dones≈poetes

Lluïsa CotonerTeresa Julio

Caterina RibaJudith Sánchez

Col·lecció Catalanes del xx56

Direcció de la col·leccióLluïsa Cotoner i Pilar Godayol

Comissàries:Lluïsa Cotoner, Teresa Julio, Caterina Riba i Judith Sánchez

Agraïments:Montserrat Abelló; Rosa Ardid; Olga Xirinacs; Biblioteca de Catalunya; Biblioteca March de Palma de Mallorca; Fundació Felícia Fuster; Família Geli-Anglada; Fundació Maria Mercè Marçal; Hereva de Quima Jaume; Marta Pessarrodona; Jordi Riba-Arderiu. © Poemes: Montserrat Abelló; Felícia Fuster; Marta Pessarrodona; Olga Xirinacs.© fotografies: Donald G. Murray (Maria Antònia Salvà); PRATSiCAMPS (Maria Beneyto); Rosa Ardid (Quima Jaume); Marc Arias (Olga Xirinacs); Pilar Aymerich (Marta Pessarrodona i Maria Mercè Marçal).© Textos biografics: Lluïsa Cotoner

Organitza: CEID i GRUP DE RECERCA ESTUDIS DE GÈNERE, TRADUCCIÓ, LITERATURA, HISTÒRIA I COMUNICACIÓHi col·labora: Oficina de Gestió Cultural de la UVic

Disseny: Eumogràfic

Edita: Servei de Publicacions de la Universitat de VicC. Sagrada família, 7. 08500 Vicwww.uvic.cat

Impressió: CopysetD.L.: B-24427-2011

ISBN- 978-84-939141-2-7

Organitza:

Hi col·labora:

Amb el suport de:

dones ≈ poetes

5

6

10

14

18

22

26

30

34

38

42

46

50

Presentació

Maria Antònia Salvà

Clementina Arderiu

Simona Gay

Rosa Leveroni

Montserrat Abelló

Felícia Fuster

Maria Beneyto

Maria Àngels Anglada

Quima Jaume

Olga Xirinacs

Marta Pessarrodona

Maria Mercè Marçal

4

Presentació. L’Exposició Dones Poetes vol ser, en primer lloc, un homenatge a totes les escriptores que des de la poesia han aportat un pes no gens menyspreable a la recuperació del català com a llengua literària durant el segle XX, ja que van ser i són, tant com els homes, guardianes amoroses d’una llengua que mai més no en serà abolida. Els criteris que hem fet servir per a la nostra selecció, lamentablement i necessàriament molt limitada, són els se-güents: a) l’ús del català com a llengua poètica en qualsevol de les seves modalitats dialectals; b) la data de naixement entre el 1872 i el 1950, excepció feta amb Maria Mercè Marçal; i c) el fet d’haver contribuït a l’evolució de la poesia catalana contemporània introduint, amb una al-tra veu, noves perspectives i nous estils expressius. No hi són totes les que haurien de ser-hi, però les que hi són havien de ser-hi.

Maria Antònia Salvà, Clementina Arderiu, Simona Gay, Rosa Leveroni, Montserrat Abelló, Felícia Fuster, Maria Beneyto, Maria Àngels Anglada, Quima Jaume, Olga Xirinacs, Marta Pessarrodona i Maria Mercè Marçal representen la progressiva incorporació de la veu de les dones a la societat literària al llarg del segle XX i són mereixedores del nostre reconeixement per mantenir viu el foc de les paraules, intensament belles, pregonament necessàries.

El recorregut de l’exposició segueix un ordre cronològic, i de cada poeta presentem un resum biogràfic essencial, unes paraules sobre la seva manera de viure la poesia, i una petita mostra dels seus poemes.

Us convidem a acompanyar-nos.

6

7

Maria Antònia Salvà

Maria Antònia Salvà i Ripoll (Palma 1869 – Llucmajor 1958), poeta i traductora, encapçala, amb Llorenç Riber i Miquel Ferrà, l’anomena-da «Escola Mallorquina». La seva poesia està marcada per una clara conscièn cia d’insularitat, manifestada tant a la temàtica com a la mètri-ca i als trets estilístics peculiars de l’illa. Salvà havia fet els quaranta anys quan es donà a conèixer el 1910 amb Poesies, llibre al qual segui-ren Espigues en flor (1926), El retorn (1934), Llepolies i joguines (1946), Cel d’horabaixa (1948), Lluneta de pagès (1952) i el recull memorialístic Entre el record i l’enyorança (1955). Com a traductora, destaquen les versions del provençal al català de Mireio (1917) i Les illes d’or (1910), de Frederic Mistral, tot i que també girà Els promesos (1922-1923), d’Alessandro Manzoni, i poemes esparsos de Petrarca i D’Annunzio, entre d’altres. La seva biografia no conté res d’extraordinari tret de dos fets que sovint no es trobaven a l’abast de les dones del seu temps: la possibilitat de viatjar i la de llegir els grans escriptors clàssics i moderns. El viatge a Terra Santa a bord d’un creuer, en un llarg itinerari per la Mediterrània, va donar com a fruit el dietari Viatge a Orient (1998). Quant a les lectures, el descobriment de poetes com ara Costa i Llobera, Verdaguer, o Mistral, foren els esperons que la varen impulsar a escriure poesia. Més enda-vant, l’amistat amb Emília Sureda, Josep Carner i Miquel Ferrà, tots més joves que ella, va resultar decisiva pel desenvolupament i la publi-cació de la seva obra. Situada entre la tradició catalana culta i la popular dels glossadors mallorquins, la poesia de Salvà és un bon exemple del classicisme propi de l’estètica noucentista: mediterraneitat, harmonia, seny, noblesa, bellesa, claretat i serenitat. Presenta un món idealitzat, idíl·lic, sense estridències de cap mena, dins del que vol fixar el passat mitjançant la descripció de llocs, persones o situacions ambientals, i la incorporació d’elements quotidians per salvar-los de la destrucció del temps. Al capdavall: harmonia classicista vivida al bell mig del món rural de la pagesia benestant mallorquina, i presidida per l’amor a la

naturalesa i la religiositat.

«Des de les magnífiques postes de sol, i els pinars olorosos i la vastitud dels sementers, fins a les coses més humils: una bresca de mel extreta del buc, un niu de busquerets impensadament trobat, tot em guanyava el cor. D’aquestes miques en va plena la meva pobra poesia; pobra, només pel que mira a mi mateixa, que no la sé expressar; rica per la meravella de cada cosa, per l’obra de Déu que jo no faç més que dir.»

Entre el record i l’enyorança. Proses i memòries (1955)

Record

D’aquell matí tan plàcid jo n’era l’ombra trista,quan de la meva cambra sortint, de bon matí,l’enyorament a l’ànima i als ulls l’allarga-vista,mirava, a la ribera d’enfront, el Corp Marí.

Desnú el braç esquerre que abraça la badia,és bell veure a tothora el dret tan enjoiat.Esbart de belles cases ma vista allà destria:sols una, d’entre tantes, s’endú mon cor robat.

Com papalló de llum mon esperit hi vola:fa poc que ens delitàvem dins son florit jardí…Mai més t’he vista, Emília, i et sent devora mi!

L’anell que tu portaves ara en mon dit llueixi aquella baula dolça m’estreny i m’aconsola,fent-me trobar ta mà damunt lo que fineix.

Espigues en flor (1926)

D’un cactus

Com rèptil monstruós de pell clapada,d’entranya llefiscosa, era ajocatal seu racó bevent la solellada.De sobte, sa malícia desvetllada,enrevisclant-se, va esquerdar el test.Enllà de l’hort, que se’n perdés el quest,dalt una paret seca fou llançat,i al cap de temps, damunt les pedres dures,furgant per les llivanyes i juntures,trobí el vell drac encara aferrissat.

El retorn (1934)

9

Entr

e el r

ecor

d i l

’enyo

ranç

a (1

955)

Llep

olie

s i jo

guin

es (1

946)

Poes

ies (

1910

)

Casa pagesa

Volguda casa pagesa,plaent com una escomesa,oberta com una mà,com una mà sempre estesaque convida a reposar.

Com l’herba de fora vila,ats l’amor del soleiet.Tens una jove pubilai una padrina que filai aigua qui apaga la set.

Ta xalesta emparraladaacull tothom, amatent;tens per tots bona arribada,i una cadira cordadaon passar-se el cansament.

Tens davant una pererarica d’esplets exquisits,i al costat una figueraque revolten per Sant Pereels infants enllepolits.Tens estormies de figues,tens pa damunt el raol,tens oronelles amigues,i ets rossa com les espiguesgranades al bes del sol.

I com joia heretadadel bon temps de l’avior,una estrella mostrejadata paret blanca foradai a ta llar dóna claror.

Benhaja ta senzillesai aquest noble confiarque em té l’ànima corpresa,volguda casa pagesa,oberta com una mà!

Espigues en flor (1926)

10

11

Clementina Arderiu

Clementina Arderiu i Voltas (Barcelona 1889-1976) és, juntament amb Maria Antònia Salvà, «un dels escassísims noms femenins que, dins la poesia catalana, ens ha arribat envoltat d’un cert prestigi», en paraules de Maria Mercè Marçal. L’obra poètica de Clementina Arderiu revela la tensió anímica entre la voluntat de compartir la seva experiència vital de dona i la fidelitat al seu paper d’esposa i mare. Potser aquesta tensió és la causa que la seva obra resulti difícil d’encabir dins una etiqueta d’escola o moviment literari. Nascuda a Barcelona, filla d’una família d’argenters, n’aprengué l’ofici, alhora que estudiava idiomes, música i piano, i llegia molt. Tota la vida va conservar el gust per la lectura dels clàssics i dels contemporànis, francesos, anglesos, italians, cas-tellans i, naturalment, catalans. El noucentisme carnerià, els ressons maragallians i alhora la poesia popular catalana són les influències que més es trasllueixen a la seva obra. El 1916 es va casar amb Carles Riba i aquesta relació amb un dels nostres poetes cabdals li va obrir les portes del món intelectual. Va publicar Cançons i elegies (1916), al que seguiren L’alta llibertat (1916-1920) (1920) i Cants i paraules, que juntament amb els anteriors apareix dins Poemes (1936). Arderiu compartí amb Riba la vida literària d’abans de la guerra civil, col·laborà en publicacions periòdiques i va traduir textos de Rabindranath Tagore. Ambdós varen residir un temps a Itàlia, Alemanya i París, i viatjaren a Grècia. Durant la guerra, per fidelitat als ideals nacionalistes i republicans, no vol-gueren marxar de Barcelona. Clementina obtingué el Premi Joaquim Folguera 1938 amb Sempre i ara, però el llibre no es publicà fins el 1946. A finals de gener de 1939 sortiren cap a l’exili, tot just abans que els nacionals ocupessin la ciutat. Visqueren a França i tornaren a Barcelona el 1943. Passaren nou anys fins que va publicar Poesies completes (1955). Amb Riba viatjà novament per l’Alemanya Federal i Gran Bretanya. Aquests viatges inspiren els poemes d’És a dir (1959), llibre que va rebre els premis Óssa Menor (1958) i Lletra d’Or (1960). Tanmateix la mort de Carles Riba el 1959 marcà la retirada d’Arderiu de tota activitat pública i trigà anys a publicar el seu darrer llibre: L’esperança encara (1969). Quatre anys després, Edicions 62 arreplegava tota la seva Obra poètica (1973). La poesia de Clementina Arderiu és el testimoni de l’aventura de ser dona i poeta alhora, això fa que continuï sent per a nosaltres un referent inqüestionable.

12

«Després d’haver acabat un treball, em restava una saba, un estat poètic. I els versos em venien. I és difícil posar-se en estat. (...) I de tant en tant feia allò que els castellans en diuen un plante. Avui no hi seré, deia. I no cosia, com aquell qui diu, ni un sol botó. Res de res. Feia un cop d’estat.»

Serra d’Or, núm 148, 1972.

Ara

Ara que ja de tanta cosa torno...No em pregunteu, que no sabria dir-vos per quina brida m’he sentit lligada. El cor encara vol tornar a gronxar-se desbocat a les barques de la fira; i dic que sí, que en mi tot clama d’esma cap aquella petita esbojarrada. ... I ja no sóc sinó una dona absorta, amb la veu i amb el riure que s’aturen. És a dir (1959)

Malalta

Malalta m’ha dit la gent, malalta: no per l’aire ni el color de la galta, sinó pel meu vers llanguent.

Si mai em sabeu absent, malalta bé podrà dir-me la gent, que ja un mal d’enyorament, en pensar-hi, lentament m’assalta.

L’esperança encara (1969)

13

Cont

racl

aror

(198

5)Se

mpr

e i a

ra (1

946)

És a

dir

(195

9)

El nom

Clementina em dic, Clementina em deia. Altre temps jo fui un xic temorega; el nom m’era llarg igual que una queixa i em punyia el cor quan les amiguetes, per fer-me enutjar, molts cops me’l retreien: “Quin nom més bonic! -deia alguna d’elles-, però no t’escau: és nom de princesa.” “Ai, quin nom estrany!” moltes altres feien; i jo al fons de tot sentia l’enveja dels seus noms tan clars de Maria o Pepa. Clementina em dic, Clementina em deia. Però quin any s’enfuig i un altre any governa. Aquell nom que abans féu ma timidesa i es tornà després una dolça fressa sobre el llavi un -jo mateixa el deia- ara m’és honor i m’és meravella. Cap nom no és tan bell damunt de la terra com el que l’amat em canta a l’orella, i entra en els recers de l’ànima meva i em puja al cervell i em clou les parpelles. Del cel de l’amor tombava una estrella… Ara el nom em lluu damunt de la testa. Clementina em dic, Clementina em deia.

Cançons i elegies (1916)

14

15

Simona Pons i Trainer (Illa 1898-1969), poeta, folklorista i pintora, més coneguda com a Simona Gay, va nèixer al si d’una família benes-tant i il·lustrada. D’educació francesa, va estudiar les primeres lletres a l’Illa, per passar després al convent de les benedictines de Portbou. En casar-se amb León Gay, va viure a Pontoise, Reims, Versalles i París on residí fins 1940, portant una vida mundana afalagadora. L’enyorança del país la incità des de l’any 1926 a escriure i presentar els seus primers versos a certàmens. El crític Tomàs Garcès fou el seu descobridor com a poeta, i J. Bonafont va obrir-li les pàgines de Revue Littéraire et Historique du Diocèse de Perpignan a finals dels anys vint. Va ser la primera dona de la Catalunya Nord que escrivia en català i l’única que publicà a l’Al-manac Català Rossellonès de la Veu del Canigó. També va col·laborar a La Revista, Clarisse, La Nau i Tramontana. El primer poemari Aigües vives (1932) és un «àlbum elemental on es desplega la vida d’una dona», en paraules de Garcés, i on es desenvolupen motius temàtics relacionats amb l’Illa i amb els records de les estades estiuenques a Port de la Selva. El 1935 guanyà el premi dels Jocs Florals de Tolosa pel poema «Aigua i sol», recollit al segon poemari Lluita amb l’àngel (1938), llibre valorat per Carles Riba, en què alterna la intensitat de la lluita personal con-tra l’adversitat i la solitud, amb estampes «Del país català». La seva obra culmina amb la publicació a Barcelona de La gerra al sol (1965), volum dedicat al germà gran Josep-Sebastià Pons, amb pròleg de Marià Manent, on tornà a expressar els misteris de la natura, l’acceptació pan-teista i cristiana alhora del cicle de la vida, a més de la crisi que havia patit durant els anys quaranta. Els poemes inèdits que Simona Gay va deixar a la seva mort, juntament amb els anteriors, van ser aplegats a Obra poètica (1992).

Simona Gay

“No vingui la son, somnio desperta,i no té el dormir un somni tan clar,joia inconeguda, aèria, incerta,mon cor és música i també joglar”.

Lluita amb l’àngel (1938)

Flors de marÉs l’hora que em plau, i és l’hora més dolçade blau destenyit i viola clar;l’arena que es mulla és un llit de molsa,i tota la mar sembla sospirar.És l’hora serena, allà les Alberes,aparen servar la gran plenitud,la vinya verdeja encara en les serresquan l’oliu s’ensonya en la quietud.Pàl·lida, la mar pren color de lloses,el sol a la posta enrogeix el port,i deixa dins l’aigua un ramell de rosesque l’ona m’acosta, i no els cull l’amor...

Aigües vives (1932)

Tot dormintTot dormint he sentit l’espessor d’aquell bosc,on creixia l’arbreda a favor del silenci;i en el cor del silenci oïa la creixençade la soca i el branc. Entorn tot era fosc;i esdevenia clar, en l’hora recollida,el misteri pregon de la callada vida.

La gerra al sol (1965)

17

Obr

a po

ètic

a (1

992)

La g

erra

al s

ol (

1965

)A

igüe

s viv

es (1

932)

L’esperaDe la soca de vinya aprenc la paciènciaquan espera la vida i sols se’n veu l’absència,en els hiverns gelatsbraços nus enlairats,sembla morta la vinya, i els arrels en la terra,saben l’esforç callat que mou la primavera.La saba nova pujaràal cap del brot esclatarà,i el dia s’aclareix amb una fulla tendra.Quan fa el niu l’aulendra,en el ram s’obriràla flor menuda i el gra.De la vinya jo sé la llarga paciència.De tot s’ha vist l’eflorescència,per tot arbre fruiter,primerenc, tardaner,se’n ven el temps de la collita.La vinya, rama estesa, espera la visitadel sol, cada dia d’estiu,guanya el raïm color més viu,i vol per cada gra la fina transparènciaon riu la clara llum. Jo sé la paciènciaen el ritme segurque esperi com la vinya el bell pàmpol madur.

Lluita amb l’àngel (1938)

18

19

Rosa Leveroni

Rosa Leveroni i Valls (Barcelona 1910-1985), poeta i bibliotecària, és una de les figures més rellevants de l’anomenada «generació perduda». El fet d’estudiar a l’Escola de Bibliotecàries, dirigida aleshores per Jordi Rubió, va exercir una influència decisiva en la seva formació. A més de les matèries pròpies de biblioteconomia, va aprendre llengües clàssi-ques, història de les civilitzacions, literatura, història del llibre, nocions de paleografia, potser per això la poesia de Leveroni traspua l’alta cul-tura que es respirava a la vida universitària del temps de la República. En acabar, va treballar com a bibliotecària de la primera Universitat Autònoma de Barcelona, i va cursar dos anys de la ca rr e ra de Filosofia i Lletres durant la guerra civil. El primer poemari, Epigrames i cançons (1938), finalista del premi Joaquim Falguera l’any 1937, es publicà prece-dit d’una «Carta-pròleg» de Carles Riba. En aquest volum es pot detectar bona part de la tradició poètica europea, filtrada per l’estètica noucen-tista i postsimbolista catalana, i hi són presents els trets més carac-terístics de la seva obra: l’amor dissortat, la mort, el desig de fondre’s amb la naturalesa i les tonalitats elegíaques. Acabada guerra, malgrat la repressió franquista, Leveroni es convertí en una de les principals acti-vistes de la cultura catalana: col·laborà a les revistes clandestines Poesia i Ariel, i va servir de pont amb els intel·lectuals exiliats. El 1952 publicà el segon poemari Presència i record, amb pròleg de Salvador Espriu. Quatre anys després, sota l’advocació d’Ausiàs March, edità Cinc poemes desolats (1956), als quals la solitud, el desengany, la manca d’esperança, el desig de «retorn a la terra» són els motius temàtics recurrents. Potser aquest pessimisme vital impulsà Leveroni a deixar de publicar i a mantenir-se apartada del món literari. Finalment, el 1981 va compilar tota la seva obra poètica, incloent-hi l’homenatge a Anglaterra, al volum Poesia, amb pròleg de Maria-Aurèlia Capmany i dos epílegs que reprodueixen els que havien escrit, respectivament, Riba i Espriu. Leveroni és també autora del volum Contes (1985) i d’una serie d’escrits de caràcter auto-biogràfic Confessions i quaderns íntims (1997), que tampoc no van veure la llum en vida de l’escriptora. Al llegat Leveroni de la Biblioteca de Catalunya es conserva una extensa correspondència, de la qual només s’han publicat dos volums: Epistolari Rosa Leveroni-Josep Palau i Fabre (1998) i Rosa Leveroni-Ferran Soldevila: cartes d’amor i d’exili (2009).

20

«Crec que la meva poesia podria portar el títol general de Lírica de cambra i que és per a ser llegida a mitja veu».

Obra poètica completa (2010)

PòrticJo porto dintre meuper fer-me companyiala solitud només.La solitud immensade l’estimar infinitque voldria ésser terra,aire i sol, mar i estrella,perquè fossis més meu,perquè jo fos més teva.

Epigrames i cançons (1938)

TardorAquest desmai de roses amb la postadamunt la sorra fina del jardí;aquest llanguir callat que té la brostaal bes enfredorit de l’aire fi;

aquestes melodies apagadesde les fulles caient en el repòs,com de llac adormit, en resignadesnotes opaques d’un color reclòs…,

són veus d’un mateix cant. Oh melangiatan tendrament subtil de la tardorque em poses nou encís dins de la viai fas més amorós el meu dolor!

Presència i record (1952)

21

Obr

a po

ètic

a co

mpl

eta

(201

0)Po

esia

(198

1)Pr

esèn

cia

i rec

ord

(195

2)

IICom l’animal ferit, morir ben solade cara al cel només, dins la malesaabastada amb dolor, fora recancesd’uns lligams ja trencats, passat el fàsticdel darrer desengany, trista metzinanecessària a la mort… Morir ben sola,els ulls de bat a bat a l’alegriadel gran despullament. Dolç oblidar-sedel dard que m’aterra, misèria d’altriperò meva també. Morir ben sola,estalviar el meu crit en la tenebra:certa de la Claror…Cinc poemes desolats (1956)

22

23

Montserrat Abelló i Soler (1918), nascuda a Tarragona, va viure també a Cadis, Londres i Cartagena. Cursà el batxillerat a Barcelona i va comen-çar la carrera de Filosofia i Lletres, i Pedagogia a la Universitat Central. Durant la guerra civil, va fer classes d’anglès a l’Institut Salmerón, i alhora feia d’intèrpret a les Brigades Internacionals. En abandonar Barcelona el gener de 1939, passà a França i després a Londres, on treba-llà en un centre d’ajut als refugiats fins el 1940 quan viatjà a Valparaiso. A Xile trobà feina com a secretària de direcció, fou professora d’anglès, treballà al consolat americà i va començar a fer traduccions. Es casà el 1943 amb un altre exiliat, Joan Bofill. Després del naixement del seu fill petit, afectat de la síndrome de Down, va començar a escriure poesia. El 1960 la família retorna a Barcelona i Montserrat reprèn la feina com a docent i com a traductora. Publica el seu primer poemari: Vida diària (1963) per mediació de Joan Oliver. Des de llavors Abelló no ha deixat de convertir les seves vivències en poemes. El seu vers breu, precís i suggeridor ha anant omplint els poemaris: Vida diària. Paraules no dites (1981); El blat del temps (1986); Foc a les mans (1990); L’arrel de l’aigua (1995); Són màscares que m’emprovo... (1995); Dins l’esfera del temps (1998), pel qual va obtenir el premi de la Crítica Serra d’Or de poesia (1999). L’any 2002 aplegà tota la seva obra al volum Al cor de les paraules. Obra poètica 1963-2002, guardonat amb els premis Josep Maria Llompart de Cavall Verd, el Quima Jaume de Cadaqués, i la Lletra d’Or del 2003. Tanmateix el seu vers continua brollant a Memòria de tu i de mi (2006); i a El fred íntim del silenci (2009). El 2008 va rebre els premis Jaume Fuster, el d’Honor de les Lletres Catalanes i el Nacional de Cultura. Amagada dins la minúscula vida casolana, la poesia d’Abelló se situa fora dels cànons establerts i es nodreix de les petites experiències quotidianes que constitueixen l’entorn familiar de qualsevol dona, alhora que representa un aprofun-diment en el tema del temps, contra el qual s’alcen l’amor, misteriós i urc, i les paraules com a camí de salvació abans del gran silenci.

Montserrat Abelló

24

«Per què escric? Diria que, primordialment, pel meu amor a les paraules. Des de sempre m’ha fascinat el seu so. La meva mare em deia que de petita jugava a recitar poemes, que me n’inventava, sols repetint paraules que anava aprenent.»

Qui sóc i per què escric? (1998).

a virginia woolf

Cadascú ha de tenir la seva cambra.I un pati blauon passejar els seus dubtes.

Més enllà del solviurà el desigi la recançade la primera paraula.

I el somriure que s’ha perduti ja no es recupera.

Suau serà, però,l’ombra de la tarda,darrera els núvols,allargada, com un lliri.

Paraules no dites (1981)

25

Al c

or d

e les

par

aule

s (20

02)

Foc a

les m

ans (

1990

)Vi

da di

ària

(196

3)

Dins l’esfera del tempscontemplo sempre la mateixa imatgeque esquiva de mi se’m perdentre fulls de quaderns inacabats,on un i un altre cop veig escritel meu amor de tu.

Tu que no t’has volgut lliurarmai al plaer dels mots, i t’hasendinsat en el silenci.

Dins l’esfera del temps (1998)

La vida, un cercle

La vida, un cercleamb veus que amunts’enlairen,amb força inusitadabuscant semprel’origen,del foc la flama.

El fred íntim del silenci (2009)

26

27

Felícia Fuster i Viladecans (Barcelona 1921), poeta, narradora, traduc-tora i pintora, i de personalitat «agosarada i lliure», aquesta artista polifacètica va néixer a la Barceloneta, on la família tenia una ferreteria. La seva mare feia versos i això la va empènyer a escriure, alhora que sentia una gran afecció per la pintura. Es va educar a una escola priva-da del carrer Jaume I i a l’Institut de la Dona Catalana, cursà després el batxillerat a l’Institut Maragall. En acabar-se les classes, anava a l’Escola Massana, on va estudiar, durant 10 anys, dibuix, pintura, vidre i gravat. Va continuar després a l’Escola Sant Jordi i es va llicenciar en Belles Arts l’any 1944. El 1950 va marxar a París tot cercant noves experiències artís-tiques i allà va muntar un taller de vidre. Vivia de fer classes d’espanyol, dels encàrrecs de gravats i de vendre mocadors de seda pintats per ella, tota una novetat en aquell temps. El 1957 va fer una exposició de vidre al Corning Museum de Nova York i, a partir dels 60, d’altres a diverses sales de París. Com a poeta es va donar a conèixer quan tenia 63 anys, amb la publicació del primer recull Una cançó per a ningú i trenta diàlegs inútils (1984), que va ser finalista del premi Carles Riba. Maria Mercè Marçal la va encoratjar a continuar escrivint i publicà Aquelles cordes del vent (1987) i I encara, que aconseguí el premi Vicent Andrés Estellés 1987. Segons Lluïsa Julià, tots tres poemaris conformen una trilogia «basada en una mateixa tècnica de monòlegs, poesia autobiogràfica i confessional, d’imagineria molt original, de filiació avantguardista». La guerra dels Balcans li va inspirar la meditació lírica Versió original (1996). Dos anys després, Sorra de temps absent va ser finalista del Màrius Torres, llibre al que es fa palesa la recerca de formes poètiques visuals. Fruït de la seva passió per la cultura i la poesia japonesa és el poemari Postals no escrites (2001). Des d’aquest llibre, considera que poesia i pin-tura «són dues vies paral·leles que evolucionen conjuntament». El 2010 Proa arreplegà tota la poesia a Obra poètica (1984-2001). Felícia Fuster ha creat la fundació privada que porta el seu nom i té com a objectiu ajudar els estudiants d’art i literatura a realitzar estudis superiors i projectes artístics, amb la finalitat de projectar la llengua i la cultura catalana a l’estranger.

Felícia Fuster

28

«Crec que la meva poesia és producte de la relació del jo amb la realitat.»

El Temps, núm. 188, 1988.

Iqui,què sóc, no ho veieu?

Estirada, concreta, cosida a dietaris.Lliure, colrada. Més, velam de núvols tècnics.Articuladamentnomés metall i pedra sense rínxols.Biaix sorprès en permanència.Inquiet metrònom de tempestes,veu de robot, caló de notes baixes,sóc això. Més encara,la lupa, el pols. Nervis de siliconaper jutges encebats de pasta desbullada amb la predel·la inútil.Autoclau esclatant, sóc temps i espaitenyint trespols i cossosdesplaçaments de llauna amb filaments de plàstic.I encara sóc. I sóc miracle,un calendari, un mes, un programa amb neutròfils,un cop de cap al cap de cada estonaamb signatura fràgil.Algoritmes teixits de binaris, de xifres,becs i picades orbes.I, amb tot això, no em trobo resper assaonar els trànsits. Ni la pell.Tinc potser un ruixim d’òlibes,massa blavor, dromedaris als llavis…I em queda secretament,i no ho veureu,la porde l’espai sense resi del desert que em capta.

I encara (1987)

29

Pass

arel

·les /

Mos

aïqu

es (1

992)

Aqu

elle

s cor

des d

el v

ent (

1987

)U

na ca

nçó

per a

nin

gú i

Tren

ta d

iàle

gs in

útils

(198

4)

No tinc rellotge ni destí. Tinc fred; en el meu test gelat no hi creix cap mot per abrigar-me, només el gran desert dels telegrames muts dels àugurs o dels nàufrags. El passaport que riu ja no m’inventa el cordam dels viatges ni el llapis de color, inútil, damunt les meves mitges blanques. Hauré d’anar-me’n, sí, a peu. Avar com l’heura, el tren no passa. Tant és. Si algú em veiés creuar els records li diria: detura’m i digue’m què no sóc, què ja no porto. No tinc rellotge ni destí, ni mocador de llet, ni cel de pomes. Els peus, feixucs, em cauen. El cap em pesa com un món. I se’m desfulla. La pell se’n va, ja no ens trobarem més. Tinc fred. Tinc por. Tinc aquell fred immens, que sols el cor mesura. El que no donen més que els vius. El fred que no s’enterra. Mai.

Aquelles cordes del vent (1987)

30

31

Maria Beneyto i Cuñat (València 1925-2011). Poeta i narradora, Maria Beneyto pertany a la generació valenciana de postguerra, juntament amb Vicent A. Estellés i Joan Fuster. Amb més d’una trentena d’obres entre poesia, novel·les i relats, és una de les escriptores més sòlides i carismàtiques del País Valencià. Nascuda a València el 14 de maig de 1925, va viure a Madrid fins el 1937 quan, en plena guerra civil, els Beneyto tornaren a València en mig de dificultats econòmiques. A finals dels quaranta, una herència inesperada va permetre Maria dedi-car-se plenament a l’escriptura. Es donà a conèixer com a poeta amb Canción olvidada i Poesía, ambdós de 1947, més endavant, el 1965, l’obra en castellà seria arreplegada al volum Poesía (1947-1964). Tanmateix els escriptors en català, sobretot Xavier Casp, l’animaren a escriure en valencià i publicà el poemari Altra veu (1952), al què seguiren Criatura múltiple (1954) i Ratlles a l’aire (1958); la plenitud poètica però arribà amb Vidre ferit de sang (1977). No obstant el desencís pel buit a la seva obra d’alguns sectors de la crítica i el públic a causa del seu bilingüisme literari va fer que Beneyto obrís un parèntesi de silenci durant tretze anys, passats els quals, va ressorgir com l’au Fènix, animada potser per la reedició de La dona forta (1990) i la concessió del Premi d’Honor de les Lletres Valencianes (1992), i posà a l’abast del públic set poemaris, quatre d’ells en català: Les quatre estacions, Antologia poètica, Poemes de les quatre estacions, Després de soterrada la tendresa. Més endavant, Eduard J. Verger va promoure la publicació conjunta de l’obra poètica en català al volum Poesia (1952-1993), edició i estudi de Lluís Alpera, per a la «Biblioteca d’Autors Valencians» el 1997, convertint Beneyto en imprescindible dins el cànon de la producció literària valenciana. El mateix any va aparèixer també Elegies de pedra trencadissa. El seu darrer treball poètic Bressoleig a l’insomni de la ira (2003) va rebre el Premi de la Crítica Catalana de Poesia de 2004. A cavall entre el simbolisme líric i el realisme social, la poesia de Maria Beneyto ens submergeix dins l’angoixa del pas del temps, l’evocació del que hagués pogut ser i mai serà, i la presència de la mort als objectes i paisatges que ens envolten.

Maria Beneyto

32

«Em sent més intimista en la poesia valenciana. La poesia social no podia fer-la amb la mateixa facilitat que la feia en castellà, perquè era un altre món, altres coses les que jo volia dir. Llavors tornava al meu paradís perdut o quelcom semblant, i em trobava a mi mateixa i parlava de mi mateixa i, quan parlava en castellà, que era l’època de la poesia realista i tot això, pensava més en el món i fugia de mi mateixa i parlava d’uns altres temes: de la relació del món més o menys hostil que m’envoltava. En la poesia feta en la nostra llengua em refugiava més en mi mateixa i parlava d’un clima més idíl·lic, més íntim.»

L’aiguadolç, núm 22, 1996.

Jo vinc d’un temps perdut. Sóc mare i fillade l’ombra omnipresent. Amb fil d’aramtanque la intimitat que em fa una illa.Enllà el poder del plom, la por, la fam.

(Temps del fred mossegant-li al foc la cua,temps d’arbres primitius i agres, del monstrevegetal. Pell del món en l’aigua nua,blau tremolor ferit de fum per sostre...)

Mare i filla, besàvia de la terrai encara amb por de nàixer, i vençudapel dinosaure groc de la desferra,o per sempre mai pel temps perdut perduda.

Després de soterrada la tendresa (1993)

La veu glaçada de la solitudAdreçant-se com una serp desertaPer músiques que arriben del no-res.

Pedra i vidre, germans, desfent-se. LlumAcaronada pel mal son. Gel negreLiquant-se vers la neu, arran d’un mot...

D’aquesta dona tèrbola, habitant del temps adolorit, rep la paraula—home que vàres ser— en viu l’enyor.

Elegies de pedra trencadissa (1997)

33

Bres

sole

ig a

l’in

som

ni d

e la

ira

(200

3)D

espr

és d

e sot

erra

da la

tend

resa

(199

3)Ra

tlle

s a l’

aire

(195

8)

Veu per a un fill nonat

Fill meu remot, el no nascut de mare,el no arrelat a aquesta carn de dona,mai no engendrat, presència no viscuda,jo et demane el silenci, jo no et cride...He nascut massa vella. Vinc de l’ombrai ja et portava al si l’ànima meuaquan la claror em va ferir els passos.Vaig vindre amb tu, dual ja per a sempre.Quin núvol vares ésser en els musclesde la infantesa meua no esclatada!(Ara et pregunte des de lluny per ella:es va creuar amb tu, la vares veure?)El nostre encontre —quan?— fou un misteri.Jo somiava els braços de carn teuacom dues branques de dolçor pregona,com dos istmes de la llum quallada.Però també et sentia fet cadenaal meu coll, fet d’amor que asfixiava.Et sentia avançar cap al meu viureinterposat entre les veus dels altres...I en mi romans, fet mur en l’invisible,tancant la meua porta a l’abraçada,gelós de l’home que podria dur-tedes del teu fons, des del llimac a l’aire.Ai fill, ai mort, ai ànsia meua viva!Què vols de mi, què dius que he de donar-te?Quina animàlia ets dins de ma vidadevorant-me feréstec la tendresa?Allunya’t ja de mi, fill de silenci,deixa’m sola, sense pes, crescuda.Als llimbs d’infants nonats, pot ésser trobes,companya i aguardant-te, ma infantesa.

Ratlles a l’aire (1958)

34

35

Maria Àngels Anglada i d’Abadal (Vic 1930 – Figueres 1999) va néixer al si d’una família il·lustrada: la música, l’art, la lectura, la sensibilitat per assaborir la bellesa del paisatge formen part de les seves vivències i, més endavant, impregnen la seva obra literària. Es traslladà a Barcelona per estudiar a la Universitat i llicenciar-se en Filologia Clàssica. Casada amb en Jordi Geli, el matrimoni s’instal·là el 1961 a Figueres, que es converteix en la seva ciutat d’adopció. Allà va ser professora de llatí i de grec, van néixer les seves filles i va desenvolupar la seva vessant creadora. Figueres va regraciar-li aquesta preferència distingint-la amb el títol de filla predilecta el 1996. Tot i ser més coneguda com a narradora, Anglada es considerava sobretot poeta: «Sóc una poeta que escriu novel·les», havia declarat en diverses ocasions. Començà a publicar el 1972 i és a partir de llavors quan va teixint la seva obra: quatre llibres de poesia, set novel·les, tres reculls de contes, sis assaigs i dos traduccions, a més de col·laborar en llibres col·lectius com Salvador Espriu en els seus millors escrits (1974) i Literatura de dones: una visió del món (1988), i d’escriure molts articles, sobretot de crítica literària, a Canigó, El pont, 9 país, i Reduccions, entre d’altres. Va ser membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans i li van atorgar nom-brosos premis i guardons, entre ells el Josep Pla i la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. Va publicar els primers poemes a Díptic (1972), volum compartit amb Núria Albó (La Garriga 1930), al que seguí Kyparíssia (1980). Deu anys després, el 1990, va aplegar aquests dos llibres, juntament amb Carmina cum fragmentis, en el recull antològic Columnes d’hores (1965-1990). La seva obra poètica va quedar completada el 1996 amb el petit poemari en clau beethoveniana Arietta. L’editorial Vitel·la l’ha reunida a Poesia completa (2009). Els poemes de M. Àngels Anglada parteixen de posicions morals i ideològiques i estan consti-tuïts pel sentit d’historicitat i per la preocupació per la llengua, dualitat que ens permet relacionar-los amb el Noucentisme de Josep Carner i Guerau de Liost, i el compromís del «realisme històric», principalment de Salvador Espriu i Joan Oliver. Tot i ser tan breu, la importància de l’aportació de Maria Àngels Anglada a la poesia catalana del segle XX és indiscutible.

Maria Àngels Anglada

36

«El mot poetessa té unes connotacions disminuïdes. Sóc una poeta que escriu novel·les.»

El País, 25 de gener de 1990.

Senyal de perill

Convidar les poetes és cosa perillosa.Dic les poetes, no els joglars del rei.No treuen cap colom de dintre d’un copalta,però potser els dards de flama del seu fatigat coro d’una nit insomne.No us en fieu, per sotales fràgils aparences tenim un cor salvatgei estranys senyors servim–ja ho escriví Ausiàs March:l’amor, el clar país, una cançó alosa...Convidar les poetes és, doncs, cosa arriscada.Tisores de mots tallen les heures de l’oblitque encerclen una llengua, un boc amenaçato els ulls espaordits dels meus infants de Bòsnia.

Arietta (1996)

37

Poes

ia co

mpl

eta

(200

9)Co

lum

nes d

’hor

es (1

990)

Kypa

ríss

ia (1

980)

Fràgils muralles

Fràgils muralles,arbres batuts pel vent entre les closes,com en recordenles reixes de silencientre molts pensaments i la paraula!Tantes vegadesens és negat, germans, dir cada cosaamb el nom clar que una vella sang dicta!

Columnes d’hores (1990)

Dues planes

He estimat el Montseny sense ametistes,la plana adusta en els seus llargs hiverns,els vels espessos d’imprecisa boira.Conec el ressò clar de les campanesals vells carrers de la ciutats dels sants,a la plaça on van penjar en Bac de Roda.Camí dels vents, he estimat l’altra plana,els vols de les gavines als sembrats,les aigües, com nosaltres, indecises.Somrient, l’alabastre de les vergesdins els seus temples de color de temps.El mar, que va ser un dia camí nostre.

Columnes d’hores (1990)

38

39

Joaquima Jaume i Carbó (Cadaqués 1934-1993), coneguda com a Quima Jaume, fou filla de Bartomeu Jaume i de Mercè Carbó. El pare era pescador i sovint s’embarcava amb ell per calar els palangres, fet que va propiciar-li el descobriment del paradís de llibertat i felicitat que representava el mar. De la infància feliç parteix també la seva afecció per l’art i la música: tocava el piano a casa d’algú que en tingués. Més endavant les lectures i el cinema van entrar a formar part de les seves predileccions. Tanmateix la biografia espiritual de Santa Teresa de Lisieux, Historia de un alma, va canviar el rumb de la seva vida: va fer-se monja tancada, amb la seva bessona, al monestir benedictí de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona. Cap de les dues va poder resistir un canvi tan radical: sortiren del convent i van marxar a París. En tornar de França, Quima va instal·lar-se a Barcelona, on cursà la carrera de Filologia Catalana mentre treballava com a parvulista. Un cop llicenci-ada, fou professora a les Llars Mundet. No és fins a la mort de la mare quan va començar a escriure poemes. El fet d’arribar a la poesia gairebé als cinquanta anys li va permetre construir una obra plena de madu-resa i de diàlegs amb altres veus clàssiques i modernes. En vida, però, només va publicar dos poemaris, amarats de l’harmonia del món de la seva infantesa: El temps passa a Cadaqués (1986) i Pels camins remorosos de la mar (1989), ambdós dedicats als pares. El primer té com a protago-nista el pas del temps, el transcurs del qual fa que el paisatge feliç de la infància esdevingui l’escenari del drama que comporta la desaparició dels éssers estimats i la solitud. Al segon, que va rebre el Premi Carles Riba, la poeta explora el mar més com a paisatge de l’ànima que no pas com a espai físic. Cinc mesos després del seu traspàs, es van aplegar els seus poemes al volum Poesia completa (1993), prologat per Maria Àngels Anglada, on s’inclou un tercer poemari inèdit: Del temps i dels somnis. L’any següent es publicaren Quatre sonets (1994), que també restaven inèdits. I encara el 2004, Rosa Ardid i Neus Aguado en van reunir poe-mes inèdits a l’antologia Misterioses fruites.

QuimaJaume

40

«Jo entenc la poesia com un capbussar-se dintre de l’ànima humana i les seves imatges interiors. Amb aquest procés recuperes els records de l’oblit. Et comuniques a través de la paraula i et serveix per conèixer-te millor. Amb tot, considero la meva poesia com molt comunicativa, m’agrada que digui alguna cosa a qui la llegeix.»

Rosa Ardid, Àlbum Quima Jaume (2003)

Un vieux quartierHi havia calma sempre en el llacdels teus ulls tan blaus i verds alhora,com un bell cel quan és absent de núvols,i com muntanyes fèrtilment regades.Jo tremolava sols en contemplar-loscom un ocell ferit per tret mortal,que suaument llangueix sota d’un arbre,dins d’un jardí oblidat d’un vell quartier,París, amor, i un llac pregon, on maivaig poder capbussar-me i apagaruna foguera d’un somni d’estiu.

El temps passa a Cadaqués (1986)

41

Mis

teri

oses

frui

tes (

2004

)Pe

ls ca

min

s rem

oros

os d

e la

mar

(198

9)El

tem

ps p

assa

a C

adaq

ués (

1986

)

Ara que és tardAra que és tard, i en el recer d’hivernescalfa poc el sol,en l’horitzó dibuixes, sempre damunt del mar,la imatge deliciosa d’abundosos oratges.

Ara que és tard, és hora d’inventari.Quin gruix, el llibre de la vida!Del rellotge de sol l’ombra aturada,no en sents la més petita angoixa.

Cap recança: estava previst.Tots els reductesde fosca són llum dels teus actes.

Pels camins remorosos de la mar (1989)

No sortirem…No sortirem ja més a navegarper l’alta mar on els vaixells naufraguen.L’hoste del temps dins nostreens ha endreçat els estris de palestra.Hem abaixat les veles per entrara recer d’algun port.No serem més la maron tots els vents campegen,quan es congria el grop.si ancorem els neguits,pesarà la bonança.

Ens hem venut els somnis, oh amor!,per la calma del port.

Del temps i dels somnis (1993)

42

43

Olga Xirinacs i Díaz (1936) és autora de més de tres cents relats i més de quaranta llibres. Ha escrit novel·les, contes, assaigs, llibres de viat-ges, prosa poètica i poesia, i col·laborat a revistes i diaris com Avui, La Vanguardia, Foc Nou, Serra d’Or, o El Ciervo, entre d’altres. Escriptora plural i polifacètica, combina l’escriptura extreta del món quotidià amb la literatura imaginativa i subjectiva de creació. Moltes de les seves obres han rebut el reconeixement de premis i guardons, entre els quals destaquem la Creu de Sant Jordi (1990) pel conjunt de la seva obra; i el premi Carles Riba de poesia (1987), a més del títol de Mestre en Gai Saber als Jocs Florals de Barcelona (1978). Nascuda a Tarragona l’11 de maig de 1936, al si d’una família on hi havia una extensa biblioteca i una gran afició a l’art, es va formar «entre música, pintura i llibres», tres arts que, segons declara al pròleg de Llavis que dansen (1987), «han donat forma, color, volum i ritme» a la seva escriptura. És professora de piano i de català, també pinta i és una viatgera infatigable. Es donà a conèixer amb el poemari Botons de tiges grises (1977), al que seguí Clau de blau (Tarraconis vrit amor) (1978), que té com a protagonista la ciutat mil·lenària. L’any següent publicà Llençol de noces (1979), on desplega l’obsessió pel pas del temps, el qual només pot ser deturat per l’amor. I encara una altra perspectiva del temps fugisser ens l’ofereix a Preparo el te sota palmeres roges (1980). Set anys més tard publicà Llavis que dansen (1987), poemari dividit en tres parts: la primera desenvolupa el tema amorós; la segona és un inventari d’olors sobre la pell, i la tercera gira al voltant de la constatació que no és el temps el que se’n va sinó que som nosaltres qui marxem. L’itinerari poètic de Xirinacs continua amb La pluja sobre els palaus (1990), i La muralla (1993), dos llibres als quals els interlocutors de la veu poètica són els elements arquitectònis i les pedres mil·lenàries; i es completa amb Grills de mandarina (2004), El sol a les vinyes (2005); i Eterna (2006). L’any 2009 l’editorial Òmicron va reunir la seva poesia al volum Óssa Major: Poesia completa (1977-2009).

Olga Xirinacs

44

“M’agradaria poder comunicar aquest goig vital i construir, per a retenir-lo, un sumptuós habitatge. A vegades els nostres palaus són fets solament de paraules i voldríem que fossin bellíssims: els poetes no tenim altra cosa. Potser a través dels poemes, algú més podrà saber que existeix la joia i que és certa. Jo he trobat aquesta certesa mirant el meu mar i començant el viatge”.

Llavis que dansen (1987)

Escriuré encara que les ombres de la desesperança emboirin els meus dies. Encara que no vegi futur o si el veig, m’espanti. Encara que el meu cos ja no pugui aspirar a les alçades glorioses que un dia i un altre, una nit i una altra, resplendien per a mi en els cels nocturns que em cridaven. Encara que, a poc a poc, el meu nom es vagi esborrant de les memòries. Encara que els meus llibres morin l’un darrere l’altre, com fills que perds en una batalla no desitjada. Encara que aquest mar que he viscut tan clar m’amenaci ara amb el pas de l’última barca, la que m’espera per portar-me a ombres desconegudes. No m’hi llançaré, com va fer la trista Alfonsina Storni, segura-ment per dolors que no sabré. Ni m’enfonsaré al riu com Virginia, quan es pensava que el món li esclatava a sobre. Ni ficaré el cap al forn de gas, com Sylvia Plath en la intensitat de la seva vida. Ni la mort deturarà la lletra, perquè alguns llegeixen després de morts, com el cavaller jacent, i potser llegir és el seu paradís. També he vist com sostenien els llibres algunes dames nobles als seus sarcòfags perquè a l’escultor li devia semblar que llegir feia immortals els cossos. Escriuré malgrat la negació i la feblesa, perquè una vegada vaig escriure que la lletra era el pont que ens portava a l’infinit, i ara a aquestes alçades no em desdiré pas.

Collage d’OX

45

Óss

a m

ajor

(200

9)La

plu

ja so

bre e

ls p

alau

s (19

90)

Llav

is q

ue d

anse

n (1

987)

Meditacions Mediterrànies

No vull saber el moment que els braços pútrids,cavallers de les ombres despulladesde blaus i de serrells, ja consumides,s’acostaran greixosos, llagoters,prenyats, mortífers, mineralsa la platja que espera,malgrat les meves llàgrimes,l’escomesa final.

Clau de blau (1978)

L’estrella es miravaa l’aigua del mar,onades de platala feien ballar.

Un vespre va caurei al fons se’n va anarperquè la cridaval’estrella de mar.

Marina (1998)

46

47

Marta Pessarrodona i Artigas (1941) va néixer a Terrassa sota el signe de l’Escorpí. Poeta des dels dotze anys, ha destacat també com a assagista, guionista i traductora. Els seus treballs sobre Virginia Woolf i el grup de Bloomsbury foren pioners al nostre país. D’altra part, el compromís amb la internacionalització de la cultura catalana l’ha portada a participar en congressos, seminaris, conferències i projectes de tota mena en ciutats d’arreu del món. Fruit de les seves conviccions feministes, destaquem el conjunt de retrats biogràfics de Montserrat Roig, Maria Aurèlia Capmany, Frederica Montseny i Caterina Albert; la recerca sobre Mercè Rodoreda i el seu temps (2005) i l’aplec de semblances Donasses. Protagonistes de la Catalunya moderna (2006), tots ells estudis que constitueixen una contribució imprescindible per conèixer la vida i l’obra d’aquestes catalanes rellevants des d’una relectura feminista. Pel que fa a la poesia, cal assenyalar que la relació que Pessarrodona va mantenir amb Gabriel Ferrater marcà la seva trajectòria literària. L’escriptura de Pessarrodona recrea i perllonga els trets més caracte-rístics de poetes com Auden, Eliot, Gil de Biedma i el mateix Ferrater, ja que és dins el corrent anomenat «poesia de l’experiència» on millor s’insereix. Començà la publicació de la seva obra poètica el 1964 amb 8 Poemes, una exquisida plaquette de vint-i-set exemplars numerats. Seguiren els llibres: Primers dies de 1968 (1968); Setembre 30 (1969); Vida privada (1973); Memòria i (1979); A favor meu, nostre (1981); l’antologia amb inèdits Poemes (1969-1981) (1984); Berlin Suite (1985); Homenatge a Walter Benjamin (1989); Tria de poemes (1994), un nou recull antològic; L’amor a Barcelona (1998); Poemes 1969-2007: Antologia (2007); i Animals i plantes (2010). Pessarrodona ha dit que, per a ella, la poesia «és una mena de striptease», cada llibre es converteix així en un «show» al llarg del qual la poeta estableix una mena de conversa en clau, intel·ligent i incisiva, amb qui llegeix. Una conversa trufada amb paraules d’altres llengües i referències a tot tipus d’obres literàries, pel·lícules, peces musicals, homenatges a poetes, al·lusions a filòsofs, lingüistes, pin-tors, músics, polítics, tot barrejant els mites i les icones del nostre temps, i els gadgets de la vida quotidiana de qualsevol gran ciutat. Una mirada urbana, brillant, divertida i escèptica, que es dirigeix, amb la precisió d’un fibló d’escorpí, al món que ens envolta.

Marta Pessarrodona

48

«No he escrit mai cap novel·la ni tampoc he escrit mai un dietari. Ni n’escriuré mai cap, perquè en la meva poesia ho explico tot de mi.»

Vilaweb, 21 de març de 2011.

Confessió

Si fos sincera escriuria un bolero, i fins i tot més, un tango.

Sóc, però, catalana i, ja se sap, als armaris familiars, en comptes d’esquelets elegants d’avantpassats tarambanes, dec tenir-hi un capellà o altre, poc avesat als sermons de vi que, a la fi, són els únics que valen.

De no poder ser ni boleros ni tangos, recer prendria a l’humor britànic, o a la sofisticació d’una jueva ianqui.

O, en darrer terme, em sucaria tota en la vehement memòria proustiana (enterrada i com cal honorada l’adolescent febre sartriana).

En un bolero diria: com jo t’estimo no t’estimarà mai cap d’altra (i ho cantaria una dona perdent les pestanyes prop d’una copa alta).

Per a un tango escriuria: ja mai més no podré oblidar-te (i ho ploraria un “sanjuanino” lleument calb i de bigoti ample).

Si fos sincera escriuria un bolero, i fins i tot més, un tango.

Memòria i (1979)

49

Mem

oria

i (19

79)

A fa

vor m

eu, n

ostr

e (19

81)

Les dones de l’any 2000Gotham ‘95A Maria Antònia Salvà, en homenatge

Potser tornarem al llapis,sense veure de l’altra Romales acaballes de nou imperi.

La roda de Duchamp seràquadrada, i una possessió entre núvolsla casa, a voltes, cobejada.

Haurem desat, curoses, el seglede la crueltat i la despesa,els ametllers eixorcs de rara poesia.

Executives com de Manhattano mestresses de casa insospitades,flors d’amor i de gentilesa no marcides.

L’amor a Barcelona (1998)

Vida

pri

vada

(197

3)

50

51

Maria Mercè Marçal i Serra (Barcelona 1952-1998), poeta, assagista, novel·lista i traductora. Es considerava natural d’Ivars d’Urgell, tot i que havia nascut circumstancialment a Barcelona. Filla d’una família pagesa, de ben petita va aprendre l’amor per la cultura i la llengua cata-endre l’amor per la cultura i la llengua cata-lana. Estudià el batxillerat a l’Institut de Lleida i la carrera de Filologia Clàssica a Barcelona. Entre 1969 i 1971 va passar per una etapa que ella mateixa qualificava de mística, i entrà en contacte amb comunitats cristianes de base. En casar-se amb Ramon Pinyol Balasch el 1972, es relacionà amb els ambients de resistència política i cultural antifran-quistes, i va ser cofundadora de Llibres del Mall. Com a poeta, es donà a conèixer amb Cau de llunes (1977), poemari guardonat amb el premi Carles Riba 1976. Aquest mateix any se separà de Ramon Pinyol i s’afilià al PSAN. En publicar el segon poemari, Bruixa de dol (1979), va iniciar una gran activitat com a escriptora i va crear la secció de feminisme de la Universitat Catalana d’Estiu de Prada. Col·laborà, entre d’altres, en les revistes Reduccions, Dones en lluita o Escrivint a les parets. El 1980 neix la seva filla Heura, experiència que Marçal reflecteix als poemaris Sal oberta (1982) i La germana, l’estrangera (1985), que va rebre el premi López-Picó. D’aquesta època són les quinze sextines titulades Terra de Mai, centrades en el tema de l’amor homosexual femení. El 1989 aple-gà tots els poemes publicats i els de l’inèdit Desglaç al volum Llengua abolida (1973-1988). Cinc anys després es revelà també com a novel·lista amb La passió segons Reneé Vivien (1994). A l’obra poètica de Marçal s’in-corpora el llegat de la poesia catalana de l’Edat Mitjana juntament amb les formes de la lírica popular dels segles XVIII i XIX, a més de formes més lliures derivades de les avantguardes del XX. Des del punt de vista temàtic, la veu marçaliana aporta sobretot un tractament poètic sub-versiu invertint el significat dels símbols atàvics per construir-se una identitat de dona. Morí víctima d’un càncer el 5 de juliol de 1998. Dos anys després del seu traspàs, es publicà la segona edició de Llengua abo-lida (1973-1988) i el poemari pòstum Raó del cos (2000), als que seguiren els reculls antològics: Contraban de llum. Antologia poètica (2001), i El meu amor sense casa (2003).

Maria Mercè Marçal

52

«Durant molts anys he escrit només, o fonamentalment, poesia, i la poesia ha estat el meu esquelet intern, la meva manera de dir-me a mi mateixa, d’ordenar provisionalment amb la paraula el caos que l’imprevist desencadena... Com el mirall on es reconeix, unificada i dotada de sentit, per un instant, la vivència fragmentària i sense forma. També, potser, com una segona memòria.»

Sota el signe del drac (2004)

Divisa

A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

Cau de llunes (1977)

Divisa

Emmarco amb quatre fustesun pany de cel i el penjo a la paret.

Jo tinc un nomi amb guix l’escric a sota.

Bruixa de dol (1979)

53

Llen

gua

abol

ida

(198

9)Te

rra

de M

ai (1

982)

Brui

xa d

e dol

(197

9)

Drap de la pols, escombra, espolsadors, plomall, raspall, fregall d’espart, camussa, sabó de tall, baieta, lleixiu, sorra, i sabó en pols, blauet, netol, galleda.

Cossi, cubell, i picamatalassos, esponja, pala de plegar escombraries, gibrell i cendra, salfumant, capçanes.

Surt el guerrer vers el camp de batalla.

Cau de llunes (1977)

A Magda Marçal He desat al calaix la ruda: se’m podria a les butxaques i al clos de la falda. Pels descosits sobreeixia, i pels sets..., i els he embastats amb agullers de pluja. L’he desada al calaix: potser les arnes de l’estiu en faran, d’esme, pastura. Mentre, triomfaran les fulles noves al jardí que s’espiga dins de casa. Sí, he desat la ruda i el reclam que obria portes als cavalls de l’ordre. I els daus m’han atorgat la clau oberta de la revolta, el vi de l’aventura. He desat al calaix la ruda. I he afirmat la deu des d’on s’esbalça la tempesta de l’heura.

Sal oberta (1982)

Aquesta publicació s’ha editat amb motiu del’exposició DONES POETES DEL SEGLE XX.

Juny de 2011