UNITAT 13. UN MÓN GLOBALITZAT

IPM / Geografia Batxillerat Jordi Manero

La globalització és la difusió en tot el planeta dels models econòmics, polítics, socials i culturals dels països desenvolupats amb economia de mercat.

Hi ha diversos tipus de globalització: econòmica, de la informació, sociopolítica, cultural…

LA GLOBALITZACIÓ ECONÒMICA

Consisteix en la creació d’una gran xarxa de relacions econòmiques, basada en la progressiva internacionalització del treball i en l'especialització geogràfica producció.

Així es procedeix la integració de l’economia dels diferents estats en un sol sistema econòmic mundial de base capitalista.

A i x ò h a p r o p i c i a t u n a m a j o r interdependència econòmica entre països.

Les causes de la globalització es poden englobar bàsicament en dos grups.

Els teòrics de la globalització són els economistes

neoliberals.

La millora tècnica dels transports i la comunicació, ara molt més ràpides i econòmiques.

La supressió de les barreres duaneres / aranzelàries, que han possibilitat la creació de grans àrees de lliure comerç, com NAFTA / MERCOSUR / UE...

La liberalització dels mercats és bona, car millora les condicions de vida de molta gent.

La liberalització dels mercats és inevitable car ho demana el sistema capitalista.

En les darreres dècades s'ha produït una generalització dels intercanvis econòmics, creant-se un mercat integrat a nivell mundial, on tot el planeta és un lloc de producció i/o venda.

Els indicadors del procés de globalització són diversos: l'augment dels fluxos de mercaderies, divises, serveis, persones, informació...

- Lliure circulació de capitals. Els moviments de capitals sense traves entre països faciliten les inversions (de capital productiu o financer).

- Liberalització del capital financer

El capital circula lliurement per les borses de tot el món.

- Facilitats d’instal·lació per les empreses

Permet a les empreses instal·lar-se allà on troben condicions més favorables.

- Especialització geogràfica del procés productiu.

Les multinacionals ubiquen en països diferents les d i v e r s e s f a s e s d e l a producció o gestió

- Externalització i subcontractació

És l’offshoring, cercant els costos més baixos, es traslladen activitats productives a empreses estrangeres.

- Repatriació o reinversió dels beneficis

El capitalisme presenta una c l a r a t e n d è n c i a a l a concentració empresarial.

El gegantisme permet limitar la competència i augmentar el control del mercat.

Les grans protagonistes i beneficiàries de la globalització són les multinacionals, que han assolit un gran poder.

Són empreses que realitzen activitats d e p r o d u c c i ó , venda, compra o inves t igac ió en més d’un país.

Les multinacionals:

- Han experimentat un crement brutal. Ara hi ha més de 60.000, la majoria petites (de butxaca)‏ - Les 500 més fortes tenen un poder increïble, superior al d'alguns Estats (controlen el 70% comerç mundial i el 80% inversió estrangera mundial).

- Les més potents són del N, perpetuant-se així el domini dels països centrals

- Cada cop neixen més en els països emergents (Xina, Mèxic, Brasil, Corea S...)

L'economia virtual dificulta el seu control.

- Són els grans beneficiats del mercat global on la mobilització és essencial.

Tenen la capacitat tècnica per dividir i reintegrar el procés productiu.

Els països del sud volen atreure inversions (zones franques (Àsia) / maquilas (A. Llatina), fins i tot ho fan “enemics del capitalisme”, com el Vietnam o la Xina.

A q u e s t s p a ï s o s r e b e n inversions i riquesa, tot i que s'exposen a certs perills, com les dures condicions feina, l ' impacte ambiental o la dependència exterior.

Implantació directa. Crear delegacions en altres països.

Les multinacionals desenvolupen diverses estratègies per tal d'adaptar-se al mercat global:

Deslocalització. Traslladar activitats a altres llocs, sobretot països emergents

Subcontractació internacional (offshoring). És un mètode molt flexible.

Joint ventures. Aliança entre multinacional i empresa local.

Franquícies internacionals.

D’aquesta manera, la globalització ha comportat una extensió de la indústria als països perifèrics (mà d’obra barata, legislació favorable…).

Ha augmentat l’especialització i la competència dels països del sud.

LA GLOBALITZACIÓ SOCIAL

La globalització també ha provocat canvis socials.

- Incorporació de la dona al món laboral (ha repercut i t en nous comportaments demogràfics i familiars).

- Augment del nivell de consum, amb una clara tendència a la uniformització de gustos.

- Internacionalització del mercat laboral.

LA GLOBALITZACIÓ CULTURAL La globalització també afecta el món cultural.

S'ha fomentat la col·laboració científica, la qual cosa ha incrementat el desenvolupament científic i tecnològic.

Els països consideren prioritària la

investigació i la inversió en R+D. Destaquen la UE,

EUA, el Japó, Israel i Corea del

Sud.

Els gustos artístics i esportius també s'han uniformitzat (gràcies als mass-media i al desenvolupament de nous canals de comunicació).

CRÍTIQUES A LA GLOBALITZACIÓ

Els mov iments ant ig loba l i tzac ió , també anomenats anticapitalistes o altermundistes, ataquen la globalització i als seus grans defensors (BM, FMI, OMC...)

Sobretot es centren en 2

grans crítiques.

És insostenible ecològicament.

És inviable socialment i econòmica.

ECONÒMICAMENT

No tots els països es troben en les mateixes condicions.

Hi ha zones plenament integrades en el mercat global.

Hi ha zones que resten totalment al marge.

Representen el 50% de la població mundial.

Accentua les diferències.

Es calcula que el 20% de la població més rica del món acapara el 85% de la riquesa, mentre que el 20% de la població més pobre del món únicament representa el 1,4% riquesa.

La g lobal i tzac ió ha in tensi f icat les d i ferències de desenvolupament dels diferents països del món.

Ha portat més desequilibris mundials i més polarització econòmica.

Entre països i dins dels països.

En general els pobres són més pobres i els rics més rics.

Només en alguns països s'aprecia una certa millora.

Normalment es constata una major dependència respecte el N (multinacionals).

SOCIALMENT

La globalització comporta greus problemes socials.

En els països rics hi ha una clara tendència a accelerar les diferències socials.

En els països pobres també es disparen les diferències socials entre els beneficiats i els no beneficiats.

En relació a les desigualtats econòmiques es produeixen fenòmens d’exclusió social a nivell nacional, regional i local.

Augmenta l'explotació laboral I l'explotació infantil.

Es constata un clar augment dels delictes “internacionals”, com el turisme sexual, les màfies, el terrorisme...

S’introdueixen nous valors occidentals, fonamentats en l’individualisme i el consum que influeixen negativament sobre el conjunt de la societat.

En l’àmbit cultural s’està produint una colonització cultural degut a l’extensió del model occidental ...

POLÍTICAMENT

La globalització comporta una disminució de la capacitat reguladora dels Estats.

Sovint prenen decisions en funció dels interessos de les empreses multinacionals o de les imposicions d’organitzacions internacionals com el FMI o el Banc Mundial

En les darreres dècades s'ha multiplicat l'aparició de conflictes territorials clarament vinculats als interessos econòmics on neoliberalisme i militarisme actuen conjuntament...

EL DESEQUILIBRI ECONÒMIC MUNDIAL

Al món hi ha grans desigualtat socioeconòmiques, evidenciades per nivells de vida molt dispars. Clarament hi ha un món ric i un món pobre.

Són evidents però, com mesurar-les? Per fer-ho tenim indicadors econòmics, socials i socio-econòmics.

Els Indicadors econòmics són de dos tipus, sobre la producció i sobre el consum.

Els indicadors sobre la producció mesuren el potencial generador de riquesa.

- PIB. Valor total de la producció d'un territori durant un any.

- PNB. Va lo r to ta l de la producció d'un territori durant un any considerant només el capital propi (empreses del país).

Els indicadors sobre el consum serveixen per m e s u r a r e l g r a u d e benestar de la població (distribució de la renda, capacitat de compra).

- RFD. Ingressos familiars menys impostos..

- Renda per càpita. PIB d'un territori dividit entre els seus habitants.

Altres possibles indicadors econòmics podrien ser el consum d’energia, l'activitat laboral, la taxa de creixement econòmic, el deute extern, la balança comercial...

Els Indicadors socials marquen el grau de benestar de la població.

Normalment tracten sobre demografia, salut i nivell educacional.

Destaquen: - Taxa de creixement vegetatiu - Esperança de vida - Taxa de mortalitat infantil - Taxa de mortalitat materna - Taxa de població activa - Taxa d’analfabetisme - .../...

Els Indicadors socio-econòmics són una síntesi dels dos anteriors.

El més destacat és l'Índex de Desenvolupament Humà (IDH).

L’ONU l’elabora des del 1992.

S'estableix una valoració dels països de 0 a 1.

IDH Alt (1 – 0,800)

IDH Mitjà (0,799 – 0,5)

IDH Baix (0,499 – 0,3).

No sempre hi ha coincidència entre IDH i nivell de desenvolupament econòmic, car es valoren altres elements.

S’elabora a partir de tres tipus de dades

Longevitat (esperança de vida)

Nivell de renda. PIB/càpita (en dòlars)‏

Nivell educacional, considerant la taxa d'alfabetització i les matriculacions escolars a tots els nivells (d’infantil a universitari)‏

IDH MOLT ALT 2013

IDH ALT 2013

IDH MITJÀ 2013

IDH BAIX 2013

MAPA IDH 2011

A partir d’aquests indicadors podem CLASSIFICAR els PAÏSOS

Països del Nord. També anomenats desenvolupats, centrals o rics.

Països del Sud. També dits subdesenvolupats, perifèrics o pobres.

Països en vies de desenvolupament. També coneguts com a semiperifèrics o emergents.

El procés de globalització ha modificat les relacions entre països.

Les relacions polítiques,

econòmiques, comercials,

culturals, etc. són de doble sentit entre els països que pertanyen al

Centre i els països de la Perifèria.

Ja a mitjans dels anys 70 es creà el model Centre-Perifèria.

Els països de la Perifèria són països subdesenvolupats, sotmesos al neocolonialisme i a la globalització que els mantenen en una situació de dependència econòmica i tecnològica respecte els països del Centre.

Els països del Centre són els països rics, desenvolupats, que exerceixen el poder de d e c i s i ó e n e l s à m b i t s e c o n ò m i c s , p o l í t i c s , científics, etc. a escala mundial.

L’economia dels països de la Perifèria sol ser dual: coexisteixen activitats econòmiques amb grans inversions de capital amb sectors d’economia tradicional o de subsistència.

Les desigualtats socials també són extremes entre les èlits que detenten el poder polític i econòmic i la gran majoria de la població que viu en una situació de pobresa.

Actualment, es parla del Sistema Món, jerarquitzar en tres nivells.

En primer lloc, els centres de decisió i producció d’alt nivell es situen en els països desenvolupats, sobretot en grans ciutats, centres econòmics mundials. NY, Londres, París, Tòquio...

En segon lloc, trobem els centres de producció de nivell mitjà i baix.

Seus de grans corporacions i multinacionals. Són el veritable centre econòmic del món.

Els països centrals inverteixen en els països emergents (NPI, Amèrica Llatina, Índia, Xina...).

Aquests països però, tenen un creixement econòmic massa depenent (Argentina).

En tercer lloc, els països perifèrics pateixen l'explotació i la subordinació econòmica (intercanvi desigual).

Alguns autors afegeixen un quart nivell, els països ultraperifèrics, totalment al marge del sistema.

Es mouen en un cercle de misèria i no són atractius per a invertir.

ELS PAÏSOS CENTRALS

Són els països Rics (EUA, Canadà, UE, Israel, Japó, NPI, Austràlia, Nova Zelanda, RSA...).

Presenten tota una sèrie de característiques comunes:

Economia de mercat

Gran desenvolupament

tecnològic

Bon nivell de vida (Estat del Benestar)‏

Democràcia Poder de decisió global (són centres econòmics,

polítics, científics...)

Els països rics també tenen tota una sèrie de problemes comuns:

Crisis econòmiques periòdiques (generen atur, endeutament, concentració empresarial ...)

Concentració econòmica i empresarial.

Atur (el sistema té un atur estructural (5%), però amb la crisi es dispara).

Crisi de l'Estat del Benestar (gran augment de les depeses socials).

Dèficit comercial. Inflació

Excessiu consum de tota mena de recursos.

Important degradació del medi.

Endeutament

ELS PAÏSOS PERIFÈRICS

El terme subdesenvolupament va començar a utilitzar-se després de la segona guerra mundial per referir-se a un conjunt de països que incrementaven ràpidament els seus efectius demogràfics, fet que va fer augmentar els seus nivells de pobresa.

Bàsicament, es tracta d'un terme relacionat amb la pobresa material.

Tercer Món (països subdesenvolupats)

Estat de depressió econòmica permanent?

Etapa prèvia al desenvolupament

econòmic (tard o d'hora arribarà

És el resultat negatiu del desenvolupament del

món ric.

Característiques generals dels països pobres

1) Explosió demogràfica.

Boom demogràfic. No és la causa única del subdesenvolupament, però agreuja la resta de problemes. Caldria controlar la natalitat.

L'alta natalitat (pròpia d'una societat rural) s'afegeix a una baixada de la mortalitat, la qual cosa genera un creixement vegetatiu accelerat.

La població creix massa ràpid, a un ritme superior al desenvolupament econòmic.

Important desequilibri població-recursos. Aquest fet genera multitud de problemes, com la manca d’atenció a les necessitats bàsiques (FAM, desnutrició, problemes sanitaris, educacionals...).

Hi ha una població molt jove, que emigra a les ciutats o a l'estranger.

2) Deficiències en l’atenció de les necessitats bàsiques.

El desequilibri població-recursos comporta uns nivells sanitaris, educacionals... ínfims, així com problemes relacionats amb l'alimentació.

3) Baix nivell cultural (analfabetisme).

El baix nivell educacional és un veritable drama, car amb més cultura hi ha un major desenvolupament econòmic i una gran millora social.

Per exemple, l'eduació de les dones contribueix a aturar el boom demogràfic.

4) Problemes d’urbanització.

Aquests països viuen un important èxode rural, que comporta un creixement desordenat de les ciutats, apareixent zones amb una clara misèria urbana.

Es produeix el problema de la macrocefàlia urbana.

5) Renda per càpita molt baixa.

No hi ha poder adquisitiu, per tant no hi ha mercat. Sense demanda no hi ha estímul per a la inversió. Així, la producció es ven fora i el capital fuig a l’estranger.

Cercle de la pobresa o de la misèria.

6) Grans desigualtats socials.

Mentre la majoria de la població viu en la misèria, la minoria dirigent és riquíssima.

Les classes populars són oprimides mitjançant l'exèrcit, sovint amb la col·laboració més o menys directa de les potències estrangeres...

7) Passat colonial.

El colonialisme del segle XIX trencà l’equilibri social, econòmic i polític...

Les seves conseqüències encara es pateixen avui en dia.

8) Problemes polítics.

En la majoria d'aquests països no hi ha Estat de Dret, manca democràcia (règims corruptes, dictadures).

D'altra banda, les fronteres arbitràries han comportat nombrosos emfrontaments bèl·lics, internacionals o civils.

9) Agricultura de subsistència.

L'agricultura ocupa la major part de la mà d’obra però la producció i la productivitat són alarmantment baixes (no hi ha inversions en millores tècniques, en la formació de la mà d’obra o en infraestructures).

Hi ha seriosos problemes per alimentar la població (FAM).

Paradoxalment, també hi ha una agricultura de plantació.

10) Escàs desenvolupament industrial.

La manca d'indústria obliga a importar productes manufacturats.

Si aquesta existeix, es troba en mans de les multinacionals (capital estranger) o té una baixíssima productivitat.

11) Problemes comercials.

Manca tecnologia, inversió, investigació...

Hi ha una clara dependència econòmica de l’exterior, agreujada per l'intercanvi desigual.

12) Neocolonialisme (imperialisme informal).

És el control o influència que sobre el Tercer Món exerceixen els governs del Primer Món o les grans multinacionals.

13) Importantíssim deute extern.

És la quantitat de diners que un país ha de pagar a acreedors privats (bancs) o públics (institucions financeres internacionals, estats)‏.

L'intercanvi desigual i la crisi del 73 dispararen els crèdits al S, generant un gran deute extern.

Ara la situació insostenible, car l'economia del S es troba controlada pel N.

14) Grans riqueses naturals.

Molts països del S tenen important riqueses naturals (minerals, petroli, fusta...).

Aquestes però, es troben sota control de les multinacionals. S'han de destinar a l'exportació, car no hi ha indústria per aprofitar-les.

Per últim, els beneficis (relatius, car es produeix l'intercanvi desigual) van a parar a l’elit dirigent.

15) Contrastos i diversitats del Tercer Món

També existeixen països en vies de desenvolupament, que aconsegueixen deixar aquesta realitat (NPI, països petroliers...).

Juntament, també hi ha el quart món (“els pobres dels pobres”). Per exemple, àmplies zones de l'Àfrica Negra són anomenades pel BM zones de pobresa.

Resumint, els Països Pobres tenen tres grans característiques:

Gran creixement demogràfic.

Herència del colonialisme.

Intercanvi desigual.

Per trencar aquesta dinàmica, què ha de fer el Tercer Món?

Bàsicament es parla de quatre tipus d'actuacions:

Elevar el preu de les primeres matèries.

Aconseguir l'autosuficiència alimentària. Això implica augmentar la producció agrícola i controlar la població.

Crear un mercat nacional.

Desenvolupar la indústria. Caldria comprar tecnologia (I el deute?) o permetre instal·lar multinacionals (I el neocolonialisme?).

L'evidència indica que cal col·laborar econòmicament amb els països del S.

Ja el 1944, als acords de Bretton Woods, per buscar la col·laboració econòmica es propugnà la creació del FMI i del BM.

Fons Monetari Internacional Organisme depenent de l'ONU amb seu a Washington.

Els estats membres fan aportacions econòmiques segons els seus nivells de riquesa.

A més aportació econòmica, més poder decisori, fins al punt que els màxims contribuents tenen dret de vet (EUA, GB, Alemanya, França i Japó).

Inicialment vol vigilar el bon funcionament del sistema monetari internacional (sistema de pagaments internacional, tipus de canvi monetaris...)

Ara, amb el sistema de canvi lliure i la lliure circulació de capitals, les seves funcions han variat:

Elabora informes.

Recul l i publ ica estadís t iques f inanceres internacionals.

Ofereix assessorament tècnic.

Dissenya polítiques econòmiques.

Fa aportacions econòmiques (préstecs) per restablir la solvència econòmica de països en crisi.

Treballa el problema del deute extern

El seu gran objectiu seria promoure l'estabilitat financera mundial.

Actualment, és molt criticat tècnicament i socialment, especialment pels col·lectius altermundistes.

Es planteja la seva reforma per adaptar-se a la globalització

Christine Lagarde

Banc Mundial És un grup amb 5 institucions diferents, també amb seu a Whasington. 184 països en són membres.

Facilita préstecs per afavorir el creixement econòmic. Són préstecs al desenvolupament.

La seva principal tasca és reduir la pobresa i potenciar el desenvolupament, per això desenvolupa tota una sèrie de programes específics, relacionats amb:

- El desenvolupament social - El desenvolupament dels serveis - El desenvolupament econòmic estable - La protecció del medi ambient

També imposa mesures econòmiques, per tal d'equilibrar les balances comercials.

Les grans desigualtats econòmiques originaren la creació, als anys 60, de l’Ajut Oficial per al Desenvolupament.

Es tracta d'un ajut, sobretot econòmic, proporcionat per països del N al S.

Els països rics s'han fixat l'objectiu d'aportar el 0,7% del seu PIB per a l'AOD.

Els crítics qüestionen si

funciona realment.

- És oficial, per tant sotmesa al problema de la corrupció.

- De vegades són préstecs, la qual cosa augmenta el deute extern i amaga interessos poc clars dels països del N.

- De vegades és massa puntual (pe: catàstrofes naturals).

- Gairebé sempre és interessada (acords bilaterals (entre països) o acords multilaterals (procedents d'organitzacions internacionals).

Els problemes de l'AOD propiciaren el sorgiment de les ONGD.

- Són organitzacions sense afany de lucre.

- No intervenen els governs, car no és oficial. Per això les seves activitats són més directes i efectives.

- Són creades per la societat civil.

- Bàsicament tenen tres àmbits de treball:

- Actuació directa en zones concretes (en situació de necessitat o emergència)

- Sensibilització de l’opinió pública (recaptar fons)

- Relacions amb organismes oficials del S i del N

Defensen els drets del S, amb un desenvolupament autosostenible, sense dependre del N.