Francesc Murgadas

FllOGENIA GASTRONÓMICA: UN NOU ENFOC DISCIPlINARI

La Gastronomia o estudi deis habits alimentaris deles col-lectivitats humanes ha estat de sempre unaciencia més o menys empírica, on no s'ha aplicat elsprincipis científics que lentament han anat envaintels camps disciplinaris de tot alió que hem convin-gut en anomenar Humanística.

La consciencia subjacent en I'home del segle XXI'ha portat a considerar-se diferent de la resta d'és-sers vius i, per tant, a creure que les Ileis universalsde la fisiologia cósmica no li eren aplicables.

Afortunadament, els corrents del materialisme his-tóric s'han anat obrint pas en un món arrelat en elsprincipis tomístics d'una espiritualitat ininteligible, iavui ja és possible constatar fefaentment la influen-cia de I'economia en els cicles histórics o quantifi-car un determinat estilliterari. S'ha produrt, en defi-nitiva, una interpenetració de les diferents discipli-nes del coneixement que ajuda a comprendre'n unaamb les tecniques d'una altra i a relacionar-les enun marc comú d'evolució contínua.

No crec que sigui necessari reivindicar el caire deciencia per a una disciplina com I'antropologia, quehom reconeix que és la ciencia que estudia I'home.També seria un contrasentit defensar-ne aquest caireen un vessant tant íntimament lIigat a ella com la gas-tronomia. O és que I'home no menja?

El que passa és que aquesta ciencia s'ha vist so-vint desenfocada per determinat tipus de prejudicique o bé l'ha assimilada com auna forma més o menys refinada de la cultura i, pertant, I'ha vinculada més al camp artístic o sensorial,o bé I'ha menyspreada en la mesura que determina-des activitats humanes s'han associat més a la con-dició animal de I'home i a les seves funcions pura-ment vegetatives. El cert és que, per una o altra raó,aquest camp de I'activitat humana ha estat deixat debanda i considerat reiteradament com intrascendento fútil i, per tant, «indigne" d'ésser treballat o estudiat.

És el momentde rebatre aquest prejudici. Menjarés la primera activitat de I'home sense la qualles al-tres no serien possibles. I al voltant d'aquesta neces-sitat es generen una serie de comportaments, ritus,preceptes i tecniques que formen part del bagatgecultural huma.

Més encara. Moltes de les accions individuals ocol-lectives de I'home, no tenen explicació sensetenir-ne en compte els habits gastronómics. De sem-pre,: el canibalisrné-ha estat citat, estudiat i valoratcom un hábit indesujable. Mai, pero, s'ha intentat ex-plicar sí'no és en funció d'unsritus rnáqics o místicsde dubtosa credibilitat c; que, com a rnfnirn, no po-den considerar-se causes inicials del fenomen.

Ouan hom estudia les plantes carnívores es dónacompte que aquestes resolen el problema de la man-, .

ea de determinats nodriments a base de fer-se car-nívores. Per que I'home no ha d'haver actuat igual?

Que després aixó hagi derivat cap a tradicions méso menys religioses a les que hom dóna explicacions,probablement correctes, de tipus rnáqic, no seré pasjo qui ho negui, pero cal entendre que la primera cau-sa és la solució del problema de la subsistencia, en-foc des del qual cal també entendre els hábits denecrotáqia.

És, dones, un fenomen perfectament explicabledes de la socioecologia.

I si aixó és així, per que no aplicar a I'estudid'aquesta disciplina els altres principis científics? Endefinitiva, el comportament alimentari d'un col-lec-tiu no té perque estar regit per lIeis diferents a lesde la seva reproducció o jerarquització.

I si admetem que les lIeis unitáries que regeixenI'evolució del cosmos a tots els nivells són les rna-teixes, haurem de convenir en que I'evolució d'unplat o uns hábits alimentaris ha de seguir les pau-tes, per exemple, de I'evolució d'un organisme, i quenomés en aquelles situacions en les que no hi hagiun factor limitant determinat, es produirá una evolu-ció «contra natura-.

Caldrá, dones, diferenciar la gastronomia de su-pervivencia de la gastronomia de plaer. En la prime-ra, la tendencia sera optimitzar els recursos, mentrela segona perrnetrá, en tant que hi ha un excedentde recursos, una certa dilapidació deis mateixos.

La meva proposta metodológica va adrecada a laprimera de les situacions i, per tant, no és aplicableal que hem anomenat «haute cuisine», que pot per-metre's elluxe de llencar determinades parts de I'ali-ment per incomestibles i innobles. .

Per aquesta, calera cercar explicacions máqiques,com les que justifiquen la supervivencia deis hábitscaníbals en les societats opulentes 1

.

El plat en tant que ésser viu

Ja ha quedat dit en I'apartat anterior que I'alimen-tació -per a la que faig la proposta metodológica-obeeix al compliment d'unes riecessitats. Aquesteses poden enumerar des d'un enfoc biologista. oe-viament, hi ha la reposiciód'uns determinats mate-rials (glúcids, líprds i arnlnoácids) majoritaris, pero caltenir en compte també els elements minórttaris (vi-tamines i oligoelements, principalrnent) i els elementssápids que el fan atractiuo que en faciliten la dJges-tió rnitjancant I'estimulaciódels mecanis s.retle-

xos corresponents. Algú podría pensar q e'l.els 91.]IIe-•...~: r '"~;.4-~ '!!

••• '11,ne'"''.•.. ' ..

ments «atractius- són ja una manifestació de la cul-tura, pero cal tenir en compte que molts d'ells apa-reixen ja en forma natural i que, per tant, no podenconsiderar-se com a superflus. Vegem, sinó, I'apeti-tositat deis micos cap a la fruita madura en perjudicide la verda. És, per tant, de tot punt necessári la in-corporació d'aquests elements a la dieta.

Aturem-nos ara un moment en el que podem ano-menar «tacilitació- de la digestió. És cert que la in-corporació d'espécies -en el sentit més ampli del mot-ajuda a fer mengívols els aliments i, a voltes, pot finsi tot facilitar-ne la digestió per activació deis sucs gas-

o trics o intestinals. Pero hi ha un altre procés que famés planera aquesta faceta: la cocció. Sigui per I'al-teració que anomenem maceració o per I'acció delfoc en les seves diverses modalitats, ajuda a destruirI'estructura deis aliments i afavoreix així la seva pos-terior absorció. És important, dones, I'arquitecturadeis aliments tant abans com després de ser cuinatsa I'hora de pensar en la seva utilització.

Podem concloure, dones, que un plat no és nomésun conjunt d'elements que I'integren (ingredients),sinó que cal afegir-hi els components sápids i la se-va estructura, de la mateixa manera que una cel-lu-la no és només el conjunt de principis immediats quehi trobem, i, quan I'estudiem, tenim en compte elsmicroelements (enzims p.ex.) i la seva estructura.

I de la mateixa manera que en el devenir del mónaquestes substancies aíllades s'han anat agrupant,incorporant components minoritaris i propietats es-tructurals, podem extrapolar aquest principi al campde la gastronomia tot acceptant que, si bé en un mo-ment determinat anaven separats i crus, I'evolucióels ha anat portant a integrar-se en una unitat estruc-tural superior que anomenem plat de cuina. Gent delprestigi de Faustino Cardan han considerat aquestprocés com a simultani i fins i tot condicionant deI'hominització.

Podem considerar, dones, un plat com un nivell or-ganitzatiu similar al d'un organisme o cél-lula en elque s'integren components estructurals (ingredientsmajoritaris), components funcionals (especies) i es-tructura (preparació i cocció).

Proposta de treball

A partir d'aquí, podem pensar que si els éssersvius han sofert una evolució, també I'han d'haver so-fert els plats que I'homeha anat preparant per a laseva supervivencia. La meya proposta és la incor-poració de les tecniques de treball de la filoqénia ila qenética de poblacions al camp de la gastronomia.

Si realment els principis generals d'organitzaciói evolució de les estructures regeixen les activitatsde I'home, no ha d'ésser massa difícil la determina-ció de línies evolutives de plats, la determinació d'afi-nitats entre cuines o fins i tot el descobriment de con-verqencies adaptatives entre diverses cuines, viestotes elles que poden, en un primer pas, permetreuna quantificació deis processos qastronórnics i, en

o,

segon lIoc, contribuir al doneixement de I'antropolo-gia humana en un vessant tant irnportaut com potésser I'alimentació. •

Certament, el répte és grarr j les dificultats moltesa causa de la confusió que han generat els mitjansde transport, que han posat a l'abastde tothom pro-ductes d'arreu del món. Per aixó propaso, en una pri-mera fase, I'aplicació d'aquestes tecniques a la cui-na popular, aquella que es continua fent amb els pro-ductes propis de la terra. I no esta de rnés constatarla similitud d'aquesta complicació amb la que ha ge-nerat, en el camp de la qenetica, la cria d'animalso I'agricultura.

De fet, els motors de I'evolució orqanica han estatbásicarnent cinc:- Mutabilitat.- Producció de canvis en el codi qenéticque s'han tradutt en variacions en els organismes.Ha estat generada per causes molt diverses.- Fluctuació poblacional.- Variació en la quantitat d'in-dividus d'una població que I'han feta més vulnera-ble als canvis evolutius.- Colonització.- Arribada de variants més adaptades,o sigui, amb més exit evolutiu.- Aillament.- Que ha permés I'evolució sense influen-cia d'altres variants. També aquí cal dir que els me-canismes han estat molt diversos.-Selecció.- Amb I'eliminació d'aquelles variants noadaptades a les condicions existents.

I aquests cinc motors també són perfectamentidentificables en la historia de la gastronomia, ja si-gui conjuntament o individualment. Vegem-ho.- Mutabilitat.- Óbviarnent, qualsevol preparat o platpot ésser objecte de variació tant pel que fa als seuscomponents majoritaris, als seus elements sápids oa les seves formes de preparació. Fins i tot el queés la preparació del plat esta sotmes a una serie demodificacions espontánies en funció de molts factorsaleatoris que hi intervenen. Temps de cocció, estatde les rnateries primes, moment d'incorporació deiscomponents, etc ... Els cuiners saben perfectamentque un plat és, si filem prim, quelcom d'irrepetiblei únic com ha pot ser qualsevol de nosaltres, assimi-lable a una especie o genere pero diferenciat deisaltres per alguna característica particular.-Fluctuació poblacional.- L'abundor de determinatsproductes, fenomen estrictament aleatori, o fins i totles modes, poden determinar la proliferació de pre-parats en que s'utilitzi un producte o técnica mentreque la pobresa en diversitat de components pot ge-nerar una cuina que hem donat a anomenar «pobre»en tant que les seves preparacions giren al voltantd'uns pocs components i tecniques.-Colonització.- És potser I'apartat més ciar de comles cuines han evolucionat al lIarg del temps. No hiha cap dubte que I'arribada de la patata o de deter-minades especies han ajudat decissivament a la mo-dificació de determinades cuines per incorporaciód'aquests elements o tecniques al patrimoni gastro-nómic d'un collectiu,-Aillament.- També aquest motor de I'evolució gas-tronórnica és totalment indiscutible. Són moltes lesregions d'arreu del món que, a causa del seu ailla-ment geogratic, religiós, etc ... han generat una cui-

na autóctona que s'ha conservat durant una seried'anys i que ha anat evolucionant pel seu comptesense rebre influencies d'altres processos que s'es-taven produint en col-lectivitats més o menys prope-res a ella.-Selecció.- Evidentment, en qualsevol procés evolu-tiu i, óbviarnent, també en aquest on determinatsplats són eliminats en funció de la seva aparició ales condicions existents, ja sigui en el moment de laseva aparició o al cap d'un temps, en canviar els quepodríem anomenar -tactors arnbientals», i que dei-xen pas a altres plats més «adaptats».

Un cas concret: el Xató del Penedes

El primer que cal precisar és I'abast del termePenedes.

Cal convenir en primer IIoc que el concepte de re-gió és moltes vegades imprecís i revisable sobretotquan I'apliquem a árnbits com el que ens ocupa. Cer-tament, hi ha regions amb una personalitat propia

. i als que la denominació o el concepte escauen per-fectament. Són, per regla general, aquells en que ladelimitació es fa per accidents naturals que formenveritables barreres i que per tant corresponen a re-gions tancades. En aquestes és possible una evolu-ció -des de tots els punts de vista- individualitzadaque genera unes peculiaritats diferencials.

No és aquest el cas del que hem anomenat Pene-des i que compren el mal anomenat Garraf, l'Alt Pe-nedes i el Baix Penedes, regió o comarca aparegu-da com a conseqüencia de la necessitat de repartirel territori a efectes administratius, económics i finsi tot polítics.

D'entrada, no és una regió tancada, aillada de lesaltres de I'entorn per accidents naturals, si més no,en la seva totalitat. La regió és oberta al sud i pelsector de I'interior ho és cap a la continuació de ladepressió anomenada del Vallés-Penedes.

En segon IIoc, no és una regió homoqénia ja queen aquella podem diferenciar la regió marítima i lade terra endins, separades, almenys en la seva partnord, per les estribacions darreres del Massís delGarraf.

Caldria, doncs, pensar que la regió del Penedestindria una continuitat amb el Tarraqones i l'AltCamp, mentre que dins ell, la part anomenada avuiAlt Penedes estaria sotmesa a les inñuencies delBaix Penedes per una banda i de I'Anoia i el BaixLlobregat per I'altra, influencia que el dividiria endues zones que podria separar, a tall d'aproximació,Vilafranca.

Aquesta PFoposta vindria avalada precisament perI'estudi antropológic, ecológic, i fins i tot historie deles comarques esrnentades,

A més, aquest caíre indeñrüt de la regió anome-nada Alt Penedes' vindria determinat pel seu ailla-ment -certarnent relati4¡ del mar. Fixem-nos que to-tes les regions esrnentades tenen comunicació direc-ta al mar i, per tant, són tácilment accessibles des

, .

d'aquest.Caldria, dones, definir una regió que comprendria

el Garraf, el Baix Penedés, el Tarraqones i l'AltCamp, regió que des del punt de vista gastronómic(i potser d'altres) hauríem de considerar unitaria entant que té una serie de preparats semblants al tempsque comparteix també, al meu entendre, tota una cul-tura derivada, entre altres, del vi.

Per respectar, des del punt de vista gastronómic,la denominació ideada per Luis Antonio de Vega enla seva guia gastronómica d'Espanya, podríemanomenar-Ia «diócesi de l'all-i-pebre- i que estariacompresa en el que ell denomina «Arxidiócesi de l'ar-ros» que compren tot el IIevant mediterrani, des deVilanova i la Geltrú fins a Múrcia, regió en la que apa-reixen unes concornitáncies sorprenents de les quenomés citarem en aquest treball la utilització de lesdespulles de la tonyina en regions tan allunyadescom el Garraf i el Mar Menor.

Aquesta diócesi comprendria, tal com abans heapuntat, el Garraf, la part sud de I'anomenat Alt Pe-nedes, el Baix Penedes, el Tarraqonés i l'Alt Campjuntament amb petites parts de les regions del vol-tant, especialment la Conca de Barberá i el BaixCampo

És precisament una diócesi vinícola en la que, desempre, s'ha conreat la vinya, I'ametller i I'olivera,ingredients curiosament tots ells primordials en laconfecció d'un bon XATÓ.

Perqué cal recordar que el plat del Xató té el seuorigen en la cerimónia quasi ritual de xatonar la bó-ta, és a dir, de tastar el vi de la collita tot foradantla bóta amb el corresponent aixetó, cerimónia que,en fer-se als voltants de Carnaval, acaba associant--se a aquest i deixant I'aixetonada com a una mésde les tradicions d'aquest cicle de festes.

Per fer més suportable aquesta cerimónia i evitarque els efectes de I'alcohol es fessin sentir massaen I'estómac buit, se solia acompanyar del que avuianomenaríem «pica-pica», que es feia amb produc-tes de I'horta i els recursos habituals de la cuinad'aquell temps, básicarnent tonyina salada i bacal-la, acuradament remullats. No costa gaire su posarque aquestes menges, fades si es fan soles, anirienprogressivament enriquint-se amb un amaniment queprobablement fou inicialment un simple oli i vinagreperó que amb el temps hi incorpora els aditamentsi preparació que caracteritzen avui el XATÓ.

I cal recordar també que aquest tipus de preparatés el que trobem, amb més o menys sofisticació, ar-reu de tota aquesta diócesi, constituint d'aquesta ma-nera un més deis trets identificadors de la mateixa.

Cal pensar, doncs, que és una menja que s'ha de-senvolupat autóctonament en ella seguint les reglesabans apuntades.

Aquesta menja, a la que he anomenat xató perraons de vinculació geografica, pot rebre al IIarg i arn-pie d'aquesta comarca diversos noms, i la podem tro-bar batejada com a salsa romesco crua, salsa rornes-co freda o salvitjada.

I també val a dir que no sempre acompanya l'arna-nida, ja que alguns la consumeixen amb el peix i finsi tot la recomanen com a complement de la carn tot

1

i que, en aquest darrer cas, sembla més una volun-tat d'ampliar un receptari que la de fer una aporta-ció de rigor.

El que sí és cert, és que es tracta, basicarnent,d'una picada d'alls, pebrot sec i ametlles deguda-ment amorosida en la seva textura per la incorpora-ció de I'oli i el vinagre.

I aquí és on entra en joc la meya propostametodológica.

Si tenim en compte les lIeis elementals de la ge-netica, hem d'acceptar que aquells organismes--recepta més elementals seran els més anticsd'acord amb el principi de la complicació progressi-va. També haurem d'acceptar que si un organisme--recepta presenta determinats elements estructuralso fisiológics que apareixen en la resta en un momentconcret, si són majoritaris, ens indiquen un sincro-nisme en el moment de I'aparició.

Evidentment, quedarien les possibles vies de lasimplificació posterior, fruit d'una inutilitat d'aquestselernents, per contrarestar la primera de les hipóte-sis, i la convergencia adaptativa com a alternativadel segon raonament. Pero no cal oblidar que la sim-plificació implica la complexitat previa i que la con-vergencia adaptativa no es fa de manera autornáti-ea i molt menys idéntica.

En el cas del Xató, aquesta simplificació no sem-bla factible ja que es tractaria d'un pas enrere comveurem més endavant. Tampoc no sembla versem-blant la convergencia adaptativa ja que, com tambéveurem, segueix una técnica absolutament idénticaa la que s'utilitzava en la cuina medieval, ignorantels posteriors avances de la cuina.

La pregunta és, dones, immediata. És realment elXató un plat antic? Jo crec sincerament que sí.

Es tractaria d'una salsa -en el sentit medieval dela paraula- emparentada directament amb les pebra-des que citen tant el lIibre de Sert Sovi, de primersdel segle XIV, com el Llibre del Coch, publicat el 1520a Barcelona i que consistia en fer una picada de pe-bre a la que hom extreia els principis sápids mitjan-cant la doble operació de matxucar-ho amb ametlles(extracció per contacte amb una substancia farino-sa i oliosa) i posteriorment amb vinagre (extracció percontacte amb líquid acid). Aquest principi de treball,válid per al Xató, el trobem també en altres salses-sempre en el mateix sentit medieval- com el rome-rat o el saliendrat, pe citar-ne només dues.

Una observació: els receptaris esmentats i altresde l'epoca són sempre receptaris de cuina noble,reial, i que, per tant, correspondrien al que avui ano-menem «haute cuisine». No ens hauria, dones,d'estranyar que determinats productes que fossind'ús corrent, si més no, entre les classes populars,no hi figuressin. Pensem per un moment en la situa-ci actual deis brotons i espigalls de casa nostra, ver-dures que no figuren en 'cap receptari.

Aquesta reflexió ve a tomb perque avui semblaobrir-se pas la idea de I'origen no exclusivamentarnericá del pebrot, amb la qual cosa s'estaria ender-rocant el principal obstacle que impedia donar a lamenja una carta d'identitat medieval.

. ,."

\

Es tractaria, per tant, d'un plat popular, indigne defigurar en un receptari delternps, com passa perexemple amb un producte tanhabitual com I'all, que,malgrat dues cites que es fan de I'all i I'oli, noméses troba en cinc receptes d'entre unes dues-centes,de les que, curiosament, una utilitza els alls crus percondimentar el congre sec, mentre les altres I'incor-poren, previarnent escalivat, a la picada, procedimentque sembla ideat pels árabs i que .l'utuitzaven fre-qüentment si fem cas deis seus receptaris.

Hi hauria, dones, una sernblanca «qenética- tal en-tre aquesta salsa del Xató i les que sabem que esfeien en aquell moment, que hauríem d'acceptar-nela sirnultanettat en I'aparició, almenys en la nostraregió en la que predominava I'horta, lIoc on es con-rea el pebrot i d'un atuell del qual sembla que deri-va la paraula nyora, que el denomina.

També d'aquesta epoca hauríem de fer originaristots els guisats que incorporen aquesta picada comara els all-i-pebre o els romescos cuits, encara queper la seva major complicació estructural (cocció bá-sicament), els hauríem de considerar posteriors i de-rivats del cuinat cru.

I si convenim en que aquest conjunt de preparatsbasats en la picada d'ametlles, all i pebrot sec, cons-titueix una família, no ens és gens difícil de consta-tar una coincidencia amb l'area d'ocupació musul-mana vinculada a la presencia de I'horta, a la queabans hem fet referencia, i que coincidiria, per tant,amb I'arxidiócesi de l'arrós, en la qual tothom hi ad-met la influencia árab, i de pensar en sub-áreas dedistribució on aquests preparats fossin especialmentpotenciats tant per les condicions del terreny com perla major accessibilitat a determinats productes méso menys vinculats al cornerc,

Una d'aquestes sub-árees en les que s'ha produitaquesta «especiació» seria la nostra i, com a conse-qüencia d'aixó, I'aparició de la salsa d'amanimentque ens serveix d'exemple.

Finalment, també val a dir que I'aplicació deis prin-cipis de la filoqenia ens pot permetre conéixer I'evo-lució del plat.

Sense ánirn de xovinisme passat de moda, hau-rem de convenir que la recepta que a Vilanova i laGeltrú és considerada tradicional sembla la més an-tiga, la que ha mantingut I'atavisme més pronunciati que a partir d'ella s'han generat les altres.

Aixó no vol dir, m'apresso a aclarir, que la salsasigui originaria d'aquesta vila, ans bé penso que de-via ser igual a tot arreu. El que devia passar és queen els altres lIocs la salsa evoluciona incorporantnous rnetodes i elements.

En el quadre adjunt estan ressenyades, senseanirn d'exhaustivitat, receptes actuals que ens sem-bien fiables i sobre eiles treballaré.

O'elles es pot deduir que, partint del preparat deVilanova com a primigeni, hi ha dos grups de salses.Les de la costa, sense diferencies massa aprecia-bles respecte a ella, i les de l'Interior, on les desvia-cions són ja més importants.

O'entre els primers, apareixen dues línies básiquesd'evolució consistents en la incorporació de nous pro-

ductes (tornáquet principalment) i en la cocció pre-via d'alguns deis ingredients (per exemple el pa oels alls), línies que en els preparats de I'interior espotencien fins arribar a la máxima ccmplicació,que afecta fins i tot al producte damunt el qual esdiposita la salsa (cas del calcot o del bacallá cuit).

Tindríem, dones, una salsa básica queevolucio-

naria diferentment i per causes sobre les que noaventuro cap hipótesi, en els pobles de la costa, men-tre que cap a I'interior, s'aniria enriquint progressi-vament, qui sap si en funció deis productes diferentsque aquesta terra produeix (pensem per exemple enles avellanes).

oU -JV) ~

W :E:E 00:::

°xw0:::1->e, ea e,

V)

V) WW Z C/)

-J <t: Z <t:-J-JV)O1- -J o:::ww~>-O:E>OZ>-<t:<t:Za..Z

V)-J< -J

n, <t:

-J-J <t:O V) -.

* * • • • · · . ¿ ·*

¿ . · · • · *¿

* ** * . . • ¿ ¿ · · · * * . . .0

* • · · · · ·* ¿ · · · · * ·.* * • • • • • * · • *

* • • · · • • .* • · • · *

¿

**

¿ · · · * *

SITGES

EL VENDRELL

VALLS

VILANOVA I LA GELTRÚ

(1) EL ROMESCO

(2) RANXETS

(3) LIBRO DE LA COCINA ESPAÑOLA

(4) COCI NA REGIONAL

(5) BON PROFIT

• Cru * Torrat • Escaldar

* Escalivar ¿ Fregir o Bullir

r(1) ADSERA, Antoni. «El ñomesco-,Tarragona. Ed. Antoni Adserá 1983.(2) COL.LECTIU.' «Ranxets. La cuina a Torredemberre». Ed. Centre d'estudis «Sinibald de Mar». Torredembarra, 1986.(3) LUJAN, Nést;r.PERUCHO; Joan. «El libro de la cocina española». Ed. Danae. Barcelona. 1970.(4) DELEGACIÓtlNACIONAL DE LA SECCIÓN FEMENINA DEL MOVIMIENTO. "Cocina Regional». Ed. Almena. Madrid,

1973. '(5) MILLA, Elisabet. ,Jlon profit .. .!», Ed. Milla. Barcelona, 1983.

, .