada dels setanta, caracteritzat per la pèrdua de població dels municipis del nucli central (Barcelonès) cap l’àmbit metropolità i que insinuava símptomes d’haver arribat a la màxima intensitat, cobra una nova dimensió per l’arribada de la immigració estrangera, cada vegada més protagonista dels fluxos d’entrades i sortides de la ciutat de Barcelona cap a el seu espai més pròxim.

c) Malgrat el manteniment d’una migració neta negativa en els seus intercanvis amb la resta de municipis espanyols, la ciutat de Barcelona no presenta les taxes d’emigració més intenses en el context dels municipis del Pla Estratègic Metropolità. Ben al contrari, és la seva baixa taxa d’immigració interna la principal responsable del saldo negatiu final.



62

1. Introducció

A partir de la segona meitat de la dècada dels setanta, s'instal·la un nou model de migracions internes a Espanya caracteritzat per la reducció de les migracions de mitjana i llarga distància i un creixent paper de la mobilitat residencial; aquestes dues tendències contraposades es materialitzen en una pèrdua del paper de les ciutats com a àrees receptores i dels municipis rurals com a centres emissors. En suma, s'esgoten les migracions camp-ciutat, que són substituïdes per la mobilitat entre ciutats, en la qual destaca l'èxode dels nuclis urbans centrals cap a les seves perifèries, procés denominat desconcentració urbana.

Aquest nou model migratori en el qual s’insereix Barcelona des de la dècada dels setanta representa un trencament amb les evolucions anteriors. Fins aleshores el creixement migratori de Barcelona s’havia cimentat en la tradicional atracció de la immigració interna catalana i de la resta d’Espanya, que havien estat els nutrients del fort creixement demogràfic barcelonès des del segon terç del segle XIX. La saturació urbana del municipi, i per tant l’assoliment d’allò que podríem definir com la maduresa de la ciutat, fou clau per anticipar la caiguda del creixement migratori i per explicar el saldo migratori negatiu intern registrat durant les tres últimes dècades de segle XX. Per contra, en els primers anys de segle XXI la dinàmica migratòria imperant a la ciutat es veu alterada per l’augment de la migració internacional que marca una inversió de la tendència al decreixement del volum total de població: Barcelona ha guanyat 80.000 residents en l’últim quinquenni (1/I/2001-1/I/2005) malgrat haver mantingut un saldo migratori negatiu amb la Regió Metropolitana de Barcelona i la resta de Catalunya.

Entre les conseqüències demogràfiques derivades de la mobilitat residencial de Barcelona, en la qual participa de manera creixent la població estrangera, i de la desconcentració de la ciutat central, es pot destacar el transvasament de la població del centre a les successives corones metropolitanes -que ha modificat intensament la distribució territorial de la població metropolitana- així com el procés de substitució de la població, que comença en el moment en què els que abandonen el municipi i els que entren presenten un diferent perfil demogràfic.

L’objectiu d’aquest capítol és el d’analitzar de forma sintètica l’evolució recent de la intensitat i de les característiques demogràfiques de la migració interna de la ciutat de Barcelona en el context dels 36 municipis del Pla Estratègic Metropolità.

2. Fonts i metodologia

Les dades emprades per a la confecció d'aquest capítol procedeixen de diverses fonts estadístiques:

a) Els fluxos migratoris municipals del període 1992-2004 s'han obtingut a partir d'una explotació de les microdades (registres informàtics individuals anònims) de l'Estadística de Variacions Residencials, subministrades per al període 1992-2001 per l'Institut Nacional d'Estadística i per als anys 2002-2004 per l'Institut d'Estadística de Catalunya.

b) Els denominadors emprats en el càlcul de taxes es deriven del Padró Continu de Població del període 1998-2005 i d’estimacions i càlculs intercensals entre 1992 i 1998.

c) Pel que fa a les migracions i a la mobilitat residencial a nivell inframunicipal, disposem de tots els canvis de domicili interns i de residència intermunicipals.

d) 1 que es van produir a la ciutat de Barcelona –com a emissora o receptora de població- durant l’any 2004. La informació proporcionada per l’Ajuntament de Barcelona inclou, per a les 38 Zones Estadístiques Grans (ZEG), la unitat territorial de partida i de sortida (ZEG, municipis del Pla Estratègic Metropolità, resta de

1 Segon la nomenclatura, a Espanya es distingeix entre canvis de residència (que suposen un canvi d’habitatge entre municipis) i canvis de domicili (canvis d’habitatge a l’interior del municipi).



63

la província de Barcelona i resta d’Espanya), el sexe i edat, la nacionalitat i el tipus de registre (altes, baixes, altes per omissió, baixes per inscripció indeguda). Mercès a aquesta informació hem pogut aproximar-nos a les especificitats residencials que presenta la ciutat de Barcelona des d’una perspectiva territorial fins ara inèdita.

S'ha focalitzat l'anàlisi en el municipi de Barcelona, encara que s'ha contextualitzat l'evolució dels fluxos migratoris amb l’experimentada pels 36 municipis del Pla Estratègic Metropolità. Per altra banda, el període d'anàlisi contemplat en aquest treball s'inicia el 1992 i finalitza el 2004, però bona part dels indicadors calculats corresponen al període més proper, 2001-20042.

Pel que fa als indicadors, s'ha procedit a l'estimació de les taxes específiques de migració per sexe i grup d'edat. Posteriorment, s'ha confeccionat un indicador sintètic de migració (ISM) a partir de les taxes específiques per edats. L’ISM mesura el nombre esperat de migracions i/o canvis de domicili que un individu efectuaria al llarg de la seva vida, assumint que aquest estigués exposat a les taxes de migració per edat registrades al període de referència i sobrevisqués fins a les edats més avançades3. En l'equació següent, la mx,x+n indica la taxa específica de migració entre les edat x i x+n,

ISM = m x=0

x,x+n

ω

∑

3. Desconcentració urbana i intensitat migratòria

L'augment de la mobilitat residencial experimentat en les aglomeracions urbanes espanyoles des de la segona meitat de la dècada dels vuitanta, pel qual un nombre significatiu de joves busquen la seva residència en les perifèries urbanes, s'explica per diversos factors que es troben perfectament dibuixats en la dinàmica migratòria interna de la ciutat de Barcelona:

a) D’una banda, l'arribada a l'edat d'emancipació de les generacions del baby-boom nascudes entre 1960 i 1980 ha incrementat significativament la demanda d'habitatge en els sectors urbans. Aquest últim aspecte s'agreuja per la contraposició entre la preferència dels individus a romandre en els barris en els quals van créixer i en els quals poden gaudir dels avantatges de les xarxes socials i familiars que han anat configurant al llarg del seu cicle vital (Módenes, 1998), i per les dificultats en generar nou habitatge en nuclis urbans extremadament densos (com és el cas de Barcelona).

b) En segon lloc, l'existència de col·lectius que busquen millorar la qualitat de les seves residències, adquirint habitatges de major grandària i preu més econòmic en la perifèria, amb entorns de major qualitat residencial. Aquest tipus de moviment és freqüent entre les parelles d’adults amb més de 35 anys que amb la venda d'un habitatge en el nucli central financen la compra d'un nou habitatge a les corones metropolitanes.

c) El desenvolupament de les vies de comunicació ha afavorit la independència entre el lloc de residència i el lloc de treball, i en conseqüència una major llibertat en la tria de la residència.

Si observem la taula 1, les cinc principals ciutats espanyoles participen de la dinàmica de desconcentració urbana que hem assenyalat anteriorment tant pel que fa a la seva dinàmica migratòria interna global com per edats. Totes elles experimenten durant el període 2001-2004 una migració neta negativa interna a totes les edats entre les quals sobresurt l'emigració neta dels joves adults de 25 a 34 anys. Aquesta emigració neta és molt més intensa amb la resta de la província que configura el seu espai metropolità, mostrant d'aquesta forma el caràcter estructural del fenomen de la desconcentració urbana a Espanya. La dinàmica amb d’altres províncies també és negativa, encara que de menor intensitat (taula 1).

2 Les dades inframunicipals corresponen a l’any 2004 i al municipi de Barcelona. 3 Les edats mitjanes a la migració ponderades mitjançant les taxes de migració.



64

La ciutat de Barcelona mostra, entre les ciutats espanyoles més poblades, l’emigració neta relativa més intensa amb la resta de la província, en part producte de la seva major densitat demogràfica i de la seva maduresa com a nucli central d’una regió metropolitana.

En resum, les dades de la taula 1 mostren que el fenomen de la desconcentració urbana és pot considerar generalitzat entre les principals regions metropolitanes del país.

Taula 1. Migració neta interna anual de les principals ciutats espanyoles. 2001-2004.

Migració neta interna per edats

Migració neta interna

Amb la resta de la

província

Amb altres

Províncies Total < 25 25-34 35-54 > 55

Barcelona -20.830 -5.113 -25.943 -6.452 -7.153 -7.174 -5.165

Madrid -28.957 -12.031 -40.988 -10.750 -11.119 -10.809 -8.310

Sevilla -5.912 -237 -6.149 -1.773 -2.239 -1.438 -700

València -7.127 2.230 -4.897 -1.240 -1.446 -1.206 -1.005

Bilbao -974 -771 -1.745 -224 -570 -487 -464

Taxes de migració neta interna (‰)

Barcelona -13,16‰ -3,23‰

-16,39‰

-18,13‰

-26,28‰

-16,24‰

-10,07‰

Madrid -9,36‰ -3,89‰

-13,25‰

-14,77‰

-19,46‰

-12,37‰

-9,04‰

Sevilla -8,33‰ -0,33‰ -8,66‰ -8,63‰-17,74‰ -7,33‰

-3,84‰

València -9,13‰ 2,86‰ -6,27‰ -6,20‰-10,42‰ -5,38‰

-4,61‰

Bilbao -2,75‰ -2,18‰ -4,93‰ -2,91‰-10,15‰ -4,60‰

-4,05‰

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de l’Estadística de Variacions Residencials.

Els municipis que configuren el Pla Estratègic Metropolità es caracteritzen per una migració interna que representa una pèrdua neta als municipis centrals (Barcelona i resta del Barcelonès) i un guany a la resta de municipis (taula 2 i mapa 1). Aquesta dinàmica general que es manté a grans trets al llarg del període 1992-2004, experimenta durant l'últim període una certa saturació, amb una taxa de migració neta al municipi de Barcelona que creix lleugerament, mentre disminueix a la resta del Barcelonès i és pràcticament nul·la a la resta del PEM. Aquestes últimes dades semblen anunciar una homogeneïtzació dels comportaments migratoris dels municipis de la resta del PEM amb els municipis del nucli central de la regió metropolitana.



65

Taula 2. Evolució de la migració neta a Barcelona, resta del Barcelonès i resta de municipis del Pla Estratègic Metropolità (PEM). Migració neta interna (entre municipis espanyols), 1992-2004

1992-1995 1997-2000 2001-2004 Total

Migració neta

Taxa anual migració neta (‰)

Migració neta


Migració neta


Migració neta


BCN -82.908 -12,99‰ -93.628

-15,57‰

-103.771

-16,39‰

-280.307

-15,54‰

Resta BCNès -26.450

-10,24‰ -37.927

-15,51‰ -35.201

-14,43‰ -99.578

-13,58‰

Resta PEM 11.552 3,79‰ 19.866 6,12‰ 1.898 0,54‰ 33.316 3,42‰

Total -97.806 -8,14‰ -111.689 -9,54‰

-137.074 -11,18

-346.569 -9,87

Font: Elaboració pròpia a partir de l’EVR (1992-2004)

Aquest decreixement de les àrees centrals produït per la dinàmica migratòria interna contrasta amb el que es deriva de l'equació compensadora, en la qual es consideren també les entrades que procedeixen de l'estranger (taula 3). El període 2001-2004 ha significat una intensificació del creixement migratori positiu a Barcelona i als municipis de la resta del PEM, i un canvi de signe del creixement migratori a la resta del Barcelonès, que reflecteix la incorporació intensa d'aquests municipis com a destinacions de la immigració internacional.

Taula 3. Evolució del Saldo migratori a partir de la equació compensadora de la ciutat de Barcelona, resta del Barcelonès i resta de municipis del Pla Estratègic Metropolità, 1998-2004

1998-2000 2001-2004 Total

Saldo Migratori

Taxa anual de Saldo Migratori (‰)

Saldo Migratori


Saldo Migratori


BCN 12.154 2,70‰ 97.017 15,32‰ 109.171 10,36‰

Resta BCNès -13.551 -7,46‰ 18.037 7,40‰ 4.486 1,07‰

Resta PEM 29.796 12,14‰ 59.119 16,91‰ 88.915 15,10‰

Total 28.399 2,43‰ 174.173 14,20‰ 202.572 9,82‰

Font: Elaboració pròpia a partir Padró continu de la població i Moviment Natural de la Població (1998-2004)

Les relacions migratòries que estableix la ciutat de Barcelona amb les diferents àrees geogràfiques del seu entorn (taula 4) mostren un domini del model de desconcentració urbana: la taxa de migració neta interna és negativa a tots els tipus de migracions internes i als tres períodes estudiats. No obstant això, entre 2001 i 2004 apareixen alguns símptomes de canvi: continua la disminució de la taxa de migració neta amb la resta d'Espanya fins a pràcticament anul·lar-se (-0,43‰), mentre que la que s'estableix amb la resta de Catalunya, que és la més intensa, registra un lleuger canvi de tendència (passa del -10,3‰ al -9,8‰), i continua el seu creixement amb la resta de municipis del Pla Estratègic Metropolità, en una tendència lligada, com veurem més endavant, amb la intensa i emergent redistribució territorial dels immigrants arribats de l’estranger.



66

Taula 4. Evolució de la migració neta de la ciutat de Barcelona segons tipus de moviment, 1992-2004

1992-1995 1997-2000 2001-2004 Total

Migració neta


Migració neta


Migració neta


Migració neta


Resta PEM -21.905 -3,43‰ -28.510 -4,74‰ -39.030 -6,16‰ -89.445 -4,96‰

Resta Catalunya -51.266 -8,03‰ -61.959

-10,30‰ -62.038 -9,80‰

-175.263 -9,71‰

Resta d’Espanya -9.737 -1,53‰ -3.159 -0,53‰ -2.703 -0,43‰ -15.599 -0,86‰

Total -82.908

-12,99‰ -93.628

-15,57‰

-103.771

-16,39‰

-280.307

-15,54‰

Font: Elaboració pròpia a partir de l’EVR (1992-2004) i Padró continu de la població.

Com hem pogut veure, la ciutat de Barcelona ha registrat una migració neta negativa interna al llarg de tot el període estudiat, fruit d’uns nivells immigratoris especialment baixos, ja que les seves taxes d’emigració no destaquen entre el conjunt de municipis del PEM (mapa 1). Aquest model en què les entrades no aconsegueixen equilibrar les pèrdues per emigració es reprodueix, també de forma intensa, a la resta de municipis del Barcelonès. En canvi, a mesura que augmenta la distància a Barcelona dintre de l’àmbit PEM el creixement migratori passa a ser positiu, i són els municipis de grandària petita i mitjana els que presenten una major intensitat del creixement migratori (Pujades, 2005) (Mapa 1).



67

Mapa 1. Taxes d’emigració, immigració i migració neta interna. Municipis del Pla Estratègic Metropolità, 1992-2004.

Taxes d’emigració

1992-1995 1997-2000 2001-2004

km100

Taxes d'emigració ‰

Menys de 25,0 ‰25,0 a 34,9 ‰35,0 a 44,9 ‰45,0 a 54,9 ‰Més de 55,0 ‰

0 20 40 60 80

Taxes d’immigració

1992-1995 1997-2000 2001-2004

km100

Taxes immigració ‰


0 20 40 60 80

Taxes de migració neta

1992-1995 1997-2000 2001-2004

km100

Taxes migració neta ‰

Menys de -15,0 ‰-14,9 a -5,0 ‰-4,9 a 4,9 ‰5,0 a 14,9 ‰Més de 15,0 ‰

0 20 40 60 80


Tot i que fins ara hem analitzat la ciutat de Barcelona com a única unitat territorial, sembla lògic pensar que al seu interior hi ha un ampli ventall de comportaments migratoris. Per aprofundir en aquest aspecte, hem analitzat, per a cada una de les 38 Zones Estadístiques Grans (ZEG) de Barcelona, la intensitat del fenomen mesurada a partir de l’índex sintètic de migració descrit a l’apartat anterior.

Els habitants de Ciutat Vella són, amb una notable diferència, els que més canvien de domicili i residència (més de 10 canvis al llarg d’una vida si es perllonguessin els nivells migratoris actuals, registre que duplica el que registren zones de Les Corts i Sarrià-St. Gervasi) (Mapa 2).



68

Mapa 2. Intensitat dels canvi de domicili i residència a la ciutat de Barcelona per Zones estadístiques Grans, 2004

km50

Índex Sintètic de Mobilitat Residencial

Menys de 5,55,5 a 6,496,5 a 7,47,5 a 9,9Més de 10

0 20 40 60 80Scale 1 : 3

1 centimeter on map = 3.39 map units

Font: Registre d’altes i baixes de l’Ajuntament de la ciutat de Barcelona, 2004

Els residents dels barris del Raval i Gòtic presenten la major propensió al canvi de residència, probablement associada a l’acumulació de trajectòries residencials de major fragilitat i a la presència d’un mercat de l’habitatge d’una tipologia específica (importància del lloguer i existència d’àrees d’infrahabitatge). Tot i que en les darreres dècades Ciutat Vella sempre ha concentrat les zones amb major mobilitat residencial de la ciutat (López Gay, 2005), la tendència s’ha accentuat amb l’augment de la població estrangera, que com veurem més endavant, presenta una major mobilitat residencial. Aquesta nova immigració també ha afavorit que zones com Trinitat Vella o Ciutat Meridiana-Vallbona, hagin sobresortit darrerament com a àrees amb una elevada intensitat migratòria.

4. L’estructura demogràfica de la migració

Les taxes de migració del municipi de Barcelona es caracteritzen per presentar una sèrie de regularitats en la distribució per edats en tots els tipus d’entrades i sortides considerades (gràfics 4 i 5): les més clares són l'alta concentració de migrants entre els adults joves (25-39 anys), lligada a l’emancipació i a la cerca d'habitatge, la mobilitat de nens i adolescents (0-19 anys), que reflecteix la mobilitat dels seus pares, i la significativa disminució de la mobilitat que es registra a partir dels 40 anys, quan la cerca d'ocupació i la formació de llars es redueixen a la seva mínima expressió.

Aquestes regularitats s’han de vincular a la influència de diferents esdeveniments i fases en el cicle de vida dels individus com la cerca d'ocupació, la constitució de famílies, la migració d’arrossegament en edats dependents (menors) i la baixa mobilitat laboral a partir de certes edats (Bonvalet i Fribourg, 1990; Clark i Onaka, 1982).

Cal destacar, per altra banda, una clara diferència, en els perfils i intensitats, que presenta la mobilitat interna que es dirigeix cap a la resta del PEM i Catalunya, i la que té com a destinació la resta d’Espanya. Per un altre costat, al gràfic 1 apareix dibuixat un petit màxim en l’emigració cap a la resta d’Espanya en les edats properes a les sortides definitives de l'activitat laboral.



69

Gràfic 1. Taxa d’emigració segons tipus de moviment i edat. Barcelona, 2001-2004

0‰

5‰

10‰

15‰

20‰

25‰

30‰

35‰

0-4 10-14 20-24 30-34 40-44 50-54 60-64 70-74 80-84

Intrazonal Resta de Catalunya Resta d'Espanya


Els diferents tipus de sortides de la ciutat de Barcelona mostren una edat mitjana a la migració i/o canvi d’habitatge que creix a mesura que augmenta la distància de la migració. Aquest resultat es produeix perquè són migracions que es realitzen en diferents fases del cicle de vida. Així ho suggereixen tant el gràfic 2 com la taula 5. Mentre que els perfils que presenten les emigracions cap a la resta de municipis del PEM i la resta de Catalunya són, en termes generals, molt similars fins als 35-39 anys, l’emigració cap a la resta de Catalunya es caracteritza per un major component familiar (taxa de migració en els grups 0-14 anys més intensa que la intrazonal) i uns nivells significativament superiors a l’anterior a partir dels 40 anys. Per contra, l’emigració cap a la resta d’Espanya té una edat mitjana 5 anys més elevada que la mobilitat de curta distància. Per altra banda, l’escassa diferència entre les edats mitjanes dels canvis de domicili i els dirigits cap a la resta del PEM és una prova de que es tracta d’un mateix tipus de mobilitat.

Taula 5. Estructura demogràfica dels canvis de residència i domicili a Barcelona, 2004

Index sintètic de migració

%

ISM

Edat mitjana

Canvis de domicili (intramunicipal)

4,01 58,5% 32,99

Resta del PEM 0,96 14,0% 32,14

Resta província de Barcelona

0,91 13,3% 35,97

Resta d’Espanya 0,98 14,3% 37,11

Total 6,86 100,0% 33,85

Font: Elaboració pròpia a partir del registre de l’Aj. de Barcelona, EVR i padrons de població.

Els perfils de les taxes per edats segons els diferents tipus d’emigració s’han mantingut tot al llarg de la dècada dels noranta i primers anys del segle XXI conservant, en essència, bona part de les característiques abans descrites (gràfic 2). No obstant això, la mobilitat de curta distància ha experimentat una clara intensificació en el període 2001-2004, lligada a la participació dels estrangers en aquest tipus de mobilitat, mentre que les sortides cap a la resta de Catalunya i d’Espanya presenten una major estabilitat.



70

Gràfic 2. Taxes de migració per sexe i edat segons tipus de moviment a Barcelona, 1992-2004

Taxes d’emigració

1992-1995 1997-2000 2001-2004

0‰

5‰

10‰

15‰

20‰

25‰

30‰

0-4 10-14 20-24 30-34 40-44 50-54 60-64 70-74 80-84IntraPEM Resta Cat Resta Espanya

0‰

5‰

10‰

15‰

20‰

25‰

30‰


0‰

5‰

10‰

15‰

20‰

25‰

30‰


Taxes d’immigració

1992-1995 1997-2000 2001-2004

0‰

5‰

10‰

15‰

20‰


0‰

5‰

10‰

15‰

20‰


0‰

5‰

10‰

15‰

20‰


Taxes de migració neta

1992-1995 1997-2000 2001-2004

-20‰

-15‰

-10‰

-5‰

0‰

5‰

10‰


-20‰

-15‰

-10‰

-5‰

0‰

5‰

10‰


-20‰

-15‰

-10‰

-5‰

0‰

5‰

10‰



Pel que fa a les immigracions, sempre significativament més baixes que les emigracions, els perfils dels diferents tipus de migració no difereixen entre ells, amb intensitats molt semblants, la qual cosa vol dir que l’atracció de Barcelona és molt uniforme en el territori i no es veu afectada per la distància.

Quan es considera la dinàmica de les emigracions i immigracions amb la resta de l’àmbit PEM i amb la resta de Catalunya, les pèrdues de població es localitzen en totes les edats, encara que són les infantils i les corresponents als adults joves les que mostren unes intensitats negatives més elevades. Per contra, la migració neta amb la resta d’Espanya es caracteritza per unes pèrdues poc intenses, que en el cas dels joves fins i tot inverteixen el signe, mostrant així la permanència de la capital barcelonina com a un centre d’atracció dels joves residents a la resta d’Espanya, una part dels quals són de nacionalitat estrangera.



71

5. El paper dels estrangers en la migració interna

La participació de la població de nacionalitat estrangera en els fluxos migratoris interns és un fenomen ja consolidat a tota Espanya (Recaño, 2002; Recaño i Domingo, a premsa). En aquest sentit, el notable augment des de 2001 de la immigració estrangera a la ciutat de Barcelona està afectant de forma intensa a la dinàmica migratòria interna de la conurbació barcelonina (Bayona i López, 2006).

Durant l’any 2004, i sempre tenint en compte únicament els moviments migratoris que es realitzen a l’interior d’Espanya, el 37,2% de tots els canvis d’habitatge registrats a la ciutat de Barcelona que significaven una entrada van ser protagonitzats per estrangers, mentre que pel que fa a les sortides aquestes van representar un 35,8% (taula 6). No obstant això, el resultat més representatiu és el predomini de la població estrangera en els fluxos d’entrada i sortida amb la resta del Barcelonès on aquest col·lectiu representa més del 50% de tots els fluxos interns registrats. Cal destacar també, l’elevada proporció d’estrangers que participen en els fluxos que s’estableixen entre la ciutat de Barcelona i la resta d’Espanya (al voltant del 36% en totes dues direccions).

Taula 6: Participació dels estrangers en els moviments migratoris i canvis d’habitatge de la ciutat de Barcelona (2004)

Àmbit de relació Arribades Sortides

Intramunicipal 38,13% 38,13%

Resta BCNès 51,50% 62,69%

Resta àmbit PEM 31,20% 27,80%

Resta Catalunya 26,45% 20,78%

Resta Espanya 36,17% 36,80%

Total 37,18% 35,77%

Font: Elaboració pròpia a partir de l’EVR i registre d’altes i baixes de l’Ajuntament de Barcelona (2004)

Aquest protagonisme s’accentua encara més quan es considera l’estructura per edats. Gairebé 70 de cada cent joves que sortien l’any 2004 de la ciutat de Barcelona cap al Barcelonès eren estrangers (gràfic 3). Pel que fa a les entrades, la xifra era lleugerament inferior (al voltant del 60%). Aquests resultats mostren el predomini dels estrangers en els intercanvis migratoris amb l’espai més proper al municipi de Barcelona. Els altres tipus de mobilitat també es caracteritzen per una elevada presència del col·lectiu d’estrangers, encara que en nivells inferiors als que representen els intercanvis amb la resta del Barcelonès. Cal destacar finalment, que el 50% dels canvis d’habitatges registrats a l’interior de Barcelona durant l’any 2004 pels joves de 20-24 anys eren realitzats per estrangers.



72

Gràfic 3. Proporció d’estrangers en les sortides i entrades de Barcelona segons el tipus de migració, 2004

Entrades Sortides

0%

10%

20%

30%

40%

50%

60%

70%

80%

0-4 10-14 20-24 30-34 40-44 50-54 60-64 70-74 80 i +

Intramunicipal Resta BCNès Resta àmbit PEM Resta Catalunya Resta Espanya

0%

10%

20%

30%

40%

50%

60%

70%

80%

0-4 10-14 20-24 30-34 40-44 50-54 60-64 70-74 80 i +

Intramunicipal Resta BCNès Resta àmbit PEM Resta Catalunya Resta Espanya

Font: Elaboració pròpia a partir de l’EVR i registre d’altes i baixes de l’Ajuntament de Barcelona (2004)

La mobilitat residencial dels estrangers presenta diferències significatives amb la registrada per la població de nacionalitat espanyola, tant pel que fa a la intensitat com a les pautes residencials dominants a la ciutat de Barcelona durant la dècada dels noranta. La intensitat de la mobilitat interna dels estrangers que surten de Barcelona presenta una tendència creixent des de 2001, notablement superior en totes les formes de mobilitat a la registrada per la població espanyola resident en el mateix municipi, que es caracteritza, a més, per l’estancament dels seus indicadors (gràfic 4). Entre la població espanyola predominen les sortides que es dirigeixen cap a les zones exteriors al PEM (resta de Catalunya), mentre que entre els estrangers la destinació majoritària es localitza a l’interior de l’àmbit PEM.

Gràfic 4. Índex sintètic de mobilitat segons nacionalitat i tipus de moviment, 2001-2004

Espanyols

0,0

0,5

1,0

1,5

2,0

2,5

3,0

3,5

4,0

2000 2001 2002 2003 2004


Estrangers

0,0

0,5

1,0

1,5

2,0

2,5

3,0

3,5

4,0

2000 2001 2002 2003 2004



Entre els espanyols la dinàmica dominant és la desconcentració: Barcelona i la resta del Barcelonès registren saldos migratoris negatius amb la resta del PEM i la resta de Catalunya i Espanya, mentre que els municipis del PEM sense el Barcelonès presenten una migració neta positiva amb el nucli central de la regió metropolitana i saldos negatius amb la resta d’àmbits, especialment intensos amb la resta de Catalunya (representada aquí per la segona corona metropolitana).

Pel que fa als estrangers, els saldos migratoris mostren un model migratori que presenta algunes diferències amb el descrit per la població espanyola: un saldo positiu del conjunt de municipis del PEM amb la resta d’Espanya (amb l’excepció del lleugerament negatiu de Barcelona) i una clara tendència a la redistribució dels estrangers des del nucli central cap la resta del PEM, però que en aquest cas és absorbit, en major part, per la resta del Barcelonès i no pels àmbits situats fora d’aquesta comarca i la resta de Catalunya. La focalització dels fluxos d’estrangers que abandonen Barcelona en direcció cap a la resta de la seva comarca és un dels trets diferenciadors del model migratori d’aquest col·lectiu enfront als comportaments manifestats per la població de nacionalitat espanyola.



73

Taula 7. Saldos migratoris interns de la població espanyola i estrangera per àmbits de residència i tipus de moviment, 2001-2004

Població espanyola

Àmbit PEM Resta Catalunya Resta Espanya Total

Saldo Migratori


Saldo Migratori


Saldo Migratori


Saldo Migratori


BCN -24.543 -0,43‰ -53.868 -0,95‰ -3.252 -0,06‰ -81.663 -1,44‰

Resta BCNès -8.756 -0,39‰ -30.669 -1,37‰ -4.672 -0,21‰ -44.097 -1,97‰

Resta PEM 33.299 1,00‰ -31.763 -0,96‰ -3.707 -0,11‰ -2.171 -0,07‰

Total 0 0,00‰ -116.300 -1,04‰ -11.631 -0,10‰

-127.931 -1,14‰

Població estrangera

Àmbit PEM Resta Catalunya Resta Espanya Total

Saldo Migratori


Saldo Migratori


Saldo Migratori


Saldo Migratori


BCN -14.487 -2,17‰ -7.090 -1,06‰ -531 -0,08‰ -22.108 -3,31‰

Resta BCNès 9.140 4,57‰ -1.770 -0,88‰ 1.526 0,76‰ 8,896 4,44‰

Resta PEM 5.347 2,50‰ -2.336 -1,09‰ 1.058 0,49‰ 4.069 1,90‰

Total 0 0,00‰ -11.196 -1.03‰ 2.053 0,19‰ -9.143 -0.84‰


En resum, a Barcelona i municipis contigus, la participació de la població estrangera en la mobilitat residencial de curta distància és determinant (Mapes 3 i 4). La preferència per la permanència al mateix municipi és alta, com en el cas dels espanyols, però en el moment de realitzar un canvi residencial a un altre municipi, els municipis centrals de l’àmbit PEM es consoliden com la destinació més habitual. La concentració d’oportunitats laborals a Barcelona i a la primera corona metropolitana, la gestació d’importants xarxes socials, la major densitat de la xarxa de transports públics i l’elevada accessibilitat, i sobretot, l’existència d’un mercat de l’habitatge que s’adapta millor a les estratègies residencials de la població estrangera són els principals elements explicatius de la preferència per una localització residencial a l’àrea central de la Regió Metropolitana de Barcelona.



74

Mapa 3. Participació de la població estrangera als fluxos migratoris segons tipus de flux i moviment. Municipis del Pla Estratègic Metropolità, 2001-2004

Destinació Àmbit PEM Destinació Resta Catalunya Destinació Resta Espanya

km100

% estrangers

Menys de 5 ‰5 s 9,9%10 s 14,9%15 a 19,9%Més de 20%

0 20 40 60 80

Origen Àmbit PEM Origen Resta Catalunya Origen Resta Espanya

km100

% estrangers

Menys de 5 ‰5 s 9,9%10 s 14,9%15 a 19,9%Més de 20%

0 20 40 60 80


En el cas de Barcelona, l’emergència de la mobilitat intermunicipal de curta distància generada per la població estrangera és molt notable: durant l’any 2004, al flux residencial que abandona Barcelona i que tenia com a destinació els municipis de Badalona, Santa Coloma de Gramenet i l’Hospitalet de Llobregat va participar més població estrangera que espanyola. Per altra banda, la mobilitat residencial dels estrangers cap a municipis de la segona corona metropolitana és encara poc important.

Però si important és la participació de la població estrangera al flux emigratori, també ho és al flux immigratori intern: a Barcelona i als municipis contigus, la participació de la població estrangera supera el 20% en tots els tipus de moviments d’entrada.



75

Mapa 4. Participació de la població estrangera als fluxos migratoris segons tipus de flux i moviment. Zones Estadístiques Grans de la ciutat de Barcelona, 2004

Dest. Intramuncipal Dest. Àmbit PEM Dest. resta prov. BCN Dest. resta d’Esp.

km50

% estrangers

Menys de 17.5%17,5 a 24,9%25 a 32,4%32,5 a 39,9%Més de 40%

0 20 40 60 80Scale 1 : 3


Orig. Intramuncipal Orig. Àmbit PEM Orig. resta prov. BCN Orig. resta d’Esp.

km50

% estrangers

Menys de 17.5%17,5 a 24,9%25 a 32,4%32,5 a 39,9%Més de 40%

0 20 40 60 80Scale 1 : 3



6. L’estructura territorial dels fluxos migratoris

Aquest apartat se centra en l’anàlisi de les vinculacions territorials dels moviments migratoris de la ciutat de Barcelona i els municipis del Pla Estratègic Metropolità, així com en les especificitats migratòries que presenten les unitats inframunicipals de Barcelona.

Pel que fa al tipus de moviment que realitzen els individus que surten dels municipis estudiats, predominen els de curta distància que finalitzen el recorregut a l’interior de l’àmbit PEM (Mapa 5). El cas de Barcelona és singular, ja que, tot i que és el municipi que es troba més lluny de les fronteres del PEM, és un dels pocs municipis en què el percentatge de moviments amb destinació a la resta de Catalunya és més alt que el de l’interior de l’àmbit PEM (es deixa patent, doncs, que en el moment en què es creua la frontera municipal, existeix una major preferència dels barcelonins, respecte als habitants de la resta de municipis PEM, pels desplaçaments residencials a la segona corona metropolitana). La mateixa situació es dóna també en la majoria de municipis limítrofes de l’àmbit PEM, en un fenomen explicat per la seva localització propera als municipis situats fora dels límits del PEM. Finalment, el pes dels moviments amb destinació a la resta d’Espanya és, tal i com s’espera, més baix que cap altre tipus de moviment a tots els municipis del PEM. A més, en aquest tipus de moviment, les diferències entre municipis són lleugeres, probablement vinculades amb els diversos percentatges de població nascuda a la resta d’Espanya que presenten (mapa 5).



76

Mapa 5. Taxes d’emigració segons la destinació. Municipis del Pla Estratègic Metropolità, 2001-2004

Destinació Àmbit PEM Destinació Resta Catalunya Destinació Resta Espanya

km100

Taxes d'emigració ‰



La major part dels canvis d’habitatge que experimenta la població barcelonina es realitzen a l’interior de de la ciutat: representen el 58,4% de les sortides amb destinació el mateix municipi de Barcelona i/o qualsevol altre municipi espanyol (taula 8).

Taula 8. Tipus de moviments de domicili i residència generats per la població de Barcelona, 2004

Tipus moviment Arribades (%) Tipus moviment Sortides (%)

Intradistricte 28.674 24,2% Intradistricte 28.674 20,7%

Intramunicipal 52.331 44,2% Intramunicipal 52.331 37,7%

PEM 12.618 10,7% PEM 19.756 14,2%

Resta de la província 7.891 6,7%

Resta de la província 18.262 13,2%

Resta d’Espanya 16.759 14,2% Resta d’Espanya 19.779 14,2%

Total 118.273 100,0% Total 138.802 100,0%

Font: Elaboració pròpia a partir dels registres d’altes i baixes Aj. BCN i EVR (2004).

Les zones limítrofes de la ciutat són les que presenten els nivells més baixos de permanència a Barcelona, amb uns percentatges sensiblement inferiors a la mitjana de la ciutat, un 58% (Mapa 6). Entre d’altres factors explicatius d’aquest comportament, es podrien destacar els factors de localització –són zones més pròximes a altres municipis–, els socioeconòmics –són àrees que tenen associades un menor nivell de renda, i per tant, una major dificultat econòmica per adquirir un habitatge a Barcelona–, i la tipologia del mercat residencial.

Del gairebé 42% de moviments residencials que creuen la frontera municipal, la gran majoria, al voltant del 65%, romanen a la província de Barcelona. En aquest context de canvi de residència intermunicipal, la preferència observada a les Zones Estadístiques dels districtes de Sants-Montjuïc i Les Corts per localitzar la nova residència als municipis que pertanyen al PEM, està determinada per la pròpia configuració de l’àmbit del Pla Estratègic Metropolità, que inclou un gran nombre de municipis del Baix Llobregat Sud, alguns d’ells situats a una distància considerable. En canvi, l’àmbit PEM no es perllonga en la mateixa mesura cap als municipis del Vallès Oriental i Occidental, principals destinacions de les ZEG de la meitat septentrional barcelonesa, amb la qual cosa en aquestes zones d’Horta-Guinardó, Nou Barris, Sant Andreu i Sant Martí, predomina la localització de la nova residència a municipis de la província de Barcelona però que no pertanyen a l’àmbit PEM.



77

Mapa 6. Tipologia dels moviments migratoris a la ciutat de Barcelona., 2004

Percentatge de moviments residencials interns sobre el total de canvis de residència

km50

% sortides

Menys de 54%54 a 56,9%57 a 58,9%59 a 61,9%Més de 62%

0 20 40 60 80Scale 1 : 3


Tipus de moviment segons destinació (Total de moviments intermuncipals = 100%)

Destinació Àmbit PEM Dest. resta província BCN Destinació Resta d’Espanya

km50

% sortides

Menys de 30%30 a 32,9%33 a 35,9%36 a 38,9%Més de 39%

0 20 40 60 80Scale 1 : 3



Per a tots els districtes de Barcelona, la permanència en la mateixa unitat és l’estratègia residencial preferent (quan es considera la preferència per romandre al mateix districte sobre cada un dels altres). En alguns casos, com a Ciutat Vella, es més de set vegades superior al que s’hauria d’haver donat d’acord amb les dimensions del seu parc residencial (Taula 9). En l’anàlisi de les connexions residencials que s’estableixen entre els districtes es poden observar diferents patrons residencials, fortament definits per dues variables: una dimensió territorial, per un costat, marcada per l’efecte de la proximitat entre els districtes, i una dimensió socioeconòmica, definida per la similitud entre els perfils socioeconòmics dels individus, així com per les característiques del parc residencial.

Taula 9. Relacions territorials dels moviments residencials interns segons districte de partida i d’arribada. Casos observats/Casos esperats, 1990-2003

Districte de baixa C. Vella Eixample Sants-M. Les Corts Sarrià-St G. Gràcia Horta - G. Nou Barris St. Andreu St. Martí

Ciutat Vella 720,86% 66,88% 100,00% 20,32% 22,67% 39,85% 35,05% 38,64% 37,07% 67,65%Eixample 80,57% 257,86% 78,15% 73,37% 77,66% 80,56% 51,18% 28,94% 44,70% 78,38%Sants - Montjuïc 81,04% 63,65% 534,03% 118,92% 24,24% 30,67% 27,57% 26,62% 27,51% 39,88%Les Corts 34,78% 70,76% 149,59% 707,92% 176,96% 49,95% 28,16% 14,71% 24,48% 37,43%Sarrià - Sant Gervasi 47,55% 74,98% 37,13% 138,45% 546,05% 126,34% 46,21% 14,10% 19,22% 32,77%Gràcia 52,52% 74,91% 36,00% 41,83% 101,37% 498,13% 119,35% 33,30% 40,79% 52,88%Horta - Guinardó 30,16% 41,25% 27,42% 20,74% 29,65% 81,70% 519,74% 100,15% 70,72% 53,09%Nou Barris 25,79% 20,80% 21,82% 11,85% 9,96% 23,13% 81,20% 650,26% 128,58% 44,07%Sant Andreu 30,97% 30,46% 24,12% 19,67% 13,78% 28,54% 54,02% 97,41% 720,96% 81,79%Sant Martí 49,33% 51,41% 29,40% 19,38% 17,22% 32,43% 44,77% 41,53% 83,42% 492,96%

Districte d'alta

Font: López Gay, 2005. Casos esperats: Aquells que s’haurien d’haver donat si els individus que canvien de residència a Barcelona haguessin localitzat la nova residència aleatòriament, només en funció de la distribució del mercat de l’habitatge a la ciutat.



78

Com a cloenda de les reflexions sobre les relacions territorials a nivell inframunicipal que s’estableixen a Barcelona, presentem els exemples corresponents a 5 ZEG de Barcelona. Hem triat alguns dels més significatius de la ciutat, aquells en què es poden identificar amb claredat les variables que hem citat al llarg d’aquest apartat com a més influents en la localització del nou habitatge: la preferència per una localització propera (en el cas dels barris limítrofes amb certa independència de si la nova residència se situa en un altre municipi), la important frontera que s’estableix entre la meitat meridional i septentrional de Barcelona, i la influència de les variables socioeconòmiques i del mercat de l’habitatge.

Mapa 7. Distribució territorial dels fluxos emigratoris d’algunes Zones Estadístiques Grans amb destinació als Municipis del Pla Estratègic Metropolità, 2004

ZEG Raval ZEG Sants ZEG Sarrià

ZEG Roquetes-Verdum ZEG Verneda

km100

Taxes d'emigració ‰Menys de 0,05 ‰0,05 ‰ a 0,19 ‰0,2 ‰ a 0,49 ‰0,5 ‰ a 0,99 ‰Més d' 1 ‰


7. Conclusions

En aquest treball hem analitzat l’evolució de la intensitat i les característiques demogràfiques i territorials de la migració interna de la ciutat de Barcelona en el context del 36 municipis del Pla Estratègic Metropolità (PEM).

Les principals conclusions d’aquest estudi són les següents:

a) La mobilitat residencial, entesa com el conjunt de fluxos migratoris intermunicipals realitzats per motius residencials, es va consolidar durant la dècada de 1990 com a element explicatiu principal dels canvis en la distribució de la població de la Regió Metropolitana de Barcelona. En aquest context territorial, la desconcentració de població del centre metropolità en favor de les successives corones metropolitanes, és el procés protagonista.

b) Amb el canvi de segle, l’arribada de la població estrangera ha generat algunes modificacions d’aquest model demogràfic i territorial. La ciutat de Barcelona ha deixat de perdre població i, fins i tot, segons dades provisionals, l’1 de gener de 2006 havia superat la barrera d’1.600.000 habitants (un creixement, per tant, de més de 100.000 persones en el darrer quinquenni). Amb aquestes dades ens plantegem: s’ha aturat el procés de desconcentració de Barcelona, i per tant, Barcelona ha deixat d’enviar població als altres municipis de la metròpoli?



79

c) La resposta queda ratificada en aquest article: l’arribada de la població de nacionalitat estrangera i augment total del nombre d’habitants a la ciutat emmascara una accentuació del procés de desconcentració per motius residencials –vist ara com a procés de redistribució territorial- just en el moment en què s’insinuava una certa desacceleració de la desconcentració de la ciutat central. Barcelona, doncs, continua perdent població a favor de la resta de municipis metropolitans, sobretot dels situats més enllà de la primera corona metropolitana, i en guanya per immigració internacional. Si abans Barcelona perdia principalment adults joves que formaven noves llars, ara cal afegir una emigració neta interna de població de nacionalitat estrangera, que en el primer moment del seu itinerari residencial s’assenta a la ciutat de Barcelona.

d) El fet que més de la meitat de persones que canvien d’habitatge a Barcelona situïn el nou domicili a la mateixa ciutat, no contradiu en cap cas els processos que acabem de descriure. La permanència al mateix municipi de Barcelona és l’estratègia residencial majoritària a la ciutat; de fet, els indicadors d’emigració la situen entre els municipis en què, en xifres relatives, menys individus creuen la frontera administrativa. Així doncs, i sempre tenint en compte els moviments migratoris que s’estableixen amb la resta de municipis d’Espanya, la responsable de la migració neta negativa de Barcelona és la baixa intensitat immigratòria (extraordinàriament baixa en xifres relatives quan es compara amb la resta de municipis del Pla estratègic Metropolità).

e) A l’interior de Barcelona, s’intueix una clara vinculació dels canvis de domicili entre aquelles unitats més properes, tant a nivell territorial com a nivell socioeconòmic. Si ampliem l’escala i incorporem la resta de municipis del Pla Estratègic Metropolità es continuen identificant aquestes dues dimensions, la geogràfica i la socioeconòmica, lligada a l’existència d’un mercat de l’habitatge que s’adapta a les diverses estratègies residencials dels barcelonins. Les relacions territorials que s’estableixen entre aquests fluxos residencials dibuixen una frontera a l’interior de Barcelona que determina els espais de relació residencial de les unitat inframunicipals de la ciutat.

f) També, a nivell inframunicipal, s’identifiquen comportaments diversos en tema d’intensitat de la migració. Els residents als barris de Ciutat Vella, són els que canvien d’habitatge amb més freqüència, més de deu vegades al llarg de la vida si es mantinguessin les condicions de mobilitat residencial i migratòries actuals, en una clara mostra de l’acumulació de trajectòries residencials de forta fragilitat a l’àrea més cèntrica de Barcelona.

g) L’emergent participació de la població estrangera en els fluxos migratoris té molt a veure amb aquesta situació. De fet, set de cada deu persones que canvien de domicili o de municipi amb origen al Raval són de nacionalitat estrangera.

h) La població de nacionalitat estrangera es mou amb més intensitat i amb unes pautes territorials notablement diferents a les que caracteritzen a la població espanyola. En aquest cas, i sempre per darrera de la mobilitat residencial intramunicipal, predomina la localització als municipis més propers a Barcelona, àrees on es conjuguen diversos factors que les fan atractives de cara a les estratègies residencials dels immigrants estrangers: un mercat d’habitatge d’unes determinades característiques, elevada accessibilitat mitjançant transport públic, oportunitats laborals, i unes xarxes socials cada cop més consolidades.

i) Finalment, l’estructura demogràfica de la migració i de la mobilitat residencial, tant d’entrada com de sortida de la ciutat, s’ajusta a la clàssica corba que relaciona la mobilitat residencial i la migració amb el cicle de vida de les persones. La màxima intensitat migratòria es registra entre els 25 i 35 anys d’edat, en relació directa amb els processos d’emancipació, que en el cas espanyol acostuma a coincidir amb la formació d’una nova llar. S’identifiquen, però, diferències segons el tipus de migració. Així, els moviments amb destinació a la resta de Catalunya presenten una edat mitjana a la migració més elevada, mentre que els que es dirigeixen fora de Catalunya presenten un perfil amb una important concentració de moviments a edats de sortida de l’activitat.



80

8. Bibliografia

BAYONA, J. y LÓPEZ, A. (2006), “La movilidad residencial de la población de nacionalidad extranjera generada en Barcelona, 2000-2004”, X Congreso de la Población Española

BONVALET, C.; FRIBOURG, A.M. [eds] (1990), Stratégies résidentielles. Paris: Ined-Plan Construction et Architecture, MELTM, Col. Congrès et Colloques, Vol. 2.

CLARK, W.; ONAKA, J. (1982), “Life cycle and housing adjustment as explanations of residential mobility”. Urban Studies, vol. 20: 47-57.

DOMINGO, A.; BAYONA, J. y LÓPEZ, A. (2004), “Impacto demoespacial de la internacionalización de los flujos migratorios en la ciudad de Barcelona” Migraciones, 16: 157-198.

LÓPEZ, A (2005) “Relaciones territoriales de la movilidad residencial de la población de Barcelona”, Actas del XIX Congreso de Geógrafos Españoles.

MÓDENES, J.A i RECAÑO, J. (2003), “El territori i la mobilitat migratòria dels joves a Catalunya”, Publicacions de la Secretària General de Joventut, Col·lecció Aportacions, 22.

MÓDENES, J.A. (1998), Flujos espaciales e itinerarios biográficos: la movilidad residencial en el área de Barcelona. Tesis doctoral, Dept. Geografía, UAB.

PUJADAS, I (2005), “De la ciudad compacta a la ciudad dispersa: movilidad residencial en la Región Metropolitana de Barcelona, 1982-2000”, XXV Internacional Population Conference, Tours 2005.

RECAÑO, J. (2002), “La movilidad geográfica de la población extranjera en España: un fenómeno emergente” Cuadernos de Geografía, 72: 135-156.

RECAÑO, J. y DOMINGO, A. (2006) “Evolución de la distribución territorial y la movilidad geográfica de la población extranjera en España” en AJA, E. y ARANGO, J. (editores): Veinte años de inmigración en España perspectiva jurídica y sociológica, 1985-2004, CIDOB edición, Barcelona.



81

Annex

1. Índex sintètic de migració dels 36 municipis del PEM segons tipus de moviment, 2001-2004

Intrazonal (36 municipis) ISM

Resta deCatalunya ISM Resta d'Espanya ISM Total ISM

Palma de Cervelló, la 3,09 Badia del Vallès 2,64Castelldefels 0,88Badia del Vallès 5,27

Esplugues de Llobregat 2,84 Barberà del Vallès 2,54Badia del Vallès 0,76

Esplugues deLlobregat 4,58

Corbera de Llobregat 2,58

Sta. Coloma deGram. 1,80

St. Andreu de la Barca 0,71

Hospitalet deLlobregat, 4,58

Cervelló 2,51 Castellbisbal 1,79Sta. Coloma de Gram. 0,66

Palma de Cervelló,la 4,54

Sant Climent de Llobregat 2,49

St. Andreu de laBarca 1,74Ripollet 0,66Castelldefels 4,40

Hospitalet de Llobregat, 2,49 Montcada i Reixac 1,61

Hospitalet de Llobregat, 0,64

Sta. Coloma deGram. 4,35

Sant Just Desvern 2,38 Badalona 1,54Viladecans 0,64Cervelló 4,17

Sant Joan Despí 2,27 Montgat 1,51Prat de Llobregat, el 0,62Montgat 4,11

Sant Adrià de Besòs 2,18 Castelldefels 1,48Gavà 0,61

Sant Adrià deBesòs 4,03

Begues 2,17 Sant Cugat delVallès 1,46 Barcelona 0,60

Corbera de Llobregat 4,00

Cornellà de Llobregat 2,16

Hospitalet deLlobregat, 1,45

Esplugues de Llobregat 0,57

Cornellà deLlobregat 3,93

Pallejà 2,16 Cerdanyola delVallès 1,39Castellbisbal 0,56Sant Joan Despí 3,88

Montgat 2,15 Ripollet 1,38Sant Boi de Llobregat 0,55

St. Andreu de laBarca 3,78

Torrelles de Llobregat 2,13 Barcelona 1,38

Sant Feliu de Llobregat 0,55Barberà del Vallès 3,78

Papiol, el 2,13 Sant Adrià deBesòs 1,31Badalona 0,55Pallejà 3,76

Gavà 2,10 Cervelló 1,28Sant Adrià de Besòs 0,55Gavà 3,74

Santa Coloma de Cervelló 2,04

Cornellà deLlobregat 1,24Sant Joan Despí 0,53Sant Just Desvern 3,61

Castelldefels 2,04 Pallejà 1,19Cornellà de Llobregat 0,52Viladecans 3,50

Sta. Coloma de 1,89 Palma de Cervelló,1,18Cerdanyola del 0,51Montcada i Reixac 3,50



82

Gram. la Vallès

Badia del Vallès 1,87 Esplugues deLlobregat 1,17Barberà del Vallès 0,51

Torrelles deLlobregat 3,47

Viladecans 1,71 Viladecans 1,16Sant Vicenç dels Horts 0,47Badalona 3,44

Tiana 1,66 Prat de Llobregat,el 1,15

Sant Cugat del Vallès 0,47Begues 3,43

Sant Vicenç dels Horts 1,56

Sant Vicenç delsHorts 1,08Montcada i Reixac 0,46Castellbisbal 3,43

Sant Feliu de Llobregat 1,54 Sant Joan Despí 1,07Montgat 0,45

Sant Climent deLlobregat 3,37

Sant Boi de Llobregat 1,46

Sant Boi deLlobregat 1,06

Corbera de Llobregat 0,43Ripollet 3,37

Montcada i Reixac 1,43 Gavà 1,03Torrelles de Llobregat 0,42Papiol, el 3,33

Cerdanyola del Vallès 1,42

Sant Feliu deLlobregat 1,02Pallejà 0,40

Cerdanyola delVallès 3,32

Badalona 1,35 Corbera deLlobregat 0,98Cervelló 0,39

Santa Coloma deCervelló 3,19

St. Andreu de la Barca 1,33 Molins de Rei 0,94

Santa Coloma de Cervelló 0,38

Sant Feliu deLlobregat 3,12

Ripollet 1,33 Tiana 0,93Molins de Rei 0,37Sant Vicenç delsHorts 3,10

Molins de Rei 1,31 Torrelles deLlobregat 0,92Begues 0,37

Sant Boi deLlobregat 3,07

Prat de Llobregat, el 1,10 Begues 0,89Sant Just Desvern 0,36 Barcelona 3,01

Castellbisbal 1,08 Sant Just Desvern 0,88Papiol, el 0,34Sant Cugat delVallès 2,89

Barcelona 1,03 Papiol, el 0,87Tiana 0,27Prat de Llobregat,el 2,87

Sant Cugat del Vallès 0,96

Santa Coloma deCervelló 0,77

Palma de Cervelló, la 0,27Tiana 2,87

Barberà del Vallès 0,73 Sant Climent deLlobregat 0,66

Sant Climent de Llobregat 0,22Molins de Rei 2,62




83

2. Taxa d’immigració dels 36 municipis del PEM segons tipus de moviment, 2001-2004

Intrazonal (36 municipis)

Taxa imm (‰)

Resta deCatalunya

Taxa imm (‰)

Resta d'Espanya Taxa imm (‰)

Total Taxa imm (‰)

Santa Coloma de Cervelló

90,11

Barberà del Vallès 20,15

Castelldefels 12,06

Santa Coloma deCervelló

98,80

Torrelles de Llobregat

74,00

Castellbisbal 16,67

Sant Cugat del Vallès

7,19Torrelles deLlobregat

83,66

Corbera de Llobregat

66,01

Badia del Vallès 12,49

Hospitalet de Llobregat,

6,87Castellbisbal 80,12

Cervelló 64,29

Sant Cugat delVallès

10,78

Sant Andreu de la Barca

6,81Corbera deLlobregat

77,91

Begues 63,66

Sant Andreu de laBarca

9,94Barcelona 6,81Cervelló 76,48

Pallejà 61,77

Tiana 9,43Gavà 6,62Pallejà 75,14

Sant Climent de Llobregat

58,77

Montgat 9,32Sant Just Desvern 6,25Begues 74,01

Castellbisbal 58,04

Castelldefels 9,24Sta. Coloma de Gram.

6,09Tiana 67,96

Tiana 55,84

Montcada i Reixac 9,13Prat de Llobregat, el

5,98Palma de Cervelló,la

64,53

Palma de Cervelló, la

55,30

Ripollet 9,05Sant Feliu de Llobregat

5,80Sant Climent deLlobregat

64,03

Montgat 46,81

Cervelló 8,73Cerdanyola del Vallès

5,76Castelldefels 62,14

Sant Joan Despí 45,14

Pallejà 8,28Sant Joan Despí 5,65Sant Andreu de laBarca

61,02

Sant Andreu de la Barca

44,27

Cerdanyola delVallès

7,69Ripollet 5,64Montgat 60,57

Molins de Rei 44,03

Corbera deLlobregat

7,43Badia del Vallès 5,57Gavà 55,99

Gavà 43,77

Papiol, el 7,18Viladecans 5,56Sant Joan Despí 55,97

Castelldefels 40,84

Barcelona 6,98Cornellà de Llobregat

5,48Molins de Rei 54,70

Ripollet 38,55

Molins de Rei 6,76Sant Boi de Llobregat

5,44Ripollet 53,24

Sant Just Desvern 36,38

Palma de Cervelló,la

6,56Castellbisbal 5,41Barberà del Vallès 49,31

Viladecans 36,07

Begues 6,22Barberà del Vallès 5,29Sant Cugat delVallès

49,24

Sant Vicenç dels 34,0Sant Just Desvern 6,16Badalona 5,26Sant Just Desvern 48,7



84

Horts 9 9

Montcada i Reixac 33,91

Badalona 6,08Esplugues de Llobregat

5,23Montcada i Reixac 47,95

Sant Adrià de Besòs

33,86 Gavà 5,61Pallejà 5,09Viladecans

46,36

Papiol, el 33,12

Torrelles deLlobregat

5,59Sant Adrià de Besòs

4,92Sant Adrià deBesòs

43,95

Esplugues de Llobregat

32,61

Hospitalet deLlobregat,

5,57Montcada i Reixac 4,92Sant Vicenç delsHorts

43,70


31,28

Sant Feliu deLlobregat

5,48Sant Vicenç dels Horts

4,80Papiol, el 43,49

Hospitalet de Llobregat,

28,63

Sta. Coloma deGram.

5,37Corbera de Llobregat

4,47Esplugues deLlobregat

42,82

Sant Feliu de Llobregat

27,22

Sant Joan Despí 5,17Montgat 4,44Hospitalet deLlobregat,

41,07

Cornellà de Llobregat

26,37

Sant Adrià deBesòs

5,16Begues 4,13Sant Feliu deLlobregat

38,50

Sta. Coloma de Gram.

25,67

Esplugues deLlobregat

4,99Torrelles de Llobregat

4,07Cerdanyola delVallès

37,43

Cerdanyola del Vallès

23,97

Sant Vicenç delsHorts

4,82Santa Coloma de Cervelló

3,98Santa Coloma deGram.

37,13

Barberà del Vallès 23,86

Viladecans 4,74Molins de Rei 3,91Badia del Vallès 36,42

Badalona 21,60

Santa Coloma deCervelló

4,71Cervelló 3,47Cornellà deLlobregat

36,38

Sant Boi de Llobregat

21,24

Sant Boi deLlobregat

4,58Papiol, el 3,20Badalona 32,95

Badia del Vallès 18,36

Cornellà deLlobregat

4,52Tiana 2,68Sant Boi deLlobregat

31,26

Prat de Llobregat, el

14,02

Prat de Llobregat,el

4,26Palma de Cervelló, la

2,67Prat de Llobregat,el

24,26

Barcelona 6,77 Sant Climent de Llobregat

2,78Sant Climent de Llobregat

2,47Barcelona 20,56




85

3. Taxes de migració segons tipus de moviment als municipis del PEM, 2001-2004

Taxes específiques d’immigració

BCN Resta BCNès Resta PEM

-10‰

0‰

10‰

20‰

30‰

40‰

50‰

60‰

70‰

80‰

0-4 10-14 20-24 30-34 40-44 50-54 60-64 70-74 80-84

IntraPEM Resta Cat Resta Espanya-10‰

0‰

10‰

20‰

30‰

40‰

50‰

60‰

70‰

80‰

0-4 10-14 20-24 30-34 40-44 50-54 60-64 70-74 80-84

IntraPEM Resta Cat Resta Espanya -10‰

0‰

10‰

20‰

30‰

40‰

50‰

60‰

70‰

80‰

0-4 10-14 20-24 30-34 40-44 50-54 60-64 70-74 80-84

IntraPEM Resta Cat Resta Espanya

Taxes específiques d’emigració


0‰

10‰

20‰

30‰

40‰

50‰

60‰

70‰

80‰


0‰

10‰

20‰

30‰

40‰

50‰

60‰

70‰

80‰


0‰

10‰

20‰

30‰

40‰

50‰

60‰

70‰

80‰


Taxes específiques de migració neta


-25‰

-20‰

-15‰

-10‰

-5‰

0‰

5‰

10‰

15‰

20‰

25‰

30‰

0-4 10-14 20-24 30-34 40-44 50-54 60-64 70-74 80-84


-20‰

-15‰

-10‰

-5‰

0‰

5‰

10‰

15‰

20‰

25‰

30‰

0-4 10-14 20-24 30-34 40-44 50-54 60-64 70-74 80-84


-20‰

-15‰

-10‰

-5‰

0‰

5‰

10‰

15‰

20‰

25‰

30‰

0-4 10-14 20-24 30-34 40-44 50-54 60-64 70-74 80-84

IntraPEM Resta Cat Resta Espanya




86

4. Índex sintètic de migració segons tipus de moviment, 38 ZEG de Barcelona, 2004

CODI ZEG

Conjunt dels 36municipis

Resta dela província

Resta Espanya

ISM sense canvis de domicili

(%) Entre municipis Canvi de

domicili

(%) intern BCN

ISM Total

001 Barceloneta 1,47 0,92 1,17 3,56 37,6% 5,90 62,4% 9,45

002 Parc 1,36 0,97 1,21 3,53 35,6% 6,40 64,4% 9,94

003 Gòtic 2,77 1,54 2,71 7,02 41,6% 9,83 58,4% 16,85

004 Raval 1,84 0,90 1,44 4,17 33,2% 8,41 66,8% 12,58

005 Sant Antoni 1,13 0,76 0,97 2,86 41,4% 4,05 58,6% 6,91

006 Esquerra Eixample 0,87 0,75 0,96 2,58 39,0% 4,03 61,0% 6,60

007 Dreta Eixample 0,66 0,93 0,97 2,56 38,2% 4,14 61,8% 6,70

008 Estació Nord 0,74 0,95 0,90 2,59 41,7% 3,62 58,3% 6,20

009 Sagrada Família 0,86 0,94 0,87 2,67 39,5% 4,09 60,5% 6,76

010 Poble Sec 1,50 0,95 1,09 3,55 40,9% 5,12 59,1% 8,67

011 Montjuïc 3,41 1,69 3,17 8,26 45,9% 9,74 54,1% 18,00

012 Zona Franca - Port 1,20 0,78 1,13 3,12 44,9% 3,83 55,1% 6,94

013 Font de la Guatlla 1,05 0,91 1,20 3,16 46,6% 3,61 53,4% 6,77

014 Bordeta - Hostafrancs 1,51 0,81 1,04 3,36 51,0% 3,23 49,0% 6,59

015 Sants 1,51 0,88 0,95 3,33 48,7% 3,52 51,3% 6,85

016 Les Corts 0,98 0,79 0,94 2,71 46,5% 3,12 53,5% 5,84

017 Pedralbes 0,75 0,53 0,84 2,12 42,0% 2,93 58,0% 5,05

018 Sant Gervasi 0,62 0,65 0,83 2,10 38,2% 3,40 61,8% 5,50

019 Sarrià 0,82 0,60 0,86 2,28 43,3% 2,99 56,7 5,27



87

%

020 Vallvidrera - Les Planes 1,03 0,78 0,56 2,37 42,4% 3,21

57,6% 5,58

021 Gràcia 0,69 0,84 0,96 2,49 37,7% 4,10 62,3% 6,59

022 Vallcarca 0,61 0,90 0,97 2,49 39,8% 3,77 60,2% 6,26

023 Guinardó 0,64 0,91 0,90 2,46 38,3% 3,96 61,7% 6,41

024 Horta 0,73 1,09 0,96 2,78 43,2% 3,65 56,8% 6,43

025 Vall d'Hebrón 0,70 0,95 0,95 2,61 41,1% 3,74 58,9% 6,35

026 Vilapicina – T. de la Peira 0,84 0,96 0,85 2,65 39,6% 4,04

60,4% 6,70

027 Roquetes - Verdum 0,86 1,08 0,97 2,92 42,1% 4,01 57,9% 6,93

028 C. Meridiana -Vallbona 2,02 1,83 1,33 5,18 53,7% 4,47

46,3% 9,65

029 Sagrera 0,77 0,95 0,78 2,50 42,3% 3,42 57,7% 5,92

030 Congrés 0,76 1,06 0,87 2,69 40,1% 4,03 59,9% 6,73

031 Sant Andreu 0,67 0,92 0,86 2,44 43,4% 3,19 56,6% 5,63

032 Bon Pastor 0,97 1,10 0,85 2,92 48,8% 3,07 51,2% 5,99

033 Trinitat Vella 1,31 1,56 1,27 4,13 46,3% 4,79 53,7% 8,93

034 Fort Pius 0,83 0,78 0,93 2,54 43,8% 3,26 56,2% 5,80

035 Poblenou 0,71 0,82 0,80 2,33 40,0% 3,48 60,0% 5,81

036 Barri Besòs 1,59 1,09 1,18 3,86 47,8% 4,22 52,2% 8,07

037 Clot 0,80 1,05 0,92 2,77 43,4% 3,61 56,6% 6,39

038 Verneda 0,87 1,03 0,91 2,81 47,0% 3,16 53,0% 5,97

Total 0,96 0,91 0,98 2,85 41,6% 4,01 58,4% 6,86




3.d. El sistema biresidencial a l’àrea metropolitana de Barcelona.

Marc Ajenjo i Cosp

Joan Alberich González


3.4 EL SISTEMA BIRESIDENCIAL A L’ÀREA METROPOLITANA DE BARCELONA

89

Introducció, definició i fonts

En la història dels censos de població espanyols, el de 2001 destaca pel fet d’oferir, per primer cop, informació sobre els habitatges secundaris i els seus usuaris: disponibilitat —ja sigui en propietat, lloguer o cedida gratuïtament—, ús i localització d’aquesta residència; així com les característiques de les llars que en gaudeixen.

Fins aquest moment les dades sobre les residències secundàries s’havien d’extreure forçosament del cens d’habitatges, de manera que no era possible relacionar-les amb informació sociodemogràfica dels individus que en feien ús. Aquesta informació només l’oferien algunes enquestes, com ara l’Encuesta Sociodemográfica de l’any 1991, l’objectiu de la qual era molt més ampli: obtenir dades bàsiques «sobre l’evolució de les situacions de família, els canvis d’habitatge, la formació i l’activitat al llarg de la vida» (López Colás, 2003, p. 14).

La definició que l’Instituto Nacional de Estadística (en endavant, INE) fa d’aquest tipus d’habitatges és la següent:

1) «Una vivienda familiar que suele utilizar alguno de los miembros del hogar de forma temporal (en vacaciones, fines de semana, etc.), durante un mínimo de 15 días a lo largo del año, y que no constituye residencia habitual de ninguna persona» (INE, 2001)

Tot i l’avanç que comporta la inclusió d’aquesta informació en el cens de població, no està exempta d’algun que altre inconvenient, sobretot quan s’utilitza per mesurar la població que es troba vinculada a un municipi o per computar el parc d’habitatges secundaris. En aquest sentit, els inconvenients més significatius són els següents:

- Impossibilitat de comptar les llars que disposen de dues o més residències secundàries, així com d’aquelles llars que en comparteixen una. A més, i malgrat que la definició donada per l’INE en descarta la possibilitat, la formulació de la pregunta possibilita que una llar consideri com a habitatge secundari el que és la residència habitual d’una altra llar.

- Manca d’informació sobre la disponibilitat de segon habitatge per part de la població resident a l’estranger.

- Respecte de la població vinculada a un territori, el principal problema rau en el desconeixement de quins membres de la llar utilitzen la segona residència i amb quina freqüència. Així, per tal de calcular la població vinculada cal imputar a tots els membres de la llar els desplaçaments d’algun/s d’ells, encara que és probable que no en gaudeixin, o, almenys, no pas amb la mateixa intensitat.

Malgrat aquestes deficiències, que no amaguen, però, les virtuts de la font, el treball que es presenta té com a base el cens de població i habitatges de 2001. En concret, s’han emprat dos fitxers facilitats per l’Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT): els individus censats a l’àmbit d’estudi —els 36 municipis del Pla Estratègic Metropolità (en endavant, PEM)—, amb les seves característiques demogràfiques, econòmiques i socials i les de les llars i els edificis on habiten; i la mateixa informació referent als individus censats a Catalunya que disposen d’una segona residència a l’àrea d’estudi.

És en aquest sentit que el treball consta de dos blocs genèrics: per una banda, la disponibilitat d’un segon habitatge per part dels residents a PEM; i, per l’altra, la disponibilitat d’un segon habitatge a PEM per part dels residents a la resta de Catalunya. En el primer s’analitza la disponibilitat, localització i ús d’un segon habitatge per part dels residents a PEM (capítol 2), així com les seves característiques sociodemogràfiques. Ara bé, aquestes no són homogènies sinó que varien extraordinàriament en funció del lloc on es localitza: el mateix municipi de residència (capítol 3), la resta de Catalunya (capítol 4), i la resta d’Espanya o l’estranger (capítol 5). En el segon bloc es descriuen les característiques dels catalans que tenen un segon habitatge a algun municipi PEM, l’ús que en fan i el lloc on es localitza (capítol 6). El treball finalitza amb un darrer capítol de conclusions, i un annex amb informació estadística.



90

9. Les segones residències dels habitants PEM: incidència, localització i ús

El 18,0% de les llars del conjunt dels 36 municipis estudiats disposen d’una segona residència. Es tracta d’una xifra molt elevada si es compara amb la del conjunt de Catalunya, un 14,3%, però encara inferior a la d’altres àrees similars, com la Comunidad de Madrid, on la incidència del fenomen és del 22,1%.

Aquesta xifra inicial amaga, però, intensitats municipals molt diferents, amb una distribució territorial força desigual (Taula 1 i Figura 1). La intensitat del fenomen sembla obeir a una distribució concèntrica al voltant de la ciutat de Barcelona, amb una clara disminució a mesura que ens n’allunyem. Així, mentre al centre afecta un 21,7% de les llars,1 en els municipis més perifèrics es donen valors inferiors al 10%, tal i com passa a Torrelles de Llobregat (7,9%), Cervelló (7,8%), o Montgat (7,5%), municipis on, precisament, el parc d’habitatges secundaris té un pes important (taula annex 1).

Taula 1. Incidència i ús de la disponibilitat d’una segona residència. Barcelona i resta de municipis

Tipus d’utilització Disponibilitat d’una segona residència

Llars Persones % sobre

total llars

Com a segona res. (•105

Indistinta (>105 dies/any)

Mitjana (dies/any)

Barcelona 128.758 365.761 21,66% 83,36% 16,64% 75,19

Altres municipis 68.902 212.113 13,75% 84,26% 15,74% 70,95

Total àmbit PEM 197.660 577.874 18,04% 83,67% 16,33% 73,63

Font: Elaboració pròpia a partir de dades IDESCAT.

En aquesta distribució concèntrica hi incideixen fins a tres eixos explicatius, que no sempre apunten en una mateixa direcció: la concentració de població, la presència d’immigració, i el nivell de renda. En primer lloc, s’observa una certa correlació directa entre el nombre d’habitants del municipi i la incidència de la segona residència, de manera que, com que els municipis centrals són alhora els més poblats, presenten una major intensitat del fenomen. Tal i com suggereix la bibliografia sobre la matèria (Módenes i López, 2005, p. 2), la propensió a disposar d’una segona residència és major a mesura que augmenta el nombre d’habitants del municipi de residència, sota la hipòtesi que els individus busquen en l’habitatge secundari allò que l’habitual no els pot oferir, especialment un entorn natural i agradable lluny de l’hàbitat urbà.

El sentit del segon eix, la immigració, és que el percentatge de llars que disposen d’una segona residència està íntimament relacionat amb el percentatge de persones que no han nascut al municipi on resideixen. Així, per la importància del fenomen en municipis com l’Hospitalet de Llobregat o Cornellà de Llobregat, pren força la hipòtesi que una de les formes que tenen els immigrants per tal de mantenir els vincles amb el seu lloc d’origen és acondicionant-hi un habitatge, el qual és usat com a residència secundària una part de l’any.

Un darrer aspecte, no menys important que els anteriors, és el nivell de renda i les seves diferències territorials: a major nivell econòmic, major incidència en la disponibilitat d’una segona residència. Aquest efecte, que a escala municipal s’observa en municipis com Sant Cugat del Vallès, Sant Just Desvern o Esplugues de Llobregat, apareix encara amb més força en els deu districtes de Barcelona, essent Sarrià-Sant Gervasi i Les Corts —els dos districtes amb un nivell econòmic més elevat els que presenten un major percentatge en l’ús d’una segona residència (al voltant d’un 33%), enfront d’intensitats molt menors com les de Sant Martí (17,8%), Sants-Montjuïc (17,6%), Nou Barris (17,3%), i, sobretot, Ciutat Vella (10,7%).

1 Si es compara amb l’entorn on ens movem, és innegable la importància del fenomen a Barcelona ciutat. Ara bé, respecte de les ciutats més poblades de l’Estat Espanyol, no sobresurt especialment: Madrid (25,5%), València (28,1%), Sevilla (19,5%) o Saragossa (24,9%).



91

Figura 1. Incidència de la disponibilitat d’una segona residència. Municipis PEM i districtes de Barcelona


Pel que fa a la localització d’aquests habitatges, cal destacar, en primer lloc, que la immensa majoria es troben situats a Catalunya i, en segon, que les diferències municipals són molt importants (taula annex 2): mentre que a Barcelona aquesta proporció és del 81,4%, a la resta de municipis és de només el 70,6%. No hi ha cap dubte que el component migratori es troba darrera d’aquesta heterogènia distribució, una conclusió que reforça la idea de la rellevància que tenen els vincles dels immigrants amb el seu lloc d’origen. Un vincle que, si més no, d’entrada, és més difícil d’observar en la distribució dels habitatges secundaris a l’estranger: la poca presència d’estrangers i la baixa incidència d’aquests habitatges secundaris impedeixen percebre la correspondència territorial entre l’una i l’altra.

Respecte de la utilització, en conjunt les segones residències s’omplen, de mitjana, durant 74,3 dies a l’any, amb diferències poc importants respecte del municipi de residència. Aquesta utilització es troba estretament relacionada amb la proximitat al primer habitatge: així, a excepció de les segones residències situades a l’estranger (de les quals es disposa de molt poca informació), la proximitat és sinònim d’una major utilització, ja que es passa dels 116 dies de mitjana per les situades al propi municipi de residència, als gairebé 56 de les situades a Espanya però fora de Catalunya.

Taula 2. Localització de la segona residència i mitjana de dies que és utilitzada per algun membre de la llar. Barcelona i resta de municipis PEM

Localització de la segona residència

Mateix municipi

Resta PEM Resta Catalunya

Resta Espanya

Estranger

Barcelona 2,74% 5,16% 73,51% 17,50% 1,08%

Altres municipis 3,16% 5,89% 61,54% 28,35% 1,06%

Total àmbit PEM 2,89% 5,41% 69,34% 21,29% 1,07%

Mitjana dies d’utilització 116,12 86,62 77,54 55,81 61,45


Tal i com s’ha esmentat, aquesta utilització fa referència a algun dels membres de la llar. En aquest sentit, cal destacar que si bé les llars que disposen d’un habitatge secundari són gairebé dues centes mil, hi viuen 577.847 persones, un 19,8% dels residents a PEM (vegeu en la Figura 2 les piràmides de població corresponents als individus que pertanyen a una llar que disposa d’habitatge secundari).



92

Figura 2. Piràmides de població en funció de la disposició d’una segona residència. Barcelona i resta de municipis PEM

Barcelona Resta de municipis

5% 4% 3% 2% 1% 0% 1% 2% 3% 4% 5%

0-4

10-14

20-24

30-34

40-44

50-54

60-64

70-74

80-84

Disponibilitat de segona residència: Sí No

Homes Dones

5% 4% 3% 2% 1% 0% 1% 2% 3% 4% 5%

0-4

10-14

20-24

30-34

40-44

50-54

60-64

70-74

80-84

Disponibilitat de segona residència: Sí No

Homes Dones


10. Característiques dels que disposen d’una segona residència al mateix municipi on resideixen

El nombre de llars que disposen d’un segon habitatge tan peculiar com aquest és molt baix: 5.706 llars —un 0,5% del total—, que impliquen a 15.242 persones. En termes absoluts és evident que Barcelona ocupa el primer lloc (un 62% en són residents), però també en termes relatius, de manera que la incidència del fenomen és un 30% superior que a la resta de municipis.2

El que més diferencia aquestes segones residències de la resta és l’elevada utilització, amb 116,1 dies a l’any de mitjana: un 30,6% afirmen utilitzar-la quatre mesos o més, i fins a un 18,9% ho fa mig any o més, valors molt més elevats que en la resta de segones residències, que es troben al voltant del 15% i del 4%, respectivament.

Es tracta d’un tipus de segona residència poc corrent i bastant allunyat de l’ús d’oci que es dóna, majoritàriament, a les segones residències. A més, i analitzant les característiques dels qui disposen d’aquest tipus d’habitatge secundari, tampoc s’observa cap tret distintiu que aporti pistes concloents sobre el seu significat, sinó només alguns indicis puntuals. Així, molt probablement, i malgrat tractar-se d’un col·lectiu molt minoritari, el seu significat pot ser tan variat com:

- Veritables segons habitatges. No es pot descartar que una petita part d’aquests 5.706 habitatges siguin residències secundàries amb tots els ets i uts, ja que on major és la incidència del fenomen és precisament a Gavà i Castelldefels, dos municipis amb una important presència de turisme de platja.

- Dos nuclis, dos habitatges. La seva incidència és relativament major en llars formades per dos o més nuclis, la qual cosa suggereix que algunes d’aquestes llars disposen d’un habitatge per a cadascun dels nuclis.

- Tallers, petites oficines. Un dels col·lectius on més presència hi ha d’habitatges secundaris és entre els que treballen per compte propi; de manera que una possibilitat és que en alguns casos es tracti d’oficines o tallers que s’han declarat com a habitatges secundaris en el cens.

2 Tot i això, no es pot considerar que es tracti d’un fenomen gaire important a Barcelona, ja que de les cinc ciutats espanyoles més poblades és on menor importància té.



93

11. Característiques dels que disposen d’una segona residència a la resta de Catalunya

Tal i com s’ha fet esment, tres de cada quatre segones residències dels habitants de l’àrea estudiada es localitza a Catalunya, concretament en un municipi diferent al de residència. En aquest cas, tot fa pensar que l’ús que se’n fa és majoritàriament d’oci, relacionat amb el cap de setmana i els períodes de vacances. En conjunt 147.756 llars —un 13,5% del total— disposen d’un habitatge d’aquest tipus.

La localització d’aquestes segones residències obeeix a un patró força clar, en el sentit que es troben situades, majoritàriament, en l’eix que recorre totes les comarques costaneres del país sense excepció: dos de cada tres habitatges secundaris es localitza a una comarca del litoral (vegeu el primer mapa de la Figura 3). Hi destaquen el Baix Penedès i el Maresme —on es troben el 12,4% i l’11,4% del total—, dues comarques que, a més de l’atractiu turístic, es caracteritzen per trobar-se situades a una distància relativament curta de l’àmbit d’estudi. Per altra banda, a mesura que s’avança cap a l’interior del país, la intensitat del fenomen es redueix progressivament. No és menyspreable, no obstant, la relativa concentració de segones residències en les comarques del Pirineu occidental.

Aquesta localització repercuteix en la distància mitjana que separa la primera de la segona residència: pel conjunt dels 36 municipis estudiats, quan la segona residència és a Catalunya es troba, de mitjana, a 73,0 km de la principal. Un cop més, les diferències entre municipis són importants, en tant que els valors oscil·len entre els 55,8 km de Sant Vicenç dels Horts i els 110,5 de Tiana o els 100,5 de Sant Cugat del Vallès. Malgrat que aquesta distribució no respon a una lògica territorial molt evident, sí sembla, però, que el nivell socioeconòmic del municipi incideixi en la distància, en el sentit que a una millor situació econòmica li correspon també una major distància.

Amb l’objectiu de corroborar la hipòtesi de la importància d’aquests habitatges en el manteniment, per part dels immigrants, dels vincles amb el lloc d’origen, s’ha contrastat, a escala comarcal, la seva localització amb la del lloc de naixement d’algun dels membres de la llar. Els resultats mostren com aquesta coincidència és, en general, força baixa, d’entorn del 7% dels casos, si bé en les situades a les comarques de Ponent s’eleva fins a cotes superiors al 30% (vegeu el segon mapa de la Figura 3).

Figura 3. Localització de les segones residències a Catalunya i coincidència amb el lloc de naixement d’algun dels membres de la llar

Localització Coincidència amb el lloc de naixement




94

Però quines característiques tenen els habitants PEM que tenen un segon habitatge a la resta de Catalunya? En primer lloc, cal dir que es tracta d’un fenomen transversal, prou estès, de manera que arriba a incidir en tots els sectors, encara que, això sí, en proporcions diferents. Aquí es tractarà de destacar aquelles característiques més rellevants, aquelles que comporten una major incidència de l’habitatge secundari. En benefici de sintetitzar els resultats el màxim possible, s’han establert tres grans eixos, els quals comporten diferències importants: el moment del cicle de vida en el qual es troba la persona principal de la llar, o fins i tot la mateixa llar; la condició socioeconòmica, mesurada a partir de la persona principal de la llar; i les condicions, l’entorn on es troba situat l’habitatge principal.3

Cicle de vida. Tots els indicis condueixen a concloure que per a disposar d’un habitatge secundari és important assolir, prèviament, certa estabilitat personal i/o familiar. S’observa, en primer lloc, en analitzar l’edat de la persona principal, que entre els més joves disposar d’un habitatge secundari resulta, si més no, dificultós; i no és fins a edats relativament madures quan la incidència dels habitatges secundaris és més gran (les llars que més en gaudeixen són aquelles on la persona principal té entre 55 i 59 anys, moment en el qual es dóna una probabilitat de disposar d’habitatge secundari un 80% superior que en la resta d’edats).4 A partir d’aquesta edat, tot i que la incidència cau, se situa sempre a nivells superiors al conjunt. Aquest resultat també s’observa si s’analitza la relació amb l’activitat, ja que les llars on la persona principal és jubilada, la probabilitat de disposar d’un habitatge secundari és gairebé un 40% superior a la resta de situacions d’activitat.

Una altra manera indirecta d’avaluar la incidència del cicle de vida és mesurant la relació que es dóna amb la tipologia de la llar; i la conclusió apunta en el mateix sentit. Per exemple, en les llars formades per una persona sola la probabilitat de trobar algú amb habitatge secundari és un 40% inferior al conjunt; en les llars formades per una parella sense fills, ja se situa un 20% per sobre de la resta; i quan es tracta d’una parella amb un o més fills, en un 40%.5 Cal remarcar, també, que si la parella es trenca i esdevé una llar monoparental, l’habitatge secundari torna a perdre força. En aquest sentit, cal fer esment que en les llars monoparentals és on es produeix l’única diferència significativa respecte del sexe. En efecte, amb igualtat de la resta de variables, que la persona principal sigui un home o una dona té un efecte pràcticament nul sobre disposar o no d’un segon habitatge; a excepció feta de les llars monoparentals, les quals, si estan encapçalades per un home, tenen una probabilitat de disposar d’un habitatge secundari superior que no pas si es troben encapçalades per una dona.

També l’anàlisi del règim de tinença de l’habitatge principal permet ser interpretat en clau de cicle de vida: disposar d’un pis en propietat, i completament pagat, és sinònim d’estabilitat personal i familiar —ja que les parelles recentment formades difícilment es troben en aquesta situació, sinó que el més probable és que disposin d’un pis de lloguer o, com a molt, en propietat amb pagaments pendents. Des d’aquest punt de vista, es conclou que en aquells règims associats a una major estabilitat personal també és major la incidència de l’habitatge secundari, mentre que viure en lloguer o amb pagaments pendents comporta una incidència significativament menor. I és que pagar per l’habitatge principal —ja sia de propietat o lloguer— esdevé un fre a la compra o lloguer d’un segon habitatge.

Característiques socioeconòmiques. Tots els indicadors encaminen a concloure la importància de la categoria socioeconòmica en el gaudi d’un segon habitatge. De fet, aquesta conclusió ja es deixava entreveure en l’anàlisi ecològica dels municipis i districtes, en tant que el major percentatge d’habitatges secundaris es donava en els indrets tradicionalment associats a categories benestants. Així, la incidència del

3 Metodològicament aquesta anàlisi ha consitit en elaborar diferents regressions logístiques, on la variable dependent prenia els valors de «no disposa d’un segon habitatge a Catalunya», i «sí que en disposa». Tot i que en primer lloc s’ha fet una regressió variable a variable, posteriorment, i per tal d’anul·lar les possibles interferències de la resta de variables, s’ha elaborat un model multivariant on s’han inclòs totes (vegeu en l’Annex 3 la representació de les odds ratio en ambdós models). 4 La introducció de la resta de variables en el model comporta que s’endarrereixi l’edat on s’assoleix la màxima incidència fins al grup de 65-69 anys. El motiu d’aquest fet es troba en la interferència de la resta de variables, principalment del nivell d’estudis. Tal i com es veurà tot seguit, la probabilitat de disposar d’un habitatge secundari és major quan la persona principal ha assolit un nivell d’estudis determinat; de manera que entre la gent gran, en què la proporció d’universitaris és molt menor, disposar d’un habitatge secundaris té una dificultat afegida. És per això que, a igualtat de nivell d’estudis, s’observa una incidència significativament major en les edats més avançades. 5 Tot i que aquestes diferències s’esmorteixen una mica en introduir el control d’altres variables, els resultats no varien significativament.



95

fenomen augmenta molt clarament en els nivells d’estudi més elevats; entre els empresaris i directius d’empresa; és superior, també, entre els treballadors fixos que no pas entre els eventuals; també entre els que tenen pisos grans... Vegem alguna d’aquestes variables:6

- Nivell d’estudis. Entre els que no tenen estudis, la incidència del segon habitatge és un 30% inferior que en el conjunt de la població, incidència que augmenta progressivament amb el nivell d’estudis, de manera que entre els universitaris és un 55% superior al conjunt. Aquesta relació és bastant homogènia amb independència de la resta de variables.

- Condició socioeconòmica. Les categories en què el fenomen és més important són els empresaris amb assalariats, els directius i gerents d’empresa privada, els alts funcionaris, i els professionals i tècnics per compte propi, els quals tenen una probabilitat de posseir un habitatge secundari el doble de gran que el conjunt de la població. En l’extrem oposat se situen les categories més baixes, com ara els operaris qualificats i no qualificats, entre els quals la incidència és la meitat que en la resta de la població.7 Per altra banda, sobta veure que quan la persona principal no treballa, la incidència de l’habitatge secundari és més gran que si pertany a certs col·lectius de treballadors. La principal explicació rau en els jubilats, que, tal i com s’ha esmentat, disposen d’habitatge secundari en una proporció relativament elevada; en canvi, en altres col·lectius de desocupats, com poden ser els inactius per incapacitat o els aturats, la incidència és molt menor.

- Superfície de l’habitatge. L’ús de la superfície de l’habitatge com a indicador de la categoria socioeconòmica ha estat posat en dubte diverses vegades, sobretot quan es comparen hàbitats molt diferents: en els entorns urbans la dimensió dels pisos és menor amb independència de la posició econòmica de la llar. Ara bé, tenint en compte que aquí ens trobem amb un entorn molt urbà, i relativament homogeni, s’ha considerat que l’aportació d’aquesta variable podria ser interessant. I la conclusió no pot ser més diàfana; a mesura que augmenta la grandària de l’habitatge principal, més gran és la propensió a disposar d’un segon habitatge: amb igualtat de la resta de variables, habitar un pis de més de 115 metres quadrats implica una probabilitat de disposar d’una segona residència que és pràcticament el doble que els que viuen en pisos més petits.

Condicions de l’hàbitat. Hi ha indicis suficients per a concloure que viure en entorns molt densos comporta una major tendència a disposar d’un segon habitatge. Això estaria relacionat amb la necessitat d’espai, que seria molt més important entre els qui viuen a les grans ciutats que els que ho fan en hàbitats més despoblats.

- Municipi de residència principal. Aquesta teoria explicaria per què la incidència del fenomen és molt major a Barcelona que a la resta de municipis, però també per què ho és a l’Hospitalet de Llobregat, o menor a Tiana, Montgat... En aquests darrers casos, a més d’una altres de molt rellevants com són els de Castelldefels o Gavà, s’hi afegeix el mateix atractiu turístic del municipi. Així, en els municipis on més gran és el parc de segones residències, més petita és la incidència de l’habitatge secundari entre els seus residents; una situació molt similar a la que es dóna en municipis petits immersos en un entorn més rural. Tal i com ha estat esmentat, aquestes diferències vénen explicades per la hipòtesi de la compensació, que conclou que una elevada densitat urbana, amb una relativa manca d’oportunitats d’oci, condueix a un major consum d’habitatge secundari (Módenes i López, p. 2).

- Nombre de plantes que té l’edifici de la residència principal. Resulta difícil trobar bons indicadors d’aquest amuntegament, ja que la densitat sol venir mesurada per a cadascun dels municipis, i no és possible diferenciar en l’interior d’una gran ciutat. En aquest sentit, un dels indicadors més utilitzats és el

6 També s’ha mostrat amb un alt valor explicatiu la variable «nombre de cotxes dels que disposa la llar». Si es té un únic vehicle, la probabilitat de disposar d’un habitatge secundari és 2,4 vegades més gran que quan no se’n té cap; si se’n tenen dos, aquesta probabilitat incrementa fins a 3,7 vegades; i si se’n tenen tres o més, fins a 5 vegades. Malgrat tot, s’ha desestimat l’ús més aprofundit d’aquesta variable, en tant que no queda gaire clar si actua com a variable explicativa o explicada, ja que disposar d’un habitatge secundari si no es té un cotxe per a desplaçar-s’hi és, si més no, complicat. 7 Ara bé, aquesta variable es troba fortament correlacionada amb altres, de manera que, un cop se n’elimina l’efecte, la seva incidència disminueix considerablement. És el cas, principalment, del nivell d’estudis i de la superfície de l’habitatge, de manera que, a igualtat de nivell d’estudis i de superfície de l’habitatge, les diferències entre condicions socioeconòmiques són molt menys importants.



96

nombre de plantes de l’edifici de residència. Tot sembla indicar que, amb igualtat de la resta de variables, la seva incidència és petita, però present, essent més rellevant en els extrems: residir en un edifici amb només una o dues plantes comporta una probabilitat de disposar de segon habitatge d’un 25% inferior al conjunt, mentre que residir en blocs de vuit o més pisos d’alçada implica una probabilitat gairebé un 15% superior al conjunt.

12. Característiques dels que disposen d’una segona residència fora de Catalunya

El nombre de llars dels municipis PEM que disposen d’una segona residència fora de Catalunya és de 44.198: 42.075 a l’Estat Espanyol i 2.123 a l’estranger. En total 127.424 individus viuen en llars on hi ha una segona residència fora de Catalunya. Tot i que no ens trobem davant d’un fenomen numèricament molt important, sí que ho és qualitativament, sobretot per l’elevada distància que separa la residència habitual i un dels llocs d’oci.

Les segones residències situades a l’Estat Espanyol obeeixen a dos patrons territorials diferents, els quals en part se solapen (vegeu la primera Figura 4). D’una banda, és remarcable l’existència d’un patró de proximitat, pel qual s’explica l’elevat pes de províncies limítrofes amb el territori català, com ara Terol (amb el 8,3% sobre el total de segones residències), Osca (7,5%) i Castelló (7,2%). De l’altra, la relativa importància del nombre de segones residències situades en punts molt allunyats, com ara Extremadura, Galícia i la part més oriental d’Andalusia; la qual cosa fa pensar en la importància que pot tenir el fenomen migratori, ja que es tracta de les zones d’origen de bona part de la immigració arribada a Catalunya durant els anys cinquanta i seixanta del segle passat.

Per confirmar aquesta hipòtesi s’ha procedit a estimar el grau de coincidència entre la localització provincial de la segona residència i la província de naixement d’algun dels membres de la llar (vegeu el segon mapa de la Figura 4). A diferència del que s’esdevenia per a Catalunya, la localització de les segones residències a Espanya ve molt explicada per aquesta variable: en dues de cada tres llars, la província on es troba la segona residència coincideix amb la província de naixement d’algun membre de la llar. Aquest efecte és especialment important en les províncies d’origen del flux migratori, i molt menys rellevant entre les províncies veïnes a Catalunya. En casos puntuals, com Extremadura i les províncies no costaneres d’Andalusia, aquesta coincidència supera el 80%; i no seria estrany que bona part del 20% restant fos atribuible a la coincidència amb el lloc de naixement d’altres parents —probablement els pares que ja no resideixen a la llar.



97

Figura 4. Localització de les segones residències a Espanya i coincidència amb el lloc de naixement d’algun dels membres de la llar

Localització Coincidència amb el lloc de naixement


Tot i que molt probablement les segones residències a l’estranger segueixen una lògica molt similar, la magnitud del fenomen és de difícil avaluació, ja que en aquest cas el cens no dóna informació sobre quin és el país on es localitza l’habitatge. Així, només és possible una anàlisi a l’engròs; que dóna com a resultat que en gairebé un 70% de les llars que disposen d’una d’aquestes segones residències, algun membre de la llar ha nascut a l’estranger.

Aquests resultats apunten que, en termes d’espai de vida, la segona residència té un significat molt diferent en funció del lloc on es troba situada. Així, quan es dóna certa proximitat entre la residència principal i la secundària, com succeix en les situades a Catalunya, la segona residència comporta un eixemplament de l’espai de vida, del lloc on els individus desenvolupen les seves principals activitats; mentre que si la distància és molt major, com succeeix en la majoria de les situades a la resta d’Espanya, es tractarà més aviat del manteniment d’unes arrels, d’un lligam amb el passat, d’una vinculació directa amb el lloc d’origen.

13. Les segones residències dels catalans a PEM

Com s’ha comentat en l’apartat introductori, el segon gran bloc de l’estudi analitza el nombre i les característiques de les llars que disposen d’un segon habitatge en algun dels 36 municipis de l’àmbit PEM.

Per tal de conèixer el nombre de segones residències existents a l’àmbit d’estudi, cal remetre’s forçosament al cens d’habitatges, que recull, mitjançant l’observació de l’agent censal, informació sobre l’estat i l’ús dels habitatges, d’acord amb les definicions següents:

- Una vivienda familiar se considera secundaria cuando es utilizada solamente parte del año, de forma estacional, periódica o esporádica y no constituye residencia habitual de una o varias personas.

- Una vivienda familiar se considera desocupada o vacía cuando no es la residencia habitual de ninguna persona ni es utilizada de forma estacional, periódica o esporádica por nadie. Se trata de viviendas deshabitadas.» (INE, 2001)



98

Malgrat que les definicions deixen molt clar que una cosa és un habitatge secundari i una altra un habitatge desocupat, la bibliografia especialitzada insisteix en la dificultat, per part de l’agent censal, de discernir entre l’una i l’altra, de manera que sovint s’analitzen com un tot, i sota l’epígraf d’habitatges no principals.8 En l’àrea estudiada, aproximadament un de cada cinc habitatges ha estat considerat com a no principal; un terç del qual ha estat definit per a l’agent censal com a secundari i els dos terços restants com a desocupat. Evidentment, i per la peculiar estructura dels municipis PEM, aquestes xifres contrasten amb les del conjunt de Catalunya, on els no principals són més nombrosos —representen fins a un 30% del total—, i dintre d’aquests, els secundaris dominen sobre els desocupats.

La principal localització de l’habitatge secundari es dóna en la zona més perifèrica, caracteritzada, o bé per l’important atractiu turístic que representa el litoral, o bé per tractar-se de municipis petits amb un entorn natural molt rellevant (vegeu la Figura 5 i l’Annex 4). Són els casos, per una banda, de Castelldefels, Gavà, Tiana i Montgat i, per l’altra, de Begues, Corbera de Llobregat, Cervelló, Santa Coloma de Cervelló, la Palma de Cervelló i Torrelles de Llobregat. En l’extrem contrari, hi trobem els municipis més poblats del voltant de Barcelona, on l’habitatge secundari se situa al voltant de l’1% del total. Un esment especial mereix la ciutat de Barcelona, amb un important nombre d’habitatges que han estat considerats com a secundaris: 57.719 habitatges han merescut l’adjectiu de secundari per part de l’agent censal, cosa que representa un significatiu 7,5% del total. Malgrat que es tracta d’una xifra important, se situa en valors similars als de les altres grans ciutats espanyoles, com són Madrid, València, Sevilla i Saragossa, amb valors respectius del 7,7%, 7,0%, 7,2% i 8,1%.

Per altra banda, i malgrat que la distribució de l’habitatge buit o desocupat no segueix una lògica territorial tan clara, sí que destaquen alguns municipis com ara Sant Cugat del Vallès, Montcada i Reixac o Ripollet, on un de cada cinc habitatges ha estat considerat com a buit. Pel que fa a Barcelona, la xifra de desocupats és també molt important —100.771, un 14,0% del total—, destacant el districte de Ciutat Vella, on un de cada quatre habitatges es troba desocupat. Un cop més, la proporció a Barcelona és relativament similar a la de les altres grans ciutats espanyoles.

Figura 5. Percentatge d’habitatges secundaris i buits o desocupats. Municipis PEM

2) % habitatges secundaris 3) % habitatges buits o desocupats

4) 5) Font: Elaboració pròpia a partir de dades INE.

Saber a què responen aquests habitatges no principals és una tasca que només pot ser abordada molt parcialment. L’única possibilitat que ofereix el cens és contrastar aquestes dades —que corresponen al cens d’habitatges— amb la declaració de disponibilitat d’una segona residència formulada per les llars —que corresponen al cens de població. Malgrat que en la introducció ja s’ha fet esment de la dificultat de mesurar

8 Així ho reconeix el mateix INE, que en boca del subdirector general adjunt de Censos i Padrons afirma que «[...]a efectos prácticos, hay que tener en cuenta, no obstante, que en las viviendas no principales no siempre es posible disponer de un buen informador que aclare el tipo de vivienda no principal. Por eso, a nivel de cada vivienda concreta, la distinción entre vivienda pricipal y no principal es más fiable que la distinción entre vivienda secudaria y vivienda vacía» (Teijeiro, 2004).



99

els habitatges secundaris a partir del cens de població (llars que posseeixen més d’una residència secundària, llars que en comparteixen, residències secundàries ocupades per estrangers...), s’ha volgut contrastar, a partir de la construcció d’un Índex de cobertura, ambdues fonts. Aquest índex expressa la relació entre el nombre de llars de l’estat espanyol que afirmen disposar d’un segon habitatge a algun dels municipis PEM, i el nombre total de residències secundàries que ha estat assignat per l’agent censal.

La cobertura no és, ni de bon tros, massa bona, amb una dispersió municipal molt accentuada, que va des del 13% de Badia del Vallès, fins al 190% de Sant Adrià del Besòs (vegeu la Figura 6 i l’Annex 5).9 Cal remarcar que a Barcelona la cobertura és de les més baixes, al voltant del 32,5%.

Figura 6. Índex de cobertura: segones residències (cens de població) / habitatges secundaris (cens d’habitatges)

Font: Elaboració pròpia a partir de dades INE.

Arribat aquest punt la pregunta esdevé obligatòria: com són, quines característiques tenen les llars que afirmen disposar d’un segon habitatge a algun dels 36 municipis? O, i en primer lloc, d’on provenen?

Cal destacar, en primer lloc, la importància numèrica dels habitatges secundaris que estan ocupats per residents al mateix municipi. Per exemple, del total de llars espanyoles que afirmen tenir un habitatge secundari en algun municipi PEM, en un nombre destacable de casos els ocupants resideixen al mateix municipi. El motiu cal buscar-lo en la mateixa tipologia de l’àrea estudiada, que no es caracteritza pel seu atractiu turístic.10 De fet, la lògica municipal és molt raonable: en els municipis menys turístics hi ha pocs habitatges secundaris, molts dels quals són ocupats per residents al mateix municipi; mentre que en els més turístics hi ha, en tots els sentits, un major nombre d’entrades. Aquest tipus de segon habitatge ja ha estat, de fet, tractat (apartat 3), cosa que també passa amb els que són ocupats per residents a PEM, els quals tenen les mateixes característiques que els residents a PEM que tenen un habitatge secundari a Catalunya (apartat 4).

Queda per tant veure qui són, o com són, els que tenen un segon habitatge a PEM i provenen de la resta de Catalunya o de la resta d’Espanya. Per la informació disponible només podrà ser tractat el primer grup. Tot i això, és molt previsible, des d’un punt de vista conceptual, que hi hagi moltes semblances entre els habitants PEM que tenen una segona residència fora de Catalunya i els residents espanyols que tenen un segon habitatge a PEM, çò és, un elevat grau de manteniment de vincles amb el passat, amb lligams familiars que comporten aquesta relació.

9 En un seguit de municipis, caracteritzats per una baixa presència d’habitatges secundaris, es donen cobertures superiors al 100%. Aquest resultat recolza dos dels arguments ja exposats: la dificultat de comparar ambdues fonts i la dificultat de separar els habitatges secundaris dels vacants. 10 Cal un incís en el cas de Barcelona. Tot i que en molts sentits es tracta d’un municipi que atrau molt turisme, estem parlant d’un turisme diferent, més eventual, molt diferent al turisme que s’instal·la en un habitatge secundari.



100

Així, només queda per veure com són els catalans que disposen d’un segon habitatge a PEM. En total hi ha 12.226 llars catalanes fora de PEM que diuen tenir un segon habitatge a algun dels 36 municipis de l’àrea estudiada. En aquestes llars hi viuen 28.297 persones. Tal i com fóra previsible, es tracta d’un fenomen de molt baixa incidència, en tant que només afecta un 1% de totes les llars de Catalunya.

Tot i aquesta baixa incidència, cal destacar quines són les comarques catalanes on és major. Es tracta precisament de comarques pirinenques poc poblades, com són el Pallars Sobirà, la Cerdanya, el Pallars Jussà, l’Alta Ribagorça i el Ripollès. En aquestes cinc comarques pirinenques, a les quals cal afegir el Baix Penedès, més d’un 3% de les llars enregistrades afirmen disposar d’un segon habitatge a algun municipi PEM; un percentatge molt elevat si es té en compte tant la forta distància amb l’entorn metropolità, com les característiques d’aquestes comarques.

Aquesta distribució territorial tan peculiar ja dóna pistes importants de qui és aquest col·lectiu, i de quines han de ser les seves principals característiques. Es tracta, molt probablement, del que es coneix amb el nom d’empadronaments atípics, és a dir, aquells individus que, per diferents motius, no viuen a la residència on consten com a empadronats. Per la mateixa dificultat de determinar quina és la residència d’un individu en una societat cada dia més mòbil, no és un fenomen de fàcil mesura, del qual aquí només se n’observen algunes conseqüències.

Si aquesta hipòtesi és certa, no ens trobem davant de llars que disposen d’un segon habitatge a PEM, sinó tot el contrari. Es tractarà d’individus residents a algun municipi de PEM que disposen d’un segon habitatge a alguna d’aquestes comarques pirinenques, i que, pels motius que siguin, s’han empadronat en el seu habitatge secundari, afirmant que disposen d’un segon habitatge a PEM.11

Els treballs que s’han fet sobre els empadronaments atípics (Ajenjo i Sabater, 2006) mostren que es caracteritzen per formar llars unipersonals (de fet, no formen llars unipersonals, sinó que és un únic individu de la unitat familiar el que s’empadrona), ser joves, amb estudis universitaris, i una posició econòmica relativament còmoda. Aquestes característiques es repeteixen en el nostre col·lectiu, ja que la incidència del fenomen és molt més important en indivius joves, amb estudis universitaris, que es declaren empresaris amb assalariats o directius/gerents, o alts funcionaris o professionals o tècnics; i que viuen sols (a tall d’exemple, la incidència del fenomen entre els universitaris és el doble de gran que entre els que tenen estudis de batxillerat).

Per tant, hi ha indicis raonables per concloure que el nombre d’habitatges a PEM que tenen la funció d’un habitatge secundari d’algú que resideix fora de PEM són més aviat escadussers; i que el que estem observant és un fenomen diferent al de l’habitatge secundari (encara que íntimament relacionat).

14. Conclusions

La segona residència no és un fenomen que pugui ser estudiat en el seu conjunt, sinó que cal distingir, i tenir molt en compte, el lloc on es troba localitzada, ja que això en condiciona les característiques dels seus usuaris i les condicions d’ús. Així és molt diferent si un individu disposa d’un habitatge secundari al mateix municipi de residència, de si el té a 100 o 1.000 quilòmetres. L’ús que en farà, i el què significa aquest segon habitatge acaben sent coses molt diferents. Per aquest motiu aquí s’ha distingit entre els segons habitatges situats al mateix municipi de residència, d’aquells situats a Catalunya, d’aquells més allunyats, ja sia a la resta d’Espanya o a l’estranger.

Mentre que disposar d’un segon habitatge al mateix municipi no mostra uns trets rellevants gaire significatius, en l’extrem contrari, la disposició d’un segon habitatge molt allunyat, ja sia a la resta d’Espanya o a l’estranger, és fàcilment acotable a partir d’un únic tret característic: la migració. I és que en la gran majoria de llars que disposen d’un segon habitatge a Espanya, algun membre ha nascut a la mateixa

11 Per a una descripció més acurada del fenomen dels empadronaments atípics vegeu Sabater i Ajenjo (2005).



101

província on es troba aquesta segona residència; un resultat que mostra els vincles existents entre el lloc de naixement i el lloc de residència.

Per la seva banda, els habitatges secundaris situats a Catalunya, però no al municipi de residència, són els més importants, tant numèricament, com, i sobretot, pel que representen. Són, en aquest sentit, aquells que expressen allò que col·loquialment s’entén per un habitatge secundari: un lloc d’oci on desplaçar-se en períodes vacacionals llargs, però també durant alguns caps de setmana. La incidència d’aquest segon habitatge té dos eixos principals i un de secundari; que són, respectivament, la categoria socioeconòmica, l’etapa del cicle de vida, i la densitat habitacional.

Finalment, i en relació a les persones que resideixen fora de l’àmbit PEM però hi disposen d’un segon habitatge, les seves característiques sociodemogràfiques ens fan pensar que, majoritàriament, es tracta del que es coneix com a empadronaments atípics.

15. Referències bibliogràfiques

AJENJO COSP, Marc; SABATER COLL, Albert (2006) «The long-term absent residents in Catalonia. Who are they? What are their common characteristics?». [Comunicació presentada al Congrés de Població Europeu; Liverpool, 21-24 de juny de 2006. Mimeo].

INSTITUTO NACIONAL DE ESTADÍSTICA (2001) Censos de población y viviendas 2001. Proyecto. Mimeo. [http://www.ine.es/censo2001/index.html. Consulta: 17 de febrer de 2005]

LÓPEZ COLÁS, Julián (2003) La residencia secundaria en España: estudio territorial de su uso y tenencia. Mimeo [Tesi doctoral llegida al Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona.. http://www.tdcat.cesca.es. Consulta: 2 de desembre de 2005]

MÓDENES CABRERIZO, Juan Antonio; LÓPEZ COLÁS, Julián (2005) Expansión territorial de la residencia secundaria y ciudad compacta en España: ¿elementos de un mismo sistema?. Mimeo. [Comunicació presentada al XXV Congrés Internacional de Població; Tours, 18-23 de juliol de 2005. Mimeo]

SABATER COLL, Albert; AJENJO COSP, Marc (2005) «Una aproximació als empadronaments atípics a Catalunya; còmput i distribució territorial d’un fenomen generalitzat». Documents d’Anàlisi Geogràfica, 46, p. 63-79.

TEIJEIRO ALFONSÍN, Eduardo (2004) «La aportación del “Censo de Viviendas 2001” al análisis de la probemática de la vivienda en España». Revista Índice, 4, p. 8-9. [http://www.revistaindice.com/numero4. Consulta: 4 de maig de 2006]



102

Annex 1. Disponibilitat d’una segona residència i nombre de dies que s’ocupa. Municipis PEM i districtes de Barcelona

Disponibilitat d’una segona residència

Llars Persones

Absoluts Relatius Absoluts Relatius

Mitjana de dies d’utilització a l’anBadalona 7.796 10,87% 24.300 11,81% 74,06

Barcelona 128.758 21,66% 365.761 24,32% 75,61 Ciutat Vella 3 871 10 66% 10 615 12 46% 74 72Eixample 26 262 25 30% 72 141 28 74% 75 77Sants-Montjuïc 11 809 17 64% 32 878 19 72% 75 78Les Corts 9 479 31 26% 28 382 35 16% 75 04Sarrià-Sant Gervasi 18 427 36 93% 55 507 41 80% 74 19Gràcia 10 893 22 64% 29 589 25 86% 74 92Horta-Guinardó 12 980 20 19% 36 639 21 97% 73 76Nou Barris 10 791 17 31% 30 464 18 78% 76 66Sant Andreu 9 967 19 16% 28 429 20 90% 79 24Sant Martí 14 279 17 76% 41 117 19 77% 76 53Begues 144 9,34% 448 9,54% 91,63 Castellbisbal 324 10,52% 1.037 11,36% 59,79 Castelldefels 1.554 9,37% 4.774 10,28% 68,77 Cervelló 159 7,76% 552 8,90% 75,62 Corbera de Llobregat 290 8,83% 915 9,52% 62,60 Cornellà de Llobregat 4.596 15,91% 13.664 17,08% 76,77 Esplugues de Llobregat 3.168 20,34% 9.829 21,78% 72,92 Gavà 1.496 10,85% 4.697 11,80% 74,03 L’Hospitalet de 15.519 17,66% 45.577 19,07% 76,17 Molins de Rei 1.056 14,33% 3.242 15,71% 68,58 Montcada i Reixac 1.226 12,30% 3.759 13,29% 67,73 Montgat 227 7,46% 732 8,78% 62,48 Pallejà 315 11,03% 1.038 12,36% 65,41 El Papiol 107 9,29% 362 10,92% 63,05 El Prat de Llobregat 2.845 13,35% 8.646 13,99% 68,68 Ripollet 1.155 10,88% 3.630 12,01% 69,53 Sant Adrià de Besòs 1.279 11,50% 3.798 11,89% 74,99 Sant Andreu de la 721 9,34% 2.259 10,30% 68,37 Sant Boi de Llobregat 3.240 12,09% 10.054 12,77% 71,43 Sant Climent de 91 8,50% 324 10,32% 68,02 Sant Cugat del Vallès 3.540 17,87% 11.929 19,79% 59,76 Sant Feliu de Llobregat 2.210 15,81% 6.886 17,20% 67,43 Sant Joan Despí 1.524 15,22% 4.765 16,56% 71,01 Sant Just Desvern 1.003 21,52% 3.364 24,25% 63,80 Santa Coloma de 187 9,51% 540 9,72% 70,39 Santa Coloma de 5.431 13,77% 16.758 14,83% 75,40 Barberà del Vallès 1.175 13,25% 3.727 14,10% 67,19 Sant Vicenç dels Horts 715 8,75% 2.274 9,21% 72,70 Cerdanyola del Vallès 2.857 15,63% 8.914 16,71% 65,92 Tiana 271 13,86% 921 15,14% 63,72 Torrelles de Llobregat 102 7,94% 309 8,22% 68,90 Viladecans 2.047 10,57% 6.479 11,40% 70,94 Badia del Vallès 435 8,62% 1.294 8,79% 70,09 La Palma de Cervelló 97 10,25% 316 11,72% 65,04 Total 197.660 18,04% 577.874 19,68% 73,63

Font: elaboració pròpia a partir de les dades del Cens de Població i Habitatges de 2001.



103

Annex 2. Localització de la segona residència. Municipis PEM i districtes de Barcelona

Mateix municipi

Resta PEM Resta Catalunya

Resta Espanya

Estranger

Badalona 3,99% 2,90% 65,46% 26,85% 0,81%Barcelona 2,74% 5,16% 73,51% 17,50% 1,08%Ciutat Vella 5 45% 5 50% 60 58% 23 66% 4 80%Eixample 2 50% 6 96% 76 65% 12 79% 1 09%Sants-Montjuïc 2 61% 7 90% 67 22% 21 11% 1 16%Les Corts 1 88% 7 00% 76 77% 13 36% 0 99%Sarrià-Sant Gervasi 2 38% 4 89% 82 13% 9 46% 1 13%Gràcia 2 42% 5 46% 77 31% 13 78% 1 03%Horta-Guinardó 3 25% 3 32% 69 62% 23 07% 0 73%Nou Barris 3 18% 2 55% 65 94% 27 80% 0 53%Sant Andreu 2 79% 2 79% 73 41% 20 18% 0 83%Sant Martí 3 02% 3 63% 69 61% 22 78% 0 96%Begues 2,78% 30,56% 47,92% 16,67% 2,08%Castellbisbal 4,01% 10,80% 60,19% 23,46% 1,54%Castelldefels 8,17% 9,72% 40,41% 37,32% 4,38%Cervelló 4,40% 13,21% 63,52% 16,98% 1,89%Corbera de Llobregat 2,41% 24,48% 47,59% 23,10% 2,41%Cornellà de Llobregat 2,57% 6,22% 62,92% 27,79% 0,50%Esplugues de Llobregat 1,39% 7,26% 65,66% 25,13% 0,57%Gavà 7,35% 10,29% 53,21% 28,28% 0,87%L’Hospitalet de 2,07% 8,51% 60,55% 28,03% 0,83%Molins de Rei 2,46% 5,87% 67,23% 23,30% 1,14%Montcada i Reixac 3,26% 2,45% 63,78% 29,85% 0,65%Montgat 1,76% 7,49% 59,47% 30,40% 0,88%Pallejà 6,98% 6,03% 61,59% 23,49% 1,90%El Papiol 6,54% 4,67% 57,01% 30,84% 0,93%El Prat de Llobregat 3,34% 4,67% 52,79% 38,07% 1,12%Ripollet 3,46% 3,12% 63,29% 29,26% 0,87%Sant Adrià de Besòs 1,80% 3,91% 66,07% 27,44% 0,78%Sant Andreu de la 5,13% 7,07% 55,48% 29,40% 2,91%Sant Boi de Llobregat 4,97% 6,33% 55,46% 32,38% 0,86%Sant Climent de 3,30% 7,69% 72,53% 15,38% 1,10%Sant Cugat del Vallès 1,58% 3,02% 76,27% 16,67% 2,46%Sant Feliu de Llobregat 2,67% 4,39% 61,27% 31,00% 0,68%Sant Joan Despí 1,97% 5,64% 66,93% 24,48% 0,98%Sant Just Desvern 1,40% 4,39% 75,77% 17,15% 1,30%Santa Coloma de 4,81% 10,16% 60,96% 21,93% 2,14%Santa Coloma de 3,74% 2,69% 58,68% 33,86% 1,03%Barberà del Vallès 3,83% 1,53% 69,19% 25,45% 0,00%Sant Vicenç dels Horts 7,83% 11,05% 47,97% 32,03% 1,12%Cerdanyola del Vallès 2,42% 2,73% 66,99% 26,67% 1,19%Tiana 1,48% 8,49% 70,85% 17,71% 1,48%Torrelles de Llobregat 6,86% 27,45% 50,98% 9,80% 4,90%Viladecans 4,64% 7,43% 49,78% 37,27% 0,88%Badia del Vallès 1,61% 3,68% 56,32% 37,70% 0,69%La Palma de Cervelló 0,00% 11,34% 71,13% 13,40% 4,12%Total 2,89% 5,41% 69,34% 21,29% 1,07%




104

Annex 3. Odds ratio de les regressions logístiques per a la proporció de possessió d’una residència secundària a Catalunya. Incidència de cadascuna de les variables per separat (model bivariable) i del model conjunt amb totes les variables (model multivariable)

Edat

0,4

0,8

1,2

1,6

2,0

2,4

15-24 25-29 30-34 35-39 40-44 45-49 50-54 55-59 60-64 65-69 70-74 75 i +

Odd

ratio Bivariable

Multivariable

Tipologia de la llar

0,4

0,8

1,2

1,6

2,0

2,4

Sens

e nu

cli:

unip

erso

nal

Sens

e nu

cli:

altre

s

Uni

nucl

ear:

pare

lla

Uni

nucl

ear:

pare

lla+f

ills

Uni

nucl

ear:

mon

opar

enta

l(p

are

Uni

nucl

ear:

mon

opar

enta

l(m

are

Dos

o m

ésnu

clis

Odd

ratio Bivariable

Multivariable

Règim de tinença

0,4

0,8

1,2

1,6

2,0

2,4

Propietat: pagada Propietat: pendentpagament

Lloguer Altres

Odd

ratio

Bivariable

Multivariable



105

Nivell d'estudis

0,4

0,8

1,2

1,6

2,0

2,4

menys d'ESO ESO Grau mig Universitaris

Odd

ratio

Bivariable

Multivariable

Categoria socioeconòmica

0,4

0,8

1,2

1,6

2,0

2,4

Empr

. am

bas

sal.

Empr

es. s

ense

assa

l.

Dire

ct. g

er.

alt f

unc.

Prof

. tèc

n.co

mpt

e pr

opi

Prof

. tèc

n.co

mpt

eal

tri/a

dmó

Resta

adm

inist

ratiu

,co

mer

cial

Ope

rari

qual

if.

Ope

rari

noqu

alif.

Altr

es, n

ocl

assif

.

No

treba

lla

Odd

ratio

Bivariable

Multivariable

Superfície de l'habitatge

0,4

0,8

1,2

1,6

2,0

2,4

<55 56-65 66-75 76-85 86-95 96-115 >115

Odd

ratio

Bivariable

Multivariable



106

Nombre de plantes

0,4

0,8

1,2

1,6

2,0

2,4

1-2 3-4 5 6 7 8 9 10 o +

Odd

ratio

Bivariable

Multivariable

Municipi de residència

0,4

0,8

1,2

1,6

2,0

2,4

Barcelona Altres municipis

Odd

ratio

Bivariable

Multivariable



107

Annex 4. Tipologia d’habitatges segons el cens d’habitatges. Municipis PEM i districtes de Barcelona

Principals Secundaris Desocupats, altres

Absoluts Relatius Absoluts Relatius Absoluts Relatius Total

Badalona 71.744 85,42% 812 0,97% 11.434 13,61% 83.990Barcelona 594.452 78,38% 57.719 7,61% 106.291 14,01% 758.462Ciutat Vella 36 322 68 51% 3 041 5 74% 13 651 25 75% 53 014Eixample 103 809 76 92% 11 984 8 88% 19 161 14 20% 134 954Sants-Montjuïc 66 933 80 54% 5 527 6 65% 10 649 12 81% 83 109Les Corts 30 324 76 19% 5 338 13 41% 4 141 10 40% 39 803Sarrià-Sant Gervasi 49 896 72 46% 10 277 14 93% 8 684 12 61% 68 857Gràcia 48 114 75 89% 6 272 9 89% 9 017 14 22% 63 403Horta-Guinardó 64 301 80 41% 4 875 6 10% 10 790 13 49% 79 966Nou Barris 62 332 85 04% 2 225 3 04% 8 738 11 92% 73 295Sant Andreu 52 008 82 49% 2 951 4 68% 8 088 12 83% 63 047Sant Martí 80 413 81 21% 5 229 5 28% 13 372 13 51% 99 014Begues 1.541 68,95% 623 27,87% 71 3,18% 2.235Castellbisbal 3.080 79,20% 370 9,51% 439 11,29% 3.889Castelldefels 16.585 64,01% 5.648 21,80% 3.677 14,19% 25.910Cervelló 2.050 75,95% 498 18,45% 151 5,59% 2.699Corbera de Llobregat 3.285 62,91% 1.418 27,15% 519 9,94% 5.222Cornellà de Llobregat 28.891 87,96% 440 1,34% 3.514 10,70% 32.845Esplugues de 15.575 86,60% 503 2,80% 1.906 10,60% 17.984Gavà 13.790 74,63% 2.833 15,33% 1.854 10,03% 18.477L’Hospitalet de 87.872 82,30% 4.170 3,91% 14.722 13,79% 106.764Molins de Rei 7.370 82,28% 670 7,48% 917 10,24% 8.957Montcada i Reixac 9.967 79,17% 204 1,62% 2.419 19,21% 12.590Montgat 3.044 73,33% 478 11,52% 629 15,15% 4.151Pallejà 2.856 69,22% 641 15,54% 629 15,24% 4.126El Papiol 1.152 83,72% 127 9,23% 97 7,05% 1.376El Prat de Llobregat 21.315 88,71% 201 0,84% 2.511 10,45% 24.027Ripollet 10.613 80,15% 255 1,93% 2.374 17,93% 13.242Sant Adrià de Besòs 11.119 85,90% 60 0,46% 1.765 13,64% 12.944Sant Andreu de la 7.718 84,92% 132 1,45% 1.239 13,63% 9.089Sant Boi de Llobregat 26.809 84,96% 1.000 3,17% 3.745 11,87% 31.554Sant Climent de 1.071 82,13% 64 4,91% 169 12,96% 1.304Sant Cugat del Vallès 19.806 68,88% 2.792 9,71% 6.157 21,41% 28.755Sant Feliu de 13.979 84,20% 514 3,10% 2.109 12,70% 16.602Sant Joan Despí 10.012 83,40% 594 4,95% 1.399 11,65% 12.005Sant Just Desvern 4.660 80,22% 279 4,80% 870 14,98% 5.809Santa Coloma de 1.966 76,95% 299 11,70% 290 11,35% 2.555Santa Coloma de 39.429 86,18% 734 1,60% 5.588 12,21% 45.751Barberà del Vallès 8.868 87,72% 131 1,30% 1.110 10,98% 10.109Sant Vicenç dels 8.174 75,40% 940 8,67% 1.727 15,93% 10.841Cerdanyola del Vallès 18.278 81,66% 985 4,40% 3.121 13,94% 22.384Tiana 1.955 78,23% 349 13,97% 195 7,80% 2.499Torrelles de Llobregat 1.284 74,52% 312 18,11% 127 7,37% 1.723Viladecans 19.366 85,91% 386 1,71% 2.790 12,38% 22.542Badia del Vallès 5.045 86,77% 213 3,66% 556 9,56% 5.814La Palma de Cervelló 946 72,77% 192 14,77% 162 12,46% 1.300Total 1.095.6 79,94% 87.586 6,39% 187.273 13,66% 1.370.5




108

Annex 5. Habitatges secundaris segons el cens de població, índex de cobertura i lloc de procedència. Municipis PEM

L’habitatge principal es troba situat al…

Habitatges secundaris segons el cens de

Índex de cobertura (C.hab/C.pob)

Mateix municipi

Resta PEM

Resta Catalunya

Resta Espanya

Badalona 1.009 124,26% 30,8% 15,8% 37,3% 16,2%Barcelona 18.750 32,48% 18,8% 5,3% 49,1% 26,7%Begues 360 57,78% 1,1% 93,3% 3,3% 2,2%Castellbisbal 376 101,62% 3,5% 85,9% 10,4% 0,3%Castelldefels 3.625 64,18% 3,5% 87,7% 5,2% 3,5%Cervelló 420 84,34% 1,7% 92,4% 3,3% 2,6%Corbera de Llobregat 951 67,07% 0,7% 93,4% 3,9% 2,0%Cornellà de Llobregat 402 91,36% 29,4% 15,9% 39,6% 15,2%Esplugues de Llobregat 259 51,49% 17,0% 27,8% 42,1% 13,1%Gavà 1.027 36,25% 10,7% 74,9% 9,4% 5,0%L’Hospitalet de Llobregat 1.365 32,73% 23,6% 14,5% 45,8% 16,1%Molins de Rei 165 24,63% 15,8% 52,1% 24,8% 7,3%Montcada i Reixac 239 117,16% 16,7% 57,3% 19,2% 6,7%Montgat 129 26,99% 3,1% 65,1% 15,5% 16,3%Pallejà 283 44,15% 7,8% 58,0% 4,6% 29,7%El Papiol 68 53,54% 10,3% 67,6% 11,8% 10,3%El Prat de Llobregat 302 150,25% 31,5% 10,9% 41,7% 15,9%Ripollet 136 53,33% 29,4% 25,7% 27,9% 16,9%Sant Adrià de Besòs 114 190,00% 20,2% 21,9% 36,8% 21,1%San Andreu de la Barca 226 171,21% 16,4% 53,5% 20,8% 9,3%Sant Boi de Llobregat 424 42,40% 38,0% 28,5% 20,0% 13,4%Sant Climent de 29 45,31% 10,3% 89,7% 0,0% 0,0%Sant Cugat del Vallès 1.286 46,06% 4,4% 76,5% 14,7% 4,4%Sant Feliu de Llobregat 179 34,82% 33,0% 16,2% 40,8% 10,1%Sant Joan Despí 160 26,94% 18,8% 24,4% 46,9% 10,0%Sant Just Desvern 111 39,78% 12,6% 47,7% 31,5% 8,1%Santa Coloma de 135 45,15% 6,7% 81,5% 11,9% 0,0%Santa Coloma de 563 76,70% 36,1% 16,5% 32,5% 14,9%Barberà del Vallès 132 100,76% 34,1% 29,5% 31,1% 5,3%Sant Vicenç dels Horts 401 42,66% 14,0% 80,0% 3,5% 2,5%Cerdanyola del Vallès 395 40,10% 17,5% 41,0% 34,7% 6,8%Tiana 138 39,54% 2,9% 86,2% 10,1% 0,7%Torrelles de Llobregat 265 84,94% 2,6% 93,2% 3,0% 1,1%Viladecans 431 111,66% 22,0% 49,2% 19,5% 9,3%Badia del Vallès 28 13,15% 25,0% 7,1% 57,1% 10,7%La Palma de Cervelló 39 20,31% 0,0% 92,3% 5,1% 2,6%Total 34.922 39,87% 16,3% 30,6% 35,0% 18,0%




3.e. Comportament respecte a l’habitatge de la immigració estrangera a la ciutat de Barcelona, a partir del panel de desigualtats.

Pau Miret Gamundi


3.e. COMPORTAMENT RESPECTE A L’HABITATGE DE LA IMMIGRACIÓ ESTRANGERA A LA CIUTAT DE BARCELONA, A PARTIR DEL PANEL DE DESIGUALTATS

110

Resum

Aquest apartat es basa en les dades de les dues primeres onades del Panel de Desigualtats (PaD) realitzat per la Fundació Jaume Bofill, el treball de camp del qual tingué lloc entre 2001 i 2002. El PaD ofereix informació individual i de la llar en què es troba inclòs l’individu, la qual es representativa de la població catalana. L’interès fonamental de l’estudi rau en esbrinar les diferències en la població segons nacionalitat, en especial per al residents a la ciutat de Barcelona. Amb aquest objectiu s’emprèn una anàlisi estadística de comparació entre grups i un estudi de casos de les llars de Barcelona en què si més no un dels seus components tenia nacionalitat estrangera. Així s’esbrina, entre d’altres elements, que a tota Catalunya els estrangers tenien una tendència al lloguer molt superior a aquells de nacionalitat espanyola, que a Barcelona el nivell d’instrucció dels estrangers tenia una component d’educació secundària molt superior al dels espanyols (en contra del nivell universitari) i que l’atur afectava el doble a estrangers que a espanyols. Sobre les històries d’estrangers residents a Barcelona hi ha de molt diverses, però alguns esquemes es repeteixen, com són la d’immigrants que tenien cura de gent gran, les de reunificació familiar o les de la utilització de xarxes migratòries per fondejar a la ciutat i buscar feina.

1. Fonts de dades

Aquest estudi es basa en les dades de les dues primeres onades del Panel de Desigualtats Socials a Catalunya (PaD) realitzat per la Fundació Jaume Bofill, el treball de camp de les quals tingué lloc durant l’any 2001 la primera i a cavall entre 2002 i 2003 la segona. Es tracta d’una enquesta longitudinal, en què l’objectiu és seguir a les mateixes llars al llarg dels anys, per realitzar fotografies anuals, recollint així allò que roman estable i allò que canvia. En aquestes dues primeres onades, es van poder seguir 1703 llars, 288 van ser recollides a la primera onada però van desaparèixer per a la segona i 74 llars van ser incorporades a la segona onada sense haver estat entrevistades a la primera.

Entre tots els blocs de preguntes que hi apareixen a les dues onades, hi ha una a la que aquí es prestarà especial atenció, a saber, la relativa a l’habitatge. A més, aquesta variable es relacionarà amb d’altres que també reben una important consideració al PaD com són, fonamentalment, els aspectes referents a la feina, al nivell d’instrucció, ingressos, satisfacció subjectiva amb les condicions de vida i variables familiars i de coresidència. Remarcar que l’enquesta permet combinar dues unitats d’estudi, la individual i la de la llar on es troba cada individu.

Aquí es centrarà l’atenció en les llar en què algun dels membres tenia nacionalitat estrangera, molt en especial a les localitzades a la ciutat de Barcelona. A Catalunya, setanta llars van ser observades durant les dues onades i al menys en una de les onades tenien algun component de nacionalitat estrangera. A més, vint-i-sis tenien si més no un membre de nacionalitat estrangera però només foren entrevistades a la primera onada. Finalment, set llars amb aquestes característiques només foren entrevistades a la segona onada. En total, a Catalunya, el PaD presenta 103 llars amb membres de nacionalitat estrangera, l’objecte d’estudi central d’anàlisi. Aquesta quantitat queda reduïda a vint-i-una llars si ens centrem específicament en la ciutat de Barcelona: cinc només entrevistades a la primera onada, 2 només a la segona i 14 observades durant les dues onades. A les residents a Barcelona els hi reservem un tractament personalitzat.

Un primer objectiu d’aquest estudi serà comparar les característiques de les llars en general amb aquelles que presenten algun membre de nacionalitat estrangera i un segon punt buscarà caracteritzar les llars amb aquesta darrera característica a la ciutat de Barcelona.



111

2. Característiques de les llars

2.1 Grandària de les llars

En disposar de dues onades del PaD es possible fer una anàlisi dels col·lectius que interessen de manera que, per una banda, es faci un retrat de la situació a Catalunya i a la ciutat de Barcelona per a la primera onada i, a continuació, una descripció de com van canviar les coses entre la primera onada i la segona.

Així, la taula 1 presenta la mitjana en el nombre de persones que convivien a la llar per als quatre grups analitzats: a primer cop d’ull, el valor més alt és el d’estrangers, especialment si residien a la ciutat de Barcelona. També la variabilitat, assenyalada per la desviació típica, és més elevada entre aquest col·lectiu. En concret, el número de persones per llar a Barcelona en aquelles llars en què algun membre era estranger era com a mitjana de 2’9, amb una desviació d’1’4; uns valors que eren per als no estrangers residint a la ciutat de 2’4 i 1’2 respectivament. Tanmateix, feta la operació estadística pertinent (una anàlisi de variància) s’obté que l’única comparació estadísticament significativa és la que es fa entre aquelles llars amb tots els membres de nacionalitat espanyola segons visquessin o no a Barcelona: en efecte, fora d’aquesta ciutat les llars de tres o quatre individus són més habituals que a Barcelona, i ho són menys les d’un o dos components (taula 1), de manera que mentre a Barcelona aquestes llars tenen una mitjana de 2’4 persones, fora de la ciutat aquest valor arribava a 2’6 persones per llar.

En definitiva, certament, les llars a Barcelona són de dimensions més reduïdes que a la resta de Catalunya, fet que sembla anar en sentit contrari per aquelles en què si més no un membre és estranger, és a dir, aquestes a Barcelona són més grans que a la resta de Catalunya. A més, les llar amb estrangers tenien un major nombre de residents, estiguessin o no ubicades a la ciutat de Barcelona.

Taula 1. Número de persones per llar

Espanyols, fora de BCN

Estrangers, fora BCN

Espanyols, BCN

Estrangers, BCN

1 20,82 14,52 27,45 15,63

2 28,21 40,32 31,70 28,13

3 23,93 14,52 20,64 25,00

4 21,06 19,35 15,11 25,00

5 5,13 9,68 4,47

6 0,78 1,61 0,43 6,25

7 0,08 0,21

n (llars) 1.650 80 242 19

Mitjana 2,6 2,8 2,4 2,9

Desv. típica 1,2 1,3 1,2 1,4



112

Taula 2. Canvis en la grandària mitjana de les llars entre la primera i la segona onada (entre aquelles observades en totes dues)

Espanyols, fora de BCN

Estranger, fora BCN

Espanyols, BCN

Estranger, BCN

-4 0,00 0,00 0,00 0,00

-3 0,18 0,00 0,00 0,00

-2 0,46 0,00 0,76 4,17

-1 7,59 14,29 4,82 0,00

0 82,18 64,29 83,25 54,17

1 8,78 21,43 10,66 33,33

2 0,64 0,00 0,25 4,17

3 0,18 0,00 0,25 4,17

4 0,00 0,00 0,00 0,00

n (llars) 1.425 59 205 14

Mitjana 0,0 0,1 0,1 0,4

Desv. típica 0,5 0,7 0,5 1,0

Per altra part, els canvis en el nombre de persones entre la primera i la segona onada ha estat molt més important per a les llars amb estrangers que per a les que no en tenien (taula 2). De fet, un 83% de les llars amb tots els components de nacionalitat espanyola no han variat en la seva estructura entre una onada i l’altra, i en la resta com a màxim s’ha donat una variació en una persona, ja sia per defecte o perquè s’ha afegit a la llar. En contrast, les llars amb algun estranger han estat molt més dúctils, en especial per als residents a la ciutat de Barcelona, on en un 33% se els hi ha afegit un nou component (fora de Barcelona, per a les llars amb si més no un membre de nacionalitat estrangera aquest percentatge era d’un 21%). En aquest aspecte, la significació estadística és suficient per afirmar les diferències dins de la ciutat de Barcelona, és a dir, es pot dir que l’augment mitjà de 0’4 membres per llar en aquelles amb algun estranger residents en aquesta ciutat és força més alt que el registrat com a mitjana en les llar sense cap component estranger de Barcelona (taula 2).

2.2 Tinença

En dividir la mostra en quatre grups implica que alguns d’ells tenen un pes insuficient per estimar coeficients estadísticament significatius, en especial si cal afegir en un determinat model més d’una variable independent. Així, passa si s’analitza la tinença de l’habitatge, variable que és imprescindible estandarditzar per edat, ja que es pot suposar que aquesta darrera variable té molt a dir en el tipus de tinença. En efecte, per exemple, a mesura que la persona principal és més gran, augmenta la probabilitat de tenir l’habitatge en propietat ja pagada: mentre que estaven en aquesta situació un 21% de les llars la persona principal de les quals tenia 18-30 anys, ho estaven un 81% de les llars on la persona de referència tenia més de 50 anys (taula 3).

Però no és aquesta la dada que aquí interessa, sinó si es poden establir diferències entre els col·lectius analitzats, és a dir, considerant la tinença en funció de si se està residint a la ciutat de Barcelona i si entre els seus membre hi ha algú de nacionalitat estrangera. En aquest sentit, un cop s’ha estandarditzat l’edat i la nacionalitat de l’individu principal de la llar, la intensitat de la propietat sense càrregues pendents s’avalua en un 54%, i constitueix la situació més habitual a Catalunya (taula 3). Però només per a les llar on tothom és



113

de nacionalitat espanyola resident fora de la ciutat de Barcelona es pot afirmar que aquesta proporció és significativament superior al percentatge general, en concret, d’un 66%, sense que la diferència en aquest valor hagi estat causada per l’estructura per edat, ja que aquesta variable ha esta controlada.

De la mateixa forma, cal interpretar tots els altres valors presentats a la taula 3. Així, en el cas de la propietat amb pagaments d’hipoteca pendents, es pot afirmar que, un cop estandarditzat per les dues variables que integren el model, el percentatge general era del 25% (la meitat que l’anterior). A més, com calia esperar, aquesta proporció disminuïa amb l’edat, i mentre que era del 40% quan la persona de referència tenia menys de 30 anys, assolia un mínim del 9% quan la mateixa tenia més de 50 anys. Entre el conjunt de llars que tenien una hipoteca pendent, la distinció per nacionalitat era significativa només per als residents fora de Barcelona, ja que, clarament, si la persona de referència era espanyola, la probabilitat de estar en aquesta situació era molt superior (41%) a l’estimada en les llar amb la persona principal de nacionalitat estrangera (17%). Per desgràcia, aquesta distinció no té suficient força estadística a Barcelona, tot i que sembla que la situació dels estrangers a la ciutat era similar a la de la resta de Catalunya.

Els habitatges cedits a la persona de referència de la llar no tenen prou importància estadística per ser considerats, però el lloguer conté informació vital respecte a Barcelona, tot i que una de les conclusions sigui que la realitat per a la població de nacionalitat estrangera a la ciutat no es diferencia gaire de la situació d’aquest col·lectiu a la resta de Catalunya. En efecte, la majoria dels estrangers (un xic més del 50%) viuen en llars de lloguer, independentment de l’àrea de residència i un cop ha esta controlada l’edat. En contrast, aquest percentatge és substancialment menor en les llars on tothom té la nacionalitat espanyola resident fora de la ciutat de Barcelona (11%).

Taula 3. Tinença de la llar segons edat i nacionalitat de la persona principal

PROPIETAT HIPOTECA CEDIT LLOGUER

n % Sig. % Sig. % Sig. % Sig.

General 1.989 53,94 *** 25,38 *** 0,03 ns 32,93

***

18-30 anys 211 20,74 *** 40,43 *** 0,04 ns 47,53

***

31-40 anys 426 44,17 *** 38,96 *** 0,04 ns 30,02

ns

41-40 anys 425 67,60 *** 24,01 ns 0,03 ns 23,41

***

més de 50 anys 927 81,33 *** 8,90 *** 0,02 *** 32,83

ns

Espanyols, fora de BCN 1.648 65,97 *** 41,50 *** 6,94 ns 11,13

***

Estrangers, fora BCN 80 51,21 ns 17,28 * 0,68 ns 52,16

***

Espanyols, BCN 242 59,72 ns 29,47 ns 3,95 ns 28,98

ns

Estrangers, BCN 19 38,40 ns 17,76 ns 0,00 ns 51,03

***

Nota: “***” p<0’01; “**” p<0’05, “**” p<0’1, “ns” no significatiu



114

3. Algunes característiques dels individus

El PaD entrevistà en la seva primera onada a 45 estrangers residents a la ciutat de Barcelona. Les nacionalitats eren ben diverses, destacant-se la colombiana (9 individus), l’equatoriana (7 individus) i la pakistanesa (7 individus). A més, foren entrevistats 4 persones del Perú, 3 de la República Dominicana i la mateixa quantitat d’italianes, 2 de Xile, 2 d’Angola i una de cadascuna de les següents nacionalitats: austríaca, britànica, ucraïnesa, eslovena, nord-americana i cubana. Totes aquestes persones convivien en 21 llars, amb 22 individus més que tenien la nacionalitat espanyola. D’aquestes 21 llars identificades es buscarà fer una anàlisis exhaustiva de les seves condicions de vida i de la relació amb l’habitatge dels seus membres.

En les següents piràmides es representa la diferent estructura per edats de la mostra segons es tractés de població nascuda a Catalunya, a la resta d’Espanya, nacionalitzada espanyola o de població estrangera. Certament, mentre la immigració de la resta d’España a Catalunya presenta una estructura més madura que els nascuts a Catalunya, la de nacionalitat estrangera és fonamentalment masculina i composada per adults joves (d’entre 25 i 35 anys).

Piràmides de població segons lloc d’origen i nacionalitat (mostra Catalunya)

Població nascuda a Catalunya

8 7 6 5 4 3 2 1 0 1 2 3 4 5 6 7 8

0-4

10-14

20-24

30-34

40-44

50-54

60-64

70-74

80-84

90-94 HOMES DONES

Població nascuda resta d’Espanya

8 7 6 5 4 3 2 1 0 1 2 3 4 5 6 7 8

0-4

10-14

20-24

30-34

40-44

50-54

60-64

70-74

80-84

90-94HOMES DONES

Població nacionalitzada espanyola

1312 1110 9 8 7 6 5 4 3 2 1 0 1 2 3 4 5 6 7 8 9 1011 1213

0-4

10-14

20-24

30-34

40-44

50-54

60-64

70-74

80-84

90-94HOMES DONES

Població estrangera

1312 1110 9 8 7 6 5 4 3 2 1 0 1 2 3 4 5 6 7 8 9 1011 1213

0-4

10-14

20-24

30-34

40-44

50-54

60-64

70-74

80-84

90-94HOMES DONES

Una altra característica que es descriurà aquí és el nivell d’instrucció. Per simplificar, en el nivell d’instrucció s’han recollit només tres categories: educació primària, secundària o mitjana i superior o universitària. Es vol esbrinar fins a quin punt la població immigrant, en especial la que viu a la ciutat de Barcelona, constitueix un col·lectiu amb un nivell educatiu idiosincràtic i en quin sentit. A més de la variable que combina nacionalitat (ser espanyol o estranger) i residència (viure a la ciutat de Barcelona o a la resta de Catalunya), s’han afegit altres dues variables independents, a saber, el grup d’edat de l’individu i el sexe, per a veure si tenen alguna cosa a dir respecte a l’educació i, si és així, evitar la seva interferència en l’anàlisi de la diferència entre els quatre conjunts estudiants: espanyols vivint a Barcelona, estrangers residint a la ciutat, espanyols de la resta



115

de Catalunya i estrangers d’aquesta darrera àrea. La taula 4 presenta els models construïts per a cada una de les categories del nivell d’instrucció, separant l’educació secundària de les altres, ja que la mateixa mostra una combinació de variables diferent.

L’edat és una variable fonamental per destriar qui en la mostra té un nivell d’instrucció o un altre. Mentre que en el cas de l’educació secundaria és possible extreure quin és l’efecte net d’aquesta variable, en el cas de l’educació primària i la secundaria la mateixa interactua amb el sexe i cal presentar l’efecte de les dues variables combinades. En general, com calia esperar, com més jove era un individu, major el seu nivell d’instrucció: es tractava d’un efecte generació, ja que com més antiga era una cohort, menys havia accedit a l’educació. Les úniques excepcions a aquesta afirmació es trobava entre els individus que havien assolit una educació superior al comparar els joves de 30 amb els joves adults d’entre 30 i 40 anys i entre les dones amb educació primària. En el primer cas es tractava d’un efecte edat, ja que entre els menors de 30 s’incloïa força gent que no havia tingut temps d’acabar una carrera universitària, doncs eren encara massa joves per haver assolit aquesta fita.

En el tema que ens ocupa, però, el col·lectiu de referència era una variable també molt important per descriure els nivells d’instrucció de la població, tot i que l’efecte de la mateixa era menor al de les anterior variables. Cal tenir en compte, a més, que els valors estimats per a cada agrupació de nacionalitat i lloc de residència han estat estandarditzat per grups d’edat i sexe, ja que aquestes són les altres variables incloses en el model. Es fa evident que la situació era diferent a Barcelona que a la resta de Catalunya. Així, fora de la ciutat, el grau d’instrucció era molt similar entre la població estrangera i espanyola: un cop controlats els efectes de l’edat i del sexe, un xic més de la meitat de la població tenia un grau educatiu de com a màxim primària, un 30% de secundària i un mica més del 15% universitària (taula 4). En contrast, la població de nacionalitat espanyola residents a Barcelona estava dividida en tres terços, un amb cadascú dels nivells d’instrucció considerats. Finalment, els estrangers residents a Barcelona tenien un perfil característic: un 35% tenien com a màxim educació primària, un 55% secundària i un 10% universitària.



116

Taula 4. Nivell d’instrucció segons sexe, edat, nacionalitat i residència

PRIMÀRIA UNIVERSITAT

% sig. % sig.

.1 General 42,81 * 15,99 ***

NACIONALITAT i RESIDÈNCIA

Espanyols, fora de BCN 53,90 ** 14,75 ns

Estrangers, fora BCN 52,70 *** 16,54 ns

Espanyols, BCN 32,29 *** 29,05 ***

Estrangers, BCN 33,57 * 8,55 ns

SEXE EDAT

homes <30 22,38 *** 14,46 ns

31-40 28,49 *** 27,00 ***

41-50 44,23 ns 19,48 ***

>50 77,51 *** 7,98 ***

dones <30 48,55 *** 12,10 ***

31-40 39,44 ns 16,98 ns

41-50 44,85 ns 14,96 ns

>50 49,97 *** 12,17 ***

% sig.

General 35,25 ***

NACIONALITAT i RESIDÈNCIA

Espanyols, fora de BCN 28,17 ns

Estrangers, fora BCN 27,54 ***

Espanyols, BCN 33,83 ns

Estrangers, BCN 53,56 ***

EDAT

<30 61,71 ***

31-40 42,48 ***

41-50 33,51 ns

>50 12,77 ***

SEXE

homes 39,61 ***

dones 31,13 ***




117

En l’anàlisi de l’activitat laboral s’han considerat quatre categories entre la població entre 16 i 64 anys, segons s’estigués treballant a jornada completa, a jornada parcial, en atur o s’estigués fora del mercat laboral (en inactivitat). Un cop les variables d’edat i sexe han estat controlades, l’activitat de la població segons lloc de residència i nacionalitat sorgeix amb claredat, tal i com es pot comprovar a la taula 5. En aquest sentit, les diferències més contrastades rauen en la població en atur, ja que mentre que la de nacionalitat espanyola experimentà unes taxes d’aproximadament el 5%, els estrangers les sofriren el doble, amb independència que visqueren a Barcelona o a la resta de Catalunya. En contrast, les situacions d’activitat que no presenten diferències entre cap dels col·lectius analitzats foren la jornada parcial, ja que per a tots ells es situava al voltant d’un 7%, i la inactivitat, amb un nivell del 20%, up cop l’edat i el sexe havien estat controlades. Finalment, mentre que entre aquells i aquelles amb una feina a jornada completa residents a la ciutat de Barcelona no s’han detectat diferències segons nacionalitat (amb unes taxes del 45%), fora de la ciutat sí que es donaren, ja que mentre la població de nacionalitat espanyola estava ocupada a jornada completa en un 45%, l’estrangera ho estava en un 30%.

Taula 5. Relació amb l’activitat segons edat, sexe, nacionalitat i residència

JORNADA COMPLETA JORNADA PARCIAL EN ATUR EN INACTIVITAT

% Sig. % Sig. % Sig. % Sig.

General 41,99 ** 7,52 *** 7,26 *** 23,36 ***

16-29 24,14 *** 7,63 ns 7,39 ns 16,77 ***

31-40 64,38 *** 11,49 *** 11,15 *** 10,14 ***

41-50 65,98 *** 10,29 *** 8,83 ns 14,12 ***

50-64 19,76 *** 3,44 *** 3,72 *** 69,76 ***

homes 54,61 *** 4,32 *** 6,54 * 17,61 ***

dones 30,34 *** 12,78 *** 8,04 * 30,29 ***

Espanyols, fora de BCN 46,54 * 7,08 ns 3,94 *** 21,37 ns

Estrangers, fora BCN 31,21 ** 6,93 ns 12,61 *** 29,65 ns

Espanyols, BCN 46,90 ns 8,69 ns 5,00 ** 19,75 ns

Estrangers, BCN 44,07 ns 7,51 ns 10,75 * 23,43 ns


4. Particularitats dels ciutadans de Barcelona de nacionalitat estrangera

En les llars identificades a la ciutat de Barcelona es busca fer una anàlisi exhaustiva de les seves condicions de vida y de la relació amb l’ habitatge dels seus membres. En alguns casos les característiques dels membres de la llar són tan específiques que hi ha el perill de que es puguin identificar als protagonistes: per aquest motiu, en les llars amb aquestes particularitats s’han difuminat un xic certes dimensions per a preservar l’anonimat.

La parella que conforma el nucli principal de la llar número 1 va néixer a un país sudamericà el 1956 (ella) i a Espanya el 1947 (ell), i van arribar a Catalunya respectivament el 1976 i el 1975. Per les dates d’arribada tot fa pensar que ella era una exiliada forçosa a causa del cop d’estat de Pinochet (una pura especulació per part nostra). En definitiva, portaven aquí més de 30 anys, fet que els investia totalment com a ciutadans de



118

Catalunya, malgrat la dona de referència de la llar mantenia la seva nacionalitat xilena. A més, van tenir quatre fills, tots ells nascuts a Catalunya, una nena (la gran) i tres nens, nascuts el 1980, 1982, 1984 i 1985. Grans canvis van tenir lloc entre la primera i la segona onada, ja que un dels fills va portar la seva parella (una ciutadana de la Unió Europea nascuda al 1980) a viure amb la família, amb la qual va tenir dues filles, nascudes al 2000 i al 2001, sense canviar de llar. En definitiva, la família va passar de 6 a 9 membres, i de ser una llar amb un nucli conjugal amb fills va passar a ser una llar amb dos nuclis complerts. Tot plegat, el va forçar a canviar de casa: cal tenir en compte que en el primer habitatge convivien sis persones en 30 metres quadrats! 1 El nucli principal ja portava 17 anys residint en el primer habitatge, que era de propietat i encara amb pagaments de la hipoteca pendents. El segon pis era de lloguer i pagaven al 2002, 65.000 pessetes mensuals. Tots els components de la llar eren solters, és a dir, els dos nuclis conjugals estaven en unió consensual (el nucli principal pot considerar-se una parella més que estable: portaven 22 anys junts!).

La dona de la parella del nucli principal va deixar els estudis amb 15 anys, assolint el títol de graduat escolar; ell ho feu amb 12 anys i no va acabar els estudis primaris. Tots dos van començar a treballar als 15 anys. A l’actualitat ella és mestressa de casa i ell treballa a jornada completa com a cuiner en un hotel. Els dos fills grans no estaven ja estudiant, van deixar de fer-ho respectivament als 17 i als 18 anys, i mentre que la primera acabà un cicle de grau mitjà, el segon finalitzà una formació professional de primer grau. A la primera onada, l’una estava a l’atur i l’altre treballava a temps parcial com a cuiner a un restaurant i no volia treballar més hores; per altra part, a la segona onada la primera treballava en una impremta d’uns 50 treballadors i el segon com a mecànic en una fàbrica de vehicles de motor. Els altres dos fills de la parella que conformava el nucli principal estaven estudiant, el gran batxillerat i el petit l’ESO.

Sud-amèrica, 1956 Espanya, 1947

Suècia, 1980 Catalunya, 1985Catalunya, 1984Catalunya, 1982Catalunya, 1980

Catalunya, 2000 Catalunya, 2001

LLAR 11a onada

La segona llar fotografiada estava formada per un matrimoni de pakistanesos amb una filla nascuda el 2001 i un familiar de la dona en la primera onada que no els va seguir al nou habitatge. Vivien a la ciutat de Barcelona des de feia un any, les quatre persones en un pis de 70 m2 i amb un lloguer de 25.000 pessetes al mes (150 euros). Aquest lloguer els suposava un esforç econòmic qualificat per la persona de referència com a “força important”. Era un habitatge que no tenia cap deficiència o inconvenient greu que representés un problema important d’habitabilitat. A la segona onada van mudar-se a un municipi de l’àrea

1 En el Pad no hi ha informació sobre el metros quadrats de l’habitatge per a la segona onada.



119

metropolitana, a un pis de propietat (pel qual van començar a pagar una hipoteca), no seguint-los –com ja s’ha comentat- el familiar de la dona i on van tenir un altre fill, aquesta vegada baró. Aquest és un clar exemple del tipus de llar d’estrangers a Barcelona, amb una forta mobilitat residencial i un gran dinamisme familiar.

La primera en arribar d’aquesta llar número 2 fou l’esposa, que ho feu l’any 1992, als 13 anys d’edat, quant encara era soltera. Set anys després hi arribà el seu familiar, de la mateixa edat que ella (en el moment de l’entrevista tenia 22 anys) y que passà a conviure amb ella a la mateixa llar. L’any 2000 va arribar a Catalunya el que seria el seu marit, i aquest mateix any van contraure matrimoni i van tenir el primogènit. En definitiva, a la primera onada, el quatre individus composaven una llar nuclear (una parella amb una filla) amb un altra persona, el familiar de l’esposa. Els dos homes de la llar treballaven a jornada completa, però ella ho feia de forma intermitent. Només la parella principal ha contestat a preguntes referents als ingressos, y mentre que l’home tenia un sou de 150 euros mensuals, la dona tenia uns ingressos molt variables i sempre força reduïts. El seu nivell d’estudis era de diplomat universitari per part d’ell i d’estudis secundaris per part d’ella.

Pakistan, ?

familiar

Pakistan, 1979 Pakistan, 1974

Catalunya, 2001 Catalunya, 2002

LLAR 21a onada

2a onada

Les dues llars següents no aporten informació qualitativament significativa en el tema que ens ocupa, ja que el component d’estrangeria en la seva estructura el donen les seves primeres filles, en que tot i ser nascudes a Catalunya, conservaven la nacionalitat nord-americana en el primer pas i britànica en el segon (que havien aconseguit per naixement, ja la resta de membres de la família tenien la nacionalitat espanyola).

La llar número cinc no precisa de diagrama descriptiu, ja que estava composada per un grup de persones sense vinculació familiar, és a dir, per un grup d’amics. Un sud-americà nascut al 1977 (que actuava com a persona de referència) i arribat a Catalunya l’any 2000, moment en què va començar a viure en aquest pis, un italo-veneçolà nascut el 1979 que havia arribat a Catalunya l’any 1999 i una catalana nascuda l’any 1977. Convivien en un pis de 90 m2 amb un lloguer a termini de 110.000 pessetes mensuals. En la segona onada només es va recollir el que va fer la persona de referència, ja que aquesta va canviar de domicili sense els seus companys. Tots ells havien acabat el COU i estaven estudiant una carrera universitària de cicle curt. Respecte a l’activitat eren ben diferents: el primer treballava a jornada completa com a comercial en una empresa de telecomunicacions, el segon era estudiant a temps complert i la tercera treballava a temps parcial com a recepcionista en un hotel. Aquesta llar era un exemple de la població estrangera flotant de la ciutat, que havien arribat feia poc i que qui sap si arrelarien a Barcelona o continuarien viatge cap a un altre indret.

Tampoc la següent llar (número 6) tenia relacions de parentiu entre els seus dos membres: una vídua nascuda a Catalunya l’any 1910 (tenia 91 anys en el moment de l’enquesta) i una equatoriana nascuda al



120

1947, divorciada i que havia arribat a Catalunya l’any 1999. Feia un any que havia estat contractada per la vídua o algú de la seva família per a tenir cura d’ella. Aquest darrer component és la raó de que fos catalogada com a llar en què algun dels seus membres era de nacionalitat estrangera. L’empleada domèstica treballava a jornada completa i pernoctava al mateix habitatge. La vídua tenia el graduat escolar, havent estudiat fins als 14 anys, punt vital en què va haver de deixar els estudis per dedicar-se a les feines domèstiques un cop va contraure matrimoni, una ocupació a la que s’ha dedicat fins l’any passat, en què va morir el seu marit. En aquest pis, la vídua vivia feia 16 anys en aquest habitatge de 85m2 que havia heretat. Per altra part, la dominicana no havia cursat estudis, tot i que sabia llegir i escriure.

La següent és una història clàssica de reunificació familiar (llar número 7). Es tracta d’una llar de sis colombians composada per quatre cosins i els dos fills d’un d’ells que no es pot identificar amb les dades del PaD, ja que no és l’informant principal. Cap d’ells té la seva parella residint a la llar. En primer lloc, l’any 1999 va arribar un cosí (home) de la persona de referència i una neboda nascuda al 1991: potser eren pare i filla, però no es pot saber (a més, l’home era solter). A continuació, va arribar una vídua nascuda al 1965, una separada nascuda el 1967 i una nena de 10 anys de la que tampoc es podia identificar el parentiu amb les dones. L’últim, nascut al 1975 i que va arribar al 2001 és la persona de referència a l’entrevista: feia dos anys que residia en aquesta casa, és a dir, hi vivia des de la seva arribada a Catalunya. Tots sis convivien en un pis de 70 m2, de lloguer amb contracte a termini i pel qual pagaven 120.000 pessetes al mes (780 euros). La llar no va poder ser seguida en la segona onada.

Només es recull informació del nivell d’instrucció i de la relació amb l’activitat de quatre dels components d’aquesta llar: de fet, són els únics adults i els dos menors de sis anys estan estudiant. Així, es coneix que la persona de referència va abandonar els estudis als 16 anys, un cop completada l’educació primària, i que actualment, amb 26 anys, afirma que està buscant la primera feina. La cosina separada de 34 anys ha tingut una carrera educativa idèntica, però va començar a treballar als 14 anys i ara treballa en dues feines, tenint cura de criatures, com a autònoma i a jornada completa. La cosina vídua de 36 anys té estudis de batxillerat i el cosí solter del qual es desconeix l’edat ha acabat l’Educació Secundària Obligatòria. En l’actualitat cap dels dos no estan cursant estudis, ambdós treballen a jornada completa, ella de mainadera en una llar i ell com a cambrer en un hotel.

Les dues següents llars (números 8 i 9) tampoc tenen gran interès, ja que el seu membre estranger era en ambdós casos la cònjuge, que eren respectivament italiana i austríaca, ambdues casades amb catalans.

En la llar número 10 quasi tothom tenia en un principi nacionalitat dominicana. El nucli principal estava format per una mare casada i una filla, la primera nascuda al 1966 a la República Dominicana i arribada a Catalunya l’any 1996 i la segona nascuda al 1981 (quan la seva mare tenia 25 anys) i arribada a Catalunya l’any 1998. La dona no conviu amb la seva parella, és a dir, es tracta d’un nucli monoparental. La mare va deixar els estudis primaris incomplets, als 13 anys, aconseguint només un certificat d’escolaritat i en l’actualitat s’ocupa de les tasques domèstiques. La llar es completava amb quatre dones no emparentades amb el nucli principal i de les quals no es té cap informació sobre el seu nivell d’instrucció o relació amb l’activitat. Tanmateix, l’existència d’una nena de 7 anys nascuda a Catalunya i de nacionalitat espanyola indica que la llar amagava un altre nucli al seu sinus: com totes les altres dones eren solteres i manca informació sobre el seu any de naixement no es possible establir amb suficient seguretat qui era la mare d’aquesta criatura. A més, la nena va néixer a Catalunya al 1994, quan cap de les components de la llar actual havien encara arribat al país. En efecte, la primera persona en arribar a Catalunya fou la persona de referència, que fondejà a Catalunya l’any 1996. Dos anys després, ho feren la seva filla i una amiga, les quals han aconseguit ja la nacionalitat espanyola. Finalment, l’any 2001, hi arribaven dues amigues més. Aquesta llar només fou recollida a la primera onada, en què la persona principal portava un any residint a un pis de 80 m2 pel qual es pagaven 85.000 pessetes de lloguer. En conseqüència, si més no durant aquest darrer any, les sis dones van residir plegades en aquest habitatge: un trencaclosques amb forces peces que no hem aconseguit armar.

En la llar número 11 hi vivien dues persones de diferent sexe. Ella, la persona de referència era de l’Europa de l’est i ell de la Unió Europea (tot i que ja tenia la nacionalitat espanyola). Ella era casada (però no convivia amb la seva parella), ell era vidu. Hi havia entre ambdós una forta diferència d’edats, ja que mentre ella tenia 47 anys, ell en tenia 89. Havien arribat a Catalunya respectivament l’any 1998 i 1961. Ella feia



121

dos anys que vivia en un habitatge de 180 m2 del qual no coneixia el tipus de tinença ni altres característiques econòmiques. Ambdós eren llicenciats universitaris en arquitectura o ingenieria, professió de la que ell estava jubilat. Ella va deixar els estudis als 25 anys i va començar a treballar als 26 anys. En l’actualitat treballa a jornada completa com a empleada domèstica tenint cura de un avi que té el seu mateix nivell d’instrucció universitari: aquesta llar mostra en tota la seva cruesa com la categoria professional es pot desplomar de cop quan hom fa un moviment migratori, molt segurament imprescindible per a la seva supervivència personal.

A la llar número 12 hi vivia un llatinoamericà en soledat. Tenia 36 anys a la primera onada del PaD, era casat i havia arribat a Barcelona l’any 1998. Residia des del 2000 a un pis de 50 m2 que tenia llogat i del qual no va informar sobre la grandària. Tenia fins al COU, però havia abandonat els estudis als 17 anys un cop acabada la secundària i havia entrat a treballar als 19 anys. Avui treballa com a mecànic en una empresa de paper de 200 treballadors.

La llar número 13 s’inclou en aquest grup perquè l’home de la parella tenia doble nacionalitat: italiana i argentina. Es tracta d’un matrimoni casats l’any 1990 (cohabitaven des de feia un any) amb un fill i una filla que convivien en un pis de 60 m2 des de l’any 1981, que tenien en propietat amb hipoteca i per a l’adquisició del qual havien rebut ajuts públics. La dona havia nascut a Espanya l’any 1959 i emigrat a Catalunya l’any 1977, l’home havia nascut a l’argentina l’any 1963 i havia arribat a Catalunya el 1988. Els seus fills havien nascut a Catalunya els anys 1990 i 1991, és a dir, que quan es va fer l’enquesta tenien 10 i 11 anys d’edat. En la parella principal, ella tenia el graduat escolar i ell una formació professional de primer grau, van deixar els estudis respectivament als 13 i als 18 anys, i van entrar a treballar als 17 i als 19 anys. Ella treballa a jornada completa com a administrativa en un comerç i ell estava aturat a la primera onada però va trobar feina com a electricista en la construcció a la segona.

La llar 14 està composada de tres cosins de nacionalitat colombiana, dues dones i un home amb estats civils ben diversos: una casada, una vídua i un solter. Feina un any que convivien en un habitatge de lloguer pel qual pagaven 43.000 pessetes mensuals. De fet, les dues dones havien arribat a Catalunya tot just l’any 2000 i l’home un any després. En el moment de l’entrevista, 2001, tenien respectivament, 23, 36 i 13 anys d’edat. La informant principal tenia estudis de batxillerat i mai havia estat activa ni ocupada i la seva cosina tenia una llicenciatura (que havia acabat als 24 anys) i també es trobava en situació d’inactivitat laboral. La situació d’activitat d’aquesta llar era -als nostres ulls- realment estranya.

La llar número 15 no va canviar la seva fesomia entre la primera i la segona onada. Es tractava d’un matrimoni de peruans amb una filla de la mateixa nacionalitat, tots ells nascuts al Perú i immigrants a la ciutat de Barcelona. Estaven casats des de l’any 1991. La dona del nucli principal va arribar abans, l’any 1995, i cinc anys després va arribar el pare amb la seva filla. L’any 2001, quan es va fer la fotografia de la família a Barcelona, ella tenia 41 anys, ell en tenia 40 i la filla 8 anys. Des de feia un any convivien en un pis de lloguer de 55 m2, pel qual pagaven 51.000 pessetes. Ella tenia una carrera curta i ell estudis per sobre de la llicenciatura, tanmateix no tenien els títols convalidats. Els rols d’activitat es troben dividits per gènere: ell treballa a jornada completa com a peó de la construcció i ella a jornada parcial com a empleada domèstica per a poder tenir cura de la nena.

Tots els components de la següent llar (la 16) eren del Pakistan i mantenien la seva nacionalitat. El pis havia passat de quatre a sis persones, i entre una i altra onada s’havien donat tres altes i una baixa. El grup fundador va arribar l’any 1999 i estava compost per la persona principal, un cosí i dos companys més de pis, tots eren homes i mentre que la persona de referència era soltera, els altres eren casats (tot i que, evidentment, no vivien amb les seves parelles). L’any 2001 la persona de referència tenia 21 anys, el cosí 44 i els altres dos compartien edat, 32 anys. Un any després de l’arribada, l’any 2000, van llogar un pis de 46 m2 a la ciutat pel qual pagaven 50.000 pessetes al mes. Però l’any següent van aconseguir un ajut públic pel qual van accedir a un habitatge de propietat, un dels companys de pis els va deixar però van arribar tres de nous l’any 2002: tots ells homes, solters i pakistanesos. Dels nou vinguts, un tenia la mateixa edat que la persona principal, un altre cinc anys més i un tercer era deu anys més gran. Respecte al nivell d’instrucció, una persona era analfabeta i els altres tenien estudis mitjans, però els havien fet al seu país i no tenien els títols convalidats. Van deixar els estudis al voltant dels 18 anys i van començar a treballar immediatament: tothom afirma que va ser forçat per les circumstàncies a fer-ho així. Tots ells treballaven en



122

el moment de la primera onada a jornada completa com a peons de construcció, menys un que treballava com a operari en una fàbrica de fusta. La persona principal va perdre la feina entre la primera i la segona onada i n’està buscant un altra.

Una parella composada per una catalana i un cubà formaven un altra llar resident a Barcelona (número 17). Ell acabava d’arribar a la ciutat l’any 2001, amb 36 anys, ella en tenia aleshores 35: aquell mateix any es van casar. Ella tenia una diplomatura universitària, ell estudis de batxillerat i van deixar d’estudiar la una als 21 anys i l’altre als 16 anys, posant-se immediatament a treballar. La dona feia d’ educadora social a l’administració pública i l’home treballava com a guàrdia jurat en una empresa de serveis de seguretat, ambdós a jornada completa. Vivien en un pis de propietat sense càrregues, de 80 m2, en el que ella ja portava 7 anys residint. El matrimoni va fructificar l’any 2002 amb una nena.

Un matrimoni d’angolesos formaven la següent llar observada (número 18): es van casar al 2000. El primer en arribar fou ell, l’any 1990, amb 25 anys. Deu anys més tard va arribar ella, amb 28 anys (ell en tenia aleshores 35). L’any 2002 van tenir una filla. No van deixar constància a l’enquesta de la grandària del pis on residien, però sí que l’home hi vivia des de l’any 1999 i que pagava 37.000 pessetes al mes. Ell tenia estudis de llicenciatura i ella de batxillerat. Ell va deixar d’estudiar per fer el servei militar i immediatament desprès va començar a treballar. Ella va deixar d’estudiar als 23 anys perquè no estava interessada en allò que estava fent. L’home treballava a jornada completa com a cuiner en un restaurant a la primera onada i va passar a ser paleta a la segona; la dona era inactiva.

Una llar de set equatorians formen la següent llar (número 19). A la segona onada hi havia sis. Pot semblar que es van donar pocs canvis entre una onada i l’altra, però la realitat és que hi van haver cinc altes i sis baixes! i la llar va passar de ser una llar sense nucli a tenir dos nuclis familiars al seu sinus. És a dir, la primera llar no tenia res a veure amb la segona, tot i tractar-se del mateix habitatge. Així, en una primera tongada hi arribaren tres homes i una dona, era l’any 2000, i un any després hi arribaren dues dones més i un altre home. La persona principal tenia estudis de diplomat universitari i treballava a jornada completa com a operari en una fàbrica de 15 treballadors. Un dels homes que arribà amb ell tenia estudis de COU i era peó de la construcció en una empresa de 25 treballadors i la dona que també immigrà al mateix torn tenia aquest mateix nivell d’instrucció i exercia a Catalunya de mainadera tenint cura de nens en una casa particular. Un altre home arribat a la primera tongada que l’any 2001 tenia 17 anys era una persona contractada per la llar, i una dona arribada a la segona tongada, amb 27 anys complerts, era definida com a rellogada. Tots dos tenien estudis de batxillerat i eren definits com aturats, fins i tot la persona contractada. Les edats dels altres eren ben variades, la persona de referència tenia 40 anys, hi havia un nen de 10 anys, un jove de 25 i dues dones més de 29 i 37 anys d’edat. Els set vivien en un pis de 45 m2 que havia llogat la persona de referència i pel qual pagaven 100.000 pessetes. Com s’ha comentat, la faç de la llar va

Equador, 1961 Equador, 1959

Equador, 1981 Equador, 1985Equador, 1981

Catalunya, 2003LLAR 19, segona onada



123

canviar completament amb la segona onada, ja que la mateixa tenia una estructura força complexa que es mostra a continuació.

En efecte, l’únic que va quedar de tot el grup quan es tornar a fer el PaD fou la persona principal amb la seva família, tots els altres van formar un altra llar, com es veurà a continuació. I és que l’any 2002 va arribar la seva dona amb dos fills del matrimoni i la seva nora (unida amb el seu fill en unió consensual, ja que ambdós eren solters). La dona del nucli principal tenia estudis de batxillerat, i els va deixar als 19 anys coincidint amb el naixement del seu fill gran, va començar a treballar als 23 anys i ara ho fa de manera intermitent com a personal de neteja i no aconsegueix una jornada a temps complert, tot i que és el que desitja. La filla era separada, tenia 18 anys en el moment de l’Enquesta i havia acabat els estudis de batxillerat, deixant-los als 16 anys per migrar a Catalunya; en l’actualitat està buscant feina. La nora té estudis de batxillerat, els va deixar als 16 anys per motius familiars i estava unida amb el seu fill des de l’any 2000, actualment segueix estudis no reglats d’informàtica i està buscant feina. A més, de la parella més jove hi nasqué un nen a Catalunya l’any 2003. La dinàmica de la llar res tenia a veure amb la de dos anys abans, només continuava a la ciutat de Barcelona com a marca vital.

El següent grup (llar número 20) era una escissió de l’anterior, i la única persona que no els va seguir fou la persona contractada. Tots eren solters, es a dir el nucli principal estava format per una unió consensual. La primera arribada s’havia produït l’any 2000 i estava formada par la parella amb el cunyat de la dona, i la segona l’any 2001, composada pel seu fill (el de deu anys) i la senyora rellogada.

5. Conclusions

No s’ha aconseguit fer distincions estadísticament significatives en la tinença de l’habitatge de les llars de Barcelona on tothom tenia la nacionalitat espanyola: l’heterogeneïtat entre elles fa impossible distingir trets diferencials. Tanmateix, si la nacionalitat d’algun membre era estrangera, la presència del lloguer era majoritària (un cop l’edat havia estat controlada), malgrat que aquesta característica no era idiosincràtica de la ciutat de Barcelona sinó de tota Catalunya.

Respecte al nivell d’instrucció, la situació de la població de nacionalitat estrangera era força diferent dins i fora de la ciutat de Barcelona. Mentre que a la resta de Catalunya el grau educatiu era independent de la nacionalitat i tenia a veure amb altres variables com l’edat i el sexe, a Barcelona la població de nacionalitat estrangera tenia una major proporció d’aquelles i aquelles amb educació secundària i menor d’universitaris.

En relació amb l’activitat laboral, les dades senyalen un atur molt més acusat entre la població de nacionalitat estrangera, afectant per igual a Barcelona i a la resta de Catalunya. També s’apreciaren diferències en els percentatges de població treballant a jornada completa, però només fora de Barcelona, ja que en aquesta situació estaven significativament més els de nacionalitat espanyola que els estrangers.

Sobre les històries immigratòries dels residents a Barcelona hi ha de tots colors. Hi ha situacions que es repeteixen tot i els pocs casos, com són les de la progressiva reagrupació familiar, o la utilitzacions de xarxes migratòries entre persones sense relacions de parentiu entre elles i que s’agrupen en una mateixa llar, o la de la immigrant que passa a conviure amb una persona molt gran per a tenir cura d’ella com a feina a jornada completa. També es donen moltes històries de gent que tot i mantenir la seva nacionalitat estrangera tenia la seva vida plenament integrada en la realitat catalana i no es podien considerar ja com a immigrants. I també grups de nou vinguts, sovint amb nacionalitat llatinoamericana o pakistanesa, que mostraven una dinàmica familiar i laboral fortament arrelada a Catalunya. Hi ha exemples de joves de nacionalitat estrangera que sembla que viuen a Barcelona per a gaudir la ciutat com a centre universitari i de fort dinamisme en el mercat de treball. En general, tot i que –com se sol dir- cada història és un món, n’hi ha de força similars.

Part II. ANÀLISI DE LA DEMANDA, L’OFERTA I LES POLÍTIQUES D’HABITATGE A BARCELONA 3.f. PROJECCIONS DE POBLACIÓ I LLARS DELS MUNICIPIS DEL PLA ESTRATÈGIC

METROPOLITÀ I DISTRICTES DE LA CIUTAT DE BARCELONA

124



3.f. Projeccions de població i llars dels municipis del Pla Estratègic Metropolità i districtes de la ciutat de Barcelona.

Amand Blanes Llorens

Teresa Menacho Montes



125

En l’evolució del nombre i de les característiques de les llars intervenen processos complexos on s’interrelacionen factors demogràfics, com el creixement i els canvis en les piràmides de població, amb altres d’índole cultural, social, i econòmica que determinen els processos de formació i dissolució de les llars, com l’emancipació dels joves, la ruptura de parelles, o l’autonomia residencial de la gent gran, entre d’altres. La previsió de la seva evolució esdevé clau per la planificació urbanística i per l’estimació de les necessitats i de la demanda d’habitatge. Si bé la multiplicitat de factors que intervenen eleva el grau d’incertesa sobre el futur, els resultats de les projeccions són una eina útil i permet: a) oferir un marc de referència pels diferents actors; b) acotar, dels futurs possibles, els més previsibles a la llum de les tendències recents; i, c) analitzar l’efecte d’alguns dels determinants de la demanda.

A continuació es presenten dos escenaris d’evolució de les llars al període 2005-2016 pels municipis del Pla Estratègic Metropolità i els districtes de la ciutat de Barcelona. En cada escenari, a més del nombre de llars en funció de l’edat de la persona de referència, es quantifica el paper que juga la dinàmica demogràfica i els factors relacionats amb la formació de llars. La variació anual del nombre de llars es descompon en tres elements: a) la demanda interna, és a dir la relacionada amb les transformacions en l’estructura per edats de la població ja resident al municipi; b) la demanda externa, la resultant dels processos migratoris; i, c) la demanda afegida, l'originada pels canvis en la propensió dels individus a formar i/o mantenir una llar. Aquesta descomposició permet, a més, delimitar la incertesa dels resultats, ja que la demanda interna és més previsible, en presentar un fort component estructural, mentre que la demanda externa i l’afegida són més difícils de preveure.

Aquest capítol s’estructura en dos grans apartats: un sobre l’evolució futura de la població i un altre sobre l’estimació del nombre de llars. En cada apartat s’explica l’enfocament general, la metodologia i les hipòtesis de la projecció. En l’anàlisi dels resultats de població es considera en primer lloc el conjunt de municipis de l’àmbit del PEM, en constituir una àrea molt interrelacionada demogràficament, per tractar posteriorment tres agrupacions, la ciutat de Barcelona i els districtes, la resta del Barcelonès, i els altres municipis del PEM22. En els resultats de llars l’atenció es focalitza en la ciutat de Barcelona, amb un tractament de caire més general de les tendències previstes per la resta de municipis.

1. Evolució i projecció de la població

Al darrer decenni Catalunya ha sofert una profunda transformació demogràfica, que, a més, s’ha traduït en un canvi de visió sobre l’evolució futura i sobre les conseqüències socials i econòmiques que d’ella es desprenen. Només recordar que les previsions de mitjans dels anys noranta, just abans de l’eclosió de la immigració estrangera, parlaven d’una població per l’any 2016 que oscil·lava entre els 6,2 i els 6,7 milions d’habitants23, quan segons les dades del Padró de 2005 gairebé s’han assolit ja els 7 milions de residents. Davant d’aquesta nova realitat s’han reformulat les hipòtesis de futur, especialment les d’immigració de l’estranger, considerant les projeccions vigents una població al 2016 de 7,7 milions en l’escenari de referència i de 8,2 milions en l’escenari alt24. És a dir, en menys de deu anys s’ha passat de previsions de lleuger creixement, quan no d’estancament demogràfic, a d’altres que postulen significatius increments de població a curt i mig termini.

La magnitud d’aquesta transformació encara és més palesa a escala territorial, sent l’exemple més significatiu el nucli central metropolità (gràfic 1). La capital catalana ha invertit el seu context demogràfic, dels creixements negatius dels anys noranta, als increments propers al 15 per mil dels darrers anys. La resta del Barcelonès també ha redreçat la seva tendència poblacional a principis d’aquest segle, amb

22 Aquesta agrupació inclou municipis amb dinàmiques força contratastades, com ara Esplugues de Llobregat o Ciutat Badia, però el tractament cas a cas sobrepassa els nostres objectius. 23 Institut d’Estadística de Catalunya (1998). Projeccions de població de Catalunya, 2010-2030. Estadística Demogràfica. Barcelona. 24 Institut d’Estadística de Catalunya (2004). Projeccions de població de Catalunya (base 2002). Principals resultats en els horitzons: 2006, 2015 i 2030. Estadística Demogràfica. Barcelona.



126

augments del 10 per mil anual al període més recent, mentre que el conjunt dels altres municipis ha accelerat el ritme de creixement en relació a la dècada dels noranta.

Gràfic 1: Taxa de creixement anual de la seva població.

-20

-15

-10

-5

0

5

10

15

20

25

Barcelona RestaBarcelonès

Resta PEM Total PEM

taxa

per

mil

habi

tant

s

1991-19951996-20012002-2005

Nota: les taxes del dos primers períodes s’han calculat a partir dels censos de 1991 i 2001 i del Padró de 1996, mentre que la del darrer període es basa en les xifres del Padró Continu.

Font: elaboració pròpia.

Les projeccions de finals dels anys noranta difícilment podien preveure aquest trencament de la tendència. L’IDESCAT25 va estimar, per al Barcelonès, una població descendent, que desembocava en una xifra d'1,98 milions al 2005, prop d’un quart de milió de persones menys que les empadronades en aquesta data. Fins i tot en les comarques demogràficament més dinàmiques, com el Baix Llobregat o el Vallès Occidental, les previsions han estat superades per la realitat. Les anteriors dades il·lustren sobre el repte de preveure canvis sobtats en els fenòmens demogràfics en moments àlgids del cicle, com els darrers anys en relació a la immigració de l’estranger, o en anys d’intensificació de la mobilitat interna.

1.1 Metodologia i hipòtesis de la projecció de població

L'anterior incertesa es veu agreujada per dificultats d’ordre tècnic i metodològic en tenir que projectar 36 municipis i 10 districtes. Per un costat, les pròpies de treballar amb unitats de grandària heterogènia, que inclou municipis petits on les tendències estan subjectes a una major aleatorietat. Per un altre, les derivades de formular hipòtesis específiques sobre la dinàmica futura de cada municipi. A més, la projecció independent, per separat, de cada unitat no garanteix resultats coherents, ja que la dinàmica demogràfica d’un municipi està relacionada amb la del seu entorn i amb la de l'àrea en què s’integra, especialment en tot el que fa referència a les migracions. Un exemple és la immigració de l’estranger, que assignada a cada municipi en funció de les tendències més recents conduiria, amb gairebé tota seguretat, a un flux d’entrades de l’estranger pel conjunt del PEM difícilment justificable. Un altre exemple és obtenir la ciutat de Barcelona per agregació a partir de la projecció un a un dels districtes, el que podria conduir a resultats incongruents, ja que la dinàmica d’un districte està relacionada amb la del conjunt de la ciutat i la dels altres districtes. La solució és emprar enfocaments que combinin un marc de referència general, que facilita la formulació d'hipòtesis i garanteix la coherència dels resultats, amb metodologies que recullin les peculiaritats demogràfiques de cada unitat.

25 Institut d’Estadística de Catalunya (2000). Projeccions de població de Catalunya, 2010. Comarques i àmbits del Pla Territorial. Estadística Demogràfica. Estudis i projeccions. Barcelona.



127

Per aquest motiu, s’ha considerat adient utilitzar de marc les vigents projeccions comarcals de l’IDESCAT, que cal no oblidar són les de referència en l’àmbit català26. Degut a la incertesa sobre l’evolució demogràfica l’organisme estadístic va elaborar quatre escenaris de futur, que es diferencien bàsicament per hipòtesis contrastades en els saldos migratoris amb l’estranger, utilitzant-se els dos que preveuen un major creixement de la població. A l’escenari mitjà-alt el saldo net de Catalunya pel període 2005-2015 és de 625 mil persones, de les quals el 82 per cent amb l’estranger, i de 965 mil a l’escenari alt, amb un pes de l’estranger del 88 per cent. En tots els casos es preveu una desacceleració a mig termini del saldo migratori amb l’estranger, fins situar-se al 2015 en 31 mil persones/any a l’escenari mitjà-alt i en 51 mil a l’alt. En relació als intercanvis interns, assumeix un supòsit de sortides netes del Barcelonès, en particular a la resta de comarques metropolitanes, d’una major intensitat en l’escenari alt.

Les projeccions comarcals de l’IDESCAT no són directament aplicables, ja que hem partit d’una població diferent i més recent, la del Padró a 1 de gener de 2005. La solució és utilitzar com a referència els increments relatius previstos per l’IDESCAT entre 2005-2016, concretament la mitjana dels escenaris comarcals mitjà-alt i alt. Pel conjunt del període es preveu un creixement de l’1 per cent per la ciutat de Barcelona, de l’1,7 per cent per la resta del Barcelonès, del 22,8 per cent pels municipis del Baix Llobregat, i del 24,1 per cent pels del Vallès Occidental27.

La projecció dels municipis s’ha realitzat emprant el mètode dels components, que consisteix en estimar l’evolució dels fenòmens que determinen el creixement d’una població, per aplicar-los a una població de partida distribuïda per sexe i edat, obtenint les corresponents piràmides de població any a any. La visió general sobre l’evolució de cada component demogràfic es concreta a cada municipi en funció de les seves tendències més recents, per tant es considera allò que és específic a escala territorial. Les hipòtesis sobre migracions es modulen per garantir que els resultats agregats dels municipis d’una comarca són coherents amb el ritme de creixement fixat com a objectiu pel conjunt comarcal. La població de partida és la piràmide per sexe i edat del Padró a 1 de gener de 2005, darrera xifra oficial disponible. En relació als fenòmens demogràfics s’han formulat les següents hipòtesis generals:

- Mortalitat. Als propers anys es mantindran els guanys d’esperança de vida en néixer fins assolir al 2015 els 80,5 anys en els homes i els 86,0 anys en les dones. Aquesta hipòtesi és idèntica per tots els municipis, en considerar que els diferencials territorials no són significatius en termes d’una projecció.

- Fecunditat. Es preveu, en consonància amb l’evolució dels darrers anys, una recuperació dels nivells de fecunditat, fins un valor d’1,7 fills per dona al 2015. Aquesta hipòtesi general es trasllada a escala municipal tenint en compte els diferencials de fecunditat entre cada municipi i Catalunya al període 2003-200428, considerant que a mig termini es produirà una tendència a la convergència.

- Immigració de l’estranger. La hipòtesi general és que es mantindrà a nivells alts a curt termini, però posteriorment es produirà una desacceleració, tal com preveu l’IDESCAT en les seves projeccions. La tendència de cada municipi té com a punt de partida el contingent d’entrades dels darrers tres anys29.

- Resta de la immigració. Els immigrants enregistrats a cada municipi a l'Estadística de Variacions Residencials dels darrers tres anys es projecta sota el supòsit d’una reducció per la desacceleració de la

26 Aquesta projecció inclou per primer cop, a més de les 41 comarques, el municipi de Barcelona. 27 Per Montgat i Tiana no s’ha tingut en compte el ritme de creixement previst pel Maresme, ja que són una part molt minsa de la comarca i tenen dinàmiques demogràfiques molt específiques. 28 Per exemple, la fecunditat de les dones de Viladecans es similar a la de les dones catalanes, mentre que les de Barcelona tenien un 14 per cent menys, i les de Ripollet un 10 per cent més. 29 Els immigrants de l’estranger enregistrats a l’Estadística de Variacions Residencials estan en alguns municipis subestimats, ja que no són empadronats com altes per canvi de residència sino com omissions, i per tant, no visibles a l’EVR. A l’any 2004 es va modificar l’EVR per incloure també les altes per omissió, el que explica el fort increment de la sèrie a municipis com Barcelona. Pels anys anteriors, la informació de Barcelona s’ha completat amb dades sobre omissions publicades en l’Anuari Estadístic de la Ciutat de Barcelona, mentre que per la resta de municipis s’ha realitzat una estimació del seu volum i s’ha comparat amb les dades de l’EVR, retenint-se el valor més alt.



128

mobilitat interna, degut en part a la menor arribada d’estrangers i a la consolidació de la residència en aquest col·lectiu.

- Emigració. La intensitat migratòria és la pròpia de cada municipi30, projectant-se a partir de l’índex sintètic de migració (ISM) del darrer bienni sota la hipòtesi general que es mantindrà constant a curt termini, per reduir-se posteriorment.

La projecció dels districtes de Barcelona s’ha realitzat mitjançant una aproximació multiregional que parteix dels resultats obtinguts prèviament pel conjunt de la ciutat considerant l'especificitat demogràfica dels districtes31, en especial la de migracions i canvis de domicili. Els immigrants estimats a la ciutat es reparteix entre els districtes a partir de matrius de distribució calculades sobre les dades dels anys 2003 i 2004, diferenciant entre els que tenen el seu origen a l’estranger i els d’altres indrets. Per l’emigració, s’estima la seva intensitat a cada districte i es projecta d’acord amb la tendència prevista pel conjunt de la ciutat. Per aquest nivell, a més de les entrades i sortides de Barcelona, es consideren també els intercanvis per canvi de domicili dins de la pròpia ciutat, sota la hipòtesi que la seva intensitat i la matriu de distribució entre districtes es mantindrà constant en els valors observats en el bienni 2003-2004.

1.2 L’evolució de la població 2005-2016

L’àrea d’actuació del PEM incrementa els seus residents prop d’un quart de milió de persones als propers deu anys, de 3,14 a 3,38 milions d’habitants (gràfic 2). Aquest increment equival a una taxa anual del 6,8 per mil que, si bé és inferior al 15,7 per mil del trienni 2002-2004, dibuixa un context de creixement de la població que contrasta amb el de finals del segle passat, caracteritzat per una pèrdua neta d’habitants entre el Cens de 1991 i el de 2001. L’evolució és positiva tots els anys, però amb una tendència de desacceleració, d’una taxa del 10,9 per mil anual entre 2005 i 2009 a una del 2,9 per mil entre 2013 i 2016. La raó fonamental és la previsió dels immigrants de l’estranger, que als primers anys presenta elevats contingents d’entrada, per reduir-se posteriorment, encara que mantenint-se en valors superiors als observats els anys anteriors a l’eclosió d’aquest fenomen.

30 L’ISM és un indicador sintètic que mesura la propensió dels residents en un municipi a emigar a un altre, i s’interpreta com el nombre de cops que un individu canviaria de residència al llarg de la seva vida si es mantinguessin constants les taxes d’emigració per edat observades en el període sobre el que es calcula. Aquest indicador presenta diferències força significatives entre municipis amb valors, en el cas dels homes, de 3,2 a Torrelles de Llobregat, de 4,5 a la ciutat de Barcelona, de 5,3 a Badia del Vallès, o de 5,6 a l’Hospitalet de Llobregat, per exemple. 31 Ciutat Vella és caracteritza per una dinàmica específica, ja que rep el 24 per cent de la immigració de l’estranger i el 10,7 per cent de la resta d’immigrants, però té una elevada intensitat emigratòria amb un ISM de 6,6, i un índex sintètic de canvi de domicili de 7. En comparació, Sarrià-Sant Gervasi capta el 6 per cent dels immigrants de l’estranger i el 8,3 per cent dels altres origens, i els seus residents tenen una propensió a emigrar fora de 3,1 i de canviar de domicili de 3,3.



129

Gràfic 2: Evolució i projecció de la població total i adulta-jove. PEM.

2.800

2.900

3.000

3.100

3.200

3.300

3.400

3.500

2002 2004 2006 2008 2010 2012 2014 2016

Pobl

ació

tota

l (m

ilers

)

660

680

700

720

740

760

780

800

Pob

laci

ó de

20

a 34

any

s (m

ilers

)

Total De 20 a 34 anys

Font: dades del Padró Continu 2002-2005, resta d’anys resultats de la projecció.

Aquesta evolució es veu acompanyada per una modificació en l’estructura per edats, com a resultat del desplaçament per la piràmide poblacional de generacions amb diferents contingents de població, amb un increment dels efectius en les edats adultes-madures per l’arribada de generacions plenes, i una reducció dels d’adults-joves conseqüència de la minva de la natalitat a les darreres dècades del segle passat. Degut a la inèrcia de les estructures poblacionals aquests canvis tenen un caràcter estructural i només poden ser parcialment modulats pels moviments migratoris, a excepció dels municipis més petits on l’impacte migratori és quantitativament més rellevant. En aquest sentit, cal destacar per la seva repercussió sobre la demanda d’habitatge l’evolució dels adults-joves, de 20 a 34 anys. Malgrat el flux d’immigrants previstos, i la seva estructura per edats relativament jove, només a molt curt termini és mantenen els efectius actuals, per assolir al final del període els 684 mil, és a dir un 12,5 per cent menys que els empadronats al 2005.

A escala territorial es constata una important heterogeneïtat de trajectòries: per un costat, el nucli central metropolità amb un minso creixement a curt termini i una tendència posterior de lleugera davallada; per l’altre, el conjunt de la resta del PEM amb increments sostinguts, però amb una gran pluralitat interna en l’evolució i en la distribució espacial de la població dels municipis que inclou (gràfic 3).



130

Gràfic 3: Evolució i projecció de la població total i de 20 a 34 anys. Agrupacions.

500

700

900

1.100

1.300

1.500

1.700

2002 2004 2006 2008 2010 2012 2014 2016

en m

ilers

Barcelona Resta Barcelonès Resta PEM

De 20 a 34 anys

0

50

100

150

200

250

300

350

400

450

2002 2004 2006 2008 2010 2012 2014 2016

en m

ilers

Población total

500

700

900

1.100

1.300

1.500

1.700

2002 2004 2006 2008 2010 2012 2014 2016

en m

ilers

Font: dades del Padró Continu 2002-2005, resta d’anys resultats de la projecció.

A la ciutat de Barcelona es preveu una gran estabilitat de la seva població, amb una dinàmica determinada per les migracions, ja que l'aportació del component natural és menys rellevant (gràfic 4). El saldo net amb Catalunya i la resta de l’Estat és negatiu, sent la migració estrangera la que permet un increment de la població a curt termini, encara que la tendència de fons és de reducció a mesura que es modera aquest corrent migratori. Entre 2005 i 2008 el saldo entre naixements i defuncions és lleugerament negatiu però es veu compensat per un saldo migratori positiu del 7,2 per mil anual, mentre que al període 2013-2018 el context és radicalment diferent, amb un component natural nul i una pèrdua per migracions del 3,8 per mil anual. En els adults-joves la relativa estabilitat dels primers anys és reemplaçada per una forta caiguda dels seus efectius, del 18,5 per cent entre 2007-2016, degut a un efecte de l’actual estructura per edats de la població.

Els districtes de Barcelona presenten diferències significatives en l’evolució futura de la seva població. Els de Ciutat Vella, Sant Andreu, Sant Martí, Gràcia, Sarrià-Sant Gervasi, Sants-Montjuïc i l’Eixample tenen al 2016 més residents que al 2005, encara que en tots ells la tendència és d’un augment als primers anys, seguit d’una davallada. Per contra, el districte de les Corts veu minvar els seus habitants en els tres períodes, i els d’Horta-Guinardó i Nou Barris perden població a l’horitzó de la projecció, encara que l’augmenten al primer període. Pel conjunt del període el ventall oscil·la entre les Corts, amb una pèrdua del 4,5 per cent de residents, i Ciutat Vella, amb un guany del 3,4 per cent. Aquest rànquing es modifica si considerem la població adulta-jove, ja que si bé es redueix a tots els districtes, malgrat l’increment inicial en alguns d’ells, les pèrdues són força contrastades: a Sarrià-Sant Gervasi es redueixen en un 5 per cent, a l’Eixample i Sant Martí al voltant del 15 per cent, a Horta-Guinardó i Nou Barris entorn del 21,5 per cent, i a Ciutat Vella en un 24 per cent.



131

Gràfic 4: Components del creixement de la població. Agrupacions.

Resta Barcelonès

-52002-04 2005-08 2009-12 2013-15

taxa

an

ual p

er

mil

habi

tant

s

Taxa creixement natural Taxa creixement migratori

Resta PEM

-5

0

5

10

15

20

25

2002-04 2005-08 2009-12 2013-15

taxa

anu

al p

er m

il ha

bita

nts

Resta Barcelonès

-5

0

5

10

15

20

25

2002-04 2005-08 2009-12 2013-15

taxa

anu

al p

er m

il ha

bita

nts

Barcelona

-5

0

5

10

15

20

25

2002-04 2005-08 2009-12 2013-15

taxa

anu

al p

er m

il ha

bita

nts

Font: pel primer període elaboració a partir del Padró Continu 2002-2005 i del Moviment Natural de la Població 2002-2004, per la resta elaboració a partir dels resultats de la projecció.

L’aspecte clau de les desigualtats demogràfiques a l’interior de Barcelona són les migracions, encara que també juga un paper diferenciador el component natural. Aquest està determinat pel grau d’envelliment de les piràmides poblacionals, com es veu en el fet que entre 2005 i 2008 només els districtes que ara tenen menys d’un 19,5 per cent de gent anciana presenten creixements naturals de signe positiu, és a dir Ciutat Vella, Sant Andreu i Sant Martí. En els següents períodes, la recuperació prevista en els nivells de fecunditat permet que Sants-Montjuïc i Sarrià-Sant Gervasi s’uneixin a aquest grup. El moviment migratori canvia de signe a tots els districtes, d’una situació inicial on aporta població, destacant Ciutat Vella per l’atracció del flux d’estrangers, a una altra de pèrdues generalitzades al període 2013-2015, produint-se abans aquest canvi als districtes de Gràcia i Sant Andreu32 (mapa 1).

32 El moviment migratòri dels districtes inclou tant les entrades i sortides de població de Barcelona com el saldo dels intercanvis per canvi de domicili entre els districtes de la ciutat.



132

Mapa 1: Taxes anuals de creixement de la població. Per mil habitants.

Creixement natural Creixement migratori Creixement total

2002-2004

2005-2008

2009-2012

2013-2015

Taxa Creix. Natural

< 00 a 2,52,5 a 55 a 7,5>= 7,5

Taxa Creix. Migratori

< 00 a 1010 a 2020 a 30>= 30

Taxa Creix. Total

< 00 a 1010 a 2020 a 30>= 30

Font: elaboració pròpia.



133

La resta del Barcelonès presenta una trajectòria similar a la de Barcelona amb un creixement molt minso de la seva població, fins un màxim de 639 mil residents l’any 2013, per situar-se al 2016 en 13 mil habitants més que al Padró de 2005. Els majors increments es donen a Badalona i Santa Coloma de Gramenet, amb un 2,4 per cent, mentre que a l’Hospitalet de Llobregat és de l’1,8 per cent i a Sant Adrià del Besòs del 0,6 per cent. Els efectius d’adults-joves minven des dels primers anys amb una caiguda similar a tots els municipis, de l’ordre del 16-18 per cent. El creixement natural, si bé d’escassa quantia, és positiu en tots els municipis i en tots els períodes. El saldo migratori és lleugerament negatiu a Sant Adrià de Besos i positiu als altres municipis entre 2005-2008, però després els emigrants superen als immigrants als quatre municipis, amb una taxa entre 2013-2015 que oscil·la del –4,4 per mil anual de Santa Coloma de Gramenet al –5,1 per mil de Sant Adrià de Besòs.

A la resta de municipis del PEM es preveuen 214 mil persones més, amb una taxa de creixement als primers anys de l’ordre del 20 per mil anual, similar a l'enregistrada entre 2002-2005, per desaccelerar-se fins el 15 per mil al 2015. Aquests municipis concentraven al 2005 el 29,3 per cent dels habitants de l’àmbit del PEM, mentre que al 2016 hi resideixen el 33,6 per cent. A tots els municipis, menys Ciutat Badia, s’incrementa la població, dels mínims del Prat de Llobregat (6 per mil anual) i Sant Boi (9 per mil) als màxims, per damunt del 30 per mil, de Castelldefels, Pallejà, Santa Coloma de Cervelló, Cervelló i Corbera de Llobregat. En termes absoluts destaquen els 27 mil nous habitants de Castelldefels i els 25 mil de Sant Cugat, seguits de Gavà, Cornellà de Llobregat i Viladecans entre 11 i 14 mil nous residents. L'heterogeneïtat territorial és més accentuada en l’evolució dels adults-joves que es redueixen en 14 municipis, destacant Badia del Vallès (-26 per cent) i el Prat de Llobregat (-20 per cent), mentre que a Cervelló, Corbera i Torrelles de Llobregat augmenten entorn del 35 per cent.

En aquests municipis, a excepció de Badia del Vallès, els dos components demogràfics juguen un paper positiu, si exceptuem el saldo migratori negatiu del Prat de Llobregat al darrer període. En el component natural destaca l’estabilitat de la seva distribució territorial, localitzant-se als tres períodes els valors més alts a Castellbisbal, Castelldefels, Pallejà, Ripollet, Sant Andreu de la Barca, Sant Climent, Sant Cugat, Santa Coloma de Cervelló i Viladecans. El saldo migratori es caracteritza per una desacceleració generalitzada de les taxes i per una progressiva concentració de les més elevades a l’interior del Baix Llobregat i a l’àrea de Castelldefels, que es configuren com els espais demogràficament més dinàmics.

2. Les llars

Als darrers anys, en paral·lel a les transformacions demogràfiques, s’han operat canvis en les formes de convivència i familiars que han repercutit sobre el nombre i la tipologia de les llars. Un cas paradigmàtic és el de la ciutat de Barcelona que entre 1991 i 2001 va reduir la seva població en un 8,5 per cent, mentre que les llars van augmentar en un 3 per cent, amb la consegüent contracció de la seva dimensió de 2,8 a 2,5 persones per llar. Aquesta reducció sintetitza evolucions contrastades de les llars en funció del nombre de persones que hi resideixen. Les llars unipersonals van passar de les 104 mil de 1991 a les 155 mil de 2001, i les formades per dues persones es van incrementar un 10 per cent, mentre que l’evolució de la resta de dimensions fou negativa33, destacant la caiguda de 50 mil llars de 4 i 5 persones. El canvi en la distribució de les llars segons la dimensió es constata clarament en les unipersonals que ocupaven la quarta posició al 1991, mentre que deu anys més tard se situen en segon lloc, amb una diferència inferior als 4 punts respecte de les llars bipersonals. En l’increment de les llars unipersonals intervenen diversos factors com una major tendència dels joves a viure sols, els efectes de separacions i divorcis, i especialment el propi procés d’envelliment de la població i de millora en l'autonomia residencial de la gent

33 Entre 1996 i 2001 el nombre de llars de 6 i més membres es va incrementar, amb major intensitat les de dimensions més grans. Encara que aquestes llars són una part petita del total, el 2 per cent al 2001, és molt significativa la seva trajectòria recent en estar relacionada amb la immigració estrangera i, per tant, és previsible que el procés hagi continuat als darrers anys.



134

gran34. En les llars constituïdes per un sol nucli, que són el 67 per cent del total, es produeixen també transformacions que incideixen sobre la seva dimensió, com l’augment del pes relatiu de les parelles sense fills, la reducció del nombre de fills, o l’increment de la monoparentalitat35.

2.1 Metodologia de la projecció de les llars

El mètode més usual per a la projecció de les llars consisteix en considerar-la com una projecció derivada, utilitzant la metodologia de les proporcions de “persones principals”. Aquesta metodologia té tres avantatges: a) és senzilla d’implementar; b) utilitza dades censals, que són fàcilment accessibles; i c) té en compte l’efecte que sobre les llars tenen els canvis en el volum i en l'estructura de la població36. El nombre futur de llars és el resultat d’aplicar una sèrie de proporcions de persones principals per edat a una projecció prèvia de població, per tant l’aspecte clau és estimar quina serà l’evolució de la propensió de la població a constituir una llar.

Les proporcions de persones principals per edat s’han projectat mitjançant un enfocament normatiu37, consistent en construir pel conjunt dels municipis del PEM dos escenaris més enllà de l’horitzó de la projecció, a l’any 2021. El punt de partida són les proporcions observades al Cens de 2001, que s’han modificat sota els següents supòsits:

- Una recuperació de l’emancipació dels joves que en l'escenari mitjà representa un augment de dos punts percentuals en la franja de 20 a 24 anys (del 8 al 10 per cent de persones principals) i de quatre punts en la de 25 a 29 anys (del 24 al 28 per cent). La recuperació és més intensa en l’escenari alt, situant-se la principalitat de 20 a 24 anys en el 15 per cent i la de 25 a 29 anys en el 34 per cent al 2021.

- Una major propensió a la formació de llars en les edats adultes centrals, degut bàsicament a un efecte derivat de les ruptures de parelles. Les proporcions de persones principals en els grups d’edat compresos entre els 30 i els 59 anys s’incrementa en dos punts percentuals respecte de 2001 en l’escenari mitjà, mentre que en l’escenari alt l’augment és de quatre punts.

- Un increment de l'autonomia residencial de la gent gran que es tradueix en unes proporcions de persones principals per sobre dels 75 anys del 62 per cent en l’escenari mitjà i del 64 per cent en l’alt al 2021.

Una anàlisi territorial de la principalitat per edat revela l’existència d’importants diferencials, de major intensitat en les edats d’emancipació, però també a la resta d’etapes del cicle familiar. Per exemple, al 2001 les persones principals de 25 a 29 anys son el 20,8 per cent a Sant Just Desvern, el 23,2 per cent a Barcelona i el 27,4 per cent a Cerdanyola. Per sintetitzar aquesta diversitat, i per eliminar l’aleatorietat en els municipis més petits, s’han agrupat les unitats en tres tipologies, comparant posteriorment les proporcions de persones principals de cadascuna d’elles amb les del conjunt de municipis del PEM (gràfic 5). El primer tipus es caracteritza per una principalitat lleugerament inferior en les edats d’emancipació, a excepció del grup de 20 a 24 anys, i superior en les més avançades, i comprèn els districtes de Barcelona, els municipis del Barcelonès, i Cornellà i el Prat de Llobregat. El segon, que inclou municipis

34 Al 2001, a la ciutat de Barcelona el 48,6 per cent de les llars unipersonales eren de persons majors de 65 anys, i el 63 per cent d’aquestes llars eren de dones vídues. 35 Veiem algunes dades significatives d’aquests processos entre 1991 i 2001: a) el total de llars amb un sol nucli es va reduir a Barcelona en un 9 per cent, però les formades per parella/matrimoni sense fills van augmentar en un 8,3 per cent; b) les llars amb fills menors de 16 anys van minvar un 28 per cent, amb una caiguda del 44 per cent de les de 3 i 4 fills; i, c) les formades per un progenitor sol/sola amb fills van crèixer un 13 per cent. 36 L’IDESCAT utilitza aquest mètode a les projeccions de llars de Catalunya, encara que la base poblacional continua sent la projecció realitzada al 2000 (IDESCAT, 2002, Projeccions de llars de Catalunya 2010. Comarques i àmbits del Pla territorial, Estadística Demogràfica, Barcelona). 37 L’ús de mètodes d’extrapolació de l’evolució de les proporcions per edat té greus dificultats, ja que s’aprecien ruptures en les sèries en les edats posteriors a la jubilació per un canvi en el criteri d’assignació de la persona principal al Cens de 2001. Això explicaria que entre 1996 i 2001 la principalitat de 60 a 64 anys es redueix en 5 punts i la de 70 a 74 en 4 punts al conjunt del PEM.



135

com Castelldefels, Sant Cugat o Sant Just Desvern, presenta proporcions inferiors en les edats més joves i en les avançades, mentre que en les edats centrals superen la mitjana del PEM. El tercer, amb municipis com Cerdanyola del Vallès o Gavà, té com a trets definitoris una principalitat més elevada en les edats adultes-joves e inferior en les adultes-madures, situant-se a mig camí dels altres models en les edats avançades.

Gràfic 5: Tipologia de persones de referència de la llar.

70%

80%

90%

100%

110%

120%

130%

20-24 25-29 30-34 35-39 40-44 45-49 50-54 55-59 60-64 65-69 70-74 75+

edat de la persona de referència de la llar

ratio

ent

re e

l mod

el i

el c

onju

nt d

e m

unic

ipis

PE

M+D

istri

ctes

Model 1 Model 2 Model 3

Nota: les ratios de 15-19 presenten fortes fluctuacions entre municipis degut a la seva aleatorietat, per aquest motiu en aquestes edats s’han utilitzat a tots els models les del conjunt del PEM.

Font: elaboració a partir del Cens de 2001.

Els escenaris mitjà i alt de principalitat al 2021 s’han modificat en funció de les ratios observades entre les proporcions de persones principals de cada model i les del conjunt del PEM, amb l’objectiu de construir subescenaris específics per cada tipologia38. D’aquesta manera s’evita que municipis que actualment presenten diferencies significatives tant de nivell com de perfil en les proporcions de persones principals tendeixen cap a un únic model.

2.2 Les llars al període 2005-2016

A la ciutat de Barcelona, en funció de les hipòtesis formulades, es produirà un increment net del nombre de llars entre les 25 mil de l’escenari mitjà i les 45 mil de l’alt, el que representa un 4,0 i un 7,1 per cent més (gràfic 6). La tendència és a una desacceleració de la generació neta de llars, que en l’escenari mitjà es torna, fins i tot, en lleugera pèrdua al final del període. Així, entre 2005 i 2006 les llars augmenten en 16 mil a l’escenari mitjà i en 30 mil a l’alt, mentre que a l’últim bienni el saldo net és gairebé nul als dos escenaris. El ritme de creixement de les llars és superior al de la població, continuant la tendència de

38 Els subescenaris es construeixen aplicant a l’escenari general les ratios observades per cada edat i cada tipologia a l’any 2001, sota el supòsit general d’una reducció a la meitat d’aquests diferencials a llarg termini. Per exemple, a l’escenari mitjà es preveu pel conjunt dels municipis del PEM una principalitat del 28 per cent al 2021, que un cop modificada en funció dels diferencials de partida es correspon amb una un proporció de persones principals del 27,4 per cent per les unitats del model 1 i 2, i del 31,4 per cent pels municipis del model 3.



136

reducció de la dimensió mitjana, que passa de 2,5 persones en 2005 a les 2,42 de l’escenari mitjà i a les 2,35 de l’alt en 2016.

Gràfic 6: Projecció de les llars. Barcelona.

620

630

640

650

660

670

680

690

700

2005 2006 2007 2008 2009 2010 2011 2012 2013 2014 2015 2016

llars

en

mile

rs

Constant Mitjà Alt

Font: elaboració a partir dels resultats de la projecció.

L’evolució de les llars està molt condicionada pels factors de tipus demogràfic, que juguen un paper positiu a curt termini, mentre que a la propera dècada hi contribueixen de forma negativa. El seu impacte s’aprecia a partir d’un escenari instrumental, basat en proporcions de persones principals constants, on la variació neta de les llars depèn exclusivament de la dinàmica demogràfica i dels canvis en la piràmide de població. En aquest supòsit de principalitat constant es produeix un increment de 20 mil llars entre 2005 i 2011, però posteriorment es redueixen en gairebé 8 mil entre 2011 i 2016. Aquest escenari permet també quantificar l’efecte de les hipòtesis de principalitat sobre la formació de llars, que a l’horitzó de la projecció equivalen a un plus de 13 mil llars més en l’escenari mitjà i de 33 mil més en l’alt.

La descomposició de la variació anual en el nombre de llars permet una anàlisi més acurada de l’impacte dels factors demogràfics i de formació de llars (gràfic 7)39. A curt termini l’efecte d’estructura és positiu com a conseqüència de la presència de generacions plenes en les edats on les proporcions són més elevades, encara que es veu contrarestat, fins a tornar-se negatiu, a mesura que generacions buides arriben a les edats d’emancipació i de formació de la família. Per tant, els canvis en la piràmide de població de Barcelona tenen un impacte negatiu sobre la formació de llars adultes-joves i afavoreixen l’augment de les llars amb persona principal d’edat adulta i avançada (gràfic 8). En relació a les migracions el seu efecte és positiu sobre la formació de llars en edats adultes-joves al llarg de tot el període, encara que per la resta de trams d’edat és negatiu degut a l’assumpció d’una hipòtesi d’esmortiment dels fluxos de l’estranger i de manteniment d’un saldo negatiu amb la resta de Catalunya. Aquestes dues tendències contraposades provoquen que l’impacte total de l’aportació de les migracions només sigui positiu a molt curt termini, tornant-se des de l’any 2008 negatiu. La suma de l’efecte estructura i de l’efecte migracions, que representa l’impacte de la dinàmica demogràfica, explica la major formació de llars als primers anys, ja que al bienni 2005-2006 el 84 per cent de les noves llars en l’escenari mitjà i el 68 per cent en l’alt son

39 La interrelació entre factors demogràfics i de formació de llars produeix un efecte d’interacció, és a dir aquella part de la variació de les llars que no pot ser imputable exclusivament a un factor, com per exemple el resultant de que un mateix any es produeix un increment de la població per migracions i un augment de la principalitat. Aquest efecte és poc significatiu i s’ha inclòs dintre de l’efecte de formació de llars.



137

degudes a aquests dos efectes, mentre que a mig termini originen una pèrdua neta de llars que només es veurà compensada si augmenta la propensió dels individus a constituir una llar. En aquest sentit, les hipòtesis sobre majors proporcions de persones principals tenen un impacte que es xifra al període 2005-2006 en 2.500 noves llars en l’escenari mitjà i en 6.500 en l’alt, mentre que al darrer bienni es redueix fins a 2.150 i 5.500 llars, respectivament.

Gràfic 7: Increment anual total del nombre de llars. Barcelona.

-4

-2

0

2

4

6

8

10

12

2005 2006 2007 2008 2009 2010 2011 2012 2013 2014 2015

incr

emen

t de

les

llars

, en

mile

rs

Efecte estructura Efecte migracionsEfecte llars (hipòtesi mitjana) Efecte llars (plus hipòtesi alta)


Gràfic 8: Increment anual del nombre de llars segons edat de la persona de referència. Barcelona.

-6

-4

-2

0

2

4

6

8

2005 2007 2009 2011 2013 2015 2005 2007 2009 2011 2013 2015 2005 2007 2009 2011 2013 2015

incr

emen

t de

les

llars

, en

mile

rs


de 15 a 34 anys de 35 a 64 anys més de 65 anys


La tendència del total de llars amaga diferents trajectòries en funció de l’edat de la persona de referència (gràfic 9). L’evolució de les llars amb persona principal de 15 a 34 anys està condicionada per un efecte



138

d’estructura de la població, amb una clara minva a mig termini si es manté l’actual retard en l’emancipació dels joves, tal com s’aprecia a l’escenari constant amb una caiguda del 15 per cent entre 2005 i 2016. Amb l’increment de la principalitat previst a l’escenari mitjà el nombre de llars també és inferior al final del període, amb un 10 per cent menys, i només en un context de major emancipació, com a l’escenari alt, es mantenen en xifres similars a les actuals, al voltant de les 100 mil llars. A partir d’aquestes dades es constata que la implementació de polítiques d’habitatge pels joves, en un context de caiguda estructural dels seus efectius a mig termini, pot incidir en un increment dels saldos migratoris en aquestes edats i/o en un augment de l'emancipació superior al previst. Per la seva banda, les llars amb persona principal de 35 a 64 anys són les que tindran un major augment per la presència de generacions nombroses i per un efecte de la immigració, encara que a més llarg termini s’estabilitza el seu nombre, amb un increment absolut entre 30 i 39 mil llars. Dintre d’aquesta etapa del cicle familiar, els majors increments es donen a les edats adultes, ja que al voltant del 70 per cent tenen persona de referència de 35 a 49 anys, mentre que la resta se situa a la franja de 50 a 64 anys. Finalment, les llars amb persona de referència de 65 i més anys es caracteritzen per un lleuger increment al llarg del període, del 2,2 per cent a l’escenari mitjà i del 3,4 per cent a l’alt.

Pels districtes de Barcelona es preveu un saldo positiu de llars entre 2005 i 2016 que oscil·la de les 700 de l’Eixample i les Corts a les 6.300 de Sant Martí en l’escenari mitjà, i de les 1.800 de les Corts a les 9.400 de Sant Martí en l’alt. Aquest augment es concentra al primer període, amb saldos positius a tots els districtes entre 2005 i 2009, destacant en termes relatius els increments de Sant Martí, Sant Andreu i Ciutat Vella. Per contra, en el període 2013-2016 en l’escenari mitjà només s’observa una evolució lleugerament positiva de les llars en els districtes de Sant Martí, Sant Andreu i Sarrià-Sant Gervasi, afegint-se a aquest grup els d’Horta-Guinardó, les Corts i Nou Barris en l’escenari alt (taula 1).

Gràfic 9: Projecció de les llars per edat de la persona principal. Barcelona.

80

120

160

200

240

280

320

360

400

2005 2006 2007 2008 2009 2010 2011 2012 2013 2014 2015 2016

llars

en

mile

rs

Constant Mitjà Alt

de 15 a 34 anys

de 35 a 64 anys

de 65 anys i més




139

Taula 1: Projecció de les llars dels districtes de Barcelona (base 100 = 2005).

Escenari mitjà persones principals Escenari alt persones principals

2009 2013 2016 2009 2013 2016

Ciutat Vella 105,2 99,4 98,8 106,1 100,2 99,4

Eixample 102,3 99,5 98,9 103,4 100,5 99,6

Gràcia 103,0 100,0 99,2 103,9 100,8 99,8

Horta-Guinardó 102,7 100,4 99,4 104,0 101,4 100,4

Les Corts 102,8 100,0 99,4 104,0 101,2 100,3

Nou Barris 103,2 100,3 99,4 104,5 101,5 100,0

Sant Andreu 105,5 102,2 100,5 107,0 103,3 101,3

Sant Martí 105,2 101,7 100,2 106,5 102,9 101,0

Sants-Montjuïc 104,0 100,1 99,2 105,3 101,3 99,9


Barcelona 103,8 100,6 99,6 105,0 101,6 100,3


A la resta de municipis del PEM es preveu un significatiu increment del nombre de llars, de 115 mil en l’escenari mitjà i de 138 mil en l’alt. La tendència, a diferència de la ciutat de Barcelona, es caracteritza per un ritme de desacceleració més suau, ja que el període 2013-2016 encara es dóna un 22 per cent de l’increment total. L’altra diferència és el comportament de les llars amb persona principal adulta-jove, que al conjunt del període augment un 8 per cent a l’escenari mitjà i un 16 per cent a l’alt.



140

Mapa 2: Efecte sobre l’increment mitjà anual del nombre de llars. 2005-2016.

Estructura (A) Migracions (B)

Llars Escenari Mitjà (C) Llars Escenari Alt (D)

Total Escenari Mitjà (A+B+C) Total Escenari Alt (A+B+D)

Ef. Estructura

< 00 a 0,50,5 a 11 a 1,5>= 1,5

Ef. Migracions

< 00 a 11 a 22 a 3>= 3

Ef. Llar

< 00 a 0,250,25 a 0,50,5 a 0,75>= 0,75

Ef. Total

< 00 a 22 a 44 a 6>= 6

Nota: en l’annex es presenta aquesta mateixa cartografia per períodes.

Font: elaboració pròpia a partir dels resultats de la projecció de població i de llars.

L’evolució de les llars és positiva a tots els municipis d’aquest àmbit d’actuació, encara que amb unes intensitats molt heterogènies. Els menors increments relatius, per sota del 10 per cent a l’escenari mitjà i del 15 per cent a l’alt, es localitzen a Badia del Vallès i a la resta del Barcelonès. A l’extrem oposat, per sobra del 40 per cent, hi trobem municipis situats a l’entorn de l’Ordal, a més de Castelldefels, Sant Cugat del Vallès i Tiana, destacant Cervelló, Corbera de Llobregat i Torrelles de Llobregat on es preveu un augment de l’ordre del 70-80 per cent. No obstant, en termes absoluts, la major creació neta de llars, per damunt de les 6.000 unitats, es dóna a Badalona, Castelldefels, Sant Cugat i Viladecans, i en l’escenari alt també als municipis de Cornellà, l’Hospitalet i Sant Boi de Llobregat. La pluralitat de ritmes de creixement



141

de les llars respon a la diferent posició dels municipis en la xarxa d’intercanvis migratoris, encara que en alguns també juguen un paper rellevant factors relacionats amb els canvis en les piràmides poblacionals i en la propensió a formar una llar (mapa 2).

Gràfic 10: Increment anual del nombre de llars.

-1.00001.000


Cervelló-Corbera-Torrelles

0

100

200

300

400

500

600

700

2005 2006 2007 2008 2009 2010 2011 2012 2013 2014 2015

Sant Boi de Llobregat

-100

0

100

200

300

400

500

600

700

800

900

2005 2006 2007 2008 2009 2010 2011 2012 2013 2014 2015

Badalona

-500

0

500

1.000

1.500

2.000

2005 2006 2007 2008 2009 2010 2011 2012 2013 2014 2015


0

200

400

600

800

1.000

1.200

1.400

2005 2006 2007 2008 2009 2010 2011 2012 2013 2014 2015


Per concloure s’han analitzat quatre municipis que presenten diferències tant en el ritme de creixements de les llars com en els factors que l’expliquen (gràfic 10). A Badalona, com als altres municipis del Barcelonès, la variació anual de les llars és el resultat del saldo entre un efecte positiu associat als canvis en l’estructura per edats de la població i un impacte negatiu de les migracions. Aquest saldo és cada cop menor, desaccelerant-se la creació de llars, encara que es manté positiva gràcies als augments previstos en la propensió a formar llars. A Sant Boi de Llobregat el paper de les migracions és poc important, i el protagonisme es trasllada progressivament de l’efecte d’estructura, bàsic als primers anys, a l’augment en les proporcions de persones principals.

L’impacte de les migracions sobre la creació de llars es constata clarament a Sant Cugat del Vallès, ja que constitueix el principal factor durant tot el període, encara que amb una tendència de progressiva reducció. El cas extrem el constitueixen els municipis de Cervelló, Corbera i Torrelles de Llobregat que són els que tenen un major increment relatiu de les llars gràcies a uns saldos migratoris elevats i sostinguts en el temps, que contribueixen amb el 76 per cent de les noves llars de l’escenari mitjà i amb el 71 per cent de l’alt. En els municipis on l’efecte de les migracions és més important, l’augment de les llars no equival a un increment de la mateixa magnitud de la demanda d’habitatge, ja que en molts d’ells tenen un paper rellevant els processos de transformació d’habitatge secundari en principal.



142

Annex 1: Projecció de la població total. 2005-2016.

En milers Base 2005=100

2005 2009 2013 2016 2009 2013 2016

Municipis PEM

Badalona 218,6 223,2 224,7 223,9 102,1 102,8 102,4

Badia del Vallès 14,2 13,9 13,9 13,8 97,9 97,5 97,3

Barberà del Vallès 27,8 31,3 34,1 35,4 112,4 122,4 127,3

Barcelona 1.593,1 1.634,8 1.626,2 1.608,1 102,6 102,1 100,9

Begues 5,5 6,2 7,0 7,5 113,7 127,2 136,7

Castellbisbal 10,8 12,3 13,4 13,9 113,5 123,4 128,6

Castelldefels 56,7 67,0 76,9 83,7 118,1 135,6 147,6

Cerdanyola del Vallès 57,1 60,8 64,1 65,9 106,5 112,3 115,3

Cervelló 7,4 9,0 10,6 11,6 122,6 143,7 157,8

Corbera de Llobregat 12,0 15,0 17,8 19,6 124,8 147,8 163,1

Cornellà de Llobregat 84,1 88,6 93,4 96,3 105,4 111,0 114,5

El Papiol 3,7 4,0 4,4 4,7 109,6 119,7 127,0

El Prat de Llobregat 63,2 64,9 66,7 67,4 102,6 105,5 106,7

Esplugues de Llobregat 46,6 49,6 52,7 54,5 106,6 113,2 117,1

Gavà 44,2 48,4 52,7 55,8 109,4 119,1 126,2

La Palma de Cervelló 2,9 3,3 3,7 3,9 112,4 124,9 133,5

L'Hospitalet de Llobregat 252,9 258,4 259,4 257,4 102,2 102,6 101,8

Molins de Rei 23,1 25,6 28,1 29,8 110,8 121,7 129,1

Montcada i Reixac 31,7 34,4 36,5 37,7 108,4 115,1 118,8

Montgat 9,1 10,1 10,9 11,3 110,7 119,2 124,2

Pallejà 10,2 11,9 13,5 14,6 116,6 132,7 143,3

Ripollet 34,7 39,0 42,5 44,4 112,4 122,3 127,9

Sant Adrià del Besòs 32,9 33,4 33,4 33,1 101,3 101,4 100,6

Sant Andreu de la Barca 24,9 28,4 31,9 34,4 114,1 128,2 138,2

Sant Boi de Llobregat 81,2 84,5 87,7 89,3 104,1 108,1 110,0

Sant Climent de Llobregat 3,4 3,9 4,4 4,7 114,1 127,8 137,3

Sant Cugat del Vallès 70,5 82,0 90,6 95,2 116,3 128,5 135,0

Sant Feliu de Llobregat 42,3 44,7 47,5 49,6 105,7 112,3 117,3

Sant Joan Despí 31,2 33,7 36,4 38,5 108,0 116,9 123,4

Sant Just Desvern 15,3 16,4 17,6 18,4 107,2 115,0 120,7



143

Sant Vicenç dels Horts 26,7 28,1 29,7 31,0 105,2 111,4 116,2

Santa Coloma de Gramenet 118,1 120,6 121,4 121,0 102,1 102,8 102,4

Santa Coloma de Cervelló 7,0 8,3 9,6 10,4 119,0 137,4 150,0

Tiana 7,1 8,2 9,0 9,6 115,2 127,8 135,4

Torrelles de Llobregat 4,6 5,7 6,7 7,3 123,1 144,8 159,6

Viladecans 61,0 65,7 71,0 74,9 107,7 116,3 122,6

Total Municipis PEM 3.135,8 3.275,1 3.349,7 3.378,8 104,4 106,8 107,8

Districtes de Barcelona

Ciutat Vella 111,3 118,6 117,0 115,0 106,6 105,2 103,4

Eixample 262,5 269,3 267,4 264,2 102,6 101,9 100,7

Gràcia 120,1 124,0 124,2 123,4 103,3 103,4 102,7

Horta-Guinardó 169,9 171,0 169,2 166,9 100,6 99,6 98,2

Les Corts 82,6 82,3 80,5 78,8 99,6 97,4 95,5

Nou Barris 165,0 165,9 163,5 160,8 100,6 99,1 97,5

Sant Andreu 142,6 147,2 148,2 147,6 103,3 103,9 103,5

Sant Martí 221,0 228,9 229,8 228,5 103,6 104,0 103,4

Sants-Montjuïc 177,6 183,1 182,1 179,9 103,1 102,5 101,3

Sarrià-Sant Gervasi 140,5 144,4 144,2 142,9 102,8 102,7 101,7




144

Annex 2: Projecció de la població de 20 a 34 anys. 2005-2016.

En milers Base 2005=100

2005 2009 2013 2016 2009 2013 2016

Municipis PEM

Badalona 58,1 55,2 50,7 47,6 95,0 87,1 81,8

Badia del Vallès 3,8 3,3 3,0 2,8 86,6 77,9 74,5

Barberà del Vallès 7,3 8,1 8,2 7,9 110,7 111,9 107,4

Barcelona 376,1 371,4 335,5 312,1 98,8 89,2 83,0

Begues 1,1 1,1 1,3 1,3 107,1 117,0 123,1

Castellbisbal 2,9 2,9 2,8 2,8 100,4 98,5 97,7

Castelldefels 15,4 16,7 17,6 18,1 108,4 114,0 117,2

Cerdanyola del Vallès 14,8 14,5 13,8 13,2 98,1 93,4 89,1

Cervelló 1,8 2,1 2,3 2,4 118,1 129,4 133,4

Corbera de Llobregat 2,9 3,4 3,8 3,9 115,2 127,5 133,7

Cornellà de Llobregat 21,4 21,0 20,4 20,1 98,0 95,3 93,9

El Papiol 0,9 0,9 1,0 1,0 107,8 111,7 112,2

El Prat de Llobregat 16,6 15,7 14,4 13,3 94,6 86,6 80,1

Esplugues de Llobregat 11,5 11,8 11,5 11,2 102,8 100,4 97,6

Gavà 11,4 11,8 11,7 11,8 103,5 103,2 103,3

La Palma de Cervelló 0,7 0,7 0,8 0,8 107,3 112,9 117,1

L'Hospitalet de Llobregat 65,9 63,1 58,8 55,7 95,8 89,3 84,5

Molins de Rei 6,1 6,2 6,1 6,0 102,0 99,9 99,3

Montcada i Reixac 8,4 8,4 8,1 7,9 100,0 97,0 94,3

Montgat 2,3 2,4 2,4 2,3 104,1 101,5 98,9

Pallejà 2,8 3,0 3,1 3,1 107,1 109,1 110,6

Ripollet 10,0 10,4 10,3 10,0 104,1 102,3 100,0

Sant Adrià del Besòs 8,2 7,7 7,1 6,7 93,5 86,2 82,1

Sant Andreu de la Barca 8,0 8,0 8,0 8,1 99,7 99,4 100,4

Sant Boi de Llobregat 21,1 20,7 19,5 18,6 98,1 92,6 88,0

Sant Climent de Llobregat 0,9 0,9 0,9 1,0 105,4 106,1 107,1

Sant Cugat del Vallès 15,4 17,0 17,6 17,8 110,6 114,4 115,8

Sant Feliu de Llobregat 11,3 10,4 9,8 9,6 92,3 86,9 85,4

Sant Joan Despí 7,9 7,9 7,8 7,9 99,6 98,9 99,3

Sant Just Desvern 3,4 3,4 3,4 3,5 101,3 102,1 104,0

Sant Vicenç dels Horts 7,1 6,7 6,6 6,5 95,5 93,1 92,1



145

Santa Coloma de Gramenet 32,3 30,3 28,2 26,8 94,0 87,5 83,2

Santa Coloma de Cervelló 2,0 2,1 2,2 2,2 101,9 105,5 109,6

Tiana 1,6 1,6 1,6 1,6 103,6 101,4 101,4

Torrelles de Llobregat 1,1 1,3 1,4 1,5 119,3 129,4 137,2

Viladecans 17,4 17,1 16,6 16,6 98,1 95,6 95,3

Total Municipis PEM 779,8 769,5 718,2 683,6 98,7 92,1 87,7


Ciutat Vella 36,5 33,6 29,6 27,6 92,2 81,3 75,8

Eixample 59,4 60,7 55,0 51,3 102,1 92,6 86,4

Gràcia 28,7 27,9 25,3 23,6 97,4 88,0 82,2

Horta-Guinardó 38,7 36,8 32,9 30,5 95,3 85,2 78,9

Les Corts 18,1 18,0 16,1 14,7 99,7 89,0 81,5

Nou Barris 38,7 36,9 32,8 30,3 95,4 84,8 78,4

Sant Andreu 33,9 33,3 30,0 27,7 98,2 88,3 81,6

Sant Martí 51,2 51,2 46,6 43,5 100,2 91,1 85,0

Sants-Montjuïc 42,4 42,5 38,5 35,8 100,3 90,8 84,4

Sarrià-Sant Gervasi 28,5 30,3 28,6 27,0 106,3 100,4 94,7




146

Annex 3: Projecció de les llars. 2005-2016.

Escenari mitjà persones principals Escenari alt de persones principals

2005 2009 2013 2016 2005 2009 2013 2016

Municipis PEM

Badalona 78,8 83,2 85,7 86,7 78,8 84,4 88,0 89,8

Badia del Vallès 5,1 5,2 5,2 5,2 5,1 5,2 5,3 5,3

Barberà del Vallès 9,8 11,2 12,4 13,0 9,8 11,4 12,8 13,5

Barcelona 639,5 663,7 667,3 664,5 639,5 671,5 682,5 684,7

Begues 1,8 2,2 2,5 2,7 1,8 2,2 2,5 2,8

Castellbisbal 3,8 4,3 4,8 5,0 3,8 4,4 4,9 5,2

Castelldefels 20,7 24,8 28,8 31,6 20,7 25,1 29,4 32,5

Cerdanyola del Vallès 20,4 22,4 24,0 24,8 20,4 22,7 24,6 25,7

Cervelló 2,6 3,3 3,9 4,4 2,6 3,3 4,0 4,6

Corbera de Llobregat 4,2 5,4 6,5 7,3 4,2 5,4 6,6 7,5

Cornellà de Llobregat 31,3 33,6 35,8 37,2 31,3 34,1 36,7 38,6

El Papiol 1,3 1,5 1,6 1,7 1,3 1,5 1,7 1,8

El Prat de Llobregat 22,8 24,2 25,5 26,2 22,8 24,6 26,2 27,1

Esplugues de Llobregat 16,8 18,5 19,9 20,8 16,8 18,7 20,4 21,5

Gavà 15,8 17,8 19,6 20,9 15,8 18,0 20,2 21,7

La Palma de Cervelló 1,1 1,3 1,4 1,5 1,1 1,3 1,5 1,6

L'Hospitalet de Llobregat 95,4 99,2 100,9 101,1 95,4 100,6 103,6 104,8

Molins de Rei 8,5 9,5 10,6 11,3 8,5 9,7 10,8 11,7

Montcada i Reixac 11,4 12,5 13,4 13,9 11,4 12,7 13,8 14,4

Montgat 3,5 3,9 4,2 4,4 3,5 3,9 4,3 4,6

Pallejà 3,6 4,2 4,8 5,3 3,6 4,3 5,0 5,5

Ripollet 12,5 14,2 15,6 16,4 12,5 14,4 16,0 17,0

Sant Adrià del Besòs 11,8 12,3 12,5 12,6 11,8 12,5 12,8 13,0

Sant Andreu de la Barca 9,0 10,3 11,6 12,6 9,0 10,4 11,8 12,8

Sant Boi de Llobregat 28,8 31,1 33,0 34,1 28,8 31,6 34,0 35,3

Sant Climent de Llobregat 1,2 1,4 1,6 1,7 1,2 1,4 1,6 1,8

Sant Cugat del Vallès 23,7 28,0 31,4 33,5 23,7 28,4 32,3 34,7

Sant Feliu de Llobregat 15,4 16,7 17,9 18,8 15,4 16,9 18,4 19,5

Sant Joan Despí 11,2 12,4 13,5 14,4 11,2 12,5 13,9 14,9

Sant Just Desvern 5,3 5,9 6,4 6,9 5,3 6,0 6,6 7,1



147

Sant Vicenç dels Horts 9,2 10,1 10,9 11,6 9,2 10,2 11,2 12,0

Sta Coloma de Gramenet 42,7 44,9 46,1 46,7 42,7 45,5 47,4 48,4

Santa Coloma de Cervelló 2,5 3,0 3,5 3,8 2,5 3,0 3,5 3,9

Tiana 2,4 2,9 3,3 3,5 2,4 2,9 3,3 3,7

Torrelles de Llobregat 1,6 2,0 2,5 2,8 1,6 2,1 2,5 2,8

Viladecans 21,7 23,9 26,2 27,8 21,7 24,3 26,9 28,9

Total Municipis PEM 1.197,3

1.270,9

1.314,9

1.336,8

1.197,3

1.287,2

1.347,2

1.380,6


Ciutat Vella 46,0 48,4 48,1 47,5 46,0 48,8 48,9 48,6

Eixample 109,3 111,8 111,2 110,0 109,3 113,0 113,6 113,2

Gràcia 50,8 52,3 52,3 51,9 50,8 52,8 53,2 53,1

Horta-Guinardó 67,7 69,5 69,8 69,4 67,7 70,4 71,4 71,7

Les Corts 32,1 33,0 33,0 32,8 32,1 33,4 33,8 33,9

Nou Barris 65,0 67,1 67,3 66,9 65,0 67,9 68,9 68,9

Sant Andreu 56,0 59,1 60,4 60,7 56,0 59,9 61,9 62,7

Sant Martí 87,2 91,7 93,3 93,5 87,2 92,9 95,6 96,6

Sants-Montjuïc 72,2 75,1 75,2 74,6 72,2 76,0 77,0 76,9

Sarrià-Sant Gervasi 53,3 55,7 56,8 57,1 53,3 56,4 58,2 59,0




148

Annex 4: Projecció de llars amb persona de referència 20 a 34 anys. 2005-2016.

Escenari mitjà persones principals Escenari alt de persones principals

2005 2009 2013 2016 2005 2009 2013 2016

Municipis PEM

Badalona 15,1 15,3 14,3 13,5 15,1 15,9 15,4 14,9

Badia del Vallès 1,0 0,9 0,8 0,8 1,0 1,0 0,9 0,9

Barberà del Vallès 2,0 2,4 2,5 2,5 2,0 2,5 2,7 2,7

Barcelona 100,3 104,3 96,2 90,3 100,3 108,2 103,2 99,2

Begues 0,3 0,3 0,4 0,4 0,3 0,3 0,4 0,4

Castellbisbal 1,0 1,0 0,9 0,9 1,0 1,0 1,0 1,0

Castelldefels 4,8 5,3 5,6 5,7 4,8 5,4 5,8 6,0

Cerdanyola del Vallès 4,2 4,3 4,2 4,1 4,2 4,5 4,5 4,5

Cervelló 0,5 0,6 0,7 0,7 0,5 0,6 0,7 0,8

Corbera de Llobregat 0,9 1,1 1,2 1,2 0,9 1,1 1,2 1,3

Cornellà de Llobregat 5,6 5,8 5,7 5,7 5,6 6,0 6,2 6,3

El Papiol 0,2 0,3 0,3 0,3 0,2 0,3 0,3 0,3

El Prat de Llobregat 4,4 4,4 4,1 3,8 4,4 4,6 4,4 4,2

Esplugues de Llobregat 2,5 3,0 3,1 3,1 2,5 3,1 3,4 3,5

Gavà 3,2 3,5 3,6 3,7 3,2 3,6 3,9 4,0

La Palma de Cervelló 0,2 0,3 0,3 0,3 0,2 0,3 0,3 0,3

L'Hospitalet de Llobregat 16,4 16,8 16,0 15,4 16,4 17,5 17,3 17,2

Molins de Rei 1,8 1,9 1,9 1,9 1,8 2,0 2,1 2,1

Montcada i Reixac 2,4 2,5 2,5 2,4 2,4 2,6 2,7 2,7

Montgat 0,7 0,8 0,8 0,7 0,7 0,8 0,8 0,8

Pallejà 0,9 1,0 1,0 1,0 0,9 1,0 1,1 1,1

Ripollet 3,2 3,4 3,3 3,2 3,2 3,5 3,5 3,5

Sant Adrià del Besòs 2,2 2,1 2,0 1,9 2,2 2,2 2,1 2,1

Sant Andreu de la Barca 2,9 2,9 2,9 2,9 2,9 3,0 3,0 3,0

Sant Boi de Llobregat 5,8 6,1 5,9 5,7 5,8 6,3 6,4 6,3

Sant Climent de Llobregat 0,3 0,3 0,3 0,3 0,3 0,3 0,3 0,4

Sant Cugat del Vallès 4,0 4,5 4,8 4,8 4,0 4,7 5,1 5,3

Sant Feliu de Llobregat 3,3 3,2 3,1 3,0 3,3 3,3 3,3 3,3

Sant Joan Despí 2,3 2,4 2,4 2,5 2,3 2,5 2,6 2,7

Sant Just Desvern 0,8 0,9 0,9 0,9 0,8 0,9 1,0 1,0



149

Sant Vicenç dels Horts 2,1 2,1 2,0 2,0 2,1 2,1 2,2 2,2

Sta Coloma de Gramenet 8,1 8,1 7,7 7,4 8,1 8,4 8,3 8,3

Santa Coloma de Cervelló 0,8 0,8 0,8 0,8 0,8 0,8 0,8 0,8

Tiana 0,4 0,4 0,4 0,4 0,4 0,4 0,5 0,5

Torrelles de Llobregat 0,3 0,4 0,4 0,4 0,3 0,4 0,4 0,5

Viladecans 5,4 5,4 5,3 5,3 5,4 5,6 5,7 5,9

Total Municipis PEM


Ciutat Vella 11,9 10,9 9,5 8,9 11,9 11,0 9,8 9,2

Eixample 15,7 16,9 15,7 14,7 15,7 17,6 16,9 16,3

Gràcia 8,5 8,5 7,6 7,1 8,5 8,8 8,1 7,7

Horta-Guinardó 9,9 10,1 9,2 8,7 9,9 10,5 10,0 9,6

Les Corts 3,8 4,4 4,2 4,0 3,8 4,6 4,6 4,5

Nou Barris 9,7 10,0 9,2 8,6 9,7 10,4 9,9 9,5

Sant Andreu 8,9 9,4 8,6 8,0 8,9 9,7 9,3 8,9

Sant Martí 13,7 14,4 13,4 12,5 13,7 15,0 14,4 13,9

Sants-Montjuïc 11,8 12,3 11,2 10,4 11,8 12,8 12,1 11,5

Sarrià-Sant Gervasi 6,4 7,5 7,5 7,3 6,4 7,9 8,2 8,2




150

Annex 5: Efectes anuals sobre l’increment en el nombre de llars. 2005-2009


Llars Esc. Mitjà (C) Llars Esc. Alt (D)

Total Esc. Mitjà (A+B+C) Total Esc. Alt (A+B+D)

Ef. Estructura

< 00 a 0,50,5 a 11 a 1,5>= 1,5

Ef. Migracions

< 00 a 11 a 22 a 3>= 3

Ef. Llar

< 00 a 0,250,25 a 0,50,5 a 0,75>= 0,75

Ef. Total

< 00 a 22 a 44 a 6>= 6




151





Ef. Estructura

< 00 a 0,50,5 a 11 a 1,5>= 1,5

Ef. Migracions

< 00 a 11 a 22 a 3>= 3

Ef. Llar

< 00 a 0,250,25 a 0,50,5 a 0,75>= 0,75

Ef. Total

< 00 a 22 a 44 a 6>= 6




152





Ef. Estructura

< 00 a 0,50,5 a 11 a 1,5>= 1,5

Ef. Migracions

< 00 a 11 a 22 a 3>= 3

Ef. Llar

< 00 a 0,250,25 a 0,50,5 a 0,75>= 0,75

Ef. Total

< 00 a 22 a 44 a 6>= 6
