el pirineu - cossetania.com · va educar amb els celtes i altres invasors indoeuropeus i es va fer...

EL PIRINEU INSÒLIT

50 LLOCS ON PERDRE‘S

Col·lecció Azimut / Turisme • 27

JESÚS ÁVILA GRANADOS

PIRINEO INSÓLITO español + català.indd 1 30/9/19 10:38

Primera edició: octubre del 2019

© del text i de les fotografies: Jesús Ávila Granadoswww.jesusavilagranados.es / [email protected]

© de l’edició:9 Grup Editorial

Cossetània Edicions C. De la Violeta, 6 • 43800 Valls

Tel.: [email protected]

www.cossetania.com

Disseny i composició: 3 x Tres

Impressió: Cachiman Gràfic

ISBN: 978-84-9034-878-9

DL T 1170-2019


A Lola, la meva esposa, i a la meva germana Puri, que tant estimen les muntanyes, els barrancs

i els passos naturals dels Pirineus.

Un viatger sense coneixement és com un ocell sense ales.Mushariff-Ud-Din

(1184-1191)Geògraf musulmà

La cultura pirenaica, que també ha sigut denominada civilització pirinenca, va néixer en el Megalitisme, es va educar amb els celtes i altres invasors indoeuropeus i es va fer adulta en el decurs dels segles. Es va jubilar fa molt poc, quan l’home pirinenc va deixar de ser el gestor del seu propi medi. Morirà quan ho faci l’últim muntanyenc que la va conèixer encara en actiu. Després quedarà només el record.

Ricardo Mur i Enrique Satué


4

ÍndexPRÒLEG, per Miguel Giribets Martínez, historiador ................................6

INTRODUCCIÓ.................................................................................................8Quadre de símbols..............................................................................16

LA.MITOLOGIA..............................................................................................19La Santa Tomba d’Arles ................................................................20La barra de Rotllan .......................................................................23L’oasi de Llívia ..............................................................................28Rènnas del Castell, el poble maleït ................................................33El Pont de Montanyana i el bosc encantat ....................................36Sasau, una església sota l’aigua ......................................................39

ENCLAVAMENTS.CÀTARS...............................................................................43Els càtars ......................................................................................44Puillorenç .....................................................................................45Vila-roja de Termenès ...................................................................49Montsegur ....................................................................................53Puègverd ......................................................................................60

La novena porta ......................................................................64Les coves de l’Arieja ......................................................................65Tírvia ...........................................................................................68

ENCLAVAMENTS.TEMPLERS...........................................................................71El Masdéu, la comanda del Rosselló .............................................72Montreal de Sos............................................................................76Montsaunèrs ................................................................................79Lus e Sent Sauvaire .......................................................................82

ESPAIS.NATURALS........................................................................................85Vaporarium de Banhèras de Luishon ............................................86

La capella pagana ....................................................................88El circ de Gavarnia .......................................................................90

La bretxa de Rotllan ...............................................................93

LES.OMBRES.DEL.MAL...................................................................................95El mal ...........................................................................................96La catedral de Roda d’Isàvena .......................................................99La surgència del Mascún.............................................................103Serrablo i Santa Orosia ...............................................................107Larrun, els càntics al sàbat ..........................................................110Zugarramurdi .............................................................................114


5

LLEGENDES................................................................................................117L’església iniciàtica de Planès.......................................................118L’estrany ritual de Nhaus ............................................................122Mas d’Asilh, refugi de protestants ...............................................126Morir a Busa i renéixer a París ....................................................129Sent Biat.....................................................................................135

L’altar celta ...........................................................................137La tomba de Bausen ...................................................................138La Pedra de Sant Martí, al Roncal...............................................141Els cagots del Baztan ..................................................................145

Els cagots ..............................................................................149

APARICIONS.MARIANES...............................................................................151Les marededeus negres ................................................................152Font-romeu ................................................................................156Meritxell, la patrona d’Andorra ..................................................158La Mare de Déu de Gresolet .......................................................162Lorda, la ciutat de Maria ............................................................165Nostra Senyora del Puy ..............................................................168

MUNTANYES.SAGRADES...............................................................................173Sant Miquel, l’arcàngel de les altures ..........................................174Burgarag, la muntanya dels mil secrets ........................................176El Canigó, la muntanya de ferro del Rosselló ..............................179El Pedraforca ..............................................................................181

Picasso a Gósol .....................................................................183Les Paüls, el poble de les bruixes .................................................187Aralar, el santuari de Sant Miquel in Excelsis ..............................190

SANTUARIS.RUPESTRES..............................................................................193Sant Martí, el sant de les profunditats .........................................194Sant Victorià i l’Espelunga ..........................................................197

Sant Joan de Toledo de Lanata ..............................................200San Úrbez, a la vall d’Añisclo ......................................................202San Martín de la Bal d’Onsera ....................................................204Sant Joan de la Penya ..................................................................207

RUTES.HISTÒRIQUES...................................................................................211Vilafranca de Conflent, última parada del Tren Groc .......................212

Fort Libèria ..........................................................................215Ossera, el poble dels artesans ......................................................216

Trementinaires ......................................................................219Bandolers i contrabandistes al Solsonès .......................................221

La sal de Cambrils del Pirineu ..............................................226

GLOSSARI.DE.TERMES.................................................................................228

BIBLIOGRAFIA............................................................................................234

AGRAÏMENTS..............................................................................................237


6

PròlegPresentar Jesús Ávila Granados és fer referència a un dels grans es-

criptors i investigadors d’aquest país. Nascut a Granada i resident a Ca-talunya, ha dedicat els últims 45 anys de la seva vida a fer-se preguntes sobre temes de la Història que no s’han pogut o no s’han volgut resoldre, i a plasmar les seves reflexions en els seus escrits. És autor de 110 llibres, amb aquest que us presentem.

Gran viatger, ha recorregut més de 50 països i ha escrit sobre molts. Ha rebut premis com el de millor periodista del continent, atorgat en dues ocasions pel Consell d’Europa, o el premi del Ministeri de Cultura de Turquia al periodista estranger que millor coneix aquell país… Ha impartit multitud de conferències i organitzat esdeveniments culturals. Col·labora habitualment en diverses revistes de difusió cultural i històrica d’Espanya.

El seu repertori és ampli, la seva curiositat abraça moltes facetes de la vida: temes d’agricultura, gastronomia, tradicions, vida quotidiana de diversos moments històrics… Però on ha mostrat un interès més gran és en el temes d’investigació històrica. Les seves obres La mitología cátara, La mitología templaria o Mitología céltica són autèntics referents per a qui vulgui endinsar-se en aquestes qüestions. Jesús Ávila és un dels grans experts en l’Orde del Temple a escala internacional. La seva última obra, Simbología sagrada, és un recorregut gairebé enciclopèdic pels sistemes de creences i el seu significat des de la Prehistòria fins als nostres dies.

El seu estil no és el d’un erudit a qui pocs entenen. La seva obra és accessible, de lectura amena, compleix més d’una tasca docent i transmet coneixements.

La meva experiència als Pirineus, que és el tema que ens toca, és limi-tada. Però puc testificar que aquest territori amaga temes d’un gran calat.

Els Pirineus són l’escenari del començament del Camí de Sant Jaume en territori espanyol. És el camí iniciàtic on ressonen els ecos de Maria Magdalena, l’oca, els templers… Llocs com Jaca, Sant Joan de la Penya, Berdún, Sangüesa, Puente la Reina, Estella, Eunate…

A Santa María de Sangüesa (Navarra), inspirada en la catedral de Chartres, trobarem la Mare de Déu de Rocamador, evidència d’un antic culte a la lluna. En la portalada d’aquesta església es reprodueixen escenes de la llegenda nòrdica de Sigfrid i els nibelungs.

Al monestir de Leyre (Navarra) s’explica la història de l’abat Virila, que, buscant l’explicació a l’eternitat, va fer un «viatge en el temps» a ma-nera de la teoria de la relativitat d’Einstein, només que uns quants segles


7

abans que fos formulada. A un capitell de l’església apareix la inscripció en àrab «No hi ha més Déu que Al·là».

Eunate (Navarra) té l’ermita funerària més desconcertant, amb la forma octogonal templera, en l’interior d’un pòrtic amb el Bafomet i la llanterna superior dels morts.

Sant Joan de la Penya (Osca) és el centre de la llegenda del Grial. L’origen mític d’Aragó s’explica amb els 300 aragonesos cristians (com els 300 espartans) que es van reunir en aquest monestir per combatre els musulmans; a l’Aïnsa aquestes tropes estaven a punt de ser vençudes per l’exèrcit àrab, però, de sobte, una creu de foc va sortir d’una carrasca (arbre sagrat en totes les cultures del Mediterrani), cosa que va sembrar el pànic a les files invasores.

La catedral de Jaca, consagrada a mitjans del segle xi, és el primer temple romànic d’Espanya.

A Roda d’Isàvena (Osca), al seu claustre, un text funerari venera «Llu-cifer».

Al claustre del Monestir de Ripoll (Girona) els animals representats estan relacionats amb els sistemes musicals de l’Índia, de forma que, en conjunt, representen la partitura d’una melodia musical.

Una desena d’esglésies romàniques del Pirineu de Lleida i Andorra contenen pintures amb el calze del Sant Sopar. És la concentració més gran de temples amb el tema del Grial d’Europa. En una d’elles, a Sant Climent de Taüll, la Mare de Déu que sosté el Grial té la boca cosida, i això ens indica que posseeix coneixements que no pot relatar.

Als Pirineus, tant en la part francesa com en l’espanyola, trobem mites, llocs càtars, enclavaments templers, llocs «maleïts», llegendes, aparicions marianes, bruixes i aquelarres, muntanyes sagrades, santuaris rupestres…

Aquest llibre, El Pirineu insòlit, és molt més que una guia de viatges o un quadern de camp. Es tracta de descobrir els secrets, els ritus i les creences que tenen el seu origen, molts d’ells, en la nit dels temps i que han anat passant de generació en generació. De nou, Jesús Ávila fa aquest gran esforç de sintetitzar i ordenar una realitat aparentment molt àmplia i complexa i ens la presenta d’una forma viva i propera, amb la seva gran capacitat de narració. I aquest treball de concreció, aquesta tasca docent, que veiem en cada una de les seves obres, no deixa mai de sorprendre’ns.

Miguel Giribets MartínezHistoriador


8

INTRODUCCIÓDiuen que Pirineus significa ‘foc’ (pyros) i ‘neu’. Encara que la zona de neus perpètues no sigui massa extensa, i la calor a l’estiu no sigui literalment la del foc, pot ser que aquesta hipòtesi sigui encertada.

Juan Ramón Jiménez

Per als antics grecs, segons la mitologia, la paraula Pirineus pro-cedeix de la filla d’Atles, Pirene, a qui Hèrcules es va emportar en un dels seus llegendaris viatges i, quan aquesta va morir, no va dubtar a acumular pedres per segellar la seva tomba, generant els cims d’aques-tes muntanyes, vestides de blanc gran part de l’any. El sorprenent és que, encara avui, la gent d’Arieja situa a la cova de Lombrives (Us-sat) l’etern descans de Pirene, per les concrecions d’estalagmites que recorden una tomba prehistòrica. Crida l’atenció que, en els segles medievals, aquestes coves van ser utilitzades pels perfectes càtars del Llenguadoc per portar a terme els seus rituals i cerimònies, i també per fugir dels sicaris de la Inqui-sició; en alguns llocs s’han trobat testimonis dels símbols del cataris-me gravats en la roca.

Una altra teoria, de la mateixa font, assegura que el nom d’aques-tes muntanyes deriva de la paraula Pyros (‘foc’ en grec), segons ens narraven Estrabó i Diodor Sícul,

basant-se en unes fogueres cau-sades pels pastors l’eixermar les terres de conreu; aquell foc va ser tan gran que fins i tot les vetes d’or i plata es van fondre a nivell del subsòl. I també hem trobat una altra versió, basada en un topònim ancestral, d’origen iber o basc, se-gons el qual aquesta serralada es va denominar Ilene os, que significa ‘muntanyes de la lluna’, ja que Ile-ne és la lluna.

L’etimologia alternativa es ba-saria en el rei Pireneu, oriünd de la regió muntanyenca sagrada situada al sud de l’Olimp, a Grècia. Pos-siblement, els primers pobladors grecs d’Empúries van donar aques-ta denominació a la serralada que divisaven des dels seus ports.

Aquest llegendari monarca hel·lè va acollir amb amabilitat les muses, filles de Júpiter, que van intentar refugiar-se d’una gran ventada, però la intenció del rei no era del tot noble, ja que volia retenir-les per a ell. Les muses, en sentir-se presoneres, van desplegar les seves ales i van fugir, i Pireneu va morir en intentar perseguir-les.

Per a aquells que no pensen com Dumas, que deia que les muntanyes només eren paisatge, hi ha d’haver alguna cosa sagrada també en els Pirineus (més evi-dent en la part nord, coberta de més vegetació i amb paisatges més grandiosos), ja que també, en ge-


9

neral, hi ha vents molt intensos (el torb, la tramuntana) que haurien fet buscar refugi a qualsevol musa. Resumint, en les dues versions hi ha implícits els conceptes foc (ca-lor abrusadora), neu, vent, refugi (on la imaginació se sent presone-ra i vola) i elevació per perseguir la imaginació que fuig. Aquestes sin-gulars muntanyes condensen, per tant, l’essència dels cinc elements (aigua, aire, foc, fusta i terra), circumstàncies que molt bé van saber apreciar els diferents pobles que, des de la nit dels temps, i en ambdues direccions, van transitar pels Pirineus, a través de les seves estretes valls i profunds barrancs.

Des de Sant Pere de Rodes, al Cap de Creus (Girona), davant el Mediterrani, fins a l’illa dels Fai-sans, a la desembocadura del Bi-

dasoa (Guipúscoa), amb el Cantà-bric, d’est a oest, respectivament, la serralada pirinenca (42º 40’ 00” N / 1º 00’ 00” E), un territori de 34.000 quilòmetres quadrats (425 km de longitud per 80 km d’am-plada), ple de cims que superen els 3.000 metres d’altitud (Aneto, 3.404 m; Mont Perdut, 3.355 m; Maladeta, 3.312 m; Vinyamala, 3,298 m, etc.), és una barrera de muntanyes que separa França (al nord) —amb els departaments dels Pirineus Orientals, l’Arieja, l’Alta Garona, els Alts Pirineus i els Pirineus Atlàntics— d’Espa-nya (al sud) —amb les comunitats de Catalunya, Aragó, Navarra i el País Basc—, englobant al centre un petit principat: Andorra. Des de temps immemorials, aquest conjunt de muntanyes ha sigut

Mapa dels Pirineus.


10


11

Pirineu del Solsonès.

travessat, a través dels seus pro-funds congostos i valls, per nom-brosos pobles i cultures, motivats per raons ben diverses (comerci-als, polítiques, de pelegrinatge, militars o socioculturals), i deixa-ren una empremta del seu pas per aquests màgics escenaris.

Entre la història i la llegenda

Des de la Prehistòria fins als nostres dies, la cadena de munta-nyes dels Pirineus ha sigut escenari i territori de pas i assentament d’in-finitat de pobles i cultures. A les coves de Talteüll (Rosselló) es van trobar els primers homes —que van viure en aquestes muntanyes fa més de 450.000 anys—; més tard, en temps del Paleolític Su-perior, tenim grutes tan especta-culars com les de Nhaus o Mas d’Asilh (Arieja), amb les cultures

de l’home de Cromanyó i l’azilià. Aníbal va travessar els Pirineus amb el seu potent exèrcit (format per 90.000 soldats, 12.000 genets i 21 elefants, segons Plini) l’estiu de l’any 218 aC. Cap a l’any 400, els vascons, germen del poble basc, dominaven la meitat del massís pirinenc. L’any 778, van ser pre-cisament els vascons els que van derrotar la rereguarda de l’exèrcit de Carlemany, a Roncesvalls.

Els primers pelegrins jacobeus van començar a travessar els estrets passos del Pirineu, de camí cap a Compostel·la, a finals del segle x. Però va ser a partir de la següent centúria quan, amb l’eclosió del romànic, tot Occident es va vestir de blanc, tal com va dir un mon-jo cistercenc en parlar de la gran quantitat d’esglésies que es van al-çar, i les valls pirinenques, els po-bles de les quals, llogarrets i masies van brillar per la seva vitalitat, no

Els Pirineus, mapa topogràfic.


12

Els Pirineus en el segle xvii.

van ser una excepció, mentre que veien alçar-se temples, monestirs, santuaris i ermites que donaven als seus habitants no només el senti-ment d’espiritualitat, sinó també la confiança de la perennitat; i en ambdós vessants de la serralada pirinenca es respirava una cultura comuna.

Però no a totes les zones del Pirineu els va arribar al mateix temps aquesta onada renovadora d’art. Hem de dir que va ser als territoris més orientals (comtats

de Besalú, Peralada i Empúries) on més aviat va fer entrada tri-omfal un romànic llombard, que va enriquir notablement les for-mes artístiques, que substituïren les primitives realitzacions en fusta: les portes d’accés es van arrodonir amb arquivoltes sobre columnes; les finestres es van emmarcar entre elements arquitectònics; apareixen els decorats al buit de les arcuaci-ons cegues i les lesenes absidals; les rosasses apareixen als frontispicis tamisant rajos de llum que omplen


13

d’espiritualitat els interiors, i esvelts campanars, amb coberta piramidal, o simples espadanyes, per definir les seves siluetes en el panorama de les muntanyes circumdants.

Després del segle xii, i com a conseqüència de la Reconquesta d’Espanya a al-Àndalus, apareixen els Estats Pirinencs. L’any 1213, l’últim gran projecte de Federació d’Estats Pirinencs es va enfonsar amb la mort de Pere II el Catòlic, rei d’Aragó, en la batalla de Muret, davant l’exèrcit croat de Simó de

Montfort. El 1244, amb la mort a la foguera dels 225 supervivents de la fortalesa de Montsegur, es va generar el gran èxode de càtars i creients d’Occitània a Catalunya, Aragó i altres territoris al sud dels Pirineus, fugint de les flames de la Inquisició francesa.

Ja a l’Edat Moderna, el 1659, el Tractat dels Pirineus, firmat a l’illa dels Faisans, sobre la desem-bocadura del Bidasoa al Cantà-bric, va fixar la frontera actual en-tre França i Espanya; i Lluís XIV,


14

«el Rei Sol», es va casar amb Maria Teresa, infanta d’Espanya.

En temps més recents, tenim registrada la presència d’erudits que van sentir una especial fas-cinació per aquestes muntanyes, des de Ramond de Carbonières, en el segle xviii, fins a Lucien Bri-et (a començaments del segle xx). El 1843, Víctor Hugo va fer un viatge al Pirineu en diligència. El 1856 es va dur a terme el Tractat de Límits francoespanyols, en el qual s’establien les línies fron-tereres a través de les valls piri-nenques, en forma de fites, i se’n van col·locar un total de 1.300.

Actualment, les xarxes de comu-nicació estan integrades dins dels dos països, però les connexions mútues no es van fer fàcilment; fins a 1865, a la banda francesa, la carretera nacional 20 acabava a Merenç; la carretera cap a An-dorra no es va obrir fins a setanta anys més tard. Fins a la perforació del túnel de Viella, la Vall d’Aran es comunicava a l’hivern amb la resta d’Espanya utilitzant les línies ferroviàries francesos de Montre-jau, Tolosa i Portbou.

Voldria recordar la gesta del comte irlandès Henry Russell, a qui hem de considerar el pioner

Entrada a la fortalesa càtara de Puègverd, que va acollir la segona Cort d’Amor Cortès de França.


15

del pirineisme, quan, el 1880, va fer construir les coves artificials —batejades com «les seves vi-les»—, davant del Vinyamala, la muntanya més alta del Pirineu francès, per ser més a prop de la muntanya que tant estima-va. També cal recordar molts altres geògrafs, geòlegs i botà-nics —francesos, anglesos, ale-manys…—, que s’han interessat per la grandiositat espacial dels cims del Pirineu; tots ells van dei-xar una profunda empremta cul-tural i científica amb les seves in-vestigacions, i van obrir nous ca-mins de descobriment a les valls i barrancs més profunds, especi-alment a la zona de l’Alt Aragó, coincidint amb les grans pene-tracions per carretera i ferrocarril que, a través de les muntanyes i congostos, van obrir la porta na-tural dels Pirineus entre els dos Estats. I el 31 de gener de 1985 es firmava l’acord de cooperació en matèria d’ordenació del territori —«El Pirineu. Presentació d’una muntanya fronterera»—, entre els governs d’Espanya i França.

Amb aquest llibre a la mà, el lector-viatger tindrà l’oportunitat de descobrir un centenar d’en-clavaments, i una altra dimensió sociocultural dels pobles i gents que, en ambdós vessants del Pi-rineu, ha aconseguit mantenir-se intacta per damunt del temps, l’espai i la història, seguint les empremtes deixades per unes cul-tures que han llegat un profund testimoni en les diferents comar-ques, tant en la façana nord com en la meridional, i que rescatem en part, a través dels capítols d’aquesta obra.

Es tracta de pobles de munta-nya, caracteritzats per una arqui-tectura que s’integra en el medi natural circumdant, on la pedra, la pissarra i la fusta constitueixen els elements més tradicionals. Als carrers de molts d’aquests pobles, malgrat el temps transcorregut, encara es respira la pau, el silenci i l’harmonia, amb el rumor de la font com a música de fons; però també la vida humana.

Sí, perquè hi ha més famílies joves que s’estan establint, ocu-pant habitatges adquirits a preus raonables, i les escoles tornen a obrir aules oblidades. Els artesans comencen a reobrir els seus vells tallers de cistelleria, ebenisteria, talla de la pedra, bufat del vidre, forns de pa i dolços…; i un fervor per restaurar les cases constitueix la dinàmica d’una gent que ja mira l’horitzó amb valentia, men-tre que un turisme de qualitat, familiar, comença a descobrir els seus valors. Quan arriba la tarda, els núvols sembla que envoltin aquestes petites poblacions en un halo de màgia i misteri, incenti-vat pel metàl·lic so de la campana de l’església, i els ataronjats llums dels seus fanals tornen a recordar al viatger que es troba en una estampa medieval. A l’interior dels habitatges, davant del foc a terra, en nombroses llars tradici-onals, l’avi continua desgranant la memòria de les seves vivènci-es, recordant als seus nets algunes històries de temps passats, mentre es van eixugant els mitjons i altres robes humides que es gronxen a l’aire en la intimitat de l’ambient penjats de la lleixa superior del foc a terra, amb el crepitar de les


18

flames com a música de fons. A l’exterior, els sòls pavimentats de còdols de riu, humits per la plu-ja, de les íntimes places i dretes pujades, recullen tímidament els reflexos de les llums de les fines-tres que encara no han tancat els seus porticons i d’uns fanals de llum plomosa que s’obren pas en l’espessor de la boira de la nit. El batec d’aquests pobles del Pirineu segueix el seu pols, amb força i optimisme.

Llogarrets petrificats amb es-glésies i campanars altius que els delaten des de lluny en les fonda-lades de les valls, als quals arribem seguint dreceres gastades, des dels segles medievals, pels mateixos afers, i que també aprofiten excur-sionistes motivats per contemplar la grandiositat del paisatge, que precedeix el viatger que arriba amb ànims d’apreciar els encants de l’indret, mentre escolta les veus del silenci en la seva pròpia ànima.


La MITOLOGIA


20

La Santa Tomba no és només un monument arqueològic, és molt més; per als científics continua sent un enigma total, malgrat els nombrosos estudis realitzats.

Anthony Fitzherbert

Arles, al Vallespir, és una po-blació carregada de mites i lle-gendes. El seu principal atractiu és, sens dubte, la Santa Tomba, un sarcòfag d’on, des de l’alta Edat Mitjana, segueix brollant aigua miraculosa, malgrat que el seu interior està aïllat i no té cap conducte que permeti l’entrada del líquid element. Però deixem aquest sensacional enigma per a més endavant.

Arles, enclavada en una es-plèndida vall, sobre el vessant meridional del Canigó, és un pes-sebre d’habitatges medievals que dormisquegen al voltant de l’es-glésia abacial, aixecada sobre un

La Santa Tomba d’Arles

dolmen prehistòric i dedicada als sants Abdó i Senén. Estem parlant de la més antiga abadia benedic-tina del Rosselló, fundada el 778, en temps carolingis, per frenar les incursions musulmanes al nord del Pirineu.

Va ser en temps de l’abat Ar-nulf (957-963), quan van arribar, des de Roma, a aquest monestir benedictí del Pirineu, les relíquies dels sants Abdó i Senén. I des de llavors, aquesta població ha estat preservada contra les grans catàs-trofes que, al llarg dels temps, han colpit aquest territori, entre les quals, la terrible pesta negra, que no va afectar en absolut Arles. Tot això els pelegrins actuals ho saben, i cap eludeix visitar l’abadia, i, so-bretot, resar unes oracions davant de la Santa Tomba.

L’església actual és romànica (s. xii), coincidint amb la segona consagració, de l’any 1157; men-tre que el claustre és gòtic, de gran elegància escultòrica i d’un segle posterior.

Aquesta abadia continua sent la seu de la molt venerable Ger-mandat de la Sang (de Crist), creada el 1416 pel dominic va-lencià sant Vicenç Ferrer, en els seus viatges pastorals pel Pirineu català, abans de dirigir-se a Van-nes (la Bretanya), on va morir el 5 d’abril de 1419, a l’edat de 69 anys. Actualment, els penitents


21

negres, membres de la citada Ger-mandat —coneguts popularment com caperutxes— organitzen cada Divendres Sant una multitudinà-ria processó pes carrers del nucli medieval, portant les imatges de les famoses escenes de la Passió; aquestes estàtues —anomenades misteris— són molt commove-dores. La Germandat, fidel a les tradicions de la tardor medieval, manté un testimoni únic en la vida religiosa de la comarca del Vallespir.

La Santa Tomba és un sarcò-fag monolític de marbre blanc, que el visitant a l’abadia pot veure a l’esquerra de l’entrada principal de l’església, darrere d’una reixa de ferro. El seu interior és un re-cipient amb capacitat per a prop de 300 litres; el sarcòfag reposa da-munt de dos sòcols de pedra cal-cària i, una cosa molt important, sense capa comunicació amb l’ex-terior, conté sempre aigua. Cada any, el 30 de juliol, dia dels sants patrons, Abdó i Senén, es recull

públicament part de l’aigua de la Santa Tomba, i es reparteix prio-ritàriament als malalts i a la gent que la demana aquella jornada fes-tiva. Se n’extreu tres vegades més del contingut… i es torna a om-plir de nou, de manera tan mira-culosa com la condició de l’aigua, la qual, segons la tradició popular, guareix nombroses dolences.

Abdó i Senén, d’origen per-sa, eren germans bessons que van viure en el segle iii i que es van de-dicar a l’enterrament de màrtirs. Fets presoners pels romans, van ser degollats per ordre de Deci. Santificadors de la terra, aquests sants, que contenen l’essència de la dualitat còsmica i el triomf so-lar, eren coneguts com els sants de la Pedra i se’ls atribueix poder contra les sequeres i les pedrega-des. Per això no és una casualitat que aquesta abadia estigués dedi-cada a aquests sants, benefactors de la força de l’energia de la terra i de la garantia d’aigua. I és en aquest dia (30 de juliol) quan Ar-

Interior del claustre de l’abadia benedictina d’Arles.


22

les celebra la seva Festa Major, i tot el poble es manifesta amb fer-vor religiós, seguint en processó els bustos dels Sants, darrere de la rodella de la parròquia de Mont-boló. L’arribada de les relíquies dels Sants Patrons té lloc l’últim diumenge d’octubre, amb la cele-bració de la Vinguda dels Sants, en l’última festa religiosa d’Arles.

També podeu anotar a l’agen-da el diumenge abans de la nit de Sant Joan, jornada en què el cape-llà d’Arles procedeix a la benedic-

ció de les mules i els traginers, en agraïment dels immensos serveis que fan aquests animals a la gent del Vallespir des de temps medie-vals en la seva vida de muntanya. Damunt dels nostres caps, el desa-fiant cim del Canigó, la muntanya sagrada del Rosselló.

D’INTERÈSL’Oficina de Turisme està situ-

ada a l’interior de l’abadia (tel.: 04 68 39 11 99 / a/e: [email protected]).

Inscripcióque recorda al visitant l’essència del miracle anual d’aquesta tomba.


el pirineu - cossetania.com · va educar amb els celtes i altres invasors indoeuropeus i es va fer...

Documents