Josep LLurba Rigol

Sales de Ball i Centres Recratius

de Cervelló

© JOSEP LLURBA RIGOL - 2014© Edicio: Marges i Vinyes del Nostre Passat - 2014Disseny de la portada: Gemma Gou Benet-2014Composició i maquetació: Josep LLurba

Distribució gratuïta via E-mail

Aquest treball no podrà ser distribuït ni copiat, ni totalment ni parcialment, sense el permís per ecrit dels editors .

Tots els drets reservats.

3

Advertiment

Aquest treball va ser elaborat i editat en format de llibret per a la Festa Major de Cervelló de l’any 1994 en motiu de la col•locació de la primera pedra de l’inici de les obres del Centre Cívic de Cervelló, després dit Ateneu. Acte que s’esdevingué el dia 15 de maig de 1994.

En aquell text, l’edició del qual anà a càrrec de l’Ajuntament de Cervelló, hi havia alguns errors imperdonables que, en aquesta reedició via online, he intentat esmenar. Els errors eren totalment aliens a l’edició i, en conseqüència, la responsabilitat final era de l’autor que subscriu, per a la qual cosa voldria expressar el penediment més sincer per a no haver estat més curós en no contrastar prou bé les opinions escrites.

Per tant, doncs, el present escrit ha estat totalment corregit i ampliat a fi de deixar constància d’uns locals recreatius que en el seu dia van ser llocs de cultura, d’esbarjo i fins i tot de controvèrsies polítiques.

No obstant això, caldria matisar que malgrat haver-hi posat el màxim esforç i donar-hi la fidelitat més ajustada que ens ha estat possible, contrastant la veu popular amb els documents que ens han caigut a les nostres mans, no voldríem pecar d’ingenus o fins i tot de saberuts, perquè és ben possible que alguna de les coses que diem en aquests escrits no s’ajustin correctament a la veritat i continuï havent-hi alguns errors i llacunes que no hàgim pogut detectar o esbrinar, però almenys volem constatar que la voluntat ha estat de cercar la fidelitat dels fets, tot esperant que la nostra investigació servirà per altres estudiosos per afinar encara més els fonaments dels cafès i sales de ball de Cervelló. Atès que la història no és una ciència exacte, perquè no té

4

límits i sempre hi ha qüestions per investigar i documents per descobrir, ens és del tot imprescindible dir que ens agradaria que el present treball pogués servir per incentivar l’estudi d’altres persones, amb més coneixements, perquè puguin rectificar les nostres falles, en cas que n’hi hagin.

Josep Llurba Rigol

Fotografia de començaments del segle XX. La part acolorida amb color blau és l’antic Ateneu Benèfic i Instructiu de Cervelló. La part acolorida amb color ataronjat pertany al que es digué la Sala del Rics i a partir de 1932 Centre Català Republicà

5

El segle XIX, un segle d’empenta social

Fins ara no ens ha estat possible esbrinar el lloc –en cas que n’hi hagués algun– on organitzaven les festes els cervellonins abans de la dècada del 1840-1850 (que és quan es comencen a construir les primeres fàbriques de vidre de tipus més modern, en comparació a les que hi havia hagut fins aleshores). Per tant, a manca de documents escrits, no podem aventurar cap llum sobre la situació d’una sala de ball ni dels esbarjos emprats pels nostres avantpassats, tot i que hem de creure que els festejos no devien ser massa multitudinaris i més aviat acostats als clàssics saraus de l’època amb algun d’extraordinari per la Festa Major del poble. Tal vegada hi devia haver alguna taverna clàssica d’aquell temps, on els homes hi feien petar la xerrada tot fent gatzara i cantant allò de:

Gravat d’unes caramelles de festeig a pagès. Foto: Costums i tradiCions Catalanes d’Aureli Capmany - Edt. LAIA 1982

6

Jo te l’encendré / el Tio , Tio frescojo te l’encendré / el Tio de paper.No me l’encendràs/ el Tio, Tio fresco.No me l’encendràs / el Tio de detràs1.

I, per descomptat, el joc i la beguda no hi deurien mancar. També cal pensar en les serenates que el jovent devia engaltar a les mosses i les esquellotades que es feien als vidus quan es tornaven a casar. Tal vegada, un dels esbargiments més importants devia ser el de prendre la fresca a l’estiu tot fent-la petar; un costum que malauradament avui ja s’ha perdut del tot, si més no, majoritàriament.

No hem d’oblidar, però, que la plaça de l’església, després de sortir de missa, servia per trobar-se i bescanviar comentaris, tancar alguns afers econòmics, distribuir feines als jornalers del camp... en definitiva era un lloc de trobada setmanal, on els vilatans es reunien abans d’anar a dinar, tot aprofitant l’avinentesa per fer relacions socials, ja fossin d’amistat, de negocis i fins i tot per arranjar algun casori amb la pubilla o l’hereu de torn.

Tanmateix volem deixar anotat que, segons Josep Riba Joan, en el llibre de Memòries, publicat l’any 1947; escrigué que a l’era de can Castany molt sovint s’hi feien vetllades festives. Si fos així, i no tenim pas cap argument per contradir-ho, ja que en Josep Riba neix l’any 1875, la qual cosa volia dir que coneixia o recordava aquell indret com a lloc on la gent es reunia tot fent gresca els dies festius, aleshores ens atrevim a dir que aquell

1.- Aquesta cantarella la feien servir els homes per entretenir la mainada. Consistia en lligar-se un paper de diari, o d’estrassa, a darrera el cul, alhora que, tot fent-lo bellugar com una ballarina de cabaret, incitaven la mainada perquè l’encenguessin amb un llumí que els havien lliurat.

7

indret va ser el lloc d’esbarjo pioner, d’allò que més endavant esdevindrien sales de ball.

Evidentment, les famílies adinerades, les cases de les quals eren majoritàriament immenses, amb sales apropiades per encabir-hi diverses persones i poder-hi celebrar qualsevol gatzara sense gaires complicacions d’espai, de tant en tant hi celebraven les seves festes particulars rodejats de diferents personatges de la població amb alguns convidats que venien de fora. Per exemple el més de setembre de l’any 1894 l’advocat i comediògraf barceloní, Manuel Rovira Serra, establert a Cervelló, a la casa que tenia de segona residència, coneguda com a Torre Rovira (situada on avui hi ha l’actual edifici de l’Ajuntament de Cervelló) celebrà l’onomàstica de la seva esposa, Montserrat Burgada Campderrós (de Vallirana). Fou una trobada de diverses personalitats, entre elles la del Mestre en Gai Saber, Joaquim Riera Bertran2. Va ser una trobada, festiva, literària i musical on diversos concertistes (violí, piano i harmònium), tocaren i amenitzaren l’acte interpretant diferents obres. L’acte acabà amb la cantada de “L’Ave Maria” de Charles

2.- Joaquim Riera i Bertran (Girona 1848 -Barcelona 1924) fou un polític i escriptor català. Va Estudiar dret a la Universitat de Barcelona i durant un temps exercí de jutge a Girona. Fou membre del Partit Federal de Francesc Pi i Margall. L’any 1869 es va presentar a les eleccions generals espanyola, però no fou escollit. El 1873 l’escolliren d’alcalde de Girona, amb només 25 anys, i va ser diputat a les Corts Generals de la Primera República Espanyoles (1873-1874). El 1876 deixà el càrrec per a treballar com a secretari a la Diputació de Barcelona.

L’any 1867 (quan just havia complert 19 anys) va obtenir el primer premi al primer accèssit dels Jocs Florals de la ciutat de Barcelona. El 1885 fou un dels fundadors de l’Associació d’Autors Catalans, per tal de difondre el teatre català. Participà diverses vegades als Jocs Florals de Barcelona, guanyant diversos premis i essent proclamat Mestre en Gai Saber el 1890. Com a escriptor fou molt prolífic, i es decantà sobretot pel teatre romàntic o festiu, però també fou un poeta sentimental i romàntic.

8

Goumod, per una soprano anomenada Serra i finalment la festa acabà amb un gran ball per al jovent.

Cervelló –ja ho hem dit en altres ocasions–, a raó de les fàbriques de vidre, la de filats, les pedreres, el molí de paper d’estrassa, etc., portaria la proliferació de comerços menys precaris, amb més sentit comercial i no el simple bescanvi de mercaderies, que sovint s’havia emprat fins aleshores. Per tant, la població de Cervelló, gràcies a la creació d’indústria, es convertí en un poble on, més o menys, es gaudia d’una certa disponibilitat econòmica. Així, no ens ha d’estranyar, doncs, que aviat sorgissin diverses rivalitats entre els habitants. Rivalitats, però, que, malgrat tot, tingueren un caire constructiu, car s’edificaren, en menys de quaranta anys, tot un seguit de sales de ball amb el seu respectiu cafè. Uns edificis recreatius, i amb certa manera culturals, que tot seguit els relacionem de la següent manera:

La Torre de les vaques (1863)La Sala Xandri o Sala Robira (1890)Foment de l’Agricultura i Indústria (1893)La Sala Guitart (1875 - 1895)Les torretes de la «Vella Gola» (1878)El Patronat Parroquial (1950-1952)La Pista del camp de futbol (1952-1953)Las Sala dels Rics o Centre Català Republicà (1920 1932)L’Ateneu Benèfic i Instructiu de Cervelló (1875)El Centre Cívic, Ateneu (1994 - 1996)

9

LA TORRE DE LES VAQUES

Cap els volts de l’any 1863 un tal Josep Campderrós i Tintoré comprà un terreny que pertanyia al marqués de Barberà, Baró de Cervelló. Aquest terreny era el lloc on avui hi ha el número 57-59 del carrer Major. Aquest Josep Campderrós edificà un petit cafè i sala de ball i, segons ens havien contat els avis del poble, fou el pioner en aquestes qüestions d’esbarjo. Més endavant el cafè passà a ser habitatge i de la sala de ball se’n féu una vaqueria. Heus aquí el mot de Torre de les Vaques.

Edifi que fou habilitat com a Cafè i Sala de Ball, després hi hagué una vaqueria. Per aquest motiu es coneixia com “La torre de les vaques”

10

LA SALA XANDRI

La Sala Xandri o Sala Robira la féu construir en Joan Robira Miquel, casat amb una noia de Gelida que es deia Dolors Xandri i Pujol. Possiblement, pel seu caràcter afable, negociant i emprenedor, el cognom de la Dolors, donà nom al lloc. Fins i tot, la filla d’aquest matrimoni, Josepa Robira Xandri, casada amb Josep Riba i Joan, donaria nom a la botiga carismàtica de cal Xandri.

Tanmateix, i segons comentaris de persones de Cervelló, aquesta Sala de Ball, alguns del poble l’anomenaven “Sala Mensa” perquè sembla que un sector de la població no estava gaire d’acord amb l’aptitud del vidrier que, en pocs anys s’havia convertit en un potentat. Un potentat d’ideologia carlista que no

L’edifici en tonalitats grises és on hi havia la Sala Xandri. A tocar del revolt de “Les Roquetes”

11

devia combregar gaire amb les rivalitats polítiques d’aleshores, car entre els anys 1860 a 1900 la qüestió política estava bastant caldejada, no solament entre les classes socials més modestes, sinó fins i tot entre alguns hisendats de Cervelló.

Tornant de bell nou amb en Joaquim Mensa Prats, no volem passar per alt el fet que l’any 1897, essent ell alcalde de Cervelló, pagà de la seva pròpia butxaca la tramesa d’aigua potable, la construcció de quatre fonts públiques i l’enllumenat de la població. Aquest gest d’altruisme generós no podia pas passar per alt, sense que la majoria de la població de Cervelló li fes saber el seu agraïment. Per tant, els dies 24 i 25 de setembre de 1897, després d’un repic de campanes, es celebrà una gran festa general en què no hi mancà la donació de bons de dues pessetes –que foren lliurades a les famílies més necessitades del poble–; una solemne missa amb orquestra inclosa; tot el carrer engalanat amb arcs triomfals –fabricats expressament pels tres fusters del la població: Vilanova, Duran i Bultà–; un gran castell de focs després dels quals, l’orquestra “Trollassos” de Terrassa, va interpretar una serenata davant la casa d’en Mensa. L’acte de gratitud a l’industrial vidrier, s’acabà a la sala de l’Ateneu Cervelloní. No sabem si en Mensa hi va fer acte de presència, només apuntar que, en tot cas, la festa acabà a l’Ateneu i no a la Sala Robira. Semblaria lògic pensar que les predileccions del potentat vidrier no devien tenir unes premisses gaire definides per una sala o per l’altra.

Sembla versemblant, doncs, que en determinada vida social de la població, en Mensa es busqués altres indrets per no barrejar-se amb les persones que no eren del seu grat i del seu estatus social. Amb tot, no creiem pecar d’imprudents si considerem que en Mensa no devia perdre gaire el temps anant a fer tertúlies en bars i tavernes. No oblidem que era un dels industrials més importants de la comarca i la seva feina era

12

dedicar-se als seus negocis i no en perdre el temps en va. Per aquest motiu considerem que amb la Sala Xandri, en Mensa, no hi va tenir res a veure; primera perquè el terreny i l’edifici no era d’ell, sinó d’en Joan Robira, que, com hem deixat dit, és qui la va construir; i segona perquè en cap document de l’època, dels que en tenim constància, no apareix escrit “Sala Mensa”, sinó Sala Xandri o Sala Robira.

L’any 1918 a la Sala Xandri s’hi va celebrar un míting important entre el món industrial, majoritàriament vidriers, i el món agrícola. Aquest míting fou una de les espurnes (segurament la més transcendental) que engendraria un odi irreconciliable a la població. Un odi i esperit venjatiu que serviria per obrir el camí de la disbauxa de l’any 1936, amb l’esclat de la Guerra Civil espanyola. La reunió de l’any 1918, entre jornalers de la pagesia i del món vidrier, liderat per un destacat sindicalista de la CNT, acabaria amb la denúncia dels terratinents o propietaris de finques amb el conseqüent empresonament de bastantes persones de la població de Cervelló pel fet d’haver participat en aquell acte on es demanava més justícia social, especialment per al pagès que, com a conseqüència de la Primera Guerra Mundial, els preus havien baixat considerablement i n’era qui pagava, amb escreix, la crisi industrial i agrícola.

La Sala Xandri o també coneguda com la Sala Robira.

13

FOmENT DE L’AgRIcULTURA I INDúSTRIA

El mes d’octubre de l’any 1893, un any d’eleccions municipals i ple de controvèrsies polítiques, en Joan Vilanova Pi fundà una associació anomenada “Foment de l’Agricultura i Indústria” la qual tractava de dedicar tots els esforços possibles per enaltir i alleugerir el món laboral d’aquestes dues branques: l’agricultura i la indústria. D’entrada la societat estava composta per 223 persones, un nombre d’associats força considerable si ens atenim al nombre total d’habitants d’aquells moments a la població de Cervelló, unes 1.200 persones. L’associació tenia un local en el qual hi van instal·lar una escola de primera ensenyança que, alhora, es destinaria per fer-hi conferències públiques els diumenges, sobre temes d’agricultura i indústria.

Fotografia de començaments del segle XX on es pot observar l’agricultura i la indústria, amb les fàbriques de vidre

14

El secretari era el mateix Joan Vilanova. Aquest personatge va tenir un pes important a la població de Cervelló. Era natural de Terrades (Alt Empordà). L’any 1893 fou escollit alcalde, però l’any següent dimitiria. Entre els anys 1894 a 1895 ocupà el càrrec de secretari de la Germandat de Sant Sebastià de Cervelló. L’any 1920 se l’esmentava com a Jutge Municipal de Cervelló.

No tenim cap referència d’on estava situat el local del Foment de l’Agricultura i Indústria ni tan sols sabem si fou un èxit esclatant o simplement va ser un foc d’encenalls motivat per les controvèrsies polítiques del moment. Per tant, doncs, a manca de més informació, hem volgut deixar-ho anotat com a una alternativa més, sorgida de la societat civil cervellonina que, malgrat les dificultats econòmiques de l’època i sense poder comptar amb cap ajuda administrativa, no els feia cap mandra ni recança embrancar-se amb qüestions culturals i sobretot d’associacionisme, una característica ben arrelada a la població catalana.

15

La població de Cervelló a principis del segle XX.A la banda esquerra de la fotografia hi havia l’Ateneu i la Sala dels Rics i a la

banda dreta la casa de can Guitart, que també hi havia una sala de reunions

LA SALA gUITART

Ens consta fefaentment, que la Germandat de Sant Sebastià (Mutualitat de Previsió Social, fundada cap als volts de l’any 1860), entre els anys 1875 fins a 1895 celebrava les assembles anuals d’associats al saló de la casa pairal de can Guitart (avui can Bonastre). Ignorem si aquest saló o “Sala Guitart”, com l’anomenaven en les paperetes de convocatòria, hi havia hagut espectacles socials: balls, teatre, etc. El fet és que la Mutualitat sí que hi celebrava l’assemblea anual fins que en data del dia 23 de desembre de 1895, reunida la junta directiva, sota la presidència de Tomàs Villar, s’acordà buscar un altre lloc perquè, segons el seu director, el propietari de can Guitart els havia comunicat

16

que “Aquest costum de celebrar reunions i assemblees al local de casa seva era un costum que s’havia d’acabar”. Així, doncs, la Junta Directiva de la Germandat, després d’un llarg debat, acordaren demanar a Joan Robira que els deixés la seva sala per poder celebrar l’Assemblea Anual d’associats. En Robira, ho acceptà. Aleshores la Junta, a fi de donar coneixement immediat a cadascun dels socis de l’Entitat mutualista, acordà que es fes un pregó pel poble a càrrec de l’Agutzil municipal per tal de fer saber que la reunió de la Germandat es celebraria “a la Sala de Joan Robira (vulgo Xandri)”. Quatre anys després, el mes de gener de1899, l’Entitat mutualista celebrava les reunions i assemblees generals “Al Salón del Ateneo Cervellonense”, és a dir el que més endavant seria l’Ateneu Benèfic i Instructiu de Cervelló.

La casa de can Guitart, avui can Bonastre, construïda, segons el Grup de Recerca de Cervelló, l’any 1864 i reformada entre els anys 1918 a 1929.

No sabem si en el saló principal de la casa s’hi havia fet ball, teatre o alguna festivitat pública. Tanmateix, de 1875 a 1895, la Germandat de Sant Sebastià de Cervelló hi havia celebrat les seves assemblees anuals. Per tant és versemblant que en aquell indret s’hi hagués fet alguna festivitat de tipus popular o privada.

17

LES TORRETES DE LA «VELLA gOLA»

Les discrepàncies, entre uns i altres, sembla que sigui un costum arrelat en la vida cervellonina. Conseqüentment, a més dels típics afers polítics, també cal afegir-hi els antagonismes entre proletaris i hisendats. El Casino3, construït el 1876-77, és l’enveja dels reietons del poble els quals no trigaren gaire en construir una sala de ball per tal de fer la guitza als del Casino –per una banda– i de retop a la sala Xandri, que, com ja hem deixat dit, segons comentaris d’antics cervellonins, era una sala on hi freqüentaven els assidus seguidors d’aquest industrial vidrier dit Joaquim Mensa i Prats, nat a Badalona el 16 de setembre de 1830.

Les Torretes de la Vella Gola, on l’any 1878 s’hi edificà una sala de ball i després fou l’església interina de Cervelló

3.- Després dit Ateneu Cervellonense; a partir de 1912 Ateneu Benèfic i Inbstructiu de Cervelló i finalment, l’any 1939 bastejat amb Educación y Descanso.

18

L’any 1874, en Francesc Guitart i Gonzalez (de la casa de can Guitart Vell), un dels potentats més importants de Cervelló de l’època, va ser un dels signants d’un requeriment contra en Mensa (aleshores alcalde de la població) per l’abusiva apujada d’imposts al municipi. És versemblant que tant en Mensa com en Guitart i d’altres terratinents (com Josep Font de can Castany) no lligaven gaire, més aviat gens, amb l’industrial vidrier, puix que mentre ell cada dia anava a més els altres, sobretot els terratinents, cada dia anaven a menys. Per tant, doncs, calia edificar una altra sala de ball que no fos mensista ni proletària. L’any 1878, en Francesc Guitart, comprà el terreny (on avui hi ha el que coneixem con les torretes de la «Vella Gola») a un tal Pau Campderrós i Tintoré i hi edificà una sala de ball que va durar ben just un any i escaig, car aleshores es feia necessari construir l’església més a l’abast dels vilatans. És justament en aquest indret on edificaren interinament l’església de Sant Esteve de Cervelló. Mitjançant el rector, mossèn Pere Llopart, i d’una comissió de veïns, van convèncer a en Francesc Guitart perquè els cedís el lloc a fi de poder-hi instal•lar l’església. D’aquest carrer de les Torretes de la «Vella Gola» l’anomenaren «carrer de l’Església» fins a les acaballes de la monarquia en què un veí d’aquell carrer féu un prec per escrit a l’alcalde, aleshores en Josep Casanellas i Campderrós en el qual deia:

«Cervelló, 22 d’abril de 1930D. Josep Casanellas i CampderrósBenvoltgut amic:Amb motiu de ser demà la diada de Sant

Jordi, que aquest any tindrà a Catalunya més ressò que mai, se m’acut dirigir-te un prec a ne tu, com a alcalde. El carrer a on vivim s’anomena «carrer de la Iglesia» sens cap motiu justificat, doncs si és veritat que va

19

ser-hi provisionalment poc temps, aquesta circumstància és per a molts desconeguda i tanmateix tot sovint he parlat amb gent de fora el poble que es mostraren estranyats de dit nom. ¿No creus que fora millor de posar-li el nom de «Carrer de Sant Jordi»? Jo en tindria una veritable satisfacció i t’agrairia hi prenguessis tot l’interès perquè l’Ajuntament que tu presideixes ho acordi així. Les dues plaques, la de Cal Tomàs Forner i l’altre de casa meva, així com la seva col•locació, ho pagaré jo amb molt de gust.

Manel»

Els carrer de l’Església on hi havia la sala de les Torretes de la Vella Gola, l’any 1930 l’anomenaren carrer Sant Jordi, a petició d’un veí. Avui és el carrer de la Germandat de Sant Sebasità

20

EL PATRONAT PARROQUIAL

A causa de la vaga que fan els obrers de cal Mensa (any 1893) s’organitza la primera cooperativa vidriera i amb ella, naturalment, no podia faltar la construcció del cafè i sala de ball de la societat, que fou edificada on avui hi ha el Patronat.

És evident que tant la fàbrica del vidre com el cafè i sala de ball es funden per la rivalitat existent entre dos sectors. Lamentablement la cooperativa a causa de la més aviat deficient administració se n’anà en orris i amb ella el cafè i la sala que passà a ser col•legi fins que cap els volts de la dècada dels anys 1950 el rector del poble, mossèn Miquel Rubio, amb la col•laboració i participació de bona part de cervellonins,

Grup de jovent després d’una funció teatral al Patronat Parroquial de Cervelló, 1967

21

edificaren el que avui encara és el Patronat el qual ha passat per tota una diversitat d’esdeveniments.

O sigui: després del fracàs de la cooperativa vidriera l’edifici devia ser comprat pel mestre Salvador Puignau el qual hi edificà l’escola Balmes; una de les escoles més avançades del moment on molts alumnes de Cervelló, Vallirana i La Palma en van sortir bastant més ben preparats que no pas els que sortien de les escoles públiques d’aleshores. En data del dia 31 de juliol de l’any 1931, després d’haver-se proclamat la Segona República espanyola, un grup de ciutadans de Cervelló, d’ideologies oposades, però sembla que units per a fomentar la cultura, l’estudi i l’ensenyança van decidir comprar aquell edifici per fer-hi una altra escola privada. Aquest grup de persones es

La sala del Patronat Parroquial en un míting per a les eleccions municipals de l’any 1983

22

van constituir amb una associació anomenada “Amigos de la cultura de Cervelló”4 amb la finalitat de crear per a la població un col•legi particular de nens dirigit pel mestre dit Josep Maria Sanz Sanz. Que atès que per al bon funcionament de l’escola es necessitaven utillatge o material escolar necessari, van decidir adquirir el col•legi Balmes que havia dirigit el mestre Puignau i que de moment deien que posseïa un tal Josep Maria Llisterri. A fi de reunir els fons

necessaris per a l’adquisició de l’edifici, una bona colla de cervellonins es van comprometre a desemborsar les quantitats que es necessitessin. Cadascun d’ells, i d’acord amb les seves disponibilitats o gentilesa, hi van aportat la quantitat de 515 pessetes, repartides entre 33 persones.

No saben exactament com va acabar aquesta iniciativa, perquè només tenim aquest document i cap més menció del funcionament de l’escola. Heus ací un treball per a la investigació

Escena d’un ganster de paper fi, al teatre Parroquial, aleshores convertit en Local de la Joventut

4.- Document del Grup de Recerca de Cervelló pertanyent a la família Bertran.

23

a fi de poder esbrinar com va acabar aquella proposta escolar.El fet és que un cop acabada la Guerra Civil (1939) tota

la qüestió publica va quedar clausurada i més endavant van obrir l’Antic Ateneu amb el nom d’Educació y Descanso. En aquest local s’hi anaven celebrant les festes teatrals, balls i, evidentment, cinema. Però, pel que fa al cinema, resulta que una majoria de pel•lícules no eren aptes per a menors de deu o catorze anys, la qual cosa comportava que els diumenges i dies festius una àmplia majoria d’infants no podien assistir al cinema perquè les autoritats moralistes no els deixaven entrar i això feia que molta jovenalla havia d’anar pels carrers com a perdularis. Aquesta problemàtica va fer pensar a les autoritats eclesiàstiques, sobretot a mossèn Miquel Rubió –rector de l’Església Parroquial de Cervelló des de l’any 1947, un capellà amb una certa empenta activista, tot i tenir unes creences religioses ratllant el dogmatisme–, que era necessari crear un local per aixoplugar la mainada. Un local que aprofitaria l’antiga escola Balmes del senyor Puignau i dels “Amigos de la Cultura de Cervelló”. Però resulta que l’escola estava situada a la part del darrera (tocant al carrer que avui s’anomena Coral Diana), l’amplada i profunditat de la qual no devia fer les mides necessaris per encabir-hi un local de cinema i teatre. Fer-hi ball era impensable perquè l’església d’aquelles èpoques no permetia que la mainada s’arrambessin els cossos. Per tant, doncs, necessitaven l’edifici del davant, el que donava al carrer Sant Esteve. Però aquest edifici, que pel que hem pogut esbrinar pertanyia al mateix mossèn Rubio, el tenia llogat amb una senyora que no volia marxar, la qual cosa impedia poder fer el que després es diria Patronat Parroquial.

Bé, com que la senyora llogatera no volia sortir de la casa, la cosa hagué d’acabar al Jutjat de Pau de Cervelló amb un acte de reconciliació, els termes del qual estaven redactats així:

24

“Don Miguel Rubió Peiró, Pbro., Párroco, vecino de Cervelló, propietario de la casa señalada con el número cinco de la calle de San Esteban de esta localidad, comparezco ante este Juzgado y solicito que, previos los trámites legales, SE SITE A DÑA. MARIA BALCELLS, vecina de Cervelló, calle San Esteban. Nº. 5, para que, con expresión del día y hora que al efecto se señale, comparezca ante este Juzgado al objeto de celebrar acto conciliatorio en virtud del cual se avenga a,

RECONOCER 1º - Que la demandada es arrendataria de la casa que habita, propiedad del demandante;

2º - Que le consta a la demandada que al adquirir el demandante la expresada finca, no lo hizo con fines lucrativos personales, sino con la única y exclusiva finalidad de fundar un Patronato Obrero Parroquial destinado a la catequesis de los niños y a la educación y enseñanza de todos los obreros de Cervelló.

Por todo lo cual se dé por NOTIFICADA de que,Siendo de todo punto necesario empezar las obras para

acondicionar dicho Patronato Obrero a los fines propuestos dentro de la mayor brevedad posible, se le indique y señale el tiempo máximo que piensa permanecer en su referida finca, advirtiéndole que de no hacerlo, atendiendo la urgente necesidad parroquial y el bien que representa para todos los obreros en general de Cervelló, se verá precisado el demandante a tener que solicitar la rescisión del contrato de arrendamiento por la vía judicial.

Protesta de costas, daños y prejuicios.Cervelló a catorce de Enero de mil novecientos cuarenta y

nueve.[Signat]: Miguel Rubio

Sis dies després –20 de gener de 1949– davant el Jutge de Pau de Cervelló, en Llorenç Bassons, es van trobar les parts litigants amb els seus respectiu homes bons a fi d’aconseguir una solució reconciliadora per tal d’evitar les vies judicials de més amunt. Però la senyora arrendatària va justificar que no volia marxar de la casa perquè no tenia on anar, la qual cosa l’acte acabà amb una no reconciliació.

25

Tanmateix, alguna cosa devia passar perquè a partir de l’any 1950 el local de l’antiga escola Balmes i la casa del número 5 del carrer Sant Esteve, on hi havia la senyora llogatera, foren enderrocades parcialment just per a construir-hi el Patronat Parroquial que, si de bell antuvi s’havia d’anomenar Patronat Obrer Parroquial, acabà amb la paraula obrer escapçada, no fos cas que allò esdevingués un cau d’obrers revolucionaris que actuessin contra els poders fàctics de la població.

Un cop inaugurat el Local del Patronat a banda de la idea primària del mossèn de fer-ho servir per a la catequesis dels nens i per a l’educació i ensenyança de tots els obrers de Cervelló, la veritat és que la majoria de vegades el local s’hi feia cinema i teatre, sempre, però, vigilant la moral de tot allò que s’hi representava, fins al punt que quan a la pel•lícula hi havia una escena en què ambdós artistes es feien un petó a la boca, el mossèn, que sempre estava a l’aguait, posava la ma al mig del focus perquè la mainada no veies aquell acte tant “pecaminós” per si de cas se n’anéssim a l’infern de pet! Això durà fins que un dia els maquinistes, encarregats de projectar la pel•lícula, li van dir al mossèn que anés a pastar fang, amb tanta mà posada al mig del focus; i que deixés veure les escenes a tothom.

El Patronat Parroquial creà el grup teatral Germanor, dirigit per Salvador Perameya que tingué un èxit esclatant durant molt de temps.

Quan en mossèn Miquel Rubio marxà del poble (el 1955) vingué per a suplir-lo en Francesc Tena i Garriga que va potenciar el teatre juvenil si bé sovint abans de passar la pel•lícula acostumava a fer alguna arenga religiosa que motivà un cert distanciament de la gent. Tanmateix, però, la manca d’assistència al Patronat, potser també es deu al fet que els cinemes cada vegada anaven a menys.

26

Mentre mossèn Tena va anar pagant de la seva butxaca el lloguer de les pel•lícules, el cinema del Patronat s’anà mantenint, però finalment ho hagué de deixar córrer perquè la situació econòmica era insostenible. Això s’esdevenia cap als anys 1960. Aleshores el Patronat restà tancat i barrat alguns anys. Només en Damià Pascual i Constant, de tant en tant, l’obria per ventilar-lo una mica.

Cap a la tardor de l’any 1964, un grup de jovent de Cervelló vam parlar amb mossèn Tena per veure què podríem fer amb el Patronat, ja que portava massa temps tancat i que caldria tornar-lo a obrir. La idea del jovent era poder-hi fer ball i activitats pròpies de la joventut. En mossèn Tena en principi, això del ball no li semblava bé; però finalment es va decidir perquè aquell jovent fes els que convingués, sempre que no es passés de ratlla. Vam acordar que li pagaríem una quota de 100 pessetes anuals pel lloguer del local. Això ens ho va suggerir ell mateix a fi que si pagàvem alguna cosa, encara que fos simbòlica, hi tindríem més interès. Com que el local estava molt deixat calia

Programes del Patronat Parroquial i del Local de la Joventut dels any 1963, 1967 i 1973. Tres obres teatrals a càrrec del grup de jovent de Cervelló

27

netejar-lo i fer-hi algun arranjaments i com que no teníem ni un duro aleshores vam pensar que seria interessant anar a buscar bolets per la muntanya i vendre’ls per treure’n algun diner. I així ho vam fer. Un diumenge al matí ens vam reunir un grapat de jovent i tot pujant les muntanyes de les Penyes del Rector, fins el Pla del Castell, vam omplir un bon cistell de bolets que els vam vendre tots a la família del Pau Ventura, més conegut pel Pau Pistolero. El seu fill Geroni Ventura i la seva esposa, Marina, tenien un berenador a l’antiga era de can Castany. Servien begudes i feien entrepans pels passavolants que anaven per aquells indrets. Ells ens van comprar tots el bolets. Amb els diners que vam aconseguir vam llogar una dona perquè ens netegés tot el local i un paleta perquè arrangés el que estava malmès.

El vam anomenar “Local de la Joventut”. Entre altres coses vam fer teatre i ball. La primera festa la vam organitzar per la nit de Cap d’Any de 1964. Com que no teníem diners per llogar una orquestra ni conjunts musicals vam decidir que un grup de jovent de Cervelló, que feia poc que havien muntat un conjunt musical i els deixàvem assajar al nostra Local, ens acompanyessin aquella nit tan assenyalada. Només hi havia un problema: que solament sabien una cançó. Tant li feia! Es van passar tota la nit tocant i amenitzant la festa de Cap d’Any amb la mateixa peça musical, però ens ho vam passar pipa!

El Local de la Joventut durà fins l’any 1974, moment en què el Local de Educación y Descanso hagué de tancar portes i aleshores s’apoderaren del nostre local i a partir d’aquí ja intervingué la política i la cosa ja to tenia l’esperit jovenívol dels anys 1964. Més endavant, la Coral Diana fou l’encarregada de l’administració del Local, aleshores de nou anomenat Patronat Parroquial, i hi van fer diverses obres de millorament de la Sala.

28

Indret on hi havia la Pista. A primer terme uns bancs sota d’uns arbres que feien ombra a l’estiu, al fons vista parcial de l’antic camp de Futbol del Cervelló, construït per l’esforç popular els anys 1952-1953 i traslladat a la Plana de ca n’Esteve l’any 2003. Avui en el seu lloc hi ha la piscina coberta i el nou Poliesportiu.

LA PISTA DEL CAMP DE FUTBOLL’any 1952 es van començar els tràmits per construir un

camp de futbol a la població, que finalment va ser inaugurat el dia 3 d’agost de 1953. Més endavant, el mes de juliol de l’any 1954, la Junta Directiva del Club Esportiu Cervelló va fer una crida, mitjançant una convocatòria per a comprometre’s a posar el màxim esforç, comptant, però, amb la col•laboració de tothom, per a construir uns vestuaris pels jugadors, un bar per al Club i una pista que pogués servir per jugar a basquet, a tennis, per a patinar i, sobretot, per a celebrar-hi festes i balls a l’aire lliure. Evidentment, aquella gent que composava la Junta Directiva d’aleshores, va fer un pas de gegant per construir, ja

29

no solament els vestuaris i el bar, sinó una gran pista poliespor-tiva, la finalitat de la qual, sovint era poder-hi celebrar els grans esdeveniments, com la Festa Major del poble, amb embalats que adornaven el recinte i també per fer-hi ball. D’entrada, no era gaire gran, però suficient per encabir-hi un grapat de jo-vent, i no tan jovent, amants del la ballaruga, que, a l’època de l’estiu, cada diumenge a la tarda feien ballar els seus cossos al ritme del Rock and roll, sovint amenitzat sota la batuta inconfu-sible d’un tocadiscos. El dia 13 de juny de 1992 es va inaugurar el cobriment de la pista.

De tot aquell indret, que estava ubicat on avui hi ha el po-liesportiu i la piscina, ja no en queda res; ni tan sols el camp de Futbol. El 16 de febrer de 2003 s’inaugurà un altre camp de futbol, en un altre lloc bastant més apartat. Els corrents polítics municipals dels anys 2000, ja eren uns altres. Evidentment, avui podem gaudir d’un poliesportiu en millors condicions, una piscina coberta que fa molta patxoca, però aquell esperit de treball, esforç i compromís entre els ciutadans del poble ja és aigua passada.

Dues instantànies dels anys 1960 a la Pista del camp de futbol: Un grup de jovent asseguts a les taules i una demostració de gimnàstica a càrrec de la Falange de Cervelló

30

LA SALA DELS RIcS

Aquest edifici estava tocant junt amb el de l’Ateneu i sembla que el convertiren en sala de ball els petits burgesos de Cervelló per rivalitat amb els de l’Ateneu, concorregut generalment per la classe treballadora del poble on l’aire que s’hi respirava era més aviat republicà i fins i tot de caire anarquista mentre a la banda oposada eren més conservadors. Això deuria esdevenir-

Cartells de teatre i espectacles del Centre Català República, més conegut com la Sala dels Rics

31

se cap a l’any 1920 el propietari del qual era aleshores un tal Inocenci Claveria Carreras que comprà l’edifici a Ignasi Fusté i Gelabert que l’havia heretat del seu pare Antoni Fusté i Capdevila (més conegut per Calafat) l’any 1898. Aquest Calafat, juntament amb la seva dona, foren els qui edificaren l’antic Ateneu i la Sala dels Rics, encara que aquesta Sala dels Rics no deuria convertir-se en sala d’espectacles fins que l’adquirí l’esmentat Claveria.

Així doncs, aquest Antoni Fusté i Capdevila (anomenat Calafat) i la seva dona Rosa Mulet Bensa un cop edificats els edificis o sigui, l’Ateneu i el que després s’anomenaria la Sala de Rics, el divideixen en dos solars separats per un corredor (el qual donava entrada a la Sala de l’Ateneu i habitatges i cafè de la Sala dels Rics). En el contracte o escriptura de divisió fan constar que tant l’un com l’altre respectaran el lliure trànsit dels vianants de llurs edificis; això s’esdevenia cap els volts del 1880. Però com hem dit, no és fins a partir de 1920 que la part alta de

Edifici on la gent del poble anomenava la “Sala dels rics”. L’any 1932 fou la seu del Centre Català Republicà

32

l’edifici es transformà en cafè i sala de ball on hi convergien ben sovint els de la Unió Patriòtica, els de la Lliga Regionalista i en definitiva la gent benestant del poble que en aquesta sala tenien un lloc on no poguessin barrejar-se amb la gent treballadora de caire republicà. Heus aquí el motiu que l’anomenessin la Sala dels Rics. I ben net que durant algun temps, si els de l’Ateneu feien venir una bona companyia de teatre, els de la Sala dels Rics replicaven amb un bon espectacle. Però tot i els diners de que poguessin gaudir els rics, els espectacles mai assoliren la gernació de l’Ateneu, i en conseqüència la família Claveria es va vendre l’edifici als germans Canals i aquests més endavant (1964) a en Llorenç Bassons. Per últim en Bassons s’ho vengué a una immobiliària per a construir-hi el bloc de pisos que avui hi podem contemplar.

Tanmateix, sobre la creació de la “Sala dels Rics”, hem d’esmentar una altra versió que situa la fundació a partir de la proclamació de la Segona República espanyola (14 d’abril de 1931) com a Centre Republicà Català. Fins llavors, la situació política cervellonina, malgrat les diferències socials i les controvèrsies ideològiques, no impedia que tant uns com els altres tinguessin com a punt de referència, de trobada festiva i fins i tot cultural, l’Ateneu Benèfic i Instructiu de Cervelló. Però a partir de la proclamació de la República va canviar substancialment el tarannà polític d’algunes persones. Un determinat grup de jovent, majoritàriament, fills de comerciants, de propietaris de finques i alguns propers al pensament monàrquic o partidaris de la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), es van donar de baixa de l’Ateneu de Cervelló. Tot seguit, aquest grup de jovent, van formar una penya que van anomenar “La Penya mai riuràs”. Van llogar un pati-jardí, força gran, a la casa coneguda com a “Cal Ton dels gossos”, a prop de l’actual pastisseria de cal Permanyer, al costat de l’actual carnisseria de cal Castany.

33

Aquesta penya es va dedicar a fer ball cada diumenge i dies festius a la tarda mentre fou la temporada d’estiu. Sembla que la iniciativa d’aquest jovent va ser ben acollida per una bona part de la població, car en haver instal•lat una mena de cafè, on se servien begudes, gelats i refrescos i haver posat un estol de taules i cadires al voltant d’una improvisada pista de ball, van aconseguir un èxit bastant remarcable. Però en arribar la tardor i tot seguit l’hivern, l’entusiasme jovenívol anà decreixent; llavors es van reunir una gran majoria de famílies benestants del poble i van fundar la societat dita “Centre Republicà Català” tot i que per alguns del poble allò continuà sent “la Sala dels Rics”, creada a l’edifici d’Inocenci Clavaria, ben a prop de l’Ateneu. A partir d’aleshores, la societat cervellonina es dividí entre dues classes socials: la dels pobres i la dels rics o també el que se’n digué “els de dalt” i “els de baix”. L’ateneu representava la gent treballadora, per tant els de baix i la Sala dels rics (que a més estava situada per damunt l’Ateneu) eren els de dalt.

Ara bé, a partir de l’any 1932 fins l’esclat de la Guerra Civil (1936) el Centre Català Republicà, sota la direcció d’Àngel Bertran Llobet, tingué un seguit de representacions d’obres de teatres i vetllades festives considerable. Dissortadament, el Comitè de Cervelló, amb les seves dèries persecutòries contra tot allò que els semblava de dretes van clausurar el Local i poc els va faltar per assassinar l’Àngel Bertran.

34

L’ATENEU BENÈFIC I INSTRUCTIU DE CERVELLÓ

El terreny on estava ubicat l’Ateneu (molt abans que s’hi edifiqués), pertanyia a la propietat de la Torre de les Monges –antigament anomenat el Mas Ses Artigues–. Els amos de la qual eren la família Amat i Amat, marquesos de Castellbell, que heretaren la finca d’un tal Manuel Cayetano d’Amat Roquera de Rocabertí. Però heus aquí que un dels més grans potentats de Cervelló, en Francesc Guitart i González, l’any 1863 el trobem com a amo d’una bona part de la finca perquè, segons sembla, un familiar de Manuel d’Amat, el seu fill Rafael d’Amat, li feu entrega d’una part de l’esmentada finca. I, com que els

Escenari de l’Ateneu Benèfic i Instructiu de Cervelló, amb l’orquesta MAK JAZZ, fundada per l’Emili Serra Mac

35

Interior de la sala de l’Ateneu, amb la Coral Diana el dia del seu centenari, 1864-1964

interessos fan obrir els ulls, un germà d’en Rafael d’Amat, en Cayetano Maria d’Amat i Amat, marquès de Castellbell, no estigué d‘acord en què part de la finca passés a mans d’en Francesc Guitart i González obligant a en Manuel que, en un termini de 10 dies, abdiqués de les seves possessions i del domini útil de la finca. El fet fou que en Francesc Guitart quedà amo d’una bona part de la finca de la Torre de les Monges.

Cap els volts de l’any 1876, en Guitart, cedeix en emfiteusi el terreny al matrimoni Antoni Fusté i Capdevila, més conegut per Calafat, i la seva dona Rosa Mulet i Bensa, els quals edifiquen la sala de ball i l’escenari que anomenen el “Casino Recreatiu”, tot i que als anys 1890 se’l coneix com a “Ateneu

36

Interior de l’antiga Sala de l’Ateneu Benèfic i Instructiu de Cervelló.Els globus de vidres són de la fàbrica de cal Pedret.

Fotografia cedida de la Web “Tot passejant per

Cervelló”

Interior de l'antiga Sala de

l'Ateneu Benèfic i Instructiu de

Cervelló, des d'un altre angle.

Fotografia cedida de la Web "Tot passejant per

Cervelló"

Interior de l'antiga Sala de l'Ateneu Benèfic i Instructiu de Cervelló, amb l'escenari al fons.

Fotografia cedida de la Web "Tot passejant per

Cervelló"

37

Cervellonense” fins que cap a l’any 1912, d’acord amb la Llei d’associacions de l’any 1887, l’anomenaren “Ateneu Benèfic i Instructiu de Cervelló”, nom que perdurà fins l’any 1939 que, en caure la república a mans dels franquistes, el batejaren amb el nom de «Educación y Descanso».

El cafè del casino pertanyia a un altre propietari, a Salvador Casanellas i Paulet (l’ofici del qual era el de picapedrer i cafeter) que el mateix any 1876 va fer un contracte emfitèutic d’una part del solar per edificar-hi el cafè del casino a en Francesc Guitart, que com hem dit era, en termes medievals, el senyor del domini directe del terreny. No obstant ens cal confessar que la cosa no es veu del tot clara encara que sembla versemblant que tant el matrimoni Calafat com el picapedrer no tinguessin

El grup de teatre de l’Ateneu, dirigit per Ricard Riba de cal Xandri

38

prou diners per a construir les dues coses juntes i mentre un edificava el casino l’altra feia el cafè. El cert és que en morir Salvador Casanellas i Paulet, el dia 17 de gener de l’any 1899 queden hereus universals la seva dona Maria Fisas i Rigol i el seu fill Vicenç Casanellas i Fisas (l’ofici del qual era el de sastre) que a conseqüència d’algunes dificultats econòmiques, l’any 1917 hagueren de vendre el cafè o bé un establiment que tenien tocant al casino a Joan Gol i Font (un músic de Barcelona) per 3.500 pessetes.

Mentrestant, i pel que fa a la sala de ball i l’escenari hi hagué una divisió de solars entre els dos esposos Antoni Fuster i Rosa Mulet quedant-se l’un amb l’Ateneu i l’altre amb el que més endavant esdevindria la Sala dels Rics. El casino passà d’uns hereus als altres i finalment el dia 12 de març de 1917 en Joan Garcia Mulet ven l’edifici per 4.000 pessetes a Joan Gol i Font.

Així, doncs, tenim que l’any 1917 la sala de ball, el cafè, més els soterranis, horts, primer i segon pis, etc., passen a mans d’un sol propietari, l’esmentat músic en Joan Gol i Font. Però a aquest no li devia interessar massa la sala de ball i els seus annexos, ja que ho donà tot als seus pares, és a dir a Pere Gol i Llopart i Madrona Font i Majó, l’any 1929. Quan moren els pares la finca passà a mans d’una filla, la coneguda «Vella Gola», o sigui Josepa Gol i Font que en morir, el 29 de gener de 1939, ho donà tot a l’Asil de l’Hospital de Sant Joan de Déu de Barcelona. Més endavant l’asil, mitjançant el Rdo. Padre Auspicio Ochoa Urdaugari, en nom i representació i degudament autoritzat per l’esmentada entitat, vengué aquesta finca a Llorenç Bassons i Font pel preu, junt amb altres finques i horts, de 32.500 pessetes de les quals corresponen a la sala de ball i el cafè 4.700 pessetes. Això esdevenia el dia 17 de gener de 1941. Finalment i en plena eufòria de pisos en Llorenç Bassons, l’any 1979, es vengué l’edifici del cafè i sala de ball a

39

En primer terme, a la banda dreta, el bloc de pisos que substitueix l’antiga Sala dels Rics i al costat el bar de l’Ateneu abans d’enderrocar-lo. L’any 1974 fou la darrera vegada que s’obrí les portes del bar, car la sala de l’Ateneu ja feia alguns anys que estava tancada.

A la foto, a més del clàssic Seat 600, encara es pot veure el tendal del bar i gent fent consumició. Aleshores aquell bar se’l coneixia com «El bar del Castillo», perquè el regentava la família Castillo

40

un tal Eduard Balcázar i Tort, és a dir, a una immobiliària que sense tenir en compte el sentiment de tot un poble i oblidant allò que els nostres avantpassats havien construït amb tant d’esforç, ho enderrocaren tot i en el seu lloc hi edificaren un bloc de pisos.

Tanmateix, cal deixar constància que l’entitat que dirigia els òrgans de direcció i funcionament de tots els actes que s’hi celebraven, així com la responsabilitat de tot l’edifici, des dels seus inicis fins al tancament definitiu, que s’esdevingué l’any 1974, corresponia a les respectives Juntes Directives i a llurs associats. Però, ni uns ni els altres, van optar per comprar

Façana principal de l'Antic Ateneu cervelloní a punt de ser enderrocat.

Era cap al mes de febrer de l’any 1979 quan l’edific l’enderrocà una immobiliaria que hi volia construir pisos. Un grup de veïns de la població s’hi oposà i recollí un plec de signatures (unes quatre-centes i escaig) que van presentar a l’alcalde d’aleshores.

Hi hagué reunions i protestes, però finalment l’edifici s’enrunà

41

l’edifici de l’Ateneu. Sembla que a l’època de la república es va intentar a arribar un acord amb el propietari de l’edifici per comprar-li. Dissortadament, en estellar la Guerra Civil (1936-1939), la cosa no tirà endavant i a partir de 1939 les directius dels vencedors van ser unes altres. D’entrada van clausurar el local i van cremar, al bell mig de la carretera, tota la biblioteca de l’Ateneu i van expulsar, ipso facto, la junta directiva. Després van preferir obrir-lo de nou, hom suposa que amb l’acord del propietari, per tenir un lloc on poder controlar la societat civil cervellonina. Evidentment, el nom del local ja no fou el mateix, ara es diria: Organización Sindical de Educación y Descanso, després abreujat amb les sigles de EyD, que volia dir Educación y Descanso. Un organisme creat l’any 1940 pel règim franquista i que dirigia i s’encarregava el mateix ajuntament de cada poble de controlar i nomenar les respectives Juntes Directives, normalment regidors de l’ajuntament i responsables de la Falange de la població. Una de les funcions principals dels organismes oficials era evitar que en aquell lloc s’hi fes política; tot i que ells, durant algun temps, sobretot des dels anys 1940 a 1945, paraven la projecció de la pel•lícula del cinema i obligaven la gent que s’alcés dels seients i es posés de cara la pantalla amb el braç enlaire per cantar el “Cara al sol”, l’himne de la Falange Espanyola.

Per tant, l’edifici sempre estigué a mans privades i mai fou propietat de cap associació cultural, societat recreativa o social. Les Juntes directives i llurs associats regentaven l’edifici, però no n’eren els propietaris. Per aquest motiu a partir dels anys 1965, el nou propietari, que havia comprat la finca a l’Asil de l’Hospital de Sant Joan de Déu de Barcelona, no tenia gaire interès en què l’edifici s’hi fessin les millores necessàries, d’acord amb les noves disposicions governatives amb relació a sales d’espectacles.

42

L’Ateneu cervelloní, com tots els ateneus de Catalunya, era el centre neuràlgic de la població. Era un lloc de trobada social, d’esbarjo, de diversió i sobretot cultural. Fou el lloc on la Coral Diana hi assajava les clàssiques Caramelles; era l’indret on qui volia podia llegir el diari perquè era l’únic lloc on n’hi arribava algun de tant en tant. A la part de dalt del cafè, a més d’una àmplia biblioteca, hi havia una sala bastant ample amb tres billars i, naturalment, hi havia un quadre escènic que representaven obres d’autors catalans.

L’any 1887, per la Festa Major de Cervelló, celebrada entre els dies 3 i 4 d’agost, el Casino Recreatiu, que com ja hem esmentat era el nom fundacional del que després esdevindria l’Ateneu, la Junta Directiva anunciava la festivitat del poble amb tota solemnitat amb un programa força complert per a l’època que estem parlant: Solemnes funcions religioses, amb orquestra i cant; balls extraordinaris amenitzats per la orquestra “Trullassos” de Terrassa i finalment representació teatral i una sarsuela.

Que les festes Majors dels pobles devien ser importants ho demostra que l’any 1907 es comunicà a les poblacions properes a la població i els estiuejant de Barcelona en particular, que per tal de no tenir problemes de transports, i en cas que hi volguessin assistir, hi hauria una tartana que aniria de Molins de Rei fins a Cervelló durant tot el dia. Aquell any la Festa Major fou sonada, car a més del repic de campanes hi hagué un solemne ofici cantat amb orquestra; una ballada de sardanes i un cercavila a càrrec dels bastoners dels Xiquets de Valls. A la tarda del dia 3 d’agost, en el local del “Ateneu Cervellonense”, hi hagué una representació teatral. A la nit, la sala de l’Ateneu, s’engalanà per tal de fer un ball de gala. El dia 4, la Festa Major acabà amb una altra cercavila dels bastoners de Valls, una a ballada de Sardanes davant l’Ajuntament, una cucanya,

43

carreres de sacs, llançament de globus, castell de focs artificials i després ball de nit a l’Ateneu.

L’Ateneu, doncs, era un lloc on es podien celebrar tota mena d’esdeveniments, fins i tot actes benèfics com per exemple el que se celebrà el dia 19 d’octubre de 1921 en favor dels soldats cervellonins que es trobaven combatent a la guerra del Marroc. Conten que hi van assistir unes 500 persones i es van recaptar unes 400 pessetes, a banda de les que ja havien recaptat amb la subscripció oberta, que el sometent de Cervelló havia organitzat en anterioritat a l’acte. La cerimònia benèfica consistí en la projecció de pel·lícules, actuació de l’Esbart Teatral Cervelloní, a càrrec de Francesc Seijo, que interpretà un monòleg de Lluís Millà. En Josep Riba i Esteve Alemany, van posar en escena els diàlegs d’una narració curta, de l’obra de Josep Burgas Burgas, “Enemics”. La festivitat humanitària acabà amb l’actuació de la Coral Diana de Cervelló, sota la batuta del mestre Emili Serra Mac, que van interpretar “Els Pescadors” de Clavé i “Crit de Guerra” de Ramon Bartomeus i alhora es va rifar un càntir de vidre, donat per la casa Mensa, llavors anomenada “Unión Vidriera de España”.

Tampó de l’Ateneu Benèfic i Instructiu de Cervelló, any 1912

44

El pont d’El Torrent de la Mala Dona, abans d’ubicar-hi el Centre Cívic

Esbosos de la composició de l’edifici del Centre Cívic

EL cENTRE cÍVIc (ATENEU) 1996

Després que l’Antic Ateneu fou abandonat l’any 1974 i enderrocat definitivament el mes de febrer de 1979, tot i el plec de més de quatre-centes signatures protestant perquè no l’enderroquessin i després que el deteriorament del Patronat feia gairebé inviable representar qualsevol acte públic, si no es prenien les remodelacions necessàries, la població de Cervelló

45

Parlaments de les autoritats: La regidora de Cultura, el Coseller de Benestar Social, Antoni Comes, i l’alcalde Lluís Morant el dia que van col·locar la primera pedra del Centre Cívic, 15 de maig de 1994

Moment de la col·locació de la primera pedra del Centre Cívic i assistents a l’acte, 15 de maig de 1994

46

no tenia una sala recreativa per a fer-hi alguna cosa digna.Per tant, era una necessitat imperiosa buscar un lloc i un

finançament adequat per ubicar-hi un edifici que tingués les funcions d’una Sala on es pogués fer cinema, teatre, ball, etc. A partir de l’any 1994, per part de l’Ajuntament cervelloní d’aleshores, es buscà el lloc que va ser el Torrent de la Mala Dona. Un lloc molt criticat per uns i aprofitat per l’oposició per bescantar l’equip de govern. Finalment, però, es decidí ubicar un Centre Cívic al mateix Torrent que és el lloc on avui hi ha la Biblioteca i el Centre Cívic, que després se’n digué l’Ateneu. El finançament anà a càrrec del Departament de Benestar Social, del Pla Únic d’Obres i Serveis i del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, a més de la part corresponent de l’Ajuntament de Cervelló.

Caldria dir que el tècnic del Centre Cívic de Cervelló fou en Manel Somoza i Cristobal Ramírez i el constructor va ser en Lluís Casas, S.A. una empresa constructora de Santa Coloma de Cervelló. La inauguració del local va ser el mes de gener de 1996, amb la presència d’aleshores Conseller de Benestar Social de la Generalitat de Catalunya, n’Antoni Comas i Baldellou.

Una qüestió que voldríem comentar és que en ple segle XX, gairebé a les portes del segle XXI, les coses socials, culturals i recreatives no es podien (ni es poden) dur a terme si no hi ha el finançament públic, ja sigui la Generalitat, la Diputació o el Govern Central. Tot el contrari del que es feia els anys 1800, on la iniciativa privada era capaç de fer el Liceu, de portar el tren de Mataró a Barcelona i, a Cervelló, de crear diverses sales recreatives. Avui, doncs, la nostra societat s’ha convertit en simples espectadors dels poders públics els quals decideixen si cal i on cal invertir fent que, comptat i debatut, la població no hi tingui cap tipus d’interès, ja que no se’n sent amo perquè, en teoria, no li ha costat cap diner de la seva butxaca.

47

L’any 2006, damunt del Centre Cívic s’hi construí la nova Biblioteca i la inauguració, tal com ens indica el programa, fou feta els dies 15 i 16 del mes de desembre de 2006

48

ELS ATENEUS cOm A cENTRES cULTURALS I REcREATIUS

Els ateneus catalans es creen, a mitjan segle XIX, com a associació cultural d’iniciativa privada per organitzar xerrades, conferencies, tenir una biblioteca i uns referents de lectura, encabir-hi les associacions del poble, fer-hi representacions teatrals, celebrar-hi les festes més importants de la població, com podia ser la Festa Major, etcètera. De fet, l’interès primordial dels Ateneus, era difondre la cultura i acostar-la a l’obrer per tal d’allunyar-lo del joc i la beguda. L’etimologia d’Ateneu prové (segons Viquipèdia) d’Atena , deessa grega de la saviesa, d’on es deriva athenaîon (en grec), el temple d’Atena, i d’aquí, el llatí ahtenaeum, la gran escola romana.

L’embranzida industrial del segle XIX a Catalunya, va aportar a la societat canvis radicals en la vida de les persones treballadores. La gran majoria de massa obrera, però, no va poder gaudir d’una infraestructura social confortable. La manca de condicions polítiques, laborals i sanitàries, l’arribada de noves ideologies i nous mitjans de producció, van portar l’obrer a treballar en pèssimes condicions, la qual cosa comportaria un descontentament general, fins al punt d’incendiar fàbriques, com la fàbrica de la Bonaplata de Barcelona (1835). Aquest descontentament portaria a fortes represàlies contra la massa treballadora, però, malgrat tot això, en no poder lluitar contra els estaments de poder, la lluita obrera s’emprà cap a l’associacionisme. Un associacionisme cívic i cultural que

Addenda

49

impulsà els ateneus que tenien, com a principal prioritat, la vocació d’intruir i millorar la formació de les classes més desfavorides de la societat.

Dissortadament, a partir de finals dels anys 1960 i, sobretot, a la dècada dels anys 1970, mentre les carreteres s’anaven omplint de Seats 600, amb llargues cues interminables, les sales recreatives s’anaven buidant. La televisió, el cotxe i una economia més estable van fer possible el tancament de molts ateneus catalans, si més no, el de Cervelló que hagué de tancar les portes per la poca concurrència que hi havia.

Josep Llurba i Rigol

Reglament de l’Ateneu Benèfic i Instructiu de Cervelló. Fou confeccionat el 18 de juny de 1912, d’acord amb l’article 4t de la Llei d’Associacions del mes de juny de 1887. En aquells moments el president de l’Entitat era en Vicenç Casanellas.

50

Detalls del llibre de comptes de 1965; factura de l’envelat de l’any 1968, factura d’una vetllada de pallassos de l’any 1967; tampó de l’Obra Sindical de Educació y Descanso i el fons llistat de despeses de 1968

51

Alemany, Esteve 43Amat i Amat, família 34Amat Roquera, Manuel

Cayetano 34, 35Amat, Manuel d’ 34Amat, Rafael d’ 34Balcázar Tort, Eduart 40Balsells, Maria 24Barbarà, Marquès de - Baró de

Cervelló 9Bartomeus, Ramon 43Bassons Font, Llorenç 24, 32,

38Bertran Llobet, Àngel 33Bonastre, can 15, 16Bultà 11Burgada Campderrós,

Montserrat 7Burgas Burgas, Josep 43Calafat (vegeu: Fusté

Capdevila, Antoni)Capmany, Aureli 5Campderrós Tintoré, Josep 9Campderrós Tintoré, Pau 18Canals, germans 32Casanellas Campderrós, Josep

18

Casanellas Fisas, Vicenç 38, 49Casanellas Paulet, Salvador 37,

38Casas, Lluís 46Castillo, família 39Clavaria Carreras, Inocenci 31,

33Clavaria, família 32Clavé, 43Comes Baldellou, Antoni 45, 46Duran 11Fisas Rigol, Maria 37Font Majó, Madrona 38Font, Jose 18Fusté Gelabert, Ignasi 31Fusté i Capdevila, Antoni 31,

35, 38Garcia Mulet, Joan 38Gol Font, Joan 38Gol Font, Josepa 38Gol Llopart, Pere 38Goumod, Charles 7-8Guitart Gonzalez, Francesc 18,

34, 35, 37Guitart, sala 15Listerri, Josep Maria 22Llopart, Pere 18

Índex onomàstic

52

Mensa Prats, Joaquim, 10-11, 12, 17, 18, 20

Millàs, Lluís 43Morant López, Josep Lluís 45Mulet Bensa, Rosa 31, 35, 38Ochoa Urdaugari, Auspicio

38Pascual Constans, Damià 26Pedret, fàbrica 36Perameya Freixedas,

Salvador 25Pi i Margall, Francesc 7Primo de Rivera, dictadura

de 32Puignau, Salvador, 21, 23Ramírez, Cristobal 46Riba Joan, Josep 6, 10, 43Riera Bertran, Joaquim 7Robira Miquel, Joan 10, 12,

16

Robira Xandri, Josepa, 10Rovira Burgada, Manuel (Manel)

19Rovira Serra, Manuel 7Rubio, Mossèn Miquel 20, 23, 24,

25Sanz Sanz, Josep Maria 22Seijo, Francesc 43Serra Mac, Emili 34, 43Somoza, Manuel 46Tena Garriga, Mossèn Francesc

25, 26Vella Gola, 17, 18, 19, 38Ventura, Pau 27Ventura, Geroni 27Vilanova Pi, Joan, 13, 14Vilanova, 11Villar, Tomàs 15Xandri Pujol, Dolors 10

Índex

Advertiment . . . . . . . . . . . . . . . 3

El segle XIX, un segle d’empenta social . . . . . . . 5

LA TORRE DE LES VAQUES . . . . . . . . . 9

LA SALA XANDRI . . . . . . . . . . . . . 10

FOMENT DE L’AGRICULTURA I LA INDÚSTIRA . . . 13

LA SALA GUITART . . . . . . . . . . . . 15

LES TORRETES DE LA «VELLA GOLA» . . . . . 17

EL PATRONAT PARROQUIAL . . . . . . . . . 20

LA PISTA DEL CAMP DE FUTBOL . . . . . . . . 28

LA SALA DELS RICS . . . . . . . . . . . . 30

L’ATENEU BENÈFIC I INSTRUCTIU

DE CERVELLÓ . . . . . . . . . . . . . . 34

EL CENTRE CÍVIC (ATENEU) 1996 . . . . . . . 44

Addenda . . . . . . . . . . . . . . . . 48

ELS ATENEUS COM A CENTRES

CULTURALS I RECREATIUS . . . . . . . . . 48

Índex onomàstic . . . . . . . . . . . . . . 51

Bibliografia:Memorias, 1947 - Josep Riba JoanCervelló, 1916 - Mossèn Pere Sardà RomaNocions d’Història de Cervelló, 2004 - Josep LLurba RigolEl procés d’una efemèride Cervelló al segle XIX, 1996 - Josep LLurbaCervelló La Palma i Vallirana , 1993 - Josep Llurba Rigol

Arxius:Arxiu del Centre Comarcal del Baix LlobregatArxiu de la Parròquia de San Esteve de CervellóArxiu de l’Ajuntament de CervellóGrup de Recerca de CervellóHemeroteca La Vanguardia

Fotografies:De l’autorDe la web https://www.facebook.com/TotPassejantPerCervelloals quals els dóno les gràcies més expressives per deixar-me publicar les fotos, especialment a l’Agustí RoigDibuixos del Costumari Català de l’any, 1982 - Joan Amades, i acolorits per Josep Llurba

Josep i Gemma