� de �1 4Política i ultracossos. Sobre el “Manifest per a un abolicionisme d’arrel”.

L’antiespecisme donà el seu primer gran pas quan, el 1944, Donald Watson definí les bases del veganisme com a compromís front a l’ús i e x p l o t a c i ó d e l s a l t r e s animals. Eixe veganisme fou l’avantguarda fins que és c o n v e r t í e n u n d e l s fonaments del moviment antiespecista, sorgit als anys 1970 i consolidat a les dècades posteriors. En eixe procés, s’ha ressituat com a u n e x e rc i c i d e b o i c o t permanent a la indústria d’explotació animal, marcat per l’activisme i el compromís militant, i com una acció directa contínua i no violenta, guiada per l’empatia i el desig de justícia.

És l’exemple paradigmàtic d’aquest moviment, que s’ha fet com una moneda de dues cares. Una activa i combatent, amb la bandera negra de la flota del Sea Sheperd, la respiració entretallada dels activistes que boicotegen la caça, l’esfereïdor silenci de la persona infiltrada que sosté la càmera o la llum de les llanternes que, de sobte, trenca la foscor que envolta les gàbies. L’altra cara és entre monacal i mendicant, entre contemplativa i proselitista, i està perfectament definida per aquell qualificatiu de “la revolució senzilla” consistent, simplement, en elegir altre plat al menú.

E l “ M a n i f e s t p e r u n a b o l i c i o n i s m e d ’ a r r e l ” , d’Steven Best(1) situa aquesta doble personalitat en la seua última cruïlla, el moment crític causat per “l’avaria ecològica i sistèmica” definitiva. La superpoblació humana, el c a n v i c l i m à t i c , l a desforestació i l ’extinció massiva d’espècies i, en definitiva, el punt de no retorn d’un s istema capi ta l is ta depredador i insostenible, ens aboquen a un col·lapse proper i ens obliguen a actuar JA, ARA. E text està creuat per la justificació de l’acció directa en base a això. Es situa front al pacifisme radical de Gary Francione, qui rebut ja qua lsevo l fo rma d’acció directa per immoral i per ineficaç, ja que les

propietats danyades sempre son restituïdes i els animals esclaus alliberats sempre són substituïts. Best també critica durament l’estil repressor i reaccionari de Francione que, seguit pels i les “franzombis”,

Il·lustre aquest article amb una sèrie de fotos que anomenaré “Trencar en cas d'emergència".  Comence pel cadell de beagle salvat del centre de cria italià per a la vivisecció Green Hill.  El moviment pel seu  tancament entrà i salvà tots els animals que pogué.

El plor.   Una activista australiana i un porc a dins d'un camió, aturat  temporalment  per una acció antiespecista. Li dóna tot el que li pot donar, i ell rep l'única cosa bona que rebrà dels éssers humans.

� de �2 4condemnen per heretgia, siga neobenestarista o extremista irracional, totes les postures que no obeeixen el dogma maniqueu dictat pel líder. Per a Francione, la reproducció de l’especisme radica en les accions individuals i l’única alternativa està en la informació i l’educació. Best rebutja aquest reformisme banal privat de la política i que topa frontalment amb “la teoria i pràctica de l’educació”, que ha deixat molt clar que la informació no genera conscienciació ni canvi social per ella mateixa. Paulo Freire diu que l'educació només pot ser una part d'un moviment molt més ampli i múltiple de resistència, lluita i canvi. Per això, s’ha de deixar de banda eixe dualisme suposadament contradictori de la moneda de dues cares i s’ha de donar pas a una integració coherent de tots els seus elements.

El futur està en situar el veganisme en un context polític de canvi revolucionari, de lluita contra totes les f o r m e s d e d o m i n a c i ó : l ’especisme, e l rac isme, l’heteropatriarcat, totes les formes de discriminació i exclusió, el capitalisme. Està en un concep te rad ica l d’abolicionisme que mostre la interrelació entre totes les formes d’opressió. Està en un ampli espectre de polítiques p e r a l a t r a n s f o r m a c i ó revolucionària, enfocades cap a similituds compartides i on càpiga el fet que tothom no estiga d’acord en tots els punts. S’han d’establir ponts permanents cap a les lluites d’alliberament dels éssers humans i cap a la l luita ecologista, més enllà de les

limitacions i les imperfeccions de les aliances, per a que la lluita antiespecista siga reconeguda i acceptada per la majoria social.Des del meu majoritari acord amb el text, em sobta que la proposta de fonamentació d’un moviment polític es faça a la vegada que es mantenen les velles actituds sectàries, donant a Francione una mica de la seua medicina. Qui va construir eixe moviment? Qui donarà eixe pas cabdal de l’animalisme? Sembla que, com sempre, serà la secta de qui té la raó, la facció de la gent sàvia, sola i contra les faccions de la gent equivocada o ignorant. El que jo veig al text és una proposta d’evasió a partir de la construcció de ponts cap a fora del moviment i de més muralles i més trinxeres a dins, a l’estil de les que alça Francione. Certament, qui no ha tingut ganes de fugir? Arribes a l’animalisme i, primer, trobes la mà estesa del “moviment”, que t’ajuda i molt a donar les primeres passes, a trobar informació i a construir la teus consciència antiespecista. Després “l’organització” et vol convertir en un missioner, condemnat a cercar noves persones converses mitjançant mítings personalitzats, carregats de condescendència i mil vegades repetits. També estan els actes de carrer on has de fer de figura humana immòbil i seriosa, fixada al punt on t’han indicat. Prohibit parlar i somriure; la mirada perduda, perquè tampoc has de fitar la persona que s’atura a llegir el text incriminant del cartell que portes a les mans, juntament amb imatges d’animals esclaus torturats. És una gran responsabilitat: ets un heroi petrificat del veganisme als carrers de les Germanies, les milícies, les barricades, les cèl·lules clandestines, les vagues i les grans manifestacions. En eixa situació, sempre he pensat en “La invasió dels lladres de cossos(2)”, on éssers que prometien un món millor repartien aquelles albergínies extraterrestres que s’esperaven fins que les persones es dormien per a xuclar-li’ls la vida i, amb ella, generar un clon seu perfecte, sense sentiments ni patiment. Juntament amb les jornades animalistes, conferències i xarrades, això és en la majoria dels casos el “canvi lentament incrementat, a través de l’educació vegana”. La política no hi és i sembla que

El Bob Baker, el vaixell negre de la flota del Sea Sheperd,  defensa les balenes de l'atac del balener japonès Jushin Maru 3.

� de �3 4no se li espera, i et sents a dins d’un vaixell estàtic al mig de la boira, esperant qualsevol vent que unfle les seues vel·les. Aquest text ens torna a cridar per a que agafem un bot i anem a cercar altres vaixells… Tota bona solució hauria de comptar amb el nostre i la nostra gent. Jo no deixaré de fer el que diu Best. Però, a través de les meues diverses militàncies, també he topat mil vegades amb l’atzucac d’una obtusa i pètria militància especista. Que fem dels ponts estesos cap a les altres lluites quan estem entre gent que, segons sembla, no sap organitzar un acte si no acaba en botifarrada? I de les dificultats d’incorporar-ne propostes antiespecistes, malgrat que estiguen pensades pel consens? Construir un discurs semblant al de l’atac “franzombi”, o al de la permanent campanya antiPETA de Francione, no seria una bona forma de fer ponts estables. El gir ha de ser cap a fora i cap endins: siga com siga, s’ha de portar la política a dins del moviment, de la mateixa manera que, com diu Best, s’ha de portar l’antiespecisme cap a la política. Si ho fem bé en una direcció, fent ponts i construint enteses capaces de superar les

diferències, perquè ho hem de fer mal en l’altra? Seguint el joc de paraules d e B e s t , a q u e s t a “franciofòbia”, literalment dirigida contra la gent partidària de les tesis de G a r y F r a n c i o n e , n o sembla la millor solució. J a s é q u e e s t a r à “justificada” per greuges demostrables, però això no la converteix en una fonamentació política. La segona qüestió és eixe advertiment apocalíptic de la cruïlla. És acientífic, gens postmodernista i totalment contradictori amb allò de la teoria i la pràctica de l’educació. Té u n a f o n a m e n t a c i ó científica, però treballa amb una conseqüència final que no és altra cosa que una predicció de futur

que facilita la defensa de “l’única solució”… pel gir necessari del moviment animalista? La tesi de la pistola al cap, eixa de “o s’oblidem de Francione o el món esclatarà”, no és una bona eina. Certament, la ciutadania del món ha de prendre consciència del probable camí de no retorn que estem seguint, espentats pel capitalisme depredador i insostenible des del punt de vista de la capacitat de regeneració dels “recursos”. És molta la informació científicament contrastada sobre els elements que cita Best (superpoblació, destrucció d’ecosistemes, canvi climàtic, etc.), i aporta eines a per a la conscienciació cap al canvi de model, de la que també ha de participar el moviment antiespecista. L’última qüestió que em crida l’atenció és eixe gran pes de l’acció directa i, especialment, aquella que es fa fora de la legalitat. Des del meu punt de vista, les accions de l’ALF, les que portaren al tancament de Green Hill a Itàlia(3) o els rescats oberts fan el que diu eixe cartell de “Trencar en cas d’emergència”. Mentre, con diu Francione, les nostres societats neguen als altres animals la categoria de subjectes de dret i els tracten com a propietats privades per a justificar legalment la seua explotació, n’hi haurà d’emergències davant les que moltes persones actuaran i veuran necessari “trencar”. El sistema especista no podrà fer mai que l’infern d’un animal sotmès a explotació no siga una emergència. Farà que moltes vegades siga impossible actuar, però no li llevarà cap legitimitat al fet que s’actue quan siga possible.

Els quatre ulls.   Els del petit Britches, ja descosits, i els del conductor del Ferrocarril subterrani.  

� de �4 4Primer, i malgrat que al text està implícit, pense que cal aclarir de quin tipus d’acció directa estem parlant. Ho dic perquè hi ha gent dins del moviment que li diu acció directa a qualsevol cosa, com a organitzar una concentració sense haver complimentat senzills tràmits burocràtics de notificació. O a trencar un consens i tirar pel dret sense cap planificació, perquè el que s’havia consensuat no és el que hom volia. L’acció directa ha de “trencar NOMÉS en cas d’emergència” i, si pot ser, ha d’estar regida per una estratègia d’acció.I, segon, hem d’insistir que és una forma de lluita amb la que la gent no s’ha de sentir obligatòriament identificada. Definim eixa unitat coherent formada per “educació i agitació, resistència pacífica i confrontació i sabotatge, mitjans legals i il·legals”, i entenem l’acció directa com a eixa “part de la lluita, de vegades necessària, que ha de cedir al moviment social ample que trenque les estructures de poder i genere nous ordres socials”. I, per tant, els nostres ponts i consensos interns han d’estar dissenyats per a resistir el desacord amb aquesta forma de lluita. Insistisc sobre el meu acord general amb el text, canviant només la postulació d’una nova facció per l’enfortiment del conjunt del moviment, que ha de poder donar el salt a que tothom siga capaç coses tan simples com una acció conjunta quan s’està defensant la mateixa cosa, sense que les postures diferents (o fins i tot oposades) en altres qüestions

siguen cap impediment. ———(1) Animalisme CAT, 30/08/2014, Manifest per un abolicionisme d’arrel. Steven Best , http://animalismecat.blogspot.com.es/2014/08/manifest-per-un-abolicionisme-darrel.html

(2) Invasion of the Body Snatchers (EUA, 1978, 115m). Protagonitzada per Donald Shutherland i Brooke Adams, és un remake del film amb el mateix títol de 1956, una pel·lícula de culte marcada pel maccarthisme. El 2007 es produí una nova versió titulada The Invasion, amb Nicole Kidman i Daniel Craig.

(3) Animalisme CAT, 17/05/2012, Green Hill, http://animalismecat.blogspot.com.es/2012/05/green-hill.html?q=Green+hill""""""""

Peter Jansen, l’atleta dels animals, salta a la plaça de bous de Mèrida amb el missatge “STOP TORTURA”.