Una rara olor d’anís en lloc de la clàssica mescla d’aftersun i pixum al pas subterrani de la platja m’ha fet venir salivera. Llavors he vist la porteta: «Truca si t’agrada l’anís». I ha obert un homenet exageradament pelut cordant-se una bata blanca, cridant «TOT A PUNT??» agafant-me pels canells amb unes mans incomprensiblement fortes i grosses. I em deixo emportar. Tot al meu voltant es mou amb frenètica calma. Arrossegat per aquell peculiar individu m’endinso a la sala i veig que a dreta i esquerra tothom em mira i somriu. Enmig d’aquest xivarri, alguna cosa dins meu em diu que tot això m’és familiar d’una manera estranya. L’homenet, inquiet, va cridant “JA HI SOM TOTS! PODEM COMEN-ÇAR!” I de cop puc notar com em tremola tot el cos. Des del cap fins a la punta dels peus... I miro de reüll la noia d’ulls blaus del meu costat que em mira amb un somriure enlluernador. Ara ho entenc! Aquests ulls... Conec aquesta noia. El riure estrident de l’homenet amb barba em distreu i aparto lleugerament la mirada dels ulls blaus del meu costat. L’homenet amb barba comença a presentar-se i a ensenyar-me les instal·lacions. Ell es presenta entre riures com a Charles Darwin. Cada cop que fa la broma els riures de les persones presents esclaten com bombes nuclears formant eco dins la sala. I en el fons no acabo d’entendre la gràcia. És cert que hi té una tirada però... Per un moment em passa pel cap una idea ridícula i alhora plausible: estic somniant? La des-carto i decideixo relaxar-me per gaudir de l’espectacle. Miro al meu voltant i m’adono que tothom, el suposat Darwin inclòs, m’assenyalen. Em vull fondre, faig una llambregada al local per trobar una sortida ràpida. De cop i volta una catifa de fum, d’un color groguenc, es va escampant pel paviment de la sala, encerclant-nos pam a pam. Aquest núvol llefiscós, en pocs instants, cobreix els nostres turmells. Més d’un aixeca les cames, fent saltirons, amb la intenció d’escapolir-se’n. El brou misteriós fa palès, als ulls de molts, un pànic creixent.Tanco els ulls, l’olor d’anís m’ofega i alhora em relaxa. No sé per què però em sento bé, no sé qui és aquesta gent que m’assenyala, però sí els ulls blaus, sí; són llar de foc, són riures, són sorra d’una posta de sol... de sobte, sento un silenci profund al meu voltant. No sé quant de temps porto amb els ulls tancats, segons, hores... Però començo a familiaritzar-me amb els que m’envolten, no sembla que hàgim estat escollits a l’atzar ja que existeix una gran harmonia en l’ambient. Sense dubte he connectat amb la noia dels ulls blaus, es dirigeix a mi: “Avui coneixeràs un secret de Badalona, que perdurà al llarg de generacions, i només alguns escollits coneixen. Em dic Ariadna i sóc aquí per ajudar-te a comprendre que ets l’escollit per continuar amb la tradició”. De sobte vaig notar el fum groc que m’embolicava. Tot em picava molt. Notava molta calor i no m’hi veia gens i quan va desaparèixer el fum: “Déu meu, estic ple de pèls!”. “És temps que el mico marxi i tu ocupis el seu lloc aquí”, va dir ella.L’Ariadna i el tal Darwin m’examinen el cos i parlen de mi com si no hi fos. “Ja t’ho vaig dir, que amb ell funcionaria”, ella. “Ari, quin nas que tens per als homes.” Ella riu: “M’agraden els més... animals.” No els puc parlar, els perdo de vista i em ve una imatge al cap: l’Ariadna i jo al llit, ella crida: “Animaaal!” Darwin em mira les parts. El meu estat semicons-cient no em permet discernir la realitat; lentament, però, els meus sentits comencen a respondre i sento amb claredat que en Darwin i l’Ariadna continuen parlant:- Sorprenentment, molt millor que els que l’hem precedit. Ari, segur que la teva rebesàvia no somiava amb aquest resultat quan va començar la “cerca de l’essència”.“Sóc triadora” em diu l’Ari. “Trio el millor candidat per tenir el secret del nostre elixir, l’anís. El fum ha fet la seva feina, seràs mico durant un any. Però no et preocupis,

sóc aquí per ajudar-te”. Al meu voltant la gent somriu entre els alambins. “Ara et toca a tu ser el mico d’Anís del mono i ja és temps que jo torni a ser home” diu en Darwin.“Què vol dir tot això?” dic confús a dins d’un cos de mico.En Darwin es treu la bata blanca i me la posa al damunt. Mentrestant, sento l’Ari que em diu:“En Darwin ha de marxar ara i tota aquesta gent són treballadors que esperen per tu. Has de fer la fórmula de la recepta de l’anís per continuar una tradició dels badalonins que ja dura 150 anys”.A mesura que l’Ari em parla, em sento més còmode al meu nou cos de mico.“Anem! La fórmula està gravada a la pedra i només tu, l’elegit, la pots desxi-frar”.Caminem cap al darrere dels alambins. La paret és tota de pedra ennegrida i té gravats uns estranys símbols que mai no havia vist abans...; tot i així, d’una forma inexplicable, els puc entendre! Trio els ingredients de les lleixes, un per un. Seguint les instruccions, en mesuro les quantitats exactes i faig curosament la mescla que seguidament aboco perquè passi per l’alambí. Es fa un silenci absolut mentre tots resseguim amb la mirada el líquid espès que s’escola pels interminables tubs i que va canviant de color i consistència. Al final del circuit apareixen les primeres gotes de licor. Recito les paraules màgiques que tanquen el ritual:“Es el mejor, la ciencia lo dijo y yo no miento”.Glopades oloroses van lliscant al decantador. Omplo una copa de cristall, estil modernista, que m’ofereix en Darwin. L’apropo molt lentament als meus llavis.-Noo!!D’un cop em treu la copa. Com per art de màgia, es trenca en mil petites peces de colors reflectint el seu color a les parets fosques i que il·luminen per un segon la sala. -Oohh!!!! -criden tots alhora mirant-me espantats. -Aquesta és una de les condicions per ser el nostre líder: No podràs tastar mai l’elixir que ens ajudaràs a fer. Hauràs d’esperar tot un any per tornar a tastar l’anís, així quan tornis a ser un home mai podràs distingir entre la teva fórmula i la d’altres micos. A fora, tot continuarà com si res aquí hagués transcorregut, ningú s’assabentarà que durant aquest any no hi has estat. L’Ariadna et presta-rà la seva experiència, fins que vagi a buscar el nou mico”I això no m’ho haurien d’haver avisat abans? Mentre l’Ariadna agafa una altra copa se l’apropa als llavis i ho tasta. Tots miren amb els ulls ben oberts i de

sobte diu: -Li manca alguna cosa.

-Com pot ser? Si hi he posat tots els ingredients un per un amb les quantitats adequades!

-Sí però cada mico té el seu esperit, la seva voluntat de fer el millor anís del món. Aquest anís s’ha de fer des del

cor. M’acosto una altra vegada a la paret i llegeixo els símbols, hi afegeixo els ingredients i em vénen al cap els ulls de l’Ariadna...Aparto la vista de la paret i els símbols. Busco. Giro 360 graus. Corro d’una punta a l’altra. Tots em miren sense entendre res. -És que no hi ha cap finestra, aquí? -En Darwin em fa que no amb el cap.- La brisa del mar! El meu ingredi-ent és un toc de brisa de mar!

L’Ariadna aplaudeix entusiasmada i tots la imiten. La mirada de Darwin s’enfosqueix.

-Ari -diu- no recordo la fórmula!-. I ella: -És l’hora!

I d’un senyal activa el ritus i amb el mico beuen l’anís d’una anti-ga proveta. Envoltats pel fum groc se’n van, l’Ari, agafada ara d’una mà humana...

Una dolça flaire ha impregnat l’ambient i jo em sento més savi. I

com l’alquimista més experimentat, crido: “Feu entrar la brisa marina i

ENDAVANT!”

DEL MICO VE L’HOME GUANYADOR

Una rara olor d’anís en lloc de la clàssica mescla d’aftersun i pixum al pas subterrani de la platja m’ha fet venir salivera. Llavors he vist la porteta: «Truca si t’agrada l’anís». I ha obert un homenet exagera-dament pelut cordant-se una bata blanca, cridant «TOT A PUNT??» agafant-me pels canells amb unes mans incomprensiblement fortes i grosses. Em tira cap a dins d’una cambra molt petita. No hi ha cap finestra, tot està envoltat per una llum tènue i per la forta olor d’espècies. M’evoca una sensació estranya, intento situar-me: aquest lloc no em recorda gens a l’estiu ni la platja. Se’m posa la pell de gallina. Vull anar-me’n, però quan em giro ha desaparegut la porta. Sempre m’han espantat els espais tancats però miro de mantenir la calma. L’home mico m’observa divertit, ara em mostra dos petits tubs d’assaig un amb un líquid vermell i l’altre d’un verd molt brillant. No em diu res però sé que haig d’escollir. Tanco els ulls i trio el brillant, el verd; agafo el tub i d’un glop me l’empasso sencer.De cop, tot desapareix. El mico dansaire em fa una abraçada i se m’emporta per un forat negre. A poc a poc, començo a sentir rialles i veig un cel blau que no és més que el sostre pintat d’un teatre. “Hi va haver un temps” -xiuxiueja el mico- “quan vaig recórrer món i aprendre la diferència entre les rialles de la gent d’illes, de costes i de muntanyes...” Mentre xerra, jo no paro de pensar on he vist abans aquesta cara, tot i que la recordo -la cara- ben seriosa. Les rialles em fan pensar en Nadals, en família i -tot i que jo era molt petita- en una estranya ampolla sobre la taula, una ampolla de quadrets que recor-dava les de perfum antigues. De sobte, surto del deliri: ja sé on sóc, i amb qui! N’estava segura, el lloc on em trobava era el Her Majesty’s Theatre, del West End londinenc. L’havia reconegut perquè hi havia estat no feia gaire amb una amiga . Em va sorprendre veure que un calendari de paret assenyalava el 9 d’octubre de 1986, el dia que es va estrenar El fantasma de l’Òpera, el meu musical favorit. Encara tinc el regust del líquid verd que m’he empassat fa una estona. Era d’anís, del mateix que es bevia l’àvia Josefina durant la sobretaula i tot just ara me n’adono! Recórrer el forat negre i arribar a Anglaterra m’ha deixat ben trasbalsada. A poc a poc vaig recuperant la consciència. Bé, ara sóc a Londres -penso-, però on deu ser el mico?-Et llegeixo els pensaments, nena. -És el mico.- Estàs contenta? És el dia de l’estrena! Vinga, gaudeix del fantasma cantaire i després em tornes el favor, eh?Miro al meu voltant i tothom va mudat: que horrorosa em sembla ara la moda dels vuitanta! I tothom em mira a mi: si vaig amb vestit i xancletes, si jo anava a la platja de Badalona! Tot seguit el mico em proporciona roba adequada per a l’ocasió i l’època. No em queda més remei que canviar-me i seure a gaudir de l’espectacle. A veure què és el que em vol demanar a canvi del favor, que de fet no li he demanat, però haig de reconèixer que m’està complint un somni. I em pregunto què hauria passat si m’hagués begut el tub vermell. M’assereno i em disposo a veure el musical. Procuro oblidar-me de tot el que he viscut en tan poca estona i m’assec al seient que l’home pelut m’ha reservat al seu costat.L’obra es desenvolupa com era d’esperar: me la se de memòria. El final és el que em sorprèn: en abaixar-se el teló, tots els focus de la sala ens il·luminen a nosaltres dos! Tot d’una, sobre l’escenari, apareix el fantasma de l’obra, el fantasma de l’òpera! i, aixecant el braç lentament i assen-yalant-me, exclama:-Tu! Besa’m! Si no, ni tu tor-naràs a la teva platja ni ell tornarà a la seva fàbrica!El mico se’m lamenta:-No t’hauria d’haver deixat que et beguessis

el verd. A hores d’ara ja tindríem l’anís embotellat.No tinc ni temps de rumiar sobre el que el mico acaba de dir. Ja m’ha aixecat i m’està empenyent cap a l’escenari. El públic està dret aplaudint i rient.—Sempre agafeu el verd, i això que triguem molt més a acabar la fei-na —mormola l’home pelut.— Tu fes-me el favor i fes-li aquest petó i a veure si tornem ja d’una vegada.Dit i fet, d’una revolada pujo a l’escenari i li planto un petó als llavis. El fantasma es desintegra i el públic sembla evaporar-se, les parets del teatre desapareixen -Ja hi som una altra vegada...-penso amb resignació- quin dia més estrany, haure de deixar de beure la copeta d’anís que tant em reconforta cada vespre...La cambra petita del principi ara sembla més gran, com una fàbrica plena d’aparells i mecanismes o una sala d’invents. Com posseïda li dic al mico que ja tinc la fórmula i em sorprèn a mi mateixa agafant els tubs d’assaig i barrejant ingredients. De cop s’obre la porta i veig el mico agafant una altra dona pels canells. La miro. -A vosaltres també us agrada l’anís, oi?, diu la nouvinguda. Llavors m’adono que, a més de nosaltres tres, hi ha unes vint perso-nes més, totes en xancletes i vestides de platja. Deixo els tubs a una banda i miro bé la cambra, que sens dubte fa una forta olor d’anís. -Vinga, mico! -li dic a l’homenot-, explica’ns què hi fem aquí!-Bé, tots vosaltres teniu diverses coses en comú - diu el mico. Us agrada l’anís, us agrada el teatre i també us agrada viatjar. I d’aquí el meu projecte. Triar el líquid verd implicava conèixer el West End i triar el vermell, Broadway. Tots heu fet ja la tria. Voleu saber què passarà ara? -Sí, i tant! -responem tots. El mico se’n va a buscar alguna cosa. Men-trestant, ens mirem els uns als altres amb curiositat. Sí, tenim coses en comú, és cert - penso - però per quin motiu som tots aquí? Un moment, miro les cares de la resta de persones i em sonen tots mol-tíssim. El mico torna amb un llibre a les mans, és un àlbum de fotos!En veure l’autobús a la primera foto hi caiem: CHICAGO! I a les últimes fotos, les cares desencaixades, anunciant ja la ressaca d’anís, ens situen del tot. Fa uns anys vam anar tots junts a Barcelo-na a veure el musical i ho patrocinava Anís del Mono. Una vintena d’escollits vam tenir la sort de trobar l’entrada al revers de l’etiqueta

de l’ampolla.He recordat que eres el nostre guia de llavors - li vaig

dir al mico. I ell va respondre - Sí, i ara heu sigut vosaltres els meus guies, els meus conillets

d’índies, heu provat unes noves barreges d’anís que us

han permès viatjar dins d’un somni vostre i viure’l com si fos realitat.

Què us ha semblat de mo-ment, tot i l’efecte secundari

del favor?-Ha estat una experiència molt

curiosa. I com és que tu ara ets un mico? - li vaig dir. Ell em mira i

contesta -És un tema llarg d’explicar i no ve al cas. Ara el tema sou vosaltres,

us hem convidat a aquesta experiència perquè vàreu trobar la invitació en l’etiqueta. Vull reno-

var el concepte anís i vosaltres m’ajudareu, explicant el vostre viatge.

L’ingredient essencial d’un bon anís és la matafaluga. És incoherent el “mata” inicial amb tan dolç aroma, oi? Als

tubs, hi ha les millors varietats de la planta d’arreu del món. Vosaltres, intuïtivament, n’esteu mesclant les proce-

dents del lloc on heu viatjat en somnis. Aquesta mescla serà la viurefaluga. Oi que s’hi adiu més?

A la vostra salut!

PROJECTE ANÍS FINALISTA