7 Miralls al DAU 1 © RevistA DigitaL

Edita Jordi Traperho Col·laboració Parigi

Barcelona Octubre 2012 Nº 18 7miralls@gmail.com

D’ESTÈTICA MODERNA I CONTEMPORÀNIA

En aquest número 18 de 7 Miralls al DAU 1, edició digital volem tractar, el tema de l’Estètica referida a les arts visuals i al món actual.

En De la belleza y lo interesante reproduïm un fragment de La estética y el estofado de Vicente Verdú, aparegut a El País (Babelia. Arts. Diumenge 15 octubre 2012) que entre altres aspectes, menciona la qüestió del cànon del bell en l’art, la llibertat dels artistes contemporanis per desfer aquestes cànons i expressar-se més enllà, i la substitució del concepte de “bellesa” pel ”d’interessant”, per part d’uns sectors del món de l’art.

També en Jordi Traperho artista multidicisplinar, realitza unes reflexions entorn de l’estètic i la força, en l’article Bello y fuerte a partir d’un fragment d’entrevista, Más que bello, el arte tiene que ser interesante, de l’artista d’origen francès Jean-Marc Bustamante, al mateix Babelia, article signat per Fietta Jarque.

I per concloure aquest capítol, també del mateix autor, publiquem La Bellesa Encarnada, una reflexió manifest dels valors que podria encarnar l’Estètica actual segon la seva concepció.

RELAT I PLÀSTICA El somni del destí és un relat d’en Jordi Rodríguez-Amat de caire

mitològic i fantasiós, que publiquem acompanyant d’una obra plàstica del mateix autor.

DANSA CONTEMPORÀNIA La Caldera. Un somni en moviment és el relat del propis autors

que han creat un Centre de Dansa Contemporània que abasteix diversos àmbits de la formació, la creació i la difusió d’aquest art.

CINEMA, PEDAGOGIA I FILOSOFIA Sólo és el principio un film sobre una experiència pedagògica de

l’ensenyament de la Filosofia a nens de primària a França, dona peu a un article de Núria París, amb unes reflexions prèvies: L’Art de pensar.

DE LA BELLEZA Y LO INTERESANTE.

“Bajo las normas académicas, un cuadro, una escultura, un drama o una sinfonía eran más o menos buenos y bellos. Pero desaparecidas las normas, el gusto ocupa el lugar de las reglas, y lo feo se conmuta con lo sublime. En todas estas ecuaciones desaparece la sutileza, y con su desaparición, la oportunidad de la elegancia de espíritu. La libertad del artista, su gusto libre lleva a la apertura de un espacio (moral, mercantil, crítico) donde incluso el adefesio podría valer más. Y llegó el momento, no hace mucho en que los galeristas, los comentaristas y los profesores, empezaron a referirse a las obras destacables no tanto como “bellas” sino como interesantes. ¿Y qué significaba que esa obra resulta interesante? Ante todo que resultaba difícil de alinear. En general, todos hallaron la fórmula para conciliar lo bello con lo feo, lo placentero con lo nauseabundo, lo tradicional con lo nuevo y el sí con el no”.

Vicente Verdú (Fragmentos de La estética y el estofado) El Pais. Babelia. Arte. 15- 9-12)

HABACUC, detall. DONATELLO (1427-1436)

LA PRIMAVERA. BOTICELLI (1480-1481)

BELLO Y FUERTE.

“ Más que bello, el arte tiene que ser fuerte”. “En los años ochenta lo poético se percibía como una debilidad, algo sentimental. Hoy parece haber un regreso a los valores de lo poético, espero que sin nostalgia o sensiblería, más bien con vitalidad, de una forma abierta a la vida, con energía e intensidad. Una obra de arte no tiene que ser bella, tiene que ser fuerte. La fortaleza tiene su propia belleza”. J. M Bustamante

El arte puede ser bello o ser fuerte, y las dos cosas a la vez. Y creo que es cierto. Pienso que lo fuerte, incluso lo que consideramos “feo”, adefesio, grotesco, tienen su propia belleza, las formas que expresan los diversos estados anímicos que se manifiestan en esta diversidad, que plasman a su vez la realidad estética que encontramos en el mundo. No la Belleza Ideal, sino la estética de lo real. Por ello esta estética ha de ser múltiple, variada, diversa, e incluso contradictoria, yuxtapuesta, complementaria. “Lo bello” expresaba un aspecto de la armonía según unos cánones, unas reglas, unos gustos de determinadas épocas y sensibilidades, que variarán en la actualidad según cada persona. Y por tanto lo poético también, siempre que expresen una sensibilidad madura, sin sensiblerías ni excesos decadentes; igual que lo fuerte, mientras no sea pura expresión del irracional descontrolado, del agónico enfermizo: expresiones más de arte terapia que de arte vital y creativo.

La belleza esta en todo, así como la fealdad, y también todos los grados intermedios en la diversidad de formas y matices estéticos y artísticos.

La Estética se manifiesta en diferentes grados de sensibilidad y fuerza, de suavidad o dureza, de lirismo o dramatismo, con todas las expresiones de los diversos grados de estados psicológicos y emotivos.

Por todo ello lo bello existe porque existe lo feo. Y esto corresponde a diversos cánones según las épocas y las culturas. Incluso en la época actual, en nuestras sociedades, estos dos conceptos se han relativizado y multiplicado, hasta el punto que en determinados ámbitos cada persona posee y aplica sus cánones de belleza o fealdad, de “buen o mal gusto”. Así en la moda, la estética personal, el Arte, etc.

Podríamos decir que la estética se ha democratizado e individualizado abarcando todos los matices y extremos.

Jordi Traperho. (Diari d’Art Segon. Quadern 28, pàg 334, 335 i 336)

LA BELLESA ENCARNADA

Diré ara que la nostra estètica, és una bellesa encarnada, real com la matèria mateixa, impregnada de la subtilesa dels sentiments i l’alè transparent i intocable de l’esperit. Una bellesa contemporània que cerca els coneixements de la pròpia experiència humana; és per això una bellesa real i contaminada per totes les causes i efectes de la Vida (pel dharma que diuen els budistes), per totes les conseqüències del viure conscient (i també irracionalment moltes vegades). Per tant aquesta és una estètica llunyana de la idea de “la Bellesa” de Plató (i la resta dels idealistes moderns o contemporanis) una bellesa ideal (apol·línia) que existiria com reflex del Món de les Idees. La nostra sí, és una bellesa terrenal i arrelada, i per tant humana i “imperfecta”, i és alhora una bellesa que cerca el nucli mateix del resplendor de les estrelles. És també una bellesa intemporal, perquè d’una banda és inextingible: el temps no podrà amb ella; i alhora pertany a l’Espiral del temps, doncs el passat i el futur són “inexistents”, en tant que encara que variem les formes i les circumstàncies històriques, les seves essències són les mateixes. Aquestes essències són intemporals i són infinites (i arquetípiques, per això les podem trobar en arts llunyanes i primigenis) doncs formen part de les lleis de la Naturalesa, i són per tant universals, referint-nos sempre a universos amb les mateixes coordenades dimensionals que les nostres. Max Tergman. (1) L’Art és el gran Llenguatge humà, perquè arriba, o deuria arribar, ser comunicable, a tots els sers de la Terra. I és aquest potencial comunicatiu sense límits ni barreres, el que li fa ser un dels grans vehicles, mitjans i camins de l’Espiritualitat Humana, perquè expressa el insondable i inhaprensible de la matèria, i el que és més elevat del Ser humà. El Misteri Primigeni i la Voluntat Creadora humana.

Jordi Traperho

(1) Aquestes noves teories cosmològiques, relacionades amb la física postquàntica i els principis de la indeterminació, la polivalència espai temporal de la matèria en el seu estats quàntics, coincideixen d’alguna forma amb la meva concepció, ja expressada fa anys, de la Multirealitat, amb la Multidimensionalitat com expressió espacial d’aquesta, manifestada en moltes de les meves obres plàstiques, i en innombrables escrits, publicats, i inèdits, dins de la meva concepció filosòfica artística Tras-Sinteista.

(Diari d’Art Segon. Quadern 18. Diumenge 23 Setembre 2012, pags 357, 359 i 360)

LA NIT. HODLER. 1890

ELS AMANTS. MAGRITTE. 1928

L’AHIR I EL DEMÀ. UN RELAT

Us presentem El somni del destí, relat de Jordi Rodríguez-Amat, artista plàstic i escriptor, que discorre, en clau de fantasia, per les terres de la Grècia mitològica. Un somni literari que recrea el món clàssic del passat, en una època actual, la nostra, on moltes forces, deus i quimeres es barregen entre nosaltres, els pobres mortals, desconeixedors dels esdeveniments futurs i sense cap “Pítia, la Pitonissa “ que ens pugui predir el destí que ens esguarda.

Jordi Rodríguez-Amat. Teseu matant el Minotaure. Aquarel·la, llapis, paper

EL SOMNI DEL DESTÍ Per a F. P. R.

El camí havia estat llarg, sinuós, pedregós, ple d’escurçons, escorpins i llangardaixos. L’esperit, però, es manifestava lleuger. Al llarg de tot el recorregut, sempre de la mà d’Hermes, vaig anar trobant pastors, bruixots, eixelebrats, temples, Deus i Deesses. La grandesa del meu desig no em desanimà i, tot seguint el camí, aparegué, sorgida de l’escuma del mar, Afrodita. M’oferí la mà i ens acompanyà un tram del trajecte, alhora que m’instruïa en els quefers més íntims de l’amor. Més endavant aparegué Èol. Un de tots els seus vents, amb Ulisses de bracet i després de fer mil i una carícia, em portà a Itaca. La voluptuositat de la meva imaginació m’obligà aquí i allí a fer recorreguts per indrets de llum i joia.

Retornat a mi, després d’un moment de repòs, vaig sentir l’alè del camí llustrar el meu rostre de suor, alhora que Hèlios, lluint en el zenit, el brunyia suaument. Vaig fer novament una pausa, tot gaudint del somni de poder finalment retrobar l’oracle.

Continuant el camí, cansat però feliç, vaig veure davant meu, ferm, majestuós, radiant, el cim del Parnàs. Just aleshores, en el meu esperit aparegueren tots aquells poetes que al llarg de la història han estat beneïts per la inspiració lírica. Suaument, el somni m’envaí novament i em sentí envoltat d’Apol·lo i Dionís.

La llum defallí i llurs imatges aparegueren diàfanes, ara donant-se les mans, ara separant-se i dansant cadascun d'ells a ritmes diferents, Era el joc majestuós d’una dansa, ara compassada, ara frenètica. Entre llorers i oliveres, en concert

harmònic amb les muses, Apol·lo es movia bell i ben plantat. Era el triomf de la bellesa serena, de l’equilibri, del control del cos i de la ment. Dionís, sacsejant cos i ànima, envoltat de sàtirs, silens i bacants, cabriolava amb gestualismes violents una desenfrenada dansa orgiàstica. Un i altre s’entrecreuaven al meu voltant, s’odiaven, però, s’estimaven alhora. Obrí ells ulls i em vaig trobar embolcallat per nimfes, muses i nereides dansant al ritme del meu cor.

Jo havia travessat el golf de Corinti i, tot fent camí, ja ben a prop del vessant est del Parnàs, aparegué majestuosa la ciutat de Delfos. No lluny d’allí vaig tornar a seure, aquest cop sobre un banc de pedra fosca al costat de la Deessa Gea. Ella, trista, llàgrimes als ulls, no feia més que pensar en Urà. Embolcada pel dolor, Gea es lamentava de ser immortal. Jo, després de contemplar Hèlios en la profunditat del cel i baixant la suaument la miranda, li vaig permetre de contemplar l’esplendor imposant, d’estil seré, dòric, peristil amb tambors estriats sense base, del temple d’Apol·lo. No gaire lluny d’allí un grup d’aurigues s’instruïen pels jocs.

Apropant-me al temple vaig percebre de ben a prop Apol·lo. Ell mateix, tot just veure’m, va deixar la lira i em va rebre en el llindar de la porta. L’arc i les fletxes es trobaven en un racó de la pro naos. Quina bellesa! Música i poesia irradiaven del seu cos. Em va fer seure al seu costat i m’instruí sobre la cacera, la medicina, la poesia i la música. Em parlà de Zeus, el seu pare, i d’Artemisa, la seva germana, bessona i verge i, en el fantasma de la ficció, varem iniciar un llarg periple per indrets de tota la Elláda. Varem trobar Atena i Homer i Orfeu, amb la seva cítara. Varem baixar fins les Hades i, a Esparta, em vaig enamorar de la bella Hel·lena. Per moments em vaig sentir Paris i, el desig de raptar-la m’envaí l’esperit. A Troià, embriagat d’Aquil·les vaig matar Hèctor i, finalment, vaig entrar la ciutat dins del cavall.

Desvetllat del somni, finalment, Apol·lo m’agafà la mà, m’ajudà a aixecar-me i m’introduí dins del recinte. Fou allí on, en una clara penombra, vaig poder contemplar un grup de Sibil·les extasiades. Baixant en el subterrani, en una fosca penombra, una dona, just per sobra la cinquantena, ben proporcionada, esvelta i poderosa alhora, emmirallà els meus ulls. Al seus peus jeia morta Pitó. Era Pítia, la Pitonissa. Apol·lo, sense demanar-m’ho, li indicà de predir el meu destí. Davant l’òmfal va començar a mastegar fulles de llorer i, per unes escletxes del terra, aparegueren emanacions sulfuroses. Pocs minuts desprès, el seu cos començà a sacsejar-se amb moviments convulsius, alhora que barbollava mots incomprensibles. Els moviments continuaren frenèticament fins que tremolors l’envaïren de cap a peus.

Uns instants passats, ulls retornats, rostre nerviós, se m’apropà i, amb veu silenciosa, em predigui el destí.

Jordi Rodríguez-Amat

23 de setembre del 2012

CINEMA. L’ART DE PENSAR

És evident la importància de l’Educació en els primers anys de la vida. En aquesta tendra edat del desenvolupament els sers humans estem molt capacitats per absorbir i fer créixer tot tipus d’informacions i capacitats creatives i intel·lectuals. Aquesta pel·lícula, Solo és el principio que ara presentem és una mostra evident, una experiència pedagògica desenvolupada a França a l’Escola Jacques Prévert, que demostra que els infants poden, des dels primers nivells de l’ensenyament, adquirir les eines intel·lectuals per pensar el món i coneixes a sí mateixos, desenvolupant els discursos elementals del pensament crític i la reflexió filosòfica. Aquesta és una experiència pionera que deuria ser un model, no només pels Sistemes Educatius, sinó pels propis pares que tenen, tenim, l’obligació de seguir cultivant l’Art de Pensar i Dialogar, i trametre’ls al nostre entorn social. El diàleg intel·ligent, i per tant raonat, deuria substituir a una gran part del “buit comunicatiu, o la superficialitat pseudo intel·lectual amb que tant sovint ens comuniquem; i a la manca de reflexió i pensament crític generalitzat del nostre “món civilitzat”. Substituir l’actual model de l’espectacle hedonista, consumista i superficial de les nostres societats , per la Societat dels valors i dels coneixements intel·lectuals i les altres expressions sensitives i creatives, que formarien un model integral de desenvolupament personal i social. Un model de tolerància autènticament democràtica, superant les actuals inèrcies i sinèrgies dogmàtiques i regressives que estan envaint les nostres societats en crisis, confuses i sense esperances aparents de futur.

SÓLO ES EL PRINCIPIO ( Ce n’est qu’un debut)

Una pel·lícula de Pierre Barougier i Jean-Pierre Pozzi Amb els nens de la guarderia Jacques Prévert de Le Mée-sur-Seine, la directora

del centre Isabelle Duflocq i la mestra Pascaline Dogliani

“Sólo es el principio”, pel·lícula documental que ens mostra l’experiència que han tingut en l’escola francesa Jacques Prévert de Le Mée-sur-Seine, en nens de preescolar, de 3 a 4 anys, al fer uns tallers de filosofia 2 o 3 cops al mes.

L’escola es troba en un barri perifèric, multicultural, el grup de nens és totalment heterogeni

He trobat molt interessant observar l’evolució que fan els nens en les seves reflexions, durant el dos anys que duren aquests tallers En el primer any, veus que els nens tant sols són capaços d’expressar pensaments breus, no hi ha diàleg entre ells, la gran protagonista és la professora. Fins i tot hi ha una sessió en els inicis dels tallers, en la que no diuen rés de rés, es queden totalment callats.

En el segon curs, que deuen tenir uns 4 anys, veus que ja són capaços de relacionar pensaments més complexes, d’esperar el moment de parlar, de respectar l’opinió dels altres, de tenir conversa, etc..

Al ser un grup munticultural, és molt interessant veure la influència que té la “cultura” de cada un d’ells en les seves reflexions, per exemple quan parlen de la mort, la pobresa, l’amistat, l’amor, etc. D’un mateix tema la percepció és diferent si el nen o nena és d’origen africà, xinés, europeu...

Un altre aspecte a destacar és el fet d’entreveure la relació dels nens amb els seus pares; el taller de filosofia continua a casa, facilitant el diàleg amb les families de temes que en ocasions són difícils de tractar i més en nens d’aquestes edats, com la llibertat, la pobresa, etc.

És una pel·lícula entranyable i amb tocs d’humor, i tot i que els nens són conscients que els estan filmant, ja que en alguna ocasió ho cometen, a la vegada gaudeixes de la seva constant espontaneïtat, i al ser un grup tan heterogeni, és molt ric en les expressions verbals i no verbals.

Pel·lícula més que recomanable, doncs a part de passar-t’ho bé et mostra clarament la importància de l’ensenyament de la filosofia des de petits per ser persones crítiques i lliures de pensament.

Núria París

Octubre 2012