001-416 sakura cat - la esfera de los libros...les parets eren atapeïdes de quadres i vaig veure un...

m at i l d e as e n s i

SAKURA

Traducció de Pere Guixà Cerdà

001-416_Sakura_cat.indd 5001-416_Sakura_cat.indd 5 5/3/19 9:175/3/19 9:17

1

La revenja d’un home mort

Vaig arribar al número 14 de la rue Clauzel de París amb una sensació desagradable d’inseguretat i amb moltes

ganes de girar-me i fugir-ne a correcuita. Aquella història era massa estranya. Afortunadament, em vaig sentir una mica millor quan vaig veure que el lloc de reunió feia l’efecte d’una galeria d’art, amb una vidriera sobre la qual podia veure’s un rètol groc que deia «Père Tanguy». Tota la façana era d’un es-blaimat color verd irlandès que es confonia fàcilment amb els tons blaus, segons com hi caigués la llum del sol xafogós i bri-llant d’aquell matí d’agost. Vaig entrar-hi; no hi havia ningú. Les parets eren atapeïdes de quadres i vaig veure un cartell amb una fletxa que assenyalava una porta del fons del local. M’hi vaig acostar, encara més amoïnat i amb més ganes de gi-rar cua i tocar el dos. Vaig veure un paper enganxat a la porta que confirmava que la trobada a la qual havia estat convocat aquella dia a aquella hora se celebrava allà. Vaig obrir la porta amb un gest falsament decidit i vaig tirar endavant.

Era una habitació ni petita ni gran, i algú hi havia col·lo-cat unes quantes cadires plegables de fusta fent rotllana. Feia

9


10

l’efecte d’un magatzem reconvertit en el lloc de comunió d’una secta. Ja hi havia algunes persones assegudes a les cadires, i em van mirar amb curiositat. Vaig fer un gest de salutació i vaig seure tractant de deixar un espai buit entre els altres i jo. Hi havia una dona que parlava en veu baixa pel mòbil; es tapava la boca amb la mà perquè no la sentíssim. Vaig sentir que una certa sensació d’inseguretat em travessava de cap a cap. Tot allò feia molt mala espina.

La porta de l’habitació va obrir-se i van entrar-hi dos japo-nesos amb un somriure incrustat als llavis. Un era més gros que l’altre, fins al punt que semblava un lluitador de sumo, i duia una argentada insígnia identificativa al pit. Quan va passar prop meu, vaig poder llegir que era el gerent d’aquell lloc. L’altre, un japonès menut i esprimatxat d’uns quaranta anys, va col·lo-car-se just davant de la pantalla plana que penjava de la paret, i va adreçar una reverència polida i elegant a tots els presents. El gerent, amb un marcat accent francès, va anunciar-nos:

—Els presento el senyor Itxiro Koga. El seu amfitrió i patrocinador.

Encara no tenia gaire clar què patrocinava exactament el senyor Koga, però si aquell home de cabells curts i fins estava disposat a pagar-me el que havíem signat al contracte, podia ben bé demanar-me que saltés a l’aigua des d’un penya-segat amb els ulls embenats i les mans lligades. Estava completa-ment a punt per escoltar-lo a canvi de la substanciosa bestre-ta que ja havien ingressat al meu compte bancari i de la fu-tura morterada que m’havien promès. Vaig suposar que els altres devien ser allà pel mateix motiu. Eren dos homes i una dona. Pel que fa als homes, un era pèl-roig i apersonat, de vint anys i escaig; i l’altre, una mica més gran, era un mulat d’ulls


11

blaus i resplendents. La dona, que feia l’efecte de tenir uns tren-ta anys, era d’ulls ametllats, morena i no gaire alta. Tots tres semblaven tan cohibits com jo.

—Ohayo- gozaimasu* —va saludar-nos el senyor Koga acotant el cap—. Moltes gràcies per venir a París i per assistir a aquesta reunió a la galeria Boutique du Père Tanguy.

Sí, a París, a l’agost, amb una canícula infernal fins i tot a aquella hora del matí, però tot absolutament de franc, amb totes les despeses pagades. Que potser no havia de ser allà? Que potser hi havia cap altra manera millor de gaudir de l’únic mes anual de vacances?

—Encara ha de venir algú més —va dir el senyor Koga movent-se airosament davant nostre. Semblava acostumat a parlar en públic i desprenia una gran energia, tot i la seva alçada—. Malauradament, no podem esperar gaire estona. Abans que res, permetin-me que faci les presentacions opor-tunes, ningú no coneix ningú, encara.

El petit magatzem, sense finestres i il·luminat amb una freda llum de neó, era una mica enxubat, de manera que les cadires plegables que ocupàvem estaven enganxades les unes a les altres. El senyor Koga va allargar la mà cap a l’única dona present, la morena baixeta, que va semblar que s’encongia mentre eixamplava un somriure apocat.

—Odette Blondeau, de Marsella. Gràcies per unir-te a nosaltres, Odette.

Una altra reverència, aquest cop només per a la pobra Odette, que s’havia posat vermella i ens mirava amb ulls es-

* «Bon dia».


12

pantats. El senyor Koga va girar-se de manera imperceptible cap a l’home corpulent i pèl-roig que estava assegut al seu costat, el qual va redreçar-se bruscament, i les quatre potes de la cadira van cruixir sota el seu pes enorme. Duia barba i bi-goti, i una dessuadora vella, uns texans tacats i una gorra de beisbol malmesa li conferien un aspecte deplorable.

—John Morris, de Warren, Michigan, Estats Units. Grà-cies per venir des de tan lluny, John.

El nord-americà va fer un gest d’indiferència amb la mà. A continuació, després de la reverència de rigor, em va tocar a mi. Tots els ulls, inclosos els dels orientals, van apun-tar-me. Em vaig empènyer les ulleres cap amunt amb tanta força que gairebé me les vaig clavar a l’entrecella. Allò era la reunió d’una secta i jo volia tocar el dos de seguida, es-peritat.

—Hubert Kools, d’Amsterdam, Holanda. Gràcies per venir avui aquí, Hubert. La teva experiència ens ajudarà molt, n’estic segur.

La meva experiència?, em vaig preguntar, impressio-nat. Jo només era el propietari d’una galera d’art molt sem-blant a la que ens acollia en aquell moment. Quina experièn-cia podia tenir jo, pobre de mi? Bé, mentre paguessin el que m’havien promès no hi hauria cap problema. La meva galeria, Kools Kunstgalerie, estava a punt de fer fallida, els deutes ens escanyaven i no faltava gaire temps perquè l’onada s’endugués també casa meva, de manera que aquella proposta d’Itxiro Koga a través de l’empresa de materials artístics Kamidana, amb la qual treballava des de feia uns quants anys, era l’única oportunitat que tenia de surar, i fins i tot nedar, amb una cer-ta tranquil·litat de cara al futur.


13

—Oliver Roos, de Liverpool, Anglaterra. Gràcies per ve-nir, Oliver.

Aquest Oliver era un paio cosa de no dir. De mare o pare de raça negra, tenia els ulls més blaus que havia vist mai. Duia el cap rapat i era atractiu com un model de passarel·la, i també anava igual de ben vestit. Podria haver-se fet passar per algú de raça blanca —una mica torrat pel sol— si el seu nas dilatat i els seus llavis molsuts no haguessin resultat tan obvis. Aquest anglès de gairebé dos metres d’alçada no devia tenir més de vint-i-cinc anys i, encara que la seva roba no semblava especialment cara, sabia dur-la amb elegància i estil. Jo també era alt i encara em conservava bastant atlètic, però ja havia fet el trenta-tres anys i alguns cabells blancs m’havien fet acte de presència no només a la closca, sinó també al bi-goti i a la barbeta. Tot i això, tenia la gran fortuna que, com que els meus cabells eren de color castany clar, aquests pèls no es notaven gaire.

De cop i volta, la porta es va obrir i va aparèixer un cap molt ros que va mirar a banda i banda.

—Aquí la tenim! —va exclamar el senyor Koga amb un somriure—. Konnichiwa, Gabriella. Entra. Us presento Ga-briella Amato, de Milà. Ara ja hi som tots. Gràcies per venir, Gabriella.

Abans que tingués temps de pensar que era curiós que cadascú dels presents tingués un lloc d’origen diferent, la imatge de la tal Gabriella, que va entrar a l’habitació i va seure a tocar de l’Oliver amb una indiferència autosatisfeta, em va deixar amb la boca oberta. Era una dona impressio-nant: alta, prima, amb els cabells rossos molt tènues, gairebé daurats, i amb la pell meravellosament bronzejada pel sol.


14

Tenia els ulls verds i la forma de la cara era, ras i curt, per-fecta. Devia tenir uns trenta anys, vaig dir-me, any més any menys. Hauria volgut disposar en aquell moment d’un llapis i un paper per dibuixar-la, tot i que el dibuix mai no havia estat una gran habilitat meva. S’havia posat una brusa sense mànigues del mateix color dels ulls, pantalons clars cenyits i sandàlies de taló. Unes arracades llargues i fines li fregaven les espatlles. Encara que duia els cabells recollits, la llum blanca del neó feia brillar una mena d’halo al voltant del cap, format per un estol de cabells evanescents que s’havien alli-berat del pentinat elegant. No podia separar-ne els ulls, i crec que els altres tampoc.

—Si us plau, deixeu els mòbils en silenci o apagueu-los, com vulgueu —va dir el senyor Koga, agafant un coman-dament a distància que va lliurar al gerent de la galeria—. Malauradament, em sento obligat a recordar-vos que tots heu signat i acceptat una clàusula de confidencialitat i un ús limi-tat dels vostres telèfons durant l’execució d’aquest feina. No podeu fer fotografies ni publicar a internet cap mena d’imatge o informació sobre el que durem a terme, entesos? Doncs bé, ara que ja hi som tots, podem començar la reunió.

Els neons van apagar-se i l’habitació va quedar només il·luminada per uns petits punts de llum ran de terra. Al mo-nitor que penjava de la paret s’hi va veure una de les últi-mes pintures que havia fet Vincent Van Gogh, el famós Retrat del doctor Gachet, el metge que, per recomanació de Camille Pissarro, tractava la seva malaltia de malenconia a Auvers- sur-Oise, un poblet al nord de París, a menys d’una hora en tren en aquella època. Quan Van Gogh havia conegut el doc-tor Gachet, li havia escrit una carta al seu germà en què li deia


15

que el metge tenia seriosos problemes de nervis i que estava, pel cap baix, tan malalt com ell mateix.

—Sabeu reconèixer l’obra? —ens va preguntar el se-nyor Koga.

—No —va dir abruptament Morris, el nord-americà, mentre els altres havíem assentit en silenci.

—No t’amoïnis, John —va dir el senyor Koga amable-ment—. No és cap de les pintures més conegudes Van Gogh. Tothom ha vist o ha sentit parlar dels quadres de gira-sols o de les famosíssimes nits d’estrelles, però poca gent sap que aquesta obra va existir, i no ho saben sobretot perquè aquest quadre va desaparèixer misteriosament l’any 1966 i no ha tor-nat a saber-se’n res. I, d’altra banda, les circumstàncies que van envoltar aquesta desaparició van ser tan desagradables per a tanta gent que hi ha hagut una mena de pacte de silenci tant en el món de l’art com en el polític.

Aquí m’havia enxampat. No tenia ni idea que el quadre havia desaparegut. De fet, creia que era al museu d’Orsay, allà, a París. Van Gogh, per descomptat, era un dels meus pin-tors preferits i no només perquè fóssim paisans, sinó també perquè realment havia estat un gran pintor. A més a més, era un dels pocs pintors al món amb museu propi, i aquest museu era al meu país i a la meva ciutat, Amsterdam. Van Gogh era, efectivament, compatriota meu, l’orgull nacional dels Països Baixos, i per tot això, i per haver estudiat Belles Arts, havia acabat coneixent-lo millor que a la meva pròpia família. Si a això hi afegia que el pare del Vincent, Theodorus Van Gogh, havia estat durant uns quants anys, a les acaballes del segle xix, el vicari de la petita capella del meu poble, Nuenen, el poble on jo havia nascut i crescut, doncs ja tenia tots els elements


16

per a una gran passió per l’obra de Van Gogh durant tota una vida.

—De fet —va continuar explicant el senyor Koga al John—, si busques a la Viquipèdia, descobriràs que el Re-trat del doctor Gachet no va desaparèixer l’any 1996, com us he dit, sinó que va ser comprat al voltant del 1997 per un inversor australià o austríac (la versió varia una mica) que, a causa de problemes financers, va haver de vendre’l anys després a persones desconegudes. Tot això és fals, per des-comptat. El quadre no s’ha tornat a veure des del 1990, quan va adquirir-lo en una subhasta de Christie’s, a Nova York, Ryoei Saito, multimilionari japonès i magnat dels productes del sector paperer, per la quantitat més gran que mai no s’ha-via pagat fins aleshores per una pintura. Aproximadament 82,5 milions de dòlars. Saito va tenir el quadre fins que va morir, l’any 1996, i en aquell moment va desaparèixer i no se’n va saber res més.

La història que estava explicant el senyor Itxiro Koga sobre el Retrat del doctor Gachet devia ser important i, evi-dentment, era la raó per la qual ens havia reunit allà. Des de la pantalla, la cara profundament trista i de color safrà brillant del doctor Gachet, que descansava sobre el puny dret, ens contemplava amb indiferència, absort en la seva pròpia i eter-na melangia. Els cabells també eren d’un color safrà intens, i la jaqueta gruixuda que vestia, vorejada i ombrejada de negre, era d’un bonic blau cobalt amb tres botons de color verd llima. El cel, rere la seva testa, també era verd llima en diferents tons, i sobre la taula en la qual es recolzava, coberta amb unes estovalles furiosament vermelles, hi havia dos llibres grocs i un got amb una planta de fulles grosses i verdes. En definitiva,


17

un Van Gogh pur, d’uns colors enlluernadors. El Vincent ha-via estat, sense cap mensa de dubte, el millor colorista de tots els temps.

John Morris es remenava inquiet a la cadira. El pobre era l’únic que semblava que no disposava d’una mínima cul-tura que li permetés apreciar el que estava veient i escoltant. El senyor Koga se n’adonava i per aquest motiu li havia estat parlant directament a ell, amb paciència i tranquil·litat, com si parlés amb un nen. Però, de cop i volta, va alçar els ulls i va mirar tothom, un a un, fixament.

—Ens disposem a enfrontar-nos a la revenja d’un home mort —va informar-nos—. Per aquest motiu se us ha con-tractat. Cadascú té una habilitat especial que el fa imprescin-dible dins del grup. Aquí no sobra ni hi falta ningú. Abans o després, els vostres coneixements, aptituds i experiència ens seran molt necessaris. El senyor Ryoei Saito no era un no-nin-gú. Va arribar a tenir un poder extraordinari al Japó, però al mateix temps aquest individu mai no va deixar de ser mai un empresari provincià, rude i impetuós, un home extravagant i independent. Avui dia, al Japó, se’l considera l’exemple més desagradable de la corrupció econòmica que va patir el nostre país als anys vuitanta i noranta del segle passat i, a pesar de tot, ningú no pot negar que Saito va ser un amant apassionat de l’art, un home inconformista, original, excèntric i, per damunt de tot, venjatiu. Molt venjatiu. I és a ell, a Ryoei Saito en per-sona, a qui ens haurem d’enfrontar.

—Però, senyor Koga… —va balbucejar amb timidesa la petita Odette Blondeau, sense saber com adreçar-se al nos-tre amfitrió—. Crec que ha dit que aquest home va morir l’any 1996.


18

El Retrat del doctor Gachet va desaparèixer de la pan-talla amb un gest de la mà del senyor Koga i, en el seu lloc, s’hi va veure la fotografia d’un home japonès, robust i d’edat avançada, que duia un vestit negre de tres peces, els cabells blancs pentinats totalment cap enrere i una cara quadrada i somrient.

—Sí, en efecte, va morir l’any 1996 —va indicar el se-nyor Koga—. Però, si us plau, digueu-me Itxiro. Només soc un membre més de l’equip.

Va respirar fondo i va girar-se per mirar amb atenció la fotografia de l’orgullós i satisfet Ryoei Saito.

—Després de la subhasta de Christie’s a Nova York el 1990, el senyor Saito va endur-se el quadre de Van Gogh al Japó. La seva intenció, segons va declarar a la premsa mundial, era conservar-lo uns anys amb ell, per amor im-mens a aquesta pintura, amb la qual deia que se sentia molt identificat, i a continuació donar-lo a un museu japonès per-què tothom pogués seguir gaudint-ne.

L’Itxiro va eixamplar un somriure i ens va mirar amb uns ulls espurnejants.

—Per si no ho sabeu, el Japó adora els impressionistes i, per damunt de tots, adora Vincent Van Gogh. L’impressio-nisme està profundament influït per l’art gravat japonès de l’ukiyo-e, que feia furor a mitjans del segle xix a Europa amb làmines i xilografies que es van reproduir pertot arreu per milers i milers, molt barates. Vincent Van Gogh va ser qui més dibuixos japonesos va copiar, fins al punt que tota la seva obra, des que va arribar a París el 1886 per viure amb el seu germà Theo, reprodueix, totalment o parcialment, gravats ja-ponesos. Per aquest motiu els nipons adorem Van Gogh. Ryoei


19

Saito no era pas diferent de nosaltres i, quan va poder adquirir el Retrat del doctor Gachet, no ho va dubtar ni un segon. Vo-lia que el quadre estigués exposat en algun museu del Japó, com una mostra de glòria i poder nacionals.

La cara del nostre amfitrió va tornar a posar-se seriosa de cop i volta.

—Però l’estat japonès, tot i mostrar-se molt agraït per aquest petit detall, li va cobrar vint-i-quatre milions de dòlars en impostos en la declaració de l’any següent a l’adquisició del quadre. Com que Saito havia venut moltes propietats i havia demanat alguns préstecs per adquirir el Van Gogh, el fisc ja-ponès va considerar que tots aquests diners havien estat be-neficis per a l’industrial, i per aquests beneficis que, en reali-tat, van servir per pagar el quadre que Saito pensava regalar a l’estat, li va cobrar els vint-i-quatre milions de dòlars d’im-postos. I això a Saito no li va agradar gens ni mica —va emfa-sitzar.

L’Itxiro, de complexió molt prima, com a bon japonès, començava a mostrar taques de suor a la camisa. No vaig po-der endevinar si era per l’enorme calor d’aquella primera set-mana d’agost a París (encara que en aquella habitació hi havia aire condicionat) o per la intensitat que per a ell tenia la his-tòria que ens explicava. Em fa l’efecte que era més aviat la se-gona opció, perquè semblava realment afectat.

—El 13 de maig del 1991 —va seguir explicant-nos l’It-xiro—, poc després de pagar els vint-i-quatre milions de dò-lars en impostos a l’estat, diversos diaris d’arreu del món van publicar la notícia: Saito havia convocat una roda de premsa mundial per anunciar que tenia la intenció d’emportar-se a la tomba el Retrat del doctor Gachet.


20

La imatge de la pantalla va canviar de nou i es va veure la portada del Daily Telegraph de Londres, en la seva antiga edició de paper, exhibint un gran titular amb les declaracions de Ryoei Saito.

—Segons el ritu sintoista japonès, els taüts són cremats no només amb el cos del mort a dins, sinó també amb multi-tud d’objectes, fins i tot objectes de luxe i molt valuosos, que la família introdueix al taüt perquè siguin cremats amb el mort en senyal de respecte. El senyor Saito va afirmar que el Van Gogh seria incinerat amb ell per lliurar els seus fills de l’obligació d’haver de pagar, quan ell morís, una segona fortu-na al fisc japonès pels impostos de les herències. És evident que, encara que al final hagués decidit no cremar el quadre, havia abandonat completament la idea de donar-lo a l’estat per posar-lo en un museu públic. Així d’enfadat estava.

L’Itxiro, que transpirava ja copiosament, es va girar de nou cap a nosaltres.

—Com podeu veure a la portada del Daily Telegraph, el món sencer, que s’havia assabentat l’any anterior, el 1990, de la important adquisició del quadre a la subhasta de Christie’s, va horroritzar-se per les declaracions de Ryoei Saito, però no se’n va horroritzar tant com ho vam fer nosaltres, els japone-sos. I voleu saber per què? Perquè el món va creure que tot allò era una fanfarronada, la xerrameca buida d’un multimi-lionari exasperat, però els japonesos sabíem que el que Saito estava dient no era cap fanfarronada. Al Japó ningú no es va prendre a broma les seves declaracions, ja que la pràctica de la incineració d’objectes valuosos amb els morts no només és un costum històricament arrelat sinó que, fins i tot aleshores, en els moderns anys noranta, moltíssimes persones benestants


21

encara es feien cremar amb les seves obres d’art més valuoses: rotlles de cal·ligrafia, joies, pintures de mestres de l’ukiyo-e, ceràmiques… Els japonesos vam adonar-nos immediatament que aquelles declaracions eren molt serioses i que algú com Saito no canviaria d’opinió per molt que uns dies després, da-vant la reacció escandalitzada d’Occident, declarés que només havia volgut fer una broma a les autoritats de la hisenda tri-butària japonesa. El mercat de l’art i el món sencer van respi-rar alleujats i van oblidar de seguida l’assumpte, mentre que al Japó aguantàvem la respiració i tractàvem de suportar com podíem la vergonya que per a nosaltres suposava la més que segura destrucció d’una pintura excel·lent, eterna, de Van Gogh per part d’un compatriota.

Vaig quedar-me de pedra, sense cap reacció, davant la magnitud del que Itxiro Koga ens explicava. I també els meus companys. Com era possible destruir una obra d’art com si fos una fotesa, com si fos quincalleria sense importància? És clar que divuit anys enrere, l’any 2001, els talibans havien fet saltar pels aires els preciosos budes de Bamiyan, a l’Afganis-tan, unes estàtues del segle v al bell mig de la Ruta de la Seda. Però d’uns fanàtics mentalment ancorats en l’Edat Mitjana es podia esperar qualsevol cosa. D’un ric industrial paperer del segle xx era més difícil de creure, per molt japonès que fos. O precisament més difícil de creure perquè era japonès, ja que sempre associem els japonesos amb la bonica, subtil i elabora-da cerimònia del te, l’art de la decoració floral, els cirerers a la primavera… o el sushi.

—El meu pare, Kentaro Koga —va seguir explicant-nos l’Itxiro— era, el 1991, el propietari de la principal funerària de Shizuoka, la prefectura de la qual, així com la família Saito,


22

som originaris els Koga. De fet, el meu pare i el senyor Saito es coneixien des que eren molt petits. No eren amics ni res semblant, però, quan va saltar l’escàndol, recordo que el meu pare em va dir: «El Ryoei es cremarà amb el Van Gogh». Jo te-nia llavors disset anys i just havia acabat els estudis a l’institut. La vergonya em va aclaparar, com a tothom a Shizuoka i al Japó. En aquell temps, el meu pare volia que anés a la univer-sitat i que estudiés Dret, però a mi no em venia gens de gust aquella sortida laboral, de manera que vaig acabar l’institut i vaig començar a treballar a la funerària. —L’Itxiro va som-riure per a ell mateix—. És una bona feina, encara que us cos-ti creure-ho. Sabeu què passa? Doncs que, com que morir al Japó és molt car, enormement car, els familiars propers, els amics i els convidats al funeral han d’aportar diners per con-tribuir a les despeses. En conseqüència, una funerària és sem-pre un bon negoci.

Un moment abans, el gerent japonès de la galeria Bou-tique du Père Tanguy havia sortit de la sala silenciosament i tot just tornava ara amb una petita ampolla d’aigua que va lliurar a l’Itxiro amb una reverència. L’Itxiro va agrair el detall amb la mateixa formalitat, va treure’n el tap i va fer un glop llarg d’aigua abans de seguir amb la història.

—El 1990, l’any de la subhasta de Christie’s, el senyor Saito, que necessitava diners immediatament per poder com-prar el Retrat del doctor Gachet, va subornar el governador de la província de Miyagi perquè requalifiqués com a urbans uns terrenys forestals propietat de la seva empresa, Daishowa, que usava els arbres de la zona per a la fabricació de paper. Saito va vendre gairebé tot el terreny requalificat, ara molt més valuós, i va destinar els diners per a l’adquisició del qua-


23

dre, mentre es quedava només amb una petita parcel·la on va construir un camp de golf al qual va anomenar «Vincent».

L’Itxiro va somriure irònicament i va tornar a agafar l’ampolla d’aigua i va fer-ne un altre glop. Aquest cop ja no va deixar-la a la cadira, sinó que se la va quedar a la mà.

—El novembre del 1993, Saito, de setanta-set anys, va ser arrestat a la seva casa de Tòquio pel càrrec de suborn al governador de Miyagi. Van tancar-lo a la Casa de Detenció i se li va retirar el títol de president de Daishowa. Van pu-blicar-se en tots els diaris del món fotografies del moment de la detenció, fetes per oficials de l’Oficina de Fiscals del Dis-tricte de Tòquio.

A la pantalla de la paret, va aparèixer aleshores el mateix japonès d’avançada edat que abans somreia orgullosament. Els fiscals de Tòquio, en efecte, el treien d’una casa que devia ser la seva. I tot seguit, en una altra imatge, se’l veia assegut a la part posterior d’un cotxe de policia. Enfonsava el cap en-tre les espatlles, com si s’amagués.

—Passat un mes, al desembre, estava tan malalt que van haver de treure’l de la presó i ingressar-lo en un hospital. No es va recuperar mai. La seva empresa, Daishowa, va fer fallida immediatament a la borsa. La caiguda del poderós Ryoei Saito va commocionar tot el Japó. El nou president de Daishowa, Shogo Nakano, nomenat precipitadament, va intentar dur a ter-me una reestructuració per evitar la bancarrota, però separar les propietats i finances de Saito de les propietats i finances de Daishowa no era gens senzill i, de fet, no ho va aconseguir. Amb tot, l’escàndol es va apagar aviat, sobretot per respecte al senyor Saito, que era ja molt gran, estava molt malament de salut i ningú no ignorava que li quedava poc temps de vida.


24

El que més em cridava l’atenció del discurs de l’Itxiro era la referència permanent al respecte, l’agraïment, a les fór-mules de cortesia, a l’honor i al deshonor, a la vergonya, a les estranyes tradicions orientals barrejades amb l’industrialis-me i la modernitat més occidental. Per descomptat, el món, encara que semblés global, uniformitzat i cada vegada més petit, seguia dividit en zones culturals que encara calia consi-derar com planetes diferents, separats per uns quants milions d’anys llum.

Aplegant forces, perquè ja feia molta estona que parlava, l’Itxiro va tornar a empunyar el comandament amb decisió i va canviar la imatge de la pantalla. Tot d’una vam veure un llarg seguici de cotxes fúnebres molt engalanats avançant per una carretera desolada. Era una altra imatge en blanc i negre extreta d’un vell diari de paper.

—Ryoei Saito va morir el 30 de març del 1996 d’un atac de cor fulminant. Tenia vuitanta anys. —Va apuntar amb el dit el cotxe principal del seguici—. El taüt de Saito anava aquí, al cotxe més gran, el que porta les banderetes fúnebres als flancs. I, per cert, el conductor d’aquest cotxe era jo.

Odette Blondeau va deixar anar una exclamació ofe-gada.

—L’empresa del teu pare es va encarregar del funeral de Saito… —va murmurar pensarosa la tal Gabriella, la jove rossa, aplegant les cames i recolzant el colze al genoll amb un gest tan natural i encantador que vaig quedar embadalit. Sem-blava que estava lligant caps, que ja havia arribat una mica més enllà del que ens explicava l’Itxiro.

—En efecte —va assentir ell—. El meu pare es va en-carregar personalment dels ritus funeraris, que al Japó són


25

molt més complicats que a Occident, i jo li vaig fer d’ajudant. La resta dels empleats s’esperaven al nostre costat o fora de la casa de l’industrial a Shizuoka, a la muntanya Fuji. El meu pare va fer treballar a tothom, aquell dia. Entre ell i jo, encara que ell ho dirigia tot, vam dur a terme el ritual de neteja del cos i ens vam encarregar de vestir-lo, maquillar-lo i perfu-mar-lo, i tot seguit vam ficar el cos al fèretre, que vam deixar obert, com és tradició, i aleshores ens vam retirar per deixar pas a la família. Érem en una sala molt gran, de molts tatamis,* que utilitzàvem com a reianshitsu, és a dir… —L’Itxiro va dub-tar; buscava al seu cap la manera de traslladar aquella paraula a l’anglès, idioma en el qual ens comunicàvem tots els pre-sents—. Es podria traduir com una mena d’«habitació pacífica per a l’ànima del difunt»… hi havia molts familiars i amics contemplant en silenci la nostra feina. Vam decorar també l’al-tar de la cerimònia amb flors i encens, i vam posar una gran fotografia del senyor Saito a tocar dels regals. Quan vam aca-bar i vam demanar a la família que s’acostés per acomiadar-se del mort, el primer a fer-ho va ser el seu fill gran, Kiminori, a qui jo havia vist a la televisió moltes vegades. Portava acu-radament a les mans un tub de cartró, amb tapes de plàstic als extrems, que va dipositar amb delicadesa dins el taüt, al costat del cos del seu pare.

—El quadre de Van Gogh…? —va interrompre Oliver Roos amb una gran curiositat. Aquell tipus, que sens dubte era un model de bellesa masculina, transmetia ingenuïtat i bon-

* Al Japó, la mida de les habitacions es calibra per la quantitat de tata-mis que poden allotjar. El tatami és una estora tradicionalment feta de palla que fa 90 � 180 � 5 centímetres.


26

dat pels quatre costats, sobretot per l’efecte que feien els seus ulls blaus. Semblava senzillament una bona persona.

L’Itxiro li va somriure d’orella a orella.—I tant, el quadre! —va exclamar, posant-se a riure—.

El quadre de Van Gogh era dins d’aquell tub. Però deixeu-me seguir amb la història fins al final. Acabo de seguida —va dir caminant uns segons amunt i avall, nerviós, davant de la pan-talla, com si no sabés per on continuar—. Saltaré directa-ment al moment en què el seguici fúnebre se’n va cap al cre-matori de la nostra funerària a Shizuoka, fins al moment precís que mostra aquesta fotografia —va dir assenyalant la imatge en blanc i negre dels cotxes fúnebres—. Jo conduïa el vehicle i el meu pare anava assegut al costat. Al darrere hi ha-via el taüt, ja tancat i ple de regals i objectes valuosos que la família hi havia dipositat durant el comiat. Tot d’una, el meu pare, que aleshores tenia quaranta-set anys, només uns quants més dels que tinc jo ara, es va girar al seient i, fent unes quan-tes contorsions, va saltar a la part posterior del vehicle, que, afortunadament, com podeu veure a la fotografia, té els vidres tintats de negre.

L’Itxiro va deixar anar aire per la boca a poc a poc i alesho-res va mirar-nos.

—Em vaig quedar horroritzat. Cridant, li vaig demanar què es pensava que feia. Però em va fer callar expeditivament. Vaig moure el mirall retrovisor i vaig veure que obria el taüt de Ryoei Saito i que agafava el tub de cartró, el qual va ama-gar sota unes mantes de la feina i tot seguit va tornar a tancar el fèretre. Era impossible sentir en aquell moment una vergo-nya, unes ganes de morir-se, més grans. Quan el meu pare va tornar al seient del costat no me’l podia mirar de cap manera.


27

Mai, mai, sota cap concepte, hauria pogut sospitar que el meu pare fos capaç d’humiliar l’honor de la nostra família d’aque-lla manera. La por feia que em tremolés tot el cos, però ell ni tan sols em mirava. Només va dir: «Havia de salvar el Van Gogh», i ja no va tornar a badar boca durant uns quants dies. Després, es va enfonsar en la depressió i en la vergonya. No gosava ni mirar la meva mare a la cara, que ens observava a tots dos amb una preocupació profunda. El tub de cartró estava guardat, sota clau, en un armari del despatx del pare. Ryoei Saito va ser cremat, sí, incinerat, reduït a cendres i lliurat a la seva família, però el seu Van Gogh era a casa nostra i no tenia ni idea del que el meu pare pensava fer.

L’Itxiro, després d’estar-se un moment en silenci, va dir:—Van ser dies difícils. Crec que no vaig sortir del temple

al qual pertanyia la nostra família ni per dormir. Tot el que volia, amb desesperació, era que el kami de Saito, el seu es-perit, perdonés el meu pare. Però el meu pare s’anava consu-mint dia rere dia davant dels ulls atemorits de la meva mare i dels meus. La seva culpa seria eterna, i la vergonya també, i ell ho sabia. Havia ofès l’esperit de Saito i la seva família, i havia embrutat per sempre més el seu honor i l’honor de la nostra família.

—Per què no va entregar en secret el quadre a les auto-ritats? —va preguntar l’Oliver. Per la seva banda, Morris, el nord-americà, va deixar anar un esbufec de menyspreu, com dient que l’últim que ell hauria fet era lliurar el quadre a les autoritats.

—Perquè no podíem —va afirmar l’Itxiro secament—. Segons em va dir el meu pare quan per fi vam parlar de tot l’assumpte, el que passava era que, si retornàvem el quadre


28

a la família Saito, encara que fos en secret, ells es veurien obli-gats a cremar-lo igualment com a ofrena per al mort, per evitar la venjança del seu pare des del món dels esperits… i, a més a més, no els costaria gaire deduir com havia pogut sortir l’obra del taüt del seu parent. Tampoc no podíem lliurar el quadre a les autoritats japoneses, perquè no tan sols no n’eren les propietàries sinó que, d’altra banda, havien estat les causants, en bona mesura, del final desastrós de Saito. El meu pare tre-molava increïblement de por imaginant la venjança de l’es-perit del mort si entregàvem la pintura a les autoritats!

Que complicats són els japonesos!, vaig pensar. Món dels esperits, venjança dels morts des del més enllà… Ja ho he dit: planetes separats per milions d’anys llum.

En aquest moment, l’Itxiro es va posar a riure de nou i ens va mirar.

—Ja sé que tot això us sona molt estrany a vosaltres, els occidentals, però intenteu comprendre-ho i, si no podeu, accep-teu-ho i avall. De tota manera, els nostres problemes morals i espirituals van durar molt poc temps.

La fotografia del seguici fúnebre va desaparèixer i, en el seu lloc, va aparèixer el llenç del Retrat del doctor Gachet es-tès al terra de fusta d’algun lloc amb un full de paper ple de cal·ligrafia japonesa i una petita làmina de la mida d’un foli en què es veia (malament) un altre quadre de Van Gogh amb un home assegut, com preparat perquè li fessin una fotogra-fia, amb barret i jaqueta.

—Sí, això va ser el que vam trobar quan vam obrir el tub de cartró i vam treure’n el contingut.

Un silenci incòmode va omplir la sala. Vaig mirar la imatge amb deteniment perquè hi havia alguna cosa que em


29

cridava l’atenció tot i que, així, de sobte, no era capaç d’enten-dre ben bé de què es tractava. Després de fixar-m’hi molt, me’n vaig adonar d’un detall: els botons de la jaqueta que ves-tia el doctor Gachet no eren de color verd llima sinó grocs, i el vermell carmí de les estovalles de la taula havia esdevingut un carbassa ensafranat semblant al color dels cabells del mateix doctor Gachet.

—Era una falsificació! —vaig exclamar sense poder re-primir-me.

L’Itxiro em va mirar molt satisfet i va assentir.—En efecte, Hubert. Era una falsificació. Però el més

important de tot era la carta que acompanyava la falsificació. Com que cap de vosaltres sap japonès, l’he traduït.

De la butxaca del darrere dels pantalons, molt reveren-cialment, va treure un paper que va desplegar amb meticulo-sitat oriental i, després de fer un altre glop d’aigua, va comen-çar a llegir-lo: «Honorables magistrats de Tòquio i honorables autoritats fiscals del Japó, si estan llegint aquesta carta deu ser perquè han aconseguit impedir, segurament per la força, que el Retrat del doctor Gachet de Vincent Van Gogh hagi cre-mat amb les meves despulles, tal com era el meu desig. Quina desil·lusió deuen haver tingut en descobrir que no és el verita-ble quadre de Van Gogh. M’estic rient de vostès des de la tom-ba. Han destrossat la meva vida, m’han provocat la malaltia i la mort, i ara creien que podrien impedir que es complís la meva última voluntat. Mai no vaig tenir la intenció de cremar el quadre, només volia tenir-los aquí, on els tinc ara, llegint la meva carta. Vaig jurar que els meus fills no pagarien els ver-gonyosos impostos que apliquen vostès a les herències i, cre-guin-me, ho aconseguiré. És a dir, jo guanyo. Volen el quadre?


30

Si aconsegueixen trobar-lo, serà seu. He gastat un temps pre-ciós dels meus darrers anys de vida organitzant un joc perquè vostès es diverteixin mentre busquen el meu Van Gogh. Exa-minin amb atenció la petita làmina impresa amb el Retrat de Père Tanguy, pintat per Vincent a París el 1887. L’original és al museu Rodin, per si volen estudiar-lo amb més atenció. Va-gin a París. Allà comença el joc. Sort. El seu enemic des del món dels esperits, Ryoei Saito».

Coneixia el Retrat de Père Tanguy; l’havia vist unes quantes vegades al museu Rodin de París, en una sala de pa-rets blanques del primer pis. Penjava solitari entre dues por-tes amb uns desagradables llums verds a la part superior. Sempre havia estat el retrat fantàstic d’algú anònim. Ara la cosa canviava una mica perquè, en aquell moment, aquell grup de desconeguts i jo ens trobàvem en una galeria d’art de París anomenada Boutique du Père Tanguy. Les imatges co-mençaven a prendre cos i, en realitat, era evident que el joc començava allà.


001-416 sakura cat - la esfera de los libros...les parets eren atapeïdes de quadres i vaig veure un...

Documents