CONTES COL·LABORATIUS

Sant Boi de Llobregat Sant Jordi 2015

INICI a càrrec d’ Elvira Safont, col·laboradora del CRP Sant Boi de Llobregat

NUS a càrrec dels alumnes de 4t i amb l’ajut del seu tutor Ivan Ruiz de l’Escola Vicente

Ferrer

DESENLLAÇ a càrrec dels alumnes de 3rB i amb l’ajut de la seva tutora Emilia Daimiel

de l’Escola M. Fernández Lara

Em dic Maria i la rentadora de casa meva és boja. Segurament no em creureu, potser us penseu que és impossible. Clar! perquè us sembla que les rentadores són unes màquines que s’estan quietes allà on les deixen i que només fan allò que els manen. Doncs aneu molt equivocats. Perquè totes les rentadores del món mengen mitjons. Això ho sap tothom. A casa meva l’encarregat de les relacions amb la rentadora és el meu pare, que la posa en marxa una o dues vegades a la setmana, tot depèn de si el cistell de la roba bruta ja

s’assembla més una muntanya. El meu pare primer li posa la roba a dins, després li posa sabó i, finalment, toca uns botons que són les ordres que la rentadora ha d’obeir: per exemple, has de rentar amb aigua calenta, o bé has de centrifugar, que vol dir donar voltes molt de pressa per a assecar la roba. Ho diu el diccionari, el meu germà ho ha buscat. Quan la rentadora acaba de treballar el meu pare estén la roba a les cordes i l’enganxa amb unes agulles perquè no marxi volant. I moltes moltes moltes vegades falta un mitjó. És evident que se’ls empassa la rentadora! No cal ser detectiu per saber-ho. La meva mare és l’encarregada de plegar i planxar la

roba. I també de desar-la dins els armaris. Perquè a casa nostra treballem en equip, com diu sempre el meu pare quan renya el meu germà perquè no vol parar la taula. Doncs, la meva mare va decidir un dia que feia patxoca portar els mitjons desparellats. Perquè si desapareix un mitjó de color vermell, què fas amb l’altre que et queda? Llençar-lo? Ni parlar-ne! - Maria, te’n poses un de blau i un de vermell -em va dir la meva mare- i als teus companys de classe els dius que està de moda. El primer dia vaig passar molta vergonya quan tothom em mirava al pati. Ara m’he acostumat i m’agrada i tot: no és tan avorrit com portar els dos mitjons exactament iguals, oi? I al meu pare li ha passat el mateix. Va protestar molt un dia quan va veure que hauria de sortir de casa amb un mitjó de ratlles i un altre de llis, però a la seva feina tothom va riure tant quan ho van descobrir que, encara ara, se’n recorda i se’n riu. Fins la setmana passada la nostra rentadora es comportava com totes. O és que la vostra rentadora no es menja un mitjó de tant en tant? Però vet aquí que dimarts tot va canviar. I ara estem sorpresos, i astorats, des que vam descobrir el que s’havia menjat.

El meu germà i jo, cansats de portar un mitjó de cada color, decidim mirar dins de la rentadora, amb la sorpresa, que descobrim un portal màgic que dirigia a l’illa dels Mitjons desapareguts. Decidim entrar, amb la sorpresa de trobar una porta que condueix a una illa feta de mitjons, com per exemple, les cases, els edificis, els parcs, els rius de fils de mitjons, els fanals en forma de mitjons, fins i tot el sol i la lluna són de mitjons.

Com no sabia, si aquesta aventura era un somni o realitat, demano al meu germà que em pessigui per comprovar-ho. I tant que és realitat, crido tant que un petit gnom surt per veure el que passa.

Aquest gnom, té una forma molt estranya, 4 braços, dos dits, cabells de molts colors, vermell, verd, groc, blau. Jo amb veu espantada, pregunto:

-Qui ets?

–Sóc Mifosis i visc en aquesta illa. I vosaltres qui sou? - contesta el gnom.

-Som persones i venim de la Terra, d’un planeta en el qual vivim molts com nosaltres – Jo com sóc molt tafanera, pregunto:

–Però, hi ha més gnoms com tu?

–Clar som molts. Us ensenyo l’illa? - Contesta Mifosis

De camí, el meu germà, Mifosis i jo descobrim una escola feta de mitjons; plena de llapis, gomes d'esborrar , cadires, taules que parlen. Però el meu germà i jo estem molt angoixats. Ara, ja sabem on són els

mitjons desapareguts. Jo decideixo parlar amb un gnom Mestre, de l’escola. El Mestre, diu que no pot ajudar-me, ja que tot és culpa del Rei Mitjó que governa al Castell dels Mitjons.

El seu amic Mifosis, va dir:

-Jo puc guiar-vos, però hem de creuar per jocs molt perillosos, com el laberint dels mitjons i el bosc encantat dels mitjons.

-Clars que si, volem solucionar el problema i acceptem aquesta aventura - contesta el meu germà.

Ràpidament, creuàrem el laberint, travessàrem el bosc i arribàrem fins al Castell dels Mitjons. Jo molt malhumorada, demano parlar amb el rei.

El Rei, assegut a la seva cadira, pregunta amb veu de pocs amics:

-Qui sou, que voleu i d’on veniu?

- Sóc La Maria i aquest és el meu germà, vinc de la Terra i vull que ens tornis tots els mitjons que has agafat.

El Rei contesta:

-Mai, Mai, Mai tornaré els mitjons, és el meu tresor.

El meu germà, intenta convèncer al rei, però de cap manera canvia d’opinió. El Rei ens

expulsà del castell. El meu germà i jo malhumorats, seiem al costat de l’estany per pensar una solució.

De cop i volta la Maria ha recordat que la seva mare tenia a l’armari una capsa plena dels mitjons de quan eren nadons. Els dos germans van tornar a parlar amb el Rei Mitjó, i li van proposar:

- Volem fer un canvi. Nosaltres et donaren els nostres mitjons de quan érem nadons i tu ens tornaràs els nostres mitjons. Perquè no tornis a agafar mitjons de la nostra rentadora, cada vegada que un mitjó es faci malbé o es faci petit t’ho donarem.

I el Rei va acceptar aquest acord.

FI