el pagament per serveis ambientals

El Pagament per serveis ambientals: una eina per a la conservació dels recursos naturals a Catalunya

Daniela Russi (coord.)

162010

Papers de sostenibilitat

2

BIBLIOTECA DE CATALUNYA. DADES CIP

Generalitat de CatalunyaDepartament de la VicepresidènciaConsell Assessor per al Desenvolupament Sostenible de Catalunya (CADS)www.gencat.cat/cads

Daniela Russi, pel text

Disseny: Barcino Serveis GràficsMaquetació: Ferran Ruiz, Imatge i Comunicació GràficaImpressió: Puresa

1a edició, setembre de 2010Tiratge: 600 exemplarsDL: B ISBN: 9788439385271

El Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible de Catalunya (CADS) no comparteix necessàriament les opinions expressades per l’autor d’aquesta publicació.

Alguns drets reservats

3

Sumari

Pròleg 7

1. Introducció 9

2. Què són els serveis ambientals? 15

2.1. Els serveis ambientals a Catalunya 18

3. El Pagament per serveis ambientals 19

3.1. Els arguments de la teoria econòmica 22

4. Elements a tenir en compte en el disseny 25

d’un programa de PSA

5. Qüestions a debat sobre el PSA 31

5.1. Què és i què no és un PSA 33

5.2. Avantatges i inconvenients d’aplicar 34

un programa de PSA

6. Algunes experiències als països industrialitzats 37

6.1. El programa de Vittel al Departament 41

de Vosges (França)

6.2. Gestió sostenible de la conca hidrogràfica 43

de Catskills (EUA)

6.3. Programa per reduir la salinització a Austràlia 45

6.4. El contracte agrari de la reserva de la biosfera 47

a Menorca

6.5. Preservació d’ecosistemes a partir d’una gestió 49

agroramadera sostenible a Florida (EUA)

6.6. Els programes agroambientals als EUA i a la UE 51

4

7. Iniciatives catalanes amb elements de PSA 53

7.1. La custòdia del territori 56

7.2. Les reserves forestals 58

7.3. La certificació ecològica 59

7.4. Altres instruments 60

8. Instruments legals i econòmics per a l’aplicació 61

del PSA a Catalunya

8.1. Instruments legals existents 63

8.2. Instruments econòmics per finançar i incentivar 63

programes de PSA

9. Propostes per l’aplicació del PSA a Catalunya 67

9.1. Prevenció d’incendis amb ramaderia extensiva 69

9.2. La compensació voluntària d’emissions de CO2 71

9.3. Recursos hídrics i aigües mineromedicinals 74

10. Passos per al desenvolupament d’un programa de PSA 77

11. Conclusions 81

Referències 86

Publicacions del Consell Assessor per al 90

Desenvolupament Sostenible de Catalunya

5

El text d’aquesta publicació resumeix l’informe resultant de l’estudi Poten-cialitat de l’ús del Pagament per serveis ambientals a Catalunya, encarregat pel CADS a Amphos XXI i elaborat per Daniela Russi. L’estudi ha comptat amb l’assessorament de Joandomènec Ros (conseller del CADS), Esteve Corbera Elizalde, Ignasi Puig Ventosa, Meritxell Martell Lamolla, Unai Pascual, i de membres de l’equip tècnic del CADS (Sílvia Cañellas, Xavier Cazorla, Hernan Collado, Elisabet Roca i Alba Prados).

7

PròlegEl manteniment de la riquesa natural i, com a conseqüència, de tot allò que

ens aporta la natura –el que s’ha anomenat serveis ambientals– és un dels elements clau de la sostenibilitat. No cal dir que la protecció de la natura és important pels seus valors estètics, emocionals, culturals i socials, que ens aporta, però també –i no ho hem d’oblidar en una societat industrialitzada com la nostra– perquè ens pro-porciona recursos i serveis insubstituïbles com els aliments de qualitat o l’aire net.

L’any 2010 ha estat declarat per les Nacions Unides Any Internacional de la Diversitat Biològica, per tal d’impulsar el reconeixement de la importància de la bio-diversitat per a les nostres vides i per convidar a emprendre accions per aturar les ac-tuals tendències de pèrdua de biodiversitat arreu del món. El 2010 és també un any clau en el Pla d’Acció per la Biodiversitat de la Unió Europea, any en què es preveia aturar la pèrdua de la biodiversitat. Els objectius són ambiciosos, però encara estem lluny de poder afirmar que s’estan acomplint, i caldrà per tant emprendre accions. En primer lloc ens cal reforçar el marc legislatiu de protecció de la biodiversitat i del conjunt del patrimoni natural del nostre país. Però també hem de trobar noves for-mes de contrarestar els interessos econòmics especulatius i les dinàmiques de mercat que porten a la pèrdua d’espais naturals i a la urbanització excessiva. Ens calen noves eines, i en aquest sentit els instruments econòmics i la fiscalitat verda poden servir per estimular les accions de conservació de la natura i desincentivar les accions que la malmeten. A Catalunya ens queda molt de marge per explorar en aquesta línia.

L’instrument que presentem en aquesta publicació, el Pagament per serveis ambientals (PSA), és un dels que s’han proposat recentment per tal de garantir que determinats serveis ambientals, dels quals en gaudim tots com a societat sense pagar res a canvi, siguin mantinguts i fins i tot millorats sota criteris d’eficiència econòmica i equitat social. Si bé ja s’està aplicant en països en desenvolupament, hi ha poques experiències de PSA en els països del nostre entorn. La seva aplicació planteja moltes possibilitats per mantenir activitats beneficioses però insuficientment remunerades o per incentivar les pràctiques més sostenibles, malgrat que també es troba amb crítiques. És per això que el Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible (CADS) –òrgan d’assessorament i consulta del Govern en l’àmbit del desenvolupa-ment sostenible– responent a la seva tasca de plantejar propostes innovadores en qüestions rellevants per al desenvolupament sostenible, va creure necessari explorar les potencialitats del PSA per a la gestió i manteniment de recursos naturals del nos-tre país, així com plantejar els principals temes a debat.

Per aquestes raons, el 2009 es va encarregar l’estudi Potencialitat de l’ús del Pa-gament per Serveis Ambientals a Catalunya, els resultats del qual es presenten resumits en aquesta publicació. L’estudi va ser encarregat a l’equip d’Amphos XXI, encapçalat

8

per Daniela Russi, i va comptar amb la col·laboració d’altres experts en aquesta te-màtica, com Esteve Corbera, del Tyndall Center del Regne Unit; Unai Pascual, de la Universitat de Cambridge; i Ignasi Puig Ventosa, de la consultoria Ent, medi ambient i gestió. A més a més, el CADS va crear una comissió de seguiment en la qual van par-ticipar tant consellers com membres de l’equip tècnic. Aprofito aquestes línies per agrair a tots ells les seves aportacions. Estic convençut que amb aquestes apostes i reflexions es contribueix a les propostes sostenibilistes per al nostre país i al necessari canvi d’actitud respecte a la nostra relació amb la natura.

Ramon Arribas i QuintanaDirector del CADS

9

1. Introducció

11

Papers de sostenibilitat · n. 16 · Introducció

El Pagament per serveis ambientals (en endavant, PSA) és un instrument de política ambiental que considera la necessitat de crear vincles entre propietaris, gestors i usuaris dels serveis ambientals, més enllà dels enfocaments tradicionals de conservació. El funcionament es basa en establir un mecanisme que permeti aportar una compensació (generalment econòmica, però podria ser en espècie) a aquells que fan possible el proveïment d’un servei ambiental ––o la conservació dels recursos naturals–– i que actualment no està remunerat. El “pagament” prové d’aquells que es beneficien del servei ambiental, ja sigui un grup de persones con-cret o el conjunt de la societat.

L’interès d’aquest estudi consisteix en clarificar els aspectes relacionats amb aquest nou instrument de conservació, fent èmfasi en la definició dels diferents elements presents i els principals elements de debat. També s’analitza la potencia-litat d’aplicació d’aquesta metodologia a Catalunya.

Una de les causes de la degradació ambiental rau en el fet que els serveis ambientals no estan suficientment valorats, ja que són proporcionats gratuïtament pels ecosistemes, o el que és el mateix, es troben fora del mercat. Això fa que en molts casos en lloc de conservar els valors naturals s’opti per desenvolupar acti-vitats que aporten un rendiment econòmic malgrat que provoquin la degradació dels recursos. Per aquest motiu, una de les possibilitats per tal de contribuir a la conservació dels recursos naturals és remunerar-ne els propietaris o gestors mit-jançant un programa de PSA.

Els darrers anys els programes de PSA han tingut un interès creixent. S’han realitzat experiències de PSA en diferents països, en àmbits com el segrest i l’emmagatzematge de CO

2 en zones forestals, la regulació de la qualitat i quantitat

de l’aigua a les conques hídriques, i la preservació de la bellesa paisatgística. Els programes més coneguts s’han portat a terme en països en desenvolupament, i principalment a l’Amèrica llatina1.

Un dels programes de PSA més famosos i pioners és el realitzat a Costa Rica a partir del 1997 (Pagiola, 2008), que remunera quatre tipologies de serveis ambientals dels boscos:

1) l’emmagatzematge de CO2 en biomassa forestal

2) el proveïment d’aigua per al consum humà, l’agricultura i la producció d’energia

3) la conservació de la biodiversitat4) la bellesa paisatgística.

Es tracta d’un programa d’abast nacional i majoritàriament de tipus públic, ja que la major part del finançament deriva dels impostos sobre els combustibles,

1 A banda dels exemples que es presenten a continuació, es descriuen altres exemples a Bond et al. (2009), Kosoy et al. (2007) i Wunder et al. (2008).

12

encara que diferents institucions internacionals contribueixen al finançament del projecte. Per rebre el pagament, els propietaris forestals han de presentar un pla de gestió forestal sostenible i realitzar pràctiques de conservació de boscos, com per exemple tallafocs, o plans de reforestació.

D’altra banda, existeixen exemples interessants de PSA a Mèxic i Equador, que remuneren el manteniment dels boscos d’una conca hidrogràfica per tal de garantir la qualitat i quantitat de l’aigua i la recàrrega dels aqüífers. A Mèxic s’ha establert un programa d’àmbit nacional, finançat mitjançant part dels impostos federals sobre l’aigua, que remunera propietaris forestals en zones on els boscos tenen una alta influència sobre els serveis hídrics i un alt risc de desforestació, a canvi del compromís de conservar la cobertura forestal.

A l’Equador (Wunder i alBán, 2008) destaquen dos programes de PSA. El primer correspon al municipi de Pimampiro, on es va crear un programa a nivell local que va ser dissenyat per protegir la qualitat i mantenir la quantitat de l’aigua de la conca hídrica del riu Palaurco mitjançant la conservació de boscos natius. Els beneficiaris del pagament són 19 finques, i aquest prové d’un recàrrec del 20 % del preu de l’aigua a les 1.350 famílies amb comptador d’aigua, d’un finançament del municipi de Pimampiro i dels interessos d’un fons posat a disposició del pro-jecte per la FAO i la Fundació Interamericana. El segon és el programa de segrest de carboni de l’empresa equatoriana PROFAFOR, que és part del consorci FACE, fundat i finançat per unes empreses hidroelèctriques dels Països Baixos per com-pensar les seves emissions. PROFAFOR finança projectes de reforestació i afores-tació a Equador amb contractes de 99 anys que comprometen els propietaris de terrenys a establir o restablir una cobertura forestal i mantenir-la, a canvi d’una remuneració d’entre 125-188 $/ha.

Finalment, un altre cas d’interès és el PSA implementat a Nicaragua amb el finançament del Global Environmental Facility, una xarxa de 178 països, institu-cions internacionals, ONG i empreses privades (Pagiola et al., 2007). El programa finança la conservació de la biodiversitat i el segrest del carboni, i remunera pro-pietaris de terrenys propers a la ciutat de Matiguás i de Río Blanco. El pagament depèn d’un índex anomenat ‘Índex de Serveis Ambientals’ (Environmental Services Index - ESI), que agrega indicadors de conservació de biodiversitat i de segrest del carboni, i consisteix en 75 $ per cada punt de l’ESI. A banda d’aquests casos a l’Amèrica Llatina, es poden trobar també exemples als països desenvolupats, com els que es presenten més endavant, al capítol 6.

El contingut d’aquesta publicació s’estructura de la manera següent: en pri-mer lloc, es defineix el concepte de servei ambiental, i es proporciona informació sobre els diferents serveis ambientals que es poden identificar a Catalunya (capí-tol 2). En segon lloc, s’explica què és el Pagament per Serveis Ambientals (PSA) i se’n proposa una definició (capítol 3), s’analitzen els diferents elements que el


13


caracteritzen (capítol 4), i es discuteixen els principals aspectes a debat sobre els avantatges i inconvenients d’aquest mecanisme (capítol 5). A continuació es pre-senten diverses experiències de PSA en països industrialitzats (capítol 6) i algunes iniciatives que es duen a terme a Catalunya (capítol 7). Tot seguit es discuteix la possibilitat d’implementar programes de PSA a Catalunya (capítol 8), fent un èmfasi especial en alguns dels àmbits on l’aplicació de mecanismes de PSA a Cata-lunya podria ser particularment útil (capítol 9). Finalment, es proposen els passos que s’haurien de seguir per aplicar mecanismes de PSA a Catalunya (capítol 10). L’estudi finalitza amb les conclusions (capítol 11).

14

Extracció de cautxú a l’Amazonia brasilera.

Foto: Daniella Russi.

15

2. Què són els serveis ambientals?

17

Papers de sostenibilitat · n. 16 · Què són els serveis ambientals?

L’Avantprojecte de Llei de la biodiversitat i el patrimoni natural2 defineix els serveis ambientals dels ecosistemes com aquells serveis que generen el funcio-nament dels ecosistemes i que són d’utilitat per al benestar de les persones i les societats humanes.

Els ecosistemes duen a terme funcions molt diverses i indispensables per a la vida sobre la terra, com per exemple la regulació del clima, el cicle dels nu-trients, el manteniment de la biodiversitat, la provisió d’aliments, d’aigua i de llen-ya, etc. Una de les classificacions dels serveis ambientals més esteses és la que ofereix l’informe Millennium Ecosystem Assessment (MEA, 2005), que els divideix en quatre categories:

Serveis de subministrament. Tots els productes que els humans obtenim dels ecosistemes, com per exemple els aliments, l’aigua dolça, la fusta, els teixits i els combustibles.

Serveis de regulació. Beneficis que obtenim de determinats processos quí-mics, físics i biològics que desenvolupen els ecosistemes, tals com el man-teniment de la qualitat de l’aire i de l’aigua, la regulació del clima, el control de les malalties, la regulació de l’erosió del sòl i de les inundacions.

Serveis culturals. Beneficis no materials que s’obtenen dels ecosistemes, com per exemple l’enriquiment espiritual, el desenvolupament cognitiu, les experiències estètiques, i la provisió de serveis recreatius i educatius.

Serveis de suport. Serveis que creen les condicions bàsiques per al sub-ministrament d’altres serveis, com per exemple la producció primària, la formació del sòl, el cicle dels nutrients i la producció d’oxigen.

Malgrat que la categorització del MEA resulta força entenedora, ha estat criticada per alguns autors3, ja que barreja processos que produeixen els serveis (mitjans) i els serveis mateixos (fins). Gairebé tots els serveis de regulació i de su-port són mitjans, és a dir, processos que permeten obtenir els serveis de subminis-trament i culturals. Aquesta barreja pot portar a comptar dues vegades el mateix servei. Evitar la doble comptabilitat esdevé rellevant a l’hora de portar a terme una valoració monetària, però no és tan important quan l’objectiu de la definició de serveis ambientals és la divulgació científica, l’educació ambiental i la sensibilit-zació dels ciutadans i dels decisors polítics (Costanza, 2008; Fisher et al., 2009). Altres autors (Boyd i BanzhaF, 2006) proposen una definició de serveis ambientals com a components de la natura directament aprofitats, consumits o usats per pro-duir benestar humà. Amb aquesta definició només es valoren els serveis finals.

2 Posat a exposició pública el 7 de maig de 2010 (DOGC núm. 5624), malgrat que no es preveu que la llei es pugui aprovar en aquesta legislatura (2007-2010).

3 Vegeu, per exemple, WallaCe, 2007.

18

Papers de sostenibilitat · n. 16 · Què són els serveis ambientals?

2.1. Els serveis ambientals a Catalunya

Catalunya es caracteritza per un patrimoni natural molt ric i per una gran varietat de biomes, ja que es troba al límit entre l’Europa atlàntica i la Mediterrà-nia. La taula 1 presenta exemples dels principals serveis ambientals de Catalunya segons la categorització del MEA.

Taula 1. Serveis ambientals a CatalunyaCategories del MEA Exemples a Catalunya

Serveis de suport

- Processos biogeoquímics que permeten la formació del sòl i la circulació de nutri-ents (nitrogen, fòsfor).

- Recursos genètics de les espècies d’animals, plantes, fongs, bacteris, pròpies de climes i ambients diversos, que van des del mediterrani a l’alpí, i dels aquàtics als esteparis.

- Infraestructures verdes (xarxa d’espais verds que conserven els valors i les funcions dels ecosistemes).

- Recursos genètics d’espècies endèmiques catalanes.

Serveis de subministrament

- Aigua proveïda pels aqüífers i les conques hidrogràfiques catalanes- Productes agrícoles, ramaders i pesquers del territori català- Llenya, suro i fusta dels boscos catalans- Herbes remeieres i bolets- Pesca marítima i aqüicultura.

Serveis de regulació

- Regulació de la composició química de l’atmosfera, com per exemple l’equilibri entre oxigen i diòxid de carboni

- Emmagatzematge de CO2 per part dels boscos, masses d’aigua continental i marina

catalans- Capacitat de reduir l’efecte de fluctuacions ambientals, com per exemple la funció

de prevenció d’inundacions de les zones forestals- Funció de regulació, emmagatzematge i control dels fluxos d’aigua realitzada pels

rius, pels embassaments i els aiguamolls- Control de l’erosió del sòl per part d’espècies arbòries i cultius lleguminosos- Servei de pol·linització per part dels insectes i els ocells- Tractament dels residus i control de la contaminació- Funció de les diferents espècies en l’equilibri ecosistèmic.

Serveis culturals

- Bellesa paisatgística- Valor espiritual de zones naturals, i especialment de les àrees protegides- Sentiment d’identitat de llocs emblemàtics, com per exemple la Muntanya de

Montserrat.

Font: elaboració pròpia a partir de Costanza et al. (1997) i Millennium Ecosystem Assessment (2005).

19

3. El Pagament per serveis ambientals

21

Papers de sostenibilitat · n. 16 · El Pagament per serveis ambientals

El Pagament per serveis ambientals (PSA) és un instrument de política am-biental que promou la conservació dels ecosistemes a través de la remuneració d’aquelles activitats que mantenen els serveis ambientals. Malgrat que n’hi ha múl-tiples definicions4, en aquest estudi es proposa definir el PSA com una transferèn-cia de recursos (econòmics o en espècie) entre agents socials amb l’objectiu d’incentivar actuacions més sostenibles per part dels propietaris/gestors de recursos ambientals (definició derivada de Muradian et al. 20105).

El PSA permet remunerar els propietaris/gestors dels recursos naturals per les externalitats6 positives que proveeixen a la societat en el seu conjunt o a algun actor particular, o per la reducció de les seves externalitats negatives. És a dir, a través del PSA els propietaris o gestors dels recursos naturals re-ben uns recursos (sovint econòmics) pels beneficis ambientals que aporta la seva activitat (per exemple, el servei d’emmagatzematge de CO

2) i/o la

reducció dels impactes negatius (per exemple, la transició des de pràctiques agro-ramaderes intensives a tècniques d’agroramaderia ecològica).

El PSA és convenient tant per a l’usuari del servei ambiental (que està sub-jecte a un cost menor que l’associat a la degradació del recurs) com per al proveï-dor (que rep una compensació per la seva activitat), a més de beneficiar el medi ambient (vegeu la figura 1).

La figura 1 representa el funcionament d’un esquema de PSA. El PSA es pot fer servir quan els beneficis econòmics que rebrien els responsables per la conser-vació d’un recurs natural (B) són menors que el benefici econòmic que obtindrien per la seva destrucció i aprofitament alternatiu (A). En aquestes condicions, els propietaris o gestors del recurs natural tenen un gran incentiu per a la destruc-ció del recurs. Però si el recurs es degrada, altres agents socials serien sotmesos a una externalitat negativa o deixarien de percebre una externalitat positiva (C). Si es valorés l’externalitat en termes monetaris, el valor total seria major que els beneficis monetaris que obtindria el propietari o gestor del recurs natural de la seva destrucció (C>A). En aquesta situació, un programa de PSA podria transferir recursos monetaris des dels beneficiaris dels serveis ambientals als propietaris o gestors del recurs natural (D), que així tindrien un interès econòmic en conservar el recurs. Òbviament, el preu ha de ser major que la diferència entre el benefici de

4 La definició més utilitzada (Wunder, 2005) és força restrictiva sobre què és i què no és un PSA. Estableix que el PSA és una transacció voluntària on un servei ambiental ben definit és comprat per un o més compradors, a un o més proveïdors de serveis, i només en el cas que el proveïdor del servei sigui efectivament capaç de garantir-ne el proveïment (condicionalitat). Aquesta definició deixa fora molts casos on el comprador és l’administració pública.

5 La definició exacta de Muradian et al. (2010) és: transfer of resources between social agents aiming to create incentives to align individual and/or collective land use decisions with the social interest in the management of natural resources.

6 El concepte d’externalitat descriu el fet que una acció efectuada per un agent econòmic (individu o empresa) té un impacte indirecte sobre el benestar d’altres persones, sense que existeixi una compensació. Les externalitats poden ser positives (per exemple, els serveis ambientals proporcionats gratuïtament pels ecosistemes) o negatives (per exemple, la contaminació).

22


l’aprofitament alternatiu i el benefici de la conservació pels gestors del recurs am-biental (D>A-B) i menor que el valor monetari del benefici ambiental per als bene-ficiaris (C>D). Així, un mecanisme de PSA seria beneficiós tant per als propietaris dels ecosistemes (que rebrien una compensació per la protecció dels recursos) com per als beneficiaris dels serveis ambientals (que pagarien una quantitat inferior al valor real dels beneficis ambientals que els proporcionen els ecosistemes).

Figura 1. Exemple d’un model de PSA

Font: elaboració pròpia a partir d’engel et al. (2008)

3.1. Els arguments de la teoria econòmica

El PSA pot contribuir a valorar econòmicament serveis que fins ara han estat proporcionats gratuïtament pels ecosistemes, com per exemple la regulació de la quantitat i la qualitat de l’aigua per part dels boscos, la qualitat estètica d’un paisatge o l’emmagatzematge de CO

2 en la biomassa forestal. La inexistent valorit-

zació s’ha traduït sovint en un grau de conservació menor del que seria desitjable per a la societat en el seu conjunt (PearCe i turner, 1990).

La teoria econòmica diu que si els preus de mercat poguessin reflectir tots els costos i beneficis ambientals de les activitats econòmiques, el mercat arriba-

23


ria espontàniament a l’òptim social7 mitjançant la interacció de la demanda i de l’oferta (Pigou, 1920). Si les externalitats negatives fossin internalitzades en el preu dels productes, se n’incrementaria el preu i, per tant, se’n reduiria la demanda. En el cas dels serveis ambientals (externalitats positives), moltes vegades els que tenen el poder de prendre decisions sobre la conservació dels ecosistemes no tenen en compte el valor econòmic d’aquests serveis. Així, es produeix una degradació del capital natural que genera uns serveis ambientals amb menor qualitat o quantitat. De fet, moltes vegades, si es tingués en compte el valor dels beneficis ambientals proporcionats pels ecosistemes, la conservació resultaria més rendible que la des-trucció d’un recurs natural8.

El PSA pot ser considerat, doncs, com una eina per incorporar en la remu-neració que reben els propietaris/gestors dels recursos naturals les externalitats positives que proveeixen a la societat en el seu conjunt o a algun actor particular, o la reducció de les seves externalitats negatives. D’aquesta manera, el PSA incen-tiva el proveïment d’externalitats positives o la reducció d’externalitats negatives, i contribuir d’aquesta manera a la conservació i millora de l’estat dels ecosistemes. En aquest sentit, cal observar que l’establiment del pagament no és suficient per a la millora en el proveïment de serveis ambientals, sinó cal assegurar altres condi-cions, com per exemple l’establiment d’un sistema de control i sancions.

7 La situació de l’òptim social es defineix com una situació en què el benestar de la societat en el seu conjunt sigui el més alt possible. En general, difereix de l’òptim individual dels agents econòmics, que és maximitzat si les externali-tats negatives que ells provoquen amb la seva activitat no són internalitzades en els preus, permetent un nivell de producció més alt (i en conseqüència, un grau de contaminació més alt) que si ho fossin (és a dir, si haguessin de pagar un preu per la contaminació que provoquen).

8 Per exemple, un estudi recent que va valorar monetàriament els valors associats als boscos en vuit països mediter-ranis, va mostrar que el valor comercial de la llenya ––l’únic element d’un bosc que es comercialitza normalment en el mercat–– representa només una tercera part del seu valor total (els altres valors inclouen els valors recreatius, la caça, la protecció de les conques hidrogràfiques i l’emmagatzematge de CO

2, entre d’altres) (MEA; 2005).

25

4. Elements a tenir en compte en el disseny d’un programa de Pagament per serveis ambientals

27

Papers de sostenibilitat · n. 16 · Elements a tenir en compte en el disseny d’un programa de Pagament per serveis ambientals

Per tal que un programa pugui ser considerat de PSA, cal que compleixi una sèrie de característiques. A continuació s’explica cadascuna d’elles, que es troben resumides al quadre 1, al final d’aquest capítol.

Proveïdors. Agents privats, comunitats locals o gestors públics que tenen la capacitat de decidir sobre la gestió del recurs. La majoria dels proveïdors en els programes de PSA són propietaris de terrenys que amb una gestió adequada poden assegurar la provisió de serveis ambientals.

Compradors. Usuaris, és a dir, les persones que gaudeixen dels serveis ambientals i que en absència d’un programa de PSA ho farien de manera gratuïta.

En funció del tipus de comprador, els PSA es poden dividir en tres tipus:

1) PSA privats. Els compradors són particulars i empreses privades que es beneficien directament del servei i hi participen de manera vo-luntària.

2) PSA públics. El comprador és l’Administració pública, que actua com a representant dels interessos de la societat en el seu conjunt.

3) PSA híbrid. Els compradors són ONG, fundacions i entitats. En aquest cas els compradors no són els beneficiaris directes sinó que remuneren un servei ambiental beneficiós per a la societat i el medi ambient en general (com en els programes de PSA públics) i ho fan de manera voluntària (com en els PSA privats).

Normalment els programes públics tenen un abast més ampli, mentre que els programes privats tendeixen a ser duts a terme a una escala més reduïda i mol-tes vegades involucren només un usuari. Els PSA privats sovint són més eficients i amb major grau de condicionalitat, perquè els usuaris tenen un interès concret en vigilar que els proveïdors compleixin les condicions del contracte i proporcionin efectivament el servei ambiental. En contrast, els programes públics gaudeixen moltes vegades d’una legitimitat major, però la presència d’objectius secundaris no ambientals (per exemple, la reducció de la pobresa i el desenvolupament rural) pot reduir la seva eficiència des d’un punt de vista purament ambiental. Un altre avantatge dels programes finançats per organismes públics és que moltes vegades aconsegueixen reduir els costos de transacció, a causa de la presència d’economies d’escala (Wunder et al., 2008). Finalment, els programes públics també poden evitar, mitjançant impostos o quotes obligatòries, que alguns actors s’aprofitin dels serveis ambientals, però sense proporcionar un pagament. Aquest risc és parti-cularment elevat en el cas que els serveis ambientals siguin utilitzats per un alt nombre d’usuaris i que no siguin excloents, com per exemple els serveis associats a la protecció d’un paisatge (engel et al., 2008).

Intermediari. Una ONG, una agència del govern o una empresa privada que porta a terme la negociació entre proveïdors i compradors, i que contribueix al

28


disseny del programa. Els intermediaris tenen una alta influència en la negociació entre els proveïdors i els compradors, en la distribució dels beneficis i dels costos, i en la determinació dels mecanismes de pagament i control. Els costos associats a l’activitat d’intermediació constitueixen sovint la part més important dels costos de transacció.

Servei ambiental. Proveïment d’unes externalitats positives i/o la reducció d’unes externalitats negatives. Els més habituals en programes de PSA són el se-grest i l’emmagatzematge de CO

2, la conservació de la biodiversitat, la protecció de

conques hidrogràfiques i aqüífers, i la preservació dels paisatges.

Pagament. Remuneració als proveïdors que normalment no es fonamenta en la valoració monetària dels serveis ambientals, sinó en un procés de negociació entre els actors participants, basat en els costos de la conservació (que pot incloure també els costos d’oportunitat9). El pagament pot ser establert en forma de quota única fixa o mitjançant subhastes, pot ser en efectiu o en espècies, i pot tenir dife-rents graus de diferenciació segons la qualitat o la quantitat dels serveis ambientals oferts. El càlcul del pagament és clau en el disseny d’un programa de PSA, ja que ha de cobrir el desenvolupament del programa de PSA, els costos de manteniment i la remuneració als proveïdors. El pagament hauria de ser continu i sostenible en el temps per tal d’assegurar que el servei no es deixi de proveir. També hauria de ser flexible per ajustar-se als possibles canvis de les condicions institucionals, socials i ambientals. En tot cas, quan es tracti de pagaments des de l’Administració pública a agents privats, cal assegurar que es garanteixin la publicitat del procés i la lliure concurrència per part dels interessats.

El pagament pot estar associat a un servei mesurable directament (com per exemple tones de CO

2 emmagatzemades en una zona forestal) o a un canvi en l’ús

del sòl que garanteixi la provisió d’un cert servei (com per exemple, la conservació d’una zona forestal per tal de mantenir una bona qualitat de l’aigua). En algunes ocasions, es pot considerar un conjunt de serveis ambientals (com per exemple emmagatzematge de CO

2 i protecció de la biodiversitat), reduint així els costos de

transacció i augmentant el nombre de possibles compradors.

Costos de transacció. Costos associats a la recerca científica, a la negocia-ció, al disseny del funcionament del PSA, a la gestió del pagament, i al control del programa.

Condicionalitat. Implica que la realització del pagament es fa efectiva no-més en la mesura en què el servei ambiental sigui realment proporcionat. Aquesta condició requereix la quantificació de la relació entre serveis ambientals i actuacions

9 El cost d’oportunitat és el benefici al qual es renuncia escollint una actuació enlloc d’una altra. Per exemple, si es decideix conservar una zona forestal enlloc de sembrar-hi blat, el cost d’oportunitat associat a aquesta decisió és el benefici que s’hauria percebut si s’hagués sembrat blat en aquesta zona.

29


dels proveïdors, a més de l’establiment de mecanismes de control i sancions. Sovint és difícil des d’un punt de vista científic o de costos garantir aquesta condicionali-tat. A més, la complexitat de les relacions entre diferents elements dels ecosistemes fa que en molts casos no es pugui definir un vincle clar entre opcions de gestió dels ecosistemes i proveïment dels servei ambiental. En molts casos s’utilitzen variables associades (proxy) enlloc de mesurar el servei ambiental mateix.

Addicionalitat. Mesura en la qual el PSA contribueix efectivament al pro-veïment de serveis ambientals. Des d’un punt de vista econòmic, per ser eficient un programa de PSA només hauria de remunerar les activitats que no es desen-voluparien sense ell10. Per això, plantejar un escenari de base que determini què passaria sense el PSA és essencial (Wunder et al., 2008). Tanmateix, des d’un punt de vista d’equitat es podria considerar més just remunerar totes les activitats de protecció del patrimoni natural, independentment de si la remuneració és indis-pensable per garantir-les. Aquesta opció també seria justificada per la voluntat de no crear un incentiu pervers per a la degradació dels sistemes naturals, per tal d’obtenir després un pagament per la restauració o l’adopció de tècniques de producció més sostenibles11.

Finalment, un altre element que cal tenir en compte és la possible desloca-lització dels impactes ambientals (leakage). Aquest fenomen pot ocórrer a nivell es-pacial i temporal. En el primer cas, els beneficiaris d’un PSA mouen l’aprofitament d’un recurs des de la zona on la conservació és remunerada a una altra. En el segon cas, el programa de PSA contribueix a conservar un recurs ambiental només tem-poralment, ja que desprès que s’acabi el programa es degrada per falta d’incentius. També la deslocalització pot ocórrer de manera indirecta, per exemple quan el PSA redueix l’oferta d’un recurs, provocant un augment del seu preu i conseqüentment un major incentiu per al seu aprofitament (Wunder, 2005; engel et al., 2008). La deslocalització dels impactes ambientals pot ser reduïda establint programes de PSA en àrees àmplies i condicions de contracte que assegurin la permanència dels beneficis ambientals, però no es pot evitar del tot en el cas de recursos globals, com per exemple les emissions de CO

2. Per reduir al màxim possible la deslocalit-

zació temporal dels impactes ambientals, és molt important assegurar la sostenibi-litat en el temps del programa de PSA, per exemple mitjançant l’autofinanciació.

10 El tema de l’addicionalitat s’ha debatut molt en el context del Mecanisme del Desenvolupament Net del Protocol de Kyoto. S’ha decidit considerar addicionals (i per tant, amb dret d’obtenir crèdits de carboni) només els projectes de reforestació, però no la protecció dels boscos ja existents.

11 Vegeu-ne la discussió a salzMan, 2005; Mayrand i Paquin, 2004, i a engel et al., 2008.

30


Quadre 1. Elements d’un programa de PSA

PROVEÏDORS: gestors públics, propietaris privats o comunitats locals que te-nen capacitat de decidir sobre la gestió dels recurs natural o servei ambiental.

COMPRADORS: agent públic o privat que adquireix el servei ambiental i n’assumeix el pagament-

INTERMEDIARIS: agent que dur a terme la negociació entre les parts i contri-bueix al disseny del programa.

SERVEI AMBIENTAL: proveïment d’externalitats positives, reducció d’externa-litats negatives o una combinació dels dos casos.

PAGAMENT: remuneració als proveïdors en forma de quota fixa o subhasta, en efectiu o en espècie, en funció d’una valoració a través d’un model de quantificació del servei ambiental o a través de variables proxies.

COSTOS DE TRANSACCIÓ: costos associats a la recerca científica, la negocia-ció, el disseny del programa de PSA, la gestió del pagament i el seguiment d’aquest.

CONDICIONALITAT: característica del programa en la mesura que aquest rea-litzi el pagament només si el servei ambiental és realment proporcionat.

ADDICIONALITAT: característica del programa en la mesura que el servei am-biental és proveït perquè hi ha un pagament associat.

Font: elaboració pròpia a partir de engel et al. (2008)

31

5. Qüestions a debat sobre el PSA

33

Papers de sostenibilitat · n. 16 · Qüestions a debat sobre el PSA

5.1. Què és i què no és un PSA

Si s’accepta una definició àmplia de PSA ––com es fa en aquest estudi––, una gran variabilitat de polítiques i actuacions de caire ambiental poden ser consi-derades PSA. Un aspecte clau és fins a quin punt cal que hi hagi un control estricte de la condicionalitat per tal de considerar un programa de suport com a PSA. La definició clàssica de PSA12 requereix aquesta condicionalitat, però si s’adopta una definició més àmplia es pot considerar PSA la incentivació d’actuacions que indi-rectament contribueixin a la millora i manteniment de serveis ambientals (com ara bones pràctiques agroramaderes per a la millora de la qualitat d’un aqüífer) malgrat que no hi hagi una mesura i un control directe de la relació entre actuació i servei ambiental.

Així doncs, les subvencions ambientals poden ser considerades PSA sem-pre que la relació entre pagament i servei sigui prou directa. En aquest estudi s’han inclòs com a exemples de PSA els programes agroambientals associats a les subvencions agrícoles, tant als Estats Units (EUA) com a la Unió Europea (UE) (apartat 6.6). Aquests programes consisteixen en el pagament a unes explotacions agroramaderes pel proveïment de serveis ambientals de regulació, de suport o cul-turals (és a dir, financen la reducció de les externalitats negatives associades a les pràctiques agroramaderes, així com l’increment o manteniment de les externalitats positives associades a bones pràctiques). En aquest tipus de PSA, els compradors són els contribuents i l’intermediari és l’òrgan de govern que administra la subven-ció (Baylis et al., 2008; Claassen et al., 2008).

D’altra banda, en un sentit ampli, la certificació ambiental de béns o serveis (com per exemple l’ecoturisme o l’agricultura ecològica) té alguns elements en comú amb el PSA. La certificació permet el pagament d’un preu superior al preu de mercat per un producte o un servei més sostenible que altres de la seva catego-ria, remunerant així el servei ambiental que proveeix (Wunder, 2005). Tanmateix, en molts d’aquests casos la relació entre el proveïment del servei i el pagament és força indirecta, i per això aquests casos no es poden considerar estrictament PSA. Per exemple, quan es compra un aliment etiquetat com ecològic, el preu més alt remunera no només la reducció dels impactes ambientals sinó també les millors propietats nutritives i el millor sabor.

Com ja s’ha dit, els PSA poden remunerar el proveïment d’unes externa-litats positives (per exemple, el servei d’emmagatzematge de CO

2), o la reducció

d’unes externalitats negatives o, en altres paraules, que compensen per deixar de crear impactes ambientals (per exemple, la conversió de pràctiques agroramaderes intensives a tècniques d’agroramaderia ecològica, que permetin reduir la quantitat de nitrats en els cossos hídrics al voltant).

12 Wunder, 2005. Vegeu la nota 4.

34


La decisió sobre si és millor remunerar externalitats positives o negatives origina en algunes ocasions un dilema en el disseny de mecanismes de PSA. Per una banda, enfocar els programes de PSA en promoure externalitats positives pot semblar més adient, ja que per reduir les externalitats negatives existeixen altres instruments de política ambiental, com per exemple les regulacions i els impostos ambientals. A més a més cal observar que remunerar la reducció d’externalitats negatives pot constituir un incentiu perquè els agents provoquin la degradació dels recursos naturals, amb l’objectiu d’obtenir després una remuneració per la restauració. D’altra banda, el PSA pot en alguns casos constituir una opció vàlida per reduir la contaminació per sota del llindar establert legalment en zones am-bientalment sensibles (salzMan, 2005), a banda d’altres instruments que estimu-lin l’adopció voluntària de pràctiques sostenibles, com per exemple la certificació ecològica.

5.2. Avantatges i inconvenients d’aplicar un programa de PSA

En general els programes de PSA funcionen bé quan la causa de l’impacte ambiental rau en el fet que molts dels beneficis dels ecosistemes són externalitats positives i quan la barrera a la conservació és sobretot el factor econòmic (el major rendiment de l’activitat alternativa). Si els obstacles principals a la conservació són altres factors de caràcter institucional, tècnic, social o logístic, com per exemple la dificultat d’obtenir finançament, la falta de coneixement tècnic o la insuficiència d’infraestructures, el PSA no és efectiu, i és preferible usar altres instruments de política ambiental.

Un programa de PSA no s’ha de basar necessàriament en una valoració dels serveis ambientals en termes econòmics ––ja que, com s’ha dit, moltes vegades el pagament no s’estableix en funció del preu del servei ambiental–– però és evident que el PSA posa aquesta qüestió damunt la taula. La valoració monetària dels ser-veis ambientals és molt controvertida, per diferents raons. Primer, la complexitat de les relacions entre els ecosistemes i la societat fa que l’exercici de la valoració estigui sotmès a un grau molt alt d’incertesa i a determinades hipòtesis (PearCe i turner, 1990). També s’ha argumentat que la valoració monetària no pot captar tots els impactes que implica una decisió de política ambiental, fonamentalment a causa de la incommensurabilitat dels valors (Martínez-Alier et al., 1997). Per això, i pel fet que la valoració monetària és un procés difícil, llarg i car, en la majoria dels casos la determinació de la remuneració es basa en els costos de la conser-vació (incloent-hi els costos d’oportunitat13) i no en la valoració monetària de les externalitats positives (Wunder et al., 2008; Pagiola et al., 2007). Normalment el preu s’estableix mitjançant un procés de negociació entre els actors participant;

13 Vegeu la nota 9, p. 28.

35


d’altra banda, alguns aspectes del mecanisme de PSA han estat criticats utilitzant els arguments següents:

a) Basar la conservació en instruments del mercat pot ser perillós perquè incentiva que la conservació depengui dels preus de mercat (que són volàtils per la seva pròpia naturalesa) i no de motivacions ètiques.

b) Les complicacions científiques i metodològiques del disseny i control d’un programa de PSA (com per exemple les dificultats en quantificar la relació entre actuacions de proveïdors i serveis ambientals) fa que no sigui un mecanisme adequat.

c) Les complicacions institucionals poden fer-ne un mecanisme in-just (distribució dels benefici entre actors, consideració de justícia distributiva).

Sota aquesta perspectiva, per promoure la conservació de la natura s’haurien d’usar argumentacions també ètiques i estètiques, i no només econòmiques, i s’haurien d’usar altres instruments de política ambiental, com per exemple les regulacions i els estàndards ambientals. No obstant això, en un context on moltes vegades les pressions econòmiques cap al desenvolupament urbanístic, l’activitat industrial i l’agroramaderia intensiva comporten la degradació de la natura, la va-loració monetària dels serveis ambientals pot ser un dels arguments, conjuntament amb altres de naturalesa ambiental, per convèncer els decisors polítics i gestors de zones ambientalment sensibles a conservar el patrimoni natural (Costanza et al., 1997). Per exemple, valorar monetàriament la funció d’una conca hídrica en la purificació de l’aigua pot oferir un argument poderós per a la seva conservació, com en el cas del PSA a la conca hidrogràfica de les muntanyes Catskills, als Estats Units (explicat a l’apartat 6.2). Des d’aquest punt de vista, el PSA és un dels diver-sos instruments de política ambiental disponibles per influir sobre les decisions dels agents econòmics, les potencialitats del qual cal explorar en profunditat.

En altres paraules, el PSA pot fer de contrapès als incentius a la degradació ambiental, que moltes vegades sí que tenen caràcter econòmic. Això passa quan la degradació ambiental és conseqüència de l’escassa rendibilitat de la conservació, és a dir, quan l’ingrés que es podria obtenir d’activitats amb un alt impacte ambiental és més alt que el d’activitats amb un impacte ambiental menor, perquè els preus de mercat no internalitzen les externalitats positives i negatives d’aquestes activitats. Per aquesta raó, des d’un punt de vista econòmic el PSA millora l’eficiència del mercat, ja que internalitza les externalitats ambientals. Gràcies a la internalitza-ció de les externalitats realitzada pel PSA, les decisions que prenen els gestors o propietaris de recursos ambientals estan basades no només en l’interès individual, sinó també en l’interès col·lectiu, i per això tendeixen a una major sostenibilitat ambiental. Per evitar problemes de justícia distributiva, però, és molt important que el disseny dels programes de PSA permeti distribuir equitativament els benefi-cis per tal que tots els actors involucrats rebin els beneficis associats al PSA.

36


Per tal que el PSA sigui efectiu i assoleixi els seus objectius, el disseny del programa ha de tenir en compte diferents elements. En particular, el PSA ha de trobar un equilibri, segons les circumstàncies i les característiques del servei am-biental, entre efectivitat, eficiència i equitat. També és important assegurar el grau màxim de condicionalitat possible, tenint en compte els límits pressupostaris i el grau d’incertesa científica: un PSA és més efectiu si pot assegurar que el pagament es realitzi només en el cas que el servei ambiental desitjat sigui efectivament pro-veït. A més, els programes de PSA han de definir el grau d’addicionalitat (el grau en què es remuneren només els serveis ambientals que no es proveirien sense el pagament). També s’ha de trobar el nivell adequat de diferenciació (el grau en què el pagament ha de dependre del valor ecològic del servei ambiental o del perill al qual està sotmès). Una diferenciació i una addicionalitat major impliquen una efi-càcia i una eficiència més altes, però també poden causar un considerable augment dels costos de transacció i presentar problemes d’equitat.

37

6. Algunes experiències als països industrialitzats

39

Papers de Sostenibilitat · n. 16 · Algunes experiències als països industrialitzats

Aquest apartat presenta sis experiències de PSA que poden resultar d’interès en el context de Catalunya. Com es veurà en els casos presentats, la ma-joria dels programes de PSA en els països industrialitzats són programes finançats per l’administració pública, encara que en algunes ocasions compten també amb la contribució voluntària d’una o més fundacions. La raó és que la majoria dels serveis ambientals són béns públics (caracteritzats per la no exclusivitat d’ús) i per això és més difícil trobar-hi compradors. No obstant això, els programes entre privats representen una potencialitat molt interessant a desenvolupar.

Els diferents exemples i casos d’estudi es poden classificar segons quatre variables clau:

El grau de relació entre el servei remunerat i el pagament (vincula-ció entre l’estimació del servei ambiental proveït i el pagament que es fa per aquest. Aquesta relació pot ser directa si s’estableix mitjançant models de predicció, o indirecta si es fa mitjançant una variable proxy).

El grau de control del proveïment del servei ambiental (inversió de recursos per tal de fer complir els acords establerts en el contracte del programa de PSA; aquest grau de control pot ser elevat, mitjà o alt).

El tipus d’externalitats remunerades (positives, negatives o mixtes).

El tipus de comprador (públic, privat o híbrid).

Els casos analitzats en aquest estudi es caracteritzen per graus diferents d’addicionalitat (remuneració només als serveis ambientals que no serien proveïts sense el pagament) i condicionalitat (pagament en funció de si el servei ambiental és efectivament preservat). En general, a l’hora de dissenyar un programa de PSA s’ha de trobar el nivell de compromís adequat entre condicionalitat i addicionalitat, ja que entren en contradicció aspectes com l’eficiència i l’eficàcia del programa d’una banda i alts costos de transacció i aspectes d’equitat de l’altra. És a dir, si es disposa d’un programa de PSA on el benefici del proveïment del servei ambiental és molt alt, podem tenir alhora que els propietaris que s’hi poden adherir són molt pocs. En aquest cas també els costos de transacció poden ser alts a causa de la dificultat tècnica per fer l’estimació exacta del proveïment del servei ambiental. Així doncs, el programa de PSA ha de trobar un equilibri (segons el context econòmic i social, així com les característiques del servei ambiental), entre efectivitat, eficiència i equitat.

Els casos d’estudi analitzats evidencien la complexitat i la llarga durada del procés per dissenyar i implementar un programa de PSA. La majoria dels casos van requerir estudis previs multidisciplinaris amb una durada de diversos anys, que si bé són indispensables per garantir l’èxit del PSA, també impliquen uns alts costos de transacció inicials. Els costos inicials són una altra de les raons principals per les quals la majoria de les experiències de PSA són inicialment desenvolupades amb finançament públic.

40

Papers de sostenibilitat · n. 16 · Algunes experiències als països industrialitzats

Finalment, un altre aspecte que cal subratllar és el paper de l’intermediari, que en molts casos va ser fonamental per tal d’establir un marc de confiança en-tre proveïdors i compradors, assegurant d’aquesta manera l’èxit del mecanisme de PSA.

A continuació es presenten 6 experiències de programes de PSA que s’estan duent a terme en països desenvolupats. Els tres primers casos fan referència a millorar la qualitat de l’aigua proveïda per aqüífers i conques hidrogràfiques (el programa de l’empresa d’aigua mineral Vittel, a França; la gestió sostenible de la conca hidrogràfica de Catskill, als EUA; i els programes per reduir la salinització a Austràlia). Els altres tres casos corresponen a programes per a mantenir la qualitat dels sistemes agroramaders per assegurar la sostenibilitat dels ecosistemes (el con-tracte agrari de la reserva de la biosfera a Menorca; els programes de gestió agrora-madera a Florida i els programes agroambientals als EUA i a la UE). S’ha resumit la informació d’aquests sis casos en forma de fitxes, i en cadascuna d’elles s’indica com trobar més informació. La figura 2 mostra les principals característiques dels casos d’estudi analitzats, seguint la classificació proposada més amunt.

Figura 2. Experiències de PSA a països industrialitzats

Font: elaboració pròpia

Niv

ell d

e co

ntro

l

Relació entre servei ambiental i pagament

Vittel

CARB

PAC

FRESP

Credits salinitat Austràlia

Esquema agroam-biental

EUA

Conca hidrogràfica de Catskill Programa Públic

Programa Híbrid

Programa Privat

Remuneració per la producciód’externalitats positives

Remuneració per la reducciód’externalitats negatives

Remuneració d’externalitats positives i negatives

41


6.1. El programa de Vittel al departament de Vosges (França)

ObjectiuPreservació de la qualitat de l’aigua mitjançant la incentivació de pràctiques agroeco-lògiques.

Breu descripció del context

Programa engegat els anys 90 per l’empresa Vittel per preservar la qualitat de l’aigua envasada, amenaçada per la presència de nitrats i plaguicides associats a la ramaderia i a pràctiques agrícoles intensives aigües amunt. Després de 10 anys de negociació, l’empresa Vittel va establir un paquet d’incentius per als agricultors que es compro-metessin a realitzar pràctiques agroecològiques en les seves finques.

Descripció del PSA

1. Pagament directe amb contractes de 18-30 anys2. Assistència tècnica3. Abolició del deute de les compres dels terrenys4. Hores remunerades per produir adob orgànic5.Compra de terrenys a la zona per a usufructuaris que realitzessin també bones pràctiques agroramaderes.

Grau de relació entre el servei remunerat i el pagament

Indirecta (Model hidrogeològic però amb consideracions integrades durant el procés de ne-gociació)

Grau de controlAlt (Mecanismes de control i seguiment que preveuen el trencament del contracte en cas de ruptura dels acords)

Tipus d’externalitat remunerada

Proveïment d’externalitats positives

Tipus de comprador Privat

Lliçons apreses

Com a element explicatiu de l’èxit, de les 27 explotacions agroramaderes, 26 es van adherir al programa, i el 92 % de la superfície de la subconca hidrogràfica va ser protegida. Cal tenir en compte que, un cop realitzades les inversions inicials, els agricultors no tenen incentius per tornar al sistema anterior, amb major grau d’impactes negatius.

Més informacióhttp://www.katoombagroup.org/documents/tools/TheVittelpaymentsforecosystemservi-ces.pdfPerrot-Maître, 2006.

43


6.2. Gestió sostenible de la conca hidrogràfica de Catskills (EUA)

ObjectiuIncentivació de bones pràctiques agroramaderes a la conca hidrogràfica de Catskills per millorar la qualitat de l’aigua que es destina a proveir aigua pota-ble a Nova York (EUA).


Davant l’obligació de vetllar per la qualitat de l’aigua de Nova York hi havia l‘opció de construir una nova planta depuradora (amb un cost de 6.000-8.000 milions $) o bé engegar un programa de gestió sostenible de la conca hidro-gràfica de Catskills (1.500 milions $), amb costos associats clarament inferiors.

Descripció del PSA

1. Programa agrícola de la conca hidrogràfica: contractes de 10-15 anys amb els agricultors per detreure terra ambientalment sensible a la producció.2. Acord de la conca hidrogràfica: compra de terra i pagament per bones pràc-tiques agrícoles.3. Programa forestal de la conca hidrogràfica: gestió sostenible dels sistemes forestals.4. Formació i educació.5. Provisió gratuïta de material, lloguer subvencionat d’equipaments.6. Actuacions de desenvolupament econòmic de la zona.


Indirecta(Remuneració d’activitats que es considera que tenen impactes ambientals po-sitius, no específicament el servei ambiental a proveir)

Grau de controlMitjà / Alt(Control de les actuacions dels agricultors mitjançant visites)

Tipus d’externalitat remu-nerada

Proveïment d’externalitats positives, reducció d’externalitats negatives

Tipus de comprador Públic amb contribució voluntària d’una fundació

Lliçons apreses

Cal valorar positivament la integració al programa dels diferents elements que alteren les dinàmiques a la conca hidrogràfica (pràctiques agrícoles, gestió de sistemes forestals, desenvolupament econòmic); tot plegat proporciona una vi-sió integrada de la problemàtica.

Més informacióhttp://www.nycwatershed.org.Landell-Mills i Porras, 2002.

44


Esquemes de processos de salinitat a Austràlia. L’augment del nivell de l’aqüífer causada, per exemple, per un canvi de vegetació, fa pujar la sal acumulada al subsòl a la superfície (a i b). En altres casos és l’excés d’irrigació el que causa la salinització (c).

Font: Adaptat de Australia salinity problem, <http://www.napswq.gov.au/publications/brochures/salinity.html>

Sal històrica

SAL

Sal històrica

a

b

c

Aqüífer

Aqüífer

Aigua subterrània de bona qualitat

45


6.3. Programa per reduir la salinització a Victòria (Austràlia)

ObjectiuIncentivació de bones pràctiques agrícoles que redueixin la salinitat al sistema fluvial a la regió de Victòria (Austràlia).


A causa de l’alta salinitat a la zona de captació de Bet Bet, a la regió de Victòria (Austràlia), el govern va engegar un sistema de creació i comerç de crèdits de salinitat per reduir la salinitat al sistema fluvial. La salinització deriva de l’augment temporal dels nivells dels aqüífers, que porta la sal històrica del subsòl a la superfície. Quan l’aigua s’evapora o el nivell de l’aqüífer torna a baixar, la sal roman al sòl, causant la salinització. La causa de l’augment dels nivells dels aqüífer són la irrigació i la substitució de vegetació amb arrels profundes per cultius herbacis superficials.

Descripció del PSA

1. Obligacions de reducció individuals, mitjançant subhastes competitives.2. Programa de crèdits de salinització que s’atribuïen amb una subhasta. Els agri-cultors podien després vendre els seus crèdits o comprar-los a altres agricultors que no haguessin esgotat el seu llindar màxim.3. Acord col·lectiu que estableix la nul·litat de l’acord si els propietaris no arribaven a una reducció mínima global. Si s’arribava als objectius establerts, els propietaris tindrien una paga extra.


Directa(Model hidrogeològic específic pel programa de PSA)

Grau de controlAlt(Objectius de finca però també objectius de reducció de la salinitat en l’àmbit de la conca hidrogràfica)


Reducció d’externalitats negatives

Tipus de comprador Públic

Lliçons apreses

L’existència d’un model hidrogeològic preparat específicament per al projecte per-metia un sistema de crèdits de salinitat adient segons els graus de salinitat llindars. El fet de crear un acord col·lectiu amb objectius globals representava un incentiu al treball cooperatiu i la visió general, més enllà dels incentius individuals, la qual cosa provocava resultats positius en tota la conca.

Més informació

http://www.napswq.gov.au/mbi/index.html. http://www.marketbasedinstruments.gov.au.http://www.napswq.gov.au/publications/brochures/salinity.htmlhttp://www.nrm.gov.au/www.dse.vic.gov.au/nativevegetationConnor et al., 2008

46


Imatge d’una explotació agroramadera a Menorca

Foto: Xarxa de Custòdia del Territori.

47


6.4. El Contracte Agrari de la Reserva de la Biosfera a Menorca

ObjectiusPreservació d’ecosistemes a partir d’una gestió agroramadera sostenible a Me-norca.


Per contrarestar els efectes negatius de les pràctiques agroramaderes intensives, el Consell Executiu del Consell Insular de Menorca va establir l’any 2005 el Contracte Agrari de la Reserva de la Biosfera (CARB), un PSA que estableix compensacions econòmiques per als agricultors que mantinguin pràctiques tradicionals o introdueixin mètodes productius més sostenibles.

Descripció del PSA

1. Hi ha 26 possibles compromisos voluntaris associats a diferents serveis am-bientals, cadascun associat a una remuneració monetària per hectàrea; cada finca pot escollir-ne un.2. Activitats formatives.3. Compromisos de limitació en l’ús de pesticides i varietats agrícoles trans-gèniques.


Depenent de l’activitat remunerada.

Grau de controlBaix(Manca de mecanismes de control específics propis del programa de PSA)



Tipus de comprador Públic

Lliçons apresesEl pas de 53 finques l’any 2005 a 146 l’any 2009 demostra l’evolució positiva del programa; també hi ha hagut alhora un augment de pressupost gràcies a la contribució del Ministeri de Medi Ambient.

Més informacióhttp://www.biosferamenorca.org/http://www.cime.es/novacime/CARB_2009.pdf. goMila S., 2007

49


6.5. Preservació d’ecosistemes a partir d’una gestió agroramadera sosteni-ble a Florida (EUA)


El projecte pilot FRESP (Florida Ranchlands Environmental Services Project (Pro-jecte sobre els Serveis Ambientals de les Terres de Pastures de Florida), a la regió dels Everglades, va sorgir amb l’objectiu de reduir la fragmentació d’hàbitats, els problemes d’eutrofització i els moviments de masses d’aigua en zones agrícoles, i va remunerar les finques que practiquen la ramaderia extensiva per la seva con-tribució a la bona gestió de l’aigua i el manteniment dels corredors ecològics. El finançament l’aportava el Servei de Conservació de Recursos Naturals del Depar-tament d’Agricultura dels EUA i la WK Kellog Foundation. El programa està impulsat per una coalició entre ramaders extensius, l’organització ambientalista WWF, acadèmics, i agències de l’estat i federals de medi ambient, agricultura i gestió de l’aigua.

Descripció del PSA

1a fase. Finançament de costos d’instal·lació i ús de les diferents alternatives de gestió de l’aigua dels 8 ranxos en el programa pilot, així com quota fixa durant els 3 primers anys.2a fase. Contracte més sofisticat que relaciona pagament-provisió del servei am-biental mitjançant un model hidrogràfic (posterior).3a fase. Sistemes de control (posterior).


Indirecta(Quota fixa durant 3 anys independentment de l’efectivitat de les actuacions. No obstant això, es preveu que en les fases posteriors el mecanisme de PSA serà dis-senyat per tal d’associar el pagament al grau d’assoliment d’objectius ambientals).

Grau de controlBaix(Manca de mecanismes específics de seguiment)



Tipus de comprador Públic amb contribució voluntària d’una fundació

Lliçons apreses

El programa no es pot avaluar globalment ja que es troba encara en una fase ini-cial. Es preveu que quan s’implementin les fases posteriors augmentarà el grau de relació entre el servei remunerat i el pagament, així com el grau de control, la qual cosa millorarà el resultat final del PSA. L’avaluació de la retenció d’aigua a causa de les noves pràctiques agroramaderes és difícil però factible, i hi ha una preferència dels ranxers per mecanismes de PSA que redueixin la variació en el pagament per la variabilitat climàtica, atès que són elements incontrolables per part d’ells.

Més informacióhttp://www.worldwildlife.org/what/globalmarkets/agriculture/FRESP.html.Bohlen et al., 2009

50


Imatge d’una explotació agrícola a Catalunya

Foto: CADS.

51


6.6. Els programes agroambientals als EUA i la UE

EUA UE


L’objectiu principal de les polítiques agroambientals dels EUA és la reducció dels impactes negatius de l’extensió de l’agricultura (pèrdua de zones naturals) i, en conseqüència, la retirada de la pro-ducció de part de la terra agrícola.

La Política Agrària Comunitària (PAC) es focalitza més en els impactes ambientals derivats de la intensificació de l’agricultura i, fins i tot, té com un dels seus objectius reduir l’abandonament de les zones rurals.

Descripció del PSA

El govern estableix prèviament les carac-terístiques dels possibles beneficiaris, els requeriments ambientals, la quantitat de pagament i el pagament màxim previst, així com els criteris de selecció.1. Procés de subhastes

Incorporats a la PAC1. Convocatòries públiques de pagament indiferenciat per tècniques agroramaderes sostenibles amb càlcul estatal per hectàrea, sense diferenciació entre finques.

Grau de relació entre el servei remunerat i el paga-ment

Directa(Índex que mesura la relació entre els costos econòmics i els beneficis ambi-entals)

Indirecta(Remuneració de les activitats agrícoles sostenibles més enllà de la relació amb el servei ambiental)

Grau de control Mitjà / Baix Mitjà / Baix


Reducció d’externalitats negatives Proveïment d’externalitats positives

Tipus de comprador Públic, amb cofinançament Públic

Lliçons apreses

La relació més directa entre el servei i el pagament permet millorar els resul-tats, establint-se també una competèn-cia entre les diferents finques. Majors nivells d’addicionalitat. Es prioritzen l’efectivitat i l’eficiència, la qual cosa per-met plantejar resultats més ambiciosos.

Existeix poca relació entre el pagament i el servei. El plantejament de la CE respon més a criteris de superfície de l’activitat i no tant als beneficis obtinguts a partir d’unes bones pràctiques agroramaderes; la falta d’efectivitat es compensa amb un major grau d’equitat del programa entre les dife-rents finques.

Més informacióhttp://www.ers.usda.gov/farmbill/2008/titles/titleiiconservation.htm.

http://ec.europa.eu/agriculture/index_en.htm

53

7. Iniciatives catalanes amb elements de PSA

55

Papers de sostenibilitat · n. 16 · Iniciatives catalanes amb elements de PSA

Programa Públic

Programa Híbrid

Programa Privat

Remuneració per la producciód’externalitats positives

Remuneració per la reducciód’externalitats negatives

Remuneració d’externalitats positives i negatives

Niv

ell d

e co

ntro

l

Relació entre servei ambiental i pagament

Certificació ecològica

Reserves forestals Montseny

Acords de custòdia Alt

Pirineu

A Catalunya no existeix cap exemple de programa que s’hagi creat sota la perspectiva explícita de PSA. Ara bé, sí que s’han pogut identificar casos que tenen elements de PSA. En aquest apartat es comenten tres d’aquests mecanismes: els acords de custòdia, les reserves forestals, i les ecoetiques o certificació ecològica. Com veurem, els casos analitzats en aquest capítol pertanyen a les categories de programes públics, híbrids i privats. Els acords de custòdia i les reserves forestals són en general finançats per fundacions i ONG o per l’administració pública. Al contrari, les ecoetiquetes es poden considerar programes de PSA privats en la me-sura que l’intercanvi es realitza entre productors i consumidors.

Els casos d’estudi analitzats en aquest informe mostren la importància de la iniciativa de les fundacions en l’àmbit de la conservació. De fet, els programes de PSA a Catalunya són moltes vegades iniciatives aïllades, promocionades gràcies a la iniciativa de fundacions, a més dels sectors més innovadors de l’administració pública. Encara hi ha un marge important per a l’administració pública per fer servir programes de PSA en molts àmbits de política ambiental. Per altra banda, cal observar que el PSA afavoreix la mobilització i responsabilització de les entitats lo-cals i territorials, com per exemple les entitats de custòdia i els ajuntaments en els acords de custòdia. Finalment, els programes de PSA poden oferir una contribució important no només en termes de conservació i millora de serveis ambientals, sinó també en termes de comunicació i educació ambiental14. La figura 3 sintetitza les principals característiques dels tres casos analitzats.

Figura 3. Experiències de PSA a Catalunya


14 Com per exemple amb els seminaris organitzats per la Xarxa de Custòdia del Territori i la seva pàgina web dedicada a la difusió de temes associats a la custòdia (http://www.viulaterra.cat).

56


7.1. Acords de custòdia del territori

Els acords de custòdia són contractes voluntaris entre un propietari i una entitat de custòdia15 per tal de garantir la conservació i/o la gestió sostenible d’un territori que doni serveis ambientals de regulació, suport o culturals, especial-ment valuosos. Mitjançant els acords de custòdia, els propietaris es comprome-ten a conservar elements d’interès ambiental o paisatgístic a les seves finques, i a canvi reben una remuneració de tipologia diversa (assessorament legal, assesso-rament en la gestió i conservació de la finca, possibilitat de finançament, treballs de millora i manteniment, i fins i tot pagament monetari). Segons la definició adoptada en aquest estudi, es poden considerar programes de PSA, malgrat que els agents que hi intervenen no ho hagin conceptualitzat com a tal.

L’Inventari d’acords de custòdia a Catalunya, Balears i Andorra de l’any 2009 (Puig i Masó, 2009), que confecciona la Xarxa de Custòdia del Territori (XCT)16 amb periodicitat biennal, recull fins a 73 entitats de custòdia i 629 acords de custòdia a Catalunya, Balears i Andorra, i abasta un total de 211.337 hectàrees. La majoria dels acords signats a Catalunya es refereixen a zones forestals, i els seus principals objectius són la conservació i/o restauració d’elements singu-lars, l’aprofitament sostenible dels recursos naturals, i la conservació d’hàbitats i d’espècies.

Un exemple d’acord de custòdia són les vint-i-cinc reserves forestals de boscos subalpins establertes per l’Obra Social de Caixa Catalunya al Pallars Sobirà. L’Obra Social és una fundació que es dedica, entre d’altres objectius, a adquirir espais que tinguin gran vàlua ecològica o paisatgística, en propietat o en custòdia, i especialment espais que no pertanyin a la xarxa oficial d’espais protegits i esti-guin en perill de ser degradats17. Les reserves forestals de l’Obra Social al Pallars Sobirà cobreixen 142 hectàrees de boscos antics de pi roig, pi negre i avet, amb un alt valor ecològic (constitueixen l’hàbitat d’espècies escasses i valuoses com ara el gall fer, el picot negre i el mussol pirinenc). En aquesta zona, la fundació va adquirir a mancomunitats i municipis drets de tala per un total de 213.258 € entre l’any 1998 i el 2003, per períodes d’entre 35 i 40 anys (és a dir, va cobrir el cost d’oportunitat de la conservació dels propietaris forestals). Un altre exemple

15 Segons la definició de la Llei 42/2007, del 13 de desembre, del Patrimoni Natural i de la Biodiversitat, una entitat de custodia del territori és una organització pública o privada, sense afany de lucre, que porta a terme iniciatives que incloguin la realització d’acords de custodia del territori per a la conservació del patrimoni natural i la biodiversitat (art.3).

16 http://www.custodiaterritori.org.

17 L’Obra Social de Caixa Catalunya té 24 espais en propietat, amb una superfície total de 7.834 hectàrees, i 114 territoris custodiats a Catalunya i a la resta d’Espanya, amb un total de 144.522 hectàrees (dades del 2008, tretes de http://obrasocial.caixacatalunya.es).

57


d’acord de custòdia és l’adquisició per part de l’ONG Acció Natura de drets de tala del bosc de Puigforniu a Soriguera (Pallars Jussà, Lleida)18.

Uns altres exemples d’acords de custòdia molt interessants s’estan duent a terme al Parc Natural de l’Alt Pirineu (Parc Natural de l’Alt Pirineu, 2009). Es tracta d’acords de custòdia anuals, que van ser formalitzats per primera vegada l’agost de 2008, i que tenen com a objectiu contribuir a preservar els prats de dall muntans i subalpins (catalogats d’interès comunitari per la Directiva 92/43/CEE, del Consell, de 21 de maig de 1992, relativa a la conservació dels hàbitats naturals i de la flora i fauna silvestres) i la fauna associada, així com l’espècie de la vaca pallaresa, de la qual només queden 22 exemplars reproductors. A més, els acords pretenen contribuir a la conservació d’elements d’interès paisatgístic (com el cultiu de cereals d’hivern), de zones de pastures de mitja muntanya (que permeten pro-tegir algunes zones de la colonització d’arbusts i afavoreixen d’aquesta manera la presència d’ocells a la zona), murs de pedra seca i fonts, i també d’arbres singulars i patamolls. El Parc Natural de l’Alt Pirineu actua com a intermediari contribuint al disseny del contracte i supervisant els acords realitzats mitjançant visites periòdi-ques de control, amb una periodicitat mínima de quatre setmanes. Els proveïdors són nou propietaris de finques privades vinculades a l’activitat agrària i incloses dintre del Parc, i el comprador és l’Obra Social de Caixa Catalunya.

Pel que fa a la vaca pallaresa, l’acord de PSA al Parc Natural de l’Alt Piri-neu remunera el ramader que posseeix la totalitat dels 22 exemplars romanents a canvi que aquest aporti una mostra de sang a l’equip de la Universitat Autònoma de Barcelona que està treballant en la recuperació de la raça, de fer servir totes les femelles per a la reposició, i de complir la normativa vigent sobre benestar animal. A canvi, el ramader rep una compensació econòmica anual per cada animal (100 €/any pel manteniment de cada vaca pallaresa; 150 €/any pel manteniment de cada toro pallarès; i 250 €/any per la cria de cada vedella).

Respecte als prats de dall, els ramaders es comprometen a segar-los una ve-gada per any, a realitzar-ne un aprofitament amb els animals, a no utilitzar-hi pesti-cides ni fertilitzants químics, i a no sembrar-los, amb l’excepció permesa en cas de danys causats per senglars. La remuneració dels ramaders consisteix en un pagament d’entre 196 i 320 €/any per hectàrea de prat de dall, depenent de l’altura on es trobi el prat i el tipus d’animals que hi pasturen. En el cas d’incompliment del contracte, el pagament és denegat per a tota la parcel·la, però la majoria de les vegades el con-tracte es compleix. Els acords estan tenint èxit, ja que les condicions del contracte es van respectar al 100 % de les zones de pastura, i al 92 % de la superfícies dedicada als prats de dall. En les parcel·les dedicades al cultiu de cereal també s’han complert totes les condicions acordades. Així mateix, segons la valoració dels tècnics del Parc, la motivació dels ramaders que participen en els acords és molt elevada.

18 http://www.accionatura.org.

58


7.2. Reserves forestals

Com s’ha dit, amb la definició de PSA adoptada en aquest estudi les sub-vencions amb caràcter ambiental poden ser considerades PSA, sempre que hi hagi una relació, encara que indirecta, entre pagament i serveis ambientals proveïts. El Govern representa els interessos de la societat en el seu conjunt, i actua com a comprador remunerant els proveïdors dels serveis ambientals.

Les reserves forestals a la secció gironina del Parc Natural del Montseny constitueixen un exemple de subvenció ambiental que es pot considerar PSA. Es tracta de subvencions a propietaris forestals, finançades pel Departament de Medi Ambient i Habitatge, per la Diputació de Girona i per la Caixa de Girona, per tal de conservar boscos madurs d’espècies no exòtiques. Els propietaris forestals es comprometen al manteniment de boscos madurs durant 25 anys19. L’objectiués conservar la biodiversitat, i més específicament, afavorir la conservació de bos-cos madurs (boscos amb una presència important d’arbres centenaris, és a dir, boscos no gestionats activament en els darrers 50-100 anys). Els boscos madurs constitueixen una secció reduïda de la superfície forestal del bosc, ja que el 85 % de la superfície del Parc és de propietat privada. De fet, el rendiment econòmic principal associat a les activitats de silvicultura a les quals es dediquen els propie-taris privats s’obté dels arbres de major diàmetre, i per això les masses forestals que presenten arbres vells són escasses. Els arbres madurs i la fusta en descomposició tenen un paper clau en el manteniment de la biodiversitat, ja que ofereixen refugi a una gran varietat d’espècies de plantes i fauna, a més de fongs, líquens i briòfits. La presència de fusta morta és també molt important ja que, en descompondre’s lentament, proporciona un hàbitat molt valuós per a moltes espècies d’insectes, picots i mussols (Sanitjas Olea, 2009). Així mateix, els boscos madurs tenen un valor paisatgístic molt important.

L’Àrea de Medi Ambient de la Diputació de Girona ha creat, amb cofi-nançament de la Caixa de Girona, la figura de les reserves forestals, mitjançant les quals remunera els propietaris forestals de boscos madurs amb un pagament corresponent al cost d’oportunitat de la conservació, és a dir, amb un import co-rresponent als ingressos que haurien obtingut els propietaris per l’aprofitament del bosc. El finançament màxim de què disposa l’Administració per als propietaris privats és de 133.000 €, i cada propietari pot demanar un màxim de 25.000 € de subvenció. D’altra banda, els ajuntaments també poden demanar un màxim de subvenció de 25.000 € cadascun. El màxim de pressupost total per als ajunta-ments és de 200.000 € (que inclou no només la creació de reserves forestals, sinó també altres actuacions de protecció de la biodiversitat). El finançament s’atorga mitjançant un concurs públic a propietaris de boscos singulars d’espècies no exòti-

19 Les bases de la convocatòria d’aquestes subvencions es troben a la pàgina web http://www.ddgi.cat/webddgi/noticia.do?opcio=0&codi=2975.

59


ques i amb pendents de menys del 60 %. El resultat del concurs depèn d’una sèrie de criteris establerts a la convocatòria, que inclouen, entre d’altres, la presència d’espècies autòctones, el nombre de peus arboris centenaris i la presència de fusta morta.

Les subvencions ambientals, així com els altres mecanismes de PSA pú-blics, són voluntaris només pel costat dels proveïdors, que poden decidir si portar a terme l’activitat remunerada. Així mateix, els pagaments indiferenciats per a tots els proveïdors (independents de l’aportació específica a la conservació) i la falta d’addicionalitat (la remuneració d’activitats que serien realitzades també sense el pagament) poden constituir una raó per una baixa eficiència des d’un punt de vista econòmic de les subvencions ambientals, encara que poden ser positius en termes d’objectius socials i de desenvolupament rural. Tot i així, aquestes característiques no són intrínseques de les subvencions, sinó que moltes vegades s’opta per paga-ment indiferenciat per simplicitat en la gestió.

7.3. Certificació ecològica

La certificació ecològica també pot ser considerada un cas de PSA finançat per agents privats. De fet, els consumidors de productes o serveis certificats pa-guen voluntàriament un preu més alt que el preu de mercat a canvi de l’adopció d’unes actuacions que proveeixin serveis ambientals (a més d’un producte de mi-llor qualitat, per exemple en termes de sabor i de salut). La certificació ecolò-gica té en comú amb altres experiències de PSA la voluntarietat i el rol clau de l’intermediari, és a dir, de l’entitat que certifica les bones pràctiques ambientals, i que és indispensable per garantir la credibilitat del programa. Els sistemes de certificació ecològica amb més rellevància per a la gestió de recursos naturals són les ecoetiquetes per a productes alimentaris, ramaders i forestals, així com per als establiments de turisme rural.

Les certificacions ecològiques no remuneren els serveis ambientals per ells mateixos, sinó unes actuacions que potencialment poden afavorir la provisió de determinats serveis ambientals, com per exemple una rotació dels cultius que mantingui la fertilitat del sòl i l’ús de sistemes natural de control de les plagues. La relació entre serveis ambientals i remuneració, doncs, és en general baixa. D’altra banda, el grau de control és alt, perquè els organismes certificadors controlen periòdicament que els productors certificats compleixin els requisits mínims es-tablerts com a condicions necessàries per donar les certificacions. També cal ob-servar que en el cas dels certificats ecològics la remuneració no diferencia segons l’aportació de cada individu o zona a la conservació del medi ambient. A més, l’assignació dels certificats no té en compte el criteri de l’addicionalitat.

60


7.4. Altres instruments

Altres instruments de política ambiental amb alguna similitud amb el PSA són les quotes d’entrada als parcs naturals. Un exemple d’aquest tipus d’instrument l’ofereixen els ajuntaments de Valls de Valira i de Coll de Nargó20, de la comarca de l’Alt Urgell, que han establert unes taxes per l’accés motoritzat al medi natural. Altres instruments que cal mencionar són les llicencies de caça i de pesca, que van aportar al Departament de Medi Ambient i Habitatge dos milions d’euros l’any 200721, així com les llicències per la recollida de tòfones22. El Consorci Forestal de Catalunya ha proposat recentment imposar taxes a la recollida de bolets23, com ja s’ha fet a Sòria i en alguns municipis catalans (Esterri de Cardós, Arraòs)24.

No obstant la similitud d’aquestes iniciatives amb el PSA (el pagament per part d’agents privats per tal d’aprofitar dels serveis de subministrament i culturals oferts per la natura), no es poden considerar estrictament PSA per almenys tres raons:

- En primer lloc, no incideixen directament en la provisió dels serveis ambientals. Una taxa per la recollida de bolets pretén regular l’extracció d’un recurs renovable i reduir els possibles impactes ambientals asso-ciats a la recollida, però no afecta a la provisió de bolets, ja que aquests apareixeran en menor o major grau cada any en funció de les condicions metereològiques i dels ecosistemes. Així mateix, les quotes d’entrada als parcs naturals no incideixen directament en la provisió dels serveis am-bientals de suport, subministrament, regulació i culturals que els parcs proveeixen, i el pagament no es fa dependre de la provisió d’aquests serveis.

- En segon lloc, la recaptació obtinguda per la taxa no es tradueix en una remuneració als propietaris i gestors forestals.

- En tercer lloc, el PSA acostuma a prioritzar propietats privades o co-munals on la gestió pot incidir directament en el grau de degradació o conservació dels serveis ambientals.

20 http://ccau.semicinternet.com/ca/serveis/medi-ambient/acces-motoritzat-al-medi-natural.

21 Departament de Medi Ambient i Habitatge, Generalitat de Catalunya, 2008. Memòria 2007.

22 Ordre MAH/324/2004, de 14 de setembre, per la qual es dóna publicitat a la relació de les taxes vigents que ges-tiona el Departament de Medi Ambient i Habitatge.

23 El Consorci Forestal manté la proposta de fer pagar una taxa per recollir bolets, Diari de Girona, 5 d’octubre de 2007.

24 Catalunya Forestal, 2005, 2006.

61

8. Instruments legals i econòmics per a l’aplicació de mecanismes de PSA a Catalunya

63

Papers de sostenibilitat · n. 16 · Instruments legals i econòmics per a l’aplicació de mecanismes de PSA a Catalunya

Com hem vist, a Catalunya no hi ha experiències de PSA posades en pràc-tica sota la filosofia explícita del PSA, malgrat que algunes de les iniciatives que s’estan duent a terme des de fa anys presentin elements de PSA. A continuació es presenten alguns mecanismes que poden contribuir a promoure programes de PSA a Catalunya.

8.1. Instruments legals existents

El marc legislatiu actual no preveu explícitament la creació de programes de PSA, malgrat que sí que aporta la justificació per a l’establiment de mecanismes d’aquest tipus. En concret, la justificació es pot basar en les lleis següents:

• Llei estatal 42/2007, de 13 de desembre, del patrimoni natural i de la biodiversitat. La llei menciona específicament la necessitat d’incentivar les externalitats positives en l’àmbit dels espais protegits i dels acords de custòdia del territori, i estableix que les comunitats autònomes regularan els mecanismes i les condicions per fer-ho (article 73).

• Llei estatal 45/2007, de 13 de desembre, per al desenvolupament sostenible del medi rural; En concret podria utilitzar-se la figura dels “contractes territorials de zones rurals”, que són instruments que estableixen acords entre administracions públiques i titulars d’explotacions agrícoles per incentivar-los a desenvolupar activitats compatibles amb un desenvolupament sostenible.

• Llei catalana 8/2005, de 8 de juny, de protecció, gestió i ordenació del paisatge, que deriva del Conveni Europeu del Paisatge. En concret es podria utilitzar el Fons per a la protecció, la gestió i l’ordenació del paisatge per desenvolupar programes de PSA que remunerin exter-nalitats positives de l’agricultura o l’activitat forestal en temes paisat-gístics.

D’altra banda, l’avantprojecte de Llei de biodiversitat i patrimoni natural de Catalunya, posat a exposició pública el mes de maig de 2010, inclou el concepte de pagament per serveis ambientals i podria desenvolupar, si fos aprovada, el que estableix la Llei 42/2007.

8.2. Instruments econòmics per finançar i incentivar programes de PSA

En el cas de programes de PSA públics, la implementació de programes de PSA a Catalunya es podria finançar mitjançant diferents mecanismes:

64


a) Partides dels pressupostos públics generals. Aquesta possibilitat és la més fàcil, ja que no requereix la creació de nous instruments de recaptació. Inclou mesures relativament senzilles d’aplicar com l’ús de deduccions fiscals per incenti-var actuacions de conservació i/o millora de serveis ambientals, que la Generalitat pot aplicar al tram autonòmic de l’Impost sobre la Renda (IRPF).

b) Impostos ambientals. Aquesta possibilitat consisteix a fer servir el fi-nançament recaptat mitjançant impostos ambientals, no necessàriament relacio-nats amb el servei ambiental remunerat amb el PSA. El principal exemple és el PSA per a la protecció de zones forestals a Costa Rica, majoritàriament finançat mitjançant un impost sobre el consum de carburants. A Catalunya, s’han suggerit algunes activitats que podrien ser objecte d’impostos ambientals (roCa JusMet et al., 2005), com les emissions de gasos a l’atmosfera; la generació elèctrica nuclear i l’emmagatzematge de residus radioactius; els productes energètics i les emissions de CO

2; les segones residències; els canvis d’usos del sòl; altres activitats i produc-

tes amb especial incidència ambiental.

c) Impostos específics als usuaris de serveis ambientals. Aquesta opció es pot fer servir en casos de serveis ambientals locals i ben definits geogràficament, com per exemple els proporcionats per conques hidrogràfiques. En aquest sentit, un instrument ja existent a Catalunya és el cànon de l’aigua, que es podria refor-mar per finançar projectes de PSA.

El principal avantatge de fer servir impostos específics sobre l’aprofitament de recursos naturals és que el finançament del PSA no requeriria transferir recur-sos d’altres capítols de la despesa pública. A més, els impostos ambientals tenen una funció complementària d’educació ambiental: el fet de posar un preu sobre un recurs escàs té la funció d’incentivar-ne l’estalvi i, a més, contribueix a fer visible per a la societat el problema de l’escassetat. Per contra, el principal desavantatge d’aquesta mena d’instruments és la dificultat de trobar un acord sobre les caracte-rístiques i l’import de l’impost entre els diferents sectors de la societat, així com el possible rebuig social a aquesta mena d’impostos (Muñoz-Piña et al., 2008, men-cionen les resistències contra l’ús de l’impost sobre l’aigua per finançar el programa de PSA a Mèxic). A més, dependre d’un sol impost fa més inestable la quantitat de fons disponibles. Finalment, s’ha de vigilar que els impostos específics no tinguin caràcter regressiu i, si és el cas, s’ha de tractar de reduir-ne l’efecte negatiu sobre les persones i famílies amb menys recursos mitjançant mesures de compensació que en garanteixin l’equitat social.

d) Mercat de drets de contaminació. Consisteixen en sistemes de comercia-lització de crèdits per drets de contaminació. Els fons recaptats d’aquesta manera es podrien fer servir per implementar instruments econòmics incentivadors per als proveïdors de serveis ambientals, com per exemple deduccions fiscals, incen-tius tributaris, i altres tipus d’incentius econòmics lligats a la conservació. En són

65


exemples els crèdits de contaminació desenvolupats en el cas del control de la salinitat a Austràlia, o els permisos de desenvolupament i canvi d’usos del sòl que s’han implementat en alguns aiguamolls als Estats Units.

e) Acords voluntaris. L’administració pot promoure la creació d’acords volun-taris privats, és a dir, sent només l’intermediari i no el comprador del servei ambiental.

Els bancs d’aiguaEn el marc de la gestió de l’aigua es poden fer servir els bancs d’aigua,

que funcionen de la manera següent: l’intermediari, habitualment un òrgan del Govern, compra temporalment el dret d’ús d’aigua als seus titulars disposats a vendre-li. Després ven aquests drets als que estan disposats a comprar-los, i esta-bleix les regles i el marc administratiu adient. Aquest mecanisme assigna automàti-cament l’aigua als usos que en maximitzen la rendibilitat econòmica i afavoreix l’eficiència del sistema. Els bancs d’aigua són un instrument innovador que s’ha implementat en pocs casos al món, com per exemple a Califòrnia, Austràlia, Xile i Mèxic (Bernaldo de quirós, 2001). Habitualment es fan servir en casos de sequera per utilitzar en zones urbanes part de l’aigua destinada a l’agricultura, compensant els agricultors per la renda que deixen de percebre.

El cas més emblemàtic i estudiat és el mecanisme californià, que està re-gulat pel Departament de Recursos Hídrics (Department of Water Resources). En aquest sistema, els agricultors poden vendre fins al 20 % de l’aigua que se’ls ha concedit, a canvi de detreure de la producció un percentatge equivalent de terra. Els compradors han de demostrar l’aplicació de mesures d’estalvi d’aigua que els permetin fer servir l’aigua adquirida amb la màxima eficiència possible. Aquest sistema ha afavorit una major eficiència en l’ús d’aigua i la progressiva substitució de cultius caracteritzats per alts requeriments hídrics per altres amb una menor necessitat d’aigua25. A diferència del sistema californià i australià, el programa xilè es caracteritza per una menor participació de la institució intermediària i per un mercat més descentralitzat. A l’Estat espanyol també s’han dut a terme algunes experiències d’adquisició d’aigua en els Centres d’Intercanvi de les Confederacions del Guadiana, Segura i Xúquer, creats al 2004, amb un preu del recurs molt su-perior al cost d’oportunitat, i amb costos de transacció bastant alts (Maestu et al., 2008).

A Catalunya s’ha discutit la possibilitat de recórrer a aquest mecanisme en època de sequera. En el document Guia per a la Redacció del Pla de Gestió de l’Aigua a Catalunya (Agència Catalana de l’Aigua, 2008) s’inclouen els bancs d’aigua i els centres d’intercanvi entre els plans i programes complementaris previstos o en estudi per tal de millorar la planificació dels recursos hídrics.

25 “Els experts aconsellen adoptar el model hidrològic de Califòrnia”. El Periódico, 21/04/09.

67

9. Propostes per a l’aplicació del PSA a Catalunya

69

Papers de sostenibilitat · n. 16 · Propostes per a l’aplicació del PSA a Catalunya

A Catalunya hi ha molts àmbits favorables a la implementació de progra-mes de PSA. A continuació se’n suggereixen alguns possibles exemples.

9.1. Prevenció d’incendis amb ramaderia extensiva

La política forestal és un dels sectors on els esquemes de PSA podrien ser particularment útils, ja que proporciona un gran nombre de serveis ambientals a la societat. Un dels problemes més greus que afecten les zones forestals catalanes són els incendis, que cada any provoquen la pèrdua de milers d’hectàrees de bosc. El silvopastoralisme (la ramaderia extensiva al bosc) pot constituir una valuosa eina de prevenció d’incendis perquè redueix la quantitat del material combustible al bosc (Plana, 2004). La pastura controlada dels estrats herbacis i arbustius dels hà-bitats silvestres es pot fer servir per a la creació de tallafocs i la conversió de zones amb alta vulnerabilitat al foc en unes altres de segures, amb una vegetació baixa, un contingut d’aigua elevat i de resines inflamables baix (Ventura, 2009). Tanma-teix, el silvopastoralisme realitza una acció de prevenció indirecta mitjançant el manteniment de camins i la detecció i extinció immediata d’incendis; d’aquesta manera redueix el cost d’altres intervencions, com l’actuació mecànica i les cremes prescrites (Plana i taull, 2009). A més, el silvopastoralisme contribueix a una bona gestió forestal mitjançant la restauració d’hàbitats empobrits o afectats per espècies invasives i la contribució al manteniment d’espècies autòctones (Ventura, 2009). La possibilitat de fer servir el silvopastoralisme com a eina de prevenció d’incendis ha estat investigada a Catalunya mitjançant el projecte Guardabosc26, emprès a partir d’una iniciativa de l’associació Ecoparatges. Els primers resultats assenyalen l’eficàcia de la ramaderia extensiva com a eina de prevenció d’incendis i la conveniència d’investigar possibles modalitats de promoure-la.

Una de les dificultats principals de fer servir el silvopastoralisme com a eina de prevenció d’incendis rau en la poca rendibilitat del sector, que es podria millorar amb un programa de PSA. Aquest podria contribuir a remunerar el sil-vopastoralisme a Catalunya per les externalitats positives que produeix en termes de prevenció d’incendis, i alhora contribueix a conservar serveis ambientals de regulació (com per exemple la funció d’emmagatzematge de CO

2 dels boscos),

de suport (com per exemple la formació del sòl, la circulació dels nutrients i els recursos genètics de les espècies del bosc), i culturals (els serveis educatius i re-creatius). A més, altres beneficis del silvopastoralisme són la fixació de la població al camp, la preservació de races autòctones adaptades als boscos de muntanya, el manteniment dels coneixements tradicionals, i la conservació del paisatge. És important remarcar que per garantir l’èxit d’un possible programa de PSA i pre-venir possibles conflictes, l’administració pública hauria de definir els límits de pastura en cada zona en relació amb la càrrega ramadera i al calendari de pastura,

26 Vegeu-ne informació a l’adreça http://projecteguardabosc.cat.

70


per ajustar-los als diferents objectius de gestió forestal (Ventura, 2009). Es poden considerar tres tipologies de PSA, no necessàriament exclusives.

1) Ajudes públiques a les persones que estan ocupades en aquesta activitat. S’hauria de garantir que les ajudes no siguin percebudes com a subsidis incondicionats sinó com a remuneració dels serveis ambientals proveïts pels ramaders. Seria convenient que la quantitat de l’ajuda de-pengués d’alguna variable relacionada amb l’efectivitat en la prevenció d’incendis. Per exemple, es podria associar el pagament a la grandària i tipus de ramat, ja que no totes les espècies tenen la mateixa eficàcia, a les actuacions realitzades o a l’àrea gestionada. Es tractaria d’una polí-tica eficient també en termes econòmics, ja que el silvopastoralisme és una eina de prevenció d’incendis notablement més econòmica que les altres: es calcula que el pasturatge s’ha de realitzar cada any i té un cost de 17 a 45 €/ha per any, mentre que altres mètodes com el foc controlat o l’actuació mecànica tenen un cost d’entre 600 i 1.500 €/ha (amb un període de recurrència de 3 a 5 ó 6 anys, segons el cas). (Plana i taull, 2009)

L’any 2007 es va iniciar a Catalunya una experiència d’aquest tipus arrel del conveni entre la Federació d’Entitats Catalanes de Ramaders d’Oví i Cabrum i el Departament de Medi Ambient i Habitatge, signat per un període de tres anys (Balsells, 2009). Aquest conveni atorga una remu-neració econòmica a cinc ramaders a canvi del manteniment de zones forestals amb pastura dels tallafocs i franges de protecció, en la zona del massís de Montgrí (Baix Ter), de la serra del Montmell (Baix Penedès), del bosc de Poblet i de Rojals (Conca de Barberà) i de la serra d’Ancosa-Montagut-Miralles-Queralt (Alt Camp)27. Els pastors reben una mitjana de 12.000 € anuals i netegen tallafocs i bosc en les àrees determinades pels tècnics forestals. Altres exemples en aquest àmbit són l’ús de la ramaderia per part de l’ajuntament de Girona al bosc de Sant Daniel i a l’interior del Castell de Montjuïc, amb una remuneració al pastor de 3.000 € en sis mesos. Finalment, cinc ajuntaments catalans (L’Ametlla, La Garriga, Les Franqueses, Bigues i Riells i Figaró) també remuneren activitats de silvopastoralisme com a eina de prevenció d’incendis en les zones de protecció de les urbanitzacions o en boscos municipals. La compensació econòmica anual oscil·la entre 185 i 400 euros per hectàrea28.

27 “Esquelles antiincendis”. Vilaweb, 24 de setembre de 2007.

28 “La lucha contra el fuego resucita la trashumancia de los ganados”. El Periódico, 20 de setembre 2009; “Les jor-nades europees del Patrimoni es dediquen a la transhumància a les Franqueses, la Garriga, l’Ametlla del Vallès, Bigues i El Figaró”. El Punt, 25 de setembre 2009.

71


2) Contribucions voluntàries. Els compradors podrien ser ONG, fun-dacions i entitats de custòdia, o també particulars amb la voluntat de contribuir al manteniment del patrimoni forestal català. En aquest últim cas, un intermediari hauria de vehicular les contribucions dels particulars i garantir la transparència i la credibilitat del sistema (Ventura, 2009).

3) Ecoetiquetatge per a productes ramaders (carn, llet i formatges). Un organisme que actués com a entitat certificadora podria emetre ecoe-tiquetes per a productes ramaders (carn, llet i formatges) que podrien complementar les etiquetes d’aliments ecològics ja existents. El preu més alt d’aquests productes contribuiria a la rendibilitat del sector i remuneraria les seves externalitats positives. La XCT, conjuntament amb l’Obra Social de Caixa Catalunya, ja està promovent una iniciativa d’aquest tipus amb els “mercats de custòdia”29. Amb aquesta iniciati-va es pretén promoure les finques amb acords de custòdia mitjançant la creació i difusió d’un catàleg dels seus productes i serveis.

El PSA és, doncs, un instrument que cal explorar més a fons per tal de determinar la seva validesa en les polítiques de prevenció d’incendis. Una anàlisi socioeconòmica i una anàlisi de mercat detallada permetrien conèixer fins a quin punt seria viable endegar aquestes polítiques. En particular, aquesta anàlisi po-dria determinar si les contribucions voluntàries i l’ecoetiquetatge serien suficients per garantir la rendibilitat del silvopastoralisme a Catalunya. En aquest sentit, un dels promotors del projecte Guardabosc (Ventura, 2009) afirma que amb la co-mercialització de carn de crestó, moltó i bou, que actualment no tenen presència important en el mercat, n’hi hauria prou per garantir la rendibilitat econòmica de la ramaderia de muntanya. D’aquesta manera s’evitaria que la ramaderia extensi-va fos excessivament dependent de subvencions ambientals i s’incentivaria el seu esperit emprenedor.

9.2. La compensació voluntària d’emissions de CO2

Una altra possibilitat a explorar per a l’aplicació d’esquemes de PSA a Cata-lunya és fer servir el finançament mitjançant el mercat de compensació voluntària d’emissions per donar suport a projectes de reducció d’emissions al territori català30.

29 http://www.custodiaterritori.org/mercat.php.

30 A Catalunya, el programa “Cero CO2”, de les ONG ‘Fundació Natura’ i ‘Fundación Ecología y Desarrollo’, porta a terme activitats de compensació voluntària d’emissions per a empreses i ciutadans. Els projectes que financen inclouen inicia-tives de reforestació a la Reserva de la Biosfera Sierra Gorda, a Mèxic, una minicentral hidroelèctrica per a l’electrificació rural d’una zona de Nicaragua, unes turbines eòliques a l’Índia i la conservació de la Selva Atlàntica de Lucindo al Brasil. Cada projecte determina un preu per la tona de CO

2 fixada en els casos forestals o evitada en els projectes energètics, que

varia des de 8 a 14 €, i els compradors poden escollir el projecte amb el qual prefereixen compensar les seves emissions. Es tracta majoritàriament de projectes que estan en procés d’avaluació per rebre els Certificats de Reducció d’Emissions en el marc del MDN, i que tenen el certificat de sostenibilitat ambiental MDN Gold Standard.

72


El mercat voluntari (en contraposició al mercat regulat, que ha de complir el que estableix la Directiva 2003/87/CE) és un mercat obert a tots els actors que vulguin compensar les seves emissions de CO

2, bé comprant certificats de reducció a agents

intermediaris o bé directament finançant projectes (CorBera et al., 2009). Hi par-ticipen empreses que no tenen límits d’emissió (les que en tenen participen en el mercat regulat), ciutadans i institucions públiques i privades. Si els projectes de compensació pertanyen al sector agrari o forestal, la compensació constitueix un PSA, on els compradors són les empreses, les institucions o els ciutadans dispo-sats a adquirir certificats de compensació de les seves emissions, i els proveïdors són els que porten a terme els projectes de compensació. El servei ambiental que s’intercanvia és l’emmagatzematge de CO

2 en biomassa forestal o mitjançant la re-

ducció d’emissions.

En els darrers anys ha sorgit i crescut molt ràpidament un mercat d’intermediaris entre les empreses, les institucions i els ciutadans que compensen de forma obligatòria o voluntàriament les seves emissions i els projectes de re-ducció d’emissions corresponents. Alguns exemples d’empreses que operen en el mercat voluntari a nivell internacional són: Cero CO

2, Ekopass, Atmosfair, Climat

Care, Ecosecurities, First Climate, My Climate, The Carbon Neutral Company i The Climate Trust, entre d’altres. Aquestes organitzacions ofereixen la possibilitat de calcular la pròpia contribució a l’efecte d’hivernacle mitjançant unes calcula-dores d’emissions posades a disposició del públic en les seves pàgines web. Els usuaris d’aquest servei poden compensar les seves emissions comprant certificats de reducció als intermediaris, que amb aquests recursos financen projectes de compensació de CO

2�. La majoria d’aquestes empreses financen projectes en paï-

sos de fora de la Unió Europea, per tal d’aconseguir el doble objectiu de reduir les emissions i donar suport al desenvolupament net dels països que són menys responsables de l’efecte d’hivernacle i que, no obstant això, moltes vegades en pateixen més els efectes. Tot i això, ja existeixen casos d’intermediaris que inver-teixen en projectes de compensació en països europeus (taula 2).

Una part dels recursos recaptats a Catalunya mitjançant la compensació voluntària d’emissions es podria fer servir per finançar projectes en el context català. Un avantatge d’aquesta opció podria ser que la proximitat dels projectes de compensació als finançadors podria permetre un major grau de transparència i condicionalitat, un seguiment més fàcil i podria, fins i tot, ser utilitzat com a eina d’educació ambiental amb visites guiades i seminaris explicatius. Així mateix, aquests projectes podrien proporcionar avantatges addicionals a Catalunya en ter-mes de creació de llocs de treball i capacitació (CorBera i Benet, 2007).

A Catalunya, les contribucions voluntàries de compensació de CO2 podrien

anar dirigides a la compra de drets de tala de boscs antics i amb una gran vàlua ecològica o a la implementació d’acords de custòdia de zones forestals o agrícoles.

73


Per tal de garantir el bon funcionament d’un programa d’aquest tipus, s’han d’establir mecanismes que assegurin transparència, addicionalitat i condiciona-litat, així com una relació directa entre remuneració i reducció de CO

2. També

cal assegurar la permanència de la reducció de CO2 i un baix impacte ambiental.

En aquest sentit, el rol de la institució intermediària és molt important a l’hora d’assegurar credibilitat i eficàcia al programa. Per tal d’incrementar el nivell de fiabilitat i transparència dels esquemes de compensació voluntària, s’han creat a nivell internacional diferents programes de certificació que es podrien fer ser-vir per certificar els projectes a nivell català, com per exemple el Greenhouse Gas Protocol-Project Accounting, la ISO 14064 i el Climate Community and Biodiversity Alliance (CCBA), entre d’altres (CorBera i Benet, 2007). Una altra opció seria crear un sistema de certificació català, particularitzat per al tipus de projectes que fossin més viables a Catalunya.

Un altre element molt important a tenir en compte és que s’hauria de vigilar que les iniciatives de compensació de les emissions no fossin percebudes com una alternativa a l’estalvi, i anessin acompanyades d’actuacions de reducció. Per això, la venda de certificats de compensació hauria de realitzar-se conjuntament amb iniciatives d’educació ambiental que expliquessin als ciutadans i a les empreses maneres de reduir el consum en els seus diferents àmbits d’actuació. Finalment,

Taula 2. Exemples de projectes de compensació d’emissions a EuropaIntermediari Tipus de projectes País Pàgina web

AtmosfairActuacions d’estalvi energètic a les escoles

Alemanya http://www.atmosfair.de

Carbon Neutral Company

Reforestació (3 projectes) Regne Unit

http://www.carbonneutral.comReforestació Alemanya

Captura de metà en tres mines de carbó Alemanya

Planta de biogàs amb residus ramaders Alemanya

EkopassActuacions d’estalvi energètic als muni-cipis del País Basc

Espanya http://www.ekopass.org

My Climate

Finançament d’una campanya per a la compra amb un descompte d’un kit per a l’estalvi d’aigua i energia a les llars

Suïssa

http://www.myclimate.org

Reducció de les emissions de metà en un abocador mitjançant la instal·lació d’un dispositiu de crema dels gasos

Suïssa

Ús de biomassa per a la producció de calor i biogàs

Suïssa

Instal·lació de panells d’energia solar tèrmica i fotovoltaica en un refugi alpí i sistema de calefacció centralitzada en una central de cicle combinat

Suïssa

74


no s’ha d’oblidar que la compensació de les emissions de CO2 s’enfronta a diver-

ses dificultats de càlcul, i està sotmesa a diferents incerteses, tant en l’estimació de les emissions que s’haurien de compensar com en la valoració de la reducció obtinguda.

Tot i això, malgrat les crítiques i les dificultats d’estimació, els progra-mes de compensació voluntària d’emissions constitueixen, si són gestionats amb transparència i fiabilitat, unes iniciatives prometedores que poden contribuir a finançar projectes ambientalment favorables, que potser d’altra manera trobarien dificultats en ser realitzats. A més, poden constituir una eina d’educació ambien-tal, ja que permeten als ciutadans i a les empreses saber (encara que amb marges d’aproximació molt amplis) quantes tones de CO

2 emeten en el desenvolupament

de les seves activitats, i així reflexionar sobre la necessitat de reduir el seu consum. Per aquesta raó, es podria investigar amb més detall la possibilitat d’implementar programes de PSA associats a la compensació d’emissions que financiïn no només projectes en països no-comunitaris, sinó també a Catalunya.

9.3. Recursos hídrics i aigües minerals

Un altre possible àmbit per a la implementació d’iniciatives de PSA a Ca-talunya són els programes finançats per empreses privades que, per mantenir o ampliar el seu negoci, necessitin promoure la generació d’externalitats positives o la reducció d’externalitats negatives d’altres sectors. Un exemple podria consistir en una remuneració oferta per empreses d’aigua mineral a les explotacions agrora-maderes o forestals properes a les seves deus, a canvi de la reducció d’externalitats negatives i del conseqüent manteniment d’una bona qualitat de l’aigua envasada. Les empreses d’envasament d’aigua mineral estan molt interessades en reduir la presència de nitrats i altres contaminants a les fonts, per tal de preservar la bona qualitat del seu producte i la seva imatge. Un exemple d’aquest tipus de contractes és el PSA finançat per l’empresa Vittel a França (descrit a l’apartat 6.1).

A Catalunya existeixen unes 25 empreses d’aigua mineral amb unes vendes d’uns 1.500 milions de litres per any, i una facturació de 335 milions d’euros. Segons dades de l’Associació Catalana d’Envasadores d’Aigua31, el 80 % de l’aigua envasada a Catalunya prové de les extraccions de la zona del Montseny i les Gui-lleries (a la comarca de La Selva). Girona). De Catalunya prové gairebé el 30 % de l’aigua envasada a l’estat Espanyol. Existeix, doncs, una gran varietat de possibles finançadors.

Ja s’estan realitzant remuneracions a explotacions agroramaderes per part d’empreses d’aigua mineral, encara que no s’anomenin PSA i no s’hi doni publi-

31 http://www.aiguesmineralsdecatalunya.org.

75


citat. Un exemple en aquest sentit és l’empresa Aguas Font Vella y Lanjarón, S.A., que comercialitza la marca Font Vella–Sacalms (la deu de la qual està ubicada a Sant Hilari Sacalm, a l’espai natural de les Guilleries) i la marca Fonter/Vivari (que explota la deu d’Amer, Girona). Aquesta empresa realitza acords individualitzats amb els propietaris de finques dintre del perímetre de recàrrega de les seves deus des de fa més de 25 anys. La remuneració prevista en aquests acords és tant mo-netària com en espècie (suport tècnic i professional). A canvi, els propietaris han de reduir l’impacte ambiental de les seves finques, com per exemple mitjançant activitats de depuració.

Encara és incipient l’ús d’instruments de Pagament per Serveis Ambientals (PSA) en l’àmbit de l’aigua, malgrat que ja n’existeixen nombrosos exemples a nivell internacional.

Foto: Xavier Cazorla

77

10. Passos per al desenvolupament d’un programa de PSA

79

Papers de sostenibilitat · n. 16 · Passos per al desenvolupament d’un programa de PSA

Les propostes que s’han discutit en l’apartat anterior representen només al-guns dels possibles programes de PSA que es podrien implementar a Catalunya. El disseny d’un programa concret hauria de sorgir com a resposta a les necessitats lo-cals i, en particular, de la iniciativa d’un actor amb un ampli coneixement del sec-tor i una forta vinculació amb el territori. Aquest actor podria ser l’administració pública, com en el cas de les reserves forestals a la secció gironina del Montseny; una empresa privada, com en el cas de la empresa d’aigua mineral Vittel; un orga-nisme gestor d’espais naturals, com el Consell Insular de Menorca; o una fundació o ONG, com per exemple l’Obra Social de Caixa Catalunya.

Una vegada definit el nínxol on un programa de PSA pot contribuir a la conservació d’un servei ambiental, s’haurà de realitzar una anàlisi integrada dels diferents aspectes involucrats en el disseny d’un PSA. Per això, es necessitarà un equip multidisciplinari que pugui abastar tots els aspectes ambientals, econòmics i socials. A continuació, s’enumeren els passos que s’hauran de seguir perquè el programa de PSA sigui viable i efectiu a mtjà i llarg termini (taula 3).

Taula 3. Fases de la implantació d’un PSAFase Objectius Actuacions

1. Fase d’anàlisi del context

- Revisar la legislació rellevant i contextualitzar l’àmbit de treball.

- Analitzar els actors potencialment involucrats, les seves necessitats i expectatives, i la seva relació amb altres actors.

- Revisió bibliogràfica- Recull de premsa- Entrevistes semiestructurades amb actors

clau.

2. Fase de valoració del servei ambiental

- Caracteritzar els serveis ambientals.- Analitzar la relació entre les actuacions dels

proveïdors i els serveis ambientals.

- Recopilació d’estudis i dades- Entrevistes amb experts- Treball de camp- Preparació d’una metodologia per establir

una relació entre actuacions i variació en els serveis ambientals.

- En els casos en què establir una relació quantitativa entre actuacions i proveï-ment de serveis ambientals és massa complicat, definir unes variables proxies.

3. Fase d’anàlisi econòmica

- Avaluar les condicions del mercat.- Analitzar el perfil econòmic dels proveïdors, les

seves problemàtiques i el cost d’oportunitat de la conservació.

- Analitzar el perfil dels compradors, la quantia de finançament que estarien disposats a invertir en un PSA i els beneficis que n’obtindrien.

- Comparar dels costos del PSA amb els costos de polítiques ambientals alternatives.

- Primera proposta sobre les condicions econòmiques del contracte de PSA-

- Estimar els possibles costos del programa de PSA, incloent els costos de transacció.

- Recopilació d’estudis i dades estadístiques- Entrevistes amb propietaris, proveïdors i

experts del sector- Treball de camp- Preparació d’una metodologia per cal-

cular la remuneració als proveïdors i els altres costos associats a la implementació del programa de PSA.

80

Papers de sostenibilitat · n. 16 · Passos per al desenvolupament d’un programa de PSA

Fase Objectius Actuacions4. Fase de

negociació- Posar en marxa el PSA. - Negociació amb els participants poten-

cials- (En alguns casos) PSA pilot amb un

nombre reduït de participants- Disseny del contracte- Implementació del contracte- Establiment d’un sistema de control i

sancions.

5. Fase de seguiment i control

- Revisar la idoneïtat del programa de PSA endegat.

- Avaluació continuada i possibles modifi-cacions al contracte

- Actuacions de difusió i educació ambi-ental.


81

11. Conclusions

83

Papers de sostenibilitat · n. 16 · Conclusions

El desenvolupament econòmic entra sovint en contradicció amb la con-servació dels ecosistemes i provoca problemes de degradació ambiental i pèrdua del patrimoni natural. Davant d’aquesta situació, cal disposar d’un ampli ventall de mesures i instruments, entre els quals destaquen el planejament territorial i els de tipus normatiu, però també cal comptar amb nous mecanismes imaginatius de conservació com poden ser els programes de Pagament per Serveis Ambientals (PSA) com els que es descriuen en aquest estudi.

El PSA és una transferència de recursos entre agents socials amb l’objectiu d’incentivar actuacions més sostenibles per part dels propietaris/gestors de recur-sos ambientals. El PSA permet mobilitzar recursos addicionals per a la conservació del patrimoni natural, involucrant nous actors (empreses privades, fundacions, entitats de custòdia) o bé afavorint la creació de nous instruments d’ajuda per part de l’administració pública. En l’actualitat, a Catalunya s’utilitzen ––de fet–– pro-grames de PSA per afavorir la conservació dels serveis ambientals, però no sempre se’ls identifica sota l’etiqueta de PSA. Alguns casos de subvencions públiques són exemples de programes de PSA però que no han estat identificats com a tals.

El PSA afavoreix la mobilització i responsabilització de les entitats lo-cals i territorials, que sovint són directament involucrades en tot el procés, i moltes vegades participen en la negociació prèvia al disseny del PSA, o fins i tot actuen com a organisme de control, com en el cas del Contracte Agrari de la Reserva de la Biosfera de Menorca o dels acords de custòdia al Parc Natural de l’Alt Pirineu.

En l’àmbit internacional hi ha diferents experiències de programes de PSA, la revisió de les quals serveix per posar de manifest alguns elements importants a retenir:

• La majoria de programes són finançats per l’administració pública i, no obstant això, els programes privats constitueixen una potencialitat molt interessant a desenvolupar, com en el cas de la empresa Vittel a França.

• El grau de diferenciació i d’addicionalitat adequat per a cada pro-grama de PSA pot variar en funció del context socioeconòmic, de la incertesa científica i de les característiques específiques dels serveis ambientals i de la zona.

• És important assegurar el grau màxim de condicionalitat possible, ten-int en compte els recursos econòmics disponibles i el grau d’incertesa científica.

• El PSA ha de trobar un equilibri, segons les circumstàncies i les ca-racterístiques del servei ambiental i del context socioeconòmic, entre efectivitat, eficiència i equitat.

84


• Dissenyar un programa de PSA és un procés complex i amb una ne-cessària visió estratègica, que sovint requereix una llarga negociació entre actors per a l’establiment d’una confiança mútua.

• L’intermediari té un rol clau en assegurar l’èxit dels programes de PSA i crear un marc de confiança entre proveïdors i compradors.

A Catalunya, la introducció del concepte de PSA és molt recent, encara que algunes iniciatives de conservació, tal i com les reserves forestals i els acords de custòdia, poden ser considerats PSA avant la lettre. Els principals elements de reflexió derivats de l’anàlisi de les experiències catalanes són els següents:

• En molts àmbits es poden fer servir els programes de PSA com una eina de política ambiental efectiva.

• El PSA afavoreix la mobilització i responsabilització de les entitats locals i territorials.

• Es necessita avançar en la direcció d’avaluar i de promoure el grau adequat de condicionalitat i addicionalitat.

• Els programes de PSA poden contribuir de forma important en temes de comunicació i educació ambiental.

Tot i haver considerat algunes experiències a tall d’exemples i tenint en compte el fet que altres iniciatives no han estat etiquetades com a PSA malgrat que tinguin tots els elements necessaris per ser-ho, a Catalunya encara hi ha moltes potencialitats a desenvolupar en el camp d’aquest nou instrument de conservació. Entre d’altres, es podrien posar en pràctica les accions següents:

• Fer servir un programa de PSA per remunerar activitats de silvopasto-ralisme com a eina per a la prevenció d’incendis.

• Invertir a Catalunya part dels finançaments recaptats mitjançant pro-grames de compensació voluntària d’emissions de CO

2.

• Promoure esquemes finançats per empreses d’aigua mineral per tal de millorar la qualitat de l’aigua que envasen.

Per tal de promocionar programes de PSA, és crucial disposar d’un context legislatiu favorable. En aquest sentit, la futura llei de la biodiversitat i el patrimoni natural, que està pendent d’aprovar-se a Catalunya, pot exercir un rol decisiu per incentivar aquests mecanismes.

És important remarcar que el disseny d’un programa de PSA efectiu i ade-quat al context requereix comptar amb un equip multidisciplinari que pugui tenir en compte els diferents elements rellevants des d’un punt de vista ambiental, so-cioinstitucional i econòmic. També és molt important portar a terme una valoració

85


continuada i tenir la flexibilitat de modificar les condicions del contracte segons els resultats de la valoració.

Finalment, cal destacar el fet que un PSA pot constituir una valuosa eina d’educació ambiental per dues raons: per una banda, fa evident a la societat la importància dels serveis ambientals per a la vida mitjançant la disponibilitat dels compradors a pagar. Per una altra, el desenvolupament d’un PSA es pot associar a activitats de recerca i difusió, que també contribueixen a apropar la natura a la ciutadania. En aquest sentit, els programes de PSA poden ser una contribució important en la generació i comunicació d’informació sobre els serveis ambientals.

86

Referències

agènCia Catalana de l’aigua (2008). Document guia per a la redacció del Pla de Gestió de l’Aigua a Catalunya. Esquema provisional dels temes mes importants que es plantegen en el Districte de Conca Fluvial de Catalunya. <http://aca-web.gencat.cat/aca/documents/ca/planificacio/directiva_marc/document_guia_pla_gestio_aigua_gener_2008.pdf>

Balsells E. (2009). “Ramats al bosc: una oportunitat per als boscos de Catalunya i per als pastors/es del futur”. A: Iniciativa Guardabosc. Una ramaderia al ser-vei del desenvolupament rural, la biodiversitat i el paisatge. 25 de Març 2009. Documentació. Resums de les intervencions, Fundació del Món Rural i Obra Social de Caixa Catalunya.

Baylis, K.; PePloW, s.; rausser, g.; siMon, L. (2008). Agri-environmental policies in the EU and United States: A comparison. Ecological Economics 65 (4), p. 753-764.

Bernando de quirós, L. (2001). “Un mercado para el agua en la economía del agua en España”, Revista del Instituto de Estudios Económicos 4, p. 247-275.

Bohlen, P.J.; lynCh, s.; shaBMan, L. [et al.] 2009. “Paying for environmental ser-vices from agricultural lands: an example from the northern Everglades”, Frontiers in Ecology and in the Environment, 7 (1), p. 46-55.

Bond, i.; grieg-gran, M.; Wertz-KanounniKoFF, S. [et al.] (2009). “Incentives to sustain forest ecosystem services: A review and lessons for REDD”. Natu-ral Resouce Issues 16. International Institute for Environment and Develop-ment, <http://www.iied.org/pubs/pdfs/13555IIED.pdf>

Boyd, J.; BanzhaF, S. (2007). “What are ecosystem services? The need for stan-dardized environmental acounting units”. Ecological Economics, 63 (2-3), p. 616-626.

Catalunya Forestal (2005) Plegar, collir, agafar, caçar, buscar... bolets. Núm. 77, <http://www.forestal.cat/numero77/noti06.htm>

–– (2006) Quant val collir bolets? Núm. 81, <http://www.forestal.cat/numero81/noti12.htm>

Claassen, r.; Cattaneo, a.; Johansson, R. (2008). “Cost-effective design of agri-environmental payment programs: U.S. experience in theory and practice”. Ecological Economics, 65 (4), p. 737-752.

Coase, R. H. (1960). “The Problem of Social Cost”. Journal of Law and Economics 3 (1), p. 1-44.

87

Connor, J.d., Ward, J., CliFton, C. [et al.] (2008). “Designing, testing and imple-menting a trial dryland salinity credit trade scheme”. Ecological Economics, 67 (4), p. 574-588.

CorBera elizalde, e.; Benet MoniCo a. (2007). Programa SOSTENIBILITAT per CO2

(SOSxCOw) per a la Reducció i la Compensació d’Emissions de la Generalitat de

Catalunya. Estudi de Diagnosi; Barcelona: Generalitat de Catalunya, Consell Assessor pel Desenvolupament Sostenible (CADS). (Estudi encarregat pel CADS).

CorBera elizalde, e.; estrada, M.; BroWn, K. (2009). “How do regulated and vol-untary carbon-offset schemes compare?” Journal of integrative Environmental Science, 6 (1), p. 25-50.

Costanza, R. (2008). “Ecosystem services: multiple classification systems are need-ed”. Biological conservation 141, p. 350-352.

Costanza, r.; d’arge, r.; de groot, R. [et al.] (1997). “The value of the world’s ecosystem services and natural capital”. Nature, 387(6630), p. 253–260.

engel, s.; Pagiola, s.; Wunder, S. (2008). “Designing payments for environmental services in theory and practice: An overview of the issues”. Ecological Eco-nomics 65 (4), p. 663-674.

Fisher, B.; turner, r.K.; Morling, P. (2009). “Defining and classifying ecosystem services for decision making”. Ecological Economics, 68 (3), p. 643 –653.

goMila S. (2007). “Contrato agrario de la reserva de la biosfera de Menorca: com-pensando al sector agrario por las externalidades positivas que produce”. A: Libro Digital RUNA; Madrid: Fundación Félix Rodríguez de la Fuente.

hardin, G. (1968). “The Tragedy of the Commons”, Science, 162 (3859), p. 1243-1248.

Kosoy, n.; Martínez-tuna, M.; Muradian, r.; Martínez-alier, J. (2007). “Payments for Environmental Services in Watersheds: Insights From a Comparative Study of three Cases in Central America”. Ecological Economics 61 (2-3), p. 446-455.

landell-Mills, n.; Porras, I.T. (2002). Silver bullet or fools’ gold? A global review of markets for forest environmental services and their impact on the poor; Londres: International Institute for Environment and Development.

Maestu J.; sánChez taMarit, s.; góMez-raMos, A. (2008). “Mercados de agua: un in-strumento novedoso en la gestión pública del agua”. Ambienta, 79, p. 6-13.

Martínez alier, J.; Munda, g.; o’neill, J. (1997). “Weak comparability of values as a foundation for ecological economics”, Ecological Economics, 26, p. 277-286.

88

Mayrand, K.; Paaquin, M. (2004). Payments for Environmental Services: A Survey and Assessment of Current Schemes, UNISFERA, <http://www.cec.org/files/PDF/ECONOMY/PES-Unisfera_en.pdf>

MillenniuM eCosysteM assessMent (2005). Ecosystems and Human Well-being: Synthesis;Washington: Island Press.

Muñoz-Piña, C.; gueVara, a.; torres, J.M.; Braña, J. (2008). “Paying for the hy-drological services of Mexico’s forests: Analysis, negotiations and results”. Ecological Economics 65 (4), p. 725-736.

Muradian, r.; CorBera, e.; PasCual, U. [et al.] (en premsa). “Reconciling theory and practice: an alternative conceptual framework for understanding payments for environmental services”. Ecological Economics 69 (6), p. 1202-1208.

Pagiola S. (2008). “Payment for environmental services in Costa Rica”. Ecological Economics (4), p. 712-724.

Pagiola, S.; raMírez, E.; goBB, J. [et al.] (2007). “Paying for the environmental services of silvopastoral practices in Nicaragua”. Ecological Economics 64(2), p. 374-385.

ParC natural de l’alt Pirineu (2009). Memòria anual dels acords de custòdia hàbitats d’interès del Parc Natural de l’Alt Pirineu promoguts per l’àrea de territori i pai-satge de l’Obra Social de Caixa Catalunya.

PearCe, d. W.; turner, r. K. (1990). Economics of natural resources and the environ-ment; Londres: Harvester Wheatsheaf.

Perrot-Maître D. (2006). The Vittel payments for ecosystem services: a “perfect” PES case?; Londres: International Institute for Environment and Development (IIED) and Department for International Development (DFID), (Project Paper, no. 3). <http://www.katoombagroup.org/documents/tools/TheVit-telpaymentsforecosystemservices.pdf>

Pigou, A.C. (1920). The economics of welfare; Londres: Macmillan.

Plana, e.; taull, M. (2009). “Ramaderia i prevenció d’incendis forestals també des de l’òptim cost-eficient. A: Iniciativa Guardabosc. “Una ramaderia al servei del desenvolupament rural, la biodiversitat i el paisatge”. 25 de Març 2009. Documentació. Resums de les intervenció, Fundació del Món Rural i Obra Social de Caixa Catalunya.

Plana, E. (2004). “Anàlisi d’escenaris de prevenció i extinció d’incendis des de la perspectiva socioambiental”. A: Plana, E. (ed.) Incendis forestals, dimensió socioambiental, gestió del risc i ecologia del foc. Xarxa Alinfo.

89

Puig i saBé, M.; Masó i aguado, M. (2009). IV Inventari d’Acords i Entitats de Custò-dia del Territori a Catalunya, les Illes Balears i Andorra. Informes de la Xarxa de Custòdia del Territori, n. 12.

roCa JusMet J.; Puig Ventosa i.; tello aragay, E. (2005). Experiències autonòmiques de fiscalitat ambiental i propostes per a Catalunya; Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Medi Ambient i Habitatge (Temes de Medi Am-bient i Habitatge).

salzMan, J. (2005). “The promise and perils of payments for ecosystem services”. International Journal of Innovation and Sustainable Development, 1 (1-2), p 5-20.

sanitJas olea, A., (2009). Les reserves forestals al Parc Natural del Montseny. Con-sell d’iniciatives locals per al Medi Ambient de les comarques de Girona (Cilma), Butlletí trimestral N.8. hivern-primavera, p. 7-9.

Ventura. (2009). “Projecte Guardabosc, una ramaderia al servei de la biodiversitat, l’economia i el paisatge”. A: Iniciativa Guardabosc. “Una ramaderia al servei del desenvolupament rural, la biodiversitat i el paisatge”. 25 de Març 2009. Documentació. Resums de les intervenció, Fundació del Món Rural i Obra Social de Caixa Catalunya.

WallaCe. (2007). “Classification of ecosystem services: problems and solution”. Biological Conservation, 139, p. 235-246.

Wunder S. (2005). Payment for environmental services: some nuts and bolts. Cen-tre for International Forestry Research (CIFOR). (Occasional Paper No. 4). <http://www.cifor.cgiar.org/publications/pdf_files/OccPapers/OP-42.pdf>

Wunder, s.; alBán, M. (2008). “Decentralized payments for environmental servic-es: The case of Pimampiro and Profafor in Ecuador”. Ecological Economics, 65 (4), p. 685-698.

Wunder, s.; engel, s.; Pagiola, S. (2008). “Taking stock: A comparative analysis of payments for environmental services programs in developed and develop-ing countries”. Ecological Economics, 65 (4), p. 834-852.

90

Publicacions del Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible de Catalunya (CADS)*

Amb l’objectiu de difondre el coneixement i la sensibilització sobre el desenvo-lupament sostenible, el CADS disposa d’un pla editorial que consta de diverses col·leccions:

Monografies del CADS

Informes periòdics i altres documents de rellevància, elaborats pel CADS.

Aportacions a l’Agenda 21 de Catalunya. El compromís de Catalunya per a un futur sostenible. Fase d’informació (febrer-juny 2001).

Informe sobre l’evolució de l’estat del medi ambient a Catalunya. 1 (aire, aigües continentals i residus).

Informe sobre l’evolució de l’estat del medi ambient a Catalunya. 2 (Litoral, Biodi-versitat, Sòl i territori).

Papers de Sostenibilitat

Documents de referència sobre desenvolupament sostenible.

Núm. 1. Governança sostenible. Aspectes institucionals i de procediment de la sos-tenibilitat a la Unió Europea. Fòrum Consultiu Europeu sobre Medi Ambient i De-senvolupament Sostenible.

Núm. 2. Governance for Sustainable Development. Barcelona Workshop, April 18-19, 2002.

Núm. 3. Estratègia de la Unió Europea per a un Desenvolupament Sostenible.

Núm. 4. D’una Terra a un món. Recapitulació de la Comissió Mundial sobre el Medi Ambient i el Desenvolupament.

Núm. 5. Strategies for Sustainable Development. Roles & Responsabilities along the Global-local Axis. Barcelona Workshop. June 12-13, 2003. (text en anglès)

Núm. 6. Principis directors per al desenvolupament territorial sostenible del conti-nent europeu. Consell d’Europa.

91

Núm. 7. Institutions for Sustainable Development. Institucions per al Desenvolupa-ment Sostenible. Barcelona Workshop. June 14-14, 2004.

Núm. 8. Consell d’euroPa. Conveni Europeu del Paisatge.

Núm. 9. Documents de la Conferència sobre el Conveni Europeu del Paisatge en ocasió de la seva entrada en vigor. Estrasburg, 17 de juny de 2004.

Núm 10. Orientacions bàsiques per a la sostenibilitat del turisme europeu. Comuni-cació de la Comissió al Consell, al Parlament Europeu, al Comitè Econòmic i Social i al Comitè de les Regions.

Núm. 11. Directiva marc de l’aigua de la Unió Europea.

Núm. 12. torres i grau, Pere. Governança per al desenvolupament sostenible: de la teoria a la pràctica.

Núm. 13. CaPdeVila, Laia; góMez, Aglaia i góMez, Dani (coords.) Canvi climàtic i crisi energètica: solucions comunes. Documents de les jornades organitzades per OCEAS.

Núm. 14. Estratègia revisada de la Unió Europea per a un desenvolupament sos-tenible.

Núm. 15. Revalorar el món. Els valors de la sostenibilitat.

Documents de recerca

Síntesi d’alguns dels estudis encarregats pel CADS.

Núm. 1. Queralt i Bassa, Arnau; Cazorla i Clarisó, Xavier. Els Consells nacionals sobre medi ambient i desenvolupament sostenible. Aspectes introductoris.

Núm. 2. La governança per al desenvolupament sostenible a Catalunya. Conceptes, requeriments institucionals i elements d’anàlisi.

Núm. 3. Cazorla i Clarisó, Xavier; TàBara, Joan David. Innovació metodològica i institucional en la planificació participativa de l’aigua. Avaluació integrada i apre-nentatge social per a la sostenibilitat.

Núm. 4. Interrelació entre variables demogràfiques i variables ambientals. Demo-grafia, poblament, mobilitat i modes de vida: Variables d’interès per al medi ambient i el desenvolupament sostenible.

Núm. 5. Governance for Sustainable Development in Catalonia. Concepts, insti-tutional requirements and analytic elements. La gobernanza para el desarrollo sos-tenible. Conceptos, requerimientos institucionales y elementos de análisis.

92

Núm. 6. Prats i Català, Joan. Estratègies per al desenvolupament sostenible. Lliçons de l’experiència internacional. Estrategias para el desarrollo sostenible. Lecciones de la experiencia internacional. Strategies for Sustainable Development. Lessons from the International Experience.

Núm. 7. Mayor Farguell, Xavier; Quintana Lozano, Vanesa; BelMonte ZaMora, Ricard. Aproximació a la petjada ecològica de Catalunya. Aproximación a la huella ecológica de Catalunya. An Approximation to the Ecological Footprint of Catalonia.

Núm. 8. CaMPillo i Besses, Xavier; Font i Ferrer, Xavier. Avaluació de la sos-tenibilitat del turisme a l’Alt Pirineu i Aran.

Núm. 9. Lerga FeliP, Maura. Resolució de conflictes socials de component ambien-tal. Elements introductoris.

Núm. 10. Prats, Joan i Torres, Pere (dir.); BatlleVell, Marta (coord.). Avaluació de l’Impacte Regulatori: Pràctica internacional i aplicabiliatat a Catalunya.Evalu-ación del Impacto Regulatorio: Práctica internacional y aplicabilidad en Catalunya. Regulatory Impact Assessment: International preactices and applicability in Catalo-nia.

Núm. 11. Forés, Elisenda; SeuBas, Judit i Torné, Olga. Catalunya estalvia aigua.

Núm. 12. Ferran i MèliCh, Antoni. Una iniciativa innovadora en l’ordenació del territori: El Pla Director Supramunicipal de Sostenibilitat de la Mancomunitat de Municipis de l’Alt Penedès

Núm. 13. Mayor Farguell,, Xavier. Connectivitat ecològica: elements teòrics, de-terminació i aplicació. Importància de la connectivitat ecològica com a instrument de preservació de l’entorni d’ordenació del territori a Catalunya.

Núm. 14. TàBara, J. David. (coord.) Percepció pública i política del canvi climàtic a Catalunya.

Núm 16. Puig i Ventosa, Ignasi (coord.) Sostenibilitat i finances municipals. Dia-gnòstic i propostes per als ens locals de Catalunya.

Núm. 17. Cortina raMos, albert. Nova cultura del territori i ètica del paisatge.

93

Documents internacionals

Textos rellevants en matèria de medi ambient i desenvolupament sostenible d’àmbit internacional. L’any 2001, el CADS va reprendre l’edició d’aquesta col·lecció, ini-ciada pel Departament de Medi Ambient de la Generalitat, en la qual s’havien publicat 7 volums.

Núm. 8. Els reptes de l’aplicació de la Directiva sobre avaluació ambiental estratègi-ca. Les regions europees davant de la Directiva 2001/42/CE del Parlament Europeu i del Consell, relativa a l’avaluació dels efectes de determinats plans i programes sobre el medi ambient.

Núm. 9. Consell d’euroPa. Conveni Europeu del Paisatge.

Núm. 10. Els acords de Johannesburg. Declaració de Johannesburg sobre Desen-volupament Sostenible. Pla d’aplicació de les decisions de la Cimera Mundial sobre Desenvolupament Sostenible. Declaració de Gauteng.

Núm. 11. Declaració de la Conferència de les Nacions Unides sobre el Medi Am-bient Humà. Estocolm, juny de 1972.

Núm. 12. Medi Ambient 2010: el futur és a les nostres mans. Programa d’acció per al medi ambient a Europa a començaments del segle XXI.

Núm. 13. Canvi climàtic 2001. III Informe del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC).

Núm. 14. Un món sostenible és possible. Fòrum global dels pobles. Declaració de la societat civil. Johannesburg, 24 d’agost – 3 de setembre de 2002.

Núm. 15. Conveni sobre l’accés a la informació, la participació del públic en la presa de decisions i l’accés a la justícia en matèria de medi ambient (Conveni d’Århus). Directiva 2003/4/CE i Directiva 2003/35/CE del Parlament Europeu i del Consell.

Núm. 16. Aspectes econòmics del canvi climàtic. Resum executiu.

Núm. 17. IV informe d’avaluació de l’IPCC. Base científica, impactes, adaptació i mitigació.

Núm 18. Canvi climàtic 2007: informe de síntesi. Resum per a responsables de polítiques.

94

Informes del CADS

Núm 1 (TI). Informe sobre el Canvi Climàtic a Catalunya. (Text íntegre).

Núm. 1 (RE).Informe sobre el Canvi Climàtic a Catalunya. Resum executiu. (Tex-tos en català, castellà i anglès).

Núm. 1 (CD). Informe sobre el Canvi Climàtic a Catalunya. CD ROM amb el text íntegre i el resum executiu.

Núm. 2. Mas Pla, Josep (coord.). La Directiva Marc de l’Aigua a Catalunya. Con-ceptes, reptes i expectatives en la gestió dels recursos hídrics. La Directiva Marco del Agua en Catalunya. The Water Framework Directive in Catalonia. (Llibre en català. CD ROM amb els textos català, castellà i anglès).

Núm. 3. Morata, Francesc (dir.). Una estratègia de desenvolupament sostenible per a l’Euroregió Pirineus-Mediterrània: orientacions bàsiques. (Textos en català, castellà, francès i anglès).

Núm. 4. SaBaté, Xavier (coord.). Turisme sostenible: experiències europees apli-cables a Catalunya. (Textos en català, castellà, francès i anglès).

Núm. 5. Teira, Rosa M. (coord.). Informe per a la millora de la gestió dels purins porcins a Catalunya. 2008 (Textos en català i castellà).

Núm. 6. RISKCAT. Els riscos naturals a catalunya. Informe executiu. Los riesgos naturales en Cataluña. Natural Risks in Catalonia. (Textos en català, castellà i anglès. El CD annex conté set informes d’expertesa temàtic i un informe sobre el marc jurídic).

Núm. 7. GarCia, Rosa et. al. La prevenció de residus municipals: un repte per a Catalunya.

Núm. 8. Martín raMos, Jesús (coord.). Ús de l’energia a Catalunya. Anàlisi del Metabolisme Energètic de l’Economia Catalana (AMEEC).

Núm 9. Basora, Xavier, et. al. Ecoturisme a Catalunya. Una alternativa de turisme sostenible a la natura.

Núm. 10. Pallisé, Joan (coord.). Diagnosi i perspectives del vehicle elèctric a Cata-lunya.

95

Memòria del CADS

Memòria institucional del Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible de Catalunya

Memòria 2001-2003

Memòria 2004-2005

Memòria 2006-2007

Memòria 2008

Coedicions

Informe Planeta Viu (coeditat amb Unescocat i Angle Edicions)

Altres publicacions

X un bon clima. Manual per a fer minvar el canvi climàtic i sobre com adaptar-s’hi.

X un bon clima. Calculadora de carboni. Una guia d’acció contra el canvi climàtic.

Les Veus del CADS. 10 anys del Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible de Catalunya.

Petites idees per un Gran futur (2009).

Reptes per a la sostenibilitat de Catalunya. Setmana del CADS’09: conclusions del procès participatiu.