FILOSOFIA PRESOCRÀTICA

Doxografia presocràtica Monisme

Eclecticisme Pluralisme

Els primers filòsofs (s.VI-V) “els primers que van filosofar” Aristòtil (Met. I, 983b 6)

ÍNDEX

• El naixement de la filosofia

• Doxografia presocràtica

• Religions a l’antiga Grècia

• La recerca de l’arkhé • Monisme • Ecleticisme • Pluralisme

heterogeni • Pluralisme

homogeni

2

EL NAIXEMENT DE LA FILOSOFIA

Causes: tesis característiques i tematització

Les primeres colònies es van fundar cap a les illes de la mar Egea i costa de l’Àsia Menor

A Egipte varen fundar alguna colònia al mateix delta del Nil i també al nord d’Àfrica.

Al sud de la península Itàlica i Sicília varen fundar diverses colònies i rebran el nom de Magna Grècia.

Cap a Occident, els grecs arribaren a la península ibèrica i al sud de la Gal·lia.

Cornford

No es cierto que los griegos inventaran de golpe -hacia el s. -VI- la filosofía, ni tampoco que lo hicieran sin influencia exterior, para desde Grecia transmitirla a toda la cultura occidental. En la India, en China e incluso en Egipto ya existía pensamiento filosófico desde varios siglos antes, aunque tuviera características muy diferentes del pensamiento occidental. Y en Grecia hay que considerar la filosofía como producto de una lenta evolución

(Antes y después de Sòcrates. Cornford).

Filosofia Presocràtica 10

Causes Tesi històrica: Jean Pierre Vernant (1914-2007) Enfocament plural: les condicions socials, econòmiques i

culturals dels segles –VIII al –VI propiciaren el naixement de la filosofia.

L'univers, les dieux, les hommes: récits grecs des origines Paris, Le Seuil, 1999

7

►El naixement de la filosofia

Doxografia presocràtica

◦ Plató s. IV ac., si bé no té una gran fidelitat als autors. ◦ Aristòtil s. IV ac., qui fou el primer historiador de la filosofia ◦ Teofrast s. IV ac., deixeble d’Aristòtil, que va escriure una obra

fonamental Fysikon doxon, que conservem parcialment gràcies a Simplici s. VI dc., qui també resumeix una obra d’Aeci (s. I aC), no conservada, anomenada per H. Diels Vetusta placita. Altres fonts doxogràfiques importants:

◦ Ciceró s. I aC ◦ Plutarc s. II dc. ◦ Sext Empíric s. II dc. ◦ Diògenes Laerci s. III dc. ◦ Procle s. V dC ◦ Simplici s. VI dC

8

Doxografia presocràtica ◦ A partir d’aquestes opinions al segle XIX H. Diels va compilar tota la

bibliografia doxogràfica juntament amb els texts que poden considerar-se com a originals Doxographi Graeci, 1879

◦ Posteriorment van ser reelaborats pel filòleg W. Kranz, en l’obra Die Fragmente der Vorsokratiker, 1903-1952, Berlín, Weidmann,

◦ Sobre aquesta obra fonamental es basa l’edició crítica amb selecció de texts The Presocratic Philosophers: A Critical History with a Selection of Texts de Kirk, G.S. i Raven, J.E. (1a. 1957) M. Schofield (2a. 1983), ed. Cambridge UP

◦ En castellà, primera traducció directa de textos: Eggers Lan, Conrado; Juliá, Victoria E. (1978). Los filósofos presocráticos Madrid, Ed. Gredos.

DK numbers: Notació dels textos presocràtics En la selecció dels textos presocràtics se segueix la notació de Diels-Kranz (Die Fragmente der Vorsokratiker, Berlin

1903, reelaborada posteriorment per W. Kranz, Berlin, diverses edicions de 1934 a 1954; Dublin-Zurich, 1972). La notació de Diels-Kranz (D-K), en les seves versions finals consta d'un nombre identificatiu de l'autor, seguit d'una

lletra: A. Testimonia: referències antigues de la vida i obra de l’autor. B Ipsissima Verba: suposadament fragments amb les paraules exactes de l’autor. C. Imitacions: obres que van prendre l’autor com a model

11 — Tales 12 — Anaximandre 13 — Anaxímenes 14 — Pitàgores 21 — Xenófanes de Colofó 22 — Heràclit d’Efés 28 — Parmènides d’Elea 29 — Zenó d’Elea 31 — Empèdocles de Acragas 59 — Anaxàgores de Clazomene 67 — Leucip 68 — Demòcrit

EXEMPLES: D-K 11 B 1 IDENTIFICA A: TALES DE MILET (11) , FRAGMENT 1; D-K 22 A 1 IDENTIFICA A: HERÀCLIT(22), TESTIMONI 1.

◦Anàlisi de text

Els primers filòsofs: cronograma “els primers que van filosofar” Aristòtil (Met. I, 983b 6)

c 575 “Físics” Jonis

Tales (c 575)

Anaxímenes (c550)

Anaximandre (c550)

c 530 Pitàgores i Pitagorisme primitiu

c 490

Parmènides (El Principi del Ser)

Heràclit (El principi de l’esdevenir)

c 450 Ecleticisme i pluralisme (Empèdocles, Anaxàgores, atomisme )

Presocràtics: Situació Geogràfica

15

La filosofia abans de Sòcrates Filosofia presocràtica

Monisme

Tradició jònia

Milet

Tales

Anaximandre

Anaxímenes

Heràclit d’Efés

(monisme dinàmic)

Tradició itàlica

Pitagorisme antic

Elea (monisme estàtic)

Xenòfanes

Parmènides

Zenó

Melissos de Samos

Eclecticisme

Empèdocles

Pluralisme

Heterogeni

Anaxàgores

Homogeni

Atomisme

Leucip

Demòcrit

RELIGIÓ A L’ANTIGA GRÈCIA

Les religions mistèriques

Religió cívica a Grècia

El politeisme grec no es fonamentava en cap revelació ni llibre sagrat,

sinó que es basava en el seu ús social, en els costums ancestrals, en la llengua, la manera de vida.

Transmissió oral de la tradició (rapsodes) i a partir dels poemes èpics d’Homer i d’Hesíode.

Els déus no eren considerats entitats transcendents que vivien més enllà del món. El món diví i el món humà no estava radicalment separat. El natural i el sobrenatural estaven intrínsecament lligats.

No es practicava un culte per a salvar l'ànima més enllà de la mort. El culte era, en realitat, l'expressió d'una col·lectivitat, i la seva funció era

salvaguardar la ciutat, per mitjà del manteniment dels costums.

Religió cívica a Grècia Ulisses visita Aquil·les a l’estança dels morts «Mentre nosaltres estàvem afligits, canviant-nos paraules tristes, vingué l’ombra del

Pelíada Aquil·les i [...], lamentant-se, digué aquestes paraules alades: Aquil·les: Nissaga de Zeus, Laertíada, Ulisses tan enginyós, aferrissat!, quina obra

millor duus encara de cap? I com has gosat a baixar a l’Hades [les estances infernals], estatge on els morts habiten privats de sentits i són purs fantasmes dels homes que finaren? Així feia ell i jo a mon torn li diguí:

Ulisses: Aquil·les, fill de Peleu, oh de molt el més brau dels aqueus! He vingut per l’oracle de Tirèsies, per si em donaria algun consell per tornar a Ítaca esgalabrosa. Doncs, encara no he arribat a l’Acaia, ni he entrat a la meva terra, sinó que vaig patint mals constantment. I, en canvi, cap home fins ara fou més feliç que tu, Aquil·les, ni ho serà d’ara enllà. Perquè, abans, quan vivies, els argius [grecs] t’honraven igual que un déu, i ara que ets aquí, com un gran príncep, regnes sobre els morts; per això no et sàpiga greu haver mort, Aquil·les. Així feia jo, i tot seguit ell em va respondre dient:

Aquil·les: No em vulguis consolar de la mort, Ulisses esplèndit! Molt més m’estimaria de ser damunt la terra un llogat d’un altre home sense heretatge, que no tingui gaire per viure, que no pas regnar sobre tots els difunts.»

HOMER: L’Odissea, XI. (Traducció de Carles Riba).

20

Religions mistèriques Els sacrificis rituals i els cultes públics no culminen l'experiència religiosa grega. Al mateix temps existien altres corrents i grups amb aspiracions religioses. Es coneixen a partir de fonts hel·lenístiques: interpretació.

Característiques generals del

misticisme grec

1.La relació amb la divinitat no és ja col·lectiva, sinó que és personal entre l'individu i el déu. 2.Tot i que alguns cultes són públics i reconeguts per la ciutat, els seus ritus no estan controlats per aquesta. 3.La immortalitat de l'ànima i la seva destinació després de la vida es converteix en preocupació fonamental. 4.Alguns cultes místics proposen un model moral de vida i exigeixen una sèrie de sacrificis personals per a arribar a la puresa espiritual.

Religions mistèriques

Culte a Deméter: misteris eleusins Cultes dionisíacs Orfisme

El templo de la diosa Demeter, en Eleusis, sede de los misterios

E. R. Dodds, Los griegos y lo irracional

LA RECERCA DE L’ARKHÉ

Principi, causa de l’existent.

Monisme: Filosofia jònia Tradició itàlica

Explicació mítica vs. Explicació racional

MITE

◦ Imaginació

◦ Personificació dels fenòmens de la naturalesa.

◦ Esdeveniments arbitraris, depenents de forces sobrenaturals.--------------------------

◦ Es transmet per tradició.

◦ Actitud dogmàtica i acrítica.

◦ Mitologia, religió.

LOGOS

◦ Raó

◦ Investigació de fets naturals per cercar es causes.

◦ Esdeveniments determinats per lleis naturals i sotmesos a l’experimentació.

◦ Es transmet per recerca.

◦ Actitud oberta i crítica.

◦ Filosofia i ciència.

Arkhé (αρχή)

◦ Arkhé significa principi, començament, mandat rector, punt de partida i fonament.

◦ En aquest sentit filosòfic va ser usat per primera vegada per Anaximandre per referir-se a l'element inicial i constitutiu del que corresponen totes les coses. Tota la filosofia milèsia i, en general, tota la filosofia presocràtica és una investigació sobre αρχή o principi de què correspon tot, que és el fonament de tot, i que és, alhora, l'element que continuen sent les coses malgrat els canvis. En aquest sentit, aquest terme agrupa tots els significats ja que simultàniament és principi (en quant que origen i en quant que principal o primer que res), mandat rector (en quant que tot procedeix d'ell) i fonament que fa possible tota presència.

La recerca de l’arkhé ◦ La característica principal dels primers filòsofs

(s. VI-VaC), també anomenats presocràtics, és la de ser investigadors de la naturalesa (physis).

◦ La recerca dels principis que constitueixen totes les coses que existeixen és la recerca de l’arkhé.

◦ El primer investigador va ser el matemàtic Tales de Milet qui va afirmar que aquest principi era...

◦ Els filòsofs presocràtics varen continuar aquesta investigació que va produir durant aproximadament un segle una riquesa de respostes que serviran de base per a la recerca filosòfica posterior.

Θαλῆς Tales de Milet (fl. 585 aC)

◦ Matemàtic ◦ Observador (theorós) de la natura ◦ Predicció eclipsi solar el 585 ◦ Teòric polític

“Tales afirmava que l’aigua és l’origen de totes les coses –per això, va dir que la Terra surava sobre

l’aigua- i sens dubte ho deia així en veure que l’aliment de les coses és humit i que l’escalfor neix de la humitat i d’ella viu, i que d’allò on neixen les coses és el seu principi (ἀρχή). Per això va opinar així i perquè les llavors tenen sempre una naturalesa humida i perquè l’aigua és el principi de les coses humides” (Arist. Met. 983b i ss.)

◦ “pánta plére theon” Aristòtil i D. Laerci (hilozoisme) ◦ “kálliston kosmos poíema gar theou” “Déu és el més antic atès

que no ha estat engendrat”

Αναξίμανδρος Anaximandre de Milet (fl. 560)

◦ Introducció del gnòmon a Grècia ◦ Predicció d’un terratrèmol a Esparta ◦ Iniciador de la cartografia i de la cosmografia ◦ Admetre la pluralitat de mons i el moviment de la terra sobre el seu eix

◦ Física: ◦ “àpeiron” il·limitat, indefinit, indeterminat en moviment etern ◦ Injustícia: ◦ Individuació ◦ Diferenciació de contraris (ekkrisis, apókrisi) ◦ generació de mons limitats (kósmos, ouranós) ◦ diversificació dels elements calent (foc), fred (terra), humit (aigua), sec (terra) ◦ Pneuma còsmic ◦ Llei còsmica de lluita (agon) de contraris justícia còsmica de retorn a l’inici, a

l’àpeiron

◦ Biologia ◦ Fang primitiu éssers vivents marins terrestres (homes)

◦ (D-K 12 A 9) Simplicio, Fís. 24, 13-25:

◦ “Entre los que dicen que es uno, en movimiento e infinito, Anaximandro de Mileto, hijo de Praxíades, que fue sucesor y discípulo de Tales, dijo que el principio y elemento de todas las cosas existentes era lo ápeiron [indefinido o infinito], y fue el primero que introdujo este nombre de «principio». Afirma que éste no es agua ni ningún otro de los denominados elementos, sino alguna otra naturaleza ápeiron, a partir de la cual se generan todos los cielos y los mundos que hay en ellos. Ahora bien, a partir de donde hay generación para las cosas, hacia allí también se produce la destrucción, «según la necesidad; en efecto, se pagan mutuamente culpa y retribución por su injusticia, de acuerdo con la disposición del tiempo», hablando así de estas cosas en términos más bien poéticos.

Aναξιμένης Anaxímenes de Milet ( fl. 546)

◦ Astrònom

“Diu que l’aire es transforma en una cosa o altra per rarefacció i condensació... Diu també que és etern el moviment que origina tots els canvis” Teofrast, DK 13 A 5

◦ “Aér”, “pneuma” alè, vapor o boira; no es tracta del aire atmosfèric sinó d’un principi del moviment i de la vida (respiració) de totes les coses.

◦ Introducció del dualisme de forces còsmiques: condensació (fred) i dilatació (calor).

◦ Introducció de la noció d’ “aitía” com a causa, desplaçant-la del seu significat moral de culpa.

Aναξιμένης Anaxímenes de Milet ( fl. 546)

L’arkhé és l’aire

RAREFACCIÓ CONDENSACIÓ

FOC VENT

NÚVOL

AIGUA

TERRA

La terra és plana i cavalca sobre l’aire

Els cossos celestes giren al seu voltant

Texts sobre els milesis

◦ “Anaximandre de Milet, fill de Praxíades, diu que el primer principi

de les coses que existeixen és allò il·limitat, perquè totes les coses s'originen d'ell, i en ell pereixen. Per això innumerables mons neixen i novament es dissolen en allò del que van sorgir.” (Aeci (A 14)

◦ «Anaxímenes de Milet, fill d’Eurístrat, va declarar que l’origen de les coses existents era l’aire, perquè d’ell procedeixen totes les coses i en ell es dilueixen novament. Exactament igual que la nostra ànima, que és aire, diu, ens manté units, així també l’alè [o buf] i l’aire envolten tot el cosmos». Aire i alè s’usen com a sinònims» (Aeci, I,3,4) (Guthrie, W.K.C, Historia de la filosofía griega, Gredos, Madrid 1984, Vol. I, p.133.)

◦ http://youtu.be/SuYZhaXoaMU

◦ El espinazo de la noche (Cosmos) Carl Sagan

Πυθαγόρας Pitagorisme primitiu (s. VI-V)

◦ Va fundar una escola filosòfico-religiosa a Crotona. Admetia dones i nens. Dificultats de discernir entre les doctrines pitagòriques abans de Plató. ◦ Cosmos: la multiplicitat s’origina del

moviment del cosmos, el que fa necessari el retorn a la unitat. L’harmonia numérica (proporció) és l’arkhé que manté la unitat del cosmos.

ELS DEU CONTRARIS

Límit – Ilimitat

Senar – Parell

U – Múltiple

Dreta- Esquerra

Masculí – Femení

Estàtic – En moviment

Recte – Corb

Llum – Foscor

Bo – Dolent

Quadrat - Oblong

Πυθαγόρας Pitagorisme primitiu (s. VI-V)

◦ Doctrina dels nombres: els NOMBRES, en concret, els quatre números 1+2+3+4 que sumen 10: la tetractys. Tots els nombres neixen de l’U i tots els cossos del punt. ◦ El seu deixeble Filolau va dir que els planetes i la terra giren al

voltant d’un foc originari produint música.

Πυθαγόρας Pitagorisme primitiu

◦ els intervals de l'escala musical podien expressar-se per relacions numèriques. Aquest és un cas de la harmonia matemàtica i geomètrica que domina el cosmos.

◦ 1:punt (stígmé), 2:línia (grammé), 3:pla (epípedon) i 4:sòlids (stereón). Relació amb la matèria. Els nombres no són només abstraccions.

◦ les unitats-punt tenen extensió i funcionaven com a base de la matèria física (serà contra aquesta idea que Zenó d’Elea construirà les seves apories)

◦ distincions qualitatives. No hi ha una idea merament quantitativa de les relacions numèriques. Tetractys (10)

◦ en la cosmologia accepten l'existència del buit (el no-res)

36

Πυθαγόρας Pitagorisme primitiu (s. VI-V)

◦ Creença comuna amb òrfics en la preexistència i transmigració de les ànimes. ◦ Doctrina antropològica: ésser humà compost de dues

substàncies: cos (material i mortal) i ànima (immaterial i immortal) sotmesa a la transmigració. ◦ Doctrina de l’ànima: “soma estí sema” ◦ Purificació assolida per mitjans de pràctiques ascètiques i per la

ciència i la música.

Dualitats: límit i il·limitat Imparell-parell U i múltiple Dreta i esquerre Masculí i femení Estàtic i en moviment Recte i corb Llum i foscor Bo i dolent Quadrat i oblong Aristòtil, Met. A5, 985 b 23

◦ Sagan Pitágoras y Platón

◦ http://youtu.be/3hZ0hw1OjGw

Ἡράκλειτος ὁ Ἐφέσιος Heràclit (fl. 500/450)

Ποταμοῖς τοῖς αὐτοῖς ἐμβαίνομέν τε καὶ οὐκ ἐμβαίνομεν, εἶμέν τε καὶ οὐκ εἶμεν Creuem i no creuem els mateixos rius, som i no som.

Física Acceptació d’una llei còsmica necessària (Lógos) de canvi perpetu (foc -pyros, com a creador de vida, llum i destrucció) que descriu dues vies: descendent Foc-Aire-Aigua-Terra i ascendent: Terra-Aigua-Aire-Foc. Necessitat (ananké) i Lógos són el mateix. Etern retorn. Cicle de mons de duració del Gran Any (10.800 anys). Existeixen dues forces còsmiques antagòniques, que resolen la unitat (raó) i el moviment (sentits):

Guerra i Discòrdia (“polemon kaí erin”, causa i origen de la pluralitat. Concòrdia o la Pau (homologían haí eirénen), que redueix tot a la unitat

El Lógos que regeix les transformacions del foc és la causa oculta de la harmonia de l’univers.

Ἡράκλειτος ὁ Ἐφέσιος Heràclit (fl. 500/450)

Ποταμοῖς τοῖς αὐτοῖς ἐμβαίνομέν τε καὶ οὐκ ἐμβαίνομεν, εἶμέν τε καὶ οὐκ εἶμεν Creuem i no creuem els mateixos rius, som i no som.

Epistemologia Coneixement sensitiu doxa i cal que sigui corregit per la raó (lógos) Coneixement racional veritat (ἀλήθεια)

Ontologia Manté el principi d’unitat en la naturalesa (totes les coses són una) però introdueix aspectes dinàmics (milesis) “πάντα ρει” (a Plató, probablement no literal d’Heràclit)

Antropologia L’ànima és de naturalesa aèria i es purifica en el camí d’ascens (foc). Possible influència de l’orfisme (immortalitat)

Ètica Relativisme del bé i del mal

Ἡράκλειτος ὁ Ἐφέσιος Heràclit (fl. 500/450)

◦ Temes-clau:

◦ 1) Canvi constant (pantà rei)

◦ 2) Oposició de contraris

◦ 3) Harmonia de contraris

◦ 4) Relativisme

◦Anàlisi de text

Ἡράκλειτος ὁ Ἐφέσιος Heràclit (fl. 500/450)

◦ 49a. Entrem i no entrem en els mateixos rius. Som i no som.

◦ 50. No escoltant-me a mi, sinó al logos, és savi confessar que totes les coses són u.

◦ 51. No comprenen cóm allò que està en lluita amb si mateix pot estar d’acord: unió de [forces] contràries, como l’arc i la lira.

◦ 53. El conflicte és el pare de totes les coses, el rei de totes les coses. A uns ha fet déus i a altres homes; a uns ha fet esclaus i a altres lliures.

◦ 54. L’harmonia invisible és millor que la visible.

◦ 58. El bé i el mal són u. Els metges tallen, cremen i fan als malalts un bé que sembla un mal, exigeixen una recompensa que gairebé no mereixen.

◦ 59. El camí recte i el tortuós són un de sol i el mateix.

◦ 60. El camí de dalt i aquest de sota són un només i el mateix.

◦ 61. El mar: la seva aigua és la més pura i la més corrompuda: per als peixos, potable i saludable, per als homes no potable i mortal.

Fragments a Filoxarxa

Παρμενίδης ὁ Ἐλεάτης Parmènides (fl. 475)

◦ Poema: Perí phýseos. Es conserven 19 fragments en hexàmetres. Estructura: ◦ Proemi (reminiscències homèriques i òrfiques) ◦ Via de la veritat ◦ Via de les opinions

◦ Via de la veritat: ἔστιν ἢ οὐκ ἔστιν - τὸ γὰρ αὐτὸ νοεῖν ἐστίν τε καὶ εἴναι. El νοεῖν no és νοεῖν si no adverteix la presència del que hi ha: l'ésser, el real. (Szabó, veu el més antic testimoni d’una demostració indirecta, per reducció al absurd.) Via apofàtica (de negació). ◦ El que és ingènit, etern i imperible (v. 5-21) ◦ El que és u, continu i homogeni (v. 22-25 ◦ El que és inmòbil, finit (v. 26-33; 37-38; 42-49)

◦ Via de les opinions: obre pas a la Cosmologia. La matèria es compon de dos principis: foc –llum- i terra –foscor-. On, en part, reprodueix la tradició jònica.

◦ Interpretació platònica i metafísica: Realisme i idealisme. Oposició entre raó i sentits, Monisme i pluralisme.

Poema “Perí physeos”

Es preciso que te aprendas todo, tanto • el imperturbable corazón de la Verdad bien redonda (Aletheíes eukukléos), como • las opiniones de los mortales (broton doxas), en las que no hay verdadera creencia (pistis alethés). Sin embargo aprenderás también cómo • lo que se cree debería ser aceptable, porque penetra totalmente todas las cosas". ( Cfr. KRS) (Marzoa: “que lo aparente tenia que ser de modo digno de crédito, atravesando todo de un lado a otro”)

Fragments a Filoxarxa

◦ SER = PENSAR = DIR

◦ ONTOLOGIA = EPISTEMOLOGIA = LLENGUATGE

Παρμενίδης ὁ Ἐλεάτης Parmènides (fl. 475)

Poema de Parmènides EL POEMA DE PARMÈNIDES (versió M.Montserrat)

"Les egües que em condueixen

tan lluny com volia arribar m'han emmenat,

perquè tot enduent-me m'endinsaren pel molt revelador camí

de la deessa que condueix l'home sabedor a través de totes les ciutats.

Per allí vaig ser conduït. Per allí em conduïren

les entenimentades egües arrossegant el carruatge

i unes donzelles mostraven el camí.

L'eix abrandat brunzia en els botons

per l'embranzida amb què el propulsaven les rodes circulars

quan les filles del Sol, havent deixat la mansió de la Nit,

s'afanyaven a emmenar-me vers la llum

tot fent enrere amb llurs mans els vels del cap.

En aquest indret es dreça la porta etèria

dels intineraris de Dia i Nit,

emmarcada per una llinda i uns marxapeus de pedra,

barrada amb immensos batents

dels quals la punidora Diké guarda les claus alternatives.

Amb blanes paraules les persuasives donzelles

la convenceren plenes de zel que llevés sens tardança de la porta

el forrellat assegurat amb balda (...)

I la deessa m'acullí afectuosa prenent-me la meva mà entre les seves i parlant-me d'aquesta faisó se m'adreçà: "Oh jove que acompanyes aurigues immortals i arribes a la nostra llar amb les egües que et condueixen, sigues benvingut, ja que no és pas un mal fat qui t'ha empès a recórrer aquest camí allunyat, en veritat, de les fressades senderes dels homes, ans Themis i Diké Cal que prenguis esment de tot: del cor intèmul de la veritat ben circular així com dels parers dels mortals, en els quals no hi ha vertadera convicció. Però també, nogensmenys, aprendràs com el que sembla cal que sigui aparentment, penetrant de forma incessant tota cosa. Doncs bé, jo diré -i percep tu en escoltar la meva determinació- quins únics camins de recerca hi ha a pensar: l'un que és i que no és no ésser és intinerari de persuasió (car segueix la veritat); l'altre que no és i ha de no ésser que t'asseguro que és un sender sencerament ignot. Car no coneixeràs el que no és (del moment que no és factible) ni ho diràs. Car hi ha el mateix a pensar i ésser Cal dir i pensar que el que és sigui Car és ésser i no és no res.

Poema de Parmènides No ens queda més que un camí que recórrer: l’ésser és. I hi ha molts senyals que l’ésser és increat, imperible, perquè és complet, immòbil, etern. No va ser, ni serà, perquè és alhora sencer en l’instant present, un, continu. Perquè, quin origen pots buscar-li? Com i d’on haurà crescut? No et deixaré dir ni pensar que és del no-ser. Ja que no pot dir-se ni pensar-se que no és. Quina necessitat ho va fer sorgir tard o d’hora, si ve del no-res? Així doncs, és necessari que sigui absolutament, o que no sigui en absolut. Cap poder em persuadirà que deix dir que del no-ser podria néixer quelcom al seu costat. Així la justícia no afluixa els seus llaços i no li permet néixer ni morir, sinó que ho subjecta amb fermesa. La decisió porta a això: és o no és. Per tant, necessàriament cal abandonar el camí impensable i innombrable, ja que no és el camí vertader, i emprendre l’altre que és real. Perquè, com hauria començat en el passat? Si ha començat, no és. I el mateix si ha de començar algun dia. Així està extingida la generació i la destrucció és inconcebible.

L’ésser tampoc és divisible, perquè és tot ell idèntic a si mateix. No pateix ni augment, cosa que seria contrària a la seva cohesió, ni disminució; sinó que tot està ple de ser. També és enterament continu, perquè l’ésser és contigu en ser.

D’altra banda, és immòbil, tancat en l’estretor de poderosos llaços. No té principi ni fi, ja que hem rebutjat el seu naixement i la seva mort, i a elles repugna la nostra convicció vertadera. Roman idèntic a si mateix, en el mateix estat i per si mateix. També roman immutable, en el mateix lloc, perquè la poderosa necessitat ho manté estretament als seus límits que ho subjecten per tot arreu. Per consegüent, la justícia no és que l’ésser sigui inacabat, ja que no li falta res; perquè d’una altra manera li faltaria tot.

L’acte del pensament i l’objecte del pensament són el mateix. Sense l’ésser, en el que està expressat, no pot trobar-se l’acte de pensar. Perquè no hi ha res ni mai hi haurà res fora del ser, ja que el destí l’ha encadenat de manera que sigui un tot immòbil. Així doncs totes aquestes coses no són més que noms instituïts pels homes en la seva credulitat: néixer i morir, ser i no ser, canviar de lloc i brillar amb colors diferents.

Ja que té un limiti, l’ésser està acabat per tot arreu, semblant a la massa d’una esfera ben arrodonida, que s’equilibra a si mateixa pertot arreu. En efecte, és necessari que no sigui major aquí i menor allí. Perquè el que no és no pot impedir-li que s’estengui d’una manera igual, i el que és no pot ser aquí més i allí menys que l’ésser, ja que tot ell és inviolable. Allí on està, igual a si mateix pertot arreu, ocupa igualment els seus límits.

Acabo aquí el meu discurs fidedigne i les meves reflexions sobre la veritat. Sent ara les opinions dels mortals. [...]

Ξενοφάνης Xenòfanes de Colofó (fl. 530)

◦ Tot i els vincles que Plató i Aristòtil van assenyalar amb l’escola d’Elea, no està demostrada la seva continuïtat i, menys, que Parmènides fos els seu deixeble. Influències de la filosofia milèsia.

◦ “No orientó su interés fundamental hacia una explicación comprehensiva del mundo natural, como hicieron Anaxímenes o Heráclito, sino que se interesó, de un modo especial, por la teología, y muchas de sus observaciones sobre cuestiones físicas están en conexión con ella; es posible que algunas fueran repulsas irónicas de teorías previas.” Kirk, Raven y Schofield, p. 245.

◦ Teologia crítica i constructiva ◦ “Silloi” poemes breus de caràcter irònic contra els costums dels grecs, contra el dogmatisme i contra

Homer i Hesíode: “Negros y chatos, así imagina el etíope los dioses, pero de ojos azules y rubios se imagina el tracio los suyos” (fr. 16)

◦ l’eternitat (no ha nascut, a diferència dels déus homèrics), la immobilitat i la intel·ligència (“tot ho veu, tot ho sent i tot ell pensa”)

◦ Es discuteix la seva unicitat i corporeïtat. Aristòtil afirma que Xenòfanes no va definir aquest aspecte. Tanmateix, molts comentaristes han acceptat el monoteisme de l’autor.

◦ Gnoseologia ◦ “No hay ni habrá un hombre que haya conocido lo claro (το σαφες, to saphes) o haya visto cuantas

cosas digo acerca de dioses y de todo. Pues aunque llegara a expresar lo mejor posible algo acabadamente, él mismo no lo sabría, lo conjetural (δοκος, dokos), en cambio, se extiende sobre todo.”

DK 21 B 34 (Sexto Empírico, adv. math. VII, 49, 110 y Plutarco, aud. poet. 2, 17e.

Zenó d’Elea (fl. 464) i Melissos de Samos fl. 444)

◦ Zenó d’Elea és conegut per la defensa de les doctrines de Parmènides en contra del moviment i la pluralitat, desplegant un “oceà d’arguments” (Plató): ◦ Epiqueremes contra la pluralitat i la discontinuïtat ◦ Exemple: Si hi ha molts éssers serien iguals i desiguals. Iguals perquè serien

divisibles en parts fins a l’infinit; desiguals perquè cada un es divideix de forma diferent respecte de l’altre, atès que són diferents.

◦ Paradoxes contra la realitat de l’espai del moviment ◦ Aquil.les i la tortuga ◦ Fletxa

◦ Melissos de Samos va defensar una cosmologia, mescla de tesis milèsies i eleàtiques però fou conegut per la defensa de la infinitud del Ser, enfront (segons algunes interpretacions)de l’opinió de Parmènides.

LA RECERCA DE L’ARKHÉ

Principi, causa de l’existent.

Ecleticisme

Εμπεδοκλής Empèdocles d’Acragàs (fl. 450)

Obres: Sobre la naturalesa i Purificacions ◦ La realitat està sotmesa a un cicle evolutiu interminable. ◦ En el decurs d'aquest cicle es passa de l'U (tots els ens estan unificats en un ser, perfecte com una esfera) a la

Multiplicitat (estadi en què els ens estan dispersos) i en què es produeix la disrupció de l'esfera. ◦ Els ens són, per tant, compostos, migma (mescles) de quatre elements bàsics (o arrels –rizómata- de les coses):

Foc, aire, terra i aigua, que identifica míticament amb: Zeus, Hera, Edoneu i Nestis. Són els arkhaí d'Empèdocles. ◦ Hi ha dues forces antagòniques que mouen aquest cicle còsmic: Amor (Eros -tendència a la unitat i a la

homogeneïtzació, sota la llei de l'U) i la Discòrdia (Neikos -tendència a la separació en una multiplicitat ens particulars). Aquestes forces no són, per tant, mecàniques sinó divines i vitals.

◦ El domini de l'Amor i la Discòrdia és alternatiu en el cicle còsmic: podent-se establir que dels quatre estadis 2 són de predomini únic d'Amor o de Discòrdia i els altres dos són de transició d'Amor cap a Discòrdia i de Discòrdia cap a Amor. Reminiscències del mite de les edats d'Hesíode.

◦ A les Purificacions (visió òrfica) admet la preexistència de l'ànima, la transmigració i el camí de la seva salvació per la purificació.

Cornford (1980) mostra el seguiment de les dues tendències prèvies: Anaxàgores, considera Cornford, és el principal seguidor de la tradició jònia ("Home de ciència que per la seva importància només podem comparar amb Anaximandre"; l'atomisme serà una modificació de les doctrines pitagòriques i de Parmènides, per tant, desenvoluparà la tradició itàlica; Empèdocles va intentar fer una síntesi de les dues tendències (itàlica i jònia) lligant Anaximandre i Parmènides, configurant un esquema que donés cabuda al moviment i que estigués conforme amb la transmigració de les ànimes (orfisme).

LA RECERCA DE L’ARKHÉ

Principi, causa de l’existent.

Pluralisme heterogeni

Αναξαγόρας Anaxàgores de Clazomene (fl. 460)

◦ En l'origen de tot es troba el Caos, que és barreja de totes les coses infinites en número i en petitesa.

◦ El Caos entra en moviment per l'acció d'un principi exterior a ell Nous, la intel·ligència, que l'imposa un moviment circular, en el curs del qual aquesta massa homogènia es disgrega en una successió d'ens particulars. El Nous és una intel·ligència universal, causa del moviment i de les coses i alhora, ordenadora del cosmos. Els éssers es componen d'una multitud de parts que contenen en si mateixes les "llavors" de totes les coses. Segons la qualitat que domina, les coses se'ns apareixen sota una aparença determinada, però aquestes llavors (spermata) contenen, en germen, una infinitat d'altres qualitats no aparents. Això explica, per exemple, com l'aliment que ingerim es pot transformar en carn, ossos o cabell, etc. (la interpretació [errònia?] d'Arist. Homeomeries o parts homogènies i, per tant, distintes en cada ésser). Les llavors d'Anaxàgores, contra Aristòtil, són hòliques, tot està en tot.

(fragmento 12) "... y él [Noûs] controló la rotación universal e hizo que todo girara en el principio".

Anaxàgores ◦ "Totes les coses tenen una porció de tot, però el Nous és infinit, autònom i no

té mescla de res, sinó que és només per si mateix. Si no fos per si mateix, participaria de totes les coses i es trobaria barrejat amb altres coses, perquè, en cada cosa hi ha una porció de tot: les coses mesclades amb ell l'impedirien de governar cap cosa de la manera que ho fa, essent ell tot sol per si mateix.. El Nous va governar la primera rotació… Coneix totes les coses separades, mesclades i dividides. El Nous va ordenar totes les coses que havien de ser i totes les que foren i ara no són, totes les que són i totes les que seran. … Hi ha moltes coses però cap es troba separada i dividida de l'altra completament excepte el Nous. El Nous és tot semblant, tant en les seves parts més grans com en les més petites, mentre que cap altra cosa és semblant a cap altra, sinó que cada cos singular és i fou manifestament allò de què conté més quantitat." (frg. 12)

LA RECERCA DE L’ARKHÉ

Principi, causa de l’existent.

Pluralisme homogeni

Atomisme ◦ Tot el que existeix està constituït per dos elements: el ple (ésser) i el buit (no

ser) ◦ El no ser existeix i el que permet el moviment. ◦ L'ésser està constituït per cossos indivisibles, infinits i impassibles, invisibles i

imperibles anomenats àtoms ◦ Els àtoms es distingeixen per les seves determinacions espacials: forma

(skemata), ordre (taxei) i posició (thesei). Arist. explica per analogia que els àtoms es diferencien per la forma com la A difereix de la N; per l'ordre com la AN difereix de la NA i per la posició com la N difereix de la Z. Tots tenen la mateixa densitat però poden tenir diferents mides i volums. Els àtoms per agregació componen els diferents cossos perceptibles, que són figures (ideai)

Atomisme ◦ Tot el que existeix està constituït per dos elements: el ple (ésser) i el buit (no ser) ◦ El no ser existeix i el que permet el moviment. ◦ L'ésser està constituït per cossos indivisibles, infinits i impassibles, invisibles i

imperibles anomenats àtoms ◦ Els àtoms es distingeixen per les seves determinacions espacials: forma (skemata),

ordre (taxei) i posició (thesei). Arist. explica per analogia que els àtoms es diferencien per la forma com la A difereix de la N; per l'ordre com la AN difereix de la NA i per la posició com la N difereix de la Z. Tots tenen la mateixa densitat però poden tenir diferents mides i volums. Els àtoms per agregació componen els diferents cossos perceptibles, que són figures (ideai)

◦ Els àtoms es mouen en el buit per automoviment ("automaton" que no té causa (Ciceró: "cal fer notar que l'automoviment dels àtoms no prové de cap principi sinó de l'eternitat”) i és a partir d'aquest que es produeix el vòrtex ("díne"). El xoc d'àtoms fa que aquests prenguin diferents direccions i acaben generant els cossos qualitativament perceptibles. Aristòtil va identificar l'automoviment amb l'atzar, (per a alguns erròniament (Zeller) i va transmetre aquest error a la filosofia posterior.

Atomisme ◦ Atzar (automoviment) i necessitat produeixen i fonamenten l'existència

de l'ordre còsmic. Es considera que l'atomisme és una teoria mecanicista i determinista, posició que serà parcialment criticada a l'hel·lenisme pel hereus de la tradició atomista, l'epicureisme d'Epicur i Lucreci, que introduiran la noció de clinamen o parénclisi) sense la qual mai s'hauria pogut produir el cosmos. ◦ Déus i móns són el resultat de l'acció dels àtoms i el buit. La naturalesa

dels déus és brillant i ígnea (Heràclit). Els déus són aliens als problemes humans. Són només arquetips de la conducta racional i feliç. ◦ L'ànima prové dels àtoms i és també mortal i la seva naturalesa és la

del foc: lleugera, calenta, esfèrica i mòbil. S'exclou la immortalitat i la reencarnació. El fi de la vida humana és la felicitat que requereix l’euthimía i la recerca del bé i la justícia (Demòcrit). ◦ Hi ha en Demòcrit una distinció entre percepció i veritat (anunci per

alguns de la distinció entre qualitats primàries i secundàries.) El que captem (sensació) no és la veritat, però hi ha veritat oculta.

◦Anàlisi de text

«D'altra banda, Leucip i el seu company Demòcrit diuen que són elements el ple i el buit, denominant a l'un "el que és" i a l'altre, "el que no és": al ple i sòlid, "el que és" i al buit, "el que no és" (d'aquí també que diguin que no hi ha més "el que és" que "el que no és", ja que tampoc hi ha més buit que cos), i que aquests són les causes de les coses que són (entenent "causa") com a matèria.

I així com els qui afirmen que és una l'entitat en tant que subjecte, expliquen la generació del altres per mitjà de les afeccions d'aquesta, afirmant que la raresa i la densitat són els principis de les afeccions, així també aquests afirmen que les diferències són causes de les altres coses.

Aquestes diferències diuen que són tres: figura, ordre i posició. En efecte, afirmen que "el que és" es diferencia únicament per la conformació, el contacte i el gir. Ara bé, d'aquests, la "conformació" és la figura, el "contacte" és l'ordre, i el "gir" és la posició: així, la A i la N es diferencien per la figura, els conjunts AN i NA per l'ordre, i la Z i la N per la posició.

Sobre el moviment, d'on i com es dóna en les coses que són, també aquests, igual que els altres, ho van passar negligentment per alt».

______________________________________________ Aristòtil, Metafísica, 985b.(Gredos, Madrid 1994, p. 87-88).

◦ Sagan, Cosmos. Atomismo

◦ http://youtu.be/1WCThnl2iQ8

Ètica Demòcrit

◦ “Mejor se mostrará quien se basa en su disposición hacia la virtud y en la convicción del razonamiento que quien lo hace en la ley y la obligación, pues es verosímil que cometa falta a escondidas aquel al que sólo la ley mantiene apartado de la injusticia, mientras que el que se encamina a lo debido por convicción es verosímil que no haga nada indebido ni a escondidas ni a las claras. Por ello quien actúa correctamente a impulsos de la cordura y el saber se hace a la vez valeroso y cabal.” (fr. 181).

Heraclitus and Democritus, by Bramante, 1477