ve rg é s c pp. 173-198. mallorca, una illa de...

Llegendes i paisatges dels Països Catalans,(Vergés, À. & Colomer, J., ed.), Quaderns, 30, CECB,Banyoles, 2011,

Mallorca, una illa de llegenda Caterina Valriu llinàs Universitat de les Illes Balears (Grup d’Estudis Etnopoètics), edifici Ramon Llull, cra. de Valldemossa, km 7,5,

07122 Palma.

Introducció1

El llegendari és una part fonamental de la tradició oral de totes les cultures. A través de les llegendes els pobles expressen sentiments, emocions, pors, anhels i pautes de conducta. Les llegendes s’usen en els processos d’aculturació dels infants i transmeten uns valors i una determinada manera de veure el món, d’interpretar la realitat i de posar les bases per al futur. Georges Jean (Jean, 1981) ha dit que el poble que no té llegendes per explicar als seus fills està condemnat a morir de fred, tot expressant així d’una manera simbòlica que la llegenda és una baula fonamen-tal en la creació de l’imaginari col·lectiu i una eina imprescindible per a la super-vivència de les cultures que, si obliden les seves llegendes, el seu patrimoni oral, es veuen abocades a un procés irreversible d’uniformització i estandardització, a la dissolució de la personalitat pròpia en les formes culturals i de consum dominants i –en definitiva– a la seva desaparició. Aquest fet, perfectament constatat, sembla oposat o contradictori amb una realitat científica estudiada abastament: la univer-salitat dels motius i els referents folklòrics que conformen els mites, les rondalles i les llegendes de les cultures del món. I, tanmateix, aquesta contradicció aparent és falsa o inexistent. És cert que un gran nombre de motius, tipus i estructures es repe-teixen en els arguments de les literatures orals d’arreu del món, però no és menys

1 Aquest article s’emmarca en una línia d’investigació sobre literatura popular catalana que ha rebut finançament del Ministeri de Ciència i Innovació a través del projecte d’I+D: FFI 2009-08202/FILO. Tots els dibuixos són de la publicació alCoVer (1936-1972).

pp. 173-198.

174 Caterina VALRIU LLINÀS

cert que a cada indret es combinen d’una manera específica i prenen una fesomia pròpia, accentuen uns aspectes i n’obvien o minimitzen uns altres, donen relleu a unes qualitats determinades o blasmen uns defectes concrets, se’ls dóna una funci-onalitat i una intencionalitat o una altra, perduren o desapareixen en funció de la realitat social de cada lloc i cada moment. Ens trobem, per tant, amb uns materials universals i alhora profundament locals, que reflecteixen la profunda unicitat de la psicologia humana i també la seva múltiple diversitat, i ho fan a desgrat del pas dels segles i dels canvis de mentalitat, malgrat els avenços científics i les creences religioses de cada comunitat, tot traspassant fronteres d’edat, de sexe i de condició social. El llegendari és, doncs, un patrimoni compartit, atractiu i útil, en canvi cons-tant i amb unes sòlides arrels. Una eina imprescindible per entendre’ns a nosaltres mateixos i per intentar explicar-nos el món que vivim i compartim.

El llegendari mediterrani

Si busquem els pilars culturals sobre els quals se sustenta el llegendari dels pobles mediterranis, veurem que hi ha quatre grans tradicions que es barregen, superpo-sen i complementen: la tradició bíblica o judeocristiana, la tradició musulmana, la clàssica o grecollatina i l’occidental, arribada dels pobles centreuropeus. Les Illes Balears tenen una posició geogràfica privilegiada en l’anomenat arc mediter-rani, formen part de la Mediterrània occidental, però han estat des de sempre lloc de pas d’orient cap a occident i d’occident cap a orient. I no només lloc de pas, sinó també d’establiment i arrelament de cultures diverses: els fenicis, els grecs, els romans, els bizantins, els àrabs, els catalans... El llegat d’aquestes cultures es fa palès en el patrimoni arquitectònic, en l’organització del territori, en la forma de conrear la terra, en l’artesania, en el costumari que ordena el cicle de l’any, en la gastronomia i –evidentment– en el ric conjunt de manifestacions que conformen la literatura oral, des de les tonades de feina a les rondalles, dels proverbis a les cançons de bressol.

És per això, que la revisió i l’anàlisi del patrimoni llegendari conservat a les Balears –i especialment a Mallorca, on trobem una major diversitat– ens aportarà coor-denades útils per entendre el llegat llegendari de la Mediterrània, des de Cadis a Jerusalem i des de Venècia a Trípoli, la manera d’entendre i explicar el món del gresol de pobles que han compartit a través dels camins de les ones la riquesa que ens humanitza: la cultura.

Per fer aquesta revisió de les llegendes mallorquines ens centrarem en diverses fonts, encara que amb una especial atenció a les narracions recollides de viva veu per mossèn Antoni M. Alcover entre el final del segle XIX i el primer terç del segle XX. Aquestes llegendes les trobem agrupades principalment en dos volums dels

175MALLORCA, UNA ILLA DE LLEGENDA

vint-i-quatre que formen l’extens aplec titulat Rondaies mallorquines d’en Jordi des Racó que agrupa prop de quatre-centes narracions populars mallorquines (alCoVer, 1936-1972). Encara que hi ha diverses classificacions del llegendari, hem optat per la que proposa l’estudiosa Ramona Violant en la seva obra La rondalla i la lle-genda (Violant, 1990) perquè ens ha semblat senzilla, clara i entenedora. L’autora esmentada divideix les llegendes en tres grans grups: relatives al món natural, rela-tives al món sobrenatural i relatives a la història humana. En el primer grup hi ha les llegendes sobre els orígens o les propietats i característiques dels astres, del món i la humanitat, dels fenòmens atmosfèrics, dels accidents topogràfics, les aigües, les plantes, les bèsties i els objectes. El segon apartat agrupa les llegendes referides a éssers sobrenaturals –fades, follets, gegants, bèsties fabuloses, dimonis i esperits– i el tercer, les narracions centrades en personatges humans –genèrics o concrets– o fets de caràcter més o menys històric –bruixes, sants, bandolers, lluites ètniques, perso-natges llegendaris i figures històriques–. A partir d’aquesta classificació revisarem algunes llegendes recollides a les Illes Balears i n’extraurem les principals caracte-rístiques; quan no s’indica una altra referència, les llegendes citades es refereixen a les versions contingudes en Valriu (2009).

Llegendes relatives al món natural

Són històries molt semblants als mites, encara que solen ser narrades en un to més pròxim. Generalment es tracta de relats breus amb una clara intenció explicativa; és per això que acostumen a anar introduïdes per fórmules fixades del tipus «Per què...» o «De com...». Sovint se situen en un temps primigeni i en un espai no concretat, i els personatges que hi apareixen tenen qualitats extraordinàries o sin-gulars, ja que sovint són herois mítics o bíblics (Noè, Samsó, la Mare de Déu, Jesús, sant Pere, etc.). Encara que no sempre és així, perquè algunes indiquen l’espai i el temps i els seus protagonistes són personatges històrics (Jaume I o sant Vicenç Ferrer, per exemple). Moltes vegades tracten sobre observacions de fenòmens natu-rals i en donen una explicació de caràcter popular –sovint ingènua– que ha estat bastida mitjançant processos d’analogia i d’observació. Per exemple, una tradició molt senzilla diu que quan se sent una gran tronada és perquè «la Mare de Déu fa dissabte», pel procés de relació analògica propi de la mentalitat popular entre el soroll dels trons i el que es fa en moure el mobles d’un lloc a l’altre d’una habitació per tal de fer neteja.

origen dels astres

Moltes de les narracions que expliquen l’origen o les característiques d’un cos celest s’estructuren a partir de la confrontació entre una transgressió i la sanció que


li correspon. Els protagonistes d’aquests relats transgredeixen una norma i obtenen un càstig irreversible, molt sovint en forma de metamorfosi. La conclusió final és explicativa o moralitzant. En el llegendari mallorquí, la llegenda del jai penjat de la lluna com a càstig pel robatori comès explica quin significat tenen les taques que podem veure a la lluna (alCoVer, 1936-1972, tom 5, p. 74).

En altres ocasions, l’origen d’un astre s’explica a partir de la mitificació d’un heroi i de les seves proeses. Aquest és el cas de la llegenda titulada «La primera proesa del rei En Jaume I» que conta com la carrera del rei En Jaume (denominació popular de la Via Làctia) es va formar amb la polseguera que aixecaven les tropes victorioses del jove rei quan aquest retornava d’alliberar el seu pare. La pols arribà al cel i allà quedà aferrada per recordança de la feta (fig. 1).

origen del món i de la humanitat

Sovint aquestes llegendes tenen el seu origen en textos bíblics o en tradicions paral-leles. Es basen en la dicotomia principi positiu versus principi negatiu, és a dir, el bé contra el mal. Aquest antagonisme actua com a força generadora de la creació amb un creador positiu i un de negatiu. D’acord amb la tradició judeocristiana, el

Figura 1El rei En Jaume I el Conqueridor és l’heroi èpic més destacat del llegendari mallorquí, fins al punt que se li atribueix la formació de la Via Làctia, anomenada popularment “sa carrera del rei En Jaume” (dibuix de J. Moll per a les Rondaies Mallorquines, alCoVer, 1936-1972).


bé és assimilat a Déu (o a Jesús) i el mal, al diable o els seus acòlits. Hi ha una crea-ció positiva i una contracreació negativa, que sovint presenta formes literàriament molt reeixides. Per exemple, en la llegenda mallorquina que Alcover titula «De com el Bon Jesús criava el món i el dimoni hi volgué posar sa ditada» (alCoVer, 1936-1972, tom 5, pp. 25-27) hi ha unes divertides parelles de «creació positiva» i de «creació negativa»: Jesús crea els porcs, i quan el dimoni el vol imitar li surten els eriçons; Jesús fa les ovelles, i el dimoni, les cabres, i així segueixen amb els ceps i els esbarzers, els bous i els caragols i les pomeres i les metzineres.

Algunes llegendes sobre la creació de la parella humana tenen un clar contingut misògin, com és habitual en la tradició judeocristiana, en les quals la creació de la dona és sempre depenent i subsidiària de la creació de l’home. Aquest és el cas de la llegenda titulada «Com és que ses dones tenen més poc cervell que ets homos» (alCoVer, 1936-1972, tom 5, pp. 28-29). El paper negatiu de la dona –que ja tro-bem en el llibre del Gènesi– apareix també en algunes llegendes que es retroben a tota la Mediterrània, com la que culpa Eva –avergonyida de tenir vint-i-quatre fills– d’haver mentit a Déu i per això ser la responsable del fet que hi hagi pobres i rics en el món. Altres llegendes són clarament gloses d’episodis bíblics de l’Antic Testament, com la titulada «De com Noè feia l’Arca» (alCoVer, 1936-1972, tom 5, p. 10).

origen dels fenòmens atmosfèriCs

Davant l’espectacularitat i la força dels fenòmens atmosfèrics, no és estrany que la imaginació humana busqués respostes o explicacions per intentar entendre –ni que fos de manera simbòlica– aspectes de la natura que resultaven colpidors, que es repetien cíclicament o que no es podien preveure. Altra vegada, en aquestes llegendes, retrobem el binomi de l’enfrontament entre el bé i el mal –el creador positiu i el negatiu– o la presència de personatges extraordinaris que, amb les seves accions, provoquen els fenòmens atmosfèrics. La llegenda «Com és que es dissabtes fa sol» (alCoVer, 1936-1972, tom 5, p. 10) explica que els dissabtes sempre fa sol perquè aquest era el dia en què Maria rentava la roba del nen Jesús i el sol sempre sortia per eixugar-la.

origen dels aCCidents topogràfiCs

Es tracta d’un grup de llegendes molt divers. A vegades ens expliquen el perquè d’una determinada formació morfològica –una muntanya, un barranc, una ser-ralada, un riu–, en altres indiquen el perquè d’un topònim determinat. És a dir, són llegendes etiològiques de caràcter morfològic o toponímic. El seu protagonista pot ser un heroi positiu o negatiu i l’accident topogràfic pot haver sorgit com a


recompensa o com a càstig. El mecanisme estructural basat en infracció - sanció és habitual en aquesta classe de relats. La sanció sol ser també en forma de metamor-fosi, d’encantament: la més usual és ser transformats en roques. Recordem que, etimològicament, «encantar» vol dir tornar de pedra, ser petrificat. Aquest és el cas de la llegenda que explica perquè una roca és coneguda amb el nom de Baba Jussifà: era un sarraí que, en veure’s perseguit pels cristians que conquerien l’illa de Mallorca, pregà Al·là que el deixés romandre per sempre en aquesta illa que tant estimava. Fou així que quedà petrificat, i per això a la roca encara avui s’hi pot endevinar una fesomia humana (Valriu & Vibot, 2008). També a la llegenda titulada «Gunara o el purgatori d’Ariant» els amants de la princesa són petrificats, i aquesta és la causa de les estranyes formes de les roques que hi ha a la vall d’Ariant. La llegenda titulada «La sopegada del gegant» ens explica per què a la serra de Galdent hi ha una endinsada a la cresta de la muntanya, i «El tresor de l’Avenc de Son Pou» relata com es va fer l’enigmàtic forat a la muntanya. Per la seva banda, la titulada «Com es va fer el puig de Randa» explicita el perquè de l’existència d’un gran puig enmig del Pla de Mallorca.

Quan la llegenda explica el perquè del topònim, generalment es basa en relaci-ons de caràcter analògic i associatiu. Així, formacions rocoses que presenten un grup d’endinsades arrodonides sovint s’anomenen «culades» i es relacionen amb el motiu folklòric de considerar que les marques foren fetes pels beneits que cai-gueren de cul quan pretenien moure del lloc una muntanya tot estirant-la amb cordes o –amb el mateix sistema– robar el campanar d’una església, tal com passa a la llegenda titulada «El campanar de Sineu», o bé s’identifiquen amb petjades de cavalls singulars, tal com succeeix a «Sa pota del rei o la llenegada d’un cavall extraordinari».

de l’origen de les aigües

Són llegendes d’estructura molt semblant a les del grup anterior. Solen explicar la causa que provocà la surgència d’una font, la formació d’un riu, la conformació d’un llac, etc. Sovint també tenen caràcter toponímic i donen una explicació fan-tasiosa dels motius pels quals aquelles aigües es denominen d’aquella manera. La font de Santa Margalida a Felanitx, segons la llegenda, sorgí quan el cavall d’un cavaller gratà el terra amb la pota per assaciar la set del seu amo. Aquesta mateixa llegenda al País Valencià és protagonitzada pel rei En Jaume I i el seu cavall. El gran pou de Cala Pi a Mallorca i la Font de la Vila que abasteix d’aigua la ciutat de Palma sorgiren quan un gegant que venia d’Alger arribà a Mallorca. En clavar al terra la barra de ferro que duia per tal de no caure, formà el pou, i la seva suor congrià la font, que avui encara raja («Com va ser que es va fer es Puig de Randa») (fig. 2).


sobre l’origen, la forma i les qualitats de les plantes

També són llegendes que solen tenir com a objectiu explicar com va aparèixer sobre la terra un determinat tipus de planta o el perquè de les característiques que pre-senta, és a dir, la seva etiologia. Sovint tenen estructures diverses. Els protagonistes a la tradició cristiana són moltes vegades sants o personatges bíblics, a la tradició grecollatina poden ser déus o herois i en relats de fonts occidentals hi sovintegen els personatges històrics. L’exemple ja esmentat segons el qual Jesús creà la vinya i el diable, els esbarzers il·lustra l’estructura creador positiu versus creador negatiu. La llegenda titulada «Com és que ets ametlers floreixen primer que tots ets abres» ens mostra com una característica de l’arbre –la floració primerenca– té una explicació de caràcter popular vinculada a la Bíblia: un patriarca de l’Antiga Llei predicava l’arribada imminent del Messies, però ningú no el creia, i per demostrar que allò que deia era cert va fer florir un bastó que justament era d’ametller: per això és que aquest arbre floreix el primer, encara en ple hivern (alCoVer, 1936-1972, tom. 5, pp. 35-36). Trobem un personatge històric vinculat a les característiques d’una determinada planta a la bella llegenda «La mata escrita», protagonitzada pel savi Ramon Llull. L’anomenada «mata escrita» té unes marques a cada fulla que semblen cal·ligrafia aràbiga. El motiu llegendari ens explica que Llull –quan meditava retirat del món dalt del Puig de Randa– escriví sobre les fulles d’aquesta

Figura 2Segons la llegenda, la senalla de terra que duia el gegant va caure i formà el Puig de Randa (dibuix de F. de B. Moll per a les Rondaies Mallorquines, alCoVer, 1936-1972).


planta alguns dels seus textos, i des d’aleshores la planta té les fulles marcades (fig. 3). El biòlegs expliquen que aquesta mata llentrisquera té una anomalia en els seus cromosomes que influeix en la pigmentació de les fulles, i que aquesta és la causa científica que coneixem avui en dia, però la imaginació popular interpretà d’una altra manera aquest fenomen singular. Per la seva banda, la llegenda titulada «L’herba prodigiosa» tracta sobre les propietats curatives i màgiques d’una herba misteriosa que només creix en un indret determinat de Mallorca.

sobre l’origen, la forma i les qualitats de les bèsties

Es tracta d’un grup de llegendes molt extens i variat, que solen ser molt enginyoses en els seus plantejaments. Com en els apartats anteriors, aquests tipus de llegen-des són sovint explicatives d’orígens o bé etiològiques. És habitual que presentin l’estructura dual de creador positiu versus creador negatiu, molt sovint repetida en diverses seqüències que s’articulen en parelles d’animals semblants, però oposats: rossinyol / gaig, cadernera / mussol, passerell / cucut, àguila / òliba, pardal / corb, oreneta / ratapinyada, etc.

Figura 3La cova del beat Ramon, al Puig de Randa, lloc de meditació de Ramon Llull (fotografia de Tomàs Vibot).


Una altra forma molt habitual és la de llegenda mimològica. A partir de la sem-blança entre el crit o soroll que fa un animal determinat i una paraula o frase de la nostra llengua, es produeix una identificació de caràcter analògic. Així, el «mèu» del gat s’identifica amb el possessiu de primera persona «meu» i això serveix per bastir una història que expliqui perquè el gats diuen «mèu». Sobre aquesta base es construeix, per exemple, la llegenda que explica que els galls en cantar diuen «s’hostaler coix» a la narració titulada «Lo que diuen es galls, en cantar» (alCoVer, 1936-1972, tom 24, p. 83).

sobre l’origen de les Coses

Aquestes llegendes no són estrictament relatives al món natural, ja que parlen d’ob-jectes fabricats per la mà humana, encara que sovint sigui a partir d’elements natu-rals, o tracten sobre propietats i qualitats culturals, com és el fet de l’existència de diferents llengües, d’oficis o de costums. En aquest grup predominen les llegendes de caràcter etiològic i hi és ben present l’anacronisme. Sovint són formes breus i poc desenvolupades en les quals els creadors o «inventors» són amb freqüència personatges bíblics com Déu o el diable, la Sagrada Família, Noé, els Reis Mags, etc. Un bon exemple d’aquest grup de narracions és la titulada «Com és que ses serres entrescades serren millor» en la qual se’ns explica que el dimoni, per fer enfadar sant Josep, li torçà les dents de la serra una cap a la dreta i l’altra cap a l’esquerra. Però resultà que la serra així serrava millor i sant Josep en quedà ben satisfet (alCoVer, 1936-1972, 5, pp. 11-12), també podríem considerar una variant d’aquest tipus la narració «La barba blanca del rei Melcion».

Llegendes relatives al món sobrenatural

Són relats que tendeixen a explicar fets reals de caràcter insòlit mitjançant la inter-venció d’éssers màgics. Generalment es construeixen a partir de l’encontre i la següent relació entre un humà i un ésser fantàstic (una fada, un follet, un drac, etc.). La narració se sol iniciar amb l’aparició de l’ésser imaginari en un context de caràcter realista. Sovint el personatge humà té un nom concret i se situa en un entorn identificable, quan l’ésser fantàstic –que sol estar íntimament vinculat a la natura (coves, aigües, boscos...)– irromp en la vida quotidiana i la trastoca. Els mòbils pels quals l’humà s’apropa a l’ésser sobrenatural són diversos: la curiositat, l’atracció cap allò que és misteriós o desconegut, l’afany de riqueses, la por... Els límits entre un i altre món s’estableixen mitjançant la imposició d’un tabú que remarca el caràcter sobrenatural de la relació. Així, a la llegenda de Melusina, molt divulgada en època medieval a França, la dona prohibeix al seu marit veure-la en dissabte, perquè justament aquest dia ella té una cua de serpent en lloc de cames.


Un altre tabú molt habitual –tal com succeeix a la llegenda mallorquina titulada «L’amo en Biel Perxanc i la dona d’aigua» – és la prohibició de dir el nom de l’ésser sobrenatural. La temàtica d’aquestes llegendes reflecteix clarament la pervivència en l’inconscient col·lectiu de creences animistes i deífiques sobre la naturalesa i la llar, la creença en una vida més enllà de la mort, el culte a les ànimes dels difunts, etc.

fades

El nom de «fada» és un genèric que fa referència a un gran nombre d’éssers feme-nins de caràcter imaginari que tenen altres denominacions específiques. Per exem-ple goja, aloja, encantada, dona d’aigua, sirena... són noms que fan referència a un tipus específic de fada vinculada a les aigües. Les narracions on apareixen aquests personatges són habituals a tota la Mediterrània, i en el cas dels Països Catalans se’n troben un gran nombre a la zona dels Pirineus, probablement per la seva abundància d’aigües i zones humides. Els motius relacionats amb aquests éssers són sempre propers al món femení: es destaca la seva bella aparença segons un cànon de bellesa establert des d’època medieval (pell blanca, cabells llargs i

Figura 4Una dona vella que és fada ajuda l’heroïna amb la donació d’un objecte màgic (dibuix de F. de B. Moll per a la rondalla «N’Estel d’Or», Rondaies Mallorquines, alCoVer, 1936-1972).


rossos, ulls blaus, cos gentil), les tasques que realitzen són pròpies de les dones (rentar, filar, brodar), les seves activitats són plaents (banyar-se, pentinar-se, dansar, cantar) i habiten palaus meravellosos en indrets subterranis o submarins, fets amb materials preciosos. Un model d’aquest tipus de fada o dona d’aigua és el descrit en la narració titulada «Na Ruixamantells». Aquesta imatge ideal de la fada és feta mitjançant un procés lent de transferències i interferències entre elements mítics que provenen d’antigues creences en la deessa mare, les nimfes, les parques... que tenen les seves arrels en religions antigues de tot el territori indoeuropeu. Les fades poden ser positives o negatives en relació al mortal que tracta amb elles, perquè es troben vinculades al concepte animista de màgia positiva i màgia negativa.

Un altre grup de fades són les que exerceixen el rol de donants. Solen aparèixer a les rondalles meravelloses i ajuden l’heroi o l’heroïna a aconseguir els seus objec-tius mitjançant la intervenció d’elements sobrenaturals. A la tradició oral de les Balears aquestes donants solen ser dones velles (fig. 4). El fet de ser un ésser femení s’interpreta per la seva vinculació amb la natura, amb la mare terra, i la vellesa es relaciona amb la saviesa i l’experiència que els permet donar consells i intuir el futur. Trobem fades que actuen com a custodis d’una gran riquesa a la llegenda titulada «El tresor de l’Avenc de Son Pou», en què un cop desfet l’encantament elles desapareixen.

éssers diminuts

En aquests personatges trobem una duplicitat d’orígens que en determina les característiques i el context on apareixen. Uns es troben clarament vinculats als entorns domèstics i deriven dels antics cultes romans als avantpassats –els lars–, als quals se’ls honorava en un altaret al costat de les llars de foc de les cases. Altres tenen una relació directa amb la natura i són personificacions de forces de la mare terra. Els noms amb els quals se’ls denomina són diversos i varien d’un indret a l’altre: minairons, menairons, familiars, barruguets, homenets de colzada, follets, etc. Com podem veure, les denominacions fan referència al lloc on habiten (les mines, els entorns domèstics), a la seva mida (homenets de colzada) o al seu caràc-ter entremaliat (follets). Tal com passa amb les fades, poden fer el bé o el mal –ser agraïts o malèfics– segons sigui la seva relació amb els humans. Generalment, els arguments de les llegendes sobre aquests personatges es basen en com obtenir-los i en les gràcies o desgràcies que poden recaure en qui n’és posseïdor. Una de les llegendes més esteses a tot el domini lingüístic català explica que els éssers dimi-nuts es congrien de les llavors de falguera que cauen d’aquesta la planta la nit del solstici d’estiu, nit màgica de sant Joan, i que cal fer unes accions determinades per aconseguir-los. Trobem aquest tema desenvolupat a la llegenda «Feina volem! Els treballs dels dimonis boiets».


gegants

Les llegendes ens presenten una àmplia galeria de gegants, que podríem agrupar en tres categories:

a) Els gegants constructors, als quals se sol atribuir la construcció de monuments megalítics o la manipulació de roques de grans dimensions. A Mallorca, tra-dicionalment, les restes prehistòriques de talaiots s’anomenaven «Clapers de gegant», en la creença que aquell munt de pedres enormes només podia haver estat fet per un gegant. També s’explica per l’acció d’un gegant un determinat accident topogràfic, com l’anomenada «Sopegada des gegant» a la Serra de Galdent de Llucmajor, el Puig de Randa o el «Macolí des gegant» en el camí que puja a Sant Salvador de Felanitx (alCoVer, 1936-1972, tom 24, p. 23).

b) Els gegants antropòfags, que mengen carn humana i comparteixen caracterís-tiques amb els ogres, són habituals a les rondalles meravelloses i actuen com a agressors o com a custodis d’un bé o una persona.

c) Els gegants humanitzats, que tenen les mateixes característiques dels humans però amb mides disforges, com és el fort Farell que protagonitza la divulgada llegenda catalana titulada «El gegant del pi» o els de la narració «Es gegants d’es Puig de Sant Salvador» (alCoVer, 1936-1972, tom 24, p. 23).

Moltes vegades aquests tipus de gegants es troben combinats en un sol personatge, en una clara interferència de motius, com és habitual en les literatures orals. És molt probable que l’origen d’aquestes llegendes es trobi en la creença que –abans dels humans– una raça de mides descomunals habità la Terra, possiblement per un pensament analògic que derivaria de les troballes de restes d’animals prehistòrics.

bèsties fabuloses

El tema del monstre, i més concretament el de l’enfrontament entre un monstre i un ésser humà, és probablement uns dels temes més arcaics de totes les literatures, tant orals com escrites, i dóna forma a una de les preocupacions més antigues de la humanitat: la necessitat de lluitar contra el perill i l’adversitat. La imatge del monstre sol estar formada per una conjunció entre elements presos de la realitat i altres purament imaginaris, i probablement també té a veure amb la troballa d’os-sos i petjades de grans dimensions dels animals prehistòrics. Al conjunt de carac-terístiques ofensives i defensives dels animals (dents i ullals, urpes, banyes, escates, verí, capacitat de córrer, reptar o volar) l’imaginari humà n’ha afegit d’altres fan-tàstiques (llençar foc per la boca, petrificar amb la mirada, matar amb l’alè) o bé


ha multiplicat algunes parts del cos (set caps o set cues, per exemple, per tal d’ac-centuar la capacitat devoradora i destructora del monstre), fins a bastir la imatge del drac o la serpent, tan present en la literatura oral i la iconografia de gairebé totes les cultures del planeta, d’orient a occident. En aquest agressor hi trobem ressonàncies de mitologies que formen el nostre substrat cultural com la celta, la grega, la romana o la germànica. Les seves funcions d’agressió se solen vincular a segrests d’éssers humans o bé a la custòdia de tresors o paratges encantats. A vegades aquestes bèsties fabuloses són les víctimes d’un encantament i el protago-nista ha de fer unes determinades accions de caràcter esotèric per tal de poder-los desencantar. Si aconsegueix la seva comesa serà recompensat, però no sempre el final és feliç i a vegades l’únic que s’obté és refermar l’encantament. Això és el que succeeix a la llegenda titulada «L’encantament de Son Lluc». Al llegendari mallor-quí apareix el drac, que també s’anomena «cuca», sovint amb la forma de serp de dimensions extraordinàries (fig. 5).

Figura 5L’heroi s’enfronta al drac (dibuix de F. de B. Moll, Rondaies Mallorquines, alCoVer, 1936-1972).


dimonis

Encara que el principi del mal, sota una forma o una altra, apareix a totes les cultures, el dimoni o diable del nostre llegendari està clarament vinculat a la tra-dició judeocristiana. El dimoni, que habita l’infern i encarna la maldat, surt per temptar els humans tot oferint-los poder i riquesa, però a canvi caldrà lliurar-li l’ànima. S’estableix així un pacte diable versus humà sobre el qual es desenvolupa un argument, generalment de caràcter admonitori, que pot acabar bé o malament per a l’humà segons la conducta i l’enginy de l’home o la dona que s’enfronta al maligne.

En un gran nombre de llegendes el pacte rau en la construcció d’un obra arquitec-tònica complexa (generalment un pont) en un temps mínim. El diable acompleix la seva part, però l’humà l’enganya. Així s’expliquen de manera llegendària un gran nombre de topònims, com el Pont del Diable o la Pedra del Dimoni. En altres oca-sions, una marca damunt la roca s’explica pel pas del diable per aquell indret amb una o altra intenció, i així tenim la Petjada del Diable o sa Potada del Dimoni. En una altra forma de pacte, el diable també pot usar el camí de la temptació, tal com succeeix en nombroses llegendes relatives a les vides de sants o a fets ocorreguts en monestirs. A la tradició festiva de Mallorca el dimoni és un personatge fonamental en les danses processionals d’origen barroc (els cossiers, per exemple) i en les festes de sant Antoni Abat, on l’anacoreta sempre apareix amb el dimoni com a antago-nista temptador.

Tant en una forma com en l’altra, l’estructura de les narracions llegendàries sempre acostuma a ser molt semblant: un home o una dona (protagonista), per algun motiu (cobdícia, luxúria, feblesa, còlera, fatiga, etc.), invoca el nom del dia-ble (antagonista), el qual apareix. Arriben a un acord: el diable proporcionarà de manera ràpida i eficaç allò que hom necessita i l’humà, a canvi, li lliurarà l’ànima. El desenllaç pot ser positiu o negatiu en relació a l’humà. En el primer cas el pacte és anul·lat per fe, innocència, atzar o astúcia, i en el segon el diable és el triomfador i l’humà és condemnat a l’infern. En la versió diguem-ne positiva trobem l’argu-ment de la rondalla «Una madona que enganà el dimoni» (alCoVer, 1936-1972, tom 24, pp. 43-52), i en la negativa –en la qual l’humà sucumbeix– trobaríem la seqüència inicial de la rondalla titulada «N’Espirafocs», on el pare que es vol casar amb la seva pròpia filla pacta amb el diable i –abans d’aconseguir el seu objectiu– és engolit per l’infern (alCoVer, 1936-1972, tom 13, pp. 14-24).

En el llegendari mallorquí hi ha un grup d’éssers diminuts que es relacionen direc-tament amb el diable, són els anomenats «dimonis boiets» («boiet» és una forma dialectal de «boget» diminutiu de «boig»). La llegenda explica què cal fer per acon-seguir-los i tenir-los al propi servei. Generalment, els humans els manen tasques


llargues i dificultoses que ells són capaços d’acomplir en molt poc temps. Arriba un moment en què hom ja no sap quina tasca imposar-los i només busca la manera de desfer-se’n, ja que quan no tenen feina a fer poden esdevenir perillosos, i de la mateixa manera que poden construir també poden destruir: vegeu a tall d’exemple la llegenda «Feina volem! Els treballs dels dimonis boiets» (fig. 6).

ànimes en pena

També són moltes i diverses les llegendes protagonitzades per esperits, ànimes en pena, fantasmes o «bubotes» com les anomenen a Mallorca. Es basen en la cre-ença en el retorn de les ànimes dels difunts als llocs que habitaren en vida i en el repòs impossible dels qui moriren amb alguna culpa o alguna tasca important per a fer. Sovint la presència d’aquestes ànimes deixa constància d’algun acte negatiu

Figura 6Els dimonis boiets són éssers diabòlics incansables (dibuix de Prat per a les Rondaies Mallorquines, Alcover, 1936-1972).


que s’ha comès: un crim, un robatori, una malifeta, un sacrilegi, etc. Són relats indeslligables del culte als difunts i de la creença en el Purgatori; de fet, la narració d’aquestes llegendes era habitual en dates pròximes la festivitat de Tots Sants i a la dels Fidels Difunts, els dies 1 i 2 de novembre respectivament. A vegades, l’ànima demana ajut per sortir del Purgatori: cal resar unes pregàries, enllestir una tasca, revelar un secret, etc. per deslliurar-la i permetre que entri al cel. En un altre cicle de llegendes, l’ànima del difunt és un ens protector que resta al costat de la família i testimonia així la continuïtat del seu afecte.

El personatge del llegendari català més representatiu d’aquest grup de narracions és, sens dubte, l’anomenat Comte Arnau o –més habitualment– Comte Mal en les versions mallorquines. Es tracta d’un senyor feudal que en vida fou despòtic i lli-bertí, va cometre el sacrilegi de mantenir relacions amb una monja i ofegà els seus serfs amb impostos injustos. Un cop mort, la seva ànima condemnada ronda de nit per les terres d’on fou senyor cavalcant un cavall verdós encès en flames i provocant la paüra entre els qui el veuen. Balades i llegendes expliquen les malifetes d’aquest personatge, que té una base històrica i que ha estat amplament tractat també a la literatura culta. A Mallorca, a les acaballes del segle XVII, la figura llegendària del Comte Arnau es fusionà amb la figura històrica de Ramon Safortesa Fuster (1627-1694), segon comte de Santa Maria de Formiguera, un noble militar amb fama de malvat que tingué nombrosos conflictes amb la gent que conreava les seves terres i amb les autoritats del municipi on es trobaven gran part de les seves propietats. Segons la creença popular, l’ànima damnada d’aquest personatge encara volta per les terres de Santa Margalida i per la muntanya del Galatzó, indrets dels quals era amo i senyor i sobre els quals exercí un domini abusiu i despòtic. La narració titu-lada «El Comte Mal» desenvolupa en part aquest argumentari.2

Llegendes relatives al món i a la història humana

Es tracta d’un grup format per llegendes basades en un personatge real o en un fet històric que ha sofert un procés de mitificació, generalment perquè tenia algu-nes característiques que el feien excepcional i que han estat reelaborades i sovint exagerades per la memòria col·lectiva. Els protagonistes humans d’aquestes lle-gendes poden pertànyer a la petita història local d’una col·lectivitat o bé ser un personatge amb una dimensió històrica de més abast, com un rei, per exemple. Moltes vegades trobem que els factors de mitificació ressalten una sèrie de qualitats o característiques que podríem sintetitzar en: destí tràgic (orfenesa, mort prema-tura, malaltia incurable, dissort), elements premonitoris (generalment vinculats al moment del naixement o a la infantesa), facultats paranormals (endevinar el futur,

2 Per a més informació sobre aquesta figura llegendària, vegeu Valriu & Vibot (2011).


llegir el pensament, tenir el do de la ubiqüitat, ser invulnerable, etc.), iniciació sobrenatural (coneixements d’arts ocultes), qualitats insòlites (força extraordinària, agudesa mental, capacitat d’improvisació), coneixements superlatius (saviesa, capa-citat per entendre llengües o llenguatges estranys), enginy notable i do d’autoritat o carisma.

Pel que fa a l’estructura, generalment el relat gira entorn d’un fet insòlit que pot tenir una base real però que és deformat mitjançant un procés de mitificació que vincula la realitat a la fantasia, és a dir, que fusiona en un mateix argument ele-ments reals i altres de sobrenaturals. Sovint el relat té un grau important de veri-dicitat perquè es fonamenta en personatges reals, espais concrets i temps històrics, com també es vincula a elements geogràfics, patrimonials, documents escrits, etc. Generalment, desenvolupen una única seqüència narrativa. Moltes d’aquestes lle-gendes es poden estructurar en cicles entorn d’un personatge o un fet: la figura de Ramon Llull o el tema de la Conquesta de Mallorca per les tropes catalanes del rei Jaume I en el segle XIII en serien exemples.

bruixes i bruixots

Ens pot semblar estrany que aquest tipus de llegendes no es classifiquin en el grup de les de personatges sobrenaturals. El fet és que les bruixes són personatges humans que tenen una dimensió històrica perfectament definida, encara que –per virtut d’un suposat pacte amb el diable– tinguin una sèrie de poders i atributs sobrenatu-rals. El llegendari sobre bruixes i fetilleries és amplíssim i estès a tota la Mediterrà-nia, presenta una gran riquesa i complexitat i en ell s’imbriquen els elements reals i els imaginaris en proporció variable, però perfectament lligats. Generalment, la bruixa és un personatge pervers i maligne que entra en conflicte amb les persones del seu entorn. Hom li suposa capacitats màgiques, sobretot de domini dels ele-ments (desencadenar tempestes, fer malbé les collites...), de la salut i la malaltia (guarir i fer emmalaltir, donar mal bocí...) i també la possibilitat de transformar-se (en gat, en ocell, en ratpenat...) i de volar. Les bruixes eren dones d’origen humil que, per tradició oral, havien après una sèrie de coneixements de medicina popular i els usaven a favor o en contra de la seva comunitat. Aquest coneixement popular entrà en conflicte amb la doctrina catòlica i els avenços científics i provocà la perse-cució i el rebuig a la figura de la fetillera. A l’aplec d’Alcover, els relats sobre bruixes s’agrupen en un apartat titulat «Bruixes, bruixots i follets» (alCoVer, 1936-1972, tom 5, pp. 132-166) que inclou textos molt diversos: explicacions sobre el què era el mal bocí (un aliment enverinat) i el follet (una mena de talismà diabòlic, com el que apareix a la narració titulada «En Rotget»), llegendes i anècdotes sobre dones con-siderades bruixes, reunions màgiques, aparicions demoníaques, encisos, etc. Ens presenten una societat marcada per la superstició i arrelada en creences màgiques


molt antigues que determinen alguns comportament socials (fig. 7). A «La cova de la bruixa Joana», situada als voltants del castell de Bellver, podem veure com de l’encontre amb les bruixes se’n pot obtenir un benefici o un malefici, en funció de la relació que hom hi estableixi.

sants i imatges religioses

Moltes creences antigues varen ser absorbides i transformades pel cristianisme. És per això que el sants –tan abundants en la tradició cristiana– sovint presenten en les seves hagiografies un gran nombre de coincidències amb els fets atribuïts als éssers sobrenaturals. El llegendari sobre sants és immens, ja que en la narració de llurs vides sempre s’inclouen els miracles que els creients els atribueixen. El mira-cles són motius folklòrics de caràcter migratori que trobem atribuïts a un o altre sant, segon la tradició de cada indret. Així, a la tradició mallorquina el miracle de poder navegar damunt d’una capa el trobem en narracions sobre el sant català Ramon de Penyafort (Valriu &Vibot, 2008, pp. 103-106) i en altres del valencià

Figura 7Les bruixes dansen les nits de lluna plena entre el puig del Castell d’Alaró i el de S’Alcadena (dibuix de F. de B. Moll per a les Rondaies Mallorquines, alCoVer, 1936-1972).


sant Vicenç Ferrer; el del paleta salvat quan queia d’una bastida es conta de sant Vicent Ferrer (Valriu &Vibot, 2010, pp. 38-39), però també de sor Francinaina Cirer, la beata del poble de Sencelles (fig. 8).

Hi ha també nombroses llegendes a tota la Mediterrània que parlen del culte a una determinada imatge: de com va ser trobada o construïda, dels poders que té, dels miracles que ha realitzat, de com indicà el lloc on volia que se li retés culte, etc. També la fundació de monestirs o la construcció de temples s’envolta sovint de llegenda: per què l’església és construïda en un lloc determinat i no en un altre, per què és orientada cap a un lloc o un altre, qui es refugià en el campanar o en una cripta, etc. Aquest és el cas de la bella llegenda que narra «La trobada de la Mare de Déu de Lluc» i també de la que explica l’origen i la utilitat del camí de na Pontons (fig. 9). El cementiris d’oratoris i esglésies són també escenaris de llegendes referides als morts que hi són enterrats. A la llegenda «La calúmnia venjada», l’es-glésia de Sant Francesc de la ciutat de Palma és l’escenari d’una història de passió, mort i venjança.

Figura 8Sant Vicenç Ferrer predica als mallorquins (dibuix de F. de B. Moll per a les Rondaies Mallorquines, alCoVer, 1936-1972).


Un altre cicle molt extens s’articula entorn dels Evangelis, dels canònics i dels apò-crifs. Moltes llegendes giren entorn del naixement i la infantesa de Jesús –la Verge, sant Josep, els Reis d’Orient, la fugida a Egipte... –, de la seva vida pública amb els apòstols o de la crucifixió i posterior resurrecció. En els Països Catalans es troba molt desenvolupat el cicle de llegendes entorn de la relació entre Jesús i sant Pere. Aquests relats prenen l’estructura de les rondalles humanes de caràcter humorístic i faceciós. Sant Pere és presentat com a ingenu, tossut i un xic babau i Jesús, com el personatge intel·ligent i carregat de paciència que l’ha d’orientar i controlar. Així, per exemple, sant Pere és el culpable que les dones tinguin menys cervell que els homes, perquè en el moment de la creació no seguí correctament les instruccions que Jesús li donava (alCoVer, 1936-1972, tom 5, pp. 28-29).

bandolers

Els bandolers són personatges històrics que varen tenir un presència important a la Mediterrània al llarg dels segles XVI-XIX, i la seva figura es transformà poste-

Figura 9La imatge de la Mare de Déu de Lluc és venerada pels mallorquins des de fa segles. Al seu voltant se n’han teixit diverses llegendes (fotografia de Tomàs Vibot).


riorment en la del contrabandista. Són llegendes fortament vinculades a un altre gènere de la literatura oral: la balada o el romanço, en la forma que sovint s’ano-mena «cançó de bandolers o de lladres de camí ral». Llegendes i balades giren entorn de les aventures i desventures d’un personatge marginat i marginal, bé per qüestions polítiques, morals o econòmiques. El bandoler pot ser un perseguit per raons polítiques, o algú que fuig de la justícia que el busca per lladre o per altres malifetes (assassinats, profanacions, violacions, etc.). Se’l sol envoltar d’una aura mítica en la qual destaca el seu valor, l’habilitat, l’enginy i la resistència física a les penalitats. També, a vegades, se li atribueixen qualitats sobrehumanes o poders insòlits, obtinguts per la seva vinculació al mal o, en altres ocasions, per la protecció d’alguna marededéu de la qual és un gran devot. A la tradició mallorquina, a vega-des els bandolers tenen «follet», això és, una mena de talismà que els fa intocables i els permet d’escapolir-se de la justícia. La pèrdua d’aquest talismà significa la pèr-dua de la llibertat i de la vida. Al costat de la dimensió violenta, aquest personatge rebel acostuma a tenir una faceta humana que el fa entranyable, pot ser la seva devoció a la Verge o l’amor a la mare, l’enamorament d’una noia per la qual arrisca la vida, la compassió pels més pobres, la lleialtat a la paraula donada, la capacitat de fer front a la injustícia, etc. Alguns d’aquests temes són presents a la llegenda titulada «En Rotget», que enllaça la temàtica amorosa amb la del rebel o proscrit.

Jueus, moros i Cristians

Hi ha un nombre important de llegendes que tracten de la convivència o dels enfrontaments entre les diverses ètnies que comparteixen un mateix territori. En el nostre cas se sol tractar de conflictes entre jueus, moros i cristians. A vegades les llegendes parteixen de conflictes que sorgeixen en el context de la vida quo-tidiana (amors entre persones de religions diferents, relacions amo - esclau, etc.), però en moltes ocasions es tracta de relats d’enfrontaments bèl·lics: setges a cas-tells, segrests, traïcions, presoners fets esclaus, peripècies a les croades, etc. Hi ha llegendes que recreen els tòpics referits a un poble o una raça, com les que parlen de la suposada cobdícia dels jueus o de la vida delitosa dels àrabs. En aquests relats és molt important el sentiment de pertinença a un grup determinat per part del narrador. Així, a la majoria de llegendes sobre la conquesta cristiana de Mallorca, els àrabs són presentats com a ineptes, babaus o traïdors enfront d’uns cristians més intel·ligents i hàbils. En canvi, en les llegendes que parlen de relacions individuals hi són més presents els sentiments –que se sobreposen als prejudicis racials– com la lleialtat, el respecte, la generositat o la compassió. Així, en una llegenda eivissenca titulada «N’Amet, l’esclau», el jove esclau que ha aconseguit fugir de l’illa per tor-nar a la seva pàtria retorna a Eivissa per acomplir la paraula donada als seus bene-factors. Una història semblant de lleialtat es narra a la llegenda titulada «L’herba prodigiosa», situada en el Puig de Santa Cirga, prop de Manacor: un esclau cristià


promet al seu amo que si el deixa anar a Mallorca a buscar una herba miraculosa, ell tornarà per a guarir-lo de la ceguesa.

fets i personatges llegendaris

Hi ha personatges dels quals no tenim cap certesa de llur existència real, histò-rica –aquest és el cas, per exemple, d’un gran nombre de personatges bíblics o de sants–, però en canvi la seva figura és ben present en el llegendari occidental. El mateix succeeix amb alguns fets, amplament divulgats en la literatura oral però mai no confirmats per la historiografia, com per exemple l’origen de la senyera de les quatre barres que identifiquen la nació catalana, l’existència del anomenats Nou Barons de la Fama, etc. Aquest és, per tant, un grup llegendari molt dis-pers que agrupa relats referits a personatges singulars –com els tres Reis d’Orient, Samsó o el jueu errant– i anècdotes i esdeveniments extraordinaris. Sovint tenen com a objectiu la mitificació d’un indret, la justificació d’un costum o l’explicació de l’origen d’un element determinat –un escut, un cognom, el vi, etc.–. Inclouríem en aquests grup diversos relats llegendaris sobre Noè, Salomó, David, Samsó i els Reis d’Orient que parteixen de tradicions bíbliques, però en desenvolupen un aspecte secundari o en donen una visió un tant divergent. És el cas dels relats «De com Noè feia l’Arca», «Lo que digué Noè com hagué escorxat es gat des suc de parra», «Com acabà Samsó» (totes a alCoVer, 1936-1972, tom 5) o la titulada «La barba blanca del rei Melcion», que explica per què aquest rei mag –tot i ser el més jove dels tres– és el qui té la barba més blanca.

fets i personatges històriCs

El Mediterrani és lloc de confluència, de fusió i d’enfrontament de cultures. No és estrany, doncs, que les llegendes sobre les vicissituds històriques dels pobles que l’habiten i dels seus grans personatges formin un nodrit grup de relats de tarannà molt divers que giren entorn de figures i fets que –per un o altre motiu– superen la seva dimensió històrica per assolir-ne una altra de mítica, i que es constitueixen en referent d’uns valors o d’un caràcter determinat. És a dir, es converteixen en símbols o emblema d’una comunitat. El personatge més destacat en aquest grup arreu dels Països Catalans és, sens dubte, el rei Jaume I el Conqueridor, el monarca que engrandí el seu regne amb la conquesta de les Illes Balears i el País Valencià, dominades fins aleshores pels sarraïns, però n’hi ha molts d’altres: els almogàvers catalans que protagonitzaren l’expansió cap a Orient amb Roger de Llúria al cap-davant, els mallorquins de les Germanies, el comte Guifré el Pelós, Ramon Llull, Pere el Gran, els herois de la Guerra del Francès, el rector de Vallfogona i un llarg etcètera.


En el llegendari tradicional de l’illa de Mallorca destaquen alguns personatges his-tòrics entorn dels quals es teixeix un cicle llegendari. És el cas de Jaume I el Conque-ridor (Valriu & Vibot, 2008) (fig. 10), Ramon Llull, sant Vicenç Ferrer, el Comte Mal, santa Catalina Tomàs i en Tià de Sa Real. Cadascun d’ells es correspon amb un arquetipus mític: l’heroi èpic que conquesta nous territoris i hi porta la fe cristiana, el savi il·luminat que intenta explicar el món a través de la fe i la raó, el sant que en temps convulsos predica el temor a Déu, el pecador condemnat eterna-ment, la santa que representa la innocència i l’artista incomprès, respectivament. També els llocs considerats sagrats per una comunitat tenen sovint un abundós cabal llegendari, com succeeix amb la muntanya de Montserrat a Catalunya, el Canigó a la Catalunya del Nord, la muntanya del Toro a Menorca o Randa i Lluc a Mallorca. I els emblemes que la representen sovint també es volten d’una aura de llegenda, com les quatre barres de la senyera, el ratpenat de l’escut de València i de Palma, la cimera del drac alat que porta Jaume I en nombroses representacions iconogràfiques, etc.

Figura 10Imatge de la roca on quedà marcada la pota del cavall de Jaume I, en l’indret anomenat Sa pota del Rei prop d’Es Serral des Molins (fotografia de Tomàs Vibot).


Com ja assenyalà Mircea Eliade, la mentalitat popular assimila les figures histò-riques als models arquetípics, i els esdeveniments concrets, a categories d’accions mítiques. És per això que el personatge històric –en la literatura oral– acaba per assemblar-se a l’arquetipus que actua de referent o de model mític i l’esdeveniment s’assimila a una acció mítica, per esdevenir quelcom exemplar i representatiu per a la comunitat.

Conclusions

El llegendari de l’illa de Mallorca és un patrimoni cultural de primer ordre. El cabal de llegendes és extens i la seva riquesa i varietat ha quedat demostrada en les pàgines precedents. El procés de recopilació, encara que incomplet com no pot ser d’altra manera quan parlem de literatura oral, és prou satisfactori. La pervivència d’aquests relats en la societat actual, com passa a totes les societats contemporànies,

Figura 11Vista general del port de Sóller, el lloc on –segons la llegenda– la Cuca de Sa Mola va ser vençuda per sant Jordi (fotografia de Tomàs Vibot).


és limitada, atès que un llegendari contemporani de caràcter més estandarditzat i homogeni substitueix els llegendaris tradicionals propis de cada comunitat. Man-quen, però, estudis globals que permetin una visió de conjunt i posin de relleu les connexions amb altres llegendaris semblants i també estudis parcials que apro-fundeixin en cada cicle. En aquest sentit, aquest estudi en vol ser una primera passa. Caldria, també, una publicació de caràcter antològic que pogués mostrar la tipologia dels principals grups de llegendes i les fes assequibles al públic general o especialitzat. Actualment, es troben disperses en publicacions diverses, algunes de difícil accés i –en funció de qui n’hagi estat el recol·lector o n’hagi fet la versió escrita– presenten registres narratius molt diferents. D’altra banda, els esforços per a la seva divulgació –tot i ser-hi– són sempre insuficients.

Ens cal treballar per la supervivència i difusió d’aquest patrimoni a tots els nivells: en tasques de divulgació adreçades a la població en general, però especialment als més joves en suports diversos (narració oral, textos escrits, formes audiovisuals, etc.) i també en tasques de recerca i aprofundiment. Hem de continuar treballant per l’ampliació del corpus, per la visibilitat dels materials que tenim (publicacions atractives, materials en línia) i per l’estudi i anàlisi del fons amb què comptem, pro-bablement un dels més rics de la Mediterrània. Hem de ser capaços de projectar cap al futur aquesta brillant herència del passat, d’expressar i explicar amb símbols i metàfores, amb clars exemples i belles paraules, les pors més pregones i els anhels més fervents dels homes i les dones que habitem les ribes d’aquesta mar vella i sàvia anomenada Mediterrània (fig. 11).


BIBLIOGRAFIA

alCoVer, a.m. (1936-1972); Rondaies mallorquines d’en Jordi des Racó, 24 vol., Editorial Moll, Palma.

borJa, J. (2005); Llegendes del sud, Edicions del Bullent, Picanya.

Jean, g. (1981); Le pouvoir des contes, Casterman, París.

Valriu, C. (2008); Paraula viva. Articles sobre literatura oral, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona.

Valriu, C. (2009 a); Llegendes de Mallorca, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona.

Valriu, C. (2009 b); «Legends of Majorca, legends of the Mediterranean», Catalan Review. International Journal of Catalan Culture, XXIII, pp. 129-149.

Valriu, C. & Vibot, t. (2008); El rei En Jaume I. Un heroi històric, un heroi de llegenda, José J. de Olañeta, Palma.

Valriu, C. & Vibot, t. (2010); Sant Vicenç Ferrer a Mallorca: història, llegenda i devoció, El Gall Editor, Pollença.

Valriu, C. & Vibot, t. (2011); El Comte Mal, entre la història i la llegenda, El Gall Editor, Pollença.

Violant simorra, R. (1990); La rondalla i la llegenda, Altafulla, Barcelona.

ve rg é s c pp. 173-198. mallorca, una illa de...

Documents