assemblea, sant albert, · d’oliva (0,918 kg/l a 15 oc i una viscositat a 20 oc de 84 mpa·s). o...

PORTADA: Que hi ha algú?Fotografia: Joan Astor.

ASSEMBLEA, SANT ALBERT,

EXPOQUIMIA

TERCERA ÈPOCA ANY XLNÚM. 442 SET. - OCT. 2008

Director en funcions:

ANTONI PORTELA

Comitè de Redacció:

JOAN ASTORMARTA CALVETJOSEP MANUEL RICART

Edita:

COL·LEGI OFICIAL DE QUÍMICSDE CATALUNYA

Òrgan de difusió de:

ASSOCIACIÓ DE QUÍMICSDE CATALUNYA

Redacció:

Av. Portal de l’Àngel, 24, 1r08002 BarcelonaTel.: 93 317 92 49Telefax: 93 317 92 99e-mail: [email protected]: quimics.cat

Maquetació i creació arxiu PDF:

Joan Astor

Realització gràfica:

Editorial EstelGrup EMA - S. L.Equador, 32-34 ent. 1a, 2a08029 BarcelonaTel. 93 419 33 21

Publicitat:

Gecap S. L. - Ricard PiquéTel. 93 459 33 30

Dipòsit Legal: B-14.622 -1969ISSN 1577-4600Nombre d’exemplars: 4.000

NPQ no es responsabilitza de lesopinions expressades en elsarticles signats

ots els anys se celebra l’Assemblea durant l’últim tri-mestre de l’any –d’acord amb els estatuts d’ANQUE–.Enguany serà a Valladolid del 10 al 12 d’octubre i espot avançar que els tres temes que –entre d’altres–

preocupen a totes les associacions i col·legis de químics són: lacol·legiació, la borsa de treball i la formació continuada. Espe-rem que la cita val·lisoletana ens done noves idees de resoluciódels nostres problemes. En les dites assemblees s’atorguen tam-bé les medalles d’or d’ANQUE. Enguany el nostre companycol·legiat Rafael Foguet és un dels premiats a proposta per una-nimitat del Col·legi i de l’Associació de Químics de Catalunya.Així mateix, s’han iniciat els tràmits perquè –a proposta d’aquestdeganat i acord unànime de la Junta– la Universitat de Barcelonal’anomene Doctor Honoris Causa en honor al seu extens currí-culum en pro de les ciències químiques i dels químics.

Així mateix, tots els anys celebrem al novembre la festivitatde Sant Albert –declarat Dia de la Química–. Enguany la cele-bració a nivell de tot el territori i amb participació de tots elsorganismes químics (ANQUE, Consell General, FEIQUE, etc.)serà a Oviedo. A Catalunya tindrem –com sempre– diversosactes, entre ells el sopar de Sant Albert on s’entregaran –entrealtres premis i distincions– els tradicionals ordes del Mn, Sn iZr, reservant el del Nd per a un acte al paranimf de la Universi-tat de Barcelona. En aquest acte es farà entrega –per acordunànime de la nostra Junta– del diploma de Col·legiat d’Honoral professor Dr. Federico Mayor Zaragoza –president de la Fun-dación Cultura de Paz–. Les dates s’anunciaran oportunament.

Ara bé, enguany –ho és cada tres anys– se celebra a finalsd’octubre Expoquimia, i com sempre el nostre Col·legi i lanostra Associació tenen un estand on esperem atendre-vos imostrar-vos les novetats cara al pròxim curs.

José CostaDegà CQC

President AQC

NPQ 442 • setembre-octubre 2008 3

editorial

4 NPQ 442 • setembre-octubre 2008

juntes i sumari

SERVEISDEL COL·LEGI I DE L’ASSOCIACIÓ

Escola de Graduats Químicsde Catalunya

• Cursos postgrau.

Borsa de Treball

• Rep i cursa peticions laborals per alsnostres col·legiats.

Publicacions

• NPQ.

• Química e Industria.

Serveis Professionals

• Visat de projectes. Certificacions.

• Defensa jurídica professional.

• Peritatges legals.

Serveis d’Assistència

• Assessoria jurídica i laboral.

• Assistència mèdica. El Col·legi té subscri-ta una pòlissa amb ARESA.

• Assegurances.

– Mutualidad General de Previsión Socialde los Químicos Españoles.

– Eurogestió bcn. El Col·legi disposa delsserveis d’una corredoria d’assegurancesque pot orientar-vos i subscriure lespòlisses que desitgeu.

Serveis Financers

• Proporcionen als col·legiats avantatgesexcepcionals en les seves gestions finan-ceres a través de les següents entitats:

– Santander Central Hispano.

– Caixa d’Enginyers.

– Tecnocrèdit - Banc Sabadell.

Si voleu més informació truqueu a lasecretaria del Col·legi

COL·LEGI DE QUÍMICSDE CATALUNYA

Degà: José Costa.

Vicedegà: Alfredo Vara.

Secretari: Agustí Agustí.

Vicesecretari: Aureli Calvet.

Tresorer: Joan Llorens.

Vocals: Xavier Albort, M. Glòria Aguilera,Joan Bertrán, Jordi Bonet, Carme Borés,Francisco José España, Santiago Esplugas,Sebastià Estrades, Enrique Julve, AnnaLlobet, Claudi Mans, Juan Carlos Montoro,Enrique Morillas, Roger Palau, JosepManuel Ricart, Pascual Segura, Alfred Vara,Jaume Vilarrasa, Josep M. Viñas, ÀngelYagüe.

EDITORIAL

Assemblea, Expoquimia, Sant Albert ........................................ 3

COL·LABORACIONS

Lliçons d’estar per casa. Aragó dens ........................................ 5

Aliments congelats ................................................................... 11

Un viaje a la Grecia continental:cuarenta años después (I) .................................................. 13

Didàctica de la química ............................................................ 21

Ciència i filatèlia. Segell dedicat a Joan Oró ........................... 24

Els experts opinen .................................................................... 26

INFORMACIÓ

Notícies d’interès ...................................................................... 29

ACTIVITATS

El Vallespir i Elna ..................................................................... 30

Jornades tècniques (secció tècnica de corrosió) .................... 32

Ensenyament experimental de la química............................... 34

GRUPS DE TREBALLDEL COL·LEGI I DE L’ASSOCIACIÓ

Borsa de Treball: Antoni Portela.

Escola de Graduats: Alfredo Vara.

NPQ: Joan Astor.

Olimpíada Química: Carme González.

COMISSIONS:

• Cultura: Carme Borés.

SECCIONS TÈCNIQUES:

• Alimentària: Gemma Barceló.• Anàlisis Clíniques: Jorge Morancho.• Corrosió: Enrique Julve.• Ensenyament: Roser Fusté.• Medi Ambient: Xavier Albort.• Metal·lúrgia i Ciència dels Materials:

Joan Antoni Bas.• Patents: Pascual Segura.• Prevenció de Riscos Laborals: Ramon Pou.• Química Farmacèutica: Sònia Guasch.• Química Forense: José Costa.

ASSOCIACIÓ DE QUÍMICSDE CATALUNYA

President: José Costa.

Vicepresident: Alfredo Vara.

Secretari: Agustí Agustí.

Vicesecretari: Aureli Calvet.

Tresorer: Joan Llorens.

Vocals: Joan Astor, Joan Bertrán, CarmeBorés, Francisco José España, Jordi Galván,Marta García, Anna Llobet, Claudi Mans,Pere Molera, Josep Manuel Ricart, PascualSegura, Alfred Vara, Àngel Yagüe.

Assembleistes Electes: M. Glòria Aguilera,Agustí Agustí, Joan Astor, Joan A. Bas,Carme Borés, Aureli Calvet, Francisco JoséEspaña, Santiago Esplugas, Roser Fusté,Marta García, Carmen González, EnriqueJulve, Anna Llobet, Margarita Luria, PereMolera, Enrique Morillas, Pascual Segura,Emilio Tijero, Antoni Tuells, Alfred Vara.

Assembleistes Nats: José Costa, AlfredoVara, Antoni Portela.


col·laboracions

Claudi Mans i TeixidóDepartament d’Enginyeria Química

Facultat de Química · Universitat de Barcelona

ARAGÓ DENS

L’autopista Barcelona - Matarófou la primera que es va construir–el 1968– a Catalunya i Espanya. ABarcelona, el ministre Federico Sil-va Muñoz va dir aquelles paraules:«La tradicional laboriosidad y tena-cidad de los catalanes se bastarápara conseguir y satisfacer esa jus-ta demanda…». Traduint: «Si voleuautopistes, pagueu-vos-les vosal-tres». I aquí tenim les autopistes depeatge, i així fins avui. Al seu pasper Badalona l’autopista va dividir lapoblació en dues parts, que no escomunicaven més que per algunspassos per sota, i, després, per unpont elevat per a vianants. Als ve-ïns del barri de la Salut els obliga-ven a donar una gran volta per lacarretera de l’escorxador, i ambmanifestacions i altres protestes vanreivindicar una comunicació méscurta. Al final els la van fer, en for-ma d’un túnel estret de forma cilín-drica. Immediatament va sortir l’acu-dit polític: «A los vecinos que noqueremos pasar por el tubo nos obli-gan a ir al matadero».

Els tubs, conduccions o canona-des! El doctor Granados1, el meuprofessor de Química Orgànica,també parlava de tubos, per menys-prear-los. Als estudiants que haví-em triat l’especialitat de QuímicaTècnica sempre ens deia: «Lo im-portante no son los tubos, sino lo

que pasa por dentro de los tubos».Estic segur que el Dr. Granados nodevia saber que el que acaba ha-vent-hi dins dels tubs depèn en cer-ta manera de com circula per dinsdels tubs, perquè en moltes reacci-ons químiques el grau de conversiódepèn de l’agitació.

En aquest article parlarem depassar pel tub i de què passa quanes passa pel tub.

FLUIDS FLUIDS

Mira la foto de la figura 1. No hiveus un problema?

—No, quin problema hi veus? Sí,el carrer d’Aragó va dens, però i què.Moltes vegades hi va.

El problema és que per dir queun carrer va buit, diuen que va fluid,i per dir que va ple diuen que vadens. Analitza el sentit originald’aquestes paraules. És que no pothaver-hi un fluid dens?

—Tens raó. El mercuri és un fluiddens.

Molt bé. Hi ha fluids densos ifluids poc densos, de la mateixamanera que sòlids densos i sòlidspoc densos.

—El que passa és que m’estàsenredant. La paraula «fluid» pot serusada com un nom i com un adjec-tiu. Quan tu preguntes si hi ha al-gun fluid dens, l’uses com a nom,però quan diuen que el carrerd’Aragó va fluid ho fan servir com aadjectiu.

També tens raó. Un fluid és unamanera abreujada de dir «un cosfluid», és a dir, que pot fluir. En sen-tit estricte, un fluid és una substàn-cia que sota l’acció d’una certa for-ça circularà. Hi ha fluids que ambmolt poca força en tenen prou percircular, per exemple els gasos i elslíquids de poca viscositat. En canvid’altres necessiten grans forces perser moguts, com les salses, els xi-clets, el betum asfàltic... Podríem dirque són fluids poc fluids.

—Fluids poc fluids. És com dir«grans poc grans», he he he...

No, no és el mateix encara queho sembli. Una cosa és un gra, i l’al-

1 Ricardo Granados Jarque (Barcelona1917 - 2006). Deixeble del Dr. José Pas-cual Vila, fou catedràtic de QuímicaOrgànica a Valladolid (1946 - 1956) i Gra-nada (1956 - 1967) abans de venir a laUniversitat de Barcelona, a la facultatde Química, de la que fou degà entre1974 i 1976, i després passà a la deFarmàcia. Es jubilà el 1987.


col·laboracions

tra l’adjectiu gran, malgrat que elsplurals respectius siguin iguals: peròpoden haver-hi grans grans i granspetits. En canvi, el concepte de flu-ïdesa té com a contrari el de solide-sa: poden haver-hi fluids fluids ifluids poc fluids, però no poden ha-ver-hi fluids sòlids. Almenys en llen-guatge habitual.

—I en llenguatge no habitual sí?

Bona pregunta. Gairebé sempreque s’aprofundeix en un tema escompliquen les coses, hom es fa ungarbuix i coses que semblaven im-possibles passen a ser possibles, icoses que semblaven trivials es con-verteixen en complicades. Aquís’entrecreuen dues maneres dedescriure la matèria: la que miraespecialment el tipus de comporta-ment macroscòpic, i la que es fixaen l’estructura atòmicomolecular.Un sòlid en sentit macroscòpic ésun material que manté la forma sotal’acció de la gravetat. Però pot serperfectament que sigui una substàn-cia sense ordre intern, amorfa, comun líquid d’alta viscositat. Això seriaun exemple de matèria condensa-da no ordenada, típica dels líquids,fluids sense gaire ordre estructural.La plastilina, el betum asfàltic fred,o un vidre, els podem descriure coma fluids sòlids.

Però tornem on érem. Un líquido un gas poden ser molt o poc fluids,però això no té res a veure amb laseva densitat. Una substància potser poc densa i poc fluida, com l’olid’oliva (0,918 kg/L a 15 oC i unaviscositat a 20 oC de 84 mPa·s). Opot ser molt densa i alhora força

fluida, com el mercuri: 13,54 i 1,526a 25 oC, respectivament. L’acetonaés poc densa i molt fluida (0,306 i0,785). I, finalment, hi ha líquidsdensos i poc fluids, com el vidre oun metall prop del seu punt de fusió.

—Que no es mesurava en centi-poises, la viscositat?

Sí, es pot mesurar en centipoi-ses (cP), però actualment la unitatdel Sistema Internacional de visco-sitat és el pascal·segon, Pa·s. El seusubmúltiple, mPa·s, equival a un cP.

Els cartells de trànsit de la figu-ra 1 cometen l’error de fer pensarque dens i fluid són característiquescontraposades, quan no ho són. Iés que els de trànsit sempre s’hancaracteritzat per fer servir paraulesimpròpies per referir-se a la circu-lació.

—Ja hi som. Ja te’ls has car-regat...

I amb raó. Segueix llegint.

EL VOLUM DE TRÀNSIT

Si escoltes la informació del tràn-sit que donen les emissores de rà-dio a primera hora del matí, o quanhi ha una operació sortida o unaoperació retorn, sempre parlen delvolum de trànsit en una carretera,de la densitat de circulació, de la flu-ïdesa del trànsit. Tot termes erronis.

—Et preocupa molt això? Perquèusin termes impropis deixaràsd’anar pel carrer d’Aragó?

No, no és això. És que em mo-lesta que es facin servir termes im-propis havent-n’hi de correctes.Com quan els locutors esportiusparlen de la línia medul·lar i volendir la línia mitja. O quan els políticso els periodistes parlen del mínimcomú denominador, expressió queno vol dir res.

—El mínim comú denominadorsí que s’estudiava. És el valor mí-nim que és comú a diverses fracci-ons. Per extensió, s’aplica a allò quecom a mínim tenen en comú dife-rents persones o grups socials. Perexemple, «el mínim comú denomi-nador dels partits catalans és el seurespecte al sistema democràtic».

Doncs t’equivoques. Barregesles coses, i això passa perquè l’ad-jectiu comú és comú a dues expres-sions diferents. A l’aritmètica quedevies estudiar hi havia –i hi ha– elmàxim comú divisor mcd, el mínimcomú múltiple mcm i, a part, el de-nominador comú de dues fraccions.De dos números com el 4 i el 6, elseu màxim comú divisor és 2, i elseu mínim comú múltiple és 12. Unconcepte que conté el terme màxim–el mcd– i que és més petit que unconcepte que conté el terme mínim–el mcm– és a primera vista para-doxal, però és així. Quan polítics ilocutors parlen del mínim comú de-nominador realment al que es refe-reixen és a la intersecció de dos omés conjunts. Però no ho corregi-rem des d’aquí, perquè aquestes lli-çons no les llegeixen ni aquests po-lítics ni aquests locutors.

Per on anava?

—Deies que et molestava unacosa que ja has dit.

Gràcies. Sí, em molestava el quehe dit. I a més, m’interessa aquesttema perquè això del trànsit permetuna analogia clàssica amb tot eltema de circulació de fluids, en di-ferents aspectes, i crec que val lapena explotar-la una mica. Som-hi.

Figura 1. Carrers densos i fluids.


col·laboracions

LA CIRCULACIÓ PELSCARRERS I LESCANONADES

—A Saragossa hi ha una zonade carrers que n’hi diuen el Tubo. Ino hi circulen vehicles sinó vianants.També hi circulen molts fluids, cer-vesa i d’altres…

Efectivament. Hi feien uns entre-pans de calamars molt bons. Perallà a prop hi havia el Plata 2…

—No et tornis nostàlgic, ara.

Ni parlar-ne. I menys per recor-dar activitats tan absurdes com totallò que jo feia quan era per allà.

Tornem a les molècules. Un car-rer ample d’un sol sentit de circula-ció és una bona analogia d’una con-ducció per on hi circulen fluids, perexemple el carrer d’Aragó, de Bar-celona. L’analogia té diferents limi-tacions, naturalment. La principal di-ferència entre els carrers i els tubsés que la mida d’un vehicle compa-rada amb l’amplada del carrer ésmolt superior a la dimensió relativade les molècules que passen peruna canonada. La circulació delsvehicles s’assembla més aviat a lacirculació de la sang per dins delscapil·lars, on un hematies te quasiel mateix diàmetre que el capil·lar.Però, bé, prescindim d’aquest as-pecte, per ara.

La segona diferència entre circu-lació de fluids i circulació de vehi-cles és que els conductors tenen unprojecte d’itinerari, mentre que lesmolècules no.

—Hi ha conductors que no sem-bla que sàpiguen on van, canviende carril, tomben sense avisar...

La tercera diferència és que elsvehicles tenen motor propi, i lesmolècules no. És a dir, l’energia ci-nètica se la fan els vehicles ellsmateixos a costa del carburant delvehicle. En canvi els fluids avancen

per les canonades perquè se’ls hacomunicat energia al començament,mitjançant una bomba o un com-pressor, o perquè tenen energiapotencial acumulada i van caient perla canonada, com en el cas d’aiguaque impulsarà una turbina. En totcas, les molècules van topant lesunes amb les altres, de forma méso menys aleatòria.

La quarta diferència és geomè-trica; les vies de circulació tenennomés dues dimensions: ample illarg; en canvi les canonades de cir-culació de fluids tenen tres dimen-sions.

—Hi ha una altra diferència. Alscarrers d’una ciutat hi entren i ensurten vehicles per tot arreu, i encanvi en una conducció o canona-da només entra fluid pel comença-ment i en surt pel final.

Aquesta és una diferència impor-tant. Però, bé, la comparació la fa-rem només en trams de carrer en-tre encreuaments, i així hi haurà unaúnica entrada i una única sortida.També podríem imaginar un tramd’autopista, però allà hi ha una dife-rència important, com després t’ex-plicaré.

—Encara una altra diferència ésque als carrers hi ha a vegades ve-hicles mal aparcats...

Doncs mira, a les conduccions hiha una cosa similar: l’embrutimentde les conduccions, el fouling quen’hi diuen, degut a incrustacions.Això fa que el diàmetre real de laconducció es faci més petit.

—No serà tant...

A vegades sí. Jo he vist al Mu-seu da Água de Lisboa la secciód’una conducció d’aigua, en la queel diàmetre inicial de més de 50 cmhavia quedat reduït a menys de 15.Tot era calç. Impressionant. I encerts forns el sutge adherit tambéredueix el diàmetre efectiu de la con-

ducció, reduint no només el cabalde pas sinó la transmissió de la ca-lor. Mira la figura 2, on es veu lasecció d’un bescanviador de dobletub, d’uns 15 cm de diàmetre exte-rior. La quantitat de carbó dipositatamb el temps a l’espai anular entreels tubs va ser tan considerable quees va obstruir totalment i el tub inte-rior es va descentrar.

—Espectacular!

Quan els vehicles circulen pelscarrers, els del centre solen anarmés ràpidament que els dels late-rals. Pel centre hi solen anar elsvehicles que han de fer llargs tra-jectes, però a més hi ha el fet psico-lògic de que el vehicle que va perun dels carrils del costat de la vore-ra va amb una velocitat relativa ele-vada, perquè al costat té la vorera,amb arbres, fanals quiets, i gentcaminant, i això frena una mica.

—Al carrer d’Aragó no hi ha ar-bres.

Al carrer d’Aragó hi ha arbres. Noa tot el carrer, però sí que n’hi ha adiversos trams. Però estigues al cas

2 El Plata era un bar tronat amb un petitescenari, on hi havia actuacions de ve-dettes de tercera regional, que de tot elque tenien n’ensenyaven el que podien.El més interessant era mirar el públic iels tres músics.

Figura 2. Secció d’un doble tub obstruït.


col·laboracions

del que et dic. Un vehicle que circu-la per la via de la vorera a 40 km/h,va 40 km/h més de pressa que elseu entorn de la vorera, que estàparat. En canvi un que va pel cen-tre, posem que va a 50 per fer queno se salti l’ordenança, només va10 km/h més ràpid que els dels seuscostats. Això passa també amb elsfluids. Les molècules que circulenjust per les parets de la conduccióhi freguen i hi rasquen, i el resultatés que es frenen, i algunes molècu-les fins i tot estan adherides sensemoure’s de la paret. Les molèculesque circulen més prop del centre,topen i rasquen amb les molèculesque van pels seus costats, i l’efectede bescanvi d’energia és menor. Iles de la zona central van totes méso menys a la mateixa velocitat, ambpoques interaccions entre elles: commés properes siguin les velocitats,menys interacció hi ha.

Per això a las conduccions esgenera tota una gamma de veloci-tats, un perfil de velocitats, com esdiu tècnicament, que és més ràpidpel centre i més lent a les parets. Hiha dos grans modes de circulació.Quan el cabal és baix, les molècu-les van ben ordenades, una darreral’altra, cadascuna per la seva via, inomés algunes molècules canviende carril. El resultat és un perfil develocitats parabòlic, les més ràpidespel centre, les més lentes a les pa-rets, i velocitats intermèdies per ales altres. En canvi, quan el cabalés més elevat, les de les parets se-gueixen anant més lentes, però lesdel centre es barregen, hi ha moltscanvis de carril, i el resultat és méshomogeneïtzació: el perfil de velo-citats es fa més pla. El resultat ésque quasi totes les molècules de laconducció van de mitjana a la ma-teixa velocitat.

D’aquestes dues formes de cir-culació se n’hi diuen règim laminari règim turbulent, respectivament.Un fluid que circuli amb un cabalbaix per una conducció de gran di-àmetre ho fa probablement en rè-

gim laminar, mentre que el mateixfluid, si el diàmetre és més petit i elcabal més elevat, ho farà en règimturbulent.

Hi ha una expressió matemàticaque...

—Ja hi som. No escriguis equa-cions.

Una de sola. Dic que hi ha unaexpressió matemàtica que permetsaber si un cert fluid circula en rè-gim laminar o turbulent. L’expressióes denomina nombre de Reynolds,i és així:

itatcosvisdiàmetre*velocitat*densitat

ynoldsRe =

—Aquest Reynolds era el delsbolígrafs? O el del paper d’aluminide cuina?

No. Tampoc era el pintor 3. Os-borne Reynolds (Belfast, Irlanda delNord 1842 - Watchet, Anglaterra1912) fou un enginyer i físic irlan-dès que s’inventà el seu nombre el1883. Doncs resulta que quan unfluid circula amb un Reynolds inferi-or a 2100 va en règim laminar, i quanva a més de 10000, en règim turbu-lent. Entremig, depèn. Això ho vaveure injectant una mica de fluidacolorit al centre d’una conducció imirant com es dispersava.

—2100 o 10000 què? Semprequeixant-te de que la gent no posales unitats de les coses, i ara no leshi poses tu.

2100 o 10000 res. El nombre deReynolds no té unitats, és un va-lor adimensional. Sí, no t’estranyis,hi ha magnituds així. La major partde taxes, ratios o índexs ques’usen habitualment són adimensi-onals, però com que es donen enpercentatges no ho semblen. Quanet diuen que la rendibilitat de de-terminada inversió és del 3 % voldir que et donen tres euros percada cent invertits, però aquesta

magnitud no té dimensions: no sóneuros.

—Són euros que et donen percada euro.

Exacte, euro/euro, és a dir, sen-se dimensions. En el cas del nom-bre de Reynolds es compara lainèrcia del fluid (proporcional a lavelocitat i a la densitat) i les forcesque el frenen, és a dir, la viscositat.Una mica abstracte, però és així.Mira, les unitats de la densitat sónkg/m3; les de la velocitat, m/s; eldiàmetre són m; i les de la visco-sitat són –una mica estranyes–kg/(m·s). Si fas les operacions escancel·len totes i no queda res. Adi-mensional. Hi ha molts altres nú-meros adimensionals que mesureni comparen fenòmens. El nombrede Froude, el de Sherwood, el deSchmidt, el de Bond 4...

—El nombre de Bond deu ser007...

Gran acudit. Ja sembles jo...

—I per què has dit abans queuna autopista no era un bon exem-ple per fer l’analogia?

Simplement perquè l’autopista,des del punt de vista de la circula-ció, no és simètrica. Els vehiclesmés ràpids van per l’esquerra, i els

3 A Burlington House, un conjunt d’edifi-cis victorians de Piccadilly Street, al corde Londres, hi ha la seu de la RoyalSociety of Chemistry. La primera vega-da que hi vaig ser vaig veure al centredel pati una estàtua dedicada a Rey-nolds. Vaig estar-ne molt satisfet pensantque a la Gran Bretanya sí que honorenels científics vinculats a la tecnologia.Però la decepció va venir quan vaig veu-re que l’honorat era el pintor Sir JoshuaReynolds (1723 - 1792). I és que a laBurlington House hi ha també la RoyalAcademy.

4 El nombre de Bond (Bo) és la mesurade la relació entre les forces de tensiósuperficial i les forces gravitacionalsd’un sistema. També es pot dir nombred’Eötvös.


col·laboracions

més lents per la dreta. No s’hi ge-nera aquell perfil simètric. En certamanera és com la meitat inferiord’un dels perfils de velocitat de lafigura 3.

—Tot això que dius ja no és tancert. Ara hi ha molta gent que va pelcentre de l’autopista i d’allà no esmouen. Quina ràbia que fan... I ambtot això encara no has dit com s’hau-ria de dir, segons tu, que una via decirculació està molt plena.

Jo t’ho diré, és fàcil. Un primeraspecte és referir-nos a quants ve-hicles hi ha en un moment donat aun carrer, al marge de si es moueno no. És a dir, quin nombre de partí-cules hi ha sobre la superfície de lavia. Imagina’t una via de mil metres,i un sol carril de circulació, plena devehicles de 4 m de llarg tocant-se.Hi haurà en total 250 vehicles,d’acord? Si el carril fa tres metresd’amplada, la superfície total de lavia seria de 3000 m2. Per tant hi ha0,083 vehicles per metre quadrat.Aquesta unitat, vehicles/m2, és unaconcentració superficial. És, en cer-ta manera, l’equivalent a la concen-tració d’un fluid. Un fluid molt con-centrat és aquell que en un metrecúbic de barreja hi ha molta massade solut. Doncs aquesta concentra-ció superficial indica una magnitudsimilar: en un quilòmetre quadrat devia hi ha molt de vehicle.

—D’acord, ja veurem on ens por-ta, tot això.

Però la magnitud anterior no ensdiu res de si van de pressa o estanparats. Per exemple, en una auto-pista on hi ha una distància de cin-quanta metres entre cotxes, la con-centració superficial és només de0,0067 vehicles/m2. Però, que laconcentració superficial sigui moltbaixa, no vol dir que no hi passinmolts cotxes: poden anar molt depressa, i passar-ne molts, però se-parats. Això requereix una mesurade temps, és a dir, veure quantsvehicles entren o surten per unitat

de temps. Imagina que aquell con-junt de vehicles que omplien la car-retera estan circulant tots engan-xats, a 20 m/s, o 72 km/h. Per unpunt donat, doncs, estarien passant5 vehicles per segon. Però quan elsvehicles estan circulant a aquestavelocitat no es toquen, sinó queestan separats, posem per uns15 metres. El nombre de vehiclesque realment passarà serà de, no-més, un vehicle per segon. Aques-ta unitat es denomina cabal, i éscom n’hi haurien de dir els homes iles dones del trànsit. «Per la Rondade Dalt està circulant en aquest mo-ment un cabal d’un vehicle per se-gon per carril».

En el cas dels fluids, es parla delcabal màssic o del cabal volumètric:els kilograms o metres cúbics quecirculen per segon per un tub. Peròen molts casos interessa saber elcabal que circula relacionat amb lasecció transversal del tub, és a dir,els kilograms per segon i metre qua-drat de secció. D’aquesta magnitudse’n diu la densitat de flux –o d’al-tres maneres–, i és l’anàleg del nom-bre de vehicles que circulen per car-ril i per segon.

—O sigui, que dir que la circula-ció és densa no estaria tan mala-ment...

Per una vegada t’ho haig d’ac-ceptar... sempre que es referissin ala densitat de flux...

Tinc una recança: m’agradariaposar totes aquestes magnituds en

el Sistema Internacional d’unitats.Deixa-m’ho intentar.

—Tu ves fent, i quan ho tinguisacabat en fas un altre article, que jaestic cansat de llegir...

Espera’t, espera’t. Em surt quecom que un nombre de partícules–o de vehicles– es mesura enmols, estem mesurant una con-centració molar superficial: els0,083 vehicles/m2 equivalen a1,38·10-29 mol/m2. És a dir,0,(28 zeros)138 mol/m2, o, el queés el mateix, 13,8 attomol/Mm2, quepotser està més clar.

—Claríssim. Que et penses quet’ha seguit algú, amb aquesta elu-cubració? El que hauries de fer éscalcular-ho en goms.

En goms?

—Sempre diuen que una cosaestà plena de gom a gom. Doncs bé,quina concentració és aquesta degom a gom? Va, investiga...

Doncs no ho sé. Algú sap quèés un gom?

—Jo no. I els diccionaris no hodiuen. I, escolta, al començamenthas dit que el que acaba havent-hidins dels tubs depèn en certa ma-nera de com passa per dins delstubs. Per què ho deies?

Ui, això és molt complicat. T’hodiré en poques paraules. La majorpart de reaccions entre les substàn-

Figura 3. Perfils de velocitat. El règim laminar segueix una distribució parabòlica, i elrègim turbulent una distribució de velocitats més ràpida però més plana.

règim laminar

règim turbulent


col·laboracions

cies són més ràpides i tenen llocmés fàcilment si estan ben barreja-des. Si en una conducció la barrejaavança en règim laminar, el grau debarreja és molt menor que si avan-ça en règim turbulent. El dissenydels tubs de l’interior dels reactorsquímics, doncs, pot afectar la com-posició de la barreja final. Això unquímic no ho sol tenir present, per-

què al laboratori es pot agitar tot avoluntat. Però a escala industrial lescoses es compliquen, i el dissenyde les conduccions i dels aparellsdetermina la forma com estan encontacte les substàncies que reac-cionen i els productes, i, per tant,en determina el rendiment de lesreaccions. El químic ha de treballarde costat amb l’enginyer químic.

—O sigui, que per a tu allò im-portant són els tubs?

No dic tant. El que dic és que allòimportant és saber que el que pas-sa per dins dels tubs està influït tam-bé per com són els tubs.

—Deu ser allò que l’hàbit no fael monjo, però ajuda a ser-ne... ☯

PUBLICACIONSDEL COL·LEGI OFICIAL DE QUÍMICS DE CATALUNYA

Miquel Paraira et al.QuimitestEl llibre de les Proves test d’EleccióMúltiple (PEM) de Química al batxillerat19 × 27 cm · 129 pàgines15 euros

Armand Lattes i Josep CastellsI si tots els químics es declaressin en vaga?15 × 21 cm · 8 pàgines3 euros

Lluís Eek i Mercè CartañàConversa sobre la Ciència16 × 23 cm · 57 pàgines5 euros

Claudi MansLa truita cremada24 lliçons de Química16 × 23 cm · 288 pàgines15 euros

Claudi Mans i Pilarín BayésPetita història de la Química a Catalunya22,5 × 27 cm · 16 pàgines10 euros

Miquel Paraira et al.Olimpíades Químiques de CatalunyaEd. en CD-ROM · 219 pàgines10 euros

Miquel Paraira i Joan M. BarcelóDidàctica de la Química

19 × 27 cm · 147 pàgines15 euros


col·laboracions

Cada dia és més necessari elpoder congelar aliments per a laseva conservació. El ritme de vidaque es porta avui en dia fa que lasenyora de la casa no pugui anar acomprar cada dia i, com que la ma-joria treballa, ha de deixar el menjarfet, i perquè es conservi el procésideal és la congelació.

QUÈ ÉS LA CONGELACIÓ?

La congelació és la forma deconservació que es basa en la soli-dificació de l’aigua continguda en elsaliments.

En alimentació es defineix coml’aplicació intensa de fred amb elqual s’aconsegueix la inhibició deldesenvolupament microbià i de lesreaccions enzimàtiques i químiquesque destrueixen els aliments.

Si la congelació es fa correcta-ment les propietats dels aliments esconserven.

En estudiar la congelació tenimdues variables molt importants, quesón: la velocitat de congelació i latemperatura de congelació.

VELOCITAT DECONGELACIÓ

La velocitat de congelació ésmolt important, ja que d’ella de-pendrà la qualitat del producte con-gelat.

Aquesta velocitat es pot definiraixí:

ALIMENTS CONGELATS

Marta Calvet CornetDepartament d’Enginyeria QuímicaUniversitat Politècnica de Catalunya

Lenta: <= 1 cm/h, per exemple uncongelador domèstic amb l’aireimmòbil a -18 oC.

Mitja: 1-5 cm/h, en un túnel d’airefred a 20 km/h i -40 oC.

Ràpida: >= 5 cm/h, en la immersióen nitrogen líquid.

Les condicions de congelaciódonen, generalment, la formació degel extracel·lular. La quantitat d’ai-gua eliminada d’una solució que escongela depèn de la temperatura fi-nal i quan més baixa sigui, majorserà la quantitat d’aigua eliminada(Word i Rosenberg 1957). La majorpart de l’aigua congelable s’eliminaa temperatures entre 0 i -10 oC(Meryman 1960).

Els cristalls de gel en augmen-tar de mida en l’espai intracel·lularpoden produir talls i pressions enles cel·les vives. També la progres-siva desaparició de l’aigua determi-na un augment de la concentracióde solut. Així com la concentracióde la cèl·lula amb pèrdua de vitali-tat (John T. Nickerson) es transfor-

ma en gel i es produeix un efectede dessecació.

EFECTES DE LACONGELACIÓ

Un 80 % del pes total d’un serviu correspon a l’aigua. En conge-lar un aliment, l’aigua es transformaen gel i es produeix un efecte dedessecació.

Cristal·lització

En congelar un aliment a pres-sió atmosfèrica normal, la sevatemperatura baixa a 0 oC, i l’aiguacomença a convertir-se en gel.

Està un cert temps a aquestatemperatura i quan la cristal·litzacióes completa, la temperatura conti-nua baixant fins que s’equilibra ambla temperatura ambiental.

Quan no hi ha baixada de tem-peratura, el temps que dura és elnecessari per extraure la calor la-tent de congelació (80 cal/g). Durantaquest temps l’efecte fred s’equili-bra amb la calor alliberada per l’ai-gua en estar sotmesa a un canvid’estat. La temperatura es mantéconstant. Hi ha un equilibri entre laformació de cristalls i la seva fusió.

Els aliments a més d’aigua con-tenen substàncies orgàniques i in-orgàniques, sals, sucres, àcids i pro-teïnes, que es troben en suspensiócol·loïdal. Els canvis físics i biològicsque tenen lloc durant la congelaciói descongelació són molt complexos,


col·laboracions

per tant és necessari estudiar bé lanatura d’aquests canvis per obtenirun procés de congelació bo.

Els aliments més comuns es con-gelen entre 0 i -4 oC. A aquesta zonase l’anomena zona de màxima for-mació de cristalls.

Nucleació

Perquè la cristal·lització es pro-dueixi més fàcilment és necessarique hi hagi alguna partícula o salinsoluble que actuï com a nucli decristal·lització. Com més baixa siguila temperatura, la nucleació és mésràpida, i la mida dels cristalls es méspetita.

Si mirem a través d’un micros-copi, es veu que en una congelacióràpida es formen uns cristalls petitsmés o menys rodons; però si la con-gelació ha estat lenta, s’obtenen unscristalls més grans, allargats o enforma d’agulles. La congelació len-ta té com a conseqüència la rupturade les fibres i parets cel·lulars i, pertant, l’aliment perd part de les se-ves propietats.

Tots els aliments congelats hande ser empaquetats per evitar ladeshidratació per sublimació.

Canvis de volum

Passar d’aigua a gel comporta unaugment de volum d’un 9 %. Per tants’ha de tenir en compte la quantitatd’aigua que té l’aliment, per utilitzarl’envàs adequat.

TEMPS DE CONGELACIÓ

Els temps de congelació d’un ali-ment depèn de la seva natura i delmètode emprat.

Per a un mateix mètode, el tempsde congelació depèn de la forma iel volum del producte.

EMMAGATZEMATGE

La temperatura ideal per guardarels aliments, de manera adequada isegura, és de -18 oC. Els microor-ganismes no poden créixer a aques-ta temperatura, però el propi emma-gatzematge produeix alteracions.

Recristal·lització

Durant l’emmagatzematge hi hauna tendència dels petits cristalls aajuntar-se i formar-ne de més grans.Aquest fenomen es més gran si l’ali-ment s’emmagatzema a 0 ºC.

Cremades pel fred

En una cambra de congelaciól’única font d’humitat és el gel quetenen els aliments congelats. L’ai-re calent pren la humitat dels ali-ments, que no estan protegits bé, iels desseca. Després, aquesta hu-mitat és dipositada en refredar-sel’aire en les superfícies fredes delcongelador.

La cremada pel fred és una grandessecació superficial en un alimentcongelat, produïda per la deshidra-tació anterior. En la superfície delteixit apareixen taques de color foscper concentració i oxidació dels pig-ments. També apareixen zonesblanques o grisoses, degudes als fo-rats deixats pel gel desprès de lasublimació. Si això dura temps, lescapes inferiors comencen a deshi-dratar-se.

Per tant, és molt important utilit-zar un embalatge capaç de reduirentre 4 i 20 vegades aquesta pèr-dua d’aigua, doncs la cremada pelfred fa que l’aliment perdi la sevaqualitat organolèptica.

Bosses de gel

Si un aliment té bosses d’aire,forats, o si l’envàs no està ben ple i

a més a més hi ha un gradient detemperatura, l’aliment desprèn hu-mitat, es produeix la sublimació din-tre dels forats o en la paret interiorde l’envàs, i es forma una capa decristalls de gel que s’anomenen bos-ses de gel.

Desnaturalització proteica

Quan l’aliment s’ha congelat len-tament o quan ha hagut canvis detemperatura durant l’emmagatze-matge, els cristalls de gel que esformen creixen i extreuen l’aigua lli-gada a les proteïnes, de manera quedesprés no poden recuperar aques-ta aigua durant la descongelació, ésa dir, el procés és irreversible; així,aquesta aigua es perd arrossegantels nutrients hidrosolubles. Canviala textura de l’aliment, es produeixun enduriment i disminueix el seuvalor nutritiu.

Com podem veure, la congela-ció és un dels avenços més gransper a la conservació d’aliments, peròhem de tenir certes precaucions,tant al congelar com al desconge-lar, ja que si ho fem malament po-dem perjudicar la qualitat dels ali-ments.

DESHIDRATACIÓ DELSALIMENTS

L’assecat és un dels mètodesmés antics per conservar aliments.Fins l’any 1795 no es va inventar lacambra de deshidratació d’aiguacalenta (105 oF). La deshidratacióimplica el control sobre les condici-ons climatològiques dintre de lacambra o bé el control d’un micro-medi circulant. L’emmagatzematgedels aliments requereix molt poc iels costos de distribució són moltpetits.

La deshidratació és el mètodemés adequat per conservar cereals,grans i algunes fruites, i difícilmentes requereix d’esforços humans. ☯


col·laboracions

Transcurridos cuarenta añosdesde que realicé mi primer viaje ala Grecia clásica, en el mes de mar-zo de este año 2008 decidí visitarlade nuevo, ampliando algo el antiguoitinerario, abarcando ahora los mo-nasterios de Meteora, enclavadosen la cúspide de altas rocas prácti-camente inaccesibles.

PREÁMBULO

Este viaje lo iniciamos mi hijo yyo un lunes por la mañana, toman-do un vuelo que, partiendo deBarcelona y haciendo escala enMadrid, partió hacia la ciudad deAtenas, donde llegamos ya anoche-cido a nuestro hotel Grande Bre-tagne. Durante tres días nosdedicamos a visitar la ciudad, es-pecialmente su parte monumental(Acrópolis, Teatro de Dionisio,Odeón de Herodes Ático, Pórticode Eumenes, Ágora, Olimpeión,Atenas bizantina, Cerámico y Mu-seo Arqueológico Nacional) y suparte turística (Parlamento, barriosde Plaka y de Monasteraki, plazaSyntagma y Omonia, etc.). Los res-tantes días visitamos diferentes lo-calidades de la Grecia continental,famosas por su arte e historia, cuyorelato haré en una segunda partede este viaje.

Voy a comenzar el relato de estelargo itinerario describiendo previa-mente y de modo breve la situacióngeográfica de este país, su orogra-fía, su clima y sus principales culti-vos, relatando después la historiaparticular y la mitología de cada lo-calidad visitada.

GEOGRAFÍA

Grecia –cuna de la civilizaciónoccidental– está situada en el extre-mo sur de la Península Balcánica,con una extensión de 131.900 km2.Comprende una parte continental,que termina en la península del Pe-loponeso, y otra insular: islas Cícla-das, Jónicas, Espóradas y Creta,que cubren el 20 % de la superfi-cie total. Es un país montañoso(2.911 m en el monte Olimpo), don-de mar y montaña se entremezclansin dejar apenas llanuras de impor-tancia (salvo las excepciones deTracia, Macedonia, Tesalia y el Áti-ca). Posee un clima mediterráneo ysu red hidrográfica es poco impor-tante. Los principales y tradiciona-les cultivos son el trigo, la vid, el oli-vo, las frutas y el algodón, y desde

el siglo XIX, el tabaco y, como ga-nadería tradicional, la ovina. Aunquehay sinagogas judías y mezquitasmusulmanas, la religión predomi-nante en Grecia es la cristiana orto-doxa, y dan fe de ello las numero-sas iglesias y santuarios dedicadosa su culto extendidas en todo el país.

Desde el punto de vista políticoe histórico pueden distinguirse enGrecia seis regiones, que de nortea sur, son: Tracia, Macedonia, Epi-ro, Tesalia, Ática-Beocia-Fócida yPeloponeso.

ATENAS

La primera ciudad que visitamos,y la más importante de Grecia entodos los aspectos, fue Atenas, si-

UN VIAJE A LA GRECIA CONTINENTAL:

CUARENTA AÑOS DESPUÉS (I)

Enrique Julve

Catedral bizantina.


col·laboracions

tuada en el Ática y capital del país.En su zona metropolitana y el Pireo(Gran Atenas) residen unos 4 millo-nes de habitantes. Es el centro po-lítico y administrativo y reúne, consu región, las tres cuartas partes delpotencial industrial de Grecia.

Las raíces de Atenas se remon-tan al Neolítico (aproximadamente3000 a.C.), cuando una primitiva for-ma de aldea se creó en el centro deuna depresión delimitada por lascolinas del Licabeto, de Pnix, de Fi-lopappou y del Areópago, y por laroca de la Acrópolis. Ya culturalmen-te desarrollada en el siglo XV a.C.,la importancia de Atenas se acre-centó cuando, ante las invasionesde los pueblos dóricos, se constitu-yó en baluarte de las poblacionesjónicas de la Grecia septentrional.Sin embargo, antes de que apare-cieran los jonios en Atenas, éstaestaba habitada por los pelasgos,que construyeron la primera mura-lla (la Pelásguica), restos de la cualse conservan al sur de los Propi-leos y otras partes de la Acrópolis.Después del período oscuro que si-guió a estas invasiones se implantóen Atenas el gobierno monárquico,

con los reyes mitológicos: Cécrope,Pandión, Erecteo, Egeo y Teseo,que vivieron en el palacio que seencontraba sobre la Acrópolis, enel punto en que más tarde se erigióel Erecteion. Precisamente se haconsiderado a este último rey comofundador de la ciudad, al liberar aAtenas del impuesto de sangre quepagaba al rey Minos de Creta. A lamuerte de Teseo, la institución mo-nárquica se debilitó y cuando el reyCodro cayó heroicamente para sal-var Atenas de los dorios, a comien-zos del siglo VII a.C., la forma mo-nárquica se sustituyó por la formaaristocrática de nueve arcontes (ma-gistrados elegidos anualmente).Ahora bien, las enconadas luchasentre las familias dominantes indu-jeron al legislador Dragón a dictarleyes sumamente duras y represi-vas. En el año 593-594 a.C. Solónmoderó esas leyes e introdujo elgobierno timocrático, con reformasque creaban una mediación entrela aristocracia y el pueblo llano. Eltirano Pisístrato, que se hizo con elpoder en el año 560 a.C., respetólas reformas de Solón y, con sushijos Hipias e Hiparco, enriquecióla ciudad tanto económicamente

como culturalmente, convirtiéndolaen un centro de primera magnitud.Así, en la Acrópolis, que tras la caí-da de la monarquía se había con-vertido en lugar de culto, construyólos primeros Propileos y adornó elantiguo templo de Atenea, cuyasruinas se encuentran actualmentejunto al Erecteion. Caída la dinastíade los Pisistrátidas, Clístenese, enel año 510 a.C., introdujo su prime-ra verdadera constitución democrá-tica. En los años siguientes Atenastuvo que enfrentarse al imperio per-sa del rey Darío, en el año 490 a.C.,en Maratón, donde el general ate-niense Milcíades lo venció, y luego,diez años más tarde, al numerosoejército persa del rey Jerjes. Aun-que el ejército persa fue detenidomomentáneamente en el paso delas Termópilas, al norte de Atenas,en el año 480 a.C., por el caudilloespartano Leónidas y los 300 hom-bres de su guardia personal, en suavance entró en Atenas, que habíaquedado desierta, destruyendo laciudad e incendiando la Acrópolis.El ateniense Temístocles, mesesmás tarde, en ese mismo año, des-truyó la flota persa en el estrechode Salamina y más tarde el ejércitocombinado griego derrotó al ejérci-to persa en la batalla de Platea y alresto de la flota persa en Micala.Con Pericles, elegido arconte en elaño 461 a.C., se inicia el siglo deoro de Atenas. Bajo su administra-ción, que duró hasta su muerte enel año 429 a.C., la cultura, las letrasy las artes alcanzaron su máximoesplendor, al tiempo que era com-pletado e institucionalizado el siste-ma político democrático. Los mag-níficos monumentos de la Acrópolis,a los que dio impulso Pericles, noshablan de aquel esplendor. En aquelentonces, la Acrópolis era un gransantuario, donde se adoraba espe-cialmente a Atenea, según la mito-logía griega diosa de la sabiduría,del trabajo y de los artesanos, dio-sa de la paz y de la guerra, que leregaló la victoria a su ciudad. Entreel Erecteion y los Propileos se le-vantaba una enorme estatua de

La Acrópolis desde la ciudad.


col·laboracions

bronce de la diosa Atenea (AteneaPromachos), protectora de la ciu-dad, obra de Fidias. El esplendorde este siglo terminó con la desas-trosa Guerra del Peloponeso (años431 a 404 a.C.) que enfrentó a laciudad-estado de Atenas con la ciu-dad-estado de Esparta, unido a lapeste que sufrió esa ciudad en elaño 429 a.C. (y que acabó con lavida del mismo Pericles). A pesarde su derrota en la guerra, la cultu-ra de Atenas continuó con Platón,Jenofonte, Praxíteles, Aristóteles,Demóstenes, etc., y años más tar-de, el macedonio Alejandro Magno,cautivado por esa cultura, honró aAtenas enviando 22 escudos per-sas ganados en la batalla de Gráni-co contra el rey persa Darío III paraque los colocaran en el entablamen-to del Partenón. Después de la ocu-pación romana en el año 146 a.C.,Atenas sufrió amargas vicisitudes,sobre todo cuando en el año 66 a.C.el dictador romano Sila destruyó laciudad y el puerto del Pireo y seapoderó de innumerables obras dearte para llevárselas a Roma. Du-rante la época imperial, sobre todoen el siglo II a.C., Atenas resurgióde las cenizas, convirtiéndose en lajoya de emperadores, como Adria-no, o prohombres, como HerodesÁtico. De esa época son los tem-plos, acueducto, monumentos, etc.,que todavía hoy se pueden contem-plar. En el año 257 d.C. las hordasde los hérulos (pueblo germánico)destruyeron nuevamente la ciudad,pero incluso después de ello Ate-nas siguió considerándose centroespiritual del mundo antiguo, gra-cias a sus famosas escuelas de fi-losofía y retórica donde estudiaronlos Padres de la Iglesia, Basilio elGrande y Gregorio el Nazianzino.En el año 529 d.C., durante el rei-nado de Justiniano, se cerraronesas escuelas, apagándose la glo-ria de Atenas, que poco a poco seconvirtió en una pequeña ciudad deprovincia, siguiendo la suerte delresto de Grecia. Siglos después,Atenas vio el paso de francos, bor-goñones, aragoneses-catalanes,

venecianos y florentinos, que la ocu-paron en diversas épocas. En el año1054 conoció asimismo el Cisma deOriente, con la separación de la igle-sia romana, datando de esa épocay posterior algunas de las numero-sas iglesias ortodoxas que puedenverse en la ciudad, entre otras, laiglesia Kapnikarea, la iglesia ÁgiiTheódori y la iglesia Agios Nikode-mos, las tres del siglo XI, y la igle-sia Agios Eleuterios, del siglo XII.Atenas, finalmente, a partir del año1456, conoció la larga ocupaciónturca en que los monumentos de laAcrópolis se utilizaban como pala-cios, harenes, mezquitas o arse-nales (el Partenón fue transforma-do en mezquita y el Erecteion enharén).

Después de la Guerra de Inde-pendencia contra los turcos, inicia-da en el año 1821, Atenas se con-virtió en capital de Grecia, pero granparte de sus monumentos estabandestruidos o en estado ruinoso. Ini-ciada la reconstrucción de la ciudady buena parte de sus monumentos,hoy en día la Atenas moderna al-berga aproximadamente dos terciosde toda la población griega.

VISITA A LA CIUDAD

Una vez llegados a nuestro ho-tel Grande Bretagne, iniciamos lavisita a la ciudad comenzando conla gran plaza Syntagma, donde estásituado nuestro hotel y el Parlamen-to (ex Palacio Real, construido a fi-nales del siglo XIX para albergar aljoven príncipe Constantino I). De-lante del Parlamento está situadoel Monumento al Soldado Desco-nocido, cuya guardia de honor estaencomendada a dos evzones, sol-dados ataviados con el típico uni-forme blanco de gala, de anchasmangas y faldillas plisadas, mediasblancas y zapatos rojos con borlablanca. El cambio de guardia, reali-zado con movimientos casi acrobá-ticos, resulta realmente espectacu-lar. En esta plaza, con grandeshoteles y bancos, está lo más signi-ficativo de la arquitectura contem-poránea, quedando muy poco delperíodo de dominación turca. En elbarrio de Syntagma, con grandesavenidas, están situados buena par-te de los grandes palacios, jardinesy museos de la ciudad, entre ellos:el Jardín Nacional, el Palacio de Ex-posiciones (Zappeion Megaron), el

Evzones ante el Monumento al Soldado Desconocido.


col·laboracions

Palacio Presidencial, el Museo deArte Cicládico y de Arte Griego An-tiguo, el Museo Bizantino, el MuseoMilitar y la Pinacoteca Nacional. Enlas avenidas Stadiou y EleftheriouVenizelou, dentro del barrio Kolo-naki –residencia elegante de extran-jeros, políticos, intelectuales y hom-bres de negocios–, se hallan: elMuseo Histórico Nacional de Ate-nas, la Universidad Nacional, la Aca-demia y la Biblioteca Nacional. Alsur de la plaza Omonia (de la Con-cordia) encontramos: el Banco Na-cional, la Alcaldía y el Mercado Cen-tral Municipal; y al norte de la plazaOmonia: el Teatro Nacional, la Es-cuela Politécnica y el Museo Ar-queológico Nacional. En el MuseoArqueológico Nacional, uno de losmás importantes del mundo en artegriego antiguo, se han reunido to-das las antigüedades hasta hacepoco dispersas. En sus amplias ynumerosas salas vimos expuestosobjetos procedentes de todo el mun-do helénico, representativos de to-dos los períodos de arte griego an-tiguo hasta la época romana. Entreotras obras pudimos contemplar: lamáscara de oro de Agamenón, co-pas, vasos y sortijas-sello de oro

micénicos; esculturas: el Poseidónde Artemision (años 460-450 a.C),el caballo y jinete del cabo Artemi-sion (siglo II a.C.), el adolescentede Maratón (año 330 a.C.), el bustode Tríapo, y el Kuros de Voloman-dra (año 525 a.C.); relieves, comolos hoplitas y carro, del año 490 a.C.;collares y abalorios femeninos dedistintos materiales; cerámica (crá-teras del siglo XIII a.C. y vasijas delos siglos X al II a.C.), y figuras ci-cládicas.

Una zona turística situada cercade la Acrópolis, digna de ser visita-da, es el barrio de la Plaka –carac-terístico y antiguo barrio en que seencuentran animados mercados, tí-picas fondas y tabernas y tiendasturísticas–, que todavía conserva laantigua disposición urbanística tur-ca de estrechas callejuelas tortuo-sas. En el barrio de la Plaka, si-guiendo la ruta hacia el barrio deSyntagma, se halla la pequeña igle-sia bizantina del siglo XI llamadaMikrí Metrópolis, y junto a ella, en laplaza Mitropoli, aparece la Catedralde la ciudad (Megáli Metrópolis), im-ponente construcción neobizantinarealizada en el siglo XIX. En este

barrio de la Plaka, además de lastípicas fondas y tabernas, se hallael Centro de Arte y Tradición Popu-lar, el Museo de Arte Popular Grie-go, la pequeña iglesia Agia Ekateri-ni del siglo XII, la iglesia AgiosNikodemos y el Museo Judío. Cer-cano a este pintoresco barrio se en-cuentran: el Antiguo Estadio, el Arcode Adriano y el Olympeion (el anti-guo templo de Zeus Olímpico). Des-de la Plaka se puede pasar a otrobarrio emblemático: el barrio de Mo-nastiraki (Pequeño Monasterio), através de la calle Adrianou hastallegar a la avenida Ermou. En esteitinerario nos encontramos con: lacapillita Agios Dimitiros (en la pinto-resca calle Epimenidou, de laPlaka); el monumento a Lisícrates(único monumento corégico en buenestado de Atenas), situado en la pla-zuela Lysicratou, al SE de la Acró-polis; Anafiotika (pequeño pueblodentro de la ciudad de Atenas); laiglesia Agios Nikolaos tou Ranga-va, del siglo XI; la Torre de los Vien-tos (en el barrio de los Aéridas, si-tuado entre los barrios de la Plaka yMonastiraki); la plaza del MercadoRomano; la iglesia de los Taxiarcas(Arcángeles) del siglo XI; y la mez-quita Fethihye Camii (mezquita dela Victoria) del siglo XV (la más an-tigua de Atenas, rebautizada por losgriegos como Dzami tou Staropa-zarou: mezquita del Mercado de Tri-go). Una vez llegados al barrio deMonastiraki podemos ver: la iglesiaPanagia Pandanassa (Dueña delUniverso, dedicada al Tránsito dela Virgen), que formaría parte de unmonasterio del siglo X, y la iglesiaAgii Asomati (consagrada a los San-tos Inmateriales) del siglo XI. El ba-rrio de Monastiraki, de cuya plazasalen siete calles comerciales, fuela parte baja de un gran bazar oto-mano. Actualmente es el dominiode mercaderes ambulantes, vende-dores de objetos de cuero, de fru-tas y verduras, de frutos secos, deesponjas y de baratijas. Existen tam-bién en estas calles del barrio pe-queñas tiendas de recuerdos turís-ticos, desde joyas de oro y plata e

El Partenón, en la Acrópolis.


col·laboracions

iconos hasta pequeñas reproduccio-nes, en plástico, de dioses mitológi-cos griegos y de cascos, en bron-ce, atenienses y espartanos.

Mención especial merece la vi-sita a la roca de la Acrópolis y a susalrededores, a la cual se puede ac-ceder actualmente, aparte del habi-tual –turístico–, por varios caminos,uno de ellos partiendo del barrio dela Plaka. La Acrópolis es una impo-nente fortaleza natural asentada enlo alto de una gran roca que alcan-za más de 150 m de altura sobre elnivel del mar y domina toda la ciu-dad de Atenas. Aunque inicialmen-te fue sede del palacio real y refu-gio para el pueblo ateniense en casode peligro –igual que sucedía enotras ciudades del período micéni-co (Micenas, Argos o Tirinto)–, fuefortificada en el siglo XV a.C. congrandes murallas. En éstas se abría,al oeste, una entrada protegida, enel mismo declive ocupado hoy porla entrada monumental de los Pro-pileos. En la época arcaica (si-glo VI a.C.) la Acrópolis se convirtióen el principal santuario de la ciu-dad, dedicado, al principio, al reylegendario Erecteo, después a susucesor Cécrope, luego al dios ZeusPolíos y, finalmente, a Palas Ate-nea, diosa de la sabiduría y de laguerra –armada de escudo y lan-za–, protectora de la ciudad. Estepapel de la Acrópolis duró hasta laépoca bizantina, en que el Parte-nón fue transformado en iglesia cris-tiana, y posteriormente en mezqui-ta durante la ocupación otomana.

Los Propileos (entrada monu-mental con varias puertas) actualesfueron construidos en la época dePericles por el arquitecto Mnesiclespara sustituir el Propileo anterior dePísistrato. Se trata de un edificiorectangular central con dos alas,una en el norte y otra en el sur,construido con mármol blanco delmonte Pentélico. El edificio centralse dividía en tres partes por doshileras de columnas jónicas y, per-pendicular a éstas, había un muro

de mármol que lo separaba en dosfachadas, una oriental y otra occi-dental. Cada una de ellas estabaconstituida por seis columnas dóri-cas y un frontón. El muro estabainterrumpido por cinco puertas,constituyendo la más grande deellas la entrada principal. El tejadodel edificio estaba sostenido por vi-gas de mármol y artesonado y eltecho estaba decorado con estre-llas doradas sobre un cielo azul. LosPropileos estaban decorados conbellas esculturas y en el ala nortedel edificio, ocupado por una gransala (llamada Pinacoteca), existíannumerosos cuadros pictóricos degrandes artistas del siglo V a.C. Enel ala sur del edificio se construyóuna sala abierta más pequeña, conuna hilera de columnas en la partenorte y otra al este, hacia el templode Atenea Niké. La subida a los Pro-pileos se hacía primitivamente poruna gran rampa, que posteriormen-te fue sustituida por una escaleramonumental, en cuyo centro estásituado el pedestal del monumentoa Agripa, general romano yerno deAugusto y benefactor de la ciudad.Los Propileos se convirtieron en laépoca bizantina en sede del epis-

copado y más tarde, durante la ocu-pación turca, en arsenal y polvorín,lo que propició que en el año 1645un rayo provocara el estallido de lapólvora y destruyera parte de estaobra.

Subiendo hacia la Acrópolis,después de acceder a la llamadaPuerta Beulé (arqueólogo francésque la descubrió) y antes de llegara los Propileos, se encuentra, al su-doeste de los mismos, el templo deAtenea Niké, de estilo jónico, cons-truido por Calícrates sobre una to-rre. La Victoria (Niké), a la que seadoraba desde los tiempos del reyEgeo y Teseo, se identificó más tar-de con Atenea, pero como la esta-tua de madera de esta diosa no te-nía alas, la llamaron Niké apteros(sin alas). Este pequeño templo, demármol pentélico, posee cuatro co-lumnas en la parte oriental y otrascuatro en la parte occidental y po-seía un friso que, en la parte orien-tal, mostraba a los dioses del Olim-po, (con preeminencia de Zeus yAtenea), y en las otras partes, lu-chas entre jinetes griegos y persasy luchas entre griegos y otros ho-plitas. Los relieves de las partes

Herecteion: las Cariátides, en la Acrópolis.


col·laboracions

norte y oeste, se encuentran actual-mente en el Museo Británico deLondres. En las tres partes de latorre existía un parapeto de un me-tro de alto, adornado en la parteexterior con magníficos relieves,parte de los cuales se hallan en elMuseo de la Acrópolis.

Pasando a través de los Propi-leos y dejando a nuestra derecha losescasos restos del Santuario de Ar-temisa y de la Calcoteca (que reco-gía los exvotos de bronce de los fie-les), en el punto más alto y notablede la Acrópolis, encontramos el Par-tenón, templo dedicado a la diosaAtenea (Atenea Parthenos: AteneaVírgen). Este imponente edificio, demármol pentélico, es un perípterodórico de proporciones especial-mente armoniosas, con ocho colum-nas en cada una de las fachadas y17 (el doble más uno) en cada unode los laterales, totalizando 46 co-lumnas (ya que las de las esquinaslas contamos dos veces). Poseíauna rica decoración exterior consti-tuida por 92 metopas, por los fron-tones ilustrando el nacimiento deAtenea saliendo de la cabeza deZeus (al este) y la lucha entre Ate-

nea y Poseidón por el dominio delÁtica (al oeste) y por el friso, con eldesfile de las Panateneas. Sobre elepistilo se apoyaba la cornisa, conlos triglifos y las metopas. El tejadoera de tejas de mármol y en el epis-tilo del lado oriental, sobre las co-lumnas, se colocaron 22 escudospersas, trofeo donado por Alejandroa Atenas tras la batalla del Gránicocontra los persas. El Partenón ac-tual fue levantado por Pericles en elaño 447 a.C. para reemplazar eltemplo anterior dedicado a Ateneay destruido por los persas en el año480 a.C. Encargó de ello a su ami-go Fidias, que también fue el autorde gran parte de la decoración ex-terna del templo. El Partenón no eraen realidad un verdadero templopara el culto de la diosa –ya que éstese realizaba en un gran altar situa-do en el exterior–, sino una precio-sa cámara para alojar la estatua sa-grada de Atenea, en oro y marfil,obra de Fidias, la cual constituía almismo tiempo el tesoro de la ciudad.En la época cristiana el Partenón seconvirtió en el templo de Santa So-fía y en la época de la dominaciónturca en mezquita. En el año 1687,durante el asedio de los venecianos

a la Acrópolis ocupada por los tur-cos, un proyectil de artillería de losasediadores cayó en el Partenón,donde la pólvora allí acumulada hizoexplosión destruyendo parte deledificio. Años más tarde, en 1802,el embajador inglés en Estambul,Lord Thomas Elgin, se llevó la ma-yor parte de las esculturas que ador-naban el monumento, donándolas alMuseo Británico en Londres, dondese exhiben en la actualidad.

En el lado opuesto al Partenónse encuentra el Erecteion (mansiónde Erecteo), obra maestra de la ar-quitectura jónica de la que se des-conoce el arquitecto, aunque se haatribuido a Filocles. Este templo, fa-moso por su compleja articulación–debida a los diferentes cultos reli-giosos que allí se practicaban–, ysurgido en torno al olivo sagrado deAtenea según la leyenda, fue cons-truido entre los años 421 y 406 a.C.Estaba dedicado a muchas deida-des: a Gea (la Madre Tierra), a He-festos (Hefesto), a Poseidón, a ZeusHypatos y a Atenea. Allí fue ente-rrado Erecteo, uno de los primerosreyes legendarios de Atenas, queconquistó Eleusis, introdujo la civili-zación en el Ática y más tarde seidentificó con Poseidón. El templose compone de dos santuarios. Enel primer santuario, el mayor, y enuna de las cámaras –la más gran-de–, se alzaba la estatua de Atenea,de madera de olivo –su árbol sagra-do–, ocupando la parte central, y enel otro extremo se hallaba la cáma-ra de Erecteo-Poseidón, abriéndo-se este santuario al este y al oestecon sendos pórticos de seis colum-nas. El segundo santuario, más pe-queño, estaba dedicado a Pándro-do, hija del rey Cécrope, y se abreal norte con un pórtico de cuatrocolumnas en la fachada y dos en loslados. En el lado sur del primer san-tuario, y adosado a él, se halla elPórtico de las Cariátides, que en unprincipio fue llamado de las Korai,pues las estatuas de las seis her-mosas jóvenes –vestidas con unpeplo y llevando sobre sus cabezas

Odeón de Herodes Ático, al pie de la Acrópolis.


col·laboracions

cestos adornados con molduras jó-nicas– sustituían a las columnaspara sostener el entablamento y eltecho de artesones. Este pórtico, in-accesible desde el exterior, está aun nivel superior al del pórtico dellado norte y constituye la creaciónmás original del Erecteion.

Otro lugar digno de visitar es elMuseo de la Acrópolis. Fundado enel año 1878 y construido frente a laesquina sureste del Partenón, esúnico en el mundo para conocer yadmirar el arte ático. En el atrio delmuseo, entre pedestales de esta-tuas con relieves, se puede contem-plar una enorme lechuza de mármol,la lechuza sagrada símbolo de lasabiduría de Atenea. En las ocho sa-las siguientes, entre otras obras dearte, se pueden admirar: bajorrelie-ves, las cariátides auténticas, dis-tintas estatuas de Atenea, el mos-chóforo, el jinete Rampín, el efebode Kritios, etc.

En la ladera sur de la Acrópolisencontramos el Odeón de HerodesÁtico, el Teatro de Dionisio y el Pór-tico de Eumenes. El Odeón fue do-nado a la ciudad de Atenas por elnoble Herodes Ático en el año161 d.C. en memoria de su esposa.Este pequeño teatro, construido se-gún los cánones romanos, forma unhemiciclo con dos pisos, flanquea-dos por dos alas de tres pisos consalida a los pasajes laterales y a losbordes del escenario. El tejado es-taba enteramente construido demadera de cedro, sin soportes inte-riores, y su fachada, gran parte dela cual se ha conservado, constabade tres pisos con ventanas arquea-das. El Teatro de Dionisio estabadedicado a este dios (deidad de lanaturaleza, de la vid y del vino) yfue construido, cerca de su santua-rio, a finales del siglo VI a.C., aun-que sufrió reiteradas modificacio-nes. En la época romana disponíade un escenario de dos pisos, deestilo corintio, decorado con esta-tuas de Panas y Silenos. En esteteatro, en la época griega, Esquilo,

Sófocles, Aristó-fanes y Eurípidesrepresentaron susobras por primeravez. El Pórtico deEumenes, situadoentre el Odeón y elTeatro de Dionisio,fue construido poreste rey de Pérga-mo, gran admiradorde Atenas, en el si-glo II a.C. Lo ofre-ció como refugio adonde podían acu-dir los espectadoresen caso de maltiempo o simple-mente para pasear.

Al pie de la lade-ra norte de la Acró-polis se halla elÁgora, que en laantigüedad era elcentro de la vidapública y adminis-trativa de la ciudadde Atenas, y lugarde reunión para comerciar o cono-cer las últimas noticias acontecidasen el territorio griego. Consteladade templos, altares y santuarios, elÁgora tenía la forma de cuadriláte-ro irregular, flanqueado por diver-sos edificios que atravesaban ensentido vertical la calle de las Pa-nateneas y cerrado por diversos pór-ticos: pórtico Mesi, pórtico de ZeusEleutero, pórtico Vasileios, pórticode Atalo, etc. De entre todos losedificios existentes en este lugar (elBuleuterion, la Tholos, el templo deAres, el Metroon, el templo de Apo-lo Patroos, biblioteca de Panteno,etc.), el templo de Hefesto (Hefes-tion), impropiamente llamado Te-seion, era el edificio más importan-te, dominando todo el Ágora desdeuna pequeña colina. Este templo,de menor tamaño que el Partenóny uno de los mejor conservados dela antigüedad, fue construido a me-diados del siglo V a.C. Es un tem-plo dórico, períptero y hexástilo, conseis columnas en los frentes y 13

en los laterales. Las columnas sonde fuste acanalado, ligeramenteconvergentes, como las del Parte-nón. En la nao estaban situadas lasestatuas de Hefesto (dios del fuegoy de los herreros) y de Atenea (dio-sa del arte), realizadas por el granescultor Alcamenes. A su vez, enlas metopas estaban esculpidas re-presentaciones de los trabajos deHeracles (Hércules) y de Teseo, yen el friso interior la Centauroma-quia y la batalla de Teseo contralos Palantidas. En la era cristiana elHefesteion se transformó en la igle-sia de San Jorge, permaneciendoasí hasta el año 1883, en que eltemplo fue declarado patrimonionacional.

Durante la dominación romana,cerca de este lugar se construyó unasegunda ágora, el Ágora romana. Laplaza rectangular de esta ágora es-taba rodeada de pórticos con tien-das y tenía dos entradas, de lascuales la situada al oeste, monu-

Hefesteion, en la antigua Ágora ateniense.


col·laboracions

mental, era de estilo dórico (erigidaen al año 12 a.C.). En el lado norte,que da a la gran Biblioteca donadaa la ciudad por el emperador roma-no Adriano, se levantaba, y todavíapuede verse, la llamada Torre de losVientos, denominada así por la re-presentación de la rosa de los ochovientos en cada uno de sus ocholados. Esta torre lleva en su interiorel gran reloj hidráulico construido enese lugar en el siglo I a.C.

Otro lugar digno de visitarse esel Olimpeion (templo de Zeus Olím-pico), situado casi adjunto a la Puer-ta de Adriano y cercano al Palaciode Exposiciones (Zappeion). ElOlimpeion, templo erigido en honorde Zeus Olímpico y uno de los másgrandes de la antigüedad, se levan-ta sobre un basamento rectangularde más de 200 m de largo y de130 m de ancho. Es de estilo corin-tio y se empezó su construcción enel siglo VI a.C., durante el gobiernode Pisístrato. Esta construcción sevio interrumpida a la caída de losPisistrátidas, reanudándola AntíocoIV Epífanes (rey de Siria) en el año174 a.C., y, nuevamente interrum-pida, fue finalmente acabada en los

años 129-132 d.C. por el empera-dor romano Adriano, siete siglosdespués del inicio de la obra. En laparte frontal del templo se distin-guen las tres filas de ocho colosa-les columnas, mientras que en laspartes laterales había dos filas de20 columnas también de gran ta-maño. El tejado de la columnata es-taba constituido por placas arteso-nadas mientras que la cella (espaciointerior comprendido entre el pro-naos y el pórtico) sólo estaba cu-bierta en parte. En el interior delsantuario existía una estatua deZeus en oro y marfil y, al lado, en laépoca romana, otra que represen-taba a Adriano. El templo estabarodeado por un imponente atrio re-vestido de placas de mármol y, enla época romana, decorado con es-tatuas de Adriano, ofrecidas por lasciudades griegas. Durante la EdadMedia fue utilizado como canterade mármol y hoy en día sólo se pue-den contemplar algunas de estascolosales columnas. Entre los años125 y 138 d.C. el emperador Adria-no, a partir de este templo, ensan-chó la ciudad de Atenas y marcólos límites entre la parte antigua yla parte nueva de la misma con una

puerta, la puerta que lleva su nom-bre: Puerta de Adriano, erigida porlos atenienses en honor de su be-nefactor. El monumento, de mármolpentélico, consiste en un pórtico ar-queado en cuya parte superior hayuna fila de cuatro columnas corin-tias formando un templete. Las doscolumnas del medio están corona-das por un pequeño frontón y en elestrecho friso se lee en su parteoccidental y encima del ábside lasiguiente inscripción: «Ésta es Ate-nas, la antigua ciudad de Teseo»,mientras que en su parte orientalse lee otra inscripción: «Ésta es laciudad de Adriano, no de Teseo».

Un poco más allá del Olimpeionse encuentra el Antiguo Estadio (Es-tadio Panatenaico), en el mismo lu-gar en que estuvo situado en el si-glo IV a.C. el estadio de Licurgo. Afinales del siglo XIX ese estadio fuereconstruido y sirvió de escenario,en el año 1896, a los primeros Jue-gos Olímpicos de la era moderna.

En la zona cercana a la puertaprincipal y más fortificada de la an-tigua Atenas, llamada Dipylón, cons-truida por Temístocles en el año479 a.C. se halla el barrio llamadoCerámico, basta área de la antiguanecrópolis de Atenas, diseminadode tumbas y suntuosos monumen-tos funerarios públicos y privados.Este barrio –que en realidad estabaconstituido por dos barrios: uno ex-terior a la puerta fortificada y otrodentro de las murallas– toma sunombre de los numerosos talleresde alfareros que allí se instalaron porla presencia de corrientes de agua,necesaria para su actividad, y porla costumbre de colocar vasijascomo parte del ajuar tumbal. Losatenienses enterraban a sus muer-tos fuera de las murallas de la ciu-dad y así con el tiempo el Cerámicoexterno a las murallas se transfor-mó en el cementerio más importan-te de Atenas, siendo su parte másimportante la vía que llevaba al ba-rrio de la Academia, donde Platónimpartía sus clases. ☯

Olimpeion (templo de Zeus Olímpico).


col·laboracions

OBJECTIUS

L’objectiu d’aquesta experiència és calcular el rendi-ment de la reacció redox entre el iodat de potassi i eliodur de potassi en medi àcid per formar iode:

IO31- (aq) + 5 I1- (aq) + 6 H1+ (aq) → 3 I2 (aq) + 3 H2O (L)

Valorant el iode format en la reacció amb tiosulfatde sodi, sabrem la quantitat de iode formada realment,i comparant-la amb la quantitat teòrica obtinguda delcàlcul estequiomètric, coneixerem el rendiment de lareacció.

PART EXPERIMENTAL

a) Material i reactius

Vasos de precipitats de 100 mL, varetes de vidre,pipetes, bureta, pinça i suport, dissolucions 0,1 M deiodat de potassi i de iodur de potassi, dissolució 1 Md’àcid clorhídric, dissolució 0,1 M de tiosulfat de sodi.

b) Procediment

En un vas de 100 mL s’hi mesclen 2 mL de iodat depotassi 0,1 M i 10 mL de iodur de potassi 0,1 M mesu-rats amb una pipeta graduada, i a continuació 10 mLd’àcid clorhídric 1 M mesurats amb una proveta de10 mL. S’observa l’aparició d’una coloració vermella quees va enfosquint, a mesura que es va formant més iode.

Es fixa una bureta al suport mitjançant una pinça is’omple amb tiosulfat de sodi 0,1 M. Es col·loca el vasamb un agitador de vidre –o magnètic cas de disposar-ne– sota de la bureta i es va deixant caure el tiosulfatgota a gota mentre es va agitant, fins a observar unadecoloració total de la dissolució (punt final o estequio-mètric). Es mesura el volum de tiosulfat gastat. És acon-sellable repetir el procediment 2 o 3 vegades més percontrastar resultats, prenent el volum mitjà de totes lesdeterminacions.

DADES I CÀLCULS

Volum mitjà de tiosulfat gastat = ...............

Concentració del tiosulfat = 0,1 mol/L

Mol de tiosulfat = ...............

Equació de reacció : I2 + 2 S2O32- → 2 I1- + S4O6

2-

Mol de iode = ...............

Massa de iode obtinguda = ...............(I2 = 254 g/mol)

Les quantitats de iodat i de iodur són estequiomè-triques:

Mol de iodat = 2·10-3 L · 0,1 mol/L = 2·10-4 mol

Mol de iodur = 10-2 L · 0,1 mol/L = 10-3 mol

Miquel ParairaDepartament d’Enginyeria QuímicaUniversitat Politècnica de Catalunya

ESTUDI EXPERIMENTAL DEL RENDIMENT

D’UNA REACCIÓ D’OXIDACIÓ–REDUCCIÓ


col·laboracions

Hi ha un excés d’àcid clorhídric:

Mol d’àcid clorhídric = 10-2 L · 1 mol/L = 10-2 mol

IO31- + 5 I1- + 6 H1+ → 3 I2 + 3 H2O

Mol de iode = 3 · mol de iodat = ...............

Massa de iode teòrica = ...............

Rendiment de la reacció expressat com a percen-tatge = ...............

QÜESTIONS

1. Què és el rendiment d’una reacció?

2. Què és un reactiu limitant? Quins són els reactiuslimitants en la reacció realitzada?

3. Si en la reacció realitzada els mol de cada reactiufossin: 0,2 mol de iodat, 0,8 mol de iodur i 1,2 mold’àcid clorhídric, quin seria el reactiu limitant?

4. Quin seria el rendiment de la reacció realitzada enl’experiència si la massa de iode obtinguda fos 1,4 g?

5. Si en la reacció entre 0,1 mol de bromat de potassi,0,5 mol de bromur de potassi i 1 mol d’àcid clorhí-dric, s’obtinguessin realment 40 g de brom, quin se-ria el rendiment?

BrO31- (aq) + 5 Br1- (aq) + 6 H1+ (aq) →

→ 3 Br2 (aq) + 3 H2O (L)

OBJECTIUS

En aquesta experiència s’estudiarà la capacitat oxi-dant de l’aigua oxigenada front dels ions iodur i bromur–que fan de reductors– per formar iode i brom, respec-tivament. Així mateix es comprovarà la major solubilitatd’aquests elements en dissolvents apolars, com ara elsulfur de carboni i l’hexà, i el caràcter immiscible delsesmentats dissolvents en relació a l’aigua.

Per obtenir el brom i el iode en dissolució, es fanreaccionar bromur de potassi o iodur de potassi ambaigua oxigenada en medi d’àcid clorhídric, aprofitant l’altpotencial de reducció de l’aigua oxigenada (1,77 V), su-perior als del iode (0,56 V) i brom (1,03 V). Les reacci-ons d’obtenció són les següents:

a) Obtenció del brom

H2O2 (aq) + 2 H1+ (aq) + 2 e → 2 H2O (L)

2 Br1- (aq) → Br2 (L) + 2 e

H2O2 (aq) + 2 Br1- (aq) + 2 H1+ (aq) → Br2 (L) + 2 H2O (L)

AIGUA OXIGENADA, BROM I IODE

b) Obtenció del iode

H2O2 (aq) + 2 H1+ (aq) + 2 e → 2 H2O (L)

2 I1- (aq) → I2 (aq) + 2 e

H2O2 (aq) + 2 I1- (aq) + 2 H1+ (aq) → I2 (aq) + 2 H2O (L)

PART EXPERIMENTAL

a) Material i reactius

Tubs d’assaig i gradeta, aigua oxigenada de 10 vol,dissolucions 0,1 M de iodur de potassi i bromur de po-tassi, sulfur de carboni, hexà i àcid clorhídric concentrat(12 M).

b) Procediment

En un tub d’assaig es col·loquen 2 mL de dissolució0,1 M de bromur de potassi, 1 mL d’aigua oxigenada de10 vol (3 %) i 1 mL d’àcid clorhídric 12 M. S’observaràque la dissolució es va tornant groga, i en cas de no ser


col·laboracions

així, s’escalfa lleugerament i es deixa refredar. S’afe-geixen al tub 2 mL de sulfur de carboni i s’agita suau-ment. S’introdueixen a continuació unes gotes de iodurde potassi 0,1 M i 2 mL d’hexà i es torna a agitar suau-ment. Un cop fetes les observacions pertinents en lestres fases formades, es tanca la boca del tub d’assaigamb el dit polze, s’inverteix el tub una estona i finalmentes torna a deixar recolzat a la gradeta.

Observacions

a) Què passa en afegir sulfur de carboni al tub?

b) De quin color és la capa del sulfur de carboni?

c) Què s’observa en afegir el iodur de potassi?

d) Què s’observa en afegir l’hexà?

e) De quin color és la capa d’hexà?

f) Què s’observa en invertir el tub?

QÜESTIONS

1. Escriviu les fórmules del sulfur de carboni i de l’hexà.

2. Com és la densitat de l’hexà en relació a l’aigua?

3. Com és la densitat del sulfur de carboni en relació al’aigua?

4. De quin color és la capa de sulfur de carboni? A quèés degut?

5. De quin color és la capa d’hexà? A què és degut?

6. Per què el sulfur de carboni i l’hexà acaben formantuna sola fase?

7. Si la constant de distribució del brom entre l’aigua iel sulfur de carboni és 1/6, quants grams de bromper litre quedarien dins l’aigua si inicialment tení-em 1 litre d’una dissolució aquosa amb 70 gramsper litre a la qual si va afegir 1 litre de sulfur decarboni?

8. Es pot fabricar iode fent reaccionar iodur de potassiamb àcid sulfúric que es redueix a diòxid de sofre.Escriviu i igualeu l’equació de la reacció pel mètodede l’ió-electró.

9. Es pot fabricar brom fent reaccionar bromur de po-tassi amb una sal de ceri(IV) que es redueix a ceri(III).Escriviu i igualeu l’equació de la reacció.

10.Què passaria si després d’afegir les gotes de iodurde potassi, afegíssim tiosulfat de sodi i hexà enaquest ordre? ☯

PREMI A L’EXCEL·LÈNCIA QUÍMICA

El Col·legi de Químics de Catalunya convoca el Premi a l’Excel·lència Química entre lesempreses presents en l’edició d’Expoquimia 2008.

Els valors que es volen exaltar amb aquest premi, i que són els que el jurat considerarà al’hora d’emetre el seu veredicte, són:

• Defensa del medi ambient, practicant una química sostenible.

• Presentació de la química davant la societat amb una visió positiva i necessària.

• Innovacions tecnològiques presentades en aquesta edició d’Expoquimia.

El jurat estarà constituït per cinc persones, en representació del Col·legi de Químics, Expo-quimia i la Universitat. El seu veredicte serà inapel·lable.

El premi consisteix en un trofeu de disseny, i serà lliurat al guanyador dins dels actes queorganitza Expoquimia.


col·laboracions

El passat 2 de juny d’aquest anyva sortir un nou segell dedicat aJoan Oró. La presentació oficial esva fer a la Sala Víctor Siurana, de laUniversitat de Lleida, i a Lleida, aBarcelona i a Madrid es va emetreun mata-segells del primer dia.

La història d’aquest segell és llar-ga. Va començar fa més de tresanys, quan l’octubre de 2004 la Sra.Piqueras va rebre una carta del nos-tre company Miquel Fortea, com totssabeu molt afeccionat a la filatèlia,on li parlava de la conveniència queel servei de correus d’Espanya de-diqués sengles segells a dos cientí-fics que havien mort aquell any:Ramon Margalef i Joan Oró.

La Sra. Piqueras era aleshoresvicepresidenta de l’Associació Ca-talana de Comunicació Científica(ACCC), una associació petita, i noli va semblar que poguessin tenirprou força per aconseguir que laseva sol·licitud de dos segells fos ac-ceptada. Tanmateix, va pensar queera una excel·lent idea i que potseralguna altra entitat del món científicamb més presència a la societat ci-vil catalana podria fer la petició ofi-cial, a la qual l’ACCC donaria suport.Va parlar-ne amb una entitat, peròel projecte no va anar més enllà.

Quan el 2006 s’estaven fent elspreparatius per a la celebració del’Any de la Ciència 2008, la Sra. Pi-queras va pensar que podria ser una

bona oportunitat per a l’emissió delssegells i va posar-se en contacteamb el Sr. Fortea perquè li expliquésquin és el procediment per sol·licitara Correus que dediqui un segell auna persona o a un tema determi-nat. El Sr. Fortea i la Sra. CarmeFont, que és –o era– presidenta delCercle Numismàtic i Filatèlic deRipoll, li van explicar detalladamenta qui calia adreçar-se per fer la peti-ció, a qui convenia enviar una còpiade la sol·licitud, i la documentacióque era adient incloure en la peticióper donar-hi més força. També li vanrecomanar que busquessin el suportd’altres entitats i institucions mitjan-çant cartes per adjuntar a la peticióo enviades directament al cap deCorreus. Per altra banda, li van sug-gerir que no demanessin els dossegells de cop; que era més fàcil queel concedissin si només es feia lapetició per a un segell.

Segons paraules de la Sra. Pi-queras: «L’elecció era difícil. RamonMargalef va ser professor meu quanvaig estudiar ecologia, aleshoresuna assignatura optativa de la llicen-ciatura de biologia; unes classesque no em perdia mai... Me l’apre-ciava molt i era un gran savi, que jaaleshores estava considerat un delsmillors ecòlegs del segle XX a es-cala internacional. Era indubtableque mereixia un segell. Per altrabanda, amb Joan Oró m’havia unituna gran amistat i sense haver es-tat alumna seva, també el conside-

rava un mestre meu. Va ser un delspares de la química prebiòtica i dela ciència que primerament va ano-menar-se exobiologia i ara rep elnom d’astrobiologia. El fet que l’As-sociació Catalana de ComunicacióCientífica hagués instituït un Premia la divulgació de la recerca científi-ca feta per joves investigadors i in-vestigadores, que duu el nom dePremi Joan Oró, ens va fer decidirper demanar primerament el segelldedicat a aquest investigador».

Van preparar un dossier amb ar-ticles sobre Oró, entrevistes, notesbiogràfiques, necrològiques... i vandemanar el suport de moltes entitatsi institucions. De les que hi ha cons-tància, perquè van enviar la sevacarta per adjuntar-la a la petició ouna còpia de la carta tramesa direc-tament a Correus, la Sra. Piquerasrecorda la Societat Internacional pera l’Estudi de l’Origen de la Vida,l’Institut d’Estudis Catalans, l’Ajun-tament de Barcelona (l’alcaldia i elComissionat de Cultura Científica),la Fundación Areces, la FundaciónPríncipe de Asturias, la Universitatde Barcelona, la Facultat de Ciènci-es de la Universitat Autònoma deBarcelona, el Col·legi de Químics deCatalunya, el Consell Comarcal dela Noguera, l’Institut Químic deSarrià, la Societat Catalana de Bio-logia, el Col·legi de Llicenciats deCatalunya, l’Observatori de la Co-municació Científica de la Universi-tat Pompeu Fabra, la Delegació aCatalunya del CSIC, l’Acadèmia deCiències Mèdiques de Catalunya ide Balears, l’Institut d’InvestigacionsBiomèdiques de Barcelona, l’Asso-ciació de Professorat de Física i

CIÈNCIA I FILATÈLIA

SEGELL DEDICAT A JOAN ORÓ *

Joan Astor

* La informació d’aquest article ha estat extreta del bloc La lectora cor-rent, creat el setembre de 2004 per Mercè Piqueras, biòloga dedicada ala divulgació, l’edició científica, la traducció i la correcció de textos. L’adre-ça d’aquest bloc és: http://lectoracorrent.blogspot.com.


col·laboracions

Química de Catalunya... Segura-ment van ser més. Aquest suport vafer possible que, durant el primertrimestre de 2007, Correus aprovésla dedicació d’un segell a Joan Oró,que seria emès el 2008.

Finalment, i tal com s’ha ditabans, el passat 2 de juny va sortirel segell dedicat a Joan Oró! Haestat inclòs dins de la sèrie Perso-najes. Potser hauria estat més adi-ent que fos un segell sota l’epígrafCiencia, però Correus deu tenir lesseves raons per haver decidit quesigui així. El cas, però, és que s’haaconseguit, i Oró és ja present enel món de la filatèlia. La tirada ésd’un milió d’exemplars.

La presentació s’esdevingué a laUniversitat de Lleida. En acabar l’ac-te s’oferí a les persones assistentsun sobre de primer dia que cadas-cú timbrava amb el mata-segells es-pecial (figura 1). A la dreta, el segellamb una imatge de Joan Oró, ambel seu somriure característic. A l’es-querra, un dibuix que suposadamenttambé representa Joan Oró (estàescrit el seu nom), segurament quanera més jove.

Però... ara ve la sorpresa! Si ob-servem el dibuix de l’esquerra i elcomparem amb la fotografia de lafigura 2, podem afirmar, sens dub-te, que el dibuix està tret d’aquestaúltima; l’ombra del cap i de la cor-bata són idèntiques. Doncs bé,aquesta fotografia no és de JoanOró, sinó de Stanley L. Miller! Detota manera, en fer aquesta espifia-da, a Correus no sabien que feienun homenatge conjunt als dos cien-

tífics que van iniciar una especiali-tat anomenada química prebiòtica.El 1953, Miller, que era un estudi-ant de doctorat a la Universitat deChicago, va aconseguir sintetitzaraminoàcids, els compostos que for-men les proteïnes i que es creia quenomés podien sintetitzar els éssersvius. Per altra banda, Joan Oró, el1959 va sintetitzar l’adenina, unamolècula essencial per a la vidaperquè forma part dels àcids nu-cleics. Aquests dos treballs van obrirel camí per als estudis experimen-tals sobre l’origen de la vida.

Joan Oró (1923-2004) i StanleyMiller (1930-2007) van mantenir unagran amistat i van col·laborar en

moltes ocasions. Ve’t aquí que Cor-reus els ha unit en aquest sobre pera la posteritat.

Dies més tard, però, Correus varetirar els sobres del primer dia decirculació del segell i els va substi-tuir per un altre model (figura 3). Calsuposar que per algun conducte elsva arribar la informació de la pífiacomesa en el dibuix. Tenint encompte que aquests sobres, per de-finició, són «del primer dia de circu-lació» del segell, és una paradoxaque els sobres sortits deu o quinzedies després continuïn anomenant-se així. D’altra banda, en el mercatfilatèlic d’aquí a uns anys, quin delsdos sobres es cotitzarà més? ☯

Figura 1.

Figura 2.

Figura 3.


col·laboracions

MILLORS TÈCNIQUES DISPONIBLES

Anna Llobet i PratEcoestudis, S. A.

E l se x p e r t s O p i n e n

Per Millors Tècniques Disponi-bles (MTD) es coneix la manera mésrespectuosa amb el medi ambient deportar a terme una activitat, tenint encompte que els costos econòmicssiguin assumibles per l’empresa.

El 18 de març de 1992 es vaaprovar el cinquè programa comu-nitari sobre la política i acció en re-lació amb el medi ambient, Cap aun desenvolupament sostenible. Elseu principal objectiu era transfor-mar el model de creixement, a fi defomentar un desenvolupament sos-tenible. Aquest document ja fa refe-rència a les Millors Tècniques Dis-ponibles (MTD).

El capítol 4 del cinquè programaestableix un dels pilars bàsics de

relació entre indústria i medi ambi-ent, concretament diu: «Una millorade la gestió del control de proces-sos de producció que incorpori unsistema de llicències supeditat a laprevenció i el control integrats de lacontaminació, auditories ambien-tals, una avaluació i comptabilitatefectives en matèria de medi ambi-ent, l’ús de la millor tecnologia al’abast, i la introducció d’un sistemade preus basats en el mercatd’acord amb el consum i l’ús de re-cursos naturals».

Per assolir aquests objectius sur-ten eines i normes, entre les qualscal destacar la Directiva 96/61/CE,que té com objectiu assolir una pre-venció i control integrats de la con-taminació (IPPC) procedents de les

activitats esmentades al seu an-nex 1, i la llei estatal 16/2002 queincorpora la directiva o instrumentsd’aplicació voluntària com el siste-ma de gestió ambiental EMAS.

Fou en el sisè programa, El futura les nostres mans, on es recullenles estratègies i s’inclouen uns do-cuments ambientals prioritaris:

• El sistema obligatori de preven-ció i control de la contaminació.

• El sistema voluntari de gestióambiental.

Existeixen uns documents dereferència BREF (millors tècniquesdisponibles de referència europea)elaborats per l’Institut d’Estudis pera la Prospectiva Tecnològica (IPTS)ubicat a Sevilla, concretament perl’Oficina Europea de la Prevenció iel Control Integrats de la Contami-nació (EIPPCB). L’EIPPCB col·la-bora amb l’administració, la indús-tria i les ONG per elaborar elsBREF.

Per tant, les MTD són una einabàsica per assolir el desenvolupa-ment sostenible; a més permetencomplir amb la legislació d’obligatcompliment (IPPC) i afavoreixen laimplantació dels sistemes volunta-ris de gestió ambientals (EMAS).

Què passa si una substància afectada pel REACH no espreregistra?

Si una substància no es preregistra en el període que hi ha perfer-ho, caldrà suspendre la seva fabricació, importació o utilit-zació, i caldrà registrar-la immediatament.

Cal tenir en compte que el preregistre no obliga a realitzar unregistre posterior.

Les substàncies que es fabriquin o importin per primera vegadaa partir d’una tona anual després de l’1 de desembre de 2008poden fer un preregistre.


col·laboracions

La integració d’aquestes trespotents eines porten els següentsavantatges:

• Minimització de consums.

• Minimització de generació de re-sidus.

• Minimització de costos.

• Compliment amb la legislació vi-gent.

• Ajuts i subvencions.

• Avantatges per la contractaciópública.

• Simplificació dels tràmits admi-nistratius.

• Reconeixement social.

• Noves oportunitats de negoci.

• Motivació dels treballadors.

Tal com diuen els títols dels pro-grames europeus: «El futur a lesnostres mans» per anar «cap a undesenvolupament sostenible». ☯

COM RECLAMO UN IMPAGAT?

EL PROCEDIMENT MONITORI COM UNA VIA PROCESSAL

Antonia RamalloAdvocada especialista en empresa familiar

En aquests moments de crisi, elsimpagats estan augmentant consi-derablement, i moltes persones op-ten per no reclamar el deute amb laidea que els hi suposarà un grancost econòmic i molt de temps finsel cobrament.

Per això amb la Llei d’Enjudicia-ment Civil 1/2000 de 7 de gener, esva crear com a novetat l’anomenatprocediment monitori, amb la finali-

tat d’eliminar el procés judicial enaquells supòsits en que no existeixiun real conflicte jurídic, sinó simple-ment una resistència injustificadadel deutor a fer efectiu el seu deute.

Aquest nou procés ha estat cre-at essencialment per agilitar lesreclamacions de petites quantitats(no superiors a 30.000 euros) sen-se haver de recórrer al procedimentordinari, molt més llarg i costós. Els

deutes que poden ser reclamats peraquesta via processal han d’ésserdiners (moneda nacional o estran-gera), vençudes, exigibles, dequantitat determinada i han d’estardocumentats. L’exemple més clarés una factura impagada.

El procediment monitori és decaràcter facultatiu, és a dir, és elcreditor qui ha de valorar sobre laconveniència d’anar per aquesta via


col·laboracions

o per la del procediment ordinari, enatenció a les característiques delcrèdit i del deutor. Normalment,s’acudeix al procediment monitoriquan el creditor preveu que el deu-tor no tindrà motius d’oposició a lademanda, ja que en cas contrari éspreferible anar directament al procésordinari, perquè si en el monitori hiha oposició del deutor, es dicta peljutge una resolució enviant-nos alcorresponent procediment ordinari.

L’iter processal seria el següent:

1. S’inicia mitjançant una simplepetició –que fins i tot pot ser un im-près o formulari–, que haurà de con-tenir: la identitat del deutor i la delcreditor, el domicili, o lloc a on pu-guin ser trobats, del deutor i del cre-ditor, l’origen (simplement expressarel concepte a què correspon el deu-te) i la quantia del deute.

A aquesta petició inicial s’had’acompanyar qualsevol documentque acrediti el deute (denominatprincipi de prova), perquè l’òrgan ju-dicial pugui comprovar l’aparença deversemblança del deute, és a dir, siaquesta és aparentment no pot sercontrovertida. Per a la presentacióde la petició inicial no serà precepti-va la intervenció de procurador iadvocat, però sí recomanable.

2. Un cop presentada, el jutgeadmetrà a tràmit la petició inicial iemplaçarà al deutor perquè pagui o

doni raons. El mandat de pagamenttindrà la forma de providència i hau-rà de contenir el lloc i data en quefou acordat, la signatura del jutge,el procediment a que es refereix,una petita motivació i el requerimental deutor per un termini de 20 dies.

3. El deutor, davant el requeri-ment de pagament té 20 dies per:

1. Pagar i llavors es finalitza el pro-cediment.

2. Oposar-se, llavors s’inicia un ju-dici declaratiu ordinari.

3. No dir res i, aleshores, el jutgedictarà una resolució despatxantexecució, produint els efectes decosa jutjada, és a dir, no podertornar a fer la reclamació.

El procés monitori persegueixque el deutor o pagui o guardi silen-ci, perquè si s’oposa llavors no hau-rà servit de res el monitori i s’hauràd’acudir al procediment ordinari,amb tots els desavantatges que pu-gui ocasionar (major cost i menysagilitat). Malgrat això, si el deutor nos’oposa, llavors podrà passar-se di-rectament a executar el deute.

S’ha de tenir en compte que si eldeutor decideix oposar-se, n’hi haprou amb que al·legui breument enl’escrit d’oposició les raons per lesquals no deu tot o part de la quanti-tat reclamada, sense que en aquest

moment processal hagi de fonamen-tar la seva oposició. En aquest cas,s’anirà al corresponent judici decla-ratiu ordinari.

Si la quantia reclamada fos su-perior a 3.000 euros, es dóna el ter-mini d’un mes al creditor perquè in-terposi la demanda, i en cas de nofer-ho, se li imposaran les costes delprocediment monitori.

Si la quantia és inferior a 3.000euros, es procedirà a fixar un dia perla vista en el termini de 10 a 20 dies.

Si s’arriba a dictar resolució des-patxant execució, es procedirà con-forme a l’establert a les sentenciesjudicials, amb efectes de cosa jutja-da, sent ferma la resolució, senseuna nova possibilitat de defensa.

Com a conclusió, podem dir queel procediment monitori és útil i efi-caç en els supòsits en que el deuteestigui ben documentat, i es preve-gi que el deutor no tingui motiusd’oposició, i en aquest supòsit s’agi-lita la reclamació i el cobrament deldeute, o l’embargament dels bénsen el supòsit que existeixin.

Malgrat això, si es tenen dubtesrespecte a la possible oposició deldemandat, és preferible anar direc-tament al procediment ordinari, jaque encara que el deutor s’oposi, elprocediment continua, i s’entra enel fons de l’assumpte. ☯

JORNADA SOBRE EL CANVI CLIMÀTICDATA: 9 d’octubre de 2008.LLOC: Sala d’actes del Col·legi de Químics de Catalunya.18:30 h Presentació de la jornada pel president de la Secció Tècnica de Medi Ambient.18:45 h Què poden fer les empreses catalanes a favor de la mitigació del canvi climàtic. Josep

Garriga. Director de l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic de la Generalitat de Catalunya.19:20 h Presentació de la Fundació Empresa & Clima i perspectives de futur. Elvira Carles.

Directora de la Fundació Empresa & Clima.19:50 h Col·loqui.20:30 h Cloenda.


informació

NOTÍCIES D’INTERÈS

LA TV DE MAÑANA EN 3D

La televisión doméstica en tresdimensiones (3D) podría ser reali-dad muy pronto, gracias a unproyecto multimillonario xpara de-sarrollar el nuevo sistema. Se llamaMuted (Multi-User 3D TelevisionDisplay ) y se basa en una tecnolo-gía punta sin necesidad de gafasespeciales.

El proyecto está dirigido por launiversidad De Montfort, en Leices-ter, financiado por el Programa Mar-co 6 de la Comisión Europea, y sevan a destinar 4,5 millones de euros.

La investigación está dirigida porel IDRG, Imaging & Displays Re-search Group (grupo de investiga-ción de imagen y pantallas), de launiversidad De Monfort. Con la nue-va pantalla podrán ver el programavarios espectadores simultánea-mente en 3D, aunque no estén co-locados exactamente ante el centrode la pantalla.

Hasta ahora no hay ningún sis-tema de TV en 3D que cumpla es-tos requisitos, que se consideranesenciales para poder llevarlo a lapráctica. Además se va a aprove-char para buscar nuevas aplicacio-nes de esta tecnología de 3D a lasimágenes médicas, para que losmédicos puedan explorar al pacien-te con más detalle.

En el proyecto participan ade-más Fraunhofer HHI de Alemania,la universidad de Eindhoven en Ho-landa, la universidad de BohemiaOriental (Rep. Checa), los labora-torios europeos de Sharp, Biotro-

nics3D y Light Blue Optics, del Rei-no Unido.

El sistema Muted será el prime-ro que utilice láser en color, proyec-ción holográfica y una nuevatecnología óptica de producción deimágenes. El proyecto es originaldel IDRG, un grupo creado en launiversidad De Montfort hace másde 10 años y que desde entoncesha adquirido fama mundial por suexcelencia.

El proyecto, como hemos dicho,va a explorar las posibilidades de lanueva tecnología para mejorar eldiagnóstico médico por la imagen,utilizando pantallas en 3D para verlas imágenes de las tomografías ylas resonancias magnéticas y ana-lizarlas en profundidad.

Este proyecto, financiado por laComisión Europea, es la última deuna serie de iniciativas en las queha venido trabajando el IDRG en losúltimos cinco años.

UN CONMUTADOR ÓPTICOMÁS PEQUEÑO QUE ELGROSOR DE UN CABELLO

Un equipo de investigadores dela universidad escocesa de St An-drews ha desarrollado uno de losconmutadores ópticos más peque-ños del mundo, que mide una déci-ma parte del grosor de un cabellohumano. Este componente se po-dría utilizar en aparatos de consu-mo que se conectarían en casa oen la oficina mediante fibra ópticapara transmitir datos a gran veloci-dad, por ejemplo a través de la TV.

Estos científicos, de la facultadde Física y Astronomía (School ofPhysics & Astronomy), se han ba-sado en la tecnología de cristalesfotónicos para reducir el tamaño delconmutador a unas pocas veces lalongitud de onda de la luz. El direc-tor del equipo es el profesor T. F.Krauss, que explica que el conmu-tador tiene su principal aplicación entelecomunicaciones, sobre todo enel direccionamiento de las señalesópticas: «La idea de usar la fibraóptica en casa exige pequeños cir-cuitos de bajo consumo. Cuando sepuedan fabricar a bajo coste, baja-rá el precio de esos productos».

Basado en una plataforma de si-licio, los componentes fotónicos de-sarrollados por el grupo de St An-drews se pueden fabricar en serie,como los actuales chips y circuitosintegrados. El grupo piensa seguirinvestigando nuevos componentesópticos para la gran variedad deaplicaciones que demandan su uso,sobre todo para transmitir datoscada vez a más velocidad a travésde Internet.

Este trabajo forma parte del pro-yecto UK Silicon Photonics, un gru-po presidido por la universidad deSurrey que ha recibido una subven-ción de 1,7 millones de euros delEngineering & Physical SciencesResearch Council británico.

Cada vez se utilizan más loscomponentes ópticos en las redesde telecomunicaciones, sobre todopara satisfacer la demanda de da-tos a través de Internet. Es esencial,pues, que los conmutadores ópti-cos sean más baratos. ☯


activitats

EL VALLESPIR I ELNA

PRATS DE MOLLÓ

Agradable visita que ens porta al’església. De la primitiva església del’any 982 només queda la pica bap-tismal. Recorregut pels seus car-rers, desiguals i desnivellats, pas-sejada final tranqui·la.

La plaça del Rei, on es troba elpalau dels comptes de Besalú. Por-tal del Verger, vista sobre l’alta valldel Tec, Costabona i les esquerdesde Roja.

L’any 1926, per tal d’alliberarCatalunya de la dictadura de Primode Rivera, s’organitzà a la vila De-nise una expedició armada, la qualhavia d’entrar al Principat pel Colld’Ares. Agafats per la policia fran-cesa a causa d’una traïció van serjutjats a París. El judici va internaci-onalitzar la problemàtica catalana. Iaixí seguim.

CERET

Molt animat aquesta tarda de dis-sabte amb casament concorregut icireres de molt bon veure. La visitaal museu d’art ens porta a contem-plar uns Picassos ceràmics molt viusi recordats. Però Ceret té moltsatractius. Durant l’any celebra diver-ses festes, la de les cireres, la de lasardana, i concerts. És una vila moltpoètica i té uns plàtans molt famo-sos.

ELNA

El cim del seu oppidum, dominala plana. Nombroses recerques ar-

La sortida a l’Estat francès que anualment programa la comissió de cultura ens ha portat aquest any a laCatalunya Nord: Prats de Molló, Ceret, Perpinyà i Elna.

Castell de Prats de Molló.

Claustre de la catedral d’Elna.


activitats

queològiques han mostrat que el llocés ocupat d’ençà del Neolític. És laciutat més antiga del Rosselló. Si-tuada de pas cap a la Península Ibè-rica, les civilitzacions successives hihan deixat llur empremta.

La catedral data del segle XI. Lanau central és coberta per una vol-ta de canó, posterior a l’obra mes-

tra. La gran façana fou concebudaa l’origen mimètica. El segon cam-panar de cairó fou més tardà. Elclaustre és dels segles XII a XIV, irespira les diverses influències re-budes.

El Museu d’Història, situat a lessales capitulars del segle XIV, s’hipot veure un estudi aprofundit de les

muralles d’Elna i la col·lecció delssegells de la vila.

A Elna també vam visitar la ma-ternitat suïssa del castell d’en Bar-dou. Trist capítol de la nostra recenthistòria. De 1939 a 1944, 600 infantsrescatats dels camps de refugiatsespanyols i jueus van néixer enaquest oasi de pau, gràcies a Elisa-beth Eidenbenz i a organitzacionshumanitàries suïsses.

La historiadora Assumpta Mon-tellà ha publicat un llibre sobreaquesta història. L’antiga maternitatés un vell i molt bonic palau, el cas-tell d’en Bardou, en fase de recons-trucció i que es visita amb emoció.Un lloc bonic de situació i de recordsde la nostra història recent que por-tà una llum de felicitat a unes cir-cumstàncies ben tristes.

De propina vam visitar Sant Martíde Fenollar, una església preromà-nica. La vista del Canigó, nevat iacariciat de núvols, ens ha acom-panyat els dos dies, i la tramuntanaha fet un cel brillant i net, d’un blauintens i clar.

Isidre Clapés

Elna. Maternitat suïssa del castell d’en Bardou. Església preromànica de Sant Martí de Fenollar.

Foto de grup a la Maternitat.


activitats

LIMPIEZA DE METALES PORULTRASONIDOS

El pasado 6 de mayo de este año2008 tuvo lugar la Jornada técnicaLimpieza de metales por ultrasoni-dos. Estaba organizada por la Sec-ción técnica de Corrosión y Protec-ción y comenzó con unas palabrasde bienvenida del presidente de lamisma, nuestro compañero D. Enri-que Julve.

Seguidamente, el Dr. Julve,como ponente, habló acerca de Im-portancia de la limpieza de metalescomo operación previa a su trata-miento galvánico. Comenzó refirién-dose a la influencia que el estadode la superficie de los metales a tra-tar tiene en cualquier tratamiento deéstos, sea de tipo galvánico o decualquier otro tipo (anodizado, pin-tado, etc.). Comentó que si esa su-perficie no está convenientementelimpia y activada no se anclará so-bre ella el tipo de recubrimientometálico u orgánico que se desea.Habló seguidamente de esa limpie-za haciendo referencia al desengra-sado, desoxidado y pulido y a losdiferentes procedimientos de desen-grasado: mediante disolventes orgá-nicos, mediante emulsión, por in-mersión en soluciones alcalinas,electrolítico catódico y anódico ymediante ultrasonidos. Se refirió fi-nalmente, de modo breve, a esteúltimo tipo de desengrase, resaltan-do su importancia y eficacia.

A continuación, en ausencia deD. Lorenzo Domínguez, gerente deSetecson, S. L., habló D. AntonioAginaliu, gerente de Quimitec, S. A.,sobre Instalaciones para el trata-miento mediante ultrasonidos. El Sr.Aguinaliu comenzó la ponencia des-

cribiendo los elementos que compo-nen este tipo de instalaciones y sufuncionamiento, haciendo hincapiéen los puntos clave a tener en cuen-ta con objeto de conseguir un ren-dimiento óptimo de la instalación.Así, se refirió a la potencia a aplicary a la calidad del agua empleada enlos recipientes de la instalación. Almismo tiempo, se refirió al fenóme-no físico que ocurre en el seno delfluido, que justifica la aplicación deesta tecnología de los ultrasonidosen el tratamiento de las superficiesmetálicas.

Seguidamente, D.ª Elisabet Biel,responsable de investigación deQuimitec, S. A., habló acerca deAplicaciones de la limpieza por ul-trasonidos en grifería y lampareríay en el cromado de muebles metáli-cos. La ponente expuso una seriede casos prácticos en los que la tec-nología de los ultrasonidos es es-pecialmente útil. Entre otros ejem-plos, citó la limpieza de piezascubiertas con restos de pasta depulir en la industria de la grifería yde la lamparería, y la limpieza depiezas soldadas, piezas difíciles delimpiar por otros procedimientos.Habló también de la sustitución dedisolventes en el tratamiento de pie-zas de decoletage, todo ello ilustra-do con fotografías y esquemas parala comprensión de su exposición.

Por último, D. Xavier Ferré, jefedel departamento técnico de Pro-quimia, S. A., habló sobre Compues-tos químicos empleados en la lim-pieza por ultrasonidos. Comentóque con el desengrase mediante ul-trasonidos se genera un efecto me-cánico excepcional, optimizándosemediante el uso de productos quemejoran la acción química. Esta ac-

ción química puede ser: humecta-ción, emulsión, dispersión, saponi-ficación y secuestración. Para con-seguir esta acción se utiliza unaserie de sustancias, como tensio-activos, sales alcalinas, fosfatos, se-cuestrantes y dispersantes. En fun-ción de la suciedad y del sustratopresente sobre la superficie delmetal a limpiar, se pueden combi-nar las citadas sustancias para con-seguir un producto desengrasanteadecuado para esa superficie me-tálica.

A continuación se inició un ani-mado coloquio general, en el queademás de los ponentes participótambién el público asistente alacto.

Finalmente, el presidente de laSección técnica clausuró la Jorna-da, agradeciendo a los presentessu asistencia al acto y su interven-ción en el coloquio, e invitándolesa la Jornada que tendrá lugar elpróximo día 27 del mes de mayo.

ALEACIONES DE CINC PARAAUMENTAR LARESISTENCIA A LACORROSIÓN: CINC-NÍQUEL,CINC-COBALTO YCINC-HIERRO

Dentro de los actos organizadospor la Sección técnica de Corrosióny Protección de la Associació deQuímics de Catalunya durante esteaño 2008, se celebró el pasado día27 de mayo la Jornada técnica queversó sobre Aleaciones de cinc paraaumentar la resistencia a la corro-sión: cinc-níquel, cinc-cobalto y cinc-hierro.

JORNADES TÈCNIQUES(SECCIÓ TÈCNICA DE CORROSIÓ)


activitats

El acto dio comienzo con unaspalabras de bienvenida al públicoasistente por parte de D. EnriqueJulve, presidente de la Sección téc-nica. Seguidamente, como ponen-te, habló acerca de Importancia delas aleaciones de cinc en el campoindustrial. Comenzó refiriéndose alpapel protector que sobre los mate-riales férreos desempeñan el cinc ysus aleaciones electrodepositadas,papel de sacrificio debido a su posi-ción menos noble en la escala depotenciales electroquímicos. Co-mentó también que además de estapropiedad sacrificial, el cinc y susaleaciones poseen la propiedad deobstruir los puntos de corrosión (po-ros o grietas) que se pueden haberproducido sobre el metal-base hie-rro o acero a proteger. Se refiriódespués a las aplicaciones genera-les de las aleaciones de cinc-níquel,cinc-cobalto y cinc-hierro en distin-tas industrias, tanto en Europa comoen Estados Unidos y países asiáti-cos emergentes. Por último hablósobre las preferencias de cada unade estas aleaciones atendiendo a suresistencia a la corrosión y a su par-ticular utilización.

Seguidamente intervino D. Ma-tías Ordinas, del servicio técnico deMac Dermid Española S. A., quepresentó la ponencia titulada Alea-ciones de cinc-níquel. El ponentecomenzó su intervención hablandode la fecha de comercialización delos electrólitos de cinc-níquel, allápor los años 80, que entonces erandel tipo ácido y presentaban unaserie de inconvenientes. A mitad delos años 90, indicó, aparecieron losbaños de tipo alcalino, capaces dedepositar aleaciones de cinc-níquelcon un contenido en níquel del12-15 %, generalizándose su uso.Estos baños alcalinos poseen unamejor distribución de espesores quelos baños ácidos, los cuales sóloson superiores en lo que se refierea su alta velocidad de deposiciónque les permite recubrir materialescomplicados, como aceros endure-cidos y fundiciones. Los recubri-

mientos de cinc-níquel aportan, res-pecto a los recubrimientos de cincpuro, las siguientes ventajas: ma-yor dureza, mayor resistencia a laabrasión y, sobre todo, mayor re-sistencia a la corrosión, especial-mente en contactos con aluminio.Estas ventajas han hecho que estaaleación haya sido adoptada por lagran mayoría de fabricantes de au-tomóviles para recubrir un elevadonúmero de piezas, sobre todo enEuropa.

A continuación intervino D. Car-los Solé, en sustitución de D. Car-los Pertegaz, ambos pertenecientesa la firma Enthone España S. A. ElSr. Solé habló acerca de Aleacio-nes de cinc-cobalto, comentandolas diferencias existentes entre losdos tipos de baños: baños ácidos ybaños alcalinos. Se refirió despuésa la aleación de cinc-cobalto que,en medio débilmente ácido, sigueresultando atractiva en su compor-tamiento a pesar del tiempo trans-currido desde que hizo su aparicióna finales de la década de los años70. Comparada con los recubri-mientos de cinc puro, el Sr. Soléindicó que esta aleación presentala ventaja de ser más resistente ala corrosión y permitir la obtenciónde acabados negros, tanto utilizan-do soluciones de Cr(VI) como deCr(III). Incluso frente a las más re-cientes aleaciones de cinc-níquel ycinc-hierro, el Sr. Solé comentó queesta aleación de cinc-cobalto pre-senta las siguientes ventajas sobreesos recubrimientos: resistencia ala corrosión NNS igual a la de laaleación cinc-hierro (y algo inferiora la de la aleación cinc-níquel), sim-plicidad tecnológica del proceso(con la consiguiente economía),buen comportamiento frente al en-sayo de corrosión Kesternich (me-jor que la aleación cinc-níquel) yposibilidad de tratar metales férreosde procedencias dispares (acerosendurecidos y tratados térmicamen-te, aceros de fundición, etc.), difíci-les de tratar en procesos de tipoalcalino.

Por último, D. J. Miguel Majue-los, director de cinc de Atotech Es-paña S. A. habló sobre Aleacionesde cinc-hierro. Indicó que las alea-ciones cinc-hierro utilizadas en laindustria se obtienen a partir deelectrólitos alcalinos muy similaresa los de cinc alcalino exento decianuro, incorporando de 50 a180 ppm de hierro, disuelto con laayuda de algún compuesto com-plejante. La tecnología se puedeaplicar tanto en bastidor como entambor, siendo habitual la utiliza-ción de esta aleación en el sectorde la automoción. Comentó tam-bién que la propiedad fundamen-tal de las aleaciones de cinc-hierroes la de permitir la obtención deacabados pasivados, especialmen-te los de tipo negro, muy atracti-vos y con notable resistencia a lacorrosión si se comparan con losrecubrimientos de cinc puro, asi-mismo pasivados, aunque sin al-canzar la resistencia a la corrosiónde los recubrimientos de cinc-ní-quel. Este buen comportamientode las aleaciones de cinc-hierro esextensible a los pasivados exentosde cromo hexavalente. Indicó tam-bién el ponente que cabía resaltarotras virtudes de estos recubri-mientos, como el buen reparto deespesores y de aleación a partir desus baños, un tratamiento deaguas residuales simple para losmismos, bajo coste del metal alea-do, bajo coste total de toda la ins-talación y buena productividad.

Finalizada esta última interven-ción, se abrió el coloquio general,en el que intervino, además de losponentes, el público presente en elacto.

Por último, el presidente de laSección técnica dio por concluida laJornada, agradeció a los presentessu asistencia y los invitó a los actosque esta Sección tiene previsto or-ganizar en los próximos meses deeste año.

J. E.

La química és una ciència expe-rimental que neix, es desenvolupa icreix en els laboratoris i indústriesd’arreu del món, i per això el seu en-senyament dins del currículum del’ESO i del batxillerat cal que siguicada cop més experimental.

Som conscients que el treball delaboratori exigeix molt esforç i dedi-cació per part del professorat de quí-mica, però un treball experimentalben estructurat permet a l’alumnataprendre a treballar en un laborato-ri i assimilar millor tots els concep-tes teòrics que van lligats amb lesexperiències. Tota aquesta tascadocent repercutirà en una major es-timulació de l’alumnat cap a la quí-mica, en particular, i cap a la cièn-cia en general.

Podem fer nostre el pensamentde Confuci:

• Si t’ho expliquen, ho oblides.

• Si ho veus ho creus.

• Si ho fas ho comprens.

Per ajudar al professorat de quí-mica de l’ensenyament secundari,la Secció Tècnica d’Ensenyamentdel Col·legi de Químics de Catalu-nya va promoure, amb la col·labo-ració d’uns quants professors i pro-

fessores de la Facultat de Químicade la Universitat de Barcelona i ambel suport del Departament d’Educa-ció, l’elaboració i publicació d’un lli-bre de pràctiques per al batxillerat,titulat Una nova mirada a la quími-ca experimental de batxillerat.

Aquest llibre és només la puntade l’iceberg de la feina desenvolu-pada al llarg de l’any per aquestasecció tècnica, ja que hem passatper un moment clau per incidir enles decisions envers el currículumde ciències, i en particular en el dela química, a tots els nivells educa-tius. Així el nostre Col·legi de Quí-

ENSENYAMENT EXPERIMENTAL

DE LA QUÍMICA

mics ha estat representat i ha parti-cipat en:

• La consolidació de l’ensenya-ment de la química, tant a nivelld’ESO com de batxillerat, en lespropostes que es varen presen-tar a la Direcció General d’Orde-nació Curricular del Departamentd’Educació, amb la col·laboraciódel Col·legi de Llicenciats, mem-bres del Sindicat AMES i l’Asso-ciació de Professors de Física iQuímica.

• La participació de tots els mem-bres d’aquesta secció tècnica ensengles ponències a les II Jor-nadas nacionales sobre la en-señanza de la química, organit-zades per l’ANQUE a Múrcia.

• La participació en la Segona tro-bada de professors de química,organitzada per la Facultat deQuímica de la Universitat deBarcelona.

Tota aquesta feina no hauria es-tat fàcil ni possible sense la confi-ança dipositada pel Col·legi deQuímics envers la Secció Tècnicad’Ensenyament; és per això que elsmembres d’aquesta secció ens sen-tim profundament agraïts.

J. M. Fernández, R. Fusté i M. Paraira

NPQ és de tots!Col·labora amb els teus articles

C QC

COL·LEGIOFICIAL

DE QUÍMICSDE CATALUNYA

A QC

ASSOCIACIÓ

DE QUÍMICS

DE CATALUNYA


activitats

assemblea, sant albert, · d’oliva (0,918 kg/l a 15 oc i una viscositat a 20 oc de 84 mpa·s). o...

Documents