impuls cal mas vell
DESCRIPTION
La revista que impulsa l'activitat d'Agramunt.TRANSCRIPT
EDITORIAL,3
CAL ..., 3
D'ON SOM?, 4
QUADERN DE BITÀCOLA, 6
EMPRENEDORS, 8 DAMIÀ VICENS. PROFESSOR DE IOGA
LA SALUT, 11 NOUS REPTES EN LA MEDICINA FAMILIAR
POLIÈDRIC: SANITAT, 12 LA SANITAT PRIVADA
DIARI D'UN NÒMADA, 15 MERCATS DE NADAL
ENTITATS, 16 ESPAI GUINOVART, 20 ANYS
DEDICA'T A TU, 19 RITUALS DE SALUT,
BELLESA I BENESTAR
AGRAMUNTINS PEL MÓN, 20 BIBIANA FA. FRANKFURT
LO BROC DEL SILLÓ, 27
L'ESPORT, 29
FUTBOL SALA
NOTÍCIA CURIOSA, 31
SLOW FOOD. ALIMENTACIÓ
SALUDABLE I SOSTENIBLE
EL RACÓ DEL PORC, 33
ON MENJAR?, 35 FRANKFURT DEL SIÓ
I... QUÈ MÉS?, 35
4t trimestre 2014
Cal Mas Vell
32
CAL MAS VELL
La manca de descendència de la família de Cal Mas Vell d’Agramunt ens porta en aquesta ocasió a parlar amb l’historiador local Ramon Bernaus per esbrinar els orígens d’aquest renom tan conegut a la nostra vila. Recentment, Bernaus ha dut a terme un extens treball sobre la construc-ció de la plaça del Mercadal, un eixample projectat l’any 1771, que no va començar a construir-se fins al 1804.
Segons els arxius històrics recopilats, la família de Cal Mas Vell era una de les més importants del poble, i vivia en una masia al bosc del Siscar. A prin-cipis del segle XIX, el seu propietari, Joan Viladot i Noró, decideix traslla-dar-se al nou eixample que s’estava construint a Agramunt. Així, Cal Mas Vell es comença a construir al 1808 i, per demostrar que es tractava d’una família important del poble, fan construir una casa amb quatre arcades, quan el projecte inicial contemplava una estructura d’una arcada per casa.
Una de les anècdotes relacionades amb els orígens de Cal Mas Vell s’em-marca en el final de la Guerra del Francès. Segons les memòries d’un dels últims descendents directes, Joan Maluquer i Viladot (1856-1940), nét de Joan Viladot i Noró, la casa no es va enrajolar fins al 1813. Passat un temps, al 1814, Napoleó retira les tropes franceses d’Espanya i s’acaba la guerra. Llavors, donada la importància de Cal Mas Vell, la família rep una carta de Lleida comunicant el final del conflicte i aquests surten al balcó per llegir la missiva. La notícia va córrer ràpidament i els agramuntins pujaven a la plaça del Mercadal per celebrar-ho. Mentre, la classe més adinerada ho celebrava a la sala gran de Cal Mas Vell, amb tanta força que, un cop acabada la festa, no va quedar cap rajola sencera! Segons Joan Maluquer, el terra es va quedar així durant anys com a testimoni d’aquella data.
Sense familiars que es quedessin a Cal Mas Vell, al 1982 l’Ajuntament acorda adquirir l’edifici amb un dels últims descendents, Francesc Renyé i Busquets. És entre 1984-1985 quan es comença a treballar en el projecte d’una residència d’avis municipal, que va obrir al 1989 i que ha mantingut viu el renom de Cal Mas Vell durant els últims 25 anys.
Edita ROTECNA,SA Pol. Ind., nau 3, 25310 AGRAMUNT (Lleida) Tel.: 973391267 · E-mail: [email protected]ó: Gener RomeuRedacció i Publicitat: Tamara LombardoEdició, disseny i maquetació: Montserrat GuerreroCol·laboradors: Joan Pedrós
CONTACTE [email protected]
PUBLICITAT [email protected]
IMPULS DIGITAL/ issuu.com/rotecnapress
BLOG/ impulsagramunt.blogspot.com.es
XARXES/ IMPULS-d-Agramunt
L’opinió de la revista s’expressa només a l’editorial. Els col·laboradors exposen posicions personals.
Dip
òsit
leg
al L
-213
-99
Amb les festes de Nadal a tocar i una aurèola d’opti-misme temporal, és moment per valorar com ha anat aquest 2014. Un any que, sense obviar la situació econòmica, ha estat bo per Rotecna: hem crescut al mercat exterior, innovat amb nous productes i incre-mentat la nostra producció, el que ens ha permès créi-xer i fer noves contractacions.
En aquest sentit, la bona marxa de l’empresa em va portar l’any passat a invertir en l’ampliació de les nostres instal·lacions a Agramunt. Així, aquest 2014 hem fet una redistribució i redimensió de les seccions per no posar límits al creixement.
Precisament, la meva recent presència a EuroTier (Alema-nya), la fira més important a nivell internacional per al nostre sector, m’ha confirmat que estem en el bon camí amb la innovació, la internacionalització i la qualitat, com a insígnia del nostre creixement empresarial.
Amb el desig que el 2015 sigui millor per a tots. Bones festes i bon any nou!
Gener Romeu
32
CAL MAS VELL
La manca de descendència de la família de Cal Mas Vell d’Agramunt ens porta en aquesta ocasió a parlar amb l’historiador local Ramon Bernaus per esbrinar els orígens d’aquest renom tan conegut a la nostra vila. Recentment, Bernaus ha dut a terme un extens treball sobre la construc-ció de la plaça del Mercadal, un eixample projectat l’any 1771, que no va començar a construir-se fins al 1804.
Segons els arxius històrics recopilats, la família de Cal Mas Vell era una de les més importants del poble, i vivia en una masia al bosc del Siscar. A prin-cipis del segle XIX, el seu propietari, Joan Viladot i Noró, decideix traslla-dar-se al nou eixample que s’estava construint a Agramunt. Així, Cal Mas Vell es comença a construir al 1808 i, per demostrar que es tractava d’una família important del poble, fan construir una casa amb quatre arcades, quan el projecte inicial contemplava una estructura d’una arcada per casa.
Una de les anècdotes relacionades amb els orígens de Cal Mas Vell s’em-marca en el final de la Guerra del Francès. Segons les memòries d’un dels últims descendents directes, Joan Maluquer i Viladot (1856-1940), nét de Joan Viladot i Noró, la casa no es va enrajolar fins al 1813. Passat un temps, al 1814, Napoleó retira les tropes franceses d’Espanya i s’acaba la guerra. Llavors, donada la importància de Cal Mas Vell, la família rep una carta de Lleida comunicant el final del conflicte i aquests surten al balcó per llegir la missiva. La notícia va córrer ràpidament i els agramuntins pujaven a la plaça del Mercadal per celebrar-ho. Mentre, la classe més adinerada ho celebrava a la sala gran de Cal Mas Vell, amb tanta força que, un cop acabada la festa, no va quedar cap rajola sencera! Segons Joan Maluquer, el terra es va quedar així durant anys com a testimoni d’aquella data.
Sense familiars que es quedessin a Cal Mas Vell, al 1982 l’Ajuntament acorda adquirir l’edifici amb un dels últims descendents, Francesc Renyé i Busquets. És entre 1984-1985 quan es comença a treballar en el projecte d’una residència d’avis municipal, que va obrir al 1989 i que ha mantingut viu el renom de Cal Mas Vell durant els últims 25 anys.
Edita ROTECNA,SA Pol. Ind., nau 3, 25310 AGRAMUNT (Lleida) Tel.: 973391267 · E-mail: [email protected]ó: Gener RomeuRedacció i Publicitat: Tamara LombardoEdició, disseny i maquetació: Montserrat GuerreroCol·laboradors: Joan Pedrós
CONTACTE [email protected]
PUBLICITAT [email protected]
IMPULS DIGITAL/ issuu.com/rotecnapress
BLOG/ impulsagramunt.blogspot.com.es
XARXES/ IMPULS-d-Agramunt
L’opinió de la revista s’expressa només a l’editorial. Els col·laboradors exposen posicions personals.
Dip
òsit
leg
al L
-213
-99
Amb les festes de Nadal a tocar i una aurèola d’opti-misme temporal, és moment per valorar com ha anat aquest 2014. Un any que, sense obviar la situació econòmica, ha estat bo per Rotecna: hem crescut al mercat exterior, innovat amb nous productes i incre-mentat la nostra producció, el que ens ha permès créi-xer i fer noves contractacions.
En aquest sentit, la bona marxa de l’empresa em va portar l’any passat a invertir en l’ampliació de les nostres instal·lacions a Agramunt. Així, aquest 2014 hem fet una redistribució i redimensió de les seccions per no posar límits al creixement.
Precisament, la meva recent presència a EuroTier (Alema-nya), la fira més important a nivell internacional per al nostre sector, m’ha confirmat que estem en el bon camí amb la innovació, la internacionalització i la qualitat, com a insígnia del nostre creixement empresarial.
Amb el desig que el 2015 sigui millor per a tots. Bones festes i bon any nou!
Gener Romeu
54
METALGAN ARROYO SL Àvila, ciutat de fortificacions, palaus i bona gastronomia
Manuel Redondo a les oficines de Metalgan a Àvila. Vista general de la ciutat emmurallada d’Àvila. Foto: Ávila Turismo.Processó de Setmana Santa a la ciutat d’Àvila. Foto: Ávila Turismo.
Acompanyar al client al llarg de tot el projecte és, per a Metalgan, una condició indispensable per oferir el millor servei possible i garantir l’assoliment de tots els objectius plantejats.
Els carrers, els edificis, l’art, la cul-tura i la gastronomia d’Àvila són un reflex de la història d’aquesta ciu-tat declarada Patrimoni Cultural de la Humanitat per la UNESCO al 1985.
Metalgan Arroyo SL inicia la seva activitat l’any 1998. En un prin-cipi, es dedica exclusivament a la distribució i muntatge de productes metàl·lics per a granges, però més endavant, al 2005, amplia el seu camp d’actuació per oferir al ramader un servei complet en equipament d’instal·lacions porcines.
Acompanyar al client al llarg de tot el projecte és, per a Metalgan, una condició indispensable per oferir el millor servei possible i garantir l’assoliment de tots els objectius plantejats. Amb aquesta filosofia, ens explica Manuel Redondo, gerent i fundador de Metalgan, “treballem cada dia per oferir als ramaders les millors solucions”. “No som del tipus d’empresa que va al ramader, li ven els seus productes i se n’oblida. Nosaltres oferim un servei perso-nalitzat, assessorem al client perquè obtingui el màxim rendiment de la seva explotació i l’acompanyem en tot el procés fins a la posada en marxa de les instal·lacions”, explica el Manuel.
Des de les oficines centrals ubicades al municipi de Vicolozano, a Àvila, l’empresa dóna servei a ramaders de tota Castella i Lleó i també de Saragossa. D’altra banda, l’obertura d’una delegació a Zafra, a Badajoz, ha permès a Metalgan consolidar-se en el sector del porc ibèric a les comunitats d’Andalusia i Extrema-dura. Segons Redondo, “el porc ibèric requereix encara de refor-mes i adaptació de les instal·lacions; per això, a la delegació de Zafra comptem amb un enginyer tècnic que assessora als rama-ders en tot el que necessiten per millorar les seves explotacions”. A Zafra, l’empresa compta amb unes oficines i dues naus per disposar sempre de material i donar servei a les comunitats autò-nomes del sud d’Espanya i també a part de Portugal.
Metalgan compta actualment amb 10 treballadors, que oferei-xen atenció als prop de 3.000 ramaders que confien en ells, en
el seu servei i en els seus productes. Metalgan ofereix al ramader tot allò que necessita per tenir la seva granja 100% equipada i a ple rendiment: slats, tremuges, màquines d’alimentació, aparells de ventilació,...
La seva relació amb Rotecna es remunta a l’any 2003. “Ens vam decidir a treballar amb Rotecna per la qualitat i la varietat de productes que té al mercat. A més, es tracta d’una marca molt consolidada al territori i això es nota quan els clients et demanen directament pels productes de la marca Rotecna”, explica Manuel Redondo, que afegeix que la innovació i una informació tècnica molt detallada sobre els productes són altres dels trets característics de Rotecna. Actualment, Metalgan comercialitza tots els productes que fabrica la firma agramuntina i és el distri-buïdor oficial de la marca a Castella i Lleó.
La crisi econòmica també va tenir els seus efectes sobre la firma avilesa. “En el seu moment, vam notar una davallada de la nostra facturació a causa de la crisi i vam haver de reduir personal. Per sort, ens vam poder recuperar bé, superar amb èxit el sotrac i, a poc a poc, continuar treballant”, explica Manuel.
Fent una mirada al passat, Manuel Redondo recorda especial-ment un dels projectes que Metalgan va portar a terme quan feia poc temps que treballava amb Rotecna. “Vam fer una granja per a 2.500 mares. La recordo per la magnitud del projecte i perquè vam quedar molt satisfets d’aquell repte. Vam fer un bon disseny i una bona feina, i el client va quedar satisfet”, expressa. De cara al futur, Manuel veu amb optimisme el sector i assegura que la voluntat de l’empresa és continuar creixent i oferint un servei personalitzat i de qualitat als ramaders. “Treballem per superar-nos dia a dia en tots els àmbits”, conclou.
Amb desenes de palaus, edificis religiosos i una muralla de més de 2 kilòmetres de perímetre, Àvila és una ciutat moderna que no ha perdut l’encant de la ciutat medieval on cristians, musulmans i jueus van conviure durant dècades i van deixar la seva petjada.
TurismeLa muralla d’Àvila és l’element més identificatiu de la ciutat: amb un perímetre de 2.516 metres, 87 torres i 9 portes, s’ha convertit en el recinte emmurallat més ben conservat del món. Actual-ment, bona part del traçat de la muralla és accessible i visitable pels ciutadans, que poden accedir-hi des de la Casa de les Carnisseries, la porta de l’Alcàsser i la porta del Pont. Una de les característiques de la muralla d’Àvila és que s’hi van construir palaus adossats a ella per crear una segona línia defensiva i asse-gurar la fortificació davant de possibles atacs.
Més enllà de la muralla, si hi ha un altre aspecte arquitectònic que defineix la ciutat d’Àvila és el gran nombre d’edificis religio-sos que hi trobem: la Catedral del Salvador, la Basílica de Sant Vicent, el Reial Monestir de Sant Tomàs, el Convent de Santa Teresa, el Monestir de l’Encarnació o el Convent de Sant Josep són alguns dels espais a destacar.
La Catedral d’Àvila és la primera catedral gòtica de l’Estat espa-nyol, que va ser construïda sobre les restes d’un edifici anterior dedicat al Salvador, d’aquí que també se la conegui com la Cate-dral del Salvador.
Un altre dels edificis religiosos destacats és la Basílica de Sant Vicent, que es troba ubicada a fora de la muralla, en un indret on la història recull que van ser martiritzats i enterrats els germans Vicente, Sabina i Cristeta.
Els palaus són el tercer element característic del patrimoni de la ciutat, vestigi del seu esplendor, principalment entre els segles XV i XVI.
Les festesUna de les festes més emblemàtiques és la Setmana Santa, amb més de 500 anys d’història i declarada d’Interès Turístic Interna-cional. Aquesta es celebra al voltant de la muralla i pel casc antic del municipi, per on desfilen en processó les centenàries confra-ries que carreguen les imatges de la Passió.
El 2 de maig se celebra la romeria de San Segundo, patró de la ciutat, i es fan diverses processons per commemorar el trasllat de les restes del sant a la Catedral d’Àvila l’any 1594.
Fora de l’àmbit religiós, el primer divendres de setembre, Àvila es transforma per recuperar la seva imatge de ciutat medieval. Els carrers s’ambienten amb parades de formatges, espècies, embotits,... i es representa la compravenda d’esclaus, a personat-ges propis de l’època com joglars, cavallers, reis o monjos, i es programen exposicions, espectacles i concursos que ofereixen al visitant un autèntic viatge en el temps.
GastronomiaFinalment, si ens agrada fer turisme gastronòmic i visitem la ciutat d’Àvila, un menú típic són les mongetes del Barco, chule-tón de vedella i, de postres, yemas de Santa Teresa. Aquests plats representen la tradició agrícola i ramadera de la zona. Altres carns destacades són el cabrit de Candeleda, el xai de la vall d’Amblés i cochinillo asado, tot i que la manera més clàssica de menjar el cochinillo a Àvila és fregit i refregit, en talls petits. Altres plats tradicionals són les sopes d’alls o castellanes, els clàssics callos, o el bacallà.
54
METALGAN ARROYO SL Àvila, ciutat de fortificacions, palaus i bona gastronomia
Manuel Redondo a les oficines de Metalgan a Àvila. Vista general de la ciutat emmurallada d’Àvila. Foto: Ávila Turismo.Processó de Setmana Santa a la ciutat d’Àvila. Foto: Ávila Turismo.
Acompanyar al client al llarg de tot el projecte és, per a Metalgan, una condició indispensable per oferir el millor servei possible i garantir l’assoliment de tots els objectius plantejats.
Els carrers, els edificis, l’art, la cul-tura i la gastronomia d’Àvila són un reflex de la història d’aquesta ciu-tat declarada Patrimoni Cultural de la Humanitat per la UNESCO al 1985.
Metalgan Arroyo SL inicia la seva activitat l’any 1998. En un prin-cipi, es dedica exclusivament a la distribució i muntatge de productes metàl·lics per a granges, però més endavant, al 2005, amplia el seu camp d’actuació per oferir al ramader un servei complet en equipament d’instal·lacions porcines.
Acompanyar al client al llarg de tot el projecte és, per a Metalgan, una condició indispensable per oferir el millor servei possible i garantir l’assoliment de tots els objectius plantejats. Amb aquesta filosofia, ens explica Manuel Redondo, gerent i fundador de Metalgan, “treballem cada dia per oferir als ramaders les millors solucions”. “No som del tipus d’empresa que va al ramader, li ven els seus productes i se n’oblida. Nosaltres oferim un servei perso-nalitzat, assessorem al client perquè obtingui el màxim rendiment de la seva explotació i l’acompanyem en tot el procés fins a la posada en marxa de les instal·lacions”, explica el Manuel.
Des de les oficines centrals ubicades al municipi de Vicolozano, a Àvila, l’empresa dóna servei a ramaders de tota Castella i Lleó i també de Saragossa. D’altra banda, l’obertura d’una delegació a Zafra, a Badajoz, ha permès a Metalgan consolidar-se en el sector del porc ibèric a les comunitats d’Andalusia i Extrema-dura. Segons Redondo, “el porc ibèric requereix encara de refor-mes i adaptació de les instal·lacions; per això, a la delegació de Zafra comptem amb un enginyer tècnic que assessora als rama-ders en tot el que necessiten per millorar les seves explotacions”. A Zafra, l’empresa compta amb unes oficines i dues naus per disposar sempre de material i donar servei a les comunitats autò-nomes del sud d’Espanya i també a part de Portugal.
Metalgan compta actualment amb 10 treballadors, que oferei-xen atenció als prop de 3.000 ramaders que confien en ells, en
el seu servei i en els seus productes. Metalgan ofereix al ramader tot allò que necessita per tenir la seva granja 100% equipada i a ple rendiment: slats, tremuges, màquines d’alimentació, aparells de ventilació,...
La seva relació amb Rotecna es remunta a l’any 2003. “Ens vam decidir a treballar amb Rotecna per la qualitat i la varietat de productes que té al mercat. A més, es tracta d’una marca molt consolidada al territori i això es nota quan els clients et demanen directament pels productes de la marca Rotecna”, explica Manuel Redondo, que afegeix que la innovació i una informació tècnica molt detallada sobre els productes són altres dels trets característics de Rotecna. Actualment, Metalgan comercialitza tots els productes que fabrica la firma agramuntina i és el distri-buïdor oficial de la marca a Castella i Lleó.
La crisi econòmica també va tenir els seus efectes sobre la firma avilesa. “En el seu moment, vam notar una davallada de la nostra facturació a causa de la crisi i vam haver de reduir personal. Per sort, ens vam poder recuperar bé, superar amb èxit el sotrac i, a poc a poc, continuar treballant”, explica Manuel.
Fent una mirada al passat, Manuel Redondo recorda especial-ment un dels projectes que Metalgan va portar a terme quan feia poc temps que treballava amb Rotecna. “Vam fer una granja per a 2.500 mares. La recordo per la magnitud del projecte i perquè vam quedar molt satisfets d’aquell repte. Vam fer un bon disseny i una bona feina, i el client va quedar satisfet”, expressa. De cara al futur, Manuel veu amb optimisme el sector i assegura que la voluntat de l’empresa és continuar creixent i oferint un servei personalitzat i de qualitat als ramaders. “Treballem per superar-nos dia a dia en tots els àmbits”, conclou.
Amb desenes de palaus, edificis religiosos i una muralla de més de 2 kilòmetres de perímetre, Àvila és una ciutat moderna que no ha perdut l’encant de la ciutat medieval on cristians, musulmans i jueus van conviure durant dècades i van deixar la seva petjada.
TurismeLa muralla d’Àvila és l’element més identificatiu de la ciutat: amb un perímetre de 2.516 metres, 87 torres i 9 portes, s’ha convertit en el recinte emmurallat més ben conservat del món. Actual-ment, bona part del traçat de la muralla és accessible i visitable pels ciutadans, que poden accedir-hi des de la Casa de les Carnisseries, la porta de l’Alcàsser i la porta del Pont. Una de les característiques de la muralla d’Àvila és que s’hi van construir palaus adossats a ella per crear una segona línia defensiva i asse-gurar la fortificació davant de possibles atacs.
Més enllà de la muralla, si hi ha un altre aspecte arquitectònic que defineix la ciutat d’Àvila és el gran nombre d’edificis religio-sos que hi trobem: la Catedral del Salvador, la Basílica de Sant Vicent, el Reial Monestir de Sant Tomàs, el Convent de Santa Teresa, el Monestir de l’Encarnació o el Convent de Sant Josep són alguns dels espais a destacar.
La Catedral d’Àvila és la primera catedral gòtica de l’Estat espa-nyol, que va ser construïda sobre les restes d’un edifici anterior dedicat al Salvador, d’aquí que també se la conegui com la Cate-dral del Salvador.
Un altre dels edificis religiosos destacats és la Basílica de Sant Vicent, que es troba ubicada a fora de la muralla, en un indret on la història recull que van ser martiritzats i enterrats els germans Vicente, Sabina i Cristeta.
Els palaus són el tercer element característic del patrimoni de la ciutat, vestigi del seu esplendor, principalment entre els segles XV i XVI.
Les festesUna de les festes més emblemàtiques és la Setmana Santa, amb més de 500 anys d’història i declarada d’Interès Turístic Interna-cional. Aquesta es celebra al voltant de la muralla i pel casc antic del municipi, per on desfilen en processó les centenàries confra-ries que carreguen les imatges de la Passió.
El 2 de maig se celebra la romeria de San Segundo, patró de la ciutat, i es fan diverses processons per commemorar el trasllat de les restes del sant a la Catedral d’Àvila l’any 1594.
Fora de l’àmbit religiós, el primer divendres de setembre, Àvila es transforma per recuperar la seva imatge de ciutat medieval. Els carrers s’ambienten amb parades de formatges, espècies, embotits,... i es representa la compravenda d’esclaus, a personat-ges propis de l’època com joglars, cavallers, reis o monjos, i es programen exposicions, espectacles i concursos que ofereixen al visitant un autèntic viatge en el temps.
GastronomiaFinalment, si ens agrada fer turisme gastronòmic i visitem la ciutat d’Àvila, un menú típic són les mongetes del Barco, chule-tón de vedella i, de postres, yemas de Santa Teresa. Aquests plats representen la tradició agrícola i ramadera de la zona. Altres carns destacades són el cabrit de Candeleda, el xai de la vall d’Amblés i cochinillo asado, tot i que la manera més clàssica de menjar el cochinillo a Àvila és fregit i refregit, en talls petits. Altres plats tradicionals són les sopes d’alls o castellanes, els clàssics callos, o el bacallà.
766
Negociacions per perdre la salut!Per Nadia YurevaResp. comercial Europa de l'Est
VIV Russia 2013 passarà a ser la fira on he viscut una de les negociacions més dures i intenses que recordo. Era el mes de maig, les temperatures a Rússia encara eren fres-ques, però vaig suar més que un dia de ple estiu al mig d’un tros sense cap ombra!
Som a Moscou, en una de les fires internacionals més importants del sector porcí, que se celebra cada dos anys a Rússia. Aquesta és una de les meves primeres fires des que treballo a Rotecna i em toca viatjar al meu país d’origen amb el director comercial de l’em-presa, el Bartomeu Morera, director comercial, i l’Òscar Toledano, el meu company comercial responsable de l’Europa occidental. Rússia és un mercat estratègic per a Rotecna, ja que les perspecti-ves de creixement del sector porcí són més que bones, així que sóc plenament conscient del meu paper per establir bones relaci-ons comercials amb empreses del país.
La fira, en principi, es planteja com moltes altres: un espai on mostrar els nostres productes, on trobar-nos amb els nostres distribuïdors i programar reunions amb possibles nous clients. A més, la confiança d’estar a casa i ser coneixedora del tarannà negociador i insistent dels meus compatriotes són punts a favor. No obstant això, no tots els russos ni tots els clients són iguals i la VIV Russia 2013 passarà a ser la fira on he viscut una de les nego-ciacions més dures i intenses que recordo. Era el mes de maig, les temperatures a Rússia encara eren fresques, però vaig suar més que un dia de ple estiu al mig d’un tros sense cap ombra!
Som a mig matí, ho tenim tot a punt per rebre a un dels empre-saris més grans i importants del sector porcí a Rússia, preparats per mirar d’arribar a un bon acord i, a sobre la taula, un macro-projecte de granja a desenvolupar en diferents fases, fins arribar a les 30.000 mares. La taula és rodona, els meus companys es situen a la meva dreta i a l’esquerra tinc el president i el director comercial de l’empresa russa, jo estic al mig, sent part de la negociació i facilitant les comunicacions entre els dos costats de la taula, perquè la llengua no sigui un obstacle.
Després d’unes salutacions cordials comencem a parlar del projecte, de les diferents fases que tindrà i de les necessitats en equipament porcí, quan, sobtadament, gairebé sense deixar-nos pronunciar paraula, el client comença a demanar un cosa rere l’altra, un descompte sobre el descompte i per cada oferta que li proposem, replica amb una contraoferta. Comencen els estira-i-arronsa, la negociació s’intensifica i jo, al mig, interpre-tant als meus companys el què el client demana i al client el que els meus companys proposen. Hi ha moments en què tots parlen alhora, la meva concentració és màxima, però la meva capacitat per canviar del rus a l’anglès, a l’espanyol i, fins i tot, al català comença a col·lapsar-me. No fa precisament calor, però la meva temperatura corporal puja per moments fruit de l’estrès de la situació. No sé si ho aguantaré! Avui, aquí, m’hi deixo la salut!
Dues hores més tard i amb la camisa més que xopa, els punts d’acord comencen a arribar i sembla que tot avança pel bon camí, però, de sobte, el president de la companyia russa s’aixeca, ens estreny la mà i s’acomiada de nosaltres amb un: “Ha estat un plaer”. Què ha passat? Hi ha acord? No entenc res, no sé com interpretar aquest gest, els meus companys me miren per si s’han perdut alguna reacció cultural, però no. Els dubtes sobre com ha anat la negociació ens envaeixen. Ha estat una reunió llarga, de constants demandes, ofertes i contraofertes, però sempre des del respecte a la feina de l’altre.
Finalment, després d’unes llargues hores d’incertesa, l’endemà la companyia ens envia el contracte. Hi ha acord! Així, iniciem una bona relació comercial que encara perdura avui. Sortosament, després de l’esforç arriba la recompensa!
766
Negociacions per perdre la salut!Per Nadia YurevaResp. comercial Europa de l'Est
VIV Russia 2013 passarà a ser la fira on he viscut una de les negociacions més dures i intenses que recordo. Era el mes de maig, les temperatures a Rússia encara eren fres-ques, però vaig suar més que un dia de ple estiu al mig d’un tros sense cap ombra!
Som a Moscou, en una de les fires internacionals més importants del sector porcí, que se celebra cada dos anys a Rússia. Aquesta és una de les meves primeres fires des que treballo a Rotecna i em toca viatjar al meu país d’origen amb el director comercial de l’em-presa, el Bartomeu Morera, director comercial, i l’Òscar Toledano, el meu company comercial responsable de l’Europa occidental. Rússia és un mercat estratègic per a Rotecna, ja que les perspecti-ves de creixement del sector porcí són més que bones, així que sóc plenament conscient del meu paper per establir bones relaci-ons comercials amb empreses del país.
La fira, en principi, es planteja com moltes altres: un espai on mostrar els nostres productes, on trobar-nos amb els nostres distribuïdors i programar reunions amb possibles nous clients. A més, la confiança d’estar a casa i ser coneixedora del tarannà negociador i insistent dels meus compatriotes són punts a favor. No obstant això, no tots els russos ni tots els clients són iguals i la VIV Russia 2013 passarà a ser la fira on he viscut una de les nego-ciacions més dures i intenses que recordo. Era el mes de maig, les temperatures a Rússia encara eren fresques, però vaig suar més que un dia de ple estiu al mig d’un tros sense cap ombra!
Som a mig matí, ho tenim tot a punt per rebre a un dels empre-saris més grans i importants del sector porcí a Rússia, preparats per mirar d’arribar a un bon acord i, a sobre la taula, un macro-projecte de granja a desenvolupar en diferents fases, fins arribar a les 30.000 mares. La taula és rodona, els meus companys es situen a la meva dreta i a l’esquerra tinc el president i el director comercial de l’empresa russa, jo estic al mig, sent part de la negociació i facilitant les comunicacions entre els dos costats de la taula, perquè la llengua no sigui un obstacle.
Després d’unes salutacions cordials comencem a parlar del projecte, de les diferents fases que tindrà i de les necessitats en equipament porcí, quan, sobtadament, gairebé sense deixar-nos pronunciar paraula, el client comença a demanar un cosa rere l’altra, un descompte sobre el descompte i per cada oferta que li proposem, replica amb una contraoferta. Comencen els estira-i-arronsa, la negociació s’intensifica i jo, al mig, interpre-tant als meus companys el què el client demana i al client el que els meus companys proposen. Hi ha moments en què tots parlen alhora, la meva concentració és màxima, però la meva capacitat per canviar del rus a l’anglès, a l’espanyol i, fins i tot, al català comença a col·lapsar-me. No fa precisament calor, però la meva temperatura corporal puja per moments fruit de l’estrès de la situació. No sé si ho aguantaré! Avui, aquí, m’hi deixo la salut!
Dues hores més tard i amb la camisa més que xopa, els punts d’acord comencen a arribar i sembla que tot avança pel bon camí, però, de sobte, el president de la companyia russa s’aixeca, ens estreny la mà i s’acomiada de nosaltres amb un: “Ha estat un plaer”. Què ha passat? Hi ha acord? No entenc res, no sé com interpretar aquest gest, els meus companys me miren per si s’han perdut alguna reacció cultural, però no. Els dubtes sobre com ha anat la negociació ens envaeixen. Ha estat una reunió llarga, de constants demandes, ofertes i contraofertes, però sempre des del respecte a la feina de l’altre.
Finalment, després d’unes llargues hores d’incertesa, l’endemà la companyia ens envia el contracte. Hi ha acord! Així, iniciem una bona relació comercial que encara perdura avui. Sortosament, després de l’esforç arriba la recompensa!
98
El país, la gent i el ioga van captivar al Damià en el seu primer viatge a l’Índia, al gener del 2010. A poc a poc, va començar a endinsar-se en l’aprenentatge del ioga tradicional indi i l’any 2013 va obtenir el títol de professor de ioga per la Sivananda Yoga Vedanta Academy de l’Índia i, més tard, el diploma de terapeuta de ioga per l’AYM Indian School (Association for Yoga and Meditation). Des de llavors compagina la seva passió per escriure i la feina de periodista al Regió 7 de Manresa, amb l’ensenyança del ioga.
Com descobreixes el món del ioga?Tot comença el meu últim dia d’universitat, quan rebo el títol de Llicenciat en Publicitat i Relacions Públiques. En aquell moment me n’adono que, durant els anys de carrera, he adquirit un gran coneixement acadèmic, però que cap professor m’ha ensenyat el veritable sentit de la vida. Si bé els meus pares m’havien transmès els valors fonamentals, com l’amor i el respecte, sentia que neces-sitava anar més enllà. Llavors, decideixo estalviar durant un any i viatjar a la recerca de respostes. El meu primer destí, al 2008, va ser la selva de l’Amazònia, a la recerca de la saviesa de les civilit-zacions antigues. Allà vaig conviure amb xamans, que em van ensenyar a connectar amb la natura, a veure la realitat des d’una altra perspectiva,... El seu coneixement em va servir després en les meves aventures per l’Amèrica Llatina: els deserts de Xile, la Patagònia argentina, etc. Després d’aquestes primeres aventures, vaig tornar a casa per treballar en diaris, estalviar, i fer un nou salt. Així, al gener de 2010, agafo la motxilla, sol i sense mapes, i marxo a l’Índia, on vaig descobrir el ioga.
Què va suposar, a nivell personal, aquest viatge a l’Índia?És el viatge que canvia definitivament la meva vida. És el lloc on trobo les respostes a totes les meves preguntes, perquè desco-
breixo el ioga. De seguida quedo profundament enamorat del país, de la gent, de la manera de viure, de la seva cultura, de la seva espiritualitat,... Començo
a practicar el ioga i me n’adono que les respostes són a l’interior i, amb la pràctica, vaig assolint una sensació de benestar personal i de plenitud completa.
Quan decideixes formar-te com a professor de ioga?En experimentar els grans beneficis que m’aporta el ioga, decideixo que vull compartir aquest tresor i em poso a estudiar en escoles tradicionals de l’Índia, primer al sud del país i després a l’Himàlaia. Des de llavors, la dinàmica sempre ha estat la mateixa: treballar aquí com a perio-dista durant un temps i tornar-me’n a l’Índia per fer estades de 3 o 4 mesos i continuar amb la formació. A principis del 2013, obtinc el títol de professor de ioga al centre Sivananda Yoga Vedanta Academy, i els mestres em diuen que estic preparat per compartir aquest coneixement amb tot el món. Així
que torno cap aquí i començo a impartir classes de ioga en centres educatius, centres mèdics, associaci-
ons i, també, a nivell particular, des de casa meva, a Mafet, en un espai que anomeno Espai Dhàrmia.
Com explicaries què és el ioga?És un sistema filosòfic i cultural que va néixer a l’Índia fa milers d’anys i que va ser creat amb l’objectiu de mantenir
un cos i una ment en perfecte estat de salut. Ioga és una paraula d’arrel sànscrita que significa unió; unió de cos, ment i ànima. La seva pràctica es basa en tres pilars: exercicis físics (asana), de respiració (pranayama) i tècniques de relaxació (savasana). Els beneficis són múltiples i es van descobrint a mesura que es va practicant.
En què consisteixen les teves classes? Ensenyo diversos estils de ioga indi, els més beneficiosos. Les sessions duren una hora i mitja, i en elles posem en pràctica els exercicis físics, de respiració i les tècniques de relaxació. Sovint fem alguna petita meditació i també practiquem molt el pensament positiu, un punt importantíssim en el ioga.
A Mafet, també treballeu el karma ioga. Què és?Dins del ioga hi ha diferents camins, i un d’ells és el karma ioga, que és el ioga de l’acció desinteressada: oferir el teu treball en benefici dels altres. Nosaltres, el què fem és dedicar una part de les aportacions volun-tàries a associacions benèfiques a l’Índia, com és la Fundació Vicent Ferrer. També tenim apadrinada l’Umadevi, una nena de 8 anys que viu al sud de l’Índia. Els seus pares treballen al camp i els diners que nosaltres li enviem es destinen a la seva educació.
La resposta de la gent al ioga està sent positiva?Sí, és molt bona. A més, a nivell personal, és molt gratificant, més que escriure articles! La veritat és que reconforta sentir, per exemple, una persona quan t’explica que gràcies als exercicis que li has ensenyat li ha marxat el mal d’esquena o que gràcies al ioga ja no pren cap medicació per a l’estrès, l’ansietat o la depressió, que ja pot dormir millor o que es troba més àgil, més flexible, que sent alegria de viure o que s’ha conegut més a ella mateixa,...
Quins reptes de futur et planteges?No em marco cap repte. Els reptes formen part de l’”èxit professional”, un concepte del segle XX que mai m’ha interessat. Senzillament intento viure el moment i fluir per la vida. Algun dia, però, m’agradaria obrir un centre de ioga i em faria especial il·lusió que fos a Agramunt, perquè és el poble que més m’estimo, juntament amb Mafet i Puigverd, que són els pobles dels meus padrins. El meu somni seria poder viure del que escric com a periodista i destinar tots els beneficis que aconseguís a través del ioga a causes benèfiques a l’Índia.
DAMIÀ VICENS. Professor de iogaDAMIÀ VICENS. Professor de ioga
2013 va obtenir el títol de professor de ioga per la Sivananda Yoga Vedanta Academy de l’Índia i, més tard, el diploma de terapeuta de ioga per l’AYM Indian School (Association for Yoga and Meditation). Des de llavors compagina la seva passió per escriure i la feina de periodista al Regió 7 de
Tot comença el meu últim dia d’universitat, quan rebo el títol de Llicenciat en Publicitat i Relacions Públiques. En aquell moment me n’adono que, durant els anys de carrera, he adquirit un gran coneixement acadèmic, però que cap professor m’ha ensenyat el veritable sentit de la vida. Si bé els meus pares m’havien transmès els valors fonamentals, com l’amor i el respecte, sentia que neces-sitava anar més enllà. Llavors, decideixo estalviar durant un any i viatjar a la recerca de respostes. El meu primer destí, al 2008, va ser la selva de l’Amazònia, a la recerca de la saviesa de les civilit-zacions antigues. Allà vaig conviure amb xamans, que em van ensenyar a connectar amb la natura, a veure la realitat des d’una altra perspectiva,... El seu coneixement em va servir després en les meves aventures per l’Amèrica Llatina: els deserts de Xile, la Patagònia argentina, etc. Després d’aquestes primeres aventures, vaig tornar a casa per treballar en diaris, estalviar, i fer un nou salt. Així, al gener de 2010, agafo la motxilla, sol i sense mapes, i marxo a l’Índia, on vaig descobrir el ioga.
breixo el ioga. De seguida quedo profundament enamorat del país, de la gent, de la manera de viure, de la seva cultura, de la seva espiritualitat,... Començo
a practicar el ioga i me n’adono que les respostes són a l’interior i, amb la pràctica, vaig assolint una sensació de benestar personal i de plenitud completa.
Quan decideixes formar-te com a professor de ioga?En experimentar els grans beneficis que m’aporta el ioga, decideixo que vull compartir aquest tresor i em poso a estudiar en escoles tradicionals de l’Índia, primer al sud del país i després a l’Himàlaia. Des de llavors, la dinàmica sempre ha estat la mateixa: treballar aquí com a periodista durant un temps i tornar-me’n a l’Índia per fer estades de 3 o 4 mesos i continuar amb la formació. A principis del 2013, obtinc el títol de professor de ioga al centre Sivananda Yoga Vedanta Academy, i els mestres em diuen que estic preparat per compartir aquest coneixement amb tot el món. Així
que torno cap aquí i començo a impartir classes de ioga en centres educatius, centres mèdics, associaci
ons i, també, a nivell particular, des de casa meva, a Mafet, en un espai que anomeno Espai Dhàrmia.
Com explicaries què és el ioga?És un sistema filosòfic i cultural que va néixer a l’Índia fa milers d’anys i que va ser creat amb l’objectiu de mantenir
La literatura i la música són dues de les aficions del Damià.
Llicenciat en Publicitat i Relacions Públiques i periodista de professió, un viatge a l’Índia va canviar la seva manera de veure i viure la vida.
MÉS PERSONAL
•Quantes vegades has estat a l’Índia? Quatre, de moment.
•Un indret que destacaries: On vaig estar aquest estiu: el Caixmir, una zona al nord de l’Índia, que ara està en conflicte. Tot i això, el recomano perquè és un lloc preciós pels seus paisatges i la seva gent d’ulls verds.
•Què és per a tu el ioga? És tornar a casa, tornar a la teva naturalesa real, un despertar per viure amb plenitud i assolir un autoconeixement de tu mateix més enllà dels pensaments.
•Una postura: L’escorpí. Una postura invertida que requereix molt equilibri interior per poder tenir equi-libri exterior.
•Una expressió: “Tot el que no es dóna es perd”. Per això m’agrada compartir el ioga, perquè sinó es perdrà.
•Algun referent: Swami Sivananda i Swami Vishnudevananda, dos dels professors de ioga més importants de l’Índia. Ara ja no hi són, però en moltes de les escoles on he estudiat s’ensenya el ioga que ells ens van llegar.
El Damià en un dels seus últims viatges a l’Índia.
98
El país, la gent i el ioga van captivar al Damià en el seu primer viatge a l’Índia, al gener del 2010. A poc a poc, va començar a endinsar-se en l’aprenentatge del ioga tradicional indi i l’any 2013 va obtenir el títol de professor de ioga per la Sivananda Yoga Vedanta Academy de l’Índia i, més tard, el diploma de terapeuta de ioga per l’AYM Indian School (Association for Yoga and Meditation). Des de llavors compagina la seva passió per escriure i la feina de periodista al Regió 7 de Manresa, amb l’ensenyança del ioga.
Com descobreixes el món del ioga?Tot comença el meu últim dia d’universitat, quan rebo el títol de Llicenciat en Publicitat i Relacions Públiques. En aquell moment me n’adono que, durant els anys de carrera, he adquirit un gran coneixement acadèmic, però que cap professor m’ha ensenyat el veritable sentit de la vida. Si bé els meus pares m’havien transmès els valors fonamentals, com l’amor i el respecte, sentia que neces-sitava anar més enllà. Llavors, decideixo estalviar durant un any i viatjar a la recerca de respostes. El meu primer destí, al 2008, va ser la selva de l’Amazònia, a la recerca de la saviesa de les civilit-zacions antigues. Allà vaig conviure amb xamans, que em van ensenyar a connectar amb la natura, a veure la realitat des d’una altra perspectiva,... El seu coneixement em va servir després en les meves aventures per l’Amèrica Llatina: els deserts de Xile, la Patagònia argentina, etc. Després d’aquestes primeres aventures, vaig tornar a casa per treballar en diaris, estalviar, i fer un nou salt. Així, al gener de 2010, agafo la motxilla, sol i sense mapes, i marxo a l’Índia, on vaig descobrir el ioga.
Què va suposar, a nivell personal, aquest viatge a l’Índia?És el viatge que canvia definitivament la meva vida. És el lloc on trobo les respostes a totes les meves preguntes, perquè desco-
breixo el ioga. De seguida quedo profundament enamorat del país, de la gent, de la manera de viure, de la seva cultura, de la seva espiritualitat,... Començo
a practicar el ioga i me n’adono que les respostes són a l’interior i, amb la pràctica, vaig assolint una sensació de benestar personal i de plenitud completa.
Quan decideixes formar-te com a professor de ioga?En experimentar els grans beneficis que m’aporta el ioga, decideixo que vull compartir aquest tresor i em poso a estudiar en escoles tradicionals de l’Índia, primer al sud del país i després a l’Himàlaia. Des de llavors, la dinàmica sempre ha estat la mateixa: treballar aquí com a perio-dista durant un temps i tornar-me’n a l’Índia per fer estades de 3 o 4 mesos i continuar amb la formació. A principis del 2013, obtinc el títol de professor de ioga al centre Sivananda Yoga Vedanta Academy, i els mestres em diuen que estic preparat per compartir aquest coneixement amb tot el món. Així
que torno cap aquí i començo a impartir classes de ioga en centres educatius, centres mèdics, associaci-
ons i, també, a nivell particular, des de casa meva, a Mafet, en un espai que anomeno Espai Dhàrmia.
Com explicaries què és el ioga?És un sistema filosòfic i cultural que va néixer a l’Índia fa milers d’anys i que va ser creat amb l’objectiu de mantenir
un cos i una ment en perfecte estat de salut. Ioga és una paraula d’arrel sànscrita que significa unió; unió de cos, ment i ànima. La seva pràctica es basa en tres pilars: exercicis físics (asana), de respiració (pranayama) i tècniques de relaxació (savasana). Els beneficis són múltiples i es van descobrint a mesura que es va practicant.
En què consisteixen les teves classes? Ensenyo diversos estils de ioga indi, els més beneficiosos. Les sessions duren una hora i mitja, i en elles posem en pràctica els exercicis físics, de respiració i les tècniques de relaxació. Sovint fem alguna petita meditació i també practiquem molt el pensament positiu, un punt importantíssim en el ioga.
A Mafet, també treballeu el karma ioga. Què és?Dins del ioga hi ha diferents camins, i un d’ells és el karma ioga, que és el ioga de l’acció desinteressada: oferir el teu treball en benefici dels altres. Nosaltres, el què fem és dedicar una part de les aportacions volun-tàries a associacions benèfiques a l’Índia, com és la Fundació Vicent Ferrer. També tenim apadrinada l’Umadevi, una nena de 8 anys que viu al sud de l’Índia. Els seus pares treballen al camp i els diners que nosaltres li enviem es destinen a la seva educació.
La resposta de la gent al ioga està sent positiva?Sí, és molt bona. A més, a nivell personal, és molt gratificant, més que escriure articles! La veritat és que reconforta sentir, per exemple, una persona quan t’explica que gràcies als exercicis que li has ensenyat li ha marxat el mal d’esquena o que gràcies al ioga ja no pren cap medicació per a l’estrès, l’ansietat o la depressió, que ja pot dormir millor o que es troba més àgil, més flexible, que sent alegria de viure o que s’ha conegut més a ella mateixa,...
Quins reptes de futur et planteges?No em marco cap repte. Els reptes formen part de l’”èxit professional”, un concepte del segle XX que mai m’ha interessat. Senzillament intento viure el moment i fluir per la vida. Algun dia, però, m’agradaria obrir un centre de ioga i em faria especial il·lusió que fos a Agramunt, perquè és el poble que més m’estimo, juntament amb Mafet i Puigverd, que són els pobles dels meus padrins. El meu somni seria poder viure del que escric com a periodista i destinar tots els beneficis que aconseguís a través del ioga a causes benèfiques a l’Índia.
DAMIÀ VICENS. Professor de iogaDAMIÀ VICENS. Professor de ioga
La literatura i la música són dues de les aficions del Damià.
Llicenciat en Publicitat i Relacions Públiques i periodista de professió, un viatge a l’Índia va canviar la seva manera de veure i viure la vida.
MÉS PERSONAL
•Quantes vegades has estat a l’Índia? Quatre, de moment.
•Un indret que destacaries: On vaig estar aquest estiu: el Caixmir, una zona al nord de l’Índia, que ara està en conflicte. Tot i això, el recomano perquè és un lloc preciós pels seus paisatges i la seva gent d’ulls verds.
•Què és per a tu el ioga? És tornar a casa, tornar a la teva naturalesa real, un despertar per viure amb plenitud i assolir un autoconeixement de tu mateix més enllà dels pensaments.
•Una postura: L’escorpí. Una postura invertida que requereix molt equilibri interior per poder tenir equi-libri exterior.
•Una expressió: “Tot el que no es dóna es perd”. Per això m’agrada compartir el ioga, perquè sinó es perdrà.
•Algun referent: Swami Sivananda i Swami Vishnudevananda, dos dels professors de ioga més importants de l’Índia. Ara ja no hi són, però en moltes de les escoles on he estudiat s’ensenya el ioga que ells ens van llegar.
un cos i una ment en perfecte estat de salut. Ioga és una paraula d’arrel sànscrita que significa unió; unió de
El Damià en un dels seus últims viatges a l’Índia.
111110
Nous reptes en la medicina de família
secció patrocinada per: Centre Mèdic Agramunt
Medicina Familia
Ginecologia
Traumatologia
Oftalmologia
Radiografies
Fisioterapia
Osteopatia
Ones Xoc
Revisions esport
Revisions Carnet
Toni Garcia BernausMetges de Família. Col. 3690
En les diferents etapes en què s’ha anat desenvolupant el sector sanitari s’ha realitzat un canvi de model. Durant els darrers 5 anys, la medicina avançava cap a la especialit-zació en les diferents branques fins arribar a la superes-pecialització. Aquest procés, però, ha estat modificat quan, des de les administracions i agents centrals, s’ha valorat el seu cost, i s’ha passat a una nova etapa en la qual es posa en valor cada actuació i es determina que el procés pot ser assumit pels agents locals sanitaris; en aquest cas, el metge de família és el referent com a tutor i guaridor dels processos.
Dins d’aquest context, les noves comeses del metge han estat un augment de la seva formació en imatges (ecografia, radiologia), assumpció de processos d’alta
freqüència i baixa complexitat, i petites intervencions de cirurgia menor.
En aquest darrer cas, es tracta d’un conjunt de procediments en l’àmbit quirúrgic, de caire senzill, de curta durada, sobre parts del cos accessibles i superficials, sovint amb aplicació d’anestèsia local. Aquestes tècniques són de baix risc i amb mínimes complicacions postquirúrgiques. Un dels principals avantatges a destacar és que mitjançant aquestes tècniques es poden tractar lesions com quists de greix, berrugues, queratosis seborreiques, mol·luscos, cicatrius, etc.
Des de la medicina privada apostem per l’augment de serveis en un entorn controlat, còmode per al pacient i que dóna sortida a problemes amb proximitat i eficàcia.
111110
Nous reptes en la medicina de família
secció patrocinada per: Centre Mèdic Agramunt
Medicina Familia
Ginecologia
Traumatologia
Oftalmologia
Radiografies
Fisioterapia
Osteopatia
Ones Xoc
Revisions esport
Revisions Carnet
Toni Garcia BernausMetges de Família. Col. 3690
En les diferents etapes en què s’ha anat desenvolupant el sector sanitari s’ha realitzat un canvi de model. Durant els darrers 5 anys, la medicina avançava cap a la especialit-zació en les diferents branques fins arribar a la superes-pecialització. Aquest procés, però, ha estat modificat quan, des de les administracions i agents centrals, s’ha valorat el seu cost, i s’ha passat a una nova etapa en la qual es posa en valor cada actuació i es determina que el procés pot ser assumit pels agents locals sanitaris; en aquest cas, el metge de família és el referent com a tutor i guaridor dels processos.
Dins d’aquest context, les noves comeses del metge han estat un augment de la seva formació en imatges (ecografia, radiologia), assumpció de processos d’alta
freqüència i baixa complexitat, i petites intervencions de cirurgia menor.
En aquest darrer cas, es tracta d’un conjunt de procediments en l’àmbit quirúrgic, de caire senzill, de curta durada, sobre parts del cos accessibles i superficials, sovint amb aplicació d’anestèsia local. Aquestes tècniques són de baix risc i amb mínimes complicacions postquirúrgiques. Un dels principals avantatges a destacar és que mitjançant aquestes tècniques es poden tractar lesions com quists de greix, berrugues, queratosis seborreiques, mol·luscos, cicatrius, etc.
Des de la medicina privada apostem per l’augment de serveis en un entorn controlat, còmode per al pacient i que dóna sortida a problemes amb proximitat i eficàcia.
1312
La sanitat privada a AgramuntLa sanitat privada a Agramunt
La Montalbà Torres a l’òptica Solà.L’Almudena Marcos, la Roser Martorell i la Glòria Estany a la clínica dental.El Carlos Escolà, director del CMA.
Les llistes d’espera i una sanitat pública escapçada pel context de crisi econòmica han provocat, en els darrers anys, una pèrdua de confiança en el siste-ma sanitari públic en benefici del sector privat.
La difícil situació de la sanitat pública, conseqüència, en bona part, de les retallades pressupostàries justificades amb la crisi econòmica, no ha afectat a la sanitat privada, ans al contrari: qui ha pogut destinar part dels seus ingressos a accedir al sector privat, així ho ha fet. Pel camí, però, s’han quedat totes aquelles famílies que no veuen cobertes les seves necessitats des del sector públic, que no poden assumir el cost d’aquells medicaments que ja no cobreix la seguretat social i que tampoc poden pagar el dentista o el psicòleg que necessiten. Segons dades de l’últim informe de la Creu Roja sobre vulne-rabilitat social, es calcula que més de 800.000 persones patei-xen ‘pobresa sanitària’ a l’Estat espanyol.
No obstant això, al sector privat tampoc tot és positiu. Els professionals d’Agramunt que treballen a la sanitat privada, amb els que hem parlat per a aquest número de l’Impuls, coincideixen en assenyalar que la crisi també els ha afectat, que els marges de benefici que abans aconseguien a través de les mútues ara s’han reduït i que fins i tot, en alguns casos no guanyen res. A això s’afegeix que la manca de diners a la butxaca fa que tothom miri més el preu de les coses i ajusti al màxim el seu pressupost.
Centres mèdics privatsPel que fa a serveis mèdics privats, a Agramunt disposen d’un únic centre, el Centre Mèdic Agramunt (CMA), que va obrir l’any 2000. Tot i que, en un principi, va començar a funcionar com a centre especialitzat en el món laboral i esportiu, amb els anys ha anat ampliant els seus serveis cap a la contingència comuna, és a dir, aquella branca de la salut que engloba els accidents no labo-rals i les malalties comunes. Així, a més dels serveis inicials de trau-matologia i fisioteràpia, el CMA disposa actualment de professio-nals especialitzats en medicina de família, oftalmologia i ginecolo-gia, i ofereix serveis com radiografies, petites intervencions quirúr-giques amb electrobisturí, ones de xoc i revisions específiques.
“La seguretat social cobreix totes les necessitats dels ciutadans, però com que és molt difícil assegurar el 100% de serveis especí-fics i, sobre tot, el temps d’espera, la funció dels centres mèdics privats és donar una resposta immediata i ocupar aquells espais on no arriba la sanitat pública”, explica el Carlos Escolà, fisiotera-
peuta, llicenciat en educació física i director del Centre Mèdic Agramunt. En aquest sentit, el Carlos reconeix que la crisi i, espe-cialment, “l’actual política sanitària de redistribució dels serveis, ens ha beneficiat. Tot i això”, afegeix, “no estem satisfets de com ha anat tot plegat: la sanitat ha de funcionar amb criteri d’elecció i no perquè hi hagi espais descoberts”. A més, assegura que la crisi ha anat malament per a tots, ja que en el cas dels centres mèdics, la política de reajustament de costos de les mútues “ens ha afec-tat, ja que ens han baixat molt els preus”.
Pel que fa al futur de la sanitat pública, el Carlos tem que es conti-nuarà amb la mateixa línia de “redistribució i concentració de serveis”, amb l’objectiu de reduir la despesa pública. Mentre, la tendència del centres privats serà la “d’oferir cada vegada més especialitats en aquells àmbits on no hi hagi oferta pública al nostre entorn”, considera el Carlos. En aquest sentit, tot i que el servei de dermatologia podria ser en poc temps una de les noves especialitats del CMA, el Carlos explica que el futur del centre passa per treballar en una millora de la qualitat en l’assistència, més que per una ampliació de serveis: “Més que donar molts serveis, vull que els que tenim millorin qualitativament, perquè la lluita ara no és el preu, sinó l’eficàcia”.
Clíniques dentalsA banda dels centres mèdics, les clíniques dentals són un dels serveis sanitaris privats més presents en la societat actual, i és que tot i les recents retallades a la sanitat pública, hi ha serveis que des de la Llei General de la Seguretat Social de 1966 fins a l’actualitat sempre han patit deficiències. És el cas, precisament, del servei d’odontologia, que tan sols cobreix les revisions a les embarassa-des, als diabètics i als nens a primer i sisè de primària, així com les extraccions dentàries. Aquest fet ha facilitat, al llarg dels anys, la
proliferació de clíniques dentals privades que ofereixen tots aquells serveis que no estan coberts per la Seguretat Social. “La sanitat pública no pot assumir el cost d’un bon servei dental, el material que utilitzem és massa costós”, assegura la Roser Marto-rell, odontòloga i propietària de la Clínica Dental Dra. Roser Martorell.
A Agramunt hi ha, actualment, tres clíniques dentals, una oferta que, segons la Roser, és suficient per a la població que hi ha a la nostra vila i perquè, tot i que la gent controla més la seva despesa, es continua anant al dentista. “El que sí que hem notat amb la crisi és una davallada en la demanda de grans tractaments, ja que la gent opta més per l’extracció de la peça dental que per arre-glar-la”, explica. D’altra banda, la davallada de preus de les mútues també ha tingut conseqüències sobre les clíniques dentals: “Hi ha moltes mútues low cost que ofereixen poca cobertura i que sovint no surten a compte. En el nostre cas, fins i tot, donem serveis com la neteja de boca, on no guanyem res. El nostre únic benefici és que hi ha gent que ens ve expressament perquè la mútua que té treballa amb nosaltres”, lamenta la Roser.
Finalment, l’altre “gran problema” del sector són les clíniques low cost, que “fan anuncis enganyosos i treballen amb productes de baixa qualitat”. Són unes clíniques molt presents a les ciutats, l’existència de les quals “a Agramunt no s’ha notat tant, ja que anar expressament a Lleida per un empast, si comptes la gasolina i altres despeses, tampoc surt tan barat”.
Amb una clara aposta per la salut bucodental dels més petits i per treballar la prevenció des de la infància, la Clínica Dental Roser Martorell ofereix tots els serveis d’odontologia general, ortodòn-cia, periodòncia, odontopediatria, implantologia i cirurgia bucal.
ÒptiquesUn altre servei privat molt consolidat a la societat actual són les òptiques, que també s’han beneficiat de les mancances que presenta la Seguretat Social. A Agramunt hi ha dues òptiques que ofereixen un servei complet en aquesta especialitat. La Montalbà Torres, de l’Òptica Solà, ens explica que un dels prin-cipals handicaps del servei d’optometria a la sanitat pública“són les llistes d’espera i una atenció sovint limitada pel temps. Nosaltres podem estar perfectament amb un pacient 20 minuts o mitja hora, un temps impensable a la Seguretat Social”. Segons Montalbà, aquesta dedicació al pacient és la que permet oferir un servei més complert i de més qualitat: “Som responsables del servei que oferim al pacient des del principi fins al final.”
La Montalbà assegura que, amb la crisi, el volum de visites a l’òp-tica no ha baixat, però sí que s’ha reduït la despesa que fan els clients: “Abans la gent es canviava les ulleres cada any o cada dos anys; en canvi ara, si poden, aguanten tres o quatre anys. D’altra banda, si abans no miraven tant el preu de les ulleres i compra-ven les que els agradaven, ara compren més en funció del preu”, explica. Conscients d’aquesta nova realitat social, tot i que des de l’òptica Solà no ofereixen un servei de finançament, sí que permeten als clients poder fraccionar la seva compra. D’aquesta manera, el client ho va pagant a poc a poc i quan fa l’últim paga-ment ja pot endur-se el producte.
De la mateixa manera que als centre mèdics privats i a les clíni-ques dentals, la tendència de les òptiques és la de continuar assumint un servei que presenta mancances a la Seguretat Social i on el pressupost és el principal impediment perquè es produei-xin canvis a curt termini.
1312
La sanitat privada a AgramuntLa sanitat privada a Agramunt
La Montalbà Torres a l’òptica Solà.L’Almudena Marcos, la Roser Martorell i la Glòria Estany a la clínica dental.El Carlos Escolà, director del CMA.
Les llistes d’espera i una sanitat pública escapçada pel context de crisi econòmica han provocat, en els darrers anys, una pèrdua de confiança en el siste-ma sanitari públic en benefici del sector privat.
La difícil situació de la sanitat pública, conseqüència, en bona part, de les retallades pressupostàries justificades amb la crisi econòmica, no ha afectat a la sanitat privada, ans al contrari: qui ha pogut destinar part dels seus ingressos a accedir al sector privat, així ho ha fet. Pel camí, però, s’han quedat totes aquelles famílies que no veuen cobertes les seves necessitats des del sector públic, que no poden assumir el cost d’aquells medicaments que ja no cobreix la seguretat social i que tampoc poden pagar el dentista o el psicòleg que necessiten. Segons dades de l’últim informe de la Creu Roja sobre vulne-rabilitat social, es calcula que més de 800.000 persones patei-xen ‘pobresa sanitària’ a l’Estat espanyol.
No obstant això, al sector privat tampoc tot és positiu. Els professionals d’Agramunt que treballen a la sanitat privada, amb els que hem parlat per a aquest número de l’Impuls, coincideixen en assenyalar que la crisi també els ha afectat, que els marges de benefici que abans aconseguien a través de les mútues ara s’han reduït i que fins i tot, en alguns casos no guanyen res. A això s’afegeix que la manca de diners a la butxaca fa que tothom miri més el preu de les coses i ajusti al màxim el seu pressupost.
Centres mèdics privatsPel que fa a serveis mèdics privats, a Agramunt disposen d’un únic centre, el Centre Mèdic Agramunt (CMA), que va obrir l’any 2000. Tot i que, en un principi, va començar a funcionar com a centre especialitzat en el món laboral i esportiu, amb els anys ha anat ampliant els seus serveis cap a la contingència comuna, és a dir, aquella branca de la salut que engloba els accidents no labo-rals i les malalties comunes. Així, a més dels serveis inicials de trau-matologia i fisioteràpia, el CMA disposa actualment de professio-nals especialitzats en medicina de família, oftalmologia i ginecolo-gia, i ofereix serveis com radiografies, petites intervencions quirúr-giques amb electrobisturí, ones de xoc i revisions específiques.
“La seguretat social cobreix totes les necessitats dels ciutadans, però com que és molt difícil assegurar el 100% de serveis especí-fics i, sobre tot, el temps d’espera, la funció dels centres mèdics privats és donar una resposta immediata i ocupar aquells espais on no arriba la sanitat pública”, explica el Carlos Escolà, fisiotera-
peuta, llicenciat en educació física i director del Centre Mèdic Agramunt. En aquest sentit, el Carlos reconeix que la crisi i, espe-cialment, “l’actual política sanitària de redistribució dels serveis, ens ha beneficiat. Tot i això”, afegeix, “no estem satisfets de com ha anat tot plegat: la sanitat ha de funcionar amb criteri d’elecció i no perquè hi hagi espais descoberts”. A més, assegura que la crisi ha anat malament per a tots, ja que en el cas dels centres mèdics, la política de reajustament de costos de les mútues “ens ha afec-tat, ja que ens han baixat molt els preus”.
Pel que fa al futur de la sanitat pública, el Carlos tem que es conti-nuarà amb la mateixa línia de “redistribució i concentració de serveis”, amb l’objectiu de reduir la despesa pública. Mentre, la tendència del centres privats serà la “d’oferir cada vegada més especialitats en aquells àmbits on no hi hagi oferta pública al nostre entorn”, considera el Carlos. En aquest sentit, tot i que el servei de dermatologia podria ser en poc temps una de les noves especialitats del CMA, el Carlos explica que el futur del centre passa per treballar en una millora de la qualitat en l’assistència, més que per una ampliació de serveis: “Més que donar molts serveis, vull que els que tenim millorin qualitativament, perquè la lluita ara no és el preu, sinó l’eficàcia”.
Clíniques dentalsA banda dels centres mèdics, les clíniques dentals són un dels serveis sanitaris privats més presents en la societat actual, i és que tot i les recents retallades a la sanitat pública, hi ha serveis que des de la Llei General de la Seguretat Social de 1966 fins a l’actualitat sempre han patit deficiències. És el cas, precisament, del servei d’odontologia, que tan sols cobreix les revisions a les embarassa-des, als diabètics i als nens a primer i sisè de primària, així com les extraccions dentàries. Aquest fet ha facilitat, al llarg dels anys, la
proliferació de clíniques dentals privades que ofereixen tots aquells serveis que no estan coberts per la Seguretat Social. “La sanitat pública no pot assumir el cost d’un bon servei dental, el material que utilitzem és massa costós”, assegura la Roser Marto-rell, odontòloga i propietària de la Clínica Dental Dra. Roser Martorell.
A Agramunt hi ha, actualment, tres clíniques dentals, una oferta que, segons la Roser, és suficient per a la població que hi ha a la nostra vila i perquè, tot i que la gent controla més la seva despesa, es continua anant al dentista. “El que sí que hem notat amb la crisi és una davallada en la demanda de grans tractaments, ja que la gent opta més per l’extracció de la peça dental que per arre-glar-la”, explica. D’altra banda, la davallada de preus de les mútues també ha tingut conseqüències sobre les clíniques dentals: “Hi ha moltes mútues low cost que ofereixen poca cobertura i que sovint no surten a compte. En el nostre cas, fins i tot, donem serveis com la neteja de boca, on no guanyem res. El nostre únic benefici és que hi ha gent que ens ve expressament perquè la mútua que té treballa amb nosaltres”, lamenta la Roser.
Finalment, l’altre “gran problema” del sector són les clíniques low cost, que “fan anuncis enganyosos i treballen amb productes de baixa qualitat”. Són unes clíniques molt presents a les ciutats, l’existència de les quals “a Agramunt no s’ha notat tant, ja que anar expressament a Lleida per un empast, si comptes la gasolina i altres despeses, tampoc surt tan barat”.
Amb una clara aposta per la salut bucodental dels més petits i per treballar la prevenció des de la infància, la Clínica Dental Roser Martorell ofereix tots els serveis d’odontologia general, ortodòn-cia, periodòncia, odontopediatria, implantologia i cirurgia bucal.
ÒptiquesUn altre servei privat molt consolidat a la societat actual són les òptiques, que també s’han beneficiat de les mancances que presenta la Seguretat Social. A Agramunt hi ha dues òptiques que ofereixen un servei complet en aquesta especialitat. La Montalbà Torres, de l’Òptica Solà, ens explica que un dels prin-cipals handicaps del servei d’optometria a la sanitat pública“són les llistes d’espera i una atenció sovint limitada pel temps. Nosaltres podem estar perfectament amb un pacient 20 minuts o mitja hora, un temps impensable a la Seguretat Social”. Segons Montalbà, aquesta dedicació al pacient és la que permet oferir un servei més complert i de més qualitat: “Som responsables del servei que oferim al pacient des del principi fins al final.”
La Montalbà assegura que, amb la crisi, el volum de visites a l’òp-tica no ha baixat, però sí que s’ha reduït la despesa que fan els clients: “Abans la gent es canviava les ulleres cada any o cada dos anys; en canvi ara, si poden, aguanten tres o quatre anys. D’altra banda, si abans no miraven tant el preu de les ulleres i compra-ven les que els agradaven, ara compren més en funció del preu”, explica. Conscients d’aquesta nova realitat social, tot i que des de l’òptica Solà no ofereixen un servei de finançament, sí que permeten als clients poder fraccionar la seva compra. D’aquesta manera, el client ho va pagant a poc a poc i quan fa l’últim paga-ment ja pot endur-se el producte.
De la mateixa manera que als centre mèdics privats i a les clíni-ques dentals, la tendència de les òptiques és la de continuar assumint un servei que presenta mancances a la Seguretat Social i on el pressupost és el principal impediment perquè es produei-xin canvis a curt termini.
151514
MERCATS DE NADAL. Un regal que ve del fred
secció patrocinada per: OVER BEAR TRAVEL
Una de les millors propostes per entrar en l'esperit festiu nadalenc és visitar un dels molts mercats de Nadal que se celebren pel centre i nord d’Europa. El menjar, els llums, la música, l’artesania i el fred són una càlida i màgica combinació que et fan sentir com si estiguessis en una postal de Nadal victoriana.
El mercat, que ara en diem de Nadal, es va originar a Centreeu-ropa. Els mercats a l'aire lliure tenen una llarga història que es remunta a l'Edat Mitjana. Se celebraven al començament de l’hi-vern i duraven un dia o dos. En ells, la gent del poble tenia l'opor-tunitat de proveir-se d'aliments i subministraments per passar els mesos més freds de l’any. Un exemple d’això és el Dezembermarkt de Viena, celebrat per primera vegada al voltant de 1294.
La tradició, amb les diferents variants, es va anar estenent per tot Europa, fins a arribar als nostres dies. A aquells que no heu expe-rimentat encara els mercats nadalencs d'Alemanya, Polònia, Àustria, Dinamarca o el nord de França (la bucòlica Alsàcia), us animem a una escapada per aquest Nadal, si podeu.
Són mercats encantadors, molt acollidors, estan plens de gent amb ganes de passar-s'ho bé al carrer, de trobar-se amb els amics i de superar les temperatures gèlides amb un Glühwein (vi negre calent), acompanyat de salsitxes i altres viandes més que calòriques.
Llocs plens de fina artesania feta a mà, juntament amb les estatu-etes tradicionals d'elfs revestits amb gorres vermelles punxegudes, competeixen per l'espai amb els venedors de bunyols, gelats amb melmelada de grosella negra i tasses de forts vins calents. Un ambient impregnat d’aroma d'aiguardent o licor, de panses, amet-lles, palets de canyella i clau d'olor.
En tots els Mercats de Nadal es respira un ambient festiu, respec-tuós amb les tradicions i embolcallat per una arquitectura impres-sionant. Ja sigui en les places històriques de Praga, Berlín, Múnic
o Viena, dins dels impressionants jardins de Copenhaguen o pels carrers de
Hamburg, Maastricht, Estrasburg o Göteborg, aquest viatge per Europa podria ser l'aventura i el regal que
està buscant.
Imatges dels mercats de Nadal d’Erfut (Alemanya) i Viena (Àustria).
151514
MERCATS DE NADAL. Un regal que ve del fred
secció patrocinada per: OVER BEAR TRAVEL
Una de les millors propostes per entrar en l'esperit festiu nadalenc és visitar un dels molts mercats de Nadal que se celebren pel centre i nord d’Europa. El menjar, els llums, la música, l’artesania i el fred són una càlida i màgica combinació que et fan sentir com si estiguessis en una postal de Nadal victoriana.
El mercat, que ara en diem de Nadal, es va originar a Centreeu-ropa. Els mercats a l'aire lliure tenen una llarga història que es remunta a l'Edat Mitjana. Se celebraven al començament de l’hi-vern i duraven un dia o dos. En ells, la gent del poble tenia l'opor-tunitat de proveir-se d'aliments i subministraments per passar els mesos més freds de l’any. Un exemple d’això és el Dezembermarkt de Viena, celebrat per primera vegada al voltant de 1294.
La tradició, amb les diferents variants, es va anar estenent per tot Europa, fins a arribar als nostres dies. A aquells que no heu expe-rimentat encara els mercats nadalencs d'Alemanya, Polònia, Àustria, Dinamarca o el nord de França (la bucòlica Alsàcia), us animem a una escapada per aquest Nadal, si podeu.
Són mercats encantadors, molt acollidors, estan plens de gent amb ganes de passar-s'ho bé al carrer, de trobar-se amb els amics i de superar les temperatures gèlides amb un Glühwein (vi negre calent), acompanyat de salsitxes i altres viandes més que calòriques.
Llocs plens de fina artesania feta a mà, juntament amb les estatu-etes tradicionals d'elfs revestits amb gorres vermelles punxegudes, competeixen per l'espai amb els venedors de bunyols, gelats amb melmelada de grosella negra i tasses de forts vins calents. Un ambient impregnat d’aroma d'aiguardent o licor, de panses, amet-lles, palets de canyella i clau d'olor.
En tots els Mercats de Nadal es respira un ambient festiu, respec-tuós amb les tradicions i embolcallat per una arquitectura impres-sionant. Ja sigui en les places històriques de Praga, Berlín, Múnic
o Viena, dins dels impressionants jardins de Copenhaguen o pels carrers de
Hamburg, Maastricht, Estrasburg o Göteborg, aquest viatge per Europa podria ser l'aventura i el regal que
està buscant.
Copenhaguen o pels carrers de Hamburg, Maastricht, Estrasburg o Göteborg, aquest viatge per Europa podria ser l'aventura i el regal que
està buscant.
Imatges dels mercats de Nadal d’Erfut (Alemanya) i Viena (Àustria).
1716
Al 2007, amb la mort de Josep Guinovart, la Maria passa a gestionar tot el llegat del seu pare i a assumir un paper més decisiu dins de la Fundació Privada.
ESPAI GUINOVART, 20 anys ESPAI GUINOVART, 20 anys
L’artista local Josep Guinovart. Foto: Centre d’Obra Gràfica Josep Guinovart.
Maria Guinovart, filla de l’artista i presidenta de la Fundació Privada. Foto: Centre d’Obra Gràfica Josep Guinovart.
Vista general de l’Espai Guinovart. Foto: Centre d’Obra Gràfica Josep Guinovart.
Josep Guinovart va viure a Agramunt en plena Guerra Civil, durant els anys 1937-1938. Els bombardejos, viure refugiat en una cabana al bosc del Siscar i una estreta relació amb el camp i el treball de la terra, van marcar la vida de Guinovart i la seva obra com artista. Després d’anys allunyat d’Agramunt, els vincles familiars i d’amistat porten a Josep Guinovart a recuperar la seva relació amb la nostra vila a finals dels anys 70 - principis dels 80. Fruit d’aquest retorn a casa, se li proposa crear una fundació i un museu on exposar la seva obra. “En un principi, el Guino sempre havia estat en contra de les fundacions, perquè creia que una fundació era com un mausoleu i això li sonava massa a mort. Així que, quan li van proposar la idea, al principi va dubtar, però, a poc a poc, no només li va anar agradant sinó que va acabar il·lusionadíssim. És més, crec que al final va ser la gran obra de la seva vida”, explica la Maria Guinovart, filla de l’artista i presi-denta de la Fundació Privada Espai Guinovart, que afegeix que “les millors peces del Guino estan en aquesta Fundació”.
El projecte de l’Espai Guinovart comença a gestar-se l’any 1990, quan s’inicien les obres de reforma de l’antic mercat municipal d’Agramunt, en desús des de la dècada dels 80. El 22 d’octubre de 1993 es constitueix la Fundació Privada Espai Guinovart i, un any més tard, el 2 de juliol de 1994, s’inaugura l’Espai Guinovart. “Va ser un dia especial, hi havia moltíssima gent al carrer, semblava que era festa major”, recorda la Maria.
Des d’aquell dia han passat 20 anys, durant els quals la Fundació ha anat creixent any rere any i estenent el seu nom i el seu pres-tigi arreu del territori nacional i internacional. Al 2007, amb la mort de Josep Guinovart, la Maria passa a gestionar tot el llegat del seu pare i a assumir un paper més decisiu dins de la Fundació Privada. “Jo sóc filòloga i els meus passos anaven cap a una altra direcció. Així que, al principi, em vaig espantar una mica en veure el que se’m venia a sobre, no perquè el cognom Guinovart fos un pes, sinó per la responsabilitat que comportava gestionar l’obra del Guino, la Fundació i, en definitiva, tot el seu llegat”, confessa la Maria. Amb el temps, aquell respecte inicial es converteix en passió, en il·lusió per un projecte creatiu i engres-cador, que segons la Maria ha esdevingut “la meva feina i la meva forma de vida”.
L’EspaiDes del primer dia, l’Espai Guinovart està format per tres elements centrals que defineixen l’essència del museu: el Mural de les Quatre Estacions, La Cabana i l’Era. Tres peces que reflec-teixen la influència d’Agramunt i del territori en l’obra de l’artista i que són imprescindibles per entendre el museu. “Són peces que no són exportables, que no es poden posar enlloc més que aquí. És més, el Guino les va concebre per aquest espai, ja que com es pot veure són una evocació del temps que va estar a Agramunt i que el va marcar per sempre més al llarg de la seva vida”, assegura la Maria.
D’altra banda, l’Espai combina l’exposició permanent de peces originals del Guinovart amb exposicions temporals d’altres artis-tes. Per exemple, actualment i fins al proper mes de gener, el museu acull escultures de l’artista Josep Maria Subirachs.
Entre les exposicions programades per als propers mesos, la Maria ens avança que estan preparant una mostra on demana-ran a diferents museus de Catalunya que deixin una peça de Guinovart per exposar a l’Espai i a canvi se’ls deixarà una de la Fundació, també hi ha prevista una exposició anomenada Un diàleg sobre el circ, de Pilarín Vayés i Guinovart, i finalment una exposició sobre els referents de la pintura de Guinovart, “on jugarem a posar peces del Guino i al costat reproduccions de les obres dels artistes que el van influenciar, com per exemple Picasso, perquè la gent pugui veure de quines fonts va beure el Guinovart”.
Aquesta programació temporal de l’Espai la planteja anualment o bianualment un comissari, que nomena el Patronat de la Fundació. “Des d’un principi hem procurat que el comissari de les exposicions temporals sigui generacional”, amb l’objectiu d’aportar varietat i diferents visions, segons explica la Maria. El primer comissari que hi va haver, després de la mort de Guino-vart, va ser Pepe Corredor Mateos, una persona d’una certa edat, a qui va seguir una visió més jove a través de Daniel Giralt-Mira-cle. Altres comissaris han estat Manel Guerrero, Àlex Mitrani, Sílvia Muñoz d’Imbert i, actualment, la comissària és la Lara Vidal, una jove historiadora de l’art. La Maria explica que, d’aquesta manera, cada comissari marca el seu cicle, ja que, tot i que la Fundació aporta la seva opinió, són els comissaris els que proposen la programació.
La gestióL’actual situació econòmica també ha tingut els seus efectes sobre l’Espai Guinovart. “La crisi ens ha afectat, indiscutible-ment. D’entrada, les institucions ens han retallat les seves apor-tacions en més de la meitat, tot i que ens segueixen donant suport. També vam haver reduir personal i reduir l’horari d’ober-tura de l’espai... allà on no arriben els diners, hi arriba l’enginy i el voluntariat” explica la Maria. On no s’han notat els efectes de la crisi és en l’afluència de visitants, que continua sent destacada.
En aquest context, el pressupost previst per aquest 2014 és de 85.870 euros. Una xifra que s’assoleix a partir de les aportacions de les institucions públiques com la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament d’Agramunt, la Diputació de Lleida i el Consell Comarcal de l’Urgell, les aportacions dels protectors corporatius de l’Espai (Indústries Jové-Balasch, Encofrats Alsina, Palvi, Mas
Blanch i Jové i Torrons Vicens), i les aportacions anuals de totes aquelles persones que formen part dels Amics Col·laboradors i dels Amics de l’Espai, a més dels ingressos que es generen per les entrades, els tallers que es fan amb les escoles i la botiga de l’Espai, entre altres.
Amb tot, el pressupost es destina a pagar les nòmines dels treba-lladors, a comprar el material necessari per al dia a dia, a més de cobrir les despeses de transport i assegurança de les peces que s’exposen en les diferents exposicions temporals.
El Patronat de la FundacióPer tant, gràcies a totes les institucions, empreses i particulars que han format, formen i formaran part de la Fundació, l’Espai Guinovart ha celebrat enguany 20 anys des de la seva inaugura-ció i mira el futur amb optimisme. “La veritat és que és fantàstic, no ens podem queixar gens ni mica, perquè sempre hem comp-tat amb la complicitat de molta gent”, destaca la Maria.
Actualment, la Fundació està presidida per la Maria Guinovart i Pélauzy. Com a patrons hi són representades, per una part, les institucions públiques que fan aportacions i, per l’altra, persones vinculades amb Josep Guinovart, com són Martí Guinovart i López (nebot), Josep Huguet i Herbera, Carlos Viladàs i Jené, Núria Poch i Abeyà, Jaume Jovell i Grau, Josep Farreny i Ortiz, Antoni Llevot i Lloret i Catherina Real i Rovira, que n’és la Secretària.
Finalment, a proposta del Patronat, fa un any es va acordar incre-mentar el nombre de patrons, amb la voluntat que hi fossin representades les entitats agramuntines i el col·lectiu de Protec-tors Corporatius de l’Espai Guinovart.
1716
Al 2007, amb la mort de Josep Guinovart, la Maria passa a gestionar tot el llegat del seu pare i a assumir un paper més decisiu dins de la Fundació Privada.
ESPAI GUINOVART, 20 anys ESPAI GUINOVART, 20 anys
L’artista local Josep Guinovart. Foto: Centre d’Obra Gràfica Josep Guinovart.
Maria Guinovart, filla de l’artista i presidenta de la Fundació Privada. Foto: Centre d’Obra Gràfica Josep Guinovart.
Vista general de l’Espai Guinovart. Foto: Centre d’Obra Gràfica Josep Guinovart.
Josep Guinovart va viure a Agramunt en plena Guerra Civil, durant els anys 1937-1938. Els bombardejos, viure refugiat en una cabana al bosc del Siscar i una estreta relació amb el camp i el treball de la terra, van marcar la vida de Guinovart i la seva obra com artista. Després d’anys allunyat d’Agramunt, els vincles familiars i d’amistat porten a Josep Guinovart a recuperar la seva relació amb la nostra vila a finals dels anys 70 - principis dels 80. Fruit d’aquest retorn a casa, se li proposa crear una fundació i un museu on exposar la seva obra. “En un principi, el Guino sempre havia estat en contra de les fundacions, perquè creia que una fundació era com un mausoleu i això li sonava massa a mort. Així que, quan li van proposar la idea, al principi va dubtar, però, a poc a poc, no només li va anar agradant sinó que va acabar il·lusionadíssim. És més, crec que al final va ser la gran obra de la seva vida”, explica la Maria Guinovart, filla de l’artista i presi-denta de la Fundació Privada Espai Guinovart, que afegeix que “les millors peces del Guino estan en aquesta Fundació”.
El projecte de l’Espai Guinovart comença a gestar-se l’any 1990, quan s’inicien les obres de reforma de l’antic mercat municipal d’Agramunt, en desús des de la dècada dels 80. El 22 d’octubre de 1993 es constitueix la Fundació Privada Espai Guinovart i, un any més tard, el 2 de juliol de 1994, s’inaugura l’Espai Guinovart. “Va ser un dia especial, hi havia moltíssima gent al carrer, semblava que era festa major”, recorda la Maria.
Des d’aquell dia han passat 20 anys, durant els quals la Fundació ha anat creixent any rere any i estenent el seu nom i el seu pres-tigi arreu del territori nacional i internacional. Al 2007, amb la mort de Josep Guinovart, la Maria passa a gestionar tot el llegat del seu pare i a assumir un paper més decisiu dins de la Fundació Privada. “Jo sóc filòloga i els meus passos anaven cap a una altra direcció. Així que, al principi, em vaig espantar una mica en veure el que se’m venia a sobre, no perquè el cognom Guinovart fos un pes, sinó per la responsabilitat que comportava gestionar l’obra del Guino, la Fundació i, en definitiva, tot el seu llegat”, confessa la Maria. Amb el temps, aquell respecte inicial es converteix en passió, en il·lusió per un projecte creatiu i engres-cador, que segons la Maria ha esdevingut “la meva feina i la meva forma de vida”.
L’EspaiDes del primer dia, l’Espai Guinovart està format per tres elements centrals que defineixen l’essència del museu: el Mural de les Quatre Estacions, La Cabana i l’Era. Tres peces que reflec-teixen la influència d’Agramunt i del territori en l’obra de l’artista i que són imprescindibles per entendre el museu. “Són peces que no són exportables, que no es poden posar enlloc més que aquí. És més, el Guino les va concebre per aquest espai, ja que com es pot veure són una evocació del temps que va estar a Agramunt i que el va marcar per sempre més al llarg de la seva vida”, assegura la Maria.
D’altra banda, l’Espai combina l’exposició permanent de peces originals del Guinovart amb exposicions temporals d’altres artis-tes. Per exemple, actualment i fins al proper mes de gener, el museu acull escultures de l’artista Josep Maria Subirachs.
Entre les exposicions programades per als propers mesos, la Maria ens avança que estan preparant una mostra on demana-ran a diferents museus de Catalunya que deixin una peça de Guinovart per exposar a l’Espai i a canvi se’ls deixarà una de la Fundació, també hi ha prevista una exposició anomenada Un diàleg sobre el circ, de Pilarín Vayés i Guinovart, i finalment una exposició sobre els referents de la pintura de Guinovart, “on jugarem a posar peces del Guino i al costat reproduccions de les obres dels artistes que el van influenciar, com per exemple Picasso, perquè la gent pugui veure de quines fonts va beure el Guinovart”.
Aquesta programació temporal de l’Espai la planteja anualment o bianualment un comissari, que nomena el Patronat de la Fundació. “Des d’un principi hem procurat que el comissari de les exposicions temporals sigui generacional”, amb l’objectiu d’aportar varietat i diferents visions, segons explica la Maria. El primer comissari que hi va haver, després de la mort de Guino-vart, va ser Pepe Corredor Mateos, una persona d’una certa edat, a qui va seguir una visió més jove a través de Daniel Giralt-Mira-cle. Altres comissaris han estat Manel Guerrero, Àlex Mitrani, Sílvia Muñoz d’Imbert i, actualment, la comissària és la Lara Vidal, una jove historiadora de l’art. La Maria explica que, d’aquesta manera, cada comissari marca el seu cicle, ja que, tot i que la Fundació aporta la seva opinió, són els comissaris els que proposen la programació.
La gestióL’actual situació econòmica també ha tingut els seus efectes sobre l’Espai Guinovart. “La crisi ens ha afectat, indiscutible-ment. D’entrada, les institucions ens han retallat les seves apor-tacions en més de la meitat, tot i que ens segueixen donant suport. També vam haver reduir personal i reduir l’horari d’ober-tura de l’espai... allà on no arriben els diners, hi arriba l’enginy i el voluntariat” explica la Maria. On no s’han notat els efectes de la crisi és en l’afluència de visitants, que continua sent destacada.
En aquest context, el pressupost previst per aquest 2014 és de 85.870 euros. Una xifra que s’assoleix a partir de les aportacions de les institucions públiques com la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament d’Agramunt, la Diputació de Lleida i el Consell Comarcal de l’Urgell, les aportacions dels protectors corporatius de l’Espai (Indústries Jové-Balasch, Encofrats Alsina, Palvi, Mas
Blanch i Jové i Torrons Vicens), i les aportacions anuals de totes aquelles persones que formen part dels Amics Col·laboradors i dels Amics de l’Espai, a més dels ingressos que es generen per les entrades, els tallers que es fan amb les escoles i la botiga de l’Espai, entre altres.
Amb tot, el pressupost es destina a pagar les nòmines dels treba-lladors, a comprar el material necessari per al dia a dia, a més de cobrir les despeses de transport i assegurança de les peces que s’exposen en les diferents exposicions temporals.
El Patronat de la FundacióPer tant, gràcies a totes les institucions, empreses i particulars que han format, formen i formaran part de la Fundació, l’Espai Guinovart ha celebrat enguany 20 anys des de la seva inaugura-ció i mira el futur amb optimisme. “La veritat és que és fantàstic, no ens podem queixar gens ni mica, perquè sempre hem comp-tat amb la complicitat de molta gent”, destaca la Maria.
Actualment, la Fundació està presidida per la Maria Guinovart i Pélauzy. Com a patrons hi són representades, per una part, les institucions públiques que fan aportacions i, per l’altra, persones vinculades amb Josep Guinovart, com són Martí Guinovart i López (nebot), Josep Huguet i Herbera, Carlos Viladàs i Jené, Núria Poch i Abeyà, Jaume Jovell i Grau, Josep Farreny i Ortiz, Antoni Llevot i Lloret i Catherina Real i Rovira, que n’és la Secretària.
Finalment, a proposta del Patronat, fa un any es va acordar incre-mentar el nombre de patrons, amb la voluntat que hi fossin representades les entitats agramuntines i el col·lectiu de Protec-tors Corporatius de l’Espai Guinovart.
191918
Rituals de salut, bellesa i benestar
DEDICA'T A TUB E L L E S A I S A L U T
secció patrocinada per: ESTÉTICA JUDITH
Les festes de Nadal són dates per compartir, per regalar salut, bellesa i benestar als nostres familiars i amics i, fer-ho és senzill gràcies als diversos tractaments pensats i creats per aconseguir-ho.
RITUALS PER AL COS
Embolcalls Spa: Algues Marines: És un ritual anticel·lulític i reductor, una perfecta combinació de massatge, embolcall i fric-cions. L’aplicació d’algues marines permet reactivar la circulació sanguínia i limfàtica subcutània i estimula el metabolisme cel-lular, ajudant a eliminar les toxines. S’aconsella especialment durant l’embaràs i la lactància.
Embolcalls Spa: Fang termal: Ideal per a persones que patei-xen d’artrosi i dolors reumàtics. També és un ritual excel·lent per combinar amb tractaments de contractures, dermatitis i psoriasi. Acció drenant, depurativa, reactivant i estimulant de la circulació.
Embolcalls Spa: Sals del Mar Mort: És una autèntica experièn-cia marina. Aporta exfoliació natural, desintoxica i millora la circulació.
RITUALS PER AL ROSTRE
‘Vitaminic mask’: Potent concentrat multifuncional per a pells irritables, sensibles i desvitalitzades. Amb una elevada concentra-ció de vitamina C, antioxidant natural encarregat de la regene-ració del teixit, i vitamina A, que manté la hidratació. La combi-nació d’avajonera, atzerola i avena aporta al ritual un poder calmant, protector i reequilibrant.
Plomes ‘Face defense’: Ritual realitzat amb plomes autèntiques. Protector, descongestiu i hidratant, ideal per a pells delicades, sensibles i estressades en els canvis d’estació. Amb té, alvocat, vitamines A i E, oli de galzeran i calèndula, esborra les expressi-ons de cansament, rehidrata i protegeix dels factors externs que irriten el rostre.
‘Matricol’ ulls: Ritual efecte lífting que rejoveneix la zona ocular. Una biomatriu de col·lagen marí puríssima i d’alta concentració rehidrata en profunditat, suavitza les arrugues d’expressió, redu-eix la inflamació i millora l’àrea periocular.
RITUALS DE BENESTAR
‘Candle’: Ritual amb espelmes aromàtiques que creen un ambi-ent sensorial idoni per realitzar un massatge escenogràfic i emocional. La mantega i els olis essencials nodreixen, tonifiquen i hidraten la pell.
‘Chocolat massage’: Sensorial, hidratant, nutrient i aprimador. Un ritual ideal per tractar l’estrès, el mal humor, l’insomni i la pell àtona i desnodrida.
‘Back & Shoulder – Uomo’: Massatge descontracturant amb aromateràpia, especialment indicat per a les espatlles i l’esquena dels homes. Redueix la tensió i allibera energia.
‘Qi gong’: Esferes sonores xines Ying-Yang que restableixen l’harmonia interior amb olis de plantes seleccionades que hidra-ten i tonifiquen la pell. Fragàncies exclusives que intensifiquen el plaer i l’efecte del massatge.
191918
Rituals de salut, bellesa i benestar
DEDICA'T A TUB E L L E S A I S A L U T
secció patrocinada per: ESTÉTICA JUDITH
Les festes de Nadal són dates per compartir, per regalar salut, bellesa i benestar als nostres familiars i amics i, fer-ho és senzill gràcies als diversos tractaments pensats i creats per aconseguir-ho.
RITUALS PER AL COS
Embolcalls Spa: Algues Marines: És un ritual anticel·lulític i reductor, una perfecta combinació de massatge, embolcall i fric-cions. L’aplicació d’algues marines permet reactivar la circulació sanguínia i limfàtica subcutània i estimula el metabolisme cel-lular, ajudant a eliminar les toxines. S’aconsella especialment durant l’embaràs i la lactància.
Embolcalls Spa: Fang termal: Ideal per a persones que patei-xen d’artrosi i dolors reumàtics. També és un ritual excel·lent per combinar amb tractaments de contractures, dermatitis i psoriasi. Acció drenant, depurativa, reactivant i estimulant de la circulació.
Embolcalls Spa: Sals del Mar Mort: És una autèntica experièn-cia marina. Aporta exfoliació natural, desintoxica i millora la circulació.
RITUALS PER AL ROSTRE
‘Vitaminic mask’: Potent concentrat multifuncional per a pells irritables, sensibles i desvitalitzades. Amb una elevada concentra-ció de vitamina C, antioxidant natural encarregat de la regene-ració del teixit, i vitamina A, que manté la hidratació. La combi-nació d’avajonera, atzerola i avena aporta al ritual un poder calmant, protector i reequilibrant.
Plomes ‘Face defense’: Ritual realitzat amb plomes autèntiques. Protector, descongestiu i hidratant, ideal per a pells delicades, sensibles i estressades en els canvis d’estació. Amb té, alvocat, vitamines A i E, oli de galzeran i calèndula, esborra les expressi-ons de cansament, rehidrata i protegeix dels factors externs que irriten el rostre.
‘Matricol’ ulls: Ritual efecte lífting que rejoveneix la zona ocular. Una biomatriu de col·lagen marí puríssima i d’alta concentració rehidrata en profunditat, suavitza les arrugues d’expressió, redu-eix la inflamació i millora l’àrea periocular.
RITUALS DE BENESTAR
‘Candle’: Ritual amb espelmes aromàtiques que creen un ambi-ent sensorial idoni per realitzar un massatge escenogràfic i emocional. La mantega i els olis essencials nodreixen, tonifiquen i hidraten la pell.
‘Chocolat massage’: Sensorial, hidratant, nutrient i aprimador. Un ritual ideal per tractar l’estrès, el mal humor, l’insomni i la pell àtona i desnodrida.
‘Back & Shoulder – Uomo’: Massatge descontracturant amb aromateràpia, especialment indicat per a les espatlles i l’esquena dels homes. Redueix la tensió i allibera energia.
‘Qi gong’: Esferes sonores xines Ying-Yang que restableixen l’harmonia interior amb olis de plantes seleccionades que hidra-ten i tonifiquen la pell. Fragàncies exclusives que intensifiquen el plaer i l’efecte del massatge.
2120
Bibiana Fa. FRANKFURTBibiana Fa. FRANKFURT
La Bibiana amb el seu marit, el Mario.
La Bibiana Fa amb Frankfurt de fons.
Després d’acabar Traducció i Interpretació i viure durant un any a Kyoto per completar els seus estudis sobre la cultura japonesa, l’amor, les ganes d’inici-ar una nova aventura i d’aprendre una nova llengua van portar a la Bibiana a instal·lar-se a Alemanya, ara fa sis anys.
Hospitalitat, civisme i bona gastronomia.
“Va ser una decisió ràpida, ja que vaig marxar sense tenir feina i sense parlar gaire bé la llengua”, recorda la Bibiana. Tot i això, el fet que la seva parella fos alemany i les ganes de perfeccionar un idioma que ja havia estudiat a la universitat, van ser dos factors determinants. En arribar a Alemanya, a finals del 2008, la seva primera parada va ser Mannheim, on el Mario, el seu marit, estava acabant els estudis. Al cap d’uns mesos, però, la Bibiana va trobar feina a Frankfurt i es van traslladar a aquesta ciutat, que és ara casa seva.
Fent una mirada enrere, la Bibiana reconeix que les primeres setmanes van ser dures: “Només coneixia al Mario i ell havia d’estudiar molt, començava a fer fred i recordo que enyorava molt el Japó i parlar japonès, cosa que mai m’hauria imaginat! També enyorava el pa amb tomàquet, tenir amics amb qui parlar i sortir a fer un beure. A més, a tot se li sumava la meva frustració personal per no parlar l’alemany amb fluïdesa”. “Molt estrany tot plegat”, recorda.
Sis anys més tard, la Bibiana assegura que l’esforç ha valgut la pena i qualifica de satisfactori el seu procés d’adaptació al país, tant a nivell personal com professional. En aquest sentit, però, assegura que l’aprenentatge de la llengua és fonamental per inte-grar-se a la societat alemanya: “És un procés llarg, que encara no he acabat i al qual cal dedicar-hi molt esforç”. “En el món laboral”, assegura, “ser d’un lloc o d’un altre no és determinant però, amb el temps, sí que ho és el teu nivell d’alemany i d’adaptació al país”. La importància de la llengua és un factor que la Bibiana va desco-brir des d’un principi i que l’ha ajudat a adaptar-se.
En el seu dia a dia, procura anar cada matí al gimnàs i després imparteix classes de castellà i anglès en empreses multinacionals. A més, recentment ha acabat l’examinació estatal anomenada Staatsexamen, que és com unes oposicions per poder exercir de professora a Alemanya. Juntament amb el seu marit, viu en un pis al barri de Bornheim, una de les zones més poblades de Frankfurt, que es caracteritza per les seves edificacions antigues amb grans finestrals i per acollir un important nombre de cafès, bars, restaurants i petits negocis. “A la cantonada tinc el Bergers-traße, un carrer amb moltes botigues de roba que m’encanten!”, confessa. També remarca que des de casa pot arribar a la majoria de llocs a peu o en bicicleta.
Una de les peculiaritats que la Bibiana destaca de Frankfurt és la gran diversitat de ciutadans que hi conviuen i, precisament per això, defineix els alemanys com a hospitalaris i oberts a d’altres cultures. Tot i que assegura que els catalans i els alemanys no som tan diferents, hi ha conceptes culturals que marquen la dife-rència. És el cas, per exemple, de la importància que té per als alemanys el civisme, el respecte a les normes a tots els nivells. Coses com creuar el pas de vianants en vermell, no és només un acte malvist que pot ser sancionat amb multes per la policia, sinó que és habitual que la gent cridi l’atenció als infractors al mig del carrer. “Una vegada anava amb bicicleta per Múnic i un home em va començar a donar cops amb un diari perquè estava circu-lant per una zona de vianants. No hi havia gairebé ningú i jo anava a poc a poc, però l’home em cridava si no m’havien ense-nyat a respectar els senyals! En una altra ocasió, a Frankfurt, em va cridar l’atenció un nen petit de 5 anys! A partir d’aquell dia vigilo més”, assegura. D’altra banda, la puntualitat és també una de les obsessions dels alemanys.
Tot i això, una de les grans sorpreses culturals de la Bibiana va ser la despreocupació pel cos i la naturalitat amb què homes i dones poden compartir espais com, per exemple, una sauna i anar completament despullats. “Per a mi va ser un xoc descobrir el concepte de FKK (Freikörperkultur), que és anar despullat a la piscina i a la zona de wellness”, explica encara sorpresa. És més, recorda perfectament el dia que va descobrir aquesta pràctica: “La meva cunyada encara riu ara quan recorda la meva cara al veure tants homes despullats i la meva preocupació per tapar-me amb la tovallola!”.
Els horaris i la cultura culinària també inclouen diferències. Per exemple, “a Alemanya no és comú organitzar dinars els diumen-ges a casa, sinó que és més habitual quedar durant la tarda per fer un cafè amb un tros de pastís i anar de vint-i-un botons!”. Pel que fa el menjar, els alemanys són més de carn que de peix. “Un dia vaig convidar a sopar paella a uns amics, perquè, és clar, no els podia convidar a dinar, i tot i que la paella em va quedar boníssima, pràcticament només en vam menjar jo i el Mario, perquè a la majoria els feia cosa menjar-se les gambes i els musclos, així com la textura de la sípia!”, recorda.
A l’hora de destacar el que més li agrada de Frankfurt, la Bibiana reconeix que “tot, excepte el clima, ja que els hiverns són molt freds i quan neva a la ciutat tot s’embruta i es fa impossible anar amb bici”. L’atenció en alguns comerços i bars, “com si et fessin un favor per atendre’t” i la burocràcia al món del funcionariat estarien també a la curta llista de les coses que menys li agraden d’Alemanya. D’altra banda, el Nadal, l’època dels espàrrecs, l’ap-felkuchen (pastís de poma) i el carnaval, que també és molt important, formarien part de la llista de celebracions alemanyes amb què més gaudeix.
Si fem una mirada al que hi ha fora d’Alemanya, la família, les amigues, la seva gosseta i la migdiada són les coses que la Bibi-ana més enyora de la seva vida a Agramunt. Per això, sempre que ve aprofita per estar amb els seus i per comprar tonyina, pernil salat i xocolata a la pedra. “Cada vegada que baixo tinc ganes de fer moltes coses, però al final no n’acabo fent ni una quarta part. Em sento fatal, però he d’entendre que no es pot viure a dos llocs!”, conclou.
MÉS PERSONAL
•Què és el que més t’agrada de Frankfurt? Els petits locals d’Äppelwoi amb cambrers de mala llet i els amics per riure una estona. També m’agrada el Mainuffer, que és la ribera del Main.
•Com definiries els alemanys: Generosos, hospitalaris i oberts a altres cultures.
•El teu menjar típic alemany preferit: M’agrada tot el menjar típic! L’amanida de patates amb salsitxa, Sauer-kraut (un menjar típic fet amb col) i totes les postres que es cuinen a casa, com el pastís de prunes (Zwetschgenkuchen). Sempre que anem a una festa hi ha el costum de portar alguna cosa feta per tu i la gent s’es-pera de mi coses típiques del meu país, però jo he refinat els meus sabers culinaris i, sovint, porto plats típics d’aquí, fet que els descol·loca bastant.
•Alguna expressió típica del país: Hi ha moltes expressions divertides: Kummelspeck (Preocupació + Bacó), que s’utilitza quan un s’engreixa per les preocupa-cions que l’envolten; Schadenfreude (Mal+ Alegria), que és l’alegria pel mal dels altres; o Drachengeschenk (Drac+ Regal), per fer referència al regal que es fa a la parella quan s’està enfadat.
•Què és el que més trobes a faltar d’Agramunt? Sortir a comprar pa i tornar a casa al cap de dues hores sense el pa, perquè et trobes a tothom pel carrer!
•Què t’emportes segur a la motxilla després d’uns dies a casa? Tonyina, xocolata a la pedra i molts records.
•Penses en tornar a Agramunt en un futur? No ho tinc pensat ara mateix, però tampoc ho descarto.
2120
Bibiana Fa. FRANKFURTBibiana Fa. FRANKFURT
La Bibiana amb el seu marit, el Mario.
La Bibiana Fa amb Frankfurt de fons.
Després d’acabar Traducció i Interpretació i viure durant un any a Kyoto per completar els seus estudis sobre la cultura japonesa, l’amor, les ganes d’inici-ar una nova aventura i d’aprendre una nova llengua van portar a la Bibiana a instal·lar-se a Alemanya, ara fa sis anys.
Hospitalitat, civisme i bona gastronomia.
“Va ser una decisió ràpida, ja que vaig marxar sense tenir feina i sense parlar gaire bé la llengua”, recorda la Bibiana. Tot i això, el fet que la seva parella fos alemany i les ganes de perfeccionar un idioma que ja havia estudiat a la universitat, van ser dos factors determinants. En arribar a Alemanya, a finals del 2008, la seva primera parada va ser Mannheim, on el Mario, el seu marit, estava acabant els estudis. Al cap d’uns mesos, però, la Bibiana va trobar feina a Frankfurt i es van traslladar a aquesta ciutat, que és ara casa seva.
Fent una mirada enrere, la Bibiana reconeix que les primeres setmanes van ser dures: “Només coneixia al Mario i ell havia d’estudiar molt, començava a fer fred i recordo que enyorava molt el Japó i parlar japonès, cosa que mai m’hauria imaginat! També enyorava el pa amb tomàquet, tenir amics amb qui parlar i sortir a fer un beure. A més, a tot se li sumava la meva frustració personal per no parlar l’alemany amb fluïdesa”. “Molt estrany tot plegat”, recorda.
Sis anys més tard, la Bibiana assegura que l’esforç ha valgut la pena i qualifica de satisfactori el seu procés d’adaptació al país, tant a nivell personal com professional. En aquest sentit, però, assegura que l’aprenentatge de la llengua és fonamental per inte-grar-se a la societat alemanya: “És un procés llarg, que encara no he acabat i al qual cal dedicar-hi molt esforç”. “En el món laboral”, assegura, “ser d’un lloc o d’un altre no és determinant però, amb el temps, sí que ho és el teu nivell d’alemany i d’adaptació al país”. La importància de la llengua és un factor que la Bibiana va desco-brir des d’un principi i que l’ha ajudat a adaptar-se.
En el seu dia a dia, procura anar cada matí al gimnàs i després imparteix classes de castellà i anglès en empreses multinacionals. A més, recentment ha acabat l’examinació estatal anomenada Staatsexamen, que és com unes oposicions per poder exercir de professora a Alemanya. Juntament amb el seu marit, viu en un pis al barri de Bornheim, una de les zones més poblades de Frankfurt, que es caracteritza per les seves edificacions antigues amb grans finestrals i per acollir un important nombre de cafès, bars, restaurants i petits negocis. “A la cantonada tinc el Bergers-traße, un carrer amb moltes botigues de roba que m’encanten!”, confessa. També remarca que des de casa pot arribar a la majoria de llocs a peu o en bicicleta.
Una de les peculiaritats que la Bibiana destaca de Frankfurt és la gran diversitat de ciutadans que hi conviuen i, precisament per això, defineix els alemanys com a hospitalaris i oberts a d’altres cultures. Tot i que assegura que els catalans i els alemanys no som tan diferents, hi ha conceptes culturals que marquen la dife-rència. És el cas, per exemple, de la importància que té per als alemanys el civisme, el respecte a les normes a tots els nivells. Coses com creuar el pas de vianants en vermell, no és només un acte malvist que pot ser sancionat amb multes per la policia, sinó que és habitual que la gent cridi l’atenció als infractors al mig del carrer. “Una vegada anava amb bicicleta per Múnic i un home em va començar a donar cops amb un diari perquè estava circu-lant per una zona de vianants. No hi havia gairebé ningú i jo anava a poc a poc, però l’home em cridava si no m’havien ense-nyat a respectar els senyals! En una altra ocasió, a Frankfurt, em va cridar l’atenció un nen petit de 5 anys! A partir d’aquell dia vigilo més”, assegura. D’altra banda, la puntualitat és també una de les obsessions dels alemanys.
Tot i això, una de les grans sorpreses culturals de la Bibiana va ser la despreocupació pel cos i la naturalitat amb què homes i dones poden compartir espais com, per exemple, una sauna i anar completament despullats. “Per a mi va ser un xoc descobrir el concepte de FKK (Freikörperkultur), que és anar despullat a la piscina i a la zona de wellness”, explica encara sorpresa. És més, recorda perfectament el dia que va descobrir aquesta pràctica: “La meva cunyada encara riu ara quan recorda la meva cara al veure tants homes despullats i la meva preocupació per tapar-me amb la tovallola!”.
Els horaris i la cultura culinària també inclouen diferències. Per exemple, “a Alemanya no és comú organitzar dinars els diumen-ges a casa, sinó que és més habitual quedar durant la tarda per fer un cafè amb un tros de pastís i anar de vint-i-un botons!”. Pel que fa el menjar, els alemanys són més de carn que de peix. “Un dia vaig convidar a sopar paella a uns amics, perquè, és clar, no els podia convidar a dinar, i tot i que la paella em va quedar boníssima, pràcticament només en vam menjar jo i el Mario, perquè a la majoria els feia cosa menjar-se les gambes i els musclos, així com la textura de la sípia!”, recorda.
A l’hora de destacar el que més li agrada de Frankfurt, la Bibiana reconeix que “tot, excepte el clima, ja que els hiverns són molt freds i quan neva a la ciutat tot s’embruta i es fa impossible anar amb bici”. L’atenció en alguns comerços i bars, “com si et fessin un favor per atendre’t” i la burocràcia al món del funcionariat estarien també a la curta llista de les coses que menys li agraden d’Alemanya. D’altra banda, el Nadal, l’època dels espàrrecs, l’ap-felkuchen (pastís de poma) i el carnaval, que també és molt important, formarien part de la llista de celebracions alemanyes amb què més gaudeix.
Si fem una mirada al que hi ha fora d’Alemanya, la família, les amigues, la seva gosseta i la migdiada són les coses que la Bibi-ana més enyora de la seva vida a Agramunt. Per això, sempre que ve aprofita per estar amb els seus i per comprar tonyina, pernil salat i xocolata a la pedra. “Cada vegada que baixo tinc ganes de fer moltes coses, però al final no n’acabo fent ni una quarta part. Em sento fatal, però he d’entendre que no es pot viure a dos llocs!”, conclou.
MÉS PERSONAL
•Què és el que més t’agrada de Frankfurt? Els petits locals d’Äppelwoi amb cambrers de mala llet i els amics per riure una estona. També m’agrada el Mainuffer, que és la ribera del Main.
•Com definiries els alemanys: Generosos, hospitalaris i oberts a altres cultures.
•El teu menjar típic alemany preferit: M’agrada tot el menjar típic! L’amanida de patates amb salsitxa, Sauer-kraut (un menjar típic fet amb col) i totes les postres que es cuinen a casa, com el pastís de prunes (Zwetschgenkuchen). Sempre que anem a una festa hi ha el costum de portar alguna cosa feta per tu i la gent s’es-pera de mi coses típiques del meu país, però jo he refinat els meus sabers culinaris i, sovint, porto plats típics d’aquí, fet que els descol·loca bastant.
•Alguna expressió típica del país: Hi ha moltes expressions divertides: Kummelspeck (Preocupació + Bacó), que s’utilitza quan un s’engreixa per les preocupa-cions que l’envolten; Schadenfreude (Mal+ Alegria), que és l’alegria pel mal dels altres; o Drachengeschenk (Drac+ Regal), per fer referència al regal que es fa a la parella quan s’està enfadat.
•Què és el que més trobes a faltar d’Agramunt? Sortir a comprar pa i tornar a casa al cap de dues hores sense el pa, perquè et trobes a tothom pel carrer!
•Què t’emportes segur a la motxilla després d’uns dies a casa? Tonyina, xocolata a la pedra i molts records.
•Penses en tornar a Agramunt en un futur? No ho tinc pensat ara mateix, però tampoc ho descarto.
2322
2322
2524
2524
272726
CAPGROSSOS
Els sis capgrossos d’Agramunt que van ser restaurats els anys 2008 i 2009.
Les figures actuals es conservaran per a algun moment puntual i se’n faran de noves, que representaran persones populars de la vila.
Glops & Tapes
Especialitats de la casa: Caragols a la llauna Tapes casolanes
Tel. 600 700 202 Plaça Mercadal, 19 - Agramunt El juliol de 1957 l’ajuntament d’Agramunt va comprar 6 capgrossos a Indústria juguetera Recacha de Saragossa. De fet, aquestes són les úniques figures d’aquest àmbit (nans i capgrossos), de les que es té constància en la història de la imatgeria festiva agramuntina.
La seva característica principal, a banda de ser de cartó pedra, és la seva condició de motlle comercial. Això ens indica que unes mateixes fisonomies roden per les festes de diverses poblacions. Amb el temps, cadascú hi anat aportant alguna novetat, sigui en el vestuari o en alguna necessària remodelació.
Els capgrossos agramuntins no van rebre el primer sagra-ment. Així doncs, sempre s’han anomenat pel suggeriment de la seva imatge. Podríem dir que hi ha el Soldat, la Bruixa, el Pagès, el Mexicà, el Pallasso i l’Alcalde. Segurament han rebut més noms, sorgits de la futilesa popular, com el Capità (el Soldat) o la Roqueta (la Bruixa).
Després de tants anys, aquests personatges anònims van perdre el desafiament del pas del temps, i van haver de disposar d’una cura per sortir del pas. L’Associació de dones L’Esbarjo va remodelar, pintar i posar nou vestuari als 6 capgrossos, 4 per la Festa Major de 2008 i els dos restants per la del 2009. A banda d’això, es va recuperar una melodia del llibre d’orgue d’Agramunt: Ball d’en Joan i en Nan, doncs la paraula nan és una referència a aquesta imatgeria festiva del capgròs. Aquesta melodia va ser la base per compondre
el ball dels capgrossos, que es balla des d’aleshores per una colla de balladors que es manté des del 2008.
La revifalla dels capgrossos va servir per incloure el seu ball al seguici del diumenge de Festa Major, juntament amb els altres balls locals. També participen a la mostra de “los balls del poble” que es fa al final del seguici a la plaça de l’església.
Ara, tot i mantenir-se estèticament bé, les figures són incòmo-des de dur i, a petició de la colla, es planteja un canvi. Les figu-res actuals es conservaran per a algun moment puntual i se’n faran de noves, que representaran persones populars de la vila.
Aquesta nova iniciativa planteja fer unes figures que siguin fetes reproduint fidelment una fotografia. Els nous capgros-sos seran un homenatge a persones populars del poble i tindran una estructura per servar-los mentre no actuen. L’es-tructura durà un faristol on es podrà veure un parell de foto-grafies cedides pels familiars i una breu explicació de la persona. És un projecte engrescador que tindrà la seva vessant folklòrica i emotiva, doncs hi haurà un altre ball amb música i coreografia pròpies i, a la vegada, serà un meca-nisme de difusió del caràcter distintiu de persones que han estat entranyables en l’entorn social de la vila.
Segons el resultat de les votacions de la passada Festa Major, i amb permís dels familiars, ja s’han escollit els 4 primers capgrossos. Després en vindran més, o així ho esperem i desitgem.
272726
CAPGROSSOS
Els sis capgrossos d’Agramunt que van ser restaurats els anys 2008 i 2009.
Les figures actuals es conservaran per a algun moment puntual i se’n faran de noves, que representaran persones populars de la vila.
Glops & Tapes
Especialitats de la casa: Caragols a la llauna Tapes casolanes
Tel. 600 700 202 Plaça Mercadal, 19 - Agramunt El juliol de 1957 l’ajuntament d’Agramunt va comprar 6 capgrossos a Indústria juguetera Recacha de Saragossa. De fet, aquestes són les úniques figures d’aquest àmbit (nans i capgrossos), de les que es té constància en la història de la imatgeria festiva agramuntina.
La seva característica principal, a banda de ser de cartó pedra, és la seva condició de motlle comercial. Això ens indica que unes mateixes fisonomies roden per les festes de diverses poblacions. Amb el temps, cadascú hi anat aportant alguna novetat, sigui en el vestuari o en alguna necessària remodelació.
Els capgrossos agramuntins no van rebre el primer sagra-ment. Així doncs, sempre s’han anomenat pel suggeriment de la seva imatge. Podríem dir que hi ha el Soldat, la Bruixa, el Pagès, el Mexicà, el Pallasso i l’Alcalde. Segurament han rebut més noms, sorgits de la futilesa popular, com el Capità (el Soldat) o la Roqueta (la Bruixa).
Després de tants anys, aquests personatges anònims van perdre el desafiament del pas del temps, i van haver de disposar d’una cura per sortir del pas. L’Associació de dones L’Esbarjo va remodelar, pintar i posar nou vestuari als 6 capgrossos, 4 per la Festa Major de 2008 i els dos restants per la del 2009. A banda d’això, es va recuperar una melodia del llibre d’orgue d’Agramunt: Ball d’en Joan i en Nan, doncs la paraula nan és una referència a aquesta imatgeria festiva del capgròs. Aquesta melodia va ser la base per compondre
el ball dels capgrossos, que es balla des d’aleshores per una colla de balladors que es manté des del 2008.
La revifalla dels capgrossos va servir per incloure el seu ball al seguici del diumenge de Festa Major, juntament amb els altres balls locals. També participen a la mostra de “los balls del poble” que es fa al final del seguici a la plaça de l’església.
Ara, tot i mantenir-se estèticament bé, les figures són incòmo-des de dur i, a petició de la colla, es planteja un canvi. Les figu-res actuals es conservaran per a algun moment puntual i se’n faran de noves, que representaran persones populars de la vila.
Aquesta nova iniciativa planteja fer unes figures que siguin fetes reproduint fidelment una fotografia. Els nous capgros-sos seran un homenatge a persones populars del poble i tindran una estructura per servar-los mentre no actuen. L’es-tructura durà un faristol on es podrà veure un parell de foto-grafies cedides pels familiars i una breu explicació de la persona. És un projecte engrescador que tindrà la seva vessant folklòrica i emotiva, doncs hi haurà un altre ball amb música i coreografia pròpies i, a la vegada, serà un meca-nisme de difusió del caràcter distintiu de persones que han estat entranyables en l’entorn social de la vila.
Segons el resultat de les votacions de la passada Festa Major, i amb permís dels familiars, ja s’han escollit els 4 primers capgrossos. Després en vindran més, o així ho esperem i desitgem.
292928
FUTBOL SALA
L’equip sènior del Club Futbol Agramunt durant un partit a casa.
L’afició creixent pel futbol sala a la nostra vila i la motivació d’un grup d’agramun-tins vinculats a aquest esport han portat a la creació, aquest any, del Club Futbol Sala Agramunt.
Els orígens del futbol sala es remunten a l’any 1930 a l’Uruguai, quan aquest país acabava de guanyar el Mundial de Futbol que jugava a casa i dos anys després d’haver aconseguit la medalla d’or als Jocs Olímpics d’Amsterdam. Així, l’afició pel futbol a l’Uruguai va anar creixent, però no hi havia camps suficients on practicar l’esport, fet pel qual es van començar a adaptar les pistes de bàsquet i es va optar per jugar amb 5 jugadors. Un temps més tard, es van crear les primeres normes del joc basant-se en esports similars com el futbol, l’handbol, el bàsquet o el waterpolo.
D’aquesta manera, el futbol sala, que en un primer moment es deia futbol de saló, es va anar estenent per tot el món, fins que al 1971 es crea la Federació Internacional de Futbol de Saló (FIFUSA), que més endavant desapareixeria per donar pas, al 2002, a l’Associació Mundial de Futsal (AMF). Actualment, un dels reptes d’aquest esport és esdevenir una disciplina oficial als Jocs Olímpics, i ja s’han donat els primers passos per acon-seguir-ho.
Club Futbol Sala AgramuntAl nostre poble, en els últims anys l’afició pel futbol sala ha anat creixent. “Fa quatre anys es va crear el primer equip de base, format per nens de 12 a 15 anys. A partir d’aquí el número de jugadors no ha parat de créixer”. Així ens explica el Josep Maria Carrera, president del Club Futbol Sala Agramunt, el bon moment que aquest esport viu a la nostra vila i que els va portar a finals de la temporada passada a asseure’s per planifi-car la creació d’un nou club. Fins a aquell moment, el futbol sala havia format part del Club Handbol Agramunt. “Veient l’evolució, vam creure convenient que aquest esport havia d’es-
tar gestionat per persones del futbol sala, persones que pren-guessin, en tot moment, les millors decisions perquè aquest esport continués creixent i, així, va sorgir el nou club”, explica el Josep Maria Carrera.
Actualment, l’entitat la conformen 95 jugadors repartits en dife-rents equips per edat. Això, ha permès crear un total de 9 equips que competeixen en diferents categories a nivell de Catalunya.
La sala de reunions del Pavelló és l’espai on l’entitat fa les seves trobades informatives amb les famílies, així com les reunions de la junta directiva. Per als entrenaments, els jugadors del club disposen de dues pistes (pavelló principal i annex), a més de la sala de gimnàs del pavelló poliesportiu.
La quota dels socis, alguna subvenció pública i les aportacions econòmiques que fan algunes empreses privades del poble, són la seva font de finançament. “Tots aquests recursos els destinem a les despeses que se’ns presenten cada temporada: pagar els àrbitres que venen quan juguem com a local, comprar el mate-rial necessari per als entrenaments (pilotes, camisetes, cons,...), compensar la feina dels entrenadors, etc.”, explica el Josep Maria.
Entre els reptes de futur que es plantegen com a club, hi ha l’aposta per fer créixer l’afició pel futbol sala a Agramunt, poten-ciar la pràctica d’aquest esport i transmetre els valors d’un treball en equip als més joves. “Estem molt contents de la resposta rebuda, veure que hi ha tants nens amb ganes de jugar a futbol sala ens empeny, encara més, a continuar treballant”, conclou el Josep Maria.
292928
FUTBOL SALA
L’equip sènior del Club Futbol Agramunt durant un partit a casa.
L’afició creixent pel futbol sala a la nostra vila i la motivació d’un grup d’agramun-tins vinculats a aquest esport han portat a la creació, aquest any, del Club Futbol Sala Agramunt.
Els orígens del futbol sala es remunten a l’any 1930 a l’Uruguai, quan aquest país acabava de guanyar el Mundial de Futbol que jugava a casa i dos anys després d’haver aconseguit la medalla d’or als Jocs Olímpics d’Amsterdam. Així, l’afició pel futbol a l’Uruguai va anar creixent, però no hi havia camps suficients on practicar l’esport, fet pel qual es van començar a adaptar les pistes de bàsquet i es va optar per jugar amb 5 jugadors. Un temps més tard, es van crear les primeres normes del joc basant-se en esports similars com el futbol, l’handbol, el bàsquet o el waterpolo.
D’aquesta manera, el futbol sala, que en un primer moment es deia futbol de saló, es va anar estenent per tot el món, fins que al 1971 es crea la Federació Internacional de Futbol de Saló (FIFUSA), que més endavant desapareixeria per donar pas, al 2002, a l’Associació Mundial de Futsal (AMF). Actualment, un dels reptes d’aquest esport és esdevenir una disciplina oficial als Jocs Olímpics, i ja s’han donat els primers passos per acon-seguir-ho.
Club Futbol Sala AgramuntAl nostre poble, en els últims anys l’afició pel futbol sala ha anat creixent. “Fa quatre anys es va crear el primer equip de base, format per nens de 12 a 15 anys. A partir d’aquí el número de jugadors no ha parat de créixer”. Així ens explica el Josep Maria Carrera, president del Club Futbol Sala Agramunt, el bon moment que aquest esport viu a la nostra vila i que els va portar a finals de la temporada passada a asseure’s per planifi-car la creació d’un nou club. Fins a aquell moment, el futbol sala havia format part del Club Handbol Agramunt. “Veient l’evolució, vam creure convenient que aquest esport havia d’es-
tar gestionat per persones del futbol sala, persones que pren-guessin, en tot moment, les millors decisions perquè aquest esport continués creixent i, així, va sorgir el nou club”, explica el Josep Maria Carrera.
Actualment, l’entitat la conformen 95 jugadors repartits en dife-rents equips per edat. Això, ha permès crear un total de 9 equips que competeixen en diferents categories a nivell de Catalunya.
La sala de reunions del Pavelló és l’espai on l’entitat fa les seves trobades informatives amb les famílies, així com les reunions de la junta directiva. Per als entrenaments, els jugadors del club disposen de dues pistes (pavelló principal i annex), a més de la sala de gimnàs del pavelló poliesportiu.
La quota dels socis, alguna subvenció pública i les aportacions econòmiques que fan algunes empreses privades del poble, són la seva font de finançament. “Tots aquests recursos els destinem a les despeses que se’ns presenten cada temporada: pagar els àrbitres que venen quan juguem com a local, comprar el mate-rial necessari per als entrenaments (pilotes, camisetes, cons,...), compensar la feina dels entrenadors, etc.”, explica el Josep Maria.
Entre els reptes de futur que es plantegen com a club, hi ha l’aposta per fer créixer l’afició pel futbol sala a Agramunt, poten-ciar la pràctica d’aquest esport i transmetre els valors d’un treball en equip als més joves. “Estem molt contents de la resposta rebuda, veure que hi ha tants nens amb ganes de jugar a futbol sala ens empeny, encara més, a continuar treballant”, conclou el Josep Maria.
313130
SLOW FOOD: Una alimentació saludable, sostenible i responsable
La filosofia Slow Food reivindica una alimentació saludable, lliure d’additius, on la gent recuperi el gust pels sabors de sempre .
Al 1986, a la localitat italiana de Bra, Carlo Petrini funda el movi-ment Slow Food en contraposició a l’estil de vida i d’alimentació representat pel fast food. Només tres anys després, al 1989, el moviment creix i s’organitza entorn a una associació internacio-nal que ha anat augmentant any rere any el seu número de socis, fins arribar als actuals 100.000 membres repartits per més de 150 països.
La filosofia Slow Food reivindica una alimentació saludable, lliure d’additius, on la gent recuperi el gust pels sabors de sempre i menjar esdevingui un plaer del qual gaudir sense presses. Alhora, aquest moviment promou una alimentació sostenible amb el medi ambient i aposta per la recuperació i conreu de les varietats autòctones de cada territori, defugint les estandarditza-cions. En aquest sentit, un dels projectes més ambiciosos del moviment Slow Food és l’anomenada “Arca del Gust”, un cens de productes alimentaris locals en perill d’extinció que l’entitat mira de protegir per garantir la seva perdurabilitat.
Slow Food Terres de LleidaA casa nostra el moviment Slow Food arriba l’any 2006, quan a Balaguer es constitueix l’associació Slow Food Terres de Lleida. Aquesta es presenta als lleidatans com una associació que vol promoure una alimentació que millori la salut humana i, alhora, sigui respectuosa amb el medi ambient, amb la idea que una bona alimentació és la millor medicina.
L’entitat lleidatana està formada principalment per agricultors, productors, restauradors i joves professionals de diferents sectors amb un objectiu comú: defensar una alimentació saludable i evitar que desaparegui la biodiversitat alimentària del territori lleidatà.
Què es fa a Lleida?Fira d’Alimentació i Salut: Un dels primers projectes posats en marxa per l’associació Slow Food Terres de Lleida va ser la Fira d’Alimentació i Salut, que el passat mes d’octubre va celebrar la seva setena edició. Aquesta fira, que s’ha celebrat en ocasions a Balaguer i també a Lleida, va néixer amb l’objectiu de reunir en un mateix espai a totes les persones vinculades amb la filosofia d’Slow Food. Així, la fira ha esdevingut un punt de trobada entre productors i consumidors, a més d’un espai on promoure una alimentació saludable i sostenible a través de conferències, degus-tacions i tallers.
Restaurants Km0: Aquests restaurants són l’expressió de la filo-sofia Slow Food en el món de la restauració. Ofereixen als seus comensals plats elaborats amb productes de proximitat, ecolò-gics i de temporada. Al conjunt de Catalunya hi ha actualment 46 restaurants kilòmetre 0, cinc dels quals es troben a les comarques de Lleida: Casa Mercè (Fontdepou), El Dien (Vallfogona de Bala-guer), Fogony (Sort), Lo Ponts (Ponts) i L’Antic Forn (Cervera).
Cultures trobades: És el projecte impulsat des d’Slow Food Terres de Lleida per recuperar varietats autòctones. Algunes de les varie-tats que s’estan recuperant des de la posada en marxa d’aquest projecte l’any 2008 han estat l’oliver sarrut, el raïm trobat, la ceba de Coll de Nargó, la tomata trumfera, la tomata rosa d’Albesa o el bitxo de Tiurana. D’altra banda, al 2009, en el marc d’aquest projecte, es comença a treballar en la supervivència de l’últim ramat pur de cabra catalana localitzat al Montsec.
Mercat de la terra: És un mercat que es celebra a Balaguer l’úl-tim diumenge de cada mes. Aquest aplega els productors locals que volen vendre els seus productes directament als consumidors.
313130
SLOW FOOD: Una alimentació saludable, sostenible i responsable
La filosofia Slow Food reivindica una alimentació saludable, lliure d’additius, on la gent recuperi el gust pels sabors de sempre .
Al 1986, a la localitat italiana de Bra, Carlo Petrini funda el movi-ment Slow Food en contraposició a l’estil de vida i d’alimentació representat pel fast food. Només tres anys després, al 1989, el moviment creix i s’organitza entorn a una associació internacio-nal que ha anat augmentant any rere any el seu número de socis, fins arribar als actuals 100.000 membres repartits per més de 150 països.
La filosofia Slow Food reivindica una alimentació saludable, lliure d’additius, on la gent recuperi el gust pels sabors de sempre i menjar esdevingui un plaer del qual gaudir sense presses. Alhora, aquest moviment promou una alimentació sostenible amb el medi ambient i aposta per la recuperació i conreu de les varietats autòctones de cada territori, defugint les estandarditza-cions. En aquest sentit, un dels projectes més ambiciosos del moviment Slow Food és l’anomenada “Arca del Gust”, un cens de productes alimentaris locals en perill d’extinció que l’entitat mira de protegir per garantir la seva perdurabilitat.
Slow Food Terres de LleidaA casa nostra el moviment Slow Food arriba l’any 2006, quan a Balaguer es constitueix l’associació Slow Food Terres de Lleida. Aquesta es presenta als lleidatans com una associació que vol promoure una alimentació que millori la salut humana i, alhora, sigui respectuosa amb el medi ambient, amb la idea que una bona alimentació és la millor medicina.
L’entitat lleidatana està formada principalment per agricultors, productors, restauradors i joves professionals de diferents sectors amb un objectiu comú: defensar una alimentació saludable i evitar que desaparegui la biodiversitat alimentària del territori lleidatà.
Què es fa a Lleida?Fira d’Alimentació i Salut: Un dels primers projectes posats en marxa per l’associació Slow Food Terres de Lleida va ser la Fira d’Alimentació i Salut, que el passat mes d’octubre va celebrar la seva setena edició. Aquesta fira, que s’ha celebrat en ocasions a Balaguer i també a Lleida, va néixer amb l’objectiu de reunir en un mateix espai a totes les persones vinculades amb la filosofia d’Slow Food. Així, la fira ha esdevingut un punt de trobada entre productors i consumidors, a més d’un espai on promoure una alimentació saludable i sostenible a través de conferències, degus-tacions i tallers.
Restaurants Km0: Aquests restaurants són l’expressió de la filo-sofia Slow Food en el món de la restauració. Ofereixen als seus comensals plats elaborats amb productes de proximitat, ecolò-gics i de temporada. Al conjunt de Catalunya hi ha actualment 46 restaurants kilòmetre 0, cinc dels quals es troben a les comarques de Lleida: Casa Mercè (Fontdepou), El Dien (Vallfogona de Bala-guer), Fogony (Sort), Lo Ponts (Ponts) i L’Antic Forn (Cervera).
Cultures trobades: És el projecte impulsat des d’Slow Food Terres de Lleida per recuperar varietats autòctones. Algunes de les varie-tats que s’estan recuperant des de la posada en marxa d’aquest projecte l’any 2008 han estat l’oliver sarrut, el raïm trobat, la ceba de Coll de Nargó, la tomata trumfera, la tomata rosa d’Albesa o el bitxo de Tiurana. D’altra banda, al 2009, en el marc d’aquest projecte, es comença a treballar en la supervivència de l’últim ramat pur de cabra catalana localitzat al Montsec.
Mercat de la terra: És un mercat que es celebra a Balaguer l’úl-tim diumenge de cada mes. Aquest aplega els productors locals que volen vendre els seus productes directament als consumidors.
333332
EL PORC a l’horòscop xinès
Segons el calendari xinès, són Porc els nascuts els anys 1911, 1923, 1935, 1947, 1959, 1971, 1983, 1995 i 2007. El Porc o Porc senglar és el dotzè i últim signe de l’horòs-cop xinès, equivalent a l’Escorpí en la versió occidental dels signes del zodíac.
VirtutsEntre les principals virtuts dels Porc destaca que són persones honestes i franques, amigues dels seus amics, treballadores, opti-mistes i amb un gran sentit de l’humor. En les relacions amb la família i els amics, els Porc tenen un tarannà comprensiu i tole-rant, però alhora no suporten les mentides ni les injustícies.
En l’aspecte econòmic, la seva generositat els porta a gastar-se els diners en capricis que puguin gaudir en companyia d’amics i familiars. Els agrada la bona cuina i el bon beure, i els agrada gaudir-ne al costat del seus. Un fet que, al mateix temps, els porta a ser unes persones poc estalviadores i poc previsores.
Tant en els estudis com en la feina, es considera als Porc persones molt intel·ligents, amb habilitats per fer treballs manuals, de rela-cions públiques i d’assistència social. En el seu àmbit, poden arri-bar a ser persones d’èxit si així s’ho plantegen, però sense accep-tar a entrar a certs jocs i mentires. Per això es diu que el que veus en la superfície d’un Porc “és el que hi ha”.
Finalment, en l’amor els Porc es caracteritzen per ser fidels, comprensius i apassionats. El sentit de l’humor és una de les seves eines per conquistar. Els agrada estar a casa, però alhora gaudir de sortides al camp i a la natura.
MÉS SOBRE EL PORC...Nom xinès del Porc: Zhu.Hora d’influència: Entre les 21h i les 23h.Punt cardinal: Nord / Nord-est.Estació de l’any: Hivern.Mes d’influència: Novembre.Compatibles amb el Porc: Conill i Cabra. Signe occidental equivalent: Escorpí.
Un caràcter senzill, generós i honest són el principal tret definitori de les persones que han nascut sota la influència d’aquest signe.
Defectes
Pel que fa els defectes de les persones que estan sota la influèn-cia del signe xinès del Porc o Porc senglar, la seva confiança extrema en els altres els fa caure en la ingenuïtat, fins al punt que poden ser fàcilment víctimes d’enganys. En aquest sentit, els falta seguretat en ells mateixos per aprendre a dir “no”, perquè la gent no abusi de la seva confiança i amabilitat.
La seva generositat en el tema econòmic portada a l’extrem, els fa, en ocasions, materialistes i superficials. Només pensen en guanyar diners per després gastar-los en divertir-se i passar una bona estona amb els amics.
Com l’animal que els representa, les persones que naixen sota la influència del Porc solen ser mandroses a l’hora de fer esport i despreocupades amb la seva dieta i la seva salut.
Finalment, els Porc són perfeccionistes, una característica que sovint és malinterpretada pels altres que els poden considerar snobs i amb un sentiment de superioritat, quan no és així.
Famosos que són del signe PorcCom que sempre es curiós fer un cop d’ull als famosos que han nascut sota la influència d’un signe del zodíac, entre els perso-natges que són Porc hi ha des de polítics com el quarantè presi-dent dels Estats Units, Ronald Reagan, o Hillary Clinton, actors i directors de cinema com Woody Allen, Alfred Hitchcock o Arnold Schwarzenegger, així com altres noms coneguts, com Federico García Lorca, Henry Ford i Elton John. Fins i tot, el Dalai Lama va néixer al 1935 sota la influència del signe xinès del Porc.
333332
EL PORC a l’horòscop xinès
Segons el calendari xinès, són Porc els nascuts els anys 1911, 1923, 1935, 1947, 1959, 1971, 1983, 1995 i 2007. El Porc o Porc senglar és el dotzè i últim signe de l’horòs-cop xinès, equivalent a l’Escorpí en la versió occidental dels signes del zodíac.
VirtutsEntre les principals virtuts dels Porc destaca que són persones honestes i franques, amigues dels seus amics, treballadores, opti-mistes i amb un gran sentit de l’humor. En les relacions amb la família i els amics, els Porc tenen un tarannà comprensiu i tole-rant, però alhora no suporten les mentides ni les injustícies.
En l’aspecte econòmic, la seva generositat els porta a gastar-se els diners en capricis que puguin gaudir en companyia d’amics i familiars. Els agrada la bona cuina i el bon beure, i els agrada gaudir-ne al costat del seus. Un fet que, al mateix temps, els porta a ser unes persones poc estalviadores i poc previsores.
Tant en els estudis com en la feina, es considera als Porc persones molt intel·ligents, amb habilitats per fer treballs manuals, de rela-cions públiques i d’assistència social. En el seu àmbit, poden arri-bar a ser persones d’èxit si així s’ho plantegen, però sense accep-tar a entrar a certs jocs i mentires. Per això es diu que el que veus en la superfície d’un Porc “és el que hi ha”.
Finalment, en l’amor els Porc es caracteritzen per ser fidels, comprensius i apassionats. El sentit de l’humor és una de les seves eines per conquistar. Els agrada estar a casa, però alhora gaudir de sortides al camp i a la natura.
MÉS SOBRE EL PORC...Nom xinès del Porc: Zhu.Hora d’influència: Entre les 21h i les 23h.Punt cardinal: Nord / Nord-est.Estació de l’any: Hivern.Mes d’influència: Novembre.Compatibles amb el Porc: Conill i Cabra. Signe occidental equivalent: Escorpí.
Un caràcter senzill, generós i honest són el principal tret definitori de les persones que han nascut sota la influència d’aquest signe.
Defectes
Pel que fa els defectes de les persones que estan sota la influèn-cia del signe xinès del Porc o Porc senglar, la seva confiança extrema en els altres els fa caure en la ingenuïtat, fins al punt que poden ser fàcilment víctimes d’enganys. En aquest sentit, els falta seguretat en ells mateixos per aprendre a dir “no”, perquè la gent no abusi de la seva confiança i amabilitat.
La seva generositat en el tema econòmic portada a l’extrem, els fa, en ocasions, materialistes i superficials. Només pensen en guanyar diners per després gastar-los en divertir-se i passar una bona estona amb els amics.
Com l’animal que els representa, les persones que naixen sota la influència del Porc solen ser mandroses a l’hora de fer esport i despreocupades amb la seva dieta i la seva salut.
Finalment, els Porc són perfeccionistes, una característica que sovint és malinterpretada pels altres que els poden considerar snobs i amb un sentiment de superioritat, quan no és així.
Famosos que són del signe PorcCom que sempre es curiós fer un cop d’ull als famosos que han nascut sota la influència d’un signe del zodíac, entre els perso-natges que són Porc hi ha des de polítics com el quarantè presi-dent dels Estats Units, Ronald Reagan, o Hillary Clinton, actors i directors de cinema com Woody Allen, Alfred Hitchcock o Arnold Schwarzenegger, així com altres noms coneguts, com Federico García Lorca, Henry Ford i Elton John. Fins i tot, el Dalai Lama va néixer al 1935 sota la influència del signe xinès del Porc.
353534
Rodó: 1/2 canya de llom, 1 botifarra negra, 2 ous durs.
Salsa: 1 pebrot vermell i 1 de verd, 300 g. de ceba, 100 g. de porro, 3 pastanagues, 2 alls, 1 vas de vi blanc, 1 vas de conyac, 2 fulles de llorer, Sal, pebre i pebre vermell dolç.
Trinxat: Col, Patata, Cansalada viada , 2 alls.
Ingredients:
- TEMPS D'ELABORACIÓ: 2 hores
- GRAU DE DIFICULTAT:
Elaboració:Tallem la canya de llom per fer-ne una catifa, la salpebrem i afegim la botifarra negra i l’ou dur, ho anem enrotllant i quan estem a la meitat repetim el procés. Acabem d’enrotllar, posem una malla i ho fiquem a la paella amb oli d’oliva a foc fort perquè quedi ben segellat i daurat. Quan tenim la carn marcada, afluixem el foc, afegim tots els ingredients de la salsa i deixem que es vagin fent a poc a poc. Retirem la carn i fem talls de 5mm. D’altra banda, triturem les verdures per fer la salsa.
Per fer el trinxat, coem la col amb bullent i sal hi afegim la patata. En una paella amb oli d’oliva saltem la cansalada, afegim uns alls laminats i acabem afegint la col, la patata i una mica d’oli.
Rodó de llom farcit de botifarra negra amb trinxat
Frankfurt del Sió
La família i els treballadors del renovat Frankfurt del Sió.
Plaça del Pou, 22 – Agramunt – 973 39 02 97
Sempre vinculat a la família Guixé, els inicis del Frankfurt del Sió daten del 1977, quan el pares del Manel Guixé, l’actual propietari, van decidir obrir un establiment innovador, un frankfurt, on els quatre fills més grans poguessin treballar. Durant els primers anys, el Frankfurt del Sió es va caracteritzar per ser un bar musical, on es menjava a gust i bé de preu, i on els joves anaven a passar l’estona. Els frankfurts i el menjar a la planxa era el més demanat pels clients. “En un cap de setmana es podien servir més de 600 frankfurts”, explica el Manel.
Aquella primera etapa va durar 4 anys, ja que els fills es van casar i van emprendre altres camins. Així, es dóna pas a un període de més de 25 anys en què l’establiment ha passat per diferents mans. Finalment, al 2011, el Joan Guixé, propietari del local i pare de la família, planteja vendre el bar. Llavors, el Manel fa un pas endavant per iniciar una nova etapa professional. “Vaig treballar durant 22 anys al Jolonch, una feina que vaig deixar per tenir temps per pensar, per fer altres coses i decidir què volia fer. Llavors va sorgir la possibilitat de reobrir el negoci familiar i em vaig decidir a fer-ho ”, explica el Manel. Així, al maig del 2012, el Frankfurt del Sió va reobrir les seves portes amb la família Guixé al capda-vant, amb una renovació completa, però amb un vincle amb el passat: el nom i el cartell, que recorden a aquell primer Frankfurt que els pares del Manel van obrir fa 37 anys. Al principi, juntament amb el Manel hi havia la seva germana gran, l’Anna Mari, que treballava a la cuina, però al cap d’un any i per motius de salut, ho va haver de deixar. Ara, el cuiner és el Xavi, un jove de Boada amb molta empenta i entusiasme.
Amb una capacitat per a 60 comensals, el Frankfurt del Sió ofereix una cuina tradicional catalana, amb productes pròxims i de qualitat, però sense oblidar-se dels més joves, ja que compta amb una variada carta d’hamburgueses, entrepans, pizzes, plats combinats,... a més d’una destacada oferta en postres d’elaboració pròpia, com el flam de coco, la mousse de xocolata i la crema catalana.
Si anem al Frankfurt del Sió, cada dia podem dinar de menú, a un preu de 10 euros entre setmana, de 13 els dissabtes i de 15 els diumenges. Si decidim dinar o sopar a la carta, el preu mig per persona és d’uns 25 euros.
Després de dos anys i mig al capdavant del negoci, el Manel es mostra molt content amb la resposta de la gent i mira amb optimisme el futur. “El nostre repte és continuar sempre com fins ara”, afirma.
353534
Rodó: 1/2 canya de llom, 1 botifarra negra, 2 ous durs.
Salsa: 1 pebrot vermell i 1 de verd, 300 g. de ceba, 100 g. de porro, 3 pastanagues, 2 alls, 1 vas de vi blanc, 1 vas de conyac, 2 fulles de llorer, Sal, pebre i pebre vermell dolç.
Trinxat: Col, Patata, Cansalada viada , 2 alls.
Ingredients:
- TEMPS D'ELABORACIÓ: 2 hores
- GRAU DE DIFICULTAT:
Elaboració:Tallem la canya de llom per fer-ne una catifa, la salpebrem i afegim la botifarra negra i l’ou dur, ho anem enrotllant i quan estem a la meitat repetim el procés. Acabem d’enrotllar, posem una malla i ho fiquem a la paella amb oli d’oliva a foc fort perquè quedi ben segellat i daurat. Quan tenim la carn marcada, afluixem el foc, afegim tots els ingredients de la salsa i deixem que es vagin fent a poc a poc. Retirem la carn i fem talls de 5mm. D’altra banda, triturem les verdures per fer la salsa.
Per fer el trinxat, coem la col amb bullent i sal hi afegim la patata. En una paella amb oli d’oliva saltem la cansalada, afegim uns alls laminats i acabem afegint la col, la patata i una mica d’oli.
Rodó de llom farcit de botifarra negra amb trinxat
Frankfurt del Sió
La família i els treballadors del renovat Frankfurt del Sió.
Plaça del Pou, 22 – Agramunt – 973 39 02 97
Sempre vinculat a la família Guixé, els inicis del Frankfurt del Sió daten del 1977, quan el pares del Manel Guixé, l’actual propietari, van decidir obrir un establiment innovador, un frankfurt, on els quatre fills més grans poguessin treballar. Durant els primers anys, el Frankfurt del Sió es va caracteritzar per ser un bar musical, on es menjava a gust i bé de preu, i on els joves anaven a passar l’estona. Els frankfurts i el menjar a la planxa era el més demanat pels clients. “En un cap de setmana es podien servir més de 600 frankfurts”, explica el Manel.
Aquella primera etapa va durar 4 anys, ja que els fills es van casar i van emprendre altres camins. Així, es dóna pas a un període de més de 25 anys en què l’establiment ha passat per diferents mans. Finalment, al 2011, el Joan Guixé, propietari del local i pare de la família, planteja vendre el bar. Llavors, el Manel fa un pas endavant per iniciar una nova etapa professional. “Vaig treballar durant 22 anys al Jolonch, una feina que vaig deixar per tenir temps per pensar, per fer altres coses i decidir què volia fer. Llavors va sorgir la possibilitat de reobrir el negoci familiar i em vaig decidir a fer-ho ”, explica el Manel. Així, al maig del 2012, el Frankfurt del Sió va reobrir les seves portes amb la família Guixé al capda-vant, amb una renovació completa, però amb un vincle amb el passat: el nom i el cartell, que recorden a aquell primer Frankfurt que els pares del Manel van obrir fa 37 anys. Al principi, juntament amb el Manel hi havia la seva germana gran, l’Anna Mari, que treballava a la cuina, però al cap d’un any i per motius de salut, ho va haver de deixar. Ara, el cuiner és el Xavi, un jove de Boada amb molta empenta i entusiasme.
Amb una capacitat per a 60 comensals, el Frankfurt del Sió ofereix una cuina tradicional catalana, amb productes pròxims i de qualitat, però sense oblidar-se dels més joves, ja que compta amb una variada carta d’hamburgueses, entrepans, pizzes, plats combinats,... a més d’una destacada oferta en postres d’elaboració pròpia, com el flam de coco, la mousse de xocolata i la crema catalana.
Si anem al Frankfurt del Sió, cada dia podem dinar de menú, a un preu de 10 euros entre setmana, de 13 els dissabtes i de 15 els diumenges. Si decidim dinar o sopar a la carta, el preu mig per persona és d’uns 25 euros.
Després de dos anys i mig al capdavant del negoci, el Manel es mostra molt content amb la resposta de la gent i mira amb optimisme el futur. “El nostre repte és continuar sempre com fins ara”, afirma.
373736
SUDOKU
Si sumem els vèrtexs que tenen un conjunt de trian-gles i quadrats obtenim 18. Quants triangles i quadrats tenim?
Petits
Aneu amb compte a l’excursió!
Completeu el taulell tot utilitzant els números del 0 al 9, sense que es repeteixin en cap fila, columna o bloc.
6 5 1 8
8 4 7 3 5
3 2 7
9 4 8 6 2
1 6 5
4 6 1 2 3
1 8 4
9 8 4 2 5
4 2 7 8
L'ENIGMA MATEMÀTIC
JEROGLÍFICS
XX
99 x 10
373736
SUDOKU
Si sumem els vèrtexs que tenen un conjunt de trian-gles i quadrats obtenim 18. Quants triangles i quadrats tenim?
Petits
Aneu amb compte a l’excursió!
Completeu el taulell tot utilitzant els números del 0 al 9, sense que es repeteixin en cap fila, columna o bloc.
6 5 1 8
8 4 7 3 5
3 2 7
9 4 8 6 2
1 6 5
4 6 1 2 3
1 8 4
9 8 4 2 5
4 2 7 8
L'ENIGMA MATEMÀTIC
JEROGLÍFICS
XX
99 x 10
3938
C/. Àngel Guimerà, 15 25310 AGRAMUNTTel. 973 39 09 79 Fax: 973 39 25 23
e-mail: [email protected]
Llibreria Papereria. Material s d’oficina, escolar i f otogràfic . Fotocòpies . Informàtic a i consumibles.Impremta O fset. Impresos c omercials. R evistes. C atàlegs. C artells.Enquadernacions. P ublicitat. D isseny.
3938
C/. Àngel Guimerà, 15 25310 AGRAMUNTTel. 973 39 09 79 Fax: 973 39 25 23
e-mail: [email protected]
Llibreria Papereria. Material s d’oficina, escolar i f otogràfic . Fotocòpies . Informàtic a i consumibles.Impremta O fset. Impresos c omercials. R evistes. C atàlegs. C artells.Enquadernacions. P ublicitat. D isseny.
4140
L'ENIGMA MATEMÀTICJEROGLÍFICS
SUDOKU7 9 6 5 2 1 3 8 4
8 2 4 7 3 6 5 9 1
5 3 1 8 4 9 6 2 7
9 5 3 4 7 8 1 6 2
2 1 7 9 6 3 4 5 8
4 6 8 1 5 2 9 7 3
1 8 2 3 9 5 7 4 6
3 7 9 6 8 4 2 1 5
6 4 5 2 1 7 8 3 9
2 triangles i 3 quadrats. Dos triangles tenen 6 vèrtexs i tres quadrats en tenen 12. La suma total és: 18 vèrtexs.
Xics (X, ics)
No us perdeu (Nous per deu)
4140
L'ENIGMA MATEMÀTICJEROGLÍFICS
SUDOKU7 9 6 5 2 1 3 8 4
8 2 4 7 3 6 5 9 1
5 3 1 8 4 9 6 2 7
9 5 3 4 7 8 1 6 2
2 1 7 9 6 3 4 5 8
4 6 8 1 5 2 9 7 3
1 8 2 3 9 5 7 4 6
3 7 9 6 8 4 2 1 5
6 4 5 2 1 7 8 3 9
2 triangles i 3 quadrats. Dos triangles tenen 6 vèrtexs i tres quadrats en tenen 12. La suma total és: 18 vèrtexs.
Xics (X, ics)
No us perdeu (Nous per deu)
4342
4342
