BUSCANTEL SEU LLOC ABARCELONA

Kiko Amat, Marc Ros, Dolo Beltran, Albert Adrià, Maika Makovski i el

Mag Lari ens descobreixen els seus racons favorits de la ciutat

text: oriol rodríguez fotos: jordi play

Indrets coneguts de tots o llocs que passen desapercebuts a les nostres mirades. Espais que transpiren encant, locals que resulten fasci·nants. Un bodega de barri on hi sona rock de garatge i on neixen els personatges que habitaran les novel·les d’un dels autors més excitants del nostre panorama literari; o una elegant cocteleria amagada al cor d’un no menys sofisticat hotel on una estrella del rock és seduïda per una multimilionària nord·americana. Un restaurant on una actriu s’hi sent com a casa sopant entre els fogons, o el bar on un xef estrella gaudeix d’algunes de les millors tapes de la ciutat. Una llibreria on una de les veus més especials de l’escena musi·cal barcelonina cerca el seu aliment intel·lectual, o una església on un mag troba refugi espiritual. No bus·quis més, ja els has trobat.

El meu racó favorit de Bacelona és la bodega Costa Brava, al nord de Gràcia (c/ l’Alzina, 58). Geogràficament, costa accedir-hi. Has de tenir-ne ganes, per-què és al final d’un pendent diabòlic, i el metro queda a la quinta forca. S’hi ajunta gent gran amb gent jove. Està massa apartat del circuit Erasmus, de la ruta hipster i dels cines Verdi, així que només hi va gent del barri i alguns intrèpids. Tenen vermut de la casa i quintos ben freds. Posen discos dignes. I tothom et diu pel nom, com a Cheers. Si vols llegir, els parroquians et deixen en pau. Si vols establir tertúlia, no hi ha lloc millor.

Com el vas descobrir?Jo hi havia entrat a comprar xibe-ques quan era bodega bodega. El Marc Argenter, del grup Els Trons i la botiga de discos Wah-Wah, em va dir que l’havien obert com a bar bodega, i que a sobre hi posaven garatge i rock’n’roll. M’hi vaig fer assidu a l’instant. Abans n’era veí, així que hi anava constant-ment. Ara hi vaig menys, des que em vaig mudar, però intento passar-hi un cop per setmana, almenys. La meva hora favorita són les 12.30 h del migdia: mig buit, con-versant lànguidament amb la Pedropedia (un regular, el savi del bar) sobre la Il·lustració o Jardiel Poncela, llegint a estones, prenent algun apunt, emborrat-xant-me joiosament i amb certa mode-ració migdial… Però també m’encantava

seure-hi a la porta el juny, al capvespre, quan es feia fosc i a dintre sonaven els Barbarians i jo duia un quinto glaçat a la mà i m’havia tret les sabates. Pura vida.A la teva primera novel·la, ‘Cosas que hacen BUM’, hi apareix un bar que es diu, justa-ment, Costa Brava. És aquest? He tingut moltes idees. I sí, el bar de Cosas que hacen BUM es deia La Costa Brava, encara que físicament era el Canigó. Generalment em cito allà per fer totes les entrevistes. És una petita tradi-ció personal.Què és el millor que t’ha passat allà?Em costa dir només un moment concret. En general, m’agrada per la placidesa de les xerrades al migdia i que em fa sentir integrat al lloc, com si hi pertanyés. Una recomanació? Vermut de la casa. Anar-hi molt. Mesclar-te amb la parròquia. Fer amics. Al cap d’uns mesos, mudar-

t’hi definitivament.I del seu voltant, què ens recomanaries?No és exactament del voltant, però la tenda de discos BCore, recentment oberta, és un bon lloc per comprar dis-cos xulos i xerrar una estona. I el Canigó és, sens dubte, un clàssic: a la seva barra hi he passat mitja vida.On et podem trobar, si no ets al Costa Brava?Totes les bodegues clàssiques i bars “guarros” m’agraden. Única condició sine qua non: sense TV.En un àmbit més personal, com va la teva propera novel·la? Entrego la quarta novel·la a primers d’abril. Si tot va bé i al meu editor li agrada, sortirà a l’octubre d’aquest mateix any. Es diu Eres el mejor, Cienfuegos, i la publica Anagrama, evidentment.

Cap de tribuÉs cap de tribu de moderns i indies barcelonins. Col·labora habitualment a Cultura/S de la Vanguardia i ja té en marxa la seva quarta novel·la, Eres el mejor, Cienfuegos, que té prevista la seva sortida al desembre. recentment ha organitzat el Cicle primera persona, al CCCB, i el trobem a tot arreu on es respiri cultura i culturetes.

Bodega Costa BravaC/ alzina, 58. BCN (gràcia). 93 459 22 10. de 9 a 14.30 h; dt. i dv de 17 a 20 h

Quimet & Quimetpoeta Cabanyes, 25. BCN (poble sec).( 93 442 31 42. de dilluns a divendres, de 12 a 16 h i de 19 a 22.30 h; dissabte, de 12 a 16 h.

Sí, és el germàla genètica que comparteixen els adrià els hi fa entendre la cuina com una manera de viure. el tickets, el restaurant que regenta el germà petit comptant amb el suport del germà gran, és actual-ment un dels llocs on és més complicat aconseguir taula. en la línia de no parar mai, ara, diu que té en ment un altre restaurant... mexicà.

alBertadriàUn amic em va portar ja fa molts anys al Quimet & Quimet (Poeta Cabanyes, 25) i des de llavors s’ha convertit en un dels meus locals preferits de Barcelona. M’encanta fer-hi el vermut i provar la gran varietat i qualitat excepcional de conserves, formatges, olis… que tenen, és un plaer per als sentits. A més, m’en-canta l’ambient incomparable i caracte-rístic de barri. El millor? Precisament, el millor és que sempre que hi vaig tot és bo. Us ho recomano, us heu de deixar portar per les recomanacions del Quim.

T’has inspirat alguna vegada en el Quimet & Quimet per dur a terme les teves creaci-ons gastronòmiques?He fet alguna elaboració homenatge, com la torrada de salmó amb iogurt i mel de tòfona.I si el Quimet & Quimet és ple com un ou, on podem anar?A prop hi ha un argentí molt bo que es diu San Telmo. També hi ha el Xemei, el restaurant dels bessons venecians; o La Cañota…

No queda gaire bé parlar de la competèn-cia, però, si no existís el Tickets, on aniri-es a menjar tapes?Ja hi vaig! Paco Meralgo, Arola Arts, Bar Cañete, Tres Porquets, Lolita, La Barra del Coure, Casa Paloma, Xampanyet, Pinocho, Tapas 24, Saüc Tapas, Vivanda… I els que em deixo. N’hi ha tants!Recentment es publicava la notícia que

el Tickets és el quart restaurant del món on és més difícil reservar taula. Quin ha estat el secret del vostre èxit?Pensar que no en tenim, i cada dia començar de nou.Els Adrià ja ho teniu, això. No deixeu mai de fer plans. Quin serà el teu proper projecte?A mig termini, un restaurant mexicà i una botiga Tickets Store.

kikoaMat

De Barcelona em quedaria amb l’es-glésia de Santa Maria del Mar. La pri-mera vegada que hi vaig entrar, em va impressionar molt per l’amplitud de la nau. Sempre que hi vaig em transmet una sensació de pau bestial. Sempre que hi passo, m’agrada entrar un moment i seure-hi. No sóc un gran amant de l’ar-quitectura, però sí que m’agraden molt les esglésies antigues. I quan vaig pel món, comparo totes les esglésies amb Santa Maria del Mar, però no n’hi ha cap que la superi. Notre-Dame de París m’encanta, també, però Santa Maria del Mar la supera.

Com va ser aquella primera vegada que vas entrar a Santa Maria del Mar?Ja hi havia anat de petit, amb els pares, però recordo perfectament la primera vegada que hi vaig entrar jo sol. Ja fa molts anys, passava per allà, perquè m’agrada molt el barri del Born. Sense saber ben bé per què, hi vaig entrar i va ser com redescobrir-la per mi mateix. Quan vaig al Born, hi busco de tot: res-taurants, bars de copes, passejar traquil-lament, botigues… És un barri que ha esdevingut molt modernet, que té de

tot i que a mi m’encanta. A Santa Maria del Mar sempre hi entro com de pas, mai no hi vaig expressament. Hi entro un momentet i m’impregno de la seva atmosfera.Ets religiós?No em considero una persona religiosa, però sí que m’agrada buscar els meus moments de pau.Quins bars, restaurants, locals, botigues, ens recomanaries del seu voltant?

Hi ha un munt de botigues de saba-tes molt xules. Allà, per exemple, és on compro les sabates que faig servir als meus espectacles, perquè són una mica més atrevides del que pots trobar en altres botigues més convencionals. Presumit?… Sí! Intento cuidar-me. I després de fer les compres, perdre’t pels carrerons del barri i gaudir d’un bon àpat en qualsevol dels restaurants i bars de copes que hi ha amagats per allà. Quins altres indrets de Barcelona et resul-ten màgics?M’encanta la rambla Catalunya, passe-jar-la tota de dalt a baix. No em cansa. Què és el més màgic que t’ha passat sobre un escenari?Moltíssimes coses! Interacciono molt amb el públic, i cada vegada que hi puja algú, la situació que es produeix amb aquella persona és nova. Mai no pots predir què passarà i sempre et trobes moltes sorpreses. L’altre dia anava a tallar una persona per la meitat quan li vaig preguntar a què es dedicava…Quin era el seu ofici?Criminòleg! Tot i així, el vaig acabar tallant. La màgia és un ofici que et fa feliç perquè et permet veure com la gent s’ho passa bé, riu amb el teu espectacle i s’oblida dels problemes. Fa poc estaves al Teatre Condal amb Splenda. Has començat a treballar en cap espectacle nou?Encara he d’anar a Madrid amb l’Splen-da, però ja estem treballant en els fona-ments del que haurà de ser el proper espectacle.

No em diguis Dolorsaquesta primavera sortirà el nou disc del seu grup, pastora, íntegrament en cata-là. Mentrestant, després d’haver acabat l’obra de teatre que protagonitzava a la Villarroel, l’actriu està preparant un rodatge amb joaquím oristrell.

Bareta en màs’ha atrevit amb un espectacle arriscat, Splenda, on barreja l’il·lusionisme amb l’imaginari del seu gran ídol: Michael jackson. fins a finals de juny el trobem al teatre Condal de Barcelona.

Un dels meus racons favorits de Barcelona és el Restaurant Las Fernández (Carretes, 11. www. lasfernandez.com). M’hi sento com a casa. Per la bona cuina sense artificis i pel tracte. Mai m’hi he inspirat con-cretament, però segur que en alguna de les meves lletres es respira l’ambient de Las Fernández…

Recordes la primera vegada que hi vas anar?Va ser bastant divertit. Tenim un amic comú que em va dir que una de les Fernández era molt fan de Pastora, i que li volien fer una sorpresa el dia del seu aniversari fent que jo em presentés allà a cantar-li una cançó. Així que aquell dia (tot s’ha de dir: aleshores jo vivia a pocs metres del restaurant) em vaig presen-tar al mig del restaurant a l’hora de les postres amb un micro endollat a un antic radiocasset i li vaig cantar “Tengo”. Des d’aleshores s’han convertit en amigues. Normalment hi acostumo a anar els caps de setmana i al segon torn (23.30 h), per-què em permet anar al cinema o al teatre abans, i no haver de patir per si no em

donaran sopar a aquelles hores. El que més m’agrada de Las Fernández és la complicitat i el fet que el sopar sempre acaba sent una festa. Quan hi vaig, no acostumo a anar-me’n directament a dor-mir, sempre sorgeix alguna cosa després.Què podem fer, sortint del restaurant?Us recomanaria fer unes canyes abans de sopar al Cafè de les Delícies, a la ram-bla del Raval. I després de sopar, anar a ballar al Moog. Altres opcions també són el Bar Mut, el Cata 181, la sala Bikini, els locals de la plaça de la Virreina de Gràcia, el Razzmatazz…Quin és el millor moment que has viscut a Las Fernández?Quan em van deixar sopar a la cuina. Per cert, heu de provar la cecina i els pro-ductes d’El Bierzo. I acabar amb un bon gintònic.Fins al passat 1 d’abril vas formar part del repertori de l’obra res no tornarà a ser com abans. Quins projectes tens a partir d’ara?Començar el rodatge de la pel·lícula Volare de Joaquim Oristrell i treure nou disc amb Pastora aquesta primavera. Presentarem el nostre primer disc en català. Un tòpic, però, quina és la diferència entre pujar a l’escenari com a cantant i pujar-hi com a actriu?Com a cantant em sento absolutament lliure damunt de l’escenari, és una puja-da d’energia brutal: la banda tocant, el públic, la música sona i tothom es deixa anar. Com a actriu tinc un recorregut emocional que he de repetir cada dia. Requereix concentració, disciplina i complicitat amb els companys d’escena. Són coses diferents.

doloBeltran

Maglari

Las FernándezC/ Carretes, 11. BCN (raval). 93 443 20 43.obert cada nit menys dilluns, de 21 a 2 h; divendres i dissabte fins les 3 h.www.lasfernandez.com

Santa Maria del marÉs l’únic dels entrevistats que no ens recomana cap local concret. la màgia que es respira a santa Maria del Mar, diu que el captiva tantíssim que no es pot comparar a cap altre lloc.

Si em busqueu per Barcelona, és possi-ble que em trobeu al Bar Rien de Rien, a l’Hotel Palace de Barcelona (Gran Via, 668). És una petita cocteleria que hi ha baixant unes escales des de la recep-ció del Ritz. La decoració podria ser un encreuament entre un club privat londinenc del segle XIX i un local clan-destí en l’època de la llei seca. M’agrada la sensació que tinc quan trepitjo la catifa gruixuda i tova, quan m’assec en una gran butaca i escolto l’excel·lent música de soul, jazz i blues a un volum no intrusiu que permet la conversa. I

sobretot els còctels. La carta ofereix cocteleria clàssica, no m’agrada que a la meva copa hi hagi palmeretes o que en surti fum. Les cambreres són espe-cialment guapes i, el més important, discretes.

Quan va ser la primera vegada que hi vas anar?El cantant Loquillo m’hi va portar. Em va dir: “Ara et portaré a un lloc digne de la nostra elegància”. El món dels còctels està de moda, i tu n’ets un autèntic apassionat, oi?M’agrada beure bé, i al Rien de Rien el bàrman té molt talent. Potser és una mica car, però cal tenir en compte que, pel mateix preu, també hi ha un petit escenari amb un piano de cua, i cada dia hi ha música en directe. Sóc un voyeur. Allí em delecto mirant com el nou ric rus maduret intenta fer veure que manté una conversa intel·ligent amb la

seva amant de vint anys. O com els fills de papà de Boston s’emborratxen sense haver-se acabat el gintònic.Cap de les teves cançons està inspirada en el Rien de Rien?És un lloc inspirador, però de moment encara no n’he fet cap. Tot i així, es podria fer un doble disc conceptual amb les coses que he vist allà.Què has vist?Hi ha un saló més enllà de la barra que és un club de fumadors. En sóc soci, i un dia estava prenent el meu dry martini i fumant un cigarret quan hi va entrar una dona d’una certa edat. Era una multi-milionària de Connecticut fastiguejada de tot, i em va oferir diners a canvi dels meus favors sexuals. Em vaig sentir orgullós que algú em pogués confondre per un gigoló, tot i el meu físic. Al Rien de Rien hi heu d’anar amb algú amb qui pugueu tenir sexe. La decoració, la músi-ca i el bon beure et posen en zel. Quines altres cocteleries recomanes?Podeu fer una ruta de còctels a cinc minuts en taxi. El Milano és a ronda Universitat, el Tandem i el Harry’s Bar al carrer Aribau, i el Negroni a Joaquín Costa. Més enllà dels còctels, a mi també m’agrada passejar per Sarrià, que és el barri on vaig créixer. Anar a comprar un pastisset a la Foix, pujar Major de Sarrià fins a la plaça o anar a la plaça Sant Vicenç per fer una canya al bar Pau.Sortint de gira, t’has trobat algun local destacat?La cocteleria Dickens de Sant Sebastià em fa sentir com a casa. A Londres anem al Good Mixer, a Camden Town, perquè ens recorda els bars de Gràcia. I parlant de gira, com està anant la pre-sentació d’aquest darrer disc?Sorprenentment bé. Tinc la sensació que El Fluido García és simplement un disc bo que estem defensant amb valen-tia i dignitat.

M’agrada molt passejar pels carrers de Gràcia. En un d’ells hi ha una petita llibreria que es diu com aquell temible vaixell de Moby Dick, Pequod (Milà i Fontanals, 59. www.pequodllibres.com). Suposo que, justament perquè és petita i la duen amb tanta estima i atenció, fa que sigui un dels meus indrets favorits de Barcelona.

Vaja, que t’agrada llegir.Els llibres i les llibretes duen ser els objectes que més m’agraden del món, i allà m’hi puc asseure a llegir, prendre un cafè. Si vull puc parlar, xerren amb mi, i si no, em deixen al meu aire. Allà hi busco alguna cosa així com el meu aliment… Amb els llibres se m’obren les portes a altres mons, i els meus es fan més grans. Passa que a vegades em trobo que no sé què llegir, però a la Pequod, des del primer dia, després de xerrar una mica, van saber quina mena de lli-bres m’atrapaven. I amb això van acon-seguir atrapar-me a mi.

Què has descobert a la llibreria Pequod que t’hagi atrapat?Doncs estic entre La nit del caçador, la novel·la del David Grubb i un cupcake impressionant que hi vaig menjar i que no té res a envejar als del Magnolia de Nova York. Si hi aneu, gaudiu de l’experiència de donar suport al petit negoci, de repartir la riquesa entre les persones i no entre les grans corporaci-ons. Preneu un cafè, i tasteu-lo tranquil-lament tot donant un cop d’ull a tots aquells llibres que us han cridat l’aten-ció. I converseu amb la Consu i el Pere. Fas vida de barri, a Gràcia? M’agrada comprar el menjar a Lo Ven cill, al carrer Ca l’Alegre de Dalt. Ecològic, fresc, petit però ben assortit. el TimeLine és al número 3 del carrer

Providència, i els caps de setmana hi fan un brunch boníssim. Tenen jocs de taula i no et miren mai malament si t’hi quedes jugant eternament. I encara que no sigui una sorpresa per a ningú, he passat grans moments als cinemes Verdi. Més enllà de Gràcia? El bar Psycho (c/ Piquer, 27), la lli-breria d’art Múltiplos (c/ Lleó, 6), el Laberint d’Horta, la plaça de Sant Felip Neri a l’estiu… I si tinc calés, qualse-vol cosa de la carta de La Yaya Amelia (c/ Sardenya, 364).Professionalment, no pares! En pocs mesos has publicat els discos desaparecer, una mena de banda sonora de l’obra de teatre homònima, i thank You for the Boots. Estàs en el teu millor moment creatiu?M’ho estic passant molt bé. He des-cobert que tinc millors instints treba-llant així que donant masses voltes a les cançons. Cada vegada dono menys importància al que faig, perquè no noto cap mena de pressió. Ja veurem, però, si això dura eternament. desaparecer també va suposar el teu pri-mer apropament al món del teatre. Tens pensat aprofundir en la interpretació?De moment no, si el paper que m’ofe-reixen no porta amb ell mateix música. Encara que sóc de les que crec que mai se sap, el que acabaràs fent, i això, aquesta incertesa, és el millor de la vida.

MarCroS

ImparableÚltimament no para. la vam poder entrevistar pels pèls, perquè en plena gira, no parava d’agafar avions amunt i avall i tenia l’agenda desbordada. la cantant mallorquina amb sang andalusa i macedònia resident entre Barcelona i Nova york, acaba de publicar el seu nou disc d’estudi, Thank you for the boots.

Un tipus amb classeel cantant de la banda de sidonie, ens porta a un lloc distingit que encaixa bé amb la seva pose elegant. És el composi-tor de totes excepte una de les cançons d’un disc que va sortir a l’octubre amb el que encara estan de gira, El fluído García.

MaYkaMakovSkY

Llibreria PequodMilà i fontanals, 59. BCN (gràcia)www.pequodllibres.com

Rien de Riengran Via de les Corts Catalanes, 668. BCN (eixample). ( 93 510 11 30. C de 18 a 2 h (divendres i dissabte, fins a les 3 h). € 6 euros amb consumició.