patrimoni i societat. festa, música i oralitat
TRANSCRIPT
Patrimoni i societat. Festa, música i oralitat
PATRIMONI CULTURAL(CODI: 23519)
Curs: 2017-2018
María-Teresa Riquelme-QuiñoneroÀrea d’Antropologia Social
Departament d’Humanitats Contemporànies, Universitat d’Alacant
BLOC TEMÀTIC IILA CONSTRUCCIÓ SOCIOCULTURAL DEL PATRIMONI
Tema 5: Patrimoni i societat. Festa, música i oralitat.
1.Celebracions festives. Característiques.2.Música. Etnomusicologia.3.Tradició oral.4.Etnosemàtica.
5.1. CELEBRACIONS FESTIVES. CARACTERÍSTIQUES
La festa com un context complex en el qual té lloc
una intensa interacció social.
La festa implica:
Conjunt d’activitats, rituals i una profusa
transmissió de missatges.
Exercici de rols peculiars que no tenen cabuda
en cap altre moment de la vida comunitària.
En la festa, el temps adopta una diferenciació primària entre el temps laboral i el temps festiu.En el temps de festa s’interrompen els temps
de la vida quotidiana, s’interromp el temps de la producció, es transformen els escenaris i rols, se suspenen la coerció de les normes socials i s’alliberen i es cultiven pulsions.
5.1. CELEBRACIONS FESTIVES. CARACTERÍSTIQUES
En l’organització de la nostra vida diària, a temps diferents corresponen actituds diferents.
Així doncs: El treball és un temps i una activitat seriosa. La festa és un temps i una activitat (no inactivitat)
alegre i bulliciosa.
5.1. CELEBRACIONS FESTIVES. CARACTERÍSTIQUES
TREBALL (FESTA) TREBALL
La festa és un esdeveniment sociocultural que, tal com assenyala Antonio Ariño (1995), constitueix un
fenomen col·lectiu de gran complexitat i rellevància, ja que expressa i reafirma una modalitat clau
de l’existència comunitària que posa en joc els diversos registres de la vida social.
“La festa practica de manera intensiva la sociabilitat, fomenta i alimenta la vivència d’un vincle genèric més enllà de les
jerarquies i les posicions socials, que transcendeix, finalment, en un sentit profund de la vida i del grup, i tot expressat a través
d’una sorprenent proliferació simbòlica i ritual.”
5.1. CELEBRACIONS FESTIVES. CARACTERÍSTIQUES
FUNCIONS DE LA FESTA (Rodríguez Becerra, 1985)
1. Funcions socials:Reforçament de situacions donades.Expressió de determinats conflictes subjacents
reprimits.Reforçament de la comunitat, actuant com a
element d’identificació.Promoció individual i familiar i reconeixement públic
de prestigi.
5.1. CELEBRACIONS FESTIVES. CARACTERÍSTIQUES
FUNCIONS DE LA FESTA (Rodríguez Becerra, 1985)
2. Funcions psicològiques: Establiment de fites en el cicle anual. Les festes són senyals de referència en el calendari per a
fitxar els fets en el record.Alliberació dels instints, rompent amb normes i regles de
comportament (disfressa, inversió de rols, insult, greuge o escarn, menjar i beguda en excés, etc.).
5.1. CELEBRACIONS FESTIVES. CARACTERÍSTIQUES
FUNCIONS DE LA FESTA (Rodríguez Becerra, 1985)
3.Funcions estètiques: En la festa confluïen totes les arts de la vida emocional o
estètica popular: ball, cant, música, poesia, adorns, vestimenta, gastronomia, artesania, etc.
L'objectiu és gaudir de la bellesa i l’emoció estètica.4.Funcions econòmiques:
Consum desmesurat. Pressupostos destinats a la festa. Repercussió econòmica dels visitants -turisme-.
5.1. CELEBRACIONS FESTIVES. CARACTERÍSTIQUES
CONCLUSIÓ
La festa és, doncs, un esdeveniment sociocultural
vinculat als temps d’oci que adopta una gran
varietat d’expressions particulars i reflecteix
moments històrics i característiques distintives de
cada grup.
5.1. CELEBRACIONS FESTIVES. CARACTERÍSTIQUES
CLASSIFICACIÓ Festes patronals o festes majors: generalment úniques,
encara que molts pobles en tenen dues al llarg de l’any. Aplega més gent i gent “principal” i implica tota la comunitat.
Festes menors: impliquen en menor mesura la comunitat o no impliquen tota la comunitat. És menor en aquests aspectes:En el desplegament de símbols.En el nombre d’actes i atraccions.En la despesa.
5.1. CELEBRACIONS FESTIVES. CARACTERÍSTIQUES
FESTA-CALENDARI El calendari ha marcat el temps d’oci i el temps de treball:
Antigament eren els cicles agrícoles els que establien els moments de festa i de treball agrícola.
Actualment es produeix una reorientació del cicle anual: a l’estiu, el temps laboral es converteix en temps d’oci, i per tant, de la majoria de les festes.
La relació entre festa i calendari la podem establir en aquests aspectes: Les festes són part del calendari. Reprodueixen un cicle solar. Les unitats mensuals són més aviat el residu d’un calendari basat en cicles lunars. La localització d’algunes festes correspon, en línies molt generals, al cicle solar:
solsticis d’hivern (Nadal) i d’estiu (Sant Joan). Tradicionalment, la successió d’estacions (cicle d’activitats agrícoles i pastorils) és el
que referència la localització i distribució de les festes.
5.1. CELEBRACIONS FESTIVES. CARACTERÍSTIQUES
El calendari de festes presenta una doble inflexió sobre eltemps:• Se celebra el pas del sol, els canvis del clima, els canvis
d’activitat, els canvis d’estatus i de categories socials.• Se celebren els naixements, les fundacions, les victòries,
les solucions de grans conflictes, els alliberaments, etc. En definitiva, el calendari és un exercici de memòria
col·lectiva que reflecteix la història i la construcció de la identitat col·lectiva d’un poble o cultura.
5.1. CELEBRACIONS FESTIVES. CARACTERÍSTIQUES
CLASSIFICACIÓ SEGONS LUÍS DE HOYOS SÁEZ I SELIGRAT (1868-1951)
Festes naturals: Estacionals. Agrícoles o ramaderes.Mítiques.
Festes socials: Religioses. Profanes. Històriques.
Festes privades o familiars.
CLASSIFICACIÓ SEGONS JULIO CARO BAROJA (1914-1995)
Festes d’hivern: Solstici d’hivern o Nadal. Sant Silvestre. La Calendaria.Carnaval.
Festes de primavera: Equinocci de primavera o Setmana Santa.Corpus Christi.
Festes d’estiu: Solstici d’estiu o Sant Joan.Majoria de les festes patronals del pobles.
Festes de tardor: Festa de Tots els Sants.
5.1. CELEBRACIONS FESTIVES. CARACTERÍSTIQUES
CARACTERÍSTIQUES DE LA FESTA LLIBERTAT. Si hi ha alguna cosa oposada al poder és la festa. La
festa és voluntària o no és festa. Ningú obliga un altre a participar-hi. I una vegada dins, el seu caràcter expressiu dóna una sensació de llibertat, d’estar al marge de les regles.
ESDEVENIMENT COL·LECTIU. La festa és un esdeveniment social, impossible de realitzar en aïllament. És inconcebible una festa individual, sempre té una dimensió de grup, de comunitat. Festa és relació, interacció, intercanvi. Potser és, per aquest motiu, un dels instruments més poderosos per a generar identitat de grup.
5.1. CELEBRACIONS FESTIVES. CARACTERÍSTIQUES
CARACTERÍSTIQUES DE LA FESTA RUPTURA AMB LA NORMA QUOTIDIANA… La festa és una moratòria
de la quotidianitat, un distanciament de la norma per llançar-se als braços de la transgressió. El control social rutinari se suspèn: tot és permès, es perd la por del què diran. La festa és un moment d’inversió de l’ordre establit, ja que es permet el que habitualment està prohibit.
… DINS D’UNS LÍMITS. Evidentment, la transgressió té uns límits. D’una banda, la festa és una excepció, limitada temporalment, concentrada en uns pocs dies. D’altra banda, la transgressió és fonamentalment simbòlica, viscuda com a representació.
5.1. CELEBRACIONS FESTIVES. CARACTERÍSTIQUES
CARACTERÍSTIQUES DE LA FESTA PARTICIPACIÓ. En una festa hi pot haver espectadors, però solament des
de dins es viu en profunditat. S’estableix una complicitat entre totes les persones que han connectat el xip festiu; es crea un nosaltres, un espai de comunicació. Importa molt més aquesta vivència i la relació que s’hi estableix, que la qualitat material de l’acte festiu i que el programa en si.
CARÀCTER SEDUCTOR, GRATIFICANT, PLAENT. Les festes atrauen per un motiu obvi: perquè ens ho passem bé. Això fins i tot fa oblidar el caràcter parcial de treball que tenen ja que la festa és esgotadora físicament. I encara que sembla el contrari pel seu caràcter de llibertat, té una estructura, un ordre, unes normes autoimposades; és el que Gil Calvo (1991) denomina disciplina festiva.
5.1. CELEBRACIONS FESTIVES. CARACTERÍSTIQUES
En definitiva, la festa constitueix una expressió màxima de la nostra sociabilitat. Són expressions
de la interacció social que es realitzen en un temps i espai delimitats, en què es crea i es reprodueix la
identitat col·lectiva d’un grup, en què se socialitza i s’integra tota la comunitat, ja que simbolitza la
cohesió social.
5.1. CELEBRACIONS FESTIVES. CARACTERÍSTIQUES
La música apareix com un fenomen lligat a la necessitat de l’ésser humà de comunicar sentiments i vivències; per això s’afirma que
la música és un llenguatge.
5.2. MÚSICA. ETNOMUSICOLOGIA
5.2. MÚSICA. ETNOMUSICOLOGIA
Es coneixen restes d’instruments musicals trobats en jaciments arqueològiques de més de 40.000 anys d’antiguitat.
La major col·lecció d'instruments musicals prehistòrics s’ha trobat a Xina, i té una datació d’entre el 7000 i el 6600 a. C.
L’anotació musical més antiga coneguda és l’anomenada Cançons Hurrites; són una col·lecció de fragments de música escrites en cuneïforme en taules d’algeps trobades en una excavació en l’antiga ciutat amorreo-cananita d’Ugarit que daten de l’any 1400 a. C. aproximadament.
Cançons Hurrites, conservades al Museu
de Damasc.
Flauta de Divje Babe, sobre un fèmur d’ós, realitzat per l’Homo
neanderthalensis i trobat a Eslovènia.
Font: autor Omar Alberto Rodríguez al seu blog Al-Kimia del sonido, recuperat el 4 de maig de 2018: https://alkimiadelsonido.jimdo.com/clases-de-alkimia-del-sonido-l/
Font: ReligiónenLibertad, recuperat el 4 de maig de 2018: https://www.religionenlibertad.com/de-la-cancion-mas-antigua-de-la-historia-33336.htm
La nostra cultura determina allò que considerem variació acceptable en la música, és a dir, què sentim que té significat per a nosaltres.
Per això, quan escoltem la música d’una altra cultura:no sabem què pensar-ne;no té un significat específic
per a nosaltres.
5.2. MÚSICA. ETNOMUSICOLOGIA
Bols tibetans. Font: autor Antranias, recuperat el 4 de maig de 2018:
https://pixabay.com/en/singing-bowl-singing-bowls-233989
El significat de la música ha sigut programat en el nostre interior per la
nostra cultura.
PROCÉS D’ENDOCULTURACIÓ
5.2. MÚSICA. ETNOMUSICOLOGIA
• La música va lligada a altres activitats, com són la dansa, els cants, els rituals, la fabricació d’instruments musicals, etc.
• La ciència que estudia la funció i el paper social de la música, seguint la teoria i els mètodes antropològics, es denomina etnomusicologia.
5.2. MÚSICA. ETNOMUSICOLOGIA
• L’estudi de la música tradicional des de l’antropologia té en compte diversos elements per a la seua anàlisi i estudi:1. Els instruments musicals utilitzats.2. Els textos de les cançons.3. La tipologia i classificació de la música.4. El paper i la categoria social dels músics.5. La funció de la música en relació amb altres aspectes de la
cultura.6. La consideració de la música com a activitat creativa del
grup.
5.2. MÚSICA. ETNOMUSICOLOGIA
• Per tant, la música i els aspectes que hi estan vinculats són un recurs turístic altament valorat en la nostra societat, motiu pel qual la seua comprensió facilita l’elaboració de projectes de turisme cultural.
• El documental de Crónicas de RTVE titulat La criba de la tradición (48:41) ens mostra com el grup Mayalde i la cantant Vanesa Muelas treballen per a transmetre les cançons del pobles més aïllats de Castella i Lleó (2004).
5.2. MÚSICA. ETNOMUSICOLOGIA
Font: fotograma del documental La criba de la tradición, recuperat el 14 d’abril de 2018:
http://www.rtve.es/alacarta/videos/cronicas/cronicas-criba-tradicion/2529227/
5.3. TRADICIÓ ORAL Són diverses les societats que continuen sense utilitzar el
llenguatge escrit i transmeten idees, valors i creences a través de la tradició oral.
En les societats occidentalitzades, la tradició oral, com a instrument de comunicació, conviu amb el llenguatge escrit en la transmissió del coneixement, i lluny de ser incompatibles, moltes vegades es complementen. Encara que el llenguatge visual va guanyant terreny cada dia en la transmissió de la cultura.
Comunicació oral
Instrument de comunicació
Adquisició de coneixements
5.3. TRADICIÓ ORAL
Durant la major part del temps que el ésser humà porta sobre la Terra, el coneixement s'ha transmès de unes generacions a altres mitjançant la tradició oral exclusivament.Al caràcter efímer de l’oralitat, van respondre
les societats primàries per un sistema de repetició i de patrons que conserven el saber.
5.3. TRADICIÓ ORAL
La UNESCO defineix el Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat com:
“[...] l’àmbit de «tradicions i expressions orals» abasta una immensa varietat de formes parlades, com proverbis,
endevinalles, contes, cançons infantils, llegendes, mites, cantes i poemes èpics, sortilegis, plegaries, salmodies,
cançons, representacions dramàtiques, etc. Les tradicions i expressions orals serveixen per a transmetre coneixements,
valors culturals i socials, i una memòria col·lectiva. Són fonamentals per a mantenir vives les cultures.”
5.3. TRADICIÓ ORAL
Quins són els elements que integren la tradició popular oral?Mites. Llegendes. Contes populars. Jocs. Balades. Endevinalles.Refranys.Supersticions, etc.
5.3. TRADICIÓ ORAL
El déu Thor, dels vikings, en la batalla contra els gegantes (1872). Font: obra pictòrica de Mårten Eskil Winge (1825–1896) en el
Nationalmuseum de Estocolm, recuperat el 14 d’abril de 2018:https://commons.wikimedia.org/wiki/File:M%C3%A5rten_Eskil_Winge
_-_Tor%27s_Fight_with_the_Giants_-_Google_Art_Project.jpg
Per tant, la tradició popular oral:
a) Expressa creences i valors culturals.
b) Ofereix esperança, emoció i evasió.
c) Instrueix en les lliçons que la societat vol ensenyar.
5.3. TRADICIÓ ORAL
Entenem per oralitat, l’expressió per excel·lència de l’ésser humà, i per tant, de la seua humanitat.
El llenguatge oral ha sigut decisiu, tant per la seua precisió com per la seua versatilitat, per a comunicar experiències i sentiments.
Durant la major part del temps que l’ésser humà viu sobre la Terra, el coneixement s’ha anat traspassant de generació en generació exclusivament a través de la tradició oral.
5.3. TRADICIÓ ORAL
Les propietats formals del llenguatge humà poden
analitzar-se:
sons;
vocabulari; i,
sintaxis.
Totes les llengües disposen d’un vocabulari o lèxic
integrat per totes les seues paraules amb significat. La
semàntica fa referència a l’estudi del significat de les
paraules.
5.4. ETNOSEMÀTICA
blocs formals amb que es construeixen totes les llengües.
Els antropòlegs i les antropòlogues afegeixen el concepte etnosemàntica, estudi del significat de les paraules, sintagmes i oracions en contextos culturals determinats.
Observen com els idiomes classifiquen el món de manera diferent. D’aquesta manera es possible accedir a la cosmovisió d’un grup humà, com defineixen el món i el seu lloc en ell, com organitzen les seues vides i com els valoren.
Els dominis (conjunts de coses, percepcions o conceptes relacionats nombrades en un llenguatge) etnosemántics que han sigut molt bé estudiades, inclouen les terminologies del parentesc i el color. Quan s’estudia tals dominis, s’examina com les persones perceben i distingeixen entre relacions de parentesc o entre colors. Altres dominis inclouen l’etnomedicina, l’etnobotànica o l’etnoastronomía.
Els antropòlegs descobriren que certs dominis lexicals i objectes de vocabulari evolucionaren en un ordre determinat. Per exemple, després d’estudiar la terminologia del color en més de 100 llengües (Berlin y Kay, 1991;1999) descobriren deu termes de color bàsics: blanc, negre, vermell, groc, blau, verd, cafè, rosa, taronja i morat. El nombre de terminis va variant amb la complexitat cultural. Un extrem va estar representat pels agricultors de Papua Nueva Guinea i els caçadors
recol·lectors australians, els qui van usar solo dos termes bàsics: negre i blanc u obscur i clar.En altre extrem apareixen idiomes europeus i asiàtics amb tots els termes de color. La terminologia
del color estava més desenvolupada en àrees que compartien una història en l’ús de tintes i colorants artificials.
5.4. ETNOSEMÀTICA
Bibliografia específica:• Kottak, Conrad Phillip. (2011). Artes, medios de comunicación y deportes. En Conrad Phillip Kottak, Antropología cultural (14ª ed.) (pp. 343-375). Madrid: McGraw Hill.
• Meléndez, Ledy Anaida. (2001). Revitalización de la Cultura a través del Turismo: las fiestas tradicionales como recurso del turismo cultural. Revista Turismo em Análise, 12(2), 43-59. Recuperat el 2 de novembre de 2017, de https://www.revistas.usp.br/rta/article/view/63541
Bibliografia general:• Martos, Marta. (2016). Herramientas para la gestión turística del patrimonio cultural. Manual para gestores culturales. Gijón: TREA.
• Prats, Llorenç. (1997). Antropología y patrimonio. Barcelona: Ariel.
Agraïments:
A María José Pastor-Alfonso per dissenyar aquesta assignatura i actualitzar-la
any rere any i a tot l’equip docent que l’imparteix. En especial, a Sergi Ferreres
i Helena Cabrera per les seues aportacions al llarg dels anys; i a Rocío de
Frutos i Alicia Ferrández pels seus consells enriquidors.
Material docent admès en la Convocatòria de suport lingüístic a l'elaboració
de materials docents en valencià i anglès 2017, publicat al Butlletí Oficial de la
Universitat d'Alacant (BOUA) el 22 de febrer de 2017. D’acord al punt 7 sobre
la Publicació dels materials, aquests són depositats en el Repositori de la
Universitat d’Alacant per això, aquest treball està subjecte a una llicència de
Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional de
Creative Commons