Modernisme

Es produeix a catalunya entre els anys 1892-1912. pretén modernitzar la societat catalana mitjançant l'acció cultural dels intelectuals i artistes.

El seu objectiu es transformar la cultura catalana de regional i enderrerida a nacional i moderna, exigeix dues coses:

ruptura radical amb la cultura oficial espanyola i amb la catalana de la Renaixença,

obertura a Europa, s'incorporen idees a la cultura catalana de tot alló que a Euroapa s'identifica amb la modernitat. Reaccionen contra el materialisme i recuperen la tradició individualista (valoren més lo espiritual)

INFLUÉNCIA EUROPEA:

ESTETICISTES: Son la mayoria a pintors i escriptors. Desconfien que la societat pugui ser transformada. Rebutgen la burgesia xq no valora el seu art. Tenen una postura apolítica i es refugien en l'art (l'art per l'art) son més minoritaris.

Simbolisme: es basa amb l'ajuda de simbols, metàfores i imatges per expressar una realitat amagada que es posible intuir. Té una gran musicalitat i utilitza jocs de paraules. Objectiu crear un ambient de suggerir el que hem de dir.

Decadentisme: està relacionat amb el simbolisme. Creu q la civilització a arribat a la seva fi i que s'inicia un període decadent. Es una visió de la realitat com una cosa que s'acava i intenta rescatar de la mort tot el que és bell. Pretén eternitzar la bellesa. Es centra en cultures exòtiques i antigues. Temes: tristesa i melangia.

Prerafaelitisme: es un moviment pictòric, es dona a Anglaterra. Es caracteritza per un fort medievalisme literari i cristià. Tendeix al detallisme minuciós i a l'aproximació de la natura, posats al servei de l'idealisme.

Parnasianisme: refusa el sentimentalisme romantic i s'interesa per les antiguitats grecolatines. Mostra una predilecció pels temes clàsics. Es valora més el formalisme i utilitza el sonet. Recerca de la bellesa pura-absoluta a través de la perfecció formal.

REGERACIONISTES: també son nacionalistes. Prediquen un nacionalisme compatible amb la Europealització i amb el Cosmopolitisme. Creuen que el poder de l'artista pot transformar la societat. Elaboren una literatura compromesa amb la societat. Defensen a l'individu davant de la massa.

Vitalisme: es importantíssim dins el modernisme. Perteix de la filosofia de Nietzsche (creador del concepte de “super home”, valora a l'individu en contra de la massa de la societat. No creu que en conjunt la societat pugui fer res, creu amb el valor de la lluita personal. Margall va traduir moltes obres de Nietzsche.

L'ARTISTA MODERNISTA:

Trets que el defineixen:

Modernitat transformació de la cultura catalana massa conservadora i antiquada, per aixó es diu modernisme.

Individualisme y messianisme l'artista se sent portador de valors superiors a la resta de la societat, té més sensibilitat i es el capdavanter de la renovació ideològica i moral.

Enfrontament amb la societat critica l'enderreriment i l'inmobilisme

Professionalització els modernistes creuen que ser artista es una professió digne. Lluiten per assolir el reconeixement social de la seva feina.

TEMES:

el conflicte artista-societat: l'artista s'enfronta a la societat burgesa catalana, qui rebutjà les propostes de renovació i modernitat. Rebuig que reforçà la figura de l'heroi modernista q tendeix a la lluita individual i a l'aïllament.

Nacionalisme: es continua potenciant el catalanisme, amb una visió progressista i de regeneració. La literatura modernista insisteix en els mites i llegendes populars com a reflex de l'ànima catalana.

Natura i paisatge: lleugera tendència romàntica. Es projecten en la natura i paisatge l'estat d'ànim del modernista, tb lloen l'armonia del cosmos. Simbolitzen elements de la natura com a conceptes abstractes del bé o del mal.

Actitut vitalista: l'incorformisme, la força de l'instint i la voluntat de lluita de l'individu es manifesten sobretot en la poesia de Joan Maragall, influit per Nietzsche.

POESIA:

La poesia es decanta cap a la lírica ja que es recupera el sentit romàntic del génere (mostra la intimitat del poeta) i trenca amb la poesia de la Renaixença. No s'identifica amb un sol corrent poètic sinó que reflecteix l'adopció i la influéncia dels nous corrents estètics europeus.

Tendències de la poesia:

1

ESPONTANEISME: el sentiment i l'emoció s'han de materialitzar en el poema amb un màxim d'espontaneïtat i d'autenticitat i un mínim de treball formal. Es dona la teoria de la “paraula viva” de Maragall .

La natura i el paisatge son la principal font d'inspiració. Es valora la poesia popular.

Joan Maragall i Apeles Mestres.

ARBITRARISME: Plantetjen q amb el sentiment no n'hi ha prou. Fonamentalment valora el treball formal, ofici i domini de la tècnica. Valoren els géneres clàssics sobretot el sonet.

Modernistes Jeroni Zanné

No modernistes l'escola mallorquina: Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Gabriel Alomar.

TEMÀTICA:

La mort, el misteri, el paisatge com estat d'ànim... característics del simbolisme decadentista

Temes patriòtics o nacionalistes: la terra catalana, els mites populars o les llegendes

La natura i el cosmos: poemes sobre: els cicles naturals

Sacralització de la natura

Armonia del cosmos

Reflexions contruides amb pretextos simbòlics: jardins...

Dolor personal o col·lectiu: és tractat en poemes com “Paternal” arran de l'esclat d'una bomba al Liceu.

Conflicte artista-societat

la ciutat (barcelona bàsicament)

JOAN MARAGALL:

És el poeta més important del Modernisme. El poeta té un missió divina (mostrar l'altra realitat de les coses: l'espiritual). El poeta és un esser especial, un geni; la societat en no entendre'ls i en veure que ells es creuen superiors, els rebutjen. El poeta mostra la realitat mitjançant la paraula que ve donada per l'inspiració (espontaneisme).

Volen transmetre emocions. Un poeta no pot escriure quan està trist, ja que pensa que l'art ha de xerrar, encara que això no vol dir que la realitat que presentin (roa) no sigui trista. L'obra de Maragall es veu influènciada per el vitalisme (de Nietzsche) exalça la vida, l'individualisme i defensa la voluntat de lluita.

POESIA DE MARAGALL

La teoria poètica de Joan Maragall és deutora del Romanticisme, i va ser exposada en dos textos teòrics:

-l'elogi de la paraula

-l'elogi de la poesia

El contingut de la seva doctrina es resumeix en tres idees:

· La poesia és una activitat de l'esperit. La poesia té el poder de revelar una realitat amagada darrera de una realitat objectiva. És un acte de sinceritat que neix entre el poeta i el món.

· La paraula ha de ser “viva”, espontània: Aquesta realitat és revelada mitjançant la paraula “viva” provocada espontàniament per l'emoció del poeta davant el món.

· El poeta és un vident, un guia per a la resta d'homes: El poeta comparat amb els homes té més capacitat de percepció i és ell qui descobreix aquesta realitat transcendent.

TEMES

S'agrupa en els següents blocs temàtics:

Poesia decadentista expressen l'estat d'ànim, la malenconia, la tristesa, exalcen la mort i el mal com a coses belles. Presències de tòpics decantistes: colors foscos, boires, silencis...

Poesia vitalista es tracta d'una poesia optimista que exhorta a viure la vida en plenitud. Segons Maragall tot (lo bo i lo dolent) forma part de la vida.

Poesia de la natura Uilitza el paisatge i els elements concrets que el formen per a suggerir-nos sentiments i emocions personals. “La fageda d'en Jordà”

Poesia nacionalista Escriu cinc poemes (les Visions) en què fa una reelaboració d'alguns mites lligats al món llegendari català i que contribueixen a definir les característiques ètniques catalanes. “El comte Arnau”

2

CONCEPTE D'ESCOLA MALLORQUINA

Aquesta denominació l'utilitza per primera vegada el poeta mallorquí Pons i Gallarza (1873-“Revista Balear”). Aquest concepte designa d'una manera (no sempre precisa) la producció literària de finals del segle XIX i principis del XX a Mallorca dels poetes seguidors de J.Alcover i Costa i Llobera. En aquest grup podem incloure noms com els de M.Antònia Salvà, Llorenç Riber i Miquel Ferràs. Engloba tot un conjunt de característiques literàries específiques de la literatura mallorquina diferent de les del Principat.

A mesura que passa el temps, el terme passa només a indicar la producció poètica dels seguidors de Costa i Llobera i de Joan Alcover, i la dels escriptors illencs units per el Noucentisme. Els noucentistes troben en l'obra de Costa i Llobera i de J. Alcover una forma poètica que concorda amb els seus gustos i projectes.

Pel que fa a l'estètica, els membres de l'escola mallorquina segueixen la línia iniciada per Josep-Lluís Pons i Gallarza., i definida per les característiques següents:

L'equilibri d'arrel clàssica, que es tradueix en la perfecció formal.

Elegància i depuració lingüística.

La temàtica molt sovint paisatgística

-mesura

MIQUEL COSTA I LLOBERA

Parteix d'una tradició poètica propera a la de la Renaixença i construeix la seva pròpia poètica, que esdevé amalgama de trets romàntics i clàssics. La seva obra s'ignagura amb “Poesies” (1885). En aquesta obra reflecteix en la natura el seu estat anímic i alhora mitifica els elements del paisatge de la seva Mallorca natal. El que destaca en aquest primer llibre és una llengua poètica madura, culta i lluire d'arcaismes o dialectalismes. Utilitza els elements de la natura per plasmar tota la seva visió del món.

Símbols:

Terra i roques col·lectivitat

Roques gegantines són temple guardor de les arrels col·lectives

Penyal enlairant-se cap al cel i de cara al mar obert voluntat humana i terrenal d'espiritualització.

L'aigua representa la divinitat

Coloms, arbres, colors, àguiles...

En aquesta obra també es pot veure la seva voluntat d'intervenció en la política i cultura catalana, des de la seva producció poètica.

1903 Escriu un llibre més narratiu “Tradicions i fantasies” basat en les llegendes mallorquines.

1906 “Horacianes”.Confirma així la seva afecció per la poesia clàssica.

1907 Costa revisa el seu volum de “Poesies” i en fa una segona edició definitiva.

1908 “Visions de Palestina” És on assatja de versificar com els versicles hebreus, és a dir, utilitzant el paral·lisme de conceptes.

JOAN ALCOVER

Els seus primers passos com a poeta els fa publicant poemes en castellà i català, pero l'us del catala el va intesificar com a consequència de la primera concepció de la poesia com a art purament parlamental i mimètic. El canvi de la llengua en la seva producció va ser degut a tres causes:

procés de sinceritat personal i d'identificació amb la seva terra, la llengua

una trajèdia familiar (la mort de la seva filla Teresa)

una crisi personal (produida pel fracàs de la seva obra en castellà)

Presenta una actitut contemplativa i de reflexió, es una actitut clàssica. Veu en la natura allò que román en el temps per damunt de la vida. Aquest paisatge li serveix de consol, és més anyorat que posseït.

TEMES:

pas del temps

sufriment

dolor

3

coMPARACIÓ: diferencies

JOAN ALCOVER COSTA I LLOBERA

Es refugia en el dolor, com a únic perpetuador del records dels morts

Paisatge amb personatges

Parteix de la poesia popular

Semblances

Es refugia en la natura i la història

NO hi ha personatges

Parteix de la tradició llibresca i culta

Hi ha una constant la bellesa del món que no pot esser poseida per ells

El paisatge es presenta d'una manera idealitzada

Els poemes son propers a la perfecció formal i puressa lingüística

Dignitifiquen la llengua catalana com a llengua poética

TEATRE:

Es trenca amb la tradició teatral de la Renaixença, renoven l'estetica teatral incorporant a l'escena catalana el corrents dramàtics de moda a l'Europa de fi de segle.

Es divideix en 2 grans tendències:

teatre regeneracionista: literatura realista que trasmet continguts ideològics i morals progresistes. Autors Joan Puig i Ferrater “Aigües encantades”

teatre simbolista o poètic: presenta realitats simbòliques en les quals es fa present el concepte d'art i d'artista que propugnaven els modernistes. Autor Santiago Rusiñol “Cigales i formigues”

NARRATIVA:

És el génere més representatiu i original del modernisme. El terme s'aplica a un conjunt de novel·les que, partint de la realitat concreta, volen presentar una visió simbólica de la realitat d'acord amb la concepció del món i de l'individu que tenen els autors modernistes.

Característiques:

ARGUMENT un individu sensible i diferenciat de la col·lectivitat lluita per ser ell mateix. En aquest procés entra en contradicció amb l'entorn colectiu, amb la natura i es produeix el seu aillament

TEMES recerca problemàtica de la realitat, conflicte entre jo-societat, visió fatalista de la natura, voluntat de l'individu per dominar la realitat

PERSONATGES tenen una dimensió simbòlica. El protagonista por ser entés comm un símbolde l'artista modernista i els seus problemes amb la societat.

ESCENARI medi rural (la natura i juntament la gent que hi viu en ella), és representada com un món hostil i misteriós que anul·la el procés d'autorealització de l'individu.

ESTILtécniques i recursos propis de la poesia per a suggerir les dimensions simbòliques de la realitat, les emocions i els sentiments dels personatges. Presència de paraules i exprepsión de la llengua viva de ruralia.

OBRES “Solitut” Victor Català, “la vida i la mort de Jorgi Fraginals” de Josep Pous i Pagés.

ativa breu:

Principals subgéneres:

Prosa poética: té influència del simbolisme, l'impressionisme i el prerafaelitisme. Se caracteritza pq l'argument perd importància a favor de les impressions, els estats d'ànim... temes exaltació de l'art, bellessa, misteri... autors Santiago Rusiñol - Raimon Casellas

Conte decadentista: prosa artificiosa i refinada q juga amb els contrastos: vida\mort; ideal\realitat... Apareixen tòpics com el poeta enamorat i la dona fatal, tb motius i imatges relacionats amb l'erotisme i la mort. Autors Alfons Maseras - Miquel de Palol

Novel·la rural: narracions ambientades en el món rural, amb personatges marginats i degradats. Ambients miserables. Fets tràgics. Aquesta novel·la mostra una visió pesimista de la condició

4

humana i una natura negativa que destrueix a l'individu. Temeshostilitat del medi, i l'home com a victima de la fatalitat còsmica. Autors Na Victor català es la creadora d'aquest tipus de narrativa amb obres com: “Drames rurals”.

JOAQUIM RUYRA:

Mereix un tractament especial a causa de la seva gran qualitat. En les seves obres hi trobam: un ruralisme més ingenu i plàcid. Els personatges son éssers primaris i innocents, predomina la descripció sobre l'acció. Obra “Marines i boscatges”.

Noucentisme

Moviment ideològic i cultural que substituirà el modernisme amb l'objectiu de fer de la cultura catalana una cultura nacional oberta a Europa. Estableix el seu programa sobre una definició diferent del paper de l'indivudual, dins la societat i sobre unes noves bases ideològiques i estètiques.

IDEOLOGIA

El noucentisme representa la convergència entre política i cultura. Els intelectuals i artistes noucentistes comparteixen amb les classes dirigents un mateix objectiu:

“educar i modernitzar la societat catalana”

D'aquesta manera desapareix l'enfrontament entre l'artista i la societat.

Els suposits ideològics son: - la raó i l'intelecte

es defensa la racionalitat política i es valora el treball

les coses es valoren per la seva funcionalitat.

L'ideoleg del noucentisme va ser Eugèni d'Ors “La Ben Plantada” (recull de glosses que exposen les virtuts de la catalunya ideal dels noucentistes.

ESTÉTICA

L'estética es tradueix en :

· valoració de l'artifici i de la perfecció fomal i lingüística

· no ha de reflectir la realitat sinó presentar la realitat tal com voldríem que fos, té un fort component didàctic

· rebuig del ruralisme modernisme i conreu d'1 literatura ciutadana.

El programa noucentista constava de 3 . fonamentals:

· creació d'una xarxa docent

· normativització de la llengua

· creació d'infraestructures culturals.

POESIA NOUCENTISTA

És el génere més valorat, ja que és el més adient x acontribuir a la construcció de la Catalunya ideal, a més de permetre un treball formal molt acurat. Els noucentistes, pel q fa a la prosa només conrearen el conte i la novel·la va ser rebutjada

Característiques:

idea d'artifici: no és l'expressió nua del sentiment sinó que elseu valor romàm en la forma (s'opta sobretot per la métrica de la lírica culta i l'ús del sonet)

depuració de la realitat, no pot ser representada directament sinó q ha de ser reelaborada i formulada poèticament en la seva forma més ideal i armónica.

Referències al món classic, de vegades sols empleen noms grecs sense cap rerafons mitològic

Ús de pretextos extrets de la vida quotidiana

Descripcions minucioses i precises del paisatge.

Distànciament intelectual del poeta: “objectivitat”

Ironia per a distanciar-se de la realitat i treurer-li trascendència.

5

TEMES:

% La vida sencilla, la quotidianitat respón a la defensa d'una vida sencilla i equilibrada plena d'armonia

% Ambient ciutadà la ciutat ès el model de civilitat d'ordre i de mesura (centre barcelona )

% Una natura idílica i civilitzada presenten una natura dominada per l'home i lligada als espais urbans.

% La feminitat la dona es transmissora d'ideología per mitja de l'educació dels fills en la llar, es potència la maternitat tb simbolitza la CATALUNYA IDEAL

% El pas del temps, l'envelliment ( xin xin pum ) la bellessa es asumida amb resignació i serenor malgrat malencolia i tristessa que pugui produir.

JOSEP CARNER

Va neixer a Barcelona i va morir a Bruseles

Es un dels autors més importants de la poesia catalana del segle 20.

Les seves claus per explicar una obra de una gran qualitat son: talent

Coneixement solid de l'idioma

Cultura literaria vastíssima

Domini absolut de l'ofici

TRAJECTORIA POÈTICA:

Carner aprofitarà en tot moment els elements de la tradició literaria que li serànmés útils.

etapa de formació es dona a coneixer en el marc del modernisme, opta per la forma clàssica i presencia de l'ironia. Obra “el primer llibre de sonets”

Etapa noucentista obre al periode noucentista amb “els fruit saborosos”. Reflecteix lassumpció de l'estètica arbitraria, i es plantetjada pel poeta com una contribució militant als objectius del moviment (el terreny ideològic i literari)

Etapa simbolista carner evoluciona cap a una poesia més reflexiva, reflecteix les preocupacions morals de l'home.obra “el cor quiet”

Etapa d'exili després de la guerra viu a Mèxic i Bruseles. Obra “Nabí”

Característiques de la poesia noucentista carneriana

Rigor formal: d'acord amb els postulats noucentistes. Utilitza les formes tan clàssiques com el sonet.

Joc amb la llengua

Temes extrets de la realitat quotidiana

llibertat, soletat de l'home, pas del temps, mort...

lluita entre el desig-recança, relitat-desig

el tema amoròs el representa com un amor ja aconseguit: no és violent ni apassionat, és valuat estable.

Visió del món plàcida i ordenada (característicament notables de “Els fruits saborosos” (1906, dedica poemes a fruits descrivint les etapes de la vida)

Caricaturitza la visió de la realitat.

Humor i ironia. L'humor és producte sobretot del llenguatge i de la gran capacitat retòrica del poeta, que posa d manifest el punt de ridícul que pot haver-hi en una situació o comportament.

Visió plàstica,: el poeta contempla la realitat i ens parla des de la realitat contemplada.

Auques i Ventalls és l'obra més representativa de la poesia noucentista de J.Carner. Representa una visió estilitzada de la realitat quotidiana de la ciutat de Barcelona a començament de segle. Cada poema és com un petit quadre en que el poeta centra la seva mirada, en un determinat aspecte de la ciutat.

Fal·làcia patètica és la projecció enfora de nosaltres, dels nostres sentiments amb la pretenció de fer veure que els sentiments en qüestió provenen d'allò que tenim al davant i no de nosaltres mateixos o del poeta. És aquest personificat que fa xerrar als element.

“un lliri blau diu: vine, vine.

I una teranyina, no passis no passis.

6

Hi ha una lluita per part del poeta en el poema dEl camí per si ha de passar o no, però ell no ho diu, sinó que ho atribueix als elements que l'envolten.

Modernisme

Es produeix a catalunya entre els anys 1892-1912. pretén modernitzar la societat catalana mitjançant l'acció cultural dels intelectuals i artistes.

El seu objectiu es transformar la cultura catalana de regional i enderrerida a nacional i moderna, exigeix dues coses:

ruptura radical amb la cultura oficial espanyola i amb la catalana de la Renaixença,

obertura a Europa, s'incorporen idees a la cultura catalana de tot alló que a Euroapa s'identifica amb la modernitat. Reaccionen contra el materialisme i recuperen la tradició individualista (valoren més lo espiritual)

INFLUÉNCIA EUROPEA:

ESTETICISTES: Son la mayoria a pintors i escriptors. Desconfien que la societat pugui ser transformada. Rebutgen la burgesia xq no valora el seu art. Tenen una postura apolítica i es refugien en l'art (l'art per l'art) son més minoritaris.

Simbolisme: es basa amb l'ajuda de simbols, metàfores i imatges per expressar una realitat amagada que es posible intuir. Té una gran musicalitat i utilitza jocs de paraules. Objectiu crear un ambient de suggerir el que hem de dir.

Decadentisme: està relacionat amb el simbolisme. Creu q la civilització a arribat a la seva fi i que s'inicia un període decadent. Es una visió de la realitat com una cosa que s'acava i intenta rescatar de la mort tot el que és bell. Pretén eternitzar la bellesa. Es centra en cultures exòtiques i antigues. Temes: tristesa i melangia.

Prerafaelitisme: es un moviment pictòric, es dona a Anglaterra. Es caracteritza per un fort medievalisme literari i cristià. Tendeix al detallisme minuciós i a l'aproximació de la natura, posats al servei de l'idealisme.

Parnasianisme: refusa el sentimentalisme romantic i s'interesa per les antiguitats grecolatines. Mostra una predilecció pels temes clàsics. Es valora més el formalisme i utilitza el sonet. Recerca de la bellesa pura-absoluta a través de la perfecció formal.

REGERACIONISTES: també son nacionalistes. Prediquen un nacionalisme compatible amb la Europealització i amb el Cosmopolitisme. Creuen que el poder de l'artista pot transformar la societat. Elaboren una literatura compromesa amb la societat. Defensen a l'individu davant de la massa.

Vitalisme: es importantíssim dins el modernisme. Perteix de la filosofia de Nietzsche (creador del concepte de “super home”, valora a l'individu en contra de la massa de la societat. No creu que en conjunt la societat pugui fer res, creu amb el valor de la lluita personal. Margall va traduir moltes obres de Nietzsche.

L'ARTISTA MODERNISTA:

Trets que el defineixen:

Modernitat transformació de la cultura catalana massa conservadora i antiquada, per aixó es diu modernisme.

Individualisme y messianisme l'artista se sent portador de valors superiors a la resta de la societat, té més sensibilitat i es el capdavanter de la renovació ideològica i moral.

Enfrontament amb la societat critica l'enderreriment i l'inmobilisme

Professionalització els modernistes creuen que ser artista es una professió digne. Lluiten per assolir el reconeixement social de la seva feina.

TEMES:

el conflicte artista-societat: l'artista s'enfronta a la societat burgesa catalana, qui rebutjà les propostes de renovació i modernitat. Rebuig que reforçà la figura de l'heroi modernista q tendeix a la lluita individual i a l'aïllament.

Nacionalisme: es continua potenciant el catalanisme, amb una visió progressista i de regeneració. La literatura modernista insisteix en els mites i llegendes populars com a reflex de l'ànima catalana.

Natura i paisatge: lleugera tendència romàntica. Es projecten en la natura i paisatge l'estat d'ànim del

7

modernista, tb lloen l'armonia del cosmos. Simbolitzen elements de la natura com a conceptes abstractes del bé o del mal.

Actitut vitalista: l'incorformisme, la força de l'instint i la voluntat de lluita de l'individu es manifesten sobretot en la poesia de Joan Maragall, influit per Nietzsche.

POESIA:

La poesia es decanta cap a la lírica ja que es recupera el sentit romàntic del génere (mostra la intimitat del poeta) i trenca amb la poesia de la Renaixença. No s'identifica amb un sol corrent poètic sinó que reflecteix l'adopció i la influéncia dels nous corrents estètics europeus.

Tendències de la poesia:

ESPONTANEISME: el sentiment i l'emoció s'han de materialitzar en el poema amb un màxim d'espontaneïtat i d'autenticitat i un mínim de treball formal. Es dona la teoria de la “paraula viva” de Maragall .

La natura i el paisatge son la principal font d'inspiració. Es valora la poesia popular.

Joan Maragall i Apeles Mestres.

ARBITRARISME: Plantetjen q amb el sentiment no n'hi ha prou. Fonamentalment valora el treball formal, ofici i domini de la tècnica. Valoren els géneres clàssics sobretot el sonet.

Modernistes Jeroni Zanné

No modernistes l'escola mallorquina: Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Gabriel Alomar.

TEMÀTICA:

La mort, el misteri, el paisatge com estat d'ànim... característics del simbolisme decadentista

Temes patriòtics o nacionalistes: la terra catalana, els mites populars o les llegendes

La natura i el cosmos: poemes sobre: els cicles naturals

Sacralització de la natura

Armonia del cosmos

Reflexions contruides amb pretextos simbòlics: jardins...

Dolor personal o col·lectiu: és tractat en poemes com “Paternal” arran de l'esclat d'una bomba al Liceu.

Conflicte artista-societat

la ciutat (barcelona bàsicament)

JOAN MARAGALL:

És el poeta més important del Modernisme. El poeta té un missió divina (mostrar l'altra realitat de les coses: l'espiritual). El poeta és un esser especial, un geni; la societat en no entendre'ls i en veure que ells es creuen superiors, els rebutjen. El poeta mostra la realitat mitjançant la paraula que ve donada per l'inspiració (espontaneisme).

Volen transmetre emocions. Un poeta no pot escriure quan està trist, ja que pensa que l'art ha de xerrar, encara que això no vol dir que la realitat que presentin (roa) no sigui trista. L'obra de Maragall es veu influènciada per el vitalisme (de Nietzsche) exalça la vida, l'individualisme i defensa la voluntat de lluita.

POESIA DE MARAGALL

La teoria poètica de Joan Maragall és deutora del Romanticisme, i va ser exposada en dos textos teòrics:

-l'elogi de la paraula

-l'elogi de la poesia

El contingut de la seva doctrina es resumeix en tres idees:

· La poesia és una activitat de l'esperit. La poesia té el poder de revelar una realitat amagada darrera de una realitat objectiva. És un acte de sinceritat que neix entre el poeta i el món.

· La paraula ha de ser “viva”, espontània: Aquesta realitat és revelada mitjançant la paraula “viva” provocada espontàniament per l'emoció del poeta davant el món.

· El poeta és un vident, un guia per a la resta d'homes: El poeta comparat amb els homes té més capacitat de percepció i és ell qui descobreix aquesta realitat transcendent.

8

TEMES

S'agrupa en els següents blocs temàtics:

Poesia decadentista expressen l'estat d'ànim, la malenconia, la tristesa, exalcen la mort i el mal com a coses belles. Presències de tòpics decantistes: colors foscos, boires, silencis...

Poesia vitalista es tracta d'una poesia optimista que exhorta a viure la vida en plenitud. Segons Maragall tot (lo bo i lo dolent) forma part de la vida.

Poesia de la natura Uilitza el paisatge i els elements concrets que el formen per a suggerir-nos sentiments i emocions personals. “La fageda d'en Jordà”

Poesia nacionalista Escriu cinc poemes (les Visions) en què fa una reelaboració d'alguns mites lligats al món llegendari català i que contribueixen a definir les característiques ètniques catalanes. “El comte Arnau”

CONCEPTE D'ESCOLA MALLORQUINA

Aquesta denominació l'utilitza per primera vegada el poeta mallorquí Pons i Gallarza (1873-“Revista Balear”). Aquest concepte designa d'una manera (no sempre precisa) la producció literària de finals del segle XIX i principis del XX a Mallorca dels poetes seguidors de J.Alcover i Costa i Llobera. En aquest grup podem incloure noms com els de M.Antònia Salvà, Llorenç Riber i Miquel Ferràs. Engloba tot un conjunt de característiques literàries específiques de la literatura mallorquina diferent de les del Principat.

A mesura que passa el temps, el terme passa només a indicar la producció poètica dels seguidors de Costa i Llobera i de Joan Alcover, i la dels escriptors illencs units per el Noucentisme. Els noucentistes troben en l'obra de Costa i Llobera i de J. Alcover una forma poètica que concorda amb els seus gustos i projectes.

Pel que fa a l'estètica, els membres de l'escola mallorquina segueixen la línia iniciada per Josep-Lluís Pons i Gallarza., i definida per les característiques següents:

L'equilibri d'arrel clàssica, que es tradueix en la perfecció formal.

Elegància i depuració lingüística.

La temàtica molt sovint paisatgística

-mesura

MIQUEL COSTA I LLOBERA

Parteix d'una tradició poètica propera a la de la Renaixença i construeix la seva pròpia poètica, que esdevé amalgama de trets romàntics i clàssics. La seva obra s'ignagura amb “Poesies” (1885). En aquesta obra reflecteix en la natura el seu estat anímic i alhora mitifica els elements del paisatge de la seva Mallorca natal. El que destaca en aquest primer llibre és una llengua poètica madura, culta i lluire d'arcaismes o dialectalismes. Utilitza els elements de la natura per plasmar tota la seva visió del món.

Símbols:

Terra i roques col·lectivitat

Roques gegantines són temple guardor de les arrels col·lectives

Penyal enlairant-se cap al cel i de cara al mar obert voluntat humana i terrenal d'espiritualització.

L'aigua representa la divinitat

Coloms, arbres, colors, àguiles...

En aquesta obra també es pot veure la seva voluntat d'intervenció en la política i cultura catalana, des de la seva producció poètica.

1903 Escriu un llibre més narratiu “Tradicions i fantasies” basat en les llegendes mallorquines.

1906 “Horacianes”.Confirma així la seva afecció per la poesia clàssica.

1907 Costa revisa el seu volum de “Poesies” i en fa una segona edició definitiva.

1908 “Visions de Palestina” És on assatja de versificar com els versicles hebreus, és a dir, utilitzant el paral·lisme de conceptes.

JOAN ALCOVER

Els seus primers passos com a poeta els fa publicant poemes en castellà i català, pero l'us del catala el va intesificar com a consequència de la primera concepció de la poesia com a art purament parlamental i mimètic. El canvi de la llengua en la seva producció va ser degut a tres causes:

9

procés de sinceritat personal i d'identificació amb la seva terra, la llengua

una trajèdia familiar (la mort de la seva filla Teresa)

una crisi personal (produida pel fracàs de la seva obra en castellà)

Presenta una actitut contemplativa i de reflexió, es una actitut clàssica. Veu en la natura allò que román en el temps per damunt de la vida. Aquest paisatge li serveix de consol, és més anyorat que posseït.

TEMES:

pas del temps

sufriment

dolor

coMPARACIÓ: diferencies

JOAN ALCOVER COSTA I LLOBERA

Es refugia en el dolor, com a únic perpetuador del records dels morts

Paisatge amb personatges

Parteix de la poesia popular

Semblances

Es refugia en la natura i la història

NO hi ha personatges

Parteix de la tradició llibresca i culta

Hi ha una constant la bellesa del món que no pot esser poseida per ells

El paisatge es presenta d'una manera idealitzada

Els poemes son propers a la perfecció formal i puressa lingüística

Dignitifiquen la llengua catalana com a llengua poética

TEATRE:

Es trenca amb la tradició teatral de la Renaixença, renoven l'estetica teatral incorporant a l'escena catalana el corrents dramàtics de moda a l'Europa de fi de segle.

Es divideix en 2 grans tendències:

teatre regeneracionista: literatura realista que trasmet continguts ideològics i morals progresistes. Autors Joan Puig i Ferrater “Aigües encantades”

teatre simbolista o poètic: presenta realitats simbòliques en les quals es fa present el concepte d'art i d'artista que propugnaven els modernistes. Autor Santiago Rusiñol “Cigales i formigues”

NARRATIVA:

És el génere més representatiu i original del modernisme. El terme s'aplica a un conjunt de novel·les que, partint de la realitat concreta, volen presentar una visió simbólica de la realitat d'acord amb la concepció del món i de l'individu que tenen els autors modernistes.

Característiques:

ARGUMENT un individu sensible i diferenciat de la col·lectivitat lluita per ser ell mateix. En aquest procés entra en contradicció amb l'entorn colectiu, amb la natura i es produeix el seu aillament

TEMES recerca problemàtica de la realitat, conflicte entre jo-societat, visió fatalista de la natura, voluntat de l'individu per dominar la realitat

PERSONATGES tenen una dimensió simbòlica. El protagonista por ser entés comm un símbolde l'artista modernista i els seus problemes amb la societat.

ESCENARI medi rural (la natura i juntament la gent que hi viu en ella), és representada com un món hostil i misteriós que anul·la el procés d'autorealització de l'individu.

ESTILtécniques i recursos propis de la poesia per a suggerir les dimensions simbòliques de la realitat, les emocions i els sentiments dels personatges. Presència de paraules i exprepsión de la llengua viva de ruralia.

OBRES “Solitut” Victor Català, “la vida i la mort de Jorgi Fraginals” de Josep Pous i Pagés.

10

ativa breu:

Principals subgéneres:

Prosa poética: té influència del simbolisme, l'impressionisme i el prerafaelitisme. Se caracteritza pq l'argument perd importància a favor de les impressions, els estats d'ànim... temes exaltació de l'art, bellessa, misteri... autors Santiago Rusiñol - Raimon Casellas

Conte decadentista: prosa artificiosa i refinada q juga amb els contrastos: vida\mort; ideal\realitat... Apareixen tòpics com el poeta enamorat i la dona fatal, tb motius i imatges relacionats amb l'erotisme i la mort. Autors Alfons Maseras - Miquel de Palol

Novel·la rural: narracions ambientades en el món rural, amb personatges marginats i degradats. Ambients miserables. Fets tràgics. Aquesta novel·la mostra una visió pesimista de la condició humana i una natura negativa que destrueix a l'individu. Temeshostilitat del medi, i l'home com a victima de la fatalitat còsmica. Autors Na Victor català es la creadora d'aquest tipus de narrativa amb obres com: “Drames rurals”.

JOAQUIM RUYRA:

Mereix un tractament especial a causa de la seva gran qualitat. En les seves obres hi trobam: un ruralisme més ingenu i plàcid. Els personatges son éssers primaris i innocents, predomina la descripció sobre l'acció. Obra “Marines i boscatges”.

Noucentisme

Moviment ideològic i cultural que substituirà el modernisme amb l'objectiu de fer de la cultura catalana una cultura nacional oberta a Europa. Estableix el seu programa sobre una definició diferent del paper de l'indivudual, dins la societat i sobre unes noves bases ideològiques i estètiques.

IDEOLOGIA

El noucentisme representa la convergència entre política i cultura. Els intelectuals i artistes noucentistes comparteixen amb les classes dirigents un mateix objectiu:

“educar i modernitzar la societat catalana”

D'aquesta manera desapareix l'enfrontament entre l'artista i la societat.

Els suposits ideològics son: - la raó i l'intelecte

es defensa la racionalitat política i es valora el treball

les coses es valoren per la seva funcionalitat.

L'ideoleg del noucentisme va ser Eugèni d'Ors “La Ben Plantada” (recull de glosses que exposen les virtuts de la catalunya ideal dels noucentistes.

ESTÉTICA

L'estética es tradueix en :

· valoració de l'artifici i de la perfecció fomal i lingüística

· no ha de reflectir la realitat sinó presentar la realitat tal com voldríem que fos, té un fort component didàctic

· rebuig del ruralisme modernisme i conreu d'1 literatura ciutadana.

El programa noucentista constava de 3 . fonamentals:

· creació d'una xarxa docent

· normativització de la llengua

· creació d'infraestructures culturals.

POESIA NOUCENTISTA

És el génere més valorat, ja que és el més adient x acontribuir a la construcció de la Catalunya ideal, a més de permetre un treball formal molt acurat. Els noucentistes, pel q fa a la prosa només conrearen el conte i la novel·la va ser rebutjada

Característiques:

idea d'artifici: no és l'expressió nua del sentiment sinó que elseu valor romàm en la forma (s'opta sobretot per la métrica de la lírica culta i l'ús del sonet)

11

depuració de la realitat, no pot ser representada directament sinó q ha de ser reelaborada i formulada poèticament en la seva forma més ideal i armónica.

Referències al món classic, de vegades sols empleen noms grecs sense cap rerafons mitològic

Ús de pretextos extrets de la vida quotidiana

Descripcions minucioses i precises del paisatge.

Distànciament intelectual del poeta: “objectivitat”

Ironia per a distanciar-se de la realitat i treurer-li trascendència.

TEMES:

% La vida sencilla, la quotidianitat respón a la defensa d'una vida sencilla i equilibrada plena d'armonia

% Ambient ciutadà la ciutat ès el model de civilitat d'ordre i de mesura (centre barcelona )

% Una natura idílica i civilitzada presenten una natura dominada per l'home i lligada als espais urbans.

% La feminitat la dona es transmissora d'ideología per mitja de l'educació dels fills en la llar, es potència la maternitat tb simbolitza la CATALUNYA IDEAL

% El pas del temps, l'envelliment ( xin xin pum ) la bellessa es asumida amb resignació i serenor malgrat malencolia i tristessa que pugui produir.

JOSEP CARNER

Va neixer a Barcelona i va morir a Bruseles

Es un dels autors més importants de la poesia catalana del segle 20.

Les seves claus per explicar una obra de una gran qualitat son: talent

Coneixement solid de l'idioma

Cultura literaria vastíssima

Domini absolut de l'ofici

TRAJECTORIA POÈTICA:

Carner aprofitarà en tot moment els elements de la tradició literaria que li serànmés útils.

etapa de formació es dona a coneixer en el marc del modernisme, opta per la forma clàssica i presencia de l'ironia. Obra “el primer llibre de sonets”

Etapa noucentista obre al periode noucentista amb “els fruit saborosos”. Reflecteix lassumpció de l'estètica arbitraria, i es plantetjada pel poeta com una contribució militant als objectius del moviment (el terreny ideològic i literari)

Etapa simbolista carner evoluciona cap a una poesia més reflexiva, reflecteix les preocupacions morals de l'home.obra “el cor quiet”

Etapa d'exili després de la guerra viu a Mèxic i Bruseles. Obra “Nabí”

Característiques de la poesia noucentista carneriana

Rigor formal: d'acord amb els postulats noucentistes. Utilitza les formes tan clàssiques com el sonet.

Joc amb la llengua

Temes extrets de la realitat quotidiana

llibertat, soletat de l'home, pas del temps, mort...

lluita entre el desig-recança, relitat-desig

el tema amoròs el representa com un amor ja aconseguit: no és violent ni apassionat, és valuat estable.

Visió del món plàcida i ordenada (característicament notables de “Els fruits saborosos” (1906, dedica poemes a fruits descrivint les etapes de la vida)

Caricaturitza la visió de la realitat.

Humor i ironia. L'humor és producte sobretot del llenguatge i de la gran capacitat retòrica del poeta, que posa d manifest el punt de ridícul que pot haver-hi en una situació o comportament.

Visió plàstica,: el poeta contempla la realitat i ens parla des de la realitat contemplada.

12

Auques i Ventalls és l'obra més representativa de la poesia noucentista de J.Carner. Representa una visió estilitzada de la realitat quotidiana de la ciutat de Barcelona a començament de segle. Cada poema és com un petit quadre en que el poeta centra la seva mirada, en un determinat aspecte de la ciutat.

Fal·làcia patètica és la projecció enfora de nosaltres, dels nostres sentiments amb la pretenció de fer veure que els sentiments en qüestió provenen d'allò que tenim al davant i no de nosaltres mateixos o del poeta. És aquest personificat que fa xerrar als element.

“un lliri blau diu: vine, vine.

I una teranyina, no passis no passis.

Hi ha una lluita per part del poeta en el poema dEl camí per si ha de passar o no, però ell no ho diu, sinó que ho atribueix als elements que l'envolten.

Segona etapa: Aquesta segona etapa representa la consolidació del Modernisme, i arriba fins a l'any 1991. El seu mitjà de difusió és la revista joventut. Una seria de autors no modernistes s'acosten al moviment , com Narcís Oller i Àngel Guimerà. La novel·la modernista arriba al seu millor moment. A partir de l'any 1906, el modernisme ha de conviure amb un altre moviment quan s'està iniciant a Catalunya: el Noucentisme. Després de la desaparició de la revista modernista Joventud , dos diaris comencen a barrejar el modernista i neocentisme i les seves ideologies. L'any 1911, amb la mort de Maragall i de Nonell, podem considerar que el modernisme ja és un moviment clos. IDEOLOGIA : Amb l'etiqueta de modernisme conviuen estétiques i ideologies molt diverses. Pel que fa la ideologia, s'hi distingueixen l'extremime radical, ateu i anarquitzant de Jaume Brossa, la religiositat conversavodra i católica de Joan Maragall i Manuel de Montoliu. IDEOLOGIA: en el modernisme conviuen estétique i ideologies molt diverses. Pel que fa a la ideologia, s'hi distingueixen l'extremisme radical, ateu i anarquitzant de Jaume Brossa, la religiositat convervadora i catòlica de Joan Maragall, i l'obrerisme sentimental d'ingasi iglésias. -Vitalisme i espontaneïtat: associats a les actituds regeneracionistes més combatives, al sevei del nacionalisme progressia. Es valora la dimensió social de la poesia, a més d'exaltar la individualitat com a

13

única norma per a la creació poètica. Joan maragall imposa l'esponteneïtat creativa i el verisme com a aspectes essencials de la nova tendència: és l'anomenada teoria de la paraula viva.

-Simbolisme:lligat a les expressions decadentistes de la nova estètica. La representació de La intrusa, de Maurice Maeterlinck, en la segona festa modernista de sitges, significa la introducció d'aquest moviment a Catalunya. -Prerafaelisme: associat, com el simbolisme, a les expressions esteticistes. Es fonamenta en la sacralització de l'art. Proposen, la sublimació de l'art i de l'artista com a portadors d'uns valors superior i espirituas. Defensen l'art per l'art i una espontaneïtat creativa propera al model de d'annunzio. -Parnassianisme i classicisme, lligats com els anteriors moviemnts, a les expressions esteticistes. El grup literari més rellevant de l'estètica classicista és el dels poetes de l'escola mallorquina. Les diverses tendències i del moviment s'identificaven amb unes aspiracions comunes: - La voluntat de transformació: de la cultura catalana regional i tradicionalista en nacional i moderna. -La fascinació per Europa: com a paradigma de modernitat. En aquest sentit, es traduccions literàries d'autors europeus. -La voluntat de liquidació de la Reinaixença. - La imposició del corrent espiritualista: que inclou la religiositat ortodoxa catòlica, el cristianisme prerafaelita. - La idea de dependència mútua de les arts, defensada en el concepte d'art total, que va promoure contactes molt directes entre els diversos sectors culturals modernistes. - La voluntat de marginació respecte de la societat burgesa, que fa que els modernistes de totes les ideologies i estètiques es decantin per manifestacions colectives que els singularitzin. -La lluuita per la llengua. Aquesta és sens dubte la reivindicació més unitària de tots els objectius plantejats en la literatura catalana conemporàne des de la Reinaixença. Tres ambits d'acció la premsa ( l'avenç), iniciatives socials, la pràctica d'escriptors.

Canigó.a)Sintetitza en quinze linies l'argument de l'obra.

14

Bé que alguns dels elements principals que el componen poden ésser rastrejats en projectes de l'adolescència de l'autor, sembla que l'esquema fou definitivament concebut i l'execució iniciada a l'estiu del 1880; fou editat el 1886. L'acció és situada al s. XI als Pirineus. Gentil, fill del comte Tallaferro, després d'ésser armat cavaller a l'ermita de Sant Martí, és instat a renunciar als seus amors amb la pastora Griselda. Més tard, el minyó fa la guàrdia al castell de Rià per tal de prevenir un atac dels àrabs. Mentre contempla el Canigó, el seu escuder li parla de les fades que hi viuen, i ell decideix de traslladar-s'hi. El rep, sota l'aparença de Griselda, Flordeneu, la reina de les fades, que el sedueix, i amb la qual recorre, dalt d'una carrossa voladora, els dominis pirinencs tot aprenent-ne les llegendes. La deserció de Gentil ha motivat el desastre de l'exèrcit cristià, i quan Guifré, el seu oncle, el sorprèn en braços de Flordeneu, mogut per la ira, l'estimba muntanya avall. El cadàver de Gentil és dut a l'ermita de Sant Martí; mentrestant, el seu pare, Tallaferro, ha vençut els invasors. Per influència del bisbe Oliba, del qual és feta l'evocació, Guifré es penedeix del seu crim, és perdonat per Tallaferro, i decideix de fer-se monjo. A l'hora de la mort, Guifré demana que en el lloc on morí Gentil sigui plantada una creu. Les fades es retiren del Canigó mentre els monjos hi arriben portadors d'un ordre nou. Poema de filiació romàntica, és dedicat «als catalans de França» i canta l'origen d'una Catalunya centrada, i no pas limitada, pels Pirineus. Els elements pagans, els invasors d'un cantó i les fades d'un altre són contraposats a les forces cristianes i promouen una tensió dramàtica en el centre de la qual es troba Gentil.

b) Fes una paràfrasis del cant II. Identifica cinc metàfores i explica com estan constituïdes.

El Canigó, muntanya que té una gran “màgia” al seu voltant, tot és bonic. Es pot comparar amb una flor, té fades en comptes d'abelles, té àguiles en comptes de papallones... els núvols, les gotes de rosada... tot com un somni. El cant II bàsicament és una descripció de com és el Canigó, i tota la vida que hi ha dins seu, tots els secrets que hi guarda la natura tan quan és de dia com quan és de nit.

Metàfores:

- “Lo Canigó és una magnòlia immensa” . Lo Canigó seria el pla-real i magnolia immensa pla-evocat.

- “Els Estanyols ses gotes de rosada” Els estanyols seria pla-real i gotes de rosada pla-evocat.

- “que dins de les aygueres de cristall s'esgrana.” Aigueres de cristall pla-evocat, i s'esgrana pla-real.

-“Allí en un trono verd que els ulls no veuen” allí en un trono verd seria pla-evocat, i els ulls no veuen pla-real.

- “y murmuri de nimfes en la platja” murmuri de nimfes pla-evocat, en la platja pla-real

c) Comenta la métrica de “Los dos camapanars”.

És de rima assonant, ABAAB CDCCD EFEEF.

Casa vers té 10 síl·labes (endecasílabs).

Art major

d) Estructura el poema en parts tenint en compte el punt de vista i resum el seu contingut.

Els cant II és un narrador omniscient ja que sols descriu com veu ell la muntanya i tota la natura que l'envolta, en canvi en los dos campanars és un narrador intern ja que ell també forma part de les converses que parla la gent sobre els campanars que s'estan derruint, és un dels protagonistes.

El fragment dels dos campanars explica el que esta passant amb els dos campanars que hi havia en el Canigó que en aquells moments estan derruïts, la gent d'allà en parla i estan preocupats per saber que passarà amb ells, si els acabaran de derruir, si la gents se n'enrecordarà al cap dels anys. És un diàleg. El tema és bàsicament religiós ja que es parla dels sants de l'església dels campanars.

e) Explica el significat del tòpic ubi sunt. En quins versos hi apareix?

Ubi sunt és el tòpic que parla dels morts, es pregunta on son.

Apareix el l'estrofa novena del fragment de Los dos campanars, els dos últim versos parlen que voldrien els campanars per tocar-los als monjos morts, als monjos morts i a ell mateix.

I també en fa referència l'estrofa número dotze, parla de que ells jeuen sota terra i nosaltres amunt seu, és a dir fa referència on són els morts, on estant desprès de la vida.

f)Comenta els elements poètics del poema.

Els elements romàntics es centren bàsicament en el fragment del cant II, ja que és on es parla de la natura i les seves meravelles, tota la seva màgia que nosaltres no la podem contemplar, perquè no li parem atenció. Els exemples d'aquests elements romàntics podrien ser: “Davant s'exten una illa sempre verda”, parlant de l'herba; “ I les roses alpines entre líquens la vermellor ensenyen de ses

15

galtes”; “En el cel blau eternes melodies”. Aquests entre altres són elements romàntics del poema.

g) Busca un exemple de cada una d'aquestes figures retòriques:

Prosopopeia: “ y en lo palau lo sospirar d'una arpa”

Hipèrbaton: “Com dos gegants d'una legió sagrada”

“per abelles té fades que la volten”

Metàfora: “Davant s'exten una illa sempre verda”

Sinestèsia: “Olor de romaní dels boscos puja, dels cims olor de regalèssia baixa.”

Comparaciò:“que atravessa pel mig l'estany blavíssim, com lo cel estrellat de la via làctia.”

“La rosa s'esfulla com lo roser.”

“Y apaga la llantia, com un astre.”

h) Llegeix la darrera estrofa. Després de contestar l'obra humana (monestirs) amb la divina (natura), el poeta arriba a una conclusió. Quina?

Que el que Déu ha construït no es desfarà, ell ha construït una muntanya amb la seva fauna i la seva flora, i això no pot ser destruït, el que construeix l'home si, com els dos campanars, però el que ha fet Déu no. És com si Déu ho mires tot des del cel i anés construït tot el que fa falta a la terra: les muntanyes, les plantes els animals... i això no es pot desfer.

Dietari d'un pelegrí a Terra Santa.

a) Informa't sobre l'estada de Verdaguer a Terra Santa i fes-ne un resum.

Va ser en un d'aquests viatges, el realitzat a Terra Santa el 1886, en el qual se li va desatar una profunda crisi espiritual. Va començar a manifestar una certa desmesura a les obres de caritat i a la pràctica d'exorcismes, el què va comprometre la seva situació al el palau del marquès i davant la mateixa jerarquia eclesiàstica

b) Sintetitza la idea principal del fragment.

Aquest fragments ens mostra les ganes que tenia Verdaguer d'anar de viatge a Terra Santa, ell ja havia viatjat a molts llocs, però com a religiós que era necessitava anar a la terra de Jesús, i és bàsicament el que explica el poema.

A mos bescantadors.

a) Busca en un diccionari el significat de la paraula “bescantadors”.

Persones que parlen malament d'alguna cosa o d'algú.

b) Relaciona el títol del poema amb els darrers anys de la vida del poeta.

El poema de mos bescantadors va dirigit a tots aquells que algun cop li han fet alguna cosa dolenta o simplement mai s'han portat bé, ja només cal fixar-s'hi amb el principi: “Amadissíms enemics”. Per tant el títol té a veure amb la getn a qui va dirigit.

Pobresa.

a) Indica el tema del poema.

El tema té a veure amb la pobresa material però si riquesa espiritual, i al contrari, com ser feliç sense tenir gaires bens.

b) Comenta el significat dels versos 9 i 10.

Amb la seva pobresa material i sense voler res més ell es sent bé, per tant és feliç, i gràcies a això li arriben les coses bones de la vida. Tot i que perdent els seus bens a vegades també es perd a ell mateix, però sap que Déu estarà amb ell sempre i que no el deixarà i que en tot moment estarà identificat.

Autor i context:

16

Jacint Verdaguer i Santaló, neix a Folgueroles (Osona) el 17 de maig de 1845. De petit anà a l'escola del seu poble:

Als 10 anys ingressa al seminari de Vic (Osona).

El 1865 - només tenia 20 anys - participa per primera vegada als Jocs Florals de Barcelona i obté dos premis. Es presentà a recollir-los amb vestit de vellut i barretina vermella a la sala del Consell de Cent de l'Ajuntament de Barcelona.

Entra el 1867-68 i amb un grup de lletraferits es reuneixen prop de la masia de can Tona al terme de Folgueroles, i funden «L'Esbart de Vic», considerat el primer Esbart de Catalunya, Verdaguer és l'ànima d'aquest grup.

El 24 de setembre de 1870 és ordenat capellà, el diumenge següent cantarà missa.

La vida sacerdotal de Mn. Cinto s'enceta a la parròquia de Vinyoles d'Oris (Osona), però al cap de tres anys ho ha de deixar per malaltia, els metges li recomanen aires marins i se'n va de capellà en el vaixell de la Companyia Transatlàntica, navegarà durant dos anys, en la ruta d'Amèrica.

D'aquí vindrà la seva poesia L'Emigrant

Recuperada la salut, ocuparà el càrrec d'almoiner al Palau del Marqués de Comillas, càrrec que exercí durant disset anys, en aquest temps, el 1877, presenta als Jocs Florals l'obra que el consagrà definitivament L'Atlàntida:

El 1890 tingué conflictes amb el bisbe i estigué suspès de llicència del 1895 al 1898

Quatre anys després el 10 de juny de 1902 moria a la finca Vila Joana de Vallvidrera.

Jacint Verdaguer és un poeta de terreny pròxim al romanticisme i a la Renaixença que fa una síntesi perfecta d'elements romàntics i d'aspectes relacionats amb la Renaixença.

Verdaguer escrivia algunes formes arcaiques i amb ànima autèntica i tradicional del seu poble.

Anàlisi del contingut del poema “l'Emigrant”:

Es tracta d'una poesia nascuda de la vivència de Capellà-Mariner (1874-1876) i probablement composta a posteriori.

És una de les poesies on apareix tractat amb més encant un dels temes verdaguerians per excel·lència: el misticisme i l'enyorament de la pàtria o terra natal que es concreta en un paisatge, el de la Plana de Vic; en una terra, Catalunya i en la família. Un enyorament que el fa emmalaltir.

Comprensió de cada vers:

Dolça Catalunya,pàtria del meu cor,quan de tu s'allunyad'enyorança es mor.

Pretent presentar el tema principal i fil conductor del poema: l'enyorança de la pàtria, Catalunya, tot explicant que quan ell s'allunya de la seva pàtria estimada, l'enyorança es tan gran, forta i poderosa, que d'enyorança un es mor.

Hermosa vall, bressol de ma infantesa,

blanc Pirineu,

marges i rius, ermita al cel suspesa,

per sempre adéu!

Arpes del bosc, pinsans i caderneres,

cantau, cantau,

jo dic plorant a boscos i riberes:

adéu-siau!

Ens està parlant de la vall de la seva infantesa que es la Plana de Vic, descrivint el Pirineu, marges i rius, tal i com ho veia des de la Plana. També en descriu a l'ermita en que fins llavors havia donat missa que era l'Església de Sant Esteve en el terme de Vinyoles d'Orís. També descriu metafòricament els que pots trobar als boscos de Catalunya com són: arbres sonant com arpes i pinsans i caderneres cantant.

En aquests versos ens expressa un sentiment i el que li produeix l'enyorança: plor. Aquest sentiment

17

l'expressa als boscos i a les riberes perquè és el que més aprecia de Catalunya i que en ell l'havien ajudat molt a reflexionar o estudiar. Així finalment es despedeix per sempre pensant que no hi tornaria mai mes.

¿On trobaré tos sanitosos climes,

ton cel daurat?

Mes ai, mes ai! ¿on trobaré tes cimes,

bell Montserrat?

Enlloc veuré, ciutat de Barcelona,

ta hermosa Seu,

ni eixos turons, joiells de la coronaque et posà Déu.

En aquests versos hi ha unes exageracions del bon clima de Catalunya que el troba el més sanitós de tot el món, de les postes de sol que ell podia contemplar des de la Plana i una altra exageració, aquest cop a la ciutat de Barcelona, fent esment a la Catedral, que ell la troba molt bonica i hermosa,

Una altre expressió d'enyorança és el que ell es pensava que tornaria mai i es torna a preguntar on trobarà els cims de Catalunya i de la bonica Montserrat

En aquest vers ens descriu els turons de Barcelona i els compara amb les joies d'una corona expressant-ho com la bondat divina de la creació.

Adéu, germans: adéu-siau, mon pare,

no us veuré més!

Oh! si al fossar on jau ma dolça mare,

jo el llit tingués!

Oh mariners, lo vent que me'n desterra

que em fa sofrir!

Estic malalt, mes ai! tornau-me a terra,

que hi vull morir!

Aquí es despedeix de la seva família pensant que no tornaria i que no el veuria més.

En aquests versos ens explica la mort de la seva mare i el lloc on està enterrada i també el desig de poder ser enterrat junt a la seva mare i a la seva estimada Pàtria.

Finalment ens explica que inflant les veles del vaixell l'anava allunyant de la seva Pàtria. També ens explica que està malalt físicament, d'enyorament i de nostàlgia i per això vol tornar a terra, on té el lloc on fa de pagès i obté els fruits de la seu treball i el lloc on pot morir tranquil i envoltat del que s'estima i desitja.

Anàlisi forma:

1. Dolça Catalunya, 6 A2. pàtria del meu cor, 6 B3. quan de tu s'allunya 6 A4. d'enyorança es mor. 6 B

5. Hermosa vall, bressol de ma infantesa, 11 C6. blanc Pirineu, 4 D7. marges i rius, ermita al cel suspesa, 11 C8. per sempre adéu! 4 D9. Arpes del bosc, pinsans i caderneres, 11 E10. cantau, cantau, 4 F11. jo dic plorant a boscos i riberes: 11 E12. adéu-siau! 4 F

13. ¿On trobaré tos sanitosos climes, 11 G14. ton cel daurat? 4 H15. Mes ai, mes ai! ¿on trobaré tes cimes, 11 G16. bell Montserrat? 4 H17. Enlloc veuré, ciutat de Barcelona, 11 I

18

18. ta hermosa Seu, 4 J19. ni eixos turons, joiells de la corona 11 I20. que et posà Déu. 4 J

21. Adéu, germans: adéu-siau, mon pare, 11 K22. no us veuré més! 4 L23. Oh! si al fossar on jau ma dolça mare, 11 K24. jo el llit tingués! 4 L25. Oh mariners, lo vent que me'n desterra 11 M26. que em fa sofrir! 4 N27. Estic malalt, mes ai! tornau-me a terra, 11 M28. que hi vull morir! 4 N

Aquest poema alterna l'art major i l'art menor amb rima consonant, com també l'alternança de versos masculins i femenins.

En general tot el poema es caracteritza per una musicalitat de l'estrofa.

S'hi pot trobar:

Interrogacions: versos: 13, 14, 16.

Exclamacions: versos: 8, 12, 15, 22, 25, 26, 28.

Invocacions: versos: 23, 24, 27, 28.

Paral·lelisme: tots els versos tenen una paral·litat general però els versos 23/25 són els que ho especifiquen mes clarament.

Hipèrbola: versos: 4 (en lo de que per enyorança una persona es mor); 13, 14 (en l'exageració de que no trobaràs una clima mes bo que el de Catalunya); 15, 16 (l'exageració de no trobar unes muntanyes iguals, que en el fons pot ser veritat); 17, 18 (Diu que mai no veurà una catedral mes bonica i hermosa que la de Barcelona).

Epítet: 1 (dolça Catalunya); 5 (hermosa vall); 13 (sanitosos climes); 16 (bell Montserrat); 18 (hermosa Seu); 23 (dolça mare).

Metàfores: 5 (Hermosa vall, bressol de ma infantesa: Plana de Vic); 6 (blanc pirineu: Pirineu Nevat); 9 (Arpes del bosc: soroll musical del bosc); 19 (joiells de la corona: els turons els representa com les joies d'una corona)

Hipèrbaton: 6 (blanc pirineu = pirineu blanc); 15, 16 (on trobaré tes cimes, bell Montserrat = bell Montserrat, on trobaré tes cimes)

Comentari:

Es un poema escrit per causes externes a Verdaguer. Amb temes totalment Verdaguerians com es l'enyorament de la pàtria que es concreta en un paisatge, el de la Plana de Vic; una terra, Catalunya; i en la família.

Aquest poema té una síntesi perfecta d'elements romàntics i d'aspectes relacionats amb la Renaixença.

Aquest poema presenta algunes formes arcaiques, amb una llengua anterior al temps escrit per l'autor i amb expressions i formes d'escriure totalment anteriors a l'època de l'autor.

Aquest poema té una musicalitat en les estrofes ja que al 1890 la van musicar i per aquesta causa es un dels poemes que més ha arribat al públic.

19

EXEMPLE DE COMENTARI DE TEXT

Dels romànics altars no en queda rastre.

Del claustre bizantí no en queda res:

caigueren les imatges d'alabastre

i s'apaga sa llàntia com un astre

que en Canigó no s'encendrà mai més.

Com dos gegants d'una llegió sagrada

sols encara hi ha drets dos campanars:

són los monjos darrers de l'encontrada,

que ans de partir, per última vegada,

contemplen l'enderroc de sos altars.

Són dues formidables sentinelles

que en lo Confent posà l'eternitat;

semblen garric los roures al peu d'elles;

les masies del pla semblen ovelles

al peu de llur pastor agegantat.

Una nit fosca al seu germà parlava

lo de Cuixà: -Doncs que has perdut la veu?

Alguna hora a ton cant me desvetllava

i ma veu a la terra entrelligava

cada matí per beneir a Déu.

-Campanes ja no tinc -li responia

lo ferreny campanar de sant Martí.-

Oh!, qui pogués tornar-me-les un dia!

Per tocar a morts pels monjos les voldria!

per tocar a morts pels monjos i per mi.

Que tristos, ai, que tristos me deixaren!

I jo plorava amb ells i encara ploro,

mes, ai!, sens esperança de conhort,

puix tot se'n va, i no torna lo que enyoro,

i de pressa, de pressa, jo m'esfloro,

rusc on l'abell murmuriós s'és mort.

-Caurem plegats -lo de Cuixà contesta-.

Jo altre cloquer tenia al meu costat;

rival dels puigs, alçava l'ampla testa,

i amb sa sonora veu, dolça o feresta,

estrafeia el clarí o la tempestat.

Com jo tenia nou-cents anys de vida,

mes, nou Matusalem, també morí;

com Goliat al rebre la ferida,

caigué tot llarg, i ara a son llit me crida

son insepult cadavre gegantí.

Abans de gaire ma deforme ossada

blanquejarà en la vall de Codalet;

lo front me pesa més, i a la vesprada,

quan visita la lluna l'encontrada,

tota s'estranya de trobar-m´hi dret.

Vaig a ajaure'm també: d'eixes altures

tu baixaràs a reposar amb mi,

i ai!, qui llaure les nostres sepultures

no sabrà dir a les edats futures

on foren sant Miquel i sant Martí.-

Aixís un vespre els dos cloquers parlaven;

20

Tota una tarda los vegí plorar;

set vegades per veure'm se giraren;

jo aguaito fa cent anys per on baixaren;

tu que vius més avall, no els veus tornar?

-No! Pel camí de Codolat i Prada

sols minaires obiro i llauradors;

diu que torna a son arbre la niuada,

mes, ai!, la que deixà nostra brancada

no hi cantarà mai més dolces amors.

Mai més! Mai més! Ells jauen sota terra;

nosaltres damunt seu anam caient;

lo segle que en deu tant ara ens aterra,

en son oblit nostra grandor enterra

i ossos i glòries i records se'ns ven.

-Ai! ell ventà les cendres venerables

del comte de Rià, mon fundador;

convertí més capelles en estables,

i desniuats los àngels per diables

en eixos cims ploraren de tristor.

més, l'endemà al matí, al sortir el sol,

recomençant los càntics que ells acaben,

los tudons amb l'heura conversaven,

amb l'estrella del dia el rossinyol.

Somrigué la muntanya engallardida

com si estrenàs son verdejant mantell;

mostra's com núvia de joiells guarnida;

i de ses mil congestes la florida

blanca esbandí com taronger novell.

Lo que un segle bastí, l'altre ho aterra,

mes resta sempre el monument de Deú;

i la tempesta, el torb, l'odi i la guerra

al Canigó no el tiraran a terra,

no esbrancaran l'altívol Pirineu.

Fragment de Canigó (1886).

Anàlisi de “Los dos campanars”, dins Canigó, de Jacint Verdaguer.

Tasca prèvia[Lectura comprensiva, feina sobre el text (subratllar i numerar línies) i material de suport: diccionaris, enciclopèdies, manuals de literatura, pàgines d'internet]

Contextualització

El text que s’ha escollit per analitzar té una importància bastant significativa dins el context de les lletres catalanes del segle XIX perquè representa, en gran part, el producte aconseguit en poesia culta —i en llengua catalana— d’aquella època. Es tracta, en definitiva, d’una composició en vers d’una de les obres cabdals del moviment literari de la Renaixença: el Canigó, de Jacint Verdaguer. L’autor d’aquesta extensa i magistral epopeia nacional va saber agafar el bo i millor de les propostes dels intel·lectuals de la Renaixença i va fer recuperar per al català la dignitat en la creació literària culta després de segles de desordre i indecisió.

En un primer moment “Los dos campanars” va ser un poema autònom, és a dir, va ser escrit el 1886, poc després d’haver publicat Canigó, el 1888; per tant són les primeres estrofes d’aquesta temàtica èpica, que després ajuntà

21

al llibre com a epíleg. Al capdavall, aquest afegit és una mena de conclusió o recapitulació de l’argument on es concentren els personatges i els ambients que han anat apareixent en el poema principal.

Anàlisi externa

De bon principi ja s’observa en el text la uniformitat de l’estructura formal, pròpies en la poesia verdagueriana. En aquest cas el poeta tria una única solució mètrica amb una sèrie idèntica de versos decasíl·labs, amb un equilibri rítmic únic i permanent. Els 105 versos són repartits en 21 estrofes de cinc, amb una seqüència de rima regular, sempre consonant, i que canvia de femenina (A) a masculina (B) /A,B,A,A,B/.

Primera impressió

Després d’unes quantes lectures, hom pot comprovar el to elegíac de la composició. El poeta es plany, plora, per la desaparició d’alguna cosa que ha estat molt important per a ell i per al col·lectiu que representa. Pretén lluitar contra el pas irremeiable del temps amb una veu poètica entre nostàlgica i fatalista. La millor manera que té d’evitar que l’oblit s’engoleixi tot aquest món del passat és fer-lo reviure en el present per mitjà del cant, de la poesia. Una via doblament útil: escriu i informa, i a més a més en català, la seva llengua.

La primera impressió fa palès la intenció de l’autor. A l’entremig d’aquest univers pretesament resorgit per la ploma de Verdaguer hi ha la natura, viva i constant, que emmarca els fets i els transporta des de temps enrere al temps actual.

Anàlisi del contingut: temes

El poema s’enceta amb una sèrie d’interrogacions retòriques que demostren el grau d’exaltació del poeta davant l’horror que sent perquè el decurs del temps ha portat inevitablement l’abandó i la destrucció de llocs emblemàtics de la seva terra. Aquí ja apareixen els dos temes principals d’aquest epíleg, que també són, ben segur, els del poema central, Canigó. Els títols, tant d’aquest com d’aquell, no enganyen: són indrets molt arrelats a la terra per la seva construcció i per la fe que carreguen.

Així doncs, la corrua dels anys, dels segles fins i tot, i els efectes que aquests han deixat en elements rellevants de la nació que el poeta representa esdevenen el moll de l’ossada d’aquesta elegia. Enmig d’aquest cant hi ha tostemps la natura, forta i resistent al temps i als homes. Més enllà dels danys materials dels campanars destruïts, descuidats i a punt de caure, hi ha el rerefons patriòtic del romanticisme. L’autor reclama atenció a aquesta immediata pèrdua que es traspassa al nivell ideològic de la reinvindicació de les senyes d’identitat pròpies, tan maltengudes durant dècades de cultura decadent.

És evident que ja tenim escatida la línia central del poema. Tenim els tres vèrtexs del triangle: el pas del temps, el sentiment nacional i la natura pervivent, que són elements que es repel·leixen però que alhora es necessiten. I ara veurem com l’autor ens els dibuixa magníficament per mitjà de la marca artística.

Estructura: argument i parts

Ja hem comentat que les preguntes amb què s’inicia la composició serveixen a l’autor per expressar el seu patiment i desconcert envers el recurs del “Què se n’ha fet, de ......?”. Així aconsegueix captar de ben prest l’atenció del lector. Vol que aquest s’impliqui una vegada més, ja com a cloenda del Canigó, en l’univers nostàlgic i prepotent del poeta i dels qui pensen com ell que cal una recuperació nacional a tots els ordres. S’adreça a aquelles abadies mig perdudes a la muntanya i al record de la gent. Les humanitza per dotar-les d’emocions i, d’aquesta manera, aconseguir mantenir viva la corresponsabilitat amb el lector.

S’esmenten també força elements de la vida monàstic i àdhuc personatges, alguns de la història popular. Aquesta solució té dues direccions: arrodonir l’ambient decadent i misteriós d’aquells llocs i reforçar l’esperit religiós i comunitari. Les referències al cristianisme no són en absolut gratuïtes. Li van molt bé a Verdaguer, —recordem capell—, per ‘educar’ el lector i trobar punts en comú que cohesionin la Catalunya del passat amb la del present. No es priva d’aprofitar dades hagiogràfiques (vides de sants).

Segons això, podríem parlar d’una primera secció del poema que abraçàs els vint-i-cinc primers versos. Fa una presentació degradada i ombrívola dels escenaris en què se situen els protagonistes del poema, els dos

22

campanars, veïns i germans. En aquesta primera part es demana els motius de la deixadesa dels edificis religiosos i dels seus components. Evidentment, això s’ha de transportar al terreny històric (ordres i regles monàstiques de l’edat mitjana) i artístic (estil romànic, bizantí). La remembrança de l’episodi medieval de la formació de Catalunya centra aquestes primeres estrofes. Els versos 26-90 comprenen bàsicament la conversa dels dos cloquers. Feta la ubicació temporal i espacial d’aquests personatges, veritables testimonis dels nou-cents anys d’història, el poeta renuncia a la paraula i la passa a dues veus que permeten diferents punts de vista. El diàleg és el recurs narratiu més sàviament emprat de tota la composició. Les dues primeres estrofes d’aquesta secció serveixen per introduir-nos aquests dos individus ressuscitats, ancians i per això fiables en la paraula. Contrastant amb la veu del monestir del Canigó, hi ha el campanar de Cuixà. Cadascun representa allò que conserva en el present i allò que ha estat en el passat. Són intrusos, al cap i a la fi, que l’home va deixar allà dalt, als Pirineus, i que les inclemències de la natura i del temps han abocat a la destrucció paulatina. Ambdós recorden un temps passat que ja no tornarà, a parer de dos vells amics asseguts i explicant les històries de quan eren jovençans. Els cloquers saben que a ells també els arribarà el moment de caure, de morir. No demanen més que una cosa: que es conservi la memòria de la seva existència. L’esperança és el darrer que s’ha de perdre.

El poeta recupera la veu a les tres darreres estrofes (versos 91-105). La penúltima estrofa és segurament la més bella líricament paralnt. I els versos del final volen ser com les darreres paraules d’un moribund. Sentencia el que tothom ja sap, que tot passa i tot acaba. Però sempre queda Déu, el creador i el salvador de tot. I, per extensió, allà dalt hi restarà el que no mor, la muntanya, que està per damunt de tot i de tothom, excepte de Déu, el símbol d’una nació, d’una cultura, d’una identitat. El temps podrà malbaratar i fer desaparèixer altres coses, les paraules, per exemple, però no l’”altívol Pirineu” i tot allò que jeu als seus peus.

Figures retòriques i veus narratives

Com que es tracta d’una obra vuitcentista, i a més verdagueriana, és ben normal que el nombre de recursos estilístics emprats sigui, almenys, destacable. La poesia èpica és preferentment narrativa, i hem pogut comentar l’ús meditat de les veus del discurs elegíac del text. L’autor pretén incloure el lector en aquest cant des de les primeres línies. Les set preguntes sense receptor conegut en són una bona mostra.

Tanmateix, el poeta no rebleix excessivament el poema amb figures que desdibuixin el seu discurs. Vol explicar Història (realitat) a través d’una història (ficció), i se’n surt prou bé. Deixa caure noms propis de persona i de lloc per reforçar lligams amb el lector, com si li volgués demanar: Et són familiars? Recordes que existeixen o que han existit? La primera part és plena d’aquesta intencionalitat i per això es limita a enumerar, amb vocabulari i adjectivació remarcable. Parteix de la descripció física de les parts d’un monestir per atl d’arribar a recrear com era la vida diària en aquells habitatges dedicats a la lloança del Senyor. Hi trobam epítets i comparacions (versos 10,19, 24-25) i metàfores, que reforcen el to cerimoniós del discurs i hipèrbaton, que, com a tot el poema, ajuden a encaixar les rimes.

La segona part canvia el to. Ara és més viu i la informació s’escola amb més quantitat i a dues bandes. Cada campanar s’exclama i es lamenta del que s’ha perdut. També s’hi fan servir imatges i la personificació hi és omnipresent. L’autor vesteix les torres amb les parts del cos humà i ambdues viuen el dia i pateixen com patiria una persona en la mateixa situació.

La part final no és pas gaire diferent de la resta. Continua conjugant elements de la natura (permanents) amb la deixadesa de les construccions. Personifica esplèndidament el puig del Canigó. I l’estrofa final condensa els tres fonaments de l’obra en boca del poeta.

Conclusió

A pesar que aquest poema té molts vincles quant a la temàtica i a l’argument amb el Canigó sencer, el cert és que “Los dos campanars” es pot ben comentar separadament. Al llarg del discurs surten personatges de la història de Catalunya que Verdaguer s’interessa a posar i que van ser en llur època primeres figures de la política i del món sociocultural. Però aquí no són ni de bon tros el més important. La cosa important és arribar a un nivell superior,

23

més abstracte que una simple anècdota.

La Natura, el Temps i la Nació són els eixos del poema. Cada un d’ells s’oposa i es complementa als altres dos. La naturalesa pren la forma del paisatge pirinenc, tan ben conegut per Verdaguer; la descripció d’aquest entorn, a semblança d’un locus amoenus, enquadra la memòria d’un passat gloriós digne de ser, si no reviscut, almenys sí recordat. I finalment, el poble, la comunitat, de tots els qui se senten reconeguts pels símbols que es desprenen del discurs dels dos campanars. Per damunt de tot això, hi ha ben clar Déu, la religió que tot ho embolcalla: el passat, el present i el futur.

Biografia

Jacint Verdaguer i Santaló neix a Folgueroles (Osona) el 1845, en una humil família pagesa d'una certa cultura i ja de ben jove la seva mare l'instrueix en la lectura d'alguns llibres.

El 1855 comença els estudis al Seminari de Vic, on hi estudia durant quinze anys. La formació acadèmica que hi rep es divideix en tres fases: Humanitats i Retòrica; Filosofia i Teologia; i Moral, Dret canònic i Pràctica. Gràcies als seus propis descobriments a les biblioteques de Vic i a la influència de professors i companys llegeix clàssics greco-llatins, com Virgili, Ovidi i Plató; clàssics italians; autors castellans de totes les èpoques; autors romàntics francesos i autors catalans antics i moderns. Encara estudiant, el 1865, li són premiades dues poesies als Jocs Florals de Barcelona: Els minyons d'En Veciana i A la mort d'En Rafel de Casanova. D'altra banda, aquell mateix any publica al periòdic Eco de la Montaña el poema de dos cants Dos màrtirs de ma pàtria, o siga Llucià i Marcià i entra en contacte amb personatges rellevants de l'època com Milà i Fontanals i Marià Aguiló. Dos anys després funda l'Esbart de Vic, format per un grup d'estudiants entusiastes amb sentiments i idees romàntiques que es troben a la font del Desmai amb l'objecte de practicar la poesia.

El 1870 és ordenat sacerdot. En comptes de ser enviat a Barcelona a ampliar estudis —com la majoria dels seus companys de Vic— és destinat a una petita parròquia a Vinyoles d'Orís. En cap moment deixa de dedicar-se a la poesia (treballa sobretot en el poema èpic L'Atlàntida, tot i haver de portar a terme les tasques de vicari i de la greu malaltia que hi contrau. El 1874 marxa a Barcelona per recuperar-se d'aquesta malaltia; hi està vuit mesos en què freqüenta "la penya dels minyons" —en la qual coneix els futurs bisbes Torras i Bages, Estalella i Cortès—, veu els membres de l'Esbart de Vic i participa en tertúlies on observa lluites polítiques i tendències literàries. Aquell mateix any, entra com a capellà de vapor de la Companyia Transatlàntica, propietat dels marquesos de Comillas. Són gairebé dos anys i nou vegades la travessia d'Amèrica (en la línia de Cuba) un període d'equilibri necessari per recuperar la salut i enllestir L'Atlàntida, que és premiada als Jocs Florals de 1877 i aconsegueix un èxit clamorós immediat. L'obra és entesa ja a l'època com la culminació de la Renaixença. A més, aleshores s'inicia l'etapa de triomfs i prosperitat del poeta, que dura disset anys. A partir de finals del 1876 resideix al palau dels marquesos de Comillas contractat com a capellà de la família i té, per tant, ocasió de freqüentar els ambients socials més elevats i de crear amb el mecenatge dels marquesos alguns dels seus poemes més importants. Des del 1883, amb el càrrec d'almoiner, pel qual ha d'administrar la beneficència del marquès a famílies necessitades, té més maldecaps

24

però també una gran influència. És un període en què fa nombrosos viatges (Occitània, Castella, Tolosa de Llenguadoc, Roma, Comillas, Donostia...).

A Barcelona, el poeta se centra en la divulgació dels ideals de joventut aprofitant el seu prestigi i l'ajut de Jaume Collell —membre de l'Esbart. Verdaguer publica textos a La Veu de Montserrat i en una col·lecció de llibres gràcies al seu amic. Tots dos preparen les festes del mil·lenari de Montserrat, en què es convoquen concursos i on assisteixen autoritats i escriptors. Mossèn Cinto escriu per a l'ocasió obres com ara Llegenda de Montserrat i Cançons de Montserrat, entre les quals hi ha les estrofes del Virolai. El 1879, simultàniament a l'organització del mil·lenari, Verdaguer publica Idil·lis i cants místics que són, en paraules de Carles Riba, "un llarg, insadollable enyor de la natura angèlica". Poemes, doncs, de tema religiós que contraresten la sensació creada per L'Atlàntida, considerada obra profana pels més crítics. El 1882 apareix Lo somni de Sant Joan. Llegenda del Sagrat Cor de Jesús, refós i ampliat el 1887. L'oda A Barcelona, publicada el 1883 per l'ajuntament de la ciutat en una edició de cent mil exemplars, constitueix una mitificació de l'esperit progressista i de les ànsies d'expansió de la nova burgesia industrial catalana. Amb l'objectiu d'arribar a la sensibilitat popular, Verdaguer insisteix en la poesia religiosa, arma per fer devots al catolicisme i també a la llengua catalana.

El punt culminant de l'etapa de plenitud és Canigó (1886). Aquest segon gran poema èpic serveix al poeta per vèncer les insatisfaccions i rectificar els defectes de L'Atlàntida. L'escriu prenent com a base elements de primera mà aplegats a partir de resseguir, entre el 1879 i el 1884, el Pirineu català. Allí pot veure detalladament el que seria l'escenari del poema, completat posteriorment amb llibres d'història, folklore i geografia. L'any 1886 és important, d'altra banda, per dos fets de signe contrari: per un costat, la coronació a Ripoll com a poeta de Catalunya pel bisbe de Vic —fet que mostra el cim de la glòria de Verdaguer— i, per l'altre, el viatge a Terra Santa —que significa el començament de la crisi espiritual.

Efectivament, tot i que després d'aquest any publica obres destacades deslligades del canvi espiritual —per exemple, Pàtria (1888)—, el poeta viu immers en una crisi profunda provocada pel viatge a Palestina i Egipte, del qual torna trasbalsat. Dietari d'un pelegrí a Terra Santa (1888) són les anotacions que mossèn Cinto va pren mentre fa el viatge i que expliquen el desig de purificació i el canvi d'orientació en la seva vida. Aquest canvi consisteix a dedicar-se més a les tasques eclesiàstiques que no pas a les d'escriptor, cosa que inclou una pràctica desordenada de la caritat, que l'omple de deutes i, més tard, el posa en contacte amb un grup d'exorcistes. És aleshores que entra en la vida del poeta la família Duran, formada per una dona vídua i dues filles, a les quals promet que no abandonaria. Aquesta actitud d'ajuda incondicional als desvalguts i els comportaments que se'n deriven li valen la desconfiança dels marquesos de Comillas i, finalment, la decisió de prescindir dels seus serveis com a capellà domèstic. Tampoc és entès per les autoritats eclesiàstiques, que, amb un diagnòstic de follia, l'allunyen de Barcelona. Al santuari de la Gleva, prop de Vic, va descobrint que el lloc de repòs era realment de reclusió. Després de visitar el marquès i el bisbe Morgades, és obligat a romandre a la Gleva, vigilat per un capellà que escampa rumors negatius sobre el seu

25

comportament. El 1895, davant d'una situació d'empresonament insostenible, Verdaguer s'escapa de la Gleva i torna a Barcelona. Només la casualitat fa que Verdaguer no sigui detingut per la policia, enviada pel bisbe Morgades; això provoca que el poeta trameti un breu comunicat a la premsa en què demana justícia i ajut a la gent de Barcelona. La notícia va impactar tant que va prendre dimensions d'escàndol. Un mes després, un tribunal eclesiàstic el suspèn de poder exercir les seves funcions sacerdotals i, per tant, de poder fer missa. Verdaguer contraataca amb un seguit de cartes enviades a la premsa diària (anomenades Un sacerdot perseguit), gràcies a les quals guanya força i noves amistats. El mateix 1895, un grup d'amics li publiquen aquests articles sota el títol Mossèn Jacinto Verdaguer en defensa pròpia, considerats la millor prosa del primer periodisme català modern. El 1896 es publica el llibre Flors del Calvari. Llibre de consols, com a justificació personal amb atacs contra els seus enemics, i escrits i pamflets com ara Verdaguer reivindicat, que mostra un Verdaguer ferit i rebel decidit a demostrar la seva raó. A més, escriu La Pomerola, poema autobiogràfic. El 1897 publica a la premsa una segona sèrie d'articles encara més agressius que els de 1895. El 1898, es retracta i és rehabilitat. Passa els seus darrers anys de beneficiat de l'església de Betlem, de Barcelona.

En els darrers quatre anys de vida, Verdaguer torna a l'activitat literària. Dirigeix algunes revistes literàries de tema religiós: "Lo Pensament català", "L'Atlàntida" i "La Creu del Montseny; prepara nous llibres i participa en actes públics. Els últims llibres publicats en vida van ser: Santa Eulària. Poemet (1899), Aires del Montseny (1901) i Flors de Maria, aquest darrer uns mesos després de la mort del poeta, el 10 de juny de 1902, a Vallvidrera. Va ser enterrat a Montjuïc enmig d'una manifestació espectacular de dol popular que va acompanyar el poeta per la Rambla de Barcelona.

La producció verdagueriana, musicada per diversos compositors (Nicolau, Morera, Millet, Falla, etc) i àmpliament imitada, editada i estudiada, ha estat traduïda a moltes llengües. De les edicions d'obres completes 1905-08, 1913-25, 1928-36, 1943, 1946, 1949 i 1964, destaca com a més acurada l'edició popular (1913-25), en trenta volums. El 1995, Eumo editorial n'emprèn una nova edició.

26

27

Pòrtic

Jacint Verdaguer (Folgueroles, 1845 - Vallvidrera, 1902) és l'escriptor català més important i representatiu del segle XIX. Contribueix a la Renaixença, des de posicions catòliques i conservadores, amb una obra que abasta poesia èpica i lírica, prosa narrativa i periodística i literatura de viatges, per la qual té una enorme repercussió popular, incomparable a l'època. Internat al seminari de Vic, on cursa la carrera eclesiàstica, es familiaritza amb la retòrica i els clàssics i s'inicia en l'escriptura poètica.

Entre els seus títols destaquen els poemes èpics de factura romàntica, L'Atlàntida i Canigó, i els reculls poètics Idil·lis i cants místics, Pàtria, Montserrat, Flors del Calvari i Aires del Montseny. En prosa publica Excursions i viatges, Dietari d'un pelegrí a Terra Santa, un aplec de Rondalles i el recull d'articles publicats a la premsa En defensa pròpia. És proclamat Mestre en Gai Saber en els Jocs Florals de 1880. La producció verdagueriana, musicada per diversos compositors (Nicolau, Morera, Millet, Falla, etc) i àmpliament imitada, editada i estudiada, ha estat traduïda a moltes llengües.

Pàgina elaborada per Xulio Ricardo Trigo per a l'AELC. Documentació: Òscar Vendrell i X. R. Trigo. Actualització: Toni Terrades. Fotografies: © Fundació Jacint Verdaguer [FJV].

Obra

Canigó. Llegenda pirenaica del temps de la Reconquista.Barcelona: Llibreria Catòlica, 1886; Barcelona: MOLC, Edicions 62, 1998 [9a edició]; Barcelona: Proa, 2002.

28

Poema èpic en dotze cants i un epíleg.

Bé que alguns dels elements principals que el componen poden ésser rastrejats en projectes de l'adolescència de l'autor, sembla que l'esquema fou definitivament concebut i l'execució iniciada a l'estiu del 1880; fou editat el 1886. L'acció és situada al s. XI als Pirineus. Gentil, fill del comte Tallaferro, després d'ésser armat cavaller a l'ermita de Sant Martí, és instat a renunciar als seus amors amb la pastora Griselda. Més tard, el minyó fa la guàrdia al castell de Rià per tal de prevenir un atac dels àrabs. Mentre contempla el Canigó, el seu escuder li parla de les fades que hi viuen, i ell decideix de traslladar-s'hi. El rep, sota l'aparença de Griselda, Flordeneu, la reina de les fades, que el sedueix, i amb la qual recorre, dalt d'una carrossa voladora, els dominis pirinencs tot aprenent-ne les llegendes. La deserció de Gentil ha motivat el desastre de l'exèrcit cristià, i quan Guifré, el seu oncle, el sorprèn en braços de Flordeneu, mogut per la ira, l'estimba muntanya avall. El cadàver de Gentil és dut a l'ermita de Sant Martí; mentrestant, el seu pare, Tallaferro, ha vençut els invasors. Per influència del bisbe Oliba, del qual és feta l'evocació, Guifré es penedeix del seu crim, és perdonat per Tallaferro, i decideix de fer-se monjo. A l'hora de la mort, Guifré demana que en el lloc on morí Gentil sigui plantada una creu. Les fades es retiren del Canigó mentre els monjos hi arriben portadors d'un ordre nou. Poema de filiació romàntica, és dedicat «als catalans de França» i canta l'origen d'una Catalunya centrada, i no pas limitada, pels Pirineus. Els elements pagans, els invasors d'un cantó i les fades d'un altre són contraposats a les forces cristianes i promouen una tensió dramàtica en el centre de la qual es troba Gentil. Aquest és fonamentalment, malgrat la seva filiació guerrera, un somiador, la qual cosa permet a Verdaguer de passar ràpidament per les parts narratives i d'aturar-se en els moments lírics i descriptius.

El poema tingué tot seguit un acolliment entusiàstic i assenyalà el moment més alt de les possibilitats creadores de Verdaguer.

Fou traduït a l'italià, fragmentàriament, el 1888, per Maria Licer; al castellà, el 1889, pel comte de Cedillo; i al francès, el 1889, per J. Tolrà de Bordas, que l'edità amb l'original català al costat, i el 1908 per B. Blazy.

Josep Carner en féu una versió escènica amb música de Jaume Pahissa (1910), on alternava la recreació pròpia amb fragments de l'original. L'òpera Canigó, composta el 1934 per Antoni Massana, sobre el text de Josep Carner, s'estrenà al Liceu de Barcelona el 1953.

Font: Gran Enciclopèdia Catalana.

Obra

L'Atlàntida. Poema èpic en deu cants, una introducció i un epíleg.Edició dins el volum dels Jocs Florals corresponent a 1877; Barcelona: MOLC, Edicions 62, 1979; Barcelona: Quaderns Crema, 2002; Vic: Eumo, 2002.

Aquest en concebé la primera idea abans del 1865 i durant el bienni 1865-67 començà la redacció del poema Colom del qual la narració sobre l'Atlàntida no era sinó un episodi. A partir de l'hivern de 1867-68 aquell poema restà paralitzat i sorgí com a obra independent L'Atlàntida, una redacció embrionària que fou presentada als Jocs Florals del 1868 amb el títol de L'Espanya naixent.

Després de reelaborar-la entre el 1868 i el 1873, Verdaguer preparà, a partir de la primavera del 1876, la redacció de L'Atlàntida, que obtingué premi als Jocs Florals del 1877, editada aquell mateix any dins el volum de les composicions premiades. Després de noves revisions i addicions, n'aparegué l'edició definitiva la tardor del 1878.

El jove Colom, nàufrag d'una nau genovesa, és acollit per un ermità que li narra l'esfondrament de les terres que un dia havien cobert la mar Atlàntica: Hèrcules, hereu de Pirene, reina d'Espanya, des que la salvà de l'incendi dels Pirineus, va a l'Atlàntida i, en prendre un brot del taronger d'or del jardí de les Hespèrides, adquireix el dret a la mà d'Hèsperis. La còlera que això desperta en els fills d'aquesta, els atlants, provocarà un seguit de catàstrofes i l'esfondrament de l'Atlàntida sota les aigües. Morta Hèsperis, Hèrcules funda pobles i ciutats, entre d'altres Barcelona. Acabada la relació, Colom sent el neguit de cercar i cristianitzar el món que hi ha d'haver més enllà de l'Atlàntic, i troba ajut en la reina de Castella. Inspirat per uns passatges de Plató i de Juan Eusebio Nieremberg, Verdaguer combinà les experiències personals pouades dels seus records adolescents de Vic o dels seus viatges a Amèrica amb la lectura de velles cròniques peninsulars i de les grans epopeies clàssiques per refondre, en una unitat no sempre orgànica, elements mitològics i cristians i desenrotllar, lligant-los, tres temes principals: l'esfondrament de l'Atlàntida, la naixença d'Espanya i el descobriment d'Amèrica. Concebut amb la tècnica in medias res, la seva arquitectura és sòlida i

29

colossal i conté, perfectament incrustats, fragments lírics d'una prodigiosa bellesa com són la visió de l'hort de les Hespèrides, el somni de la reina Isabel o el cor de les illes gregues, al costat de fragments de gran potència descriptiva i riquesa d'imaginació. No té, altrament, l'autèntic heroi que justifiqui i potenciï tots els elements que hi concorren; en tot cas, fa el paper d'heroi la Natura i, en certa manera, Hèrcules, com a personificació inconscient de les forces creadores i destructores de la Natura.

L'Atlàntida aparegué per primera vegada traduïda al castellà per Melcior de Palau (Barcelona, 1878), al francès per Albert Savine (París, 1883-84), a l'italià per Suñer (Roma, 1884), a l'occità per Jan Monné (Montpeller, 1888), al txec per Jaroslav Vrchlicky (Praga, 1891), a l'alemany per Clara Commer (Friburg de Brisgòvia, 1897), al portuguès per J.M. Gómez Ribeiro (Lisboa, 1909) i al llatí per Tomàs Viñas (Barcelona, 1929). Hi ha nombroses altres traduccions de l'obra completa al castellà, al francès, al provençal, a l'italià i també traduccions fragmentàries al castellà, al francès, a l'occità, a l'alemany, a l'anglès, a l'esperanto, etc.

Entre les successives edicions catalanes de l'obra cal remarcar l'edició popular de «La Il.lustració Catalana» (Barcelona, 1914), la políglota del 1929, amb l'original català i les traduccions castellana, francesa, italiana, portuguesa i provençal, totes elles publicades independentment ja abans, i la llatina, inèdita fins aleshores, de Tomàs Viñas.

El 1946 aparegué una edició crítica preparada per Eduard Junyent i Martí de Riquer, basada en l'edició prínceps del 1878, amb les variants dels manuscrits del 1868 i del 1877 i de l'edició dels Jocs Florals. La monumentalitat de l'obra i el ressò que aconseguí han estat considerats com a símbol de l'afirmació definitiva del català com a llengua literària moderna i del seu reconeixement en l'àmbit d'altres cultures.

Font: Gran Enciclopèdia Catalana

Obra

Qui com Déu?Vic: Impremta Anglada, 1869.

Romans llegit a la ombra de la Font del Desmay en lo darrer aplech que hi feu la colla de joves montanyesos anomenada Esbart d'afectats a la llengua y a las glorias de la patria.

30

Obra

Dos màrtirs de ma pàtria, o siga Llucià i Marcià.Vic: Eco de la Montaña, 1865.

Dos màrtirs de ma pàtria va ser la primera temptativa de Verdaguer de construir un poema llarg i, doncs, el punt de partida de la millor èpica del segle XIX català. Redactat als 17-18 anys, el poema, que narra la conversió i martiri dels antics patrons de la ciutat de Vic, Llucià i Marcià, reflecteix els models neoclàssics apresos a les classes de Retòrica del Seminari i revela les qualitats d'un joveníssim autor que emprenia un projecte de gran ambició i apuntava solucions lingüístiques i poètiques innovadores. Així ho va intuir Milà i Fontanals, i també el grup d'amics vigatans del poeta que li van publicar el poema el 1865.

31

Obra

Flors del Calvari. Llibre de consols.Barcelona: Impremta de Henrich i Companyia, 1895; Barcelona: Columna, 1995.

Obra

Dos màrtirs de ma pàtria, o siga Llucià i Marcià.Vic: Eco de la Montaña, 1865.

Dos màrtirs de ma pàtria va ser la primera temptativa de Verdaguer de construir un poema llarg i, doncs, el punt de partida de la millor èpica del segle XIX català. Redactat als 17-18 anys, el poema, que narra la conversió i martiri dels antics patrons de la ciutat de Vic, Llucià i Marcià, reflecteix els models neoclàssics apresos a les classes de Retòrica del Seminari i revela les qualitats d'un joveníssim autor que emprenia un projecte de gran ambició i apuntava solucions lingüístiques i poètiques innovadores. Així ho va intuir Milà i Fontanals, i també el grup d'amics vigatans del poeta que li van publicar el poema el 1865.

32

Verdaguer va publicar Flors del Calvari. Llibre de consols el 1896, en plena crisi personal, com a resultat poètic d'un profund trasbals interior. El recull aplegava composicions escrites, majoritàriament, durant els dos anys anteriors. Algunes flors, en efecte, es poden llegir com a correlat poètic dels virulents articles "en defensa pròpia" apareguts a la premsa barcelonina pocs mesos abans. Si Baudelaire, autor de Les fleurs du mal, es debatia entre el spleen i l'idéal, a les Flors del Calvari Verdaguer es mostra esqueixat per l'atracció del cant i la dolorosa realitat del seu calvari personal. En tots dos florilegis, tanmateix, s'hi pot percebre una mateixa interrogació romàntica sobre el sentit de la poesia i la funció del poeta.

La present edició, a cura de Narcís Garolera, reconegut especialista en l'obra de Verdaguer, vol posar a l'abast dels lectors d'avui, en volum independent i amb les màximes garanties textuals, un títol revelador del canvi operat en la poesia d'aquest autor als darrers anys de la seva vida.

Barcelona: Columna, 1995.

Obra

Excursions i viatges de Mossèn Jacinto Verdaguer.Barcelona: La Il·lustració Catalana-Estampa de Fidel Giró, 1887; Barcelona: Biblioteca verdagueriana-Barcino, 1991-1992.

La prosa de Jacint Verdaguer (1845-1902) ha tingut defensors que l'han valorada fins i tot més que la seva poesia. En efecte, crítics tan exigents com Folguera, Riba o Foix han destacat les qualitats prosístiques de Verdaguer, i Josep Pla la considerava «insuperada, magnífica». Aquestes impressions de viatge havien aparegut en llibre per primera vegada a Excursions i Viatges (1887) i van ser reeditades tres cops fins a 1920, prova de l'interès que desvetllaren entre els lectors coetanis. El present recull, que comprèn els «Records de la Costa d'Àfrica» i les notes europees (França, Suïssa, Bèlgica, Alemanya, Rússia) «A vol d'aucell», ens mostra la faceta periodística de Verdaguer, la seva agudesa com a observador de la realitat. El llibre ha estat preparat per Narcís Garolera, llicenciat en Filologia Catalana i autor de diverses obres dedicades a l'ensenyament.

Obra

Dos màrtirs de ma pàtria, o siga Llucià i Marcià.Vic: Eco de la Montaña, 1865.

Dos màrtirs de ma pàtria va ser la primera temptativa de Verdaguer de construir un poema llarg i, doncs, el punt de partida de la millor èpica del segle XIX català. Redactat als 17-18 anys, el poema, que narra la conversió i martiri dels antics patrons de la ciutat de Vic, Llucià i Marcià, reflecteix els models neoclàssics apresos a les classes de Retòrica del Seminari i revela les qualitats d'un joveníssim autor que emprenia un projecte de gran ambició i apuntava solucions lingüístiques i poètiques innovadores. Així ho va intuir Milà i Fontanals, i també el grup d'amics vigatans del poeta que li van publicar el poema el 1865.

33

Obra

Antologies

34

· Jacint Verdaguer i la Plana de Vic. Antologia. A cura de Maria-Mercè Miró. Vic: Patronat d'Estudis Osonencs [sèrie Osona a la Butxaca, núm. 20-21), 1998 (2a ed.). Epíleg de Maria Àngels Anglada]. · Antologia poètica. A cura de Joan Vilamala. Barcelona: Hermes Editora General, S.A., 1999. · Antologia. A cura de Carles Riba i Pere Ribot. Barcelona: Edicions 62, 2002. [Reedició del llibre de Carles Riba publicat a Editorial Catalana]. · Els bordons de l'arpa. (Antologia) Tria, notes i presentació d'Isidor Cònsul. Barcelona: Proa, 2001. · Totes les rondalles. Ed. i pròleg a cura d'Andreu Bosch i Rodoreda. Barcelona: Proa, 2002.

35

Obra

Poesia

· Dos màrtirs de ma pàtria, o siga Llucià i Marcià. Vic: Eco de la Montaña, 1865. · Qui com Déu? Vic: Impremta Anglada, 1869. · Novas cansons de Nadal. Vic: Estampa de Ramon Anglada, 1871. · Cansonetas del mes de Maria. Vic: Estampa de Ramon Anglada, 1872. · Passió de Nostre Senyor Jesucrist. Barcelona: Tipogrfia Catòlica, 1873; Barcelona: Distribuidora Balmes, 1973. · L'Atlàntida. Poema èpic en deu cants, una introducció i un epíleg. Edició dins el volum dels Jocs Florals corresponent a 1877; Barcelona: MOLC, Edicions 62, 1979; Barcelona: Quaderns Crema, 2002; Vic: Eumo, 2002. · Idil·lis i cants místics. Barcelona: Llibreria d'Eusebi Riera, 1879; Salamanca [etc.]: Biblioteca Anaya, Anaya, cop. 1965 [Text bilingüe, en castellà i en català]. · Cançons de Montserrat ara novament dictadas y en celebració del milenar publicadas. Vic: Biblioteca dels Escons de Catalunya-Estampa de Ramon Anglada, 1880. · Llegenda de Montserrat. Vic: Biblioteca dels Escons de Catalunya-Estampa de Ramon Anglada, 1880. · Salteri franciscà. Romancets sobre la prodigiosa vida del patriarca Sant Francesch. Vic: Estampa de Ramon Anglada, 1882. · A Barcelona. Ajuntament de Barcelona-Estampa La Española, 1883. · Caritat. Poesies estampades a favor de les víctimes dels terratrèmols d'Andalusia. Barcelona: Fidel Giró. Llibreria d'Àlvar Verdaguer, 1885. · Canigó. Llegenda pirenaica del temps de la Reconquista. Barcelona: Llibreria Catòlica, 1886; Barcelona: MOLC, Edicions 62, 1998 [9a edició]; Barcelona: Proa, 2002. · Lo somni de Sant Joan. Llegenda del Sagrat Cor de Jesús. Barcelona: Llibreria i Tipografia Catòlica, 1887. · Pàtria. Barcelona: Estampa de Fidel Giró, 1888; Vic: Obres Completes de Jacint Verdaguer, Eumo, 1995. · Col·lecció de Càntics religiosos per al poble. Aplec de fulls solts des del 1886. Tipogràfica Catòlica, 1889. · Jesús infant: Natzaret. Barcelona: Llibreira de Bastinos. Estampa de Fidel Giró, 1890. · Jesús infant: Betlem. Barcelona: Llibreria de Bastinos-Estampa de Fidel Giró, 1891; Barcelona : Josep Porter, 1946. · Jesús infant: La fugida a Egipte. Barcelona: Llibreria de Bastinos. Estampa de Fidel Giró, 1893. · Veus del Bon Pastor. Vic: Estampa de Ramon Anglada, 1894. · Sant Francesc. Poema. Barcelona: Tipografia "L'Avenç", 1895; Vic: Obres Completes de Jacint Verdaguer, Eumo, 1995; Vic: Eumo-Societat Verdaguer, 2001. · Flors del Calvari. Llibre de consols. Barcelona: Impremta de Henrich i Companyia, 1895; Barcelona: Columna, 1995. · Jesús infant. Tres parts. Llibreria Bastinos-Impremta de Henrich i Companyia, 1896. · Montserrat. Llegendari, cançons, odes. Barcelona-Sarrià: Estampa de Francisco X. Altés, 1898. Vic : Verdaguer, Eumo, 1997. · Santa Eulària. Poemet. Barcelona: Estampa de Francisco X. Altés, 1899. · Aires del Montseny. Barcelona: Publicació Joventut, 1901. · Flors de Maria. Barcelona: Estampa de la Casa Provincial de Caritat, 1902; Barcelona: Selecta, 1954. · La mellor corona. Barcelona: Tipografia "L'Avenç, 1903. · Corpus Christi. Barcelona: Tipografia "L'Avenç", 1903. · Eucarístiques. Barcelona: Tipografia "L'Avenç", 1904; Barcelona: Biblioteca Selecta, 1952 [9a ed]. · Al Cel Barcelona: Establiment gràfic de J. Thomàs, 1905 ["Pèl i Ploma", 1903]; Barcelona: Columna, 2003. · Colom. Seguit de Tenerife [Dins Disperses]. Barcelona: Tipografia "L'Avenç", 1907. · Càntic dels càntics. Precedit d'Els jardins de Salomó. Barcelona: Tipografia "L'Avenç", 1907. · Perles del "Llibre d'Amic i Amat" d'en Ramon Llull. Barcelona: Tipografia "L'Avenç", 1908; Vic: Osona a la butxaca-Patronat d'Estudis Osonencs, 1996; Barcelona: Edicions 62 [Nova Biblioteca Selecta], 2007.

36

· Els pobres. Els Sants. Barcelona: Tipografia "L'Avenç", 1908. · Amors d'En Jordi i Na Guideta [Poema compost abans de 1865]. Barcelona: Ilustració Catalana, 1924. · Jovenívoles [Poesies creades abans de 1866]. Barcelona: Ilustració Catalana, Volum XXIX de l'"edició popular" d'Obres Completes, 1925. · Barcelonines. Barcelona: Il.lustració Catalana, Volum XXVIII de l'"edició popular" d'Obres Completes, 1925. · Disperses Barcelona: Ilustració Catalana, Volum XXX de l'edició popular" d'Obres Completes, 1925. · L'Atlàntida enfonsada. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1946. · Brins d'espígol. Tarragona: Institut d'Estudis Tarraconenses, 1981; Vic: Eumo, 1994, [2a ed]. · La Pomerola [Dins Ricard Torrents, Verdaguer. Estudis i Aproximacions]. Vic: Eumo, 1995. · De Canigó a l'Aneto. Lleida: Pagès Editors, 2002 [Ed. de Narcís Garolera i Curt Wittlin].

Prosa

· Excursions i viatges de Mossèn Jacinto Verdaguer. Barcelona: La Il·lustració Catalana-Estampa de Fidel Giró, 1887; Barcelona: Biblioteca verdagueriana-Barcino, 1991-1992. · Dietari d'un pelegrí a Terra Santa [a "La Veu de Montserrat" i "La Il·lustració Catalana", 1877 i 1888]. La Il·lustració Catalana, 1888; Barcelona : Els llibres de Glauco-Laertes, 1983. · Roser de tot l'any. Dietari de pensaments religiosos. "La Veu de Catalunya", 1893; "La Catalana", estampa de Jaume Puigventós, 1894. · En defensa pròpia. Col·lecció d'articles vindicatius publicats a la premsa de 1895; Barcelona : L'Esparver Llegir-La Magrana, 1994; Barcelona: Tusquets, 2002. · Escrits inèdits de J.V. Vol. I [Narracions autobiogràfiques juvenils. Josep M. Casacuberta]. Barcelona: Barcino, 1958; Barcelona: Biblioteca verdagueriana-Barcino-Fundació Jaume I, 1989. · Epistolari de Jacint Verdaguer [Onze volums, a càrrec de Josep M. de Casacuberta i Joan Torrent i Fàbregas, entre 1959 i 1993]. Barcelona: Biblioteca verdagueriana-Barcino, 1959-1993. · Escrits inèdits de J.V. Vol. II (Colom). Barcelona: Barcino, 1978.

Teatre

· L'adoració dels pastors. "Lo Pensament Català", 1901.

Traduccions realitzades per l'autor/a

· Neto, de Mistral, 1885. · Càntic dels càntics. 1907.

Obres traduïdes

· A l'alemany · A l'anglès · Al castellà · Al francès · A l'italià

Obres completes

· Mossén Jacinto Verdaguer. Obres Complertes ab gran cura ordenades y

37

anotades. Set volums. Toledano, López i Cia i Josep Agustí, 1905-1908. · "Edició popular" d'Obres Completes de Mossèn Jacinto Verdaguer. "Ilustració Catalana". Trenta volums, entre 1913 i 1925. · Obres Completes de Jacint Verdaguer. Llibreria Catalònia: Deu volums, entre 1928 i 1936. · Obres Completes de Jacint Verdaguer. Barcelona: Selecta [Biblioteca Perenne], 1943 [5a ed. el 1974]. · Obres Completes de Jacint Verdaguer. Vic: Eumo - Societat Verdaguer, 1995. · Prosa. Obres completes, 1 [A cura d'Isidor Cònsul]. Barcelona, Proa, 2002.

Altres

· Rondalles Barcelona: Tipografia "L'Avenç", 1904; Barcelona: Clàssics-Onda, 1997. · Discursos [Dins Discursos. Articles. Pròlegs]. Barcelona: Tipografia "L'Avenç", 1905. · Folklore. Barcelona: Tipografia "L'Avenç", 1907. · Discursos-Articles. Pròlechs. [Vol. XXVI de les Obres Completes]. "Il·lustració Catalana", 1920; Barcelona: Llibreria Catalònia, 1936 [Ed. definitiva]. · Verdaguerianes [Música de Francesc Vila]. Barcelona: Dinsic Publicacions Musicals, 2002. · Antologies

Estudis sobre l'autor/autora

· Estudis · Articles

Antologia

· A Barcelona · Carta a un amic, des de Can Tona, casa on va residir Verdaguer prop de Folgueroles: gener de 1867. · De Al Cel · De Canigó · De Dietari d'un pelegrí a Terra Santa · De L'Atlàntida · Del discurs que va pronunciar Verdaguer per inaugurar les sessions de l'Esbart de Vic a la Font del Desmai, el 19 de juny de 1867. · Del pròleg d'Aires del Montseny, un cop ja s'havia acabat el conflicte, 1901 · En defensa pròpia [Fragments]

lletres catalanes, i el màxim exponent de la Renaixença. El bisbe Josep Torras i Bages el va qualificar de Príncep dels poetes catalans. També es coneix en Jacint Verdaguer com a Mossèn Cinto Verdaguer, pel fet de ser sacerdot.

Taula de continguts[amaga]

1 Biografia

38

1.1 Ordenació sacerdotal

1.2 Etapa mística

1.3 Mort

1.4 Fites cronològiques

2 Obra literària

3 Reconeixements

4 Curiositats

4.1 Analogies entre L'Atlàntida i la iconografia dels Pavellons Güell

5 Estudiosos de Verdaguer

6 Amics de Verdaguer

7 Referències

8 Vegeu també

9 Enllaços externs

[modifica] BiografiaVa ser el cinquè fill de vuit, dels quals només en sobrevisqueren tres. Als 13 anys ingressà al Seminari de Vic. En aquella època, i més en una família profundament religiosa com la de Verdaguer, era costum induir els fills que ingressessin en l'església apostòlica, car els assegurava una professió per al futur proper. Tot i així, el 1859 s'escapà del seminari i de casa seva per fer de soldat, ja que li agradava molt l'armament militar (arreglava pistoles i fusells), però després de trobar-lo a Figueres reemprengué la seva carrera de sacerdot al seminari.

De mica en mica, el jove Verdaguer va coneixent els clàssics que li ensenyen al seminari i els escriptors del romanticisme, i al mateix temps, en part gràcies al seu amic Jaume Collell, comença a freqüentar els clubs d'altern de Vic, en especial el Cercle Lactari i les reunions dels estudiants universitaris en tornar a Vic. Mentre continua estudiant, i fent de mestre i de pagès, comença a escriure nombrosos poemes, així com a recollir cançons populars. D'aquesta època en queden els poemes amb un component amorós més marcat. De fet no foren publicats fins el 1925, 23 anys després de la seva mort, sota el títol de Jovenívoles. El mateix Verdaguer els amagava en una biga de la seva cambra per por que algú pogués llegir-los, car no eren poemes que corresponguessin a la seva condició de capellà.

El 1864 concursa per primera vegada als Jocs Florals, però passa totalment desapercebut. En canvi, l'any següent, torna a participar en els Jocs Florals de Barcelona amb quatre composicions que són premiades. Un any més tard, n'hi premien dues més. En anar a recollir els premis començà la llegenda del jove poeta, car es presentà vestit amb la indumentària típica de la pagesia: roba de pana i barretina vermella. És segurament aquesta imatge la que ha esdevingut més simptomàtica d'ell, car representava la noblesa i la capacitat cultural del poble català, en especial en el món rural; dos dels pilars bàsics del moviment ideològic de la Renaixença. És també en aquesta època quan es produeix un endarreriment en els seus estudis: suspèn Teologia al Seminari. L'any següent torna a

39

guanyar dos premis en els mateixos Jocs Florals.

[modifica] Ordenació sacerdotal

El 24 de setembre del 1870 és ordenat sacerdot a Vic i l'octubre d'aquell mateix any, canta la seva primera missa a l'ermita de Sant Jordi. Poc després és nomenat vicari de Vinyoles d'Orís, on viu un dur episodi relacionat amb la Tercera Guerra Carlina: el seu rector, carlí radical convençut, marxa amb una partida carlina i Verdaguer es troba enmig d'un enfrontament entre carlins i liberals, en el qual la seva vida corre perill. Als 28 anys entra de capellà a la Companyia Transatlàntica perquè li havien recomanat per a la seva salut el clima marítim, i l'any següent embarca a Cadis rumb a l'Havana. Finalment s'estableix a Barcelona, com a capellà de la família del marquès de Comillas, amo de la companyia que l'havia contractat. Als 32 anys, el jurat dels Jocs Florals li concedeix el premi extraordinari de la Diputació de Barcelona pel poema L'Atlàntida. És la consagració de Verdaguer com a poeta.

L'any 1880, per haver guanyat tres primers premis als Jocs Florals, és proclamat Mestre en Gai Saber. Aquell mateix any publica el llibre Montserrat. Als 39 anys viatja a París, Suïssa, Alemanya i Rússia. El 21 de març del 1886, als 41 anys, el bisbe Morgades el corona com a Poeta de Catalunya al Monestir de Ripoll. Publica el gran poema Canigó al 1885 i realitza un viatge de peregrinació a Terra Santa.

[modifica] Etapa mística

És després d'aquest viatge que atura la seva producció literària i es dedica a altres activitats poc ortodoxes, una de les quals és la pràctica d'exorcismes. Sovint s'ha comentat que a part de l'exercici d'exorcismes, activitats que són conegudes per haver-se'n guardat textos sobre ells, també hi havia una animadversió cap a les activitats del marquès de Comillas. Com a cristià no podia acceptar el comerç d'esclaus que realitzava l'empresari càntabre, per la qual cosa comença a repartir abundants diners de la família entre els pobres. A causa d'aquest i altres escàndols, el marquès de Comillas trenca les relacions amb ell i fins i tot l'any 1895 li prohibeixen exercir de sacerdot. Ell es defensa amb una sèrie d'articles als diaris titulats En defensa pròpia. Comença llavors el seu exili de Barcelona, i es destinat al santuari de la Gleva, a la seva Osona natal.

40

[modifica] Mort

41

Placa del carrer de Mossen Cinto Verdaguer a Canet de Mar, el Maresme.

El dia 17 de maig de 1902, als 57 anys, es trasllada del número 235 del carrer Aragó de Barcelona on vivia, a la finca coneguda com a Vil·la Joana, de Vallvidrera (Barcelona),

42

on espera fer una convalescència de tuberculosi. El 10 de juny mor a la Vil·la Joana. Actualment, la finca, convertida en Museu, es pot visitar.

L'enterrament de Jacint Verdaguer fou un dels més multitudinaris que es recordava a Barcelona fins llavors. A més, el seu llegat es manifesta en alguns dels poemes i cançons més populars de la cultura catalana, com ara L'emigrant o el Virolai de Montserrat.

[modifica] Fites cronològiques

Els pares de mossèn Jacint Verdaguer van ser: Josep Verdaguer i Ordeix (Tavèrnoles, 1817-Folgueroles, 1876) i Josepa Santaló i Planes (Folgueroles, 1819-1871). Jacint fou el tercer fill dels vuit que tingué el matrimoni, dels quals només en van sobreviure tres.

1858 (13 anys): Ingressa al Seminari de Vic. Fins a ingressar al Seminari fa la vida dels altres nois del poble. Les anècdotes que s'expliquen demostren que destaca dels altres nens per la seva intel·ligència, sagacitat i valentia, ajudat per la seva complexió atlètica. Mostra un sentiment piadós normalment equilibrat, sense que, però, es veiés una inclinació marcadament religiosa; aquesta vocació, la hi encomana la seva mare, molt devota, i que sempre exercí una influència molt gran en ell.

1863 (18 anys): Entra a Can Tona, mentre continua estudiant, per a fer de mestre de la canalla de la masia i de pagès. Can Tona pertany al terme de Sant Martí de Riudeperes, avui Calldetenes.

1864 (19 anys): Participa per primera vegada en els Jocs Florals sense guanyar, però, cap premi.

1865 (20 anys): Pren part als Jocs Florals de Barcelona, i guanya quatre premis.

1866 (21 anys): Guanya dos premis als mateixos Jocs Florals.

1870 (25 anys): És ordenat sacerdot pel bisbe Lluís Jordà el 24 de setembre a Vic. L'octubre d'aquell any canta la seva primera Missa a l'ermita de Sant Jordi. L'endemà celebra la segona Missa a l'ermita de Sant Francesc, molt propera a Vic.

1871 (26 anys): La seva mare mor el 17 de gener als 52 anys. El dia 1 de setembre és nomenat coadjutor de Vinyoles d'Orís i tres dies després en pren possessió.

1873 (28 anys): Publica la Passió de Nostre Senyor Jesucrist. Deixa Vinyoles d'Orís per qüestions de salut i se'n va a Vic. Fa una excursió al Rosselló i contempla el Canigó, sembla que per primera vegada. Entra de capellà a la Companyia Transatlàntica el mes de desembre.

Placa commemorativa dedicada a Jacint Verdaguer, al refugi de la Renclusa, al peu l'Aneto

1876 (31 anys): El 8 de setembre mor el seu pare, als 65 anys. Al vaixell "Ciudad Condal", de retorn de Cuba, acaba el poema de L'Atlàntida. El mes de novembre entra de capellà almoiner a casa del marquès de Comillas.

1877 (32 anys): El jurat del Jocs Florals li concedeix el premi extraordinari de la Diputació de Barcelona pel poema L'Atlàntida. És la consagració de Verdaguer.

1878 (33 anys): Viatge a Roma. El Sant Pare Lleó XIII el rep i li parla del seu poema L'Atlàntida.

1880 (35 anys): Per haver guanyat els tres premis exigits pel Consistori dels Jocs Florals, és proclamat Mestre en Gai Saber. Aquest mateix any publica el llibre Montserrat.

43

1883 (38 anys): Oda a Barcelona. L'Ajuntament d'aquesta ciutat en fa un tiratge de cent mil exemplars.

1886 (41 anys): El 21 de març, el bisbe Morgades el corona com a Poeta de Catalunya, al Monestir de Ripoll. Es publica el gran poema de la reconquesta Canigó. Realitza un viatge de peregrinació a Terra Santa.

1893 (48 anys): Deixa el càrrec d'almoiner del palau del marquès de Comillas. S'acaba la publicació de la trilogia Jesús Infant. S'instal·la al santuari de la Gleva.

1894 (49 anys): Apareixen els llibres Roser de tot l'any i Veus del bon pastor. El 31 de març deixa el santuari de la Gleva.

1902 (57 anys): El 17 de maig es trasllada del carrer Aragó, de Barcelona, on vivia, a la Vil·la Joana, la finca de Vallvidrera, on espera fer una convalescència. Aquest dia compleix 57 anys. Allí mor el dia 10 de juny a les 17:56h.

[modifica] Obra literàriaEntre les seves obres cal destacar:

L'Atlàntida (1876), que va ser traduïda a moltes llengües, entre les quals el francès (pel seu amic rossellonès Justí Pepratx). El seu amic irlandès i poeta en llengua occitana William Bonaparte-Wyse va iniciar a fer la traducció de L'Atlàntida a l'anglès, encara que tot sembla indicar que mai no fou publicada.

Idil·lis i cants místics (1879).

Oda a Barcelona (1883).

Canigó (1886).

Montserrat (1889).

[modifica] Reconeixements

44

Monument a Verdaguer, a la cruïlla de l'Avinguda Diagonal i el Passeig de Sant Joan

45

Escultura dedicada a Jacint Verdaguer al cim de la Mare de Déu del Mont

Una mostra de la seva popularitat és el fet que és una de les personalitats històriques que dóna nom a més carrers arreu de Catalunya.[1]

46

La ciutat de Barcelona va erigir-li un monument, situat a la cruïlla de l'Avinguda Diagonal i el Passeig de Sant Joan, edificat entre 1914 i 1924 per l'arquitecte Josep Maria Pericas i els escultors Joan Borrell i Nicolau, Miquel Oslé i Llucià Oslé.[2] Verdaguer també ha donat nom a estacions de metro a Barcelona i a Palma

El 21 d'octubre de 1952 s'inaugurà un mirador anomenat de mossèn Cinto, prop del cim de Sant Jeroni, a Montserrat.[3] El Pic Verdaguer, proper a la Pica d'Estats, va ser batejat l'any 1983 en el seu honor.[3] Té una escultura dedicada al cim de la Mare de Déu del Mont.

[modifica] Curiositats[modifica] Analogies entre L'Atlàntida i la iconografia dels Pavellons Güell

Gaudí, gran admirador de Verdaguer, utilitzà el seu poema L'Atlàntida com a motiu per a la composició dels Pavellons Güell. Eusebi Güell i Bacigalupi s'havia casat amb Isabel López i Bru, filla del Marqués de Comillas a qui havia estat dedicat el poema èpic, per la qual cosa convingué amb Gaudí que en les finques de Pedralbes, on sovint anaven a passejar les dues famílies, s'hi havia d'incloure els temes mitològics citats en el poema. Així doncs, a l'entrada podem veure l'enorme drac de forja que en el poema protegeix les filles d'Atles i l'arbre dels fruits d'or, situat al damunt de la pilastra adjacent.

Tal com Verdaguer insinuava en la dedicatòria del poema, es feia un paral·lelisme entre el marquès de Comillas i Hèrcules o Heracles, car els fruits d'or que l'heroi recollia a L'Atlàntida s'assimilaven als negocis que Antonio López realitzava a Amèrica.

Si hom es fixa en la inicial dels Güell que hi ha sota l'arbre dels fruits d'or, copsarà que entre el seu traç hi ha branques d'Englantina, premi concedit justament a Verdaguer per L'Atlàntida.

[modifica] Estudiosos de VerdaguerTomàs Bellpuig

Josep Cardona i Agut

Francesc Casas i Amigó

Ramon Masifern i Marcó

Josep Pereña i Moros

Joaquim Ruyra i Oms [4]

[modifica] Amics de VerdaguerAmics de Verdaguer és una associació que pretén mantenir viva la memòria de Jacint Verdaguer, reconèixer i divulgar la seva obra literària. Va néixer el setembre de 1964 a Folgueroles, per promoure la fundació d’un museu verdaguerià a la vila, que que fou inaugurat el 18 de juny de l’any 1967 al carrer Major número 7, al costat de la número 9, on havia viscut Verdaguer fins als dos anys, i que no es va poder comprar.[cal citació]

L'associació promou activitats periòdiques com la Festa Verdaguer, la Plantada de l’arbre de Maig, el Concurs popular de rams al voltant del pedró, Ballet, i la Ofrena floral al Pedró, i extraordinàries, com la col·locació de plaques amb fragments de

47

poemes a gairebé tots els carrers del poble, a més de conferències, presentació de llibres, recitals i altres actes culturals.[5]

[modifica] Referències↑ PI DE CABANYES, Oriol. A punta d'espasa: noves glosses d'escriptors. L'Abadia de

Montserrat, 2005, ISBN 978-84-8415-707-6, p. 64

↑ poblesdecatalunya.cat, Monument a Jacint Verdaguer (Barcelona - Sagrada Família - Barcelonès)

↑ 3,0 3,1 Joan Cervera i Batariu, Clergues excursionistes

↑ Entrada: "Jacint Veraguer i Santaló" a l'Enciclopèdia Catalana

↑ «Amics verdaguer». Fundació Jacint Verdaguer. [Consulta: 26∕8∕2011].

[modifica] Vegeu tambéCançó del Rossinyol

Poema Canigó

Comte Tallaferro

Virolai

Casa Museu Verdaguer

Amics de Verdaguer

[modifica] Enllaços externsVegeu més continguts multimèdia

relatius aJacint Verdaguer i Santaló

en aquests projectes de Wikimedia:

48

Commons

49

Viquitexts

Jacint Verdaguer i Santaló a l'AELC

Jacint Verdaguer i Santaló a LletrA

Web sobre Verdaguer

50

Baltasar Porcel entrevista a Jacint Verdaguer

Fundació Jacint Verdaguer

Text íntegre de L'Atlàntida

Text íntegre de Canigó

Vídeo Verdaguer, natura poètica

Comte TallaferroDe Viquipèdia

Dreceres ràpides: navegació, cerca

El Comte Tallaferro és un personatge mític del poema èpic Canigó escrit per Jacint Verdaguer el 1886. El mite està basat en el personatge històric Bernat Tallaferro que comandava la vila de Besalú en el segle X, però moltes de les qualitats que Verdaguer atribuí al personatge fictici no corresponen a la figura històrica.

Actualment, el Comte Tallaferro ha quedat immortalitzat en forma de gegant de la Colla Gegantera d'Arenys de Mar.

Taula de continguts[amaga]

1 Simbolisme del personatge

2 Protagonisme a Canigó

3 Seccions del Cant V - "Tallaferro"

4 Vegeu també

5 Referències

[modifica] Simbolisme del personatgeEl Comte Tallaferro és un valent i ferotge lluitador contra els sarraïns, simbolitzant les guerres constants dels temps històrics inicials de Catalunya. El personatge va ser creat per Verdaguer durant els anys de la Renaixença catalana idealitzant esdeveniments històrics de l'época del neixement de la pàtria. En el seu poema, Verdaguer barreja situacions i personatges que havien existit amb personatges poétics, mítics i idealitzats dins d'un marc geogràfic real a la Catalunya Nord.

L'objectiu principal del poeta fou de crear un símbol per tal d'il·lustrar les dificultats del

51

neixement de Catalunya i les qualitats que calien per portar-ho a bon terme. Entre aquestes qualitats es poden mencionar la tenacitat, el valor, la persistència, les idees clares i l'entusiasme. Verdaguer va arribar a la idea d'aquest personatge durant la Renaixença per a contrarestar les actituds complaents i la manca d'orgull que veia en el poble català. El poeta estaba preocupat per la tendència al derrotisme i la manca d'idealisme que empenyia els catalans del seu temps a acceptar el compromís del provincianisme ofert pel poder central espanyol.

Verdaguer, igual que Josep Torras i Bages (1846 - 1916), basava l'esperit català en les tradicions cristianes ancestrals. Valerós i fort, al compte Tallaferro, com a bon cristià, no l'hi manquen pensaments generosos vers els seus enemics.[1]

[modifica] Protagonisme a CanigóEls guerrers sarraïns venen amb vaixells per invadir Catalunya i el comte Tallaferro els combat ferotgement. Sant Guillem de Tolosa (768-812)[2] lliura a Tallaferro una espasa per a què el cristianisme no perdi contra l'Islam. Aquesta espasa llegendària hauria pertangut a Otger Cataló, valent heroi que havia lluitat contra els sarraïns en èpoques pretèrites. Otger Cataló, caure ferit en batalla, hauria mort poc després als braços d'un avi de Sant Guillem, que es va quedar l'espasa com a símbol de la defensa del cristianisme.

Durant la nit el comte cau en ferotge combat; capturat i malferit es portat a una nau enemiga. De cop, els fallaires venen nedant i calen foc a les naus ancorades. El foc en forma de serps alades fantàstiques incendia tots els vaixells dels sarraïns. Els guerrers cristians fugen i els invasors moren ofegats.

Quan ix el sol un fallaire vell prega en nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant i cura la ferida del Comte Tallaferro. Aquest llença un sospir de tristor i, compassiu, pensa als pobres pares dels joves sarraïns morts. (Cant V - Tallaferro)

[modifica] Seccions del Cant V - "Tallaferro"Lo comte Tallaferro ja veu ses naus,

lluhint la mitja lluna damunt dels pals,

astre de mal auguri per nostres camps,

y exclama ab ulls encesos y braços alts:

-Bon Deu, ¿s'han fet pe'l moro ports catalans?-

(...)

Al extrem de la serra de Puigneulós,

punt al cap d'una ratlla, s'alça un turó,

un turó que centuries guardará'l nom

del comte que'n devalla fet un lleó,

52

Fallayres lo segueixen, aufranys y corps

que ja de carn humana senten fortor.

Lo comte diu al vèurels: -N'hi haurá per tots,-

y baixa per un córrech de dret al port.

Los sarrahins que hi troba no son pas molts;

lo primer colp que venta sembla sortós;

apar que'l moro fuja, les naus y tot.

(...)

Quant lo comte donava lo primer colp,

ardits per ses espatlles li feyan foch

ab fletxa enverinada que asseca'l cor.

Los cristians lluytaren á esclat de mort;

mes prou que poquejavan foren més pochs,

quedantne molts d'estesos en lo revolch,

los uns ferits en terra, los altres morts.

Per tot moros arriban á glops, á glops,

á núvols; enviantlos fletxes y rochs;

arrriban com zumzades d'una maror

d'alfanchs y simitarres, de vius y morts.

Com més lo comte lluyta, més se veu clos;

son corcer s'entrebanca y esclaman tots:

-Al pujar á mitj día lo sol s'es post;

¡oh comte Tallaferro, Deu te perdó!-

(...)

No es mort lo comte encara, sols es ferit,

es ferit de l'espatlla per arma vil;

53

no la manejan nobles, sinó assessins.

No tant com la ferida sent lo despit,

quant tots los seus veu caure y entre enemichs;

quant veu que se'ls ne duhen, pensa morir!

(...)

A l'aygua se l'en duhen, mes aygua endins.

¡Ay poble de Cotlliure, qué n'ets de trist

pe'l comte Tallaferro que tens catiu,

catiu dintre una barca de sarrahins!

Negroses son les ones, negra la nit,

puix núvols d'ales fosques la van cobrint,

y está més negre encara son esperit,

son esperit que plora dintre aquells llims.

Aixeca'ls ulls en l'ayre, plorant á rius:

-¡En aquesta hora aydáunos, ¡oh Jesucrist!

ans que ser de Mahoma, volèm morir!-

(...)

D'una pedra foguera se veu l'esquitx

que encen un cap de falla bellugadíç,

alada serp que vola d'esquif á esquif,

de serps en cada barca trobant un niu

que's creuhan per los ayres en trebolí,

com estrelles que cauhen en negra nit,

com en dança nocturna mals esperits.

Quant los moros despertan al gran cruixit

de les naus que s'inflaman com polvorins,

54

se troban sense espases y entre enemichs

que ja damunt ses testes les fan lluhir.

(...)

Mentre'l pastor lo cura, llança un sospir,

alçant á la montanya los ulls humits:

-Bon comte, -li demana,- ¿vos faig patir?

-De nafres com aquesta, pastor, me'n rich;

dinou mon cos ne duya y ara'n duch vint.

No es per mi si sospiro, que es per Gentil,

quant penso, ¡pobre pare! ¿què fa'l meu fill?-

[modifica] Vegeu tambéCanigó (poema)

Tallaferro còmic en català

Símbols catalans

Otger Cataló

Moros i Cristians

[modifica] Referències

Cançó del RossinyolDe Viquipèdia

Dreceres ràpides: navegació, cerca

La Cançó del rossinyol és un poema de Mossèn Jacint Verdaguer, que comença amb els versos "Allí a l'Establia, devora el Portal, rossinyol hi canta la nit de Nadal..." que degut al seu tema nadalenc ha estat musicat com a nadala per diversos compositors com ara Francesc Vila i Joan F. Lambert.

Cal no confondre aquest poema o la nadala amb la cançó tradicional catalana El rossinyol, que és una cançó de missatge que es va popularitzar entre les corals catalanes, especialment en l'harmonització d'Antoni Pérez i Moya i que ha estat interpretada i enregistrada per Joan Manuel Serrat i Joan Baez, entre d'altres.

55

L'Atlàntida (poema)De Viquipèdia

(S'ha redirigit des de: L'Atlàntida)

Dreceres ràpides: navegació, cerca

56

Aquest article tracta sobre el poema de Verdaguer. Vegeu altres significats a «Atlàntida (desambiguació)».

L'Atlàntida (1877) és un poema de Jacint Verdaguer format per 10 cants, una introducció i una conclusió, que narra les peripècies d'Heracles per Ibèria, l'enfonsament del continent dels atlants, la creació del Mar Mediterrani i el final descobriment de les Amèriques.

57

Abans de donar per acabat el poema Verdaguer havia fet dues proves: els poemes Colom (1867) i L'Espanya naixent (1868).

En la introducció narra com Colom, encara jove, després d'un naufragi arriba a les costes peninsulars i un ermità li explica la història de l'enfonsament de l'Atlàntida. Aquesta narració ocupa els deu cants. La conclusió del poema inclou el pressentiment de Colom de la futura descoberta d'Amèrica.

Amb el poema l'Atlàntida el proclamaren guanyador dels Jocs Florals, de tots tres àmbits: fe, pàtria i amor; és a dir, que el nombren Mestre en Gai Saber. Un any després li publiquen l'obra.

Aquesta obra la va escriure durant la seva estada (1874-1876) al vaixell Guipúzcoa, de la Companyia Transatlàntica; anant d'Espanya a Cuba.

VirolaiDe Viquipèdia

Dreceres ràpides: navegació, cerca

58

Mare de Déu de Montserrat

El Virolai és un himne dedicat a la Mare de Déu de Montserrat que amb el pas del temps ha esdevingut un símbol espiritual i patriòtic dels catalans.[1]

59

L'any 1880, el 20 de febrer, l'any del Mil·lenari de Montserrat, Josep Rodoreda i Santigós (1851-1922) va ser el guanyador del concurs musical que es va celebrar per commemorar les festes. Al concurs s'hi varen presentar 68 partitures amb l'objectiu de posar música al Virolai que havia escrit Jacint Verdaguer. La lletra fou publicada per primera vegada el 1880, al programa del certamen celebrat a Montserrat amb motiu de les festes del Mil·lenari.

El Virolai de Rodoreda no es convertiria en un símbol fins ben entrat el segle XX i a partir d'aleshores esdevindria no només signe d'espiritualitat, sinó també de catalanisme. Durant la dictadura del General Franco, quan no era legal cantar Els Segadors, el Virolai va ser un himne succedani. Quan es tractava de celebrar victòries esportives catalanes o d'altres circumstàncies, el Virolai feia llavors les funcions d'himne de Catalunya, sobretot en cercles confessionals cristians.[2]

La lletra del Virolai comença amb les paraules: Rosa d'abril, morena de la serra... el que fa que sigui conegut també amb el nom del "Rosa d'abril".[3]

[modifica] Text completRosa d’abril, Morena de la serra,de Montserrat estel,il·lumineu la catalana terra,guieu-nos cap al Cel.

Amb serra d’or els angelets serrareneixos turons per fer-vos un palau;Reina del Cel que els Serafins baixaren,deu-nos abric dincs vostre mantell blau.

Alba naixent d’estrelles coronada,Ciutat de Déu que somnià David,a vostres peus la lluna s’és posada,el sol sos raigs vos dóna per vestit.

Dels catalans sempre sereu Princesa,dels espanyols Estrella d’Orient,sigueu pels bons pilar de fortalesa,pels pecadors el port de salvament.

Doneu consol a qui la pàtria enyora,sens veure mai els cims de Montserrat;en terra i mar oïu a qui us implora,torneu a Déu els cors que l’han deixat.

Mística Font de l’aigua de la vida,rageu del Cel al cor de mon país;dons i virtuts deixeu-li per florida;feu-ne, si us plau, el vostre paradís.

60

Ditxosos ulls, Maria, els que us vegin!ditxós el cor que s’obri a vostra llum!Roser del Cel, que els serafins voltegen,a ma oració doneu vostre perfum.

Cedre gentil, del Líbano corona,Arbre d’encens, Palmera de Sion,el fruit sagrat que vostre amor ens dónaés Jesucrist, el Redemptor del món.

Amb vostre nom comença nostra històriai és Montserrat el nostre Sinaí:sient per tots l’escala de la glòriaeixos penyals coberts de romaní.

Rosa d’abril, Morena de la serra,de Montserrat estel,il·lumineu la catalana terra,guieu-nos cap al Cel.

61