S03 HISTÒRIA 1

Ziggurat (Mesopotàmia)

PRIMERES CIVILITZACIONS MESOPOTAMIA I EGIPTE

LA GRÈCIA CLÀSSICA. L’IMPERI ROMÀ

Apunts Unitat 2

CONSOL DE LA ROSA

2

El món antic. Les primeres civilitzacions urbanes: Mesopotàmia i Egipte. La Grècia Clàssica. L’Imperi Romà

• Factors que van permetre el desenvolupament de les primeres civilitzacions urbanes: Mesopotàmia i Egipte

• Elements de l’organització social, política i econòmica de la Grècia clàssica.

• Factors que van permetre la consolidació de l’Imperi Romà i dels que van provocar la seva crisi posterior.

• El llegat cultural del món clàssic: identificació i valoració de les seves aportacions.

En aquesta unitat treballaràs les idees principals següents:

• Les primeres civilitzacions van néixer al costat dels grans rius. Mesopotàmia estava situada geogràficament entre: el Tigris i l’Eufrates.

• Trets característics d’aquesta primera civilització: sistema polític,

econòmic, social i religiós. A la Baixa Mesopotàmia el temple era un gran centre productor i administrador de riqueses.

• Importància del Nil dins la vida de l’antic Egipte: sistema polític,

econòmic i social. L’art egipci va ser grandiós i monumental i tenia una finalitat eminentment religiosa i funerària.

• La Civilització grega va néixer a les costes de la Península Balcànica i a

les Illes del Mar Egeu.

• Els primers grecs es van organitzar en comunitats independents, que anomenaven polis. Les primeres polis van ser governades per una minoria de grans terratinents, els aristòcrates, que van constituir veritables oligarquies.

• Al segle V a.C. la polis d’Atenes va aconseguir imposar el seu domini

sobre les altres i va iniciar una nova experiència de govern: la democràcia.

• Roma va ser fundada., segons la llegenda, l’any 753c.C per Ròmul i

governada per set reis (monarquia), però a finals dels segle VI a.C es va instaurar una nova forma de govern: la república.

• Les crisis existents durant l’última etapa de la República van portar un

nou sistema polític: l’Imperi.

• L’any 476 L’Imperi Romà va caure en mans dels bàrbars.

3

En acabar la unitat has de ser capaç de:

• Identificar les principals característiques de les primeres civilitzacions urbanes sorgides a prop dels grans rius.

• Conèixer i identificar els trets principals de la geografia, economia,

política i societat de Mesopotàmia.

• Conèixer i identificar els trets principals de la geografia, economia, política i societat de l’antic Egipte.

• Conèixer i identificar els trets geogràfics, econòmics, polítics i socials de

la civilització grega.

• Conèixer i identificar els trets geogràfics, econòmics, polítics i socials de l’Imperi Romà.

4

Les primeres civilitzacions Mesopotàmia Fa uns sis mil anys, a la zona de l’Orient Pròxim coneguda amb el nom de Creixent Fèrtil, els canvis agrícoles i l’augment de la població van originar societats més pròsperes i complexes. D’aquesta manera, molts poblets neolítics es van convertir en ciutats i van sorgir les primeres civilitzacions agràries. A partir del IV mil·lenni l’agricultura es va estendre per les planes extenses situades a prop dels grans rius, com ara el Tigris i l’Eufrates, a Mesopotàmia ― territori de l’actual Irak― i el Nil, a Egipte. Des del punt de vista geogràfic, Mesopotàmia (del grec: enmig de dos rius) es dividia en dues zones: al nord Assíria, habitada pels assiris, un poble guerrer que va crear un gran imperi que es va estendre fins al Mediterrani; al sud, Caldea habitada per sumeris i accadis. El poder i l’hegemonia se la van anar alternant uns i altres degut a les guerres successives. En un d’aquests moments, quan l’hegemonia estava en mans dels sumeris, va destacar de forma molt especial la ciutat de Babilònia.

5

Les primeres Ciutats Estats Al Territori de Sumer, situat al sud de Mesopotàmia cap al IV mil·lenni a.C. es va desenvolupar una cultura agrària d’economia pròspera basada en el control de l’aigua dels seus rius: Tigris i Eufrates, que desemboquen al Golf Pèrsic.

Els sumeris van construir les primeres ciutats, Ur i Lagash sobre pujols, i les van fortificar per defensar-les de l’atac d'altres pobles veïns. Aquests nuclis, en un principi, estaven formats per un conjunt de cases, disposades al voltant d’un edifici principal ―temple o ziggurat, dedicat al déu protector de la ciutat―, però aviat arribaren a comptar amb una població molt nombrosa,(entre 10.000 i 50.000 habitants). L’organització de les primeres ciutats a la Baixa Mesopotàmia. El temple era el centre econòmic, polític i religiós de les ciutats sumèries. Les excavacions descobreixen importants recintes dedicats al culte de divinitats (Temple blanc i Temple calcari a Uruk) i els documents revelen que el temple era també un gran centre productor i administrador de riqueses. El temple posseïa importants extensions de terres de conreu; ramats de bestiar i tallers on treballaven d’artesans especialitzats (teixits, pells adobades, objectes de fusta i de metall, ceràmica, joies...) L’organització d’aquest complex mecanisme econòmic, amb tots els processos de producció i distribució, era controlada pels funcionaris del temple els sacerdots que s’ocupaven del culte i de l’administració econòmica.

6

Estructura del ziggurat El creixement demogràfic d’aquestes ciutats va generar confrontacions amb altres ciutats veïnes pel domini de les terres de conreu. La defensa, doncs, es convertí en una prioritat i el cap de l’exèrcit l’ensi va començar a acumular poder i autoritat en detriment dels sacerdots. L’ensi o rei s’ocupava de la defensa dels territoris de la ciutat, els canals i de la protecció del temple i els seus sacerdots. Disposava de les riqueses que obtenia d’una enorme propietat agrícola, l’explotació de la qual es feia de manera semblant a la dels temples i del fruit en vivien el rei i la seva família, els seus auxiliars i els seus soldats. Al voltant de l’any 2200 a.C. la ciutat de Babilònia es va imposar sobre la resta de ciutats i va constituir un veritable imperi. A l’època del rei Hammurabi (1750 a.C.) es van construir temples, palaus i fortificacions i, el seu poder va arribar fins al darrer racó de l’Imperi.

7

Mesopotàmia fou ocupada a les darreries del II mil·lenni a.C. pels assiris que van formar un gran imperi que s’estenia des del golf Pèrsic fins al Mediterrani, que fou destruït l’any 539 a.C. pels perses (actual territori de l’Iran).

El naixement de l’escriptura: l’escriptura cuneïforme L’administració del temple va obligar els sacerdots mesopotàmics a inventar sistemes per apuntar allò que convenia controlar, comptar i mesurar. Així, lentament, van anar elaborant uns sistemes que es troben a l’arrel de la nostra escriptura i de la nostra matemàtica. L'escriptura cuneïforme és el primer sistema d'escriptura conegut. Va ser creat pels sumeris cap al 3500 aC. Originalment, era un sistema pictogràfic, però, amb el temps, va evolucionar cap a formes més simples i abstractes.

L'escriptura cuneïforme, utilitzada inicialment per la llengua sumèria, va ser adaptada mes endavant per altres pobles. Aquest sistema d'escriptura es va utilitzar a Mesopotàmia durant més de 3000 anys. L’originalitat de la civilització egípcia Els egipcis van desenvolupar, contemporàniament a les grans civilitzacions de Mesopotàmia, una cultura pròpia que, malgrat la seva originalitat, manté moltes similituds amb el món que acabem d’analitzar. Des del punt de vista geogràfic, Egipte, situat al nord-est d’Àfrica, era un enorme oasi creat per les aigües del Nil que, un cop l’any, i com a conseqüències de les pluges torrencials que alimenten el seu cabal, inundaven els camps i hi deixaven una capa de fang molt fèrtil (llim). A cada costat d’aquest oasi s’estenia un dels desert més desolats de la Terra.

El sistema d’escriptura sumeri consistia a gravar els signes sobre una mena de rajoles de terrissa tova que després s’enduria en un forn de terrissaire. Aquests signes s’escrivien amb un punxó de secció triangular que deixava en el fang un senyal en forma de tascó; es realitzaven combinant diversos tascons amb els quals es traçava una mena de dibuix simplificat de l’objecte que es volia representar. Per aquest motiu, aquesta escriptura va rebre, en el segle XIX, el nom de cuneïforme.

8

Aquest ubicació geogràfica d’Egipte presenta dos avantatges: el desert l’aïlla dels enemics i el Nil té un règim de crescudes que permet la irrigació i la fertilització de les terres de conreu. Cap al V i IC mil·lennis a.C., a mesura que el clima s’anava fent més càlid i hi havia cada cop menys aigua, la població que vivia dispersa pel territori d’Egipte es van anar concentrant a la franja fèrtil a la vora del Nil. Els camperols que es van arriscar a colonitzar les terres pantanoses de les ribes del riu Nil, es van trobar amb una doble dificultat: calia drenar aquest tipus de terres i s’havia de controlar la inundació anual o crescudes. Per això van construir dics i canals per contenir l’aigua, emmagatzemar-la i distribuir-les per les terres del voltant. D’aquesta manera es va ampliar la superfície conreable i va augmentar la producció agrícola. Per dur a terme aquestes tasques van desenvolupar el càlcul i la geometria, van establir un calendari per preveure les crescudes del Nil, van desenvolupar sistemes de comptabilitat, així com tècniques constructives i hidràuliques. Els temples eren llocs de culte on, a més a més, es feien observacions astronòmiques i càlculs matemàtics, cosa que va permetre l’establiment d’un sistema per mesurar el temps: l’any es va dividir en 365 dies, i el dia, en 24 períodes, corresponents a les nostres hores. Així, doncs, el Nil es va convertir en la gran via de comunicació del país. En les seves aigües navegaven barques de canya, de papir o de fusta per transportar mercaderia i en les seves ribes naixien grans ciutats com Menfis o Tebes

Mapa d’Egipte A Egipte s’hi distingeixen dues grans regions: el Baix Egipte, una extensa vall formada pel delta del Nil i, l’Alt Egipte, una terra àrida on només és possible la vida en l’estreta zona irrigada per l’aigua del riu.

9

El poder del faraó i la societat egípcia L’organització de l’Estat egipci estava dominada per un rei, el faraó, que tenia poder absolut. Era el propietari de totes les terres, el símbol d’unitat del país i un déu per als seus súbdits. El faraó garantia l’ordre i la justícia dins del regne, com també la defensa contra els exèrcits enemics. El seu poder es basava en el control i la direcció de les obres de canalització i d’irrigació de les terres i en el monopoli del comerç exterior.

Per governar un territori tan extens, el faraó necessitava servidors fidels i eficients. El regne, dividit en províncies, estava controlat per governadors, que, per la seva banda, controlaven una gran quantitat de funcionaris (escribes), els quals administraven el territori i feien complir les ordres del faraó. L’altra gran puntal del poder del faraó era l’exèrcit, del qual era cap suprem. L’estructura social a l’antic Egipte estava formada per: En primer lloc estaven els alts funcionaris, com els governadors, els caps de l’exèrcit i els sacerdots, que constituïen una veritable noblesa. Posseïen grans territoris i enormes riqueses que el faraó els havia concedit com a premi als seus serveis o a la seva fidelitat. Per atendre els innombrables temples del país, hi havia una casta de sacerdots que dirigien els ritus religiosos, practicaven la ciència ―observacions astronòmiques, càlculs matemàtics, etc. ―, dominaven l’escriptura jeroglífica i administraven les terres del temple. A continuació es trobaven els escribes que també gaudien d’una vida privilegiada. Coneixien tots els secrets del càlcul i de la complexa escriptura egípcia i eren els únics capaços de calcular els impostos, assegurar les tasques de construcció i d’irrigació, organitzar l’exèrcit i transcriure les ordres del faraó.

10

La resta de la població estava formada per: Els camperols: lligats a la terra, formaven gairebé la resta de la població: la seva funció principal consistia a cultivar les terres del faraó i dels temples , i a canvi rebien una part de la collita. havien de lliurar una part de la collita i treballar per al faraó en la construcció de monuments Els artesans: vivien a les ciutats i es dedicaven a diferents oficis com teixir lli, elaboració de pedres semiprecioses, metalls, cuir, fusta, ceràmica, orfebreria... treballaven en petits tallers o en grans complexos que depenien del faraó, dels nobles o dels temples. Els mercaders: traficaven, a petita escala ―les exportacions depenien directament del faraó― amb els productes que elaboraven els artesans. Els esclaus: la majoria eren propietat del faraó que els utilitzava per a la construcció dels grans monuments ―palaus, temples, piràmides―, per a les mines i per a l’exèrcit. L’escriptura jeroglífica

La pedra de Rosseta: la clau dels jeroglífics L’escriptura jeroglífica ―paraula grega que significa signes sagrats esculpits ― es va fer servir a Egipte fins als segle IV dC. Després se’n va perdre el significat, fins que al començament del segle XIX, Jean François Champollion va aconseguir desxifrar-la. La troballa de la pedra de Rosetta, que conté un mateix text en escriptura jeroglífica, demòtica (escriptura popular egípcia) i grega, li va donar la clau per poder-la llegir. La pedra de Rosetta, granit de color fosc fou descoberta a Rashid (prop d’Alexandria) el 1799, per un capità de l’exèrcit napoleònic i s’exhibeix al Museu Britànic de Londres.

Els egipcis van adoptar un sistema d’escriptura semblants als mesopotàmics. Els primers textos daten del 3.150 aC. Així com els mesopotàmics van idear un sistema gràfic força esquemàtic i simple (cuneïforme), els egipcis es van recrear en formes més complexes i artístiques (jeroglífica) que servia per decorar palaus, temples i edificis funeraris.

11

La vida religiosa Religiosament els egipcis eren politeistes i van ser considerats, potser, com el poble més religiós del món antic. El déu més important era el Sol, anomenat Ra, Amon o Aton. El més popular era, però, Osiris, déu protector dels morts. Altres déus del panteó egipci eren Isis, Horus, Thot.

Representació d’Isis i Oriris Les primeres tombes eren unes senzilles construccions rectangulars i de poca alçària ―piràmide truncada de formes simples―, anomenades mastabes. La superposició de mastabes va originar la piràmide. Les més conegudes són les dels faraons Kheops, Kefren i Micerí, a Gizeh (el Caire).

Piràmides de Kheops, Kefren i Micerí a Gizeh

Els egipcis creien que els éssers humans estaven formats per un cos i una ànima (el Ka). Quan el cos moria, el Ka passava a la vida d’ultratomba, però perquè això fos possible el cos s’havia de mantenir incorrupte. Amb aquesta finalitat s’embalsamava el difunt, que després dels funerals era dipositat a la tomba, on començava el viatge cap al més enllà.

12

La por als saquejos de les tombes va fer que els faraons s’estimessin més ser enterrats en hipogeus, unes grans cambres funeràries sota terra. El conjunt més gran d’hipogeus és a prop de Tebes. L’Art egipci L’art egipci va ser eminentment religiós i funerari, caracteritzat fonamentalment per la seva grandiositat. Pel que fa a l’arquitectura, destaquen els monuments funeraris ―piràmides i mastabes ― i els temples, el quals com a lloc de culte i morada dels déus, eren d’una grandesa admirable per la seva immensitat, magnitud i varietat. Els temples més famosos són els de Karnak i Luxor.

Entrada al temple de Karnak L’escultura era la còpia viva de la persona representada i concebuda per assegurar la seva immortalitat. Els materials utilitzats eren, en conseqüència, durs i resistents i subjecta a normes estrictes: proporcions, colors, frontalitat, rigidesa, hieratisme, etc.

Estàtua de Ramsés II, a Abu Simbel

13

La pintura: a l'antic Egipte es desenvolupà una pintura mural, essencialment narrativa, amb representacions de cerimònies i fets remarcables, que acostumava a anar acompanyada de jeroglífics que aportaven informació essencial a l'escena. Fonamentalment, els egipcis pintaven per convertir la vida del més enllà, en un lloc agradable per al difunt. Els colors utilitzats eren poc variats, però molt brillants. Seguia les normes de l’escultura.

La frontalitat i el color de la pell. Pintura mural de la cambra funerària d'Amenemheb. Imperi Nou. Dinastia XVIII, vers 1500≈1450 aC. La civilització grega El Marc geogràfic La civilització grega va néixer a les costes i Illes del Mar Egeu, dominades pel clima i el paisatge mediterrani. El relleu de la Península Balcànica presenta muntanyes elevades separades per valls estretes i de difícil accés. Amb pocs boscos, la terra, seca i pobra, havia de ser durament treballada per poder obtenir fruits. Els principals conreus eren la vinya, oliveres, blat i hortalisses... El mar, en canvi, proporcionava pesca abundant i era el mitjà ideal de transport, atès que la navegació era possible durant una bona part de l’any, cap al mar Negre i Egipte o cap l’oest i, aquestes condicions favorables, van assegurar l’aparició d’un comerç ric i pròsper molt aviat. La fragmentació del relleu i l’existència d’una gran quantitat d’illes va comportar l’aparició d’estats descentralitzats i políticament independents, anomenats polis, formats pel territori de una ciutat i les terres que l’envoltaven.

14

Cada polis tenia lleis, moneda, govern i exèrcits propis. Però totes tenien la mateixa llengua, la mateixa cultura i compartien el sentiment de pertinença a un mateix espai geogràfic: l’Hèl·lade Formació de la polis gregues Les primeres polis es van formar durant els segles X-VI aC. i tenien com a principal activitats econòmica l’agricultura i la ramaderia. Això va fer possible l’aparició d’una minoria de terratinents oligarques; que eren els que tenien millors armes en el combat, perquè es podien pagar un carro de combat. El govern de les polis era en mans d’aquest grup de privilegiats, que s’autoanomenaven “els millors” “aristoi”; per això diem que es tractava d’un govern aristocràtic o oligàrquic. Durant aquest període es van redactar els primers codis de lleis, es va començar a utilitzar la moneda i i a consolidar la supremacia militar d’una polis, Esparta situada a la Península del Peloponès. Aquestes societats aristocràtiques, on els homes lliures i amb drets polítics eren una minoria, van subsistir al llarg de tota la història de Grècia; Esparta és el millor exemple d’aquest tipus oligàrquic de polis grega. Ara bé, en altres polis i, especialment a la polis d’Atenes, un seguit de canvis econòmics, socials i polítics durant el segle VI a.C. van afavorir el sorgiment d’un nou sistema polític: la democràcia. La Supremacia d’Atenes Durant el segle V aC. Atenes va ser la polis més poderosa , rica i culta del món grec . La seva població estava formada majoritàriament per pagesos que es van especialitzar en el conreu de la vinya i les oliveres. A les ciutats marítimes, com ara Atenes, es va desenvolupar el comerç amb les colònies, la qual cosa va estimular el creixement d’una important indústria artesana. Els mestres artesans treballaven en petits tallers ajudats per esclaus i fabricaven ceràmica, teixits, armes, joies, etc. Els comerciants atenesos van viatjar per tot el Mediterrani. Exportaven productes manufacturat, l’oli i el vi de l’Àtica i, importaven blat i primeres matèries (fusta, coure). La moneda atenesa (dracma) es cotitzava a tot el Mediterrani. La riquesa d’aquests nous grups socials va fer que es poguessin pagar l’equip militar, la qual cosa va consolidar un nou tipus de soldats d’infanteria, els anomenats hoplites.

15

Esplendor i decadència d’Atenes La nova economia artesana i comercial i el nou sistema polític van triomfar a la ciutat d’Atenes, que havia adquirit un gran prestigi a les guerres mèdiques contra l’Imperi Persa. En un moment de perill per a les polis gregues, la petita Atenes va derrotar en dues batalles memorables l’Imperi Persa: els seus hoplites van aturar l’exèrcit invasor a la plana de marató (490 a.C.) i, al cap de deu anys, va esclafar la flota persa en la victòria definitiva de Salamina. Per això hi va haver moltes polis i illes del mar Egeu que van buscar la protecció d’Atenes, cosa que va comportar una unió militar, que es va anomenar Lliga de Delos (476 a.C.). Atenes va viure en aquest període una etapa política, econòmica i artística molt brillant. Però aquesta mateixa riquesa topava amb els interessos d’altres ciutats, com Corint i Esparta, i això finalment va provocar una lluita contra Atenes. Les guerres del Peloponès vans ser terribles perquè van arruïnar Atenes, que va ser vençuda, i, en general, totes les polis gregues. La conquesta de la democràcia El desenvolupament del comerç i de la indústria a la ciutat d’Atenes va comportar el sorgiment d’una nova classe social rica, formada per comerciants i artesans, que desitjava intervenir en el govern per defensar els seus interessos. Aquests nous grups socials es van enfrontar a la vella aristocràcia terratinent i van exigir participar en la vida política de la ciutat. Es va iniciar així un procés de reformes que van finalitzar amb l’aparició de la democràcia, que significa “govern del poble”. La societat atenesa Els habitants d’Atenes es dividien en diverses categories socials: El ciutadans: eren els homes d’Atenes nascuts de pare i mare atenesos. Rics o pobres, gaudien del dret de ciutadania i podien intervenir en el govern de la polis. Els metecs: eren els estrangers que vivien a Atenes, i es dedicaven majoritàriament al comerç i a l’artesania. Pagaven impostos i formaven part de l’exèrcit. Tot i ser lliures no eren considerats ciutadans i no podien votar ni ser elegits governants.

16

Els esclaus: solien ser presoners de guerra, fills d’esclaus o botí de pirates. Eren homes i dones que estaven sotmesos a un amo. No els consideraven com a persones i treballaven durament a les mines, a les pedreres o al camp. Les institucions democràtiques Els ciutadans d’Atenes es reunien, aproximadament, quatre vegades al més a l’Assemblea (Eklesia) per aprovar les lleis decidir sobre la guerra i la pau i escollir els magistrats. Aquesta assemblea es reunia al turó Pnyx i els ciutadans votaven aixecant la mà. Per preparar les lleis i controlar els magistrats, es triava cada any, per sorteig, l’anomenat Consell dels Cinc-cents. Per executar les decisions de l’Assemblea s’elegien cada any els magistrats. Els més reconeguts eren els estrategs, caps de l’exèrcit, i els arconts, que presidien els tribunals i les cerimònies religioses. També hi havia tresorers encarregats de les qüestions d’hisenda. Per impartir justícia, cada any es nomenaven per sorteig 6.000 ciutadans perquè formessin part dels tribunals. Malgrat que la democràcia atenesa és considerada la precursora dels principis i dels ideals democràtics, es tractava d’una democràcia limitada. La participació en la vida política d’Atenes estava reservada només a una minoria dels habitants. Tan sols els ciutadans més gran de vint anys gaudien de drets polítics: podien votar les lleis i elegir els magistrats i tenien el dret a posseir terres. Ni les dones d’aquests ciutadans, ni els metecs, ni els esclaus no podien exercir cap d’aquests drets. No tots els ciutadans feien l’esforç d’assistir i participar a l’Assemblea: dels 40.000 atenesos amb dreta a vot, només n’hi anaven uns 6.000. Alguns ciutadans rics no hi assistien perquè menyspreaven la multitud: molts pagesos perquè vivien lluny, i molts comerciants i artesans perquè no volien perdre jornades de feina. Els Orígens de Romà Cap al segle VIII a.C. a la Península Itàlica hi vivien diversos pobles: els itàlics, que hi havien penetrar pel nord i havien ocupat les muntanyes i les valls del centre: el Laci. Al sud s'hi van instal·lar colons grecs, que van fundar una gran quantitat de polis a la zona de Calàbria, Apúlia o Sicília, en un territori que es va conèixer com a Magna Grècia. Al nord de la Península s'hi van instal·lar els etruscos (Toscana). Es creu que venien d'Orient, però la seva llengua té força punts de contacte amb llengües del nord d'Àfrica i amb l'Iber. La cultura llatina primitiva té molt a veure amb aquest poble. Un exemple d'això el trobem a l'estàtua de la Lloba Capitolina.

17

A mitjans segle VIII a.C. algunes tribus d’origen llatí es van agrupar a la riba del riu Tíber, al turó del Palatí, a prop d’un lloc on hi havia una illa (Tiberina) i un gual que permetia travessar el riu amb facilitat. En els orígens de Roma s’hi barregen elements mítics i llegendaris, ja que segons aquestes fonts, la ciutat deu la seva fundació als germans Ròmul i Remus, que van ser alletats per una lloba, encara que és possible que el cap d’alguna de les tribus s’anomenés Ròmul i que la data de la seva fundació fos l’any 753 a.C. Per protegir-se dels seus enemics, la ciutat de Roma es va edificar damunt de set turons. Al segle de VII aC, els etruscos, un poble establert al centre d'Itàlia, van conquerir els set turons i van convertir els poblets en una autèntica ciutat: Roma. Els primers romans vivien de l’agricultura i de la ramaderia. Ara bé, com que la ciutat era un lloc de pas obligat per als comerciants i viatgers que travessaven la península Itàlica, els romans van tenir un paper molt destacat en les relacions comercials entre les diverses tribus i van adquirir una gran importància en el comerç de la sal. L’època de la monarquia En els seus inicis Roma va ser governada per una monarquia ―va arribar a tenir set reis, els quatre primers d’origen llatí i, els tres darrers, etruscos ―. El rei concentrava tots els poders: administrava justícia, era cap de l’exèrcit i summe sacerdot. Per governar, però, comptava amb l’ajut del Senat, format pels ancians de les famílies més importants. Sota la influència etrusca Roma va créixer a l'entorn de la plaça principal o fòrum i s’hi van construir ponts, aqüeductes, cases, temples de pedra, una gran muralla ..., i es va dotar els carrers del primer sistema de clavegueram.

18

Durant tota aquesta època la base de l’economia va continuar essent l’agricultura i la ramaderia, tot i que van començar a establir-se molts artesans i comerciants. Estructura social Els primers habitants de Roma, s’agrupaven en gens, famílies extenses que procedien d’un avantpassat comú. Les gents es reunien en cúries, i cada deu cúries formaven una tribu. Però no tots els romans pertanyien a una gens. Només un grup reduït de famílies es consideraven descendents directes dels fundadors de Roma. Eren els patricis, un grup format per les famílies més riques i poderoses que ben aviat van monopolitzar tot el poder polític i religiós. Un grup molt més nombrós el constituïen els plebeus. Eren els estrangers, els pagesos, els artesans i els comerciants que no tenien ni propietats territorials ni drets polítics. El domini etrusc de Roma va afavorir els plebeus, amb la qual cosa els patricis es van sentir perjudicats. Per això, el 509 a.C, una revolta patrícia va destronar el monarca i va expulsar els etruscos de Roma. La Roma Republicana Després de l’expulsió dels etruscos, els romans van instaurar una nova forma de govern: la República (509 a.C.). En llatí res pública significa afers públics, és a dir tot allò que afecta tota la comunitat, que durà fins a la meitat del segle I a.C. Amb la instauració de la República, els poders que tenia el monarca van quedar repartit entre tres institucions:

• Els magistrats, que exercien diversos càrrecs de govern i eren escollits anualment. Al capdavant de la República hi havia dos cònsols, que presidien el Senat i els comicis.

• Els comicis o assemblees de ciutadans romans per elegir els

magistrats, proposar lleis i decidir sobre la pau i la guerra. Estaven organitzats en cinc classes segons la seva fortuna.

• El Senat, format per tres-cents antics cònsols, era el centre de la vida

política de Roma. Ratificava les lleis aprovades pels comicis i resolia els afers de la política exterior i les finances.

La República romana era més una oligarquia patrícia que no pas una veritable democràcia, ja que aquest grup social era qui controlava les institucions polítiques. A més a més, en els comicis les votacions es feien per classes socials : es començava per la dels més rics i s’aturaven quan s’havia assolit la

19

majoria. D’aquesta manera, les classes més pobres mai no arribaven a exercir el vot. Els ciutadans i la lluita per la igualtat Als primers temps de la República els patricis i plebeus tenien drets polítics molt diferents. Només els patricis podien formar part del Senat, votar els comicis o convertir-se en magistrats. Als plebeus tot això els era prohibit, però, en canvi, com a ciutadans de Roma sí que havien de pagar impostos i formar part de l’exèrcit. Durant uns dos-cents anys els plebeus van lluitar per poder tenir els mateixos drets que els patricis. Al començaments del segle V a.C. van obtenir el dret de triar un representant, el tribú de la plebs, perquè defensés els seus interessos. Més endavant va aconseguir una compilació escrita i pública de les lleis de Roma: la Llei de les Dotze Taules. Finalment, van obtenir el dret a contreure matrimoni amb patricis i a accedir a les magistratures i al Senat. A Roma els esclaus van ser molt nombrosos. No tenien llibertat personal, ni cap dret i el seu amo els podia vendre, matar o concedir la llibertat. S’encarregaven de les feines més dures: treballaven al camp, a les mines i com a gladiadors. També eren freqüents els esclaus domèstics. Els esclaus es podien convertir en lliberts si compraven la llibertat o bé si l’amo els alliberava. L’expansió de Roma Durant aquesta època, Roma va començar la seva expansió. El seu triomf sobre Cartago ―guerres púniques 264-146 a.C.― va comportar el domini de tot el Mediterrani occidental i la seva hegemonia militar. La conquesta d’un gran imperi es va completar entre els segles II a.C. i I d.C., en què les legions romanes van conquerir Grècia i el Mediterrani oriental i, alhora, van acabar de conquerir Hispània i Britània. El conjunt de territoris conquerits es van dividir en unes cinquanta províncies, l’administració de les quals depenia de funcionaris romans, al capdavant dels quals hi havia un governador. Per defensar l’imperi dels pobles estrangers (bàrbars), es van construir a les fronteres importants fortificacions (limes). La crisi de la República Les conquestes van aportar a Roma enormes riqueses, però van originar grans desigualtats socials, ja que només se’n van beneficiar dos grups: els cavallers, plebeus que s’havien enriquit amb les guerres, el comerç i les finances; i els patricis, que van comprar milers d’esclaus i els van posar a treballar en els seus latifundis. Per contra, una majoria de pagesos van acabar arruïnats, ja que havien abandonat les terres per servir a l’exèrcit i no podien competir amb els grans

20

latifundis. Carregats de deutes, no van tenir cap més sortida que vendre les terres als grans propietaris. Aquestes desigualtats van desembocar en conflictes socials. Les queixes de la plebs, que no tenia ni terres ni feina, van donar lloc a una revolta dirigida pels germans Grac (segle II a.C), en què es demanava un millor repartiment de la riqueses. També es van produir rebel·lions d’esclaus, com la que va liderar Espàrtac (segle I a.C.) Per resoldre la situació, el Senat i els magistrats van confiar el poder als generals (dictadors). La rivalitat entre ells va provocar violentes guerres civils i un període de gran inestabilitat política. L’any 48 a.C. un d’aquests militars, Juli Cèsar va ser proclamat dictador perpetu i va assumir els màxims poders. Alguns senadors partidaris de la República, que veien perillar el seu poder, van assassinar Juli Cèsar a les portes del Senat (44a.C.). De l’Imperi a la crisi Després de la mort de Juli Cèsar, el seu fill adoptiu, Octavi, un cop va haver vençut els rivals en una guerra civil, es va convertir en l’home més poderós de Roma. L’any 27 a.C. el Senat li va atorgar grans poders i li va concedir el títol d’August, que significa «escollit pels déus». D’aquesta manera, Octavi August va inaugurar un nou sistema polític: l’Imperi. L’emperador, concentrava tots i poders en la seva persona: civil, militar i religiós. I encara que el títol d’emperador no era hereditari, va acabat vinculant-se a una sola família. El Senat va continuar existint, però tenia un paper simbòlic. Durant els segles I i II es va viure una etapa de màxima expansió i prosperitat coneguda com a «pax romana». Al començament del segle III, l’emperador Caracal·la va fer un pas més per equiparar tots els habitants de l’imperi i els v a concedir el dret de ciutadania romana (212 d.C). Crisi i caiguda de l’Imperi Romà d’Occident A partir del segle III la corrupció i les lluites internes van debilitar l’Imperi i els pobles bàrbars van aprofitar aquesta circumstància per sacsejar-lo. Per defensar-lo millor, l’emperador, Teodosi va dividir l’imperi entre els seus dos fills, l’any 395: a Arcadi, li va donar l’Orient i a Honori, l’Occident. Al començament del segle V, les tribus germàniques liderades pels huns, un poble procedent de les estepes asiàtiques, van penetrar a l’Imperi Romà. A partir d’aquí, altres pobles invasors (sueus, vàndals, alans, visigots, ostrogots, francs...) es van instal·lar als territoris de l’Imperi i van acabar fundant regnes independents. L’any 476, un cap bàrbar, Odoacre, va destituir Ròmul August, un nen de 10 anys que va ser l’últim emperador romà d’Occident. L’imperi

21

d’Orient, en canvi, va sobreviure fins l’any 1453 que va caure en poder dels turcs.