PròlegMIQUEL RAYÓ

Il·lustracionsCATI CÀNOVES

El meu paÍs,

burundiMARIA SASTRE SACARÉS

Per als infants amb qui hem treballat

durant més de deu anys,a través de projectes

de cooperació al desenvolupament

EL MEU PAÍS, BURUNdI

Edita: VEïns sEnsE FrontErEs

Patrocinen: ACIB

“la Caixa”

Ajuntament de Palma

Autora: Maria sastre sacarés

Pròleg: Miquel rayó

Il·lustracions: Cati Cànoves

Fotocomposició i impressió: Impremta Muro sl

Dipòsit legal: Palma 2.584/2009Agraïments:

El més profund agraïment a totes aquelles persones col·laboradores de VEïns sEnsE FrontErEs que, han participat en l’execució de les tasques que ha comportat la publicació d’aquest conte.

Així mateix s’agraixen les col·laboracions individuals i col·lectives que, sens dubte, contribuiran al manteniment de la nostra associació per continuar estenent la solidaritat com si d’una taca d’oli es tractàs.

no és casual que els dos personatges principals del relat que ara sou a punt d’encetar siguin dones.Una nina que percep, amb una preciosa fermesa ingènua, un entrellú esperançador.Una padrina que no ignora, des d’una privilegiada llunyania, el seu deure humanitari.Altres personatges, també positius, del conte són dones: mares. no és tampoc casual.Qualcú ha dit que la societat sostenible i justa que molts —quants, però?— volem per al futur o és femenina o no serà.I els homes? no tenc resposta. Potser, vergonya.Educació, pau, aigua i menjar, millora material compartida, festa, natura diversa…La nina no sap si la padrina pot assabentar-se d’aquests tan simples desitjos seus.Espera, però, poder-la abraçar.És amb la il.lusió d’una abraçada que la solidaritat esdevé poderosa.

Miquel Rayó, juny de 2009

no és permesa la reproducció del contingut d’aquest llibre, ni el seu tractament informàtic.

na roy viu a Burundi dins una caseta molt petita, feta amb branques d’arbre. Per aturar el fred, ella i els seus germans ajuden a posar fang damunt les branques.

La família de na roy és molt pobra i per això na Margalida, que viu a Mallorca, la va apadrinar fa un temps, a través d’una onG. Des de llavors, la mare de na roy rep ajuda de na Margalida per poder fer alguna feina i, així guanyar els doblers que la família necessita per menjar i també per poder enviar na roy i els seus germans a l’escola.

na roy viu molt enfora de la seva padrina mallorquina, na Margalida.Amb l’ajuda de la mestra, li escriu una carta per contar-li on viu i què passa al seu país.

La carta diu així:

- Saps, padrina Margalida? El meu país és molt bonic...

Tenim un llac molt gran. La mestra em diu que és com si fos la mar que teniu a Mallorca. Dins el llac hi ha cocodrils, hipopòtams, peixos... Burundi té moltes muntanyes i parcs naturals, on hi ha moneies, antílops, lleons... És una passada!

T'agrada que et conti tot això, padrina?

na roy tanca els ulls i escolta. Primer no sent res, però, quan es concentra, li sembla sentir la veu de la padrina que li diu: “sí, reina meva...” na roy està molt emocionada i continua escrivint:

A Burundi, hi ha molta gent que no té per menjar, però quan els pares poden fer una mica de feina, llavors compren plàtans, mongetes, moniatos...i així poden menjar, almanco, una vegada al dia.

La gent pobra, quan està malalta, no pot anar al metge ni tampoc pot enviar els seus infants a l'escola.

Ho sents, padrina Margalida? Jo estudiaré molt i, quan sigui gran, seré mestra i així podré ajudar els infants a llegir i escriure.

na roy es concentra de nou per veure si torna a sentir la veu de la padrina i la imagina asseguda davall un arbre escoltant tot allò que ella li conta.

Fa un temps, al nostre país, la gent va triar un president que nomia Melsion. Aquest president volia que a Burundi no hi hagués gent pobra, que les mares poguessin anar a l’hospital per tenir els seus infants, que els malalts poguessin anar al metge, que tots els nins i nines poguessin anar a escola... Però Melsion no va tenir temps de possar-ho en marxa perquè ben aviat el varen assassinar.

Algunes persones de Burundi volien parlar dels problemes i cercar-hi solucions plegats, però n’hi havia d’altres que anaven molt desbaratades i que no escoltaven raons. No hi havia manera de parlar amb elles, només cridaven i feien renou... i així va començar una guerra.

La gent fugia amb el que duia posat i s’amagava per no sentir els tirs ni les bombes. No teníem menjar ni roba per vestir-nos, ni sabó per rentar-nos, ni aigua per beure. Teníem molta por!

La majoria de gent no volia que la guerra continuàs, però hi havia un grup que volia comandar i enganava els altres amb mentides.

Tu ja saps padrina que, durant la guerra, les famílies es trenquen, molts de nins i nines queden sense pares, hi ha gent ferida... i tot això fa molt difícil que la gent continuï essent amiga.

Però hi va haver un grup de dones que foren valentes i molt sàvies i varen dir:

- Basta! S'ha acabat! Tal vegada hi ha homes que volen fer la guerra, però nosaltres, les dones, volem la pau!

Sense que ningú ho sabés, s’aixecaven quan encara feia fosca i partien amb regals per anar a visitar les veïnes, menjar, parlar, cantar i dansar plegades.

No et pensis que aquestes dones ho tengueren fàcil! La guerra havia durat molt de temps i hi havia molts d'infants i joves que només havien conegut temps de guerra. No sabien què era viure en un país en pau!

Hi havia joves i homes que, quan varen saber el que feien les dones, les digueren:

- Estau boges! Pensau que us escoltaran i voldran ser amics nostres? Això no és possible! No veis que ens tenen ràbia?

Les dones explicaven a tothom que volien viure en pau i harmonia, parlant entre tots per trobar solucions als problemes. Molta gent estava d’acord amb elles, però, a vegades, no entenien el que deien.

Les persones sàvies i valentes varen dir:

- Recordau que el President Melsion volia que tots els infants poguessin anar a l'escola?

- Idò és hora que això es faci i així tothom es podrà entendre.

Tu ja ho saps, quan m'apadrinares jo no havia pogut anar mai a l’escola i, com jo, molts d'altres infants. Ara que començam a tenir democràcia ja hi podem anar.

Els mestres ens ensenyen la nostra història, podem aprendre danses, compartir menjar, conèixer cançons i dites populars...

Vols que et digui una dita en kirundi, la nostra llengua?

- "Buhoro buhoro, ni rwo rugendo", que significa “poc a poc es fa camí”.

Te'n recordaràs que “buhoro buhoro” vol dir “poc a poc”?

A mi també m'agradaria que m’ensenyassis alguna paraula en la vostra llengua!

Ah! No et pensis que una persona tota sola pot fer tota aquesta feina!

És necessària la col·laboració de totes les persones del barri, de la ciutat, del país... Per posar-te un exemple: a la classe, quan feim feines en grup, ens surt millor i més ràpid que quan cadascú va pel seu compte.

Tant els meus amics com jo mateixa estam segurs que, si col·laboram plegats, poc a poc, a Burundi tendrem pau i deixarem de ser pobres.

també necessitam la vostra ajuda, padrina, la de persones de Mallorca i d’altres llocs del món, perquè tots hem d’aprendre a compartir els recursos que tenim amb les persones que menys tenen.Padrina, a Mallorca, els nins i nines també aprenen a treballar en grups o cadascú fa les coses tot sol?

Padrina, creus que si tots col·laboram, podrem tenir pau?

Què penses que podríem fer per tal que totes les nines i els nins puguin anar a l’escola?

Què hauríem de fer perquè la gent de Burundi pugui tenir el que necessita per viure?

na roy queda una estona en silenci, esperant que la padrina li contesti, i com que no sent ningú continua escrivint:

Moltes gràcies per haver-me escoltat.

Esper que t'hagi agradat conèixer una mica més on visc i el que em passa. Voldria poder continuar la nostra amistat, que tu em contaràs coses del teu país i que, si em pots ajudar a trobar respostes a aquestes preguntes, ho faràs.

Somii el dia en què ens podrem trobar per abraçar-nos.

Roy

Maria sastre nasqué a Muro en el sí d’una família humil. Quan era petita, el seu padrí matern li contava contes i d’aquest fet en guarda un grat record. Amb motiu de les matances, tots els infants de la família, mentre esperaven el sopar, s’arreplegaven, prop d’un braser, i escoltaven el padrí que, cada any, anava introduint variacions o noves contarelles que, malgrat les peripècies i dificultats dels protagonistes, sempre acabaven amb la victòria dels que havien tingut un bon comportament. Quan fou més gran, li hagués agradat ser mestra, però la situació econòmica de la seva família no li ho va permetre.

De jove va militar en organitzacions polítiques, sindicals i socials i avui continua la seva tasca en el sí de l’ONGd Veïns Sense Fronteres (VSF).

Quan ja havien nascut les dues filles i amb el suport del seu company de viatge, va estudiar treball social a la UIB. Però, on especialment va consolidar les seves habilitats educatives fou en el sí de l’associació de mares i pares de l’escola mallorquina del rafal Vell i en el sí de la Federació d’Associacions de Veïns de Palma des d’on va coordinar un programa d’educació de persones adultes. Anys més endavant, treballant de forma compromesa amb VsF, va realitzar el postgrau de Cooperació per al Desenvolupament.

La idea d’escriure aquest conte li vingué quan desenvolupava una tasca de sensibilització amb infants en el si d’aquesta onG.

A través de “EL MEU PAÍS, BURUNdI”, i amb el suport d’un equip d’experts de VsF, Maria intenta introduir els infants en el coneixement d’un país diferent al nostre, on milers d’infants viuen en condicions infrahumanes i molt distintes de les de la major part dels infants de la nostra terra. Però la intenció de Maria no és la de posar els infants davant un camí sense sortida, Al contrari, ella vol estimular la solidaritat com a eina per construir Un ALtrE MÓn PossIBLE, on l’equitat i la justícia siguin els pilars d’una vida digna i en pau per a tots els infants del món.

Patrocinen:

“EL MEU PAÍS, BURUNdI” es basa en la vida d’una nina burundesa, na roy, que,

com molts d’altres infants del món, es veu privada dels drets més bàsics: menjar, salut,

escolarització.

na roy, contant la seva vida, acosta als infants de la seva edat que viuen al nostre entorn,

una realitat diferent a la que ells coneixen.

El conte pot ser una eina perquè les persones educadores introdueixin conceptes com

pobresa, fam, guerra... sense caure en el pessimisme, atès que na roy és una nina

dinàmica i, malgrat les dificultats que travessa, mira el futur amb esperança.

Les paraules dolces de na roy volen estimular la necessitat de conèixer altres indrets i

la gent que hi habita i cerquen encendre la flama de la solidaritat perquè Un ALtrE MÓn

MÉs JUst sIGUI PossIBLE.