EL SALAR DE UYUNISegurament recordem l’escena de la pel·lícula “Piratas del Caribe: En el Fin del Mundo” on el famós Jack

Sparrow, interpretat per Johny Depp, es desperta en una mena de món blanc on no hi ha res en cap

dirección més que sorra del color de la neu i unes pedres que resulten ser crancs.

http://www.youtube.com/watch?v=h4nlfKQebfk

No? Doncs al menys segur que tenim un iPod, iPhone, iPad o Smartphone d’alguna mena. Ara sí?

Normalment ens queixem perquè la bateria dura molt poc, però cal dir que si no existissin les bateries

de liti que porten actualment tots els aparells portàtils tindriem com a molt 30 minuts d’autonomia i el

nostre iPod pesaria tres vegades més.

Tots i cada un dels 16 mil milions d’aparells portàtils amb connexió a internet (2,5 dispositius per cada

persona del món!) que hi ha avui en dia porten una bateria molt petita i potent d’ió liti. També la porten

les piles que tenim sempre a casa, els cotxes i els marcapassos. I què té d’especial, aquesta bateria?

Com el seu nom indica, porta liti, l’element número 3 de la taula periòdica i el primer metall. Tot i ser un

element metàlic és tou (es pot tallar amb un ganivet) i és el sòlid menys dens, pesa tan poc que sura a

l’aigua (però aneu amb compte si el poseu en aigua! http://www.youtube.com/watch?v=oxhW7TtXIAM

Com tots els metalls alcalins, és molt reactiu.)

Llavors, si el liti és tan utilitzat ha de trobar-se per tot arreu no? Doncs no! Només es troba en cinc

països: Bolívia, Xile, Argentina, Xina i Austràlia.

Més encara, el 50% del liti del planeta es troba a Bolívia i el 25% a Xile. Però la cosa no acaba aquí, tot el

liti de Bolívia (és a dir, la meitat del món) no es troba repartit pel país, sinó que tot ell és present a una

regió del país coneguda com a “Salar de Uyuni”.

Un salar és un desert, però no de sorra, sinó de sal. Tot, absolutament tot el que s’hi troba és sal blanca

com la de la cuina. Ara ja sabem on va filmar-se l’escena amb Jack Sparrow!

Segons les condicions del clima, un turista que vagi a Uyuni (és un dels principals atractius turístics de

Bolívia) es trobarà amb 12.000 km2 (unes cent cinquanta ciutats Barcelona una al costat de l’altra)

d’extensió amb el terra blanc com el paper o un mirall infinit que reflexa el cel. Es tracta del major

desert de sal del planeta.

És tan bonic i espectacular que és considerat meravella natural a tot el món.

Quin és el problema, doncs?

Com ja sabreu, els metalls s’extreuen de minerals que es troben en la natura, i aquests minerals s’han d’arrencar del terra excavant profundament en pedreres i mines a cel obert.

Això, com és de suposar, no és molt bo pel paisatge i la seva conservació.

El cas és que el liti s’està convertint en un element de primera necessitat. Pel seu color, molts

l’anomenen ja “or blanc”, el que recorda els problemes que ha portat durant dècades la necessitat

d’obtenir “or negre” o, el que és el mateix, petroli. Altres diuen que és el petroli del futur. I no

s’equivoquen.

El liti està ara tan estès que si s’acabés de cop ja podríem dir adéu a Blackberrys, Smartphones, cotxes

elèctrics, ordinadors portàtils i marcapassos. No poden existir sense el liti.

Aquest preciós recurs natural té una demanda tan gran que ara costa uns 8.000 euros cada tona, quan

l’any 2003 costava uns 500 euros la tona. Això és degut al desmesurat increment d’aparells portàtils i

piles a tot el món, que cada cop s’accelera més i més.

Les empreses no han trigat a reaccionar i han duplicat o triplicat la seva activitat d’extracció d’aquest

metall a Bolívia. El govern no pot aprofitar-se perquè no disposa de la tecnologia per extreure el liti i no

té poder ni influència per prohibir o moderar l’activitat al salar davant de les empreses més poderoses

del món. La cosa es descontrola molt, molt ràpidament.

El desert natural desapareix per moments. L’activitat dels habitants del desert que porten dècades

obtenint sal de manera tradicional es veu dificultada pel trànsit de milers de camions i excavadores cada

dia a més de la gran contaminació que produexien.

Si segueix evolucionant així, el Salar es tornarà aviat en un lloc dessolat, sense cap tipus d’atractiu i

totalment contaminat. Sembla que és el preu a pagar per poder gaudir de mòbils i tecnologia.

Però qui ho paga no sóm nosaltres i tots els que vivim a l’estat del benestar. Ho paga el planeta terra,

l’atmosfera, la bellesa natural de Bolívia i els seus habitants que viuen de la sal i el turisme d’Uyuni.

No es pot frenar el progrés de la tecnologia i nosaltres precisament no sóm les millors persones per

oposar-s’hi, però cal plantejar-se el preu d’aquest progrés.

Alguns diuen que tota evolució comporta sacrificis. L’energia nuclear que alimenta les nostres cases va

sortir de les bombes atòmiques que van matar 300.000 persones a Japó. El clor per desinfectar les

nostres piscines i que permet un bany sense preocupacions va servir com a arma química a principis del

segle passat. L’ús del petroli per moure màquines i cotxes ha accelerat moltíssim la conaminació de

l’aire i l’efecte hivernacle. La necessitat de matèries primeres ha acabat amb una tercera part de les

reserves forestals del món i ha acabat amb més de 800 espècies destruïnt el seu habitatge.

Cal preguntar-se, doncs:

Esdevindrà aquesta petita meravella natura, reserva de la meitat del liti de tot el món, la nova selva

amazònica del segle XXI?

Esperem que no.