2273

SETEMBRE - OCTUBRE 2012 - Nº 246

ìDifongui amb reiterat afany els valors cristians en la Societat díavuiî (Carta del Papa Joan Pau II al P. EsquÈ). …s una consigna del Papa, que ha fet seva LíObra Cultural Mariana en totes les seves activitats

SUMARI EDITORIAL

Pàg. 1 Editorial ANY DE LA FE P. Anton Mª Sánchez Bosch C.M.F.Pàg. 2 LA NoiA DE NAtzArEt P. Xavier Moix C.M.F. Pàg. 3 AssEmbLEA DE L’obrA

El cronistaPàg. 4 LA iNstitució DE L’EucAristiA

Montserrat LlopartPàg. 5 LA portA DE LA FE

Sant Pare Benet XVI Pàgs. 6 sALutAció A totA LA comuNitAt Jordi Morillas, Nou President de l’O.C.M.Pàg. 7Pàg. 8 uN cANt A LA ViDA Xavier Garralda AlonsoPàg. 9 LA FLor DE NADAL Francesc A. PicasPàg. 10 LEs cELEbrAcioNs Mauricio ChinchillaPàg. 11 primEr rEctor D’HostAFrANcs Josep Mª Vilarrúbia-Estrany EL més siNcEr AgrAïmENt

Pàg. 12 LA cAritAt DELs primErs FiDELs P. Manuel Esqué i Montseny,C.M.F.

OBRA CULTURAL MARIANARevista i portaveu de l’Associació.

Publicació bimensual de Pastoral Catòlica

Fundac ió Pare Esqué

“Porta fidei”, “La porta de la fe” (Fets 14,27) és el títol de la carta apostòlica amb la qual el papa Benet XVI ha convocat un “Any de la fe”, que començarà l’11 d’octu-

bre de 2012, en el 50è aniversari de l’obertura del Concili Vaticà II i 20è. de la publicació del Catecisme de l’Església Catòlica, i acabarà en la solemnitat de Crist Rei, el 24 de novembre de 2013. En esmentar l’objectiu d’aquesta iniciativa, com altres vegades, el sant pare hi posa la litúrgia en un lloc central: “Desitgem que aquest any susciti en tot creient l’aspiració, a confessar la fe amb plenitud i renovada convicció, amb confiança i esperança. Serà també una ocasió propícia per intensificar la celebració de la fe en la litúrgia, i d’una manera particular en l’Eucaristia, que és el cimal al qual tendeix l’actuació de l’Esgésia i alhora la font d’on brolla tota la seva força. Al mateix temps, esperem que el testimoniatge de vida dels creients sigui cada vegada més creï-ble. Redescobrir els continguts de la fe professada, celebrada, viscuda i pregada, i reflexionar sobre el mateix acte amb què es creu, és un compromís que tot creient ha de fer seu, sobretot en aquest any” (n.9). I això perquè “sense la litúrgia i els sagra-ments, la professió de fe no tindria eficàcia, perquè li mancaria la gràcia que sosté el testimoniatge dels cristians” (n.11).

Els membres de l’Obra Cultural Mariana ens sentim especial-ment convocats a viure intensament aquest Any de la Fe perquè tenim la consigna donada pel Sant Pare al nostre Fundador Pare Esqué de “difondre amb reiterat afany els valors cristians en la Societat d’avui”. Per això tenim Maria GUIA QUE ENS GUIA. I al final de la seva carta apostòlica, el mateix Sant Pare Benet XVI, acaba dient: “Confiem a la Mare de Déu procvlamada beneura-da perquè ha cregut aquest temps de gràcia”.

Anton Mª Sánchez Bosch C.M.F.

ANY DE LA FE

2274

LA NOIA DE NATZARET

Maria, la filla de Joaquim i Anna, amb els tretze anys més encan-tadors, ja no és una nena. Va plo-

rar molt quan el pare morí.La mare Anna, que repetia que Déu havia

promès ajudar viudes i orfes, va seguir entre-gada del tot a la seva filla, educant-la segons els costums del temps.

Li explicava la Torà, li contava la història d’Israel, la preferència de Déu pel poble: “Déu digué: Israel és el meu fill primogènit” (Exode 4.22). Li recordava la Mishnà -comen-taris i aclariments a les normes de la Torà.

Els Sabbats, mare i filla assistien al Temple, i es quedaven aplegadetes darrera l’envà fet de llistons encreuats, que separava els ho-mes i les dones.

La noia Maria respirava la cultura popular israelita, basada en la fe en un Déu poderós i en l’esperança de la vinguda del Messies.

Creixia de cos i esperit. Progressava en co-neixement, en edat i en gràcia, davant Déu i els homes.

Anna s’anava atansant al cel. Un dia no es va poder llevar del llit. Va fer sortir de l’es-tança familiars i veïnes, i es quedà sola amb la seva filla. Li va recordar que mantingués sempre ferma l’esperança en la vinguda del Messies.

Maria se la mirà amb dolcesa, i somrigué. La cara d’Anna s’esclarí, i els seus ulls, encas-tats en els de la filla, cobraren la llum dels que descobreixen el misteri de Déu.

La darrera mirada d’Anna a Maria va des-cloure el secret amagat des de l’eternitat: “Filla meva, Mare del meu Senyor”. De les mans de la filla, Anna anà a les mans de Déu.

Vingueren familiars de tot Palestina, a l’en-terrament. Els de Natzaret es feren càrrec de la noia, i se l’endugueren amb ells.

Durant el viatge, Maria es va fer molt ami-ga de la cosina Elisabet, més gran que ella, i a l’igual que ella, pietosa complidora de la Llei i il·lusionada amb la vinguda del Messies.

Elisabet vivia a Ein Karem, un poblet de la muntanya de Judea, al sud de Jerusalem, amb el seu marit Zacaries, un dels set mil sa-cerdots de segona categoria, homes de fami-lies sense casta, de recursos tan minvats que quasi tots, a diferència dels sacerdots privi-legiats i rics de l’alta aristocràcia, subsistien fent treballs manuals: comerciants, picape-drers, fusters.

Aquests membres del baix clergat tenien la responsabilitat de petites feines al Tem-

ple: cremar encens, traginar llenya per als holocaustos, atendre els sacrificis privats dels fidels.

El poble de Natzaret, a la vall grassa d’Es-drelon, aplegava cinquanta cases de totxo i fang. Tenien una sola porta, una finestreta i el terra atapeït, amb terrats fets de branques trenades cobertes d’argila.

En els buits de la paret es guardaven les estores i flassades, que, a la nit, s’estenien a terra, on la gent hi dormia vestida.

Les tines per conservar blat, oli i figues seques s’arrengleraven als recons. Hi havia gerres amb llet i mel, i els grans càntirs per anar a buscar aigua a la font.

La vaixella era d’aram; la de fang, si es feia servir, s’havia de trencar després, puix, segons la llei, quedava contaminada d’impu-resa. Aquestes eren les “propietats” de les families de Natzaret.

Moltes de les cases, fent niu de tota bros-sa, aprofitaven les coves formades a la falda del turó. Els carrers eren estrets, sense pa-vimentació, plens d’escombraries. Fang i hu-mitat a l’hivern, i pudor a l’estiu.

Les relacions de veïnat en un poble tan pe-tit solien ser harmonioses, pràcticament tots eren familia de tots i tots coneixien bé la vida i els poblemes de tots.

Als pobles de l’Orient, les cases resten sempre obertes de dia; tothom té dret a en-trar-hi, tothom viu amb tothom i tothom està emparentat amb tothom.

A les placetes, les dones arraulides moli-en el blat, bressaven el nadó, bufaven el foc a brases per fer bullir el tupí, i xafardejaven. Els homes eren al tros o exercien al carreró un ofici bonàs.

Sol colgant, la gent torna a casa i es tan-quen els portalons; es troben vora els fogons de pedra i prenen una sopa, abans de gitar-se en unes estores de palla.

A Maria li agradà Natzaret perquè els on-cles se l’estimaven, les cosines eren com ger-manes, i Déu l’havia portat fins a aquell raco-net per alguna raó, que ella ignorava, “Sóc la serventa del Senyor. Que tot m’esdevingui tal i com Ell vol”.

La vida de Maria a Natzaret fou un exerci-ci de les virtuts de la llar, pròpies d’una noia de catorze anys: anar al mercat, escombrar la casa i l’entrada polsegosa del carrer, pre-parar el sobri menjar, rentar i estendre al sol la bugada, cercar aigua a la font.

Xavier Moix, C.M.F.

2275

AssEmbLEA DE L’Obra CuLTuraL mARIANA I JuNTA GENEraL DEL PATRONAT DE LA FuNDACIó

repte mès important, com es poder incorporar un nucli de joventut al nostre projecte.

Serà del tot necessari do-nar un caire nou a moltes coses, posar-les al dia i fer que siguin més engrescado-res tant per els actuals assis-tents, com també als futuri-bles .

Caldrà obrir nous camins i noves perspectives de tre-ball sense defugir, és clar, del nostre ideari i full de ruta.

Caldrà per això, veure’ns afavorits per una major par-ticipació, a l’hora de posar en marxa noves fórmules de gestió i una forta innovació

en les activitats que s’hi duran a terme.

Res no ens vindrà regalat, cal treballar-ho tot amb afany i sense tribulació, si és que creiem en allò que fem.

Des d’aquí, donem les gràcies a tots els presents a l’Assemblea, els quals van mostrar la seva incardinació i es van oferir a formar part d’algun grup de treball. També fem una afectuosa crida, als que ens segueixen des de fora de Barcelona i als que no van poder ser-hi presents; també d’ells necessitem ex-presions d’ànims i un recolzament com més proper sigui possible. En especial, a aquells que ostenten el càrrec de patró per a que propaguin els valors de la Fundació allà on vagin i en facin ressò. Hi confiem .

Des d’aquesta finestra desitgem molta sort a la nova Junta de l’Obra Cultural Ma-riana, de tal manera que a l’inici del proper curs, a primers de setembre, es puguin veure ja les bases, per una sensible millora en les nostres Institucions

El cronista.

Tal com havia estat anunciat a la nos-tra Revista, tingué

lloc l’acte als nostres locals, el prop passat dijous set de juny, l’Assemblea ordinària anual.

L’assistència no va diferir massa d’altres vegades. Del nostre col-lectiu de membres del Patronat, dues persones van excusar la seva assistèn-cia per telèfon, tot donant-nos ànims . Van assistir qua-tre patrons, un d’ells vingué de més enllà dels 80 quilòme-tres per la qual cosa volem agrair-li altre cop. La resta d’assistents eren membres i simpatitzants de l’Obra.

Obrí la sessió el president sortint de l’Obra. Va llegir la convocatòria i exposà l’estat de comptes, que ja no es cap sorpresa que sigui positiu i esperançador, en allò que a l’econo-mia fa referència .

S’aproven els comptes de l’any passat 2011 i també s’aprova, amb cap vot en con-tra, el pressupost d’ingressos i despeses per al 2012, ben ponderat i equilibrat , com cal en els temps que estem.

Acte seguit, el president sortint proposa a lAssemblea el nomenament del nou presi-dent de l’Obra Cultural Mariana, en la perso-na d’en Jordi Morillas Baena, que es acceptat per unanimitat pels assistents.

En aquest moment, pren possessió del càr-rec en Jordi Morillas, i ens exposa i proposa un seguit de mesures, que contribuiran sens dubte a revitalitzar les nostres Institucions. Recuperar els grups de treball , destinar els recursos que ja tenim, per a posar en mar-xa la tant cobejada obra social i afrontar el

NOTA DE LA DIRECCIó

Es just que expressem el nostre agraïment al Sr. Manuel Esquí i Esqué, fins ara Presi-dent de l’O.C.M. per la seva intensa i abnegada dedicació a l’O.C.M. Ens mereix tam-bé el nostre agraïment la Sra. Mercè Garrote, Secretaria tan fidel i bondadosa que

ha demanat ser substituïda del càrrec per raons de salut i de família.

2276

Varen continuar menjant i parlant i acabat el sopar, vas prendre el calze i novament, després de dirigir-te al Pare, els el vas donar, tot dient: “Preneu i beveu, és la meva sang”. Sang que dintre de poques hores vessaries, com a culminació de la teva vida d’amor als homes. I vas afegir: “Feu això en memòria meva !”. Amb aquestes paraules perpetu-aves la teva presència enmig dels homes, real i present en l’Eucaristia, fins a la fi dels temps.

Gràcies, Jesús, pel gest d’amor. Eucaris-tia, unió amb Tu i amb els germans. No hi ha àpat eucarístic sense unió entre nosaltres i si hi manca l’amor.

Jesús, en l’Eucaristia,

ens parteix i dóna el pa.

També nosaltres, la nostra vida

hem de compartir amb el germà.

“Feu això, en memòria meva”,

Jesús a tots ens va dir.

en el nostre fer de cada dia

i en el convit del pa i el vi.Montserrat Llopart

CINQuÈ mIsTERI DE LLum La institució de l’Eucaristia

És dificil escriure sobre aquest passatge de la vida de Jesús, perquè és molt difícil copsar els seus sentiments, aquell capvespre de di-jous. Eren les festes de Pasqua i Jesús, com a bon jueu, vol celebrar l’àpat pasqual amb els amics.

Abans de seure a taula, ens trobem amb aquell gest de Jesús de rentar els peus als deixebles. “Qui sigui el primer, serà el servi-dor de tots. No he vingut a ser servit, sinó a servir”, havies dit i ara ho feies.

Després, assegut a taula, deurien parlar de moltes coses. Se t’acabava el temps d’estar amb els teus amics i volies dir-los tant...Voli-es alliçonar-los i alliçonar-nos a tots. En el teu cor d’home i Déu, hi érem tots, cadascú en el seu temps i amb el seu nom. I en un moment del sopar, vas agafar el pa, i alçant els ulls al cel, al Pare que t’havia enviat, i que en tu s’havia complagut, vas trencar-lo i donar-ne un boci a cadascú: “Preneu i mengeu, això és el meu cos”.

Què va passar en el teu cor ?, quin senti-ment inefable d’amor, i què va passar en el cor dels teus amics ?...Ja no eres sols present a taula, sinó que t’incorporaves a la seva vida, de manera real i plena.

2277

LA PORTA DE LA FECarta apostòlica de benet VI per a l’Any de la Fe

6. La renovació de l’Es-glésia passa també a través del testimoniatge ofert per la vida dels creients: amb la seva mateixa existència en el món, els cristians són cri-dats efectivament a fer res-plandir la Paraula de veritat que el Senyor Jesús ens va deixar. Precisament el Con-cili, en la Constitució dogmà-tica Lumen gentium, afirma-va: “Mentre que Crist, “sant innocent inmaculat”(He 7,26),no conegué mai el pe-cat (cf. 2Co 5,21), sinó que va venir a expiar tan sols els pe-cats del poble (cf. He 2,17), l’Església, que inclou en el seu propi si els pecadors,santa, doncs, i alhora necessitada sempre de puri-ficació, s’aplica contínuament a la penitèn-cia i a la renovació. L’Església “avança pele-grinant entre les persecucions del món i els consolsde Déu”, predicant la creu i la mort del Senyor, fins que torni (cf. 1Co 11,26). Amb la força del Senyor ressuscitat pren vigoria per poder triomfar, amb paciència i amor, de les seves pròpies penes i dificultats, les inter-nes i les externes, i per poder descobrir fidel-ment davant el món el misteri, ni que estigui encara mig velat, de Crist, fins que es revela-rà al final de tot en plena llum”.

En aquesta perspectiva, l’Any de la Fe és una invitació a una autèntica i renovada con-versió al Senyor, únic Salvador del món. Déu, en el misteri de la seva mort i resurrecció, ha revelat amb plenitud l’Amor que salva i crida els homes a la conversió de vida mitjançant la remissió dels pecats (cf.Ac 5,31).

Per a l’apòstol Pau, aquest Amor porta l’home a una nova vida: “Pel baptisme vam ser sepultats amb ell en la mort, perquè, tal com Crist va ressuscitar d’entre els morts per la glòria del Pare, així també nosaltres caminen en una vida nova” (Rm 6,4). Grà-cies a la fe, aquesta vida nova plasma tota l’existència humana en la novetat radical de la resurrecció. En la mesura de la seva dispo-nibilitat lliure, els pensaments i els afectes, la mentalitat i el comportament de l’home es

purifiquen i es transformen lentament, en un procés que no acaba de complir-se total-ment en aquesta vida. La “fe que actua per la caritat”(Ga 5,6) esdevé un nou criteri de pensament i d’acció que can-via tota la vida de l’home (cf. Rm 12,2; Col 3,9-10; Ef 4,20-29; 2Co 5,17).

7. “Caritas Christi urget nos”(2Co 5,14): és l’amor de Crist el que omple els nostres cors i ens impulsa a evange-litzar. Avui ,com ahir, ell ens envia pels camins del món per proclamar el seu Evange-li a tots els pobles de la ter-ra (cf. Mt 28,19). Amb el seu

amor, Jesucrist atreu cap a ell els homes de cada generació: en tot temps, convoca l’Es-glésia i li confia l’anuncí de l’Evangeli, amb un mandat que és sempre nou. Per això, també avui cal un compromis eclesial més conven-çut a favor d’una nova evangelització per a redescobrir l’alegria de creure i tornar a tro-bar l’entusiasme de comunicar la fe. El com-promis missioner dels creients obté força i vi-gor del descobriment quotidià del seu amor, que mai no pot faltar. La fe, en efecte, creix quan es viu com a experiència d’un amor que es rep i es comunica com experiència de gràcia i goig. Ens fa fecunds, perquè eixam-pla el cor en l’esperança i permet donar un testimoni fecund: en efecte, obre el cor i la ment dels qui escolten per acollir la invitació del Senyor a acceptar la seva Paraula per ser els seus deixebles. Com afirma sant Agustí, els creients “s’enforteixen creient”. El sant bisbe de Hipona tenia bons motius per ex-pressar-se d’aquesta manera. Com sabem, la seva vida va ser una recerca contínua de la bellesa de la fe fins que el seu cor va trobar descans en Déu. Els seus nombrosos escrits, en els quals explica la importància de creure i la veritat de la fe, romanen encara avui com un patrimoni de riquesa sense igual, i perme-ten encara a tantes persones que busquen Déu de trobar el camí just per a accedir a la “porta de la Fe”.

2278

sALuTACIó A TOTA LA COmuNITAT

M’és grat po-der adre-çar-me a tothom des

d’aquesta plataforma que és a la vegada la portaveu de l’Obra Cultural Mariana: la nostra Revista. Vull agrair profundament la confiança dipositada per la junta de patronat en el meu nomena-ment com a nou president de l’Obra Cultural Mariana i fer extens aquest agraï-ment a tota la comunitat de l’Obra i de la Fundació Pare Esqué. Espero poder retor-nar aquesta confiança amb treball i encert al capdavant de l’Obra i arribar com a mí-nim a l’alçada de la tasca ben feta i lloable de l’anterior president, en Manuel Esqué i Esqué. Per als qui no em conegueu personalment, tinc 44 anys, estic casat i sóc pare de 3 filles de 10, 8 i 7 anys. Sóc Enginyer Superior en Informàtica i Master en Administració d’Empreses. La meva carrera professio-nal l’he desenvolupat, i així ho continuo fent, en empre-ses de serveis en la direcció d’equips de servei i suport a clients i en la direcció de de-partaments d’organització i sistemes d’informació. Tres són els pilars en els què baso la meva tasca professional: (1) Tenir cura de les necessi-tats dels clients; (2) fer més amb menys; i (3) treballar colze a colze amb l’equip.

La Fundació i l’Obra Cul-tural Mariana té reptes im-portants als quals ha de fer front: la important crisi de fe que viu la nostra socie-tat d’avui; l’empetitiment

que sofreix la nostra comu-nitat degut a l’imparable avanç dels anys i al fet que no s’incorpora sang nova i jove; i, no menys important, l’obra social. Com llegiu, te-nim reptes importants per endavant i els mateixos els podrem superar amb l’ajut i col·laboració de tothom. Per això he decidit impulsar grups de treball entre tots vosaltres, entre tots els in-tegrants de la comunitat de la Fundació Pare Esqué i de l’Obra Cultural Mariana, per-què tothom, tots vosaltres, cada un de vosaltres, ha de poder tenir un espai per do-nar la seva opinió, per partici-par, per col·laborar de forma constructiva en els diferents projectes que posarem en marxa. Perquè TOTS estem capacitats per fer-ho. TOTS tenim experiència per fer-ho. Perquè TOTS som persones i TOTS hem tingut l’experi-ència de la vida. TOTS hem tingut alegries i dificultats. Les alegries les hem disfru-tat. Les dificultats, algunes, les haurem superat; altres, malauradament, no. I totes aquestes vivències ens han donat experiència de vida i això ens faculta a TOTS a po-der participar ja sigui amb un pensament, amb una idea, amb una col·laboració pun-tual, amb una col·laboració més continuada, posant-nos en contacte amb alguna per-sona que hi pugui col·laborar, o d’altres maneres.

Cinc seran els projectes que desenvoluparem i cinc les comissions de treball que crearem:

1. L’Obra Social.

2. La Comunitat.

3. Activitats.

4. Cultura i Docència

5. La Revista

A continuació us resumei-xo breument els objectius de cada comissió.

L’Obra Social

Com sabeu, la Fundació i l’Obra Cultural Mariana, més enllà del seu àmbit religiós, tenen vocació social. Ens de-bem a la societat i en aquest sentit hem d’impulsar i po-sar en marxa projectes soci-als. Com sabeu també, vam rebre un donatiu important per poder impulsar un pro-jecte d’ajut a la gent gran. Projecte que encara no hem aconseguit posar en mar-xa. L’objectiu d’aquesta co-missió serà posar en marxa aquest projecte i que tingui tanta continuïtat com sigui possible.

La Comunitat

La nostra comunitat es fa petita. Els anys passen de forma inexorable per a tot-hom i no entra sang nova en la comunitat. L’objectiu d’aquesta comissió serà crear accions per involucrar nova sang, nous pensaments, es-pecialment de la joventut.

Activitats

Conferències, romeries, trobades ... Totes aquestes activitats donen vida a la nostra comunitat. És part de la seva sang. No les hem de deixar perdre i al mateix temps les hem de programar i difondre adequadament. L’objectiu d’aquesta comis-sió serà definir les activitats

2279

sALuTACIó A TOTA LA COmuNITAT

a fer en el curs i com s’orga-nitzaran.

Cultura i Docència

El Pare Esqué ens va dei-xar un llegat cultural que po-dem i hem de difondre. Un exemple, un de molts, seria el llibret “Pel Camí del Cel”. L’objectiu d’aquesta comis-sió serà definir l’activitat do-cent, educativa, comunicati-va si voleu, de l’Obra Cultural Mariana.

La Revista

La Revista és la nostra portaveu, és un canal de co-municació molt important i també compte amb la fi-del i agraïda participació de membres de la comunitat. I la Revista al mateix temps ha de poder conjugar, actu-ar de nexe d’unió amb tota la comunitat i actuar de fil conductor de tot el que pas-sa dins i més enllà de la co-munitat. I al mateix temps hem de poder adoptar no-ves formes de comunicar els continguts de la revista en línea amb com la societat d’avui en dia accedeix a la informació (Internet, xarxes socials, facebook, twitter, etc.). Dic, i reitero, adoptar, no pas canviar o alterar. La Revista ha de continuar amb el format actual, en paper i en el format de paper que amb molt encert es va intro-duir recentment. I al mateix temps, com indico, ha de poder comunicar a través d’altres canals. La Revista no és un conjunt de pàgines escrites i prou. La Revista és el que hi ha escrit, és el mis-satge que transmetem. Això és l’important. L’objectiu

d’aquesta cinquena comissió de treball serà potenciar la Revista com a dinamitzado-ra de les accions i activitats de l’Obra Cultural Mariana i de la Fundació Pare Esqué i obrir-la encara més a la parti-cipació de tota la comunitat.

Com es pot participar? Molt fàcil. Cadascún de vo-saltres (o coneguts o co-negudes vostres) pot par-ticipar en les comissions de treball que vulgui. Amb aquelles amb les què se sen-ti més identificat, per la raó que sigui. Podeu participar en una, dues o més comissi-ons de treball. La dinàmica de treball serà també força senzilla. Cada comissió es reunirà de forma periòdica (a poder ser un cop al mes) al local de la Fundació per tractar el seu tema i definir les accions a fer. Us animo a TOTS a participar. “Jo no visc a Barcelona i no m’és fàcil poder desplaçar-me al local de la Fundació.”, po-drà dir més d’un/a amb tota la raó. No és cap problema. Els qui per qualsevol raó no podeu desplaçar-vos al local de la Fundació també podeu participar. En funció de cada cas, trobarem la manera de que la distància no sigui un problema.

Per participar, ho podeu fer de diverses maneres:

Per telèfon, trucant a la Fundació: 93 458 59 35.

Per email, a Fundacio.Pare.Esque@gmail.com.

Per carta, a Fundació Pare Esqué, c/ Sant Antoni Ma. Claret, 50-62, interior. 08025 Barcelona.

En tots els casos, deixeu nota del vostre nom i telèfon de contacte i, també, en qui-na comissió de treball voleu participar.

Us hi esperem, a TOTS.

Afectuosament,Jordi Morillas

President Obra Cultural Mariana

2280

uN CANT A LA VIDAA propòsit d’un llibre escrit originalment amb gargots: “Los garabatos de Dios”,

l’autora del qual és un testimoni viscut impressionant d’una actitud anímica diametralment oposada a l’eutanàsia.

El llibre va ser publicat el 2007. La seva autora, Olga Bejano Domín-guez, que totalment impossiblitada

no podia moure’s, ni parlar, ni escriure, ni gairabé veure, va usar uns gargots, que sols persones entrenades podien desxifrar, per tal d’escriure aquest llibre.

“Els sis mesos que em donaren de vida (quan estava a punt de morir), comenta l’au-tora, esdevingueren vint anys”(quan va es-criure el llibre).

Dedica aquest llibre amb tota la il·lusió:“Aquest llibre el desitjo dedicar al Cel, per

haver-me donat una segona oportunitat per-què pugui intentar ser millor persona”.

“A tota la meva familia i molt especial-ment als meus pares, per donar-me la vida, així com per la seva acceptació de les meves circumstàncies i la seva constant adaptació a la meva llarga i cruel malaltia; per donar-me el seu afecte i el seu temps, per sacrificar-se tants anys, sense poder complir moltes de les seves il·lusions en haver de tenir cura de mi, i per retornar-me la vida en moltes ocasi-ons”.

“Igualment se’l dedico als amics que fugi-ren de la meva vida horroritzats per la meva malaltia: també els tinc presents en les me-ves pregàries”.

–També dóna gràcies als seus amics i ami-gues fidels, a alguns sacerdots i als lectors–. I continua fent esment d’una experiència es-piritual que li va succeir a a la què després ens referim:

“Espero que quan un dia torni de nou a aquell túnel de llum que vaig conèixer un preciós diumenge de maig de 1987, algú em digui: “Pots passar i asseure’t prop del foc de la teva llar, aquesta sí és la teva casa PER SEMPRE”.

“No he oblidat les paraules que aquell dia em va dir el porter (personatge de la seva ex-periència), que va dir que se sentia orgullós de ser un dels meus guies: “Olga, cal que re-tornis per a fer saber al món que Déu i el Més Enllà existeixen. La teva vida a partir d’ara serà dura, molt dura, però el teu esforç serà fèrtil, molt fèrtil. Mai et sentiràs sola, Déu anirà posant al teu costat les persones que en cada moment vagis necessitant, i la pro-pera vegada que ens veiem podràs passar

fins al final de la llum”.“En resum, continua, se’l dedico a tots els

Simons que, igual que Simó de Cirene va aju-dar Jesús a portar la seva creu, teniu cura de la meva ànima i del meu cos i feu que el meu caminar sigui més lleuger i la meva estrella menys pesada”.

L’experiència espiritual que li va obrir un horitzó nou i lluminos la comenta així una amiga seva:

“Mentre va estar en coma va tenir una E.P.M. (experiència propera a la mort), co-munment dita “experiència del túnel”. Aquesta experiència donà a la seva vida un tomb de cent vuitanta graus. Ella era catòli-ca practicant, encara que no anava sempre a missa. Si podia l’evitava. A partir d’aquesta vivència la seva vida experimentà una trans-formació espiritual i religiosa impressionant. Malgrat el seu gran patiment físic i psicolò-gic, va nar descobrint i apropant-se a un Déu Amor”.

La seva vida, ens diu la seva amiga, en aquests vint anys tan durs sense poder ni tant sols parlar, és una “bella història de so-friment, fe i alegria” “per a ella, la vida és un miracle i un gran regal”.

En aquest període, en contrast amb la seva durissima condició fisica, portava una grandíssima activitat, amb l’ajuda, que mai li mancà, de familia, amics, amigues i enferme-res, tal com fan palès els quatre llibres que ha escrit amb un esforç inaudit: “sols el Cel sap l’esforç que m’ha costat escriure aquest llibre” (el que comentem), ens diu.

I ens transmet joia, ganes de viure, una fe entusiasta i fins i tot un sentit de l’humor i una tendresa increïbles.

En el llibre, apart de referències a la seva pròpia vida, ens narra vides santes i aparici-ons de la Mare de Déu als nostres dies que l’han representat una ajuda per a la seva vida espiritual i que vol compartir amb nosaltres.

Olga passà a la vida eterna i plena, en què tant somniava, (si bé acceptava amb entusi-asme la seva vida aquí en aquesta terra), a finals de l’any 2008, tenia 45 anys. I ens deixà una petja d’alegria en el sofriment i d’amor a la vida per dura que fos aquesta.

Que el seu exemple ens captivi i ens animiXavier Garralda Alonso

2281

LA FLOR DE NADAL

Amb gran il·lusió oferim a totes les parròquies de Catalunya la lectu-ra de deu estampes nadalenques,

sota el títol de “La Flor de Nadal”. Deu qua-dres teatrals escrits per ser representats per les pròximes festes nadalenques al presbite-ri del propi Temple.

Es tracta de teatre al servei del catecisme. Els actors poden ser nens i nens d’edat del catecisme, amb col.laboració de joventut, nois i noies i el Cor Parroquial..

Són deu quadres nadalencs fàcils de po-sar en escena. Uns pastorets originals. Més que uns pastorets, un complement del cate-cisme. Amb molta musica. No precisen de-corats. També es poden representar en una escola o en un teatre.

El petit Jesús en el pessebre és el gran protagonista, amb Maria de Natzaret i Sant Josep. Els pastors de Betlem i els àngels son l’ànima del teatre. Tradicions populars com el tió de Nadal,, l’Avemaria, el Pessebre fa-miliar, la Missa del gall, i altres, expressen en diferents quadres la bellesa i profunditat del

Nadal català. També es glosa un món ansiós de Pau; la pau de Nadal.

Recomanem als mossens i els col-laboradors de les parròquies la lectura d’aquests pastorets-catecisme. Creiem que els poden ser útils. Aspirem que aquesta versió de La Flor de Nadal, ajudi als nostres infants i joves a ser més fidels a Déu i a la Pà-tria.

La Flor de Nadal és una versió catequètica de l’espectacle nadalenc “Els Pastorets de l’Ametlla” guardonats amb la Creu de Sant Jordi 2007.

Oferim un llibre amb la música als lectors de l’Obra Cultural Mariana col·laboradors de la seva Parroquia. El poden demanar a PIVE-SA – Apartat 21- 17700 La Jonquera i el rebran gratuïtament, Es pot adquirir, entre altres, a Llibreria Balmes, c/, Duran i Bas, 11, 08002 Barcelona, Telèfon 93,317.94.4

Autor de “La Flor de Nadal” Francesc A. Picas

2282

LEs CELEbraCIONs

Per celebrar els seus vint-i-cinc anys de casats van fer una gran festa.

Tota la vida han viscut al camp, són fills de camperols i ells mateixos es de-diquen a treballar la terra. Això és el que han fet tota la vida i el que han intentat transme-tre als seus fills també.

En aquestes muntanyes de camperols, les festes, sigui la celebració que sigui, gairebé sempre duren dos o tres dies. Quan el cam-perol fa festa, com diu el refrany, «llença la casa per la finestra». És una manera de con-vocar, de celebrar, de fer festa, de mostrar que les coses van bé. No tothom ho pot fer, perquè el camp, de vegades, dóna més mal-decaps que alegries.

Tot el veïnat hi estava convocat, també co-neguts i amics, padrins i parents, podríem dir que no hi faltava ningú. Tothom va acudir a la invitació. Vint-i-cinc anys no se celebren cada dia. El mossèn va celebrar una eucaristia a la casa del matrimoni i després va començar la festa: menjar pertot arreu, els nens corrent d’un lloc a l’altre, balls, rialles i converses ple-nes de records.

La felicitat era plena. Els pares del matri-moni els acompanyaven, germans, nebots i, és clar, els seus tres fills, la néta i dos més en camí, què més es pot demanar a la vida?

La celebració va durar fins a altes hores de la matinada. A poc a poc es va anar silenci-ant la música i les veus, i els convidats es van retirar a descansar. El compromís era tornar l’endemà.

Les cuineres van matinar i van enllestir les viandes amb promptitud. Com sempre, van atiar el foc amb les brases i va passar el que era inesperat, una ràfega de vent va fer sal-tar una espurna i aquesta, en un tancar i obrir d’ulls, va saltar al tabac sec que s’estava as-secant a les cordes. Ràpidament, el foc va travessar l’estança i tota la collita preparada per a ser venuda va cremar en qüestió de se-gons.

Els convidats que dormitaven a la casa es van despertar sobresaltats. Veïns i convidats corrien d’un lloc a l’altre amb galledes d’ai-gua. Crits, plors, ordres se sentien pertot arreu. El foc va cremar tenaçment canyes i

fustes i fins la policia va arribar per ajudar a sufocar les flames.

Ancians, adults, joves i nens es miraven desconsoladament. Semblava que la festa acabaria així, sobtadament i tristament. Però quina no seria la meva sorpresa en veure que, després d’apagar el foc, ordenar el molt de-sordre que quedava, assecar una mica d’ai-gua per aquí i per allà, els esposos, els que celebraven vint-i-cinc anys de casats, van decidir dir a la gent que la festa continuava, que això no podia ser motiu perquè la gent se n’anés i despatxar de tornada a casa seva els que a comptagotes anaven arribant per continuar la festa.

Així, doncs, el foc va tornar a cremar, aquest cop amb més control, la carn es va coure, els plats es van servir, els convidats i veïns van tornar a acudir i va continuar la fes-ta. Tal vegada no hi va haver gaires rialles i els nens no van fer tant d’enrenou, però podrí-em dir que era una festa i una celebració tal com Déu mana. L’olor de fum recordava que alguna cosa havia succeït i vam tornar a estar fins a altes hores, va sonar la música i, fins i tot, les parelles van tornar a ballar.

Dies més tard es van organitzar una reco-llida de fons, va haver-hi rifes i la família va rebre donatius. El lloc es va reconstruir i va tornar a fer goig, fins i tot més que abans del foc.

I mesos després convocaven a una altra festa. Aquest cop, la filla petita complia anys i volien celebrar-ho amb la família i els amics. Va tornar a sonar la música, va haver-hi men-jar i van tornar a celebrar, a fer festa, a la qual, amb alegria, malgrat les dificultats, sempre convoquen amb goig; així, doncs, podríem dir que no convoquen a la reunió perquè és festa, sinó que és festa perquè es reuneixen.

La festa no és símptoma de vagància, no és irresponsabilitat. La festa és part de la vida, un dels llocs on s’estrenyen vincles emocio-nals, creatius, intel·lectuals, interpersonals. Així, cada cop que puguem, hem de fer festa i viure-la en profunditat.

Per Mauricio Chinchilla, Periodista. Barichara, Colòmbia, abril 2011

2283

JOAN mARTí CANTó, PRImER RECTOR D’HOsTAFRANCs

EL mÉs sINCER AGraÏmENT

Francesc Picas La Jonquera

Josep Gaya Els Omellons

Rossend Condis El Vendrell

Josefina Martínez

S.Quirze del Vallés

Isabel Tresserras Barcelona

Gloria Matas Barcelona

Carmen Andreu Barcelona

Teresa Sellés Barcelona

Ramon Batet Igualada

Sebastià Ribera Tàrrega

Yolanda Alcañiz Barcelona

Mª Carmen Marcen Barcelona

Núria Loren Barcelona

Josepa Glez. de Barbarà

Barcelona

Virgínia Castillo Terrassa

Nati Babià Barcelona

Rosalina Dalmau Barcelona

Fam. Solanelles

S. Joan Vilatorrada

Engrescats per parlar del temple, de forma involuntà-ria, no he parlat dels sacerdots que la van regir.

Avui em centraré en el primer rector, Mn. Joan Martí Cantó.

Nascut a Barcelona el 7 d’abril de 1829, L’endemà era bate-jat al temple de Santa Maria de la Mar.

De caràcter inquiet i culte ben aviat participà en la premsa de l’època, El Ancora, Ecos del Amor de María, Los Santos Ángeles.

Va ser nomenat rector d’Hostafrancs el 1 d’agost de 1868, no hi va arribar fins el 13 d’agost.

Poc després l’aixecament militar conegut com “La Glorio-sa” va comportar que el temple es convertís en caserna (més endavant ho comentarem).

A Hostafrancs hi va restar fins a l’any 1881.

Traslladat a Santa Madrona, que aquells anys era on avui hi ha la parròquia de Lurdes.

Hi va arribar el 15 de març, no va ser l’atzar, aquell dia es celebra Santa Madrona.

Entre les publicacions per ell escrites destaquem “”El cielo en la tierra”, “El pan nuestro de cada día”, “El báculo de la ancianidad”, aquest és un missal amb uns caràcters de lletra molt grans a fi que els avis amb visió delicada el puguin llegir (1), “Amores de la infancia”, “Misas a canto llano” i “Histo-ria completa de la imagen y Santuario de Nuestra Señora de Montserrat”.

Va morir a Sant Gervasi de Cassoles, aleshores municipi in-dependent el 1888.

Josep M. Vilarrúbia-Estrany

(1) Me’l va regalar Mn. Joan Miralles Zamora, amic del Pare Esqué, ambdós amics meus. Presideix el rebedor de casa meva Josep M. Vilarrúbia-Estrany

2284

OBRA CULTURAL MARIANA Revista i portaveu de l’Associació. Publicació mensual de Pastoral CatòlicaL’Associació Obra Cultural Mariana, obra de seglars, fou beneïda pel Papa Joan Pau II, en carta de juliol de 1990, amb el missatge ˝difongui amb reiterat afany els valors cristians en la societat d’avui˝

Entitat inscrita amb el Núm 11.593 de la Secció 1ª del Registre de Barcelona Generalitat de Catalunya. Departament de Justicia.

Edita: Fundació P. Esqué Dipòsit Legal: B-43.692.80

President de l’Obra Cultural Mariana: Sr. Jordi Morillas Baena Director de la Revista: P. Anton Mª Sánchez Bosch, C.M.F.

Redactors col·laboradors:

Mn. Josep Mª Alimbau Miquel Bonjoch, C.M.F. Agustí Miarnau, C.M.F. Alex Pastor

Manuel Esqué i Esqué Xavier Moix i Bressolí, C.M.F. Francesc A. Picas

Ferran Blasi, Pvre. Xavier Garralda Alonso Jordi Morillas

Mn. Antoni Mª Bausili. Ramon Mª Soriano Camps

Núria Boldú Montserrat Llopart Joan Naboa Josep Mª Vilarrúbia-Estrany

FUNDACIÓ PARE ESQUÉ - President del Patronat: Ramon Mª Soriano Camps

Entitat inscrita al Registre de Fundacions de la Generalitat de Catalunya amb el n.º 797. N.I.F. G-60.572.211. Declarada com a Fundació benèfica del tipus cultural per Resolució del Conseller de Justicia el 10 de juny del 1994.

Sant Antoni Mª Claret, 50-62 interior. 08025 BARCELONA. Tel. i Fax: 93 458 59 35.Bloc/Web a http://www.FundacioPareEsque.orge-mail: Fundacio.Pare.Esque@gmail.com

Per fer donatius compte corrent ˝La Caixa˝ 2100-0856-93-0200401214. C/. Nàpols, 342, 08025 Barcelona

Els donatius seran correspostos amb un rebut de la Fundació, amb el qué es podrà deduir, segons la legalitat vigent, de les liquidacions del seu import en la quota del IRPF en la declaració de la Renda.

LA CARITAT DELs PRImERs FIDELs

Quin contrast, Senyor, entre la ra-boseria dels fariseus: i la senzille-sa de cor dels primers deixebles

de l’Evangeli.

A les injúries sofertes pels apòstols per causa del vostre nom: ells mai no responen amb odi i malcontentament.

Vós esteu enmig seu: i sempre triomfa la caritat quan Vós presidiu una assemblea.

Saben pels profetes que calia fos sacseja-da pels perseguidors la vostra Església: però en les assemblees canten l’himne de la grati-tud i de l’amor.

Per això les multituds acudien als apòstols: i en ells tothom trobava bona acollença i un amor fraternal.

I no hi havia diferència entre els deixebles de Jesús: tot els era comú: la comunitat de la pregària féu la comunitat dels seus cors i dels seus béns.

Eren, oh Jesús, un sol cor i una sola ànima: i no hi havia indigent entre els vostres segui-dors.

Dipositaven els béns als peus dels apòs-tols: i no hi havia ningú que famegés entre els qui aclamaven el nom de Jesús.

La seva generositat a desprendre’s dels seus béns, Vós la beneïeu: puix la vostra pro-vidència és infinitament més gran que la nos-tra generositat.

El triomf de la caritat, aquell distintiu que deixàreu a l’Església, era palès: de tot arreu venien a ajuntar-se als vostres escollits.

Feu, Senyor, que la mateixa caritat regni en el meu cor: la meva vida serà també el tri-omf de l’Evangeli enmig del món.

Manuel Esqué i Montseny C.M.F

Trobada dels membres de l’O.C.M. especialment els pelegrins a Lourdes del juliol passat. Missa a les 18 h. i salutacions particularment del nou President Sr. Jordi Morillas i de la nova Secretària, Sra. Lourdes Franquet

DIumENGE 30 DE sETEmbRE