diumenge 4 de desembre de 2005 minical · 2005-12-01 · veïnat és «un petit paradís», per la...

Entrevista Nil Bohigas «La muntanya és com la vida mateixa» PÀGINA 5. Reportatge El Quixot a Llagostera Pompeio Pascualen té uns 300 procedents de tot el món PÀGINES 6 i 7. Reportatge El referent d’Adrià PÀGINA 8. Entrevista Ángeles Caso PÀGINA 9.

Dom

inic

alDiumenge 4de desembre de 2005

Diari de Girona

ReportatgeUn poble oblidatEl veïnat de Molinàs, alterme municipal de Colera,porta més de trenta anysabandonat. PÀGINES 2, 3 i 4

2 DominicalDiumenge 4de desembre de 2005

DominicalPasseig General Mendoza 2.17002 GIRONA.Telèfon: 972 20 20 66

DirectorJordi Xargayó

Cap de redaccióAlfons Petit

DissenyMartí Ferrer

AdministradorMiquel Miró

PublicitatPaco Martí

FOTO PORTADA: JAUME PURCALLAS (UNA VIS-TA DE MOLINÀS, VEÏNAT DE COLERA ABANDO-NAT DES DE FA MÉS DE TRENTA ANYS)

4 de desembre de 2005

5 EntrevistaNil BohigasL’alpinista català, que ha escalatl’Everest i l’Annapurna, era fauns dies a Figueres, al Festivalde Cinema de Muntanya.

6 i 7 Reportatge«El Quixot» a LlagosteraPompeio Pascual ha reunit unacol·lecció d’uns 300 exemplarsde l’obra de Cervantesprocedents de tot el món.

8 ReportatgeEl referent d’AdriàEl xef d’El Bulli de Roses elogiaHiroyoshi Ishida, un cuinerjaponès amb un restaurant petitperò que «cuina amb l’ànima».

9 EntrevistaÁngeles Caso

14 Col·leccionismeCassà, vila sardanista

15 SalutFrenar l’envelliment

SUMARI 1

2 3

Un poble

oblidatEl veïnat de Molinàs, dins de l’actual terme municipal de Colera,fa més de trenta anys que està abandonat; va néixer el darrer terç

del segle XVIII, estretament lligat al conreu de la vinya, i vadesaparèixer dos segles després per culpa de la crisi agrària.

TEXT: ALFONS PETIT FOTOGRAFIA: JAUME PURCALLAS

El dissabte 5 de novembre el poble deMolinàs presentava un aspecte gens ha-bitual. Un centenar de persones passe-

javen al voltant de les poques cases del veï-nat que encara s’aguanten dretes, i comenta-ven anècdotes i records de la vida en aquestindret situat a uns quatre quilòmetres del nu-cli de Colera. Antics residents del poble, acom-panyats de familiars i amics, responien a unacrida que pretenia rememorar què havia es-tat Molinàs abans que, ara fa uns trenta anys,quedés absolutament despoblat i abandonat.Des de llavors, només algunes persones hanvisitat periòdicament el veïnat, algunes percuriositat i d’altres perquè hi han mantingutalgun conreu, però la presència humana a Mo-linàs ha estat purament anecdòtica.

I això que en els seus moments àlgids, aprincipis del segle passat, al poble hi van arri-bar a viure un centenar de persones, i quel’investigador Arnald Plujà i Canals ha inven-tariat fins a un miler de persones relaciona-des amb el veïnat, per naixement, ascendèn-cia o residència. La decadència del món ru-ral, lligada a les mancances en comunicacionsi serveis bàsics, va ser més forta que els vin-cles personals i va posar fi a la presència hu-mana a Molinàs als anys 1970.

El pas del temps també hauria posat fi moltprobablement a la història de Molinàs si nohagués estat per l’investigador Arnald Plujà iCanals, que ha escit Molinàs. Sant Miquel deColera, un llibre que repassa de manera ex-haustiva l’evolució i la vida del poble i de

les persones que hi van residir. Aquest vo-lum –que s’acaba de publicar– és el primerd’una série titulada «Els veïnats oblidats delCap de Creus», amb els quals Plujà vol recupe-rar també la història de Sant Silvestre, la Vallde Santa Creu, Santa Creu de Rodes, Sant Baldi-ri, Sant Romà, Castell de la Garriga, Caraps,Vilagut i Canyelles, nuclis que formen partdels termes municipals de Llançà, Vilajuïga,Pau, la Selva de Mar, el Port de la Selva, Pa-lau-saverdera, Roses i Cadaqués.

RECERCA SISTEMÀTICAPlujà, autor de diversos llibres sobre el Capde Creus i sobre alguns municipis de la zona,ha fet una recerca sistemàtica que l’ha portata consultar els registres parroquials de Cole-ra, Portbou i Llançà, l’Arxiu Diocesà de Figue-res i el fons notarial del districte de Figue-res, i també a visitar descendents de Molinàs–fins i tot els que resideixen a França–. D’a-questa manera ha pogut establir els orígenshistòrics del veïnat, la seva evolució al llargdels seus dos segles d’existència i també de-tallar les persones que hi van viure, expli-cant anècdotes i tragèdies. La intensa inves-tigació li ha permès, igualment, recopilar unes200 fotografies –algunes d’elles de finals delsegle XIX– que il·lustren la vida a Molinàs imostren les persones que hi havien viscut.

Un cop ha vist la llum el primer llibre d’a-questa sèrie sobre veïnats oblidats del Cap deCreus –els propers està previst que es vaginpublicant en els propers anys–, Arnald Plujà

es mostra satisfet perquè creu que la seva obra«permetrà recuperar la història» de la zona,ja que tota la informació existent era fins aramolt dispersa. Malgrat això, es mostra dol-gut quan parla de l’estat d’abandonament enquè es troba Molinàs, un poble que consideraun cas «inèdit» a Catalunya: «Va aparèixer iva desaparèixer en només 200 anys». A més,opina que l’indret on es troba emplaçat aquestveïnat és «un petit paradís», per la qual cosali costa explicar-se com és possible que nin-gú no hagi mostrat mai interès per recupe-rar almenys alguna de les cases del nucli.«Hi ha hagut projectes, però tots han acabatfinalment en no-res», apunta. El pas del tempstambé juga en contra de la possible per-vivència de Molinàs: «És un poble que si nos’hi fa res es perdrà del tot perquè les cases,construïdes fa més de 200 anys amb materialsdolents, estan ja en molt mal estat».

Va ser el 1773, concretament, quan es vanconstruir les primeres cases de Molinàs. ElsFerran Ferrer i Batlle, de Garriguella, vandecidir fundar dues poblacions en unes ter-res de la seva propietat de la vall de les Por-tes: Molinàs i Sant Miquel de Colera. Nou fa-mílies es van establir d’entrada a Molinàs, grà-cies a un acord amb Isidre Ferran i Batlleque els permetia disposar de casa i d’una peçade terra erma per conrear. Aquelles prime-res cases, tal i com explica Arnald Plujà, «erend’estructura senzilla, petites i orientades a mig-dia, amb la planta baixa destinada a celler ila superior amb funcions d’habitatge».

Totes les cases mesuraven 60 pams de llar-gada per 25 d’amplada i, pel que fa a les es-tances, «es limitaven a una sala per a la cui-na i el menjador (amb pastera, llar de foc iestris com peus de ferro, olles i peroles), idues habitacions (amb llits de fusta, llençols,màrfega, una caixa, i bagul o armari). Lesfamílies disposaven d’un llum d’aram alimentatamb oli per il·luminar les nits d’hivern, ques’allargaven a causa de la particular situaciógeogràfica de Molinàs, on la posta de sols’avançava a la d’altres indrets».

VALL DESFORESTADAMolinàs és en una vall enclotada a l’Albera,a cent metres sobre el nivell del mar, traves-sada per la riera de Molinàs, dividida en trescursos d’aigua. La vall havia estat desfores-tada a partir del primer terç del segle XVIII,en un procés que s’acceleraria a finals de lamateixa centúria. Incialment es venia la fus-ta en brut i posteriorment se’n feia carbó.

Arnald Plujà detalla l’evolució que va se-guir a partir de llavors l’economia del veï-nat: «Molinàs, com la majoria de poblacionsdel seu entorn, basava l’economia en l’agricul-tura (vinya i olivar) i la ramaderia (cabres,ovelles i vaques), amb el complement d’al-guns camps de blat situats als plans enlairatsde muntanya, els horts esglaonats pels recsdel terme, la cria d’animals com porcs, galli-nes o conills, i la mel. Excepcionalment po-dem incloure-hi un parell d’àpats anuals debarbs i anguiles procedents de les basses de

la riera. El conreu experimentà una transfor-mació important al primer terç del segle XIX,quan el blat que antany ocupava una exten-sió important va cedir terreny a favor de l’oli-vera, mentre que la vinya seguiria una pro-gressió continuada fins que l’estroncà la fil·lo-xera (a finals del segle XIX). Aleshores, lamajoria de vinyes de muntanya foren aban-donades i algunes van ser reconvertides enolivar, que d’ençà del segle XX ja ocupavael lloc més destacat en l’economia local, peròles glaçades de 1956 el deixaren reduït a gai-rebé la meitat de l’existent».

Les dades dels padrons d’habitants evide-cien també l’evolució de Molinàs, poblat ini-cialment per una vintena de persones; capal 1820 ja n’hi havia una quarentena, i a fi-nals d’aquell segle hi havia onze cases habi-tades, amb uns seixanta veïns. El momentàlgid del veïnat arriba el 1901, amb 98 habi-tants (58 a Molinàs, 24 als masos i 16 al quar-ter de carrabiners) i a partir d’aquí la pobla-ció va progressivament de baixa: una cin-quantena de persones el 1920; 74 habitants el1924; 32 molinencs i 21 carrabiners i familiarsel 1930; 37 habitants el 1936; 31, el 1940; 23,el 1945; i 12 habitants el 1950. Als anys 1970el poble quedaria definitivament abandonat.

De la seva recerca, Arnald Plujà n’ha deduïtque «gairebé totes les famílies de Molinàs esta-ven emparentades, cosa que no sempre supo-sava una bona relació: una herència mal re-partida o una llegítima no lliurada podien ge-nerar un trencament

Reportatge


Fotos:1 i 3Algunes de les per-sones que el dissab-te 5 de novembrevan fer una visita aMolinàs, passejantper diferents indretsdel poble.2El veïnat de Molinàsals anys 30.4Una vista general del’estat actual de Mo-linàs.5La porta d’un delshabitatges del po-ble, amb uns plafonsinstal·lats per ArnaldPlujà per indicar oneren algunes cases idetallar la història dela caserna.6El castell de Mo-linàs.

4

(Continua a la pàgina 4)

5 6

definitiu. Els matrimonis esduien a terme bàsicament entre molinencs iamb persones dels pobles circumdants;aquests enllaços garantien la continuïtat delveïnat i, malgrat les privacions de l’època, elnombre de fills era elevat». Entre les més demil persones que Arnald Plujà ressenya al seullibre per la seva relació amb Molinàs, hi haalguns cognoms especialment presents, en-tre els quals hi ha Brugat, Buxeda, Cardo-ner, Carrés, Corcoll, Coromines, Costa, Faixó,Goday, Manera, Padrosa, Pumarola, Ros, Sala,Soler, Suñer i Valmanya.

També hi va haver una estreta relació en-tre els molinencs i els guàrdies destinats a lacasilla dels carrabiners, construïda a finals del

segle XIX per acollir una petita guarnició devigilància fronterera –Molinàs és a nomésun quilòmetre de França–. Inicialment la ca-serna havia estat dissenyada per a una dota-ció de sis guàrdies i un caporal, però el 1901ja hi vivien 16 persones, entre carrabiners ifamiliars, xifra que es duplicaria durant laGuerra Civil, quan nombrosos colerencs s’hirefugiarien dels bombardejos de l’aviació ale-manya o del vaixell Canarias. Després de laGuerra, a més, la casilla va tenir un paper im-portant, primer com a punt de vigilànica perinterceptar republicans que intentaven pas-sar a França, i després durant la Segona Guer-ra Mundial, quan va servir per arrestar euro-peus que fugien dels nazis. Amb el temps se’n

faria càrrec l’Exèrcit i finalment seria aban-donada. Actualment està en ruïnes.

La Guerra, la fil·loxera i les glaçades del mesde gener del 1956 no van ser les úniques des-gràcies que va patir Molinàs: el 30 de setem-bre del 1920, un aiguat va inundar el veïnat,va ensorrar dues cases i va provocar la mortd’una nena de 14 anys; també l’aigua va ferdesaparèixer el camí d’accés a Molinàs enels aiguats del 3 i el 4 d’octubre del 1987. Amés, el 31 d’agost del 1973 un incendi proce-dent de Portbou va arrasar gairebé tot el ter-me de Colera, destrossant fins i tot les olive-res centenàries que havien sobresvicut a laglaçada de 1956 i amb els ceps i pinedes jo-ves que ocupaven l’espai d’antigues vinyes.

Reportatge


Fotos:Sobre aquestes lí-nies, Pere Ros Coll,a finals del segleXIX, a Molinàs.7Dolors ValmanyaFaixó i el seu maritJosep Corcoll Costaal mas de la Pallera,a finals del segleXIX.8Joan Soler Ros i laseva dona EugèniaPalet Corominas, da-vant de l’entrada dela seva casa a Mo-linàs.9Guàrdies civils i mo-linencs, en una imat-ge de grup de 1949.10El jove molinenc Pa-quito Padrosa Salaamb tres guàrdiescivils destinats a lacaserna de Molinàs.11Josep Ros Carrés, laseva dona TeresaDraper Mallol, i undels seus 14 fills.12Un enorme exemplarde suro sobre el ro-cam del puig d’Es-quers, a principisdel segle XX.13La reforestació deMolinàs a la dècadadels anys 1940.14Familiars de CanSala durant la collitad’olives, acompan-yats d’un guàrdia ditGabieiro.

(Imatges extretesdel llibre «Molinàs.Sant Miquel de Cole-ra», d’Arnald Plujà)

7

9

10

11

12 13 14

8

12

(Ve de la pàgina 3)

Nil Bohigas (Barcelona, 1958) va presentarel cap de setmana passat, al teatre El Jar-dí de Figueres, el seu audiovisual An-

napurna sud 1984. Parlem d’un escaladorque té en el seu palmarès, entre d’altres fi-tes, l’ascensió a l’Everest i la baixada en pa-rapent des dels seus flancs, i l’ascensió a l’An-napurna.

Quantes muntanyes ha escalat en la sevavida? Muntanyes? (se sorprèn). Milers (riu).

Conec fans seus. Com és que en un esportde minories vostè és tan conegut? No éstant un esport de minories, però no és unesport d’espectacle. No és mediàtic. L’esportde la muntanya és un dels més practicats acasa nostra. He estat conegut perquè durantuna temporada vaig sortir als mitjans de co-municació per expedicions a l’Everest i el PolNord. I això, la gent que li agrada aquesta ac-tivitat, ho recorda. I el meu nom potser noera, ni és, tan habitual, i queda més a la memò-ria.

Què se sent saltant amb parapent des delsflancs de l’Everest? El vol de l’Everest, de7.400 metres, és un dels vols més macos quehe fet a la muntanya. Volar a la muntanya ésmolt diferent que fer vol lliure, perquè és úni-cament una baixada. Et permet baixar de for-ma fàcil, ràpida i estètica d’un cim. Va serun vol espectacular.

Ja veu on aterra? El parapent el dirigeixescom vols. Vas a parar exactament on deci-deixes anar.

El K2 i la cara sud de l’Annapurna són lesescalades més complicada que es podenfer? Una cosa són les muntanyes i una altracosa són les vies per pujar aquestes mun-tanyes. Es parla del K2 com una de les mun-tanyes més difícils de fer per les seves viesmés fàcils. Això no vol dir que no hi hagi al-tres muntanyes amb vies molt més difícils. Enel cas de l’Everest, pot haver-hi vies més di-fícils que el K2, per exemple, però la viamés fàcil, de l’Everest, és més fàcil que lavia més fàcil del K2. Per això es parla que elK2 és una muntanya bastant difícil. Perquèla via més fàcil és bastant difícil.

Què li sembla el Festival de Cinema deMuntanya de Figueres? Són iniciatives moltinteressants perquè permeten apropar aques-ta activitat, a la gent que la practiquem, a lagent que li agrada estar a l’aguait de tot això.I sobretot, veure’s, i reunir-se, i disfrutar deles imatges.

Què els mou a passar tantes privacions,a passar-ho tan malament per fer un cim?No seran massoquistes? No, és un reptepersonal (somriu). Qualsevol activitat que cos-ta es podria interpretar des dels ulls dels neò-fits com una activitat massoquista. Des d’es-tudiar una carrera molt difícil a practicar unesport complicat, és un repte. Hi ha reptesmés evidents i altres no tant. I pujar mun-tanyes és un repte que ha estat una formad’evolució de l’ésser humà, volent arribar mésenllà d’allò que normalment té a mà.

Les muntanyes són enemigues, compa-nyes, déus, reptes... Són un entorn que s’hade protegir i que nosaltres disfrutem anant-hi, pujant-t’hi i fent alpinisme, escalada; però,en el fons, és el paisatge que envolta la nos-tra activitat.

Tinc entès que ara a casa nostra tenim uncert «boom» del muntanyisme i l’escala-da; és cert, això? L’escalada esportiva estàenglobada en el mateix món de l’alpinisme.Però seria com comparar els cents metresllisos amb les ultramaratons. A Catalunya sem-pre hi hagut un nivell molt alt en l’àmbit in-ternacional. Comparable amb els millors es-caladors d’arreu del món.

Expliqui el pitjor moment que ha pas-

sat. Són quan hi ha hagut accidents o situa-cions de morts. I a la muntanya, com en qual-sevol activitat amb un cert risc, quan passaaixò són els pitjors moments. A l’Everest vamorir un sherpa d’una expedició que anavaamb nosaltres... aquests són moments moltdifícils.

I el més còmic? Moltíssims. Perquè tens mol-ta relació humana amb els companys. Ara, noet sabria resumir o dir-te una anècdota. Lamuntanya és com la vida mateixa. Resumir-ho en una paraula seria molt difícil. Es pas-sa de tot: por, il·lusió, felicitat, tristesa...

Es diu que l’Everest està tan transitat queés ple d’escombreries. És cert o és una lle-genda urbana? Sí que és cert. Què passa?A les grans muntanyes, i a l’Everest encaramés, el fet que sigui un lloc tan visitat fa

que alguns llocs en particular, sobretot al campbase, es vagi acumulant brutícia. Tot i quedarrerament hi ha hagut moltes expedicionsde neteja. I hi ha una sensibilització, però ate-sa la dificultat de recollir aquests residus, esvan quedant acumulats. Tampoc és un abo-cador! (riu). Són llocs complicats de netejar.

Quan el 1992 es va quedar a poca distàn-cia del Pol Nord geogràfic, què va pensar?Vaig pensar que no havia aconseguit un objec-tiu, arribar al Pol Nord, però tot i així vaig ex-treure una experiència molt positiva. Desprésvaig pensar que tot i que no havia arribat alPol Nord geogràfic, l’objectiu de l’expedicióhavia estat assolit.

I li queda mal regust de boca? Sí, és clarque sí. Perquè hagués volgut arribar i acon-seguir la idea inicial, no?

Entrevista


NIL Bohigas Alpinista

Aquest conegut escalador i aventurer català ha participat en el IV Festival de Cinema de Muntanyade Figueres, organitzat pel Centre Excursionista Empordanès. Assegura que l’escalada és un esportarrelat a casa nostra, molt practicat, amb molta tradició i que ha permès evolucionar la humanitat.

“La muntanyaés com la

vida mateixa”TEXT: MOISÈS DE PABLO FOTOGRAFIA: JAUME PURCALLAS

«Qui haescalat, no hodeixarà mai»– Un llibre per endur-se d’escalada: El pe-tit Príncep, de Saint-Exupéry. – Una música: Moltvariada, de relaxant aexcitant. Hi ha mo-ments per a tot. – Condueix: UnVolkswagen Golf. – Mai no faria: Mai nodic que no faré res.Perquè potser hoacabes fent. – Deixarà d’escalarquan: Ja no escalotant. Ara corro més,faig carreres de su-pervivència pel de-sert. Qui ha escalat,no ho deixarà mai,però ho compaginesamb altres activitats. – La llibertat és: Po-der decidir i fer el quet’agrada. – No ha pogut fer:He tingut molts som-nis, i molts els he fetrealitat.

L ’any 1970, un metge cosí seu, MarianoPascual, li va regalar una edició d’El Qui-xot en japonès. Aquell obsequi es conver-

tia en la primera peça d’una col·lecció que enl’actualitat formen prop de 300 llibres proce-dents d’arreu del món i una trentena d’objec-tes, tots relacionats amb l’obra de Cervantes.El doctor Pompeio Pascual Coris (Llagoste-ra, 1929) mostra ara aquesta col.lecció en unaexposició al seu poble, que es podrà visitarfins diumenge que ve, dia 11 de desembre, iamb la qual la localitat s’ha afegit al quart cen-tenari de la publicació d’El Quixot.

«El Quixot és un lllibre que de sempre m’hainteressat, i ja el meu pare me’n parlava comla millor novel·la», recorda Pompeio Pascual,que situa en la seva infantesa el naixementde l’interès per l’obra de Cervantes. Tot i això,«al principi m’era molt difícil llegir-la, i elque feia era llegir-ne unes quantes pàgines idesprés deixar-ho estar, i tornar-hi un altredia amb unes altres pàgines, i així anar fent».Fins que «al final em vaig decidir a llegir-lodel tot, i li vaig acabar d’agafar el gust».

Des d’aquella primera lectura d’El Quixot,Pompeio Pascual no ha deixat d’interessar-s’hi mai, la qual cosa l’ha portat a estudiar-lo amb un afany que va més enllà de l’estric-tament literari, i també a llegir el que altresautors havien escrit i opinat sobre l’obra de

Cervantes, que per a ell «és molt semblant ales grans novel·les modernes, amb uns perso-natges de gran categoria». Precisament peraquest respecte que sent per l’obra conside-ra que «a l’hora de treballar sobre El Quixots’ha d’anar amb molt de compte, perquè sien parles i no saps bé que dius pots parlarmalament». Ell només li retreu una cosa a Cer-vantes: que no hagués fet parlar Rocinante,el cavall del Quixot, ni el burro de SanchoPanza. «M’hauria agradat poder haver estatWalt Disney i fer-ne una pel·lícula, perquècrec que aquests dos animals podrien haverdit coses i explicat històries molt interessantssobre els dos protagonistes», afegeix.

UNA HISTÒRIA D’AMISTATDe fet, són els dos protagonistes, Don Qui-xot i Sancho Panza, el que més atreu Pom-peio Pascual de l’obra: «Són dos grans amics,i si un no té un duro l’altre li dóna. Es bara-llen i després s’abracen, com fan tots els amics.Em sembla un cant de pau». Una altra cosaque destaca és la visió que tenen del seuentorn, afavorida per la seva manera de viat-jar: «Són d’aquella gent que es movia a poca poc, no com ara passa amb el tren d’alta ve-locitat, que no veus ni per on passes. Ellsno parlaven del totxo, ni dels preus dels ter-renys, sinó d’altres coses». Per això es des-

marca de les interpretacions inicials que veienEl Quixot simplement com una novel.la d’hu-mor, perquè al seu parer hi ha coses molt mésprofundes, en la creació de Cervantes.

Per tots aquests motius, Pompeio Pascualdefensa que El Quixot ha de ser «un llibred’escola. Crec que els mestres haurien defer que els nois n’anessin llegint algunes pà-gines, per anar-hi entrant des de l’escola».

La passió que Pompeio Pascual demostraquan parla dels personatges i de l’obra deCervantes també l’evidencia quan es refe-reix a la seva col·lecció d’edicions d’El Qui-xot i d’objectes relacionats amb el personat-ge. Tot i que va començar de manera casual,amb el regal d’un exemplar en japonès, ique bona part dels volums que la integrentambé han estat obsequis de familiars i amics,el doctor Pascual s’ha dedicat de manera sis-temàtica a visitar llibreters de vell, mercatsd’antiguitats i comerços per mirar d’incremen-tar-la. I a través de catàlegs ha seguit les no-vetats que es produien en aquesta matèria persi eren del seu interès. El resultat de tot ple-gat és el que es pot veure aquests dies al lo-cal social de La Caixa de Llagostera, en unamostra organitzada per l’Ajuntament que espodrà visitar els dies festius de la setmana en-trant, a més de dissabte i diumenge (tambéavui), de dotze del migdia a dues de la tar-

«El Quixot» a LlagosteraPompeio Pascual ha reunit prop de 300 edicions de l’obra de Cervantes procedents d’arreu del món

i traduïdes a idiomes tan poc habituals com el finès, l’holandès, el rus, el xinès o el vietnamita.

TEXT: ALFONS PETIT FOTOGRAFIA: MARC MARTÍ


Fotos:Sobre aquestes lí-nies, de dalt a baix,una figura metàl·licadel Quixot; una edi-ció en miniatura del’obra de Cervantes;i un quadre de Pom-peio Pascual inspiraten el personatge.

1

2 3 4 5

Reportatge


da i de cinc de la tarda a vuit del vespre.Entre els prop de 300 volums que formen

la col·lecció de Pompeio Pascual –alguns noes mostren perquè formen part d’edicions d’ElQuixot en diversos volums que el doctor Pas-cual encara no ha completat– n’hi ha de moltinteressants, tant per la seva antiguitat comper les il.lustracions com per la procedèn-cia. Per exemple, la més antiga data de l’any1787 (editada a Madrid), i n’hi ha diverses delsegle XIX, publicades tant a la capial de l’Es-tat com a Barcelona. Igualment és una col.lec-ció molt significativa pel que fa les llengüesa les quals ha estat traduïda l’obra de Cervan-tes: Pompeio Pascual té Quixots en les qua-tre llengües oficials a l’Estat espanyol, en nom-broses llengües europees (portuguès, anglès,hongarès, polonès, rus, finès, italià, txec, suec,alemany, holandès...) i també en llengües asià-tiques (turc, japonès, xinès, vietnamita...). Amés, té edicions d’El Quixot en castellà peròprocedents de diferents països de l’AmèricaLlatina: Colòmbia, Mèxic, Equador, l’Argen-tina. En té igualment una en anglès editadaa Nova York, i una altra en portuguès de Riode Janeiro. Des d’aquest punt de vista, la sevacol.lecció és molt completa, si bé lamenta que«no tinc res procedent de l’Àfrica, ni en capllengua africana, i de fet no ho trobo».

També és significativa la col·lecció de Pas-

cual pel que fa als il·lustradors d’El Quixot.Així, té exemplars amb dibuixos o gravatsd’alguns dels més grans artistes que han inter-pretat l’obra de Cervantes: Doré, Goya, Pahis-sa, Dalí, Prieto, Saura, Mingote... El mateixPascual també s’ha aproximat a El Quixot perla via de l’art: pintor autodidacta des de famolts anys, mostra aquests dies a Llagosteraun quadre inspirat en El Quixot i també unsplats de ceràmica elaborats a la Bisbal a par-tir de dibuixos seus.

D’AMPOLLES DE VI A CAIXES DE PUROSLa col.lecció de Pompeio Pascual sobre ElQuixot la completen una trentena d’objectesdiversos relacionats amb el pesonatge de Cer-vantes: des d’un joc d’una gerra i unes tas-ses de terrissa fins a uns capses de puros fe-tes amb suro i que imiten llibres, passantper diverses figures quixotesques, ampollesde vi etiquetades amb la imatge de l’hidalgoi Sancho Panza, plats de ceràmica... Tambéunes curioses auques dels segles XVIII i XIXque reproduien alguns passatges de l’obra.

La col·lecció, segons Pascual, «està en elsseus inicis», i es mostra disposat a continuar-hi treballant en els propers anys, fins acon-seguir que sigui «bona». En aquest sentit, posad’exemple col·leccions quixotesques de lesquals en té coneixement formades per més

d’un miler de llibres. Ell, però, no té pressa,perquè s’estima més anar incoporrant pecesa poc a poc, bé perquè són troballes que hafet ell i que li han interessat, bé perquè amicsi familiars li continuen portant exemplars d’ElQuixot dels seus viatges. També admet queli agradaria entrar en contacte amb altres in-teressats en la matèria, i fins i tot formar unamena de grup de treball cervantista, perquèfins ara no ha conegut cap altra persona quees dediqués a aquesta activitat.

Una activitat que el doctor Pascual ha com-paginat durant molts anys amb la seva profes-sió de metge rural a Llagostera (es va jubilarfa uns cinc anys, després de 44 d’exercici) iamb dues aficions més: la pintura i la poe-sia. Pel que fa a la primera, Modest Cuixartva arribar a dir que «Pompeio Pascual és unexpressionsta refinat i dels pocs que que-den en aquesta línia a Catalunya». Des de mit-jans de la dècada dels setanta –i encara se-gueix en actiu– ha treballat l’oli i el dibuix–sobretot el carbó–, bastint una obra de mésd’un miler d’olis i uns deu mil dibuixos.

També ha escrit dos llibres de poemes, Re-corda el que no vols recordar (1996) i Con-sol de tardor (1998) i un volum que trans-criu les entrevistes a convilatans que va fera Ràdio Llagostera: Pompeu Pascual i Corisparla amb els seus convilatans (1999).

Fotos:1Una edició d’«ElQuixot» en rus.2Caixes de puros fe-tes de suro i ambforma de llibre.3Un bust de Miguelde Cervantes.4Una col·lecció d’unagerra i tasses de ter-rissa amb motiusquixotescos.5Ampolles de vi ambel Quixot i SanchoPanza a l’etiqueta.6Una edició del’Equador.7Pompeio Pascual re-colzat en una vitrinaamb alguns dels lli-bres que formen laseva col·lecció; alseu darrere, auquessobre «El Quixot»dels segles XVIII iXIX i plats de cerà-mica elaborats a laBisbal a partir de di-buixos seus.8Una de les auquesquixotesques.9Una il·lustració deDalí per a l’obra deCervantes.10Edicions en islan-dès, holandès i ita-lià. 11Versions infantils i ju-venils d’«El Quixot».

7

8

9 10 11

6

Hiroyoshi Ishida és un dels més presti-giosos cuiners japonesos, venerat pelsmillors restauradors del món, que ad-

miren com aquest budista regenta a Tòquioun restaurant de 20 metres quadrats, amb unaúnica taula en la qual l'exclusivitat va unidaa la màxima senzillesa. «Per a un occidentalés tot un referent», comenta sobre Ishida Fer-ran Adrià, copropietari i cuiner del resturantEl Bulli de Roses (tres estrelles a la Guia Mi-chelin), considerat un dels millors restaura-dors del món, mentre que mestres bascos delsfogons el defineixen com «el més perfectedels perfectes», segons Juan Mari Arzak, o lamillor «harmonia entre tradició i creativitat»,en paraules d'Andoni Luis Aduriz.

Ishida, que visitava fa unes setmanes l’Es-tat espanyol per menjar amb els seus «amics»cuiners com Adrià, Arzak, Aduriz, Pedro Subi-jana, Koldo Rodero, Martín Berasategui i Mi-guel Sánchez Romera, explica que Mibu, elseu restaurant en un dels barris més elegantsde Tòquio, només té 20 metres quadrats i unaúnica taula per a vuit comensals que paguenuns mil euros per un menú avantguardistabasat en cuina tradicional japonesa, anome-nada kaiseki. Segons aquesta tradició, noméses poden cuinar els productes de cada tem-porada de l'any, els ingredients de cada plathan de tenir un color, gust i textura diferent,i no poden repetir-se al llarg del menú.

La seva carta, que es renova cada mes,sorprèn a qualsevol occidental, ja que s'elabo-ra inspirant-se en un objecte, normalment an-tiguitats relacionades amb l'estació de l'any,i aparentment té molt poc de gastronòmicaja que, per exemple el mes d’abril pot llegir-se: Minami Kaze (Vent del sud), al costat d'u-na llegenda que comença: «Entre la prima-vera i l'estiu bufa un vent calmat del sud...».Totes les seves creacions es basen per tant enla cuina kaiseki, el plat més contemporani dela qual té 300 anys d'antiguitat, i són servi-des en recipients centenaris, però Ishida, con-siderat un avantguardista pels seus col·legues,creu que hi ha d'haver una evolució perquèels clients també la reclamen. Malgrat això,ell posa límits i estaria disposat a tornar alsorígens si un comensal li digués que no re-coneix la cuina tradicional japonesa en undels seus plats.

Ishida s'aixeca cada dia a les quatre del matíi, després de resar per les ànimes que patei-xen pena, fam i guerres, pregunta a Déu siestà fent bé la seva feina i «per descomptatque respon!», confessa convençut, la prova ésque li ha permès cuinar durant 40 anys.

Hi ha certes normes que tant Ishida comla seva dona Tomiko han hagut d'idear per-què tots els seus clients, els mateixos des defa 30 anys, puguin gaudir del seu menjar: ésimprescindible que siguin socis o vagin acom-panyats d'un d'ells i no poden anar al restau-rant més d'un cop al mes, sempre amb reser-va. Els prop de mil euros que costa el co-bert a Mibu no impedeixen que els seus fidelsassisteixin a la cita mensual en aquest tem-

ple de la gastronomia, vetat per als aliens,el que envolta encara més en una aura demisteri aquest restaurant, que sí dóna cabu-da en canvi als seus admiradors cuiners, queell considera «persones sensibles que s'aca-ben trobant» perquè així ho mana el destí.

«La gran diferència entre un europeu i Is-hida és que el primer pot cuinar amb les mans,amb els sentits, amb el cervell i fins i totamb l'afecte, però mai amb l'ànima com hofa ell», comenta Ferran Adrià. Ishida elaboraels seus plats amb una espiritualitat tal que

un dia, mentre cuinava, va sentir la qualitatdels ingredients que manipulava i, tot se-guit, va saber que havia de viure com un mon-jo budista, encara que no s'internés en unmonestir.

«És un home que, des de la perspectivaactual, és una icona del que podria ser el mà-xim luxe i l'exclusivitat, però és com unapetita contradicció perquè Ishida és la purasenzillesa», apunta Andoni Luis Aduriz, delrestaurant Mugaritz d'Errenteria. El cuiner bascposa de relleu que Ishida, encara que treba-

lla des de fa quaranta anys en el món de lacuina, tan «difícil» i «sacrificat», és capaç de «fi-lar molt prim» i està a un nivell gastronòmic«absolutament arrasador», amb un equilibri en«perfecta harmonia» de «tradició, creativitat iavantguarda».

Arzak lloa també la perfecció d’Ishida entotes i cadascuna de les fases d'elaboraciógastronòmica, «pelant, tallant, servint», i ésque, segons ell, veure cuinar a aquest «savi»,a aquest «guru», «és com assistir a un ritualperò a nivell superlatiu».

El referent

TEXT: IZASKUN PÉREZ

Reportatge


Fotos:1Hiroyoshi Ishida du-rant la seva recentvisita al País Basc.2Diversos plats de lacuina «kaiseki».

d’Adrià«Cuina amb l’ànima», assegura el xef d’El Bulli de Roses sobre

Hiroyoshi Ishida, que té un restaurant a Tòquio de nomésvint metres quadrats i que cobra 1.000 euros per cobert.

1

2

Va ser finalista del premi Planeta l’any1994, per El peso de las sombras, i tot ique encara hi ha molta gent que la recor-

da com a presentadora del Telediario de Te-levisió Espanyola, la seva trajectòria literàriaés ja molt important. Entre els seus llibres hiha Giuseppe Verdi. La intensa vida de un ge-nio (2001), Verano de Lucky (2002) Madridplena de luz, (2002), Un largo silencio (2003)i Elisabeth de Austria-Hungría (2005). L’últimés Las olvidadas: Una historia de mujeres cre-adoras (2005), l’origen del qual explica dientque «quan estudiava Història de l'Art em mo-lestava el to paternalista dels llibres respectede les poques dones de les quals parlaven».

Perquè es faci càrrec del tipus d'entrevista:Què té d'especial ser dona? Ser conscientdel que ens queda per aconseguir, i dels obs-tacles que ens envolten.

Creia que només la dona islàmica neces-sitava reivindicar-se. Elles viuen ara el quenosaltres patim aquí de fa segles, i han defer la seva pròpia transformació.

«Las olvidadas» sona a Buñuel. Va ser unencert ple de l'editor. Jo pensava titular-lo Másallá de la rueca, perquè el seu abandonamentés una imatge recurrent en aquestes grans cre-adores. Per desgràcia, molta gent no sap avuiquè és aquest instrument.

Marsé també es referia a vostè? No m'hedonat per al·ludida. La polèmica sobre la co-mercialitat del Planeta és innecessària, per-què es coneix des d'antic, amb independèn-cia que l’hagin guanyat autors boníssims, comel mateix Juan Marsé. Les seves formes no vanser adequades, havia d’haver estat més ele-gant. No vull creure que hagi actuat per miso-gínia, encara que sí n'hi ha en molts crítics.

Es critiquen amb més duresa els llibresde dones que els d'homes? Es critiquen ambmenys respecte. La utilització d'un llenguat-ge diferent i els prejudicis donarien per auna tesi doctoral. Tinc amics de confiançaque, quan llegeixen el llibre d'una dona, can-vien el xip.

Es pot saber si un quadre l’ha pintat unadona? No. S'han fet proves amb peces li-teràries, i els resultats no són concloents. Lesgermanes Brontë van publicar amb noms su-posats i ambigus, així que es va donar perfet que eren homes. En canvi, Cims borras-cosos o Jane Eyre ens semblen avui novel·lestípicament femenines. Els prejudicis sorgei-xen quan coneixes el sexe per endavant, peròel creador és un fingidor.

Una papessa o una reina són conquestesfemenines? Una papessa seria una conquestainimaginable. És sorprenent l'absolut tanca-ment de l'Església al món femení, des queSant Pau ordenés que «les dones s’han de man-tenir callades».

Que la reina Elionor els serveixi de con-sol. Les poquíssimes reines espanyoles –in-closos els regnes interiors– han ocupat el tronen situacions de guerra civil. Encara no n’hiha hagut cap que hagi regnat per ella matei-xa en pau. Per tant, seria una conquesta laderogació d'un article obsolet. No obstant això,s'estan aixecant subreptíciament veus en con-tra. Em va deixar atònita la columna d'EduardoMendoza sobre aquesta qüestió.

Ha hagut d'oblidar molts homes? Sí. Al-guns és més fàcil que d’altres, perquè obli-dar és més difícil que recordar. Tot s'acumu-la, per la qual cosa l'oblit és un exercici devoluntat, per no malgastar les teves energiesamb el rancor o la nostàlgia del que va aca-bar perquè no podia ser.

No som prínceps, però alguns ens ena-moràvem al «Telediario» d'una princesad'Astúries com vostè. Ai, que em ve la tos.No m'agraden els prínceps ni els triomfadors,

i a la televisió no suportava la sensació queseria jutjada per ulls aliens, per consideracionsdiferents del meu veritable jo. Passes al do-mini públic, la gent s'acosta com si fossis dela seva família, per lloar-te o censurar-te.

Els escriptors matarien per sortir a la te-levisió, i vostè recorre el camí invers. Nomatarien més que els lampistes, però jo he deser una bestiola estranya. La meva jerarquiade valors no coincideix amb els socialmentimperants, i procuro respectar-me a mi ma-teixa tot el que puc.

Ha vist a Gabilondo «in effigie»? Una mi-queta. Gabilondo és Gabilondo, no necessi-ta adjectius, només li cal ajustar algun detallde realització i ritme.

La meitat dels llibres tracten avui del te-mor dels homes a les dones. L'altra mei-tat, de la por de les dones als homes. El

99 per cent de la realitat que vivim és el te-mor masculí a la dona actual. L'home té porde l'autonomia femenina. Un amic meu, moltimportant pel seu compte, m’explicava quesurt amb una dona important per ella matei-xa, i que se sent insegur davant d’ella.

Per què a Zapatero el van votar un deu percent més de dones que a Rajoy? Perquètransmet una imatge d'home dialogant i con-ciliador, enfront del distanciament, a vega-des rematat en duresa, de Rajoy. Nosaltrespreferim el primer.

Escriu per oblidar o perquè no l'oblidin?Per plantejar-me els meus dubtes en veu alta.Si algú els vol compartir, un fenomen queno deixa de sorprendre'm, molt millor. No tincvanitat, i com al final del Romance del Con-de Arnaldos, que em va ensenyar el meu pare,«yo no digo mi canción sino a quien conmi-go va».

Entrevista


ÁNGELES Caso Escriptora i periodista

Una dona de Gijón de 46 anys, icona dels informatius de Televisió Espanyola, va saltar a la literatu-ra, va ser finalista del Planeta i va vendre més que el guanyador, Cela, el del Nobel. Ángeles Casova obtenir després el Lara, i «Las olvidadas», sobre grans creadores, ha arribat a la segona edició.

“L’home té porde l’autonomia

femenina”TEXT: MATÍAS VALLÉS FOTOGRAFIA: GUSTAVO CUEVAS/EFE

“La polèmica

sobre lacomercialitat

del Planeta ésinnecessària,

perquè esconeix des

d'antic, ambindepen-

dència quel’hagin

guanyatautors

boníssims,com el mateixJuan Marsé.“

Establimentsantics


En moltes empreses que superen els centanys s’han perdut alguns detalls de laseva història, com passa a Tallers Tara-

fa, conegut popularment com Can Pandai Fer-rer de Banyoles. La família sap, però, queMartirià Tarafa i Cordomí, fill d’un sabater ar-tesà, va néixer a Banyoles el 28 de gener de1782. Amb poc més de vint anys i ja cone-guent l’ofici de ferrer, el 1805 va muntar unpetit taller al carrer de Girona de la capitaldel Pla de l’Estany, que encara existeix. Esdedicava a fer reparacions industrials comarranjament de molins, rodes, eixos de car-ruatges, etc.... Una altra de les feines que feiaera fabricar claus per a fusters, panys de por-tes i, sobretot, reixats per a grans finestrals itanques de jardineria. Els industrials de la co-marca el coneixien molt i sabien que treba-llava bé; per això li encarregaven moltes fei-nes. Martirià Tarafa estava casat amb MariaTeresa Castany i Camps. El matrimoni va te-nir cinc fills i va ser el més petit, Pere Tara-fa i Castany, qui es va fer càrrec del petit ta-ller quan el seu pare va deixar de treballarper l’edat.

La manera de treballar no va canviar gens,però. Al taller, en aquella època, hi havia ope-raris assalariats i aprenents, que gairebé feienvida dins de la casa. Martirià Tarafa i el seufill Pere van comprar a finals de la dècadadel 1850 una peça de terreny als voltants deBanyoles, que durant un temps van dedicaral conreu de l’olivera i de la vinya per fer-ne oli i vi, respectivament. L’oli –que usa-ven per a consum propi i dels treballadors–,va anar molt bé, però amb el vi van fracas-sar estrepitosament: el tenien magatzemat enun lloc proper al taller i el trontollar dels copsde mall i les fresses el feia malbé.

NOVA ETAPAL’hereu de Pere Tarafa i Castany va ser Ja-cint Tarafa i Gabanyac, que va emprendreuna nova etapa del negoci, amb maquinàriamés moderna i ja treballant amb bancadade fusta. Es desconeix –com passa amb elsseus antecesors–, en quin any es va fer cà-rrec de l’empresa, però se suposa que vaser a principis del segle passat. En aquest

temps és quan s’electrifica el negoci, però ellsno pagaven l’electricitat perquè treballavenper a l’empresa de Can Trull (avui Agriener-gia).

Jacint Tarafa i Gabanyac va continuar tre-ballant al taller, al capdavant d’uns quantsempleats. Quan esclata la Guerra Civil, JacintTarafa és enviat al front, i mor en combat.El seu va ser el segon enterrament a Banyo-les al qual no van assistir-hi capellans. Du-rant la guerra, la Generalitat va demanar ala familia Tarafa que posés el seu taller adisposició de les reparacions de la maquinàriaagrícola, però no els el van incautar. Ellsvan continuar essent els amos del negoci, queara tenia de nom Vídua i fills de Jacint Tara-fa Gabanyac.

En la postguerra el negoci passa a mans deJosep Tarafa i Oliveras. En aquella època man-cava de tot i fins i tot havien d’anar a Bar-

celona a comprar el ferro per poder treballar.De vegades es trobaven que el ferro s’haviad’anar a encarregar a algunes farmàcies, quevivien del contraban. L’any 1946, amb ja totelectrificat, es posen comptadors de llum aBanyoles i les màquines del taller mecànicfuncionen amb més electricitat i potència. Apartir d’aquí es treballa amb més comoditati la feina va millorant.

L’any 1970, Josep Tarafa i Oliveras passael testimoni de l’empresa al seu fill, JoaquimTarafa i José, que reforma tot el taller, posael menjador i la cuina al pis de dalt –abanseren a baix–, i col·loca portes a l’entrada. Latransformació es deixa notar perquè l’espaiés més ampli. L’any 1996, Josep Tarafa i Oli-veras es jubila i l’establiment passa a ser di-rigit pels seus fills, Josep Maria i JoaquimTarafa i Riera. L’empresa s’anomena ara «Ta-ller Mecànic Tarafa, SC».

Taller Mecànic TarafaBanyolesFa dos-cents anys justos que exerceixen la mateixa activitat, les

reparacions industrials i la serralleria, i a més sempre ho han fetal mateix indret; el negoci és conegut com Can Pandai Ferrer.

Història

El taller co-mença a funcio-nar al carrer deGirona de Ba-nyoles, on en-cara és, l’any1805. Allà es fa-briquen panysde porta, claus,i l’empresa s’es-pecialitza en re-paracions demolins, rodes,eixos de car-ruatges i altreseines per a lesfàbriques. Anysmés tard l’equi-pament es mi-llora i ja no totala feina s’ha defer a ma, sinóque el negocis’electrifica. Ac-tualment s’hicontinua treba-llant en el ma-teix ram.

Origen1805.FundadorMartirià Tarafai Cordomí.Propietarisactuals Joaquim TarafaJosé, i Josep iJoaquim TarafaRiera.TreballadorsAbans, 10 o 12;actualment, rè-gim familiar,ActivitatTreballs de for-ja, serralleria ireparacions.

TEXT I FOTOGRAFIA: JOSEP MARIA BARTOMEU

El municipi de Palol de Revardit està in-tegrat per tres nuclis, cadascun amb di-ferents llocs d’interès, que detallem se-

guint les indicacions que fa l’Ajuntament a laseva pàgina a Internet.

– Palol de Revardit: El poble que porta elnom del municipi és el més poblat. El nucliestà format per l'església de Sant Miquel, cons-truïda a la primera meitat del segle XII, i situa-da dins del recinte del castell que fa les fun-cions d'església parroquial. Encara que forçadeteriorada, es manté la decoració romànicaamb lesenes o faixes sota la cornisa de l'ab-sis. La finestra de doble esqueixada és l'únicpunt d'entrada de llum, la típica manera deconstrucció del món de l'època romànica. Ala porta principal de l'entrada hi ha un re-lleu del s.XVI de l'arcàngel Sant Miquel.

Pel que fa al castell, les primeres dades estroben l’any 1075, quan hi morí el bisbe Ber-nat de Carcassona, fill de Cornellà del Terri ipersonatge d’una gran rellevància que es tro-bava de viatge per aquestes terres. Actual-ment, d’aquest castell resten llenços de mu-ralla i fragments de l’edifici principal, avuiconvertit en masia. En destaca, però, la torregòtica, quadrada, de considerable amplada ialçada que sobresurt davant mateix de l’esglé-sia de Sant Miquel i que malgrat la seva aus-teritat és una construcció molt espectacular.Més separada hi ha una antiga torre circularque formava part d’aquest recinte.

Al costat d’aquestes construccions religio-ses i militars d’origen medieval hi ha l’Ajun-tament del poble. A l’altra banda de la carre-tera que el travessa hi ha un edifici d’una granelegància construït als anys 30, les antigues

escoles públiques. Aquesta moderna cons-trucció, que ja feia les funcions d’Ajuntament,a mitjan de la dècada dels noranta va ser res-taurada i reconvertida per poder donar el ser-vei i la funcionalitat d’una oficina municipal.

També és remarcable el pou de glaç dePalol, previsiblement dels segles XVII i XVIII,i un dels més grans d'aquestes característiquesen tota la comarca del Pla de l'Estany. Téuna fondària d'uns 10,45 metres i un diàme-tre de 8,35 metres. El seu molt bon estat deconservació fa pensar que es va aprofitar, pos-siblement, fins a les darreries del comerç delglaç. Segons documentació de l'Arxiu de Gi-rona, Palol de Revardit subministrava gel alsegle XVIII a la ciutat de Girona.

– Riudellots de la Creu: Aquest petit po-ble, amb cases disseminades, al qual s’arribades de la carretera de Banyoles a Girona, tédos veïnats, el de la Begudà, on hi ha les cons-truccions noves i un petit nucli, el de l’Es-glésia, del qual sobresurt l’església parroquialde Sant Martí. És una església que tot i quela seves últimes modificacions corresponenals segles XVII i XVIII, té els seus orígens alsegle XII. El característic campanar d’espa-danya amb dos grans ulls i un tercer centratsobre els altres dos li donen un aspecte moltatractiu. El document més antic és del 1058,on se la cita amb el nom de Sancti Martinide Rivoluti. El 1209 aquest lloc se’l coneixiaamb el nom de Rivolutorum de Cruce, formaque ha donat pas al nom actual.

– La Mota: Aquest antic poble és el mésallunyat dels que conformen el municipi peròja tan sols pel camí per on hem de circularper arribar-hi val la pena anar-hi. Per la car-

retera de Banyoles a Girona, des del veïnatde la República, surt un tram de carretera benarranjada que entremig de boscos de pins ialzines condueix fins el nucli de la Mota. L’es-velt campanar de planta quadrada de l’esglésiaparroquial de Sant Martí destaca per la sevaelegància. Aquest indret té un valor afegit, lavista esplèndida cap a la banda de la Marede Déu del Mont, muntanyes de l’Alta Gar-rotxa, diferents pobles de la comarca, i finsa la serralada dels Pirineus. Sant Martí de laMota es troba ja citat el 1058, i encara queha experimentat diverses reformes manté forçabé la seva estructura originària; l’absis actualté una part sobrealçada. La porta principal en-cara conserva algunes ferradures clavades.

A la Mota també hi ha el dolmen del turóde Sant Dalmau, que es calcula que té unaantiguitat d'entre 4.700 i 3.800 anys (cons-truït durant el final de l’època del neolític,2700-2200 aC). Descobert l'any 1974, es trac-ta d’un sepulcre de 4 metres, aproximada-ment, construït sobre la roca natural.

Les excavacions al turó van permetre des-cobrir restes d'aixovars i del que havien es-tat esquelets dels primers homínids, fent evi-dent la hipòtesi que fa mil·lennis algú haviamort en aquest punt i li havien erigit un mo-nument rocós en homenatge. Avui dia, els ves-tigis es conserven al Museu Arqueològic Co-marcal de la ciutat de Banyoles, on es po-den observar sota el registre de LM (la Mota).

El dolmen és en el límit del terme de Pa-lol, al turó de Sant Dalmau. Per arribar-hi, s’hade seguir uns 2,5 quilòmetres, des de l’esglésiade la Mota, per la carretera que hi porta. Unsrétols acaben d’indicar el recorregut.

Rutes per lescomarquesgironines11 DominicalDiumenge 4de desembre de 2005

Tres pobles en unA més del nucli principal, Riudellots de la Creu i la Mota també amaguen indrets molt interessants.

Palol de Revardit (i II)

Telèfonsi adrecesd’interès

– Ajuntament dePalol deRevardit.972 59 44 48 www.palol.com

– www.plaes-tany.org

C. Josep M. Gironella, 1-3 (Pl. Europa) . 17005 GIRONA

Tel. 34 972 40 62 70 . Fax 34 972 40 59 06

www.euro.centrenegocis.com – e-mail:[email protected]

LLOGUER DE DESPATXOS COMPLETAMENT MOBLATS I AMB SECRETÀRIA. A PARTIR DE 180 EUROS/MES

Un any més, i ja en van set, el donostiarra palaudel Kursaal ha estat escenari del més impor-

tant esdeveniment gastronòmic que se celebra a Eu-ropa: el congrés Lo mejor de la gastronomía, queorganitza i dirigeix el nostre col·lega i amic RafaelGarcía Santos. Èxit, com sempre, arrasador. Propde dos mil participants, en la seva pràctica totali-tat cuiners arribats de tot el món, amb molt impor-tant presència italiana. Veure l'auditori gran del Kur-saal ple a vessar durant la ponència de Ferran Adriàho diu tot. Van ser quatre dies intensos, plens, esgo-tadors. I, tot s’ha de dir, desconcertants. Sembla que,hores d'ara, en cuina s’hi val tot. Un, que es vapassar força anys reclamant «la imaginació, al fogó»,ha de confessar que està cada vegada més atònitdavant de l'exhibició permanent d'imaginació –di-guem-ne així– dels professionals dels fogons. Hemvist desenvolupar plats que semblen sorgits de lament d'un Jules Verne. Que la cuina actual, la queanomenem «alta cuina» és cada dia més qüestió delaboratori era alguna cosa que ja sabíem. Però ques'arribés tan lluny... No parlaré de les tècniques, en-tre d'altres coses perquè no puc considerar unainnovació una cosa com la liofilització. Com ja sa-ben, consisteix a eliminar totalment l'aigua d'un pro-ducte, reduir-lo a pols seca. Aquesta pols no esperamés que una rehidratació per recuperar les sevesqualitats originals, almenys el seu gust i la seva aro-ma. Liofilitzem tinta de calamar i la convertim enuna pols negra; i en lloc de rehidratar-la tirant-liaigua, deixem que aquest procés el faci la salivadel comensal. A la boca, aquesta pols negre tindràgust de tinta de calamar, intensament. Bé; fa mésde trenta anys que la gent pren cafè soluble, liofilit-zat, a l'esmorzar; passa que l’hidrata, amb aigua ollet, a la tassa, no se’l pren a cullerades tal qual.

Tremenda l'exhibició de nous ingredients... delsquals el menys que puc dir-los és que no resulten,a priori, gens apetitosos. Potser el màxim en aquestsentit sigui la utilització de lacrimals de xipiró... per,teòricament, potenciar el propi gust del xipiró. No

els dic que és per plorar perquè seria un acudit mas-sa fàcil. O els cartílags del pit del pollastre, o la cerade rusc, o.... Tota mena d'emulgents, de gelatinit-zants: cal variar les textures, no sigui que el comen-sal identifiqui sense problemes què té al plat. Propos-tes com pop en dolç, fuagràs amb xocolata... Fu-lles –de paper, sí– comestibles: hamburguesespresentades en un cartutx il·lustrat amb fotos de lespròpies hamburgueses, cartutx que es menja...

Home, no tot va ser així. Em quedo amb les es-plèndides propostes, plenes de gust i sentit comú,de cuiners com Berasategui o Subijana; els «glo-bus» de formatge presentats per aquest últim emvan impactar molt positivament. Subijana treballaamb mozzarella. Elimina l'aigua del paquet i esmi-cola el formatge; el fica mig minut al microones; horemou amb una cullera i retira tota l'aigua que ha-gi deixat anar. Pren una porció, la col·loca sobrela boca d'un sifó d'espumes, l’omple d'aire finsque estigui ben inflada, la tanca per la base i li posaespècies a sobre. Diferent, però comprensible.

Ja sabem que el congrés del Kursaal és un canta l'avantguarda, i que l'avantguarda té les sevescoses; després cal veure què en queda de tot això.

Va ser homenatjat el gran Joel Robuchon, que emva explicar que el problema és que tothom volimitar Adrià... i, segons les seves pròpies paraules,Adrià és inimitable: és una referència, no algú a quicopiar, perquè només Adrià pot copiar Adrià. Téraó Robuchon; quina pena que hi hagi tants cui-ners que no ho entenen. Parlant d’Adrià... Va dei-xar caure una frase enigmàtica: va anunciar que,contra el que es diu cada any, no es prendrà unany sabàtic, sinó que l'any 2008 pensa «tornar a cui-nar». Interpretin-ho vostès com vulguin.

Per la resta, un èxit en tota regla, amb molts te-mes per pensar. La cuina està viva, malgrat exage-racions i extravagàncies que semblen allunyar aques-ta cuina d'autor, de laboratori, del comú dels mor-tals. No cal preocupar-se: mai no ha plogut queno escampés.

Kursaal, any VIICAIUS APICIUS GASTRòNOM


AgustíEnsesaBonetEscola de Tastavins del Gironès

Extraordi-nari vi

negre dec r i a n ç a ,consideratun dels tresmillors vinsnegres del’Empordà.De color ci-rera foscamolt intens.Aroma po-tent i com-plexa, ambnotes defruita ma-

dura per tractar-se d’un vi rela-tivament jove. Molt càlid, potent,amb fondos de la fusta molt benintegrats. En boca és rodó, grasi de llarga persistència. Elabo-rat amb les varietats Syrah (60%),Carinyena i Marselan, amb ma-ceració de 17 dies dels raïms ambel most, i criança de més d’unany en bótes de roure francès.Etiqueta moderna i de disseny,obra de Mariscal. Recomanat pera plats de carn, tant a la brasacom salsats, i fomrtages lleugers.És un vi sedós, aromàtic i ele-gant. Per disfrutar-lo amb la con-vicció dels extraordinaris vinsque es poden elaborar a l’Em-pordà.

El celler elaborador: Espelt Vi-ticultors, SL, de Vilajuïga, un delsmés moderns i grans cellers dela comarca, comença a recollirels fruits de la feina ben feta.

ComaBruna

El vi

2003

C/TOMÀS MIERES, 5 - GIRONA

C/ RUTLLA 61 - 17001 GIRONA - TEL. 972 200 611 • C/ MONTSENY, S/N - 17190 SALT - TEL. 972 236 116

UN CONCEPTE DIFERENT DE PERRUQUERIA I ESTETICA.

ES VEU ALS ESTATS UNITS, ES VEU A LONDRES, PERO MAI S’HAVIA

VIST A GIRONA.

UN XOU ESPECTACULAR AMB RECOLLITS, COLORS, TALLATS I

MAQUILLATGES IMPRESSIONANTS.

EL D ISSABTE 19 DE NOVEMBRE ES VA PODER VEURE A

L A

DISCOTECA BLAU LA DESFILADA ‘‘FUSION COLLECTION’’ ON ES

VAN PODER VEURE DIFERENTS SEQÜENCIES, COMPLEMENTS I VESTITS,I NATURALMENT, ELS NOSTRES PENTINATS I MAQUILLATGES.

COLOUR UP, LA NOVA RELIGIO DEL CABELL.

Sóc d’una generació que de petit, a pagès,de tant en tant menjàvem carbassa–normalment de rebequet, varietat cul-

tivada a les comarques de Girona, i, sobre-tot, en forma de sopa o escudella–. Desprésva desaparèixer, especialment de la restau-ració pública, i ara ha tornat amb força. Elsjoves cuiners l’utilitzen en força plats, i ja nosolament en forma de sopa o crema, sinó tam-bé guisada, fregida, al forn, etc... Un productemenyspreat com a vulgar i pagès ara és fas-hion. El que sap greu, però, és que els nos-tres cuiners hagin oblidat les receptes tradi-cionals dels Països Catalans –tant en el campdel salat com del dolç– i, com podem veureen una mostra d’Esponellà (Pla de l’Estany),on té lloc una fira dedicada a aquest producte,sembla com si tot hagués vingut de fora.

Doncs bé: podem trobar en el nostre recep-tari receptes delicioses a base de carbassa que,com hem dit, no veiem reflectides en la cui-na que ara se’n fa. Des de l’escudella de carbas-sa –combinada amb altres hortalisses o lle-gums, com mongetes, cols...–, la sopa –ambuna base de ceba, i molt més mediterràniaque la que se’ns imposa, amb crema de llet–.Tenim els exquisits panadons de carbassade Lleida i, de la mateixa família, els delicio-sos pastissets de Tortosa, els flaonets de Ca-laceit i altres llepolies. O la coca de carbas-sa, del País Valencià, on hi destaquen –coma les Balears– els fantàstics bunyols de carbas-sa, que encara s’elaboren. I, per acabar ambun esclat de gust i de luxe, l’arnadí, un su-perb pastís valencià –abans propi de Setma-na Santa–, que es presenta com un volcà fetal forn i farcit i decorat amb fruita seca. Delsdolços en destaca el medieval carabassa, queencara es fa a les Balears i al País Valencià;també es feia a Andalusia –calabazate–.

EL CARBASSÓ A LA MEDITERRÀNIANo oblidem, a més, que el carbassó (carabassí,carabasseta), és la carbassa jove, i dóna platstan deliciosos com els simples carbassons arre-bossats, la truita de carbassó, la verdura decarbassó (amb patates, mongetes tendres,etc...), les carabassetes al forn a l’estil de l’Al-guer, els carbassons farcits a l’estil de Menorcai altres. Arreu de la Mediterrània, a més, hitrobem diverses receptes a base de carbassóo carbassa –d’Itàlia, per exemple, en desta-caria alguna lasanya o els raviolis farcits–, ide Grècia, uns carbassons al forn a l’estil dela moussaka d’albergínies.

La preeminència catalana en la cuina de lacarbassa té una certa explicació. Les primeresreceptes d’Europa s’escriuen en la nostra llen-gua, en ple segle XIV. Això ens porta a cons-tatar que, malgrat que en varen venir espè-cies d’Amèrica (Cucurbita pepo), al Vell Mónn’hi havia d’autòctones (Cucurbita maxima).

Ja hem parlat de la carbassa de rebequet,però també es cultiva la dita de cacauet o deviolí (per la forma; es fa servir per als bun-yols). També hi ha la de cabell d’àngel, bi-garrada de color, la dolça o confitera (perfer al forn) i altres varietats que s’estan in-

troduint: el zapallo (Cucurbita moscahta),el chayote (Sechium edule), la de Sant Roc(Caryoka nuciferum) –les tres d’Amèrica–, iles curioses de forma, també comestibles, car-bassa serp (Trichosantes cucumeriana) i l’es-ponja (Luffa cilindrica) –en efecte, serveixd’esponja, un cop seca–.

Per si fos poc, de la carbassa se’n mengenles flors –badocs, en algunes comarques– i lesllavors, de les quals els cuiners del Pla de l’Es-tany, a la mostra gastronòmica de la carbas-sa, en treuen un bon profit.

EL CARABASSAT DEL PAPA BORJASóc un gran admirador de l’obra ingent delpare Miquel Batllori, de la seva saviesa i bon-homia. Ha estat, sens dubte, un dels savis mésimportants dels Països Catalans, amb un obramonumental reconeguda arreu. Entre el ma-terial preciós que ens va llegar hi ha la cor-respondència dels Borja, aquests papes queparlaven i escrivien en català, i que en aques-tes cartes ens informen d’aspectes de la vidaquotidiana, com és ara el menjar i el beure.

Justament a partir d’una d’aquestes cartes vaigentrar en contacte amb l’il·lustre jesuïta –ambel qual havíem coincidit en algun acte acadè-mic–. En l’esmentada carta, en Jaume Conill,vicari de Cèsar Borja a València, adreça unacarta al mateix Alexandre VI datada a la ciu-tat de València a 21 d’octubre de 1493, ques’inicia de la següent forma: «Beatissme pa-ter. Post pedum oscula beatorum. Serà la pre-sent sols per donar notícia a la santedat vos-tra com per les galeres de mossèn Francí dePau li tramet XXXX capses de carn de codonyde sucre molt bona, i del sucre de Gandia,que val més que qualsevol altre. Així mateixtramet XXX capses de carabassat e CIII lliu-res de citronat cubert en quatre capses grans...Lo citronat és molt bona cosa, i dels poncísd’enguany, que se’n troben pocs en aquesttemps. Tot açò és lo que em manava vostrasantedat que li trametés».

I, a més, aquest carabassat apareix al pri-mer receptari conegut de confiteria, el Librede totes maneres de confits, contemporani delsBorja.

Gastronomia


Usada de sempre en la cuina catalana, que en fa plats deliciosos,ha tornat amb força després d’una temporada d’ostracisme.

JaumeFàbrega

La carbassa

L ’arnadí és una de les postres-cim dela gran sucreria valenciana, tant perla seva exquisidesa com per la seva

presentació. És d’un possible origen se-mític, tant pel nom com pels ingredients ila presentació: encara avui, al Magrib, hevist postres de cassola idèntiques a l’arnadívalencià. Es feia per Setmana Santa, peròara se’n troba tot l’any.

ElaboracióPartiu la carbassa, horitzontalment, i feu-la rostir al forn, o bé bulliu-la. Peleu-la, traieu-li les llavors i els filaments grossos i po-seu-la durant tota una nit (fins i tot dos dies,a la serena) penjada d’un drap o d’una coi-xinera (o bé sobre una escorredora). L'en-demà acabeu d’apretar amb els dits, pertal que deixi anar més suc, i poseu-ho enun llibrell. Afegiu-hi el sucre i barregeu-ho; no n’escatimeu la quantitat, ja que hade quedar molt dolç. Poseu-hi la farinad’ametlla i a continuació els rovells ben de-

batuts, si n’hi poseu, així com canyella enpols i la llimona ratllada. Ho heu d’amas-sar una bona estona, fins que quedi unapasta filamentosa i transparent, sense gru-molls.– Col·loqueu-la en una cassola de terrissaplana que pugui anar al forn, donant-hi for-ma de volcà o caramull i ho adorneu amb

ametlles clavades a la massa i, si voleu,una mica de sucre. Poseu-ho al forn benbaix, on ha de coure per espai d'una horao hora i mitja. Ha de quedar d’un boniccolor daurat. Serviu-ho tallant-lo a trossos,mirant de no desfer el caramull.

NotesAquest és l’arnadí bàsic de carbassa, lamateixa que es fa servir per al cabell d’àn-gel, rodona, aplanada i de pell rugosa. Hiha variants pel que fa a algun ingredient ia l’adornament: afegir panses de Corint ala massa, així com nous trossejades, amet-lles blanques sense pela, a trossos, ave-llanes, etc. Aquests ingredients, juntamentamb pinyons, es poden fer servir per de-corar. Es pot adornar també amb meren-ga i una mica de sucre cremat, posant elpastís uns instants al forn, fent que la me-renga quedi una mica daurada. A la mas-sa s’hi pot afegir –fent capes– pasta de mo-niato o de castanyes.

Ingredients

● 1 quilo de car-bassa.● 1/4 de quilo desucre (aproxima-dament; depèn dela dolçor de lacarbassa; hi haqui hi posa el ma-teix pes de sucre icarbassa).● 3 o 4 rovells

d’ou (opcional).● 1 grapat (100 a150 grams) d’a-metlles crues mòl-tes (guardant-nealgunes de sence-res per a la deco-ració).● 1 pela de llimo-na ratllada.● canyella enpols.

ArnadíLa recepta

JOA

N C

OM

ALA

T

L ’Associació Amics de la Sardana de Cassàde la Selva arriba als 30 anys de vida.L’agrupació es va convertir pràcticament

des de la seva fundació en el col·lectiu socialmés important de la població pel que fa alnombre de socis, i alhora en un dels que mésactivitat ha desenvolupat, amb audicions i al-tres activitats relacionades amb la sardana, quehan merescut el reconeixement general de laciutadania i de les institucions, i l’atorgamentde l’honor de ser Ciutat Pubilla, fa cinc anys.

Per commemorar l’efemèride, Amics de laSardana ha confeccionat un ampli programad’actes, que van començar diumenge passat, ique continuaran fins el proper dia 8, amb lasegona part de la Diada del Soci, i l’homenat-ge als membres més antics; festa que es farà al

pavelló polivalent, que començarà amb unconcert al migdia a càrrec de la cobla la Flamade Farners, continuarà amb un dinar de ger-manor, una audició de sardanes per la matei-xa cobla i la Selvatana i un ball amb la matei-xa orquestra local Selvatana.

L’associació sardanista cassanenca resumeixla seva singladura amb aquesta salutació: «Elnom d’Amics de la Sardana ha estat lligat moltestretament amb tot el teixit social i cultural dela vila de Cassà de les tres darreres dècades.Han estat trenta anys curulls d’activitats: mésde 700 ballades de sardanes, Nits dels Músics,Concerts, Aplecs i Diades tardorals, Concursosde Colles Sardanistes, Cursets d’Ensenyamenti Trobades Infantils, formació de colles de com-petició i un esbart dansaire… A part dels es-trictament sardanistes s’han fet multitud d’ac-tes socials, lúdics i festius: Diades del Soci, ambarrossades, botifarrades, balls i revetlles po-pulars, Nits del Cremat i de la Sagnia, home-natges diversos, elecció d’hereus i pubilles…i s’han muntat espectacles de tota mena, totsrelacionats amb la nostra cultura. Tota aques-ta activitat ha valgut el reconeixement en for-ma d’un reguitzell de guardons i distincionsque varen culminar amb el títol d’Entitat d’In-terès Cultural atorgat per la Generalitat de Ca-talunya i sobretot, amb el nomenament de

Cassà com a Ciutat Pubilla de la Sardana del’any 2000. Això no tindria sentit sense unamassa social fidel que els capdavanters hemtingut a darrera des de la fundación de l’enti-tat, aquests prop de cinc-cents setenta socis,dels quals 316 en són des de fa més de vint-i-cinc anys. A tota aquesta gent volem dedicarel trentè aniversari, fita que sense ells no ha-gués estat possible. Només si ells ens seguei-xen donant suport, la flama de la sardana con-tinuarà viva a Cassà. A tots moltes gràcies».

EXPOSICIÓ DE COL·LECCIONISMEL’aportació que el col·leccionisme pot fer enaquest cas concret és la recerca i conserva-ció de tota mena de vestigis escrits i d’objec-tes que hi tinguin a veure, com retalls de prem-sa, cartells i programes sobre audicions, expo-sicions i altres actes, opuscles, partituresmusicals, fotografies i postals, dibuixos, guar-dons, senyeres, etcétera. Un exemple podrienser els programes del popular Aplec Tardo-ral, al cap d’uns anys rebatejat com a DiadaTardoral de la Sardana, que es va estrenar el5 d’octubre del 1969 al Passeig Vilaret. Acom-panyem el primer opuscle o revista editat, co-rresponent a la segona edició, que va home-natjar el compositor caldenc Francesc Mas Ros,que va dedicar diverses sardanes a la troba-

da cassanenca. En aquest primer programahi ha una salutació, «Veniu, amics, a l’Aplec»,de Maria Dolors Godoy; l’escrit «Cassà i el seuAplec Tardoral», del regidor de Cultura –tras-passat molt jove–, Joan Solà; entrevistes almestre Mas Ros i a la pubilla d’aquell any,Joana Burset, a càrrec de Xavier Romero; l’arti-cle «Una sardana des de fora de la vila»; latranscripció del poema de Joan Maragall Lasardana; i el corresponent programa d’audi-cions, interpretades per les cobles La Princi-pal de Cassà, Costa Brava, i Selvatana.

Una altra contribució col.leccionista va serl’exposició que el mes d’abril de 2001 va or-ganitzar l’Ajuntament de Cassà, comissariada iamb material del fons d’aquest cronista, persumar-se als actes de cloenda de l’any de Ciu-tat Pubilla. Més de dos centenars d’antiguestargetes postals al.legòriques, juntament ambfotografies de cobles, partitures de sardanes ialtres objectes relacionats van formar la mos-tra, el cartell de la qual també reproduim.

A més de les cròniques de totes les audicionsi actes que aquest diari ha publicat, diversespersones han tingut cura de recollir i arxivartots els programes anunciadors de les balla-des, opuscles de molt diversa factura i com-posició, que ajudaran a preservar la memòriahistòrica d’aquesta institució cassanenca.

Col.leccionisme


Cassà, vila sardanista

XavierRomero

L’agrupació Amics de la Sardana celebra aquests dies els seus trenta anys d’existència.

Interessats truqueu al 972 22 06 22 o dirigiu-vos al c/ Cartellà, 8-12 - 17007 GironaELECTRICISTES LAMPISTES FRIGORISTES

El Departament de Recursos Humans del Gremi d’Instal.ladors de Girona,selecciona permanentment pels agremiats de Girona i província:

J a fa algun temps que les revistes parlende teràpies antiaging, antiedat, com sidir-ho en anglès donés més capacitat de

convicció. I en més d'una ocasió algun lec-tor s’hi ha interessat. Així que amb aquestespreguntes ens acostem a la Fundació Tejeri-na per parlar amb un dels grans experts es-panyols, el professor Jesús Tresguerres, cate-dràtic de Fisiologia i Endocrinologia Expe-rimental de la Facultat de Medicina de laUniversitat Complutense i acadèmic de laReial de Medicina. Ha publicat nombrosostreballs sobre aquest tema. Són útils aqueststractaments antienvelliment? Serveixen per aalguna cosa o són un sistema més perquèalgunes persones incautes deixin el seu di-ners en alguns gabinets estètics?

«Com sempre, –diu el prof. Tresguerres–hi ha una barreja de veritat i d'exageració. No-saltres hem comprovat en rates de 2 mesosa 24 mesos (que equivaldria a 75 anys en l'és-ser humà) el procés fisiològic de l'envelliment.Veiem que els vasos sanguinis es contrauenmés i es dilaten menys, que les cèl·lules delfetge estan més oxidades i generen menysenergia, que la pell perd elasticitat, que el sis-tema immunitari perd eficàcia i que el nom-bre de neurones que moren és més gran, ila seva renovació, més lenta. Això passa entot ésser viu. En altres paraules, l'edat va dete-riorant tots els òrgans. Doncs bé, experimen-talment hem aconseguit reduir aquests pro-cessos. I amb determinats tractaments hemcomprovat com els vasos sanguinis es dilatenmés i millor, es contrauen menys i que esrecuperen parcialment totes les funcions: lapell es regenera, augmenta la capacitat im-munitària, es rejoveneixen les cèl·lules del fet-ge, es perden menys neurones. En definiti-va, tinc la constatació experimental que po-dem modificar el procés d'envelliment».

Aquestes investigacions, realitzades durantels últims vuit anys, han estat publicades a lesrevistes més prestigioses. En síntesi, el quesembla clar és que es pot modificar la velo-citat de l'envelliment fent parcialment rever-sibles alguns trets del deteriorament.

PERQUÈ ENVELLIML'envelliment produeix canvis en la compo-sició corporal i comporta una disminució pro-gressiva de les funcions fisiològiques. L'orga-nisme augmenta la matèria grassa, disminueixla massa muscular i es veuen afectades gai-rebé totes les funcions, sobretot les dels òr-gans dels sentits (visió, audició) i la capaci-tat física (alteració del sistema respiratori, car-diovascular, renal i musculesquelètic). Peròl'envelliment no afecta tothom igual. Hi hapersones que representen molta menys o mol-ta més edat de la que realment tenen, i aixòés perquè els processos que contribueixen al'envelliment no es manifesten en tots els in-dividus de la mateixa manera.

La raó última per la qual envellim és per-què ens oxidem. Una part de l'oxigen que ne-cessitem se'ns escapa de les mitrocòndries (elmotor de la cèl·lula ). I aquest oxigen formaels radicals lliures que són, en concret, els res-ponsables d'aquesta oxidació que ens fa en-vellir. Quan som joves disposem de moltes

substàncies antioxidants que impedeixen quepercebem el procés de deteriorament. Peròamb l'edat n’anem tenint menys i les mito-còndries són menys eficaces.

La durada de la vida depèn de la dotaciógenètica de l'individu i de com s'hagi tractataquesta dotació genètica. «No podem dir ques'augmenti el nombre d'anys que es visquin,encara que és possible. El que sí és cert ésque es pot aconseguir una notable milloraen la qualitat de vida en aquests anys». Tot-hom coneix algú que als 80 anys fa esport,va en bicicleta, viu, s'il·lusiona. Això és el quees pretén. Perquè l’individu que té aquestaqualitat de vida no la té per casualitat: man-té un alt nivell de substàncies antioxidants.

I quan s'aconsella iniciar la teràpia antien-velliment? «No és el mateix començar als 80que als 50. Una cosa és prevenir un lleugerdeteriorament i modificar-lo i una altra “ape-daçar-lo”, podríem dir. L'evidència ens diuque com més aviat es comenci, més fàcil ési millors resultats d'obtenen». La dona que estàhormonalment protegida fins als 50 anys co-mença precisament a aquesta edat de la me-nopausa a tenir problemes. Seria el momentidoni. L'home hauria de començar també capals 50 anys per aconseguir bons resultats, per-què com que es deteriora més que la dona,la millora serà més evident.

Són extrapolables els estudis de rates a és-sers humans? «És evident que, dit així, no. Elque les rates ens demostren és que el pro-cés de l'envelliment existeix; i ens van indi-cant quins òrgans o teixits es veuen més afec-tats. Això ens ha permès conèixer com espot frenar el deteriorament de l'envellimenti com podem fer reversible el procés. Per des-comptat ajustant dosis, ajustant altres valors».

SECTOR CRÍTICHi ha un sector crític cap a aquest tipus d'actua-cions mèdiques. Perquè sembla que es va con-tra un procés fisiològic i natural. El prof. Tres-guerres és rotund: «En efecte, envellir i mo-rir-se és fisiològic. Això ho tenia previst lanaturalesa que passés cap als 50 anys. A aques-ta edat, ja no li servim per a res; hem com-plert la nostra missió biològica, hem crescut,ens hem reproduït... Però l’hem corregit. I aixícom el 1900 l'esperança de vida era de 48anys, ara en vivim 25, 30 o 35 més. Hemguanyat tots aquests anys. Per què, llavors,no donar-li més vida a aquests anys? No s'in-tervé davant d’una malaltia que naturalmentens mataria? Això s'entén i en canvi es criti-ca la intervenció per donar plenitud a aquestsanys que li hem “tret” a la naturalesa».

Com es fa? En principi es fa un estudi moltcomplet dels factors que tenen un paper des-tacat en l'envelliment. Primer, història clínicadetallada, després exploració i proves funcio-nals de la composició corporal i valoracióde l'estat físic. Anàlisis de sang i orina ambespecial atenció a les variables que indiquenl'estat d'oxidació; placa de tòrax i ecografiaabdominal i prostàtica en els homes. Tambées fa, si cal, un estudi de la funció immunitària.Tot això va encaminat a conèixer l'edat biolò-gica de l'individu. Acabades les proves i obtin-guts els resultats, una nova consulta permetindicar les possibilitats de tractament.

Sempre medicamentós? No. Les possibili-tats inclouen les mesures higienicodietètiquesadequades, una taula d'exercici suau i, si ca-len, els fàrmacs oportuns, normalment a based'antioxidants.

Hormones? Si calguessin perquè estiguessinanormalment disminuïdes i amb prou infor-mació del pacient, també. Pensi que en l'en-velliment són molt importants les hormones.Algunes presenten accions antioxidants (estrò-gens, melatonina, )... i altres estimulen lasíntesi dels enzims antioxidants.

Als 6 mesos d'iniciat el tractament es fa uncontrol amb les proves físiques, psicològiquesi analítiques necessàries, ajustant-lo si calgués.Als 12 mesos, nova consulta d'avaluació i apartir d'aquest moment les visites ja són anuals.El tractament, a priori, no té contraindicacions:«En casos extrems, si es prescriuen fàrmacs,cal tenir en compte que, com qualsevol altremedicament pot produir –la probabilitat ésmolt baixa– efectes indesitjats».

Els lectors ja s’estaran preguntant quant cos-ta. La resposta és que depèn. Però que voltael que poden costar unes curtes vacances. Per-fectament assumible.

MA

RTI

FE

RR

ER

Salut


RamónSánchezOcaña

Ja hi ha tractaments que permeten reduir el deteriorament físic que provoca el pas dels anys.

Frenar l’envelliment

Perquè tens clar el que desitges: SALUT PER A TU I LA TEVA FAMÍLIA. ASISA t’ofereix la xarxamés gran d’assistència sanitària privada: 16 clíniques pròpies, més de 600 centres de salut iclíniques concertades amb la tecnologia més avançada i lliure elecció de metges entre més de32.000 professionals, que vetllen per a la teva salut.

ASISA Girona. Pg. Gral. Mendoza, 1 entl. Tel. 972 20 77 58ASISA Barcelona. C/ Balmes, 125. Tel. 933 23 37 12

ASISA Lleida. Pg. de Ronda, 170 entl. Tel. 973 72 70 43ASISA Tarragona. Av. Lluís Companys, 14 C-1. Tel. 977 25 05 55

16 DominicalDiumenge 4de desembre de 2005 Diferents cada

1 Contrastos. Uns pantalons en to càmeld’Exigency poden oferir una imatge clàssica sies combinen amb camisa de ratlles multicolor iarmilla rosa de punt, o ser coprotagonistesd’una imatge juvenil amb un polo verd sobre unacamisa de màniga llarga en ratlles verdes i bla-ves, tot de Lacoste .

2 Ratlla diplomàtica. Els pantalons negres deratlla diplomàtica d’Exigency adopten un lookinformal amb camisa de ratlles i jersei de botonstaronja, de Lacoste . La camisa en to crema deRushmore potencia l’elegància dels pantalons; ila camisa malva de ratlla fina de Mirto hi aportaun toc sofisticat.

3 Extrems oposats. Els pantalonsen to marró-pedra de Lacoste s’adap-ten a dues imatges oposades: la méstrencadora la proposa Chevignon , ambdessuadora de cremallera i americana; ila camisa de ratlles blaves i blanques deRushmore recupera un estil tradicional.

Tendencies


dia Vestir-se per a ocasions especials ja no vol dir recórrer a l’americanai a la corbata: les opcions per als homes són cada vegada més diverses.

ANNA ESTARTÚS

5 «Enfants terribles». Lacoste proposa unscamaleònics pantalons beixos. Amb camisa dequadres multicolor per fora i jersei morat decoll rodó, de Lacoste , aconsegueixen unaimatge d’enfant terrible; mentre que combinatsamb la camisa de ratlles de Rushmore donenun look molt més clàssic i formal.

6 Color polivalent. Tres possibilitats per auns texans en to xocolata de Chevignon . Unaimatge relaxada, amb la camisa de quadratsblau cel de Mirto ; informal i elegant alhora,amb la camisa blanca de Rushmore ; i marca-dament «retro», amb el jersei amb rombes endiferents tons de marró de Lacoste .

4 I per què no? Els texans s’adapten cada ve-gada més a qualsevol circumstàmcia. Aquestmodel de Chevignon casa sense problemesamb una elegant camisa de punys rodons i en tomalva de Rushmore . La camisa de ratlles bla-ves combinada amb jersei de coll alt del mateixcolor, de Lacoste , dóna una imatge més casual.

PACK ELÈCTRIC 2005

SOMIER ELÈCTRICTARDOR

MATALÀS BURDEOSLÀTEX 2000

OFERTALLANÇAMENT

999 €MIDES

90x190x15 cm

Per la compra d’un producte d’aquesta promoció,li regalem una participació en el número 24250 delsorteig de Nadal, de la Loteria Nacional, del dia22 de desembre de 2005, adquirit a l’administracióLa bruixa d’or, de Sort, Lleida.

C/ Rutlla, 11 - Tel. 972 20 34 23 - GIRONA

El grup gallec Luar Na Lubre, una deles bandes de música folk de més re-percussió, invita a «reflexionar sobre

l'emigració» en el seu nou àlbum Saudade,un «treball d'investigació d'anada i tornada,amb la música que l'emigrant gallec va por-tar a Amèrica i la que va portar d'allà capaquí». Així parla d'aquest Saudade Bieito Ro-mero, un dels fundadors de Luar Na Lubre,que recentment presentava en societat tantel nou àlbum com la nova cantant del grup,Sara Vidal, que substitueix Rosa Cendrón,anterior vocalista i violoncel·lista. «Més queuna substitució és un canvi i dues maneresdiferents de veure les coses com a cantant»,assenyalava la portuguesa Sara Vidal, nas-cuda a Lisboa el 1980, una nova veu ambaires de fado, seleccionada entre quinze jo-ves i que ja havia col·laborat amb el grupen l'àlbum Hai un paraíso.

Per a aquest Saudade, els vuit membresde Luar Na Lubre s'han envoltat de col·la-boradors de luxe com el cubà Pablo Mila-nés, la mexicana Lila Downs, la brasilera CidaAiram, l'argentina Adriana Varela i el veneçolàFaruco Sesto, que interpreten poemes deGarcía Lorca en gallec dedicats a la ciutat deBuenos Aires, poemes d'autors gallecs sobrel'emigració o pandeiradas sobre el Che Gue-vara des de Veneçuela.

Saudade és un disc «dedicat als emigrantsgallecs i als exiliats de Galícia», segons Biei-to Romero, qui recorda que la paraula quedóna nom al disc és «un terme gallec que re-flecteix un sentiment d'arrelament i afecció

a la terra i al passat, i també és un vocableportuguès que significa absència de qual-sevol cosa».

EL DISC MÉS INTERNACIONALÉs una treball en el qual van començar a tre-ballar l’any 2001, quan després d'actuar aBuenos Aires es van trobar amb una ciutaten la qual viuen un milió i mig de gallecs,i una Fonoteca Nacional Argentina «carre-gada de textos i música que van anar dipo-sitant allà els emigrants gallecs», recordaRomero. Després van viatjar a Veneçuela iallà «les germandats i els centres gallecs ha-vien anat recopilant moltíssim material», perla qual cosa van començar a preparar l’àl-bum i el resultat és «un disc que sona a ga-llec», però «a la vegada és el més interna-cional» de Luar Na Lubre, guanyadors desis Premis de la Música.

Gravat a la Corunya totalment en gallec iremesclat a Brussel·les, Saudade és un discde «molts matisos», assegura Romero, queconsidera que «no és un àlbum melancòlic,sinó esperançador, i, encara que hi ha tris-tesa, també té molta energia positiva, mal-grat que l'emigració econòmica i política ésun drama».

Luar Na Lubre «marcarà una nova etapaamb aquest disc, perquè serà antològic». Pera això, iniciaven recentment una gira de con-certs que els va portar a La Mirona de Salt,els farà visitar nombroses localitats espa-nyoles i també Holanda, Bèlgica i Jordània,entre les actuacions que ja tenen previstes.

Música


Homenatge a

l’emigrantEl grup gallec Luar Na Lubre acaba d’estrenar cantant i nou disc,«Saudade», en el qual investiguen, amb la col·laboració de músics

i intèrprets de luxe, la música que ha acompanyat l’emigració.

Bandes sonores

Novetats

El jardinero fielAlberto IglesiasHigher Octave Music-Virgin

A les antípodesdels passatgesbucòlics que vacrear John Barryper a Memoriasde África, la ban-da sonora d’Al-berto Iglesias enspresenta unes so-noritats méscrues però al ma-teix temps més

escaients per il·lustrar el drama que viu el conti-nent africà. Amb aquest score, el músic de capça-lera de Pedro Almodóvar i Julio Medem fa el seusalt internacional. Com és habitual en ell, Iglesiasdefuig les grans orquestracions i utilitza una peti-ta formació de corda que enriqueix amb l’ús de di-ferents instruments aborígens, per situar l’argu-ment en el context geogràfic on es desenvolupa.El compositor ha escrit una partitura d’una granvarietat temàtica i plena de matisos, que se cen-tra bàsicament en la mirada reflexiva del prota-gonista –Ralph Fiennes– sobre l’oprimit entorn ontranscorre l’acció. Completen la banda sonora dostemes del músic kenyà Ayub Ogada. Lluís Poch

Santana: «All that I am»

Carlos Santana fu-siona espiritualitat isensualitat, doselements que «noes poden separarde la música», enel seu últim disc,All that I am, en elqual l'artista d'ori-gen mexicà uneixde nou aquests doscomponents en lesseves cançons perportar els seus ad-miradors a un estatd'«orgasme espiri-tual». «Fins elsateus diuen “ai, Déu meu!” quan fan l'amor», aixíque no hi ha motiu per excloure l'espiritualitat dela música, sempre que es faci a través de la sen-sualitat», afirma Santana. A All that I am, el seu38è àlbum, recupera la fórmula dels seus dos úl-tims discos, Supernatural (1999) i Shaman (202), ipresenta un àlbum ple de col·laboracions, ambartistes com Sean Paul, Kirk Hammet (guitarrista deMetallica), Steven Tyler (vocalista d'Aerosmith) oMichelle Branch, amb qui repeteix duo desprésde l'èxit de The game of love, de Shaman.

Humbert Humbert: «Short...»El duo madrileny Humbert Humbert transmet «unbreu estat mental de pànic» en el seu segon àlbum,Short panic, onze temes en anglès de «punk-rockelectrònic» compostos de manera «espontània» iamb els quals pretenen «arriscar i fugir de les eti-quetes». Paco Alcázar i Miguel Núñez, veus i guitar-ra, respectivament, són dos dibuixants de còmicsi il·lustradors que van irrompre el 2001 amb un punkfuturista amb influències de bandes com Pere Ubu,Suïcidi, Devo, The Fall, Peaches i Clinic.

Anorac: «A limited time only»El trio de Rubí Anorac ha publicat el seu primer disc,A limited time only. Integrat per dos catalans de Ter-rassa i un gal·lès, residents tots a Rubí, el trio ma-nifesta la seva devoció per propostes de pop electrò-nic com The Postal Service, New Order o Pet ShopBoys. A limited time only inclou deu cançons enanglès, entre les quals hi ha Falling, Another way,International airport, A new place, We use to play,Running out of memories o Wet fields.

Els 5 mésvenuts

ESPANYA

1 ▲ Confes-sions on a dan-ce floor Madon-na2 ▼ AncoraIl Divo3 ▲ Gaia II Magode Oz4 ▼ Grandeséxitos Mecano5 ▼ Batuka Di-versos

REGNE UNIT

1 = Confessionson a dance floorMadonna2 ▲ Keep onWill Young3 ▼ Never forget- The ultimatecollection Takethat4 = Intensive ca-re Robbie Wi-lliams5 ▼ Face to faceWestlife

ESTATS UNITS

1 ▲ Confes-sions on a dan-ce floor Madon-na 2 ▲ Some he-arts Carrie Un-derwood3 ▼ The roadand the radioKenny Chesney4 ▲ The emanci-pation of MimiMariah Carey5 ▼ Now 20 Di-versos

TEXT: CARLOS DEL AMO FOTOGRAFIA: TORRECILLA/EFE

www.lagenda.info L’agenda de referència de les comarques de Girona

Las entrañas de la bestia

Direcció: Ching Siu Tung.Intèrprets: Steven Seagal,Byron Mann.Distribuïdora: Filmax.Durada: 95 minuts.L’autor d’Una historia chinade fantasmas s’ha deixatentabanar per Seagal en unsubproducte d’acció en quèl’actor (?) intenta rescatar laseva filla de les urpes d’uns

fonamentalistes islàmics (!). Un model de con-ciliació entre cultures, en definitiva, que nomésserveix per mocar-s’hi. P. P.

Atrapadas por la mafia

Director: David Anspaugh.Intèrprets: Mira Sorvino, Ma-riah Carey, Melora Walters. Distribuïdora: Filmax.Durada: 100 minuts.En el seu afany de sortir delpou, una jove de passat tèr-bol acaba involucrada enuna guerra entre mafiosos.La pel·lícula no aporta resnovedós, però es deixa veu-

re gràcies a l’ofici del director i a les sempre sol-vents Mira Sorvino i Melora Walters. De les apti-tuds dramàtiques de la Carey, millor no parlar-ne. P. P.

Snake

Director: Allan A. Goldstein.Intèrprets: Stephen Baldwin,Jayne Heitmeyer. Distribuïdora: Filmax.Durada: 90 minuts.Una seqüela bastarda d’A-naconda en què els efectesvisuals són, tot i que sembliimpossible, més casposos.De fet, la simpatia que des-perta resideix en la seva po-

bresa de mitjans i en l’esforçada convicció delpetit dels Baldwin, que aparenta no saber queestà en una sèrie Z. P. P. Tot i que ni Desde el infierno ni La lliga

dels homes extraordinaris van funcio-nar com s’esperava a les taquilles d’arreu

del món, la venda dels drets d’adaptació alcinema de les novel·les gràfiques d’Alan Mo-ore continua a bon ritme. La darrera adqui-sició de Hollywood és també la més espe-rada. I aquesta no és altra que V de Vendet-ta, una autèntica joia del gènere que, a lapantalla gran, vindrà firmada pel mateix equipde la sèrie Matrix. És a dir, que per mésque el director acreditat sigui el debutantJames McTeigue, els autèntics responsablesdel resultat seranel productor JoelSilver i els ger-mans Larry i AndyWachowski, aquíen qualitat deguionistes i pro-ductors. McTeiguehavia treballatcom a assistent dedirecció en l’esmentada (i sobrevalorada) tri-logia; tot, per tant, queda a casa. De moment,els autors de V de Vendetta han difós unprimer tràiler que denota una gran fidelitata nivell iconogràfic, però fa tèmer el pitjoren l’aspecte narratiu. Entre altres coses, per-què els Wachowski ja van demostrar a Ma-trix que no estan precisament ben dotats pera les històries complexes.

V de Vendetta se situa en un futur totali-tari a mig camí del que plantejava GeorgeOrwell a 1984 i el còmic de superherois.Els líders polítics tenen la població sotmesa

a un control constant i qualsevol repunt desubversió és eradicat per uns agents de poli-cia que no tenen manies per utilitzar la violèn-cia. Una de les seves últimes víctimes és Evey,una jove idealista que, en l’últim moment, ésrescatada per un misteriós justicier ocult da-rrere una teatral màscara i amb gran habili-tat per a l’arma blanca. Gairebé sense pro-posar-s’ho, Evey es convertirà en la princi-pal aliada d’aquest heroi, que es fa dir,simplement, «V». Amb un equip tècnic en-capçalat pel magnífic director de fotografiaAdrian Biddle i el compositor Dario Maria-

nelli (autor de la memorable banda sonorad’El secret dels germans Grimm), McTeigueté el difícil repte de recrear l’equilibri entreaventura i denúncia que proposa la novel·lagràfica de Moore i el dibuixant David Lloyd.

Un dels plats forts d’aquesta adaptació serà,sens dubte, el seu repartiment, encapçalatper Natalie Portman –que, a partir de la se-gona meitat del metratge, apareix rapada alzero–, Hugo Weaving (el senyor Smith de lestres parts de Matrix), Stephen Rea, SinéadCusack, Rupert Graves, Stephen Fry i el ve-terà John Hurt.

El nou rostre de la

justíciaEls germans Wachowski i el productor Joel Silver avalenl’adaptació cinematogràfica de «V de Vendetta», un còmicd’Alan Moore situat en un futur d’inspiració orwelliana.

TEXT: PEP PRIETO

DVD Cinema


Bandes sonores

ElizabethtownDiversosRCA-Sony BMG

Cameron Crowecontinua fent galade l’ampli bagat-ge musical que vaanar acumulant,entre d’altres, a laseva època de re-dactor a la revis-ta Rolling Stone.Una vegada mésutilitza les can-

çons com a part de l’argument. La banda sonorad’aquesta comèdia romàntica representa la mi-llor tradició musical nord-americana, inspiradaen la llibertat i l’eclecticisme dels anys 60 i 70. Reu-neix al costat de clàssics de The Hollies i EltonJohn, temes inèdits de Tom Petty, Lindsey Buc-kingham i My Morning Jacket. El CD inclou tam-bé un fragment del score original de Nancy Wil-son –no confondre amb la veterana vocalista dejazz–, parella de Cameron Crowe i que ja ha par-ticipat en altres flms del seu marit. Completen labanda sonora cançons de Patty Griffin, Ryan Adamsi d’artistes novells com Wheat i I Nine, que enca-ra no han publicat el seu disc de debut. LluísPoch

L’aliada de l’heroiNatalie Portman, que surt amb el cap rapat

durant bona part del metratge, sobreviu a larepressió policial gràcies a l’enigmàtic «V»

GRUP 22 / Tel. 972 22 14 30 fax 972 21 57 02 • llibreria 22 / llibreria&quiosc 22 / còmics 22 • Girona · c/e [email protected] www.llibreria22.net

Lluny de la soledat ens creiem acompanyats,ens volem sentir aixoplugats tot fugint de les

pròpies temences, dels més esfereïdors fantasmes,de les més íntimes paüres; aleshores és quan elsnostres ulls físics diuen voler donar-nos un copde mà i s'entesten a fer-nos sentir integrats dinsd’un sistema humà titllat de protector i tot sovintemprat com a referent, com a punt d'ajustament so-cial. Però, ai las!, allò que sembla ser tan segur,en qüestió de segons es relativitza i es desinfla que-dant en no-res, poca cosa. I ens sentim sols en-mig de tanta gent!

De vegades, si la realitat no sembla propícia, hompot reaccionar enfocant la vista, dirigint l’atenciócap a una altra banda i també omplint l'agenda d'a-nades i vingudes buides de contingut però cal te-nir present que aquestes actituds no suposen capresolució sinó que únicament i exclusiva són unaforma d’autoengany ja que sota de tot plegat, percamuflat que hagi estat, continua bategant allò quetant incomoda, allò que tant sembla fer-nos tron-tollar.

No està malament afrontar la realitat i admetreque com tot fill de veí, la majoria de les vegadespodem acabar actuant com bestioles condiciona-des que en fugir d'allò que terriblement els espantas’hi apropa sense adonar-se’n.

La soledat equilibrada acaba essent com una menad’estat virginal psicològic a partir del qual la per-sona pot arribar a efectuar una sana valoració delmoment, una reflexió del camí transitat podent efec-tuar al mateix temps una hipotètica previsió de ladirecció enfocada fins a la data.

Resulta terapèuticament molt interessant l’ela-boració personal de la figura del conseller/a –subs-tantiu que evidentment no té res a veure amb as-pectes polítics–. Aquest conseller psicològic ens re-presentaria l’estat serè interior de l’individu quelluny de les pressions a què hom es veu sotmès alllarg de la jornada i de la vida continua mantenintuna objectivitat envejable, una tolerància exquisi-da però que, en cap moment, frega la negligènciasinó que empra eines de caire positiu per fomen-tar l’adequada evolució d’aquell ser en període

de creixement.Contactar amb el conseller personal suposa fer

un acurat balanç de les nostres passejades per lavida, del nostre repòs, de les ascensions i les dava-llades. Establir aquesta mena de contacte implicaentrar en comunió amb un mateix i evolucionar totgaudint dels avenços assolits i alhora unint paciènciai esforç per així poder superar els obstacles per-sonals que cadascú de nosaltres té.

La soledat, doncs, ens facilita arribar a trobaraquesta figura assessora tan personal i especial al-hora, no obstant això, quan algú no se sent a gustamb si mateix, o quan aquest algú troba mil i unaexcuses per no haver de reflexionar a l'entorn dela seva línia de vida, ens trobem enfront d'un in-dividu amb un greu problema.

No poder afrontar la pròpia soledat acaba es-sent pràcticament el mateix que no poder-se su-portar. Qui no s'aguanta, pateix un turment cons-tant i la millor fórmula per sortir d'aquest batibullmental és, tard o d’hora, l'afrontament d'aquest odio d'aquesta incomoditat cap a un mateix.

De fet, per moltes excuses que hi posem, el certés que sempre estem sols per bé que puguem te-nir d'altres éssers al nostre cantó. L’única que sem-pre resta allí esperant el seu moment és ella: la nos-tra benvolguda soledat.

Sols estem en arribar a la vida, en travessar laporta de l'escola per primer cop i en aquell exa-men de l'institut. Sols també estem en contemplarel ressecament de la nostra pell, i en compararaquest Nadal amb el de fa deu anys enrere. Solscontinuem estant en el primer dia de la feina, i eldarrer. Sols estem amb la nostra consciència, enel nostre èxode personal i en el nostre ocàs.

Estranya amiga, doncs, aquesta anomenada so-ledat. La millor amiga, la que mai decep, la que maifingeix, la que te les canta clares i s'arrisca a no po-der-la suportar, la que m'ha ajudat a escriure aques-tes línies... La que ens va donar la mà en arribar ala vida i de ben segur que no ens defraudarà coma companya de viatge en el darrer destí.

Que sols que estem... només ens resta la nostrasoledat... Gaudim-la.

Senyor professor, m’ha cri-dat?

– Sí, he estat consultant el seuexpedient...

– Hi ha algun problema?– Al contrari! Puig, s’ha plan-

tejat fer el doctorat? Vostè té ta-lent, no s’hauria de conformara ser metge de consulta.

Joan Puig Sureda va néixera l’Escala el 1880. Després vafer els estudis inicials i supe-rar el Batxillerat amb èxit, vaanar a la Universitat de Barce-lona, per realitzar la carrera demedicina.

Gràcies a les bones notes queva obtenir durant els anys d’uni-versitari, Joan Puig Sureda vaaconseguir ser alumne intern.En acabar la carrera, va con-firmar la seva gran capacitat ob-tenint el premi extraordinari dellicenciatura, que la facultat no-més concedia als estudiants mésbrillants. Això passava el 1903,quan aquest jove de l’Escala te-nia vint-i-tres anys.

Joan Puig Sureda va voleraprofundir més en els conei-xements mèdics, i va decidir ferel doctorat, que aleshores no-més es podia cursar a la Uni-versitat Central de Madrid. Laseva tesi es va titular Los islo-tes de Langerhans y la diabe-tes pancreática i posteriormentva ser publicada als Annals deMedicina de Barcelona.

A diferència del que passa-va amb bona part dels estu-diants de medicina procedentsde comarques, que normalmenttornaven a la seva terra, JoanPuig Sureda va decidir quedar-se a Barcelona per fer-hi ca-rrera. Una de les primeres ocu-pacions que va tenir va ser lade metge intern de l’hospital dela Santa Creu.

ESPECIALISTA EN CIRUR-GIAA més, el 1906 va ser nome-nat ajudant honorari de la Fa-cultat de Medicina. Cinc anysmés tard ja s’havia convertit enprofessor auxiliar honorari,plaça que va aconseguir en pro-pietat el 1913, després de guan-yar unes oposicions. A partird’aquell moment es va anar es-pecialitzant en cirurgia vascu-lar i intestinal.

El 1921, quan ja era un pro-fessor reconegut, Joan Puig Su-reda va ser elegit soci de la ReialAcadèmia de Medicina de Bar-celona i membre de la france-sa Société Internationale de Chi-rurgie. A més, va col·laborar enla majoria de les revistes cien-tífiques d’aleshores com ara Losprogresos de la Clínica, Ana-les de Medicina o Publicacio-nes de la Sociedad Biológica.

Malauradament, es desco-neixen amb detall els últimsanys de la vida de Joan PuigSureda, cosa que fa impossibledeterminar la data exacta dela mort d’aquest metge de l’Es-cala.

Lectures


MiguelPérezCapellaExpresidentde l’Audiènciade Girona

XavierCarmaniuMainadéHistoriadori periodista

Sempre sols...

JoanPuig

SuredaXAVIER CARMANIU

ISABEL COCH

Gironins delsegle XIX

En el recorregut que vaig fer dels dies 24 al 31d’octubre passat a Tunísia, la primera visita que

vaig fer va ser a Nabeul, que és una de les siegeso capitals de província, on era lògic que visités-sim la mesquita d’Habib Burguiba, que va ser pre-sident de Tunísia. No se sap el nom de la ciutat pú-nica que avui és Nabeul, la qual va ser conqueri-da per Agatocles i que, aliada de Cartago, va serarrasada pel cabdill romà Escipió l’Africà. Des-prés de la batalla de Tapse, Juli Cèsar va establir-hi la Colònia Julia Neapolis, a la qual després Oc-tavi August va concedir l’autonomia, i es va donarla circumstància que els constructors del primer ho-tel de Nabeul van descobrir, el 1965, el solar de laindicada ciutat romana.

L’any 1738, el clergue escocès Shau va deixarescrit que Nabeul era ja «una pròspera ciutat... moltcelebrada per les seves terrisseries», activitat a laqual se segueix dedicant la població de Nabeul, se-gons vam poder comprovar, visitant diversos tallersd’aquesta artesania, a la qual s’uneixen tasquesen ferro forjat, vímets, perfums i rajols. El mercatdels divendres de Nabeul és molt bulliciós i inte-ressant, perquè aquest és el dia del descans mu-sulmà. El focus del mercat és al Suk el Juma, menade Rastro, on es venen quadres, olles, perfums, tei-xits, robes, estris de cuina, verdures, herbes per acosmètics, fruites, llavors, pebrots marrons, sacsoberts de fruits secs i cereals, rotlles de joncs, tei-xits de llana en floc, cordes, cadires, catifes i unainfinitat de coses..., i on criden l’atenció els camells,en el recinte del bestiar. Dar chaabane el Fehri ésavui un suburbi de Nabeul i centre de les manu-factures de pedra llaurada, essent famosos els ter-rissaires artístics de Nabeul pel fi caolí que utilit-zen les seves terrisses, diverses de les quals vamvisitar, fent algunes compres. Paga la pena visitar«El barri dels terrissers» de Nabeul, però com que

era el Ramadà, vam dinar a les cinc de la tarda...Els terrissers artístics de Nabeul han de portar el

fi caolí que utilitzen en el seu ofici des de Kho-roumiria i altres llocs, ja que l’argila local és mas-sa basta i utilitzen colorants químics que vénende França. Les seves argiles, forns i coberts estanal barri de la Rue Sidi Barket, i l’argila la porten delsjaciments de Ghar Tefel i com era lògic i estavenbé de preu, en vam portar algunes peces, que afor-tunadament van arribar senceres a Girona...

Vam veure també Kebiblia i el seu port pesquer.S’han trobat restes púniques i romanes sota el ter-reny que ocupa actualment la ciutat bizantina,que data provablement del segle VI. L’any 310 aC,Agatocles va ocupar el port púnic, que els grecsanomenaven Aspis. Aquí és on va desembarcarRègul al començament de la primera guerra púni-ca i, al final de la tercera, la ciutat va ser destruï-da, amb la seva aliada Cartago, només per ser re-construïda per l’Imperi Romà, amb el nom de Clu-pea.

Els Aglabites, al segle IX, la van recondicionar ihi van posar una guarnició, però la ciutat àrabque va haver-hi després va ser saqujada, tres ve-gades, entre els anys 1535 i 1547, pels espanyols...,i l’any 1704, pels turcs i l’any 1880, pels francesos,que l’any 1830 es van instal·lar a Algèria i que vananar després directament contra Tunísia, que vacontinuar essent vassalla de la Turquia musulma-na fins l’any 1919. Els alemanys i els aliats es vandisputar Tunísia l’any 1942, però finalment vanser els aliats, amb el general Eisenhower i el ma-riscal Montgomery, els que van fer que el 7 de maigde 1943 caiguessin Bizerta i Tunis. La nova Repú-blica de Tunísia es va proclamar el 25 de juliol de1957. En aquella data jo tenia vint-i-sis anys...

Paga la pena visitar Tunísia. Ja és la tercera ve-gada que hi he viatjat.

A Tunísia (III)MIGUEL PÉREZ CAPELLA

IsabelCochPsicòlogawww.ddivan.com

Dos centenars de persones –108 homesi 92 dones– han viscut una experièn-cia que, segurament, no havien imagi-

nat mai: passar de ser simples espectadorsd’una sèrie de televisió a convertir-se en partactiva de la producció. Aquest miracle haestat possible gràcies a Grundy, la produc-tora de Suárez y Mariscal, caso cerrado (quees pot veure de dilluns a divendres, a lesvuit del vespre, a Cuatro). Aquesta innova-dora sèrie es caracteritza per la manca d’ac-tors professionals. Els seus protagonistes, Su-sana Suárez i Santiago Mariscal (a la foto),són dos policies reals que han demanat unaexcedència per poder participar a la sèrie.Suárez y Mariscal està inspirada en la pro-ducció alemanya Niedring und Kuhnt.

La producció no segueix estrictament unguió dialogat, sinó que els protagonistes re-ben unes pautes encada capítol i, dinsd’aquestes, cadas-cun s’expressa lliu-rement. Això dónaa la sèrie molta na-turalitat i proximi-tat, ja que no pre-tèn que els perso-natges parlin «compolicies reals», sinó que dos policies reals par-len entre ells. Però, a més, tots els personat-ges que apareixen en cada capítol també es-tan interpretats per persones que no tenenres a veure amb el món de la interpretació.

Grundy i Cuatro han volgut apostar per laproximitat a la sèrie, i han optat per reflectir

històries reals en els arguments de Suárez yMariscal. Però han volgut anar més lluny,de manera que tots els personatges són, igual-ment, reals. Així, per exemple, Mamen, deseixanta anys, és una mestressa de casa que,per un dia, s’ha posat en la pell d’una sospi-tosa d’assassinat. Luis, un guarda forestal, s’haconvertit en un rodamón; Juan, un jubilat,en el director d’un conservatori; i Ana, unaestudiant de dinou anys, en la filla d’un ma-trimoni carregat de diners. Cap d’ells s’haviaposat abans davant d’una càmera, i l’expe-riència ha estat molt positiva i els ha sorprès:la gran majoria assegura que no esperava sor-tir-se’n tan bé a l’hora de donar vida a per-sonatges que no tenen res a veure amb ells.

Tant la productora com la cadena de Soge-cable remarquen que «qualsevol persona potparticipar» a Suárez y Mariscal, caso cerrado:

tan sols cal trucar al 91 455 17 57 per ser con-vocats a una prova en què es determinenels perfils en els quals poden encaixar millor.De moment, la convocatòria està essent unèxit: en quinze dies d’emissió, més de mil per-sones han demanat l’oportunitat d’interpre-tar algun personatge a la sèrie.

D’espectador aprotagonistaLa productora Grundy ofereix a qualsevol persona la possibilitatde convertir-se en un personatge de la sèrie «Suárez y Mariscal».

TEXT: ANNA ESTARTÚS FOTOGRAFIA: PEDRO MENÉNDEZ

Televisió


Naturalitat i proximitatLa producció no segueix estrictament un guió

dialogat, sinó que els protagonistes reben unespautes i, dins d’aquestes, s’expressen lliurement

La vida professional de Gaspar Hernán-dez gira al voltant de la ràdio, però latelevisió també hi té un lloc privilegiat,

professionalment parlant: com a consumidorés més aviat moderat. Aquest periodista olo-tí afirma no suportar els entrevistadors queprenen més protagonisme que els mateixosentrevistats.

Per què encén la televisió? Només sé queno l’encenc perquè sigui un hàbit. He deveure alguna cosa concreta, encendre perencendre no ho faig.

Quin programa no es perdria per res delmón? Cap.

No s’ha fet res millor des de...? Gairebétot en televisió podria ser millor.

I quin és el pitjor programa que s’ha fetmai? Impossible de respondre, entre el mer-cat dolent és molt difícil triar.

Toros o futbol? Cap dels dos, però si n’haigd’escollir un, em quedo amb futbol.

Quin informatiu és més parcial? Els deTelevisió Espanyola.

I quin mira? Els miro tots, fent zàping.

Té algun presentador preferit? Sí, IñakiGabilondo.

I algun que esborraria del mapa? Totsels entrevistadors o presentadors que es con-sideren més importants que els entrevistatso convidats.

Quin és el seu personatge de dibuixosanimats preferit? L’ànec Donald.

Què ès una casa sense tele? Un paradís!

El descodificador

GasparHernández Periodista

«Gairebé tot entelevisió podriaser millor»

TEXT: GEMMA GINASTERA

A què esperes, desperta’t ja i deixa’t seduirper la MOSCA de GIRONA

Gaudeix-ne bojament portant-la en el teu vehicle

Ara a la venda miraculoses mosques de colors

La mosca de Girona

Dilluns 5 de desembre22 DominicalDiumenge 4de desembre de 2005

Els més vistos(del 23 al 29de novembre)

Catalunya

Caçadors de boletsDilluns 28 de novem-bre, TV3. 999.000espectadors(34,6%).

Real Madrid - LyonDimecres 23 de no-vembre, TVE-1.960.000 espectadors(33,1%).

Previ Barça - PeaceTeam Dimarts 29 de no-vembre, TV3.926.000 espectadors(32,8%).

Barça - Peace TeamDimarts 29 de no-vembre, TV3.872.000 espectadors(31,2%).

Hospital CentralDimecres 23 de no-vembre, Tele 5.844.000 espectadors(29,9%).

VentdelplàDilluns 28 de novem-bre, TV3. 824.000espectadors(27,1%).

Espanya

Aquí no hay quien...Dimecres 23 de no-vembre, Antena 3.6.501.000 especta-dors (36,8%).

R. Madrid - LyonDimecres 23 de no-vembre, TVE-1.6.497.000 especta-dors (37,1%).

AídaDiumenge 28 de no-vembre, Tele 5.5.814.000 especta-dors (29,6%).

EurojuniorDissabte 26 de no-vembre, TVE-1.5.744.000 especta-dors (39,2%).

Cuéntame...Dijous 24 de novem-bre, TVE-1.5.356.000 especta-dors (30%).

Hospital CentralDimecres 23 de no-vembre, Tele 5.5.118.000 especta-dors (27,9%).

11.25

21.45

19.15

K3Samoa-QueensEs vesteixen amb faldilles de ràfia i portenbiquinis fets amb closques de coco i granscollarets de flors. Tot plegat fa que els es-trangers les considerin les dones més bo-niques de l’illa de Samoa, als mars del sud.Però no són dones: són fa’afafine, homesque viuen com dones, el tercer sexe de laPolinèsia.

CuatroCrossing JordanJordan assisteix a una cita a cegues amb unadvocat, però no va bé. Una dona força ner-viosa interromp el sopar per parlar amb l’ad-vocat. Jordan decideix anar-se’n. L’endemà,l’advocat amb qui havia quedat apareix mort:sembla que s’ha llençat per una finestra.

Antena 3Se montó la gordaL’actor Steve Martin en una altar d’aques-tes produccions en les quals el de menys ésel guió. En aquest cas, és un advocat queconeix una jove i intel·ligent advocada a tra-vés d’Internet i decideix quedar amb ella.Però la realitat és molt diferent: la seva citaés una noia que s’ha escapat de la presó!

TVE-1¡Mira quién baila!Una Anne Igartiburu més fresca que quanpresenta Corazón de... condueix aquest con-curs, en què una colla de famosos i famo-sets fan grans esforços per demostrar queestan dotats per a una gran varietat d’estilsballables.

Tele 5CSI Nueva YorkStella intenta trobar per tots els mitjans l’homeque ha violat una dona al Central Park. Lavíctima, però, no recorda res, i això dificultala investigació. Mentrestant, Mac i Aidentenen un greu problema: una rata ha rose-gat el cadàver d’un traficant de drogues, isembla que s’ha empassat la bala que elva matar... ara es tracta de trobar l’animal.

La 2Las vírgenes suicidasÒpera prima de Sofia Coppola (abans pocnotable actriu), coproduïda pel seu pare. Apartir de la novel·la de Jeffrey Eugenides,ofereix una mirada crítica sobre l’Amèricadels anys setanta, centrant-se en una famí-lia de classe mitjana i religió catòlica. Tot ique comet errors de construcció i versem-blança, és una aportació apreciable a la fil-mografia autocrítica dels Estats Units. Ex-cel·lents interpretacions.

Dimarts 6 de desembre

08.00

15.30

20.35

21.55

01.55

15.40

15.45

16.20

21.45

22.00

22.45

K3George EsquitxEn George té deu anys i és un apassionatde les aventures i els reptes. Té un germàpetit, en Junior, amb qui mai no s’avorreix. Elseu pare és músic, i la seva mare és actriu,i sempre li expliquen anècdotes de la feina.En George és un noi petit, però cada diaviu una aventura gegant!

Tele 5Sabrina y sus amoresInacabable i prescindible remake del clàs-sic de Billy Wilder, que ni té sentit ni convençen els seus intents d’incorporar-hi trets con-temporanis.

CuatroAracnofobiaUna reformulació del cine de sèrie B delsanys 50 sobre invasions animals (en aquestcas, aranyes que devasten una petita loca-litat nord-americana): un espectacle tou, ambtocs d’humor i per consumir en família.

Antena 3Parque JurásicoUna superproducció que va suposar unèxit comercial sense precedents i va res-suscitar els dinosaures de manera espec-tacular.

TV3Heroi per accidentAl principi s’agraeix que vulgui atacar la ma-nipulació populista de les tragèdies col·lec-tives, però els resultats pequen de dese-quilibri narratiu i impersonalitat estètica.

TVE-1Betis - RSC AnderlechtPartit absolutament intranscendent, ja queels sevillans no tenen cap possibilitat de clas-sificar-se per a la següent ronda, la matei-xa situació en què es troba l’equip belga.

CuatroMatrioshkiLa minisèrie es clou amb l’emissió dels dosúltims episodis. Eva troba feina en un snack-bar. Nico Maes intenta convèncer-la que de-nunciï els fets, però ella s’hi nega. Daria des-cobreix que Kasandra va ser assassinada,i la policia farà una batuda al club Studio 69.

33Crema MississippíL’any 1964, tres activistes per a la integra-ció racial són assassinats en un poblet pro-per al Mississippí. Dos agents de l’FBI in-vestigaran els fets. Thriller de denúncia so-cial, amb una esplèndida interpretació deWillem Dafoe.

Dimecres 7 de desembre

12.00K3Fills del desertEls deserts ocupen una tercera part de lasuperfície del planeta i són indrets de cli-ma extrem, tant per la calor com pel fred. I,malgrat tot, posseeixen una bellesa màgi-ca que atrau la gent, i tenen oasis plens devida i de riquesa.

CuatroSuárez y Mariscal, caso cerradoUn agent d’assegurances és trobat mort al’oficina pel seu amic Fran. La víctima teniadeutes de joc, i els agents sospiten de Cán-dido Martín, l’amo d’una casa de jocs quela víctima freqüentava. Però el cas es com-plica quan es descobreix que l’assassinatmantenia relacions amb diverses dones, en-tre elles, la nòvia de Fran.

TVE-1Villarreal CF - Lille MetropoleEls locals en tenen prou per classificar-seamb un empat davant els francesos, men-tre que amb una victòria per més d’un golpodrien fins i tot quedar primers de grup.

Tele 5Hospital CentralFalten només unes hores per al casamentd’Esther i Maca. Mentre es vesteixen, ca-dascuna a casa seva, les dues joves re-corden antics amors i intenten resoldre al-guns dubtes.

TVE-1Homo SapiensFa 400.000 anys, un nou home va veure lallum. Es tracta de l’homo sapiens. El seusdescendents van creuar mars i pujar mun-tanyes, adaptant-se a qualsevol clima. Vandomesticar animals i construir ciutats, trans-formant el paisatge, fins a convertir-se enla criatura més poderosa del regne animal.

3360 minutsEl 20 de desembre de 1973, la dictadura deFranco va rebre el cop més dur de tota laseva història: el president del Govern, l'al-mirall Carrero Blanco, la persona en qui Fran-co confiava per mantenir el país «lligat i benlligat» quan ell faltés, volava per l’aire, víc-tima d'un atemptat. Els autors del magnici-di eren membres d'ETA, una organitzacióterrorista que havia iniciat les seves accionsarmades pocs anys abans i que mai haviaactuat fora del País Basc. El programa 60minuts reemet Carrero Blanco: el sumari se-cret, un documental que s’endinsa en elspreparatius de l’atemptat.

22.35

23.30

22.00

20.35

20.05

TRACTAMENTS POC INVASIUS DE LA PRÒSTATA• Làser KTP (llum verda) en creixement benigne • Braquiteràpia en càncer de pròstata

INSTITUTO MÉDICO TECNOLÓGICO C/ Escorial, 171 - 08024 Barcelona - www.urovirtual.net - Tel. 93 285 33 99

Guia TV


Recomanem

Triple agente

Dijous 8La 222.35 h.Segona entregad’una inconfessa-da sèrie d’episo-dis sobre la histò-ria de França,centrada en l’am-bigu paper d’unagent secret in-volucrat en el se-grest d’un gene-ral de la Rússiablanca exil·liat aParís. Remet alsfilms d’espionat-ge, tot i que és ladoble, o potser tri-ple, moral del per-sonatge la quemés interès pre-senta. Hi mancaalgun toc d’hu-mor, que és subs-tituït per un anti-comunisme ferot-ge. Val la penaveure-la.

Any2004.PaísEsp-Fr-Gr-It.DirectorEric Rohmer.IntèrpretsKaterina Didas-kalu, Serge Ren-ko, Cyrielle Clair.

Divendres 9 de desembre

16.00

17.35

21.55

22.00

01.30

22.20

Antena 3GoldeneyeEnèssima epopeia de James Bond, i la queva estrenar el físic de Pierce Brosnan. Els se-guidors de la sèrie trobaran allò que bus-quen en dosis previsibles, i també alguna in-novació, com que M sigui una dona. Unapel·lícula d’inèrcia argumental.

K3Mona la vampiraLa Mona, en Charley i la Lily han conegutun bruixot una mica tocat de l’ala. El que nosaben és que això els canviarà la vida: a par-tir d’ara, tot el que s’imaginin es farà reali-tat.

CuatroNoche CuatroEl programa inclou un documental extraor-dinari de National Geographic: En el vien-tre materno, una producció que va filmar perprimer cop els nous mesos de gestació dinsl’úter matern. El documental, realitzat ambimatges ultrasòniques en 3D i imatges en4D, recrea seqüències en moviment a tempsreal: una mirada sense precedents a l’inte-rior de l’úter.

Tele 5El ComisarioCasqueiro, aliè a les sospites que comen-cen a haver-hi respecte a la seva vincula-ció amb els assassinats de parelles, segueixirascible i estressat amb els seus problemesfamiliars. Tot es complica encara més quanel doble de Casqueiro segresta l’inspectoren cap i deixa falses pistes que impliquenel policia.

TV3Sense perdóUn dels millors treballs de Clint Eastwoodcom a autor, que equilibra perfectament elsdos objectius essencials: una revisió natu-ralista i antimaniquea del western, i la reca-pitulació metafòrica de la trajectòria profes-sionals del seu artífex. Tot això a partir d’unadisposició narrativa i formal estrictament clàs-sica. Hi ha alguns errors, però en conjuntés una molt bona pel·lícula.

La 2El pisitoUn jove de pocs recursos, per poder ca-sar-se i disposar de pis propi, ha de casar-se abans amb una anciana amiga, amb laintenció que la dona li deixi el seu pis quanmori. Però l’anciana té una esplèndida sa-lut... Àcida visió de l’Espanya dels anys 50 iuna obra mestra de l’humor negre. Un delsclàssics indiscutibles del cine espanyol, imolt d’actualitat, tal i com estan les coses....

Dijous 8 de desembre

15.30

10.50TV3Stargate, l’infinitPer demostrar a en Gus que no sap abso-lutament res d’ella, l’Stacey ha permès queuns extraterrestres li pintin un dibuix a la pell.El que no sap és que la pintura porta un mi-crobi alienígena que li farà mutar el cos i quel’endinsarà en una selva plena de criaturesesgarrifoses.

Tele 5Superdetective en Hollywood IIContinuació de l’èxit anterior, ara ja conce-but per al lluïment còmic d’Eddie Murphy,sense més justificacions. Només per als seusincondicionals.

CuatroSu distinguida señoríaI si no n’hi hagués prou d’Eddie Murphy, unaaltra pel·lícula seva, tan dolenta com l’ante-rior i amb el desvergonyiment d’atrevir-se aremetre’s a determinats clàssics de la comè-dia nord-americana. Tot un dilema per alsfans de l’actor!

Antena 3Mundo perdido: Jurassic ParkEl típic engendre milionari de Hollywood queaprofita l’èxit de Parque Jurásico sense pre-ocupar-se de res més que dels efectes es-pecials, impecables, però sense encant.

Antena 3La mandolina del capitán CorelliAdaptació del best-seller de Louis de Ber-nières, ambientat a l’illa de Cefalònia du-rant la II Guerra Mundial. Amb una parellaprotagonista de riure (Nicolas Cage i Pené-lope Cruz), és una producció purament co-mercial, edificada a partir d’estereotips queno s’aguanten per enlloc. El típic nyap carde Hollywood.

TV3El Dr. Jekyll i la Sra. HydeVariant humorística de la molt interessantDoctor Jekyll i la seva germana Hyde, queconverteix el model en una mena de vode-vil en honor del discutible poder seductor deSean Young i del no menys discutible talentcòmic de Tim Taly. La inconsistència del guiói de la realització corresponen al trist nivelldel plantejament, i l’engendre, comprensi-blement, va fracassar en taquilla.

Dissabte 10 de desembre

15.30

15.35

22.00

00.05

01.50

18.30

Tele 5Siete días y una vidaUna parella protagonista de luxe (AngelinaJolie i Edward Burns) en una comèdia romàn-tica intranscendent, plena de tòpics. Jolie,amb un look Marylin que li va gran, dóna vidaa una ambiciosa reportera, un personatgebuit en un film frívol i, finalment, avorrit.

TV3Sherlock Holmesi el cas de les mitges de sedaRupert Everett dóna vida al famós detectiusorgit de la imaginació de Sir Arthur ConanDoyle. En aquest cas, la mirada incisiva deldoctor Watson (Ian Hart) serà determinantper esbrinar la identitat d’una noia que apa-reix morta a les aigües del Tàmesi.

TVE-1Papá PiquilloTercer protagonisme fílmic de Chiquito de laCalzada, que s’aparta de la tònica dels an-teriors per apropar-se a un estil més ten-dre. La llàstima és que no aprofundeixi mésen aquest tema i que la realització no siguigaire bona. De tota manera, és un film moltsuperior als anteriors de Chiquito.

Antena 3Powder, pura energíaCuriosa realització sobre un jove albí ambpoders extraordinaris. Les seves peculiari-tats desperten tota mena de recels en un po-ble de Texas. El film crida l’atenció per totauna sèrie d’elements que recorden la sèrieB dels anys cinquanta.

La 2La noche temáticaEl 8 de desembre de 1980, Mark David Chap-man va assassinar John Lennon davant l’edi-fici Dakota de Nova York. Lennon, amb elsBeatles, havia canviat el panorama musical,i es van convertir en un fenomen cultural.Cantant i compositor, John Lennon és undels grans representants de la contracultu-ra, el moviment hippy i la psicodèlia. El pro-grama el recorda quan fa 25 anys de la sevamort a través de dos documentals: Imagi-ne i Los secretos de Los Beatles.

TV3Il·lusions d’un mentiderRemake americà d’un film alemany, Jacob,der lugner, encara que més aviat sembla unavariant de La vida és bella. Inspirada en elllibre de Jurek Becker, integra la comicitattípica de Robin Williams en un context méso menys realista, però li manca rigor en laconstrucció i solidesa en la realització. Unaobra molt menor, que pertany a una certaesplendor coetània del cine de reivindicaciósionista.

15.40

15.45

18.15

01.35

diumenge 4 de desembre de 2005 minical · 2005-12-01 · veïnat és «un petit paradís», per la...

Documents