joan alcover: "cap al tard"

7/31/2019 Joan Alcover: "Cap al tard"

1/70


2/70

CANONS DE LA SERRA

La Balenguera

La SerraL'ermit qui captaCan dels pins

El voltor de MiramarLa sirena

Notes de DeiEl Rei

Ave-MariaMiramar

AnacrenticaMaternitat

SalutaciEl vianant

ELEGIES

Les campanesLa reliquiaEnyoranaDesolaciColloqui

Dol

ENDRECES

Mor joveL'hoste

Als autors de "Horacianes" i "Enll"

An En Mateu RotgerAn En Joaquim RuyraEl foraster a Mallorca

La can popularFill d'nima

El CacicRecord de Sller


3/70

VRIA

Reials mercsL'espurna

La llengua ptriaLa Creu


4/70

CANONS DE LA SERRA


5/70

LA BALENGUERA

La Balenguera fila, fila,

la Balenguera filar.

Can popular

La Balenguera misteriosa,com una aranya d'art subtil,buida qui buida sa filosa,de nostra vida treu lo fil.Com una parca b cavilateixint la tela per dem.La Balenguera fila, fila,


Girant l'ullada cap enreraguaita les ombres de l'avior,

i de la nova primaverasap on s'amaga la llavor.

Sap que la soca ms s'enfilacom ms endins pot arrelar.

La Balenguera fila, fila,la Balenguera filar.

Quan la parella ve de noces,ja veu i compta sos minyons:veu com davallen a les fossesels que ara viuen d'illusions,els que a la plaa de la vila

surten a riure i a cantar.La Balenguera fila, fila,


Bellugant l'aspi, el fil cabdella,i de la ptria la visi

fa bategar son cor de vellasota la sarja del gip.

Dins la profunda nit tranquiladestria l'auba que vindr.La Balenguera fila, fila,



6/70

De tradicions i d'esperancestix la senyera pel jovent

com qui fa un vel de nuviancesamb cabelleres d'or i argentde la infantesa qui s'enfila,

de la vellura qui se'n va.La Balenguera fila, fila,la Balenguera filar.


7/70

LA SERRA

"Copeo, copeo, copeo traidor,

roseta encarnada,

si t'he agraviada,

jo et deman perd".

Qui me du l'estrofa plena de perfums,abella brunzen ta de la soledat?...

Quan de ma finestra, a encesa de llums,estenc la mirada per damunt Ciutat,i l'nima mia s'enfonsa, llunyana,

dins la serra immensaque l'illa travessa, que l'illa defensa

de la tramuntana,llavors de la serra surt una can,

surt una harmonia que es torna visi:

"Jo vnc a parlar-te d'una vida d'or,de la vida lliure que enyora ton cor;

som la camperola que presents te du;jo vnc de la serra, mes no som per tu".

Oh flor de muntanya, fina morenor!Oh la pageseta que s una pintura

i t la cinturacom un gerric!

L'aviram la volta amb gran volateigquan de matinada crida son estol;

amb capell de pauma se guarda del solquan rega els bellveures vora del safreigPer servir als pobres fumants escudelles,

confitar codonyes, adobar gonelles

o guarir les nafres, no hi ha millors dits;canta codoladesi sap contarellesd'alicorns i fades

i poals florits.Al fons de la cambra porta a la padrinael vas ple d'escuma de la llet que muny;

encara s fadrina,mes ser madona d'un terme de lluny.

La nit del dissabte se posa a escoltar,

i el cor d'alegria li bat en secretquan, dins la salvatge negror de l'estret


8/70

on la coma acaba, sent un eguinarque ella coneix b.

s l'egua ensellada del pubill qui ve.Arriba a la clastra, bota de la sella,escomet els amos, escomet la filla,

s'asseu devora ella;i encara no brillal'estel del mat,

reprn la tornada pel mateix cam.

I llavors la fosca de la nit, que minva,amb tots els paratges, ecos i llumets,

els torrents que bramen al peu de la timba,el mat que esclata en mil saluets,

els galls que desperta, les penyes que daura,els bous que pasturen, el parell que llaura,

les viles disperses en la vall sublim;el boc que corona la roca del cim;

el gorg que no es moudins la penya brava,

com gota de rou dins una flor blava,les dones que renten i la que entrecavaolivars, pollancres, viles, sementers,

molins i masies i castells roquers,pel jove qui passa, plena de dolor

de la festejada l'nima xalesta,tot s una festa

que canta d'amor.

Oh esquerpa cadena de puigs gegantinsOh la visi pura que ve d'all endins,

flor de rustiquesaque em du l'enyorana de la jvenesa!

Si per amoixar-li la coa penjantam'inclin a la jove, ella se decanta...

"Copeo, copeo, copeo traidor:roseta encarnada,

si t'he agraviada,jo et deman perd".

Ella se decanta i desapareix;i mentres s'allunya i se converteixen llum solitari lo que era visi,en llum solitari dins la majestat

de la serralada,tota silenciosa i tota nimbada

de serenitat..encara ressona

la veu argentinad'aquella fadrina


9/70

que ser madona:"Jo som la pagesa que presents te du;jo vnc de la serra, mes no som per tu".

Oh esquerpa cadena de puigs gegantins!

Ginebrons balsmics, estepes i pins;sitges que negregen sota l'alzinar;soleiada ardenta que besa el pinar;

ombra esmaragdina del fullatge esps;cntics de revetla que arriben al mar,de l'esglsia oberta, com un ull encs;

mules trotadoresque cascavellegen

Per la carreteradel coll en avall;

faies que flamegenseguint la primerade les bailadoresen la nit del ball;soledat feresta

on sembla que udolad'obscur fratricidi la gtica gesta;

trilleig de campanes que el vilatge endola;endolats que resen i de dos en dos

cap al cementiri segueixen la caixa;garrovers que freguen amb la branca baixa

les veles de carro que van en el cs;tonada del batre, cadncia moresca;

mrleres que boten per dins la verdesca,famlies que volten la font de salut

i fruites que es fonen dins la boca fresca,plena de rialles, de la joventut;

musa canonera,vella rondallaire;

sanitosa flairede la pagesia;

llumeneret blauque l'nima atraude la minyonia...

Sou l'exquisitesa, sou l'encantamenton l'nima hi sentde la ptria mia.


10/70

L'ERMIT QUI CAPTA

Hoste s de l'altura; s mon oficide casa en casa demanar almoina,

per tota l'encontrada a on els ecosde l'ermitatge tremolant arriben.Ma petja seny pels viaranys del terme;

conec les heretats i les cabanes1 els pobles i els vens, i els deman noves

de llurs tribulacions i llurs ventures.Per o del mirador de l'alta ermita

jo veig quelcom que els viatgers no veuen,els viatgers que indiferents trescaren

la terra del voltant.

Si vols estendrepels amples horitzons de la muntanyal'esguard contemplatiu, ans de pujar-hi

recorre pam a pam tota Ja terraque des del cim dominaras; atura't

al COmellar, al bosc; guaita la mina,saluda els nius humans; vulles conixerla clapa de verdor si s blat o s ordi,

i aixs, escorcollant cosa per cosa,a la contemplaci ton ull prepara.

No per aix s'esvair el misteri,del fons de tota cosa inseparable;si avana la claror, l'ombra recula,

com ms va reculant, ms imponenta.

La nit plena d'estels, per l'home savique els coneix d'un en un, s menys divina

que pel qui veu noms en l'esteladauna muni de signes incompresos?

Un temps, per la nocturna escampadissa

de llumets casolans que el puig revolten,com un cel ajagut sobre la terra,l'esguard lliscava indiferent; mes aracada llum s un mn, una vivenda

on he segut a dessuar a l'ombrao he escalfat una estona les mans balbes

en la fumosa cuina; on he rebudesmercs de pietat o la dolcesa

d'esser humil davant la porta closa.Sota aquells horitzons, altres ms intims

atreuen l'esperit; i aix, fruint-ne

la plenitud de la visi, penetrala mirada, com aigua dins l'esponja,


11/70

en la fonda expressi de la natura.


12/70

CAN DELS PINS

De la costa brava som la cabellera,i sobre els abismes del mar avanant,

som de la Roqueta la visi primeraque saluda de lluny al navegant.

Quan l'illa va nixer, la m creadoraen la terra verge llen la llavor

de la raa nostra, qui dominadora,per tot arreu la clapa de verdor.

Som una harmonia de l'illa qui canta;de la nostra escora degota salut;i sota l'espessa verdor onejanta,

brunzeix un mn d'eterna joventut.

Tribus espargides que es veuen d'enfora,alenam empeses per un ritme sol;

si un pi destralegen, la pineda plora;si la pineda cau, l'illa se'n dol.

Aqu la llegenda hi t son hostatge;palau de columnes que s'alcen a mils,

van, al clar de lluna, per sota el ramatge,blanques visions de tniques subtils.

Coronam la serra de segles enrera,i sobre els abismes del mar avanant,som de la nostra illa la visi primeraque encoratja de lluny al navegant.

Aqu la sofrena hi troba colliris:l'insecte s'hi penja de l'or que ha teixit;

i el pastor, a l'hora que es baden els lliris,hi consulta l'horari de la nit.

treim a la terra la boira que passa;som l'aura divina de la llibertat;

si la destral sona, com una amenaa,retruny al cor d'un mn esparverat.


13/70

EL VOLTOR DE MIRAMAR

s ver que val la pena de plnyer mon silencis ver que m'aconselles, Heliodor, que llenci,

per recobrar ma lira, la toga de lletrat,i el nodriment rebutgi d'auceil engabiat?

Un jorn, de sang vermella tenyint una clapissabaixava de l'altura del Teix, llenegadissa,un jovencell que havia caat un voltor viu;

a costa de sa vida el davall del niu.Criada entre les boires que l'aspre cim esqueixa

conserva l'au salvatge la majestat del nixer,i presa dins la gbia del parc de l'Arxiduc,

els mons se reflecteixen a dins son ull mig cluc

el cel, la nit, el dia, la calma, la tempesta,la barba de la serra i sa pelada testa,

la mstica llanterna que s'ala com un far,1 el ritme que davalla de la pineda al mar...

Com un sultn asmtic que enmig de son imperidel reuma i la pruaga sofreix el captiveri

i el coll ruat enfonya dins una pell de mart,aix el voltor s'arrufa, sense girar l'esguard

a la sublim onada que baixa de l'alturacom un al que eixampla el pit de la natura

fins a les grans marines que es baden a l'entorn.La vianda li serveixen tres voltes cada jorn,i sols llavors les ungles del botador desferrai, descloent les ales, se deixa caure en terra,

i del tois de plomes estira son coll nuufins a la carn sagnosa que el missatger li duu.

I passen els poetes i canten la tragedi'del presoner, vlventa encarnaci del tedi,

qui sembla condormir-se en el lluny record

de l'ombra d'unes ales sobre la neu del Nord."Com deuen acorar-te l'enyorament, l'enveja

del nvol que rodola, de l'au que volateja,la febre de carnatge, la set de llibertat,l'afronta d'un presidi de rei exonerat!

Ah! si ta porta obrissin... Amb la primera fua,per recobrar ton trono sobre la penya nua,als nvols pujaries, com Bonapart ho fu,

tornant de l'illa d'Elba al capitoli seu!"

Aix els poetes diuen, s illusi. La rbiade l'hroe qui mossega els ferros de sa gbia,


14/70

arriba a esmortuir-se dins l'habitud servil,i l'guila es fa ximple i l'home torna vil.

B ho sap la criatura crnicament sotmesa:no s bo per sser lliure qui a ser esclau s'avesa.

Els ossos se rovellen i l'esperit tamb.

Vol llibertat i'illustre voltor?... Doncs ja la t.

No es mou; hem d'arruixar-lo per a lograr que surta;prova d'alar-se, pega una volada curta,

i cau; en pega una altra i es posa a un tur,

Passa la nit. Els hroes no van al refetor...Rastreja una llocada, perqu t fam el pobre,

i un nin, a cops de canya, per allunyar-lo sobra;i es troba, si la flaire d'un ase mort l'atreu,

que altres hereus del monstre botx de Prometeudeixaren, atapint-se, ben neta la carcassa;

mes ell, per arribar-hi a temps, ha trigat massa,Ja no s per ell la glria d'omplir el seu gavatxamb trgiques despulles de brega i de naufraig

com els facinerosos de sa nissaga ardida.I sent que la campana de Trinitat el crida,

i, fent la torniola, s'acosta a sa pres,i dins la gbia espera l'arxlducal racci.

"Tu, mestre, que an el coure li saps donar l'aspectede l'or amb la llum viva d'un geners afecte;

tu, que a ma pobra musa dediques mots suausi de la m la'm portes perqu facem les paus;tu, que de prop coneixes la crrega feixuga

que l'esperit enrampa i el pensament eixuga,Heliodor, saps ara per qu no puc sortirde la pres perptua que tanca mon albir?

No s bo per a sser lliure qui a servitud s'avesa...Sense tenir les ales de l'hoste de Sa Altesa,

jo b volar voldria pels horitzons de l'art,mes per emancipar-me de mon ofici..., s tard.


15/70

LA SIRENA

Jo s una cala profundaon habita el vei-mar;

el rocam que la circumdaperfuma l'olor de p.

El pescador solitaris'asseu damunt el penyal

i amb sos ulls de visionarimira l'aigua del fondal.

En la cala moradencal'ombra d'horabaixa creix,

i el crestall noms se trenca

si a flor d'aigua surt un peix.

La calor de l'estiuadas febre de voluptat

sota la pell bronzejadadel pescador ensonyat.

L'atrau l'ona que tremola;desnua el cos indolent

i se tira dins la golade l'antre fosforescent.

S'espolsa, braceja i xalaamarant-se de frescor...De sobte veu en la calauna estranya lluentor.

s l'escata d'una cuaque la mar torna engolir;llavors d'una dona nuaveu el buste alabastr.

A flor d'aigua el pit rosseja,se bada el llavi vermell,i perles de llum gotejala negror de son cabell.

Ell l'encala, l'abraonai besa son llavi humit;

ella un instant s'abandonaamb el cos mig adormit.

Mes la cua que esgarrapa,se revincla i tiny de sang


16/70

el pescador; i s'escapala sirena de cos blanc.

...... ...... ...... ......

Ella s d'una raa mortala sola que sobreviu;ella de la xarxa fortalliberta l'eixam catiu.

Ama el cor de l'aspra timbaon penetren les marors

per la cova que les nimbade fantstiques clarors...

Ama, en la quilla sospesa,

encomanar amb les mansla divina ubriaguesa

al vaixell i als tripulants.

Ama l'Angelus que ploraen els ecos de la mar...

Mes se plany des d'aquella horaque un bes d'home va tastar.

Un desig ardent la fiblacom al pescador mateix,i en la cpula impossible

somnia la dona peix.


17/70

NOTES DE DEI

I

Baixa la pendentd'estret horitz,mitja carrer

i mitja torrent.

Cada pasa sentpel seu pontarrpassar la remor

de l'aigua corrent.

El saltant eixorda,

la figuera bordali dna ombrads.

Crivell de la serra,dins un solc de terra

tanca un parads.

II

Les parres ombregenllenyers i pedrissos,dones qui feinegen,nins bellugadissos.

Les figues verdegendamunt els canyissos;els galls se passegen

enamoradissos.

El fullam tremola,

la vella s'acostaal foc de la llar.

La vida s'escola,el sol va a la postai el torrent al mar.

III

Roja clavellina

surt de la foscorde l'alt finestr


18/70

que el parral domina.

Passa la venason escarpidorper la lluentor

del cap de la nina.

Blanca de bromeracau la torrentera

amb sa veu de tro.

Escaina la lloca;un home badoca,i l'home sc jo.


19/70

EL REI

Dos porquerols s'aplegaren,fosca nit, en la vessant,

i de la serra escamparenla mirada pel voltant.

All enfora, tota encesade llum, dins la fosquedat,

feia a son Rei escomesala martima ciutat.

I els minyons de la muntanyades de l'alta solitud

veien la boirina estranya

d'aquell mn desconegut.

Mes el Rei, com s? li deiael menut al company.I el gran resposta li feiacom qui resa una oraci:

"El Rei sap les Escripturesi tots els llibres, de cor,

i, com les xeixes madures,sos cabells sn color d'or.

"Mots que surten de sos llavis,de genolls sn obets.

T les unces dins aufabisen soterranis humits.

"En son trono fa justici,guanya d'un pam als ms alts,

i du socors a l'hospicipels pobres i pels malalts.

"Dels petits jamai s'oblidai als potentats posa fre,

i els cavallers, per la bridali duen el palafr.

"Escampen flors a balquenaquan travessa la ciutat,

i del sol i la serenasota pali va guardat.

"Totes d'or sn ses vaixelles,sn de ploma sos coixins,


20/70

i estan plens de ontanellesd'aigua d'olor sos jardins.

"El foc de la carbnissamai s'apaga en els fogons,

ni acaba la plomadissade perdius i de capons.

"Al malanat que gemegagira el pas de son cavall,i departeix al qui pega

del pobret que t davall.

"Du ermini damunt l'espatla,s de porpra son mantell,i si el segon s el batle,

el primer de tots s ell".

Aix diu; i sa paraulaescolta calladament,

com figura de retaule,boca oberta, l'innocent.

I en son ja de fulla tovael menut se va adormint,

i somnia un reial joveque porta espasa en el cint.

Veu sa figura gallardaque travessa l'alzinar,

i els porcellins de la guardase deturen de furgar.

La feble llum espurnejaen l'anell que porta al diti en els ullons d'atzabeja

del ramat esporuguit.

s un rei blanc com la xeixa,i al passar prop del miny,se treu confits i n'hi deixa

un grapat en el sarr...

Aix, l'un dorm i somnia;l'altre sona el flaviol,

i bressant-se en l'harmoniadel seu propi cantussol,

veu alluy la ciutat vellaclarejant de goig festiu,


21/70

com negra mata mesellade lluernes de l'estiu;

i la mar illuminada,reflectint en son mirall

com una flota encantadade navilis de crestall.


22/70

AVE-MARIA

Mirvem el crepuscle d'encesa vermellor;mes un secret desfici tos ulls enterbolia,

cercant en el silenci que terra i mar ompliaun so per exhalar-s'hi la fonda vibraci.

I rodolant llavores del bosc a l'horitz,baix de l'ermitatge el toc d'Ave-Maria.Sa veu trob natura, i el cor sa melodia,

espandiment de l'hora prenyada d'emoci.

Jamai d'un vas ms tendre, la plenitud de vida,el plor de l'inefable defalliment vess;

jamai fores tan bella, oh dona beneda!

Jamai en el mn nostre ni el mn d'all d'all,mon llavi, que eixugava ta galta esblanqueda,

un glop de ms divina dolura fruir.


23/70

MIRAMAR

Sempre visqu vora del mar,mes fins avui no el coneixia;

sobtadament a Miramarm'ha revelat sa fesomia.

Sembla somriure i alenarcom una verge que somnia;

de mn a mn sembla passarcom una immensa correntia.

Vnen la flota i el fibl,i del fantstic horitz

no s'interromp la pau eterna.

Sols en els ulls del pelegrvibra quelcom de gegant

quan passa l'ombra de Blanquerna.


24/70

ANACRENTICA

La font ens avisavora del barranc;

la taula el bancsn pedra massisa.

El crestall irisael tovall blanc;s'escalfa la sang,la gent s'electrlsa.

Mes, a la insolenci'imposa silenci

sagrada remor...

Amb sutil fumera,dins la cafetera,

bull la inspiraci.


25/70

MATERNITAT

Pel bes ardent del sol afalagada,una fontana trmola somriu;

passa un nvol, i l'ombra interposadacobreix el sol d'estiu.

La fontana se plany i barboteja:Per qu em prives, crudel, de mon tresor?

Per qu em tapes el sol que en mi rabejasa cabellera d'or?

La boira li respon: Si, gota a gota,raja de l'eura del penyal ve

l'aigua que te nodreix, no saps que tota

davalla de mon si?

No saps que quan la migdiada encesaseca la terra, amb son al de foc,el sol enamorat, mentres te besa,

t'eixuga a poc a poc?

No ploris, doncs, aix, desagradaa la fonda tendresa maternal,

perqu et guarda l'amor que dna vidad'un altre que s mortal.

La boira s'obscur. Fresca alenadapass remorejanta pel verger,

i, estenent-se pel cel, la nuvoladadamunt la terra en plor se va desfer.


26/70

SALUTACI

Cap an el Nord s'aixeca el mont;els carboners hi fan la sitja,

i dins l'espai sense calitjaveuen la costa de l'enfront.

De banda a banda de la marles terres baixes no es coneixen;

per si els pics no es descobreixen,ja se veuran en dia clar.

Vent de llevant boires empeny,oh trobadors de Catalunya!

Damunt la mar que los allunya,

el Puig Major veu el Montseny.

Mallorca veu el Montserrat,i si de nit no se colombra,

ulls de claror donem a l'ombra,posem-hi focs de germandat.


27/70

EL VIANANT

La nit i el temporal me sorprenguerendintre del bosc de negres espessors;

hores passi d'angnia,xop i glaat, sens guia ni socors.

Son com un sospir llunyana esquellaper a donar adjutori

al vianant perdut;i condui mon pas a l'ermitori

en l'aspra solitud.

All trob agombol, trob posadaper una santa nit.

El toc de missa, al clarejar l'aubada,me fu alar del llit.

Entri devotament al santuari;deia la missa un benaventurat,

exsange, tremols, barba gelada,de mansuetud d'anyell en la miradaplena de la visi d'un mn beat.

Dins la claror de cova,dins el silenci de la pobra nau,

va renixer mon cor a vida novaen la infinita pau.

Prengu comiat dels ermitans, a l'horaque s'aclareix la boira del mat.El cel purificat per la tempesta

me convidava a emprendre mon cam.

Alabat sia Du... La mar llunyanacanta i somia en sossegat respir;les penyes all dalt sn de safir;

el mn s un hosanna.

El baf d'un mal desig profanarial'etria puritat;blanca fumera surt de l'alqueria;pastura l'infant la vaca mansa

en la verdor del prat;de la ribera munten

coloms d'ales de neu;i passa el vianant i em fa escomesa:

Alabat sia Du.

Al doblegar la serra,

veig a son peu la vellutada terrade l'ampla vall i el caseriu que tanca


28/70

dins una boira d'ametlers florits.Mes taca una lletjura la vall blancai un so desperta els ecos adormits.

La taca de negror s un patbul,

i l'eco s un redoble de timbal.Formigueja la gent, i puja un homea asseure's en el pal.

Oh trista raa humana!Adu l'encant de l'hora virginal!

La fera del desert mata, enfurida,mes no sap lo que fa.

s l'home sol qui posa en el misteri

de la mort i la vidala sacrlega m.

Estrangulant la vctima a sang freda,amb impudor horrible descobreixel rostre amoratat a la llum clara...

Dels hostes de la terra, s l'home encaral'nic qui l'envileix.


29/70

ELEGIES


30/70

LES CAMPANES

Assaborint l'hora tranquila,he reposat en el coster.

Cada encontrada t sa vila,i cada vila son cloquer.

Totes les tintes llunyedanesfan en la serra una blavor;

totes les veus de les campanesuna meldica remor.

Sons de cloquers qui s'harmonisenescalonats pels quatre ventscom a gegants qui profetisen

damunt els pobles indolents,

par que en el terme divisoride les tenebres i la llumdiuen el salm recordatori

de nostra vida que es consum.

L'himne de pau als qui reposenen el reialme de la mort,

si ofn l'orella dels qui gosen,als qui sofrim dna conhort.

No la planyeu eixa diadaals qui ploram sers enyorats,

perqu ella fa menys desoladal'ombra on jauen els finats.

Per tot arreu l'alta harmoniaaixeca esbarts de pensaments,i an els finats fa companyiala recordana dels vivents.


31/70

LA RELIQUIA

Faune mutilat,brollador eixut,

jard desolatde ma joventut...

Beneda l'horaque m'ha duit aqu.

La font que no vessa, la font que no plorame fa plorar a mi.

Sembla que era ahirque dins el misteri de l'ombra florida,

tombats a la molsa,passvem les hores millors de la vida.

De l'aigua sentem la msica dola;dintre la piscina guaitvem els peixos,collem poncelles, cavem bestioles,

i ens fiem esqueixosmuntant a la branca de les atzeroles.

Ning sap com eraque entre l'esponerade l'hort senyorvol,

fent-lo ms ombrvol,creixia la rama d'antiga olivera.

Arbre centenari,amors pontava la soca toruda,

perqu sense ajudapogussim pujar-hi.

Al forc de la branca senyora i majorapenjvem la corda de l'engronsadora,

i, venta qui venta,folgvem 1 riem fins que la vesprada

la llum esvaa de l'hora roenta,de l'hora encantada.

Somni semblariael temps que ha volat

de la vida ma,sense les ferides que al cor ha deixat;sense les ferides que es tornen obrir

quan veig que no vessani canta ni plora La font del jard.

Trenta anys de ma vida volaren depressa,i encara no manca,

penjat a la branca,un tros de la corda de l'engronsadora,


32/70

com trista penyora,despulla podrida d'un mn esbucat...

Faune mutilat,brollador eixut,

jard desolatde ma joventut.


33/70

ENYORANA

Pensaments qui volen com a caravanesde fulles empeses pels mateixos vents,

si fossin visibles els meus pensaments,passar els veurien les Quatre Campanes.Des que se n'anaren per aquell cam

les que abans de l'hora de l'adu eternfeien el viatge de la vida amb mi,

en aquesta vida m'hi trob un extern.

Mes no donaria mos jorns de tristesapel cam de roses de ma jovenesa

d'abans de trobar-hi el b que he perdut,perqu fins llavores no havia viscut.

Una imatge nova, un mot de promesa,el temps senyalaren de la plenitud.

Gesmilers, accies, caminals d'arena,xiprer adormit

que amb la rama plenad'ales invisibles passaves la nit,

i a l'auba semblaves torre d'harmonia;fulles escampades de la flor mustia,

ombres que plorau,soledat, silenci que m'agombolau

parlant a mon coramb la melodia

de tot lo que mor...Quan la mort arribi, poc en gaudirde la vida mia; lo millor ja ho t;

pensaments qui volen, fulla de roserla flor de ma vida, tota se n'hi va.

De les primaveres que al mn esclataren,

sols unes poncelles que aqu se badareni ara se podreixena davall la terra..., per mi no se fonen;

sn les qui coronenles imatges pures qui me compareixen

i no m'abandonen,dola companyia de ma soledat.

Vnen i s'asseuen a devora mi;el xiprer me parla d'immortalitat,

i de la celstia baixa en el jard

dola claredat.


34/70

DESOLACI

Jo s l'esqueix d'un arbre, esponers ahir,que als segadors feia ombra a l'hora de la sesta;

mes branques, una a una, va rompre la tempesta,i el llamp, fins a la terra, ma soca migpart.

Brots de migrades fulles coronen el bocobert i sens entranyes que de ma soca resta;

cremar he vist ma llenya; com fumerol de festa,al cel he vist anar-se'n la millor part de mi.

I l'amargor de viure xucla ma arrel esclava,i sent brostar les fulles, i sent pujar la saba,

i m'aida a esperar l'hora de caure, un sol conhort:

cada ferida mostra la prdua d'una branca;sens jo, res parlaria de la meitat que em manca;

jo visc sols per a plnyer lo que de mi s's mort.


35/70

COLLOQUI

LA MUSA

Per qu de mi et recordesi a l'arpa d'altre temps les mans allargues,i, tot mullant les cordesde llgrimes amargues,com pluja d'estels d'or

solquen els rims la fosca de ton cor?

EL POETA

s mon desig que un raig de poesiaillumini mes llgrimes; voldria

trobar al fons de l'nima quelcomd'eixa punyent i fonda melodia

que fa aturar tothom,perqu en la pietat dels qui passassin

i el cntic escoltassin,com a l'entorn del viol qui plorademanant caritat en nom de Du,

durs almenys sobre la terra una horala vida de mos fills, que fou tan breu.

LA MUSA

La plenitud de vida no comenani arriba l'home a sa virilitat

sens que fermenti en l'nima el llevatde l'ntima sofrena.

Sia ton cor el ferro espurnejant,damunt l'enclusa del dolor, sonant.

EL POETA

A mos infants no tornara la vidael broll de foc i el ritme dels martellssobre el metall de l'nima enrogida;

no em plany de ma dissort; els plany a ells.

Si a l'espona del Hit,quan se glaava el cos, quan l'agonia

els ulls enterboliadel jove moribund, li haguessin dit

de part de Du: "Miny, te'n vols anar?"ell, qu hauria respost? "Me dol deixar

ma famlia, la terra on nasqu;s prest; la vida riu; eixa amarganta


36/70

copa de fel decanta-la de mi;jo me somet, ta voluntat s santa;

per si et plau, Senyor, deixa'm aqu"...No pogu ser; i se tanc la porta

de ma casa, una nit, sens que ell torns,

i el duien a romandre al mateix vasde sa germana morta.

LA MUSA

Mes tu deus a la vida ton tribut.No sents la host que se canta a si mateixa

i avana, menyspreant la multituddels morts que tomben i els ferits que deixa?

EL POETA

Mai la vegi tan bella com s arala vida d'aquest mn,

que d'un encs crudel tota s'amaraper a parlar-me dels que ja no hi sn.

Plorar... Tamb ploravaJess davant la tomba de l'amic.

Ran de la fossa com un arbre estic,que hi beu tota la saba.

LA MUSA

Mes l'arbre ha de fruitar

EL POETA

Jo vull que l'olidel fruit amarg, com espremuda oliva,

cremi tot en la llntia que aureolidels dos adolescents la imatge viva.

Si la fora del geni m's estranya,tan gran com ell s'aixeca mon dolor,i jo puc llavorar l'alta muntanya

per esculpir-hi un monument d'amor.


37/70


38/70

Com en el fons d'un vell retaulellisquen els dos adolescents;

passen, ulls clucs, sense paraula,com a somnmbuls somrients.

Passa la flor de l'amor mia;passen en creu aquelles mansque ma tendresa cobdicia

per a besar-les com abans.

De la foscor mai exploradamunten alens d'oratge fred

que ma existncia amenaadafan tremolar com un llumet.

Cal defensar la flama incerta

d'aquest llumet feble i morent?Per a tancar la porta oberta,

cal que forcegi contra el vent?

Entri la ratxa que em perfumaamb la fetor d'un mn podrit!Munti l'oreig que du l'escumade les rompents de l'infinit!

II

Ombra divina, protectorade l'aliana dels dos mons,

jo torn a tu; mon cor enyorales oblidades oracions.

Aqu tot parla de l'imperia on sojornen els difunts;

aqu batega el gran misterique vius i morts escalfa junts.

Sols la fredor d'aquestes llosescalma la febre de mon front,davant les lceres descloses

de l'enclavat en creu d'afront.

Els qui duim l'nima ferida,com els captaires afollats,entre el tumulte de la vidaens hi trobam desemparats.

Mes en el temple que illuminacom un estel la llntia d'or,


39/70

l'eternitat s'hi sent venaafalagant el nostre cor.

I els endolats, al peu de l'ara,sentim els morts ms avinent;

i a eixugar el plor de nostra carave la carcia de l'ausent.


40/70

ENDRECES


41/70

MOR JOVE

(A recordana de N'Emilia Sureda)

Veig encara en els seus ullsaquell dol ensensament

del qui sentcom un eco de murmullsque parlen interiorment.

No sentia les remorsde llaors

que sonaven al costatde sa gentil jovenesa;

no mirava sa bellesaen l'espill de vanitat;

mes, avanant per la vida,duia en el mirall del cor

reflectidala bellesa que no mor.

Cantava d'esma, obeinta l'ntima ubriaguesa,

com el rossinyol, corpresaper la febre de l'instint.Humit el front de la llum

d'all dalt,duia al pobre i al malalt

el perfumde son cor caritatiu,

amb el ritme d'una santagraciosa que somriu,de sa virtut ignoranta,

i tot el mn, manco ella,sap que s bella,

confonent l'olor suaude l'ngel i de la dona,sense sebre si l'atrau

perqu s bella o perqu s bona.

Passa la gent somnolentadavant l'hermosa natura;

passen segles, i no esmentaqualque tret de sa hermosura;

mes una alta criaturaen son espill la presenta,

banyada d'inspiraci,i no naix fins aquell dia


42/70

l'hermosura que existiadel temps de la creaci.

Oh campinyes odorants,oh trets de la pagesia,

que cobrreu en els cantsde la musa, vida nova;muntanyes i conradissos,clars de lluna, degotissos

de la cova;colrades espigoleres

que un jorn la vreu passaral ballar

entre el polsim de les eres;camins, ombres i dreceresque coneixeu sa petjada!...

L'heu perdudaaquella amorosa fada,

que, deixant la llengua apresaper amor de la viscuda,

glos la vida pagesa,quan eixa parla, begudaen la llet de la infantesa,

com un critdespert la poesia

que dormiaal fons de son esperit.

Mor jove, dolorsprivilegi dels electes;mes, espirituals afectes

fan un nimbe piadosa l'ombra seva, que flota

com aparici devotaen nostre esguard enyors

en l'esguard dels qui somiende desperts,

en l'esguard dels qui rebienels socors per ella oferts,la visita de conhort

que deixava una olor d'ambreen la miseriosa cambra

dels infants de la dissort.


43/70

L'HOSTE

(A Rubn Daro)

Ha arribat un home intensament plidque la dola lira punteja per joc;

a terra hivernenca porta un al clid,porta un al jove del pas del foc.

Son nom ens desperta amb la ressonanad'un eco de cmbal o gall matiner,o la punta fina d'un ferro de llana

que toca un broquer.

s com una pluja que refresca l'arbrede la poesia; nou Pigmali

que torna a la nimfa d'entranyes de marbremoviment i vida i palpitaci.

Liba la dolcesa ms fonda i coralque en la flor deixaren distretes abelles;

quan passa, les roses tornen ms vermellesi el brollador canta ms solemnial.Ell sap trobar perles en l'interiorde la dissortada serventa del vici;

ell veu passar l'ombra de la temptacipel front de la verge que porta cilici,

com veu en el claustre els sants i la torremirant-se en el mstic estany adormit,

on l'nec, que encala la femella, esborrala imatge serena dels sants de granit.

Cavalca en el ritme com un Don Quixot;de l'antiga musa millora la dot;

pel cel de les nues soledats manxegues,polen de la flora tropical difon,

i vessa d'estrofes, com mfores gregues,escuma de totes les corrents del mn.Va d'un mn a l'altre canviant donatius,com un mercader que travessa el plag;

ens duu grans lluernes, com diamants vius,i a criar amolla pels agres nadius

cigales sonores del grec arxiplag.

Passa com un cndor de l'altre hemisferique un vent ocenic a Roma transporta,i entre les runes, se posa amb misteri

a covar els ous de l'guila morta.s com un heretge de sang juliana


44/70

que sent en les venes la febre pagana.vas de transparenta

lluminositat,on de nou se bada la flor opulenta

d'un mn apagat.

N'hi ha qui el condamnen, i llur veredicteaquella terrible sentncia recorda

dels fors d'Esparta punint el delicted'afegir a la lira la sptima corda.

Oh bell entusiasme dels dies antics,oh divina flama! Si en el fons s una,

qu hi fa que es bifurqui, alant a quiscunade les dues bandes clamors inimics?

Qu hi fa si s frisana de l'aven o cultede la tradici?

Avui se renova l'antiga passi:benhaja el poeta que encn el tumuite!

Ara, aqu veu l'onaque bat els esculls;

si la gent, quan passa, el mira en els ullsjo s lo que pensa i lo que ambiciona.

L'illa on reposa del pelegrinatgeja el coneix per mestre de la poesai espera la gloria de fruir sa imatge

dintre del mirall de sa fantasia.


45/70

ALS AUTORS DE "HORACIANES" I "ENLL"

Per camins diversos,a on la guiau

la Musa divinade la llibertat?

Senyant la nuesade son peu descalen l'arena humida,

l'he vista passaramb cabells a lloure,

fresca i odorantde l'aigua nadiva

que en la fosca naix.

L'he vista llavores,amb cabells nuats

i tnica grega,la lira en les mans,

per la graderade marbre muntara l'intercolumnidel temple ideal.

Amb cabells a lloureo amb cabells nuats,

sempre s la mateixa,la vera, la gran,

que ens tramet la dolafais maternal;digna poesia

d'un poble que sapen majestuosa

riuada avanar...

Oh, per Catalunya,quin florir de Maig!Sent la veu d'En Costa,

la d'En Maragall;veu crixer les branques

de la catedralque pugen a cloure'sen la immensa nauon sonar l'himne

dels nostres infants;i com un sol home,

sentint bategardintre les entranyes


46/70

l'empenta vital,porta, esperanada,sos mil estendards

a l'heroica festade la llibertat.


47/70


48/70

AN EN JOAQUIM RUYRA

Brilla la paraulad'un artista ver

en la bella faulad'El pas del pler.

La m d'obra s fina,preuat el joiell,com de l'oficinad'un Eloi novell.

Dintre l'arquimesano en t de ms ric

la ideal princesa

de qui sou amic.

Tremolor de gotesd'irisat besllum

que enfilreu totesen un raig de llum:

collar de cinc viesper un coll de neu...Mestre, vostres dies

beneesca Du.


49/70

EL FORASTER A MALLORCA

Lo bon Pere Martel a Tarragonatenia el Rei i els nobles convidats,

i els parl de Mallorca llarga estonadeixant-los astorats.

Encenia l'ardor de sa paraulala gola d'un pas de promissi,

i es movia, nervis, a cap de taula,En Jacme d'Arag.

S'aixecaren llavors. La mar llatinaveien al peu de l'ample finestral,

i fantasiaven, lluny, l'ombra divina

d'aquell regne ideal.

Amb ulls de voluptat miraven l'illa,com rondejant, de nit, veu el jovent

la claror d'una cambra de pubillasota el vel transparent.

I al cap d'un any al sarra fou presaper l'ardenta cobdcia de l'amor,

i li pos corona de princesalo Rei llibertador.

Doncs ara dic lo que el Monarca un diadeia, mirant-se el posset tresor:Lo bon Pere Martel ra tenia

parlant de l'Illa d'or.

Ans de fruir sos dons i meravellesja sentia el perfum de l'hort gentil,

ja tastava la mel de ses abellesen la bresca subtil.

A beure me don la gaia cinciason esperit abans que la vegs;

no l'embellia el prisma de l'absncia;de prop m'agrada ms.

No s com s la terra mallorquna,que el foraster de sobte hi posa arrel,i al cor, com si li das dola metzina,

fa tornar infeel.

D'Ulisses coneixeu la histria vella,quan a una illa el dugu la tempestat,


50/70

i de la nimfa enamorada i bellafou hoste afalagat?

Mentres ell sospirava, dins la mallade l'amor de la nimfa presoner,

teixint i desteixint llarga mortalla,l'esper sa muller.

Sa voluntat dormia, no era morta;reneix la flama de l'amor nupcial;

fuig de la nimfa, i l'heroisme el portaa son pas natal.

Doncs si el vent de la mar amb sa feresa,en lloc d'empnye' el nufrag esmortit

al misteris palau de la deesa

que el volgu per marit;

si haguessen duit a l'illa on som araa l'esps de Penlope exemplar,

pobra muller lleial!, jo crec que encarael podria esperar.

Quan seu a vostra taula beneda,qu li donau dins l'aigua o dins el vi,

que per la ptria manllevada oblidala seva el pelegr?

s trist pelegrinar, deixar el clima,la casa i les costums de cadasc

per anar al pas on no ens estimani ens espera ning.

La veu, el mur i l'arbre que ens saludaa l'obrir la finestra de la llar,

fins l'inimic que a caure nos ajudahi trobem a faltar.

Per la llei de la natura falladins aquest raconet que t l'encs

d'un regne de l'ensomni, on davallala pau del paradis.

Aqu d'enyorament se cura l'hoste,i pensant que el sojorn ha d'esser breu,

noms sent la tristesa que s'acostade l'hora de l'adu.

I si aix diu tothom d'aquesta filladel mar, que ning deixa sense plor,


51/70


52/70

LA CAN POPULAR

(A l'Orfe Catal)

Pujam a la muntanya, i des del cimals horitzons s'escampa la miradai per record, abans de la baixada,qualque floreta annima collim.

I passen els hiverns, i quan obrimel llibre on la flor jau oblidada,del mirador de l'alta serralada

ella ens renova la visi sublim.

Guarda la tradici catalanescala can popular, flor de garriga

que al cim de l'avior s'obr a la llum.

La cantau, i de sobte se'm refrescala dola imatge de la ptria antiga,i sent de la seva nima el perfum.


53/70

FILL D'NIMA

(A N'Antoni Noguera)

I

Parlaven a cau d'orellaels minyons qui jugaven a daus

quan veien passar gojososel pubill i la nina d'ulls blaus.

II

La folla de gelosia

clav el ferro en el cor del marit;abans de morir penjada

nasqu el fruit de l'amor malet.

Al Comte diu la Comtessa: Sols estam, acollim-lo per fill.

I el fill de l'ajusticiadafou criat com a noble pubill.

L'esposa que li han promesan's la filla de nobles senyors.

Quan l'anell se baratavenla Comtessa perd les colors.

Al llit comtalno dorm la Comtessa.

L'ombra que veu sospesaporta un dogal;esclata en plor;

blavosa du la cara: De mon tresor

no siau tan avara;obriu-me, som sa mare,obriu-me son cor!

L'ennuvolatllampegant s'acosta;

damunt l'amor que brostapassi aviat.

Bressa el promsbell ensomni d'amor...

Si esclata la negror,

ell sabr qui s.


54/70

La dissort t son ferre sosps.

Si arriba la gran diadaque es casi lo jovencell,per tothom en el castell

hi haur taula posadai una font mai estroncadarajar de vi novell.

III

Els patges feien la mitjaal portal on jugaven a dausquan veien passar gojosos

el pubill i la nina d'ulls blaus.


55/70

EL CACIC

(An En Santiago Rusiol)

Heuse-la aqu la nostra ciutat, bella madonaque amb ses millors alhaques en el portal s'asseu

i per mirall t l'aigua blvenca i montonaque remoreja al peu.

Un dia tu arribares, de pols esblanquedala roba de bohemi, pelegrinant pel mn;

no com aquells que naixen i passen per la vidasens voler sebre on sn.

Ardit, la pipa als llavis i plida la galta,tu anaves onsevulla que l'art trobs hostal,

un poc amarg el riure, l'nima un poc malaltade febre d'ideal.

Vengueres per una hora de flirt; en la riberala tenda plegadissa fixares per un jorn;

mes fores com un hoste que es casa amb l'hostalerai diu: "Ja no me'n torn".

Tu no la vols com altres, febril, atrafegada;tu no l'esperoneges, terrible, com qualc.

Si dorm, tamb somnia; i tal com s t'agradai li agrades tu.

Les nimes fongureu en mstic desposori,i amb retirana doble, els fills que van naixentllur fesomia escampen i triumfen en l'empori

de l'art gloriosament.

I passen en ta onda visi contemplativa

Biniaraix, Alfbia, Pollensa, i el perfumdels tarongers, guanyant-te la palma d'or, arribafins a la Vila-llum.

Dels pobles i les viles no sn els personatgesms alts, missrs i sndics batles i doctors;

sn els vergers ombrvols, sn els pinars salvatgesi els cims esglaiadors.

Ells sn eterns, i els homes passen; ells a tota horavessen la poesia que manca an els vens,

Qui atreu a les muntanyes els viatgers d'enfora?Els ciutadans, o els pins?


56/70

Per o, si ausent t'enyora la soledat dantescaa on el cor de l'illa mgicament floreix,

a l'arribar-hi l'eco de ta rialla fresca,de joia s'estremeix.

Per o, les dones d'aigua i els oms que les coronen,nimfes, sirenes, genis de cales i torrents,a saludar el poeta que per cacic pregonen

tots sn aqu presents.

La teva llar n'has feta de l'illa predilecta;de tos millors ensomnis ella s el si matern;

i mai s'havia vista com ara en el reflectede ton mirall intern;

mirall on la natura m'apar que s'aureoli,com una Monna Lisa, d'espiritual dolor.

Tu en la viventa flama del sol, aboques l'olide l'intima illusi.


57/70

RECORD DE SOLLER

(An En Josep Carner)

Amic, teixiu aquesta visi de la infantesa...Ja coneixeu la vila d'ombrvols carrerons,la rica vall de Sller, entre serrls estesa,

on totes les vivendes tenen un hort al fons.

Era senyor de casa el somni de la sesta;la posadera em feia senyal de que emmuds,

posant-se el dit als llavis; una verdor xalestapel prtal guaitava com auri parads.

L'hort m'ofer refugi, capal la soca blancadel taronger; en l'herba me vaig tombar; l'eixamd'insectes, com espurnes, brunzia per la tancai em feia pessigolles al front l'esps herbam. |

Eren les verdes tiges profunda columnada;filtrava ran de terra l'esguard per all endins;dansaven les corolles de fulla acarminada,

com baiaderes entre pilars esmaragdins.

Llavores un misteri per mi se va descloure,torbant la fonda calma del cor adolescent:entr una joveneta amb els cabells a lloure

que un raig de sol feria com nimbe resplendent.

Amagatall cercava per treure's una puadel cos; a totes bandes gir l'ull inquiet;s'al la falda roja, mostr la cama nua,que ms amunt tenia una blancor de llet.

Mon cor, davant la casta nuesa, va suspendre

son ritme; una calrada bullenta vaig sentir;l'esglai que sentiria la bergantella tendra,que es creia tota sola, si s'adons de mi!

I el nin va tornar home... Quin esperit dins unaespina de figuera de moro va saltar

a l'abscondit ivori de l'Eva, tan dejunade dar-me el fruit de l'arbre simblic a flairar?

Mai ms l'he retrobada; i veig com aquell dia,fa quaranta anys, la nina que no em coneix tampoc,

i el mn d'una edat nova, inconscient m'obria,incendiant la porta sense percebre el foc.


58/70

Amic, teixiu aquesta visi de la infantesa,vs qui caceu libllules en la pres del rimprenent-les per les ales amb tanta subtilesa

que no se perd ni un tom del matisat polsim.


59/70

VRIA


60/70

REIALS MERCS

Tenc un pergam corcaton Ja histria se remembra

d'un rei trat per la fembraamb qui estava amistanat.

Va descobrir al clar de llunadues ombres fer-ne una;i sota el front jovenvol

s'ennegr son pensament,com un nvol de ponent

que pren forma de patbul.

L'ofensor caigu malalt

tement la reial venjana,com qui de paor se llana

a l'eternitat, d'un salt

Mes el cel cavila i calla;ell coneix un home ardit

qui espunta sovint la dallade la mort, vora del llit.

Al malalt cercant remei,correus a Crdoba enviaper un metge que tenia

el califa a son servei.

El gran fsic de l'emirel reialme travess

i en la cort del cristiel moribund va guarir.

I amb profunda reverncia,mans en creu damunt el pit,

diu en la reial presncia: Sou servit.

Aixi el rei l'escomet: "No em fan envejael regne i l'esplendor del califat,

sin el tresor de llum que senyorejaen ton cervell meravells guardat.

"Ja ho veus, oh ilustre de la raa mora!Aqu l'esplet d'agonisants floreix;

per savis doctors que allunyin l'hora

d'anar a l'altre mn, ning en coneix.


61/70

"Ja mos doctors, donant-lo per difunt,deixaven el malalt a mans dels frares

pels darrers sagraments; mes tu arribaresper a salvar-lo a punt.

"Jo s que per combatre sa malura,la m damunt el pols abrusador,amb llarg desvetlament n'havies cura,

com la mare del fill de son amor.

"Jo s que escorcollant per fer la triad'herbes medicinals, has espremut

el filtre de la vida i la saluti has omplert de bell nou l'odre mustia.

"De mes joies escull la ms preuada;

digues, oh moro, lo que vols de mi.Tot es teu... menys la vida que has salvada;

eixa pertany a l'aixa del botx.

"L'aixa t set i vol una sang ricaque salti, amb borboteig de vi escums,

del coll jove i robust a on s'aficacom afilades dents en fruit sucs".


62/70

L'ESPURNA

Com el panteig de l'nima dormentaflotava el verb melodis; mes ara

en l'Illa diu quelcom que ja retornadel secular encantament, i muntengeneracions que una claror novelladuen als ulls. La joventut s nostra.

La llengua: ella l'ha fet, el gran prodigi;ella amb sos mots regalimants de saba

ens torna la llecor que l'ha nodrida:ella difon estremiments proftics;

ella t notes de clarins. Sonem-los;despertem els titans que en l'ombra jauen

de l'esperit; sonem-los; si ens escupenels filisteus des de les altes torres,

sonem-lOS, i cauran. Sota la immensacpula de blavor a on se miren

els cims ms alts de l'heretat, solcadapel tremolenc atzur mediterrani,

soni el crit de la sang, bategui el ritmede la maternitat, i en ell se bressin,

com eixa mar unsona, vibrantad'un sol batec des de Pollena a Roses,

els milions de cors de nostra raa.

Som nt i fill de catalanes. Ellesamb mots d'enyorament me condormiren,amb mots d'enyorament que dins el calze

de la innocncia gotejant, com perlesde rou, duien reflexes lluminosos

dels nadius horitzons. Pastors i fadesi dones d'aigua i cavallers i prnceps,

amb la materna melodia als llavis,baixaven del Montseny i les congestes

del Pirineu, per habitar ma casa.I el regne d'illusi, terra promesaon tots volem anar, per mi tenia

ton nom, oh Catalunya, i ta corona,oh Montserrat, i ton accent, oh Musa

oblidada llavors, ara vestidade porpra triomfal. Tu em bressolares

tmidament amb les mateixes notesque avui, com ressonanta escampadissa,

amb crits de joia a l'avenir se llancen,

i eren en l'auba de ma vida, un feblepiular com a d'aucells que migbadessin


63/70

els ulls, eixint d'un somni de centries.

Llavors ma joventut vol despresade la roca insular per a confondre'sdintre del bull de la ciutat sonora.

Trobava clos el mn de mos ensomnis,i al gest aspriu de la comtal matronajo responia amb la suprbia muda

d'un fosc isolament. Era la boiraque assaon mon cor perqu el somriure

de l'amor hi flors. Oh dola imatgeque en mon cam pos la Providncia!

Tu, Beatriu catalanesca, foresla calor de la ptria feta dona!

I quan, Victoris dels vents terriblesque afu la dissort entre nosaltres,

vingui a l'altar per abraar-te mevai al Monestir pelegrinant pujrem,i dalt el cim de les sagrades penyes

ens donrem les mans, i ens sembl veure,amb ulls enlluernats per la divinaclaror del rite nupcial, difondre'sel misteri d'amor, l'nima nostra,sobre la majestat de Catalunya,i el mar immens i radis, i l'Illa

guaitant a l'horitz..., llavors mon llavitrmol te volgu dir, i no podia:

"Veus enfora la mar? Quantes enteleshi dibuixaren els vaixells que em duien!

Quantes hores de febre i de pontar-semos pensaments de foc damunt les ones!Veus ma terra all endins? Ella t'esperaper a besar-te el front amb sos efluvis.Tu amb nova sang hi nodrirs el vincledel poble meu amb la materna soca".

Els focs de Sant Joan la nit perfumen;

mes de tots els amors, sols un n'alena.Salten de mont a mont llenges de flamadient el pacte espiritual que ens lliga.No us allunyeu, memries doloroses.Si fssiu nosa aqu, quan vnc a seure

a la festa pairal, jo no hi seria.Mai com al beure el vi de l'entusiasmesent tan a prop les enyorades ombres.

Com la falzia en un illot caigudaenmig de la rompent, que per a moure

l'ala nafrada i degotant, espera

el raig de la bonana que l'eixugui,jo em sent reviure, agombolat per l'hora


64/70


65/70

LA LLENGUA PTRIA

A la musa castellanamos anys millors he donat,

d'una altra musa germanafondament enamorat.

Qu podr donar-li ara,per la tardor ensopit?

Qualque cosa bull encaraal fons de mon esperit.

Llengua de perfums mesella,tal volta, amb rara virtut,

com una pluja novella

me torni la joventut.

Sols ella arribar podriade mon cor fins a la rel.

Si altra esposa fou ma Lia,ella ser ma Raquel.


66/70

LA CREU

Forjada al foc de l'avioron lo geni d'una raa

que semblava moridorforj el cor i la corassade Jaume el Conqueridor;

forjada al foc que inflamaval'accent de Vicent Ferrer,

i en l'Art Magna clarejava,l empenyia a la mar blava

los navilis d'En Roger;

forjada al foc de la pira

que unia al rei coronatlos reis de la docta lira,fent de la reial cadiratrono de fraternitat;

forjada al foc que fonentels grillons dels esclavatges,

l'argolla del pensament,^estenia per les platgesi els deserts de l'Orient;

eixa creu de recordanadels dos cavallers germans,ser ensems, perpetuant-se,

monument de l'alianaque entrunyella nostres mans.

* * *

Aqu tot canta la gestad'En Guillem i d'En Ramon,

i el pi vell encara restaon va reclinar la testaEn Montcada moribon.

Els dos hroes combatereni triomfaren i moriren;

ni sols plorar-se pogueren;mes les nimes s'uniren

quan la volada prengueren

Plor la host tota la nit;

com un nin, lo rei ardit,lo lle de les batalles,


67/70

remull de plors les mallesque guarnien el seu pit.

Va plorar la gent d'enfora;i apar que el plant d'aquella hora

de segle en segle retrunya;va plorar i encara ploral'amorosa Catalunya.

* * *

Ella us signa com exemplede la fe que li servau,

i amb agrament contemplaque la llntia d'or del temple

de la ptria alimentau.

Ella us digu: -"Feis la viaal regne d'or, a on nia

ma sang, i mon verb llampega;s l'nima que hi bategaesqueix de l'nima mia.

"D'Hispnia, la gran matrona,filla som, filla vull ser;

per l'honor de sa corona,al llorer que ombra li dnavull juntar lo meu llorer.

"Jo me palp, i sent la intensapalpitaci del cor meu;

som; i b puc, sense ofensa,demanar reconeixenade la voluntat de Du.

"Quin pags el fruit que neixabans de nodrir-se arranca,

de por que si en l'arbre creix,amb son pes, lo fruit mateixno li esqueixi qualque branca?

"Com l'avet o com el roure,un llinatge s ms gegant

com ms ampla i ms a llourea la llum puga desclourecada branca del voltant.

"Mes ni una veu rancuniosa

m'afronte per ma defensa,ni alci boira sanguinosa,


68/70

enterbolint l'auba hermosade ma santa renaixena".

I a la nau pujant totd'una,navegreu mar endins.Era el mar una llacuna,i filava argent la llunai botaven els delfins.

Quan trenc l'auba vermella,un so d'amoroses flautes,

com un somni o meravella,arribava a nostra orella

de la nau dels argonautes.

"rgonautes de la pau, deia l'Illa amb veu suauaixecant-se a vostra vista

si veniu a la conquista,conquistada me trobau.

"Sobre el mar, mes alenadesa Barcino els vents se'n duen:baix del mar, mes serralades

amb les vostres enllaades,les arrels de pedra nuen.

"Com la fulla sou que arriba,fent lo viatge submar

de l'aigua de la font vivaque en mon cor neix, fugitiva

del Pirineu gegant.

"Puix veniu amb la correntque enllaa dins les entranyes

de la histria renaixent,com la rel de les muntanyes.l'esperit de nostra gent.

"Forjada al foc de la fe,de la ptria i de l'amorque semblava moridor,

fins que un jorn lo vostre alrenovava la claror;

"Eixa creu de recordana

dels dos hroes catalans,ser ensems, perpetuant-se,


69/70

monument de l'alianad'una raa de germans".

Aqu, doncs, per a que mostreon la flor dels cavallersmor per la ptria vostra,

i a resar un parenostres'aturen els passatgers;

clavem-hi la creu sagrada,clavem tamb, pelegrins

de la novella creuada,lo record d'eixa diada

en nostre cor ben endins...


70/70

joan alcover: "cap al tard"

Documents