comentari text

Dossier curs 2008/09Accés a la universitat +25

L'exercici de comentari de text consisteix a comentar dos textos, un en llengua

catalana i l'altre en llengua castellana, i respondre, en qualsevol de les dues llengües

oficials de Catalunya, tres preguntes sobre cada text.

Per a cada un dels textos, les preguntes consisteixen a:

Posar un títol i resumir el contingut del text, amb un redactat d’entre 50 i 70

paraules. [2,5 punts: 0,5 punts del títol i 2 punts del resum]

Respondre una pregunta, en relació amb el text, amb un redactat

d’aproximadament 100 paraules. [2,5 punts]

RECORDEM QUE PER FER UN COMENTARI HEM DE SEGUIR DIVERSOS PASSOS...1. Saber llegir ràpidament i comprensivament.

La lectura és un treball. Quan comences a llegir un text amb la intenció d’estudiar,

pensa primerament en les coses que ja saps sobre el tema. De segur que tens

coneixements previs que pots aprofitar. A mesura que llegeixes, subratlla les idees

principals i les dades secundàries (és a dir, els exemples, dades complementàries,

etc.). Si el text conté mots difícils que no entens, prova d’endevinar-ne el significat pel

context, el contingut general del paràgraf o pel significat de la frase.

2. El resum

Quan fem un resum d’un text n’expliquem breument les idees més importants del

text.

El resum no és fàcil perquè suposa un esforç de comprensió i d’expressió. No podem

resumir el contingut d’un text si no hi ha la comprensió prèvia del mateix. El resum

precisa un redactat personal. Per a resumir un text hem de fixar-nos en què diu cada

paràgraf, extreure la informació més important de cadascun i redactar-ho tot plegat de

manera més breu. Tingues en compte que un resum no és una paràfrasi. No es tracta

de dir el mateix que ja diu el text amb altres paraules.

1

TEORIA

El resum ha de partir del subratllat, paràgraf a paràgraf, evitant els detalls, els

exemples, les xifres, etc, buscant les idees fonamentals subjacents en cada escrit.

Ha d’ocupar una quarta part de l’original (demanen entre 50 i 70 paraules

aproximadament a l’apartat corresponent de l’examen d’accés).

És interessant fer prèviament un esborrany, no oblidem que és la pregunta que més

puntua a l’examen.

A TENIR EN COMPTE:

Lectura (les vegades que sigui precís) i comprensió del text.

Utilitzar llapis en el subratllat, posteriors lectures ens poden portar a una

selecció diferent.

A partir del subratllat, redacció objectiva, ordenada i breu del resum.

Donar al redactat un estil personal. Es pot recórrer a sinònims per no

utilitzar les mateixes paraules de l’autor.

El resum ha d’allunyar-se d’opinions o valoracions personals.

No podem rebaixar el nivell lingüístic del text.

Hem de respectar al màxim el contingut del escrit que resumim.

Evitar la redacció rebuscada i les repeticions de paraules o idees

innecessàries.

Evitar “l’autor pensa” o “segons l’autor”.

No és imprescindible seguir l’ordre argumental emprat per l’autor. Si

hem captat l’essencial del text, podem donar-li una nova estructura

sense que es perdi el contingut original.

3. El títol

Posar un títol a un text és inventar una frase, més o menys brillant, que sintetitzi el seu

contingut central, el tema bàsic, la tesi que l’autor defensa.

El títol ha de ser clar, concís i concret. És el resum en sis o vuit paraules.

Buscar una resposta als següents interrogants pot facilitar la recerca d’un títol:

Què diu el text?

Per què ho diu?

Per a què ho diu?

2

A TENIR EN COMPTE:

El títol no pot ser únicament descriptiu, és precís un sintagma nominal

més un verb present o sobreentès, substituït pels dos punts o una

coma.

No és pot donar una interpretació subjectiva, hem d’ajustar-nos a la

tesis defensada per l’autor.

4. Un altre exercici del comentari és una pregunta, en relació amb el text,

amb un redactat d’aproximadament 100 paraules.

Quan redactem hem de pensar en el destinatari del text, hem d’utilitzar el registre de la

llengua adequat i hem d’intentar que les idees es presentin de forma clara i ordenada,

separades en frases i paràgrafs. També hem de tenir en compte la presentació del

text, és a dir, fer bona lletra, respectar els marges o bé utilitzar el format adequat al

tipus de text.

Finalitzada la redacció ens podria semblar que ja hem acabat la feina, però no, de cap

manera. Els textos sempre han de passar una última fase molt important: la revisió.

ESTRUCTURA D’UN TEXTLes dades s’han d’ordenar de forma lògica. Per tal d’escriure un text coherent i

comprensible has d’organitzar la informació que vols transmetre.

Pots seguir un model que divideixi la informació i les idees en tres parts principals:

La introducció : on plantegis la qüestió de manera general, explicant quin

és el tema de la redacció, perquè l’hem escollit...

El desenvolupament : és el punt més llarg de la redacció on

desenvolupes les idees principals a fons. Precisament per això, s’ha de

vigilar molt amb totes les idees que volem dir: s’han d’escriure per blocs

i no saltejades.

El tancament o cloenda : es tracta de no acabar la redacció d’una

manera sobtada, sinó amb una opinió o resum general del que s’ha

explicat.

3

ELS PARÀGRAFS

El paràgraf serveix per estructurar les diverses parts de què consta un text. Ajuda a

estructurar el text i en facilita la comprensió:

Procura tractar les mateixes idees en un sol paràgraf. No escriguis

idees que haurien d’anar juntes en paràgrafs diferents.

Connecta les idees d’un paràgraf entre elles, no les escriguis una rere

l’altre sense relacionar-les.

No escriguis paràgrafs massa llargs, t’ajudarà a ordenar el teu text.

Separa els paràgrafs amb espais, dóna claredat al text.

Cada paràgraf tracta un idea diferent sobre el tema, els paràgrafs han

d’anar relacionant-se els uns amb els altres i han de portar a la

conclusió final del text.

ELS CONNECTORS TEXTUALS

El text no apareix com un seguit de paraules i oracions juntes sense connexió, sinó

que a mesura que avancem en la lectura podem anar enllaçant els fets que s’hi

expliquen, anem relacionant unes idees amb les altres. La informació no apareix de

cop, sinó que està ordenada, lligada i matisada.

Els connectors són uns mots invariables que lliguen les parts del text –les

oracions i els paràgrafs– les unes amb els altres i estableixen relacions de

significació, d’ells depèn el sentit de les informacions que llegim. Usa’ls

correctament sense abusar-ne.

Els connectors abracen diverses categories gramaticals: les preposicions que

relacionen sintagmes i les conjuncions que relacionen les oracions. També els

adverbis i les locucions adverbials poden fer de connectors.

4

5. A l'exercici de comentari de text es valorarà especialment la riquesa de

l’expressió, així com la coherència i la cohesió del discurs. Es descompta 0,1

punts per falta d'ortografia, de lèxic, de morfologia o de sintaxi. Les faltes

repetides només descompten punts una vegada. El descompte per faltes és com

a màxim de 2 punts, en el conjunt de l'exercici.

6

TEXTOS PER COMENTAR1.- Lectura i subratllat del text:

7

Uns ximpanzés treballen per obtenir aliment. Fan servir unes branquetes per poder agafar formigues i menjar-les. El procediment no ha sorgit casualment: els ximpanzés ho han vist fer als seus progenitors. No es tracta d'un procés natural. Si estudiéssim uns ximpanzés que visquessin a uns centenars de quilometres de distancia el sistema utilitzat podria ser diferent.

Aquest és l' element principal de la cultura. La cultura la formen els coneixements que no es transmeten de forma genètica. Un lleó farà servir la seva urpa per esquinçar la carn de la peça que ha caçat. Ho faran així tots els lleons, siguin d' on siguin. Els ximpanzés tenen, com totes les especies, uns comportaments i uns hàbits guiats per l'instint natural. Però també porten a terme accions que han après, que la seva creativitat els ha permès descobrir. 1 els sistemes seran diferents per a grups diferents, ja que si no s'ha heretat aquesta creativitat pot haver fet sorgir mètodes diversos a cada grup.

A certa distancia deIs ximpanzés, un grup d'humans els observa. Són precisament investigadors com aquests, que han estudiat atentament el comportament deIs ximpanzés" els que han obtingut dades per arribar a les conclusions exposades més amunt.

Els ximpanzés tenen cultura i creativitat, tot i que no en són conscients. Els humans tenen cultura i creativitat i, a més, poden estudiar les altres especies i descobrir-ne algunes que també realitzen processos semblants, per bé que menys sofisticats.

Els dos grups són de primats. Per molt diferent que sigui el comportament deIs uns i deIs altres i per molt sofisticades que siguin les eines que fa servir cada espècie, no hem d'oblidar que tots formem part del mateix arbre genealògic. Els ximpanzés fan servir branquetes, pedres, pals. Els humans que els observen prenen notes perquè han inventat el llenguatge i l' escriptura, perquè han fabricat eines molt més complexes.

La lliçó d’humilitat que ens ofereix el fet cultural deIs ximpanzés, afegida a la que prové de l' origen de les especies a partir d'uns ancestres comuns, ens porta a mantenir que, en el fons, no som més que uns primats una mica més evolucionats. La valoració d'''una mica", naturalment, variarà segons qui la faci. Però per no treure'ns gaires mèrits, també apareixen matisacions a aquest fet biològic evident: som primats, però som els únics primats que podem dir de quina espècie som.

El cervell polièdric. Xavier Duran

ACTIVITATS/ACTIVIDADES

2.- Fes un resum del text:

3:- Posa un títol al text:

8

1.- Lectura i subratllat del text:

9

No basta con enseñar a un hombre una especialidad. Aunque esto pueda convertirle en una especie de máquina útil, no tendrá una personalidad armoniosamente desarrollada. Es esencial que el estudiante adquiera una comprensión de los valores y una profunda afinidad hacia ellos. Debe adquirir un vigoroso sentimiento de lo bello y de lo moralmente humano. De otro modo, con la especialización de sus conocimientos más parecerá un perro bien adiestrado que una persona armoniosamente desarrollada. Debe aprender a comprender las motivaciones de los seres humanos, sus ilusiones y sus sufrimientos, para lograr una relación adecuada con su prójimo y con la comunidad.

Estas cosas preciosas se transmiten a las generaciones más jóvenes mediante el contacto personal con los que enseñan, no (o, por lo menos, no básicamente) a través de libros de texto. Es esto lo que constituye y conserva básicamente la cultura. Es en eso en lo que pienso cuando recomiendo "el arte y las letras" como disciplinas importantes, y no sólo el árido y estéril conocimiento especializado en los campos de la historia y de la filosofía.

La insistencia exagerada en el sistema competitivo y la especialización prematura sobre la base de la utilidad inmediata matan el espíritu en que se basa toda vida cultural, incluido el conocimiento especializado.

Es también vital para una educación fecunda que se desarrolle en el joven una capacidad de pensamiento crítico independiente, desarrollo que corre graves riesgos si se le sobrecarga con muchas y variadas disciplinas. Este exceso conduce inevitablemente a la superficialidad. La enseñanza debería ser de tal naturaleza que lo que ofreciese se recibiera como un don valioso y no como un penoso deber. (*)

Albert Einstein (1879-1955)

(*) Prova de comentari de text Maiq 1997.



10


11

Que la Universitat de Girona hagi decidit impartir un curs sobre Tintin és una conseqüència de l'evolució de les coses. Tradicionalment, la lectura de còmics es contraposava a l'ensenyament acadèmic. Quan el professor ens enxampava llegint qualsevol mena de literatura il·lustrada, ens castigava i reprimia, bé a base d'estirades d'orella, bé amb severs càstigs com ara deixar-nos sense pati o, pitjor encara, requisant-nos els TBOs de torn. D'aquesta manera, la galàxia del còmic va créixer al marge de les institucions benestants, obrint-se pas en llocs tan intel-1ectualment sospitosos i poc higiènics com casernes militars, presons, furgonetes de grups de rock & roll i habitacions desordenades d'adolescents onanistes.

Ara que el capità Haddock ja és a la universitat i que el còmic no pertany a les últimes fileres dels estudiants sense futur i ha deixat de ser considerat un material infantil y superficial, potser caldria fer-se algunes preguntes. ¿Ho han fet perquè consideren el còmic com una forma elevada de cultura? ¿Per demostrar que es pot ser universitari i tintinòleg alhora? ¿Perquè la línia neta de Tintín no s'infecti amb la influència d'altres herois de gènere no tan, diguem-ne, polidets? ¿Per enfonsar definitivament la indústria del còmic traient-li el caràcter marginal que sempre havia arrossegat com una medalla? ¿O bé per admetre la seva impotència i confessar públicament que, tenint en compte que gairebé ningú té esma per llegir llibres, com a mínim intentem salvar els Índexs de lectura ... de còmics? Aquest és el primer pas cap a la decadència tintinesca. Quan el posin de lectura obligatòria, ja serà mort del tot. (*)

Sergi Pàmies. El País (Quadern), febrer 1999

(*) Prova de Comentari de Text. Març 1999



12


13

Me paso media vida frente a la pantalla del ordenador escribiendo palabras, y otra media vida ideando esas frases que luego escribiré. Como comprenderán, y con un trabajo así, alguna confianza debo de tener en la comunicación; y en la capacidad de los humanos para intercambiamos ideas y emociones. Con todo, en algún remoto rincón de la conciencia, siempre perdura el miedo a ser una isla; a no poder expresarte, o, mejor dicho, a no ser entendido en tu expresión. Todos los humanos llevamos dentro el Viejo fantasma de la

incomunicación. Hay algo (mucho) de la experiencia del ser que es inefable e intransferible. En realidad no puedes explicar como te duele el dolor o qué significa el amor para ti cuando dices que amas. El vacío que nos rodea, y que nos separa de los demás humanos, es una vastedad intergaláctica. Cuando este vacío se hace totalmente infranqueable, es cuando sobreviene lo que etiquetamos como locura. El loco oficial es aquel que no puede comunicarse; y en esa distancia inmensa reside el sufrimiento. Por eso siempre me han aterrado las historias de equívocos verbales. Por

ejemplo: aquel mendigo que fue encontrado vagando en Nueva York; le consideraron demente y le encerraron en un psiquiátrico; y allí quedó olvidado, hasta que, un par de años después, una asistente social descubrió que sólo se trataba de un inmigrante lituano que era sordomudo y analfabeto. O esos enfermos de parálisis cerebral que son perfectamente lúcidos, perfectamente inteligentes; pero que no pueden transmitir las órdenes neuronales a su boca, a sus brazos, a su cuerpo, de modo que la gente les cree imbéciles. La total incapacidad en la expresión es el infierno.

Sin llegar a esos extremos de aislamiento, todos hemos experimentado algún malentendido.

Como es natural, la posibilidad de equívoco es mayor si tus palabras llegan a más personas: si sales en televisión, si escribes en un periódico. Personalmente no me puedo quejar: he tenido la suerte de sentirme comprendida, e incluso adivinada y perdonada, por un montón de gente. De cuando en cuando, sin embargo, los malentendidos se agolpan a tu puerta, como recordatorio de que la comunicación es un espejismo. (*)

Rosa Montero. El País Semanal, 1998

(*) Pro va de Comentari de Text, Març 1999



14


15

En el món de la ciència ens disposem a canviar de segle i de mil·lenni amb bones i males notícies. La bona notícia és que els homes i dones de bata blanca gairebé s'han convertit en demiürgs, en vicecreadors de vida. La dolenta és que l'ètica és l'única i dèbil barrera que podria oposar-se com un dic enfront de la temptació d'abocar-se als abismes als quals pot donar pas la clonació d'éssers vius. Estem davant una revolució que es va iniciar fa més de vint anys en un

laboratori. Primer van ser simples cèl·lules, després associacions més complexes, després va néixer Dolly, la primera criatura nascuda després d'un procés de clonació portat a terme en un laboratori. El miracle es va donar al Regne Unit. Des de llavors no s'ha aturat el tremolor que fa pensar que qualsevol dia d'aquests algun laboratori pugui anunciar la clonació d'un ésser humà. El dia en què la fantasia gòtica de Mary Shelley es converteixi en realitat, haurà arribat el moment de posar-nos a tremolar. Aquestes coses són molt serioses, tant, que per això els polítics amb prou

feines s'atreveixen a parlar-ne. Sí que ho fan els moralistes, però es troben a faltar altres veus. Per exemple, la dels filòsofs i, també, la dels mateixos científics. La ciència és una passió que arrossega els qui portats pel legítim, i fins i tot romàntic, afany del saber poden deixar-se arrossegar fins al caire mateix de l'abisme, que com en el cas que ens ocupa suposaria obrir la porta segellada de l'origen de la vida. La temptació és molt forta perquè l'objectiu és lloable: desxifrar el genoma, el mapa jeroglífic de l'origen de la vida per, eventualment, reproduir-lo -creant vida o per reparar aquells cromosomes que contenen la notícia de futures patologies o anomalies físiques o psíquiques en l'ésser que ha de néixer. El dilema és tremend. Com renunciar a uns esdeveniments que podrien

permetre als metges corregir malalties el curs de les quals és letal per a l'individu? Qui diria no a una manipulació genètica que, per exemple, permetés evitar malalties hereditàries, estigmes que ineluctablement des del moment mateix de néixer porten consignada la data de la mort anticipada o el signe de la deficiència que mutilarà per tota la vida la funcionalitat o la intel·ligència de l'ésser que naixerà? Posades així les coses, suposo que ningú, però és que la revolució que s'està produint en alguns laboratoris dóna per a més. Dóna per alterar l'ordre natural de les coses en poder modificar les seqüències íntimes de la vida previstes, diguem-ho així, per la naturalesa. El costat fosc, inquietant; rebutjable d'aquestes immenses i, fins a cert punt,

encara desconegudes potencialitats que bateguen darrere els últims descobriments de la cibernètica és aquell que configura la possibilitat de dissenyar vides a la carta. Clonar sota receptes dictades per l'enginyeria social emanada d'una determinada doctrina política o econòmica. (*)

FermÍn Bocos. Avui 2000 (*) Prova de Comentari de Text. Març 2001



16


17

Un deIs millors investigadors del placebo, Arthur Shapiro, escrivia en la seva obra pòstuma dedicada a aquest tema: «La historia de la medicina és la historia del placebo». Amb aquesta afirmació reconeixia que la majoria de les terapèutiques emprades durant bona part de la nostra historia tenien una escassa eficàcia real. Però que és el placebo? En paraules del mateix Shapiro, «qualsevol tractament (incloent-hi medicaments, cirurgia, psicoteràpia o tractaments alternatius) que s'empra pel seu efecte positiu per millorar un símptoma o una malaltia, però que és realment ineficaç; o no és específicament eficaç; per a la condició que esta sent tractada». Per la seva banda, l'efecte placebo seria «1' efecte terapèutic inespecífic, psicològic o psicofisiològic, produït pel placebo, encara que pot ser una minora espontània de la malaltia, que hom també li atribueix». Jo ID afegiria, però, «sempre que el pacient cregui en la seva pretesa eficàcia».

L' efecte placebo té una importància cabdal en qualsevol aspecte de l' activitat medica i, de fet, en constitueix una part tan important que s 'ha arribat a afirmar que els metges que no puguin induir l'efecte placebo haurien de dedicar-se a 1'anatomia patològica, és a dir, al tracte amb mostres de teixits o amb cadàvers.

Per que és poderós el placebo? Existeixen suficients exemples que mostren com pot minorar de forma sorprenent 1'evolució d'una malaltia, però un paren ajudaran a entendre-ho. Durant els anys 50 un cirurgia cardiovascular va tenir la idea que la isquèmia coronaria (és a dir, l'obstrucció de les arteries coronaries que permeten l'arribada de la sang al cor, que produeix 1'angina de pit i en el pitjor deIs casos d’infart de miocardi) podia millorar-se si es lligaven les artèries mamaries internes, per tal com aquesta intervenció ajudaria a formar nous vasos sanguinis en el cor. Els malalts intervinguts quirúrgicament d'aquesta manera van millorar de forma espectacular, reduint el dolor de l'an-gina i fins i tot millorant el trac;at de l'electrocardiograma.

En poc temps, es van intervenir molts malalts amb èxit similar, però les autòpsies fetes en malalts que es van sotmetre a la intervenció i que van morir temps després no mostraren la presencia de nous vasos en el cor. Això porta a un estudi que seria considerat actualment poc ètic. S' escolliren dos grups de malalts, el primer va ser sotmès a l' operació, mentre que el segon només fou anestesiat i se'ls practica un taIl a la peIl simulant la intervenció. EIs uns i els altres, però, cregueren que l' operació s 'havia practicat realment. EIs resultats foren sorprenents: tots dos grups de pacients milloraren de forma similar durant un període de fins a sis mesos, la qual cosa confirma que els pacients milloraven perquè esperaven millorar, no perquè el procediment tingués un efecte sobre la millora de la malaltia. [ ... ]

Que és, en realitat, 1'efecte placebo? Per alguns investigadors, forma part de qualsevol resposta terapèutica i és inseparable deIs efectes terapèutics reals. En altres paraules, qualsevol acte terapèutic, sigui l'administració d'un medicament, la intervenció quirúrgica o l'aplicació d'un aparell, té dos components, un d'específic i un altre d'inespecífic. Però al mateix temps hi ha una sèrie d'elements que contribuirien notablement a l'efecte analgèsic final. Entre aquests hi hauria l’experiència prèvia positiva del pacient, la confiança en els professionals sanitaris o les expectatives en la capacitat del tractament per alleujar la malaltia. Per alguns autors, tots aquests factors inespecífics formarien el que es coneix globalment com a efecte placebo. [ ... ]



4.- Comenteu raonadament, des del vostre punt de vista, la frase del text::«Al final de la ment, el cos. Però al final del cos, la ment».

18

Diguem-ne efecte placebo o d'una altra manera, però la veritat és que no pot establir-se una relació directa i previsible entre la prescripció d'un medicament (o una intervenció quirúrgica) i la resposta del pacient a conseqüència de factors desconeguts que participen en la resposta final. En coneixem alguns, com ara un diagnòstic correcte, una prescripció adequada, una tècnica quirúrgica adient o un seguiment adequat de les ins-truccions que ha de complir el pacient. Però d'altres seguiran sent un misteri, com ara el fet que la confiança en el metge ajudi a curar'-se, que la creença que millorarem ens faci millorar o la circumstancia freqüentment observada que una actitud positiva envers la malaltia i el seu tractament n'augmenta la capacitat curativa. Cada vegada és més ciar que la clàssica teoria de la separació entre cos i ment és una equivocació, tal com reconeix el conegut neuròleg portuguès Antonio R. Damasio: «La medicina ha trigat a adonar-se que el sentiment del pacient sobre la seva malaltia és un factor decisiu en el resultat del tractament».

Potser tot és molt més senzill, tal com fa ternps assenyala Paul Valéry: «Al final de la ment, el cos. Però al final del cos, la ment».

Josep-Eladi Baños, Avui, 2001 (*) Prova de comentari de text Maig 2002.


19

Cuando vemos esos cuadros holandeses del XVII: los interiores de Peter de Hooch, las iglesias de Peter Saerreedam, las cocinas de Metsu y los otros; esas reuniones o encuentros y tertulias en la calle delante del Ayuntamiento de Amsterdam o La Haya, o la muchacha de Dou asomándose a la ventana con una vela, reclamada por algún pequeño ruido o una discusión con una palabra más alta que otra, es inevitable pensar en aquella paz y tranquilidad de aquellas vidas, en aquella civilización tolerante de gentes de comercio y funcionarios tranquilos entre los que Baruch de Spinoza pasó su vida, puliendo lentes y entregado a la especulación. Porque el cliché es que esa familia Spinoza, de judíos portugueses, al igual que otras muchas de ese mismo origen hispánico, allí en Holanda, podían ser libres, hablar y escribir, acudir a la sinagoga o a la iglesia, o no acudir a ninguna de las dos sin tener en los talones a los malsines o a los alguaciles de la Inquisición, y así eran las cosas a grandes rasgos, «a la aguada»; lo que ocurre es que, si queremos fijar las figuras y el paisaje con mayor nitidez, comenzamos a ver otras muchas cosas como no podía ser menos, y resulta que toda esa maravilla de paz cotidiana y casera, «las vistas» tan tranquilas de la ciudad, las luminosas cristaleras emplomadas, los deliciosos patinillos, y los redondos sombreros de los paseantes, son como un lago azul y dulce en el cráter de un volcán, incluso si el volcán no parece amenazar con una catástrofe. Pero era fuego al fin y al cabo, un hervidero de ideas y de vida, Amsterdam.

A su relativa, aunque verdadera y muy notable situación de libertad, habían acudido, como a refugio, los heréticos y los espíritus fuertes de todos los rincones del país y del mundo que era Europa, y había allí una verdadera guerra de panfletos. [ ... ] Sin que esto no quiera decir que no hubiera víctimas; el propio Baruch de Spinoza fue expulsado de la sinagoga, otros muchos pagaron con la cárcel o la muerte la expresión de su pensamiento y, en 1672, llegó a aquella tierra, como una riada y su furor, la violencia política. Y tan alta, que ü1Vadió la calma misma del filósofo y rebasó su principio, tanto de conocimiento de la realidad como de la actitud ante lo que en la historia sucede: «Nec ridere, nec lugere, sed comprehendere» [Ni reír ni llorar, sino comprender], con la misma tranquilidad y lucidez como se comprueba que los tres ángulos de un triángulo equivalen a dos rectos.

Nadie nunca había visto, ni vio después, que Baruch de Spinoza perdiera la serenidad y se saliera de sus casillas. [ ... ] Pero aquella noche del 21 de junio de 1672 fue muy diferente: unos sicarios apuñalaron y dieron muerte a Jan de Witt, que llevaba veinte años a la cabeza del Estado, y encarnaba todas las virtudes republicanas de racionalidad política y de búsqueda del bien de los ciudadanos por encima de todo partido, que eran cosas que tenía tan en el corazón el filósofo. Cuatro años después, le contó la escena a Leibniz, que es quien, a su vez, nos lo ha contado: «Pasé algunas horas después de comer con Spinoza; me dijo que el día de la masacre del señor De Witt había decidido salir por la noche y colocar en alguna parte, cerca de donde había tenido lugar la masacre, un cartel en el que había escrito: «Ultimi barbarorum» [Los últimos de los bárbaros], pero que el dueño de la casa donde vivía hospedado le había cerrado la puerta de ella para impedirle salir, porque se habría expuesto a ser despedazado».( ... ]



20

Spinoza quería salir a protestar contra los «Ultimi barbarorum» -un verdadero espejismo de esperanza en quien hizo todo para destruir esperanzas e ilusiones de modo muy especial en el plano político-, y no podía adivinar que también lo hubiera hecho a favor de su «Tractatus» y de la razón misma. Pero esto es siempre así: la razón y la libertad no son divisibles, y desde luego, alzarse contra sus enemigos, «los bárbaros» -y «los últimos de los bárbaros» porque son los que tenemos ahí en frente y siempre debemos esperar que sean los últimos-, es la única razón que a un filósofo u hombre de letras se ofrece de «meterse en política», salir a la calle a pegar carteles o a protestar: cuando todo se ha encanallado en la vida pública, cuando el Derecho no importa y sí sólo «la eficacia», que siempre es una espada ensangrentada o una horca y una hoguera; cuando las pequeñas humildes verdades de la evidencia cotidiana son travestidas con la purpúrea mentira del poder. ¿Incluso si se corre el peligro de ser masacrados para nada? [ ... ]

Por esto y sólo por esto se salió el tranquilo pulidor de lentes de sus casillas, y por esto y sólo por esto quiso, un solo día de su vida, salir por la noche, a pegar carteles. Desde una de esas tranquilas estancias que nos muestra Peter de Hooch. ¿Quién lo diría? Pero, ¿cómo podría ser de otro modo?

José Jiménez Lozano, ABC, 1995 (*) Prueba de comentario de texto Mayo de 2002.


21

Al llarg d'un segle les redaccions dels diaris han experimentat molts canvis. Especialment d'ordre físic. L'antiga taula comunal on els redactors escrivien o corregien els despatxos ha estat gradualment substituïda per taules individuals. Les màquines d'escriure, emblema del periodisme, han deixat lloc als ordinadors. I l'últim canvi important ha afectat els teletips: la seva música rogallosa ja no forma part de l'ambient. En general, durant tot aquest temps, les redaccions han augmentat el seu espai i han anat tornant-se llocs més nets, més ordenats, més silenciosos. Des de fa tres o quatre anys són, també, llocs sense fum: són ja molt pocs els periodistes que fumen d'una manera necessària i continuada.

Des del punt de vista diguem-ne immaterial, els canvis han estat igualment molt importants. S 'ha produït una creixent separació, i no sols física, entre els caps i els redactors comuns. Les seccions s 'han emmurallat en les seguretats de l'alta especialització: el màgic diàleg transversal, tan corrent a la redacció de qualsevol periòdic, ha quedat molt tocat. El paper i la influència d'àrees antigament secundàries del periodisme, com la fotografia o la compaginació, han crescut notòriament. Ha augmentat de manera molt significativa el temps que passa un periodista a la redacció i han minvat simultàniament les hores de carrer. El valor de l'escriptura com a element sine quae non del periodisme ha desaparegut. Cal afegir a aquest inventari desordenat i incomplet que la redacció ha deixat de ser un lloc de trobada: encara no fa gaire s anys, periodistes, escriptors, artistes i polítics arribaven a organitzar tertúlies enmig del brogit de la redacció.

El diari de cada dia ha deixat de tenir un to coral, fruit de la participació més o menys directa dels redactors -les jerarquies en el periodisme tradicional han tingut sempre un caràcter més relatiu que en altres oficis- i fruit també d'aquesta gent aliena que participava episòdicament en la vida redaccional. Encara cal afegir-hi més: de les redaccions fins i tot han desaparegut, o s'han reduït gairebé fins a la incorrecció, les converses o tertúlies espontànies que els redactors organitzaven entorn d'un assumpte qualsevol, relacionat o no amb la feina immediata; en els meus set últims anys de vida redaccional, l'únic agrupament espontani i massiu de col·legues que he observat s 'ha produït sempre entorn d'una televisió, mentre el Barça marcava gols.

Des del punt de vista immaterial, i per resumir, les redaccions han deixat de ser centres de debat i de pensament col·lectiu. Probablement mai no s'ha fet efectiva aquella antiga aspiració del periodisme que simbolitzava la secció editorial: és a dir, l'existència d'un cos de pensament anònim i col· lectiu en un diari, que, a desgrat de jerarquies, de periodistes, gestors i propietaris, pogués trobar uns mínims comuns de consens sobre determinats assumptes. Però la mateixa existència d'aquesta aspiració -hagi estat foragitada o no per la dinàmica natural dels dies- prova que és consubstancial al periodisme, tal com l'hem concebut fins ara, un hàlit ideal d'identificació col·lectiva entre tots els que participaven en l'elaboració de periòdics. I aquest hàlit ha existit igualment, encara que amb les naturals diferències, tant si els diaris han estat diaris de partits com independents de tota força política.



22

El funcionament corrent d'un diari admet avui poques rèpliques. I podem dir, sense forçar gaire la imatge, que la redacció ha estat sempre una rèplica. Poques rèpliques al discurs o a la línia infon nativa decidides per la direcció -ja hem vist que la menor permeabilitat de la jerarquia és un dels canvis més ressenyables-, però, sobretot, poques rèpliques a l'agenda informativa subministrada pels protagonistes de l'actualitat: polítics i esportistes, gairebé en exclusiva, convenientment ensinistrats pels seus caps de premsa. Continua vigent la concepció d'un diari com a construcció quotidiana d'un món; els seus constructors continuen sent els periodistes, encara que en una part que minva; però el disseny d'aquest món ja és inexorablement d'uns altres.

Arcadi Espada, Periodística, 9 (2000) (*) Prova de comentari de text Abril de 2003.

4.- Què vol dir l’autor quan afirma que “el diari de cada dia ha deixat de tenir un to

coral”? Quines conseqüències té aquest fet?

23


24

La ciencia se basa en hechos, en datos objetivos que pueden medirse y contrastarse. La opinión que la sociedad tiene de los avances científicos, sin embargo, se encuentra en ocasiones altamente influida por creencias morales y religiosas y por ideologías políticas. Por eso, en ocasiones surgen conflictos entre la ciencia y la sociedad, normalmente debidos a una falta de comunicación, pero a veces azuzados por intereses gregarios, confesionales o partidistas, en cualquier caso ajenos a la naturaleza del debate y al sentir mayoritario de la sociedad. En tanto en cuanto la ciencia es parte de la sociedad y trata de resolver los problemas que a ésta le atañen, es importante analizar y separar con cuidado los hechos objetivos relacionados con un tema científico de los intereses meramente ideológicos.

Un hecho indiscutible es que los avances científicos de los últimos dos siglos han tenido como consecuencia un avance espectacular en el conocimiento de nosotros mismos y de nuestro entorno, que ha conducido a una mejora sustancial de la calidad de vida de los seres humanos. Este conocimiento ha sido aplicado en numerosas ocasiones para mejorar nuestras condiciones de vida y, en particular, para combatir las enfermedades que padecemos.

Otro hecho reconocido (a la vez que preocupante) es que las grandes revoluciones científicas se han enfrentado generalmente con la opinión establecida. Esto ha supuesto desde la incomprensión y marginación de los avances hasta la condena e incluso ejecución de los científicos «subversivos», dependiendo del grado de libre pensamiento de la sociedad en cuestión. Ejemplos que están en la mente de todos son los de Galileo, Darwin o Servet, por citar casos extremos, pero también las polémicas creadas tras el nacimiento de la ingeniería genética o de la reproducción asistida humana, como casos más cercanos al tema que nos ocupa.

La revolución biomédica que le está tocando vivir a la sociedad actual no es otra que la de la utilización de células madre como posible tratamiento de enfermedades humanas. Los datos objetivos de que disponemos indican que aún estamos lejos de un escenario idílico en que enfermedades como la de Parkinson, la diabetes, el cáncer, la esclerosis múltiple o la insuficiencia cardiaca se conviertan en un mal recuerdo de nuestros antepasados, como las epidemias de peste o la viruela. Pero estos datos también nos muestran que no estamos desencaminados: que estas técnicas funcionan para curar animales de laboratorio y que los primeros resultados obtenidos con células humanas (aunque todavía bastante preliminares) apuntan a que podrían ser utilizadas con éxito en pacientes.

La enorme promesa que encierran las células madre embrionarias hace que el avance en este tipo de investigaciones sea imparable. Y éste es otro hecho incontestable. Basta mirar a nuestro alrededor para darse cuenta de que algunos de los países más avanzados científicamente de nuestro entorno, como el Reino Unido y Suecia, no sólo permiten estas investigaciones, sino que las están fomentando de forma especial. A ellos se ha unido recientemente el Estado líder de la ciencia estadounidense, California, y es previsible que lo hagan en breve otros estados y naciones con visión de futuro.



25

Frente a estos hechos incontestables, el Gobierno español ha manifestado su intención de prohibir la investigación en células madre embrionarias. Los argumentos utilizados, en lugar de estar fundamentados en hechos objetivos, ya sean científicos o éticos, son meramente ideológicos, cuando no erróneos o sencillamente falsos. [ ... ] La responsabilidad del científico es hacia la ciencia y hacia la sociedad, respaldando siempre su actividad con datos objetivos y contrastables. La responsabilidad de nuestros gobernantes incluye la gestión y el reparto de los recursos de forma equitativa y eficaz para que estas actividades (como cualquiera otra de nuestra esfera cotidiana) se puedan nevar a cabo y reviertan en el beneficio general de la sociedad.

Juan Carlos Izpisúa, El País, 2002

(*) Prueba de comentario de texto. Abril de 2003

4.- ¿Quién suele tener razón, el científico o la sociedad que intenta frenarlo? Justifique la respuesta.

26


27

A tots ens sap greu quan pensem en les admirables potencialitats que sembla que tinguem els éssers humans i quan contrastem aquestes potencialitats amb els escassos resultats que assolim. La gent ha pensat moltes vegades que ho podríem fer molt millor. En el passat, la gent tenia, dins del malson deIs seus temps, somnis de futur. Nosaltres, que ens trobem en el seu futur, tenim en gran part els mateixos somnis, tot i que molts d' aquests somnis han estat superats. Les esperances actuals pel que fa al futur són en gran mesura les mateixes que les del passat. En alguna època la gent va pensar que el potencial que la gent tenia no s 'havia desenvolupat perquè tothom era ignorant i que l'educació era la solució al problema; que, si tothom rebés una educació, potser tots podríem ser com Voltaire. Però resulta que la falsedat i el mal es poden ensenyar tan fàcilment com el bé. L'educació és un gran poder, però pot funcionar de qualsevol de les dues maneres. [ ... ] EIs mitjans de comunicació poden ser canalitzats i obstruïts. Es poden comunicar tant mentides com veritats, tant propaganda com informació real i valuosa. La comunicació és una forca potent, també, però tant per al bé com per al mal. Durant un cert temps es va considerar que les ciències aplicades alliberarien els homes, com a mínim, de dificultats materials, i de fet se'n troben casos; especialment, per exemple, en medicina. D'altra banda, els científics treballen ara en laboratoris secrets per desenvolupar les malalties que tan acuradament intentaven controlar.

[ ... ] Avui dia el nostre somni és que la pau sigui la solució. Sense les despeses en armament, podem fer el que vulguem. I la pau és una gran forca, per al bé o per al mal. [ ... ] Evidentment, tenim la pau com una gran forca, igual que el poder material, la comunicació, l' educació, l 'honestedat i els ideals de molts somiadors. Actualment hem de controlar més forces d'aquesta mena que no pas els nostres avantpassats. I potser ho estem fent una mica millor del que la majoria d'ens hagués pogut fer. Però allò que hauríem de ser capaços de fer sembla gegantí comparat amb els nostres assoliments confusos. [ ... ] Les ciències no ensenyen directament el bé i el mal. Al llarg de totes les èpoques, els homes han intentat esbrinar el sentit de la vida. S' adonen que si es pogués donar alguna orientació o algun significat a tot plegat, a les nostres accions, aleshores s'alliberarien grans forces humanes. Així, s'han donat moltes respostes a la qüestió del sentit de tot plegat, i respostes per a tots els gustos. Aquells que han proposat una idea han contemplat amb horror les accions deIs creients d 'una altra idea diferent; horror perquè la desavinença de punts de vista ha conduït totes les grans potencialitats de la humanitat a un cul-de-sac fals i restrictiu. De fet, a partir de la historia de les enormes monstruositats creades per les falses creences, els filòsofs han arribat a adonar-se de les fantàstiques potencialitats i de les meravelloses capacitats deIs éssers humans.



28

El somni és trobar el canal obert. Quin és, dones, el sentit de tot plegat? Que podem dir avui per dissipar el misteri de l' existència? Si ho tenim en compte tot, no només allò que els nostres avantpassats sabien, sinó també totes aquelles coses que hem descobert fins avui i que ells no coneixien, aleshores crec que hem d' admetre, amb franquesa, que no ho sabem. Però penso que, en admetre això, probablement hem trobat el canal obert.

Si admetem que no sabem i mantenim indefinidament aquesta actitud, aleshores la direcció que necessariament hem de prendre permet una possibilitat d'alteració, de pensament, de noves contribucions i nous descobriments per al rep1e de desenvolupar un mètode per fer allò que en darrera instància volem, fins i tot encara que no sapiguem que volem.

Richard P. Feynman. El sentit de tot plegat. BC: Empúries, 1999

(*) Prova de comentari de text Abril 2004.

4.-Què vol dir l’autor quan diu “la comunicació és una força potent, també, però tant

per al bé com per al mal”? Hi esteu d’acord? Raoneu la resposta.

29


30

Cuando el pintor Franz Winterhalter -que había retratado a todos los miembros de las monarquías europeas- se dedicó a preparar el retrato de la emperatriz Isabel de Austria, atendió a los requerimientos de su cliente, a su gusto artístico y a sus exigencias estéticas. Debía retratada con el abanico con que aparecía siempre en público y que, según creía la señora, le permitía esquivar la presencia de la muerte. Le exigió que la tomara ligeramente en escorzo ofreciendo el lado izquierdo de su rostro, que, según su parecer, era más expresivo y gracioso. Esta posición permitiría dar mayor naturalidad a su porte y el pintor podría entretenerse en su larga y frondosa cabellera, que ocupaba tantas horas de dedicación a sus doncellas. Entre las hebras de la melena, el artista debería reproducir las estrellas de diamantes que el emperador Francisco José le regaló en el primer aniversario de su boda y que con su luz y sus brillos ofrecían una rara levedad a la guedeja. Dejó al artista libertad para tratar el fondo de lo lejos, pero a la emperatriz le disgustó el premonitorio y melancólico crepúsculo y, aunque Winterhalter repitió cuatro veces el retrato, ninguno satisfizo a la señora.

Con el tiempo, aquella imagen sustituiría al personaje, usurparía su perfil y su carácter y ocuparía la imaginación de súbditos, admiradores y detractores. A esa representación se referirían fotógrafos, publicistas, biógrafos, narradores, historiadores, cineastas. Ava Gardner y Romy Schneider ofrecerían sus rostros para suplantar a la emperatriz. Luchino Visconti dotó de verosimilitud al crepúsculo de la casa de Austria.

Unos lustro s después, un fotógrafo desconocido captó a Vladimir Illich Lenin como un burgués resoluto de perspicaz mirada malaya, con americana y chaleco negros, camisa blanca y corbata oscura, con levísimos lunares blancos. [ ... ] Aquella efigie frontal con que en los iconos rusos sólo se representaba a la divinidad vendría a sustituir todas las representaciones del revolucionario bolchevique en todas las técnicas posibles. En los retratos oficiales de las comisarías políticas, escuelas, ministerios y oficinas, el nuevo icono laico reemplazaría el lugar del tetrarca y la imagen ocuparía la memoria histórica de la Revolución Rusa.

Isaak Brodsky le representó con idéntico atuendo sentado en una silla de funda blanca, escribiendo, para resaltar la severidad moral e indumentaria del líder. Salvador Dalí repetiría seis veces el arquetípico retrato sobre el teclado abierto de un piano en Alucinación parcial: seis apariciones de Lenin en el piano (1931).

En la escultura de Leonid Sokov, Lenin, con el acostumbrado traje negro, dialoga con una figura escultórica de Giacometti en Lenin y Giacometti (1990) [ ... ] Andy Warhol, como hiciera con Mao Tse Tung, recupera al jerarca diluyéndolo en una serigrafía de exaltado rojo carmín (1987).

La momia embalsamada de Vladimir Illich Lenin, que reposa en los sótanos del Kremlin, conserva impecable la americana negra, el chaleco, la camisa y la corbata: el dirigente permanecería cautivo, como quedó la emperatriz, de una representación que sustituiría al verdadero personaje por una idea que los hábitos del tiempo colmarían de intención y sentido.



4.- ¿El retrato de un personaje acaba por sustituir al verdadero personaje por una idea

en todos los casos? Justifique la respuesta.

31


32

De la mobilitat i de com es pot combatre l'ús indiscriminat del vehicle propi, sembla que ara se'n parla molt més que abans. Els polítics la comencen a incloure en les seves prioritats, o això diuen. Paral·lelament, van apareixent noves alternatives imaginatives per reduir l'ús del transport privat, com són les fórmules del cotxe multiusuari o car sharing i del cotxe compartit entre persones que treballen o estudien al mateix lloc. [ ... ]

Una mobilitat sostenible vol dir poder anar a qualsevol lloc en un mitjà de transport que no necessàriament hagi de ser el vehicle propi. Per tant, un dels punts de partida és entendre la mobilitat com un dret ciutadà. En els països de la Unió Europea, el transport de passatgers i mercaderies s'ha duplicat en els darrers vint anys, i pràcticament quatre de cada cinc d'aquests viatges es fan en automòbil particular. Això implica un cost energètic elevat, un augment de soroll, accidents de trànsit i greus perjudicis per al medi ambient. Però els sindicats destaquen igualment que es tracta d'una qüestió de justícia social. [ ... ]

Els pèssims sistemes d'accés als polígons industrials són el gran camp de batalla. Disperses pel territori, és en aquestes àrees on es concentra cada dia una part molt important del nombre total de treballadors. El transport públic no hi arriba i, si ho fa, molt sovint hi arriba malament [ ... ]. En conseqüència, s 'ha detectat que hi ha alguns col· lectius que tenen problemes per trobar feina en un polígon industrial pel simple fet de no poder permetre's el luxe de disposar de cotxe propi. Als immigrants i als joves se'ls tanquen les portes, i també a les dones, perquè si en una família hi ha només un cotxe, acostuma a utilitzar-lo el marit. Per això els sindicats insisteixen a parlar de la mobilitat com un dretlaboral més. [ ... ]

Experiències com el car sharing (cotxes compartits entre diferents propietaris) i els serveis dedicats a buscar persones [ ... ] que vulguin compartir cotxe per anar a la mateixa destinació indiquen que la imaginació no pot arribar a tot arreu, però sí que arriba ja a molts llocs on fins ara no arribava. Tot un símptoma del que podria ser la sensibilitat dels nous temps a favor d'una mobilitat que potenciï el transport públic en detriment del vehicle privat.

Pere LOBATO. El Punt. Presència, núm. 1716. 14-20 de gener de 2005.

(*) Prova de comentari de text Abril 2005



4.- “Un dels punts de partida és entendre la mobilitat com un dret del ciutadà”. Hi esteu

d’acord? Raoneu la resposta.

33


34

El deseo de saber y de comunicarse lleva a las personas a descubrir y crear pantallas. Puede que la primera pantalla fuera el reflejo de su figura en el agua. También está la mirada de quien nos observa, con los signos de reconocimiento o extrañeza, de agrado o rechazo que envía. En esa andadura del simio que bajó de los árboles y se enfrentó a su imagen en un riachuelo hay un proceso de humanización que va unida a las pantallas. El descendiente del simio se ha informatizado, pero desde mucho antes ya es un horno videns. Se ha pertrechado de nuevas formas de acceso al conocimiento con la escritura, luego con la imprenta y, finalmente, con los medios electrónicos. Cada uno de estos estadios ha comportado cambios profundos en el conocimiento, en los hábitos personales y en las instituciones culturales.

La alfabetización ha supuesto un adiestramiento eficaz de la mirada para elaborar conocimientos. Y la polémica sobre los valores de la oralidad y la escritura pertenece a la historia antigua. Sin embargo, la entrada en una fase de pantallas, con la comunicación por televisión, ordenador y teléfono celular, plantea temores sobre los hábitos cognitivos. Para expresarlo de un modo esquemático, hay dos posturas contrapuestas. Están quienes advierten contra la alfabetización mediática porque comporta una pérdida de capacidades cognitivas. Y quienes alaban los efectos de la cultura visual porque realiza una utopía, la del acceso autónomo e ilimitado a fuentes del conocimiento.

Entre estas posturas de recelo y de optimismo se lanzan preguntas sobre el libro y la red. ¿El libro dejará paso a los textos desmembrados, sin autoría ni originalidad? ¿La gran difusión de la información permite el acceso real de la gente al conocimiento o bien se trata de una fantasía social? ¿Qué papel tiene la escuela para la transmisión del conocimiento, tan debilitada y lenta de reflejos como parece?

Entre el miedo a la pérdida del tesoro de la alfabetización literaria y el optimismo desmedido en una generación electrónica, hay otro punto de vista. Es el que critica la rigidez de esas posturas, alejadas como están de un conocimiento empírico y de un análisis cultural riguroso. Y este nuevo punto de vista aparece si se aborda con rigor y ambición la cuestión de cómo se puede crecer, formarse y madurar en la era de los medios electrónicos.

Xavier LABORDA. La Vanguardia. Cultura. 5 de enero de 2005

(*) Prueba de comentario de texto. Abril de 2005



4.- “La gran difusión de la información permite el acceso real de la gente al

conocimiento o bien se trata de una fantasía social” ¿Qué opina al respecto?

Arguméntelo.

35


36

El terme «sostenibilitat» prové de la tradició de pensament que critica una visió del desenvolupament econòmic que oblida gairebé del tot l’entorn natural en què té lloc aquest procés, i que l’aboca, doncs, a un final erm de recursos i clarament perjudicial per al medi ambient dels humans. A un final, doncs, clarament insostenible. A aquesta visió, determinats nuclis acadèmics i activistes hi han oposat la perspectiva del «desenvolupament sostenible» o «durable». És a dir, han teoritzat, construït, i començat a practicar un desenvolupament econòmic i urbanístic, per exemple, respectuós, integrat i acoblat amb les dinàmiques de la natura, de manera que aquest millorament d’alguns aspectes materials de la vida dels humans no malmeti altres aspectes mediambientals, encara més necessaris i fonamentals per a la qualitat –i fins i tot per a la simple possibilitat– de la vida humana. És, de fet, una síntesi de possibles contraris. No es renuncia al millorament material i econòmic però tampoc a un medi ambient plenament saludable i apte per a lacontinuïtat de l’espècie.Com a concepte, la «sostenibilitat» neix a finals dels anys vuitanta i assoleix un gran ressò mundial a la conferència de les Nacions Unides celebrada a Río de Janeiro l’any 1992. [...] Avui el terme «sostenibilitat» és usat ja en molts sentits no exactament iguals i per molts actors socials distints –i sovint fins i tot contraposats–, per la qual cosa cal anar a l’arrel i mirar de conceptualitzar-lo de manera fonamental i més profunda. Crec, així, que, des d’un punt de vista general, la filosofia sostenibilista cercaria el desenvolupament integral de l’ésser humà, amb una aproximació humanista i no purament economicista del «progrés» social. L’objectiu, per exemple, fóra no pas tenir més sinó viure millor. Ramon Folch –un dels promotors més representatius del sostenibilisme a Catalunya– reclama, per exemple, poder imaginar una «economia sense creixement».Des d’aquesta visió de la realitat, el sostenibilisme es proposa repensar a fons la societat i transformar gradualment l’actual model de producció i consum. Postula un model econòmic no agressiu i vol portar el model cap a una economia «ecològica». Vol ser, per tant, una utopia mobilitzadora que es presenta com una nova manera de jerarquitzar els valors, confrontada al conservadorisme politicoideològic.En el mateix sentit contrari al creixement pel creixement, la filosofia sostenibilista s’oposa a les societats expansives i dominadores, i es configura com l’element vertebrador del pensament postcolonial i postnacional, amb òptica planetària i universal. El moviment és, doncs, cap a la formulació d’utopies per al segle XXI. [...] En aquest sentit, el sostenibilisme reconeix la saviesa de moltes societats poc desenvolupades econòmicament, i pot considerar les societats dites «desenvolupades», com diu Folch, com a «grandíssims bàrbars simplement dotats de maquinària potent o de ressorts financers decisius ».

Albert BASTARDAS. Ben educats. Cap a una sostenibilitat lingüística.Barcelona: CETC-Angle Editorial, 2005.

(*) Prova de comentari de text. Maig de 2006



4.- Comenteu raonadament, des del vostre punt de vista, la frase del text: “l’objectiu

fóra no pas tenir més sinó viure millor”.

37


38

Hemos relacionado históricamente el paisaje geográfico con el sentido de la vista, pero el oído, el gusto, el olfato o el tacto pueden llegar a ser tanto o más potentes y sugerentes que el propio sentido de la vista a la hora de vivir o de imaginar un paisaje. La primacía de la visión sobre los demás sentidos se consagró en la cultura occidental durante el Renacimiento y, con el tiempo, llegó a convertirse en un rasgo característico de la modernidad y del racionalismo. Esta preponderancia casi absoluta de la vista en la tradición occidental a lo largo de los últimos siglos ha llegado a influir en nuestra forma de entender el paisaje.[...]A pesar de la primacía casi absoluta del sentido de la vista en el proceso de aprehensión del paisaje en la tradición occidental, siempre han existido intentos –minoritarios, eso sí– de reequilibrar la balanza. Corrientes filosóficas de amplia incidencia en ámbitos muy diversos lo han intentado una y otra vez. También desde la literatura y el arte... y bastante menos desde la arquitectura, el urbanismo y, en general, las disciplinas vinculadas a la ordenación territorial. [...] El paisaje está hecho de elementos visibles y de otros no visibles, aunque igualmente idóneos –o más– cuando tratamos de captar el significado profundo del paisaje vivido [...]. De entre los sentidos no visibles, poco hincapié se ha hecho en los olores, pese a su papel relevante en la percepción del paisaje y, más aún, en el recuerdo de los paisajes vividos.En efecto, pocos sentidos como el olfato son capaces de evocar con tanta fidelidad y precisión momentos y lugares vividos. Pongamos el caso de los paisajes de la infancia, que todos tenemos en nuestro recuerdo y que nos acompañan, queramos o no, hasta el fin de nuestros días. Lo más probable es que, cuando los visitemos de nuevo, no sólo hayan cambiado de forma notable, sino que también nuestra mirada de adultos sea distinta, con lo que se hace muy difícil revivirlos, a veces reconocerlos, a través del sentido de la vista. Sin embargo, si han permanecido en el lugar los mismos o parecidos olores, aromas, incluso hedores, nuestro retorno al pasado a través del túnel del tiempo es inmediato e infalible. Lo mismo sucede paseando simplemente por la calle cuando, de pronto, un olor determinado nos traslada durante unos segundos a una escena vivida hace lustros, o a un lugar situado quizás a miles de kilómetros. La capacidad evocadora de los olores es inmensa y ello no ha pasado inadvertido a los ojos –a las narices de los grandes escritores. Balzac disfrutaba reconstruyendo literariamente los olores de espacios tales como farmacias, tabernas o pensiones. Flaubert se deleitaba con los olores cotidianos y los concebía como potenciales instrumentos de oposición, de rebeldía, de desafío, como también hicieran más tarde Céline, Henry Miller o Günter Grass [...] La lista sería interminable y más si nos situáramos en el terreno de la poesía.

Joan NOGUÉ. La Vanguardia. Cultura. 21 de septiembre de 2005

(*) Prova de comentari de text. Maig de 2006



4.- “Pocos sentidos como el olfato son capaces de evocar con tanta fidelidad y

precisión momentos y lugares vividos. Esteu d’acord amb aquesta afirmació? Raoneu

la resposta.

39

comentari text

Documents

subratllat

tenir en compte

resum del

justifique

la gent tenia

raoneu la

una gran forca

ttol al text