El cas dels nans a l’aguait

Títol original: 4 1/2 Freunde und die wachsamen Gartenzwerge© 1995 by K. Thienemanns Verlag, Stuttgart - Wien - Bern

© Ed. Cat.: edebé, 2015Passeig de Sant Joan Bosco, 62

08017 Barcelonawww.edebe.com

Atenció al client: 902 44 44 41contacta@edebe.net

Directora de la col·lecció: Reina DuarteIl·lustracions: Edebé Audiovisuals

Traducció: Equip EdebéDisseny: Book & Look

1a edició, setembre 2015

ISBN 978-84-683-2239-1Dipòsit Legal: B. 11220-2015

Imprès a EspanyaPrinted in Spain

EGS - Rosari, 2 - Barcelona

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser duta a terme amb l’autorització dels seus titulars, tret de les excepcions previstes en la Llei. Adreceu-vos a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necessiteu fotocopiar o escanejar cap fragment d’aquesta obra. (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 45)

El cas dels nans a l’aguait

JOACH IM FR IEDR ICH

< 5 >

E l passat m’atrapa

La comtessa sortia del palau a les set del matí. Acos-tumava a fer-ho cada matí per passejar la Madeleine pel parc. Com que la comtessa era molt puntual, la Madeleine i jo podíem confiar a veure’ns cada dia a aquella hora. Madeleine! Només de pensar en el seu nom m’agafa un calfred agradable a la pell. Avui sé que va ser el meu gran amor encara que provinguéssim de classes tan dife-rents. Ella, protegida, cuidada i malavesada al gran palau de la comtessa, i jo, un vulgar gos de carrer. Qui sap què hauria passat entre nosaltres si en aquella època aquell no s’hagués ficat al mig!

Probablement ara, després de tant de temps, no hau-ria tornat a pensar en la història, si no me l’hagués trobat per casualitat . La trobada va ser del tot sorprenent. Si almenys m’hagués pogut preparar, potser els esdeveni-ments haurien transcorregut de manera diferent . Però quan, de sobte, me’l vaig veure allà, davant meu, vaig per-dre els estreps.

I això que el dia havia començat tranquil. Com ca-da matí, un dels meus quatre cuidadors em va visitar a la meva petita i acollidora caseta i em va portar el menjar.

< 6 >

Era l’Estefi. És dels humans més aviat agradables, si és que, dels humans, se’n pot dir tal cosa. No fanfarroneja com la majoria, diu el que pensa i tampoc no intenta ensenyar-nos, a nosaltres els gossos, malabarismes es-tranys. Després d’omplir-me el bol amb el menjar, es va acomiadar amb un concís:

—Que t ’aprofiti, Preciós!Vaig esperar que marxés per posar-me a menjar. Ben

pensat, des que visc en aquest petit tros de solar tancat que els humans anomenen hort, em va d’allò més bé.

Fa un temps, quan fugia d’un enemic més fort que jo, em vaig topar amb el Fred darrere d’un cubell d’escombra-ries. El Fred també és un dels meus quatre cuidadors. Si sóc sincer, me l’estimo més a ell que a l’Estefi. De seguida em vaig adonar que érem de la mateixa pasta. És tot un lluitador, com jo. I, com jo, tampoc no ha tingut gaire sort a la vida. Bé, doncs, sóc un gos de carrer i per tant odio viure amb els humans. Però en aquella època les coses no m’acabaven de rutllar del tot , i, a més a més, un arriba a una edat en què un gos ho té més difícil per so-breviure al carrer. Així que vaig decidir quedar-me amb ell. Fins i tot m’hau ria traslladat a casa seva si hagués cal-gut, però el destí va ser més generós amb mi. A la mare del Fred no li agraden els gossos, així que el Fred i els seus amics em van instal·lar en aquest hort . M’hi podria quedar fins i tot una temporadeta. Tinc un petit refugi que em protegeix de la pluja i del fred; els meus cuidadors em porten regularment menjar i he fet dos grans amics: els nans de jardí.

Els nans de jardí s’assemblen molt als humans, però

< 7 >

són molt més petits. Tots dos duen una petita caperut-xa vermella i gairebé sempre somriuen rere les barbes blanques. Comparats amb els humans de debò, tenen uns quants avantatges considerables: no parlen, no es mouen i no volen res de nosaltres, els gossos. Només escolten. Què més pot demanar un gos d’un amic?

Havent menjat , vaig fer una becaina. Al bell mig d’un meravellós somni en què altres gossos de carrer i jo anàvem fent gresca a costa dels humans, em va desper-tar el Fred.

—Eh, tio, eh! Que dorms, Preciós?«Que no ho veus, pallús?», m’hauria agradat respon-

dre-li. Però no ho vaig fer. El secret més gran que nosal-tres els gossos amaguem als humans és la nostra intel·li-gència. L’única característica de la qual els humans ens creuen capaços és la fidelitat . Això es deu a la nostra cèlebre mirada fidel. Les nostres mares de petits ja ens l’ensenyen. Aquesta mirada és molt important . Fa que els humans ens donin menjar. Els humans hi són per ali-mentar-nos. Ens ajuda molt que no sàpiguen que podem pensar i parlar exactament igual que ells. El nostre avan-tatge és la nostra fina oïda i la nostra veu silenciosa. No han aconseguit encara, doncs, descobrir el nostre secret. Per no aixecar sospites entre els humans, ens hem inven-tat un codi per parlar amb ells. Quan bordem, significa: «Hola, sóc aquí!»; quan grunyim, significa: «Estic empi-pat!» i, quan gemeguem, volem dir: «Ai» o «Agafa’m en braços». A més, també podem moure la cua, la qual cosa indica als humans que estem contents. Si, per contra, dei-xem caure la cua, estem tristos.

< 8 >

D’aquesta manera, els humans i els gossos es porten de meravella, i és així des de fa moltes i moltes genera-cions humanes i canines. Els humans no han de descobrir mai el secret de la nostra intel·ligència; si no, hauríem de treballar nosaltres mateixos per poder menjar. I això pen-sem que no cal. De fet , els humans tenen una caracterís-tica que a nosaltres ens és molt útil: sempre tenen més menjar del que en realitat necessiten. Del que els sobra podem viure la mar de bé nosaltres, els gossos.

No vaig dir res al Fred, sinó que vaig grunyir una mi-queta per expressar el meu descontentament pel son interromput.

—Em sap greu si t ’he despertat —va dir el Fred amb una mirada que enorgulliria qualsevol gos.

No sé per què, però no puc estar massa temps en-fadat amb el Fred. Per a mi, ell és gairebé com un gos. Així que vaig deixar de grunyir, vaig posar la mirada de gos fidel i vaig moure la cua. De seguida va fer efecte. El Fred se’n va alegrar i em va acariciar el coll.

—Ets el millor, Preciós! T’he portat un parell de gale-tes per a gossos.

Així m’agrada. El Fred coneix el que necessitem els gossos. Mentre el Fred m’acariciava el coll, jo anava tas-tant les saboroses galetes. La vida és bella!

Desgraciadament, però, la nostra agradable trobada no va durar gaire. La meva millor possessió, és a dir, el meu nas, em va anunciar olors que jo coneixia massa bé.

—Què passa, Preciós? —va preguntar el Fred—. Per què ensumes tant? Que passa res amb el menjar?

Sempre em pregunto com poden sobreviure els hu-

< 9 >

mans si no poden ensumar els seus semblants fins que no els tenen al costat i fan una pudor miserable. Vaig alçar la meva millor possessió ben amunt. Si no m’equivocava, s’acostaven els meus altres cuidadors.

El Fred no se’n va adonar fins que no en va sentir les veus des de la porta de l’hort .

—És clar! Crec que vénen l’Estefi, el Ravenet i el Charly.

Tot seguit els teníem tots tres davant nostre. El Ra-venet va mirar de fit a fit les dues últimes galetes per a gossos que quedaven.

—Fred, ja li has donat menjar? Aquesta tarda ens tocava a l’Estefi i a mi!

El Ravenet és el germà bessó de l’Estefi. Aquest nom tan estrany, l’hi van posar els seus amics perquè és més petit que la seva germana. I un gos ha d’entendre l’humor dels humans?! De fet , el Ravenet és, sincera-ment, una mica gallina. Al més mínim ensurt , ja comença a tremolar. Malgrat tot , i quan convé, és de fiar. És, doncs, d’aquelles persones amb les quals un gos es pot avenir.

—No pateixis, li pots donar tranquil·lament les coses que li hem portat —va dir l’Estefi—. Coneixent el Preciós, de segur que s’ho empassa tot .

Però quina raó tenia! Vaig moure la cua un parell de cops i vaig bordar una miqueta per demostrar-los que en-cara podia amb uns bocins més.

—Així que algú parla de menjar, t ’hi apuntes de se-guida, oi Preciós? —va riure el Ravenet, i em va omplir el bol amb unes quantes exquisideses; m’hi vaig posar de seguida.

< 1 0 >

—Si per aprendre fos tan bo com per menjar, podria ser el millor gos detectiu del món —va dir el Charly.

No li vaig fer cas. El Charly no aconseguia treure’m la gana. És el contrari que l’Estefi. Parla massa, gairebé sem-pre diu rucades, i es pensa que és el millor. És el cap d’una agència de detectius a la qual altivament ha anomenat Charly & Company. I des que va poder aclarir, de manera purament casual, un parell de casos sense importància, no hi ha qui l’aturi. El més desagradable en ell és que intenta constantment ensenyar-me qualsevol truc que, pel que sembla, un gos detectiu ha de conèixer. Encara que amb mi no té res a fer! Pel que fa a aquests truquets, com caminar a dues potes, jugar amb el palet, donar la poteta, seure, i altres ximpleries que s’inventen els humans, jo visc segons la filosofia del meu avi: «Fer el burro cinc minuts al dia és suficient per a tota la setmana». Només cal fer veure que no entens el que els humans volen; aleshores, d’aquesta manera, et deixen tranquil. Malauradament, el Charly és dels persistents. No es rendeix fàcilment. Ara, que ja es pot queixar tant com vulgui, perquè abans comencen els hu-mans a bordar que jo a obeir les seves ordres.

A més, en casos com ara, sempre m’ajuda el meu fidel cuidador, el Fred.

—Charly, deixa el Preciós tranquil! A mi m’agrada tal com és. A més a més, què n’hem de fer, d’un gos detec-tiu, si no tenim casos per resoldre? Des de Nadal no ha passat res més!

—No ens n’hem d’estranyar —va exclamar el Charly—. Com hem d’enxampar cap delinqüent, si sempre som aquí alimentant el gos!

< 1 1 >

—He d’anar a buscar la mare al supermercat . L’he d’ajudar a portar les bosses —va dir el Fred—. Si voleu venir, potser descobrim alguna cosa.

L’Estefi va somriure irònicament.—És clar! Per exemple, una àvia que travessa el car-

rer quan hi ha el semàfor en vermell. Això sí que seria un gran cas per a Charly & Company!

—A vosaltres el que us passa és que us falta la se-rietat necessària —va dir el Charly, ofès—. Acompanyem el Fred. Potser farem un parell d’observacions interes-sants. De vegades un es troba amb un cas sense espe-rar-se’l.

Aquests humans són uns pesats rematats. En comp-tes de deixar-me dormir tranquil·lament una estoneta per fer la digestió, em volien dur amunt i avall per la ciutat per, potser, seguir la pista a uns delinqüents i ajudar la mare del Fred a portar les bosses. Com ja he esmentat abans, a la mare del Fred no li feien gaire gràcia els gossos, així que era força improbable que em donés una llaminadura. Vaig deixar caure la cua i vaig començar a gemegar.

—Vine aquí, Preciós —va dir el Fred—, que t ’agafo en braços.

M’encanta comprovar que els humans obeeixen a la primera. Tanmateix, només vaig poder gaudir d’aquella for-ma tan agradable de transport a l’anada, ja que tan aviat vam trobar la mare del Fred, ella va donar les bosses al seu fill i als seus amics. La meva millor possessió de seguida em va dir que dins d’aquelles bosses hi havia mol-tes coses exquisides. Però, tal com era d’esperar, jo no en vaig rebre cap i, a més, vaig haver de caminar. Gairebé

< 1 2 >

havíem arribat a casa del Fred quan la seva mare es va aturar de sobte davant de la porta.

—M’he oblidat una cosa. La veïna m’havia demanat que li recollís les fotos —va dir, i va sortir cor rents en di-recció contrària.

Els meus cuidadors i jo la vam seguir. No tenia ni idea què eren les fotos. Potser eren queviures i me’n dona-ven un.

Un moment abans que la mare del Fred i els altres entressin en una d’aquestes cases que els humans anome-nen botigues, la meva millor possessió em va indicar una olor que en certa manera reconeixia. Era una olor desagra-dable que em portava records dolents. No queia, però, de quins records es tractava. Mentre seguia els humans cap a la botiga, intentava recordar-me’n i ensumava amb in-sistència. En el mateix moment en què vaig recordar a qui em recordava aquella olor, el vaig veure allà desprenent la mateixa olor. De l’ensurt, vaig quedar bocabadat.