guia sa punta des mol. - santantoni.net · sant antoni es el más impor-tante y el centro...

Guia • Guía

Sa Punta des Molí

AJUNTAMENT DESANT ANTONI DE PORTMANY

PRESENTACIÓ

INTRODUCCIÓ

SANT ANTONI DEPORTMANY I LA BADIA

SA PUNTA DES MOLÍEls orígens del nom

Un repàs a la històriaWalter Benjamin a sa Punta

des Molí

EL MOLÍDe la sembra del blat a la sega

Les garbes de blat a l’eraEl gra de blat al molíEl funcionament del

molí de vent

LA SÈNIAEl funcionament de la sènia

EL TRULLL’olivera, l’arbre mediterrani

La collita de l’olivaL’elaboració de l’oli

ELS VOLTANTS DE SA PUNTA DES MOLÍ

Les casetes varadorsEs Pouet i la platja

Es Broll

LA BIODIVERSITAT DE SA PUNTA DES MOLÍ

Els herbassars de posidònia o“alguers”

El pas de mar a terraLes plantes que conviuen

amb la sal i la rocaLa fauna terrestre

Els ocellsEls illots de ponent, un

paradís per a la fauna marina

BIBLIOGRAFIA

PRESENTACIÓN

INTRODUCCIÓN

SANT ANTONI DEPORTMANY Y LA BAHÍA

SA PUNTA DES MOLÍLos orígenes del nombreUn repaso a la historiaWalter Benjamin en sa Puntades Molí

EL MOLINODe la siembra del trigo a la siegaLos haces de trigo en la eraEl grano de trigo en el molinoEl funcionamiento del molinode viento

LA NORIAEl funcionamiento de la noria

LA ALMAZARAEl olivo, el árbol mediterráneoLa cosecha de la olivaLa elaboración del aceite

LOS ALREDEDORES DE SA PUNTA DES MOLÍLas casetas varaderosEs Pouet y la playaEs Broll

LA BIODIVERSIDAD DE SA PUNTA DES MOLÍLas praderas de posidonia o“alguers”El paso de mar a tierraLas plantas que conviven conla sal y la rocaLa fauna terrestreLas avesLos islotes de poniente, unparaíso para la fauna marina

BIBLIOGRAFÍA

4

5

6

11

19

30

33

39

44

57

Autors / AutoresBartomeu Tomàs Vives, Carme Torres Costa

Dibuixos / DibujosBonnín Fuster

Fotografies / FotografíasOliver Martínez, Bartomeu Tomàs, José Martínez (L. audouinii),David García (P. mauretanicus)

Col·laboradors / ColaboradoresOliver Martínez Marí

Assessorament lingüístic / Asesoramiento lingüísticoMarià Torres Torres

Traducció al castellà / Traducción al castellanoGabriel Colom Coll

Agraïments / AgradecimientosMarga Ribas, Joan Torres Mayans de cal Moliner, Marià Torres,Joan Varó de can Joan des Molí

Disseny i maquetació / Diseño y maquetación: dDC

Impressió / Impresión:Esment, centre especial de treball d’AMADIP

Dipòsit legal / Dep. legal: PM-2119-2001

© dels texts: els autors© dels dibuixos: els autors© de les fotografies: els autors© de l’edició: Ajuntament de Sant Antoni de Portmany

INTRODUCCIÓ

Si hi ha un espai a la badiade Portmany que no ha can-viat profundament amb elpas del temps aquest és, sensdubte, sa Punta des Molí.Aquest indret, amb l’incon-fusible molí, la sènia, la casa,les casetes-varadors ha sétdurant molts anys una partdestacada de la façana marí-tima de sant Antoni.

Antigament la seva relle-vància dins el poble li veniadonada per la funció del molí,un dels tres que hi havia a laparròquia de Sant Antoni.Ara, aquest valor ha mudat iha passat a ser un valor patri-monial comú que ofereixmoltes possibilitats per alconeixement i el gaudiment.

Així, una visita a sa Puntades Molí permet la relaxació il’esplai però també pot, através de l’observació delselements presents, ajudar aentendre una part del mónagrari tradicional pitiús, aixícom constatar la riquesa na-tural i paisatgística que en-cara perviu a la badia mésgran d’Eivissa.

PRESENTACIÓ

Sa Punta des Molí és unindret significatiu del nostremunicipi de Sant Antoni dePortmany i, molt especial-ment, també ho és la badia;no tan sols per la seva situa-ció geogràfica sinó tambépel seu passat i pel seu futur.

És per això que no s’hanescatimat esforços personalsi materials per aconseguirl’adquisició de tan singularespai com a patrimoni muni-cipal, amb dos objectius cla-rament definits: en primerlloc, evitar la seva urbanitza-ció i en segon lloc, per recu-perar tot el seu valor històricper oferir-lo als nostresvesins i visitants actuals ifuturs.

Vull manifestar la mevasatisfacció per haver fet queaquests objectius siguin avuiuna realitat i agrair sincera-ment la col·laboració detotes les persones i institu-cions que els han fet possi-bles. Desitjaria que desprésd’haver llegit aquesta guiaque teniu a les vostres manssa Punta des Molí sigui mésapreciada i estimada i que,per tant, cadascú la faci unamica més seva.

Antoni Marí TurL’Alcalde Sant Antoni de Portmany

Guia • Guía Sa Punta des Molí4 5

Guia • Guía Sa Punta des Molí

INTRODUCCIÓN

Si hay un espacio en labahía de Portmany que no hacambiado profundamentecon el paso del tiempo estees sin duda sa Punta des Molí.Este lugar, con el inconfundi-ble molino, la noria y lascasetas-varaderos, ha sidodurante muchos años unaparte destacada de la facha-da marítima de Sant Antoni.

Antiguamente, su relevan-cia en el pueblo venía dadapor la función del molino,uno de los tres que había enla parroquia de Sant Antoni.Ahora, este valor ha cambia-do y ha pasado a ser un valorpatrimonial común que ofre-ce muchas posibilidades parael conocimiento y el disfrute

Así, una visita a sa Puntades Molí permite la relaja-ción y el recreo pero tambiénpuede, a través de la obser-vación de los elementos pre-sentes, ayudar a entenderuna parte del mundo agrariotradicional de las Pitüses ade-más de constatar la riquezanatural y paisajística quetodavía pervive en la bahíamás grande de Ibiza.

PRESENTACIÓN

Sa Punta des Molí es unlugar significativo de nuestromunicipio, Sant Antoni dePortmany, y, muy especial-mente, también lo es labahía. No sólo por su situa-ción geográfica, sino por supasado y por su futuro.

Por eso no se han escati-mado esfuerzos personales ymateriales para conseguir laadquisición de un espacio tansingular como patrimoniomunicipal, con dos objetivosclaramente definidos: en pri-mer lugar, evitar su urbaniza-ción y, en segundo lugar,recuperar todo su valor histó-rico para ofrecerlo a nuestrosvecinos y visitantes, actualesy futuros.

Quiero manifestar mi satis-facción por haber hecho queestos objetivos sean hoy unarealidad y agradecer sincera-mente la colaboración detodas las personas e institu-ciones que los han hechoposibles. Desearía que des-pués de haber leído esta guíaque tienen en sus manos, saPunta des Molí fuera másapreciada y querida y que,por tanto, todos la sintiéra-mos un poco más nuestra.

Antoni Marí TurEl Alcalde Sant Antoni de Portmany

els darrers anys, i l’actualport es caracteritza sobretotper la seva activitat esporti-va, comercial i turística.

LA DIVISIÓ TERRITORIALD’EIVISSA

L’actual divisió territorial de l’i-lla d’Eivissa és recent. Al llarg de lahistòria s’han succeït diferentsdelimitacions i estructures admi-nistratives, que han anat canviantfins a arribar a la delimitacióactual, en cinc municipis.

Durant la dominació àrabEivissa es dividia en cinc parts:Alhaueth, Xarc, Benizamid,Portumany i Algarb. El 1235, des-prés de la conquista catalana, l’illava quedar dividida només en qua-tre, anomenades quartons: quartóde ses Salines, quartó dePortmany, quartó de Balansat iquartó de santa Eulària del Riu.Tot i que hi ha cites més antigues,no és fins al segle XVIII que apareixen alguns mapes un nou quartó, eldel Pla de Vila.

En el segle XVIII, concretamentl’any 1785, el primer bisbed’Eivissa Manuel Abad y Lasierrava fer una nova divisió territorialper a la creació de les novesesglésies i demarcació de parrò-quies, el resultat de la qual sónmés o menys els pobles d’avuidia, encara que s’han creat esglé-sies més recentment.

SANT ANTONI DE PORTMANY I LA BADIA

Sant Antoni de Portmanyestà situat al nord-oest de l’i-lla d’Eivissa i limita amb totsels altres termes municipals:Sant Joan, Santa Eulària,Eivissa i Sant Josep. Amb gai-rebé 15.000 habitants, és eltercer municipi de l’illa quanta població.

La superfície del termemunicipal és de 126,87 km2 iconté diversos nuclis de pobla-ció: Sant Antoni de Portmany,Buscastell, Santa Agnès deCorona, Sant Mateu d’Albarcai Sant Rafel de Forca. SantAntoni és el més important iel centre administratiu delmunicipi. Els altres tenen lapoblació disseminada, aexcepció de Sant Rafel quetambé compta amb una peti-ta concentració de població.

El relleu del municipi ésdivers. La zona més septen-trional correspon a la serrades Amunts, una cadenamuntanyosa d’elevat valornatural i cultural que arribaals 400 m d’altitud, que contéfèrtils planes i un vessant lito-ral abrupte i escarpat, en elqual els penya-segats alter-nen amb les cales. A l’est delterme, la morfologia és mésbé plana i només presentalleugeres elevacions. Al sud,el terme s’obre a la mar al’ampla badia de Portmany.

El turisme és el sectoreconòmic més important delmunicipi. L’agricultura, percontra, no té un pes econò-mic rellevant i es caracteritzapel predomini de la petitapropietat i l’explotació direc-ta. Quant a l’activitat pes-quera també ha disminuït en



do en los últimos años, y elactual puerto se caracterizasobre todo por su actividaddeportiva, comercial y turística.

LA DIVISIÓN TERRITORIALDE IBIZA

La actual división territorial dela isla de Ibiza es reciente. A lolargo de la historia, se han sucedi-do diferentes delimitaciones yestructuras administrativas, quehan cambiado hasta llegar a ladelimitación actual en cinco muni-cipios.

Durante la dominación árabe,Ibiza se dividía en cinco partes:Alhaueth, Xarc, Benizamid,Portumany i Algarb. En 1235, des-pués de la conquista catalana, laisla quedó dividida sólo en cuatro,llamadas quartons: quartó de sesSalines, quartó de Portmany, quar-tó de Balansat i quartó de SantaEulària del Riu. Aunque hay citasmás antiguas, no es hasta el sigloXVIII cuando aparece en algunosmapas un nuevo quartó, el del Plade Vila.

En el siglo XVIII, concretamenteen el año 1785, el primer obispo deIbiza, Manuel Abad y Lasierra hizouna nueva división territorial parala creación de las nuevas iglesias yla demarcación de parroquias cuyoresultado son más o menos los pue-blos de hoy en día, aunque se hancreado iglesias más recientemente.

SANT ANTONI DE PORTMANY Y LA BAHÍA

Sant Antoni de Portmanyestá situado al noroeste de laisla de Ibiza y limita contodos los demás términosmunicipales: Sant Joan, SantaEulària, Eivissa i Sant Josep.Con casi 15.000 habitantes,es el tercer municipio de laisla en cuanto a población.

La superficie del términomunicipal es de 126,87 km2.Contiene diversos núcleos depoblación: Sant Antoni dePortmany, Buscastell, SantaAgnès de Corona, Sant Mateud’Albarca i Sant Rafel de Forca.Sant Antoni es el más impor-tante y el centro administrati-vo. Los demás tienen la pobla-ción diseminada, a excepciónde Sant Rafel que cuenta tam-bién con una pequeña concen-tración de población.

El relieve del municipio esdiverso. La zona más septen-trional corresponde a la sierrades Amunts, una cadena mon-tañosa de elevado valor natu-ral y cultural que alcanza los400 m d’altitud y que contienefértiles llanos y una vertientelitoral abrupta y escarpada, enla cual los acantilados alter-nan con las calas. Al este deltérmino, la morfología es másbien llana y sólo presenta lige-ras elevaciones. Al sur, el tér-mino se abre al mar en laamplia bahía de Portmany.

El turismo es el sector econó-mico más importante del muni-cipio. La agricultura, en cam-bio, no tiene un peso económi-co relevante y se caracterizapor el predominio de la peque-ña propiedad y la explotacióndirecta. En cuanto a la actividadpesquera, también ha disminui-

CAS TURS

PLAD'ALBARCA

SANTGELABERT

CANMIQUELCIRES

FORADA

SA BASSA ROJA

FORCA

ES FORNÀS

SA CREUES MACIANS

ESBERNATS

ES BESSONSES

PLA

SA VORERACAS RAMONS

BUSCASTELLSES ROTES

PLA DE CORONA

SANTA AGNÈSDE CORONA

SANT MATEUD'ALBARCA

SANT RAFELDE FORCA

CAP D'ALBARCA

CAP DE RUBIÓ

CAP NUNÓ

CALA SALADA

BADIA DE SANT ANTONI

SES MARGALIDES

PUNTA DE SES TORRETES

SA RAVALSA CONILLERA

ILLA DES BOSC

SANT MIQUELDE BALANSAT

SANTA GERTRUDISDE FRUITERA

SANT ANTONIDE PORTMANY

BESORA

SANOGUERA

BENIMAIMÓ

RACÓD'ALCALÀ

EIVISSA

Terme municipal, parròquies i véndes deSant Antoni de Portmany

Co

nse

ll In

sula

r d

’Eiv

issa

i Fo

rmen

tera

amb coves i entrants ambplatges. Val a dir que, enbona part, està urbanitzada isols resten alguns indrets lliu-res d’edificacions.

Pel que fa a les aigüessuperficials, a la badia dePortmany desemboquen trestorrents: el torrent deBuscastell, que recull l’ai-gua de la serra des Amuntsi que té la tercera concamés grossa de l’illa, eltorrent des Regueró i esTorrent. Els seus arrosse-galls són molt escassos acausa de la poca pluviome-tria de la zona i la seva esta-cionalitat.

El fons de la mar estàconstituït per redols defang, d’arena i d’algues. Ésimportant destacar queamb aquesta paraula esconeixen tant vertaderesalgues (ex. Caulerpa proli-fera), com d’altres espècies(ex. Posidonia oceanica iCymodocea nodosa), quesón plantes superiors ambuna important funció eco-lògica.

En el paisatge que s’ob-serva des de la badia destacasa Conillera que, amb mésde 100 hectàrees, és el mésgran dels illots del sud-oestd’Eivissa. Des de sa Puntades Molí es divisa el seu

Una subdivisió territorial menorperò molt important són les vén-des. Aquest terme té dos signifi-cats tot i que sembla que estanben relacionats. Per una banda, esreferia a un torn de feina i per l’al-tra, eren agrupaments de casesdins de cada parròquia, com abarriades, es podria dir, tant dinsel poble com a la part forana. Lesvéndes eren importants a l’horade col·laborar en tasques públi-ques com poden ser la construccióde les esglésies, la vigilància i ladefensa en moments de perill.

Els municipis són creació deprincipis del segle XIX i en major omenor grau coincideixen amb elterritori dels antics quartons,encara que amb algun reajusta-ment dels límits: Sant Antoni es vacrear dins el Quartó de Portmany iel de Balansat. Els pobles existei-xen com a entitat administrativades dels finals del segle XVIII, apartir de la creació de les parrò-quies. Els ajuntaments, amb lademarcació vigent daten de 1833,coincidint amb la desaparició delsajuntaments de cada parròquia.

Actualment, Sant Antoni esdivideix en quatre parròquies:Sant Rafel, Santa Agnès, SantMateu i Sant Antoni. Aquestadarrera se subdivideix en nou vén-des: la des Raval, de Cas Ramons,de sa Vorera, des Pla, de Buscastell,de Forada, des Puig des Bessons,des Macians i des Bernats.

La badia de Portmany

Portmany, que prové del llatíPortus Magnus -port gran-, ésel port natural o badia mésgran d’Eivissa. Està situada alnord-oest de l’illa. El Cap Blanc,al nord, i la Punta d’en Xinxó,al sud, són els dos extrems que,distants gairebé una milla, tan-quen la badia. Dos termesmunicipals hi conflueixen, elde Sant Antoni de Portmany iel de Sant Josep de sa Talaia.

El seu perfil és irregular,alternant-se petites cales,



Su perfil es irregular, sealternan pequeñas calas, concuevas y entrantes, con pla-yas. Justo es decir que, enbuena parte, está urbanizaday sólo quedan algunos luga-res libres de edificaciones.

Respecto a las aguas superfi-ciales, desembocan en la bahíade Portmany tres torrentes: eltorrente de Buscastell, querecoge el agua de la serra desAmunts y que tiene la terceracuenca más grande de la isla,el des Regueró y es Torrent.Sus aportes son muy escasos acausa de la poca pluviometríade la zona y de su estacio-nalidad.

El fondo del mar está cons-tituido por bancales defango, de arena y de algas. Esimportante destacar que conla palabra alga se conocentanto las verdaderas algas(Ej. Caulerpa prolifera), comootras especies (Ej. Posidoniaoceanica y Cymodocea nodo-sa), que son plantas superio-res con una importante fun-ción ecológica.

En el paisaje que seobserva desde la bahía des-taca sa Conillera que, conmás de 100 hectáreas, es elmás grande de los islotesdel sureste de la isla. Desdesa Punta des Molí se divisasu extremo norte, llamado

La badia de Portmany

Una subdivisión territorial menorpero muy importante son las vén-des. Este término tiene dos signifi-cados, aunque parece que estánrelacionados. Por una parte, se refe-ría a un turno de trabajo y, por laotra, eran agrupamientos de casasdentro de cada parroquia, podríadecirse que parecidos a los barrios,tanto dentro como fuera del pue-blo. Las véndes eran importantes ala hora de colaborar en las tareaspúblicas, como la construcción deiglesias, la vigilancia y la defensa enlos momentos de peligro.

Los municipios son creación deprincipios del siglo XIX y en mayoro menor grado coinciden con elterritorio de los antiguos quartons,aunque con algún reajuste de loslímites: Sant Antoni se creó dentrodel Quartó de Portmany y el deBalansat. Los pueblos existen comoentidad administrativa desde fina-les del siglo XVIII, a partir de la cre-ación de las parroquias. Los ayun-tamientos, con la demarcaciónvigente, datan de 1833, coincidien-do con la desaparición de los ayun-tamientos de cada parroquia.

Actualmente, Sant Antoni sedivide en cuatro parroquias: SantRafel, Santa Agnès, Sant Mateu iSant Antoni. Esta última se dividea la vez en nueve véndes: la de saRaval, de Cas Ramons, de saVorera, des Pla, de Buscastell, deForada, des Puig des Bessons, desMacians i des Bernats.

La bahía de Portmany

Portmany, que provienedel latín Portus Magnus-puerto grande-, es el puer-to natural o bahía másgrande de Ibiza. Está situa-do al noroeste de la isla. Elcap Blanc, al norte, y lapunta d’en Xinxó, al sur,son los dos extremos que,distantes casi una milla, cie-rran la bahía. Dos términosmunicipales confluyen enella, el de Sant Antoni dePortmany y el de Sant Josepde sa Talaia.

SA PUNTA DES MOLÍ

Sa Punta des Molí destacadins la badia de Portmanyper la seva geomorfologia.Així mateix és un dels espaismés singulars del poble pelque fa a la seva història i pelselements que s’hi troben ubi-cats: el molí, la sènia, la casa,les casetes-varador.

Està situada a la part sud imés interna de la badia,entre la platja de s’Arenal i laplatja d’es Pouet i pertany ala vénda d’es Bernats.Aquesta vénda comprèn elterritori entre el torrent deBenimussa, conegut tambécom es Regueró, i el límitamb el terme municipal deSant Josep, just desprès de laplatja des Pouet.

El seu relleu és ben pla, laseva altura màxima és infe-rior als 7 metres i el substratés rocós, de naturalesa calcà-ria i poc profund, ben carac-terístic de les zones litorals.

extrem nord, anomenat sapunta des Cavall on hi ha elFar. Potser una de les imat-ges més conegudes i bellesde la badia són les postes desol sobre la Conillera, unespectacle natural únic.

EL CLIMA DE PORTMANY

El clima de la badia dePortmany és el característic del’àrea mediterrània: una sequeraestival més o menys llarga, unagran diferència de pluges intera-nuals, i un hivern fresc o modera-dament fred, no massa plujós.Les Pitiüses són més seques i càli-des que la resta de les Balears;així es pot dir que Eivissa presen-ta un clima semiàrid.

La temperatura mitjanaanual a Sant Antoni és de 17ºC.El mes d’agost és el més calorós(amb una temperatura mitjanade 26,2ºC) i gener el més fred(11,9ºC de mitjana).

Quant al règim de pluges, escaracteritza per la seva concen-tració durant la tardor i l’hiverni, sobretot, per la seva irregulari-tat interanual. La badia presentauna precipitació anual al voltantdels 400 mm, que fa que espugui considerar una zona detransició entre la zona nord del’illa, amb màxims de precipita-cions (600 mm) i la zona sud, mésàrida (300 mm).

La humitat mitjana és elevada,del 70%, a causa de la proximitatde la mar. Aquesta característicaés vital per a la vegetació herbà-cia, que aprofita la rosada persuplir l’escassetat de pluges.

Els vents més freqüents pro-cedeixen del sud-oest i oest-sud-oest, encara que a l’estiupredominen també els deLlevant. La distribució de velo-citats mitjanes del vent éshomogènia, a la tardor-hivernuna mica més elevada (18 km/h)que a l’estiu (14 km/h).



SA PUNTA DES MOLÍ

Sa Punta des Molí destacaen la bahía de Portmany porsu geomorfología. Pero tam-bién es uno de los espaciosmás singulares del pueblopor su historia y los elemen-tos que están situados enella: el molino, la noria, lacasa, las casetas-varadero.

Está situada en la parte sury más interna de la bahía,entre la playa de s’Arenal y lades Pouet, y pertenece a lavénda d’es Bernats. Estavénda comprende el territo-rio entre el torrente deBenimussa, conocido tam-bién como es Regueró, y ellímite con el término de SantJosep, justo después de laplaya des Pouet.

Su relieve es llano, su altu-ra máxima es inferior a los 7metros y el substrato es roco-so, de naturaleza calcárea ypoco profundo, característicode las zonas litorales.

sa punta des Cavall, dondese encuentra el faro. Quizásuna de las imágenes másconocidas y bellas de labahía son las puestas de solsobre sa Conillera, unespectáculo natural único.

EL CLIMA DE PORTMANY

El clima de la bahía dePortmany es el característico delárea mediterránea: una sequíaestival más o menos larga, unagran diferencia de lluvias intera-nuales, y un invierno fresco omoderadamente frío, no dema-siado lluvioso. Las Pitiüses sonmás secas y cálidas que el resto delas Baleares; puede decirse queIbiza presenta un clima semiárido.

La temperatura media anualen Sant Antoni es de 17ºC, sien-do el mes de agosto el más calu-roso (con una media de 26,2ºC) yenero el más frío (11,9ºC demedia).

En cuanto al régimen de llu-vias, se caracteriza por su concen-tración durante la primavera y elotoño y sobre todo, por su irre-gularidad interanual. La bahíapresenta una precipitación anualalrededor de los 400mm, por loque se puede considerar unazona de transición entre el nortede la isla, con máximos de preci-pitación (600 mm) y la zona sur,más árida (300 mm).

La humedad media es elevada,del 70%, a causa de la proximi-dad del mar. Esta característica esvital para la vegetación herbácea,que aprovecha el rocío parasuplir la escasez de lluvias.

Los vientos más frecuentes pro-ceden del sudeste y el oeste-sur-oeste, aunque en verano predo-minan también los de levante. Ladistribución de las velocidadesmedias de los vientos es homogé-nea, un poco más elevada en elotoño-invierno (18 km/h) que enverano (14 km/h).

Sant Antoni de Portmany

Far de ses Coves Blanques

Coves Blanques Molí Nou

✩ es

Riu

et

Moll Vell

Mollet de Pescadors / Punta des Mollo des Mollet de Pescadors

MollComercial

Port de Sant Antoni

Torrent de Buscastell

es Regueró /Torrent des Regueró

s’A

ren

al /

Plat

ja d

e s’

Are

nal

ses S

avines

Cam

í des

Amar

adors

Davall Can Tareguet

s’Embarcador

es Amaradors

Casetes des Molí / Varadors

de sa Punta des Molí

Far Vermell

Badia de Portmany /Badia de Sant Antoni

Can TareguetHort d’en Tareguet

Molí de sa Punta / Molí de Buenavista

es Po

uet

Camí d

es M

olí

Punta des Molí

Mollet des Badia

Broll de sa Punta des Molí ✩Platja des Pouet

Rib

es i

Mar

í, 19

95

sènia, que va córrer a càrrecde Joan Torres Mayans, decal Moliner, de Formentera.

Finalment el recinte va serinaugurat el 6 d’agost de1999. Ja en el 2001 s’han ini-ciat les obres de construcciód’un nou recinte per allotjarun trull, cedit a l’Ajuntamentpels senyors Rousell de lafinca can LLobet de Baix. Laconstrucció d’aquest espaiexpositiu ha anat a càrrec del’arquitecte municipal Fer-nando Irurre i de l’artesàVicent Marí “Palermet”.

Els orígens del nom

El topònim geogràfic de saPunta des Molí és relativa-ment recent. Fins a finals delsegle XIX aquest lloc eraconegut com a Punta de saFont, nom datat ja en el1786. Segons alguns autorsaquest nom feia referència ala surgència d’aigua dolçaque hi brollava molt prop,dins la mar.

A aquesta surgència fareferència també l’ArxiducLluís Salvador en un frag-ment de la seva obra DieBalearen:

Una particularitat del portde Sant Antoni és una fontd’aigua dolça que sorgeix delfons de la mar prop de la ribasituada davant de la pobla-ció, on també hi ha un molíde vent. La força de la colum-na d’aigua és tan gran quearriba a la superfície sensemesclar-se; això permet detreure aigua de la mar quanel vent està en calma.

Ben segur que el molí al quales refereix l’Arxiduc és el molíde sa Punta, conegut també endocuments de la marina com amolí de Buenavista.

A sa Punta des Molí s’hi potarribar vorejant la mar pelpasseig marítim de SantAntoni o per la carretera queuneix Sant Antoni amb SantJosep, agafant la carretera dePort des Torrent a mà dreta.

És de titularitat pública i laseva extensió és de 14.240 m2.L’Ajuntament de Sant Antoniinicià les gestions per a la sevacompra el 1994 i l’anysegüent es va fer efectiva.

El projecte de recuperació dela zona s’inicià el 1996 i suposàla rehabilitació del molí, lasènia, la casa –convertida ensala d’exposicions– i la cons-trucció de l’auditori. El seus

autors varen ser els arquitectesJavier Planas i José Torres, ambla col·laboració dels arquitectesFrancisco J. Pallejà i SalvadorRoig, a més de l’aparelladormunicipal Miguel A. MartíMiralles.

També es va fer de nou totel mecanisme del molí i de la



1996 y supuso la rehabilita-ción del molino, la noria, lacasa –convertida en sala deexposiciones– y la construc-ción del auditorio. Sus autoresfueron los arquitectos JavierPlanas y José Torres, con lacolaboración de los arquitec-tos Francisco J. Palleja ySalvador Roig, además delaparejador municipal MiguelA. Martí Miralles.

Se construyó de nuevo todoel mecanismo del molino y dela noria, a cargo de Joan TorresMayans, de cal Moliner, deFormentera.

Finalmente el recinto seinauguró el 6 de agosto de1999. Ya en el 2001 se han ini-ciado las obras de construcciónde un nuevo recinto para alo-jar una almazara, cedida alayuntamiento por los señoresRousell de la finca can Llobetde Baix. La construcción deeste espacio expositivo hacorrido a cargo del arquitectomunicipal Fernando Irurre ydel artesano Vicent Marí“Palermet”.

Los orígenes del nombre

El topónimo geográfico desa Punta des Molí es relativa-mente reciente. Hasta finalesdel siglo XIX el lugar eraconocido como la Punta de saFont, nombre datado en1786. Según algunos autoresel nombre hacía referencia almanantial de agua dulce quemanaba muy cerca de allí,dentro del mar.

A este manantial se refieretambién el archiduque LuísSalvador en un fragmento desu obra Die Balearen:

Una particularidad delpuerto de Sant Antoni esuna fuente de agua dulce

A sa Punta desMolí se puede llegarbordeando el marpor el paseo maríti-mo de Sant Antoni opor la carretera queune Sant Antoni conSant Josep, cogien-do la carretera dePort des Torrent amano derecha.

Es de titularidad pública ysu extensión es de 14.240 m2.El ayuntamiento de SantAntoni inició las gestionespara su compra en 1994 y alaño siguiente se hizo efecti-va.

El proyecto de recupera-ción de la zona se inició en

El molí de sa Punta

Casa de sa Punta des Molí

Auditori a l’aire lliure

vénda de d’es Raval, al llocconegut com es Putxet i sónel molí d’en Simó, d’estilmallorquí, i el molí d’en

Ribes o d’en Gasparó. Moltprobablement són els tresmolins que l’Arxiduc LluísSalvador va citar el 1860. Elsmolins de Sant Antoni, commolts altres d’Eivissa, semblaque varen deixar de funcio-nar devers el 1920, probable-ment a causa de la posadaen funcionament de les fari-neres. Però també val a dirque Joan Varó afirma que elmolí de sa Punta va deixar demoldre entre 1928 i 1929.

Segons s’ha comprovat peralguns autors, el 1865, elmolí pertanyia a Lluc CostaCosta “Maimó” de Coronaqui el donà al seu fill MiquelCosta i Bonet. L’herència sen-cera consistí en molí fariner,torre, veles i altres aparells,magatzem, estable, sènia iuns trenta tornalls de terraamb alguns arbres.

El darrer moliner del molíde sa Punta va ser en JoanBonet Torres de Cala Salada.La finca i el molí havien deser per herència pel seu fill,però com que aquest emigràa l’Havana i no tornà, i apesar de les ofertes de com-pra que li feren les dues fari-neres de sant Antoni, l’here-taren les seves filles Maria iAgnès.

De fet, era senya per alsmariners a l’hora d’entrar alport.

Un repàs a la història

La història de sa Punta desMolí ha vengut determinadaen bona part per la presènciadel molí, tot i que els altreselements també hi han ten-gut un paper important.Segons Joan Varó, nét deldarrer moliner, hi havia unapedra a la portalada de lafinca amb la inscripció 1818Molino de Buenavista, la qualcosa fa pensar que el molí esva construir en aquest any.

També recorda que, a mésde la casa i la sènia, hi haviauna era i un safareig, avuidesapareguts i que, dins lamateixa finca on actualmenthi ha l’hotel Hawai, hi haviaun pi molt gros conegut comes Pi des Molí. Era costum quela gent s’hi reunís el dia desant Cristòfol per a celebrar-nela festivitat. Un poc més avallhi havia una gran figuera i unmagatzem des d’on s’embar-cava fusta de pi, carrasca icarbó cap a Cartagena i aaltres destinacions.

El molí de sa Punta era,dels tres molins fariners deSant Antoni de Portmany, elmés ben considerat. Hi anavagent de tot arreu del munici-pi, de Sant Agustí i, fins i tot,de Sant Josep per moldre elblat i l’ordi i obtenir la farina,tan necessària com escassa.També es duien a moldrealtres productes com elspèsols, les faves i, a voltes, lacivada per als animals.Aquest molí era molt apreciatper la qualitat de les moles i,per aquest motiu i per la sevabona situació, era el que tre-ballava més de Sant Antoni.

Els altres dos molins deSant Antoni estan situats a la



El molino de sa Punta era,de los tres molinos harinerosde Sant Antoni de Portmany,el mejor considerado. Acudía

gente de todo el municipio,de Sant Agustí e incluso deSant Josep, para moler el trigoy la cebada y obtener harina,tan necesaria como escasa.También se llevaban a molerotros productos, como guisan-tes, habas y, a veces, avenapara los animales. Se tratabade un molino muy apreciadopor la calidad de sus muelas y,por este motivo y por su situa-ción, era el que más trabajabade Sant Antoni.

Los otros dos molinos deSant Antoni están situados enla vénda de es Raval, en ellugar conocido como esPutxet, y son el molino d’enSimó, de estilo mallorquín, yel molino d’en Ribes o d’enGasparó. Muy probablementeson los tres molinos que elarchiduque Luis Salvador citóen 1860. Los molinos de SantAntoni, como muchos otrosde Ibiza, parece que dejaronde funcionar alrededor de1920, probablemente a causade la puesta en marcha de lasharineras. Pero también hayque tener en cuenta que JoanVaró afirma que el molino desa Punta dejó de moler entre1928 y 1929.

Según se ha comprobadopor algunos autores, en 1865,

El tancó de figueres de pic

que surge del fondo del mar,cerca de la ribera situadadelante de la población,donde hay también un moli-no de viento. La fuerza de lacolumna de agua es tangrande que llega a la superfi-cie sin mezclarse, lo que per-mite sacar el agua del marcuando el viento está encalma.

Con toda seguridad, elmolino al cual se refiere elarchiduque es el de sa Punta,conocido también en docu-mentos de la marina comomolino de Buenavista. Dehecho, era señal para losmarineros al entrar en elpuerto.

Un repaso a la historia

La historia de sa Punta desMolí se ha visto condicionadaen buena parte por la presen-cia del molino, aunque losotros elementos también hantenido un papel importante.Según Joan Varó, nieto delúltimo molinero, había unapiedra en la entrada de lafinca con la inscripción 1818Molino de Buenavista, por loque se puede deducir que elmolino se construyó ese año.

También recuerda que,aparte de la casa y la noria,había una era y una alber-ca, hoy desaparecidas, yque, en la misma finca,donde actualmente seencuentra el hotel Hawai,había un pino muy grandeconocido como es Pi desMolí, donde era costumbreque la gente se reuniera eldía de san Cristóbal paracelebrar la festividad delsanto. Un poco más abajohabía una gran higuera yun almacén desde donde seembarcaba madera de pino,carrasca y carbón haciaCartagena y otras destinos.

El món antic i tradicionalde l’Eivissa d’aquella època,la serenitat i bellesa del pai-satge i el medi natural, lacasa pagesa i la seva sobrie-tat, els costums i el caràcterde la gent varen fascinarBenjamin, sentiment quequedà reflectit en diversesobres que va escriure aEivissa i sobre Eivissa.

En els seus escrits es fapalès una especial sensibilitati interès per la cultura popu-lar i per la transmissió oraldel coneixement. Així mateixtambé es reflecteix el seutemor als imminents canvisprovocats per l’incipientturisme i l’especulació amb elsòl, en relació a la transfor-mació del paisatge i de lasocietat.

Benjamin va trobar aEivissa un món que el colpí,per la presència viva de l’ar-caic, per la conjugació demodernitat i primitivisme,fets que, en certa manera, elferen idealitzar el món ruraleivissenc.

Durant la seva primeraestada va llogar una petitacasa a sa Punta des Molí.Aquesta casa situada voradel molí i de la casa del pro-pietari de la finca fou derruï-da en els anys vuitanta.L’habitatge de Benjamin foumés conegut per CanFrasquito, el malnom del seupropietari, amb el qualBenjamin anava sovint a pas-sejar en barca i manteniauna bona relació. Entre lesobres que va escriure a SantAntoni el 1932, destacaCrónica de Berlín, España1932, Al sol, la Serie de Ibiza, amés d’altres petits texts.

L’abril de 1933 Benjamin vatornar a Eivissa com a exiliat,fugint de l’Alemanya. Durantels primers mesos d’aquestsegon període va viure a una

Maria es va casar amb unpescador alicantí anomenatTomàs Varó, conegut per“Frasquito”, nom que des d’a-leshores quedà lligat a la histò-ria de sa Punta des Molí.Aquesta família va viure a lacasa del molí, que per aquelltemps ja no estava en ús. Mésendavant el va comprar enJosep Rosselló, “Pep de ca naMussona”. Desprès de tenirdiferents propietaris va seradquirit per l’Ajuntament l’any1995.

Walter Benjamin a sa Puntades Molí

L’estiu de 1932, un dels per-sonatges més destacats delmón de la cultura a Europa,va viure a Sa Punta des Molí.Es tractava de Walter Ben-jamin, filòsof, assagista i críticalemany d’origen jueu.

Benjamin va viure a Eivissadurant dos períodes, el primerentre el 19 d’abril i el 17 dejuliol de 1932 i el segon, entrel’11 d’abril i el 26 de setembrede 1933. En ambdues estades al’illa, que el marcaren profun-dament fins i tot a nivell afec-tiu, la seva producció literàriava ser prolífica i rellevant.



Walter Benjamin en saPunta des Molí

En el verano de 1932, unode los personajes más destaca-dos del mundo de la culturaen Europa vivió en sa Puntades Molí. Se trataba de WalterBenjamin, filósofo, ensayista ycrítico alemán de origen judío.

Benjamin vivió en Ibizadurante dos períodos, el pri-mero entre el 19 de abril y el17 de julio de 1932 y el segun-do, entre el 11 de abril y el 26de septiembre de 1933. Enambas estancias en la isla, quelo marcaron profundamenteincluso afectivamente, su pro-ducción literaria fue prolífica yrelevante.

El mundo antiguo y tradi-cional de la Ibiza de aquellaépoca, la serenidad y bellezadel paisaje y el medio natu-ral, la casa payesa y su sobrie-dad, las costumbres y elcarácter de la gente fascina-ron a Benjamin, sentimientoque queda reflejado endiversas obras que escribióen Ibiza y sobre Ibiza.

En sus escritos se hacepatente una especial sensibi-lidad y interés por la culturapopular y por la trasmisiónoral del conocimiento. Asímismo, refleja su temor a losinminentes cambios provoca-dos por el incipiente turismoy la especulación del suelo,en relación con la transfor-mación del paisaje y de lasociedad.

Benjamin encontró en Ibizaun mundo que lo impresionó,por la presencia viva de lo arcai-co y por la conjugación demodernidad y primitivismo,hechos que en cierta manera lehicieron idealizar el mundorural ibicenco.

Durante su primera estan-cia en la isla, alquiló una

el molino pertenecía a LlucCosta Costa “Maimó” deCorona quien lo donó a su hijoMiquel Costa i Bonet. La heren-cia completa consistió en moli-no harinero, torre, velas y otrosaparejos, almacén, establo,noria y unos treinta “tornalls”de tierra con algunos árboles.

El último molinero de saPunta fue Joan Bonet Torres deCala Salada. La finca y el moli-no tenían que ser por herenciade su hijo, pero como este emi-

gró a la Habana y no regresó, ya pesar de las ofertas de com-pra que le hicieron dos harine-ras de Sant Antoni, lo hereda-ron sus hijas Maria y Agnès.

Maria se casó con un pes-cador alicantino llamadoTomàs Varó, conocido como“Frasquito”, nombre quedesde entonces quedó ligadoa la historia de sa Punta desMolí. Esta familia vivió en lacasa del molino, que enaquel tiempo ya no estaba enuso. Más adelante, lo compróJosep Rosselló, “Pep de ca naMussona”. Después de tenerdiversos propietarios fueadquirido por el ayuntamien-to en el año 1995.

Sa Punta des Molí

EL MOLÍ

A les Pitiüses, com a moltsaltres indrets de la Medite-rrània, on hi havia una eco-nomia de subsistència basa-da fonamentalment en l’a-gricultura, el cultiu de cerealsera essencial per l’economiade les famílies.

L’ordi i el blat, per aquestordre, eren el cultius her-bacis de secà més impor-tants que formaven part dela rotació de cultius que espracticava tradicionalmenten els terços. La seva rela-ció amb la cultura popularés tan estreta que cançons,refranys, costums, ele-ments de l’arquitecturatradicional, estris, giren alvoltant del cultiu d’aquestscereals, que determinavabona part de la vida en elcamp eivissenc.

La producció del blatrequeria d’un llarg procésque s’iniciava amb la prepa-ració de la terra seguida dela sembra, la sega (tallar elblat), la batuda (separaciódel gra de la palla), l’ererada(eliminació del pallús) i, final-ment, la mòlta del gra perobtenir farina. Aquestadarrera etapa es feia alsmolins fariners, que podienutilitzar la força del vent,

casa molt prop del far deCoves Blanques i més enda-vant va llogar una habitació al’altra costat de la badia, propde sa Punta des Molí. És enaquest segon viatge en el quedenuncià les transformacionsque el paisatge començava asofrir i els canvis socials ques’estaven produint.

Juntament amb Jean Selz,començà a traduir al francèsInfancia en Berlín hacia 1900.Va mantenir contactes altresmembres de la colònia estran-gera a Eivissa com PaulGauguin, nét del pintor, i amben Raoul Hausmann. Algunesobres escrites durant aquestany són Agesilaus Santander,i els assaigs Experiencia ypobreza i Sobre la facultadmimética.

Finalment, a finals desetembre va deixar l’illa i esva instal·lar a París. Set anysmés tard, fugint de França ial no poder travessar la fron-tera amb Espanya, es va suïci-dar a Portbou.



EL MOLINO

En las Pitiüses, como enmuchos otros lugares delMediterráneo donde existíauna economía de subsisten-cia basada fundamentalmen-te en la agricultura, el cultivode cereales era esencial parala economía de las familias.

La cebada y el trigo, poreste orden, eran los cultivosherbáceos de secano másimportantes que formabanparte de la rotación de culti-vos que se practicaba tradicio-nalmente en los terços, las‘hazas’. Su relación con la cul-tura popular es tan estrechaque canciones, refranes, cos-tumbres, elementos de laarquitectura tradicional, he-rramientas, giran alrededordel cultivo de estos cereales,que determinaba una parteimportante de la vida en elcampo ibicenco.

La producción de trigorequería de un largo proce-so que se iniciaba con lapreparación de la tierra,seguida de la siembra, lasiega, la trilla (separacióndel grano de la paja) lacriba (eliminación de losrestos de la paja) y, final-mente la molienda delgrano para obtener harina.Esta última etapa se realiza-

Blat

Jean Selz (esquerra), PaulGauguin, Benjamin i TomásVaró “Frasquito” (amb capell),navegant per la badia dePortmany (maig, 1933).De Experiencia y pobreza. Walter Benjamin, 1932-1933 de Vicente Valero.

Ordi

pequeña casa en sa Punta desMolí. Esta casa situada al ladodel molino y de la casa delpropietario de la finca fuedemolida en los años ochen-ta. La vivienda de Benjaminfue más conocida como CanFrasquito, el apodo de su pro-pietario, con el cual Benjaminiba con frecuencia a pescar enbarca y mantenía una buenarelación. Entre las obras queescribió en Sant Antoni en1932, destacan Crónica deBerlín, España 1932, Al sol, laSerie de Ibiza, además deotros pequeños textos.

En abril de 1933 Benjaminregresó a Ibiza como exiliado,huyendo de Alemania. Duran-te los primeros meses de estesegundo período vivió en unacasa muy cercana al faro deCoves Blanques y más adelan-te alquiló una habitación en elotro lado de la bahía, cerca desa Punta des Molí. Es en estesegundo viaje cuando denun-cia las transformaciones que elpaisaje comenzaba a sufrir ylos cambios sociales que seestaban produciendo.

Junto a Jean Selz, comenzóa traducir al francés Infan-cia en Berlín hacia 1900.

Mantuvo contactoscon otros miembros dela colonia extranjeracomo Paul Gauguin,nieto del pintor, yRaoul Hausmann. Al-gunas obras escritasdurante ese año sonAgesilaus Santander ylos ensayos Experienciay pobreza y Sobre lafacultad mimética.

Finalmente, a finalesde septiembre dejó la isla y seinstaló en Paris. Siete añosmás tarde, huyendo deFrancia, al no poder atrave-sar la frontera con España, sesuicidó en Portbou.

ba en los molinos harineros,que podían utilizar la fuerzadel viento, de una corrientede agua o de un animal. Eneste último caso se llamabamolino de sangre.

Con la harina se hacía elpan, que constituía un alimen-to básico de la dieta tradicio-nal, y también otros muchosproductos alimenticios, comopasteles, coques, y tantasotras comidas propias de lacocina ibicenca. Hay querecordar también el papel queha tenido y tiene todavía elpan como símbolo religioso.

De la siembra del trigo ala siega

En Ibiza, la siembra del trigose alternaba con la de la ceba-da. De esta manera, en el terçque se destinaba al trigo, elsegundo año se sembrabacebada; el tercero, llamado cul-tiva, ‘dehesa’, se dejaba enreposo y el ganado pacía en él;y el cuarto año, pasaba a ser elermàs, ‘erial’, que empezaba aprepararse para la siembra deltrigo.

Un año y medio era eltiempo que transcurría desdeel trabajo en el ermàs hastala cosecha del trigo. Duranteeste período se sucedíandiferentes tareas agrícolas

Cap el mes de generl’ermàs es llaurava per prime-ra vegada, era el guaret. Mésendavant, en el març, es feiauna segona llaurada o binar ija en el maig, se’n feia unatercera o terçar.

Entre els mesos de setem-bre i octubre, coincidint ambles pluges, s’escampaven elsfems i amb una llauradasuperficial es mesclaven ambla terra.

La sembra es feia els mesosde novembre i desembre i espodia fer a eixam o a solc.Sembrar a eixam vol dir sem-brar espargint el gra amb lamà, a mesura que es va cami-nant. El gra es duia dins unsenalló d’espart amarat i picatd’una sola ansa anomenatsembradora. Desprès es llau-rava per enterrar bé la llavor.

Per sembrar a solc, el sem-brador anava darrera el llau-rador, tirant la llavor dins elsolc acabat de fer. Els dies devent es feia servir un canó decartró o llauna, més ampla ala part superior, pel qual estirava el gra dins el solc.

Després de la sembra s’en-taulava el terç, és a dir, esdeixava anivellat mirant quela llavor quedés ben enterra-da per evitar que els ocells sela mengessin.

A partir d’aquest moment,s’havia de tenir cura del terçsembrat, arrancant les malesherbes. Si les condicionsmeteorològiques eren favo-rables, en juny, el blat madu-rava i es podia segar.

La sega, que era una feinafatigosa, consistia en tallar elblat, normalment amb unafalç, i amuntegar-lo fentgavelles. Les gavelles se fer-maven amb una corda d’es-part anomenada vencís perfer les garbes. Cada deu gar-

d’un corrent d’aigua o d’unanimal que, en aquest cas,s’anomenava de sang.

Amb la farina es feia elpa, que constituïa un ali-

ment bàsic de la dieta tra-dicional així com molts deproductes alimentaris compastissos, coques i tantsd’altres menjars propis dela cuina eivissenca. Calrecordar també el paperque el pa ha tengut i técom a símbol religiós.

De la sembra del blat ala sega

A Eivissa, la sembra delblat s’alternava amb la del’ordi. Així, el terç que esdestinava a blat, el segonany s’hi sembrava ordi, eltercer, es deixava en repòsanomenant-se cultiva i hipasturava el bestiar. Elquart any, passava a serl’ermàs, el qual es comença-va a preparar per a la sem-bra del blat.

Un any i mig era el tempsque passava des del treballa l’ermàs fins a la collita delblat. Durant aquest períodese succeïen diferents tas-ques agrícoles que se com-pletaven amb l’obtenciódel gra.



que se completaban con laobtención del grano.

Hacia el mes de enero, elermàs se labraba por primeravez, se trataba del guaret, el‘barbecho’. Más adelante, enmarzo, se hacía una segundaarada, o binar, y en mayo sehacía una tercera, o terciar.

Entre los meses de sep-tiembre y octubre, coinci-diendo con las lluvias, seesparcía el estiércol, que semezclaba con la tierra conuna arada superficial.

La siembra se hacía ennoviembre y diciembre. Podíahacerse a eixam o a solc.Sembrar a eixam o al voleoquiere decir sembrar espar-ciendo el grano con la manoa medida que se va caminan-do. El grano se llevaba en uncenacho de esparto de unasola asa, llamado sembrado-ra. A continuación se arabapara enterrar bien la semilla.

Para sembrar a solc, agolpe, el sembrador ibadetrás del labrador tirando lasemilla en el surco acabadode hacer. Los días de vientose utilizaba un cañón de car-tón o de lata, más ancho enla parte superior, por el cualse tiraba el grano dentro delsurco.

Después de la siembra seentablaba el terreno, es decir,se nivelaba cuidando de quela semilla quedara bien ente-rrada para evitar que lospájaros se la comieran.

A partir de este momento,había que tener cuidado delterreno sembrado, arrancandolas malas hierbas. Si las condi-ciones meteorológicas eranfavorables, en junio el trigomaduraba y se podía segar.

La siega, que era un traba-jo fatigoso, consistía en cor-

es molia amb el molinet demà per fer sèmola i la resta,es duia al molí, per fer-nefarina.

L’obtenció de la farina,d’ordi o de blat, era unanecessitat bàsica i, per tant,els molins, de sang, d’aiguao de vent eren enginysimprescindibles en aquelltemps. Els pagesos, perobtenir la farina per a la for-nada de pa, duien el gra amoldre al molí i, a canvi, elmoliner se’n quedava unapetita part.

Per mesurar el gra es feienservir diferents mesures devolum: mitja quartera, bar-cella, almud, mig almud iquarteró.

para hacer sémola y el resto sellevaba al molino para hacerharina.

La obtención de harina, detrigo o de cebada, era unanecesidad básica y, por tanto,los molinos, de sangre, de aguao de viento, eran ingeniosimprescindibles en aquel tiem-po. Los payeses, para obtenerla harina para la hornada depan, llevaban el grano al moli-no para molerlo y, a cambio, elmolinero se quedaba con unapequeña parte.


bes feien un cavalló, que erala unitat de mesura de laproducció del terç.

Les garbes de blat a l’era

Les garbes es duien a l’erai es batien, és a dir, es sepa-rava el gra de la palla. L’eraconsistia en una superfíciecircular plana i ben compac-tada que se situava a llocselevats i ben orejats.

El juliol era el mes debatre. Primer es desfeien lesgarbes i s’estenien damuntl’era: és el que es coneix comerada. Desprès es començavaa batre amb la bèstia i elcarretó. S’aconseguia, d’a-questa manera, rompre l’era-da i esflorar les espigues.Aquest procés es repetia treso quatre vegades.

Per separar el gra de lapalla es feia servir la forçadel vent. Amb una forca estirava a l’aire i el vent s’en-duia la palla i el gra queia alterra. Amb un garbell grosanomenat erer, s’eliminavenles restes de pallús.

La palla es conservava enels pallers i servia d’alimentpels animals. El gra es guar-dava als graners o tambédins els pallers. Ara ja estavallest per moldre’l als molins.

El gra de blat al molí

Del blat recol·lectat se’nreservava una quantitatsuficient per a la sembra delproper any. Una petita part

23Guia • Guía

Sa Punta des Molí22

tar el trigo, normalmentecon una hoz, y amontonarlohaciendo gavillas. Las gavillasse ataban con una cuerda deesparto llamada vencís, ‘ven-cejo’, para hacer garbes,‘haces’. Cada diez haces eranun cavalló, ‘treznal’, que erala unidad de medida de laproducción del terç.

Los haces de trigo en la era

Los haces se llevaban a laera, donde se trillaban, esdecir, se separaba el grano dela paja. La era consistía enuna superficie circular llana ybien compactada que sesituaba en lugares elevados ybien aireados.

Julio era el mes de trillar.Primero se deshacían loshaces y se extendían sobre laera: es lo que se conoce comotrilla. Después se empezaba atrillar con el trillo y el animal.De esta manera se conseguíaromper la trilla y desflorar lasespigas. Este proceso se repe-tía tres o cuatro veces.

Para separar el grano de lapaja se utilizaba la fuerza delviento. Con una horca se lanza-ba al aire: el viento se llevabala paja y el grano caía al suelo.Con una criba grande, llamadaerer, ‘arel’, se eliminaban losrestos más pequeños de paja.

La paja se conservaba en elpajar y servía de alimentopara los animales. El grano seguardaba en los graneros o enel mismo pajar. Ya estaba listopara molerlo en los molinos.

El grano de trigo en elmolino

Del trigo recolectado sereservaba una cantidad sufi-ciente para la siembra del añopróximo. Una pequeña parte semolía con el molinillo de mano

Carretó de batre

Molinet de mà

Quarteró

1/2 quartera

Barcella

Almud

1/2 almud

Mesura 1/2 quartera Barcella Almud 1/2 almud QuarteróMedidas 1/2 cuartera Barchilla Almud 1/2 almud CuartilloEquivalència 3 barcelles 6 almuds 21/2 almuds 2 quarterons -Equivalencia 3 barchillas 6 almudes 21/2 almudes 2 cuartillosCapacitat 35,16 l. 11,72 l. 1,96 l. 0,98 l. 0,49 l.CapacidadPes blat aprox. 25 kg 8,33 kg 1,39 kg 0,69 kg 0,35 kgPeso trigo aprox.Pes ordi aprox. 20 kg 6,7 kg 1,12 kg 0,56 kg 0,28 kgPeso cebada aprox.Pes oliva aprox. 25 kg 8,33 kg 1,39 kg - -Peso oliva aprox.

Els molins de vent sembla quesón originaris de Pèrsia. El fetque foren amplament utilitzatsper la civilització musulmana potfer pensar que els molins de lesBalears varen ser introduïtsdurant aquesta dominació. Peròsegons alguns autors, l’origenromànic del nom de les peces iengranatges, contradiu aquestaopinió.

Part exterior del molí

L’exterior del molí disposade diferents parts: el cintell,plataforma rodona des de laqual el moliner podia envelaro desenvelar el molí; la torre,que allotja tots els engranat-ges de moldre; el capell ocaperulla, coberta de la torreen forma de connus feta decàrritx i l’arbre, un eix quasihoritzontal que connecta lesaspes amb les peces interiorsde l’enginy.

L’arbre està travessat pertres antenals, unes barresmolts resistents separadesper angles de seixanta graus,cada una de les quals sostédues antenes, que aguantenles planxades. Les planxadessón el conjunt de barreshoritzontals i longitudinalsque formen la graella sobrela qual hi ha la tela, anome-nada vela.

La quartera, la mitja quartera,la barcella, l’almud, el mig almudi el quarteró eren les unitats demesura del sistema tradicional.Totes elles són mesures de capaci-tat, per la qual cosa el pes varia-va en funció del producte amesurar. Es feien de fusta i tenienuna forma troncocònica.

El moliner, normalment,de cada quartera de blat,se’n quedava un almudcaramull i de cada quarterad’ordi, se’n quedava unamica més, dos almuds cara-mulls. També es podia pagaramb sous, tot i que el moli-ner preferia quedar-se ambla part de gra que li corres-ponia ja que era escàs.Aquest ofici, que es potqualificar de subsistència, sesolia heretar de pares a fills.Era el moliner, el mateixpropietari, qui se’n cuidavaque el molí funcionàscorrectament i el responsa-ble de la qualitat de lamòlta, fins al punt de que sies feia malbé estava obligata reposar-la.

El funcionament del molíde vent

Els molins de vent se cons-truïen a llocs oberts, sovintelevats i on el vent bufàs regu-larment. El molí de sa Punta,tan prop de la mar, aprofitavaels embats que entraven dinsla badia per fer girar les sevesantenes. Tot i així els molinsdisposaven d’un mecanismeque permetia orientar lesantenes i el capell segons elvent que bufàs.

La maquinària, tant inte-rior com exterior, és feta defusta excepte algunes pecesque són de ferro i les moles,que són de pedra. La torre,construïda amb pedra imarès, és de secció circular ité un diàmetre de tres metresi uns set metres d’alçada.



Parece que los molinos deviento son originarios de Persia.El hecho de que fueran amplia-mente utilizados por la civiliza-ción musulmana puede hacerpensar que fueron introducidosdurante esta dominación. Peroalgunos autores consideran queel origen románico del nombrede las piezas y engranajes contra-dice esta opinión.

La maquinaria, tanto interiorcomo exterior, está hecha demadera, excepto algunas pie-zas que son de hierro y las mue-las, que son de piedra. La torre,construida con piedra y marès,es de sección circular, tiene undiámetro de tres metros y unossiete metros de altura.

Parte exterior del molino

El exterior del molino dis-pone de diferentes partes: elcintell, plataforma redondadesde donde el molineropodía entelar o desentelar elmolino; la torre, que alojatodos los engranajes paramoler; el capell o caperulla,cubierta de la torre en formade cono hecha de carrizo; y elarbre, ‘árbol’, un eje casihorizontal que conecta lasaspas con las piezas interio-res del ingenio.

El árbol está atravesadopor tres barras muy resisten-tes separadas por ángulos desesenta grados, cada una delas cuales sostiene dos aspas,que aguantan las plancha-das, el conjunto de barrashorizontales y longitudinalesque forman el emparrilladosobre la cual está la tela.

De cada uno de los extre-mos de las aspas sale uncabo, llamado cabestro, quellega hasta el cap del bou. Elbou es una larga barra clava-da al extremo exterior delárbol. Del cap del bou salentambién hacia las aspas seis

La quartera, la mitja quartera,la barcella, el almud, el migalmud y el quarteró eran las uni-dades de medida del sistema tra-dicional. Son medidas de capaci-dad, por lo que el peso variabaen función del producto a medir.Se hacían de madera y tenían unaforma tronco-cónica.

Para medir el grano se uti-lizaban diversa medidas devolumen: mitja quartera,barcella, almud, mig almud yquarteró (‘media cuartera’,‘barchilla’, ‘almud’, ‘medioalmud’ y ‘cuartillo’).

Normalmente, el molinerose quedaba con un almudrebosante de cada cuarterade trigo y de cada cuarterade cebada se quedaba con unpoco más, dos almuds rebo-santes. También podía pagar-se con dinero, aunque elmolinero prefería quedarsecon la parte de grano que lecorrespondía, ya que se tra-taba de un bien escaso. El ofi-cio, que puede calificarse desubsistencia, solía heredarsede padres a hijos. El moline-ro, el propietario, se encarga-ba de que el molino funcio-nara correctamente y era elresponsable de la calidad dela molida, hasta el punto deque si ésta se estropeabaestaba obligado a reponerla.

El funcionamiento delmolino de viento

Los molinos de viento seconstruían en lugares abier-tos, frecuentemente eleva-dos, donde el viento soplaseregularmente. El molino desa Punta, tan cerca del mar,aprovechaba los embatesque entraban en la bahíapara hacer girar sus aspas. Detodas maneras, los molinosdisponían de un mecanismoque permitía orientar lasaspas y la cubierta según elviento que soplase.

una escaleta de petits esgla-ons que permet pujar a cadaun dels replans o sostres delmolí. El de més amunt allotja-va el mecanisme de moldre ipart de l’arbre i el de davall éson s’hi omplien els sacs amb lafarina que queia de les moles.

El moviment rotatori de lesaspes es transmet al mecanis-me interior a través de l’ar-bre, situat sobre un cèrcol defusta del mateix diàmetreque la torre, anomenat con-greny de damunt. Aquest cèr-col, que és giratori, descansasobre un altre que és fix, elcongreny de davall. Aquestsistema, amb l’ajut d’unapalanca, permet orientar l’an-tenada de cara al vent.

L’arbre està travessat perunes barres de fusta, elscreuers, que aguanten laroda. Aquesta peça, col·lo-cada en posició vertical,engrana amb els braçols dela llanterna, un cilindre tra-vessat per una barra de

ferro, la forcada, a travésde la qual es transmet elmoviment a la mola dedamunt.

Les moles són dues granspedres rodones, una de lesquals, la de dalt, gira sobrel’altra i mol el gra. El gra,

De cada un dels extremsde les antenes en surt un cap,anomenat cabestre, que arri-ba fins al cap del bou. El boués una llarga barra clavada al’extrem exterior de l’arbre.També del cap del bou ensurten cap a les aspes sis cor-des més, les borines, quedonen una major resistènciaenfront de les ratxes de vent.

Part interior del molí

Tot just travessar la portadel molí, a l’esquerra, hi ha



cuerdas más, llamadas bori-nes, ‘bolinas’, que dan unamayor resistencia a lasrachas de viento.

Parte interior del molino

Nada más atravesar lapuerta del molino, a laizquierda, hay una escalerillade pequeños escalones quepermite subir a cada uno delos rellanos del molino. El demás arriba alojaba el meca-nismo de moler y el de deba-jo era donde se llenaban lossacos con la harina que caíade las muelas.

El movimiento rotatorio delas aspas se trasmite al meca-nismo interior a través delárbol, situado sobre un cercode madera del mismo diáme-tro que la torre, llamadocongreny, ‘cerco’, de damunt.Este cerco, que es giratorio,descansa sobre otro que es

Mecanisme interior d’un molí1 Arbre. 2 Creuer. 3 Sotacoll. 4 Congreny de damunt. 5 Congrenyde davall. 6 Cadellets. 7 Perns. 8 Cadena o grilló. 9 Roda.

1 Torre. 2 Capell. 3 Arbre. 4 Bou. 5 Barret del bisbe. 6 Antena. 7 Antenal. 8 Roda. 9 Llanterna. 10 Tremuja. 11 Banc de la tremuja. 12 Mola dedamunt. 13 Mola de davall. 14 Farinal. 15 Sac. 16 Bola de sa Romana. 17 Congreny de damunt. 18 Congreny de davall.

Secció d’un molí

Llanterna

Perns

11

108

9

3

18

17

2

5

64

1

16

6

1

2

9

3

8

7

4

5

1213

14

15

16

7

Per a dur-lo a terme es feiaservir el sedàs, un cèrcol defusta amb un fil emmallatque permetia colar lamòlta.

El segó s’utilitzava per ali-mentar els animals i la farinaper fer el flaó, els bunyols,les orelletes, coques, etc.però sobretot, per fer el pa.

que s’aboca a una caixa defusta semblant a un embutanomenada tremuja, cau através de la canaleta a l’ullde la mola, un forat rodó alcentre de la pedra pel qualtambé passa la forcada.D’aquest forat va al mig deles dues moles.

Dos cèrcols de fusta mésrodegen les moles. El con-grenyet, rodeja la de davalli la riscla, la de damunt. Lafunció d’aquest darrer ésrecollir la mòlta i deixar-lapassar al farinal, des d’on vaa parar al sac.

Una vegada la mòlta eraal sac acabava la feina delmoliner. El procés posteriorde separació del segó de lafarina, anomenat cerndrees realitzava a cada casa.



El árbol está atravesadopor unas barras de madera,las cruces, que sostienen larueda. Esta pieza, colocadaen posición vertical, engranacon los braçols de la llanter-na, un cilindro atravesadopor una barra de hierro, laforcada, a través de la cual setransmite el movimiento a lamuela superior.

Las muelas son dos gran-des piedras redondas una delas cuales, la de arriba, girasobre la otra y muele elgrano. El grano se vierte auna caja de madera parecidaa un embudo llamada tremu-ja, ‘tolva’, y cae a través de lacanaleta al ull de la mola, unagujero redondo en el centrode la piedra por el cual tam-bién pasa la forcada. Por esteagujero pasa al centro de lasdos muelas.

Dos cercos de madera másrodean las muelas. El con-grenyet, rodea la de debajo yla riscla, la de encima. La fun-ción de esta última es recogerla molienda y dejarla pasar alfarinal, ‘harinal’ desde dondeva a parar al saco.

Una vez en el saco,terminaba la tarea delmolinero. El procesoposterior de separa-ción del salvado de laharina, llamado cer-ner, se realizaba encasa. Se utilizaba uncedazo, un cerco demadera con una mallaque permitía colar lamolienda.

El salvado se utiliza-ba para dar de comera los animales y laharina para hacer elflaó, los buñuelos, lasorelletes, coques, etc.pero, sobretodo, parahacer el pan.

fijo, el congreny de davall.Este sistema, con la ayuda deuna palanca, permite orien-tar las aspas de cara al viento.

1 Roda. 2 Jou 3 Trugeta 4 Llanterna. 5 Braçol. 6 Forcada. 7 Tremuja. 8 Banc de la tremuja. 9 Mola de damunt. 10 Ull de la mola. 11 Canaleta. 12 Riscla. 13 Congrenyet

Farinal

7

4

5

10

3

2

1

8

9

11

12

13

6

Palanca Veles plegades

tabilitzà a Sant Antoni untotal de 35 sènies. Una d’elles devia ser la que hi haviaa sa Punta des Molí. A tota l’illa en comptà 197, i eraSanta Eulària el terme que entenia més.

El funcionament de lasènia

Les sènies estan situadessobre una petita elevacióque s’anomena mota o cin-tell, per sobre del qual hi hael caminal, que és el pas querodeja la sènia i per on circu-lava l’animal.

La sènia esta suportada perdues parets de pedra queencerclen lateralment el pou.Aquestes parets són més bai-xes a la part de davant que adarrera. Sobre la part posteriorde la sènia, anomenada merlet

LA SÈNIA

Un dels enginys tradicio-nals hidràulics més estesos ales nostres illes va ser lasènia. Aquest mecanisme escreu que va ser introduït aEivissa durant la dominaciómusulmana, en el períodecomprès entre els segles X iXI. La seva expansió a lesBalears sembla que es va pro-duir en els segles XVIII i XIX.La seva funció era extreureaigua de les capes subterrà-nies emprant la força d’unanimal de preu, normalmentuna mula.

Quant a l’etimologia delvocable sènia, s’ha de dir quederiva de la paraula àrab “sâni-ya”, que significa roda de regarde tracció. De fet, és una bonadescripció per a tan simple iefectiu enginy. De totes mane-res això no és suficient perdeterminar l’origen àrab de l’a-parell, qüestió no aclarida deltot. Alguns autors apunten a unorigen persa, altres a un origenhindú i n’hi ha que afirmen queés xinès. Ara bé, el que semblaclar és que el fonament delmecanisme s’ha de buscar en lamecànica grega.

La sènia es construïa sobreun pou, que no solia superarels nou metres de fondàriaencara que ocasionalmentpodia arribar als vint-i-cinc.El materials utilitzats en laseva construcció eren lapedra i la fusta. Amb aquestenginy es podia obteniraigua de manera constant, jafos per acumular a un safa-reig o per regar directamentels camps. El paper de lessènies dins l’agricultura tra-dicional va ser molt impor-tant ja que permetien obte-nir cabals d’aigua suficientsper al rec de les petitesexplotacions familiars.

A finals del segle XIX,l’Arxiduc Lluís Salvador comp-



tabilizó en Sant Antoni untotal de 35 norias. Una de elladebió ser la que había en lapunta des Molí. En toda la isla contó 197, siendo SantaEulària el término que teníamás.

El funcionamiento de lanoria

Las norias están situadassobre una pequeña elevaciónque se llama mota o cintell,plataforma sobre la cual estáel caminal, ‘andel’, que es elpaso que rodea la noria pordonde circulaba el animal.

La noria se sostiene condos paredes de piedra querodean lateralmente el pozo.Estas paredes son más bajasen la parte delantera. Sobrela parte posterior de la noria,llamada merlet, capmerlet, o

LA NORIA

Uno de los ingenioshidráulicos tradicionales másextendidos en nuestras islasfue la noria. Se cree que estemecanismo fue introducidoen Ibiza durante la domina-ción musulmana, en el perío-do comprendido entre lossiglos X y XI. Parece que suexpansión en las Baleares seprodujo en los siglos XVIII yXIX. Su función era extraeragua de las capas subterrá-neas utilizando la fuerza deun animal, normalmenteuna mula.

En cuanto a la etimología delvocablo catalán sènia, hay quedecir que deriva de la palabraárabe “sâniya”, que significa ruedade regar de tracción. De hecho, setrata de una buena descripciónpara un ingenio tan simple y efec-tivo. De todos modos, esto no essuficiente para determinar el ori-gen árabe del aparejo, cuestión noaclarada del todo. Algunos autoresapuntan a un origen persa, otros aun origen hindú y los hay que afir-man que es chino. Ahora bien, loque parece claro es que el funda-mento del mecanismo hay quebuscarlo en la mecánica griega.

La noria se construía sobreun pozo, que no solía superarlos nueve metros de profun-didad, aunque ocasionalmen-te podía llegar a los veinticin-co. Los materiales utilizadosen su construcción eran lapiedra y la madera. Con esteingenio se podía obteneragua de forma constante, yafuera para acumular en unaalberca o para regar directa-mente los campos. El papelde las norias en la agriculturatradicional fue muy impor-tante porque permitían obte-ner caudales suficientes parael riego de las pequeñasexplotaciones familiares.

A finales del siglo XIX, elarchiduque Luis Salvador con-

Sènia de sa Punta des Molí

EL TRULL

L’olivera, l’arbre medite-rrani

Un dels arbres més caracte-rístics de la Mediterrània és,sens dubte, l’olivera (Oleaeuropaea europaea). Aquestfruiter de vida centenària isoca tortuosa és una varietatdomesticada de l’ullastre (Oleaeuropaea sylvestris). Es cultivades de fa milers d’anys, i sónels derivats dels seus fruits, elsolis, un dels fonaments de l’a-limentació de la regió medi-terrània.

L’important pes simbòlicque l’olivera ha tingut en lesdiferents cultures de la ribe-ra, la seva resistència a condi-cions d’aridesa i a sòls pobresi els múltiples usos de l’oli–aliment, font d’energia,medicinal, lubricant– va ferque fos un cultiu molt estès ales nostres contrades. L’olivatambé ha constituït un ali-ment important, sobretot entemps d’escasseses.

o capmerlet se sosté la tisora,una jàssena horitzontal queestà travessada per l’arbre.

L’arbre és un eix vertical quetransmet el moviment giratorioriginat per la mula i que liarriba a través de la perxa, auna roda dentada de fustacol·locada en po-sició horitzontal,a n o m e n a d arodet. El rodetestà engranatamb la roda, lapeça principal dela sènia i que estroba situada envertical sobre elpou i sostingudaper un eix ano-menat trugeta.

Per treure l’ai-gua, es fan servirels cadufs, unscossiets de test ode fusta lligats auna corda o cadena anomena-da rest. El rest enrevolta laroda de la sènia i arriba fins al’aigua del pou. D’aquestamanera al voltar la roda elscadufs van cap a dins el pou,s’omplen d’aigua i surten, enun moviment continuat. Quansón a dalt aboquen l’aigua dinsla pastera, una caixa de fustade la què surt una canal exte-rior o subterrània que va aparar al safareig o al camp aregar.



LA ALMAZARA

El olivo, el árbol medite-rráneo

Uno de los árboles más carac-terísticos del Mediterráneo essin duda el olivo (Olea europa-ea europaea). Este frutal devida centenaria y tronco tor-tuoso es una variedad domesti-cada del acebuche (Olea euro-paea sylvestris). Se cultiva desdehace miles de años y los deriva-dos de sus frutos, los aceites,son uno de los fundamentos dela alimentación de la regiónmediterránea.

El importante peso simbóli-co que el olivo ha tenido enlas diferentes culturas de laribera, su resistencia a condi-ciones de aridez y a los suelospobres, y los múltiples usosdel aceite –alimento, fuentede energía, medicinal, lubri-cante– hizo que se convirtieraen un cultivo muy extendidoen nuestra zona. La aceitunatambién ha constituido unalimento importante, sobre

todo en tiempos deescasez.

Parece que enIbiza el aceite ya seconsumía de mane-ra generalizada elsiglo V y IV aC, aun-que ya aparecenreferencias sobre supresencia en el sigloVII aC. Los primerosindicios sobre suproducción son mástardíos, ya que datandel siglo I aC.

Diferentes auto-res de finales delsiglo XIX señalan lacalidad del aceite deoliva de Ibiza altiempo que desta-can su elevada pro-ducción.

pilar, se sostiene la tisora,una jácena horizontal atrave-sada por el árbol.

El árbol es un eje vertical quetransmite el movimiento gira-torio originado por la mula quele llega a través de la percha auna rueda dentada de madera

colocada en posi-ción horizontal,llamada rodet,‘rodezno’. El ro-dezno está en-granado con larueda, la piezaprincipal de lanoria, situada envertical sobre elpozo y sostenidapor un eje llama-do trugeta.

Para sacar elagua se utilizanlos cadufs, ‘cangi-lones’, unas tinasde barro o de

madera ligados a una cuerda ocadena llamada rest, ‘maroma’.Esta cuerda rodea la rueda de lanoria y llega hasta el agua delpozo. De esta manera, al girar larueda los cangilones van haciael interior del pozo, se llenan deagua y salen en un movimientocontinuo. Cuando están arribavierten el agua en la artesilla,una caja de madera de la cualsale un canal exterior o subte-rráneo que va a parar a la alber-ca o al campo para regar.

Sènia1 Merlet o capmerlet. 2 Tisora. 3 Arbre. 4 Perxa. 5 Rodet. 6 Roda. 7 Trugeta. 8 Cadufs. 9 Pastera

1 2

3

4

5

6

7

8

9

Olivera

per convertir-la en pasta iobtenir l’oli verge. L’oliva s’a-bocava a un recipient depedra, la mota, i per damunt, iamb la força d’un animal depreu, hi rodava el rotló, unapedra de forma troncocònicaque l’aixafava. L’animal, nor-malment, una mula, anavaenganxat a la perxa que tra-vessava el rotló pel mig i es cla-vava a l’arbre, l’eix giratoricentral.

Per tal d’aprofitar bé latrullada la massa d’olivess’espitjava baix el rotló ambl’ajut d’una pala de fustaanomenada paleta. Tota l’o-liva que quedava enganxadaal rotló es llevava amb unraspall de cepell, de maneraque tot s’aprofitava.

Després començava la segonapart, en la qual la pasta es prem-sava amb la jàssena de premsar,una feixuga biga de secció qua-drangular feta de teia de pi ver.La jàssena, que podia arribarals 10 metres de llarg, estavafixada al terra en un extremmitjançant els pujants i l’altrapunta basculava amunt i avall.Les coixeres evitaven possibledesplaçaments laterals.

A Eivissa sembla que l’oli jaes consumia de manera gene-ralitzada en el segle V i IV aC,tot i que en el segle VII aC, jaapareixen referències sobrela presència d’oli. Els primersindicis que apareixen a Eivissasobre la seva producció sónmés tardans, ja que daten delsegle I dC.

Diferents autors de les aca-balles del segle XIX remar-quen la qualitat de l’oli d’olivad’Eivissa alhora que en desta-quen l’elevada producció.

La collita de l’oliva

El feixuc procés de produc-ció de l’oli començava amb lacollita de l’oliva a finals delmes de setembre, i es podiaallargar fins a l’octubre o elnovembre. Aquests darrersmesos eren els més indicatsper preparar les olives demenjar.

A Eivissa, a diferència d’al-tres llocs, l’oliva per fer oli noes collia de l’arbre, sinóque es plegava del terra,quan queia al madurar i jaera negre. D’aquesta ma-nera s’adaptava la collita alritme de la maduració na-tural del fruit. Així com s’a-naven recollint es col·loca-ven ben esteses a un llocventilat i amb ombra.

Després començava eltreball per obtenir-ne l’oli.Aquest procés es duia aterme al trull, un enginyd’origen àrab, que combi-nat amb la premsa, per-metia extreure l’apreciatsuc del fruit.

L’elaboració de l’oli

Una vegada l’oliva esta-va recollida començava elprocés d’elaboració de l’oli.En el trull s’esclafava l’oliva



La elaboración del aceite

Cuando la oliva había sidorecogida comenzaba el pro-ceso de elaboración del acei-te. En la almazara se aplasta-ba la oliva para convertirlaen pasta y obtener aceite vir-gen. La oliva se echaba en unrecipiente de piedra, la mota,‘solera’, y por encima, con lafuerza de un animal, rodabael rotló, una piedra de formatroncocónica que la aplasta-ba. El animal, normalmenteuna mula, estaba engancha-do a la perxa que atravesabael rotló por el centro y se cla-vaba en el árbol, l’arbre, eleje giratorio central.

Para aprovechar bien lamolienda, la masa de olivas

se apretaba bajo el rotlócon la ayuda de una pala demadera llamada paleta.Toda la oliva que quedabaenganchada en el rotló sequitaba con un cepillo debrezo, de manera que todose aprovechaba.

Después comenzaba lasegunda parte, en la cual lapasta se prensaba con la

La cosecha de la oliva

El duro proceso de produc-ción del aceite comenzabacon la recolección de la olivaa finales del mes de septiem-bre, y podía alargarse duran-te octubre o noviembre.Estos últimos meses eran losmás indicados para prepararlas olivas para comer.

En Ibiza, a diferencia deotros lugares, la oliva parahacer aceite no se recogía delárbol sino del suelo, cuandocaía al madurar, ya negra. Deesta manera, se adaptaba lacosecha al ritmo de la madu-ración natural del fruto. Amedida que se recogían secolocaban extendidos en unlugar ventilado y con sombra

Después comenzaba el tra-bajo para obtener el aceite.Este proceso se llevaba acabo en la almazara, un inge-nio de origen árabe que com-binado con la prensa, permi-tía la extracción del preciadojugo del fruto.

Trull 1 Mota. 2 Rotló. 3 Arbre. 4 Perxa. 5 Perxeta. 6 Tafarra

Branca d’olivera

1

2

4

5

6

3

Amb la pasta mòlta s’om-plien els cofins, uns sacsrodons i plans fets d’espart.Amb molta cura s’apilaven al’assentador, damunt s’hicol·locava una fusta planaanomenada coca o tortuga idesprés els tascons. Tot que-dava disposat per baixar lajàssena sobre els cofins icomençar la premsada.

L’oli, llavors, començava arajar fins l’assentador, i d’a-quest passava a un sistemade vasos comunicants ente-rrats. La fona era el primerrecipient i en ell l’oli queda-va dalt i la mescla de residusi aigua, anomenada brou,decantava al fons i passavaper la part inferior a l’infern,el segon vas.

A continuació, i per aug-mentar la pressió sobre lapila de cofins i extreure mésoli, es feia servir el còdol, jasigui elevant-lo amb el torn oenroscant l’espiga a la jàsse-na. Finalment, quan ja nosortia més oli es tirava aiguabullent als cofins per des-prendre’n les restes que que-daven, i l’oli s’anava abocantdins les alfàbies.

A l’extrem basculant hihavia un mecanisme que per-metia augmentar la força depremsat. Podia ser d’espiga ode torn i ambdós sistemes s’u-tilitzaven per elevar un pes depedra viva, el còdol, que que-dava penjat de l’extrem lliurede la jàssena. El contrapès dela premsa d’espiga tambépodia estar fixat al terra.



En el extremo basculante, unmecanismo permitía aumentarla fuerza del prensado. Podíaser de espiga o de torno yambos sistemas se utilizabanpara elevar un peso de piedraviva, el còdol, que quedaba col-gado del extremo libre de laviga. El contrapeso de la prensade espiga también podía estarfijado al suelo.

Con la pasta molida se llena-ban los cofins, ‘cofines’, unossacos redondos y planoshechos de esparto. Con muchocuidado, se apilaban en elassentador, sobre el cual secolocaba una madera plana lla-mada coca o tortuga y despuéslos tascons. Todo quedaba dis-puesto para bajar la jàssenasobre los cofines y comenzar elprensado

El aceite empezaba entoncesa manar hasta el assentador, yde este pasaba a un sistema devasos comunicantes enterra-dos. La fona era el primer reci-piente donde el aceite se que-daba arriba y la mezcla de resi-duos y agua, llamada brou, sedecantaba hacia el fondo ypasaba por la parte inferior alinfern, el segundo recipiente.

jàssena de premsar, unapesada viga de sección cua-drangular hecha de pinopiñonero. La viga, que podíallegar a los 10 metros delargo, estaba fijada al sueloen un extremo mediante lospujants y la otra punta bascu-laba arriba y abajo. Las coixe-res evitaban posibles despla-zamientos laterales.

Premsa d’espiga1 Jàssena. 2 Espiga. 3 Manuelles. 4 Còdol. 5 Guies o coixeres. 6 Infern. 7 Fona. 8 Assentador. 9 Pujants

Premsa de torn1 Jàssena. 2 Còdol. 3 Guies o coixeres. 4 Infern. 5 Fona. 6 Assentador. 7 Cofins. 8 Coca o tortuga. 9 Tascons. 10 Pujants.11 Torn. 12 Corriola. 13 Ternal. 14 Cordes

Detall del rotló

1

2

3

45

6789

1

2

10

11

12

13

14

3 4 5 6

78

9

ELS VOLTANTS DE SA PUNTA DES MOLÍ

Les casetes-varadors

A la vorera nord-est de saPunta des Molí s’hi troba uninteressant conjunt formatper un grup de casetes depescadors i uns varadors.Aquestes construccions dona-ven recer a les xalanes, unespetites embarcacions de fonspla i sense quilla, que anavena rem. Les casetes més anti-gues sembla que foren cons-truïdes pels vesins de la zona,que, quan feia calma, sortiena pescar a l’encesa per al con-sum de la casa.

La pesca a l’encesa és un antic sis-tema de pesca nocturn en el qual esfeien servir teies –estelles de fustade pi impregnades amb reïna–enceses per enlluernar els peixos.

Hi ha catorzecasetes encaraque només n’hiha set que con-servin els mursoriginals fetsde maçoneria.El material dec o n s t r u c c i óque es feia ser-vir era pedraarenosa, que esrecollia delsvoltants, ambmorter de calç igrava d’origenmarí.

La fusta de savina, com entotes les construccions popu-lars d’Eivissa, també eraemprada en la seva construc-ció. Les bigues i els mateixosvaradors estaven fets d’aques-ta fusta imputrescible. Ara,sols una caseta conserva lesbigues originals de savina i elsavaradors, majoritàriament,tenen cobriments plàstics.

Feta la primera trullada, esbuidaven els cofins dins lamota per fer la remòlta. Peracabar d’extreure l’oli quequedava s’escaldava la pastad’oliva mentre se li donavauna segona passada pel trull.Després es tornava a prepa-rar l’assentada i es deixava lajàssena amb el còdol prem-sant durant tot un dia sencer.L’oli que s’obtenia en aques-ta segona trullada era méspoc i de més baixa qualitat.

De les restes, una vegadasecades, es destriava la farinadels pinyols. La farina es dona-va als porcs i els pinyols es feienservir com a combustible.

El trull era un elementimportant dins el sistemad’autosuficiència de les famí-lies al món rural eivissenc.Aquelles famílies que no endisposaven acudien a unacasa vesina per poder fer oli.Normalment feien un paga-ment en espècie, al voltantd’una lliura d’oli per quarte-ra d’oliva. La gran quantitatde trulls existents a Eivissaremarquen la importànciadel cultiu de l’oliva, sobretotel segle XIX.

Dins la casa pagesa, el trulls’ubicava a l’estança anomena-da casa de s’oli, on també esguarda-ven elsestris ne-ces sar i sper al tre-ball aixícom lesalfàbiesamb l’oli.



LOS ALREDEDORESDE SA PUNTA DESMOLÍ

Las casetas-varaderos

En la orilla nordeste de saPunta des Molí se encuentra uninteresante conjunto formadopor un grupo de casetas de pes-cadores y unos varaderos. Estasconstrucciones daban abrigo alas xalanes, unas pequeñasembarcaciones de fondo planoy sin quilla, que iban a remo.Las casetas más antiguas pareceque fueron construidas por losvecinos de la zona que, cuandola mar estaba en calma, salían apescar a la encesa, al candil,para el consumo de la casa.

La pesca al candil es un antiguo sis-tema de pesca nocturno en el que seutilizaban teas –astillas de madera depino impregnadas de resina– encen-didas para deslumbrar a los peces.

Hay catorcecasetas, aunquesólo siete con-servan losmuros origina-les hechos demampostería. Elmaterial deconst rucc iónque se utilizabaera la piedraarenisca, que serecogía por losa l rededores ,con mortero decal y grava deorigen marino.

La madera de sabina, comoen todas las construccionespopulares de Ibiza, tambiénera utilizada en su construc-ción. Las vigas y los varaderosestaban hechos con estamadera imputrescible. Ahoratan solo una caseta conservalas vigas originales y los vara-deros, mayoritariamente, tie-nen cubiertas plásticas.

A continuación, y paraaumentar la presión sobre lapila y extraer más aceite se utili-zaba el peso, ya fuera eleván-dolo con el torno o enroscandola espiga a la viga. Finalmente,cuando ya no salía más aceite,se echaba agua hirviendo sobrelos cofines para desprender losrestos que quedaban, y el acei-te se vertía en las tinajas.

Una vez hecha la primeramolienda, se vaciaban los cofi-nes en la solera para hacer laremòlta, la remolienda. Paraacabar de extraer el aceite seescaldaba la pasta de olivamientras se pasaba por segun-da vez por la almazara. Despuésse preparaba de nuevo la assen-tada y se dejaba la viga con elpeso prensando durante un díaentero. Con este segundo pren-sado se obtenía menos aceite yde menor calidad.

De los restos, una vez seca-dos, se separaba la harina delorujo. La harina era para los cer-dos y el orujo se utilizaba comocombustible.

La almazara era un elementoimportante en el sistema deautosuficiencia de las familiasen el mundo rural ibicenco.Aquellas familias que no dispo-nían de una acudían a una casavecina para poder elaborar

aceite. Normalmentepagaban en especie,cerca de una libra deaceite por cuartera deoliva. La gran cantidadde almazaras existentesen Ibiza demuestra laimportancia del cultivode la oliva, sobre todoen el siglo XIX.

En la casa payesa, laalmazara se situaba enla estancia llamada casade s’oli, donde tambiénse guardaban las ense-res necesarios para eltrabajo y también lastinajas con el aceite.Trull

Casetes-varadors de saPunta des Molí

arrossegalls sónun excel·lent pro-tector i fixador del’arena davant del’onatge i el vent.

Pel darrera dela platja desPouet hi anaval’antic camí desMolí, que arriba-va fins a sa Punta.

Es Broll

No és habitual que l’aiguadolça surti dins la mar, però a labadia de Sant Antoni hi halocalitzats diferents brolls,coneguts des de ben antic. Estracta de surgències d’aigüessubterrànies que afloren dins lamar a determinats punts.

Una d’elles és es Broll, situa-da entre sa Punta des Molí i esPouet. Aquesta font submari-na, que sembla que encara espot veure quan la mar va moltbaixa, donà nom a sa Punta,que com ja s’ha dit, s’anomena-va Punta de sa Font.

Un altra font ben conegudaés es Riuet, que estava situadadavant l’hotel Portmany.Actualment està coberta pelpasseig Marítim i el moll Vell,on hi ha els pescadors.

La sènia de sa Punta, esPouet, les basses de la platja, esBroll i es Riuet, elements totsells estretament relacionatsamb les aigües subterrànies fanevident l’antiga existència, d’uno més verinals d’aigua dolça alcostat de la mar i a poca pro-funditat.

Actualment es troba entramitació la declaració deles casetes varador com a BéCatalogat, figura que engarantiria la conservació.

Es Pouet i la platja

Es Pouet és un antic pousituat a la platja del mateixnom, al sud de sa Punta desMolí. Hi ha referències queindiquen que aquest pou jaestava construït a meitats delsegle XVIII. Era un pou moltfreqüentat per la gent que hiacudia amb gerres des de benlluny. També proveïa d’aiguaels vaixells que transportavenfusta a la península.

Sembla ser que a la platjatambé hi havia basses d’ai-gua dolça que possiblementdevien provenir de la matei-xa vena del pou.

La platja des Pouet, obertacap al nord-oest, està situadagairebé en el límit del termemunicipal de Sant Antoniamb el de Sant Josep. Enaquesta platja, com a tantesaltres del l’illa, després delstemporals de tardor i d’hi-vern, es poden observarmunts de posidònia queomplen la vorera de la mar.

Aquesta planta marinaconeguda popularment com a“alga” era molt utilitzada enel món rural pitiús en la cons-trucció dels sostres de lescases. Per a les platges aquests



Es Broll

No es habitual que el aguadulce salga del mar, pero en labahía de Sant Antoni hay loca-lizados diferentes manantialesconocidos desde antiguo. Setrata de surtidores de aguassubterráneas que afloran den-tro del mar en determinadospuntos.

Uno de ellos es es Broll,situado entre sa Punta desMolí y es Pouet. Esta fuentesubmarina, que parece quetodavía puede verse cuandoel mar está muy bajo dionombre a sa Punta, quecomo ya se ha dicho, se lla-maba Punta de sa Font.

Otra fuente bien conocidaes es Riuet, que estaba situa-da delante del hotel Port-many. Actualmente estácubierta por el paseo maríti-mo y el moll Vell, dondeestán los pescadores.

La noria de sa Punta, esPouet, las balsas, es Broll y esRiuet, elementos estrecha-mente relacionados con lasaguas subterráneas hacen evi-dente la existencia de uno a

más aguaza-les de aguadulce cercadel mar y apoca profun-didad.

Actualmente se está tramitan-do la declaración de las casetasvaradero como Bien Cata-logado, figura que garanti-zaría su conservación.

Es Pouet y la playa

Es Pouet es un antiguo pozosituado en la playa del mismonombre, al sur de sa Punta desMolí. Existen referencias queindican que este pozo ya esta-ba construido a mediados delsiglo XVIII. Era un pozo muyfrecuentado por la gente, queacudía con jarras desde lejos.También proveía de agua a losbarcos que transportabanmadera a la península.

Parece ser que en la playahabía también balsas de aguadulce que probablementeprovenían de la misma venadel pozo.

La playa desPouet, abiertahacia el noreste,está situada casien el límite del tér-mino municipal deSant Antoni con elde Sant Josep. Enesta playa, comoen tantas otras dela isla, después delos temporales deotoño y primavera

se pueden observar montonesde posidonia que llenan laorilla del mar.

Esta planta marina, conoci-da popularmente como “alga”era muy utilizada en elmundo rural en la construc-ción de los techos de las casas.Para las playas, estos aportesson un excelente protector yfijador de la arena ante eloleaje y el viento.

Por detrás de la playa desPouet transcurría el antiguocamino des Molí, que llegabahasta sa Punta.

Es Pouet

Platja des Pouet

Mollet des Badia

43Guia • Guía

Sa Punta des MolíGuia • Guía Sa Punta des Molí42

tat biològica. Aquestes den-ses formacions vegetals, ver-taders boscos submarins,creixen en els fons arenososfins a cinquanta metres. Ellímit de fondària està condi-cionat per la presència dellum. Les aigües transpa-rents d’Eivissa permetenaquesta profunditat.

És una de les comunitatsmarines més importants acausa de la seva funció pro-tectora i ecològica. Els escullsnaturals que forma protegei-xen la costa de les corrents idel fort onatge i contribuei-xen a la fixació i estabilitza-ció de les dunes i les platgesd’arena.

El seu paper com a refugide milers d’organismes queserveixen d’aliment a moltesaltres espècies (peixos,mol·luscs, crustacis i estrellesde mar principalment), com alloc de reproducció d’aques-tes espècies i com a produc-tor d’una elevada quantitatd’oxigen que s’allibera a l’ai-gua, és inqüestionable. Pertant, la seva conservació hau-ria de ser una prioritat en lagestió del nostre litoral.

La Posidonia oceanica ésmolt sensible a impactes comla contaminació de les aigüescostaneres, la terbolesa de

LA BIODIVERSITATDE SA PUNTA DES MOLÍ

A sa Punta des Molí i a labadia de Portmany confluei-xen dos móns oposats, la mari la terra. Dos ambients que,encara que mostren realitatsben diferents, fan que coe-xisteixin en aquest espai del’illa d’Eivissa, una fascinantvarietat de formes vives.

Les zones litorals medi-terrànies són ambients ricspel que fa a la seva biodiver-sitat. Plantes, animals, lí-quens habiten un espai total-ment condicionat per lainfluència de la mar, pelsubstrat i, també, per la pres-sió humana.

Les fràgils prades deposidònia al fons de la badia,les algues i els invertebratsque viuen sobre les roquesbatudes per les ones, lesplantes adaptades a les durescondicions salines i els ocellsmarins, sobrevolant a larecerca de peix, són testimo-nis vius de la història de saPunta.

Els herbassars de posidò-nia o “alguers”

Gairebé totes les platgesd’Eivissa, a la tardor i a l’hi-vern, es veuen cobertes demunts de fulles i restes delque es coneix popularmentcom a alga. Són les restes dePosidonia oceanica –unaplanta superior, amb fulles,tija i arrels, i que produeixflors i fruits– que els tempo-rals treuen a l’arena.

Les praderies de posidòniao “alguers” són ecosistemesexclusius de la Mediterràniai allotgen una gran diversi-



alojan una gran diversidad bio-lógica. Estas densas formacio-nes vegetales, verdaderos bos-ques marinos, crecen en losfondos arenosos hasta cincuen-ta metros. El límite de profun-didad está condicionado por lapresencia de la luz. Las aguastransparentes de Ibiza permi-ten esta profundidad.

Se trata de una de lascomunidades marinas másimportantes, a causa de sufunción protectora y ecológi-ca. Los escollos naturales queforma protegen la costa delas corrientes y contribuyen ala fijación y estabilización delas dunas y las playas dearena.

Su papel como refugio demiles de organismos que sir-ven de alimento a muchasotras especies (peces, molus-cos, crustáceos y estrellas demar, principalmente), comolugar de reproducción deestas especies y como pro-ductor de una elevada canti-dad de oxígeno que se liberaen el agua, es incuestionable.Su conservación, por tanto,debería ser una prioridad enla gestión de nuestro litoral.

La Posidonia oceanica esmuy sensible a impactoscomo la contaminación de lasaguas costeras, la turbiedad

LA BIODIVERSIDADDE SA PUNTA DES MOLÍ

En sa Punta des Molí y enla bahía de Portmany conflu-yen dos mundos opuestos, eldel mar y el de la tierra. Dosambientes que, aunquemuestran realidades diferen-tes, hacen que conviva eneste espacio una fascinantevariedad de formas vivas.

Las zonas litorales medite-rráneas son ambientes deuna rica biodiversidad.Plantas, animales, líquenes...habitan un espacio totalmen-te condicionado por lainfluencia del mar, por elsubstrato y, también, por lapresión humana.

Las frágiles praderas deposidonia del fondo de labahía, las algas y los inverte-brados que viven sobre lasrocas batidas por las olas, lasplantas adaptadas a las durascondiciones salinas y las avesmarinas, sobrevolando enbusca de peces, son testimo-nios vivos de la historia de saPunta.

Las praderas de posidoniao “alguers”

Casi todas las playas deIbiza, en primavera y enotoño, se ven cubiertas pormontones de hojas y restosde lo que popularmente seconoce como alga. Son losrestos de Posidonia oceanica–una planta superior, conhojas, tallo y raíces, y queproduce flores y frutos– quelos temporales sacan a laarena.

Las praderas de posidonia o“alguers” son ecosistemasexclusivos del Mediterráneo y

Posidonia oceanica a la platja des Pouet

El primer tram que conside-ram és el que s’estén des demig metre de profunditat finsa la superfície del mar. És unazona permanentment sub-mergida, sotmesa al suauvaivé de la mar, i està domina-da per les algues, com l’embut(Padina pavonia) que té formade ventall i la Cystoseira.També s’hi poden trobar cor-nets (Cerithium vulgare),pagellides (Patella lusitanica),algún vogamarí (Paracentro-tus lividus) i crancs, entre mol-tes d’altres espècies.

Un poc més amunt ve lazona a la qual sols arriben lesonades i els esquitxos, quanla mar està agitada. A causadels constants canvis ambien-tals a que es veu sotmesa, jasigui de temperatura, d’hu-mitat o de salinitat, són pocsels éssers vius que s’hi hanadaptat. El liquen Verrucariaamphibia destaca perdamunt dels altres. És unorganisme format per unfong i una alga que creix len-tament sobre les roquescalcàries en forma de taquesnegres. Sovint està acom-panyat del cargolí negre(Littorina neritoides).

l’aigua, les obres marítimes il’ancoratge d’embarcacions.La seva degradació repercu-teix en la pesca i en la quali-tat de les aigües i, en conse-qüència, en la nostra econo-mia. Així, es pot considerar laseva presència com a indica-dor del bon estat de lesaigües marines.

Tradicionalment, la posidò-nia ha tengut un paper des-tacat en el món rural pitiús.Antigament es recollia de lesplatges i es transportava encarros cap als camps. D’entreels seus múltiples usos tradi-cionals destaca la seva utilit-zació com a aïllant en la cons-trucció dels terrats de lescases. També s’emprava coma element suplementari denutrients per al bestiar i lesgallines, com a protector dedeterminats cultius front a lesgelades i les plagues i com ajaç en els corrals, que desprésde ser mesclat amb el fems,constituïa un adob per a laterra.

El pas de mar a terra

A la franja rocosa queresta entre la mar i el passeigmarítim hi són presents dife-rents ambients litorals, cadaun dels quals presenta unscondicionants naturals bencaracterístics.



El primer tramo que pode-mos considerar se extiendedesde medio metro de pro-fundidad hasta la superficiedel mar. Es una zona perma-nentemente sumergida, so-metida al suave vaivén delmar. Está dominada por lasalgas, como el embut (Padinapavonia) que tiene forma deabanico y la Cystoseira.También se pueden encontrarcornets, padas, (Cerithiumvulgare), lapas (Patella lusita-nica), algún erizo de mar(Paracentrotus lividus) y can-grejos, entre muchas otrasespecies.

Un poco más arriba está lazona donde solo llegan lasolas y las salpicaduras, cuan-do el mar está agitado. Acausa de los constantes cam-bios ambientales a los queestá sometida, ya sean dehumedad o de salinidad, sonpocos los seres vivos que sehan adaptado a ella. Sobretodos destaca el liquenVerrucaria amphibia. Es unorganismo formado por unhongo y un alga que crecelentamente sobre las rocascalcáreas en forma de man-chas negras. Con frecuencia

está acompañado por elbígaro o caracolillo negro(Littorina neritoides).

En esta zona se entre-mezclan los cocons, hoyoso cubetas naturales de laroca donde se acumula elagua que proviene de lalluvia o del mar. Este hechopone en evidencia las fuer-tes variaciones de salinidadque pueden producirse.

Si el agua acumulada enlas cubetas es de origenmarino, al evaporarse ori-gina un ambiente hipersa-lino, en el cual se desarrollauna población bien parti-

del agua, las obras marítimasy el anclaje de embarcacio-nes. Su degradación repercu-te en la pesca y en la calidadde las aguas y, en consecuen-cia, en nuestra economía.Así, se puede considerar supresencia como un indicadordel buen estado de las aguasmarinas

Tradicionalmente, la posi-donia ha tenido un papel des-tacado en el mundo rural.Antiguamente se recogía enlas playas y se transportabaen carros hacia el campo.Entre sus múltiples usos des-taca su utilización como ais-lante en la construcción delos tejados de las casas.También se utilizaba comoaporte suplementario denutrientes para el ganado ylas gallinas, como protectorde determinados cultivoscontra las heladas y las plagasy como lecho en los corrales,que después de ser mezcladocon estiércol, constituía unabono para la tierra.

El paso de mar a tierra

En la franja rocosa quequeda entre el mar y el paseomarítimo están presentesdiferentes ambientes litora-les, cada uno con condicio-nantes naturales bien carac-terísticos.

Munts de posidònia

Cubetes naturals a la roca

(Juncus maritimus), la saladi-na (Limonium sp.), el fonollmarí (Crithmum maritimum),i l’Arthrocnemum glaucum.

L’emmagatzemament dela sal en els teixits, com fal’Arthrocnemum i diferentsmaneres d’excreció de sal,com el Limonium que té glàn-dules especialitzades a lesfulles, són sistemes que hanpermès el creixement de plan-tes en situacions tan adverses.

Els tamarells i les savines sónarbres que també suporten béaquestes condicions i que crei-xen al voltant de sa Punta.

La fauna terrestre

Un dels animals terrestresque viuen a sa Punta és la sar-gantana (Podarcis pityusensis),un rèptil endèmic (exclusiud’un territori) de les Pitiüses dela qual existeixen multitudd’interessants subspècies. Alser de sang freda, és fàcilobservar-les damunt pedres iparets prenent el sol.

El dragó (Tarentola maure-tanica) és un altre rèptil pre-sent a sa Punta des Molí.Animal d’hàbits nocturns, solmoure’s per les parets a propde fonts de llum per atraparalgun insecte.

En aquesta zona s’hi entre-mesclen els cocons, cubetesnaturals de la roca on s’acu-mula aigua provinent de lapluja o de la mar. Aquest fetevidencia les fortes varia-cions de salinitat que espoden arribar a produir.

Si l’aigua acumulada en elscocons és d’origen marí, alevaporar-se, s’origina unambient hipersalí, en el quales desenvolupa un pobla-ment ben particular compostper diferents organismes:algues unicel·lulars, crustacisi larves d’insectes que viuende les acumulacions de matè-ria orgànica, com restes d’al-gues i excrements d’ocellsmarins.

Les plantes que conviuenamb la sal i la roca

Les plantes terrestrestambé han desenvolupatadaptacions ben particularsper poder sobreviure a lesdures condicions que imposala proximitat al mar. Aques-tes adaptacions les hi hanpermès sobreviure a la salque duu el vent, al mateixvent i a l’escassesa de sòl.

Aquestes plantes són cone-gudes com a halòfiles, oamants de la sal. A sa Puntades Molí creix el jonc marí



tiene glándulas especiali-zadas en las hojas, son sis-temas que han permitidoel crecimiento de plantasen situaciones tan adversa.

Los tamarindos y lassabinas son árboles que

también soportan bien estascondiciones y que crecencerca de sa Punta.

La fauna terrestre

Uno de los animales terres-tres que viven en sa Punta esla lagartija o sargantana,(Podarcis pityusensis), un rep-til endémico (exclusivo de unterritorio) de las Pitiüses delcual existen multitud de inte-resantes subespecies. Al serde sangre fría es fácil obser-varlo sobre las piedras y pare-des tomando el sol.

La salamanquesa (Taren-tola mauretanica) es otro rep-til presente en sa Punta desMolí. Animal de hábitos noc-turnos, suele moverse por lasparedes cerca de las fuentes deluz para atrapar algún insecto.

cular formada por diferentesorganismos: algas unicelula-res, crustáceos y larvas deinsectos que viven de acumu-laciones de materia orgánicacomo restos de algas y excre-mentos de aves marinas.

Las plantas que convivencon la sal y la roca

Las plantas terrestres tam-bién han desarrollado adap-taciones bien particularespara poder sobrevivir a lasduras condiciones que impo-ne la proximidad del mar.Estas adaptaciones les hanpermitido sobrevivir a la salque trae el viento, al vientomismo y a la escasez de suelo.

Estas plantas son conocidascomo halófilas, o amantes de lasal. En sa Punta des Molí crecejunco de mar (Juncus mariti-mus), el Limonium sp., el hinojomarino (Crithmum maritimum),y el Arthrocnemum glaucum.

El almacenamiento de lasal en los tejidos, como haceel Arthrocnemum y diferen-tes maneras de excreción desal, como el Limonium que

Arthrocnemum glaucum

Juncus maritimus i Crithmum maritimum

Limonium sp.

Podarcis pityusensis

representació als voltants desa Punta des Molí. Es podenobservar amb relativa facili-tat unes sis espècies dife-rents, algunes de les qualssón migrants i d’altressedentàries, és a dir, passentot l’any entre nosaltres.

La gavina camagroga(Larus cachinnans) és, sensedubte, l’espècie més comuna.Els adults tenen les partssuperiors grises, les inferiorsde color blanc i el bec és grocamb una taca taronja, men-tre que les gavines joves sónd’un discret color marró.

Observant detingudament,es pot apreciar el vol gràcild’una gavina més menuda iescassa que la camagroga, ésla gavina de bec roig (Larusaudouinii). Es pot reconèixerpel bec vermell amb una tacagroga i negre i les seves potesverdes.

Sols a l’hivern apareix elcatràs (Larus ridibundus),una petita gavina que té elbec i les potes vermelles i quedurant la primavera, té elcap de color fosc. Una altrahivernant és la llambritja debec llarg (Sterna sandvicen-sis), d’aspecte similar a lesgavines però amb una figuramés estilitzada, ales llargues iacabades en punta i cua for-

Però, també existeix un petitmón d’altres sers que habitenaquest racó de la badia dePortmany, sobretot a la prima-vera, com són les papallonesblanquetes -del gènere Pieris-les abelles i les vespes.

Els ocells

Els ocells constitueixen elgrup animal més ben repre-sentat i més fàcil de divisar asa Punta des Molí. S’hi podenobservar petits ocells comunsa qualsevol ambient, espè-cies de zones humides i ocellspròpiament marins.

Entre els ocells més habi-tuals hi ha la falzia (Apusapus), un visitant de prima-vera, que recorda a una granorenella de color molt foscamb ales llargues i la cua for-cada. Aquesta espècie passal’estiu a Eivissa per criar aforats d’edificis, penya-segats i illots. Únicamentdeixa de volar quan ha decovar els ous.

El cabot (Delichon urbica),de la mateixa família que lesorenelles, però més petit,amb la cua menys forcada iamb la seva part superior decolor blanc, construeix elsseus nius de fang als edificis.Aquestes dos espècies s’ali-menten, exclusivament d’in-sectes convertint-se en bonsaliats de l’home.

Però segurament l’ocellmés abundant i conegutsigui el teulat (Passer domes-ticus), ja que és amic de viurea prop de l’home. Altresocells de mida petita certa-ment abundants són el ver-derol (Carduelis chloris), elgarrafó (Serinus serinus), il’esquiu enganyapastor cap-negre (Sylvia melanocephala).

Com ja s’ha dit, els ocellsmarins tenen una bona



Como ya se ha dicho, lasaves marinas están bienrepresentadas en las cercaní-as de sa Punta des Molí.Pueden observarse con relati-va facilidad unas seis especiesdiferentes, algunas de lascuales son emigrantes y otrassedentarias, es decir, pasantodo el año entre nosotros.

La gaviota patiamarilla(Larus cachinnans) es sinduda la especie más común.Los adultos tienen las partessuperiores grises, las inferio-res de color blanco y el picoes amarillo con una manchanaranja, mientras que lasgaviotas jóvenes son de undiscreto color marrón.

Observando detenidamen-te, puede apreciarse el grácilvuelo de una gaviota máspequeña y escasa que lapatiamarilla, la gaviota deAudouin (Larus audouinii).Puede reconocerse por elpico colorado con una man-cha amarilla y negra y suspatas verdes.

Sólo en invierno aparece lagaviota reidora (Larus ridi-bundus), una pequeña gavio-ta que tiene el pico y las patascoloradas y que, durante laprimavera, tiene la cabeza decolor oscuro. Otro visitante esel charrán patinegro (Sternasandvicensis), de aspecto

También existe un pequeñomundo de otros seres quehabitan este rincón de la bahíade Portmany, sobretodo enprimavera, como son las mari-posas blanquetes -del géneroPieris- las abejas y las avispas.

Las aves

Las aves constituyen elgrupo animal mejor repre-sentado y más fácil de divisaren sa Punta des Molí, dondese pueden observar peque-ñas aves comunes a cualquierambiente, especies de zonashúmedas y aves propiamentemarinas.

Entre las aves más habitua-les está el vencejo común(Apus apus), un visitante deprimavera, que recuerda auna gran golondrina de colormuy oscuro con las alas lar-gas y la cola horquillada. Estaespecie pasa el verano enIbiza para criar en agujerosde edificios, acantilados eislotes. Sólo deja de volarcuando tiene que empollarlos huevos.

El avión común (Delichonurbica), de la misma familiaque las golondrinas, peromás pequeño, con la colamenos horquillada y la partesuperior de color blanco,construye sus nidos de barroen los edificios. Estas dosespecies se alimentan exclusi-vamente de insectos, convir-tiéndose en buenos amigosdel hombre.

Pero seguramente el pájaromás abundante y conocido esel gorrión (Passer domesticus),ya que es amigo de vivir cercadel hombre. Otras aves depequeño tamaño ciertamenteabundantes son el verderóncomún (Carduelis chloris), elverdecillo (Serinus serinus), yla esquiva curruca cabecinegra(Sylvia melanocephala).

Larus cachinnans

Sterna sandvicensis

(Ardea cinerea), ocell gros ide plomatge gris, l’agróblanc (Egretta garzetta), deplomatge totalment blanc ipeus grocs, i la polleta d’ai-gua (Actitis hypoleucos), unpetit limícola marró i blancque recorre nerviosamentles roques buscant petitsanimalons amb el seu llargbec.

En ocasions, la badia dePortmany serveix com arefugi per a algunes espèciesque es presenten de formaesporàdica, com l’ànnera pei-xatera (Mergus serrator), unànec que s’alimenta exclusi-vament de peixos que captu-ra gràcies al seu bec serrat iprim o la gallineta de mar(Alca torda), un ocell marípelàgic, que amb el seu plo-matge blanc i negre, un cosrabassut i un bec robust decolor negre, recorda a unpingüí. L’època més habitualper a observar aquestes dosespècies cabussadores és l’hi-vern, si bé la seva presènciaés escassa i irregular.

cada, de fet també és cone-guda com orenella de mar.Aquesta forma del cos li per-met llençar-se a l’aigua enpicat per capturar peixets.

Altres espècies molt co-muns són els corbmarins, delsquals trobem dos espècies elcorbmarí (Phalacrocorax aristotelis) i el corbmarí gros(Phalacrocorax carbo). Sónocells de plomatge negreamb el coll llarg. Són unsbons pescadors i arriben acabussar-se més d’un minut imig, baix l’aigua. El corbmarígros es distingeix del corb-marí pel seu tamany superiori per tenir una taca blanca ala gola. A més, mentre elcorbmarí gros només es pre-senta a l’hivern, l’altre viu totl’any a la nostra illa. Durantles hores de forta calor ésfàcil sorprendre aquestsocells posats a alguna roca oa una embarcació, amb lesales obertes eixugant-se lesplomes.

Hi ha alguns ocells quesense tenir una vinculaciódirecta amb el medi marí, jaque són més pròpies dezones humides com sesSalines, es poden trobar a saPunta, mentre s’alimenten odescansen durant els seusdesplaçaments migratoris.En aquest grup tenim l’agró



Salines, pueden encontrarseen sa Punta mientras se ali-mentan o descansan durantesus desplazamientos migra-torios. En este grupo seencuentra la garza real,(Ardea cinerea), ave grandede plumaje gris; la garcetacomún (Egretta garzetta), deplumaje totalmente blanco ypies amarillos; y el andarríoschico (Actitis hypoleucos), unpequeño limícola marrón yblanco que recorre nerviosa-mente las rocas en busca depequeños animalitos con sulargo pico.

En ocasiones, la bahía dePortmany sirve de refugiopara algunas especies que sepresentan de forma esporá-dica, como la serreta media-na (Mergus serrator), un patoque se alimenta exclusiva-mente de peces que capturagracias a su pico serrado yfino o el alca común (Alcatorda), un pájaro marinopelágico, que con su plumajeblanco y negro, un cuerporechoncho y un pico robusto,

similar a las gaviotas pero conuna figura más estilizada,alas largas y terminadas enpunta y cola horquillada; dehecho también es conocida

como golondrina de mar. Estaforma del cuerpo le permitelanzarse al agua en picadopara capturar pececillos.

Otras especies muy comu-nes son los cormoranes, de loscuales encontramos dos espe-cies, el cormorán moñudo(Phalacrocorax aristotelis) y elcormorán grande (Phalacro-corax carbo). Son aves de plu-maje negro, con el cuellolargo. Son buenas pescadorasy llegan a zambullirse más deun minuto y medio. El cormo-rán se distingue por su tama-ño superior y porque tieneuna mancha blanca en el cue-llo. Además, el cormorángrande sólo se presenta eninvierno y el cormorán moñu-do vive todo el año en nuestraisla. Durante las horas de fuer-te calor es fácil sorprender aestas aves posadas en algunaroca o en una embarcación,con las alas abiertas secándoselas plumas.

Existen algunas aves quesin tener una vinculacióndirecta con el medio marino,ya que son más propias dezonas húmedas como ses Larus ridibundus

Phalacrocorax aristotelis

de vuit delfins mulars(Tursiops truncatus), que esva fer dia dos de febrer de1997. Probablement pertan-yen a un grup més nombrós,d’entre quinze i vint exem-plars, que viu a una àreaprop dels illots esmentats.

Quant a l’avifauna marina,aquest rosari insular té unaimportància extraordinària,ja que hi nidifiquen sis espè-cies diferents, apart d’algu-nes parelles de falcons ipetits ocells. Però, sobretot,els illots de Ponent són moltimportants per la presènciade dos ocells marins, la gavi-na de bec roig (Larus audoui-nii) i el virot (Puffinus maure-tanicus), dues autèntiquesjoies de la Mediterrània.

La gavina de bec roig,endèmica de la Mediterrà-nia, té a sa Conillera la colò-nia de cria més important deles Illes Balears.

Totes aquestes espèciesestan perfectament adapta-des al medi marí. Per exem-ple, l’excés de sal dins el seucos és expulsat a l’exteriormitjançant uns foradets quetenen a la base del bec ano-menades narines. Tambétenen uns peus preparats pera la natació, amb els ditsunits per una membrana. Lesespècies més cabussadorestenen uns muscles pectoralsmolt forts per suportar lagran pressió de l’aigua.

Alguns d’aquests ocellsmarins són sedentaris, viuentot l’any aquí, d’altres ensvisiten a l’hivern o únicamentdescansen a les nostres illesuns dies, fins arribar als quar-ters de cria o d’hivernada.Les illes mediterrànies ju-guen un paper molt impor-tant en els desplaçamentsmigratoris de milions d’ocellsentre Europa i Àfrica, ja queactuen com a punt de des-cans i aliment per al viatgeentre els dos continents.

Els illots de ponent, unparadís per la fauna marina

Un fet que determina, enpart, la presència de diversesespècies d’animals marins ala badia de Portmany és laproximitat del illots dePonent, un petit arxipèlagformat per diferents illes iillots com sa Conillera,s’Espartar, illa des Bosc i lesBledes.

A la badia de Portmanys’hi han vist ocasionalmentexemplars joves de tortuguesmarines (Caretta caretta)que, en el transcurs dels seusviatges migratoris per laMediterrània, es paren a des-cansar.

Però ben segur que l’es-pectacle més impressionantva ser l’observació d’un grup



el transcurso de sus viajesmigratorios por el Medite-rráneo, paran para descansar.

Pero seguro que el avista-miento más impresionantefue el de un grupo de ochodelfines mulares (Tursiopstruncatus), que se hizo el díados de febrero de 1997.Probablemente pertenecen aun grupo más numeroso, deentre quince y veinte ejem-plares que vive en un áreacercana a estos islotes.

En cuanto a la avifaunamarina este rosario insulartiene una importancia extra-ordinaria porque nidificanallí seis especies diferentes, aparte de algunas parejas dehalcones y pequeñas aves.

Pero, sobre todo, los islotes dePonent son muy importantespor la presencia de dos avesmarinas, la gaviota de Audouin(Larus audouinii) y la pardela

balear (Puffinus mau-retanicus), dos autén-ticas joyas del Medite-rráneo.

La gavina deAudouin, endémicadel Mediterráneo,tiene en sa Conillerala colonia de críamás importante delas Baleares.

recuerda a un pingüino. Laépoca más habitual paraobservar estas dos especies esel invierno, si bien su presen-cia es escasa e irregular.

Todas estas especies estánperfectamente adaptadas almedio marino. Por ejemplo,el exceso de sal en su cuerpoes expulsado mediante unosagujeritos que tienen en labase del pico llamados nari-nas. También tienen unospies preparados para la nata-ción, con los dedos unidospor una membrana. Las espe-cies que más se zambullentienen unos músculos pecto-rales muy fuertes para resistirla presión del agua.

Algunas de estas avesmarinas son sedentarias,viven todo el año aquí, otrasnos visitan en invierno o des-cansan únicamente unos díasen nuestras islas, antes de lle-gar a sus cuarteles de cría oinvernada. Las islas medite-rráneas tienen un papel muyimportante en los desplaza-mientos migratorios demillones de aves entreEuropa y África, ya que actú-an como punto de descanso yalimento para el viaje entrelos dos continentes.

Los islotes de Ponent, unparaíso para la faunamarina

Un hecho que determina,en parte, la presencia dediversas especies de animalesmarinos en la bahía dePortmany es la proximidadde los islotes de Ponent, unpequeño archipiélago forma-do por islas y islotes como saConillera, s’Espartar, illa desBosc y les Bledes.

En la bahía de Portmany sehan visto ocasionalmenteejemplares de tortugas mari-nas (Caretta caretta) que, en

Sa Conillera

Larus audouinii

57Guia • Guía

Sa Punta des Molí

El virot, el tresor de la nos-tra fauna, és l’únic ocell endè-mic de les nostres illes. Única-ment nidifica a l’arxipèlagbalear, i als illots de Ponentexisteix una bona poblaciód’aquest escàs mariner alat.

El virot, de plomatge marrófosc i ventre blanquinós, téun bec fort i ganxut adaptata la captura de peixos icefalòpeds. És un ocell pelà-gic, sempre viu mar endins,per la qual cosa la seva obser-vació no és fàcil. Altres espè-cies que crien a sa Conillerasón el corbmarí, la baldritja(Calonectris diomedea) unaespècie molt semblant alvirot, la gavina camagroga iel paio (Hydrobates pelagi-cus), l’ocell marí més petit deEuropa, i que té a s’Espartaruna de les colònies de criamés grosses de la Medite-rrània occidental.

A més, a cada un dels dife-rents illots existeix unasubspècie pròpia de sargan-tana pitiüsa, amb races tantespectaculars com la que viua ses Bledes que tenen unaspecte totalment negre oles de l’illot de s’Espartar quetenen la pell de color blau iverd esmaragda.

Els illots es poden conside-rar laboratoris naturals. Elseu aïllament afavoreix lapresència d’endemismes tantvegetals com animals. Sónecosistemes molt fràgils ivaluosos i, per tant, mereixenun elevat grau de protecció.

Guia • Guía Sa Punta des Molí56

La pardela balear, el tesorode nuestra fauna, es la únicaave endémica de nuestrasislas. Sólo nidifica en el archi-piélago balear y, en los islo-tes de Ponent existe unabuena población de esteescaso marinero alado.

La pardela balear, de plu-maje marrón oscuro y vien-tre blanquecino, tiene unpico fuerte y ganchudoadaptado a la captura depeces y cefalópodos. Es unave pelágica, vive siempremar adentro, por lo cual noes fácil observarla. Otrasespecies que crían en saConillera son el cormorán,la pardela cenicienta(Calonectris diomedea) unaespecie muy parecida a lapardela balear, la gaviotapatiamarilla y el paíñoeuropeo (Hydrobates pela-gicus), el ave marina más

pequeña deEuropa, quetiene en s’Es-partar una delas colonias decría más gran-des del Medite-rráneo occiden-tal.

Además, encada uno de

los diferentes islotes existeuna subespecie propia delagartija pitiüsa, con razastan espectaculares como laque vive en ses Bledes quetienen un aspecto total-mente negro, o las des’Espartar que tienen la pielde color azul y verde esme-ralda.

Los islotes pueden consi-derarse laboratorios natura-les. Su aislamiento favorecela presencia de endemismos,tanto vegetales como ani-males. Son ecosistemas muyfrágiles y, por tanto, mere-cen un elevado grado deprotección.

Puffinus mauretanicus

BIBLIOGRAFIA / BIBLIOGRAFÍA

Bennsassar i Torrandell, Pere. 1995. Illots del sud i l’oest d’Eivissa.Conselleria d’Agricultura i Pesca. Govern Balear. Palma

Caro Baroja, Julio. 1983. Tecnologia popular española. EditoraNacional. Madrid.

Ferrer Abárzuza, Antoni. 1994. “El blat a l’Eivissa de la baixa edat mit-jana”. Eivissa, núm. 25. p. 28-32. Institut d’Estudis Eivissencs. Eivissa.

Ferrer Ferrer, Joan. 1994. “Anem per oli”. El Pitiús. 1995. Almanac pera Eivissa i Formentera. p.114-119. Institut d’Estudis Eivissencs. Eivissa.

Lluís Salvador d’Àustria, Arxiduc. 2000. Les Balears descrites per laparaula i la imatge. Les antigues Pitiüses. Primer volum. Promomallorcaedicions SL. Palma.

Marí Cardona, Joan. 1972. “Los molinos de Ibiza y Formentera en lossiglos XIII y XIV”. Eivissa, núm. 1. p. 8-11. Institut d’Estudis Eivissencs. Eivissa.

Marí Cardona, Joan. 1973. “Los molinos de viento en Ibiza yFormentera”. Eivissa, núm. 2. p.18-20. Institut d’Estudis Eivissencs. Eivissa.

Marí Cardona, Joan. 1973. “Los molinos de viento de Ibiza y Formentera,hoy”. Eivissa, núm. 3. p. 32-37. Institut d’Estudis Eivissencs. Eivissa.

Marí Cardona, Joan. 1976. Illes Pitiüses.I. La conquista catalana de1235. Institut d’Estudis Eivissencs. Eivissa.

Marí Cardona, Joan. 1990. Illes Pitiüses/VI. Portmany. Institut d’EstudisEivissencs. Eivissa.

Marí Cardona, Joan. 1993. El llarg camí del pa a Formentera. Institutd’Estudis Baleàrics. Palma.

Miguélez Ramos, C. 1987. Elaboración tradicional del aceite en Ibiza.Estudio preliminar. Estudis Baleàrics. Any V / Núm. 24. Institut d’EstudisBaleàrics. Palma.

Planells, Mariano. 1992. “A cien años de su nacimiento y a sesenta desu venida a la isla. Walter Benjamin en Ibiza”. Anuario Ibiza·Formentera.Mariano Productions.

Ramis Puig-gros, Andreu. 1987. Molí d’en Gaspar (Llucmajor). Guia devisita. “SA NOSTRA”, Caixa de Balears. Palma.

Ribes i Marí, Enric. 1995. La toponímia de la costa de Sant Antoni dePortmany. Institut d’Estudis Baleàrics. Palma.

San Félix, Manu. 2000. La posidònia, el bosc submergit. Col. Quadernde natura de les Balears. Edicions Documenta Balear. Palma.

Torres Torres, Marià. 1991. “Aportació a la toponímia de les Pitiüses.Sant Antoni de Portmany”. Eivissa, núm. 19-20. p.43-47. Institut d’EstudisEivissencs. Eivissa.

Torres Torres, Marià. 2001. “L’aprofitament de l’alga marina (Posidoniaoceanica) en la vida tradicional de les Pitiüses”. El Pitiús. 2001. Almanacper a Eivissa i Formentera. p.14-16. Institut d’Estudis Eivissencs. Eivissa.

Valero, Vicente. 2001. Experiencia y pobreza. Walter Benjamin, 1932-1933. Ediciones Península. Barcelona.

Vallés Costa, Rosa. 1991. El món agrari tradicional. Un intent de com-prensió de l’Eivissa rural. Editorial Mediterrània. Eivissa.

Vila Valentí, Joan (coord). 1984. Geografia de les illes Pitiüses. Les acti-vitats agràries. Institut d’Estudis Eivissencs. Eivissa.

Guia • Guía Sa Punta des Molí58

EL MOLÍ

Això era, amb l’ajut del vent, un molí. La molaja no mol ni moldrà i les veles caigueren.Resta la torre, com un vaixell mort resta a la platja.La vella nau de veles sorollosess’allunyà pel temps, la perdérem de vista.Això era un molí.

Semblaven fetes les sis aspesper mesurar una vida inacabableamb el seu gir segur,mòlta darrera mòlta,any darrera any, sempre els molins esguardant-seper damunt camps i senderes.

Navegava l’espai arrissant-se en el teu vol.Presidien les teves alesi les ales als altres puigs ben obertes,pels clars camins del vent, un temps quiet i antic,de lents carros, lentes sínies, lents costums.I rodàveu encara en la meva jovenesa,i rodàveu fa més de cent anys,pols bategant d’una època llarga,quan l’aire no sabem si era més jove o més vell,i la farina untava de saviesa un robust queixal de pedrai les celles del moliner.

Tot l’any era aquesta expectació del pa,entorn d’una altura agitada:llavor de la mà al solc,brulla talment unes agulles verdes,messes més tard cruixint al juny,batuda càlida i polsosa,gra ros camí del molí,nutrícia pols que ja en regressa.i esguardava el molí ara a ponent ara a llevant,i voltava, voltava...

El vent ens diu que aquell temps ja ha passat.Però el vostre cost eixalat ens testimoniaque no és gaire lluny aquell món perfecte,al qual daven una música patriarcalles vostres ales alegres.Perfecte temps rodóque semblava fora del temps,i que un dia cruixí i s’esberlà,i ens trobàrem que anàvem no sabíem a on,mes no ignorant que el temps continuava.

Tot saludant aquests temps nous,entonem al molí una somniosa elegia,entremig del vent net, bell i desenfeinat.

Marià Villangómez i Llobet

guia sa punta des mol. - santantoni.net · sant antoni es el más impor-tante y el centro...

Documents