relats breus

RELATS BREUS

4t D’ESO

CURS 2008-09

Narracions breus 4t d’ESO

Curs 2008-09 2

ÍNDEX DE RELATS

En aquest recull trobareu uns quants relats que han confegit alumnes de 4t d’ESO. Partint d’una mateixa imatge, cada alumne/a creava un relat original no necessàriament lligat a la imatge proposada. És a dir, la imatge només havia de servir de font d’inspiració i no calia utilitzar-la com a tema. Cada grup-classe tenia una imatge diferent, però totes tenien en comú que eren espais oberts de diverses ciutats catalanes: Girona, Vic i Barcelona. La imaginació i la sensibilitat feien la resta.

Montse Pujol i Caimel

La llegenda de Golden Krone _________________________________________________________4 Records… ________________________________________________________________________5 El relat ___________________________________________________________________________6 Les agulles del rellotge ______________________________________________________________8 El mirall misteriós __________________________________________________________________9 Un dia per recordar ________________________________________________________________10 Aquella tarda d’hivern ______________________________________________________________11 Retrobar-nos _____________________________________________________________________12 Des de la teulada… ________________________________________________________________13 Esborrat _________________________________________________________________________15 Horitzó __________________________________________________________________________17 Aniversari _______________________________________________________________________18 Un amic retrobat __________________________________________________________________19 Plovia___________________________________________________________________________20 Inesborrable ______________________________________________________________________21 Marina? _________________________________________________________________________22 1956 ____________________________________________________________________________23 Mare, te’n recordes? _______________________________________________________________24 Que la vida em sorprengui... _________________________________________________________25 Un dia de mala sort ________________________________________________________________26 Somnis __________________________________________________________________________27 Un sopar d’amics __________________________________________________________________28 L’organització ____________________________________________________________________29 Les Rambles de les flors ____________________________________________________________31 Qüestió de dignitat_________________________________________________________________32 Sort_____________________________________________________________________________33 Retorn __________________________________________________________________________34 La ciutat amagatall_________________________________________________________________35


Curs 2008-09 3


Curs 2008-09 4

La llegenda de Golden Krone

La llegenda de Golden Krone... Segurament us preguntareu de què estic parlant Doncs bé, tot va començar quan vaig viatjar a Transsilvana. Sentia curiositat per saber més d’aquesta famosa llegenda que a tothom terroritzava només que l’esmentessis. En arribar em vaig hostatjar a l’hotel Bistritz. Només arribar-hi, me’n vaig anar a informar sobre aquesta misteriosa llegenda, però ningú em va respondre, excepte un home alt, de cabell llarg i de color negre, i de pell blanca com la neu. Sols mirar-lo em va donar un calfred que em va recórrer tot el cos. Vaig acceptar la seva invitació perquè m’expliqués la llegenda.

Tot comença una nit d’hivern. La lluna era plena i brillant. Sobre les 10 del vespre, tots el habitants de Transsilvana sabien perfectament que a aquelles hores no es podia sortir al carrer perquè un home d’aparença estranya voltava pel carrer Golden Krone assetjant una nova víctima.

Una noia d’uns 30 anys llargs va fer front a la por i va sortir de casa seva per anar a una festa. Travessant el carrer, ella anava rient mentre els veïns li anaven dient que no el travessés Golden Krone, que no sortiria d’allà. Ella no va fer cas i va seguir caminant sense aturar-se. De cop, un calfred li va recórrer tot el cos. Ella terroritzada i va cridar amb tota la força que va poder. Els habitants d’aquell barri, en sentir el crit, van sortir de seguida a veure què passava. Des del seu balcó veien perfectament la noia que els mirava terroritzada buscant ajuda. Ella sabia perfectament que d’allà no en sortiria viva. Un home alt, de cabell llarg i de color negre i de pell blanca com la neu es va apropar a ella i mentre s’hi anava a apropant, li anava somrient, els seus ullals punxeguts i les seves dents eren blanquíssimes, aquell somriure era esgarrifós. L’home li agafa el cap inclinant-lo, quan de cop ella crida,l’home li clava els seus ullals de puntes esmolades al seu coll de porcellana, li xucla fins a l’última gota de sang i d’aquella noia ja no se’n sap res més.

Uns diuen que es va tornar com ell; uns altres, que va morir en aquell humit carrer mentre el mal s’apoderava de la seva ànima. I ningú ha viscut per explicar-ho, ni tan sols tu...

Natalia Alarcón


Curs 2008-09 5

Records…

Records, records, i més records, tot són records a l'hora de passar cada mati, cada tarda, cada nit per aquell carrer en el qual vam compartir tants moments, cadascun d'ells meravellós i alhora inoblidable. Pensar que temps enrere passejava per aquell mateix carrer, feliç, agafada de la seva mà i perduda entra tants t'estimo que em regalaves, tants somnis que compartíem i ens prometíem complir l'un al costat de l'altra...Va ser una època no massa llarga, però suficient com per haver marcat un abans i un després a la meva vida. Abans de conèixer-lo a ell, em pensava que no em feia falta res més, que tal i com estava era feliç, però després d'haver estat amb ell, d'haver passat aquells mesos al seu costat, em vaig sentir perduda quan vaig sentir sortir dels seus llavis ''aquesta relació ja no va enlloc, fa dies que hi dono voltes i tot sembla ser que ja no t'estimo com abans... Serà millor deixar-ho aquí.''

En aquell moment sentia que el món em queia a sobre, que fins aleshores tot havia estat perfecte, que abans d'estar amb ell podia viure sense ell, però que ara que sabia el que era conviure amb ell no seria capaç de seguir endavant.

Massa tardes tancada a casa plorant per una cosa que ja havia arribat a la seva fi, però jo no ho volia acceptar, tot havia estat tan perfecte aquells mesos al seu costat; havien estat sense cap dubte els millors de la meva vida. Des que vaig sentir aquelles paraules em llevo cada dia pensant que tot ha estat un somni, una mica desagradable però un somni al cap i a la fi, però en obrir els ulls i mirar la foto de la meva tauleta de nit m'adono que no, que no ha estat un somni. Des d'aquell dia ell és el meu primer pensament quan em llevo i en l'última cosa que penso cada dia abans d'anar-me'n a dormir. De fet, quan dormo també hi penso en ell.

Però avui al mati tot ha estat diferent, també m'he llevat pensant en ell, recordar el seu somriure; m'ha començat a caure una llàgrima per la galta, i de cop he sentit la necessitat de passar pàgina. Ho he intentat, però quan he sortit al carrer i he passat per aquell lloc on sempre ens trobàvem, cada tarda, un cop més m'he adonat que no és possible oblidar-lo si el tinc a quatre carrers de casa meva; si cada cop que surto del carrer tinc la necessitat de passar per davant de casa seva per veure si dóna la casualitat que ell surt al carrer a comprar alguna cosa o a fer algun encàrrec, i me'l trobo, i amb alguna excusa ens posem a parlar.

Sé que pensar en tot el que vam viure junts no m'ajuda gaire, però ja que no sóc capaç de passar pàgina serà millor que m'hi acostumi, a viure amb aquests records que si m'hi paro a pensar no cal oblidar, que són moments màgics, que en el fons m'agrada recordar -quan estic malament-, perquè em fa sentir que encara que ara no estiguem junts, quan ho estàvem tot el que ens dèiem era sincer, tot el que fèiem era perquè els dos volíem estar a prop l'un de l'altre, saber què feia l'altre en cada moment, confiar-nos tots els secrets i dir-nos el que sentíem l'un per l'altre.

Mercè Castelló


Curs 2008-09 6

El relat

Jo anava tan tranquil·la amb la meva bicicleta, vella i despintada, per un carrer de Girona. Vaig deixar la bicicleta lligada a l'aparcament de bicicletes, i vaig entrar a la botiga a treballar. Aquell dia, no hi havia quasi ningú al carrer, feia un dia esplèndid, un sol que cremava les pedres.

On era la gent? Li vaig preguntar a la meva companya de feina; ella sabia que hi havia un concert a la nit, però que exactament no sabia per què la gent no s'estava pel carrer. Li vaig demanar permís per poder sortir, a prendre un cafè. Ella, com que la botiga estava buida, em va acompanyar, vam agafar la bicicleta i vam anar a fer una volta. De cop i volta a un dels carrers mes reconeguts de Girona, hi havia una manifestació, que no deixava passar els cotxes, persones, etc. La policia no podia fer-hi res, ja que la gent de la manifestació tot i que era poca tenia armes. Nosaltres, amb por, van decidir tornar a la botiga.

Al final del dia, la policia va carregar contra els de la manifestació i els van tancar tots a la presó, però no va servir de molt, ja que al cap de tres dies, tots ja tornaven a ser fora. Nosaltres, totes sorpreses, vam fer com si no passés res, ja que no ens volíem posar en embolics. Però hi havia gent que no, que continuava fent manifestacions i els policies intentaven controlar-la, cosa que no podien, i cada dia durant un mes, sempre passava això.

Sílvia Salvañà


Curs 2008-09 7


Curs 2008-09 8

Les agulles del rellotge

Ho havien estudiat bé, molt bé. Diferents arquitectes s'havien reunit per tal de fer una obra especialment dissenyada.

Llum, claror i color eren la seva base en la construcció d'aquella plaça. Tant bon punt sortia el sol s’il·luminaven els edificis que miraven cap a l'est. Les façanes de les construccions eren de colors alegres i variats. Les finestres de les habitacions no tenien persianes, perquè quan sortís el sol, els raigs de llum s'endinsessin a les cambres i despertessin els veïns. A les parts baixes d'aquests edificis hi havia botigues i comerços variats, però sempre respectant els horaris de llum. Hi van posar els forns de pa i les granges perquè la gent així que es llevés hi anessin a esmorzar.

A mesura que anava passant el matí, el sol anava canviant de posició i la gent caminava en el sentit de les agulles del rellotge per aprofitar-ho. La claror arribava a les parets que eren fosques i s'obrien nous establiments. Al mateix temps, les botigues de queviures aixecaven persianes perquè la gent pogués anar a comprar els diferents ingredients per fer el dinar.

El sol senyalava l'escena que s'havia de representar a cada moment, com si fos un focus en una obra de teatre que t'explica el que toca mirar a cada cert temps. Les parts fosques queden al marge dels nostres ulls i així ho volien fer veure als vilatans d'aquella grandiosa plaça.

De mica en mica s'anaven obrint altres comerços, com merceries i botigues de roba. Tothom es saludava i la gent mantenia converses agradables.

Així que el sol s'anava alçant cobrava vida el centre de la plaça, on els dissabtes i diumenges s'hi feien festes. Anava tombant el sol per les parets dels edificis encara no il·luminats i al migdia s'hi obrien restaurants, perquè els més mandrosos que no havien fet el dinar no es quedessin sense omplir la panxa. Seguidament, ja s'anaven obrint els cafès i les botigues d'infusions per poder ajudar a pair l’àpat principal. Tot eren terrassetes al costat assolellat de la plaça per poder prendre alguna cosa amb tranquil·litat. Anava caient la tarda i les persones ja estaven al quart final de la plaça, la gent començava a retirar-se a les seves respectives cases.

L'endemà el sol tornaria a despertar a tots els veïns amb l'esperança de fer renéixer la il·lusió de viure el dia a dia.

Aïna Roura


Curs 2008-09 9

El mirall misteriós

Estàvem ben nervioses, esperant darrere d’una columna que donava a la plaça.

Tot havia començat el cap de setmana anterior quan juntament amb la meva amiga Marta havíem decidit d’anar a comprar un regal especial en aquella botiga d’antiguitats. Era l’aniversari de la meva àvia, i jo sabia que sempre havia desitjat recuperar un mirall que havia pertangut a la família des de feia generacions. L’avia l’havia venut feia uns anys, per passar els mals temps, com sempre deia.

El fet és que la història d’aquell mirall sempre havia tingut un aire misteriós, ja que s’explicava que havia estat d’un avantpassat explorador que havia aconseguit un gran tresor i, que per por que ningú el pogués prendre el va amagar en un lloc concret de Vic. El mirall, segons l’avia, era la clau per descobrir on estava amagat. La Marta i jo anàvem comentant aquesta història de camí a casa, amb el mirall guardat en una bossa. Un cop vam arribar, quan anàvem a embolicar el mirall, ens vam adonar que la part del darrere és movia. Molt emocionades, la Marta i jo vam separar la part posterior del mirall i ens va caure a les mans una mena de carta. Era del meu avantpassat, i en ella deia El secret serà descobert amb la llum adequada. En el marge dret hi havia dibuixat un rellotge amb números romans, ressaltat per un raig de llum, el sis. També hi havia una petita anotació: Plaça de Vic, columna cinc.

Després de parlar-ne una estona, vam arribar a la conclusió que el raig de llum sorgia del mirall, quan en ell incidia la llum del sol, i que potser aquell raig ens indicaria on estava el tresor amagat.

No ens ho vam pensar dues vegades, el dilluns a tres quarts de sis estàvem a la plaça, justament a la cinquena columna. L’espera es va fer molt llarga, però per fi va arribar el moment. La llum del sol va donar de ple al mirall i, de sobte una part del terra de la plaça va brillar de manera encegadora. Sí, era allà. Ara només calia esperar a que la plaça quedés buida per poder investigar tranquil·les.

Andrea Isart


Curs 2008-09 10

Un dia per recordar

Jo era ben petit, dormia tranquil·lament a la meva habitació. De sobte, vaig sentir la veu de la meva mare, que espantada cridava per despertar el meu pare. El pare es va llevar de seguida, van començar a recollir les coses mes importants. Jo no sabia què estava passant i vaig sortir al menjador, a veure si podia veure alguna cosa. El menjador era ple de fum, un fum negre, espès, no s’hi veia res, ni tan sols s’hi veia la lluna. Espantat, vaig sortir ràpidament a buscar la meva mare, que em va agafar pel braç i va començar a córrer escales avall; el meu pare venia a darrere amb el gos agafat.

La plaça era plena de gent. Hi era tothom: la policia, l’ambulància..., però els bombers encara no hi eren. Els típics veïns xerraires i pesats, intentaven saber per quin motiu es podia haver encès, i per aconseguir-ho, intentaven parlar amb els policies, que estaven molt enfeinats, i no els feien cas. Alguns nens petits ploraven, i els mes grans eren en un cantó, alguns fent fotos, tots arreplegats. Estaven al·lucinant, mai no havien vist un incendi com aquest.

De sobte, van aparèixer els bombers, eren quatre o cinc camions, plens de gent, que, sense dubtar ni un moment, van començar a ruixar l’edifici, que era ple de flames que cada cop eren més i més altes, i els bombers tenien por de no poder-les apagar. Uns sis o set bombers van entrar a l’edifici, per comprovar que ningú s’havia quedat atrapat entre les flames i les runes, però per mala sort, per una finestra, una dona gran cridava amb totes les seves forces. Era al tercer pis de l’edifici, cosa que en dificultava el rescat. Però, em va fer gràcia veure, com els bombers, van posar una espècie de llit elàstic, i demanaven a la dona que es deixés caure a sobre d’ ell. Està clar, que al principi la dona s’hi va negar, però quan va veure que no tenia cap altra sortida, va saltar ràpidament. Per sort només tenia algunes cremades lleus, però el seu estimat gos, s’havia quedat dins l’edifici.

El foc cada cop era més intens, no s’hi podia fer res. Tothom havia perdut l’esperança, però de sobte va començar a caure una tempesta que va apagar tot el foc en un parell de minuts. L’edifici estava tot cremat, s’havia de reformar, però per sort, ningú s’havia fet gaire mal, sense comptar algunes cremades. Finalment, la dona, que es pensava que el seu gos havia mort entre les flames, va veure com dos bombers sortien de l’edifici amb el seu gos entre les mans.

Realment, va ser un dia per recordar.

Nil Alsina


Curs 2008-09 11

Aquella tarda d’hivern

Tot va començar el dia que me'l vaig creuar, aquella tarda d'hivern, plovent, assegut en un dels bancs d'aquella famosa plaça... Recordo aquella tarda com si fos l’única que hagués viscut durant els anys que porto de vida. Era un home gran, de cabells blancs, d'uns setanta-i-tants anys d'edat, baixet i esprimatxat. Duia una boina al cap i anava amb pijama i bata (una bata de color blau cel molt gruixuda i apelfada i amb taques de brutícia ). Als peus, portava unes sabatilles del Barça i fumava una pipa.

Eren les 6, i jo, com de costum, anava a comprar el pa. De camí cap a casa es va posar a ploure. La gent, desesperada, corria amunt i avall per no mullar-se; els cotxes de policia, passaven per la riera anunciant amb un megàfon que tothom tragués els cotxes d'allà per si baixava la riera, i la gent sortia ràpidament de les cases per retirar els vehicles perquè no se'ls emportés la riera. En un moment, tot era un caos. Quan per fi ja quasi era a casa, just a la plaça que hi ha al davant, la famosa plaça de Vic, la que coneixia tothom, on s’organitzaven les festes del poble, vaig veure un home gran, assegut en un dels bancs fumant-se una pipa; a aquest avi, ja m'havia semblat veure'l feia un parell o tres de dies.

Jo, en veure'l allà assegut tot xop, em vaig acostar a dir-li que si volia que l'acompanyés cap a casa, perquè amb aquell temps millor que no estigués al carrer. Ell em va contestar que marxés cap a casa, que el deixés en pau, que no tenia on anar perquè a casa seva no hi volia tornar.

Aquell home semblava malalt, no feia gaire bona cara i semblava que portés un parell de setmanes fora de casa de bruta que duia la roba i de prim que estava. Jo, educadament, l'intentava convèncer que havia d'anar cap a casa seva, però no hi havia manera. Com que em sabia greu marxar i deixar-lo allà, li vaig dir que vingués amb mi, que passaria la nit a casa meva i li prepararia el sopar. Al principi, s’hi va negar, però el vaig acabar convencent.

Tot sopant, em va donar les gràcies i em va explicar el que li passava. Em va explicar que no volia tornar a casa seva perquè ja no tenia cap membre de la seva família, que l’única persona que li quedava era la seva filla i s'havia mort feia dues setmanes. Des de llavors, no havia tornat a casa.

Jo li vaig dir que si necessitava algú que li fes companyia, que li fes la feina de casa o que li anés a comprar el menjar, que no dubtés a dir-m'ho, que si volia, podria fer tot el que li feia la seva filla, però que tornés a casa seva. Ell em va agrair tot el que estava fent i li vaig anar a preparar el llit. En tornar, havia desaparegut.

L'endemà el van trobar mort a la plaça de Vic assegut en aquell mateix banc on l'havia trobat jo.

Jordina Marquès


Curs 2008-09 12

Retrobar-nos

Érem petits encara, anàvem a quart de primària, és a dir, només teníem uns deu anys els dos.

No anàvem a la mateixa classe però érem molt amics, evidentment a aquella edat mai no m’hauria pensat que tot passaria d’aquesta manera ni m’hauria imaginat tampoc, que justament amb aquell nen petit de deu anys amb qui havia jugat sempre a l’hora del pati a pares i a mares, a “cuit i amagar”, a pica-paret...

Era una sensació estranya, no sé, tot plegat se’m feia bastant, com ho diria...? al principi una mica incòmode pels records que em portava només de veure’l.

A mesura que ens vam anar fent grans, ens vam anar distanciant fins al punt de no veure’ns mai.

Jo tenia ja uns vint-i-tres anys quan em vaig voler independitzar, vaig decidir que havia de marxar de casa els meus pares, que ja n’estava farta que em mantinguessin.

Bé, em vaig dedicar a buscar pisos fins enamorar-me’n completament d’un que hi havia al costat de la plaça, a Vic, petit però molt acollidor cal dir.

Un cop instal·lada en el pis –que, per cert vaig quedar farta d’anar i tornar amb tantes caixes en el meu temps lliure- sempre feia voltes pel poble per anar investigant.

Els dimarts em dedicava a netejar una mica la casa, però feia tan bon dia que vaig decidir-me per anar a fer un tomb, fins que estava molt cansada i vaig anar a reposar a la plaça del costat del meu pis. Vaig asseure’m en un banc, i al banc del davant hi havia un noi més o menys de la meva edat, suposo. Ell estava llegint un llibre, i em va semblar veure que era de poesia. No sabia del tot el què, però aquell noi tenia alguna cosa que em recordava a algú, em feia dubtar, pensar... em vaig enamorar dels seus ulls, les seves mirades. Es podria dir, que de llegir, no llegia gaire.

A partir d’aquell dimarts, anava cada dia a la plaça, només per la curiositat de saber qui era aquell noi i per saber si algun dia hi hauria la possibilitat de saber-ho. Fins que una tarda, em va venir a preguntar com em deia perquè -va explicar-me- li recordava a algú, és a dir, igual que ell a mi.

Al principi, no sabia què dir-li; em vaig alegrar molt quan vam saber qui érem els dos. Evidentment, aquells dos nens petits de deu anys que jugaven a l’hora del pati. A partir d'aleshores, ens vam anar veient cada dia, fins al punt de tenir una relació estable. Ara estem casats i tenim dos fills, un nen i una nena.

Íngrid Colomer


Curs 2008-09 13

Des de la teulada…

Aquella tarda ennuvolada del més de juliol estava assegut a la teulada de casa amb la Júlia. L'estimava. Era l'única cosa clara que tenia en aquell moment. Els meus pares havien marxat de vacances tot el mes i m’havien deixat la casa per a mi sol, un noi de 16 anys. Confiaven en mi, era tot el que jo els demanava.

Havia conegut la Júlia feia dues setmanes, a la cafeteria de sota de casa meva. El primer que se'm va passar pel cap quan la vaig veure asseguda al racó, sola, va ser que no havia vist mai una persona com aquella. Desprenia un aire tranquil·litzador; no podia evitar mirar-la. Així doncs vaig decidir anar a seure amb ella. Va ser més senzill del que em pensava. Ens vam agafar confiança ràpidament. Em va explicar que estava de vacances, entre d'altres coses. Després de parlar una bona estona la vaig convidar a casa meva, vam anar a la teulada a berenar i vam seguir parlant de les nostres coses. Des d'aquell dia no passava tarda sense ella, i ella sense mi. Ens asseiem a la teulada i miràvem les persones que travessaven la plaça de davant de casa meva, ens imaginàvem les seves vides, i inventàvem històries a partir d'elles. Pot semblar una mica infantil, però ens divertíem.

A poc a poc ens vam anar enamorant, però cap dels dos no volia que les coses canviessin. Ho passàvem bé junts i això era el que comptava. El temps va passar volant al seu costat, arribava el dia que ella hauria de marxar. Tot i així intentàvem no parlar d'això. Els últims dies van ser els millors en molt de temps. Jo m'havia enamorat bojament d'ella, i vaig aprofitar-los al màxim, estàvem junts tot el dia, encara que ella havia de passar temps amb els seus pares.

Finalment, va arribar el dia menys esperat de tota la meva vida. Marxava. Estaven acabant les vacances i ella tornava al seu poble. Mai més no ens veuríem. L'última tarda érem a la teulada; vaig agafar valor i li vaig dir tot el que sentia per ella, i sorprenent ment ella no va dir res. Es va quedar callada fins a l'hora de marxar. Ens vam dir adéu. Veure-la marxar amb el cotxe va ser un dels records mes dolorosos dels últims anys. Quedaven cinc dies de vacances, però allà s'havien acabat les meves. Durant tres anys vaig anar enviant-li cartes, sense cap resposta.

Ara, en el present, setze anys després, escric aquest diari, ja que la setmana passada vaig rebre una carta seva en què m'explicava que ella no s'havia casat, que havia seguit enamorada de mi tot aquest temps i que havia marxat a l'estranger per oblidar-me. La veritat és que jo també seguia pensant en ella, dia sí, dia també.

Aquell estiu ens havia marcat la vida als dos. Intentaré oblidar-la, penso, de vegades. Tot i així mai no oblidaré aquelles estones asseguts a la teulada, fent-nos companyia l'un a l'altra, estimant-nos sense paraules.

Marc Nugué


Curs 2008-09 14


Curs 2008-09 15

Esborrat

Aquell dia em vaig despertar amb massa coses al cap. Malgrat la incoherència de les meves cabòries tenia una mena de pressentiment. Sentia que passaria alguna cosa important. No me'n recordava de res del que havia passat abans de l'accident. D'això ja feia gairebé sis anys. Com a conseqüència del cop al cap, se m'havia esborrat tota la meva vida de la memòria. Des d'aleshores, intentava descobrir qui era. Recordar la meva història. Era molt aviat, però vaig preferir sortir a passejar que seguir dormint. Aquell matí caminava de pressa, concentrat, volia aclarir les idees. Hi havia moltes preguntes que em rondaven pel cap.

Veia places plenes de gent, captava les olors de la ciutat, el soroll dels coloms enlairant-se. Recollia sensacions molt diverses, però no sabia cap a on em dirigia. Diria que em vaig perdre i tot, ja que en un punt del meu recorregut em sentí absolutament desorientat. Em trobava en un indret totalment desconegut per mi. En mirar al meu voltant desesperat per trobar alguna referència, només vaig poder percebre que s'acostaven núvols de tempesta. I, no duia paraigua. Si no em volia mullar hauria de trobar ràpid el camí per tornar a casa.

Només vaig poder avançar unes poques passes més fins a seure en un banc, per reposar, ja que no podia caminar més. Estava esgotat.

Llavors vaig tenir la impressió que allà ja hi havia estat alguna vegada. Aquella avinguda ampla, amb gent que anava i venia, badant, em resultava molt familiar. Abans que pogués pensar-hi més, va començar a ploure fort. Però jo no em vaig immutar. La pluja que queia damunt les meves espatlles em va penetrar fins a la pell tremolosa. Un fred intens em va com trasbalsar i, de sobte, em van començar a passar un munt de records i imatges pel cap. Un record darrere l'altre, sense parar.

Aquell lloc era on jo havia crescut, on havia passat la infància i una bona part de la meva vida oblidada. Aquells arbres, els carrers alts i estrets on jo havia jugat sempre. No m'ho creia, semblava impossible que ho hagués retrobat.


Curs 2008-09 16

Ona Bombí


Curs 2008-09 17

Horitzó

És com fer paracaigudisme sense paracaigudes. Com fer puenting, sense corda. Com llançar-se al buit. Des de metres i metres d'alçada, sense saber què t'espera a partir del moment que sures en l'aire, que et trobes sola i, per uns instants, lliure. Travessant fredes masses de cotó humit. Amb calma i felicitat. Capes d'aquells perfums tòxics que embolcallen els cels de les grans ciutats. Amb ràbia i velocitat. Per uns segons, potser fins i tot seràs una pinzellada de bogeria de l’arc de Sant Martí. El vent et dicta el camí. Quan, de sobte, el bitllet de vol se t'acaba. Aterres a sobre d'altres companyes, les empenys avall, i així consecutivament, fins que tu també caus. No estava escrit enlloc, però t'atures a l'àtic del Banc Central.

Acaricies les agulles dictadores del temps, que vacil·len segon rere segon, ordenant-los, pressionant milers de vides inquietes i estressades que corren tapant-se el cap amb diaris, amagant-se sota una caputxa, evitant-te amb un paraigua, refugiant-se en cafeteries, caminant tranquil·lament com si el sol regnés al cel, amb les mans a la butxaca, amb la indiferència marcant-los el ritme. Treus el cap per la finestra d'un despatx. Que trist veure gent que viu per treballar... i, alhora, compadeixes els qui han de treballar per viure. Topes amb l'ampit. I trampolí. Tornes a obrir les ales de la incertesa. Grapats de rodamóns es disputen el lloc més acollidor de la boca del metro o el sota de la terrassa més gran. Colom, lluny, petit, acollidor per tot tipus d'aus en dies de sol, segueix condemnat a recordar-nos ininterrompudament la situació de la terra de les patates i els tomàquets. No té pressa. Demà, la setmana que ve, canvi de centenni, seguirà allà. Taxis. Botzines. Coloms que no sembla que vulguin sortir del niu. Un nen feliç perquè estrena botes d'aigua, fent del seu paraigua una baldufa de mil colors. T'apuntes a ballar amb ell? Els grans no. Allà on tu hi veus màgia, ells hi veuen quotidianitat. Xoc... I a terra. Passeig per les Rambles. Sorprenents preus a les botigues. Quiosquers fent un mos aprofitant que la clientela s'ha dissolt amb la pluja. Arribes al port. Hi ha qui no abandona mai aquelles cases amb timó i veles. Caus. Saludes els navegants solitaris. Igual que a tu, no se'ls ha perdut res entre la salvatge civilització.

I, sense adonar-te'n, tornes a ser a l'inici, o potser final, d'aquest cercle viciós.

Judit Cantallops


Curs 2008-09 18

Aniversari

Mai no hauria imaginat que aquella fos l’última imatge que veuria.

El dia va començar amb un cel gris que amenaçava pluja. Era el 23 de març de 1999, el meu vintè aniversari. Havia quedat amb la Laura, la meva millor amiga des de feia anys; ens coneixíem des que érem unes mocoses amb bolquers. Havíem quedat a les deu per esmorzar en una cafeteria del carrer Santa Anna, al costat de les Rambles, i més tard aniríem de compres. Vaig arreglar-me i vaig sortir escopetejada, perquè, com de costum, feia tard. Quan vaig arribar a la cafeteria, la Laura ja estava asseguda a la taula del costat de la finestra, el nostre lloc preferit. Em va rebre amb un: FELICITAAAAAAAAAATS! que va fer trontollar tot el local. Sí, podríem dir que la Laura és una mica esbojarrada.

Vam acabar d’esmorzar a dos quarts d’onze, i ens vam dirigir cap a les botigues. La Laura em va donar el seu regal, una càmera de fotos. Era preciosa i feia temps que la volia, tot i que em va costar acceptar-la, ja que valia molts diners i em sabia greu que se'ls hagués gastat nomes per a mi, però ella, tossuda, em va dir que si no ho acceptava s’enfadaria. Mentre anàvem discutint sobre quant li havia costat la càmera, vam arribar a la botiga de roba que em volia ensenyar. Era enorme, i tenia un munt de seccions, a més a més m’agradava perquè estava separada per colors, les peces de color blau estaven totes juntes, les de verd igual, i així amb tots els colors.

Vam sortir plenes de bosses, la Laura més que jo, tot s’ha de dir. Quan ja teníem un peu fora, vam notar que plovia, i ni la Laura ni jo dúiem paraigües, així que vam anar corrents a un tot a cent i vam comprar dos paraigües, una mica de nyigui-nyogui, però ja feien el fet. Vam decidir anar a dinar a algun lloc bo, per celebrar bé el meu aniversari.

Tot baixant per les Rambles, anava pensant que encara no havia estrenat la meva preciosa càmera, i el paisatge que estava veient era preciós, trist, però preciós, i vaig decidir aturar-me a fer una foto sense pensar en res més. Mentre jo mirava per l’objectiu de la càmera, se sentia un soroll semblant al d’un cotxe que s’apropava a tota velocitat. I aquell, aquell va ser el moment en què tot es va acabar, l'únic que va quedar d’aquell instant, va ser aquesta fotografia.

Cristina Furriols


Curs 2008-09 19

Un amic retrobat

Em vaig despertar suada, havia tingut un mal son, un home amb abric i barret em seguia, jo volia córrer però no podia, i cada cop el tenia més a prop... Vaig mirar el despertador i només eren les set del matí, sempre em passava el mateix, el dia que podia dormir era quan em despertava més d’hora.

Em vaig aixecar del llit i vaig obrir la persiana. Plovia a bots i barrals i no hi havia gaire gent per la Rambla. M’agradava molt mirar per la finestra de la meva habitació. Veia quasi bé tota la Rambla. M’hi passava hores i hores mirant la gent com passejava, com anava a comprar a les paradetes de flors, com els nens miraven bocabadats les paradetes d’animals, la majoria demanant que els compressin alguna bestiola, o gent que simplement anava al quiosc a comprar el diari.

Tot d’una em vaig fixar en la font de Canaletes. Hi havia algú al darrere que m’estava mirant. El cor em va fer un salt quan el vaig veure, era igual que l’home del meu somni. Vaig apartar-me ràpidament de la finestra i em vaig amagar darrere la cortina. En tornar a mirar encara hi era. Efectivament, era igual que l’home del somni: portava un abric i un barret de color negre. Encara m’estava mirant. Em vaig vestir de seguida i vaig baixar al carrer, a veure si el trobava. El volia veure.

A la font de Canaletes no hi havia ningú, només quatre coloms. Vaig mirar amunt i avall, i va ser llavors quan el vaig veure que anava Rambla avall en direcció a Colom. El seu caminar era cansat, arrossegant els peus... Semblava com si no sabés cap a on havia d’anar. En una mà, hi duia una bossa i a l’altra un paraigua. Ja havia parat de ploure. Tot d’una es va aturar, i va començar a treure coses de dins la bossa: un mirall, un pot de maquillatge... I llavors va ser quan ho vaig entendre-ho tot!

Era el mim que tant m’agradava i sovint l’anava a veure quan era petita. Em feia molta gràcia. Va començar a maquillar-se la cara de color blanc; les galtes, dues rodones vermelles, i els ulls amb una ratlla negra vertical. Es va treure l’abric i duia una samarreta de ratlles vermelles i blanques, i uns pantalons negres amb uns elàstics. M’hi vaig acostar.

Quan em va veure, em va fer una mena de reverència. I em va dir:

- Estic content que hagis tornat!

Mireia Subirana


Curs 2008-09 20

Plovia

Plovia. Les gotes es repenjaven fredament a la jaqueta, com tots els llavis que he tastat. Freds, freds com el gel.

Potser hauria d'haver agafat el paraigua, però al cap només hi tenia la carta que em vaig trobar ahir, a l'entrada de casa, quan tornava de treballar. De la butxaca dels pantalons vaig treure la carta per tornar-me-la a llegir..., una altra vegada:

"Jordi, m'agradaria veure't demà a les 6 de la tarda a sota de l'estàtua de Colom".

I ja està, a la maleïda carta no hi deia res més.

Vaig arribar on havíem quedat deu minuts abans. M'agrada ser puntual. Els següents deu minuts van ser terrorífics: Qui m'ha escrit la carta? Què vol de mi? Llavors, la vaig veure i ho vaig comprendre tot. Aquells ulls verds que m'havien robat la son tantes nits, aquell somriure que va fer en veure'm bocabadat en reconèixer-la, aquell somriure que m'hipnotitzava. Era ella, la culpa de la meva solitud, del meu intent de llogar l'amor. Però també era la persona que estimava, que havia hagut de marxar amb la seva família a França per culpa de la guerra. És clar! Que estúpid que he estat! L'estàtua de Colom: el lloc on ens vam conèixer, on ens vam fer el primer petó... Amb tants records no sé com no hi he pogut caure abans! Ens vam fondre en una abraçada que va evaporar totes les gotes que em recordaven els intents d'oblidar-la. No sé quant de temps vam estar abraçats... mitja hora, una hora, potser dues, no ho sé.

- Hem passat dotze anys separats- li vaig dir.

- Tu pensa en tots els que ens queden plegats.

Jordi Matas


Curs 2008-09 21

Inesborrable

A fora plovia a bots i barrals. Mentrestant, jo era a dintre casa al costat de l'estufa, amb els meus germans petits. No sabien què fer, tots els plans que havien previst, s'havien desfet com es desfà la neu en un dia assolellat. No hi havia qui aguantés els meus germans, estaven insuportables i pesats, realment com el temps.

Vaig sentir una veu, com si fos un xiuxiueig. Em pensava que m'ho havia imaginat fins que vaig veure l'àvia asseguda a la seva butaca, com cada dia. Allà s'hi passava tot el dia, i a vegades fins i tot la nit. L'àvia Rosa, la nostra besàvia, ja devia tenir uns cent anys, i la pobra semblava més de l'altre món que d'aquest. Ja quasi bé no es movia, ni parlava, només assentia o negava amb el cap amb tanta delicadesa i suavitat que semblava que si ho fes més fort es desnucaria.

En aquest moment em va venir al cap la història que m'havia explicat la seva filla, és a dir, la meva àvia; un dia m'havia dit que l'àvia Rosa, quan era molt petita, de l'edat de la Cristina, la meva germana, és a dir, uns deu anys, se li va morir el pare a la guerra civil espanyola. La seva mare, va quedar vídua amb set fills per cuidar i mantenir, i sense recursos. Per tant, ella, l'àvia Rosa, es va haver de posar a treballar en una fàbrica unes dotze hores al dia, i tot i així no en tenien pas prou per menjar tota la família, quina vida!. Durant la postguerra, amb la fam que hi havia, van morir desnodrits dos dels seus germans. Uns anys després, quan ella només tenia setze anys, es va haver de casar amb un home uns vint anys més gran que ella, només perquè el seu futur marit tenia una botiga de comestibles i això li va permetre deixar de passar gana i poder alimentar tota la seva família. Durant els següents quaranta anys va haver de viure amb una persona a qui ni tan sols estimava.

Recordant aquesta història, aquell dia, em vaig adonar del patiment, de la desgràcia que havia patit l'àvia Rosa, i d'allò més afortunats que som nosaltres, tot i que a vegades no ho sabem valorar prou.

Sempre que em minven els ànims penso en l'àvia Rosa, una dona, que per molts entrebancs que li va posar la vida, mai no es va rendir.

Laia Catarineu


Curs 2008-09 22

Marina?

Feia ja tretze anys que no en sabia res d’ella. Recordo els seus ulls de color mel, que amb els raigs del sol es transformaven en un groc ataronjat; uns ulls que no oblidaré mai, uns ulls que em van acompanyar durant deu anys, uns ulls amb els quals no calien paraules, els ulls de la meva millor amiga.

Era un divendres, set de novembre. El matí s’havia aixecat assolellat, tot i que l’home del temps havia anunciat pluja. Fent cas a la seva previsió, vaig agafar el paraigua taronja apagat que hi havia a l’entrada; no m’agradava gens, però l’altre se l’havia emportat el meu germà. Aquest paraigua em recordava a ella, la que havia estat la meva millor amiga, fins aquell dia que em va mirar amb aquells ulls plorosos i em va dir: “Marina, els meus pares es divorcien. Me’n vaig a viure amb el pare a Castelló.”

Des d’aleshores, no havia aixecat el cap durant molt de temps: Castelló... No deixava de repetir-me.

Anava pensant en això mentre caminava cap a casa l’àvia; avui és el seu aniversari. De sobte em trobava ja a les Rambles, just davant de l’estàtua de Colom, ja quedava poc, era girar dos cops a la dreta i ja seria a casa l’àvia. I va ser llavors, abans que pogués girar, la vaig veure. Bé, a ella no, els seus ulls. Ella havia canviat una mica; havia crescut com jo. També portava el cabell deixat anar, tenia la cara més allargada i estava morena, però els seus ulls... eren idèntics, en això no havia canviat gens. N’estava segura, era ella. Però no n’estava tan segura que ella em conegués. Jo havia canviat moltíssim des de l’última vegada; ja no portava ulleres, ja no tenia aquella cara de nena, havia canviat en l’estil de vestir, anava més mudada, portava un paraigua d’un color apagat en comparació dels que antigament havia portat, etc. Em feia por el fet què no em reconegués. Però va ser ella la que va prendre la iniciativa, va dibuixar un immens somriure que deixava mostrar las seves dents, blanquíssimes, com ho feia tretze anys enrere, es va acostar amb precaució, possiblement també pel mateix sentiment que jo sentia envers aquell retrobament:

-Marina?

I de sobre, em vaig despertar; una altra vegada el mateix somni.

Marina Cruz


Curs 2008-09 23

1956

Jo era encara un nen quan tot allò va passar. Un fet que em va marcar per tota la vida. Era el 6 de febrer del 1956 quan la vaig conèixer, jo tenia set anys. Em dirigia, com cada matí, a l’escola. Sempre era el mateix: mateix recorregut, mateixa gent. Però aquell dia hi havia alguna cosa diferent. Millor dit, algú.

Una nena més petita que jo estava demanant almoina al carrer. Quan hi vaig passar per davant, me la vaig quedar mirant i ella també em va dirigir la mirada. Uns ulls foscos que em demanaven sisplau diners per poder comprar menjar i roba. Em vaig tocar la butxaca i vaig notar que hi tenia diners, els de l’esmorzar. I sense pensar-m’ho, els hi vaig donar tots. També li vaig donar la meva jaqueta, ella la necessitava molt més que jo.

Els dies passaven i jo no podia parar de pensar en aquella nena dels ulls gairebé negres a qui veia cada dia. I sempre que passava per davant seu no podia evitar donar-li tots els diners que tenia. Mai no havíem parlat, però tot el que em volgués dir no necessitava paraules, ja ho transmetia amb la mirada. M’estava enamorant. Però no de la nena bruta i sense roba, sinó de la persona que s’amagava dins d’aquell embolcall.

Un dia em va sobtar no trobar-me-la. I l’endemà tampoc no hi era. Estava preocupat, perquè seguien passant els dies i jo continuava sense cap notícia seva. Però hagués preferit continuar en aquell neguit amb l’esperança que estigués bé que llegir allò a la portada d’un diari aquell tràgic matí.

ABC, dijous 24 de febrer de 1956.

‘Nena de sis anys mor de fred a Barcelona en una de les nits més fredes d’aquest any. Només vestia amb una samarreta i una jaqueta, i no ha pogut suportar les baixes temperatures’. Em vaig quedar sense paraules, però ja no eren necessàries, perquè una de les coses que ella m’havia ensenyat és que amb la mirada ho pots transmetre tot. I jo en aquell moment tenia uns ulls plens de tristor, ràbia i amor.

Raquel Padilla


Curs 2008-09 24

Mare, te’n recordes?

-Mare, te’n recordes? Aquell dia el recordaré per sempre i ara passats vint anys el puc tornar a explicar perfectament.

-Explica-me’l de nou, que jo com a mare no em canso de sentir-lo.

-D’acord. Doncs bé, tot va començar un trist dia de setembre. Jo tenia quinze anys i era nova a la gran ciutat, Barcelona. Aquell dia anava a l’escola sense ganes, intentant trobar alguna cosa a fer més interessant que tancar-me en aquell lloc, on no coneixia ningú. Caminava per les Rambles mirant totes les paradetes de flors i totes les botigues d’animals. Quan de cop vaig veure aquell telefèric, em van entrar unes ganes increïbles de pujar-hi per poder veure des d’aquella alçada tota la ciutat i poder observar tots els racons de Barcelona... Era tan fàcil com donar-li al porter 500 pessetes, pujar un ascensor i contemplar. Esperava que arribés la següent cabina quan... El vaig veure allà, plantat, esperant. Era evident que tenia la meva edat, i si no, semblant , i a l’instant em vaig enamorar d’aquells ulls verds. Va ser el moment d’entrar a la cabina i ell, molt educat, em va deixar passar davant seu dient al mateix temps: “les noies primer”.

-Ara ve el moment que més m’agrada.

-Vam entrar dins la cabina, vam seure en aquells bancs rudimentaris i vam començar a mirar per les finestres, era preciós, però ell feia que els meus ulls estiguessin més temps mirant-lo a ell que al paisatge. No podia més, volia dir alguna cosa, saber qui era. Molt decidida vaig començar a parlar, deixant anar comentaris com: “que bonic que és això”, “mai havia estat en una ciutat tan increïble” i altres frases de l’estil. Al cap d’uns minuts ja estàvem els dos parlant de nosaltres, asseguts l’un al costat de l’altra i ara el que hi havia a fora ja no ens interessava. El trajecte ja estava a punt de finalitzar quan em va proposar que l’acompanyés a un lloc fantàstic. No vaig dubtar-ne ni un segon.

Ens trobàvem en un parc, un preciós parc, amb un gran castell darrere, i asseguts en la gespa del mirador, em va fer un petó...

-Mare, aquell dia vaig ser tan feliç! Vaig trobar en Josep, l’home amb qui he passat els millors dies de la meva vida i vaig descobrir aquell mirador, aquell fantàstic mirador...

Joanna Segura


Curs 2008-09 25

Que la vida em sorprengui...

Tot va començar un dia mentre jo passejava per les Rambles de Barcelona, un dia del qual jo no esperava res en concret i caminava sense un rumb fix sota la pluja. Qui m'hagués dit que aquell dia que havia sortit a fer una passejada perquè no trobava res millor a fer, em sorprendria tant i tant!

Jo estava força trista, era un d'aquells dies que et sents absent del món i no saps per què, simplement és així.

Jo passejava sota la pluja sense paraigua, quan, de sobte, una persona va començar a caminar al meu costat, sense dir-me res. Vaig notar una escalfor en la seva mirada, em va somriure i va col·locar el seu paraigua damunt meu, sense que jo digués ni una sola paraula. No vaig poder evitar retornar-li aquell somriure tan agradable. Vam començar a caminar junts fins que ens vam asseure en un banc. Em va passar la mà per l'espatlla, intentant-me protegir de tot, i sense haver-se presentat em va dir:

-Què n'esperes de la vida? Sincerament creus que arreglaràs alguna cosa renunciant a ser feliç?

Jo em vaig quedar de pedra; una persona completament desconeguda venia només per dir-me això? Increïble.

Amb una mirada ben freda me'l vaig quedar observant i li vaig dir que no sabia què esperava de la vida, que simplement esperava que anés passant. De sobte, aquella cara dolça i somrient va canviar d'expressió, es va posar tensa i em va contestar amb una sola frase que em va marcar:

-Saps què n'espero jo, de la vida? Espero que em sorprengui i confio en el meu destí. Aquella sola frase em va fer obrir els ulls. Vaig mirar l'horitzó, on podia veure's l'estàtua de Colom i vaig pensar que qui li hagués dit a Cristòfor Colom que descobriria el país més poderós del món. Això em va fer reaccionar i quan vaig girar-me per tornar a veure aquell rostre assegut al meu costat, no vaig veure ningú. Em vaig girar cap a tots costats i res, ni rastre.

I aquella persona, on era? Havia desaparegut? No ho sé. Potser no havia vingut ningú i m'ho havia imaginat tot, o potser no. No en tenia ni idea, però notava que havia descobert el que esperava d'aquella passejada absurda. Esperava que passés alguna cosa que em sorprengués o que em donés respostes sobre alguna cosa, i la veritat, qui m'hagués dit que aquell dia, rebria una lliçó de la vida d'un desconegut; o potser, no tant desconegut.

Laura Artigas


Curs 2008-09 26

Un dia de mala sort

Feia un dia fred i plujós, les gotes de pluja relliscaven per les fulles dels arbres i em mullaven tot. M’havia deixat el paraigua, sempre me’l deixo, i caminava pel costat dels edificis per a aixoplugar-me de la pluja sota els tendals de les botigues i els bars.

El dia era trist, els núvols grisos tapaven gairebé tot el cel, i no deixaven passar la llum del sol.

Estava trist, el dia havia anat de malament a pitjor. Al matí, el despertador no va sonar i em vaig adormir, després m’havia discutit amb la meva dona, que s’havia enfadat perquè no li havia dit que havia d’anar a treballar aquell dia, ja que no ens sobren els diner i m’havia ofert per fer hores extres per augmentar el sou. De viatge a la feina havia perdut el mòbil, i en arribar-hi, el cap em va dir que si tornava a fer tard em baixaria el sou.

Durant tot el matí, a la feina, m’havia fet mal el cap, i no em trobava bé. Havia estat cansat i la feina m’havia sortit malament. En sortir-ne em vaig adonar que havia perdut les claus del cotxe, i vaig decidir agafar un taxi. Vaig anar a un carrer i vaig cridar-ne un. Tot anava bé, fins que vam girar un revolt i ens vam trobar amb un accident. Vaig esperar un quart d’hora, però com que no ens movíem vaig decidir anar caminant, vaig pagar al taxista, em va fer pagar 20€, i vaig sortir del cotxe. Estava al costat del pont que porta fins al Maremàgnum quan havia començat a ploure. Al principi no queien quatre gotes, però després va anar en augment.

I ara estic aquí, a meitat de la Rambla pujant sense descans i pensant què li diré a la meva dona, ja enfadada, sobre com he perdut les claus del cotxe.

Mario Gómez


Curs 2008-09 27

Somnis

Somnis perduts per culpa de la llei, promeses trencades per culpa de la llei… Crec que odio la llei!

No ho hauria dit mai que un pobre pintor com jo acabaria aquí dins, sense viure i deteriorant-se entre aquests barrots, entre aquests homes i entre tanta merda. És horrorós llevar-te un dia i no saber ni com ni a on pots acabar.

Aquell dia, com sempre, vaig anar a expressar els meus sentiments i a guanyar algunes pessetes, al meu punt preferit de Barcelona, les Rambles. Acostumava a guanyar-me la vida fent retrats, quadres a l’oli, aquarel·les...però tot va acabar aquell maleït 3 de setembre.

No us podeu imaginar la sensació que vaig tenir quan, de sobte, van venir aquell dos policies, vestits de cap a peus i amb el seu espanyol de l’Espanya profunda, advertint-me que havia de pujar al cotxe, que no podia dir res, i que si no els obeïa... acabaria morat. En aquell moment, sents una barreja d’odi, de ràbia, d’impotència, de preocupació, d’un no sé què que no t’agrada gens. Saber que no pots desobeir-los, que no pots protestar, i que no pots sortir corrents. Saber que estàs a punt de deixar tot el teu passat enrere, la teva família que sobreviu il·legalment gràcies a la teva feina, els teus quadres, els teus amics, la teva gent... és HORRIBLE!

Vaig pujar al cotxe, i em van portar a comissaria. Van agafar les meves dades personals i em van fer fotos. Ja està, en un moment ja havia entrat en un cercle d’on no podria sortir mai més, un cercle on apareixen milers i milers de persones que han fet alguna cosa a la vida, podríem dir una mica il·legal, fora del normal o simplement intentaven sobreviure i fer sobreviure als altres. Van assignar un dia per fer el judici. Judici que van tardar quasi dos anys a resoldre, i que només va servir per empresonar-me, per separar-me de la meva família i per arruïnar-me encara més.

Aquí dins he passat coses que allà a fora mai no hauria passat. També he après a sobreviure en condicions pèssimes i sobretot a estimar més i apreciar tot el que tenia i tot el que tinc.

Anna Límia


Curs 2008-09 28

Un sopar d’amics

-Aquesta fotografia no em sona de res!- vaig dir-li al policia. Un primer ministre no es mor així com així. Si vostè era germà seu, seria probable que sabés per què l’assassí deixà aquesta foto damunt de la víctima, i per això insistim tant. Però bé, això és tot.-em va respondre el policia. D’acord doncs. Adéu.- vaig dir enfurismat.

Això era impressionant. Per postres que havien matat el meu apreciat germà em venien amb tot de preguntes, no ho podia suportar.

Van passar dies, mesos, anys, i res. Jo em pensava que ja no trobarien mai l’assassí. Però va ser aleshores que vaig quedar-me de pedra.

Era un vespre d’hivern, quan un pobre amic meu de tota la vida em va convidar a sopar en el seu pis de mala mort. Va ser un sopar agradable, sense res d’estrany, però quan vaig sortir del lavabo, vaig veure la porta de l’habitació entreoberta, i sí, hi havia aquella foto, igual que la que havien deixat damunt el cadàver del meu germà. Llavors em va quadrar tot, no sé com no se’m va acudir abans.

Eren molts anys enrere, un dia plujós, a la avinguda principal de la ciutat, quan en Jaume, l’amfitrió del sopar, el que fins aquell moment era un bon amic, el que creia i era l’assassí va tirar la fotografia. L’Antoni se la va mirar detingudament i li va dir que era horrorosa, que perdia el temps anant a estudiar al Col·legi Artístic d’Estudis Catalans.

En Jaume i l’Antoni mai no s’havien portat bé, però des d’aquell dia, es van tornar enemics profunds. Van anar passant els anys, i mentre l’Antoni anava ascendint i acostant-se al govern, el Jaume cada cop trobava menys feina, i és una cosa que suposo que mai no va pair.

Bé, en aquell moment vaig tardar a reaccionar, però finalment em vaig tancar al lavabo i vaig telefonar a la policia. Seguidament, vaig sortir com si res passés, i varem continuar el sopar. Jo ja no podia aguantar més quan la policia va entrar i el van arrestar.

Finalment, van poder reunir prous proves per detenir-lo i així ho van fer.

Jordi Rabasseda


Curs 2008-09 29

L’organització

Era agradable aquella ciutat. Barcelona. No havia tingut el plaer d’estar anteriorment en aquella ciutat. Aquell fred d’hivern semblava congelar la ciutat, però al mateix temps semblava donar-li un caràcter familiar.

Les instruccions eren clares i precises.

La gent s’obria pas com podia entre la multitud, però a cada passa, la gent s’obria, temorosa,, i el deixava passar. I ell sabia molt bé per què.

Una fina pluja queia sobre els caps de la gent, sense presses, suaument amb delicadesa.

De cop, el telèfon mòbil va començar a sonar-li, i li va costar una mica desconnectar de l’ambient en el qual estava immers per adonar-se que havia de respondre a la trucada, que possiblement era molt important.

-Està en un banc prop de la travessia amb el carrer Pompeu Fabra – va dir una veu ronca i sorda, i de cop va penjar sense que li donés temps ni a respondre.

Va continuar caminant, i cada cop amb més força.

D’ençà que l’organització el va recollir, el va educar, li va fer retornar la memòria… per fi, se sentia útil, se sentia realitzat i compensat per tot el que l’organització havia fet anteriorment per ell.

- Mama, mira aquest canari, que n’és de bufó – va sentir que una nena deia a la seva mare.

I de sobte, no va saber com, una imatge se li va aparèixer a la ment. Només una imatge. Un nen petit també observant els canaris junt amb un home que devia ser el seu pare. El record devia ser de feia temps perquè el nen anava amb una roba prou antiquada, com passada de moda, ja que vestia uns mitjons molt llargs i uns pantalons curts, subjectats amb uns elàstics. No sabia ben bé com havia recordat aquell fet i no sabia ben bé qui era aquell maleït nen; però ell segur que no ho era, ja que ell no recordava res de la seva vida anterior a l’accident.

Ja era al lloc indicat.

Ja l’havia vist durant la seva aproximació. No li va costar trobar-lo ja que li havia estat adjuntada una descripció física i de la roba que vestia en aquell dia.

Se li va asseure al costat. L’home va abaixar el diari per veure qui era l’home amb qui compartiria banc.


Curs 2008-09 30

Va haver-hi cinc segons que la pluja va cessar, el soroll es va silenciar i l’ambient va quedar reduït a la cara de sorpresa de l’home.

Fill! – va afegir l’home sense alè – et donava per mort!

Carles Escrig


Curs 2008-09 31

Les Rambles de les flors

Era un dia feixuc, queien uns quantes gotes i les Rambles eren envaïdes per una boira molt espessa. La poca gent que hi havia pel carrer passejava amb els paraigües amunt i avall, la majoria, turistes que passaven uns dies a la capital catalana.

Jo era un treballador d’una de les floristeries que hi ha pels llargs camins de les Rambles. Aquell dia vaig anar a treballar com de costum, a dos quarts de vuit del matí. Com que visc a prop del lloc, vaig anar-hi caminant tot i el mal dia que feia. Quan vaig arribar al lloc que em tocava vaig veure que no hi havia ningú i la parada estava tancada. Vaig decidir trucar a la propietària i em va dir que estava malalta, que jo seria l’encarregat d’obrir i atendre la clientela tot solet. Tot i ser una humil floristeria, aquell lloc tenia èxit i ens guanyàvem els nostres diners, ja ho crec que sí.

Aquell dia estava fent força caixa i tot anava bastant bé tot i que estava sol. Com ja he dit abans pel carrer hi havia molt poca gent. Un home encaputxat i amb la cara molt tapada es va acostar a l’establiment. Jo, evidentment, no vaig sospitar res, ja que era normal que la gent es tapés amb el fred que feia i la pluja que queia. De cop, quan aquell individu va veure que estava molt a prop va treure una navalla i em va intentar apunyalar però fallar. Quan jo ja em disposava a cridar va treure una pistola i em va apuntar. Estava molt nerviós i molt espantat. De cop, un soroll va distreure l’atenció de l’home i vaig aprofitar per llançar-m’hi al damunt. Li vaig treure la pistola, però ell va fer un moviment ràpid per treure la navalla, i jo, sense pensar-ho dos cops, li vaig disparar. L’individu va morir dessagnat ens pocs minuts mentre la gent s’aplegava a mirar. Van trucar a la policia i em van donar les culpes del crim a mi, i ningú va creure que ho havia fet en defensa pròpia. Vaig anar a parar a un jutge, el qual em va sentenciar a 5 anys de presó.

I ara, quan em trobo entre reixes i un guàrdia m’ha ensenyat una fotografia de les Rambles, amb un dia emboirat, plujós i amb poca gent pel carrer, m’ha recordat el dia que vaig cometre el crim maleït que em té aquí lligat, complint la meva condemna.

Marc Casas


Curs 2008-09 32

Qüestió de dignitat

M’han fet fora de casa. El sou de la jubilació, no m’arriba ni per pagar-me el lloguer, i com que tenia tants deutes, el llogater se n’ha cansat. El meu piset, bé, el meu antic piset està al principi de les Rambles molt a prop de l’estàtua de Colom.

Cada cop que miro l’estàtua em vénen records de la meva infantesa, ja que jo vaig viure aquí fins als cinc anys. Vivíem a les Rambles, però una mica més a munt, cap a la Boqueria. Érem una família amb bastants diners, convivíem cinc persones: el meu pare, Marià Montseny, la meva mare, Berta Casademunt, la meva germana Laura, la dona de fer feines, que venia de fora i es deia Adela Gonzales, i jo.

Teníem un bar a la part de baix de casa, on els meus pares treballaven tot el dia. La meva germana ja tenia vint anys, per tant jo era el petit. Quan la guerra civil es va acabar i Franco es va proclamar Jefe del Gobierno d’Espanya, el meu pare, que era un antifeixista, va començar amb un grup d’amics que tenien els mateixos ideals a fer reunions clandestines en un soterrani de les Rambles. Però hi va haver un problema, l’enveja.

Els de Can Tito, una família sempre molt distanciada de tothom i sense amics dins el barri, tenien un restaurant. La gent preferia anar a dinar o sopar al bar Montseny, i n’era molt poca la que cada dia anava a menjar en aquell restaurant de mala mort. Joan Tito, l’amo del restaurant, es va assabentar del que feia el meu pare, i llavors, diguéssim que es va deixar endur per l’enveja. Va delatar el grup.

El 14 de març de 1940 van condemnar el meu pare a mort i quatre dies després el van afusellar. Llavors la mare, un cop es va refer, va continuar amb les protestes, ja que la vida a Catalunya no era fàcil. La meva germana no en sabia res, però tenia por i no va descansar fins que va aconseguir fer-nos marxar a tots a França.

He viscut 65 anys a França, tot i que per mi va ser molt difícil adaptar-m’hi. Vaig tornar aquí quan la meva germana va morir, fa quatre anys , i m’ho vaig trobar tot canviat, sense conèixer a ningú, només tinc una persona al meu costat: la Maria, la meva dona.

Ara ja no reconec res del que jo coneixia, el bar Montseny ara és un videoclub i l’única cosa que no ha canviat és la gran estàtua de Colom.

No tinc casa ni pràcticament jubilació, però tinc molta dignitat i dos fills al meu costat.

Ricard Verdura


Curs 2008-09 33

Sort

Aquell matí semblava que hagués de ser igual de pèssim com tots els d'aquella setmana: un dia feixuc, amb moltíssima boira i amb no gaire bon ambient per la Rambla de Barcelona. La gent, aquells dies, anaven a comprar a corre-cuita, sense parar-se per parlar amb ningú, encara que fos una amiga de la ciutat, un conegut o coneguda, i només se saludaven i continuaven fent les seves tasques matineres. Jo, com sempre, abans d'arribar a la Rambla, a casa meva, em vaig maquillar sense fer soroll, perquè la meva estimada dona no es despertés. Llavors, vaig posar la meva disfressa essencial en una bossa gran de plàstic i me'n vaig anar caminant fins a l'ajuntament de Barcelona , on vaig demanar un nou permís per poder estar un altre més fent d'estàtua. Finalment vaig arribar al meu lloc de sempre, però malauradament ja me l'havien tret, així que em vaig posar a l'altra banda de la Rambla, just enfront d'una cafeteria molt gran on hi va molta gent cada dia.

Em vaig acabar d'arreglar, vaig posar-me la disfressa tranquil·lament i, com cada dia, vaig començar a fer el meu paper d'estàtua.

Com qualsevol dia, la gent en veure'm que acabava de començar a fer la meva feina, ja em van començar a deixar els seus euros a la gran guardiola que tenia davant meu. Després d'aquell bon començament, em vaig restablir en la posició de sempre: amb la mirada cap al sud, just on hi havia l'estàtua de Colom, pensant en les meves coses, mentre cada vint o trenta minuts algun amic deixava alguna moneda per intentar alegrar-me una mica el dia. Després d'aquells moments que no saps en què pensar, per fi arribaven els grups de joves que, encara que hi hagi el pocavergonya que t'intenta fer riure, també n’hi ha d’altres, acostumen a ser noies, que deixen alguna moneda.

Finalment va arribar el migdia i vaig anar cap a casa per guardar tot el que havia guanyat aquell matí, però quan estava recollint totes les monedes d'un euro vaig trobar un número de loteria. Vaig riure per dintre meu veient aquella petita broma que m'havia fet algú i quan anava a trencar-lo vaig sentir la veu de la meva dona dona dient que parés. Em va preguntar sobre el bitllet i li vaig ensenyar. De sobte, es va aixecar, i em va dir que anéssim a la televisió a veure els resultats de la loteria, perquè em va dir que aquells números li sonaven d'haver-los sentit a la televisió, al canal 1.

Mentre ella obria el teletext i comprovava el numero guanyador, jo restava pensant en qui o quina havia estat el bon amic/ga d'haver-me alegrat aquell dia com mai no ho havia fet ningú.

Màrius Villarubia


Curs 2008-09 34

Retorn

Doncs sí, torno a ser a Barcelona. Sembla increïble, tot el que vaig fer, tots els problemes que vaig causar, la manera de marxar de casa, sense dir res a ningú... i va ser quan em vaig veure obligat a marxar a viure a Finlàndia.

Però després de 15 anys perdut pel nord d'Europa torno a arribar en el lloc on vaig néixer. He aterrat a Girona i de sort he sabut com anar amb tren fins a Plaça Catalunya. Feia un dia molt apagat, trist, i plovia. Vaig anar baixant per les Rambles. Hi havia poca gent. Anava observant somrient la meva dreta i esquerra i veia que res havia canviat, el típic canvi de botiga, però als carrers, tot estava igual que quinze anys enrere. Continuava tirant Rambles avall i també anava mirant tot el que m'envoltava i, igual que abans, res no havia canviat, el teatre del Liceu, la “Boqueria”, i quan més avall anava, menys gent es veia, s'anava veient algun paraigua entre la mica de boira i el fred.

Ja arribava al final de les Rambles i veia l'estàtua de Colom. Anava somrient pel fet que res hagués canviat des que havia marxat, perquè sabia que tornaria a veure la família, però hi havia alguna cosa per dins que em feia treure el somriure: potser per la reacció dels pares en veure’m plantat a casa seva després de quinze anys sense saber res d'ells i ells res de mi.

Ara sí, finalment havia arribat al final de les Rambles. Ja veia completament tota l'estàtua de Colom amb els lleons al voltant, i la torre de l'aeri.

Vaig trobar el carrer de casa, i em recordava de tot, número i pis. Vaig trobar la porta del carrer oberta i vaig entrar. Vaig comprovar mirant les bústies si els meus pares encara vivien allà. Vaig pujar al i vaig prémer el timbre. S'obrí la porta i va aparèixer la meva mare. No havia canviar gens! Va preguntar qui era, i li vaig dir:

-Mama, sóc en Josep.

No s'ho creia però em va deixar passar. El meu pare sí que havia canviat una mica. Sobre la taula encara hi havia la nota que havia deixat dient que me'n anava.

Els vaig explicar qui era i els vaig demanar disculpes per haver-me comportat d'aquella manera i haver marxat de casa.

Finalment els meus pares acceptaren les disculpes i vam tornar a ser una família feliç i ara sí, sense distanciar-nos mai!

Lluís Subirana

http://4cperramon.blogspot.com/2009/02/activitat-de-narrativa_7346.html


Curs 2008-09 35

La ciutat amagatall

Caminava perdut per una gran ciutat com és Barcelona. Vaig aterrar al matí d'aquest mateix dia fugint de tot el que em va succeir a Palermo a Sicília la meva ciutat natal. Tot va començar un dia d'hivern la meva família i jo passàvem per una època de plena crisi en la que havíem de viure amb molt poc menjar, a casa únicament teníem el necessari per sobreviure unes dues setmanes.

Com ja he dit havia de mantenir la meva família els meus fills, Felip i Marco i a la meva dona la Marta. Treballava de fotògraf per a una empresa en la que ens encarregaven celebracions com matrimonis o comunions. L'empresa cada vegada anava a pitjor i vaig tindre que buscar-me un altre ofici. Vaig trobar diverses possibilitats però cap podia complir les necessitats familiars del moment crític que estava passant.

Un dia estava parlant amb un amic del barri i em va comentar que la màfia s'estava apoderant de molts establiments i que estava agafant el poder a Sicília. Jo seguia buscant desesperat la meva intentant amagar la situació a la meva família però ja no podia aguantar més i vaig pensar en el que em va dir i vaig anar al que podríem anomenar el barri més corrupte de Palermo. Per una part estava espantat per com respondrien quan els comentés la meva situació i el que necessitava però la meva família tenia molt més pes que això. Vaig parlar amb un home que hi havia assegut, recolzat en el seu cotxe negre; per la seva manera de vestir sospitava que en podia ser un membre. Vaig comentar-li que necessitava un ofici i em va comentar que necessitàvem algú en un bar dels afores de la ciutat. Estava prou bé amb un salari molt bo però treballant moltes hores. Vaig treballar durant quatre mesos amb molta clientela fins que un dia la meva dona va patir un atac de cor. Calia una operació propera als set mil euros. No tenia els diners suficients i vaig demanar al meu superior si podia concedir-me'ls però no va acceptar.

Va ser tal la desesperació que tenia que vaig robar tots els diners de la caixa i els estalvis del bar i vaig marxar amb cinc mil euros sota el braç. La meva dona va ser operada i jo vaig marxar de Palermo perseguit per la màfia de Sicília amb destí a Barcelona. Allà em vaig quedar deu anys i encara segueixo aquí allunyat de la meva família.

Toni Pastor

http://4cperramon.blogspot.com/2009/02/la-ciutat-amagatall.html

relats breus

Documents