18-19

ROMAUNITAT 7

MATERIAL EXTRET DEL BLOG DEL PROFESSOR TONI PITARCH

Roma va ser fundada al segle VIII a.C. i governada per una Monarquia fins el segle VI a.C. quan els seus habitants van expulsar els monarques i es van constituir en República. Roma es va apoderar de les terres que s’estenien des de la Península Ibèrica fins a l’Orient, i va abraçar tot el mar Mediterrani (Mare Nostrum). A partir del segle I d.C. Roma es va transformar en un Imperi que va entrar en crisi a partir del segle III i va patir el setge dels pobles bàrbars. El 476 Roma va ser conquistada i l’Imperi va desaparèixer.

1. Els orígens de Roma

1.1. L’origen històric.- Al II mil·lenni a.C., la Península Itàlica era ocupada pels llatins (al centre), els etruscs (al nord) i els grecs (al sud). A mitjan segle VIII a.C., algunes tribus de llatins es van agrupar a les ribes del riu Tíber i van alçar poblats sobre set puigs, que van ser l’origen de la ciutat de Roma.

1.2. L’època de la monarquia.- Durant els primers temps Roma va ser una Monarquia: el rei, que tenia els poders màxims, governava amb l’ajuda d’un Senat. Roma va tenir set reis; els quatre primers, llatins, i els tres últims, etruscs, són els que van engrandir Roma i la van millorar amb l'edificació de ponts nous, aqüeductes, clavegueram, muralles...

1.3. L’antiga religió dels romans.- La població de la Roma primitiva era molt religiosa: van divinitzar els fenòmens i les forces de la naturalesa (numina). Els llocs de culte més antics eren els boscos sagrats (luci). També era important el culte privat a les divinitats domèstiques (lares), que es feia en petits altars dins de les cases (lararis).

1

2. La Roma republicana

2.1. Patricis i plebeus.- A la Roma republicana, els ciutadans gaudien de diversos drets segons el grup social al qual pertanyien. Els patricis eren famílies aristocràtiques, grans propietaris de terres descendents dels fundadors de Roma, i que tenien a les seves mans el govern de la ciutat. Els plebeus, el grup més nombrós, incloïa els llauradors, els artesans i els comerciants que no tenien propietats ni tampoc drets polítics.

2.2. La lluita per la igualtat.- Durant els primers anys de la República, els patricis van formar un govern aristocràtic: només ells elaboraven i coneixien les lleis, exercien la justícia i monopolitzaven els càrrecs públics. Durant dos-cents anys els plebeus van lluitar per obtenir els mateixos drets que els patricis. A partir del segle V a.C. van tenir una resposta a algunes de les seves demandes: dret a elegir un representant (tribú de la plebs), així com la compilació escrita i pública de les lleis de Roma (Llei de les Dotze Taules), etc.

2.3. Assemblees i magistrates.- El govern de la República romana es fonamenta en tres institucions: els comicis (reunió de ciutadans romans per a votar lleis i elegir magistrats), els magistrats (governaven la ciutat, els més importants eren els cònsols) i el Senat (era el centre de la vida política, ratificava les lleis aprovades pels comicis i resolia els afers de política exterior i de finances).

3. Roma a la conquista del Mediterrani

3.1. L’expansió de Roma.- El creixement de la riquesa i un exèrcit nombrós i eficaç van permetre a Roma la conquista de molts territoris. Entre el 500 i el 250 a.C, la ciutat de Roma va conquistar la Península Itàlica. Entre el 264 i el 146 a.C.es va

enfrontar als cartaginesos, en les anomenades guerres púniques, i va conquistar el Mediterrani occidental. Entre els segles II a.C. i I d.C., les legions romanes van conquistar el Mediterrani oriental i van completar l’ocupació a Hispània, la Gàl·lia i Britània a l’Occident.

3.2. La crisi del segle I a.C..- Les conquistes van aportar grans riqueses a Roma, però també van generar grans desigualtats socials. Una gran part dels agricultors es va arruïnar quan va haver d’abandonar les terres per a servir a l’exèrcit. Els perjudicats per les conquistes van protagonitzar conflictes socials (revolta dels germans Grac) per a demanar un repartiment millor de la riquesa. La crisi del segle I a.C. va provocar que el Senat i els magistrats donaren el

2

poder als caps militars (dictadors) que es van enfrontar entre ells i van generar violentes guerres civils. Un d’aquests militars, Juli Cèsar, proclamat dictador perpetu (48 a.C.), va ser assassinat per aquells que veien com perillava el seu poder (44 a.C.).

4. L’Imperi Romà

4.1. Octavi August, emperador.- Octavi August, fill adoptiu de Juli Cèsar, va inaugurar un sistema nou de govern: l’Imperi. Va concentrar en la seva persona tots els poders civils i militars que abans exercien els magistrats. Va ser nomenat cònsol vitalici i cap de l’exèrcit (emperador), redactava les lleis (edictes) i es va convertir en la primera autoritat religiosa (pontífex màxim).

4.2. L’organització de l’Imperi.- El Senat, els magistrats i els comicis van continuar existint, però només tenien un paper simbòlic. L’emperador designava tots els càrrecs importants que dirigien l’Imperi. Per a aplicar i transmetre les seves ordres es va crear el Consell imperial. Els territoris que es van incorporar a l’Imperi es van organitzar en províncies, que tenien al capdavant un governador.

4.3. Dos segles de pax romana.- Durant els segles I i II d.C., l’Imperi va aconseguir la màxima expansió i prosperitat (pax romana). La prosperitat es va estendre per les províncies romanes, la producció va augmentar i les províncies es van anar especialitzant en productes determinats. Roma es va convertir en una gran ciutat de més d’un milió d’habitants. L’any 212, l’emperador Caracal·la va concedir el dret de ciutadania romana a tots els habitants de l’Imperi.

5. Una societat urbana

5.1. Les ciutats, centre de l’Imperi.- Roma va ser un Imperi de ciutats; se’n van fundar centenars i totes tenien una estructura semblant. Les ciutats eren el lloc de residència de les autoritats i de l’administració, i el centre econòmic on es feien les activitats artesanals i comercials. A més, les ciutats van homogeneïtzar els habitants de totes les províncies i van contribuir a la romanització de l’Imperi.

5.2. Els grups socials.- Els habitants de l’Imperi estaven dividits en grups socials amb drets desiguals, tot i que la societat romana era oberta i permetia l’ascens social. La majoria d’homes lliures tenien la ciutadania romana: no pagaven impostos, tenien drets polítics i estaven protegits per les lleis. Per davall d’aquests, hi havia els

3

llauradors i la plebs urbana que, quan no tenien treball, vivien de les subvencions i de les diversions de l’Estat (pa i circ). Els esclaus no tenien llibertat ni drets, i el seu amo podia vendre’ls i llevar-los la vida.

6. La prosperitat agrícola i comercial

6.1. Les explotacions agrícoles.- Els romans van introduir l’arada, els molins per a premsar oli i vi, nous sistemes de regadiu i el cultiu de productes nous: fruiters, hortalisses, cereals... En totes les províncies van aparèixer colònies agrícoles, amb

llauradors que explotaven la terra per a la subsistència pròpia. També es van estendre els latifundis, que eren treballats majoritàriament per esclaus. L’explotació agrícola es feia al voltant d’una casa de camp (vil·la) amb una gran quantitat d’edificacions: casa del propietari, quadres, graners...

6.2. Les relacions comercials.- Durant els primers segles de l’Imperi, el comerç entre les províncies es va veure afavorit per la pau interna, la seguretat en les comunicacions i per l’augment de la producció. Els romans disposaven de calçades magnífiques que unien Roma amb totes les províncies. El comerç internacional es feia essencialment per via marítima: Òstia, Antioquia i Alexandria eren els ports més importants. L’existència d’una moneda sòlida i comuna arreu de l’Imperi va ajudar el desenvolupament comercial.

7. La crisi de l’Imperi Romà

7.1. L’Imperi entra en crisi.- A partir de segle III d.C., l’Imperi va haver d’enfrontar-se a una sèrie de problemes. Les fronteres es van tornar insegures a causa dels atacs continuats dels pobles germànics (bàrbars). L’autoritat imperial es va afeblir i van sovintejar les revoltes contra

l’emperador. A aquests problemes es van afegir els problemes econòmics.

7.2. La divisió de l’Imperi.- L’any 395, per facilitar-ne la defensa, l’emperador Teodosi va dividir l’Imperi entre els seus fills, Arcadi i Honori. A partir d’aquest moment van quedar separats l’Imperi Romà d’Occident i l’Imperi Romà d’Orient. A l’Imperi d’Orient (Bizantí) l’emperador va saber mantenir l’autoritat i defensar les fronteres, així l’Imperi va sobreviure. En canvi, a Occident, la decisió de Teodosi va ser insuficient per a salvar l’Imperi.

4

7.3. El cristianisme, religió oficial.- Constantí va decretar la fi de les persecucions contra els cristians (Edicte de Milà, 313) i, al final del segle IV, l’emperador Teodosi va fer del cristianisme la religió oficial que, amb el temps, es va expandir per tot l’Imperi.

7.4. La fi de l’Imperi d’Occident.- Al començament del segle V, els pobles germànics van traspassar les fronteres i van entrar a l’Imperi occidental. Els pobles invasors es van anar instal·lant als territoris de l’Imperi d’Occident i van crear regnes independents. La caiguda de l’últim emperador romà d’Occident (Ròmul Augústul) marca la fi de l’Antiguitat i el començament de l’Edat Mitjana.

5

L'HERÈNCIA DE LA CULTURA CLÀSSICA

La cultura que van crear els antics grecs i romans constitueix un dels grans patrimonis de la humanitat i és la base de la nostra cultura occidental.

A Grècia van néixer la filosofia, el coneixement científic, els cànons artístics, els Jocs Olímpics i la democràcia com a forma de govern.

Els romans, un poble eminentment pràctic, ens van llegar construccions arquitectòniques, obres d’enginyeria, legislació, concepció urbanística i, sobretot, la seva llengua.

1. La religió grega i romana

1.1. El panteó grecoromà.- Els grecs van crear una religió amb un panteó de déus (politeista) i una mitologia, que després van ser adoptats pels romans. Aquesta religió, els seus mites i els seus déus han tingut una gran influència en l’art i en la cultura occidental dels segles posteriors.

1.2. Culte privat i culte públic.- A Grècia, el culte privat tenia un paper molt important i estava dirigit pel pare de cada família. Cada ciutat era

protegida per una divinitat a la qual es rendia culte públic, amb sacrificis i processons. També hi havia els cultes panhel·lènics, reconeguts per totes les ciutats gregues. A Roma s’oferia culte als déus de la casa i de la llar (lars i penats), i també s’honoraven els esperits dels avantpassats (manes).

1.3. Els oracles i els auspicis.- Els grecs i els romans eren molt supersticiosos i abans d’emprendre qualsevol acció important volien saber la voluntat dels déus. Els grecs consultaven els oracles, on una pitonissa responia, en nom d’Apol·lo, les preguntes que li feien les persones sobre el seu futur. A Roma hi havia diversos mètodes per a consultar els déus. El més freqüent era la interpretació del vol dels ocells (auspicis) pels àugurs. Els déus també feien conèixer la seva voluntat enviant un senyal: eren els anomenats presagis i prodigis.

6

2. La cultura clàssica

2.1. El pensament racional.- Grècia és el bressol del pensament racional; va ser el primer lloc on es va intentar explicar els fenòmens més complicats per mitjà de la raó humana. Els éssers humans podien ser capaços de comprendre i explicar el món que els envoltava més enllà de la creença personal en els déus.

2.2. Filosofia, ciència i dret.- Els filòsofs grecs van començar a buscar explicacions

als grans interrogants de la vida per mitjà del diàleg i la reflexió. Alguns pensadors van començar a buscar les causes que regulaven l’origen i el funcionament de la naturalesa (explicacions científiques). La gran aportació romana va ser el dret, que va tenir una gran influència sobre tota la legislació posterior.

2.3. El teatre.- El teatre va ser la gran creació literària del món grecoromà i ens ofereix dos grans gèneres: la tragèdia i la comèdia. La tragèdia mostrava els sentiments, els conflictes humans i la força de la passió. La comèdia recreava de manera satírica diversos aspectes de la vida quotidiana. Els grans autors tràgics van ser d’origen grec: Èsquil, Sòfocles i Eurípides. En el terreny de la comèdia va destacar el romà Plaute; les seves obres eren una crítica dura a la societat romana.

3. L’arquitectura grega

3.1. Una arquitectura arquitravada.- Els arquitectes grecs es van esforçar per crear espais per a la vida col·lectiva de gran bellesa i perfecció. Les dimensions eren reduïdes, pensades a la mesura de l’ésser humà. Els grecs no van utilitzar ni l’arc ni la volta. El disseny dels edificis es basava en la unió de columnes verticals i bigues horitzontals, que reben el nom de llinda o arquitrau.

3.2. Els ordres arquitectònics.- Els grecs identificaven la bellesa amb l’harmonia i la proporcionalitat. Per això van crear els ordres o estils arquitectònics. Les diferents maneres de disposar els elements de la façana d’un edifici donen lloc als diversos ordres. Hi ha dos ordres principals, el dòric i el jònic; l’ordre corinti és una varietat del jònic.

3.3. Temples i teatres.- Els temples eren la residència dels déus i els fidels no entraven a l’interior. La planta era rectangular i al centre se situava la cel·la, on es guardava l’estàtua de la deïtat. Els temples podien estar envoltats per una columnata que constituïa el peristil;

7

l’exterior es decorava amb escultures, situades al frontó i al fris. Els teatres són l’altra gran construcció pública de l’època grega; es construïen aprofitant els vessants de les muntanyes. Les grades tenien forma semicircular i una inclinació que els proporcionaven una acústica i una visibilitat perfectes; l’escena i l’orquestra eren situades a la part plana.

4. L’arquitectura romana

4.1. L’ús de l’arc i la volta.-

Les construccions romanes van barrejar els elements arquitectònics grecs amb les tècniques apreses dels etruscs, com l’arc i la volta. També van fer servir la cúpula, que va donar als seus edificis una gran amplitud i grandiositat. En la majoria de construccions van utilitzar la rajola cuita i una pasta semblant al ciment. En els edificis públics més luxosos aquests materials es recobrien amb tova pintada o amb marbre.

4.2. L’urbanisme romà.- Les ciutats romanes tenien muralles i els carrers s’estructuraven formant ínsules, és a dir, illes de cases ordenades al voltant d’un pati central. Les ciutats estaven emmurallades i les travessaven dues artèries principals: el cardo (nord-sud) i el decumanus (est-oest) que s’encreuaven en una plaça, el fòrum.

4.3. Les obres públiques.- Els romans van donar més importància als aspectes tècnics i funcionals que als estètics. Entre les obres públiques romanes hem de destacar els edificis religiosos. Els dedicats a l’administració i al govern de l’Imperi. Els destinats a l’oci. Les vies de comunicació. Els aqüeductes. Els monuments commemoratius.

5. L’escultura, la ceràmica i la pintura a Grècia

5.1. La recerca de la bellesa ideal.- L’escultura i la pintura buscaven la representació de la bellesa ideal i el moviment. Per a fer-ho, van buscar les proporcions ideals del cos humà i van desenvolupar un joc de proporcions entre les diverses parts del cos, el cànon.

5.2. L’escultura.- En l’escultura de l’antiga Grècia podem distingir tres grans etapes:

1) En l’època arcaica es representaven joves nus (kouroi) i xiques abillades amb vestits (korai). El cos era tractat rígidament, en posició frontal.

8

2) En l’època clàssica les escultures van guanyar agilitat i moviment i van donar als rostres una expressió serena.

3) En l’època hel·lenística els cossos es recaragolaven, el moviment s’exagerava i els rostres mostraven sentiments.

5.3. La ceràmica.- Els terrissaires grecs van ser artesans hàbils que van crear una gran varietat d’objectes. Moltes peces tenien boniques pintures que representaven tot tipus d’escenes. Aquestes imatges ens han proporcionat una informació valuosa sobre la manera de viure dels grecs.

5.4. La pintura.- Encara que sabem que molts edificis grecs eren decorats amb pintures, la majoria no s’han conservat. Gràcies a la decoració de la ceràmica podem conèixer la temàtica i algunes de les característiques de la pintura grega.

6. L’escultura, la pintura i el mosaic a Roma

6.1. L’escultura: el realisme romà.-

La majoria dels palaus i espais públics romans eren ornats amb escultures que copiaven els models grecs. La innovació de l’escultura romana recau en el retrat, que representava un realisme molt gran, en contraposició amb l’idealisme dels grecs. També

destaquen els relleus commemoratius que evocaven les gestes dels emperadors.

6.2. La pintura.- Els romans acostumaven a decorar els habitatges amb pintures murals. Els temes més representats eren els mitològics, les escenes de la vida quotidiana, els retrats, els paisatges i les construccions arquitectòniques de fantasia. Les pintures es feien amb la tècnica del fresc i es protegien amb una capa de cera que feia més vius els colors.

6.3. El mosaic.- Tant els grecs com els romans van utilitzar la tècnica del mosaic per a decorar els terres i les parets dels palaus i les cases. Els mosaics podien tenir una decoració geomètrica o figurativa. Entre la figurativa trobem els mateixos temes de la pintura.

9