Gràcia, moviment culturalPàg. 09

Nous projectes:Col·lectiu SaladestarPàg. 30

El millor bàsquetPàg. 32

Entrevista a:Ferran Vilajosana Pàg. 12

Des del Nord 52Juliol 2010

03 Editorial

04 Crònica de Gràcia

06 DestacatGràcia decideix

08 Contracrònica

09 Reportatge Gràcia, moviment cultural

12 Entrevista Ferran Vilajosana

14 Reflexions des de Xile

20 Opinió

22 4 polítics + 1 ciutadà

24 Consells de salut

Recomanem

25 Bústia verda

26 Xecat

26 Seguretat

LLUÏSOS DE GRÀCIA

27 Què ha passat?

30 Nous projectes

El Camí

31 Seccions de casa

32 La seccióBàsquet

34 Efemèrides

3

SUMARI EDITORIAL

Generalitat de CatalunyaDepartament de Governació i Administracions PúbliquesSecretaria dʼAcció Ciutadana

Edita:

Col·laboren:

Lluïsos és membre:

Des de fa molts temps reivindico lavigència i la plena modernitat delmodel associatiu català, agrupat enl’ateneisme cultural, que és on s’em-

marquen les quatre entitats històriques de laVila de Gràcia: la Fundació Orfeó Gracienc, elCentre Moral, el Cercle Catòlic i els Lluïsos. La

realitat actual, que fa de la cooperació espontània una moda, no pottapar la feina que hem fet, fem i volem fer les entitats culturals,dedicant-hi tots els nostres esforços juntament amb milers de perso-nes que fan del seu temps lliure una opció personal per compartirinquietuds, coneixements i habilitats.

Els equipaments de les entitats culturals disposen d’una superfícieconsiderable i situada en llocs privilegiats de la vila. Això fa quepuguin ser envejats per promotors immobiliaris, que han vist enaquests solars un suculent projecte d’habitatges que els pot propor-cionar un alt benefici econòmic.

També l’Ajuntament, en més d’una ocasió, en lloc d’utilitzar els equi-paments ja existents que la societat civil ha engegat, s’ha abocatdesmesuradament, sobretot des de la restauració de la democràcia, ala construcció d’equipaments públics i centres cívics, convertint-seen la principal competència cultural i de serveis de les entitats. Cal-dria que l’Administració es pogués aprofitar dels espais ja existentsdes de fa molts anys i que les entitats tinguessin l’oportunitat d’ofe-rir els serveis que l’Administració necessita donar. La col·laboracióentre la societat civil i l’Administració és bàsica i necessària pergarantir la continuïtat del passat i del present del teixit associatiu i poder projectar un futur molt millor.

És cert que les entitats tenim un deure pendent: la modernització, ientenem aquesta modernització en tres àmbits: l’espai, l’organització il’activitat. Els nostres equipaments, en la majoria dels casos, es vanconstruir entre el segle XIX i principis del segle XX, amb unes necessi-tats que evidentment eren diferents de les actuals. Per aquest motiu,cal que els nostres espais s’adeqüin a les normatives de seguretat iaccessibilitat vigents. Necessitem l’ajut de l’Administració –de l’Ajunta-ment i del Districte– i també del govern del país. Potser no és el millormoment per demanar la complicitat de l’Administració, però no hemd’oblidar que en poc temps s’iniciaran dues gran infraestructurescultu rals a Gràcia i, un cop més, nosaltres no en serem els beneficiats.

El nostre repte és fer entendre i exigir a l’Administració que somnecessaris i gairebé imprescindibles per a garantir una vila i un paísde qualitat en l’àmbit del lleure, la cultura i l’esport..

Jordi Casassas i PonsPresident dels Lluïsos de Gràcia

Coordinació: Marc Camprodon

Consell de redacció: Marc Camprodon,Mar Solà, Dolors Moreno, Jordi Casas-sas.

Disseny i maquetació: Sílvia Vallverdú

Assessorament lingüístic: Gina Tomàs

Han col·laborat en aquest número:Jordi Casassas, Carles Salat, JoanLafarga, Èric Lluent, Elisenda Cucurull,Mar Solà, Andreu Merino, Javi Agudo,Martí Camprodon, Susanna Àlvarez,Jordi Albertí, Joan Lizandra, Jordi Cas-so, Eugeni Rodoreda, Xavier Barberà,Roger Amigó, Alexandre López, CarlosPablos, Mireia Bargalló, Rafa Gimena,David Montfort, Secretaria d'Acció Ciu-tadana, Mossos d'esquadra, Salades-tar, Roger Busqué, Xino- Xano, ManelLlopis.

Fotografia: Arxiu dels Lluïsos de Grà-cia, LaTortuga.cat, Ajuntament de Bar-celona, Teatre Lliure, TNC, Mar Solà,Mundocroqueta.com, Cargol Graciós,Xecat, Sotacabina Teatre, La gràcia deles tertúlies, Saladestar, El camí, Sec-ció de bàsquet.

Publicitat: Lluïsos de Gràcia (publicitat@lluisosdegracia.cat)

Redacció, administració i subscripcions: Lluïsos de Gràcia. Plaça del Nord, 7-10. 08024 BCN. Tel. 93 218 33 72 / Fax 93 218 20 58.desdelnord@lluisosdegracia.catwww.lluisosdegracia.cat

Impressió: Consdecor

Dipòsit legal: B-42.670.89

Revista editada en paper 100% reciclat

L’alcalde de Barcelona, JordiHereu, garanteix per escrit queno tancarà el Parc GüellHo ha fa en una carta adreçada a laCoordinadora d’Entitats del Parc Güell.En aquesta missiva, Hereu afirma: “vulldeixar-los clar, sobretot, que compartei-xo amb vostès els principis que plante-gen de seguir mantenint un parc segur,lliure i gratuït. En aquest sentit em plauinformar-los que el pla de millora delParc Güell té com a objectiu fonamentalfer compatible les dimensions d’espaicultural i de barri que té el Parc i queno suposarà el seu tancament ni afecta-rà els veïns i veïnes de l’entorn ni lespersones que utilitzen el Parc per des-plaçar-se”. Les entitats del nord li havienlliurat 8.000 signatures, en contra delseu tancament.

Joan Lafarga proposa que ellocal del carrer Alzina porti elnom de l'Albert MusonsEl local del carrer Alzina serà, un coprehabilitat, la futura seu conjunta de laFundació Festa Major i dels Castellersde la Vila de Gràcia, dues entitatsemblemàtiques de Gràcia, i estreta-ment vinculades a la figura de Musons.Ambdues entitats aproven amb entu-siasme la proposta.

Tres anys després de la seva mort, elnom de l’Albert Musons encara nohavia pogut encaixar en cap equipa-ment o local de Gràcia. Únicament el Centre Moral ha batejat la votaciópopular del Concurs de Teatre Catalàamb el seu nom.

CRÒ

NIC

A D

E G

RÀC

IAPer Carles SALAT

CG Ha estat notíciaa la Vila...

El nom d’Albert Musonsen un equipament de la Vila

4

“Inici de les obres perquè el

CEIP l’Univers pugui abando-

nar els mòduls provisionals”

mandat al districte de Gràcia i queamplien el nou mapa d’escoles bressolal territori.

Gràcies a un conveni urbanístic entrel’Ajuntament de Barcelona i la Fundació"la Caixa", el districte gaudirà de la pri-mera promoció d’habitatge dotacionalper a joves que es construeix al territori,a l’emplaçament de l’antiga Escola Uni-versitària d’Infermeria Santa Madrona,al barri de la Salut.

El regidor del Districte, Guillem Espriu,ha destacat la dificultat històrica de Grà-cia per ubicar-hi habitatge social, ja queés una zona molt densa, i ha expressat laimportància d’aquests nous habitatgesassequibles de lloguer per al barri.

5

El barri amb menys vot va ser El Coll,amb un 12,85%. Vallcarca Penitents varegistrar el 14,94% de participació i laVila de Gràcia, el 15,22%.

El CEIP l’Univers, en marxaJa ha començat l’enderrocament de labenzinera del carrer Bailèn. Aquest ésel punt de partida de la construcciódel futur CEIP l’Univers. Actualmentaquest CEIP està provisionalment a laPlaça del Poble Romaní, amb mòduls.

ICV-EUiA ha estat la primera força polí-tica a celebrar aquesta acció: “Des deICV-EUiA de Gràcia volem mostrar lanostra satisfacció pel tancament de labenzinera del carrer Bailèn i per l’inicidel seu enderrocament. Això representael començament del procés de cons-trucció del l’edifici del nou CEIP l’Uni-vers, que va començar a funcionar elcurs passat en instal·lacions provisio-nals a la plaça del Poble Romaní”.

Habitatges assequibles per ajoves i per a gent granAl solar on es va ubicar la primeraescola d’infermeria de la ciutat, SantaMadrona, al districte de Gràcia, s’hiconstruiran seixanta-dos nous habitat-ges assequibles de lloguer per a joves igent gran. Al número 177 del carrer del’Escorial s’hi instal·larà, a més, unanova escola bressol, que s’afegirà alsdos centres inaugurats durant aquest

Es constitueix Gràcia Decideixamb l’objectiu d’organitzar unaconsulta sobre la independènciade CatalunyaEl seu portaveu és Joan Lafarga. Enpoques setmanes Gràcia decideix haaconseguit engrescar la societat civilgracienca, que ha donat un pas enda-vant, i fa una aposta clara per la consul-ta independentista a Gràcia. La plata-forma ja ha rebut diverses adhesionsd’entitats i personalitats del barri.

Des de Gràcia Decideix es consideraque “aquest suport personal, consolidacada vegada més el caràcter popular icívic de Gràcia Decideix, projecte queha de culminar amb la celebració de laconsulta democràtica del 10 d’abril del2011”.

L’opció C guanya a Gràcia en laconsulta de la DiagonalEl 81,1% de votants a Gràcia va dir “no”a la reforma de la Diagonal, opció queva obtenir 13.995 vots. En segon lloc esva situar l’opció Bulevard, amb 2.094vots (12,1%), mentre que la opció Ram-bla es va quedar amb 1.177 vots (6,8%).A Gràcia van votar 17.266 persones, elque representa un 15,90% del total quepodia votar.Per barris, percentualment la major par-ticipació es va donar a La Salut, amb un17,98%, seguit del Camp del Grassot iGràcia Nova, amb el 17,19%.

Jo decideixo, tu decideixes, ell decideix, nosaltres decidim!El país es mou. I alguns, molts, hi posa-rem tot el nostre afany perquè esmogui encara més. A Gràcia també pre-guntarem a la gent si vol que Catalunyasigui independent, com s’ha anat fent acentenars de viles i pobles catalanes.

Fa poc més d’un trimestre un grapat deciutadans lliures de Gràcia vam consti-tuir Gràcia Decideix, la presència gra-cienca de Barcelona Decideix, queorganitzarà el referèndum el dia onzed’abril del 2011 a la ciutat de Barcelo-na. Guardeu-vos la data al cap perquèaquell dia serà festa grossa.

La capital de Catalunya no podia que-dar al marge de la resta del país que jas’ha pronunciat i que es continua pro-nunciant. La característica suprema:

l’entusiasme; el principal problema: lamanca de recursos. Alguna diferèncianotable respecte dels centenars d’enti-tats que donen vida a la societat cata-lana? Cap. Som el mateix.

Fins a avui prop de 600.000 ciutadanscatalans ja han anat a votar i s’hanexpressat lliurement. A Barcelona, perles característiques pròpies de la granciutat, esperarem una mica, però tambého sabrem fer. I la responsabilitat ésgran.

Des de Gràcia Decideix i BarcelonaDecideix només organitzarem un refe-rèndum. No induirem la resposta a nin-gú en un sentit o altre. Exercirem lademocràcia i prou. Sabem que a mésd’una terrible crisi econòmica traves-sem una profunda crisi democràtica.Com la podem superar? Amb més

6

DES

TACA

TPer Joan LAFRAGA, portaveu de Gràcia Decideix

DT

“Els poders públics no saben

entendre que alguna cosa es

mou”

Gràcia Decideix s’haconstituït com una pla-taforma que promouuna participació lliureperquè cada un dels ciu-tadans de la Vila tinguil’oportunitat de pronun-ciar-se respecte a laindependència deCatalunya

Gràciadecideix

7

que hi ha mar de fons i que algunacosa es mou, per ells faran. Ja ho orga-nitzarem nosaltres des de terra. Nosal-tres sempre hi som, a terra. Ja ensabem, d’això. La història de Catalunyaestà feta de molta societat i poc poder.I molts cops, aquest poder, a més deser petit encara s’autoempetiteix més.Per això és tan important la implicacióde les entitats, la xarxa salvadora desempre, la que sustenta el país quanvan mal dades. Les entitats acostuma-des a tirar endavant projectes senserecursos i molts cops sense la mínimacomprensió exigible. Per això tots somel mateix. Gràcia Decideix us crida afer gruix i a caminar plegats amb elsulls clavats a l’horitzó, salvant els entre-bancs que calgui. Saltem el mur queens coacciona i preguntem-nos què hiha a l’altra banda. Un cop resposta lapregunta que cadascú es vesteixi com

bonament li plagui, que deia el poeta. Nocal ser el mateix, només cal caminarplegats, que és molt diferent. Per aixòGràcia Decideix us fa una propostaque al mateix temps és un oferiment:mirar més enllà. Anem plegats untemps, fem la pregunta i que cadascúque hi digui la seva. Després vindrà elfutur. El de tots.

Però també són molt importants lespersones individuals que s’hi vulguinadherir, perquè qui genera les novesestructures democràtiques són les per-sones, siguin d’aquí o d’allà, parlincatalà o amazig. Tothom hi és cridat, ala festa de la democràcia. Tots som

poble, perquè si no ets poble no etsres. Finalment qui decideix són les per-sones.

Lluïsos de Gràcia es va adherir a Grà-cia Decideix des del primer moment.Ara cal que els seus socis també hofacin. Si entre tots ho sabem fer béestarem modelant un nou país. Méslliure, millor. Perquè un país amb opinió és millor que un país amb mor-dassa.

A Gràcia Decideix ja som centenarsd’adherits i voluntaris i desenes d’enti-tats però volem ser-ne molts més. I hoserem. Hi serem tots. Perquè ningú enspot negar la democràcia.

I quan tot això acabi res serà comabans. Serem més i serem més forts.Ens podrem mirar als ulls i plantejar-nos noves coses. Que ningú ens menys-tingui perquè quan es veuen els colorsde la llibertat, ni que sigui per un dia,després costa molt acostumar-se a lagrisor. Demostrarem que hi som idemostrarem que podem fer-ho.Demostrarem que la democràcia no ésuna paraula buida sense cap sentitpràctic. Els impediments els hem depassar per sobre. Educadament, això sí.I quan els sobrepassem ens traurem elbarret i els direm cordialment bona tar-

da senyor, passi-ho bé senyora, nosaltres

anem tirant. Hem decidit decidir, això éstot i qualsevol persona, opti pel SÍ, pelNO o pel vot en blanc ho pot entendre.Només cal que sigui demòcrata.

democràcia. No se’ns acut una altrarecepta. La pregunta serà clara: Vol que

la nació catalana esdevingui un estat

social, democràtic i de dret en el marc de la

Unió Europea? Tres opcions de resposta:SÍ, NO i papereta en blanc. Fàcil.

Els que creguin que Catalunya ja en téprou amb l’Estatut de les tisores, podenvotar NO. Els que creguin que Catalu -nya té un grau suficient d’autonomia,poden votar NO. Els que prefereixin el país amagat al calaix del TribunalConstitucional, poden votar NO. Elsque creguin que Catalunya té el finan-çament que es mereix per part de l’Es-tat, poden votar NO. Els que creguinque l’única llengua important i comu-na de tots és l’espanyol, que a les esco-les s’ha de separar els infants per raóde llengua, i que el català està proupresent a quioscos i cinemes, podenvotar NO.

Els que creguin que ja els està bé totplegat perquè la mandra de canviar decamí els devora, poden votar en blanc.Els indecisos poden votar en blanc.

Si contràriament hi ha qui creu queCatalunya ha de ser un país sobirà perdecidir sobre les coses importants de laseva ciutadania, pot votar SÍ. Els quipensin que no volen continuar alimen-tant fins a l’infinit el drenatge fiscalcap a Madrid, poden votar SÍ. Els quivulguin veure la seva llengua al nivellde les altres llengües, que votin que SÍ.Els que somiïn fer d’aquest seu noupaís el país dels seus fills, poden votarSÍ. Em deixo algú? Tothom hi és convi-dat. El que és important és fer la pre-gunta i poder-la contestar lliurement.Democràcia i prou.

La democràcia és ben senzilla i nosal-tres som aquí per demostrar que es potfer. Si els poders públics, enlairats daltde tot del núvol, no saben entendre

“A Gràcia Decideix ja som cente-

nars d'adherits i voluntaris i

desenes d'entitats, però volem

ser-ne molts més”

8

CON

TRAC

RÒ

NIC

A

tres albergínies a la brasa gratinadesamb un formatge de cabra, una amani-da de cogombre, una crema freda decarbassó i dos litres de suc de tomà-quet natural. Des d’aquell moment, lespressions veïnals van fer que el des-allotjament es precipités i que la poli-cia autonòmica actués. A continuacióes detalla el procés que van seguir elsMossos d’Esquadra per tal de convertirl’hort en un fresc i apetitós gaspatxo.

Primer que tot, hem d’identificar totsels vegetals que trobem okupant l’es-pai. Una vegada realitzada la identifica-ció, trinxar els cogombres i els pebrotsvermells, sempre fent ús de la forçareglamentària. Reduir les cebes a tros-sets ben petits i triturar els tomàquetsmés rebels. Un cop fets aquests passosacumular tots els vegetals dins d’unrecipient tancant i, aleshores, batre pertal d’aconseguir que mai més se’ls passipel cap protagonitzar una okupacióvegetal. Afegir un rajolí d’oli (no con-fondre amb el gas lacrimogen) i reme-nar durant un parell de minuts amb laporra o el kubotan –això va a gustos–.Apunt a tenir en compte: el desallotja-ment és preferible fer-lo durant elsmesos de juliol i agost, moment del’any ideal per empassar-se una bonatassa de gaspatxo.

Abans d’explicar la receptam’agradaria advertir els lec-tors i lectores que vulguindesallotjar el seu propi hort

comunitari per fer-ne un gaspatxo queno és tan senzill com pot semblar. Pertots és sabut els greus problemes deconvivència que hi havia al carrer Ba -nyoles número 5 arran de les disputessindicals entre cogombres –històrica-ment vinculats a la CNT– i tomàquets–que tenen gran part dels seus mem-bres afiliats a la UGT–. El conflicte esva desencadenar quan els cogombresvan detectar que els tomàquets gau-dien de més hores de sol donada laseva posició a l’espai mentre que ells,en canvi, amb prou feines rebien radia-ció solar, tan necessària per garantir eldret al creixement vegetal. Va ser ales-hores quan carbassons i albergíniesvan sumar-se a la reivindicació delscogombres per tal de trencar el mono-poli de l’anomenat front vermell. La fal-ta d’acord es va traduir en una escaladade tensió que va desembocar en els jaconeguts com a Fets de la Revetlla deSant Joan. Aquella dia els vegetals del’hort celebraven la nit més curta del’any quan un grup de tomàquets, pre-sumptament sota els efectes d’unasobredosi de fertilitzant, van iniciaruna greu batussa amb el resultat de

Per Èric LLUENT

CCCom desallotjar un hort per fer-ne un gaspatxo

Arribats a aquestaèpoca de l’any en quèla calor envaeix cadaracó del nostre cos,l’actualitat graciencaens proporciona unarecepta ideal, i de fàcilpreparació. El desallot-jament de l’hort comu-nitari situat al solarokupat del carrerBanyoles número 5 delpassat 12 de juliol i elposterior gaspatxo queels agents policials i elspropietaris de la fincaabandonada van feramb el material requi-sat s’ha convertit en lamillor proposta per fer-nos passar els fogots.

9

Per Elisenda CUCURULL

RPREP

OR

TATG

E

El Districte de Gràciaes caracteritza per laseva intensa activitatcívica i cultural.Mostra d’això són lagran quantitat d’asso-ciacions, entitats,galeries d’art, teatres,centres cívics, cinemes,etc. Amb 376 espais,Gràcia és una de leszones de Barcelona queacull més equipamentsculturals per metrequadrat.

Què és un espai cultural?Els espais culturals són totes aquellesinfraestructures com edificis, monu-ments, jardins, zones històriques iarqueològiques de gestió pública o pri-vada a què es pot atribuir la caracterís-tica de béns d’interès cultural i queestan concebudes per fomentar l’oci iel lleure de qualitat d’una zona deter-minada. Els espais culturals es podencatalogar segons la seva importànciaterritorial: nacionals, territorials ilocals. D’aquesta manera, les bibliote-ques, ludoteques, centres cívics, casalsd’avis, teatres, auditoris, jardins, places,escoles, mercats, ateneus, etc., sónespais culturals, llocs amb un valor afe-git, indrets on es pot desenvolupar l’ocii el lleure cultural.

Sense anar més lluny, l’edifici dels Lluï-sos de Gràcia (associació socioculturalsense finalitat de lucre fundada el 1855)

és un espai cultural on es realitzen activi-tats de formació i esbarjo organitzadespels mateixos socis de l’entitat i que ofe-reixen un servei cultural a la ciutadania.Actualment, aquest espai acull grups delleure educatiu, de teatre, corals, equipsde bàsquet, de tennis taula i bàdminton,la colla de diables i grups de catequesiper a adults, entre altres. També ofereixsortides culturals, tallers diversos, exposi-cions i moltes altres activitats lúdiques.

Un altre espai cultural ubicat al Districteés el Teatre Lliure de Gràcia (carrer deMontseny, 47), actualment en reformesde rehabilitació. Les obres van començarel 2007 per millorar les instal·lacions dela sala, la seguretat, la insonorització i elsserveis així com la reforma de la platea ide l’espai tècnic. Segons fonts del TeatreLliure “el projecte de rehabilitació haprevist fer compatible l’ús no convencio-nal del seu espai teatral, polivalent i

Gràcia, moviment cultural

Gràcia (PIJ-Gràcia) i el el Centre deRecursos per a les Associacions Juve-nils de Barcelona (CRAJ).

El PIJ-Gràcia és un servei on es pot tro-bar informació en tots aquells temesque són d’interès per a la gent jove(formació acadèmica, formació noreglada, treball, habitatge, oci, cultura,associacionisme... i informació detalla-da de totes les activitats, serveis irecursos que el Districte ofereix a laciutadania jove).

El CRAJ posa a disposició de les enti-tats juvenils barcelonines serveis d’as-sessoraments en finançament associa-tiu, legal, fiscal i comptable, activitatsinternacionals, gestió de la comunica-ció i ús del programari lliure. Cañoexplica que també ofereix un servei d’a-llotjament d’entitats, que consisteix acedir un espai (compartit) a totsaquells grups i entitats juvenils quenecessitin una infraestructura bàsicaper desenvolupar les seves activitats.Per tant, l’entitat fa ús d’un despatx uno dos cops per setmana. A més a més,el CRAJ posa a disposició dels seususuaris un servei de lloguer de mate-rial, de cessió de recursos sostenibles,de difusió, de bústies d’entitats (serveigratuït per a aquelles entitats o grupsde joves que necessitin un espai on

rebre el correu i els faxos) i de gestiólaboral.

Caño comenta que a més d’aquests dosserveis, el centre compta amb l’Espai deTrobada per a adolescents i joves, on esrecullen les seves inquietuds i interessos,els bucs d’assaig musical, l’Auditori i elViver de Projectes Juvenils (programa desuport a projectes i iniciatives de grups,col·lectius i/o entitats juvenils quenecessiten una infraestructura bàsica,així com un cert “acompanyament” tèc-nic per al seu desenvolupament). L’EspaiJove Fontana també ofereix la cessió illoguer d’espais, l’Altaveu Juvenil i lapossibilitat d’utilitzar la sala d’estudipuntual.

Dins del centre s’hi duen a terme activi-tats de tota índole, obertes a la partici-pació de tothom, que s’organitzen a par-tir de la iniciativa i col·laboració ambentitats juvenils com activitats de dina-mització sociocultural juvenil, de suporti difusió de la creació jove, d’intervenciócomunitària a través de concerts, exposi-cions, audiovisuals, xerrades, fòrums,tallers, etc. “Actualment, l’Espai Jove Fon-tana està definint el model de participa-ció del centre, així com la imatge gràficad’aquest”, explica Caño.

Els espais culturals, una alternati-va d’ociEls espais culturals del Districte de Grà-cia representen una tipus d’oci i de lleu-re alternatiu: anar a veure cicles de cine-ma, escoltar xerrades i conferències, par-

10

REP

OR

TATG

E

variable en cada proposta escènicaamb les exigències actuals de l’acústi-ca, la seguretat, les modernesinstal·lacions i l’accessibilitat.

Les obres, amb un pressupost total de2.492.057 €, s’han finançat ambingressos propis de la Fundació TeatreLliure – Teatre Públic de Barcelona iamb un ajut de l’Ajuntament de Barce-lona i del Ministeri d’Economia iHisenda i el Ministeri de Cultura pervalor de 1.400.000 €. El Lliure de Grà-cia, que compta amb una superfície de2.152 m2, tornarà a obrir les portes latemporada 2010-2011, concretament,el 30 de setembre del 2010, amb unaobra dirigida pel mateix director delTeatre Lliure, Àlex Rigola.

I molt a prop del Lliure de Gràcia estroba l’Espai Jove de Gràcia (Gran deGràcia, 190-192), el centre de suportd’activitats i propostes juvenils, en lesseves necessitats i inquietuds, que acullesdeveniments de lleure i cultura d’in-terès per a joves.

Aquest equipament compta amb 2.400m2 dividits en sis plantes. Santi Caño,director de l’Espai Jove La Fontana,explica que el centre ofereix dos serveismolt definits a joves i a entitats juve-nils: el Punt d’Informació Juvenil de

MES INFORMACIÓ SOBRE ELSEQUIPAMENTS DEL DISTRICTE

Si vols més informació visita el webwww.bcn.es/gracia/. També pots feruna volta pels carrers i carrerons de lazona; segur que descobreixes indretsencantadors i propostes culturals alter-natives i fascinants.

“Els espais culturals són indrets amb un valor

afegit, on es pot desenvolupar l’oci i el lleure

cultural”

“Els espais culturals del Districte de Gràcia repre-

senten un tipus d’oci i de lleure alternatiu”

ticipar en les activitats de caus i esplais,fer tallers de pintura, dansa, etc., assistira concerts, realitzar tasques socials,entre moltes altres.

L’Alba Lorente, veïna de Gràcia, té 25anys, és llicenciada en Ciències Políti-ques i treballa en una associació d’edu-cació en el lleure. L’Alba és una d’aques-tes persones inquietes i actives; mostrad’això són les múltiples activitats quedesenvolupa diàriament. “Viure a Gràciaem permet fer moltes coses perquè téuna gran oferta de serveis cívics i cultu-rals”, explica. “Sóc membre activa delsDiables de Gràcia, a més a més, faigdansa contemporània amb el grup Fem-cultura al carrer Marina 283, al CentreCívic La Sedeta, i visito freqüentment laBiblioteca Vila de Gràcia al carrerTorrent de l’Olla, 104”.

També explica que com a membre delsDiables de Gràcia assisteix als assajos,reunions i festes que el grup organitza al’edifici dels Lluïsos de Gràcia. “Tambésolc anar a l’Espai Jove de Gràcia a escol-tar concerts, veure cicles de documentalsi participar en xerrades, com a oient itambé com a ponent, fent difusió delprojecte Zumbí de l’organització Nexes”.

L’Alba és una amant de la cultura portu-guesa. De fet, va viure una temporada al

país dels clavells. Per això li agradamolt anar a la Casa Portuguesa (carrerVerdi, 58), un lloc on pot gaudir d’unrefrescant vinho verde i del “bo imillor de la gastronomia lusa”. Aixímateix, també freqüenta l’Heliogàbal(carrer Ramon i Cajal, 80), un bar queofereix concerts i exposicions, o l’As-trolavi (carrer de Martínez de la Rosa,14), on escolta el Sobrion del Diablo.A més a més, alguns dilluns aprofita eldescompte del dia de l’espectador peranar als cinemes Verdi (Verdi Barcelo-na: carrer Verdi, 32; Verdi Park Barce-lona: carrer Torrijos, 49) on gaudeixd’una àmplia oferta de pel·lícules dequalitat en versió original.

Lectura, art, oci. L’Alba és una noiainquieta culturalment i, abans d’aca-bar l’entrevista, explica que des del’any passat participa activament a lesfestes de Gràcia com a membre delsDiables.

Enguany, la Generalitat de Catalunyaha posat en marxa el Pla d’Equipa-ments Culturals de Catalunya (PEC-Cat 2010-20) que es basa en cincgrans eixos d’actuació basats en elfoment del país, del dret a l’accés a lacultura, de la qualitat i optimitzacióde les instal·lacions i recursos, d’unadistribució territorial equilibrada, així

com de la creativitat i la professionalit-zació del sector cultural i artístic.

A grans trets, el PECCat 2010-20 volmillorar el sistema de planificació cul-tural a fi de generar una visió de con-junt del lleure i l’oci de qualitat deCatalunya. Una altre dels objectius ésgarantir l’accés a la cultura en “igualtatd’oportunitats”, tant a nivell territorialcom socioeconòmic, tot reforçant el“valor social dels equipaments culturalspúblics”. Així mateix, es treballarà permillorar la qualitat de les instal·lacionsper fer-les més útils per a la societat imés responsables amb el mediambient. També es preveu actualitzarels elements tecnològics i digitals delsespais culturals.

Per últim, cal mencionar la voluntat delPECCat 2010-20 de contribuir en eldesenvolupament de la creativitat de lasocietat, “fonamental per a la societatdel coneixement”, així com de les “pro-fessions culturals i artístiques i delsmercats de productes i serveis culturalsassociats als continguts dels equipa-ments culturals”.

Els espais culturals del Districte deGràcia són indrets vius, amb un granvalor cívic, que promocionen lesinquietuds i interessos dels seus veïns,de tothom que hi vingui de visita. Llocson l’oci i el lleure enriqueixen a totsaquells que els practiquen.

11

“Els espais culturals del Districte de Gràcia són indrets vius, amb

un gran valor cívic”

GRÀCIA, EL DISTRICTE AMB MÉSHABITANTS PER SUPERFICIE

Segons es publica en l’apartat d’esta-dístiques del web de Barcelona(www.bcn.es), Gràcia és el districte dela capital catalana que aglutina méshabitants per superfície, amb una rela-ció de 295 persones per hectòmetrequadrat i una de les que aglutina mésactivitat cultural.

tint. Treballant des de l’amateur etsmolt productiu.

Dins el món professional, has treballatamb actors, com Jordi Andújar, quetambé van començar amb el teatre afi-cionat de Gràcia. Hi ha alguna cosa queus caracteritzi?Justament amb l’Andújar, que el conecbastant, ens entenem molt. Crec quecap dels dos renunciem a aquestasuper base que hem tingut la sort detenir i que és el teatre amateur. Però adiferència del Jordi, que no ha entratmai a una classe de teatre i és moltautodidacte, jo sí. Per la meva manerade ser sempre he pensat “si us plau,necessito que em marquin una micales coses perquè si no em perdo”. I hetrobat profes concrets o maneres detreballar que m’han anat molt bé, aixíque a fer unes classes ben donades, nohi renuncio. Però també és difícil tro-bar-ne unes que tinguin sentit, perquèel teatre no s’aprèn fent classes sinóque s’aprèn fent teatre. I per això elteatre amateur és la millor escola.

I alguna cosa que us diferencia delsaltres actors?Sí. Algú que ha fet molta escola i no hatrepitjat massa un escenari, no ha fetteatre, comparat amb algú del Cercleque cada any ha fet els Pastorets. Elque es fa a les entitats és teatre: posar-s’hi amb els focus, amb l’escenografia,

Tu vas néixer a Gràcia, un barri ambmolta tradició teatral amateur. Com vainfluir-te aquest ambient en els teus pri-mers anys d’actor aficionat? Hi ha molta tradició de teatre a casameva. Se l’estimen molt i me l’han fetconèixer; tant a nivell professional, quem’han portat molt a veure teatre com anivell amateur, anant a Lluïsos, al Cen-tre Moral, al Club Helena... Els meus avis feien teatre, els meuspares fan teatre, el meu pare a Lluïsosquan era jove i la meva mare al Cercle. Ijo al Cercle, perquè és el que he viscut.I des de molt petit a mi m’encantava.Veia els Pastorets, veia la mare que sen’anava a dirigir, a actuar... tot aquestmón d’adults que es reunien a les nitsper fer teatre. De fet, jo crec que lesprimeres ganes de ser actor no eren perfer teatre, sinó per quedar-me de nitdespert i estar amb aquesta gent. I aixòno vol dir que no m’agradi la meva fei-na, és clar que sí, però jo recordo real-ment això: vull fer teatre, vull estar aquíamb els grans... era divertit!

Què et queda actualment del teatreamateur que vas fer a Gràcia?Jo crec que tot. En tot cas hi he anatafegint més coses, però jo crec que elteatre amateur és una de les millorsbases per ser actor: tens poc temps,t’has de posar a treballar ja... sovint notens els mitjans, ni el temps, ni elsrecursos, ni les eines... i te n’acabes sor-

12

ENTR

EVIS

TA

Ferran Vilajosana, gra-cienc de tota la vida.Amant del teatre; del pro-fessional i de l’amateur–el Cercle Catòlic deGràcia va marcar els seusinicis–. Alguns el coneixencom el Roc del Club Super3, d’altres com un delsNois d’Història, i d’altresl’han vist recentment alTNC amb Marburg. Peròel Ferran no oblida el quel’amateur ha significatper ell.

Per Mar SOLÀ

FerranVilajosanaET

què fan al Centre, al Cercle... però pelque he vist tots aquests anys, hi ha lavoluntat de fer produccions massagrans pels equipaments. I és que en elfons gairebé no n’hi ha. Crec que elteatre amateur fa igual que el cineespanyol, intenta copiar el cine ameri-cà. I és impossible, perquè aquí maipodràs fer una peli com l’Spielberg.S’intenta reproduir la factura del teatreprofessional: que si és musical tothomtingui micro... i potser es perd unamica el fet que amb dues cadires i ambuna taula ja podem fer una obra.I sí que falten recursos –les entitatss’ho munten tot elles i l’ajuntamentsembla que no sàpiga on posa elsdiners– però voldria creure que en el

la reacció del públic... I de vegades síque les escoles creen aquest aïllamentamb el món real que pot arribar a sermolt perillós. El teatre amateur té unacosa molt més directa: fes-ho ara, ja,fes un passe de l’obra un dia abans... i aprens a treballar amb el que hi ha ino amb el que t’agradaria que hihagués.

El teatre amateur a Gràcia sobreviugràcies a la implicació de molta gent.Creus que Gràcia ofereix, a tots aquestsamants del teatre, suficients equipa-ments com per desenvolupar la sevaactivitat? Ara fa una mica que no faig el rulo perGràcia per anar a veure Sotacabina,

fons no en falten. I si no hi ha recursos,engrescaria a la gent que fa teatre ama-teur que fes coses amb el que tenen al’abast. A mi m’agradaria tornar a veuresenzillesa. Amb el teatre amateur se’tposa la pell de gallina.

Gràcia és un barri familiar i la participa-ció en alguna de les entitats suposa unarelació estreta amb els veïns. Per a lamajoria d’ells, segueixes sent el FerranVilajosana o has passat a ser el Roc delClub Super 3? Sóc el Ferran, almenys per la gent queem coneix. A ningú se li acut dir-meRoc. I amb la gent que no coneix sí queés una mica diferent, sobretot amb elsnens. Però tampoc massa. Sóc el Ferran.

13

“Avui em queda tot el que

vaig aprendre del teatre ama-

teur”

“Amb l’amateur aprens a treballar amb el que

hi ha i no amb el que t’agradaria que hi

hagués”

14

REFL

EXIO

NS D

ES D

E XI

LIE

Javi Augudo, soci delslluïsos, en companyia deMònica Macías, se’n vaanar a donar la volta el món el passat desem-bre. En passar per Xile,van viure en directe un terratrèmol de 8,8graus. Mitjançant el seu blog mundocro-queta.com ens hanexplicat la vivència.

Per Javi AGUDO. Traducció: Martí CAMPRODON

que li pot passar tot. Convençuda queli passaria tot.

Tot havia començat instants abans, amitjanit. La casa va començar a tremo-lar suaument i, de cop i volta, tot vacomençar a vibrar a un ritme frenètic.La tremolor t’empenyia contra lesparets, contra els mobles, et tirava aterra mentre intentaves arribar al marcd’una porta sense saber del cert si eraallò el que s’havia de fer. Si més no, erael que teníem més a mà. L’única cosaque teníem a mà. Quan va acabar, elsilenci va envair la casa, un silencinomés trencat pels batecs del cor a lestemples, que s’encarregaven de des-

La tremolor Aferrats als marcs de les portes senseentendre gairebé què passava, senseestar segurs si era això el que havíemde fer, intentàvem mantenir l’equilibrimentre el terra es movia a plaer. Esta-va anestesiat, com si tot allò no tin-gués res a veure amb mi, com si totallò succeís en un món paral·lel, dife-rent. Contemplava l’escena amb elssentits absents i la ment en blanc,espectador atònit d’allò que no se sapben bé si és real. La Mònica, en canvi,estava aterrida. Ho vivia amb tota laintensitat i amb el pànic de qui s’hijuga la pell, i sentia la impotència d’a-quell que sap que no hi pot fer res i

RX Reflexionsdes de Xile

15

des del cotxe, tots miràvem el mar, queestava sospitosament encalmat, amb unmoviment estrany, com si l’onatge llui-tés contra un corrent advers que l’em-penyia de nou cap a l’oceà, lluny de laplatja; el mar que ja preparava la granonada que havia fet fugir la gent cap ales muntanyes. El Gustavo va tornar alcap de dos minuts, dos minuts que vansemblar dos segles. Els dos minuts mésllargs del món.

L’onada Amb la mirada perduda, la fuga cap alturó desfilava per la finestreta. Al cotxenomés se sentia com resaven el Gusta-vo i la Mari. Resaven per ells, per nosal-tres, per tots. Aquella salmòdia xiuxiue-jada que trencava el silenci i resava persobreviure, lluny de tranquil·litzar,inquietava encara més. Accentuava lasensació que en la fugida de l’onadaens hi estàvem jugant la pell. Una ona-da que ni tan sols sabíem si arribaria.Ningú hi volia ser per comprovar-ho.

Al camí de terra, d’un sol carril, la filade cotxes avançava lentament i ensilenci, com els seus passatgers, com lagent que, sense vehicle, caminava ambpresses cap a la protecció del turó. Lasensació de calma, d’ordre, contrastavaamb la necessitat imperiosa d’arribarràpidament al cim. Amb tot, no se sen-tia ni un clàxon fora de lloc, ni un solcrit, sinó que tothom mantenia la sere-nitat amb una calma que semblava irre-al. Potser l’educació sísmica que rebendes de petits n’era la causa, o potser vaser perquè estaven massa alterats peralterar-se més. Fos el que fos, la lentaprocessó va aconseguir que l’ascensióal turó no afegís més desgràcies a lesque ja teníem.

Quan vam arribar, el cim estava ple decotxes aparcats de qualsevol manera ide gent que portava a sobre el quehavia pogut arreplegar per abrigar-se.

Parlaven entre ells i s’explicaven quehavia estat la tremolor més forta querecordaven, molt més que el del 85. Espreguntaven si tenien notícies de l’uno de l’altre, es buscaven a crits en lafoscor, mirant de localitzar-se i abraçar-se. Tothom estava amb el mòbil inten-tant contactar amb la família però leslínies gairebé no funcionaven, fins queho van deixar de fer del tot. Nosaltresvan aconseguir enviar un missatge detext als nostres pares dient-los queestàvem bé. Després d’això, el silenci.No sabíem si els havia arribat, si elshauria tranquil·litzat o espantat, o sisimplement seguien a les fosques pre-guntant-se si estàvem sans i estalvis oja no existíem. De totes maneres, lanostra angoixa desapareixia quan mirà-vem al voltant. Al cap i a la fi, sofríemper si la nostra gent sofria, mentre elsaltres sofrien per si els seus eren vius.

Quan es van apagar els mòbils i lesconverses van encendre’s les primeresfogueres. En un tres i no res la mun-tanya es va omplir de fogueres quedonaven més calor que llum, ja que declaror ja se n’encarregava la lluna, unalluna esplèndida cortejada pel milersd’estrelles, un panorama magnífic quela natura ens brindava com si amb aixòpogués fer-se perdonar, la molt hipò-crita!

Llavors van començar a sonar les ràdiosdels cotxes. Només se sintonitzavaEntre olas, la ràdio local de Pichilemu,que funcionava gràcies a un generadorelèctric propi, ja que el poble estavacompletament a les fosques. No teniencap comunicació amb l’exterior, aixíque no podien fer res més que dema-nar calma a la població, recordar quees dirigissin a les zones segures i inten-tar posar en contacte els qui encaraestaven perduts. De què havia passat,quina magnitud havia tingut el terra-trèmol, si hi havia víctimes, si venia l’o-

mentir la impressió que tot allò haviaestat una broma macabra. El sisme vadurar dos minuts, que van semblar dossegles. Els dos minuts més llargs delmón.

Sabíem que Xile era terra de terratrè-mols, així que vam treure el cap alcarrer sense saber si aquella tremolorhavia estat una cosa normal, o si estractava, tal com ens havia semblat,d’una cosa força més seriosa. Elscarrers de Pichilemu eren gairebédeserts. Només algunes persones hivagarejaven amb el rostre perplex. Poca poc, la gent va anar sortint de casaseva. Cridaven els noms dels seus perintentar assegurar-se que tots estavenbé. Els vam imitar i, amb una mica deroba d’abric, vam sortir a esbrinar quèera el que venia tot seguit.

Als nostres apartaments ja hi haviamolt tràfec. La gent baixava les escalescarregada de maletes, amb els nens acoll, amb un silenci apressat que parla-va del terror, de quan el terror ja no etdeixa ni cridar. En mig del caos, elGustavo intentava posar una mica d’or-dre. Suban a los autos y diríjanse alcerro, cridava una vegada i una altra, iacompanyava els seus hostes a la portadels cotxes. Estaven desallotjant lescabanes, mantenint la calma quan gai-rebé tots l’havíem perdut. Nosaltresestàvem petrificats enmig del merder,sense cotxe on dirigir-nos, quan ensvam creuar amb la seva mirada. Vosal-tres veniu amb mi, va dir.

Esperàvem el Gustavo asseguts alseient del darrere del vehicle acompa -nyats de la seva dona i el seu nét, tanaterrits com nosaltres. Tots els hosteshavien sortit ja cap al turó i el Gustavohavia anat a agafar el seu mòbil i a tan-car el negoci per prevenir possiblessaquejos. “Tardo un minut” –havia dit–,i ja en tardava un i mig. Mentrestant,

“La casa va començar a tremolar suaument i, de cop i volta,

tot va començar a vibrar a un ritme frenètic”

16

REFL

EXIO

NS D

ES D

E XI

LIE que estava refugiada a la muntanya, el

mar encara estava massa a prop. Men-tre la Mari organitzava una mica elmenjar per esmorzar alguna cosa, elGustavo explicava com l’havíem trobat,de devastat, el poble. Jo no badavaboca, no em podia treure del cap aque-lla imatge tantes vegades repetida alstelenotícies, però aquesta vegada vistasense pantalla entremig.

Després de compartir el menjar ambqui no va tenir la sort d’aconseguir res,s’havia de decidir què fèiem. El turó jas’estava buidant, però no volíem tornara les cabanyes, tan a prop del mar. Nopodíem sortir de Pichilemu, les notí-cies deien que les carreteres estaventallades i que no hi havia manera d’a-bandonar el poble. Quedar-nos méstemps a la muntanya, sense lavabos,sense aigua, estirats al terra de qualse-vol manera, no semblava la solució.Així, doncs, la Mari va decidir que ani-ríem on vivien la Martita i la seva famí-lia, una amiga seva que col·laborava enla neteja dels apartaments on ens està-vem. Casa seva estava a la meitat de lapujada al turó, a força altura, així queallà estaríem més segurs que prop de laplatja i més còmodes que al turó.

Com és natural, la Martita ens va aco-llir. I dic com és normal perquè, allà,enmig de la desgràcia, tots compartien,tots ajudaven, tots consolaven. O la tra-gèdia va treure el millor de la gent dePichilemu o la gent de Pichilemu témolta bondat dins. La casa no era gairegran i per això ens vam instal·lar al jar-dí amb uns matalassos a terra, un lava-bo a mà i una família que ens ajudariasi ho necessitàvem. En aquell moment,les rèpliques ja havien esdevingut nor-mals. De tant en tant tremolava el terra,la casa cruixia, però l’ensurt ja no eratan fort. Això permetia percebre mésintensament els detalls, com es moviala terra sota els peus de manera ondu-

devia haver salvat el fet que estavenuna mica més elevades que la resta dela costa, protegides per una duna pro-videncial. Els saquejadors, de moment,les deixaven en pau. Els resultava mésfàcil desballestar un restaurant a l’altrecantó del carrer que havia perdut lesparets a causa de la tremolor. Una vin-tena de lladregots sortien de la casacarregats d’ampolles, taules, cadires, totel que enxampessin per tal de calmar laseva set de rapinya. Vam agafar roba,documentació, menjar i aigua i, des-prés de tancar-ho tot amb clau, vamsortir esperitats, no fos cas que algunarèplica fos més que això i ens trobéssimuna altra vegada amb una onada trepit-jant-nos els talons.

De tornada al turó, vam decidir passarper la part baixa del passeig marítimper veure els estralls. La imatge que ensvam trobar no desmereixia les pitjorspel·lícules americanes de catàstrofes.Del passeig per on havíem deambulatla tarda anterior ja no en quedava res.Els restaurants, les cases, els comerços,els contenidors, tot havia estat arrancatde soca-rel. En el seu lloc s’hi havieninstal·lat el fang i les runes, i algunsvaixell que hi havia quedaven embar -rancats terra endins. Dies després vamsaber que l’onada havia estat de vuitmetres, que havia tardat quarantaminuts en arribar i que havia penetratquatre-cents metres terra endins. A diad’avui encara no està clar quantes vícti-mes hi va haver a Pichilemu, encaraque sembla que per sort van serpoques. Aquell panorama apocalípticfeia pensar en quelcom de molt pitjor.

La Mònica esperava angoixada al turó,preocupada per si l’oceà tornaria a sor-tir-se de mare i se’ns empassaria alGustavo i a mi. Ens va rebre amb unesbufec “d’encara sort”, però la por alseu rostre no va esborrar-se gens nimica. Encara tenia terror al mar i, tot i

nada, res de res. Fins que va arribar l’o-nada. Van informar que havia destros-sat tota la costa enduent-se tot el quetrobava al seu pas. Ens havíem de que-dar a les muntanyes fins que fos com-pletament de dia. Com si això fos fàcilper una gent que ho havia perdut tot.Tot menys la vida.

Fins a l’alba, doncs. Una espera eternaplena de fred, rèpliques, inquietud,incertesa, rèpliques, por i rèpliques. El Maxi, el nét del Gustavo i la Mari, esretorçava inquiet amb cada nova tre-molor, amb una cara de por que feiavenir ganes de plorar. Nosaltres inten-tàvem col·laborar distraient-lo compodíem, segurament més espantats queell. Quan ja clarejava, una furgoneta decarabineros va informar per megafoniaque es podia baixar a la costa a buscarmenjar, medicaments, roba i coses quefossin totalment imprescindibles, sem-pre que no ens hi quedéssim gaireestona i anéssim amb compte. Nosal-tres necessitàvem més roba d’abric i ladocumentació. La Mari volia saber comestava la casa i aconseguir una mica demenjar i aigua. El Gustavo i jo vamdecidir baixar.

La ressaca La ràdio informava que a la part afecta-da per l’onada s’hi estaven produintsaquejos. Les mercaderies de la firad’artesania i del supermercat havienquedat exposades a la cobdícia delsque ja només tenen això, i s’abandona-ven a la seva rapacitat. De moment nohi havia notícies de saquejos a cases ohostals, però el Gustavo estava preocu-pat per si la seva, després del sismesubmarí, també estava essent víctimadels desaprensius de sempre, així queens hi vam dirigir sense fixar-nos gaireen els estralls provocats pel sisme.

Les cabanyes, tot i que estaven a prime-ra línia de mar, estaven intactes. Els

“No tenien cap comunicació amb l'exterior, així que no podien

fer res més que demanar calma a la població”

17

anterior. Tots els cotxes estaven apar-cats en ordre i hi havia moltes fogueresdisseminades. Els camions de bombersdistribuïen aigua potable i hi havia unaambulància instal·lada allà permanent-ment per si algú tenia un problema desalut. Nosaltres cinc ens vam instal·larcom vàrem poder al petit cotxe delGustavo per passar la nit. El fred, lestremolors i els mal d’esquena no emvan deixar dormir gaire, però unamiqueta sí que vaig poder fer-ho. Encanvi, la Mònica no va poder aclucarl’ull durant tota la nit. El mar encaraera massa a prop. El sol per fi va treureel nas i, esgotats pel cansament i elsnervis, la nostra ment repetia una vega-da i una altra la mateixa pregunta: I araquè?

La fugida El carabinero que ens va atendre estavaextenuat. La seva cara revelava quehavia estat treballant més hores de lesque un cos qualsevol podia tolerar, iencara seguia. Ens va assegurar que lescarreteres de sortida de Pichilemu jaeren transitables, tot i que s’havia d’a-nar amb compte donat que hi haviaalgunes escletxes i despreniments queen dificultaven el pas. Així, doncs, elpla seguia endavant. Abandonaríem elpoble per anar a Chépica, on el Gusta-vo i la Mari tenien una altra casa, en

part per allunyar-nos del mar, en partper visitar els seus fills, que vivien allà.

Ens vam dirigir, doncs, a les cabanyesper recollir els nostres trastos, que persort estaven intactes, i ens vam embotiral cotxe, passatgers, maletes i queviures,fins que gairebé no va quedar espai niper respirar. Més sobrecarregats del queseria aconsellable –no hi havia cap altramanera de fer-ho– vam emprendre elcamí cap a l’interior. Sortint del poble,vam topar amb diversos autoestopistesque, amb els cartells a la mà, demanavenajuda amb missatges com a qualsevollloc de l’interior o per favor, volem anarlluny de Pichilemu. Al nostre cotxe no hicabia ni una agulla.

Tan bon punt vam ser a la carretera, vamcomprovar que allò de les escletxes alpaviment era totalment cert. Constant-ment s’observaven talls en forma longitu-dinal com si delimitessin els dos carrils i,de tant en tant, la cosa es tornava mésseriosa, amb esllavissades de parts sence-res de paviment de més d’un metre deprofunditat. Més preocupant era quan elcamí esquerdat discorria per sobre unpont, i n’hi havia un quants! Sabíem queel cotxe pesava massa i ens aguantàvemla respiració mentre en Gustavo conduïalentament, atent a qualsevol cruiximento moviment estrany.

lant, com si estigués fet d’un materialtou i flexible que es pogués modelaramb facilitat, com si tot fos un joc denens per la immensa força que sacseja-va constantment l’escorça terrestre.Només la Mònica i el Maxi seguienigual de tensos després de cada tremo-lor, mantenint la primera por intacta,com si aquesta fos la definitiva, el queacabaria amb ells.

En aquell pati vam rebre les primeresnotícies de l’abast del terratrèmol grà-cies a @noquierouser, fill de la Martita,que, no se sap com, tenia accés a Inter-net a través del seu mòbil i ens mante-nia informats gràcies a twitter, quedemostrava una altra vegada la seva efi-càcia com a mitjà de comunicacióràpid i independent en moments decrisi. Així vam arribar a comprendre lagravetat del que havia passat, un delsdeu sismes més grans registrats de lahistòria.

Quan va caure la nit vam decidir tornaral turó per estar encara més segurs. LaMartita i la seva família es van quedaral seu pati, instal·lats en una tenda decampanya. No estaven disposats a dor-mir dins de casa, per si de cas. El cimde la muntanya estava una altra vegadaple, però aquesta vegada l’organitzacióera sensiblement diferent a la de la nit

18

ENTR

EVIS

TA

explicar-se com van viure el terratrè-mol. Alguns havien perdut la casa, iels que no l’havien perdut no lestenien totes de poder conservar-les, jaque estaven molt fetes malbé. Lesconverses eren serenes i mancades dedramatisme, es felicitaven per estarvius i encaraven el futur amb unaactitud positiva que ens deixavenadmirats, nosaltres que som tan deplorar per les desgràcies i lamentar-nos de la nostra malaventura. Del quemés es planyien, gairebé més que lesseves pròpies pèrdues, era de la des-aparició per sempre de la Chépicacolonial, tot edificis de tova, i l’esfon-drament de l’església del poble. L’es-cena semblava treta de l’Espanya defa cinquanta anys, quan, segons expli-ca ma mare, els veïns importaven, esvisitaven, es relacionaven, parlaven ise saludaven.

Revisant les destrosses vam poderpresenciar una escena entendridora:la Mari i el capellà del poble plorantabraçats davant les runes de l’esglé-sia. Jo no sóc gaire partidari de lesreligions, la majoria de vegadesm’encenc quan sento les opinionsdels seus jerarques i les seves inge-rències en la vida quotidiana dels

Però això no va ser el pitjor de tot. Nitan sols s’acostava al pitjor. A Pichile-mu, els danys els havia causat sobretotl’onada. Les cases havien aguantat bé latremolor. La seva estructura de fusta,sent, com és, flexible, els havia permèsaguantar el moviment. Però als poblesde l’interior, la majoria de cases erenantigues i fetes de tova, que no és ami-ga dels terratrèmols. Així, doncs, vampassar per alguns pobles on la majoriadel seus edificis estaven enderrocats.De Peralillo gairebé no en quedava res.La Plaça de Santa Cruz, on havíemestat feia uns dies, estava gairebé tota aterra. I a Chépica...

A Chépica hi havia molta tova i estavapràcticament tot destruït, amb casesdestrossades i altres que haurien de serensorrades a causa dels danys. La mei-tat del poble estava en runes. Per sort,la casa del Gustavo i la Mari, que eraforça més nova i sòlida, es manteniadreta, igual que els seus dos fills, quees van sorprendre quan ens van veurearribar. Allà no hi havia aigua corrent,ni llum, ni res. Gairebé estàvem millora Pichilemu.

Poc a poc els veïns van anar passantper la casa familiar per abraçar-se i

no-creients, però aquella sola imatge,juntament amb la germanor i la ten-dresa que es declaraven els veïns, ensvan fer veure la part positiva deltema, la part del poble ras. De totesmaneres, potser no era això. Potsersimplement és que eren bona gent.

A Chépica, la Mari va aconseguir decomunicar-se, finalment, amb la restade la seva família, inclosa sa filla, lamare del Maxi, que estava a Valparaísoi encara no havia aconseguit sortird’allà per reunir-se amb el seu fill.També va saber de sa germana, quevivia a San Fernando, on tenien aiguai llum elèctrica. Així, sense demorar-nos ni un minut, vam sortir tots cap aallà, on ens esperava una dutxa calen-ta, un plat a taula i un televisor perveure, per primera vegada, imatges dela tragèdia. I, per descomptat, unaaltra família disposada a donar-t’hotot. No sabíem què dir davant d’unamostra de generositat com aquesta;ens recordàvem de nosaltres mateixosmirant cap una altra banda quan algúnecessita ajuda.

Allà vam aconseguir, per fi, telefonar ala nostra família, que havia passat ungrapat d’hores inquieta després delterratrèmol. Allà vam aconseguir, perfi, oblidar-nos de l’estrès viscut, de laincertesa, del desemparament. Allàvam aconseguir, per fi, fer riure laMònica i el Maxi, que no havien dei-xat besllumar un somriure des de laprimera tremolor.

Per dormir vam tornar a Chépica, onel Gustavo i la Mari ens van cedir l’habitació, sense discussió possible:“és vostra, i ja està”. Vam anar a dormiri, just després de ficar-me al llit, –unllit!– vaig poder contemplar el dormirde la Mònica. La Mònica ja reia. LaMònica ja dormia. Era clar que la cosaanava millor.

“Tan bon punt vam ser a la carretera, vam comprovar que allò

de les escletxes al paviment era totalment cert”

Una de lescoses quemésm’han cri-

dat l’atenció de leseleccions a la presi-dència del F.C. Bar-celona han estat lesdeclaracions d’unperiodista, un copel resultat final jaera incontestable,

que afirmava el següent: “Sandro Rossell fa tres anys que s’esta-va preparant per a ser president del Barça”.

Encara que reconec que no he contrastat aquesta informació,em vaig quedar molt parada –potser podria dir admirada–,pensant en quin tipus de persona pot dedicar tres anys de laseva vida a preparar-se per accedir a un càrrec com aquest.

No puc evitar sentir una mica d’enveja, una enveja sana depensar en dos “llocs” importants que necessitarien algú quees preparés eficaçment per arribar a ser-ne el president (o lapresidenta): els Lluïsos de Gràcia i el meu país. Malaurada-ment, ni un ni l’altre tindran “a priori” la mateixa sort que “elmillor club de futbol del món”, perquè em sembla que no hihaurà ningú que tingui prou temps ni voluntat per preparar-se per a una feina com aquesta.

He de dir-vos, però, que el meu nas s’ensuma que possible-ment als Lluïsos tindrem més sort en el relleu de la JuntaDirectiva. No sé si pesa més el desig que aquest canvi es puguifer de manera tranquil·la i pensada, però la darrera assemblea–de gran participació social, de gran indignació pel desgavelleconòmic de què se’ns informava– em va deixar esperançada.La nova Junta Directiva no tindrà tres anys per preparar-se,però em consta que té la voluntat de “no fallar-nos”.

No tindrem tanta sort en el relleu en el govern de Catalunya–si, com tothom augura, es produeix–. De fet, la meva humilteoria és que el primer tripartit no estava preparat per alrelleu, després dels primers vint-i-tres anys de democràcia. Perals tres partits va ser una veritable sorpresa aconseguir portarles regnes d’aquest petit país, i encara ara no se n’han sortit.Tornar als orígens pot ser una solució, però el nas em torna adir que no estan preparats, que ningú d’aquell partit (d’aque-lla coalició, per ser més exacta) porta tres anys preparant-seper ser el nou president de la Generalitat de Catalunya.

20

OPSECC

IÓO

PIN

IÓ

Els diaris en van plens i les televisions no paren d’a-nunciar-ho: estem en crisi. L’economia no tira, diuen.Polítics, empresaris, economistes i tertulians noparen de discutir-ho. Als bars i perruqueries, als mer-

cats i en les sobretaules tothom en parla. Hem entrat en unaèpoca de vaques magres.

Davant de l’alarma, sindicats i representants de la patronal hancomençat un estira-i-arronsa que no s’acaba mai. Des de fora, de l’Europa gran ens renyen... bé, els renyen, als governants deMadrid. Dels nostres ningú no se’n recorda. I de l’oposició, quehavent guanyat no governa, només se’n recorden quan els calenels vots.

Entre tots no aconseguim afinar la partitura. Tothom vol cri-dar una mica més. Cada sector vol defensar la seva parcel·lade benestar. I em sembla molt bé. Ens ha costat molts anysde lluita i de suors aconseguir un model de societat delbenestar. Fan molt bé els pensionistes de protestar. I els met-ges. I els mestres. Tots hem de protestar.

Crec que hem de posar els nostres governants contra les cor-des, de debò. Els qui no tenim espai de poder, que som laimmensa majoria, hauríem de protagonitzar una revolta con-sistent a oferir duplicar l’esforç per aconseguir l’excel·lènciaen tot el que estigués al nostre abast a canvi d’unes lleis queens garantissin la millora i el progrés sostingut.

Ètica contra crisi. No pas ètica contra política, no. La políti-ca també ha d’estar regida per l’ètica. I el comerç. I les rela-cions laborals. I la distribució de la riquesa. No estic parlantd’utopies. Les noves tecnologies han fet possible un canvi tanprofund en els sistemes de comunicació i d’informació quede ben segur que usats amb imaginació i oportunitat han depermetre experiències innovadores a petita i a gran escala.

Experiències com les consolidades maratons de TV3, o lesnombroses cooperatives de producció que van tenyint elmapa econòmic, o el moviment a favor del dret a convocarun referèndum per la independència, o la profusió de pro-jectes culturals i socials que volen arrencar-nos de l’ensopi-ment... ens han de servir de guia.

I, com que escric per al butlletí d’una entitat d’arrel cristiana,vull afegir-hi que els qui estem convençuts de la projecció queha de tenir la nostra fe hem de ser els primers a posar-hi el coll,canviant, si cal, rutines i esquemes de la vida diària. Personesdel nostre entorn ja ho han fet: gràcies pel teu testimoni, JordiCasassas.

Per Jordi ALBERTÍ

Ètica contra crisi

Tres anys de preparació

Per Susanna ÁLVAREZ

Ala nostra societat occidental estem vivint una profun-da transformació, des de les velles societats on hihavia bàsicament una sola cultura religiosa i unaètnia, fins a unes societats on la barreja de tots

aquests elements és ben visible i creixent a causa de l’onadaimmigratòria.

A aquest panorama hi cal afegir l’enorme progrés del coneixe-ment humà en tots els camps del saber, i el lent, però progres-siu, reconeixement de la dignitat de totes les persones, moltespecialment de la dignitat de la dona, que fins ara ha viscut en un món exclusivament mascle.

Una publicació d’en Gonzàlez Faus sobre aquest tema (La difí-cil·laïcitat) m’ha despertat l’interès, perquè es tracta d’arribar auna societat –i a un sistema de governar-la– que sigui respec-tuosa amb la diversitat sense caure ni en el menyspreu dels unsni en la “tolerància” dels altres. La dificultat rau, d’entrada, enel delicat equilibri entre respectar la diversitat sense deixar almarge cap dels progressos del coneixement humà i, molt espe-cialment, el de la dignitat de totes les persones.

Per molt que se sigui respectuós amb la diversa manera de pen-sar i de fer, no es pot actuar com si no se sabés el que ja se sapen qualsevol camp del saber i en el dels drets humans. Caldràveure com es tractaran legalment les creences i tradicions quetopen amb els drets assolits tan lentament; per exemple, comlegislar el brutal i masclisme menyspreador de la dona, masclis-me que ve d’abans d’evolucionar fins al gènere “homo”, i que ésmolt més a prop de l’animal mamífer mascle que no pas de l’és-ser humà que en diem orgullosament “homo sapiens-sapiens”.

Només un sistema de govern democràtic pot intentar aquestacomplexa i imprescindible tasca, perquè a un govern autoritarili és pràcticament impossible arribar a una flexibilitat suficienti, encara menys ho pot fer un sistema confessional de qualsevolmena de religió perquè fatalment acaba creient que les pròpiesconveniències són l’expressió de la voluntat del seu correspo-nent déu.

Legislar pensant, tant com sigui possible, en el bé comú, obligaa legislar sota una moral de mínims, mentre les religions solenproposar unes morals de màxims. Per no entendre això la Con-ferencia Episcopal Espanyola té picabaralla amb el govern que,pel fet de ser laic, no pot de cap manera –ni li correspon–recollir en les seves lleis el genial ensenyament del nostre ger-mà i mestre Jesús de Natzaret, que és una proposta per als quivulguem intentar seguir-lo lliurement, i no pas per obligar a fer-ho amb lleis civils.

21

Dimecres, 3 de febrer de 2010. Ja és fosc, però agafola bicicleta, igualment, per pujar fins a dalt delTibidabo. Arribo al cim passades les vuit, i encarapuc entrar al temple i estar-m’hi uns minuts, si bé

hi he d’entrar per unes dependències laterals, i no per l’en-trada principal.

Poc després, surto i agafo novament la bici. Començo apedalar, i la baixada és agradable... però tot canvia quan, des-prés de Vallvidrera, una taca d’oli en un revolt a mà dreta emfa perdre el control de la roda davantera... La caiguda és secai brusca: el casc impacta directament amb l’asfalt, i quan emveig per terra, instintivament començo a gatejar com unnadó, fins al marge exterior, per evitar ser atropellat pels cot-xes que em segueixen. Gatejo ansiosament, i quan “arribo ameta”, veig que el noi del cotxe del darrera em ve a socórrer.Gràcies a Déu, puc moure bé les cames i em puc aixecar,però no sé si tinc lesions internes... Ah! I sort, del casc...

Accepto la proposta del noi, de deixar la bicicleta amagadaen un marge, perquè el més important i prioritari és dur-meamb el seu cotxe fins a l’Hospital Clínic... En arribar a l’hos-pital, ens acomiadem quan les infermeres “li agafen elrelleu”; i quan se’n va, em dóna la seva targeta i s’ofereix peranar a recollir la bici plegats l’endemà. Quin sant!!!

Després que les radiografies i les diverses exploracions certi-fiquin que no tinc lesions greus –un deu, per al personal delClínic!!!–, al cap de quatre hores, el meu germà i la mevacunyada –un altre deu per a ells– em duen a casa amb cotxe.

L’endemà al matí, anem amb el meu germà a recuperar la bici,però ja no hi és... Algú se la deu haver apropiada... A la tarda tru-co el meu Àngel de la Guarda, per dir-li que ja no té sentit anar-la a recollir. I aprofito per dir-li que tot allò que pugui fer per elldurant els anys que em quedin de vida, serà poca cosa...

Són paraules que de moment s’han “concretat” només ambl’obsequi d’unes quantes capses de bombons per part meva–i en el mateix enviament: no és que li hagi anat duent bom-bons periòdicament; que si no, el noi encara malpensaria...–,i també amb alguna visita esporàdica al restaurant on treba-lla, per saludar-lo i xerrar una estona...

I bé, a dia d’avui, quan recordo aquell 3 de febrer, em quedo,molt especialment, amb la lectura positiva d’haver fet un bonamic... i d’haver constatat que, sortosament, la gent bonatambé hi és, al món. El que passa, és que tot sovint, la sevapresència és d’allò més discreta...

Per Joan LIZANDRA Per Jordi CASSO

Una societat laica

Una bici menys... i un amic més!

22

4PO

LÍTI

CS+

1CI

UTA

DÀ

Per Eugeni RODOREDA Per Xavier BARBERÀ

Preguntem a 4 polítics i 1 ciutadà:

“La inversió en equipa-ments públics culturals al districte ha estat moltelevada en comptes d’ajudar els equipamentsexistents d’entitats. La considereu oportuna i encertada?”

4+1 L’Ajuntament està fent massaingerència en el món cultural deGràcia i dificulta la tasca d’enti-tats i associacions convertint-se,

fins i tot, en un competidor.

En un territori com Gràcia, on el teixitassociatiu i d’entitats culturals és ric igran, no trobo que les polítiques degovern hagin d’anar destinades a crearnous espais culturals, sinó a potenciarallò que està creat des de fa molts anys(moltes elles són centenàries) i queestà fent una bona feina social i cultu-ral, la qual necessita i demana el terri-tori. Això sí, en zones on no estiguicobert aquest servei, aquesta necessi-tat, s’han de donar recursos per podersolucionar aquestes mancances i, natu-ralment, aquest no és el cas de Gràcia.

El que s’ha de fer és donar suport eco-nòmic a totes aquestes entitats i asso-ciacions, moltes de les quals es trobenen una situació difícil i sobreviuen grà-cies al voluntariat, a la implicació des-interessada i a la bona tasca feta permoltes persones. Gràcies a tot aixòaquestes entitats tiren endavant ambil·lusió, però això no significa que totvagi bé. El que no pot ser és que lapolítica de govern, d’una forma enco-berta, estigui fent la competència llo-gant sales i programant tallers i activi-tats; serveis ja coberts i que aportenrecursos econòmics molt importantsper a la subsistència de les entitats.

La vida de les ciutats i dels barrises fa gràcies a una simbiosi entreallò públic i allò privat. Desd’ambdues esferes s’impulsen

actes, festes, competicions, exposicions iun llarguíssim etcètera.

El gran beneficiat n’és el ciutadà, quegaudeix d’una àmplia oferta cívica,esportiva i lúdica. La cultura també for-ma part d’aquest ventall de possibilitats.Les diverses entitats que forneixen eldens teixit social gracienc tenen unaoferta cultural molt potent: teatre, dan-sa, cursos, diables, tertúlies, col·loquis,presentacions de llibres, sardanes,corals... Fa anys que ofereix aquest apa-rador i han de continuar oferint-lo.

Les administracions veiem amb admira-ció i simpatia aquesta tasca. Per aixòreben el corresponent suport institucio-nal i econòmic i també perquè segueixindesenvolupant l’esmentada tasca ambuna certa garantia, traduïda en subven-cions, en ajuts o en convenis.

Però l’Ajuntament no pot renunciar aoferir també la seva pròpia oferta cultu-ral, que es manifesta en els equipamentsde titularitat pública: centres cívics,casals de barri o biblioteques, bàsica-ment. És un encàrrec que han rebut dela ciutadania a cada contesa electoral iha format part dels plans d’actuaciódurant diferents mandats; i fent un sim-ple passeig pels equipaments municipalss’evidencia l’èxit: milers d’usuaris, cente-nars d’alumnes i nombroses inscripcionsen donen fe.

El suport a una cosa no exclou el suporta l’altra. La polèmica “entitats versusequipaments públics” és falsa, estèril,enganyosa i d’incert i desconegut ori-gen. Uns i altres treballen colze a colzeper a la cultura. Pretendre enfrontar-losés trencar la complicitat, la cohesió i ferun flac favor a la cultura local.

23

Per Alexandre López

Esquerra Republicana, tot i estaractualment a l’oposició, va serla responsable de l’adquisicióde la Violeta i del Debat de

Festa Major on es va concloure quecalia fer un esforç per als locals de Fes-ta Major com a element clau de la per-vivència de la festa. També en l’anteriormandat va fer un estudi de les necessi-tats de les entitats històriques.

Però no és una resposta per fugir d’es-tudi, sinó per entrar-hi més a fons. Espodria també dubtar que la inversióhagi estat tan elevada, tenint en comp-te que la Violeta comença aquest anyles obres, i l’edifici de Festa Major tam-poc ha començat les obres. Probable-ment, però, sí que en la manca de refle-xió sobre el paper de les entitats,aquesta percepció té més sentit, ja quehi ha uns deures que no s’han fet. Lesentitats existents, enteses com a patri-moni privat, formen part del serveipúblic? De la mateixa forma que la Vio-leta s’adquirí per la descomposiciód’un teixit existent, cal començar a pla-nificar i repensar el concepte d’equipa-ment públic o privat, des de punt devista de l´ús que en fa el ciutadà i delservei que ofereix, sigui o no cobertper l’Administració.

Cal debatre com es gestionen centrescívics i casals de barri, perquè pren-guin una forma que sigui cooperativa ino competitiva amb altres entitats. A lainversa, també, si considerem que enti-tats i ateneus formen part de la matei-xa xarxa, serà més senzill i eficientsaber per a quines coses caldran edifi-cis nous i per a quines promoure i aju-dar més en la millora de ja existents.Perquè al final el sòl que tenim, sobre-tot a Gràcia, és finit, i les necessitatsdel ciutadà massa sovint són infinites.

Per Carlos PABLOS

Des de fa uns quants anys l’A-juntament de Barcelona haapostat per dedicar tots elsseus recursos per equipa-

ments culturals a construir edificisdedicats a uns objectius, que precisa-ment al Districte ja estaven gairebécoberts. No dic que no s’haguessin defer coses, però potser ens hem passat. I amb quin problema es troba enaquest moments l’Administració muni-cipal? Amb com mantenir aquest edifi-cis pel seu elevat cost. Inclús ja s’estàpensant que aquest centres passin aser de gestió privada. He de dir queamb tot el que l’Ajuntament de Barce-lona ha gastat a Gràcia, s’haurienpogut arreglar edificis que per altrabanda son patrimoni dels graciencs,s’haurien pogut signar convenis decol·laboració i, dins de les entitats exis-tents, haurien pogut conviure altresentitats, com ja s’està fent, però perquèla gent s’ha buscat la vida sense neces-sitat de ningú.

L’altre dia en una fideuà que va tenirlloc a la Plaça del Nord d’una molt esti-mada entitat gracienca, el nostre presi-dent del Districte va dir al dirigir-se alsassistents dient: “haurien de començarun debat sobre el tema dels espaispúblics, i com poden ajudar les entitatsprivades”.

Ja fa molt temps que volem aquestdebat; i fins al moment, tot ha quedaten l’oblit. Crec que a les entitats ambun patrimoni cultural gracienc, enshan donat el que sobrava. Les entitats,que per ben poc donem tant, ara hemd’arreglar les coses. No és just.

Espero i desitjo que de tota aquestacrisi, tots plegats en puguem treurecoses positives. I això sí, tirarem enda-vant com sempre hem fet, amb ajuts osense.

El Districte de Gràcia treballaper dotar els barris d’equipa-ments necessaris, com bibliote-ques i escoles, i també treballa

per a la cultura tradicional –al CAT–per a la cultura popular –en la pròximanova Violeta– i més recentment treba-lla amb el projecte del carrer Alzina.

És una inversió important amb undoble objectiu, tenir espais públics dequalitat, espais perquè les entitatspuguin desenvolupar les seves tasques ifomentar i preservar la nostra cultura.Aquesta aposta per a la cultura no vaen detriment de les entitats privades, jaque es complementen i donen possibi-litats noves. La generació de més movi-ment, més vida, més cultura , ens enri-queix a tots i, sobretot, genera mésriquesa social.

Vull lloar la feina feta per les entitats:des del reconeixement més sincer d’a-questa important tasca, i des del con-venciment que el treball en xarxa, desde la col·laboració, és un bon camí perenfortir conjuntament la societat delsnostres barris. Per aquest motiu femuna política d’equipaments públics i detreball amb les entitats. A títol d’exem-ple, el tinent d’alcalde Ricard Gomà hadut a terme polítiques d’acció socialamb fortes inversions públiques i tre-ballant amb les entitats amb objectiuscomuns.

Per Roger AMIGÓ

L’any 2009, coincidint amb el XXX Aniversari de lafesta de L’Aplec, la Federació de Colles de l’Aplecdel Caragol de Lleida (Fecoll) i Interhélix (Organi-zación Interprofesional del Caracol de Crianza)

–amb la col·laboració del Ministeri de Medi Rural i Marí–van editar el llibre Caragols: festa i gastronomia, una inicia-tiva literària que ofereix un viatge a través de l’helicicul-tura, la festa de L’Aplec i la cuina del caragol, de la mà derestauradors lleidatans acompanyats de col·legues de totl’Estat.

En total, més dequaranta formesdiferents de prepararcaragols, segonsreceptes de diferentsxefs, entre els quals estroben reconeguts cui-ners bascos com MartínBerasategui, Juan MariArzak i Pedro Subijana,mestres que proposen lesseves particulars formesde cuinar aquest gasteròpode. Aquestes propostes escombinen amb les ofertes dels també reconeguts FerranAdrià, Santi Santamaria, Joan Roca o Carme Ruscalleda,entre altres.

Josep Antoni Marcelo (Interhélix) i Xavier Pérez (Fecoll) van presen-tar el llibre

24

Per Mireia BARGALLÓ. Farmàcia Lesseps

REC

OM

ANEM

Per Rafa GIMENA

RLlibre “Caragols: festa i gastronomia”

En els darrers anys ha incrementat el nombre de per-sones que viatgen a llocs cada vegada més exòtics.Abans de començar el viatge en convé planificar totsels aspectes sanitaris amb un mes d’antelació, com a

mínim: visitar el metge per avaluar l’estat de salut general,informar-se sobre les condicions sanitàries de la zona de des-tí i sobre la necessitat d’administrar alguna vacuna o quimio-profilaxi. Els requeriments varien segons el país i la zona quees visita (rural o urbana), la durada de l’estància, l’època del’any en què es fa el viatge, el tipus de viatge i les caracterís-tiques individuals. Per això és recomanable demanar consellpersonalitzat als centres de vacunació internacional.

L’aigua i els aliments poden ser font de malalties infeccioses.S’ha de tenir molta cura de no consumir cap aliment cru osemicuit, i evitar la rebosteria i els gelats, la fruita sensepelar i les salses i cremes. A més, l’aigua per beure ha de sersempre embotellada i precintada.

Els insectes també poden transmetre infeccions, especial-ment el paludisme, malaltia molt estesa a tots els països tro-picals. Per evitar les picades cal portar roba de teixits natu-rals (cotó, lli), de colors clars, màniga llarga i pantalonsllargs; calçat tancat, còmode i transpirable; ulleres de sol ibarret; i cal no oblidar la crema de protecció solar extrema il’ús d’un repel·lent adequat.

Quan prepareu la farmaciola recordeu de portar una provi-sió dels fàrmacs que consumiu habitualment, així com mate-rial bàsic de cura, antisèptics i medicaments generals.

L’oficina de farmàcia és un bon lloc on iniciar la prevenciódel vostre viatge, per tant, consulteu-nos i gaudiu de l’estada!

CON

SELL

S D

E SA

LUT

SLa salut del viatger

l’espai i amb qui participem en les activi-tats.

Per tant, aquesta columna vol ser un reco-neixement cap a aquelles persones i col·lec-tius que han fet possible que aquest curshagi estat molt prolífic pel que fa a l’am-bientalització de l’entitat. El primer, a laJunta i en especial, al Jordi Casassas, ja quesempre ha sigut el primer a donar suport aaquestes iniciatives; a l’equip verd dels Lluï-sos i seguidors incombustibles de l’horticul-tura urbana, perquè sense ells no hauriaestat possible la Verdinada, a l’Albert Gil i atota la gent d’Acció Catacrac, ja que semprehi són quan els demanes, al Cargol Gracióspel mateix d’abans, al Roger Amigó, per seruna mena d’àngel de la guarda, al JosepMaria Vallès i a la gent de Tarpuna, perhaver pogut gaudir conjuntament d’unesquantes calçotades, al Xavier Franch i a totala família de les muntanyes del Coll, un altremalalt de la sostenibilitat, i segur que emdeixo noms, persones, col·lectius, etc. A totsells mil gràcies per fer que els Lluïsos siguinuna mica més verds.

Però, com diu un conegut eslògan, “Tot fet,tot per fer”, malgrat haguem fet camí encaraens resta molt per caminar, per millorar isobretot, per seguir aprenent de tothom. Ésaixò últim el que més motiva a seguir enda-vant, i si és en bona companyia, encaramillor.

El passat 14 d’abril del 2010 elsLluïsos de Gràcia vam rebre elpremi Vila de Gràcia 2009 a lamillor acció en defensa de la

sostenibilitat i el medi ambient, a tra-vés de l’activitat de la Verdinada. Comsabeu, aquesta activitat consisteix en larealització de nombroses activitats quecreïn consciència ambiental i en elfoment d’iniciatives sostenibles. Aques-ta activitat es desenvolupa durant unasetmana, el mes de març.

D’aquestes activitats cal destacar lacreació del blog Agenda 21 dels Lluïsoshttp://agenda21.lluisosdegracia.cat/

En el marc del Centre Artesà Tradicio-narius i en companyia d’altres entitats ipersonalitats de la Vila, el conseller demedi ambient del Districte va donar elpremi al Marc Camprodon, membre dela Junta Directiva, en el qual es perso-nificava el reconeixement a la tascaambiental que els Lluïsos desenvolu-pem al llarg de tot el curs, i més enconcret, a través d’aquesta activitat.

Qualsevol reconeixement sempre ésgratificant, i aquest ho ha estat, però nide bon tros és el que busquem, ja queel reconeixement que busquem nosal-tres és a través del que ens diuen elssocis, els veïns, amb qui compartim

“La Verdinada crea cons-

ciència ambiental i fomenta

iniciatives sostenibles”

25

Per David MONFORT

BVBÚST

IA V

ERD

A

Lluïsos ha estat guardo-nat a la Vila pel seuesforç i organitzaciód’activitats en la defen-sa del medi ambient

Reconeixements

26

L’estafadorLa persona estafadora solser algú amb bona presèn-cia, educada, persuasiva iamb facilitat de paraula.Vol diners en efectiu i demanera immediata. Coneixel tipus de persones queestafa i s’aprofita de la sevasituació: són persones queestan soles, necessitencompanyia, presenten cer-ta desorientació...

La víctimaBusquen víctimes que visquin soles que, per tant, puguindesitjar la companyia d’altres persones i que, a més, tenenfortes conviccions sobre la bona educació i les bonesmaneres. Per aquest motiu són confiades quan algú esmostra amable i cordial.

L'estafa del fals instal·ladorUn fals tècnic de la companyia de gas o de la llum fa unasuposada revisió per la qual cobra a la víctima preus forade les tarifes habituals o fa reparacions que no caldria fer.

Per donar més credibilitat a l’engany s’acrediten amb uncarnet fotocopiat amb la seva fotografia i el logotip d’unempresa fictícia (en moltes ocasions utilitzen el logotip deGas Natural); en comptes d’acreditar-se amb un carnetprofessional expedit i segellat per la Direcció General d’E-nergia i Mines.

En cas que la víctima dubti sobre si fer el pagament o no, ivulgui telefonar a la seva companyia, el fals instal·lador lifacilita el telèfon i el posa en contacte amb una suposadacompanyia en què una persona còmplice de l’operari,informa la víctima de la legalitat de la feina realitzada.

Què es pot fer per evitar una estafa d’aquesttipusSi la seva companyia no us ha enviat cap carta d’avís quepassaran a fer una inspecció, desconfieu. No deixeu entraraquesta persona al vostre domicili i aviseu la policia, altelèfon d’emergències 112. Una patrulla d’agents anirà alvostre domicili a recollir tota la informació possible i bus-carà a aquesta persona. Podeu trucar a la vostra companyiai comprovar si veritablement ha de fer una inspeccióperiòdica de la vostra instal·lació.

Per Secretaria d’Acció Ciutadana

SEG

UR

ETAT S

Que no us estafin

La Xecat és un projecte que desenvolupa la Secretariad’Acció Ciutadana del Departament de Governació iAdministracions Públiques. Aquesta iniciativa sorgeix apartir de la voluntat del Govern d’oferir tots els recur-

sos al seu abast per coordinar i optimitzar els equipamentscívics i alhora impulsar un projecte comú de foment del civis-me, de la convivència i de la participació comunitària a Cata-lunya.

La Xecat es presenta com una xarxa que reconeix els nexoscomuns entre equipaments cívics, identificant funcions socialsde convivència, participació i promoció del civisme. L’acciócívica és el punt identificador dels equipaments, sense dife-renciar-ne la titularitat (pública, privada o social), ni la varia-ble nomenclatura de les seves organitzacions: casal, ateneu,club, casino, foment...

La Xecat s’articula mitjançant una pàgina web que proporcio-na informació a la ciutadania sobre totes les activitats progra-mades als equipaments cívics alhora que dota d’eines de gestiódels recursos els equipaments adherits.

Els membres adherits tenen accés a la intranet, que conté leseines de gestió necessàries per a l’intercanvi de recursos, el segui-ment de peticions a la xarxa i l’elaboració de projectes comuns.

Per al desenvolupament de la plataforma tecnològica i el web dela Xecat s’ha volgut fomentar l’ús del programari lliure com unaoportunitat a Catalunya per implantar un model d’innovacióobert i el gran repte per crear xarxes potents amb models orga-nitzatius alternatius en el desenvolupament de noves solucions.

Fruit d’aquests acords i de la incorporació dels equipamentscívics de la Secretaria d’Acció Ciutadana (casals de gent gran,casals cívics, hotels d’entitats i cases del mar), la Xecat comptaavui amb més de 200 equipaments adherits.

XECA

T XEls Lluïsos de Gràcia a la Xecat

Per Mossos d’esquadra

27

S otacabina ha celebrat el seu 30èaniversari durant el curs 2009-2010. Per commemorar-lo, el grup

ha engegat quatre projectes, iniciativa queno s’havia fet durant anys: Leonci i Lena i Laforma de les coses, la primera temporada, iLa cantant calba i La pell en flames, la sego-na temporada. El Grup de Formació TeatralSotacabina també ho ha volgut celebrar, iper això els nens i nenes –i nois i noies–que en formen part, han estrenat tresobres: A l’armari i al llit al primer crit, Lafamília de l’antiquari o la jove i la sogra i LaVentafocs (potser sí potser no).

Els mitjans se n’han fet ressò, i Ràdio Grà-cia, Gràcia TV i BTV han fet reportatges d’al-guns dels muntatges de les obres.

Sotacabina també ha volgut portar els seusprojectes fora, i ha anat fins a Gelida a ferun bolo d’Informació Difícil, una obra jaestrenada l’any passat, i fins a Pineda deMar a representar La forma de les coses.L’acte final de celebració ha sigut un soparamb els membres i exmembres del grupamb la reedició de les samarretes com aobsequi pels seus integrants.

L es festes de Sant Lluís són la festamajor dels Lluïsos de Gràcia. Anyrere any, totes les seccions de la

casa programen activitats per celebrar ladiada, amb la ja tradicional fideuà com aacte central. Aquest any no ha sigut unaexcepció, més de 160 persones han assistital popular dinar. L’encara actual presidentde Lluïsos, Jordi Casassas, va agrair els diri-gents de l’entitat la seva col·laboració. Tam-bé va reconèixer el treball dut a terme pelpersonal de Lluïsos i va donar les gràcies, enespecial, a la Dolors, per l’esforç que ha feten aquest any difícil. Un discurs de reconei-xement del president del districte RicardMartínez per la gran tasca que duen a ter-me les entitats del barri, juntament amb unbreu discurs del regidor Guillem Espriu enagraïment a la feina feta per Jordi Casas-sas, van marcar la fi del dinar de Sant Lluís.

Per Mar SOLÀ Per Mar SOLÀ

QH

QU

È H

A PA

SSAT

?LL

UÏS

OS

DE

GR

ÀCIA

Sotacabina ha cele-brat el seu 30è ani-versari amb l'estrenade 7 obres i 2 bolos.

Lluïsos celebra Sant Lluís

Sotacabina fa 30 anys

E l grup de tennis taula de Lluïsos hacelebrat el seu 50è aniversari. Elsintegrants del grup van fer un par-

tit d’exhibició a la pista de bàsquet el pas-sat març i van finalitzar l’acte amb un pica-pica al bar. Durant les festes de Sant Lluístambé van organitzar un torneig obert queva comptar amb la participació de trentajugadors. Els finalistes de cada categoria elspodeu trobar al web, però us avancem elsguanyadors: Ricard Sabio en la categoriainfantil, Eduard Felip en la juvenil i EmiliAsensi en la sènior.

Fomentem el català

L luïsos forma part, des d’aquestestiu, del Cens d’entitats de fomentde la llengua catalana, acreditació

que atorga la Generalitat de Catalunya. Lanostra entitat ha estat acceptada en el Censper tenir prevista, en els seus estatuts, lafinalitat i voluntat expressa de fomentar lallengua catalana en les seves activitats.

28

QU

È H

A PA

SSAT

?LL

UÏS

OS

DE

GR

ÀCIA E l Festival de titelles ha estat un

èxit, com ja va sent costum cadaany. El darrer diumenge de cada

mes, el teatre de Lluïsos s’ha omplert denens i nenes que, il·lusionats, venien a veu-re un espectacle de titelles. El darrer diu-menge de maig, en van poder gaudir detres: tres companyies que amb mitja horavan fer somniar els nens amb personatgesextravagants, van explicar-los històries dedracs i princeses i van fer-los cantar el Patu-fet amb totes les seves forces. El sorteig detres titelles, una cargolada a càrrec del Car-gol Graciós i un pica-pica pels més petits,van tancar el cicle de titelles d’enguany.Gràcies a l’èxitdels espectacless’ha obert la ven-da d’entradesanticipades is’està estudiant,de cara a l’anyque ve, fer mésd’una sessió decada un delsespectaclesque ens visi-ten.

E ls ja tradicionals sopar tertúlia aLluïsos han continuat aquest any.Ens han visitat l’actor i director

Josep Maria Pou, hem pogut parlar sobre ladefensa dels drets a Catalunya amb el polí-tic català Rafel Ribó, en Queco Novell hacompartit amb nosaltres la seva experiènciaamb Lluïsos i amb el teatre i, finalment,hem rebut la visita de la periodista i actualdirectora de Televisió de Catalunya, MònicaTerribas.

Sopars tertúlia de luxe

Titelles quevisiten la Pl. del Nord

Tennis taula i el seu 50èaniversari

29

P ortem molts anys amb un escenaride fusta que trontolla i una plateamal pintada. Aquest any, la Diputa-

ció de Barcelona ens ha donat una subven-ció per arreglar el teatre que ens permetràmillorar-ne una part; sempre amb la mira-da posada en les obres de renovació globalde Lluïsos que es faran en un futur. Es rebai-xarà l’alçada de l’escenari, que quedaràpla, es canviarà tota la fusta que el sosté, esposaran nous cortinatges –cametes, bam-balines i el teló de fons– i també es pintaràel terra de la platea. Les obres començaranaquest mes de juliol i es calcula que estaranacabades el dia 1 d’octubre. Totes les activi-tats que tenen lloc al teatre podran dur-se aterme, per tant, amb total normalitat.

E l Casal d’Estiu de Lluïsos ja torna aser aquí. Com cada any, els nens inenes que s’hi han apuntat estan

gaudint de sortides a la platja, a la piscinade la Creueta del Coll, a Can Dragó, hananat amb bicicleta per Barcelona, els méspetits al Happy Park, al Museu de l’Estam-pació, al Tibidabo, a la bassa de Sant Ole-guer i a Illa Fantasia. Les sortides s’estancombinant amb tallers, manualitats i jocsmés moguts a la plaça i a la pista de bàs-quet. A més a més han vingut, igual que enels darrers anys, set nens saharauis de l’As-sociació d’Amics del Sàhara, per participarde les activitats i conviure amb altresinfants. El Casal, que enguany comprèn cincsetmanes, està dirigit, gairebé íntegrament,per membres de Lluïsos.

A mb un grup al Facebook no n’hihavia prou, i per això els Lluïsosvan decidir crear-se un usuari propi

a la xarxa social. Des d’inici de curs fins aras’han publicat esdeveniments que tenenlloc a Lluïsos, activitats que programen lesdiferents seccions, dates d’inicis d’inscrip-cions i fotografies. En aquests mesos, elFacebook de Lluïsos ja ha aconseguit mésde 570 amics i té la voluntat de seguir crei-xent. Vol convertir-se en un espai virtualque serveixi als socis per informar-se delque passa a Lluïsos i del que estan fent lesdiferents seccions de la casa.

Però això no és tot. Lluïsos aquest any tam-bé s’ha fet Twitter. Aquesta nova xarxasocial, molt estesa als EUA i que poc a pocens està arribant, ens permet escriure enforma de titular les activitats i darreresinformacions que passen a Lluïsos. Tots elssocis, sense ser-ne usuaris, podem entrar-hi–twitter.com/lluisosdegracia– i consultarquè està passant, l’actualitat al moment.

Lluïsos 2.0L’escenari es reforma

L’estiu aLluïsos ambel Casal

30

LLU

ÏSO

S D

E G

RÀC

IAPer Saladestar

E ls darrers dies de juny han aparegut pels passadissos deLluïsos, i durant la celebració d’alguns actes de les festesde Sant Lluís, uns estranys éssers de cartró que ens convi-

daven a participar en un no menys enigmàtic projecte.

Per participar ens demanaven que escollíssim entre un seguit defrases curtes (de significats molt diversos) aquelles que més ensseduïen o amb les que més ens identificàvem. L’objectiu d’aquestaparticipació no era massa evident; tan sols s’insinuava que a partirde les respostes es definiria la realització d’un experiment de comu-nicació que tindria lloc a Lluïsos el proper més de setembre.

Així, doncs, intentarem desvetllar breument quin es l’origen i el sen-tit de tots aquest enigmes.

Es tracta del ProjectePÚBLIC, una proposta d’un col·lectiu artístic delbarri (Saladestar) que des de ja fa uns quants anys investiguensobre la necessitat d’establir formes de participació que posin el seuprojecte en relació amb les persones d’un col·lectiu social concret(un barri, una entitat, etc.).

La intenció de Saladestar és posar en marxa un procés de participa-ció vinculat a un concurs d’art que cada any atorga una beca a un ouna artista amb l’objectiu de realitzar una proposta que afecti lacomunitat a què s’adreça.

En l’edició d’enguany (la tercera del ProjectePÚBLIC) Saladestar haseleccionat tres propostes d’artistes del País Basc per tal que facinuna intervenció als Lluïsos. Es tracta de posar en contacte dues reali-tats completament allunyades l’una de l’altra, però que a la vegadapoden confluir, amb la idea que ambdues puguin enriquir-semútuament. Entre altres coses, un dels objectius de la participacióés prendre la decisió de quin serà finalment el projecte que es duràa terme.

NO

US

PRO

JECT

ES

P

“Que expliques?”L’altre costat de la participació

E l nostre pintor més universal, Antoni Tàpies, ens va rega-lar, fa uns quants anys, un quadre inspirat en el Camí,que ha esdevingut un dels nostres símbols i, a la vegada,

la marca de senyalització del Camí.

Observant el quadre es veu tot. L’art abstracte és narrativa. ElCamí. Aquest mot és a l’angle inferior dret del quadre: camí. Peròescrit al revés, com mirant-nos des de dins el mirall; i amb el traç indefens però ferm d’un infant. Com una divisa del temps.Un senyal, un solc. Els fogars ancestrals, els campanars delssegles, l’internet d’ara. En el fons sempre ha estat així. “La balan-guera fila fila...” deien els nostres avis referint-se al pas del temps.Pas a pas, filada a filada.

Hi veureu les ditades roges del nostre ancestre senyalant els puntscardinals del triangle enllaçat: Catalunya, País Valencià, ses Illes. I amb el gest terrós i abrupte que tot ho encercla, del negre alblanc, el nostre 8 d’El Camí. La xifra sagrada. El 8 de l’equilibri,símbol i valor de mediació entre el quadrat i el cercle, entre el cel ila terra, la figura dels mons subtils i intermedis que ho uneixen tot:el dalt i el baix, l’esquerra i la dreta, el nord i el sud, el dins i elfora, el passat i el futur, la memòria i l’esperança, els cercles deltemps. Els 8 radis de la roda, les 8 puntes de la rosa dels vents, dela Torre dels Vents atenesa. El 8 de l’infinit i de la saviesa, el centrede tota força, de tota educació, de tota recerca. El nombre delsdualismes integrats, del masculí i el femení, de la unió generosaen la multiplicitat. El 8 de l’aigua sempre fluent per tots els caminsque s’enllacen els uns amb els altres. El 8 del Camí que no ésnomés el Camí dels Països Catalans. És el 8 del Camí dels indígenesde Chiapas i el 8 del Camí dels Bons Homes, el 8 dels Camins del’Occitània i la Provença; el 8 dels navegants al Mediterrani i delsviatgers a l’Orient... És el 8 dels GR d’anar a peu que inundaren totEuropa després de la Segona Guerra Mundial perquè –deien– elspobles s’haurien d’haver conegut abans... Amb una ruta elaboradade forma participativa per la gent de cada poble tot això deu sermés obvi i fàcil, ara ja ho sabem. No ens podem perdre.

EL C

AMÍ

Per Roger BUSQUÉ

El Tàpies del Camí

C

31

E ns ha deixat, després d’una llarga icruel malaltia, el nostre bell amicTon Foz, que té un llarg i complet

historial als Lluïsos, on fa més de mig segleva entrar com a minyó a l’Agrupament, jaamb el seu tarannà ferm i seriós.

Els que hem tingut la sort de compartir, enmajor o menor grau, algunes de les diver-ses activitats d’en Ton a l’Agrupament, a laCatequesi, al Vent del Nord, al grup Xino-Xano... hem pogut experimentar la sevaempenta, el rigor del seu pensament, laprofunditat del seu compromís cristià i laimpagable calidesa de la seva amistat.

L’obra mestra, i totalment personal seva, ésla creació del grup Xino-Xano, per mitjà delqual, any rere any, cada mes ha organitzatuna sortida oferta amb total llibertat,donant l’oportunitat a moltíssimes perso-nes de resseguir la nostra terra i millorar-neel seu coneixement gràcies a les sevesdocumentades informacions contingudesen el programa de cada sortida i, també deles donades sobre el terreny.

Amb la seva constant actitud de servei iacollida –tan clara que molt sovint erasilenciosa, sense paraules innecessàries–s’ha anat creant un tan bon caliu de com-panyonia i d’amistat que ha permès la con-tinuïtat del Xino-Xano malgrat la malaltiad’en Ton i ja s’han superat les 150 sortides,com a fruit de la creativitat, de l’esforç, dela constància d’en Ton Foz i, molt especial-ment, gràcies al seu tarannà senzill i acolli-dor.

Gràcies amic i germà nostre, Ton, gràciesper tot. De ben segur que el Senyor jat’haurà acollit en el seu lloc de repòs i depau que t’has ben guanyat pel bé que hasescampat al llarg de la teva vida, tan gene-rosament activa

Per Xino-Xano

SC

SECC

ION

S D

E CA

SALL

UÏS

OS

DE

GR

ÀCIA

“Amb la seva constant

actitud de servei i acollida

s’ha anat creant un tan

bon caliu de companyonia

i d’amistat”

Ens ha deixat un gran amic

E l passat mes d’abril, el Grup NES java complir un any com una secciómés dins dels Lluïsos de Gràcia i,

per tal de commemorar-ho, entre tots elscomponents vàrem decidir fer un butlletí enquè explicàvem totes les activitats realitza-des durant tots els mesos d’aquest primerany. Aquest butlletí està disponible a larecepció dels Lluïsos.

Hem fet des d’excursions, caminades, visi-tes a museus i caves, xerrades sobre diver-sos temes, sopars i celebracions d’aniversa-ris, fins a noves activitats que han començata funcionar des de principis del 2010, comsón les classes bàsiques de balls de saló,que fem tots els dimarts als Lluïsos, imparti-des per la nostra companya Hiria. Un dis-sabte a la tarda al mes fem Cine Fòrum idesprés fem un col·loqui entre tots els assis-tents, que resulta sempre molt interessant,agradable i divertit.

A part de les activitats reflectides en el but-lletí, últimament hem realitzar sortides aRipoll, Altafulla, Delta de l’Ebre; xerradessobre les propietats dels minerals, la lluna ila seva influència en la nostra salut, etc.

Per a aquest mes d’agost, tenim previst ferun viatge organitzat a Àustria i visitar-hi lesciutats més importants: Viena, Innsbruck,Salzburg, així com altres llocs com el Tirol,la regió dels llacs i els castells de Baviera,

De cara al proper curs, que començarà elsetembre vinent, tenim previst anar incor-porant noves activitats com xerrades sobrecreixement personal, autoajuda i altres pertal de trobar-nos millor i passar una bonaestona tots plegats.

Tot i que portem poc temps funcionant,després de tot el que acabem d’explicarcreiem que el balanç és més que positiu iens anima a continuar per aquest camí.

Ens reunim tots els divendres des de les 21fins a les 24 hores als Lluïsos de Gràcia.

Per Manel LLOPIS

Grup NES

bloc de jugadors que portaven molt tempsjugant junts i les aportacions d’algun fitxatgefet enguany han aconseguit l’anhelat ascens.La certificació d’aquest èxit treballat duranttot l’any va ser el 2 de maig al camp delNoguera Piñol Alpicat (Alpicat, Lleida), onLluïsos es va imposar per 66 a 69 en la penúl-tima jornada de lliga. L’últim partit de la tem-porada, en què la majoria de jugadors jalluïen el cap rapat en motiu de celebració, vaservir per festejar l’ascens a Lluïsos, amb total’afició que ha donat suport a l’equip del Car-les Rofes durant tota la temporada. Una festaque va venir acompanyada per una victòriaper 76-69 contra l’AESE, l’equip que aniràamb Lluïsos a la Copa Catalunya. Per si l’èxitde l’ascens fos poc, ha vingut amb el premi al

Els Lluïsos de Gràcia tindran el seuequip Sènior A a la categoria mésalta del bàsquet català per primer

cop a la història. Altres èxits a destacar sónl’ascens de Sènior B masculí a tercera catala-na o la permanència del Sènior A femení aprimera catalana. Però més enllà dels resul-tats dels equips de competició, la bona notí-cia és que els equips de formació han demos-trat que segueixen treballant per formarjugadors que algun dia puguin jugar amb elssèniors masculí o femení de la casa.

Feia anys que el Sènior A tenia com a objec-tiu fer el salt a Copa Catalunya. Però algunsanys pels mals resultats, o d’altres, les lesionsho havien fet impossible. Però aquest any, un

32

LSLA S

ECCI

ÓPer Andreu MERINO

LLU

ÏSO

S D

E G

RÀC

IA La secció de bàsquetdels Lluïsos deGràcia ha viscut unatemporada plenad’èxits, encapçalatsper l’ascens històricdel Sènior Masculí aCopa Catalunya, grà-cies a haver aconse-guit ser campió delgrup 2 de Primeracatalana.

El bàsquet delsLluïsos tanca un any històric

“El Sènior B ascendeix a tercera catalana

i el Sènior A femení es manté a primera

catalana”

Si s’ha de destacar un altre esdevenimentd’aquesta temporada, aquest és sens dubtela visita de l’equip de la Universitat america-na de Wheaton, Illioins: els Thunder. Elsuniversitaris van venir a una pista que ja vaser inaugurada en la seva última remodela-ció per un altre equip nord-americà, enaquest cas professional, els Philadelphia76è. Després de xerrar una estona sobre lesdiferències entre el bàsquet europeu i eldels Estats Units, va tenir lloc un sorteig deproductes que van fer feliç a més d’una deles persones que es van acostar aquella tar-da a Lluïsos. Finalment, la jornada va con-cloure amb un partit entre els Thunder i elSènior A. La victòria va ser per als ameri-cans. La trobada de germanor va servir, amés, per observar un detall a tenir encompte: l’entrenador de l’equip de la Uni-versitat de Wheaton, Mike Schauer, acostu-ma a dirigir els partits descalç en solidaritat

millor entrenador del bàsquet català. Rofesva rebra el trofeu a l’Hotel Plaza de Barcelo-na, en la 29a trobada del Bàsquet Català.L’entrenador del Sènior A exerceix d’entre-nador a Lluïsos des dels 14 anys, i finalmentha aconseguit el màxim objectiu que esplantejava l’entitat: ascendir el Sènior aCopa Catalunya.

Hi ha dues circumstàncies que evidencien lanecessitat de cuidar les categories inferiorssi es volen aconseguir èxits en els primersequips. En primer lloc, el fet que 10 dels 12jugadors que formaven la plantilla eren for-mats a Lluïsos. En segon lloc, el fet que alllarg de la temporada el Sènior A hagi rebutl’ajuda de jugadors del Sènior B en entrena-ments i partits, ja sigui per cobrir lesions oper tenir més recursos a la banqueta enuna categoria tan complicada com primeracatalana.

amb tots aquells nens dels països menysafavorits que no es poden permetre el luxede comprar-se calçat esportiu o unes sim-ples sabates.

Com de costum, les 12 hores de bàsquetvan servir per acomiadar la temporada.Després de tot un dia de partits entre elsequips de promoció de la casa (de l’escolade bàsquet fins a cadet) coordinat pelsentrenadors dels diferents equips, es van ferels parlaments de Josep Morris, presidentde la secció i Josep Maria Rofes, secretaritècnic, el quals després de repassar la tem-porada històrica del club van dedicar unaestona a acomiadar jugadors i entrenadorsque enguany o la temporada passada hanviscut els seus últims moments a Lluïsos.Sens dubte, aquesta temporada s’acomia-da en vistes a la propera, que encara ha deser més històrica.

“El Sènior A ha pujat a Copa Catalunya,

la categoria més alta del bàsquet català”

Assembleade socisi sòcies2010

Dilluns 27 de setembrea les 21.00h

Recordeu: eleccionsa la junta directiva!!!

34

EFEFEM

ÈRID

ESLL

UÏS

OS

DE

GR

ÀCIA

trestant, una patrulla de control va anar acasa seva a detenir-lo en tant que vicepresi-dent de Lluïsos. Vivien al carrer Torrent de l’O-lla i en no trobar-lo el varen esperar amb lesarmes apuntant des del carrer a la casa. Lapatrulla era d’Estat Català. En Narcís Espar -rach no s’hi va resistir i se’l van endur detin-gut a la seu dels Lluïsos, on s’havia instal·lataquest partit. Pretenien saber on guardavenles armes... armes que no tenien.

Finalment el varen deixar en llibertat tot ique, durant un quant temps, l’obligaren apresentar-se cada dia a l’edifici de la plaça delNord. Més endavant el van fer anar al des-patx d’un advocat i li digueren que signés unpaper en què posava que, en tant que vice-president, cedia a Estat Català l’ús de les ins-tal·lacions de la casa. Aquell paper evident-ment no tenia cap validesa legal però Espar -rach el va signar.

E n esclatar la Guerra civil, presidial’entitat Antoni Casas i Casajoana iel vicepresident n’era en Narcís

Esparrach. Esparrach explica com ell mateixi altres congregants el 19 de juliol del 1936varen acostar-se a la seu dels Lluïsos, varenposar un drap blanc al balcó i a l’interior hovaren col·locar tot de manera que semblésque hi havia un hospital de sang. La veritatés que tota aquesta estratagema va perme-tre que, en un primer moment, els deixes-sin en pau, fins que Estat Català va confiscarla seu de la plaça del Nord.

El pare d’Esparrach tenia un petit tallerd’enquadernació i, malgrat que tota aque-lla setmana no s’hi va treballar, es va donarl’ordre que el dissabte calia pagar normal-ment les setmanades. El jove Narcís vaacompanyar el seu pare el dissabte 25 dejuliol a complir aquesta obligació i, men-

Estat Català va confis-car la seu dels Lluïsosde Gràcia de la plaçadel Nord en esclatarla Guerra civil

“Fa 74 anys que “un banc

de sang” va barrar el pas

als milicians”

La seu de l’entitat és confiscada per Estat Català

Per Redacció

Amb la col·laboració de:

Organitza:

INSCRIPCIONS:A partir de l’1 de setembre, de dimarts a divendres de 5a 8 del vespre al punt d’in-formació.

INFORMACIÓ:Lluïsos de GràciaPl. del Nord, 7-10. 08024 BarcelonaTel.: 93 218 33 72 www.lluisosdegracia.cat

L’organització es reserva el dretd’anul·lar qualsevol taller si el nombre d’inscrits no arriba almínim establert, segons el seu criteri.

TALLERS

LLUÏSOS DEGRÀCIA

TEATRE

MÀGIA

MÚSICA

GUITARRA

CAPOEIRA

SARDANES

TALLERS CREATIUS ENANGLÈS (Funwith kids&us)

ARQUITECTU-RA PER ANENS I NENES

ARTSPLÀSTIQUES

LLENGUATGEMUSICAL

MÚSICA PER ANENS I NENESDE 2 A 3 ANYS

OCTUBRE2010JUNY 2011