José Antonio Donaire presenta una visió cronològica delturisme cultural, dels inicis del turisme a finals del segle XVIII

fins a la seva petjada sobre el turisme cultural contempo-rani. Donaire detalla els elements del turisme cultural, deles destinacions i dels turistes. Amb tot, repassa les prin-cipals qüestions que han marcat l’evolució del fenomen,aspectes com la identitat, la mercantilització o els com-portaments dels visitants i les cultures autòctones i els ex-emples que el caracteritzen. El llibre està estructurat en 6apartats, que es desglossen a continuació.

1. Conceptualització

El concepte de turisme cultural és imprecís perquè no hi haun únic turisme cultural. Hi ha diverses tipologies de tu-risme i diferents cultures, per la qual cosa les trobades deturismes i cultures desemboquen en una multiplicitat deformes de turisme cultural. L’autor exposa que segons elpunt de partida de la nostra visió generarem una respostao una altra.

Si ens situem en la riba del turisme i considerem que el tu-risme cultural és una forma més de turisme —caracterit-zada perquè l’interès del visitant se centra en lesmanifestacions culturals— la cultura esdevé un adjectiu deturisme. Així, podem dir que hi ha turisme cultural de lamateixa manera que hi ha turisme rural, turisme litoral oturisme natural. Si pel contrari, ens situem en la riba de lacultura podem considerar que el turisme cultural és unamanifestació cultural més. Finalment, si ens posicionemen el punt de trobada dels dos conceptes podem enten-dre el turisme cultural com turisme i cultura de manera si-multània. Segons Donaire, aquesta perspectiva és unespai d’aiguabarreig on podem entendre millor la comple-xitat del turisme cultural.

En definitiva, l’autor entén que el turisme cultural és unaxarxa de fenòmens que es relacionen entre si amb con-nexions fràgils, canviants i, de vegades, simultànies.

Fulls de Cultura i ComunicacióRessenyes

Generalitat de CatalunyaDepartament de Culturai Mitjans de Comunicació

Donaire, José Antonio.

Turisme cultural: entre l’experiència i el ritualGirona: Vitel·la, 2008. 286 p.

SUMARI

PròlegIntroducció: Turisme cultural. Les identitatsvisitades1. El fil d’Ariadna

1.1 Turisme, cultura i turisme cultural1.2 El turisme cultural a la carta1.3 Turisme cultural o turistes culturals?

2. El rastre d’Heròdot2.1 La mirada romàntica2.2 El naixement del turisme2.3 El turisme fordista. La mirada repetida2.4 El nou turisme. Postfordisme o neofordisme?

3. Les llums de Lumière3.1 El símbol en el turisme cultural3.2 Els mitjans de producció i reproducció dels

signes4. Des de l’Aleph

4.1 El magnetisme dels nodes4.2 Els paisatges semiològics4.3 Els espais textuals dels itineraris4.4 La captura de l’immaterial. El turisme

cultural efímer.4.5 La re-construcció dels llocs. Els espais s

imulats5. El foc de Prometeu

5.1 La gestió territorial del turisme cultural5.2 La gestió dels fluxos5.3 ”Més és menys”. Els límits de l’acollida5.4 El turisme cultural 2.0

6. Turisme cultural. Miralls i reflexos6.1 La Cultura i les cultures6.2 Els nodes i els espais6.3 Les imatges i la identitat6.4 La paròdia i la transcendència6.5 L’experiència i el ritual

7. Bibliografia

Fulls de Cultura i ComunicacióRessenyes

Núm. 89 | Maig 2009 http://www.gencat.cat/cultura/publicacions

La resta del capítol se centra a recollir les consideracionsque defineixen el patrimoni des del punt de vista normatiui la seva evolució. A banda, analitza el comportament i lesmotivacions dels turistes en l’escenari cultural que dónacom a resultat una classificació del perfil dels turistes. Desdels turistes rituals, aquells que segueixen els talons de laresta de visitants pels principals punts d’interès; fins alsturistes erudits, aquells que tenen una visió cultural de l’ex-periència turística.

2. Els inicis del turisme i el turismecultural contemporani

José Antonio Donaire escriu que el turisme contempo-rani és un palimpsest en el qual es poden trobar com-portaments i escenaris de les diferents etapes del’evolució del turisme. L’autor diu que es pot llegir encarala fascinació dels primers romàntics, de les primeresguies de Baedecker i Joanne, la mirada homogènia delturisme fordista o la recerca compulsiva dels darrers es-pais turístics sense turistes.

En aquest repàs històric, és interessant l’espai que l’autordedica als conceptes de turisme fordista i el consegüentturisme postfordista. El primer fenomen es consolida du-rant la primera meitat del segle XX amb el desenvolupa-ment de la indústria turística. Es tracta de l’aplicació del’anomenat mode de producció fordista al turisme, fet quecomportà una optimització de la utilització dels sistemesde comunicació i d’organització de les empreses interme-diàries que s’encarreguen del disseny de les vacances. Lainnovació d’aquest mètode, però, rau en el fet que les des-tinacions turístiques i els espais visitats són estàndards.És el que Donaire anomena la “mcdonalització” o la “dis-neytzació” del turisme, citant Ritzer (1999). Es tracta, endefinitiva, de l’aplicació dels sistemes de planificació i ra-cionalització de la cadena de restauració a l’esfera del tu-risme. El resultat es tradueix en la producció d’espaisprevisibles, programats prèviament, perquè el client desde l’origen conegui la morfologia del producte que adqui-reix. Per tant, com diu l’autor, no hi ha lloc per a la impro-visació ni per a la diferència.

Tot i això, cal tenir en compte que en el cas del turisme noes tracta d’una sola empresa a escala mundial, com el casde McDonald’s, sinó d’empreses locals amb criteris deplanificació diversos. Així, no sempre es tracta de desti-nacions homogènies. Com a exemple, el llibre recull el re-sultat de l’estudi sobre les dinàmiques turístiques localsen el Mediterrani espanyol de Calabuig (2006), que de-mostra que totes les costes mediterrànies són iguals, peròalgunes són més iguals que les altres.

El turisme fordista repercuteix de manera clara en l’es-tructura de la visita reduint-la a un procés de reconeixe-ment. Donaire afirma que els turistes constaten que les

icones turístiques conegudes en l’origen hi són efectiva-ment —i per tant, les reconeixen—, comparen l’originalamb la còpia i experimenten durant un instant la vivènciade ser-hi: a la plaça de Sant Marc de Venècia, a les esca-les de la plaça d’Espanya, als canals de Bruges, a la nausolemne de Nôtre Dame o a la torre de Belém. L’autor sin-tetitza que la captura dels sights crea un producte cultu-ral típicament fordista. Els circuits urbans, normalment enautobús, capturen l’essència d’un espai en pocs dies.

D’altra banda, el llibre presenta el turisme postfordista comla conseqüència de la crisi del model anterior, a partir delsanys setanta. L’actual lògica de les empreses es basa ennous sectors, noves formes financeres, nous mercats i,sobretot, en una necessitat perpètua d’innovació tecnolò-gica, comercial i organitzativa. El postfordisme es trobadins un nou escenari social, la postmodernitat, que con-dicionarà les manifestacions de consum. Una era que escaracteritza per la disseminació del sentit, on és difícil es-tablir amb precisió els significats; la dispersió dels signes,perquè en un context de circulació d’imatges i estímuls elssignes s’avancen als seus propis significats; i la dificultatd’establir codis estables i compartits. Aquest nou contextcomporta un canvi en les pautes de consum i atorga unprotagonisme clar al consumidor vers el productor. És pre-cisament en aquest punt en què l’autor assenyala l’ele-ment que singularitza la transició del turisme fordista alturisme postfordista: la reacció de la demanda davant l’es-tandardització de l’oferta.

La característica més significativa de les noves formes deturisme és l’heterogeneïtat. L’autor identifica diverses fór-mules creatives: la recuperació —natural, física o teatral—de les pràctiques turístiques romàntiques, la deformaciódels elements clàssics del turisme per tal de crear esce-naris inautèntics, o simplement una reacció crítica davantdel rigor uniformitzador del modernisme. Un parc temàtici un parc natural són les dues cares del mateix procés: larecerca de la singularitat postmodernista.

En aquest nou context Donaire identifica quatre nous mo-dels de turisme cultural: el turisme cultural com a argu-ment d’innovació de les destinacions madures, laseducció de la nostàlgia en els nous espais culturals, lacreació d’icones culturals i la recerca de les noves auten-ticitats.

L’autor remarca que el turisme postfordista no significa lasubstitució sistemàtica de totes les estructures del for-disme. Ben al contrari, la geografia del turisme contem-porani és un collage on conviuen velles formes turístiquesobsoletes amb les noves tendències ja descrites.

Donaire, José Antonio. Turisme cultural: entre l’experiència i el ritual

Ressenyes | Núm. 89 | Maig 2009

2

3. La construcció dels símbolsturístics i culturals

Aquest capítol centra la seva atenció en el fet que el tu-risme és una forma de semiòtica, una manera d’interpre-tar uns determinats símbols. Un símbol és una forma derepresentació, una manera de relacionar una cosa—el sig-nificant— amb un significat.

En el turisme cultural, els visitants han d’interpretar deforma simultània el significat turístic d’un element i el seusignificat cultural. Donaire explica que els símbols culturalssón molt més complexos que els turístics perquè impliquende forma simultània incidir en el significat i en el propi codi.Per exemple, des d’una perspectiva cultural podem inter-pretar el significat d’un palau del Renaixement, però el codid’interpretació que utilitzarem per atorgar significat aaquest element cultural és també cultural. L’autor senten-cia que en l’àmbit de la cultura, els significats són molt méscomplexos i requereixen codis d’interpretació amb un graud’elaboració tan alt que és, en si mateix, un procés cultu-ral més. Aquest és un corrent de pensament molt rellevanten els estudis culturals d’autors com Eco, Moles o Lotman.

Donaire analitza també la construcció dels símbols co-mercials com una característica molt rellevant de la socie-tat de l’espectacle: la tendència a transformar els elementsculturals en productes de consum. La conseqüència di-recta és que la cultura es transforma en una mercaderiamés dins el mercat de béns i serveis.

D’altra banda, també es parla de la importància de la mi-rada fotogràfica que acompanya el fenomen del turismecultural com a element actiu en la producció de signifi-cants. En aquest sentit, es té en compte la importànciadel cinema com a literatura visual i en moviment en la pro-ducció semiològica dins el turisme cultural. En definitiva,un sistema de construcció i reconstrucció dels espais queel turista consumeix abans de visitar-los. Un sistema deproducció i reproducció de símbols molt complex.

4. Els espais turístics i els itineraris

Aquest apartat presenta els turistes culturals com a indivi-dus a la recerca de nodes. Els sights que sobresurten delconjunt turístic. Donaire descriu els nodes com a elementsde l’espai que capten l’atenció del visitant. La percepciódel visitant és, per tant, molt rellevant perquè els nodes noexisteixen per se sinó que assumeixen la condició denodes quan són observats, admirats o fotografiats. Unadefinició més àmplia condiciona la presència dels nodes ala localitat (turística o no), a la presència de marcadors,que relacionen un signe amb el visitant, i a l’apreciació delsvisitants.

Els nodes juguen un paper capital en l’experiència turísticafins al punt de condicionar la selecció de la destinació. Amés, marquen els fluxos dels visitants i orienten el com-

portament dels turistes in situ. De manera que no és es-trany que la imatge projectada de les destinacions en lespublicitats estigui esmicolada en un seguit de nodes evo-cadors, com si es tractés d’un collage de peces turístiques.La competència entre els llocs turístics és també una com-petència entre els seus nodes. En aquest sentit, el llibreanalitza l’impacte que comporta la inclusió d’un determi-nat node en els reculls institucionals de patrimonis com lallista del Patrimoni de la Humanitat, l’inventari del patrimoniarquitectònic de Catalunya o el catàleg de l’Instituto de Pa-trimonio Històrico Español. La conseqüència immediata ésl’increment de la seva capacitat d’atracció turística.

Donaire introdueix el concepte eiffelització per referir-se alprocés en què un o més nodes d’una destinació assolei-xen una capacitat d’atracció i una visibilitat que supera laimatge del propi espai. Són icones universals que nonomés estan vinculades amb els significats turístics. Se-gons aquesta teoria actuen com a llocs de peregrinaciócontemporanis, perquè els turistes potencials senten lanecessitat de formar part de l’acte ritual de la visita i la con-templació in situ d’allò que tantes vegades han vist.

Aquest capítol també recull la rellevància dels itineraris enel turisme cultural. Es concep un itinerari com un recorre-gut dissenyat perquè el visitant descobreixi un significat amesura que transita per l’espai. Ara bé, en la majoria d’o-casions els anomenats itineraris consisteixen en una suc-cessió de diversos nodes. Segons Donaire, la diferènciaés que un itinerari és un element turístic en què l’atractiucentral és el propi camí, on el trànsit assoleix la categoriade recurs turístic. Alguns exemples són la Ruta del Quixot,la Ruta de Mozart o El Camí de Santiago.

Més enllà de la importància dels nodes i els itineraris enl’experiència turística, el capítol també analitza àmpliamentel que l’autor anomena paisatges semiològics i la seva tu-ristificació. Paisatges que representen un determinat sig-nificat en el seu conjunt: la ciutat medieval emmurallada, laciutat fortificada de frontera o la medina laberíntica.

Per últim, s’inclou l’impacte de la irrupció de la cultura im-material en el turisme cultural. Un fet que neix com a con-seqüència de la inclusió de la cultura immaterial en lesmsures de protecció del patrimoni immaterial a escala in-ternacional. Tot i altres precedents normatius, l’origen esremunta a la Convenció per a la Protecció del Patrimoni,feta a París el 2003. Per tant, un debat molt recent.

El llibre detalla els elements que defineixen la cultura im-material a escala internacional i les contradiccions que potsuscitar en el terreny turístic. La concepció de patrimoniimmaterial que proposa la UNESCO va molt lligada a laidea original de folklore. Un concepte d’origen burgès queintenta cercar el rastre d’una identitat perduda. Les con-tradiccions apareixen en el procés de selecció dels ele-ments de folklore i la relació entre la mirada del visitant i elritual. L’autor es pregunta fins a quin punt el ritual i la re-presentació del ritual no acaba configurant una perfor-

Donaire, José Antonio. Turisme cultural: entre l’experiència i el ritual

Ressenyes | Núm. 89 | Maig 2009

3

mance. Planteja que es produeix una tensió entre l’acteespontani del ritual i la seva producció i reproducció me-cànica per al consum turístic. Per aquest motiu, exposaun exemple molt clar citant alhora Lacarrieu (2006). Afirmaque a les ribes del llac Titicaca, els quítxues de Puno ju-guen a ser camperols tradicionals i elaboren una perfor-mance acurada, que es basa, a parts iguals, en la sevatradició i les imatges estereotipades. En definitiva, la cul-tura quítxua que visiten els turistes és una cultura repre-sentada com una gran escenografia per al consumturístic.

5. La gestió del turisme cultural

Donaire apunta que històricament el turisme cultural s’hadesenvolupat d’una manera relativament espontània. Desdels primers tractats de preservació del patrimoni entemps de guerra, a mitjan segle XIX, els governs públics ini-cien lentament un període de reconeixement del valorcol·lectiu del patrimoni.

A partir de la segona meitat del segle XX es concreten elsprimers programes de protecció del patrimoni a escala in-ternacional com la Carta de Venècia de 1964. A escalalocal això es tradueix en una reconversió dels centres his-tòrics de les ciutats occidentals per tal de conservar i pre-servar la identitat d’aquests espais urbans. La major partdels plans urbanístics dels anys seixanta i setanta intentenrecuperar la dignitat urbana d’aquestes zones a través dedues estratègies principals: la protecció i rehabilitació delsmonuments històrics i la recuperació dels barris anticscom a espais residencials. Segons l’autor, l’accent d’unao altra d’aquestes actuacions configurà centres històricsmuseïtzats, ocupats per edificis administratius i monu-ments sense funció, o bé centres històrics vius, amb unarecuperació de la vida urbana.

En el cas espanyol aquestes estratègies s’inicien als anysvuitanta amb plans generals que intenten millorar la degra-dació de la ciutat que havia estat tancada entre les muralles,i no serà fins als anys noranta que les polítiques urbanísti-ques integren l’activitat turística en la seva planificació.

Un dels reptes que mostra el llibre és la gestió dels fluxosde visitants i els límits d’acollida dels nodes. Arriba un punten què “més és menys”. És a dir, l’arribada de més turis-tes representa més impactes que beneficis. Aquest apar-tat recull diferents estudis que estableixen algunsindicadors que permeten detectar la línia vermella que se-para el punt en què més visites comporten més impactesnegatius que beneficis. Així, es tenen en compte variablescom la capacitat d’acollida d’un lloc o la valoració dels vi-sitants (que una visita tingui una valoració acceptable de

qualitat). En definitiva, es tracta d’un conjunt de factorsque intenten trobar els mecanismes que assegurin unequilibri entre la satisfacció de la visita i l’estabilitat de lescaracterístiques dels nodes.

6. Contradiccions del fenomen

En aquest darrer apartat l’autor introdueix un to reflexiu permostrar les contradiccions que apareixen en el turisme cul-tural a través de cinc elements.

La cultura i les cultures. La cultura es pot definir com lapetjada del geni. Hi ha una interpretació del turisme cultu-ral que el relaciona amb la visita a les peces més desta-cades de l’imaginari col·lectiu. D’altra banda, la cultura espot entendre com els elements materials i immaterials quedoten d’identitat una comunitat. En contrast amb la hipò-tesi anterior, sota aquest prisma qualsevol acte turístic ésen essència cultural.

Els nodes i els espais. Tots els espais turístics culturalshan d’afrontar la tensió entre el protagonisme dels nodesi la capacitat simbòlica dels espais, entre el tot i les sevesparts. L’autor es pregunta quina autoritat decideix la jerar-quia de nodes que hem de visitar o les peces que integrenl’espai semiològic.

Les imatges i la identitat. Donaire recorda que hi ha di-ferents imatges de la ciutat: la perspectiva turística dels vi-sitants i la ciutat dels seus residents, un espai entrebastidors, lluny de la mirada voyeurista. D’altra banda, re-cull el fet que la societat postmoderna ha posat en dubtela solidesa de les identitats i planteja la possibilitat de la re-construcció de la identitat col·lectiva d’un indret a travésdel turisme. Sentencia que el turisme de Barcelona és avuicapaç de generar identitat.

La paròdia i la transcendència. El turisme cultural s’haconvertit avui en una mercantilització del patrimoni. Per laqual cosa el fenomen inclou perspectives molt allunyades.Barreja la mirada turística d’un objecte cultural amb la mi-rada erudita, la mirada culta d’un objecte. Per tant, dospunts de vista que generen dues formes de viure el feno-men.

L’experiència i el ritual. La litúrgia turística davant laSanta Croce és repetida per milers de turistes, amb la qualcosa, el visitant comprova que segueix els dictats social-ment definits. Es troba atrapat en els seus propis com-portaments. Per aquest motiu, el turisme culturalcontemporani ha iniciat una negació de si mateix, una re-cerca de formes diferents de fer turisme, malgrat que, se-gons Donaire, els nous turismes també són rituals

Donaire, José Antonio. Turisme cultural: entre l’experiència i el ritual

Ressenyes | Núm. 89 | Maig 2009

4

Edita: Gabinet Tècnic – Biblioteca CentralElaborat per: Núria Benaiges