La filosofia a l’Imperi Romà

La fi de la filosofia grega: Roma

Roma assumeix el llegat grec. A Roma no hi va haver un

pensament filosòfic propi equiparable al grec.

Continúen amb variacions les escoles de Grècia.

Ciceró, Lucreci i Sèneca són els pensadors més destacables.

Lucreci (99-55)

Ciceró (106-43)

Sèneca

(4 aC-65 dC)

Filosofia a Roma: s. I-II Característiques principals

Introducció d'elements religiosos Durant l'Imperi Romà la investigació filosòfica perd el seu

sentit originari de recerca, investigació de la "physis"... i es deixa influir per la inquietud religiosa del moment (cristianisme). Aleshores es produeix un renaixement de les doctrines filosòfiques que havien donat major cabuda als elements místics i religiosos, el platonisme i el pitagorisme.

L'ideal és el del "savi" contemplatiu-místic que accepta la seva dependència absoluta (re-lligació = religió) de la Divinitat transcendent.

Aquest nou esperit es trobarà representat en el neoplatonisme de Plotí.

Neoplatonisme Els antecedents d'aquesta teoria neoplatònica es troben en

les qüestions que plantejava el platonisme i que no havien estat resoltes: On es trobava el Demiürg? On calia situar el món de les idees?; i, d'on provenia? Com a partir d'un únic principi (Bé) s'havia originat la

pluralitat?

Filó d'Alexandria (s. I aC) Va identificar la Idea de Bé amb Déu i va situar el Logos,

entès com a seu de les idees i creador del món sensible, com a intermediari entre Déu i el món. Afirmant que el fi últim de l'humà és la unió mística amb Déu.

Plotí: el neoplatonisme

Plotí (Egipte 2O5-270 Roma) "Ennèades" (6 llibres)

Dóna una visió mística del pensament platònic. L'autèntica filosofia és la recerca de la veritat.

El principi suprem de tot és Déu, a qui anomena l'"U", i és absolutament transcendent, inefable i incomprensible. No és pot saber res d'ell, (teologia negativa).

La manera com tot procedeix de l'U és una emanació (no creació, ni panteisme).

La primera emanació de l'U és la Intel·ligència (Nous); d'aquesta emana l'Anima del món; i d'aquesta les ànimes i les formes dels éssers sensibles; L'última emanació és la Matèria (principi del mal).

Plotí: el neoplatonisme L'humà és ànima en un cos (presó) i representa el centre del cosmos.

Es per aquesta raó que a partir d'ell s'inicia el procés de retorn a l'U. Aquest procés requereix una purificació (espiritualitat i misticisme) progressiva que elimini totes les diferències i s'assoleixi l'èxtasi (felicitat) en la contemplació de l'U. D'aquesta manera l'humà es converteix en un pont entre el món intel·ligible i la matèria sensible.

Procés ascendent a la perfecció (tindrà seguidors en el Neoplatonisme del Renaixement):1. Pràctica del bé i de la virtut per alliberar-se de les passions2. Contemplació de la bellesa d'allò corpori a l'incorpori. Amor a la bellesa,

perquè en aquesta hi ha la manifestació de l'intel·ligible en el sensible.3. Coneixement d'allò vertader. La filosofia ha de permetre contemplar les

idees.4. Èxtasi i fusió amb l'U o Déu del qual es té intuïció però no coneixement.

S.II-IV Apologetes : Defensen la superioritat de la fe respecte a la

raó: Justí; Tertulià (“La filosofia ha d’estar al servei de la religió”)

Escola d'Alexandria: La filosofia ha d'ajudar al cristianisme: Climent; Orígens.

Gnòstics: El coneixement (Gnosi) és el camí de salvació i no la fe. Barreja d'elements grecs, cristians i orientals. Van ser considerats heretges: Ireneu ; Hipòlit

Pares de l'Església: Defensen la unitat de la fe davant les heretgies: Gregori de Nissa, Sant Agustí.

Sant Agustí (Tagaste-Hipona 354-430)

En un principi va seguir les ensenyances dels Maniqueus (Mani: Sacerdot Persa que va viure al s.III. El maniqueisme es basa en la religió de Zoroastre que admet l'existència de dos principis, un és el del bé o principi de la llum i l'altre és el del mal, o principi de les tenebres. Aquests dos principis són eterns i mantenen una lluita constant.)

Més endavant es va convertir al cristianisme (any 387) i es va transformar en un dels principals crítics del maniqueisme.

Es considerat com un dels màxims representants del platonisme cristià (Identificació Bé - Déu. Dualisme ànima/ Cos)

Sant Agustí (Tagaste-Hipona 354-430)

Mai va separar la Filosofia de la Teologia. Considerava que la filosofia havia de ser un instrument que ajudes a fer entendre les veritats revelades. La Fe i la Raó han de col·laborar per donar llum a la veritat cristiana.

Aquesta col·laboració té tres moments: Primer - La Raó ajuda a l'humà a assolir la Fe. Segon - La Fe il·lumina a la raó. Teoria de l'Il·luminisme agustinià: Coneixem la realitat, les

veritats immutables, a través de la il·luminació divina sobre l'enteniment, part de l'ànima que és el lloc on es situen totes les certeses. Déu és l'ésser suprem i immutable que ha creat del no-res les essències de les coses que existeixen. El coneixement no es dóna a través dels sentits, sinó a través de Déu. Aquesta teoria representa una postura Ontologista (l'ontologisme és aquella doctrina segons la qual l'enteniment humà veu les veritats en Déu.).

Tercer - La Raó fa comprensibles els continguts de la Fe. La Raó està supeditada a la Fe en l'àmbit del coneixement.

Sant Agustí (Tagaste-Hipona 354-430)

Agustí segueix la dita del profeta Isaïes: "Si no creieu, no podreu entendre". Aquesta actitud inaugura i condiciona tota la filosofia medieval. Durant segles, la reflexió humana consistirà a reflexionar racionalment sobre els continguts d'una fe revelada. La "filosofia" que intenta verificar la comprensió racional de les veritats religioses tradicionals rep el nom d'Escolàstica.

Reconeixement de la veritat a partir de l'error: "Si fallor, sum". Després d'arribar a l'escepticisme Agustí s’adona que encara que els seus raonaments podrien ser erronis no per això deixa d'existir o de ser alguna cosa quan erra o s'equivoca i aquesta és la veritat a partir de la qual es pot assolir el vertader coneixement de Déu.

En l'àmbit de la política exposa la situació difícil de l'època amb l'exemple de dues ciutats una és la ciutat dels homes on hi ha confusió i ningú s'entén perquè tothom vol el poder i l'altre seria la ciutat ideal o ciutat de Déu on hi hauria harmonia i la gent podria viure feliç. Aquesta última ciutat és la que tothom hauria de voler construir.