Institut Joaquín Bau

CONCURS

IL.LUSTRACIÓ

SANTJORDI2014

TEXT per IL·LUSTRAR: Camí de sirga. Jesús Moncada. pp. 136-137:

No s'havien dit res. Dempeus al mig de la cambra buida, no feien sinó mirar-se, perduts entre les quatre parets (...). Ell desvià la mirada cap a la finestra, la deixà perdre's en la nit de juliol, espesseïda per la xafogor de la garbinada. Un grill instal·lat a la parra del pati feia sentir el seu carrisqueig.

--Volia dir-te adéu --va mormolar la Júlia--. Marxem demà...

El Nelson va estremir-se. Sabia que allò havia de passar (...). Ho havia sentit a dir però volia creure que allò no arribaria mai. Quan l'Estanislau li havia donat l'encàrrec que la Júlia el volia veure sense falta, l'ànima li havia caigut als peus.

Segurament (...) la vila no havia mort el mateix dia per a tots els vilatans. Cadascun la sentí morir en un moment diferent al llarg dels anys de malesa i potser fou l'adéu de la Júlia el que va marcar aquest punt per al vell Nelson. Mai no s'havia trencat el fil misteriós que l'unia a la dona. Enmig dels tràngols més durs, era ella qui realment l'havia sostingut, fins i tot sense dir-li res, com el dia que ell va desembarcar del llaüt miravetà després de la bogeria de la mort de la filla i va trobar la Júlia al moll. Els seus sentiments van cristal·litzar aleshores: hagué de fugir sense mirar-la per poder contenir la força que l'empenyia a abraçar-la i sentir que cada partícula del seu cos i de la seva ànima es fonia amb les d'ella. S'adonà que l'estimava amb els ulls, amb la pell, amb el membre, amb l'esment, amb el cor, amb els ossos, amb els músculs. (...) Va durar sempre: en tenia prou d'entreveure-la pel carrer per sentir-se trasbalsat. Ara la Júlia se n'anava, desapareixia de la vila desfeta amb els molls plens de vaixells morts, i ell intuïa que no la tornaria a veure.