Març 2003Núm. 1004a. època

PER A APRENDRE A CÓRRER CORRECTAMENT,FIXEM-NOS EN EL CRIST

2

S U M A R I3 Algunes condicions per viure l’oblació

Lluís Planas

5 Persones de valor extraordinariBernabé Dalmau

6 Publicacions periòdiques dels oblats de MonserratRomuald M. Diaz

8 100 números d’Acull! Una historia entranyableSalvador Plans

10 Estimar Jesús Josep C. Laplana

12 La paràbola del blat i del jullAndreu Marquès

14 Ser acollit, tot acollintLluís Juanós

15 La figura de Pere en el quart evangeliAngel Pons i Creus

17 El poder de les imatges bíbliquesAntoni Pou

C R Ò N I C A

18 De Montserrat estantJaume M. Badia

21 Crònica d’un petit viatgePilar Farràs

22 Dominica Gaudete a MonserratRoser Bach

23 Una oblata que fa costatJordi Vilaseca

24 VivènciesMn. Joan Diaz Ferret

N O T I F I C A C I O N S

- Els nostres difunts- Calendari d’activitats per a la resta de l’any

(3 trimestres)

N O T E S

- Ordenació presbiteral- Disculpa per una errata

Març 2003Núm. 1004a. època

Imprimeix: Bengar GràfiquesLluís Companys, 62GRANOLLERS

Dipòsit legal: B-2907-1996

3

PER LLUÍS PLANAS

ALGUNES CONDICIONS PER

VIURE L’OBLACIÓ

Em sembla que ens hapassat a tots. Quancomences el que creus que

és un nova etapa en la pròpia vidai penses que serà important, hi hauna gran il·lusió, alegria (avegades continguda, i a vegades,gairebé impossible de controlar), iamb la confiança certa de creure

que és el millor que et pot succeir.Per arribar en aquest punt

hem anat passant, diguem-ne,unes etapes que ens preparavenper al moment decisiu. Cadascúho ha viscut a la seva manera,però el que és veritat és que s’haviscut. Podem dir que han estatmoments molt intensos, de

plenitud, que desitjaríem queduressin sempre, i millor encara sisón més intensos en la mesuraque va passant el temps.

Caldria preguntar-se què sen’ha fet d’aquella empenta inicial.

El cent números de l’ACULLsón, de fet, testimonis de com lavida espiritual, dels qui admirenl’obra de St. Benet, s’ha anatconcretant. A la primera carta deSt. Joan hi ha una frase que és bode tenir-la ben present; no ensrecorda un contingut doctrinalespecífic, sinó que fa una crida auna actitud; diu així: “Reteniusempre allò que vau sentir des delprincipi.” (1 Jo 2, 24) En el seucontext es refereix a la integritatde la fe que tot catecumen haviad’assumir a l’hora de ser batejat;és a dir, a l’hora de fer públic elseu compromís pel Déu únic iveritable.

Aquest consell pot ser moltvàlid per a tots aquells quepúblicament hem pres uncompromís d’anar més a fons enla forma de viure la nostra fe.¿Com viure seriosament aquestavocació? L’instrument que tenimés l’espiritualitat o, si voleu, lamanera, el mètode, l’estil de vidaque es desprèn de la lectura de laRegla de Sant Benet i la tradiciómonàstica. Una vegada i una altraconvindrà llegir atentament lesactituds i l ’experiència quetrobem a la Regla, però tambéobservar les actituds dels germansque han volgut seguir aquestcamí. Ens podem fer nostres lesparaules de la carta als hebreus:“Envoltats d’un núvol tan gran detestimonis, que ens ensenyen com

4

hem de viure la fe, alliberem-nosde tot impediment i del pecat,que amb tanta facilitat ens lliga, i,sense cansar-nos-en, llançem-nosa córrer...” (He 12,1) De fet SantBenet insistirà en aquest sentitdinàmic de la vida. Sí, és benveritat que viure la fe no éssolament la memorització d’unesveritats, sinó actualitzar-lespermanentment en nostres vides.

Cal que no oblidem que, permolts, el descobriment del ’espiritualitat monàstica, vavenir “d ’un núvol gran detestimonis” que van merèixertota la nostra confiança i queamb les seves vides ens van anarexplicant el que creien, i comcreien. ¿No és cert que, en elfons, aprenem a pregar veientcom preguen?. No caminem, niavancem, ni aprofundim tots sols,com si fóssim illots que no tenimres a veure els uns amb els altres,sinó sentint-nos germans, ideixant-nos guiar per aquell queens fa de pare i és el nostre germàgran. A poc a poc anem coneixentmillor el significat de la pròpiadonació, de l ’oblació; i comomple el cor, desitjar i conèixer,més i millor, quan descobreixesquè vol dir que Déu t ’estima.Saps que la teva resposta no potser altra que estimar i té com afruit l ’eixamplament del cor, i escorre en la inefable dolcesa del ’amor. És aleshores que ets

sents lliure i feliç.En posar en pràctica els

consells espirituals que ens dónaSant Benet la nostra vida es vamodelant a la de Crist. Lapràctica es fa un dia i un altre,una passa darrera l’altra, sensecansar-nos-en, perquè no sempreha estat fàcil avançar; fins i tot, espot tenir la impressió que anemenrere, o que, després de moltesvoltes, som al mateix lloc. Lanostra força està en creure que noés així. Ben mirat no es fa altracosa que repetir l’experiència queels israelites van fer en el seucamí pel desert: aprofundir elpropi alliberament, coneixent deprop el que els ajudava i el que elsimpedia avançar (l ’ambició, lapor, el desànim, el coratge, laconversió, l’esperança, el desig,etc) El pecat i la gràcia. Hemd’aprendre a ser pacients ambnosaltres mateixos, i amb elsaltres amb qui fem junts el mateixcamí. Ser conscients que Déu ensmira i ens acompanya amb el sevamirada. Que Déu ens ha escollit.

Precisament és amb Maria onmillor podem aprendre, perquèElla ens ha ensenyat el valor del’escolta, que és precisament undels trets més característics del ’espiritualitat benedictina.Fixem-nos que Ella medita apartir dels fets que Ella viu (Lc2,19). No es tracta dememoritzar, sinó d’interioritzar.Fer-ne pregària, adonar-se quesom instruments en mans de Déu;en definitiva ser capaços decontemplació, d’admiració comens ensenya el cant delMagníficat; de pregar ambl’Església com va fer Maria el diade la Pentecosta. I també, comMaria, hem de comprometre’ns.Servint Déu, servint, ambrespecte i delicadesa, la creacióque ha posat a les nostres mans,com ens recorda Sant Benet;efectivament tot el que ha estatposat a les nostres mans ho hemde tractar com si fossin els vasossagrats de l’altar. Saber utilitzar,doncs, amb respecte i delicadesa,tot el que ens ha estat donat per lacreació, des del propi cos apercebre el sofriment i saber

compadir, i astorar-se davant labellesa; però també a saberadministrar la pròpia vida i la delsaltres, interessar-se, posem perexemple, per la política, la cultura,els drets humans, fins a trobar-nos amb els més pobres, amb elshumils que estimava Jesús.

Quines coses hauríem de tenirpresents?

No es tracta, ara, d’un ordrede prioritats; de fet les cosespetites i grans tenen la sevaimportància, no és bo de tenir-nemolt en compte unes i deixar lesaltres, això seria com aquell quedóna molta importància a anarvestit, però no és conscient queper viure també cal menjar; totesles coses són importants en el seupunt just. Aquí hi ha una llistat atenir en compte, sense lapretensió de ser exhaustiu.

La regla s’ha de llegir sovint ireflexionar sobre el que s’ha llegit

Tenir ben present que la mevamanera de fer pot ajudar a viuremés a fons la fe dels meusgermans, o pot ser un obstacle

Recordar amb agraïment que,en el meu inici en la fraternitat,em va ajudar el testimoni d’altresgermans.

L’acompanyament espiritualm’ajudarà a anar més a fons.

Tot camí espiritual demanaesforç, però també cal tenirpresent que per arribar al cim dela muntanya cal aprendre acaminar segons les pròpies forces:el que és important és arribar,però encara ho és més saberavançar amb paciència.

La pregària personal i laparticipació a la pregària del’Església és insubstituïble en lapròpia experiència espiritual.

Saber llegir la pròpia vida comel do que Déu em fa.

Fer de la meva pròpia vidafont d’amor per als altres; i saberreconèixer que a vegades tinc set inomés la font de l’amor Déu quees vessa en el meu germà o lameva germana em pot ajudar aapaivagar la pròpia set.

El qui fa l’oblació ha de poderdir dintre seu: “aquí em teniu,Déu meu, vull fer la vostravoluntat.” C

5

PER BERNABÉ DALMAU

PERSONES DE VALOR

EXTRAORDINARI

La Regla benedictina fapossible, a persones

ordinàries, de menar vides d’unvalor completament extraordina-ri”. Aquesta frase fa una vintenad’anys que no em deixa de petja.Em serveix de contínua autocrí-tica i també de comprensió mésplena envers qualsevol mena decomunitat, ja sigui la monàsticapròpiament dita ja sigui les agru-pacions eclesials o simplementles famílies cristianes.

La va escriure el difunt carde-nal Basil Hume, experimentatabat anglès, que sabia dir lesveritats cristianes més profundesamb la màxima humanitat i sen-zillesa. Per al qui la medita prac-ticant la Regla benedictina com amonjo o com a oblat, provocad’entrada una certa sorpresaamarada d’encoratjament: seràpossible que jo, persona ordinà-ria, pugui tenir una vida de valorextraordinari?

Doncs és efectivament possi-ble, almenys per dues raons iamb una condició. A la basetenim el fet que sant Benet nodescriu una comunitat ideal sinóuna comunitat real que tinguiper únic objectiu coincidir a cer-car Déu. Segles d’història i lamés recent moguda postconciliarens mostren que han fracassattots els intents d’agrupar perso-nes per afinitats sentimentals oideològiques, o senzillament -encara que no s’expliciti- peranar contra algú. Els fums mes-siànics no pugen al cel, i els veri-tables pares o mares espiritualsho són “malgrat ells”, sense ado-nar-se’n, empesos per les cir-cumstàncies i perquè veuen que

Déu els fa tirar cap a uncamí concret.

Per tant, segons em sem-bla, el primer motiu queacredita l ’ensenyament delcardenal anglès és que, jaque tothom té un valor infi-nit als ulls de Déu, ningú noqueda exclòs d’atorgar a lapròpia vida un plus de quali-tat. La manera de fer-ho ésser conscient de l’amor senselímits que Déu té enverscadascú. I això no sols enri-queix espiritualment en elpla personal; té la gràcia, amés, de fer possible de res-pectar tothom, amb gransentit de responsabilitat.

En segon lloc, les perso-nes ordinàries podem viureextraordinàriament si sabem-per dir-ho en termes benedic-tins- acceptar que el nostre cos ila nostra ànima són els costats dela paradoxal escala de Jacob, on“per l ’exaltació es baixa i per lahumilitat es puja” (RB 7,8). Enaltres paraules, acollir-se un talcom és i alhora tenir un desig desuperació amb vista a sentir-semés dòcil davant de Déu.

Tot això demana una condi-ció: jugar net. Per això la Reglade sant Benet no sols insisteixen la virtut de la humilitat sinótambé, en connexió amb aques-ta, en el temor de Déu, el sentitde la presència divina, l ’oberturade cor a les mitjanceries huma-nes. Ho il·lustra amb la citaciómés emblemàtica del Salteri igairebé podríem dir de totl ’Antic Testament: “Manifesteu-vos al Senyor, perquè és bo, per-què és eterna la seva misericòr-

dia” (RB 7,46).D’aquesta manera, unint el

reconeixement que demanaperdó i al mateix temps esclataen lloança -i que el doble sentitdel verb “confessar” expressa-, elseguidor de la Regla benedictinamanté la dimensió de gratuïtat,de recuperació de la innocènciaperduda, d’acceptar Déu en allòque fa més humà l ’home: lamisericòrdia, l ’amor.

Això, de tan dif íc i l quesembla, pot resultar, peraquests motius i amb aquestacondició, prou fàcil. Per aixòcrec que no s’equivocava aquellque fou presentat una vegadadavant els provincials religiososde França com “l’anglès amb mésprestigi moral” quan parlava de“persones ordinàries que menenvides d’un valor completamentextraordinari”. C

“

6

PUBLICACIONS PERIÒDIQUES

DELS OBLATS DE MONTSERRAT

Durant els llargs anys del’existència dels Oblats aMontserrat, d’una manera

o altra, sempre hi ha hagut unespublicacions ja sigui en forma defulls o de revista. La finalitatsempre ha estat la mateixa:l’organització de la Congregació i laformació cristiana i monàstica delsseus components. Abats i directorso consiliaris, tots s’ho han proposat ihan treballat en aquest sentit, a fi depromoure el bé espiritual i formarun grup compacte i fort dintre lesseves respectives esglésies.

1.- PRIMERS PASSOS

Fins arribar al mes d’octubre del1916, data dels primers fulls quesón l’embrió del pre-butlletí, tenimun full de comunicació de les activi-tats del mes, escrit a dues cares.Aquests fulls ja sortien des del 1907i eren tramesos cada mes alsdomicilis dels Oblats. Hi havia,de bon començament, dos progra-mes impresos que es posaven a laporta de l’entrada de l’església deSanta Clara de Barcelona. Enaquest programa es mencionava elsdos tridus principals de l’any -Març

i Juliol - dedicats a Sant Benet. Siaquest és el programa general, delqual se’n feia pocs, tenim, de l’any1911, un fulletó que era enviatapart. I, tal com manaven els esta-tuts, aquests fulls anaven encapça-lats amb la paraula: P A X. Aquestfull portava, a més, indicacionssobre què calia fer per entrar a laCongregació.

Després dels estatuts i elmanual, fets pels monjos, des del1907 fins al març del 1920, tots elsescrits eren fets per la juntadirectiva dels mateixos Oblats. Finsal 1914 escrits en castellà. A partirdel 1914 comencen a fer-ho encatalà, fins als nostres dies. Ambtot, encara en surten algunsescadussers en castellà, fins el 1920.Això seria la literatura d’abans delpre-Butlletí.

2.- EL PRE-BUTLLETÍ

Després d’aquests fulls decomunicació, l’octubre del 1916,tenim l’embrió del que serà, méstard, el Butlletí. Un sol full d’unpam quadrat on es comuniquen,primer, les deliberacions i els acordsde la junta directiva. En segon lloc,la festa dels sants patrons: vol dir elssants monjos que sortien al

calendari benedictí del messegüent. Com que tots els Oblats, apartir de la seva entrada al noviciat,portaven un nom afegit al seu depila, el nom d’Oblat -que deien-així sabien quin dia era la seva festa.En tercer lloc, l’apartat de lesindulgències que podien guanyar elmes següent. En quart lloc trobemassenyalada una virtut que s’haviade practicar durant aquell mes. Encinquè lloc, una màxima, és a dir,una glossa sobre un punt de la RB.Creien que aquesta era una bonamanera d’entrar en l’espiritualitatde la Regla. En sisè lloc lesinstruccions i, per últim, unsadvertiments. És pot dir que ellsmateixos es van anar forjant la sevapròpia manera de ser Oblats.

3.- EL BUTLLETÍ

Aquest òrgan des del 1920 finsal juny de 1936, portarà el nom de“BUTLLETÍ DE LA CONGRE-GACIÓ DELS OBLATS SECU-LARS BENEDICTINS DEMONTSERRAT”. Aquestes lletresencapçalen la pàgina i ocupen lapart central superior de la portadaemmarcades a l’esquerra pel gravatde la cara inversa de la medalla desant Benet i, a la dreta, per una

PER ROMUALD M. DIAZ

7

sanefa molt simple, tirant a moder-nista que li dóna molt de caràcter.Aquesta portada canviarà tres vega-des en el transcurs de la seva histò-ria; història que anirà del març del1920 fins al juny del 1936. El generde 1924 hi trobem un gravat onsant Benet és al mig, entre elmonestir i la muntanya deMontserrat i té als peus una orlaque diu: “Benedictus, Benedicat”.El gener del 1932 el canviaran perun gravat molt bonic i suggestiuque fa pensar en el baldaquí de l’al-tar major. A l’octubre del 1933 finsal 1935 un de molt clàssic de la ricacol·lecció de la Biblioteca deMontserrat.

Immediatament, i aquesta és lanovetat més gran de la nova publi-cació, hi ha un article doctrinal ambel qual s’introdueix el Butlletí.Aquest article marcarà l’espirituali-tat dels Oblats. Els articles seran delitúrgia, eclesiologia (una eclesiolo-gia d’apologia de l’EsglésiaRomana), comentaris a l’evangeli,articles d’història de l’orde benedic-tí i de comentaris a la Regla de SantBenet. Aquests articles ocuparanla major part del Butlletí, de duesa tres pàgines. Després segueixuna altra novetat: “SeccióMontserratina” una petita crònicade l’activitat del Santuari i de lescoses que monjos de Montserratfan per als Oblats. Continua ambles seccions esmentades més amunt,i cada vegada s’hi aniran afegintnoves seccions, sobretot cròniquesde viatges i cròniques dels altresgrups d’oblats que aniran sortint adiferents poblacions importants ino tan importants de Catalunya.

En aquest moment d’abans de laguerra, concretament pel febrer del1933, cal esmentar que el Butlletíes fa ressò de les pàginesbenedictines que sortien en elButlletí del Santuari. Tenim,doncs, que la doctrina que rebenels Oblats ara els ve marcada perdues publicacions: el butlletí delsOblats i el butlletí del Santuari.

LA CREACIÓ DEL “VIA VITAE”El “Butlletí dels Oblats

seglars de Montserrat” s’acabàamb el número de juny de 1936.Com a anècdota voldria fer notarque l’article de fons portava pertítol “Els benedictins al Japó”.Tot un presagi: quan a casa nostra

se soterrava, la llavor brotava enla missió.

Al 1946, ens va semblar, amb lanova junta directiva dels Oblats, detornar a tenir a l’abast l’òrgan queels Oblats d’abans de la guerratenien a les mans.

Aquest nou òrgan té unapresentació molt senzilla, comescau al moment que es viu. Dalt detot, a l’esquerra, l’anagrama deMontserrat en petit: les muntanyesamb la serra i, al voltant, encircumferència, a la meitat superiorOBLATI SAECULARES i en lapart inferior MONTISERRATI.Segueix, a continuació, en negretamajúscula VIA VITAE i a sota“Butlletí dels Oblats SeglarsBenedictins de l’Abadia deMontserrat”.

No és arbitrària, la cosa: posal’Any XVIII Barcelona, Quaresmade 1948. N. 153. El nou butlletí espresenta, tal com comento a la“Presentació”, amb la intenció que“aparegués amb la mateixa finalitati senzillesa d’abans”.

Pel que fa a l’any està bé, peròl’error és en el número: el Butlletídel juny del 1936 és el núm. 155 iaquest d’ara apareix amb el núm.153. Hauria de tenir, doncs, elnúm. 156.

El detall més important és queel butlletí surt escrit tot sencer encatalà. Al primer número de “Serrad’or”, del 1955, hi ha articles encatalà i en castellà. El nostrebutlletí, des del principi, es publicaíntegrament en la nostra llengua.És una de les poques revistes que espot fer en català. De tot això elsOblats, n’estaven orgullosos i hoponderaven en gran manera.

Com a anècdota us vull contarun fet: l’abat Aureli M. Escarré en

tenir a les mans el primer númerode Via Vitae, es va estranyar que totfos en català; deia que almenysalgun article hauria de ser encastellà. Hom li va respondre que elbutlletí era de “règim intern”; queno aniria més enllà dels oblats i queera “ad instar Manuscripti”

Alguns dels oblats haurientrobat estrany de llegir un articleque no fos en català. Precisamentalguns catòlics ingressaren als oblatspel caràcter català de la institució iconcretament de la revista.

El Butlletí passa per diferentsfases de creixement. En aquestaèpoca és un òrgan on trobemarticles fets expressament per a larevista. Té, naturalment, unagamma més ampla d’articlesdiferents. Publica diversosfragments d’història benedictina.El nostre Via Vitae té un llargitinerari des de la quaresma de 1948amb el núm. 153 fins a la Pentecostade 1965 amb el núm. 210.

Va ser un número extraordinaride la Pasqua del 1969 que va posarfi en aquest període.

El P. Josep M. Gassó varessuscitar de nou el Via Vitae elfebrer del 1974. Tot començant,com diu ell mateix, una segonaèpoca.

El número 24 és el darrernúmero de Via Vitae. Amb elnúmero 25 comença la mateixarevista amb el nom d’Acull.

Encara que sigui a base dedades i de fets esdevinguts durantels quasi cent anys d’existència delsoblats, tot el que ha quedatconsignat ve a ser una base deltemps present, i concretament dela bella i profunda publicació delque tens a les mans. Són, ara, elscent números d’Acull! C

8

PER SALVADOR PLANS

100 NÚMEROS D’ACULL!UNA HISTORIA ENTRANYABLE

UNA PRE-HISTÒRIACelebrar el núm. 100 de l’Acull

és per a mi un moment entranya-blement bo. És un moment depoder gaudir de bons records. Ditaixò, ja puc començar a esmentar-ne uns quants. Els podria glossarseguint una cronologia. No faré caprepàs sinó que miraré de veure elnostre butlletí en l’epoca de quanvaig ser consiliari. Per seguir, doncs,un ordre en parlaré en diferentsmoments.

UN PRIMER MOMENTEl P. Josep M. Gassó, el meu

predecessor va reemprendre el but-lletí dels oblats benedictins deMontserrat “Via Vitae” al 1974(1).En aquest número s’indicava quinaera la finalitat. Ja l’abat Cassià ambel seu “Déu vos guard” recalcavaalgunes pistes d’aquesta segonaèpoca: memòria històrica i conti-nuïtat, espiritualitat per avui - som

després del Concili Vaticà II - ivalor de la vida comunitària que escomunica a través del seu butlletí(2).En aqust número ja hi ha l’expres-sió del valor del passat com a baseper a la continuïtat del butlletí.Què hi trobem, doncs, en el passatque ens serveixi per avui?:Doctrina: S.E., Pares de l’Església,litúrgia, etc. Comunitat: cròniquesde recessos, trobades dels oblats,cròniques de viatges, efemèrides dela fraternitat, records dels nostres.Recordar el calendari de l’any ambtot el que vivia la comunitat i, nocal dir tenir memòria històrica delsnostres difunts, els que ja són a lacasa del Pare. Aquest fet no eranou. El P. Romuald el recorda quanva començar el Via Vitae(3) i ja elseu intent era continuar després dela guerra civil allò que havia ajudattant els oblats d’abans: la memòriadels passats, eren records que vanajudar a tenir consciència històrica i

des d’aquesta consciència mantenirel caliu i començar l’aventura natu-ral d’un futur(4) que era el de viuredins la nostra fraternitat.Aquestpreàmbul és, ni més ni menys, undels fets més engrescadors quemotivaren el treball il.lusionat delsqui ens disposàvem a seguir fentl’anella d’aleshores.

UN SEGON MOMENT.Diríem que el vam viure quan

vam reflexionar sobre la històriadels 50 números del butlletí.Recordar aquest butlletí és adonar-se del recorregut dels membres dela fraternitat d’aquell moment. Quèdèiem, què pensavem, què feiem icom fèiem fraternitat. Deixem par-lar els seus protagonistes: Són elsmateixos Oblats qui ho recordaven:Deien, i encara diem: Hem d’anar ales fonts(5). Us recepto l’ACULL!núm. 50. Ja en la presentació, lajunta directiva diu: volem que siguinels Oblats i els simpatitzants els pro-tagonistes d ’aquest número 50.Encapçalat per una entrevista alpare abat Cassià(6), l’entrevistareflcteix, d’una banda, el llegat queens han donat. Per l’altra ja hi haconsciència de viure en l’Església, elcarisma monàstic de S. Benet. Ifinalment s’hi reflectia una fraterni-tat palesa i ben definida. Com aanècdota, al final de la introducció,els entrevistadors fan notar que elmateix pare abat els diu que lespreguntes “tenien ganxo”(7). Us entorno a receptar la lectura. Hi tro-bareu els tres elements suaraesmentats.

Mirant els escrits que hi fan els

(1) VIA VITAE. Butlletí dels Oblats benedictins de montserrat. - Segona època - Barcelona febrer del 1974. N. 1.(2) Idem.(3) VIA VITAE. Butlletí dels Oblats benedictins de l ’Abadia de Montserrat. - Any XVIII - Barcelona Quaresma del 1948 N. 153. Pag 2.(4) VIA VITAE. Butlletí dels Oblats benedictins de montserrat. - Segona època - Barcelona gener del 1976. N.9.(5) ACULL! Butlletí dels Oblats benedictins de Montserrat - Quaresma i Pasqua de 1988. N. 50 - Segona època. Pag. 2 / (6) Idem. Pag. 2-7.

9

altres Oblats i simpatitzants tambéhi trobem reflectit sota la paraula“Acull” el desplegament de la únicadoctrina de la qual havia gaudit larevista. Crec que durant molt tempsha estat fonamental trobar en elnostre òrgan allò que nodria la prò-pia oblació: mireu com ho especifi-quen alguns. En Manel Clarianaexplica el que ha estat la seva vidalligada a Montserrat per la sevaOblació. El butlletí li forneix el llocd’agraïment per la formació que elmonestir li dóna com a oblat(8). Peldoctor Gonçal Calvo el butlletí li ésel lloc on “amb els seus ensenyaments,cròniques i notícies és el nostre mitjàd ’unió i comunicació”. Mentalmentels vaig rellegint fins als inicis, iparal.lelament m’adono de la mevavinculació amb Montserrat”.Rellegint aquest número 50 delbutlletí, són 14 persones més queho diuen.

Llegint el Butlletí s’apropen a laRegla de sant Benet: per exemple,les germanes Bach(9) fan referènciaal C. VIIè de la R.B. on troben elnodriment per viure la sevaOblació. I el mateix Dr. Calvo, coma metge, troba com la RB l’ajuda,en el capítol 36, a viure prop delsmalalts(10). Mireu el que cita de laRB: “la cura que cal tenir per als ger-mans malalts, abans que tot i perdamunt de tot, de tal manera quesiguin servits com si fossin realment elCrist”. La Montserrat Clariana,parlant de la fraternitat dels Oblatsdiu que les relacions fraternes quetenim les veu com una consequèn-cia d’aquell: “els sortíem a rebre ambtota l ’atenció de la caritat”.(11) I laMontsrrat Costas(12) en cita allò que ladescriu tant bé a ella mateixa: “Queprevalgui la misericòrdia per sobre dela justícia”.

En Josep Icart(13) remarca comgairebé tothom: “La senzillesa i l ’a-collida que sempre ens han demostrat”.El Butlletí reflecteix allò que hatrobat en Jordi Martíe(14) en elsoblats. Mireu el que diu el joveestudiant: Els Oblats han estat comuns segons pares. Pares perquè al seucostat he anat creixent i madurant tanespirirualment com...I poc més avall:Recordo que els vaig conèixer de petit

(7) Idem. Pag. 2 / (8) Idem. Pag. 11. / (9) Idem. Pag. 10.(10) La seva cura per als malalts era d ’una atenció total. El dia del seu funeral. Es va ressaltar la seva humanitat. Totho s’adonà de com era veritat

que en els malalts hi servia i estimava el Crist.(11) ACULL! Butlletí dels Oblats benedictins de Montserrat - Quaresma i Pasqua de 1988. N. 50 - Segona època. Pag: 12.(12) Idem. pag. 17. / (13) Idem. Pag. 18. / (14) Idem. Pag. 20. / (15) Idem. Pag. 23. / (16) Idem. Pag. 15

en una excursió...etc. L’Acull 50reflectia una comunitat en joia ifesta(15).

No voldria allargar-me en méstestimoniatges. Crec que la celebra-ció del núm. 100 de “L’ACULL, enrealitat celebra la seva memòria his-tòrica. Celebra, en segon lloc, laseva identitat doctrinal. L’ACULL!celebra els ressons de la seva gent.Cadascú hi ha ocupat un lloc en bédels altres. Ara mateix em ve a lamemòria el mateix fet de recordarun oblat..., Aquesta persona ha ocu-pat un lloc en els cor dels germans ien el si de la comunitat, és just quese la recordi en bé de tots. També,celebra les efemèrides del monestir iallò que fa viure la comunitat deMontserrat. L’ACULL! és tambéuna revista de comunicació de lesexperiències dels oblats en la sevafraternitat. Una comunicació del béde la RB en l’experiència dels ger-mans. Mai no ha deixat de ser unòrgan de comunicació dels béns del’Esperit i dels béns humans. Que“per molts anys” pugui continuar

servint i animant el carisma bene-dictí en la fraternitat a la qual moltshi hem prestat el nostre humil ser-vei.

Els Oblats, amb molt bonencert, han publicat l’opuscle del’abat Gabriel en el 25 è aniversaride la seva mort(16). Va ser l’abatCassià qui em va recordar que lidemanés, uns 15 dies abans demorir, que escrivís aquest opuscleque és justament el seu testamentespiritual. Aquí, hi tenim allò demés essencial que quedava del seupensament. Van ser els oblats elsqui van rebre el do del seu últim“servei en l’amor”.

Una cordial felicitació a tots elsOblats que ara celebreu L’A-CULL! núm. 100. Us anuncio ambgoig que aviat sortirà el meu tre-ball de tesina titulat: “Aproximacióa la història dels Oblats deMontserrat. Els últims cent anys”.El director de les publicacions deMontserrat, el P. Josep Massot, emva dir que seria un nou número de“Subsidia monastica”. C

10

ESTIMAR JESÚS

PER JOSEP C. LAPLANA

“Al qui m’estima,el meu Pare l ’estimarài jo també l ’estimaré” ( Jo 14: 21)

El discurs de Jesús durant elSant Sopar, segons sant Joan, noés rectilini, no avança regular-ment des d’un començament finsa un final, sinó que procedeixcom en cercles concèntrics. Cadaparàgraf ho conté tot, però cadaparàgraf mostra aspectes dife-rents i complementaris. Podemcomençar a llegir-lo per on vol-guem, sempre té sentit, sempredeixa veure l’abisme del misterid’amor trinitari que es manifestaen la humanitat de Crist.

Cap personatge històric perimportant que hagi estat (pensemen un Alexandre el Gran, o JuliCèsar o Constantí o Napoleó),cap figura històrica, cap fundadord’una religió (Buda, Mahoma) nohan tingut mai la pretensió deJesús d’establir una relació d’a-mor personal entre ell i cadascundels seus seguidors. Fóra ridícul opervers que un líder social o reli-giós exigís aquest amor personalrecíproc als seus seguidors. Aixònomés ho pot fer Jesús, perquè ésel Fill de Déu fet home que volensenyar-nos i comunicar-nosl’amor trinitari de Déu, que és lafont de l’Amor d’on prenen nom iforma totes les formes d’amorhumà. Quan estimem Jesús esta-blim una connexió de la nostravida amb l’amor que brolla de lamateixa entranya de Déu Pare ique se’ns dóna per l’Esperit Santvessat en els nostres cors. EstimarJesús no vol dir dividir la nostracapacitat humana d’estimar l’es-

pòs, l’esposa, els fills, els amics;l’amor no es divideix com un for-matge. L’amor a Déu i a Jesús ésuna energia vital, com una fontinestroncable d’aigua viva queraja fins a l’eternitat ( Jo 4:14); nosolament no destrueix l ’amorhumà, sinó que n’és un generadorfins a l’enèsima potència; i nosolament genera amor humà sinóque el regenera purificant-lo de

tot egoisme i d’afany possessiu,talment que l ’amor humà, totconservant la seva dimensió cor-poral en el cas dels esposos, totmantenint la dimensió afectiva defamiliaritat i d’amistat, es trobavivificat interiorment pel mateixamor de caritat teologal que dónavigor i dimensió sobrenatural aun acte tan natural i tan humà.

L’amor a Jesucrist, i a Déu per

11

mitjà d’Ell, no és una qüestió desentiments; però això no vol dirque no tingui incidència en lavida afectiva de la persona.Aquest amor és per damunt detot una adhesió personal a la per-sona viva de Jesús i al seu progra-ma de vida. És veure el món ambels mateixos ulls amb què se’lmira Jesús, és tenir en el cor elsmateixos sentiments que CristJesús (Fl 2:5). Hi ha persones quesentimentalment són bastanteixutes, els costa d’emocionar-se isón més aviat reflexives i concep-tuals; contràriament n’hi ha d’al-tres que són excessivament sensi-bles i sovint inestables. Els uns iels altres, tots estem cridats aestimar Jesús, tal com som, ambtot el cor i amb tota l’ànima. Unssentiran aquest amor molt sensi-blement i uns altres no tant. SantIgnasi de Loiola que era pragmà-tic i molt poc sentimental deia:“Estimar és servir”, posar-se alservei de la persona estimada.Sant Joan, que és més místic, pertal de dir el mateix posa en bocade Jesús una altra expressió: “Sim’estimeu, guardareu els meusmanaments” i guardar els mana-ments de Jesús significa identifi-car-se amb Ell.

L’amor a Jesús no és un exer-cici voluntarista; no és qüestió devoler o no voler, no és tampocuna herència que passa automàti-cament de pares a fills. L’entornfamiliar ajuda, però no és el fetdeterminant. L’amor a Jesús ésun do de l ’Esperit Sant quenosaltres podem acollir o refusar,però que no ens el podem provo-car artificialment. L’educació il ’ambient familiar ajuden i hipredisposen, igual que l’amistatamb persones que viuen aquestamor molt intensament. Però,perquè aquest amor a Jesús s’en-comani a un altre, ha d’haver-hiuna sintonia prèvia que l’EsperitSant crea en el profund del cord’aquells que el Pare atreu enversJesús ( Jo 6:44).

En aquesta vida tothom témoments de gràcia. Tots elshomes i totes les dones d’aquestmón enyoren el paradís perdut,

tots volen viure una vida amb unaintensitat més profunda que ellsno saben definir, més enllà delslímits massa estrets del temps i dela realitat intramundana. Aquestbuit dins de l’ànima, aquest desigde plenitud insatisfet que l’homeporta dintre és l’aliat millor del’Esperit Sant per inserir, dinsl’ànima que desitja, la vida divinaque Jesús ens ha guanyat amb laseva mort i amb la seva resurrec-ció. Davant del fet, que a vegadesens fa sofrir, de persones que esti-mem molt però que es mostreninsensibles a la fe i a l’amor aJesús, la nostra actitud ha de serla de saber esperar el moment justi la de confiar que la gràcia sabràinfiltrar-se per les esquerdes deldesig de l’absolut. De la mateixamanera que ningú de nosaltres noha estat confirmat en gràcia persempre, també cap incrèdul noestà definitivament bloquejat a lagràcia de Déu.

La nostra vida cristiana quevolem viure “a l’escola del serveidiví”, com diu sant Benet, consis-teix fonamentalment a “romandreen l ’amor” ( Jo 15:9), que éscomunió de vida trinitària. Diu

Jesús: “Jo visc i vosaltres tambéviureu. Aquell dia sabreu que joestic en el meu Pare, i vosaltres enmi i jo en vosaltres” ( Jo 14:19-20). En l’Eucaristia es fa visiblede manera sacramental aquest “Joen vosaltres i vosaltres en mi”.Jesús se’ns dóna com a pa de vida,i també nosaltres ens donem aJesús en cos i ànima, perquè Elloperi en nosaltres el misteri d’a-mor i de comunió de vida divinatot transformant la nostra vidaordinària i normal de cada dia enexperiència de gràcia i d’amoramb dimensió d’eternitat. Aixòno és cap malabarisme de gim-nàstica espiritual que noméspoden fer els “més perfectes”, alcontrari, és el desenrotllamentnormal i habitual de tota vidacristiana: és connectar per mitjàde Jesucrist la nostra vida amb lavoluntat de Déu i deixar-se con-duir, dòcilment, per l ’EsperitSant. Ell, que és Esperit d’Amor ide Veritat, ens anirà conduint degràcia en gràcia, dia rere dia,Pasqua rere Pasqua, fins que l’o-bra de comunió amb Jesucristsigui en nosaltres una realitatplena i desbordant. C

12

LA PARÀBOLA DEL

BLAT I DEL JULL1

PER ANDREU MARQUÈS

En la traducció del NouTestament dels monjosde Montserrat de l’any

1960, la paràbola del blat i deljull (Mt 13,24-30) portavaaquest títol: “El jull entre elblat”(2). El jull, doncs, semblavael protagonista. I jo mateix, finsfa ben poc, d’aquesta paràbola,en deia sempre la paràbola deljull, com si aquesta mala herbafos el més important. Ben certque el problema del mal és moltimportant, però si centrem totala nostra atenció en aquest pro-blema, correm el risc d’oblidarque el bé és encara més impor-tant. I ho és fins i tot en la parà-

bola d’avui. Jo diria que Jesús enshi dibuixa la història del mónque, esquemàticament, és la his-tòria següent: primer bona llavor(bon gra), després bon gra i jull,i finalment -per obra de Déu i nodels homes (cf. 13,30.39)- nomésbon gra. El jull és només com unparèntesi entre el bon gra delcomençament i el bon gra delfinal, i no es troba ni al principini a la fi. El jull no és ni l’Alfa nil’Omega, perquè l’Alfa i l’Omegaés Déu, que és totalment bo. Id’aquesta bonesa, la paràbolad’avui ens en dóna un bon testi-moniatge: quan, cap al final, elsmossos diuen a l’amo: “¿Vols que

anem a arrencar el jull?”, l’amoels respon: “No ho feu pas, no foscas que arrencant el jull, arren-quéssiu el blat juntament ambell” (Mt 13,28-29). L’amo,doncs, és prudent i té paciència,dues actituds que són fruit de labonesa.

Però la paràbola d’avui, comtotes les paraules que van a fons,pot ser mal entesa. Podríem pot-ser pensar que Jesús ens hi pro-hibeix tota mena de tries i d’op-cions fonamentals i que ens con-vida a mantenir-nos en una tole-rància descompromesa. En reali-tat, però, tots sabem -i ho sabem

13

per l’evangeli- que en la vida enscal una opció bàsica, repetidamoltes vegades, a favor del bé ien contra del mal, ens cal triar-per dir-ho amb una comparaciócèlebre- entre dues banderesoposades(3). I és precisamentl’opció decidida per la banderade Jesús la que no ens permetl’ús inconsiderat d’herbicides encontra de les males herbes. Mésencara, allò que Jesús ens prohi-beix sobretot és de creure’ns quedisposem d’un herbicida perfec-te i que el podem usar indiscri-minadament. La nostra condicióde criatures limitades fa quenormalment no puguem distin-gir amb certesa entre el blat i eljull i, sobretot, no ens permetd’anticipar en aquest món eljudici definitiu de Déu. Per aixòaquesta paràbola ha estat utilit-zada moltes vegades en la histò-ria de l’Església en contra d’a-quells que volien una Esglésianomés de perfectes o de total-ment purs, i que per obtenir-hoestaven disposats a emprar mit-

jans d’un rigorisme radical. Aixího va fer, per exemple, santAgustí en la seva polèmica encontra diverses menes d’heret-gies rigoristes(4).

Tot amb tot, de vegades, pelbé comú, cal prendre decisionsdifícils. Això ho sabia molt bésant Mateu: ell, que és l’únicevangelista que ens ha reportatla paràbola del blat i del jull, éstambé l ’únic que ens ha fetconèixer aquestes dures parau-les: “Si el teu germà et fa unaofensa, vés a trobar-lo i, tot solamb ell, fes-li veure la seva falta.Si t ’escolta, t ’hauràs guanyat elgermà. Si no t ’escolta, crida’n uno dos més, perquè “tota qüestióha de ser resolta per la declaracióde dos o tres testimonis”. Si tam-poc no els escolta, digues-ho a lacomunitat reunida. I si ni tan solsescolta la comunitat, considera’lun pagà i un publicà” (Mt 18,15-17). En aquestes paraules evangè-liques es tracta, segons crec, d’unadura mesura disciplinària que té

com a objectiu la protecció de lacomunitat i que alhora no deses-pera de la conversió del germàexcomunicat(5).

Em sembla que davant lespersones que, en les famílies oen les comunitats, han de pren-dre algun cop decisions d’aques-ta mena hauríem de sentir unagran compassió, una compassióque cal que acompanyem amb lapregària, a fi que tota mesuradisciplinària -fins la més severa-tingui sempre un aspecte tera-pèutic; no sigui, doncs, destruc-tiva sinó constructiva.

En resum, la paràbola delblat i del jull -que, segons crec,és una de les que més ens reme-ten a la nostra difícil responsa-bilitat- ens obliga a anar ambcompte amb els herbicides i pro-bablement a arraconar els herbi-cides radicals, que tant de malhan fet i poden fer, i a intentarde vèncer prudentment el malamb el bé. C

(1) Homilia sobre Mt 13,24-30 pronunciada a la Basílica de Montserrat el dia 27 de juliol del 2002. Una primera versió d ’aquesta homilia vaser publicada a Andreu MARQUÈS, Comprendre la Paraula, Publicacions de l ’Abadia de Montserrat, 2001, pp. 45-47.

(2) Aquest títol coincideix pràcticament amb el que dóna l ’evangelista Mateu en l ’explicació de la paràbola (cf. Mt 13,36). Aquesta explicació,però, és secundària.

(3) Cf. la “Meditació de les dues banderes” tal com la proposa Sant Ignasi de Loiola en els seus Exercicis (Ex. Esp. números 136-147).(4) Cf. Contra Epist. Parmeniani 3,2,13 = CSEL 51,115.(5) Aquesta és la gran qüestió: com compaginar l ’actitud de bonesa i paciència que ens demana la paràbola amb la necessària protecció de la comu-

nitat de què tracta el text disciplinari de l ’evangeli de Sant Mateu? A aquesta qüestió, no sembla que s’hi pugui respondre satisfactòriamentamb explicacions teòriques, però sí que es pot trobar una actitud pràctica que hi respongui.

14

SER ACOLLIT, TOT ACOLLINTComentari a l ’evangeli de Marta i Maria (Lc 10:38-42)

PER LLUÍS JUANÓS

El conegut episodi que ensnarra l’evangeli de Lluc, ensmostra Jesús entrant en un

poblet on l’acollí una dona que esdeia Marta. La seva germanaMaria, asseguda als peus delSenyor, escoltava la seva paraula,mentre que Marta el servia obse-quiant-lo, vigilant que no manquéscap detall per acollir com calia elseu hoste, que es trobi a gust, coma casa, diriem...

Qui no ha fet mai l’experiènciad’acollir o de ser acollit? Exercirl’hospitalitat, especialment en lescivilitzacions orientals i africanes,és una oportunitat privilegiada perviure un temps de festa, de joia,d’atenció sol.lícita vers el nouvin-gut que omple el temps i la vidaordinària amb la novetat extraordi-nària de la seva presència, de la sevaparaula. Més enllà de donar men-jar, llit i sostre al qui es presenta,l’acolliment és actitud oberta a l’a-

collit, amb tot el que aporta la sevavinguda pel qui l’acull, de do, deregal, de sorpresa o de misteri.

L’evangeli de Marta i Maria ensvol mostrar alguna cosa més que lasimple constatació d’un fet ocasio-nal en la vida de Jesús. A través d’e-lles, sant Lluc ens vol indicar duesactituds bàsiques pels qui acullenJesús; dues actituds que no es con-traposen sinó que més aviat escomplementen per tal de posar enrelleu la finalitat de tot acolliment,“l’únic necessari” que cal tenir pre-sent quan el Senyor es presenta a lanostra taula, a la nostra vida.

Moltes vegades hem menysva-lorat l’actitud obsequiosa de Martaper sobrevalorar l’actitud atenta deMaria. Jesús no retreu a Marta totallò que prepara en honor seu; l’ú-nic que li retreu és el neguit i lapreocupació per moltes coses que sibé són pertinents i pròpies a lasituació donada, no deixen de serun mitjà per accedir a “l’únic neces-sari”, un mitjà per fer més profitósaquest encontre, per fer possible endarrer terme, ser obsequiat amb eldo de la seva paraula i de la sevapresència salvadora.

També en una altra ocasió Jesúsfou invitat a menjar a casa d’unfariseu (Lc 7:36-50) i Jesús, contrà-riament al relat que ens ocupa, lloadavant d’ell l’actitud d’una pobrapecadora que quan va saber que eraa taula no tingué cap escrúpol abanyar-li els peus amb les llàgri-mes, eixugar-los amb els cabells ibesar-los i ungir-los-hi amb per-fum. I heus aquí com a través del’eloquència d’uns gestos de pene-diment i de perdó, la dona pecado-ra ha sabut acollir en el seu cor el

perdó i la salvació de Jesús, “l’únicnecessari”, l’únic do que en defini-tiva no sabé acollir el fariseu.

A vegades no ens adonem que,molt sovint, allò que de debò ensneguiteja i preocupa quan hem d’a-collir algú o quan hem de prepararuna festa o una celebració, sigui ahonor de Déu o a honor delshomes, és el fet de quedar bé nosal-tres, tot limitant aquest acollimenta unes formes dignes, boniques icorrectes. I és bo que sigui així si novolem que l’hoste acollit no tornimés a casa nostra, que haguem desuspendre la festa o la celebracióconvocada per manca de personal, acausa de la nostra deixadesa.“L’únic necessari” que ens demanaJesús és que sapiguem intuir en l’al-tre o en Ell mateix la proximitat deDéu, l’ocasió oportuna o inoportu-na on Déu vol fer-nos hostes seus iacollir-nos amb les nostres virtuts imisèries per invitar-nos a seure a laseva taula i compartir amb nosal-tres els dons de la seva gràcia.

Com l’hoste de l’Apocalipsi,Jesús s’apropa a casa nostra i ensdiu: “Mira, sóc a la porta i truco, sialgú m’escolta i obre la porta,entraré a casa seva i menjaré ambell i ell amb mi” (Ap 3:19-20).

Caldrà estar ben atent al pas deDéu; caldrà que no visquem dis-trets si no volem que els nostresneguits i les nostres preocupacionsofeguin la remor del seu truc. I siaixí fos, sapiguem que Ell no ésdels qui passa de llarg, escarmentatper la nostra desídia. Pacientment,com un captaire, Ell continua tru-cant a casa nostra i ens invita cadadia a compartir la seva taula i el dode la seva vida. C

15

cap a Jesús, és mirat fixa-ment per Jesús, escoltaJesús.

Pere no torna aaparèixer fins al capítol6, a causa d’una predi-cació polèmica deJesús a la sinagoga deCafarnaüm. El Mestreparla sobre el pa de vida il’identifica amb la sevapròpia carn, cosa que faque els oients, jueus piado-sos, s’escandalitzin imolts dels segui-dors de Jesús l’a-cabin abandonant.Jesús planteja alsDotze una decisió,en el context del dis-curs del pa de vida.Ens trobem enun ambient decontrast entre elsdeixebles desil·lusio-nats (que abandonenJesús) i els dotze (que restenfidels). Altre cop tenim un diàlegentre Jesús i Pere. Aquí, Pere res-pon a una pregunta de Jesús :“També vosaltres em voleu dei-xar?”, amb una altra pregunta:“Senyor, a qui aniríem?”. Les duespreguntes són retòriques: tantJesús com Pere esperen una deter-minada resposta de l’altre. En unmoment crític de rebuig demolts deixebles, és Pere qui fa la

Ens proposem de fer unpetit viatge a través delQuart Evangeli de la mà

d’un dels personatges mésimportants d’aquest relat: l’apòs-tol Pere. El fet que hi surti moltscops fa que, centrar-nos en Pere,ens permeti de recórrer gairebétot l’Evangeli. Pere té un caràcterimpetuós, decidit, sovint irrefle-xiu i que el porta a fer el ridículmés d’un cop... tot això ens elpot fer especialment simpàtic iproper. És algú capaç de negarJesús tres cops (o sigui, ambinsistència), i alhora però, és elmateix que corre ràpidament capal sepulcre quan s’assabenta de lapossible pèrdua del cos de Jesús,o és també qui, una altra vegadaper tres cops, és capaç de reco-nèixer l’amor a Jesús: amb unpersonatge així és fàcil d’identi-ficar-nos -hi.

El primer lloc on apareix Pereés en el moment del seu troba-ment amb Jesús (1, 40-42).Aquest fet tan transcendentalper a la vida de l’apòstol és moti-vat pel seu germà Andreu, queacaba de conèixer Jesús i ja va abuscar Simó per tal que elltambé el conegui. En el diàleg dePere amb Jesús, aquest fixa lamirada en l’apòstol, del compor-tament del qual no se’ns diu res.Té doncs una actitud passiva:escolta el seu germà, és portat

confessió en favor deJesús. És una respostaque es basa en la con-

vicció del seguiment deJesús. Aquí, enfront

dels Sinòptics, Jesúsaccepta la resposta

de Pere; mentreque a qui rebutjaJesús és el traïdor(que serà -encarano ho sabem-Judes).

Fixem-nos en laresposta de Pere:diu “creiem isabem”. Es tracta,doncs, d’una respos-ta reforçada per dosmots, no és improvi-sada. “Conèixer”, en

l’obra joànica,implica sobre-tot una vincula-ció personal (cf.

10, 14ss: reconei-xement del pastor i les ovelles).També anomena Jesús “el Sant deDéu”: si en tot el capítol 6 surttant “Jo sóc” (vv20.35.48.51), el“Tu ets el Sant” de Pere pot ser-neuna resposta. Jesús, amb el “Josóc”, mostra la seva proximitatamb Déu (proximitat que tambées fa palesa en el mot “sant”). Així,Pere reconeix en Jesús la proximi-tat amb Déu que ha anat mos-trant al llarg del capítol 6.

ÀNGEL PONS I CREUS

LA FIGURA DE PERE EN EL

QUART EVANGELI

16

No tornem a trobar Pere fins alrelat del Sant Sopar (capítol 13).Hi ha també un diàleg entre Jesúsi Pere, fruit d’un malentès. Aquestés un recurs literari molt empraten l’evangeli de Joan, que permetal narrador que Jesús acabi expo-sant les seves idees sobre l’as-sumpte motiu de la controvèrsia.Pere no entén ben bé què vol diraixò de “rentar-se els peus”. Hoveu només com una actitud servilde Jesús i per això s’hi oposa. Limanca una visió del destí de Jesús:el lavatori també és prefiguracióde la mort i de l’efecte salvífic d’a-questa mort. Fixem-nos, però, queno diu “Si no et deixes rentar...”sinó “Si jo no et rento...”. O sigui,el centre de la qüestió no són elspeus de Pere, sinó l’acció de Jesús!

No es tracta, però, d’un manca defe de Pere en Jesús i en la sevamissió: només és el fervor d’una feencara poc il·luminada. De fet,Pere té molt de respecte enversJesús i per això no vol ser rentat-servit. I per raó del malentès, Pereva caient en el ridícul: primer novol ser rentat, mentre que més tardvol que li renti tot el cos! Sempreacaba com un exagerat. De totesmaneres és una actitud simpàtica,la de Pere.

Davant l’anunci de la traïció,Pere demana al deixeble que Jesúsestimava que li pregunti qui és elqui l’ha de trair. El fet que el dei-xeble estimat estigui més a propde Jesús no es tracta d’una rivalitatentre els dos deixebles (sobretot

en el sentit de rebaixar Pere) sinóque és, més aviat, per posar enrelleu la confiança i familiaritatdel deixeble amb Jesús, a través dela reconeguda autoritat de Pere.Però el fet curiós és que el deixe-ble estimat no revela la resposta aPere.

L’última intervenció de Peredurant el Sant Sopar també portaa un malentès. Pere vol seguirJesús fins on sigui, si cal fins adonar la vida per Ell: “Donaré pertu la vida”. Però... no li surt bé! Simés no, d’entrada; perquè, de fet,al final de l’Evangeli, Jesús anun-cia la mort martirial de Pere (cf.21, 18-19). La idea clau en aquestdiàleg és la del seguiment, querecuperarem al final de l’Evangeli.Pere no aprendrà què vol dir real-ment “seguir Jesús” fins que aquestno hagi mort i ressuscitat.

Després de sopar, se’n van aun hort, a l ’altra banda deltorrent Cedró (capítol 18). Allí,davant la imminent detenció deJesús, Pere es mostra impetuósperquè vol salvar el seu Mestre.Abans ha dit que estava disposata donar la seva vida, ara sembladisposat a treure la dels altres, ocom a mínim a ferir-los! Jesúsrespon acceptant conscientmentel camí que li ha marcat el Pare.Altre cop, la resposta de Jesús ésde fet una pregunta retòrica:“No he de beure el calze que elPare m’ha donat?”: Jesús acceptael seu destí, el que el Pare li hadonat.

Un cop arrestat Jesús, Pere elvol seguir de lluny i entra a casa delgran sacerdot, on té lloc l’episoditan conegut de les negacions. Ésinteressant de fer notar com, mal-grat tot, Pere en l’Evangeli de Joanno diu cap paraula contra la perso-

17

na de Jesús: “només” se’n desentén.Hi ha, però, un fort contrast entreel “Jo sóc” de Jesús al principi delcapítol, i el “No sóc” de Pere aquí.També hi ha un contrast entre ladefensa de Jesús als seus deixebles(v8), i que ara Pere es desentén deser del grup de deixebles(vv17.25). L’evangelista no ensparla de plors després del cant delgall: l’important és el complimentde la paraula de Jesús, més que nopas les actituds de Pere.

El diumenge (literalment:“l’endemà del dissabte”) Maria vaa veure Pere i l’altre deixeble (pro-bablement, el deixeble estimat). Iaquests dos se’n van corrent aveure el sepulcre. A Pere l’hand’esperar, i quan entra a la tombaveu però no creu; en canvi, l’altredeixeble entra, veu i creu. Semblaque Pere és presentat en inferiori-tat. Tot i així, Pere no rep, de fet,una humiliació, sinó que el quepassa és que l’altre deixeble veu icreu, perquè per l’amor és més aprop de Jesús, com ja succeïadurant el Sopar.

I arribem finalment al relatque serveix de desenllaç de tot.Pere i els deixebles (altre cop Peresembla ser el representant, el pri-mer, el cap...) després de la mortde Jesús tornen al llac de Galilea,i tornen a fer de pescadors. De nitno pesquen res i en despuntar eldia se’ls apareix Jesús ressuscitat,que encara no reconeixen. Aquestcontrast entre la nit i el dia ja enspot suggerir l’episodi de les nega-cions de Pere, que tingueren lloc acavall de la nit i el dia. Si anem aun nivell psicològic veurem quePere, davant la vergonya per lesnegacions a 18, 15-27, cerca arad’oblidar la vergonya retornant ala vida que duia abans de conèixerCrist: a pescar. Els altres deixebles

el segueixen. Jesús es fa present ala riba del llac i demana algunacosa per menjar. El deixeble esti-mat és qui reconeix el Senyor i hodiu a Pere, que salta de la barcaimmediatament i es vesteix. En elfet d’haver de vestir-se, s’hi potveure una referència a la vergon-ya ja mencionada de Pere, i hopodem associar a la vergonyadavant la nuesa d’Adam i Eva alParadís, després d’haver pecat ien el moment de l’encontre ambDéu. Pere, doncs, es mou impe-tuosament, i com sense reflexio-nar massa. No hi ha, però, unencontre personal entre Jesús iPere en aquests primers versets:haurem d’esperar després de l’à-pat, en els vv15-17.

Després de menjar hi ha unsdiàlegs: primer sobre l’amor dePere a Jesús i, després, sobre elfutur tant de Pere com del deixe-ble estimat. El diàleg íntim dePere amb Jesús és vist claramentcom una rehabilitació de l’apòs-tol després de les negacions: peraixò, la repetició fins a tres vega-des de la pregunta “M’estimes?”.En els tres casos, la resposta dePere és ben clara: “Sí que t’esti-mo”. I l’últim cop, ho diu “tottrist”: malgrat aquella colla degestos impulsius, poc meditats ique sovint el porten al ridícul;malgrat, doncs, tot això, Pereacaba humil, submís, i amb unposat trist. Tristesa que, d’altrabanda, podem interpretar com“d’orelles caigudes”: d’aquellque, cansat de lluitar i adonant-se que sempre és vençut enaquest combat desigual, reconeixel domini de Jesús sobre la sevavida i tot el seu ésser. Potser ésja la maduresa d’aquell qui hasabut trobar el seu lloc davant deDéu i de la comunitat; i és queen el passatge de la “rehabilita-

ció” de Pere, que és on aquestmostra aquesta actitud humil, éstambé on Jesús li encomana unamissió en la comunitat (“Pasturales meves ovelles”); missió,doncs, que implica una fortaactitud de confiança de part deJesús cap a Pere.

Tot seguit, Pere es gira i pre-gunta per la sort de l’altre deixe-ble: xafarderia o interès per l’al-tre?. Els dos deixebles tenendestins i formes de fer diferents(això ha quedat molt clar!), peròno s’han d’interposar un contral’altre: la competència entre elsdos deixebles no es pot entendrecom a rivalitat. I el QuartEvangeli, pel que fa a Pere, acabaamb el mot “Segueix-me”. Ésuna crida al seguiment que ensrecorda el primer trobamententre Jesús i Pere. Ara és vistcom un seguiment fins a la mort,en contrast amb 13, 37-38 onJesús refusa el desig de Pere deseguir-lo (fins i tot donant lavida). Llavors Pere encara noestava en condicions de fer-ho,ara sí: coneix el destí del segui-ment (la Creu), i accepta elpoder de Jesús sobre d’ell (“Tuho saps tot”).

Després de tot aquest reco-rregut per la figura de Pere en elQuart Evangeli, podem adonar-nos que es tracta d’un personat-ge en transformació, que canviaal llarg del relat: Pere passad’una actitud impulsiva i decidi-da (que sovint el porta a l’exage-ració i al ridícul), cap a una acti-tud d’humilitat i submissió, al’amor envers la persona deJesús. I és amb aquesta novaactitud que Jesús li encomanaràla missió més gran en la comu-nitat dels creients: pasturar lesovelles. C

18

PER ANTONI POU

EL PODER DE LES IMATGES

BÍBLIQUES

M’ha quedat marcada laimatge d’aquella esce-na de la novel·la de

Dostoiewski “Crim i Càstig” enla qual es troben aquell estu-diant rosegat pels remordimentsde consciència per haver assassi-nat una usurera, i la seva amigaque ha hagut de prostituir-se perpoder mantenir la família. En ladesesperació dels dos, la noiaobre l’Evangeli segons sant Joanen el capítol que parla sobre laresurrecció de Llàtzer. El relatevangèlic cobra per a ells unpoder insospitat: se senten mortscom l’amic de Jesús, i les parau-les del Senyor: “Llàtzer, surt afora”, els fereixen el cor amb unpoder salvador capaç de reno-var-los. Els dos experimentenaixí l’Esperit Sant de Jesús queels treu del poder de la mort. Apartir d’aquell moment, tot can-via: l’estudiant es declara culpa-ble a la policia, i compleix lacondemna; però troba la pau enel seu cor; ella aconsegueix tro-bar una nova vida.

Aqueix relat de la literaturauniversal, pot semblar naïv, alqui no es fred ni calent. Però elqui està desesperat el podràentendre, i l’enamorat de Jesucrist(o el qui ho ha estat alguna vega-da) també. I es que les imatgesbíbliques estan també adormidesen els fulls de tantes bíbliescasolanes, potser fins i tot sota

unes cobertes de luxe com si fos-sin la llosa d’algun mausoleu,esperant que algú les necessiti iles ressusciti. Però hi son.

I els qui hem tingut la sort derebre una formació cristiana,encara que potser mínima, tambétenim aqueixes imatges dinsalgun rebost del nostre subcons-cient: la Samaritana, el bon sama-rità, el fill pròdig, la resurreccióde Llàtzer… i tantes altres.

Tinc la confiança de tenir-les com a companyes en la vida,i sé que algun dia, quan lesnecessiti, em cridaran des de lespàgines de la meva bíblia, ja

vella, i una mica malmenada perl’ús, perquè les torni a reviure. Isi no puc llegir, espero se m’apa-reguin a la imaginació, donant-me la mà, i puguin apropar-mea Deu, la meva salvació i el meuconsol.

Per això m’alegro tant quanveig que els nens, i no tan nens,escolten i gaudeixen dels relatsbíblics, ¿qui sap si algun dia,quan més els necessitin, sortiràd’algun racó del seu record, elbon samarità, o el Pare del fillpròdig, o els àngels amb MariaMagdalena, o Jesús escrivintamb el dit a terra i serà per a ellsexperiència de salvació. C

19

c r ò n i c a

president nacional, els quals amés de participar a la MissaConventual tingueren diversesactivitats folklòriques a les places.

Ja entrats a la tardor, el dissab-te dia 26 d’octubre hi hagué laromeria de la FECAC (Federaciónde entidades culturales andaluzasen Catalunya), important pelvolum de pelegrins, que forenentre 3000 i 4000, organitzadaamb la col·laboració de laGeneralitat. L’acte principal foula celebració de l’Eucaristia amitja tarda presidida pel P. JosepEnric Parellada com a sagristàmajor, amb sis sacerdots forasters.Hi hagué barreja de català i caste-llà, sovint amb cants “rocieros”.Al final de la Missa, el conselleren cap de la Generalitat, acom-panyat de la consellera deBenestar Social de la Generalitat,Irene Rigau, imposà una medallaals 21 grans penons de diversesconfraries.

Una altra festa digna d’es-ment particular és la JornadaVerdagueriana el diumenge dia24 de novembre, ja queMontserrat no podia quedar almarge d’aquesta celebració feta atants indrets de casa nostra. Hiassistí el president de laGeneralitat, Jordi Pujol, el conse-ller de Cultura, Jordi Vilajoana,

personal de l’Associació Amics deVerdaguer, Patronat de laMuntanya i altres personalitats.Després de la Missa Conventualpresidida pel pare abat, hi haguéun acte acadèmic a la mateixaBasílica.

El 46è Aplec d’Esbarts aCatalunya - en total eren 21esbarts - prengué un to especialamb motiu del Centenari. Peraixò el vespre de la vigília, unpetit nombre d’esbarts oferiren unrecital de danses d’arrel religiosadavant el claustre gòtic, entre ellsla Moixiganga de Sitges. I el diu-menge, a més de l’exhibició mati-nal, a la tarda feren la inauguraciódel Monument a la Dansa, restau-rat, al camí dels Degotalls.

Han estat cinc les col·loca-cions de majòliques al Camí delsDegotalls: Mare de Déu de laSalut, de Sant Feliu de Llobregat(el dia 8 de setembre); Mare deDéu de les Esglésies de Terrassa -reproducció d’una imatge del s.XV, trobada a les antigues esglé-sies (dia 6 d’octubre); Mare deDéu del Bon Viatge - actualmentes troba a la parròquia de SantJoan Despí (dia 13); Mare de Déude Fussimanya, de Sallent (dia19); Mare de Déu de Foix,Patrona del Penedès (dia 21).

Una altra inauguració fou la

DE

MONTSERRAT

ESTANT,

PER JAUME M. BADIA

Resumir set mesos de crò-nica, com correspon araals mesos de juny a des-

embre tots dos inclosos, es fa unamica difícil, i més encara quan,dintre aquest període, hi entrenels mesos de major afluència devisitants, tant pelegrins comturistes. Per això caldrà limitar-nos com algunes altres vegades alsesdeveniments més significatius i,encara, amb una certa brevetat.

Per començar, segons costumdel Santuari, hi ha hagut, enaquest lapse de temps, celebra-cions litúrgiques importants comara Sant Benet, l’Assumpció deMaria i la seva Nativitat i, sobre-tot, la de Nadal, sempre viscudespel poble fidel. Pel que fa a la Nitd’aquesta darrera, s’hi poguerenafegir moltes altres persones através dels serveis de CatalunyaCultura i Ràdio 4.

Hi ha hagut encara altres fes-tes celebrades amb relleu per cir-cumstàncies especials. Així latarda del dia 2 de juny, unaEucaristia presidida pel P. Abat,commemorativa del centenari delnaixement del P. Josep M. Escrivàde Balaguer. Davant la insuficièn-cia de la Basílica, -els pelegrinspassaren llargament dels 3.000-calgué utilitzar com a comple-ment l’atri de la Basílica i la plaçagran amb cadires plegables, desd’on pogueren seguir la cerimòniaa través de pantalles gegants deTV i altaveus.

Un dies després, el 9, cap a unmiler de persones de l’ONCE deCatalunya vingueren a celebrar laseva Trobada ja tradicional aMontserrat acompanyades del seu

20

c r ò n i c a

limitarem a uns quants, per noallargar-nos massa: JavierEchevarría, prelat de l’Opus Dei(dia 5 de juliol); Aloysius Txac,arquebisbe de Kosice-Eslovàquia(dia 16); Eugenius Bartulis, bisbede Siauliai-Lituània acompanyatde prop de 300 pelegrins (dia 15d’agost); Joseph Rodimer, bisbe dePaterson-USA (dia 31); ArtemioStaffolani, bisbe de Rio Cuarto-Argentina (dia 15 de setembre);Andrej, arquebisbe ortodoxd’Alba Julia-Romania (dia 27);l ’arquebisbe siberià Antoni, deKrasnoyarsk (dia 30); GeogfroyJarret, bisbe de Lismore-Austràlia(dia 13 d’octubre); WaldemarChaves de Araújo, bisbe de S,Joao del Rei-Brasil (dia 19 denovembre); Arthur Sulsberger, l’e-ditor de “The New York Times”(dia 9 de desembre); IsabellaNespoli, representant de la SantaSeu en el Consell HebreuEuropeu (dia 10).

D’entre els visitants, encaratinguérem el dia 28 d’octubre, unparell o tres d’hores, la coneguda

Chiara Lubich, fundadora delmoviment dels Focolars (Obra deMaria), la qual donà una confe-rència a la sala de la façana.

El nombre de corals, laimmensa majoria estrangeres i quehan actuat normalment abans dela Salve i Virolai del migdia, haestat de 42.

Formant part de les activitatsculturals, els dies 7-9 novembre,hi hagué, a nivell estatal, uncol·loqui organitzat per laFundació Joan Maragall sobre “Lasituació religiosa en les cultureshispàniques avui”, amb una tren-tena d’eminents participants.

Podem també referir-nos a lesmés que tradicionals Trobadesd’animadors de cant per a la litúr-gia, repartides en quatre setmanesentre els mesos de juliol i agost. ElXè curset per a organistesd’Església, els dies 26-31 d’agost,organitzat per la DelegacióDiocesana de Pastoral Sacramentali Litúrgia, amb la col·laboració del

del monument a santa PaulaMontal de Sant Josep deCalassanç, ubicat al Camí de SantMiquel, molt a prop del funicularde la Santa Cova, el dia 29 d’agost.L’acte, que comptà amb una nom-brosa representació de religiosesescolàpies de diverses demarca-cions - més de 200 - fou presiditpel P. Abat, acompanyat per lasuperiora general de l’Escola PiaFemenina, M. Isolina Vázquez.L’escultura és obra de Teresa Riba,realitzada en pedra i bronze.

Els pelegrins a peu des de lapoblació d’origen, i més encara desde Monistrol, continuen a bonritme. Aquí només remarquem elgrup tradicional d’una vintena dejoves de la diòcesi de Tortosa,acompanyats d’algun sacerdot..Enguany sortiren de l’antiga car-toixa de Scala Dei, i procedien deles parròquies de Flix i Assumpciód’Amposta; un recorregut de 140Kms. Donaren gran importància ala pregària.

Sobre els visitants il·lustres ens

21

nostre monestir. Un curs per apostgraduats, organitzat pelCol·legi de Doctors i Llicenciatsde Catalunya, encarregat al nostreMuseu, els dies 1-12 de juliol.Una nova edició de les EstadesCulturals i de Natura, a base decicles de 5 dies. I no cal dir, lacontinuïtat de les Jornades dereflexió per a joves compresosentre els 18 i 30 anys.

Encara en la mateixa línia, el27 d’agost vingué el Rev. DirkFicca, director executiu delConsell Permanent de lesReligions del Món, amb el propò-sit de celebrar a Montserrat unaassemblea de líders religiosos,institucionals i de la societat civil,a més de representants de movi-ments socials i de joves aMontserrat, del 4 al 7 de juliol de2004, amb vista a preparar la ses-sió del Parlament de les Religionsdel Món de Barcelona, que tindràlloc coincidint amb el FòrumUniversal de les Cultures.

No podem tampoc passar peralt els concerts d’estiu de laBasílica, bàsicament subvencio-nats per la Fundació Caixa deManresa, amb l’actuació de VianaConsort, dia 2 d’agost, laCamerata Lisy, el dia 23 igual-ment d’agost, i la Coral LiederCamera, el dia 6 de setembre.

El dissabte, dia 26 d’octubre,el P. Abat entronitzà una imatgede la Mare de Déu de Montserrata la parròquia de Villalba delsArcs (Terra Alta), on anà acom-panyat del P. Lluís Juanós fill dela població. I el dia 8 de setembre,va ser beneïda una altra imatge ala parròquia de Raimat.

A partir del mes d’octubre laMissa Conventual dels diumen-ges, fins ara retransmesa perCatalunya Música durant més de12 anys, ha passat a CatalunyaCultura.

Per tercera vegada consecuti-va, el dilluns dia 16 de desembre,vingueren una 160 persones orga-nitzadores d’una cinquantena depelegrinatges anuals, aquest copper preparar les romeries de l’any2003. Hi intervingueren els prin-cipals responsables de la Basílicacom també representants deLARSA. S’acabà amb un dinar degermanor.

A les portes de bronze de lanova catedral de Los Angeles hifigura una imatge de la Moreneta,entre altres.

Sobre l’afer del cremallera,davant la seva complexitat enslimitarem a fer constar que lesobres segueixen un bon curs, de

manera que és previst de poder-ne fer la inauguració a finals d’a-bril, si la cosa no s’endarrereix.

Entrant ara a la secció mésdirectament relacionada amb elmonestir, després de prop de cincanys de la darrera ordenació, lacomunitat rebia amb joia la gràciade noves ordenacions, les qualstingueren lloc la tarda del dia 30de novembre, festa de SantAndreu i vigília d’Advent, confe-rides pel bisbe auxiliar deBarcelona Pere Tena. Foren orde-nats de preveres els GG. ValentíTenas i Ignasi Fossas, i diaquesels GG. Antoni Pou, Joan M.Mayol i Joan Carles Elvira.L’endemà diumenge dia 1 de

c r ò n i c a

22

desembre, el P. Valentí ens pre-sidí per primera vegada la MissaConventual. El P. Ignasi ho féuel dia 7, festa de Sant Ambròs.

Una altra celebració festivafou les noces d’or sacerdotals delsPP. Basili Girbau i EvangelistaVilanova, el dia 24 d’agost, festade Sant Bartomeu, a la qual s’a-fegí, per invitació del P. Abat, elP. Ildefonso Gómez, actual priordel Paular ordenat en aquellamateixa avinentesa, ja queaquells anys estudiava al nostrejuniorat. El P. Evangelista presi-dí la Missa Conventual i féutambé l’homilia. Al comença-ment de la Missa féu especialmemòria dels dos difunts com-panys d’Ordenació, els PP.Esteve Torrus i Cesari Figueras.

Algunes setmanes després,rebíem amb goig el postulantJordi M. Prada i Prim, natural deLleida, de 24 anys d’edat.

Hi ha alguns moments queval la pena fer constar. El dia 24de juliol, el P. Abat nomenàdirector del cor de monjos el G.Lluís M. Miralvés, en substitu-ció del P. Gregori Estrada, quen’ha estat 34 anys. El P. Abatagraí en aquesta avinentesa laseva llarga tasca, ben aficaç. I elP. Josep Massot a finals d’octu-bre fou nomenat secretari de laSecció Històrico-Arqueològicade l’Institut d’Estudis Catalans.

D’altra banda, el mateix P.Josep Massot, el dia 6 de juny,féu el discurs d’entrada al’Acadèmia de Bones Lletres deBarcelona, amb una gran assis-tència del món de la cultura id’amics. El tema de la dissertaciófou “Els viatges folklòrics deMarià Aguiló”, basat en part enel material de l’Obra delCançoner Popular de Catalunya.

Aprofitant l’ocasió de la inau-guració del nou curs, l’Institut de

Ciències Religioses SantFructuós, de Tarragona, féu unpetit homenatge al P. Lluís Duchal cap de 10 anys d’haver-ne estatprofessor.

De Publicacions destaquemper la seva actualitat “JacintVerdaguer i Montserrat”, del P.Francesc Xavier Altés, comtambé “Cançons tradicionalscatalanes recollides per JacintVerdaguer i acompanyades ambenregistraments del GRFO”, pelGrup de Recerca Folklòricad’Osona i Salvador Rebés.

L’Escolania sol ocupar sem-pre la darrera part d’aquest crò-nica. Aquesta vegada hi ha presun relleu especial l’homenatge alP. Ireneu Segarra en el 75è ani-versari de bisbetó, el qual se cele-brà el dia 14 de desembre, pocsdies després de la festa de SantNicolau. Hi hagué un aplecextraordinari d’antics escolans.El P. Abat els presidí unaEucaristia a l’Altar Major, en laqual també participaren diver-sos monjos relacionats ambl’Escolania, com també la corald’antics escolans. Al migdia hihagué una nova sessió, a la salade la façana, de l’entronitzaciódel bisbetó d’enguany. I desprésd’un dinar de germanor -elscomensals passaren dels 200-, hihagué un concert d’un recull depeces no religioses del P. Ireneu,compostes en diverses ocasions.

Sempre és notícia l’entrada isortida d’escolans, aquest anyper cert amb una discrepànciainsòlita, ja que en sortiren 15 eldiumenge dea 23 de juny, i encanvi només n’entraren 6 el ter-cer diumenge de setembre, dia15. La cerimònia de sortidahavia estat presidida pel P. JosepM. Falcó, i la d’entrada pel nouprefecte P. Josep M. Cardona,nomenat el dia 11 de juliol, festade Sant Benet, si bé entrà enfuncions el dia 1 d’agost, coinci-

dint amb el retorn de les vacan-ces dels escolans.

El dia 6 de desembre, festa deSant Nicolau, se celebrà la tradi-cional festa del bisbetó, queenguany ha estat Pere GomisDomènec, de Reus.L’entronització amb l’himne i laLlegenda de Sant Nicolau es féu ala sala de la façana del monestirdesprés de Conventual. En canvi,el concert pròpiament dit tinguélloc a la Basílica a mitja tarda ambla interpretació per part del’Escolania, la Capella de Música-el solista fou l’antic escolàFrancesc Garrigosa - amb l’or-questra Filharmònica del Vallès,sota la direcció de Pierre Cao. Laprimera part del concert consistíen l’execució de tres Salms, deLeonard Bernstein, i la segonapart en la cantata de Sant Nicolauop. 42, de Benjamin Britten.

Aquest mateix concert es féutambé al Palau de la MúsicaCatalana el dia 15, i a l’AuditoriEnric Granados de Lleida, el dia19. En el darrer hi hagué la baixade set escolans cantors a causad’una “passa” de grip.

Anteriorment, el dia 7 dejuny, hi havia hagut un importantconcert de l’Escolania a la cate-dral de Girona en l’inici del IIIFestival de Músiques Religiosesdel món. En el mateix concerttambé hi actuaren el cor marro-quí de Fes, i l’israelià Li-ronHerzelia. L’escolania encara féuun altre concert a l’església deSanta Maria de Montblanc, ambun repertori distint, el dia 25d’octubre.

Discmedi ha publicat un CDtitulat “Plor de tórtora(Cançons sobre poemes deVardaguer)”, amb la participacióde diverses corals; l ’Escolania hiinterpreta 4 peces. Fou enregis-trat a l ’església de Collbatómesos enrere. C

23

c r ò n i c a

CRÒNICA

D’UN PETIT

VIATGE

M. PILAR FARRÀS

Fou un curt viatge, de l’1 al 6de juliol d’enguany. Encaraque pocs dies, vàrem fer tot

el que ens fou possible, aprofitant-los al màxim, sense córrer, però sía bon pas.

Sortim de Barcelona a 2/4 de 7del matí, del nostre punt clau:carrer Aragó Pg. de Gràcia. Mésendavant recollim els de Vilanovai l’Arboç. Ja hi som tots: 37, com acap d’expedició el P. BernabéDalmau i, al volant de l’autocar, enJaume, que deia que encara que elltreballava, s’hi sentia tan bé com sifos un de nosaltres.

Pel que fa al grup, si bé d’en-trada no ens coneixíem tots, va sercom els clàssics viatges dels oblats,perquè vàrem compartir taula,seients d’autocar, companyia decamí, etc. Les impressions finalsaixí ho van donar a entendre.Particularment per mi, que feia setanys, que per haver estat absent noens havíem vist amb moltsoblats i simpatitzants, va serun gran goig retrobar-los iconviure aquestes jornades.

El destí central del viatgeera Burgos, però residíem apocs Kms. A Palacios deBenaver, a l’hostatgeria delMonestir Benedictí de SantSalvador. Ens atenguerenmolt bé, hi ens sentíremcom a casa. Visitàrem ermi-tes, esglésies, col·legiates,monestirs, catedrals, museusi claustres... L’apartat delsguies és per fer-ne esment:vàrem tenir guies oficialscom la Carlota a Burgos, unrector, un amic de la famíliaIcart, l’abadessa del monestiri, en algunes poblacions, enstrobàrem que els guies erengent gran, jubilada, que s’ha-vien adonat que si ells nofeien res per les seves esglé-sies, moltes d’elles en mal

estat, acabarien enrunades. Ésmolt lloable el que fan, han aprèsart i història, han demanat ajudesoficials per restaurar les parts afec-tades i per torns es reparteixen lafeina de guies. També a Palaciosde Benaver - la població quedauna mica apartada del monestir -una senyora del poble feia de guiade l’església, que està en molt malestat, a l’espera d’una subvenció.Ensenyava amb molt de zel totsels sants, retaules, etc. però el quetenia clar era que no ningú nopodia fer fotografies.

Algunes de les rutes que seguí-rem formaven part del camí deSantiago. En algun indret vamtrobar petits grups que en donaventestimoni.

El primer dia fou d’aproxima-ció, i a Saragossa anem a fer unavisita a la Mare de Déu del Pilar ivisitem l’Aljaferia ben detallada-ment. Continuem el viatge, ja quela Seu, pel fet de ser dilluns, no espot visitar. Dinem a Tarazona ivisitem tot el que el temps enspermet per arribar a bona hora aPalacios de Benaver. La meteoro-logia va ser molt variada, vàremtenir núvols, pluja i fins i tot sol ala tarda. Es pot dir que el millorque podíem fer era guardar-nos la

roba d’estiu a la maleta.El segon dia, visitem Frómista,

a uns 30 Kms. de Palencia, veieml’església de San Martín, la parrò-quia de San Pedro, i a la poblacióde Sesamón l’església de SantaMaria la Real.

El tercer dia, les nostres passess’encaminen cap a Burgos, on visi-tem el monestir de las Huelgas, lacatedral, la cartoixa de Miraflores iel monestir de San Pedro deCardeña.

El quart dia, tornem aSesamón per visitar la Cruz delHumilladero que es troba a l’ermi-ta de Sant Isidre Llaurador. Ens vafer de guia el Sr. Alberto, amic dela família Icart. Continuem cap aVilladiego, on visitem l’església dela Asunción, i a Castrojeriz pas-sem per la col·legiata i les ruïnesde l’antic hopspital, que en altretemps era parada obligada per alspelegrins que es dirigien aSantiago. Dalt del turó es veuenles ruïnes del castell. Aquest diatambé fem la visita al poble dePalacios de Benaver, i l’abadessaque ens guia, ens explica la histò-ria del retaule i del Sant Crist quetenen a l’església del monestir.

El cinquè dia, ens passegemper Lerma, porxades, esglésies,

visita panoràmica, etc. ACovarrubias visitem laCol·legiata i el museu, idinem en un restaurant d’a-questa població.

Havent dinat, anem capal monestir de Silos on jaens esperen. Visitem detin-gudament el claustre i la far-màcia acompanyats d’unaguia.

Abans de vespres tenimuna estona per fer una pas-sejada pels voltants delmonestir.

El sisè i ùltim dia, ambles maletes a punt, desprésde l’Eucaristia, emprenem elretorn. Pel camí visitem lacatedral del s. XII de SantoDomingo de la Calzada,dinem a Tudela i cap a casafalta gent.

Fins l’any vinent! C

DOMINICA GAUDETE

A MONSERRAT

24

Com cada any hem pujat aMontserrat un bon nom-bre d’oblats i sim-

patitzants per celebrar la dominicaGaudete

Abans de la missa conventual,el pare abat, junt amb el consiliari,pare Lluís Planas rep la juntadirectiva i la Maria Carme Ferrer,que avui farà la seva oblació.

A migdia, amb la presènciadel pare abat, ens reunim tots enuna sala del restaurant. El presi-dent, Josep Icart, dóna la benvin-guda a tots els presents i, en unes

breus paraules ens anima a viureen profunditat i amb coherènciala nostra fe.

El pare abat ens diu quetinguem present que els oblatsformem part del monestir, juntamb els escolans i els anticsescolans, i que la comunitat ensté molt presents. Ens exhorta aviure amb intensitat l’esperit desant Benet i a ser fidels a la vidade pregària i a la “lectio divina”,sabent viure l’acolliment que tanbé caracteritza l’esperit bene-dictí. I ens desitja un bonNadal.

Havent dinat tornem a labasílica per la celebració del’Eucaristia, dins la qual la MariaCarme Ferrer farà la sevaoblació.

A continuació pugem a la salade la façana per tal de poder felic-itar la Maria Carme i gaudir d’unaestona de convivència.

Després assistim a les Vespresi, un cop acabades, emprenem elretorn a casa, contents d’haver-nosretrobat, i desitjant-nos mútua-ment que puguem viure un Nadalple de joia i de pau. C

c r ò n i c a

PER ROSER BACH

25

PER JORDI VILASECA

UNA OBLATA QUE FA COSTAT

Vaig conèixer la Dora a lestrobades de SantaCecília. Era la primavera

de l’any 80, i jo, aleshores, teniasetze anys. Alta, elegant, amb unposat senyorívol, d’aspecte seriósperò cordial, discreta, de manerestranquil.les i amb un parlar suau iserè. Tota una senyora, la presèn-cia de la qual imposava respecte aun xicot com jo.

Aquesta primera impressiós’enriquí ben aviat amb la Doraen acció, si bé la discreció domi-nava sempre en tot allò que feia:la Dora cuinera, molt activa ambla resta de mestresses, preparantel menjar de tots els àpats, pre-ocupada perquè tot estigués apunt al moment indicat. Enaquest entorn és on vaig descobrirque també tenia el seu caràcter.La Dora atenta, escoltant els con-ferenciants, molt silenciosa, disc-reta, i prenent notes en una llibre-ta petita on ho apuntava tot. LaDora participativa en el treballper grups, amb poques interven-cions, però pensades, i preferintescoltar i parlar poc. La Doraengrescada durant la recreació delvespre i quan no tenia altre remei

que sortir a participar, ja que unacerta timidesa li frenava les ganesd’esbargir-se.

Amb el temps, i sense adon-arme’n, la Dora va passar a for-mar part d’aquell cercle de per-sones que sempre queden més aprop. Només ens vèiem a lestrobades i, només de tant en tant,coincidíem en el grup de reflexió.Però va ser suficient i és part de lameva vida. No gosaré dir mai quela coneixia en profunditat, però síque m’atreveixo a dir que la Doravivia molt intensament, tant pelpatiment que la pròpia vida liportava (i que, de vegades, mal-grat la seva discreció, en poquesparaules deixava entreveure) comper la plenitud amb què vivia i esdedicava a cada trobada. I, entremoltes altres coses, aquesta eraper mi la seva aportació i el seutestimoniatge, una intensitat vitalque es manifestava més en elsseus silencis que en les sevesparaules.

La Dora era la Dora. Quan nohi era la trobàvem a faltar.L’estimàvem. I encara la portem adins. I no en sortirà! C

c r ò n i c a

26

Quan tens aquells momentsen què, tot caminant per lamuntanya, deixes anar l’es-

perit perquè voli amunt i agafi airemés pur, et vénen pensaments quefan recórrer la teva vida i veus comhas estat portat misteriosament peruna mà amorosa que escriu dretamb traços ben retorçats. A mi, unade les pregàries eucarístiques quemés m’agrada és la quarta, l’anàforamés llarga. Ressegueix tot el plasalvífic de Déu. Ho fa des de lacreació fins al retorn de Crist. I famemòria de totes les etapes del’Aliança, plenes de llums i de fos-cors però que, a la llarga, sónbenediccions atorgades per Déu alshomes. Quan la llegeixo, no pucmés que fer-hi un paral.lelisme ambtota la meva vida, també plena declarors i de foscors. Tot plegat m’haportat fins on sóc.

Quantes coses, des d’aquell 19de maig de 1946 en què, per mansde Mn. Ramon Puig Palat, vaig serbatejat. Quantes rectes i quantescorbes. Quants camins nets d’herbai d’altres força perdedors o emboli-cats, fins arribar al 17 de maig pas-sat en què vaig rebre el diaconat, i al24 de novembre en què vaig rebre elpresbiterat. Que senzill, i alhoracomplicat, és el misteri de la cridadel Senyor: ens crida per dur a termeel seu pla redemptor.

Per això la meva actitud és d’a-graïment i d’admiració a Déu queha volgut donar-me l’existència pertal de poder donar-me als altres.També d’agraïment pels meus pares,que varen sembrar aquella llavor quedesprés van regar ells mateixos i

molts d’altres, amb molta paciència imolt d’amor. I de confiança de tenirel Senyor sempre al meu costat.

Penso també en unes paraulesd’un monjo de Montserrat, el recor-dat pare Miquel Estradé, que un diaem digué: “Estimeu allò que feu,enamoreu-vos de la feina ben feta. Iés clar que la feina estarà ben feta sila feu estimant. I, quan tenim diesmés foscos en què estem més refre-dats devers Déu, en el fons és que noens posem en disposició d’estimar

els homes que tenim al costat”.

El dia abans de la meva ordenaciódiaconal vaig demanar el mateix queen la meva ordenació presbiteral: “Serun bon reflex del Crist mort i ressus-citat, serenitat per acceptar les cosesque no podré canviar, força per lesque sí que podré fer, i prudència,saviesa i valentia per estar sempredisposat a acollir i alliberar”.

Potser, de tantes coses que lidemano, alguna me la donarà. C

c r ò n i c a

MN. JOAN DIAZ FERRET

VIVÈNCIES

27

ELS NOSTRES DIFUNTS

Rosa Burunat i Torras, de Barcelona

Dora Larios i Fernández, de Barcelona

Montserrat Navarro i Carreras, de Barcelona

Maria Pagès i Farreny

Jordi Orench, de Barcelona

Carme Villar i Alcarria, de Barcelona

N O T I F I C A C I O N S

AB7 Inscripcions excursió primave

MA10/11 Excursió Convivènc12 Inscripció Trobad24/25 Trobada per compartir vida i

JU2 Incripcions recés/R12 Conf.-Eucaristia a LESTONNA14/15 Regla B/Rec

JUNY/JUL30/5 Excursió-Convivència (previsió

SETEMBRE1 Inscripcions trobada

13/14 Trobada per compartir vida i fe15 Inscripcions Exercicis espiri-

tuals

OCTUBRE1/4 Exercicis Espirituals23 Conf.-Eucaristia a LESTON-

NAC

NOVEMBRE10 Inscripcions recés/RB.

22/23 Regla B/Recés24 Inscripcions Dca. GAUDETE

DESEMBRE

INSCRIPCIONS:

Ma. Dolors Tresserras (Secretària), Tel. 93 828 06 36 / mòbil 656 40 80 57 (a partir de les 9 del vespre).

Sebastià Grau (Tresorer), Tel. mòbil 609 37 94 93

NOTA: El dia 24 de novembre passat, el sr. cardenal Ricard M. Carles ordenà de prevere el nostre germàoblat Joan Diaz i Ferret. Que sigui per molts anys!

DISCULPA: En el número anterior del Butlletí, i en l’article “Notes d’actualitat social i d’Església”, deCebrià Piferrer, vam ometre el nom de l’autor. Li’n demanem disculpes.

TINGUEU-NE MISERICÒRDIA, SENYOR

CALENDARI D’ACTIVITATS DELS OBLATS - TRES TRIMESTRES ANY 2003

28

ALLÒ QUE NO VOL QUE LI FACIN A ELL,

QUE NO HO FACI A UN ALTRE

(rb c. iv)

C