Tècniques constructives d'època ibèrica iexperimentació arquitectònica a la Mediterrània

Maria Carme Belarte, Josep Pou, Joan Sanmartí, JoanSantacana (editors científics)

ARQUEO MEDITERRÀNIA6/2001

Actes de la I Reunió Internacional d'Arqueologia de Calafell(Calafell, 20, 21 i 22 de gener del 2000)

ÀREA D'ARQUEOLOGIA - UNIVERSITAT DE BARCELONA

95

1. Justificació del projecte

El projecte d’interpretació arquitectònica de la ciutade-lla ibèrica de Calafell neix l’any 1992, després de 10 anysd’excavacions arqueològiques al poblat ibèric d’Alorda Parko les Toixoneres. El perill que patien les restes per la fortapressió urbanística d’un sector de la costa amb cada vegadamés volum de construcció va fer imprescindible l’elaboraciód’un projecte per salvaguardar-les i, al mateix temps, donar-les-hi una funcionalitat. Així, el projecte té la pretensió detransformar el conjunt en un model que permeti la seva com-prensió i interpretació per un ampli espectre de públic.Respecte al tractament museològic, el jaciment de Calafellva adoptar com a model l’assentament d’Eketorp (Oland,Suècia). Aquest assentament cal emmarcar-lo dins d’una ten-dència de restitucions arquitectòniques in situ existent al’Europa centroseptentrional i en les àrees de tradició anglo-saxona, amb conjunts històricoarqueològics tan notables comels de Xanten (Alemanya) o Williambsburg (Estats Units)1.

2. Plantejaments teòrics

- Recreació i experimentació

Fer comprensible un jaciment arqueològic té però im-plicacions de caràcter científic evidents. En primer lloc, caldisposar d’un conjunt d’hipòtesis raonablement establer-tes i fonamentades sobre el seu aspecte original, hipòtesisque, en molts casos, no poden ser del tot verificades. Pertant, obtenir la imatge aproximada d’allò que va ser un as-sentament humà convertit en jaciment arqueològic significa,també, recrear elements materials que per la seva naturale-sa perible o fràgil no hi ha possibilitat de recuperar ni deconèixer. Així doncs, la necessitat de fer comprensible eljaciment ens porta a plantejar la difícil qüestió dels límitsdel coneixement científic en l’arqueologia.

En definitiva, la qüestió es redueix a intentar respon-dre si ens és lícit o no interpretar arquitectònicament allòque és, de moment, indemostrable. En el jaciment objectede tractament, aquesta qüestió es planteja en la major part

dels elements aeris, especialment, pel que fa a les cober-tes, finestres, carenat de murs i una infinitat de detalls quees deriven del plantejament de la vida quotidiana en el pas-sat. La filosofia d’intervenció sostinguda per aquells denosaltres que, a finals de la dècada dels 80, vàrem concebreel projecte és que en aquest camp no només és lícit traspas-sar aquests límits –amb l’ajut, com veurem, de l’arqueologiaexperimental–, sinó que és necessari fer-ho, ja que, si no esforça el límit del coneixement científic, no és possible avan-çar en una disciplina com l’arqueologia, que prové d’uncamp epistemològic molt complex.

Insistint en aquest punt, creiem que la interpretacióarquitectònica de les restes del passat només és possibleassumir-la formulant, contínuament, totes les hipòtesis pos-sibles i experimentant aquelles que són més versemblants.D’aquesta manera, el que s’obté no és una imatge del pas-sat, sinó la visualització de la hipòtesi més probable i laverificació de la seva plausibilitat fins que novesinformacions la completin, o bé obliguin a substituir-la.

- Criteris de restitució

Tenint en compte que la intervenció al jaciment és enbona part un projecte de restauració, abans de la seva re-dacció es va cercar en les diferents normatives internacionalssobre tractament del patrimoni les premisses bàsiques pera la intervenció sobre un monument amb les característi-ques específiques d’un jaciment arqueològic.

Les diferents cartes, documents que han incidit sobrela restauració de monuments ho han fet sempre des d’unavisió arquitectònica, concebint el monument, com un edi-fici. Aquest és el cas de la Carta d’Atenes de 1931; la Carta deVenècia, de 1964; la Carta del Restauro de Roma, de 1972; laCarta del Restauro de 1987; i la més recent, la Carta de Ravello,de 1995. En aquesta darrera hi ha conceptes que, tot i refe-rir-se a edificis històrics, es poden extrapolar a jacimentsarqueològics. Així, es recomana com a premissa bàsica feruna anàlisi històrico-crítica de la construcció dins del seu context.Posteriorment, aquesta anàlisi de les dades històriques hade ser la base de les mesures de conservació, encaminades a salva-guardar les característiques integrals de l’estructura, sense les qualsl’edifici deixaria de ser un monument cultural o arquitectònic perpassar a ser un simple objecte. Més endavant també recull que

El projecte d'interpretació arquitectònica de la ciutadella ibèrica de Calafell(Baix Penedès)

Josep Pou VallèsJoan Santacana MestreJordi Morer de Llorens

David Asensio VilaróJoan Sanmartí Grego

1Santacana, J, L’Avenç, 182, juny 1994, 26-31; Idem, Iber, 3, Barcelona,1994, 100-113.

96

cada intervenció hauria, en la mesura que fos possible, de respec-tar el concepte original i les tècniques de l’estructura.

Pel que fa als jaciments arqueològics, no s’ha redactatmai cap normativa específica que recomani criteris d’inter-venció. Només en alguns casos els historiadors, i mésconcretament, els arqueòlegs, s’han incorporat a aquestsdocuments, però només per fer una tasca de documentacióprèvia a la intervenció arquitectònica. Ara bé, nosaltres con-siderem que qui pot oferir un criteri més estricte sobre coms’ha d’actuar sobre un jaciment arqueològic és l’arqueòleg,ja que coneix millor la problemàtica del jaciment i el potinterpretar de forma més precisa.

Cal, però, abans d’intervenir sobre un jaciment arqueo-lògic, tenir molt clar que l’actuació té com a principal objectiusalvaguardar les restes originals que han arribat fins a nosal-tres. La manca d’una normativa específica sobre la intervencióen jaciments arqueològics ens va decidir, abans d’executar elprojecte d’interpretació arquitectònica de la Ciutadella Ibèri-ca de Calafell, a redactar una sèrie de principis que van serseguits escrupulosament i que garantien la preservació de lesrestes originals aparegudes durant el procés d’excavació.

El projecte d’interpretació arquitectònica de Calafellparteix dels principis següents:

a) Tot procés de restauració requereix un estudi previ,el més exhaustiu possible, de les causes i dels processos dela degradació dels materials.

b) Cal partir de l’estudi arqueològic com a elementimprescindible. L’arqueologia ha de subministrar les pau-tes de la intervenció arquitectònica.

c) La salvaguarda de les restes arqueològiques ha deser l’objectiu prioritari de tota intervenció sobre el jaciment.És per això que en la restauració i en la conservació calemprar materials menys durs o més solubles que els origi-nals i sempre han de quedar clarament diferenciades leszones originals de les reconstruïdes. Això no cal interpre-tar-ho en sentit literal, és a dir, que els materials siguindiferents dels originals, però sí que ha de ser clarament di-ferenciable la part original de la restituïda. D’una altra formaseria una falsificació, i això és inadmissible.

d) Tota intervenció al damunt de les restes arqueològi-ques ha de permetre la reversibilitat del procés, és a dir, poderser desmuntada i deixar les restes com eren originàriament.

e) Cal respectar totes les fases i indicis de la cultura; nohi ha èpoques brillants a ressaltar ni decadències a amagar.La intervenció sobre el jaciment no es pot convertir en unprocés de selecció del que és vàlid i del que no ho és.

f) En tota intervenció, la conservació ha de tenir priori-tat sobre la restauració i sobre la interpretació.

Partint d’aquesta, la intervenció sobre el jaciment dela Ciutadella Ibèrica està sempre precedida de l’excavació,sempre que és possible total, dels sediments arqueològics.D’aquesta forma, en la mesura que la tècnica arqueològicaho permet, la documentació és exhaustiva.

Per altra banda, els materials emprats han estat sempreels mateixos que es fan servir en el període ibèric de refe-rència. Per a les parets, la pedra, la terra (en alguns casosbarrejada amb palla) i la calç; per a les cobertes, la fusta depi, alzina i olivera, les canyes, l’argila i la palla. Tot altre

material no documentat en les excavacions del propi po-blat, o d’altres de coetanis, queda exclòs.

La diferenciació entre les zones originals i les restituï-des queda clarament marcada no només als treballs ipublicacions científiques, sinó que es pot visualitzar al ma-teix jaciment a través d’una cinta diferenciadora de colorrosat, feta amb el mateix morter de calç amb el qual es lli-guen les pedres dels murs, colorejat amb un colorantmineral. D’aquesta manera, en tot moment es pot saberquina part és original i quina restituïda.

- Experimentació i difusió

Tal com s’ha esmentat, l’objectiu prioritari de la inter-venció sobre el jaciment és la conservació de les restes.Aquesta conservació, però, només és possible si el jacimentadquireix funcionalitat. La primera de les funcions que téun jaciment arqueològic que ha estat interpretat arquitec-tònicament és comprovar de forma experimental lesmateixes hipòtesis interpretatives. Ens trobem, doncs, dinsdel camp de l’arqueologia experimental. El projecte con-templa aspectes com els materials utilitzats a les cobertes,la inclinació d’aquestes, la utilització de la terra premsadaamb masses (tàpia), la recollida i la circulació d’aigües, lasortida de fums i el tiratge dels focs, entre d’altres.

Està clar que un jaciment arqueològic interpretat ar-quitectònicament, ofereix un ampli ventall de possibilitatsa part de l’experimentació. Hi ha una funció clarament di-dàctica, ja que permet fer intel·ligible un conjunt de ruïnes.La intervenció realitzada al poblat permet conceptualitzarels espais de forma clara per a tothom. Especial incidènciaté, però, en el públic escolar. També serveix la intervencióper oferir elements d’oci a un tipus de turisme, el cultural,que cada cop és més abundant al país. Per això, no noméss’ha intervingut arquitectònicament en el jaciment, sinó ques’ha museïtzat el seu interior. Amb aquestes actuacions, eljaciment adquireix una funció social que els arqueòlegs nohauríem de perdre de vista: que els diners públics utilitzatsen el finançament del projecte reverteixen en forma debenefici cultural damunt de qui, en definitiva, els paga.

3. L’assentament de finals del s. III aC (fig. 1)

Durant el procés d’excavació de la Ciutadella Ibèricade Calafell s’ha posat de manifest la presència de diferentsperíodes d’ocupació que es van anar succeint entre els se-gles VI i I aC2 . Calia triar quin dels diferents períodes

2L’evolució d’aquest sistema defensiu des del s VI aC és moltcomplexa, i està en bona part relacionada amb la mateixa evoluciódel conjunt del poblat i el seu urbanisme. En l’estat actual delstreballs d’excavació és prematura una interpretació clara d’aquestprocés. En tot cas, hi ha indicis positius d’un primer circuitemmurallat de forma el·lipsoïdal amb una estructura interna decases radials adossades. Aquest primer assentament es mantinguéprobablement fins mitjan segle V aC, moment en què hi haprofundes reformes, el tret bàsic de les quals és la retracció del’espai útil i la construcció de torres.

97

d’ocupació del poblat era el que s’intentaria restituir. Ambtot, val a dir que no es va plantejar mai una reconstrucció, ouna interpretació arquitectònica, de tot el jaciment. Pelmateix motiu que es volia donar a la intervenció una funciódidàctica, es va considerar que mostrar el procés d’excava-ció en sí podia formar part d’aquesta funcionalitat. D’aquestamanera, la ciutadella ibèrica havia de ser un jaciment ar-queològic en curs d’investigació que, a més a més, oferís lasingularitat que, en alguns sectors, les hipòtesis dels arqueò-legs es materialitzessin en forma d’interpretacióarquitectònica.

El moment triat per plantejar la restitució va ser el fi-nal del segle III-inici del segle II aC (fig. 1), quanl’assentament, en el seu màxim esplendor, sembla que ésabandonat de forma sobtada. Posteriorment a aquest aban-donament es documenten ocupacions residuals d’algunsector al llarg del s II aC, i inclús, durant el s I aC es basteix,aprofitant algunes restes que devien quedar en peu del sec-tor S, una edificació que segueix cànons itàlics, amb un paticentral i recintes disposats al seu voltant, que cal conside-

rar ja com un edifici romà, probablement relacionat amb laimportant vil·la del Mas Vilarenc.

Les construccions dels períodes anteriors, en algunscasos, encara es trobaven en ús durant el s III aC, com és elcas de les muralles. Sempre que ha estat possible, s’ha in-tentat mostrar la diacronia, la successió i superposició delsdiferents períodes. Quan no ha pogut ser, les restes noexposables varen ser degudament consolidades i cobertes.

3.1. La xarxa viària

A finals del segle III aC el poblat s’articulava sobre unasèrie d’eixos viaris que conformaven una xarxa més o menysortogonal, amb carrers que s’entrecreuaven paral·lels i per-pendiculars, dividint l’assentament en una sèrie de sectors.Aquesta xarxa està organitzada a partir de tres carrers orien-tats en direcció est-oest (CF, CU-CE i CB) i altres dosorientats en direcció nord-sud (CA i CC-CD); cal afegir aaixò una plaça o espai obert situada a partir de la confluèn-cia dels carrers CA i CE.

Fig. 1. Planta de la ciutadella amb les estructures del segle III aC.

98

3.2. El sistema defensiu

El conjunt defensiu de l’assentament, a les darreriesdel segle III aC presentava, sens dubte, l’aspecte d’unabarrera que delimitava clarament la península on s’assentael poblat. Dues torres, AF i Y-Z, reforçaven l’eficàcia de-fensiva de la muralla pel centre i la part de llevant, mentreque la part occidental estava ocupada pel gran edifici AO,AN, AQ i AR. Aquesta muralla havia sofert diverses refor-mes consistents fonamentalment en folres exteriors i torres(cf. nota 2). El fossat que precedia la muralla pel costat sep-tentrional, el qual havia estat excavat presumiblement perextreure pedra per aixecar alguna de les fases de la muralla-versemblantment la torre AF, datada de mitjan s. V aC-,estava ja reomplert en gran part, ja que a la part baixa s’hihavien dipositat diversos nivells datats del s. IV aC; aquestprocés de rebliment es va anar completant amb diferentsabocaments produïts al llarg del segle III i fins a principisdel segle II aC. El caràcter d’abocador que va tenir el fossaten aquest dilatat espai de temps es fa palès per la naturadels materials inclosos en aquests nivells de farciment, quesón fonamentalment ceràmiques i deixalles alimentàries detipus molt divers.

Es pot concloure, doncs, que al davant de la muralla hihavia un espai obert sense elements defensius afegits, si noés que s’hi van col·locar estructures de fusta o similars. L’úni-ca porta coneguda que estava en ús en aquest moment és laque s’obria al costat sud-occidental de la muralla i donavaaccés al carrer CU.

3.3. Consideracions entorn dels edificis del sectornord

Durant el segle III aC, els recintes annexos al para-ment interior de la muralla s’agrupen en tres grans edificis.El primer el formen els recintes AN, AO, AQ, AR, AR’,AE, AS, AT, AU i AV (casa I-II). És possible que, en unprimer moment, aquesta gran construcció estigués dividi-da en dues cases, formades respectivament pels recintesAR- AQ-AO-AN (casa I) i AR’-AU-AT-AS-AE (casa II). Elsegon està compost pels recintes AG-BM-BO-BN i potserAW (casa III). El tercer, finalment, és format pels recintesAI-AH-BR-BQ-AB-AC-BS (casa IV). Tots aquests edificistenen en comú el fet d’estar articulats a partir de corredors(AR, AR’, BO i BQ) que donen accés a les diferents habita-cions. El fet que en un d’aquests corredors (recinte BO) hihagués un forn de pa fa pensar que almenys en algun caspodien haver estat descoberts.

3.3.1. La casa I-II

La casa I-II és un conjunt de grans dimensions (uns 240metres quadrats de superfície total, incloent els murs, excep-te la muralla), d’estructura molt complexa i amb parets avegades molt gruixudes (fins a 110 cm), sens dubte pensadesper a sostenir un o diversos pisos. En aquest sentit, cal dirque en els nivells d’enderroc del recinte AN varen aparèixerclares evidències de l’existència d’una segona planta, com ara

fragments d’un paviment realitzat amb calç barrejada ambpetits fragments de ceràmica, molt semblant a l’opus signinum,així com restes d’arrebossat de color blanc amb decoracionsde color gris, realitzades aparentment amb cendres.

En algun moment del segle III aC les portes que co-municaven el corredor AR amb el corredor AR’ i amb elrecinte AU es van tapiar. L’explicació d’aquest fet pot sertant que aquestes habitacions quedessin anul·lades com quetinguessin un accés zenital, la qual cosa és perfectamentplausible tenint en compte l’existència del pis superiorabans esmentat. De fet, és possible que el tapiat d’aques-tes portes assenyali el moment d’unificació de les cases I iII, ja que amb ell s’elimina la possibilitat d’un accés inde-pendent als recintes més orientals del conjunt.

Aquest edifici, el qual, comptant l’existència d’un pis,podria haver assolit els 500 m2, és el més gran descobert aljaciment. Aquest fet, la presència d’una plaça davant la portade l’edifici –destinada tal vegada a funcions de representa-ció– i també l’existència de sòlides pavimentacions irevestiments de paret decorats en el pis superior –on deviasituar-se l’àrea residencial– fan pensar que es tractava de laresidència d’un cabdill i, conseqüentment, que es tractavad’una mena de palau3. Dissortadament, la inexistència dematerials mobles in situ fa molt difícil precisar quines eren lesactivitats pròpies de cadascun dels recintes que el compo-nen, la qual cosa ens priva d’una de les claus fonamentals dela interpretació. En aquest sentit, l’únic que es pot dir és quela presència de nombrosos pesos de teler al recinte AN fapensar que, en aquest lloc, es concentrava l’activitat tèxtil del’assentament, ja que en cap altre indret de l’assentament nos’han trobat evidències clares de la presència de telers4.

Pel que fa als paral·lels arquitectònics, cal dir que ni aCatalunya ni a la resta de la península Ibèrica hi ha capconstrucció tipològicament assimilable a la que ara ens ocu-pa. Ara bé, l’existència de grans construccions que podenhaver tingut funcions palacials ha estat assenyalada en elsdarrers anys en diferents punts de la península Ibèrica, comara el de Cancho Roano, a Zalamea de la Serena (Badajoz)5

3L’existència d’espais oberts davant de construccions de suposatcaràcter palacial ha estat observada també en jaciments com laBastida de les Alcuses (Díes, E. i Álvarez, N.: , Actas del CongresoInternacional Los iberos. Príncipes de Occidente, Barcelona, 1998, 327-342) i la Plaza de Armas de Puente Tablas (Ruiz, A., Hàbitat ihabitació a la protohistòria de la Mediterrània nord-occidental, CotaZero, 10, 1994, 147-156, esp. p. 150). 4 Val la pena assenyalar que al compartiment 5 del palau de CanchoRoano hi havia també trenta pondera (Almagro-Gorbea, M.,Domínguez de la Concha, A., López-Ambite, F., «Cancho Roano.Un palacio orientalizante en la Península Ibérica», MadriderMitteilungen, 31, 1990, 251-309). No es pot excloure que aquestapugui indicar la propietat dels elements dirigents sobre determinatsmedis de producció, com ha assenyalat A. Ruíz, en un contextdiferent, en relació a l’utillatge agrícola (Ruiz, A.: «Los príncipesiberos: procesos económicos y sociales», Actas del CongresoInternacional Los iberos. Príncipes de Occidente, Barcelona, 1998, 289-300, esp. p. 295).5Almagro-Gorbea, M., Domínguez de la Concha, A., op. cit a lanota anterior, p. 290-291.

99

interpretat originalment com a palau-santuari i en el quals’ha volgut veure una àrea privada destinada a sala de ban-quet, una àrea de magatzem i una planta alta de funcionsdesconegudes, o el de la Bastida de les Alcuses.6

Pel que fa a jaciments extrapeninsulars, cal esmentarels jaciments etruscs d’Acquarosa (Viterbo) i el de Murlo(Siena), ambdós fets, o refets, al segle VI aC. Mentre eljaciment de Murlo és un palau aïllat, que s’articula al vol-tant d’un pati, el d’Acquarosa es localitza dins d’un poblathabitat, raó per la qual és més petit. En aquest cas, els au-tors identifiquen en el palau l’àrea de banquet i la fossadestinada a les cendres dels sacrificis. El palau té pròximun edifici religiós, i el model resultant no és gaire diferental del poblat d’Alorda Park o les Toixoneres7.

També amb una cronologia anterior, de la segona mei-tat del segle VI aC, trobem un altre edifici singular excavata Braida, a la Lucània, i un a Cavallino, a l’Apúlia. En aquestdarrer, els elements singulars no són només les dimensi-ons, sinó també les decoracions fetes amb pedra, elementsque, segons Torelli, podrien permetre la identificació delconjunt com el palau d’un basileu o petit monarca.

L’edifici del poblat de les Toixoneres no té l’entitat iles dimensions dels esmentats a Etrúria, a Apúlia o aLucània, però cal tenir present diversos factors. En primerlloc, en el nostre cas l’edifici forma part d’una autèntica ciu-tadella, amb molts recintes annexos. En segon lloc, el graude desenvolupament de l’aristocràcia gentilícia és molt di-ferent del d’Itàlia. Finalment, desconeixem l’organitzacióinterna de l’edifici al segle VI aC, ja que encara no s’haexcavat en profunditat.

3.3.2. La casa III

Immediatament a l’est del conjunt descrit hi ha unaaltra gran casa, formada fonamentalment pels recintes AG,BM i BO, junt amb els annexos BN i, potser, AW. Es trobensituats just al sud de la torre AF i ocupen una plataformad’uns 70 m2 si considerem només els tres primers espais.

El recinte AG, un cop extretes les capes d’enderrocque el cobrien, disposava d’una banqueta de maçoneria,aparentment esglaonada que s’adossava a la muralla. Elsrecintes BO i BM tenien un paviment que presentava unaclara continuïtat amb el recinte anterior, per la qual cosase’n va deduir la unitat del conjunt.

Entre finals del segle III i principis del segle II aC s’handetectat en aquesta zona dues fases d’ocupació; durant laprimera fase, l’accés als recintes es feia a través del passadísBO, el qual arribava fins a la muralla i disposava d’una rasade desguàs, mentre que el recinte BM i una part del recin-te AG formaven un únic espai d’uns 30 m2. Un banc corregutesglaonat estava adossat al parament intern de la muralla iocupava tota l’amplada del recinte, al qual s’accedia mit-jançant dues portes laterals; la capçalera de l’habitació estavapresidida per una estructura prismàtica feta amb tovots. La

presència al voltant d’aquesta estructura, així com de labanqueta, d’una fina capa de cendres podria ser indici quees trobaven revestides amb planxes de fusta.

Des d’un punt de vista arquitectònic, sembla que enstrobem amb una construcció formada per dos o més recin-tes que tenen un passadís com a eix estructurant, ja siguiaquest un espai cobert o no.

Durant la segona fase, el recinte BM disposava d’una llarde foc que es va poder datar en la segona meitat del segle IIIaC gràcies a la presència de ceràmica campaniana A i del ta-ller de les petites estampilles, mentre el recinte AG estavarelacionat amb la banqueta esglaonada esmentada. L’accés aaquests dos recintes es feia a través del passadís BO, on hihavia un forn probablement relacionat amb un nivell d’em-pedrat datat també de finals del s. III-principis del II aC.

3.3.3. La casa IV

El tercer edifici, de més de 80 m2, està format per undoble passadís, articulat a banda i banda d’una paret orien-tada nord-sud que s’adossa a la muralla, de manera que escreen tres espais ben diferenciats a cada costat. Els recintesde la banda occidental -AH, AI i BR- disposaven d’una únicallar de foc que ocupava la part central del recinte AI. Elsrecintes AH i BR havien tingut accessos independents, jaque mentre l’AH tenia l’entrada a través del BI, al BR s’hiarribava directament des de l’exterior. Aquesta distribucióde la casa devia ser així a les darreries del segle III aC, en-cara que la circulació general del sector havia estat diferenten un moment immediatament anterior. Crida l’atenció queel petit recinte AH, en el moment previ a l’abandonamentdel conjunt, presentava la seva única porta d’accés tapiada,sense que es pogués verificar si tenia un accés zenital o béera un recinte anul·lat. Aquest fet, juntament amb la pre-sència de tres cranis complets de gos llop ha fet pensar enpossibles usos rituals sense que aquest extrem pugui serdemostrable.

L’altra banda de la casa presenta també sengles habita-cions arrenglerades al llarg del passadís, AB i AC. Aquestadarrera estava proveïda d’una llar i d’una banqueta; un ter-cer recinte -BS- simètric a BR presentava probablement unaccés directe des del carrer, encara que aquest detall no potser afirmat categòricament degut al mal estat en què es tro-bava aquesta àrea del poblat.

Cal dir que, tot i no conèixer aquest sector en profun-ditat, les estances AI, AH, BQ i BR sí que han estatexcavades fins a roca i d’aquests treballs se’n desprèn queo bé aquest espai va ser netejat a fons abans de bastir-hil’edifici ara comentat, o bé es va edificar sobre un rocallíslliure de construccions, per la qual cosa la casa té un aspec-te planificat i simètric.

3.3.4. Conclusions sobre el sector nord

En primer lloc, a qualsevol que analitzi l’estructurad’aquests edificis del sector nord se li fa evident que respo-nen a una idea prou complexa d’estances articulades a unabanda o a l’altra d’un passadís simple o doble, que al llarg

6Díes, Álvarez, op. cit. a la nota 3.7Gros, P., Torelli, M., Storia dell’urbanistica. Il mondo romano. Ed.Laterza. Bari, 1988.

100

de la centúria van sofrir petites modificacions que no vanalterar la unitat de cada un dels conjunts. És possible queels corredors que articulen els edificis I-III del segle III aCfossin en fases precedents petits carrerons que permetes-sin l’accés a la muralla, connectant amb el pas de rondamitjançant escales de fusta, tal com suggereix el petit re-cambró del recinte AN, que podria ser una caixa d’escala.

En segon lloc, cal destacar el fet que es tracta de tresunitats constructives de gran superfície, que cobreixen latotalitat de la cara interna de la muralla septentrional, queera probablement el sector més important de la fortificació.Almenys una d’aquestes cases (casa I) donava accés al pasde ronda a través del seu pis superior. Un altre aspecte im-portant és l’existència de petits recintes (BN, BR i BS)oberts als carrers, integrats en els grans conjunts, però queno tenen accés directe des d’aquests. Es tracta, probable-ment, d’àrees de servei vinculades a aquestes grans cases.

3.4. Consideracions entorn del sector SW

Aquest sector, al llarg del segle III aC, presentava unaspecte dens i atapeït de construccions. El sector s’estruc-turava a l’entorn de quatre eixos viaris o carrerons (CA, CC,CE i CB). Es tracta de vies de pas estretes que s’eixamplenen alguns punts. Les construccions a l’interior del sectordelimitat per aquests carrers es van anar densificant al llarg

del segle III aC a partir dels conjunts S-L-AZ i C-D-O (bas-tits a mitjan segle V aC), però potser el procés ja s’haviaanat iniciant durant la segona meitat del segle anterior. Ésen aquest moment quan es construeixen els recintes G i J,situats a l’oest del conjunt S-L-AZ, ocupant un espai queen el període anterior no estava edificat. En el recinte J hiva haver un petit forn per fer calç. Sobre l’espai situat entreels conjunts S-L-AZ i C-D-O, que fins aleshores havia es-tat un carrer, es construeixen al segle III aC els recintes K iF; aquest darrer es comunicava amb el recinte G a travésd’una petita porta. Dels recintes que delimiten pel sud elcarrer CB (M, N i Q), tan sols sabem que van estar en ús alllarg del segle III aC i la seva construcció és possible que esremunti al segle anterior.

Quant a les construccions de la part sudoccidental del’assentament, a l’altre costat del carrer CB, cal dir que elseu coneixement queda seriosament compromès a causade la destrucció d’una part del jaciment per la urbanitzacióveïna a principi dels anys vuitanta, la qual cosa fa impossi-ble la reconstitució de la planta de conjunt d’aquest sector.Pel que fa al recinte A, el qual al llarg del segle IV aC haviatingut una funció de caire cultual, durant el segle III aCpassa a tenir un ús domèstic. En el recinte E, que al llargdel segle III aC devia ser un espai descobert, hi va haverdurant un temps un forn de calç, i més tard es va convertiren un espai utilitzat com a abocador.

Fig. 2. Planta del sector central de la ciutadella, amb indicació de les seccions representades a les figures 3 a 13.

101

4. Les intervencions sobre el jaciment

Cadascun dels sectors exposats ha rebut un tractamentrestitutiu i museogràfic diferent :

Al sector E (recintes H, BI, V i AD) el nivell d’arrasa-ment de les estructures només va permetre refer, i ambdificultats, el traçat dels murs exteriors i algun de l’interior.Per això, el criteri emprat en aquest sector ha estat aixecarels murs exteriors, per ressaltar els carrers CU, CD i CF.

Al sector SE (recintes BA, BB, BC, BD, BE, BF, BH iBK) s’havia construït durant el s I aC una sèrie d’estancesque s’articulaven al voltant d’un pati. En aquest cas, lesestructures de fases anteriors apareixen sota les restesd’aquesta casa d’època romana. La restitució de la casa ro-mana implicaria caure en un diacronisme respecte a la restadel poblat, mentre que fer l’aixecament de la fase del s IIIaC podria implicar la destrucció de les restes més moder-nes, amb la qual cosa s’entraria en contradicció amb elsnostres propis postulats teòrics. En aquest cas s’ha optatper una solució similar a la del sector E, aixecant els mursexteriors de l’edificació, que havien estat alçats sobre mursde fases anteriors, per recuperar la visió dels carrers CU iCC.

Als recintes parcialment excavats del sector més meri-dional del poblat (N, M i Q), també es van alçar els mursindispensables per restituir el carrer CB.

4.1. La zona central (recintes C-D-O, F-G-J, K, L-S-AZ) (fig. 2)

4.1.1. Els alçats dels murs

Pel que fa als alçats dels murs de les cases d’aquestsector, cal dir que els sòcols s’han aixecat amb pedra, i laseva alçada oscil·la entre 50 i 150 cm. Aquests sòcols s’hanbastit tenint present la màxima alçada conservada. Damuntd’aquests murs petris, lligats amb morter de fang i un petitcomponent de calç (foto 1), s’aixecaren les parets amb elsistema de tapiades. La utilització original d’aquest tipusde material no pot ser demostrada més enllà de tot dubte,però és suggerida per la natura dels nivells d’enderroc dels

murs d’aquest sector, que estan formats essencialment perterra, amb poca quantitat de pedra, i que en algun cas hanconservat indicis de possibles límits de tapiades, la qual cosaimplicaria –si l’observació i interpretació realitzades sóncorrectes– l’ús de caixes de fusta. La reconstitució d’aques-tes tapiades s’ha fet conseqüentment mitjançant unencofrat, les mides del qual són aproximadament de 160per 80 cm, equivalent dels quatre per dos colzes, o sigui,vuit per dos pams. L’amplada de l’encofrat ve donada, lògi-cament, per l’amplada del sòcol original. Els componentsde la barreja amb què es construïa la tàpia eren terra i calç-pols, amb una petita quantitat d’aigua; la proporció de calçés d’un 20-25%. Aquesta barreja era introduïdapaulatinament dins de l’encofrat de fusta, i piconada ambmasses també de fusta. El piconat s’ha de fer primeramentals costats de l’encofrat i després al mig. El temps necessariper omplir un caixó d’encofrat oscil·la entre tres i quatrehores. Aquest sistema dóna uns murs extraordinàriamentresistents i de molt bones qualitats aïllants (foto 2). D’aques-ta forma de construir murs se’n va fer ressò l’historiadorllatí Plini, quan recorda que a la Península Ibèrica es cons-truïen murs de terra entre dues fustes –el que ell en diu«murs de motlle»–, afirmant que eren més forts que elmorter romà (Nat. Hist., XXXV 48, 169).Foto 1. Detall d'un sòcol de pedra abans de construir l'alçat de

tàpia.

Foto 2. Procés d'elaboració de les parets de tàpia.

Foto 3. Vista del recinte C-D-O, un cop aixecades les parets ambtàpia i durant el procés de col·locació de les bigues sobre la coberta.

102

Fig. 3. Secció A-B (indicada a la figura 2).

Fig. 4. Secció B-C (indicada a la figura 2).

Fig. 5. Secció D-A (indicada a la figura 2).

103

Fig. 6. Secció C-E (indicada a la figura 2).

Fig. 7. Secció H-I (indicada a la figura 2).

Gràcies a la projecció planimètrica realitzada al sectorsud (recintes C-D-O i S-L-AZ) es va poder comprovar quela planta d’aquestes dues edificacions es bastí sobre unamodulació basada en els colzes, conformant unes tramadesde tàpies de mides exactes, de quatre colzes de llargada(fig. 3 a 13, foto 3).

Un altre sistema constructiu que ha estat objecte d’ex-perimentació són les parets de tovots, també documentatsen el procés d’excavació, encara que només amb seguretaten el cas dels envans interiors (fins i tot, a vegades, sensesòcol de pedra). Les mides d’aquestes toves ens vénen do-nades per la mateixa excavació, encara que no sembla ques’utilitzés un únic model, i, lògicament, eren fetes d’acordamb l’amplada del sòcol. Les mides emprades són 48 x 24 x10 cm, que s’adapten bé a parets d’un gruix de 48-50 cm.Per a la fabricació de les toves es va emprar la mateixa terra

que la de la tàpia, però barrejada, en aquest cas, amb palla iamb aigua. El resultat d’aquesta barreja s’ha d’introduir dinsde motlles de fusta, que donen la forma i dimensions finalsde cada tova. D’acord amb la documentació fornida pelstreballs d’excavació, el tovot s’ha utilitzat exclusivamenten la restitució d’envans.

4.1.2. Els sistemes de cobriment (fig. 14 i 15)

La ubicació de les cases en la xarxa viària va orientarels pendents de les cobertes, que havien de lliurar les sevesaigües vers els reguerots de desguàs dels carrers, documen-tats en l’excavació del sector. Hi havia dues hipòtesispossibles: fer la coberta plana, seguint els models de l’ar-quitectura púnica i la popular nordafricana i eivissenca, obé fer cobertes amb pendents, segons l’arquitectura popu-

104

Fig. 8. Secció J-K (indicada a la figura 2). Fig. 9. Secció L-M (indicada a la figura 2).

Fig. 10. Secció N-O (indicada a la figura 2).

Fig. 11. Secció G-F (indicada a la figura 2).

lar i tradicional del Penedès i altres indrets de la conca me-diterrània8 . Les dues hipòtesis són igualment versemblants

però, en aquest sector, es va triar la segona ja que es vaconsiderar que seria més adient pel règim de plujes de lazona. Els motius de la decisió eren els següents: en primerlloc perquè els desguassos dels carrers semblava que havi-en pogut recollir el sobrant d’aigua dels teulats i, en segonlloc, el creixement orgànic de l’illa de cases es va fer se-guint un procés que sembla el lògic de les cases ambcobertes inclinades.

8Diferents exemples de cobertes en l’àmbit de la mediterrània elspodem trobar a Goldfinger, M., Arquitectura popular mediterránea,Barcelona, 1993. Pel que fa al sistema de cobertes eivissenc, Joachim,F., Rotthier, F., Eivissa, el palau pagès, Eivissa, 1991, 102-105.

105

Les cobertes estan sostingudes per embigats fetsamb troncs de pi, la llargada màxima dels quals és de 4-4,5 metres. Entre biga i biga, i per tal de fixar-les a lesparets, s’utilitzaren pedres unides amb morter de calç(foto 4).

Per decidir el pendent de les cobertes es prengué coma model l’habitual de l’arquitectura tradicional mediterrà-nia, que és de 23-30%, inclinació mínima per fer escórrerl’aigua de pluja en un sistema de cobertes que no empravales teules. No tenim informació segura respecte a com esfeien els tramats entrebigats. S’ha emprat l’encanyissat,agafant la solució més normal, donada l’abundor de canyesdel torrent pròxim i de les àrees d’aiguamolls. Per una altrapart, l’arquitectura tradicional al Penedès ha emprat les ca-nyes per fer les cobertes fins gairebé els començaments delpresent segle. Naturalment, no manquen informacions detipus estrictament arqueològic que parlen de cobertes fe-tes amb encanyissats, concretament en l’assentamentprotohistòric del Barranc de Gàfols.

Les canyes van lligades amb cordills (foto 5), i al da-munt del canyís s’ha col·locat una barreja d’argila i palla(foto 6). En aquest cas, la informació que tenim és moltmés escassa i, a més, en la nostra arquitectura tradicional nos’utilitzen cobertes sense teules, excepció feta de les co-bertes fetes amb falsa cúpula de pedres seques. Lestradicions més pròximes són les d’Andalusia, el Nordd’Àfrica i Eivissa. En els dos primers casos, s’utilitza el fangamb enlluït de calç; en el tercer, es tracta d’argila i palla.S’han experimentat els dos tipus, donant el sistema eivis-senc un millor resultat.

Cal afegir que entre els elements de sosteniment decobertes hi havia la columna de fusta, amb base troncocò-nica de pedra. Ordinàriament requeriria un capitell, que,en el nostre cas, tal vegada era de fusta, ja que no s’ha loca-litzat cap element esculpit o tallat de pedra (foto 7).

Fig. 12. Secció Q-P (indicada a la figura 2).

Fig. 13. Secció R-S (indicada a la figura 2).

Foto 4. Vista de l'embigat de les cobertes.

106

Fig. 14. Plànol dels embigats del sector central.

Fig. 15. Plànol de les cobertes del sector central.

107

aplicat aquí un criteri de mínims que, és el d’1’60 metresd’alçada. El dintell de les portes s’ha fet amb troncs d’alzi-na (foto 8).

Respecte a les finestres, desconeixem la seva existèn-cia en aquest assentament, com tampoc tenim informacióen relació a obertures al teulat per sortida de fum. S’handeixat petits finestrons en algunes habitacions per tal depoder veure des del carrer l’interior de les cases, amb lafinalitat de facilitar la visita al jaciment en el cas d’estancestancades.

La sortida de fum presenta més problemes: és evidentque, si hi havia llars de foc amb flames, era necessari ferobertures a les cobertes, donat que, per una altra part, no hihavia cap dificultat per fer-ho. Amb tot, hi ha raons per creu-re que moltes de les llars de foc actuaven com a brasers, ino com a focs. En aquest cas, el foc s’encendria a fora, ihom traslladaria les brases roents a l’interior, tot mantenintel caliu amb carbó vegetal. Aquest sistema no requereixxemeneia, i té l’avantatge de fer fora els insectes, mosquesi mosquits, tan abundants en les regions de pantans i aigua-molls. S’han deixat obertures en la majoria de les estanceson hi havia llar de foc, però la comprovació experimentalno sembla ser satisfactòria. Tot i això, cal pensar que la vidadomèstica amb fum era una situació ben habitual i que talvegada no representava més problema.

Foto 5. Procés de col·locació de les canyes sobre l'embigat de lacoberta.

Foto 6. Detall de la capa d'argila i palla disposada sobre l'encanyissatde les cobertes.

Foto 7. Detall de la columna de fusta amb base troncocònica depedra reconstruïda al recinte D.

4.1.3. Obertures

Pel que fa a les obertures, o sigui, portes, finestres, des-guàs d’aigües i xemeneies, només hi ha indicis arqueològicsclars en el cas de les portes. D’aquestes coneixem les am-plades i el llindar inferior. No coneixem les alçades. S’ha

Foto 8. Detall de la construcció dels dintells de les portes, fets defusta.

108

4.2. El sector NE (recintes AG, BM, BN, BO, AI, AH,BR, BQ, AB, AC i BS) (fig. 16)

4.2.1. Les muralles (fig. 17 a 21)

Les muralles s’han aixecat emprant un doble paramentde pedra, d’uns 50 cm d’amplada cadascun, i amb farcit in-tern de rebló i terra. Les construccions originals havien tingutmorter de fang, encara que en molt poca quantitat; s’ha intro-duït un baix percentatge de calç per tal de reforçar el lligamde les pedres. Com sigui que el sistema defensiu té una evo-lució complexa, aquestes fases s’han respectat en lareconstrucció. Els murs s’han aixecat fins a una alçada dequatre metres, tot salvant els desnivells amb un sistema demurs de diferents alçades coronats amb un pas de ronda es-glaonat (fotos 9 i 10). Aquest sistema té en compte els diferentsnivells dels sòls de la darrera ocupació dels recintes. D’aquestamanera es garanteix que l’alçada reconstruïda correspon a unsmínims demostrables. Cal creure, però, que aquests murs erenmés alts i probablement el sobreaixecat era fet amb el siste-ma de tàpia. Aquest extrem no és demostrable, però és moltversemblant almenys en el cas de les torres, l’alçada de les

quals podria haver doblat la que s’ha assolit en la reconstruc-ció. En el cas de la torre AF, la troballa en l’excavació de totl’angle E enderrocat ha permès refer l’alçada de la torre entot el tram construït en pedra. Aquesta assolia una alçada mí-nima de 5,60 metres.

Pel que fa als desguassos de les torres s’ha utilitzat unmètode senzill consistent en travessar l’ampit amb una pe-tita canalització construïda amb pedres col·locades formanttriangle (foto 11). Aquest sistema es troba documentat enfortificacions gregues de la mateixa època, com per exem-ple a Larissa Kremaste9. Falta plantejar finalmentl’existència de merlets o d’àmpits. No hi ha evidències ar-queològiques en cap sentit i, per bé que no és agosaratpensar en merlets, s’ha col·locat el que és més senzill: unàmpit lleuger.

4.2.2. Les cases del sector NE (fig. 22 a 30)

Del sector nord s’han reconstruït els recintes AG-BM-BO, que constitueixen una unitat habitacional; el petit

Fig. 16. Planta del sector nordest.

9Winter, F.E., Greek fortifications, Toronto, 1971, 151.

109

Fig. 17. Secció B-A (indicada a la figura 16).

Fig. 18. Secció F-G (indicada a la figura 16).

Fig. 19. Secció D-C (indicada a la figura 16).

Fig. 20 Secció C-B (indicada a la figura 16).

recinte annex BN i el pati de recollida d’aigües AW. Elsrecintes AI-AH-BQ-AC-AB formen una segona unitat, ambdos petits recintes annexos (BR i BS).

En aquest sector no s’ha pretès fer una reconstruccióde caràcter totalment experimental, sinó el que en podrí-em dir una restitució volumètrica a fi de poder copsar l’espaiedificat del poblat. És possible que aquests recintes tin-guessin més d’un nivell, però això no ho podem saber ambcertesa; el que sí sabem és que la part baixa era feta amb Fig. 21. Secció E-D (indicada a la figura 16).

110

Foto 9. Vista, des del sud, del sector nordest.

Fig. 22. Secció H-I (indicada a la figura 16).

Fig. 23. Secció J-K (indicada a la figura 16).

111

Fig. 24. Secció L-M (indicada a la figura 16).

Fig. 25. Secció N-O (indicada a la figura 16).

Fig. 26. Secció P-Q (indicada a la figura 16).

112

murs de pedra sense tàpia, que en algun cas s’han conser-vat fins a una alçada d’1’80 metres.

Donat que es podria tractar d’un barri amb cases dedos pisos adossades a la muralla, si les cobertes haguessinestat inclinades amb pendents mínims del 25%, l’alçada dela muralla hauria estat molt més alta. Per aquest motiu enaquest sector s’han experimentat terrats més o menys plans(entre el 5 i el 15% d’inclinació) la qual cosa facilitaria tam-bé el moviment de persones damunt del pas de ronda.

Les cases intervingudes són d’unes grans dimensions,amb múltiples estances. En la primera de les cases esmen-tades la presència d’estructures més antigues, de la primerafase constructiva de l’assentament, obliga a modificar el cri-teri de reconstrucció, i s’ha optat per deixar vistes les duesfases, tot i que això pot dificultar la seva comprensió. Laintervenció s’ha fet, però, tenint en compte l’evolució delsdiferents recintes. L’excavació va poder documentar que elsegon moment d’ocupació del recinte AG-BM va suposarl’alçament del mur de separació d’ambdós recintes. És per

això que per la col·locació de l’embigat s’ha fet tal com se-ria en la primera fase d’ocupació. El sistema d’embigat tépresent l’estalvi de fusta tenint en compte que aquest re-cinte té una amplada superior a la majoria (foto 12).D’aquesta manera, el nombre de bigues llargues, de 4 m esveu reduïda a quatre, mentre que la resta d’espai es cobreixamb bigues més curtes i primes, amb la qual cosa disminu-eix el nombre de metres cúbics de fusta, així com l’esforçper aconseguir-la. Aquesta solució és pròpia de l’arquitec-tura tradicional i s’ha utilitzat de forma sistemàtica finsl’aparició de l’arquitectura industrial. (Exemple d’Eivissa).

El sector NW (recintes AN, AO, AQ, AR, i els seusannexes AE, AS, AT, AU i AV) formen la construcció mésimportant del poblat. Topogràficament és la zona més alta idurant el segle III aC es basteix una edificació d’unes di-mensions molt superiors a la resta de l’assentament.Momentàniament, aquest sector, i mentre es finalitzava laseva excavació, es van alçar els murs fins una alçada que espogués copsar l’envergadura i les seves dimensions.

Fig. 27. Secció S-R (indicada a la figura 16).

Fig. 28. Secció T-U (indicada a la figura 16).

113

Fig. 29. Plànol de l'embigat del sector nordest.

Fig. 30. Plànol de les cobertes del sector nordest.

114

5. Algunes consideracions entorn de l’adequacióinterior

El projecte no es limitava a una interpretació arquitec-tònica utilitzant tècniques d’arqueologia experimental.L’adequació interior dels recintes s’ha realitzant utilitzantdiferents criteris.

1. Criteris de rigor científic: són els que predominenper sobre dels altres.

2. Criteri d’empatia: el visitant ha de tenir la sensacióde retrocedir en el temps i, per tant, cal impactar-loemocionalment més que racionalment.

3. Criteri de claredat expositiva: les informacions esregeixen mitjançant regles publicitàries, han de ser origi-nals, però sense que afectin a la comprensió.

4. Criteri de participació activa: la museïtzació ha decomptar amb elements interactius per convertir-la en un aexperiència única.

5.1. La museïtzació del sector SW

El barri comprés entre els carrers CA, CC, CB i CE s’hareconstruït totalment seguint criteris extrets de l’arqueologiaexperimental. L’excavació arqueològica ha posat de manifestuna sèrie de troballes in situ que són perfectament reconsti-tuïbles10. Per això, aquest sector, en principi, s’havia museïtzatatenent els criteris de rigor científic, col·locant de nou les rè-pliques dels objectes a l’estança en què s’havien trobat.Posteriorment, i atesa la poca informació que oferia la simple

Foto 10. Detall dels paraments de la muralla, reconstruïts adiferents alçades.

Foto 11. Detall dels orificis de desguàs deixats a la muralla.

Foto 12. Detall de l'embigat del recinte AG-BM.

10Sanmartí, J., Santacana, J., El poblat ibèric d’Alorda Park (Calafell,Baix Penedès). Campanyes 1983-1988, Barcelona, 1992.

115

col·locació de les rèpliques, es van tematitzar els espais F comun magatzem i G com una cuina, funció que devien compliroriginàriament segons es dedueix a partir dels objectes recu-perats. En aquest cas, però, no es van incloure representacionsde figures humanes atenent als criteris de rigorositat.

5.2. El sector NE

Aquest sector, reconstruït volumètricament, presentazones amb important informació arqueològica, juntamentamb d’altres de més dèbil aportació, degut a l’espoli ante-rior al seu abandonament i destrucció. Així, resultava difícilreposar elements arqueològics recuperats in situ en algunsrecintes. En aquest cas la museïtzació ha incidit sobre as-pectes generals de la cultura ibèrica, que no poden sertractats de forma clara a les zones museïtzades amb criterisde rigor arqueològic. Així s’han tematitzat, incloent-hi enalguns casos representacions humanes, aspectes de la cul-tura ibèrica com els rituals religiosos, el treball agrícola,l’escriptura o les tasques domèstiques.

6. Conclusions

Una dècada després de la museïtzació del conjunt, s’im-posa fer-ne una anàlisi crítica des de dues òptiques: des del’experimentació arqueològica i des de la museografia.11

Pel que fa al primer punt, cal tenir present que la in-terpretació arquitectònica de la ciutadella ibèrica deCalafell ha permès conèixer alguns elements significatiusde l’arquitectura ibèrica. Tal vegada, un dels més impor-tants és el de les cobertes. Les hipòtesis inicials partien deteulats amb un grau de pendent molt superior a la que avuies pot observar en una visita al jaciment. D’altra banda,l’experimentació portada a terme en el Laboratori d’Ar-quitectura Protohistòrica del Vendrell, malgrat que el modelescollit és el del jaciment de barranc de Gàfols, ens portaal convenciment de l’existència de cobertes pràcticamentplanes, amb lleugers pendents del desguàs de l’aigua12 .

11Respecte a la filosofia i al projecte d’intervenció, vegeu, SantacanaMestre, J. Didáctica del patrimonio arqueológico: el proyecto del pobladoibérico de Alorda Park o Les Toixoneres (Calafell, Tarragona),Departamento de Didáctica de las Ciencias Sociales, Universitatde Valladolid, Valladolid, 1992. (inèdit); Pou, J., Sanmartí, J.,Santacana, J., «La reconstrucció del poblat ibèric d’Alorda Park ode les Toixoneres (Calafell, Baix Penedès)», Tribuna d’Arqueologia1993-1994, Departament de Cultura, Barcelona, 1995, 51-62.;Eidem, Hipòtesis constructives i experimentació a la ciutadellaibèrica de Calafell, Miscel·lània Penedesenca, XXIV, Institut d’EstudisPenedesencs, Vilafranca del Penedès, 1999, 87-106.12 Belarte, M.C., Morer, J., Sanmartí, J., Santacana, J.,«Experimentacions sobre arquitectura protohistòrica realitzadesal Baix Penedès (Tarragona)», III Reunió sobre Economia en el MónIbèric. SAGUNTUM-PLAV. Extra-3. València, 2000, 423-430.

En efecte, les reconstruccions realitzades a la CiutadellaIbèrica amb cobertes de pendents acusats han mostrat quel’aigua de la pluja actua damunt d’aquestes de forma simi-lar als sistemes d’erosió en terres àrides, és a dir, formadiaclasses en el fang de la mateixa forma que les que s’ob-serven en les zones de bad lands. L’única diferència és quel’erosió produïda per l’aigua en teulats de fang i elementsvegetals, ja sigui palla o herba, és molt més ràpida i des-tructiva.

Una segona consideració respecte a la interpretacióarquitectònica, però també des de la vessant museogrà-fica, és que el jaciment ibèric de Calafell va partir de labase que només s’havia de construir tot allò que era lò-gicament acceptable o que implicava evidènciaarqueològica. Per aquest motiu, la ciutadella no va sercoronada de merlets ni als àmpits de la muralla s’hi vanfer espitlleres. Avui, en la majoria d’interpretacions ar-quitectòniques que es fan del món ibèric, diversos autorsno dubten en coronar les fortificacions de merlets i po-sar-hi sageteres. Aquest «agosarament» hauria estatimpensable a finals de la dècada dels 80, quan els límitspermesos no admetien gairebé restitucions virtuals, imolt menys materialitzar interpretacions arquitectòni-ques. Vist des de l’òptica actual, cal dir que unafortificació entre el segle V i III aC és difícil que fosefectiva, des del punt de vista militar, sense estar dota-da d’ambdós elements. Per tant, si la lògicaarquitectònica no ens indicava l’existència de merlets il’evidència arqueològica no els mostrava, la lògicapoliorcètica ho exigeix sense gaires dubtes raonables.

Finalment, una tercera consideració pel que fa a aquestmodel interpretatiu és referida al tractament de l’aigua. Laciutadella va ser dotada, com era lògic, d’una reserva d’ai-gua important mitjançant una mina gratada en una de lescotes més baixes de l’assentament. L’excavació de la minava mostrar que, malgrat la seva utilitat rigorosament impres-cindible, va deixar d’estar en funcionament ben aviat.13 Demoment, no s’ha localitzat cap altra reserva d’aigua i no hemd’excloure que no n’hi hagi en algun punt de l’assentamentque encara desconeixem. Amb tot, en la majoria d’assenta-ments de la regió mediterrània, tant en el passat com enèpoques més recents, el tractament i recuperació de l’aiguade pluja és un element important i bàsic. Tot el sistema deteulats i de desguassos havia de permetre, probablement,la recuperació d’un líquid tan preuat. Aquesta problemàti-ca s’ha plantejat amb posterioritat a la posada enfuncionament dels sistema de cobertes i algun dia obligaràa un tractament més rigorós.

13 Asensio, D, Bruguera, R., Cela, X., Morer, J., «Una mina d’aiguaa l’interior de la ciutadella ibèrica d’Alorda Park (Calafell, BaixPenedès)», Miscel·lània Penedesenca, XXIV, Institut d’EstudisPenedesencs, Sant Sadurní d’Anoia, 1999, 107-143.

116