JOCS FLORALS 2016 

 

 

 

EL SISTEMA SOLAR Hi havia una vegada un planeta que es deia Terra. La Terra, era tan presumida que cap planeta li feia cas, però la terra era important.

Era l’únic planeta que tenia aire i aigua. La Terra va decidir parlar amb el sol però el sol estava dormit i va cridar: Sol, Sol, Sol desperta que tens feina! El sol que estava mig dormit, es va aixecar de cop i va dir: Que no veus que estic fent la meva migdiada?

La Terra va dir: si, si que ho veig però tinc un problema, que com que sóc tan presumida ningú no m'escolta i el que vull dir és molt important. El Sol va dir: Què? I la Terra va dir: em sembla que estic malalta i he d'anar al metge.

El sol es va preocupar i li va dir: -D'acord doncs t'acompanyo al metge-

La Terra va dir: gràcies! I quan van arribar al metge Saturn va dir: Terra no tens cap malaltia, l'únic que pasa es que estàs trista perquè no et fan cas, perquè els planetes t'escoltin has de parar de ser tan presumida i va desaparèixer.

Tots els planetes van fer una reunió per ajudar a la Terra i van decidir que podrien ajudar la Terra si es feien amics d'ella. La Terra es va posar tan contenta de tenir amics que ja no li va fer falta presumir més.

Vet aquí un gat, vet aquí un gos,

aquest conte ja

s’ha fos.

Estel

EL REGNE DE LES PAPALLONES DE PLATA Hi havia una vegada un regne que es deia el Regne de les Papallones de Plata.

Tot era molt normal, les papallones anaven a l'escola, a les botigues i a molts llocs més.

Fins que un dia va deixar de ser normal. La Jessica, una papallona molt coneguda, mentre dormia va veure una llum i es va aixecar del llit. Va veure una papallona d'or. La Jessica va preguntar:-què fas aquí?

I la papallona d'or va contestar: -M'he perdut i he arribat aquí.

La Jessica li va dir que es podia quedar a la seva casa a dormir.

Al dia següent es van llevar i se'n van anar de passeig.

Tothom mirava la papallona d'or i tothom volia saber què feia allà una papallona d'or.

La papallona d'or se sentia especial. Se sentia tan bé i tan màgica perquè a la terra de les papallones d'or era com les altres i ningú no li feia cas. A més, sabia que les papallones de plata i les d'or sempre havien sigut enemigues.

Quan els pares de la papallona d'or van trobar la seva filla li van preguntar què feia amb una papallona de plata. La papallona d'or va contestar que era molt feliç amb la Jèssica i que mai no la volia deixar.

Els pares van pensar que no estaria malament conviure junts i així va ser: tots van viure junts!. I vet aquí una papallona de plata i vet aquí una papallona d'or que aquest conte ja s'ha fos.

Tina Mandarina

EL GEGANT BO En un país molt llunyà hi havia un gegant que havia baixat d'una planta molt alta que arribava fins als núvols. El gegant era molt gros, feia por i espantava a la gent.

El rei del poble, que era molt dolent, va dir: -No ens queda més remei que matar-lo.

Quan ho varen demanar als habitants del poble:

-El mes que ve! - varen contestar.

El rei va pensar que abans de matar-lo convenIa saber perquè havia vengut al poble. Varen decidir anar-lo a veure per saber-ho. Els habitants més joves varen passar fred, tempestes, calor i sofriren molt per arribar allà on vivia. Quan el varen trobar, el gegant estava assegut en un tronc plorant. Li varen demanar perquè plorava i ell va contestar que un nin que nomia Xisco li havia dit que el matarien. Els joves li varen dir que encara no ho sabien cert.

-Primer hem de saber per què has vengut al poble- el gegant va contestar: -He vengut perquè volia fer amics. Com que vivia tan alt que només veia a la meva dona i no coneixia ningú mes.

Eis joves el varen entendre i anaren amb el gegant al castell del rei a contar-li. Al rei li va fer pena i el va perdonar.

Conte contat, conte acabat!

Mate

L'ABELLA

L'Abella es troba una floreta

Molt bella i petiteta.

Vola, vola, vola fins el

cap d'un cuc de bola

L'abella fa mel dolça

com el caramel

Es groga com el sol i

Bonica com un rossinyol.

Aquest és el meu poema

D'una valenta abella

Curiosa i molt trapella.

Estrella de mar

LLETRES

Amb lletres faré un poema

endevineu de quin tema.

Amb elles faré paraules

i podré omplir pàgines.

Puc viatjar a la fantasia

tant de nit com de dia.

A,e,i,o,u, són les vocals

A mi em semblen genials.

Crash

L’ESCOLA

L'escola és emocionant,

és millor que tenir un diamant.

Pots fer anglès, català i castellà,

i després per dinar menjar un bacallà.

Hi ha profes divertits,

però també n'hi ha d'avorrits.

Quan sortim al pati ens agrada jugar, però hi ha nens que no es deixen de barallar.

Informàtica és l a meva assignatura preferida,

Perquè és mol t i molt divertida.

Quan és hora de sortir, tots els llibres hem de recollir.

I adéu-siau ens hem de dir. Dolores

CLAU

EL CUINER DE QUADRES La seva mare era una gran cuinera i des de ben petit li va ensenyar els secrets de la cuina; i el

seu pare, un conegut pintor, li ensenyava el món de l'art...

En Pere, cada dia, desitjava que acabés l'escola per arribar a casa seva i gaudir de les seves dues grans passions: cuinar I pintar.

Amb la mare s'endinsava en un món ple de color, textures, aromes i sabors, dia rere dia anava

descobrint els trucs i secrets que s'amaguen a la cuina, no perdia detall; i amb el pare, pintava

utilitzant diferents tècniques i estils, deixava anar la seva imaginació per crear precioses obres

d'art.

Aquests moments, eren els que més li agradaven, poder compartir amb els seus pares l'afició

per la cuina i la pintura i aprendre cada dia coses noves, el feien molt feliç;; li agradava tant, que

sabia que quan fos gran seria cuiner o artista; però encara no ho tenia decidit...

Un diumenge, va voler donar una sorpresa als seus pares preparant-los el dinar; va anar a la

cuina i va agafar els ingredients que necessitava per fer una crema de carabassí; en acabar, va

pensar com podia fer que aquell plat fos més especial; i pensant, i pensant, va decidir decorar-

lo esquitxant per sobre de la crema, nata i salsa de tomàtiga; com tantes altres vegades havia

esquitxat pintura, amb el seu pare, per fer un quadre.

Quan els pares van veure el plat; es varen quedar bocabadats; li digueren que pareixia un

quadre de Jackson Pollock i a més a més estava exquisit.

En aquell moment se li va encendre la bombeta; en Pere va tenir la seva gran idea: Quan fos

gran seria un cuiner que faria deis seus plats obres d'art! I així, va començar la seva aventura...

En Pere, continuava anant a escola cada dia, continuava aprenent amb la seva mare i el seu pare,

però, a més a més, sempre que podia, es ficava tot sol a la cuina i creava els seus plats inspirats

en els seus pintors preferits...

Varen anar passant els anys i en Pere, va aconseguir el seu somni, va obrir un petit restaurant

on la carta que oferia, eren noms de quadres de pintors famosos que el reproduïa a la seva

cuina:

- Croquetes "Marilyn Monroe" d'Andy Warhol. - Sopa "Nit estrellada" de Van Gogh. - Sandwich "Dona i ocell" de Joan Miró. - Fruita "Extremis" de Miquel Barceló. - Etc., etc. A mesura que passava el temps, en Pere anava agafant més confiança i seguretat i s'ho

passava tan bé treballant, que va deixar anar, encara més, la seva imaginació i creativitat per

fer el seus propis quadres a la cuina, afegint a la carta altres plats:

- Amanida "Somni de colors" d'en Pere. - Peix amb verdures a l'estil "Pocions i encanteris" d'en Pere. - Gelat "La muntanya daurada" de'n Pere. - Etc., etc. En Pere, mai va deixar de crear nous plats, la gent que anava es quedava sorpresa, obrien els

ulls com unes taronges i badaven la boca com un peix. Aviat tothom va xerrar d'aquest petit

restaurant i del seu gran xef; deien que era increïble, meravellós... i tothom el va batiar com

"EL CUINER DE QUADRES".

Així que, ja ho saben amics, si qualque vegada volen fer un viatge per la vista I el paladar,

el cuiner de quadres els convida al seu petit restaurant...

PASSIN, VEGIN I TASTIN!!!

Ocellet Blau

ELS ESCLATASANGS MISTERIOSOS Això era i no era, bon viatge faci la cadernera, a un llogaret de Mallorca situat prop d'una mun- tanya on hi sortia por, que hi vivien dos amics. Un, en Miquel, era alt i prim, mentre que l'altre, en Tomeu, era grassonet i baixet, quasi com un tap de bassa. La gent del poble els deia que pareixien la botella i el tap. Els dos amics tenien la mateixa edat, 9 anys, i si fos ara haurien fet 4rt de primaria, però en aquells temps no anaven a escola. A més de l'edat compartien una afició: anar a cercar esclata-sangs. Sabien un caramull d'agres i no els volien donar a conéixer a ningú. La mare d'en Miquel era molt bona cuinera i sempre feia uns plats molts bons amb els esclata-sangs que ells trobaven. Concursava a totes les fires i els seus plats sempre en sortien guanyadors i les veïnades li tenien una enveja de no dir.

Havia hagut una mala anyada per als esclata-sangs i aquell any en Miquel i en Tomeu no n'havien trobat gaire. La mare d’en Miquel començava a tenir mal de panxa perquè s'acostava la fira del pebre bord i no tenia cap plat per poder concursar. Temia ferm ser la riallota de les veïnes si aquest any els seus esclata-sangs cuinats no eren els millors. Un dia de molt mal temps, mentre estaven a casa esperant que s'aturés la ternpesta, en Miquel i en Tomeu miraven per la finestra, i amb això un llamp va il·luminar tota la muntanya del costat del poble, la muntanya màgica, la Mola on no hi volia anar ningú perquè deien que hi sortia por.

En Miquel es va girar cap al seu amic i va dir:

- Tomeu!, vine i posa't les catiusques, que he tengut una idea.

- I ara?- va dir en Tomeu

- Mira, he pensat que podríem anar a cercar esclata-sangs a la Mola, no hi va ningú i segur que no els han collit mai. Ni deu haver un parell de grossos.

- I que no és perillós? Mira que si ens surt una bubota...

- Bubota tu, que ets un poruc. Jo hi vaig, véns o no?

- Síiiii, -va dir en Tomeu una mica a contracor.

Varen partir ben abrigats amb les botes d'aigua i un bon llum de carburo per si de cas.

Caminaven ben aviat, amb bones passes, fins que a mesura que s’endinsaven dins aquella muntanya

anaven reduint el pas. Cada vegada badaven més els ulls. Varen sentir una òliba i en Tomeu va

pegar un bot tan gran que quasi toma el paner i el llum d’en Miquel pel enterre. Varen caminar i caminar fins que varen trobar una caseta. Varen empènyer la porta que va grinyolar i varen entrar, no hi havia cap signe de vida recent, ni humana ni de l'altra banda. Varen Encendre un foquet vora la mica de llar que hi havia i amb la paelleta que duien es varen fer dos ous fregits amb formatge tendre. En haver acabat i panxa plena es van sentir plens de coratge per continuar cercant. Gairebé no havien sortit de la caseta quan davall una mata varen trobar una estesa d'esclata-sangs que semblava una catifa brodada per les millors cosidores. Les mans no donaven a bastament per recollir tot aquell bé de Déu de bolets.

En Miquel no s'aturava de dir: - Ho veus Tomeu? Has vist quina bona idea?

- Sí que ha estat una bona idea, però fes via a replegar i anem que no em fa gens de gràcia ser per aquí.

- Mira aquella... i mira aquella altra...mare meva! Quin gusté que pas!

Ja havien omplit dos paners quan en Tomeu, cansat de mirar per amunt, per avall, a dreta I a esquerra per si apareixia qualque bubota, va dir: Miquel , anem! Jo me'n vull anar, no m'agrada gens aquesta muntanya i ja tenim esclata-sangs que ens basten per aturar un tren

Cansat de sentir-lo, en Miquel hi va venir a bé partir. Quan varen arribar a casa seva la seva mare no se'n podia avenir. Es va posar a cuinar i va cuinar esclata-sangs dos dies seguits. S'acostava la fira i no volia perdre. Però ves per on, que un vespre en Miquel i en Tomeu, morts de fam es van fer amb dues platades d'esclata-sangs per sopar. Al cap d'una hora o dues a en Miquel se li va inflar el cap, pareixia una pilota de platja. Es va posar vermell com una tomatiga i semblava que havia d'esclatar. En Tomeu va tornar blau i va caure rodó. Sa mare va posar el crit en el cel i entre salves, avemaries i tot un repertori de sants, va preparar-los una tassa d'herbes que li feia la seva padrina quan tenia un mal de ventre ben fort. Els va donar aquella infusió i en Miquel va començar a vomitar, va vomitar tant que només deia que trauria l’ànima. En Tomeu li va envestir per baix, i quasi va cagar l'òs del front. La mare den Miquel seguia resant i llastimant-se. Aquell any no va poder concursar i les ve·ïnes varen gaudir d'allò més de riure per sota el nas cada vegada que es topaven amb ella. En Miquel i en Tomeu es van prometre l'un a l'altre que mai, mai més posarien un peu en aquella muntanya. I conte contat, conte acabat i si no ho creieu ja ho anireu a cercar.

Carritxero

EL MÓN DE LES LLETRES Un bon dia la lletra A es va despertar. Va esmorzar i va anar a fer un volt pel seu poble que era el de les vocals.

Aquest poble estava en una vall entre dues muntanyes a prop de la selva, en un terreny molt gran.

Es va adonar que no podía fer paraules amb les lletres del seu poble i va decidir que marxaria a buscar lletres per formar una paraula molt bonica.

Llavors va adonar-se el que havia pensat:

– Marxaré del poble! –Li va dir la A a la I.

– D'acord, t'estaré esperant, amiga -Li va contester.

Primer va decidir anar a les muntanyes a veure si trobava alguna lletra. Quan va arribar va començar a caminar, a caminar i a caminar fins que va veure apareixer la lletra M.

– Vols venir amb mi per veure si podem formar una paraula? -Li va preguntar la A. – D'acord! -va respondre la M.

– Un moment! Podem formar la paraula MÀ -va exclamar.

– Em sembla que no és gaire interessant, anem a buscar una altra lletra? -Li va insistir.

– D'acord!

Tot xino-xano van anar a la selva. Allà hi havia molta vegetació i molts animals.

– Aaaaaah! -Es va sentir. Van mirar a la dreta i a l’esquerra, i no van veure res. De cop i volta, es va tornar a sentir el

soroll i van mirar cap a dalt. Hi havia la l letra S tirant-se per una liana. – Lletra S! - van cridar la A i la M alhora.

– Ja baixo, ja baixo. Què voleu? -les va tranquil·litzar. Que voldries venir amb nosaltres? - La van convidar. – Deixeu-me pensar.....D'acord -Va dir convençuda la !letra S.

Tornant del poble de les vocals es van adonar que podrien formar la paraula MAS, però els va agradar gaire. Van passar per una corba i es van trobar la lletra C de cara. Com que els va semblar molt bonica la van convidar a anar amb elles.

Amb la lletra C no podien formar cap paraula nova, així que van anar al seu poble. A !'entrada van veure la lletra I, i es van adornar que podien formar una para ula molt maca: AMICS.

A partir d'aquell moment van decidir convidar a totes les consonants del món. I des d'aleshores el seu poble es va dir Abecedari.

Violet

 

HOMENATGE AL MEU PADRÍ

El padrí cada matí

regava el seu jardí

i llegia a la butaca el diari

mentre prenia un got de vi.

Mirava les notícies

i a la vida li treia les brutícies

tenia eines de bricolatge

i una casa i un garatge.

M'agradava xocar-li la mà sempre que al cole ens venia a buscar

m'agradava dinar al seu "restaurant"

per a mi el més brillant.

T'ho dedico amb tot el meu cor

t'ho he fet amb molt d'amor

encara queja no siguis aquí amb mi

vull que sàpigues que ets el rnillor padrí..

Mart

 

PUC SER QUI VULGUI SER EL MEU CARNAVAL

Qui sóc jo?

potser aquella abelleta

tan petita

de cara rodoneta

Qui sóc jo?

potser aquella pagesa

que du una cistella

encara busca la seva ovella

Qui sóc jo?

potser aquell pallasso

mentra dina

fa riure la padrina

Qui sóc jo?

potser aquella bruixa

amb el cabell arrissat

es descambuixa

 

Qui sóc jo?

potser aquella ovella

mentre es belluga

j uga amb una eruga

Qui sóc jo?

potser aquella xinesa

elegant

de perfecte bellesa

Qui sóc jo?

potser aquella elf de llargues orelles

que quan les veies

te'n reies

Qui sóc jo?

potser aquella "Pipi Calzas Largas"

que fent riure

sabia viure

Qui sóc jo?

potser aquell astronauta

que toca les estrelles

i juga amb elles

Qui sóc jo?

potser aquella "Campaneta"

inventora

que tothom l'adora

 

Qui sóc jo?

potser aquella tigre

ratllada

que pel bosc bada

Qui sóc jo?

potser aquella vaquera

ràpida amb el llaç

tot estirant tot el brac;

Qui sóc jo?

potser aquella índia

que canta Nimba Calimba

quan juga a la timba

Qui sóc jo?

potser només sóc jo

puc ser qui vulgui ser

puc ser-ho tot!

Pirimpunxi

 

 

BARCELONA

A Collserola anirem,

quants animals hi veurem.

Al parc Güell aniràs

quants colors i escultures trobaràs.

Quin soroll, que ho sents?

Són les batucades, vénen corrents.

El carrer somrient,

tota la gent molt impacient.

La Plaça del Diamant és molt especial

i molta gent hi ha cantant.

Una ciutat fenomenal,

per a mi, la millor del món mundial.

Estrella 26

 

 

L’ESTEL QUE EM VA ATRAPAR EN UN SOMNI

Tota la ciutat està adormida. Miro cap el cel i veig un gran estel que brilla intensament. No

puc contenir les llàgrimes, tot em recorda a ell. Les seves últimes paraules m'han quedat gravades

a la ment:

" No et preocupis. Cada nit, quan m iris cap al cel,

veuràs un estel que et riurà i aquell estel, seré jo .. ."

Me'n vaig a dormir amb un mal estar enorme. Ha sigut un dia com tots els altres. Bé, com tots els altres no, ara sola i, sense ell.

No aconsegueixo adormir-me. Decideixo agafar el cotxe i anar a la funerària per ser a prop d'ell. Em sento buida, sento que una part de mi se n'ha anat amb ell.

Sóc al mig de la carretera, anava a girar cap a la dreta, com de costum, però en aquest moment haig de dirigir-me cap a l'altra direcció, ara ja no vaig a l’hospital on ha passat tot. Per uns instants, torno a reviure aquells moments tràgics. Encara no sé com ha pogut passar. Els metges deien que ja no hi havia cap perill i que no calia que ens preocupéssim. De fet, jo tenia un neguit constant a dins meu perquè passés algun contratemps en qualsevol moment i, aquest fatídic dia ha arribat per a mi. He viscut la situació més horrible de la meva vida. Només em venen imatges de l'habitació de l’hospital. Una habitació plena de tubs que anaven cap a ell, medicaments amunt i avall, i, de cop, una màquina que ha començat a sonar un molest soroll. Els metges en diuen electrocardiograma, però jo li dic la maquina de la mort perquè quan comences a sentir aquell "pit, pit, pit...", una vida marxa. Una vida que deixa a molta gent aquí, una vida la qual sempre recordaré; la meva vida. M'agradaria que seguís aquí, que pogués gaudir d'ell i que li pogués demostrar que jo també l'estimava tant com ell a mi.

A vegades penso en tot el que vam viure junts, cada somriure, cada mirada, cada llàgrima i cada paraula. Potser només va ser una bonica casualitat, potser sí, pero cree que el destí tenia una raó la qual va fer que aquell dia, en aquell incendi, les nostres mirades xoquessin, plenes de màgia. Com aquell petit detall, un atrapa-somnis tan bonic, amb la seva xarxa i les seves plomes.

 

 

Encara recordo les tendres paraules que em va dedicar:

" -Perquè puguis somiar amb mi, el teu somni quedarà atrapat a la xarxa i es tara realitat... - Puc somiar amb tu?"

I ell va quedar atrapat per sempre, no només a la xarxa, sinó també en el meu cor. Suposo que algun dia o altre ho superaré, però ara mateix em sento tan buida... Cree que ja res serà el mateix, amb ell tot era especial i únic i, ara tot és més fosc I tenebrós. No tinc ànims per res, fins i tot em costa aixecar-me i caminar.

Arribo a la funerària i aparco a la plaça més apartada i solitària. M'omplo de valor, surto del cotxe i entro a dins d'aquell edifici en el qual no m'hagués agradat entrar mai. Entro a la sala de vetlla i arrenco a plorar. Hi ha un parell de persones més, però és com si no hi fossin, l'ambient està molt tens, només fan que mirar-me i no gosen dir res, suposo que per no ferir-me però, amb la mirada ja m'ho han dit tot. A mi tampoc em surten les paraules i ho veig tot de color negre. La solitud m'envolta tot el meu dèbil cos, malgrat que ell està allà estirat dins una gran urna de vidre i encaixat dins d'una capsa de fusta recoberta d'una tela setinada de colors clars. La seva presència em fa tenir el cor encongit com un puny pressionat amb una intense força i em dol fins i tot l’ànima. Veig uns brillants i profunds ulls tan blaus com el mar on em perdo i tot se'm tira a sobre. No puc parar de plorar però, algun dia o altre en tindré un bon record de tot el que vam viure junts. Durant el temps en què hem estat a l’hospital només he pensat a gaudir del moment perquè no sabia com acabaria tot.

Com quan comences a llegir la primera pàgina d'un llibre; saps com comença però no com

acaba. La veritat és que en aquell moment no vaig pensar en el final perquè ens quedava el millor de la història: viure-la

Aquesta era la nostra història.

Atrapa-somnis

 

 

L’INFERN DELS LLIBRES Vaig ensumar les pàgines, una per una. Vaig sentir l'oloreta que fan els llibres vells, vaig palpar aquelles lletres que podien formar tantes paraules. Vaig tancar els ulls i vaig sentir bategar el cor d'aquell llibre, vaig veure volar la seva ànima que, amb impaciència, volia sortir de la història per ficar-se dins la meva ment. Vaig sentir les seves lletres, escrites amb foc, que construïen poc a poc un món on pocs hi podien arribar; que sortien de la pagina en forma de vent, que et transportaven a un lloc on tot és possible i se soluciona amb un "perdó". Eren lletres forjades amb somnis i amb desitjos, amb pors i amb inseguretats, que formen part d'un mateix ésser i que formen poesies, contes o simplement mots que ho arreglen tot. Eren lletres dolces, innocents, llunyanes. Eren lletres que formaven el present, el passat i el futur, que es gravaven dins la meva memòria i es trencaven al cap d'uns anys. Vaig obrir el llibre, ansiosa per començar un nou capítol, i vaig assaborir les primeres paraules, les primeres frases, els primers paràgrafs. Aquella història perduda, escrita amb ploma i pergarní, em feia recordar que els amors de veritat no existeixen. Són, simplement, il·lusions -creades per les turbulències i els alt-i-baixos dels nostres sentiments. Són paraules buides, sense sentit, d'aquelles que les pots repetir mil cops pero que mai seran sinceres. Són promeses, són juraments que mai serem capaços d'acomplir. I l'amor, l'únic sentiment que mai no havia experimentat, em feia plorar en silenci; plorar per aquelles persones que s'havien cregut que algú les podria estimar tant com per morir per elles, plorar per aquells desgraciats que havien demanat a la fada padrina que algú creués l'oceà per abraçar-lo quan tingués fred, plorar per aquelles històries irreals, plenes de mentides. Els llibres, que, segons moltíssima gent, eren objectes buits i avorrits, per a mi significaven molt més que qualsevol persona humana. Perquè tots els llibres tenen una ànima, estan vius. Tots i cadascun d'ells estan alimentats per la força de la nostra imaginació, per l'empemta d'una idea, per l'oportunitat que se li ha concedit, per l'esperança de fer somriure algú. I només les persones que han passat tota la seva vida envoltades de mots imaginaris, de promeses incumplides, d'interessats i de farsants saben que mai ningú t'estimarà tant com et pot arribar a estimar un llibre. Així que vaig girar les pàgines, vaig sentir com bategaven les seves lletres, i vaig sentir com una força em regenerava i m'impulsava per saltar del llit, llar de sornnis i de raonaments, cap al dur món real. Sentia com l'ànima del llibre estenia els seus braços suaus i delicats fins al meu cor, i l'abraçava amb dolçor i amabilitat. Sentoia com un profund lligam ens unia al llibre i a mi, i vaig tancar els ulls, disfrutant d'aquella càlida i agradable sensació.

 

 

Recordo que, de sobte, em vaig trobar al bell mig d'un estret carrer de Londres, sota una pluja intensa i un paraigua transparent. Em vaig palpar els cabells, confesa, i vaig veure que aquells blens rossos i suaus no tenien res a veure amb els meus cabells castanys i arrissats que tothom estava acostumat a veure. Ja no vestia roba negra i calorosa; ara lluïa un vestit de flors vistós i lleuger, que em va sonar estranyament familiar. I llavors em vaig adonar d'on em trobava: la meva ànima havia viatjat fins a l'escenari del llibre que estava llegint. De fet, m'havia converitit en la seva protagonista. Així doncs, ara ja no era una noia de quinze anys que només llegia; ara era la senyoreta Sangster, una dona jove i rebel que lluitava perquè el seu amor fos acceptat per la societat. Però no tot era tan fàcil com semblava; el meu cos havia quedat a la Terra, i només la meva ànima havia viatjat fins a la història del llibre. I, com que cap esperit pot viure sense un cos, m'havia vist obligada a refugiar-me dins el d'aquella dona.

Al principi m'entusiasmava haver deixat enrere la meva antiga vida i haver anat a viure dins el meu llibre preferit. Però no vaig torbar en trobar-li inconvenients; havia estat comdemnada a viure per sempre sota el perfil de la senyoreta Sangster, haver d'ocultar la meva identitat davant de tothom, i haver de compartir un cos que no era el meu amb una ànima desconeguda. Però, el pitjor de tot, és que a la senyoreta Sangster no li agradava gens llegir. No podia veure els llibres ni en pintura, i aviat la meva ànima va haver de quedar reclosa dins la seva propia presó, va ser obligada a reprimir aquell impuls de devorar els relats i les històries desconegudes, va ser conscient de que ja mai més podria sortir d'aquell malson. El cos de la senyoreta Sangster tenia dues ànimes que es debatien etemament per qui moria i qui seguía continuant la historia. Una d'elles se n'hauria d'anar; seria la meva? La d'una adolescent que havia trobat el seu refugi secret dins els libres? O seria l’ànima d'aquella dona tan especial, destinada a viure la història d'amor perfecta?

Precisament els llibres, que tantíssimes vegades m'havien fet creure que estarien sempre allí per ajudar-me i treure'm un sornriure, m'havien enviat a una cosa similar a l'infem. Amb el temps, la meva ànima es va anar debilitant. Ja no podia continuar vivint dins un cos que no era el seu, dins un món desconegut. Els dos esperits que vivien dins l’interior de la senyoreta Sangster la mantenien molt ocupada, ja que lluitaven entre si per seguir lluitant en aquella guerra. I, a poc a poc, la meva vertadera ànima va anar morint. Va morir dins el cos de la senyoreta

Sangster, dins un petit palau al centre de Londres, dins un infem diferent al que estam acostumats a

veure. Va morir perquè ja no hi havia relats que poguessin expressar els meus sentiments, va morir

perquè em vaig adonar que ja res seria com abans. Els llibres havien estat el meu amor

vertader, havien estat aquelles històries que jo creia completament impossibles. I llavors, a punt

d'adormir-me per mai més despertar, em vaig adonar de que l'única persona que t'arribarà a

estimar així com ets tu, ets precisament tu.

Maria el Riu

 

 

UN AVI, UN NÉT I DUES LLIBRETES Dia 21 de març del 2016: Avui, he quedat amb el meu nét Jan. Hem estat xerrant molt, quan m'ha ensenyat un dibuix que m'havia fet i m'he emocionat. Aleshores, li he ensenyat un joc de quan era petit. Hi hem jugat molta estona. Al Jan, li ha agradat però després ha volgut ter una altra cosa. Estavem pensant què fer quan la Maria, la seva mare i la meva filla, em va anunciar que havien de marxar, però que el dimecres també es quedaria amb mi.

Dia 23 de març del 2016: Avui ve a casa molt emocionat i em pregunta què farem. Proposo anar a la plaça Catalunya a donar menjar als coloms. Després, anirem a dinar a un restaurant. A la plaça ens ho passem molt bé i riem molt, sobretot quan uns coloms es llancen a sobre d'una pobre turista que menjava un entrepà. Al restaurant, menjo una amanida i peix. Ell macarrons i botifarra. De postres anem a fora a menjar un gelat. Encara no havia passat tot. Estavem a punt d'entrar al metro quan vam trobar una llibreta escolar. El Jan va dir que podíem intentar esbrinar de qui era. Li vaig dir que dijous ho podríem investigar.

Dia 24 de març del 2016: Avui també ve molt content. Em pregunta que on he deixat la llibreta, i la trec. Primer de tot, ens asseiem al sofà i pensem què podríem fer per saber de qui és. Decidim, primer observar els dibuixos i els escrits. El primer que descobrim és que és d'una nena anomenada Lola. No hi surt cap adreça ni telèfon de contacte. Anem passant pàgines fins que veiem un dibuix d'ella amb una escola al fons. Li ensenyo que al dibuix hi ha el nom de l'escola al fons. Quan li dic, em respon que la coneix, perquè està al costat de la seva escola. Com que encara ens queda un altre dia de Setmana Santa junts, proposo, que la retornem demà. Ell accepta, i em diu que avui hem de pensar un nom per a la nostra improvisada agència de detectius. Mentre el pensem, anem a passejar. Compro una altra llibreta per posar el nom del nostre grup de detectius a la portada i explicar els casos. Quan arribem a casa, dinem i omplim una part de la llibreta amb el nom que ha pensat. Ve la Maria i demà seguiré explicant.

Dia 25 de març del 2016: El Jan arriba d'hora. Agafem el bus i ens dirigim cap a l'escola. Hi

arribem amb pocs minuts i deixem la llibreta a la bústia, perquè l'escola esta tancada. Tornem a

casa contents com un gínjol. Al tornar, el Jan busca la nostre llibreta per apuntar el final feliç

del cas de la llibreta. No la troba i m'avisa alarmat. Busquem durant una bona estona. I aquí

creiem que comença el segon cas. Com que el pis l’hem regirat per a totes bandes I no hi ha

cap rastre de la llibreta, tornem a seure al sofà, a pensar què podem fer. Aquest cop, però

molt més preocupats. Rumiem callats una estona fins que el Jan, fa un bot del sofa. Té un

 

 

somriure d'orella a orella. Em demana que m'esperi assegut. Jo sorprès, obeeixo i surt

disparat cap a la zona del rebedor, la meva habitació i la cuina. Sento uns sorolls fins que

torna al menjador amb una americana de quan jo treballava i un barret que m'havia posat

en poques ocasions. Sincerament, només li faltava una pipa per ser un detectiu de pel·lícula

anglesa. Enfonsa la mà a la butxaca i en treu la nostra libreta. Sospiro alleujat i em diu que la

tenia a la seva jaqueta. Ens fem una abraçada. Com que se'ns ha passat la noció del

temps, dinem molt ràpid i sobretot tard. Ve la Maria. Ja no veuré més el Jan durant la resta

de la Setmana Santa. Però igualment, m' ho he passat molt bé i el Jan m'ha fet sentir com un

nen. Me l’estimo molt.

 

 

P... .O... R

Una paraula curta, però plena de temor

A qui li agrada la por? No m'agrada la por,

però, i si en tinc?

Em pots fer un favor? Abraça'm ...., la mare ho feia. La mare em deia: no tinguis por, perquè ja s'acosta la claror. Ella no em deixava tenir por perquè no era la solució.

Ara la mare no hi és, la busco tots els dies, ella no sap on som,

i el pare cada dia té un mal son. Cada dia fujo del dimoni a Idomeni On és tothom? Per què no ens ajuda aquest món?

No és justa la vida! !

no hi ha sortida ... Cada dia ens diuen, tingueu paciència,

i qui m'ho demana, no té ni decència. És molt trista la guerra, sobretot quan on passa, és a la teva terra. Fora tanques, fora bombes, JA NO VOLEM MÉS TOMBES. Que surti el Sol, per il·luminar el nostre dol. Prou por, prou guerra, volem pau,

per la nostra terra.

Dedicat a totes les persones que fugen de la Guerra

 

 

CANT A LA PLUJA Quan la pluja no sap ploure

els camps es queden ben secs,

es moren les arrels dels roures

i s'entristeixen els ceps.

Quan la pluja no sap ploure

ja no veiem camps verds,

les vaques ja no poden beure

perquè els rius estan secs.

Quan la pluja no sap ploure

l'aire està molt espès,

tenim problemes per moure'ns

i ens posem malalts molt més.

L'aigua és vida,

l'aigua és verd.

Vine pluja estimada

que ens aniràs molt bé.

awesone

 

 

VESPRES MIRANT EL MÓN Camino pel cel i a vegades porto vel. Transeünt de l'univers visito algun parent volant a tort i a dret.

Cinc puntes tinc per aixó tan rapid vine. Totes les altres em tenen e nveja Ja que, de la bellesa, jo en sóc la princesa.

Hereva del Sistema Solar el meu pare és el Sol, i jo, l’Estrella Polar, passo els vespres mirant el món.

Si tu, humà, t'hi fixes bé,

em veuràs a mi mirant-te també.

Galaxia

 

 

PERSONES

 

 

ELS COLORS DE LES ROSES

 

 

EL METRO I JO

El metro és l’aventura dels escarbats

És un lloc gran

On és difícil trobar menjar

També estan les rates

El metro és com un tren

Una pantalla que surt bla, bla, bla, bla.

Molta gent.

Sóc una mica tafanera

Miro els telèfons mòbils

Em renyen una mica.

-Propera parada Urgell…

Vaig amb la meva mare de compres

A la Plaça Catalunya

I miro les pantalles bla, bla, bla, bla.

I per tornar a casa a la mateixa parade

-Propera parada Urgell…

Gat

 

 

POSTA DE SOL Tot borrós, molt confús. En fregar-me els ulls, hi començo a veure arnb més claredat. Miro per la finestra, uns foscos núvols s'acosten, plourà. Enfonso el meu petit cosset en el llit. El pare no hi és, normalment em desperta ell, rient perquè badallo de manera sorollosa.

Però avui no sento el riure del pare.

Fixo la vista i intento desxifrar l’hora que marca en el gran rellotge de paret que tinc penjat a l’habitació. Com que encara estic aprenent ai xò dels números i les hores no en trec una decisió molt precisa. Però veig que és tard. Hauria de ser al col·legi, suposo.

Seguidarnent, arriba la meva mare plorant desconsoladarnent. Em veu. Respira fondo i s'aclareix la veu discretament. M'adono que no vol que la vegi així o que vegi que passa res, doncs bé, faig veure que no he vist res. Sense dir res, es dirigeix cap a mi i m'agafa en braços. La noto tensa, rígida, no entenc què pot haver passat. Em vesteix i em porta fins el cotxe. Està tremolosa, té els ulls vermells i inflats. M 'estranya que no faci broma o em miri somrient d'aquella manera tan... tranquil·litzadora. Avui té la mirada perduda. Em lliga el cinturó sense mirar-me directament als ulls. No entenc res, estic perdut. El cel s'enfosqueix de mica en mica. Sense estar gaire segur de si he fet alguna cosa malarnent o no, faig una profunda respiració com em va ensenyar el meu pare i pregunto:

- Què passa mare? Per què no vaig a cole?

Un silenci incòmode omple el cotxe durant uns segons. Llavors, recordant que normalment és el pare qui m'acompanya a cole, pregunto:

- I el papa, mare?

- Avui no ve. La veu de la mare és debil, a diferencia d'altres dies. Sense tocar més el tema del pare i canviant de tema pregunto com qui no vol la cosa:

- I cap on anem?

- Anem a una... festa arnb tota la família, ens ho passarem molt bé.

 

 

- I el col·legi? - Avui hi ha festa.

Sóc petit i segurament no entenc el món com "els grans", però sí que conec la meva mare, i jo sé que no és veritat que no hi ha col·legi. Però bé, com que anem a una festa, no dic res.

La mare em diu que hem arribat. Plou estrepitosarnent. A primera vista, no em sembla un bon lloc per fer una festa. A més, esta llunyet de la ciutat, però bé, mentre hi hagi molts caramels... Llavors, se m'acudeix que, segurament, el pare m'estarà esperant allà dins per donar-me una sorpresa. Entro agafat de la mà de la mare. Aquesta pregunta alguna cosa que no aconsegueixo entendre a la recepcionista, que assenyala una porta que hi ha a la seva esquerra. Seguidament, creuem el llarg passadís . que hi ha darrere la porta fins a arribar gairebé al final. De sobte la meva mare es para davant una porta amb un tres ben gran a sobre, agafa aire, i entra. Jo, al seu darrere. Quanta gent que ha vingut a la festa! Però allà n'hi ha uns que ploren. Quina festa més estranya. La mare em deixa amb l'à v i a i se'n va a parlar amb el tiet. Intercanvien unes paraules i un parell d'abraçades entre plors. El tiet té unes ulleres molt negres i els ulls vermells. No ho entenc, quina festa més rara. I no· hi ha caramels! Aleshores recordo la sorpresa que se m'havia acudit que em donaria el pare. Busco per la sala. M'aixeco, miro, no el veig per en lloc. Em giro, i veig la meva mare parlant amb l'àvia. Abans no m'hi havia fixat pero la "iaia" té un aspecte horrible. La meva mare plora.: A fora plou. Em comenyo a atabalar. Quan acaba de xerrar, em dirigeixo cap a la meva mare i li demano de marxar:

- Mama... vull marxar... aquí hi ha molta gent i el papa no ha vingut, no m'agrada aque.sta festa..

La mare em mira. Els ulls se li envermelleixen de cop. M'abraça. Puc notar perfectament com plora.

Seguidament anem a veure.un espectacle (segons m'ha dit la mare) molt avorrit a l'església. Tothom plora. I després, no sé perquè, mirem com uns senyors tot seriosos guarden una gran capsa a la paret. Quines idees! Pero a mi el·que em preocupa és què se n'ha fet del meu pare. Per tant, pregunto indirectament a la meva mare. - Mama, a aquesta festa li falten dues coses. La primera, caramels. Molts caramels! I la segona, el pare i el... riure del pare.

La mare vacil·la un instant. De cop, esclata a plorar. Li poso la mà a l’esquena. No sé que dir-li, no sé què pensar ni què fer. Em desespero. Seguidament, tot passa lentament I avorrida. Fem un dinar tota la família. La mare, l'àvia, el tiet... molts ploren. La mare té una mirada perduda, com si mirés al vuit. Pero passen els dies i passen els dies... I encara recordo que des d'aquell dia, no he tomat a sentir el riure del meu pare. Des de llavors, han vingut moltes pluges; . però amb el pas del temps, totes desapareixen deixant tan sols un quants bassals i sempre, sempre, acaba sortint el sol.

Jo mateix

 

 

CAP AL NO RES

Ja era tot fosc, vaig entrar silenciosament a casa escoltant tot aquell terrible soroll de les bombes esclatant sobre les cases del costat. Tenia por, tenia gana i ja no em sentia les cames. Era estrany, ja que casa no estava la mare ni tampoc el pare.

Vaig caure mort de son quan de sobte vaig sentir com algú plorava. Vaig acostar-me i vaig veure a la Suhalia la meva germana petita. Deia que havien entrat a casa i s'havien emportat els pares. Jo tan sols tenia 14 anys en aquell moment, què podia fer? Quedar-me a casa? Marxar? En aquell moment estava confús, no aconseguia tenir les idees clares. Vaig pensar que el millor que podíem fer en aquell moment era dormir, demà ja seria un nou dia. Eren les sis del matí quan vaig sentir que algú em despertava impacientment, era el meu germà gran, Saïd, de 18 anys i la meva germana gran, Sallí, de 16. Deien que havíem de marxar el més ràpid possible i no ens van voler donar explicacions, deien que no hi havia temps per això. Així que no eren més de les set del matí, quan el Saïd, la Sallí, la Suhalia i jo, Samin, ens embarcàvem a una aventura cap al no res.

El meu germà i la meva germana gran estaven estranys, no deien res. Quan ja portavem una estona caminant vaig preguntar on anàvem. El meu germà gran va dir que ens dirigíem cap Alemanya i que marxavem de S íria. Vaig quedar-me quiet. Marxàvem? Com? I els pares? El meu germà no va respondre. Passats uns minuts, em va dir que m'acostés i em va posar una mà a sobre l'espatlla, i em va dir:

Marxem d'aquí, anem un país on començarem una vida nova, i els pares...

I els pares quà? - vaig preguntar jo inquietament. Els pares ja no hi són.

Què vols dir que ja no hi són? -vaig preguntar més inquietament encara. Han mort.

Jo no vaig respondre. Em va abraçar, i no vaig poder sostenir-me les llàgrimes. També es vanacostar la Sallí i a la Suhalia i tots quatre ens vam abraçar com mai ho havíem fet. En aquell moment havíem de ser forts. El Saïd i la Sallí van dir que avui agafaríem un cotxe i aquella nit sortiríem de la frontera. Sortir de la frontera? Els tres, menys Suhalia que era petita, sabíem perfectament que allò era gairebé impossible, pero bé calia intentar-ho, no?

Ja eren les 12 del vespre quan vam arribar a la frontera. Allà el meu germà gran Saïd va aconseguir una furgoneta, no em pregunteu com, mai m'ho va voler explicar. Ell no tenia el carnet de conduir

 

 

però sabia conduir gràcies al meu pare. Però en aquell moment, allò era el que menys ens importava, ja que el cas era que d'alguna manera o altra, havíem de creuar la frontera, i cap dels quatre sabíem com fer-ho. Vam arribar al punt on es creuava, allà estava ple de gent, suposo que tots volien el mateix que nosaltres, i que si estaven allà era perquè no podien sortir. Però a vegades, la vida et torna tot el mal que t'ha fet, i d'alguna manera t'ho recompensa, allò era el que havia passat, no vam saber com, ni per què, però el fet es que vam aconseguir creuar.

Van passar dies i setmanes, vam creuar camins, pobles, ciutats i muntanyes, fins al final, arribar al nostre destí, Alemanya. Vam arribar a l'estació de tren de Rosenheim. Em sentia sol, desorientat, insegur i patia per la meva germana petita, que s'havia posat malalta, i ni tan sols teníem medicaments. Teníem molt fred i pocs abrics per escalfar-nos. Érem allà tots quatre amb els ulls plorosos i sense paraules. De cop i volta, com si fós un àngel, es va apropar a nosaltres, una senyora gran, d'ulls blaus, cabell gris i amb una mirada entranyable. Ens va preguntar què ens passava i com vam poder, li vam explicar la nostra història. Commoguda, ens va donar la seva mà, ens va pujar al seu cotxe i ens va acollir a casa seva. Semblava que gràcies a la sopa calenta, les mantes i tot el que ella ens oferia, la vida tornés a tenir sentit per a nosaltres, a pesar de la tristor que ens envoltava. Vam dormir tranquils.

Al matí, ens vam despertar i la senyora Egmont ens va dir que ens duria a l’hostal d'un parent seu que ajudava als refugiats de guerra. L'hostal de Sonneschein. Allà ens van acollir i ens van ajudar a sobreviure d'aquell infern. Va anar passant el temps i ens vam anar adaptant a aquella nova vida, resignats del què ens havia tocat viure a nosaltres i a molta altra gent. En Carl, el propietari de l’hostal, era un senyor gran i savi. No s'havia casat mai i no tenia fills, per això, crec que ens va agafar una estima especial. Vam aprendre d'ell grans consells i poc a poc, vam poder anar aprenent quer es tornaria a ser com abans. Els pares ja no hi eren i nosaltres havíem de ser forts i tirar endavant.

Passat els anys, el Carl es va posar malalt i ens va demanar ajuda per poder portar l’hostal i nosaltres, amb gran il·lusió, li vam dir que no patís, era el moment de tomar-li tot allò que ell ens havia donat. El meu germà gran, Saïd, es va posar al càrrec i amb el temps i la dedicació, vam fer de tot allò un grandíssim hostal. Ara, passat el temps i ja sense en Carl i la senyora Egmont, hem pogut guardar el seu record amb aquest preciós hostal, acollint les necessitats dia a dia, i donant ganes a tothom per continuar endavant. I aquí acaba la nostra història. Vam passar una etapa de la nostra vida dura, molt dura però al final d'una manera o altra vam aconseguir ser feliços.

Pizza

 

 

PENSAMENTS D’UN ARBRE

La Nora era una noia normal: era alta, de cabells llargs i rossos, estudiosa... Tenia una vida normal i corrent. La seva mare va morir quan era petita, pero ella no demostrava mai dolor per la seva trista pèrdua.

El Tom era el seu rnillor amic. El va conèixer fa cinc anys, quan arribà a la seva escola a causa d'un intercanvi d'estudiants, i finalment va decidir quedar-se a estudiar allà. Ell estava enamorat de la jove noia, però el cor de Nora sospirava per una altra persona. Per això, ella només el veia com un amic.

Va ser l'últim dia del curs quan el Tom la va convidar a anar a dinar a un camp molt bonic apartat de la ciutat.

Era agradable pensar que en aquell lloc tan especial mai no es sentia el soroll dels cotxes o l'ambient de la ciutat. Els dos amics van menjar i van descansar sobre l'herba seca sota una gran olivera que s’alçava al costat d'una mata de flors vermelles com la sang. Tot era perfecte: el càlid sol, la brisa acariciant suaument el blat... Tot, fins que el Tom va decidir explicar-li a la Nora el que sentia per ella. Va fer malament en dir-ho.

La noia es va veure en una situació molt incòmoda. Com li diria que el seu cor sospirava per un altre noi? Ella es va quedar tan sorpresa que mil coses li passaven pel cap, voltant com baldufes que no aturaven de moure's. Mentrestant el Tom esperava una resposta, les seves esperances fugien i poc a poc s'arrencaven deixant el seu cor petit i encongit, al descobert. El noi va seguir esperant impacient fins que les paraules sortiren de la Nora amb un filet de veu:

Em sap greu Tom- va dir tan sols. Ell ho va entendre tot d'una i sense articular ni un so més, abandonà el camp deixant a la Nora sola.

Després que marxés, ella es quedà observant les flors vermelles. Va ser llavors quan va veure una estranya planta que destacava entre les altres pel seu color turquesa i la seva peculiaritat. La noia es va acostar amb curiositat a la planta i unes branques que derivaven d'aquesta, se li van enganxar al peu. Ella es va intentar lliurar de la "mala herba" i l'únic que la flor va fer en contra seva, va ser l lançar un nèctar desconegut que la va immobilitzar per complet. En aquestes circumstàncies, no podia somriure, ni caminar, ni fer res ... tot i que sí podia veure el que passava al seu voltant.

Passava el temps i la jove seguia sense poder-se moure ni expressar-se.

 

 

Malgrat això, la Nora podia veure coses, coses magnífiques pero també veia el dolent que anava passant. De cada vegada estava més enganxada a aquesta flor i anava adoptant una forma difícil de distingir i un color verdós a la pell. Al llarg dels anys, la Nora seguia al mateix Iloc, sense dir res, com si s'hagués oxidat fins al punt de no poder-se moure. Tampoc envellia, el seu cos encara era el d'una nena de 14 anys i mig sense haver-se desenvolupat del tot.

Potser no era conscient del que li passava però seguia veient coses. Un matí, aquest camp de blat, l'últim lloc en el que va veure al seu amic, ja no hi era. Durant mesos, els picapedrers havien treballat en aquest terreny adaptant-lo per convertint-lo en un gran abocador. Dia rere dia diverses persones passaven al voltant de la Nora, o el que quedava de ella, pero ningú s'adonava que hi era, tots la ignoraven com si fós una pedra insignificant.

Allò que a la Nora li va semblar un matí, en realitat havia estat molt de temps, ja que a l'instant de quedar aferrada a la flor per culpa d'aquest líquid tan potent, va perdre la noció del pas del temps.

La noia seguia tenint aquest verd a la pell, però cada vegada era un to més i més intens. També havia canviat de forma, ara molt semblant a la de la planta que se li va enganxar a la cama. Poc a poc anava aconseguint més fermesa, com si d'una tija es tractés, i se li escurçaven les extremitats com si d'un moment a l'altre li desapareguessin misteriosament.

Com el Govem de l'Estat no es podia permetre aquest abocador, durant els últims mesos hi va haver molts conflictes entre els empleats. Es van donar lloc a moltes protestes i manifestacions. Alguns es van posar d'acord per cremar contenidors i bidons del servei. Un noi que formava part del personal, va empènyer un d'aquests bidons en flames per una rampa, disposat a destruir tot el que se li interposés per davant.

En aquest moment la Nora, que ja s'havia convertit en una flor idèntica a la que la va atacar envaïa la seva trajectòria. En un instant la planteta va ser arrencada del sòl amb força i cremada per les flames del dipòsit, deixant un rastre de cendres. Les llums i els focs de l'abocador es van apagar deixant-lo en un silenci fantasmagòric. Al final del terreny, es podia veure la forma humana del cos desplomat a terra dèbilment de la Nora. Estava segura de que seguia viva perquè va començar a recordar: el Tom, el camp de blat, la brisa i les paraules que acariciaven suaument els llavis del seu arnic.

En aquest moment en que ella apareixia estesa al terra de l'abocador, va passar alguna cosa. Una llum interior semblava que lluitava per sortir fora del seu cos, deixant al descobert unes petites branques que es projectaven cap afora des del seu cor. De cada vegada hi havia més i encara més. De les branques, penjaven les fulles, i en els fulls havien uns fruits similars a les olives madures. Llavors, aquest complex de branques va començar a créixer alçant una gran i noble olivera on el record del seu amic penetrava al seu interior en forma de sàvia.

Van passar els anys i l'entorn al voltant de la noia va anar canviant.

Actualment, l’olivera de la Nora es troba a prop d'una església. La gent la visita contínuament en

 

 

sortir de rnissa i seuen al banc que hi ha sota la seva ombra. Ningú mai va saber la història d'aquell arbre tan misteriós, perquè ningú va aconseguir donar amb les paraules.

La gent del poble parla sovint de la Nora. La seva desaparició encara avui és un misteri, però tots estan d'acord en lo especial que va ser la nina anys enrere.

Amb el temps, ja no importaven els successos que li van passar, sinó que sempre va ser bondadosa. No se sap molt bé per què, però des de l'aparició d'aquella olivera, la gent del poble la relaciona amb la Nora. Ara aquell arbre és conegut com un símbol d'esperança i empara.

Cada dia, en acabar de dir missa, en Tom acaba les seves tardes assegut al banc sota l'ombra de la Nora.

Onze

 

 

HI SERÀS QUAN DESPERTI?

Fa setmanes que no sé res de tu, però puc sentir la teva veu quan intentes reposar. I si quan desperti ja no hi ets? No sé si no dormir-me o no despertar.

Em diuen que encara hi ets, però no tinc coratge d'entrar. Tinc por a viure sense tu, algú més em sabrà estimar?

Et sento respirar si m'apropo a l’habiitació,

Te’n recordes de mi?

És el meu únic temor quan em diuen que el gegant no s'atura de fer camí.

Em destrossa arribar a pensar no tornar-te a agafar la mà, i tan sols poder-te besar a través del vidre de la fotografia que vam guardar.

Quan em miraves i somreies tornava a ser aquella nena de sis anys, ara ja no sé si em reconeixes i aquella nena ja no té més que danys.

Abans d'anar-me'n a dormir, padrí recorda'm que mai no em deixaràs sola, promet-me que hi seràs demà al matí,

i jo et prometo que seré forta quan arribi l’hora.

Shorbeta

 

 

PLUJA DE TARDOR

Cauen les fulles

cau la tardor.

No hi ha paraules,

només hi ha records,

no sento cap riure,

·' sento molts plors.

Es tanquen els ulls,

s'obre el meu cor,

adéu primavera,

moren les flors.

Cauen les fulles cau la tardor.

Neixen nous odis,

moren amors,

siguem tots sincers,

no més rumors,

donem-nos la mà,

no hi ha rancors,

mor l 'esperanya,

no creixen nous brots.

 

 

Cauen les fulles,

cau la tardor.

No hi ha ningú,

tothom ha marxat,

no trobo aixopluc,

ningú al meu costat.

Comença a ploure,

El sol se n'ha anat,

I com al meu cor,

plou al gran prat.

Cauen les fulles,

cau la tardor.

 

 

CANVIA EL TEU PUNT DE VISTA

"Amor amb obsessió,

Sí, és amor,

Control i possessió,

Pot ser amor.

Si faig alguna cosa,

Ho faig pel teu bé,

No sortiràs de casa,

No ho tornaràs a fer."

Tancada, atrapada,

Ferides que no es tanquen,

Llàgrimes de sang,

Cicatrius que avui sagnen.

És dificil, realment,

Callar i no dir res,

No respondre al que diu la gent,

Explicar-los que l'amor ja no hi és.

Fes un pas endavant,

Explica la teva situació,

Que hi haurà gent al teu costat,

Amb una solució.

 

 

Perquè al final, l'amor,

No és plorar, és estimar,

És passió, no dolor,

És tenir respecte per qui tens al teu costat. I si creus que així has d'estimar en aquest món, si creus que manipular és sinònim de comprendre,

Que sàpigues que això té un altre nom,

i es diu violència de gènere.

Timeproof

 

 

L’OCA

 

 

EL POBLE DEL MEU AVI

Aquest és el poble del meu avi. Vaig a l'estiu amb els meus cosins. Em passo el dia jugant a futbol. Vaig a la piscina de Sedó. L'àvia cuina molt bé els macarrons, m'agraden molt. Els meus cosins són el Roger, I'Arnau i I'Arlet. La llàstima és que als meus avis no els agrada el futbol i a mi m'agrada moltíssim. Sóc del Barça. Al poble va morir la meva gossa Puca el dia 1O. Estic molt trist. Jo jugava molt amb la Puca!

Independència

 

 

TOT ES POT

Viure en pau es pot,

l'escalfament global es pot parar,

com està Espanya es pot canviar,

la guerra de Síria es pot aturar,

L'estat islamices podría parar,

els papers de Panamà es poden esbrinar.

El món esta malament,

però existeix una única opció d'arreglar-ho:

intentar-ho, intentar-ho i tornar-ho a intentar.

Tot ha d'anar al revés,

si estàvem bé i es crea el mal doncs ara al revés,

si estem malament s'ha de provocar el bé.

I per això hem de reciclar, canviar de govern,

Detenir la catàstrofe de Síría, detenir als jihadistes

I resoldre el misteri deis papers de Panamà.

Sé que és difícil pero estem convençuts de canviar el món,

Perquè sí que es pot.

El maestro Dalai Lama

 

 

'

A LA LLUM D’UN FANAL

S'ha fet fosc. Un sol fanal il·lumina el carrer, solitari tot i que no és gaire tard, amb una llum ataronjada que dóna als arbres del carrer un aspecte melancòlic. Els llums de les finestres estan oberts. Passa una noia.

"He fet bé? L'he vist amb una altra dos cops, i no em penso passar la vida perdonant-lo un cop rere l'altre. Tot i que, segons com, ho voldria. Perquè vull estar amb ell. La manera com m'ha mirat quan li he dit que tallàvem, amb aquells ulls grossos i marrons que són capaços de fer-me rendir a qualsevol cosa... I si és la meva ànima bessona? I el perdo per no saber perdonar? Podré deixar mai d'estimar-lo? Potser mai més trobaré algú que m 'estimi. Em sento molt sola. Ho estic. Sempre m'acompanya per aquest carrer. O m’acompanyava. Per què em sento tan malament si he fet el que havia de fer? Aquest nus que sento al pit que fa que em costi empassar saliva és angoixa? O és un avís? Ve una persona per allà. Millor que m'eixugui les llàgrimes que ningú em vegi plorant." "Les dones són molt complicades! No poden conformar-se amb el que tenen i ja està? No, senyor! L'una vol que em divorcïi i l'altra em remena els calaixos a veure si hi troba algunes calces que no siguin seves (de veritat em creu tan estúpid com per fer-.ho amb un. a altra en el

mateix llit on dormo amb ella?). I mentrestant la primera insisteix i insisteix i insisteix i insisteix que deixi la que em remena els calaixos. On anirem a parar? Jo, mentrestant, encara que la meva opinió ·no sembla que importi a ningú, ja estic bé. Sí, gràcies, estic bé. La meva dona té tot el que es pot desitjar: és responsable, centrada, fa les feines de casa, cuida la família... Bé, li falta una cosa. Li falta...en fi, el que em dóna l 'amant. Mira, ve una velleta._ És que no em puc lliurar un sol instant de les dones?"

"Déu meu, senyor! Com creixen els néts! Què deuen estar fent, ara? Quan m'han cantat aquella cançó... Ja veurà l’Antonieta quan li expliqui que bé que canten els meus néts. Ella sempre presumeix dels seus però l'únic que sap fer és malcriar-los. Ai, quin mal d'esquena, hauré d'anar al metge. A veure si m'acompanya la Francisca. La dona és més tafanera... Però almenys és xerraire, que la Camil·la... I demà aniré a visitar la Pepa, si Déu vol. Sort que l'han deixat sortir de la · residència perquè la pobra no podia més. És que la seva filla la té com esclavitzada! Més val que no em fiqui en la vida dels altres, però... Aquella filla no li deixa fer res. Pero és que res, eh? S'aixeca?

. No, ja ho fa la filla. Va a comprar? No,· la filla. Cuina? La filla. Es renta les dents? La filla. I el

 

 

seu fill encara pitjor! És tot el contrari, passa d'ella. Per sort a mi no m'ho fan els meus fills... I els néts m'estimen molt. Ai Déu meu, un captaire! Pobre home, li donaré alguna coseta."

"Que bé, una iaieta! Les iaies sempre et donen alguna cosa. Al contrari dels joves, que em miren amb fàstic. Ja els agradaria a ells estar així! És que els rics neixen per ser egoistes. Jo voldria ser ric. Avariciós, malèfic; egoísta, però ric. Molt ric. Tenir ties que em volguessin pels diners, una roba · nova cada dia, una .casa a cada lloc car que m'agradi i uns banquets enormes. Pe rno parlar de la meva magnífica col·lecció de cotxes cars. I seria cruel, i acomiadaria els treballadors, i tindria diners en un compte suís, que guanyaria en un negoci on esclavitzessin nens. Perquè és això el que fan, oi? Enriquir rics i empobrir pobres. Així funcionem els humans i aquesta gran tifa a què diem societat. Tot el·· que m'ha donat a mi aquesta societat perfecta ha estat un ajuntament que se'm quedés la casa, una dona suicidada i el trauma d'una guerra antiga que no recordo ni per què era. Mira, ve un noi jove. Segur que pensa que els seus petits problemes són els més importants del món." "Vull ser algú altre. Ni que sigui aquest captaire d'aquí, que es passa el dia assegut i no ha d’aguantar les burles dels companys de classe. No puc més. Em suïcido? Què li dic avui a la mare quan em pregunti com se m’han tomat a trencar les ulleres? A l'escola, jugant a bàsquet. O he caigut. O no, és que m 'he entrebancat sol. O no, és que m'han pegat, pero no et preocupis, eh? Tu tranquil·la. Ningú em vol al seu costat. Uns han posat motxilles i carpetes a una cadira perquè no hi pogués seure. Passen pel meu costat i riuen. Tan detestable sóc? No sé a qui recórrer. No puc més.

La humanitat és cruel. Qui d 'aquests que ara riuen quan em peguen no seguirà un Franco, un Hitler, quan sigui gran? Suposo que el que necessiten per ser feliços és veure que hi ha algú que està pitjor que ells.. Deia un savi: "Odio la humanitat, però estimo l'home" o alguna cosa així. Jo odio la humanitat i cada humà que la forma. Ve una dona per allà. Aguantaré fins la seva edat? Si tot segueix així no: Si algú, tan sols una persona, se m'apropés i em mirés els ulls i em digués: "t'ajudaré" o "t'aprecio" o "em caus bé" o "no els facis cas"..."

"Com he deixat que sortís aquesta nit? La nena se m'ha fet adolescent de cop. Fa dos dies tot era: "mama, vine", "mama, t'estimo", "mama, jo més"... Ara res, tu. Només fa que queixar-se. Avui perquè no la deixo. sortir, demà perquè no té temps de fer els deu.res, l’endemà perquè vol

un jersei nou... Un dia em vindrà embarassada. M'imagino els titulars de les notícies:·"Mare no sap controlar la seva filla". I ja està, en res ja sóc àvia. I vigila no li diguis res quan se'ns rebel·la, que llavors se'ns enfada! No entenc els adolescents. Quan jo tenia la seva edat no em queixava, ni sortia, i em passava el dia ajudant la meva mare. Si la meva filla m'escoltés li dirIa: _ no tinguis mai fills adolescents, no hi ha qui els aguanti! Bé, ni fills ni filles, ja s'entén." Ja no queda ningú al carrer. La llum del fanal pampallugueja uns instants. Algú mira el carrer des de la finestra. La gent, tancada a casa, pensa en els seus problemes sense veure la sort que tenen _de poder tenir l 'escalfor d'una llar. Des de fora el carrer, es veu com es van apagant els llums de les finestres. Només en queda un. I, de cop, s'apaga. L'única llum que es veu és el fanal. A terra hi ha un tros de vidre. S'hi reflecteix la lluna. Els núvols que la tapaven s'han esvaït i ara la seva llum fa que les estrelles semblin insignificants. A elles no els importa. Estan a anys llum. Algunes ja ni existeixen, i el que veiem és sols la llum del que van ser, l'últim alè que ens van enviar. Es van sentir soles en morir enmig d'aquest univers tan immens? Se sentien més importants si . algú les mirava? Les trobarà a faltar algú? Lux

 

 

(

CARTA A NINGÚ

Cansada. Desesperada. Sola però envoltada de gent sense nom. L'únic que heu de saber de mi és que sóc una refugiada siriana de setze anys i he decidit escriure aquesta carta -que mai llegiràs- per recordar tot el que he passat.

Fa temps que m'estic aquí a ldomeni, Grècia, on mai passa res a part que cada dia arriba més i més gent i que les provisions de menjar i roba són cada cop més petites i les barraques on dormim són cada cop més precàries. Els dies passen i amb ells els mesos i amb ells les estacions i aquí res no canvia. Ningú veu res del que ens havien promès des d'Europa. L'únic que ha canviat són les notícies que porten els refugiats, estan posant tanques i filferro espinós a les fronteres perquè no passem.

Sóc enmig del Mediterrani, o més ben dit, al mig del no-res amb tempestes i di.es calmats en un

vaixell a. mb més anys que jo i amb més persones a bord de les que pot suportar. Aquí només hi

veig aigua i més aigua fins on m'arriba la vista.

Hem preferit pagar per aquesta plaça en el vaixell que morir-nos de sentiment a Turquia i que no ens deixin passar i ens tornin a Siria. Tots estem morts de por, fins i tot el pare té por d'haver-hi de tornar i participar en una guerra civil que ningú volia que comencés però que va esclatar i no sembla que hagi d'acabar fins que l'últim sirià se'n vagi del país o hi mori per defensar la seva causa.

Encara estem a Turquia on amb una mica sort i els diners que el nostre pare tenia estalviats, sobretot gràcies als diners, demà podrem pagar el viatge que les mafies ens ofereixen fins a Grècia. Les mafies, les odio encara que siguin la meva salvació i la de molta més gent. T'estaries preguntant que perquè les odio. Les odio perquè s'aprofiten de les desgràcies d'altres persones per enriquir-se i et fan pagar tres mil euros per persona. En el vaixell hi anirem la mare, el pare i jo però tu no ja que, de fet, no vas ni poder començar aquesta bogeria de viatge cap el que se suposa que serà una vida millor. Per fi crec que ja som a meitat del camí, ja som gairebé a Diyarbakir. Esperem trobar-hi l'home del qual ens han parlat tant durant el viatge. Diuen que aquest home t'aconsegueix passatge en un vaixell, un car passatge però un passatge a la fi. Però primer hi hem d'arribar.

 

 

Ja fa unes dues setmanes, que caminem acostant-nos a Turquia i sembla que no s'hagi d'acabar mai i comença a fer fred perquè comptavem que arribaríem abans que comencés l'hivern però sembla que ens vam equivocar en això també. Si l'última vegada haguéssim fet millor els càlculs tu encara series amb nosaltres i aquesta carta no l'hauria escrita mai.

Per fi hem sortit de les zones de combat! Espero que el viatge sigui una mica més tranquil i no veure més fileres de fum a la llunyania. No més bombes, no més armes, no més violència, si us plau.

Fa quatre dies que vam sortir del poble que m'havia vist créixer i formar-me com a persona, on el pare tenia la botiga d'informàtica del poble, gràcies a la qual tu i jo vam poder estudiar durant uns quants anys. Recordo quan dèiem que no volíem anar a l'escola,·que no podíem més amb ella. Et diré una cosa: ara no hi ha cosa que desitgi més que poder tornar a l'escola, ja que significaria que ells mai van arribar al nostre antic poble.

Ahir vam sortir de casa deixant una vida enrere i a un familiar també. Feia una setmana que van arribar les notícies que Estat lslamic havia guanyat encara més territori i que passaria pel nostre poble i vam decidir que el millor seria marxar abans no fos massa tard, encara que al final va ser massa tard.

Si hem aconseguit fugir del poble és gràcies a tu. Hem pagat un preu massa alt. Per culpa meva hem sortit tard, m'havia d'encaparrar a agafar el maleït àlbum de fotos on teníem totes les fotos i records, records que ara només em parlaran de tu i que ja no seran feliços quan hi pensi.perquè tu ja no estaràs amb mi per recordar i riure junts.

Marxem corrents de casa, sentim els motors dels cotxes que entren a la ciutat. No ens donarà temps d'escapar-nos d'ells. I al final ens van veure i primer no ens van fer cas fins que un d'ells es va fixar que jo era una noia i em va voler agafar. Vam c om e n ç a r a córrer més ràpid però ens van atrapar i em van agafar i m'haguessin fet de tot i més, si no m'haguessis vingut a salvar. Els vas insultar i vas córrer en direcció contrària a nosaltres perquè em deixessin anar. Per mala sort va funcionar i ens vas donar el temps suficient per fugir fins que vam sentir un tret i el teu cos caient a terra, sense vida. Et vam deixar enrere ja que no volíem perdre ningú més.

Gràcies a aquest acte de valentia que vas tenir per salvar la teva germana -dos anys més petita- t'escric aquesta carta que mai ningú no llegirà.

lmoto

 

 

DIES DESCOLORITS

Dia 19 de febrer de 2013 "petons de revista entre llums de neó"

M'he penjat d'una noia, baixeta, d'ulls entremaliats, cabell castany i pijeta, molt pijeta... em balla el cap només pensar en ella. Donaria el que fos per compartir deu, vint, cent segons o els que fossin, a l seu costat. Em fonc cada cop que la miro avançant pel passadís amb el seu aire de princesa i caràcter de guerrera. S'ajup al meu costa t per obrir el seu armariet.

Dia 26 de març de 2013 "mala herba mai no mor i llarga llengua tampoc"

Ella ho sap per alguna raó, per alguna llengua massa llarga, m'ha mirat amb cara de llàstima i

no m'ha dit res.

Dia de 27 de mardel 2013

"Ella: Reconeix que ets un pèl estrany Ell: Reconeix que ets una mica quadriculada" Ens hem barallat, a saber per què ens hem començat a cridar coses de la manera més

inhumana del món: a través d'una finestra de xips i coltan.

Dia 12 de maig del 2013

"M'ha robat el cor algú que no el necessitava" M'he penjat d'ella, d'ELLA. És la nena perduda en el món de les meravelles, el conill amb

armilla al país de mai més. És un desastre que camina, té la vida potes amunt. Té l’anarquia a ls

cabells, uns rínxols curts i marrons perduts en un món de gent trobada.

 

 

Dia 30 de juliol del 2013

"-En quina estrella estarà? - A /'asteroide B-612" Ja ha trobat la seva A lícia, el seu Peter Pan que l'ajudara a c réixer i la guiarà. Ha trobat el seu

amor o la seva mort, qui sap? Vaig corrent cap el cúmul de cabells de llautó i molta paciència.

Li explico les meves penes i la meva ràbia. I em desfa ig en a igua de mar, aigua salada que

brolla al mig del Pirineus.

Dia 23 de novembre del 2014

"L'amor a primera vista pel nen cec" M'he tornat a enamorar. Aquets cop, no és de pitrera prominent, ni de cabells llargs, ni

d'arrugues que vulgui explorar. Aquest cop m'he perdut de la persona que m'ha fet trobar-me.

Ell no para de fer-me dansar (i... m'encanta), amb cada petit somriure em desfaig. De nom

curt, llargues paraules i quilomètriques ga nes d'abraçar-lo. Un físic d'infart (què importa, però

no massa). L'aneguet lleig que ningú ha volgut est imar, el nen enamorat, com en diuen.

L'home de dos cors, al qual m'encantaria viatjar pel seu espai-temps tota l'eternitat.

Dia 25 de febrer del 2015

"saps que és el vertigen? És el que sentiré mentre la carta baixi des de l’'entrada fins al fons de la bústia" Ja està, ja està fet. Ja he posat la carta al seu armariet confessant el meu amor anònimament.

Quina bona idea, no? Error número 4041: vivim en una societat heterosexista, els nois no es

plantegen,que qui els ha escrit una carta d'amor cursi sigui el seu amic noi. Què pots fer quan

l’has cagat? Seguir escrivint? Per què no? Abans qualsevol cosa que sortir de l'armari. Llavors

la meva veu interior (o no tant interior, ni tant meva) em deia:

-Que pot passar? Llavors jo em faig el sord,em sobreescalfo i començo el bucle de sempre... -Que, què et pot passar?! Hola estem al s.XXI depèn de les escales et tiren pedres, t'insulten, et fan bullyng. Que, què pot passar? Que em pararà de parlar, tothom em deixarà de parlar. Que no has escoltat els acudits homòfobs?

La qüestió era aquesta, estem al s.XXI. I malgrat la gent imbècil, l'església catòlica i la gent que

va caure del bressol quan era petita, som prou civilitzats. No apedreguem ningú pel sol fet de

ser gay. Tot i així, jo continuava en el meu bucle.

 

 

Dia 2 de març del 2015 "mai tants malsons havien creat tanta inspiració" D'acord, ja no hi ha marxa enrere, un parell d'indirectes molt directes i acabo la firma més llarga del món. Els nervis m'empenten a deixar l'escrit dins la motxilla. Hora d'aga far forces i ingerir el món si cal, però per molt que mengi tot té gust a nervis, a hem de parlar i a què dirà. Anem a un lloc on dies anteriors m'hagués encantat entrar amb ell i amb una mica menys de roba. Tot i la porta tancada els nervis i el silenci entren ocupant tota la sala. Res surt de les nostres boques, excepte paraules mig tallades i sospirs de metre i mig. Marxo pensant què se'n farà dels dies de morir-me de ganes, de les ratllades que em feia, d'aguantar-li els xàfecs sobre qui podria ser l'autora. El que hauria d'haver sabut és que a l'a utora li sobrava l’'última a.

Els dies següents va ser tot drama i destrucció. En resum la gent es va assabentar de tot, i a mi

em preocupava això. Al final es va mig solucionar, però setmanes més tard vaig posar la pota al

centre de la terra i més enllà. Encara ara, si hagués de dir i admetre el que vaig fer, tornaria a

inundar els Pirineus d'aigua salada i sentiria com una legió d'eriçons sortiria de la meva boca

fins a ennuegar-me i no dir res.

Epíleg "Llavors el meu jo futur se'n va al llit. El qual comparteixo amb un home, que no olora a tu, que

no abraça com tu, que no té pigues a l'esquena com tu, i ja no ploro"

L'altre dia va ig somiar, estàvem els quatre, ells dos es perdien i decidíem anar-los a buscar.

Cansats, seiem a la punta d'un penya-segat, i les onades xocaven contra nosaltres, tallant-nos

la respira ció i la vergonya. I aquest cop no te n'anaves, i et quedaves, i et quedaves bé.

El retorn de la salsitxa Ramona

 

 

TIBALT

Sense esma pel frondós bosc corre,

Un valerós novell de resplendent cor,

Darrere d'ell, un malson el persegueix

Fruit de la més terrible bellesa.

El jove Tibalt de noble consciència,

Amb la veu trencada i l'esperit sagnant,

Dolorit a causa de la dolència,

Li arribà la melodia d'un sant.

Ell sol es lamenta amb sinceritat,

Molest de conviure en societat,

De la lletjor deis homes i les dones,

Éssers que es fan dir persones.

El caçador era l'essència,

D'un mal pertorbant i rancorós,

Una simple personificació espiritual,

Donant caça al seu progenitor.

El bosc que de forma escèptica observa,

L'escena deplorable amb deteniment,

Com l'esser humà en va.

 

 

Es jutja pels seus remordiments.

-Demano pels pecats jo perdó,

-Que he comès com a humà que sóc,

-Si he de morir jo prego,

-Que sigui com dicti el Senyor.

-I si no mereixo perdó

-Ego juro pagar-los,

-Prefereixo deixar aquest món,

-Que continuar sofrint el dolor.

Davant la pregària desesperada,

Respon el bosc amb esplendor,

S'enlaira la brusca fullareda,

I mostrà un camí en el seu furor.

Arribat al zenit de la llàstima,

Tornant-se opacs els colors,

El caçador aprofita i llança l'arma,

Que impacta en el seu cor.

Primer fou un efímer crit,

Que travessà entre mort i vida,

Observa fatigat un punt indefinit,

I es desploma contra la terra humida.

 

 

UN NOU AMOR

Creem un nou amor,

no de pel·lícula,

ni de llibre,

ni de cançó,

creem un amor real.

Un amor format de rialles,

i no només de petons.

Un amor que besi,

sense cameres davant.

Creem un amor sense publicar,

sense publicitat.

Un amor privat,

un amor nostre.

Creem un amor a força de gelats,

i de coses que engreixin.

Oblidem les roses,

que arribat al seu dia,

moriran.

Jo mai he cregut en ell,

peró sí,

cree en

NOSALTRES

Nit de poemes

 

 

DESFICI

És fosca

la nit.

És clar

el dia.

És fort

el desig

que per ell

compliria.

És forta

La mà.

És bona

la tria.

És aquí,

és avui,

és amb ell

cada dia .

Si més no

si més poc.

Si tan sols

un sol dia!

Ésser amb ell

un moment,

un instant

meua vida Sense nom

 

 

DESTIL·LACIÓ SENTIMENTAL

 

 

LLENÇAT

Tots naixem per fer alguna cosa a la vida.

Molts ho busquen,

altres ja ho tenen,

i altres ho han tingut davant seu tota la vida.

Alguns nei xen per lluitar.

Al tres neixen per pecar.

Altres nei xen per volar.

Altres neixen per guanyar.

Altres neixen per somiar.

Altres neixen per actuar.

Jo vaig néi xer per encendre el foc de la passió.

Anomena-ho do, talent, virtut o com tu vulguis.

Els que el tenim ho sabem.

Si tu o altres persones no el teniu busqueu aq uell do, talent o virtut.

Ai xó és el que ens identifica a cadascú.

No tenim amo som els nostres propis jutges.

The Phenomenal AJ Styles

 

 

SET DIES D’ABRIL

El primer dia començava gèlid i aspre, com calia esperar; en harmonia amb els seus sentiments.

La cabana era humida i fosca, feta de fang i palla; petita; a dins, però, no hi quedava més que terra i pols. El sol entrava pel forat de la porta, i també el fred, i una olor forta. El diminut cos d'Hodie es trobava a la fosques. I en la penombra estant, la noia semblava adormida en un son lleuger, calmós, tanmateix, premia els ulls amb força. El segon dia es presentava fred, tallant. El vent bufava amb ràbia i s'hauria arremolinat pels racons, si n'hi hagués quedat algun, però només una petita cabana s'aguantava dreta entre les runes.

L'aire entrà pel forat de la porta i aixecà la pols de l'estança. Hodie seguia al fons, en la foscor. El seu cos tremolava i el vent l'amortallava. Els ulls restaven closos suaument, serens.

El tercer dia aparegué glaçat, humit. La rosada cobria el desastre i el silenci s'imposava. Les gotes s'unien a la pols i la terra s'enfosquia, igual que la cabana.

La nena reposava, encara. El cel era clar i els ocells navegaven entre el blau i cantaven. El piular dels ocells esdevingué el bressol que la rescatà. A poc a poc, subtilment, entreobrí els ulls, però de nou veié el terra, la destrossa, la cabana.

El quart dia despertà càlid, net. La nena mogué el cos i, lentament, s'incorporà. Recalzà el cap a la paret i observà els raigs que entraven pel forat de la porta i l ’ i l · l u m i n aven. Però on nosaltres només hauríem vist pols, Hodie hi distingí les runes del que havia estat l'interior d'una casa, d'una llar, ara reduïda al no-res, com el seu petit cor. La nena tornà a estirar-se i descansà el cap sobre el sòl brut i erm.

 

 

El cinquè dia es mantingué suau, temperat. El cel era net i el sol brillava ben amunt. Un dia bonic, proper, tranquil, o així ho hauria estat si no hagués succeït el desastre i els raigs no desvetllessin les runes a la muntanya.

Hodie s'aixecà, aquell dia. Passejà per la cabana i contemplà la destrossa. Deambulava en una circularitat monòtona, absent. L'estómac rugí, vehement, i el so apagat semblà desencantar-la.

El sisè dia plovia gentilment. L'aigua relliscava entre les runes d'allò que havia estat el poblat i n'esborraven el desastre.

Hodie obrí els ulls amb el soroll de les gotes al sostre de la cabana. Caminà tranquil·la per l’interior, s'apropà al forat de la porta i respirà profundament, mentre l’aire humit i net li omplia els pulmons. Féu un pas insegur a l’exterior i contingué la respiració. Al cap de poc, les llàgrimes s'uniren a la pluja i els seus sentiments li mullaren la pe!!.

El setè dia venia humit, pero ja no plovia ni plorava. Hodie passejava entre les runes de la muntanya, entre les restes del seu poblat. Les llàgrimes li havien marcat un rastre a les galtes, però ara la brutícia i la pols li tacaven la seva pell bruna; caminava entre la destrossa, recordava, cremava per dins, se n'estava anant bressolada per les rialles i els somriures·d'aquells a qui havia estimat en el passat i que ara eren pols. I entonant la vella melodia que la mare ensenyava als nens petits per explicar-los l’origen vila, morí.

Hodie

 

 

ESTIMADA NÚRIA

Estimada Núria, Han passat els anys i malgrat tot mai deixaràs de ser aquella cosa arrodonida i peluda que no aturava de córrer per tota la casa amb un xumet a la mà. Per això, et vull donar tres consells vitals per a sobreviure aquesta adolescència.

Ja no ets un ferreret, una scout que els pares havien d'anar a cercar ràpidament als campaments perque t'enyoraves, ara ets monitora. Per tu, aquella por de no encaixar, de no entendre els altres no ha estat més que una ximpleria. La nostra curiositat ens ha fet arribar lluny, ens ha fet descobrir les millors persones que avui t'envolten. L'Ariadna és la teva millor amiga de la infància, cal que la cuidis i no la menyspreïs, ella sempre, malgrat tot, hi serà als teus pitjors moments. Però, sobretot, l'hauràs de protegir enfront els seus dubtes, les burles dels altres i les seves caigudes (literalment parlant). Les ami stats i els valors que et donarà l'escoltisme seran pera tota la vida. Gràcies a l’Ariadna coneixeràs l'Andrea; al principi semblarà mentida que a dia d'avui sigui la teva millor amiga, però fem cas, que les potades al cul sempre et fan tirar cap endavant, i la potada que et donarà al principi no tindrà punt de comparació amb la mida del seu cor.

En segon lloc, a part de les amistats, també descobriràs el món de l'art. Començaràs amb les cançons de Disney, cantant-les al menjador de l'escola amb la Maria i la Sandra, o de camí a la casa d'estiueig, situada a la costa de l'est, allà on els estius semblen de pel·lícula per la immensa i magnífica costa blava. El temps passa volant, i te n'adones tard d'aquestes coses. Record un fragment d'una cançó que la Cristina feia sonar cada vegada que veiem acabar el dia a la pesquera plana, deia així: "[...]L'olor de la fusta de pi i la sal a la pell, l’espuma del mar enredant-se als nostres cabells[...]". Doncs no hi ha millor frase per descriure el que t'omple de veritat, els capvespres estiuencs efímers i la natura d'aquesta preciosa illa. No hi ha millor art que el que la natura ens atorga.

Cal dir, com a bona experta en mal de caps, que la millor manera de ser feli ç al cap i a la fi és ser un mateix i deixar viure. El tema dels al·lots... Doncs mira, et seré sincera, has estat afortunada. El Lluc, el teu primer gran amor, arribarà quan menys te l'esperis, vés amb compte, la distància allunya persones, no sentiments, però malgrat la distància, seran els millors mesos de la teva vida, i la ruptura sera difícil. Et sentiràs confosa i et preguntaràs què vares fer malament; doncs Núria, l’amor no entén d'edats, de mida, ni de quilòrnetres. No t'has de preocupar pel teu cos,

 

 

ets bonica tal com ets, agraeix a l'atzar haver nascut dona, doncs és una bellesa infinita. Cap home mereix cap llàgrima teva, amb el temps ho descobriràs, i si et fa plorar, ha de ser d'alegria! Però qui més t'omplirà com a persona serà el Xavi, cuida'l escolta’l tant com puguis. És una persona capaç de treure el millor de tu, i el pitjor, a vegades. Et protegirà i et cuidarà, et mimarà i mai et farà dubtar. Has de deixar-te portar, com més lliure ets sents, més gaudeixes la felicitat que les bones persones t'aporten. Cal que aprofitis al màxim el temps, doncs les desgràcies mai avisen...

Finalment, dir que les persones esmentades són pilars fonamentals per al teu camí, sense elles no series qui ets ara. T'han aportat felicitat i experiències que no hauríes obtingut enlloc. No et puc donar més pistes del futur, ni més consells, perquè el millor que tenim és ser impulsives i actuar amb el cor. Triïs el que triïs ho faràs bé, sabras com sortir, n’estic segura.

Una aferrada forta.

Daina

 

 

AQUELLA LLUM ROSA XICLET

-Mare? -Vaig fer mentre em girava, intentant al çar el meu cap, que amb prou feines arribava al melic de la gent que m'envoltava, en un intent desesperat de trobar la dona que un dia m'havia donat la vida, i en un breu instant, entre totes aquelles presses que comporta comprar els regals de Nadal l’'últim dia, s'havia esfumat.

L'angoixa va néixer de la part més baixa de la meva panxa fins que quasi la veia sortir pel llagrimall dels meus ulls, però vaig reprimir aquell instint de plorar, de muntar una escena enmig de la gent, i és que no ho veia convenient en un adult de quasi set anys i mig que tenia jo.

En aquell veritable punt d'inflexió en la meva vida vaig recordar les paraules de la senyoreta Rosa el dia que vam fer l’excursió a aquell avorri t museu de Figueres de no sé quin pintor raret que creia que el món es desfeia i tenia una estranya obsessió pels bigotis i els ous de gallines: "Recordeu que si us perdéssiu pel carrer, el primer que heu de fer és no posar-vos nerviosos i buscar una botiga, dir que us heu perdut i demanar que truquin al número del vostre identificador."

Valent  com  era  jo  vaig  aconseguir   escapolir‐me  d 'aquella  multitud, malauradament  sense poder 

evitar  un cop  de  bossa  plena  de  paper  d 'embolicar  que  quasi  em  va  tirar  a  terra,  i  vaig arribar  a 

un lateral d ‘aquell  estret  carrer de la Barcelona  gòtica.

Les opcions no prometien gaire: una tenda de roba per dona, i vaig pensar que durant aquell any ja havia omplert el cupo acompanyant l’estimada desapareguda; allò sí que era una tortura per favor!; una tenda d ‘alimentació, però si fins i tot jo, tot i el meu inqüestionable intel·lecte, havia estat capaç de veure les faltes q ue hi havia escrites en la frase "Bendemos pán caliente" (Mar·e de Déu diria la senyoreta Rosa, escriure "caliente" sense "k"!), no podía ser una opció gaire esperançadora. Per últim vaig veure dues botigues més enllà una llum de color rosa xiclet la qual, vistes les opcions, em va semblar la millor de les tres.

Un cop davant d ‘aquella estreta porta vermella he d'admetre que no em recordava a cap

botiga on havia anat amb la mare. La llum rosa no mentia; dos fluorescents molt

brillants il·luminaven el cartell d 'aquella botiga, de nom anglès que no vaig saber desxifrar

però alhora tenia aquella estranya atmosfera que et rebia amb una calorosa benvingud a,

convida't a entrar-hi. Ai xí que fent cas a la senyoreta Rosa vaig entrar-hi.

 

 

L'interior em va deixar tan encuriosit com ho havia fet la façana, la botiga mantenia aquell color tan brillant de l’exterior creant un med i molt peculiar en aquell petit espai d 'escassos metres quadrats. En un primer moment vaig pensar que havia entrat en una joguineria. Vaig veure per una banda una paret amb ves a saber quants prestatges on hi havia col·locats ordenadament una sèrie de tubs de colors molt semblants als que adornaven la porta que tot just acabava de creuar. Vaig pensar que aquelles punxegudes joguines devien ser l ’ última moda de les nenes, mentre que orgullós de ser home nosaltres sempre hem estat fidels als actionmans I no canviàvem de gustos just la setmana abans de Nadal any rere any. En una segona mirada vaig veure una paret plena de disfresses, no eren igual que les que em feia l ’àvia per Carnestoltes però una em va resultar familiar, cree que era la que va portar l'any passat la meva germana Carlota (com odiava aquella adolescent pessigagaltes, que pensava que el món girava al seu voltant quan tothom sap que el petit de la casa sempre ha de rebre el millor tracte). Basant-me en les disfresses, en les joguines i en uns caramel s que em van fer la boca aigua que també havia vist sota la cai xa registradora vaig determinar que havia elegit una mena de joguineria i botiga de llaminad ures que per alguna estranya raó no estava plena de nens remenant i discutint quin seria el millor regal per les festes, sinó per homes grans amb expressions força nervioses (ni que els estigués a punt d 'enxampar la seva mare fent alguna malifeta!, vaig pensar). Mentre la meva esplèndida deducció s'acabava no havia pogut evitar fixar-me en la dona que esperava amb una expressió avorrida darrere la caixa registradora. El primer moment que m ‘havia mirat la seva expressió semblava aquella que em feia la mare quan veia una cosa trencada a casa i encara no sabia si havia estat jo però Déu sabia que hi hauria crits...Quan la vaig tenir més a prop la seva cara va canviar quan va veure la meva cara d’adorable nen de quasi set anys i mig que tot i el seu infal·lible sentit de l 'orientació havia perdut la mama.

- Que t'has perdut noiet? -.Va fer aquella dona amb una tranquil·la expressió.

- Ssss... s'ss... Si... -. Vaig d ir-li jo, tot i que negaré eternament que en aquell moment no vaig ser capaç de reprimir la llàgrima.

Després tot va passar molt ràpid, vaig recordar la targeta que m 'havia donat la mare abans de sortir de casa amb el seu número de telèfon i com que ella també m'estava buscant va arribar en un tres i no res.

Mai oblidaré la seva cara de felicitar quan va entrar en aquella botiga i em va veure allà al mig, tenia les galtes vermelles (tot i que no feia tant de fred al carrer) i abans de poder dir res la dependenta va dir:

-Vaja Antonia, si no fa ni una setmana que vas venir!

L 'expressió de la mare en aquell moment va ser un poema que vaig entendre perfectament. Ara només q uedava el dubte de saber quina era la disfressa que m'havia comprat la mare en aquella botiga tan peculiar, seria la de bombero la d'inspector de policia? Arbeloa

 

 

UNA DIRECCIÓ, TRES SENTITS

Ell, pobre home

Estirat, mirant enlaire pensa.

Ajupit, sentint el fang jau.

Plora, crida, creu que no hi ha sortida,

riu, s'esvera, mentre al pou lent cau.

Toca el sol i esgarrapa la lluna,

sacseja la terra i mou la densa allau.

Crema el foc mentre apaga la vida,

remou la mar buscant cap a on va la nau.

No sent les veus, el criden adormides.

Passa de les mans, el sacsegen amb tremolar.

Però accepta les petjades, i el trepitgen ennegrides.

Sense presses, sense pors, sense energies,

veu la sortida a un pam del carreró.

Els valors no compten, van fent figa.

Un camí, una solitud, una decisió.

 

 

Tu, ambigua societat

Digues, què penses? Què sents, saps el que anhelen?

Tu que als altres ofegues, tu que sobre els pobres caus,

explica'm, quins són els teus somnis? Dorms quan s'escau?

Saps agafar el son, sabent que mol ts ja no bateguen?

I que massa volen posar fi al seu sarau?

Tu que ets gran i que pots amagar la tragèdia,

que ets càl ida i que la teva abraçada calma la maror.

No empentis, dóna la mà i estira perla seva acollida

No ofegu is, bufa l’aire que assumiran sense por.

Ara digues, no es millor sentir com s'il·luminen?

Dos instints, dues vies, dues opcions.

Nosaltres, enfurides ànimes

No sempre hi ha precipici,

lluitem.

No totes les vies son sacrifici,

agitem.

De les llavors neix el solstici,

guanyem.

Per nosaltres, per tu, per ell

continuem.

En la claror, en comú, en germanor.

Gedicht

 

 

A L’OBLIT

Trencant el vestit que cobreix la mesura, desteta,

de guardar regals fets de paraules fingides

que dissimulen els diumenges, només distrets,

només passatgers en una vida inconcreta,

vida que espera moments de promeses creades.

I tu no, sinó el temps, canvia les parets,

les desperta i respiren de més blanques, neta,

la imatge que ja queda sense veus perdudes

i l’aire passa, i corre, i ara tot són fets

que subtils es perden deixant-me satisfeta.

Avui els versos obliden absències, mentides,

i fan que les nits somriguin quan no hi ets,

i els rellotges caminen amb la pena abstreta.

Avui no dormo pensant en passions gastades,

ni abraço la inconsciència de records inquiets.

Lili

 

 

QUAN EL RELLOTGE S’ATURI

Quan el rellotge s'aturi

hauré estudiat el temps

que em mancava.

Coneixeré el subtil moviment

de cada agulla aiguada,

de cada acord que sona

en moure's molt pausat,

molt a prop.

Quan el rellotge s'aturi

tots els mariners cobejaran

haver albirat oceans, mars, vents

Jo hauré navegat sol,

sabent que l'aigua és arena

i l'arena, aigua.

Quan el rellotge s'aturi

esperaré copsar deserts de pau.

I oblidar oceans de dissort,

que volen deturar-me en mar,

que volen deturar-me en vida.

 

 

Ets rellotge,

la corda que m'encadena

a aquest infern sense veu!

Ja que vesteixen les dilatades hores obscuritat

i els exigus segons clarividència.

Quan el rellotge s'aturi

esperaré a garantir la veritat

dels teus mots,

dels teus versos, de les teves veritats.

Quan el rellotge s'aturi,

i l'ocea prengui comiat,

esperaré trobar-te.

Poseu el rellotge en marxa de nou;

i tornaran l'aigua, l'oceà,

els núvols i el cel.

I seguirem:

navegant sols, amb mariners,

desorientats, i entre oceans.

Fins que el rellotge s'aturi novament.

A ellos