1

Núm. 33

PRIMAVERA 2016

L’enginyeria en el còmic

2 3

10 Entrevista degà

El degà del Col·legi, Jordi Guix, en una àmplia entrevista, fa un repàs de l’actualitat i ens dóna la seva visió so-bre l’enginyeria

14 Entrevista president

També hem entrevista el president de l’Associació, Jordi Renom, en qué ens explica detalls dels canvis que estan afectant la professió.

16 Francesc Macià

En un documentat reportatge, l’historiador Salvador Giné ens dóna a conèixer la trajectòria com a engin-yer civil de Francesc Macià, expresi-dent de la Generalitat de Catalunya.

28 L’enginyeria i el còmic

L’enginyeria ha estat protagonista de destacats “còmics”, sempre plens de detalls i de reconeixement de la professió. El reportatge ha estat tota una sorpresa.

36 Activitats

La visita a la Fundació Sorigué de Lleida per gaudir de l’exposició de l’artista japonesa Chiharu Shota va ser una de les activitats destacades en els darrers mesos.

41 Vida social

Finalment, deixem constància en un ampli reportatge gràfic del Sopar de Germanor que es va celebrar a tocar de les festes nadalenques.

EDITAAssociació d’Enginyers Industrials de Catalunya - Demarcació de LleidaCarrer Ramón y Cajal, 4Tel. 973 288 011 - Fax 973 288 126lleida@eic.cat

PRESIDENTJoaquim Llop i Ribalta

JUNTA DIRECTIVAJosep V. Marín i VitallaGuillem Boira i HerrerosCarmen García i PanoJosep Antoni Giné i LlorensEnric Prior i BarrullSebastià Espinet i Fernández

COORDINACIÓJoaquim Llop

EDICIÓRamon Mesull

DISSENY GRÀFICJosep Maria Cazares

SECRETÀRIES DE REDACCIÓIolanda BlasiNeus Barrot

Dipòsit legal: Ll-310-03

Núm. 33 / Hivern 2015/16

sumari

4 55

editorial

JUNTA GENERAL DEMARCACIÓ

Col·legi d’Enginyers Industrials de Catalunya

D’acord amb el que s’estableix a l’article 58 dels Es-tatuts del COEIC, es va celebrar el passat 24 de fe-brer la Junta General Ordinària de la Demarcació.

D’entre els diferents punts de l’ordre del dia que es van tractar a la Junta, fem un resum de l’informe que sobre l’actual conjuntura socioeconòmica va realitzar el presi-dent de la Demarcació.

- Va començar recordant que l’any 2015 és el considerat com el de la recuperació econòmica mundial, una afir-mació que calia matisar, perquè les economies emer-gents estan presentant unes taxes de creixement econò-mic més pobres del que calia esperar.

- Pel que fa a la Zona Euro/Europa, va fer notar que, malgrat els estímuls fiscals i monetaris, seguim situats, almenys els països del sud, com Portugal, Espanya, Grè-cia, Itàlia i França, en la major crisi dels últims 60 anys, i no sembla que hi hagi garanties que la recuperació que s’albira se sostingui en el temps.

- Quant a Espanya, va comentar que, si bé el PIB inte-ranual ha crescut un 3,4%, la demanda interna s’ha in-crementat un 4% i hi ha hagut un augment de filiació a la Seguretat Social, l’increment de la productivitat con-tinua devent-se, bàsicament, a una reducció de salaris i no a la incorporació de les TIC ni al paper de l’economia digital.

Va recordar que el deute sobirà espanyol suposa el 99,3% del PIB, que supera les previsions del mateix go-vern Rajoy, i que la tercera partida del pressupost estatal, darrere les pensions i les transferències a les comunitats autònomes i ajuntaments, és el retorn del deute.

També es va parlar que s’ha buscat endossar a les co-munitats autònomes l’explicació del dèficit i l’increment del deute, però la realitat és que el 75% del deute cor-respon a l’Administració General del Estat, el 20% a les comunitats autònomes, el 3% als ajuntaments i el 2% a la Seguretat Social. Va assenyalar, per tant, que el dèfi-cit no s’havia de buscar en una despesa social excessiva,

6 76

editorial

7

editorial

z Es va incidir en les responsabilitats del Govern de l’Estat pel que a fa a les reformes abordades a l’anterior legislatura z

z La desregulació de les titulacions amb més de 350 màsters d’enginyeria i arquitectura i la voluntarietat del visat van ser

també temes d’anàlisi z

sinó en el fet que la recessió suposa una reducció ingent d’ingressos fiscals i una despesa descomunal pel rescat d’entitats financeres en fallida.

Entén que, com subscriuen molts experts, la situació no es resoldrà si no és fent que una part del pes no recai-gui en els prestamistes en forma de reestructuració del deute, perquè si hi ha hagut un prestatari irresponsable, també hi ha hagut un prestamista irresponsable i, per tant, cal repartir el pes de l’ajust.

Va incidir en les responsabilitats del Govern de l’Estat pel que fa a les grans reformes abordades l’anterior le-gislatura. D’una banda, la reforma laboral, que si bé s’ha traduït en menys atur, cal tenir present que ha anat acompanyada d’una reducció dels salaris que no s’acaba d’aturar. De l’altra, quant a la reforma bancària, no s’ha aconseguit que arribi crèdit en millors condicions per a les petites i mitjanes indústries, i encara no s’ha fet ne-teja a fons dels seus balanços. Va fer un recordatori de la lluita contra l’evasió fiscal i va insistir que es troba a faltar que hauria de ser una qüestió d’estat, més enllà de les accions del govern de torn.

A la vista de la confluència de la trinitat —un atur encara galopant, salaris estancats i retallades en la despesa so-cial—, sumada a les dificultats dels crèdits, va destacar

que se segueix posant a prova el nivell de vida de moltes persones.

- També va voler fer notar que la desigualtat entre rics i pobres va en augment dins un mateix país, i específi-cament al nostre, i que els avantatges de reduir-la seri-en pràctiques, com mantenen experts de dins i fora del país, perquè facilitarien el creixement econòmic i redui-rien diferències injustificades des del punt de vista ètic.

- A continuació, es va referir a la situació a Catalunya, que va concretar amb una frase que resumeix la situació: “Avui, del que es tracta és de decidir si volem acabar sent un suburbi de Madrid o una altra cosa, perquè aquest és el rol que fa anys que ens assignen.”

- Tot seguit, es va estendre a descriure la situació del col-lectiu i de les institucions que el representen, i va comentar qüestions com la desregulació de les titulacions, amb més de 350 màsters en enginyeria i arquitectura; la voluntarie-tat del visat per a gairebé el 70% d’aquests, com a resultat de la interpretació de la transposició de la Directiva de Ser-veis i de l’RD 1000/2010, i la Llei 16/2015, de simplificació administrativa. En aquest sentit, deia que tenia dubtes per si hem fet el que calia de cara a la ciutadania, perquè el fet que el visat deixi de ser obligatori no fa que no sigui més necessari que mai, perquè és un plus de qualitat i de

garantia des del punt de vista contractual en un encàrrec. I es preguntava a qui beneficia la desregulació. A continu-ació, va parlar del control col·legial lligat a la garantia de poder disposar d’una cobertura de responsabilitat civil professional adequada. Es va referir, així mateix, a la col·le-giació obligatòria, a la reserva d’activitat i a la delegació de funcions de les administracions públiques als col·legis professionals. I en aquest context, es preguntava que cal fer, i va assenyalar que el que calia era aprofundir en la lí-nia en què ja s’està treballant per disposar d’un nou relat on s’estableixi què farem i què volem ser els enginyers els pròxims anys treballant els camps següents: veu i conei-xement, marca, serveis i governança, xarxa/participació/relació, influencia/lobby. Així mateix, cal estar amatents a les necessitats que arriben des de les escoles, des de les en-ginyeries, des de les empreses i des de l’administració per millorar les capacitats de les nostres institucions d’escoltar, d’explicar i d’actuar en el temps.

Ens cal més unió, tant entre els enginyers industrials com amb titulacions properes a la nostra i amb altres col·legis d’enginyers.

I recordar el que deia Joan Fuster: “Tot el que no fem no-saltres, es farà contra nosaltres.”

En resum, va concloure que els enginyers estem gene-rant riquesa i som gairebé ignorats en les meses de ne-gociació i diàleg social.

Finalment, va indicar que no era moment de parlar de per què som on som, atès el temps i l’espai que això re-queriria, i més en un país com el nostre, on hi ha més opinió que autèntic coneixement, que no acabaríem mai. I feia aquesta reflexió final: “El que és cert és que la manca de regulacions i normes, i el fet de creure de manera equivocada que el lliure mercat sense res més és allò natural, ens ha portat on ara som. Dit això, no s’ha de confondre ni posar en dubte el sistema; el que sí que és veritat és que hi ha models que han funcionat millor en el propi marc europeu. Hauríem d’exigir de manera més activa que els nostres dirigents facin el que hagin de fer per garantir llocs de treball i un nivell de vida millor per als ciutadans, i entendre que a les eleccions el que decidim és una manera de repartir i exercir el poder.” z

“Ens cal més unió, tant entre

els enginyers industrials com

amb titulacions properes a la

nostra i amb altres col·legis

d’enginyers”

8 9

entrevista entrevista

Durant la trobada mantin-guda a la demarcació va dir que eren temps d’ame-

naces, però també d’oportuni-tats. Ens ho pot explicar?

Els col·legis professionals, com a corporacions de dret públic, a més d’exercir la representació instituci-onal del col·lectiu, tenim l’obligació de regular la professió, defensar els interessos dels nostres col·legiats i vetllar per la bona praxi de l’engi-nyeria.

Abans, en un entorn regulat mit-jançant la col·legiació obligatòria i el visat obligatori de projectes, era més fàcil exercir les nostres funci-ons, que ens vénen donades per la Llei de Col·legis Professionals, em-parada per l’Estatut de Catalunya.

Ara, en un entorn cada vegada més desregulat, hem d’aprofitar l’ame-naça que se’ns presenta i transfor-mar-la en oportunitats. Aquestes oportunitats les volem trobar en el prestigi i en la qualitat del servei que oferim. En el prestigi d’estar col·legiat amb certificació d’experi-

ència professional i en el prestigi de visar o certificar projectes al col·legi, afegint-hi valor mitjançant, entre d’altres, les assegurances de responsabilitat civil professional i les assegurances vinculades als projectes.

El model que cal seguir no és sinó el model dels països més desregu-laritzats, i en això treballem.

Què vol dir ser “enginyer” avui dia? Com conviuen les nombro-ses titulacions d’enginyeria?

Sota el nom d’“enginyeria” hi ha moltes titulacions en el món uni-versitari. L’abundància d’una de-nominació pot arribar a fer perdre l’essència de la paraula, i això crea cert neguit i confusió. En aquest context, treballem per explicar què és l’enginyeria.

Bolonya ens ha fraccionat la carrera, ens l’partit en dos sense solució de continuïtat, motiu pel qual hi ha el perill de perdre l’essència de l’engi-nyeria. Creiem que seria millor que hi hagués una formació bàsica per

ser enginyer, com tenen altres pro-fessions, i que després hi hagués totes les especialitats en l’àmbit de l’enginyeria. Els enginyers que es formen a Catalunya tenen una base teòrica molt potent que els serveix després per orientar-se cap a dife-rents especialitats. Ens preocupa el fet que, amb l’abundància de titu-lacions universitàries amb el nom d’enginyeria, es perdi aquest tronc comú, es perdi aquesta base teòri-ca potent, que ha prestigiat els en-ginyers catalans al llarg dels anys. Creiem que les universitats han de tenir vida pròpia, no hem d’interfe-rir-hi ni hi tenim dret, ni tampoc és bo que hi interferim, però no dei-xarem de donar la nostra opinió en tot allò que creguem que és d’inte-rès general per al nostre país.

Els enginyers catalans estan més ben considerats a la resta d’Euro-pa que a casa nostra? Podem par-lar d’exportació de coneixement?

No crec que sigui ben bé així. El prestigi dels nostres enginyers és internacional. La paraula “exporta-

Jordi Guix Degà del Col·legi d’Enginyers Industrials de Catalunya

Creiem que és necessari un relat, un discurs —i hi treballem—, que ex-pliqui molt bé què és l’enginyeria, per intentar influir en la societat, en el govern i en els partits polítics, per tal de defensar el model català de l’en-

ginyeria que tant de prestigi ens dóna a tot el món.

ció”, en aquest context, no la trobo adient. Crec que cal tenir present que el mercat de treball de l’engi-nyer és el món. L’enginyer s’ha de prestigiar a si mateix, ha d’estar obert a un mercat molt competitiu i ha de saber aprofitar les opor-tunitats. Allà on hi ha les oportu-nitats és segurament on hi ha la millor tecnologia, i es en aquests països on l’enginyer pot trobar el seu millor desenvolupament pro-fessional.

En aquesta línia, al Col·legi hem creat la comissió internacional.

Aquesta comissió la lideren un en-ginyer que és a Leeds (Anglaterra); un que és a Hong Kong (Xina); un que és a Xangai (Xina) i un que és Munic (Alemanya), entre d’altres. A través d’aquesta comissió interna-cional intentarem tenir identificats la majoria dels enginyers que hi ha pel món, amb l’objectiu de vetllar pels seus interessos com si fossin a Catalunya. Actualment, les distàn-cies no existeixen. Hem d’enfocar l’enginyeria amb aquesta mentali-tat, ja que parlem de professionals molt qualificats i amb molt de pres-tigi.

L’enginyeria sempre ha estat una professió de prestigi. En un con-text marcat pels canvis recents, com els del sistema universitari, la no-obligatorietat de col·legi-ar-se i la davallada dels visats, què fa el Col·legi per seguir sent un referent per a la societat?

Considero que el prestigi de l’engi-nyer no ha canviat. Fa més de 150 anys que els enginyers industrials de Catalunya hem sabut desenvo-lupar el nostre rol davant l’Adminis-tració, les institucions i la societat, i ho seguim fent. El que ha canviat és

“El model que cal

seguir no és sinó el

model dels països més

desregularitzats, i en

això treballem”

z En el futur, creiem que a Catalunya hauria d’haver-hi un sol col·legi i/o una sola associació d’enginyers, amb un model

semblant al que hi ha en altres països z

z Bolonya ens ha fraccionat la carrera, ens l’partit en dos sense solució de continuïtat, motiu pel qual hi ha el perill de perdre

l’essència de l’enginyeria z

10 11

entrevista entrevista

z Abans, en un entorn regulat mitjançant la col·legiació obligatòria i el visat obligatori de projectes, era més fàcil

exercir les nostres funcions z

l’entorn. El Pla Bolonya i la desregulació són cops forts als quals ens hem d’adequar. És per això que apostem fer-mament per la col·la-boració entre tots els col·legis i associacions d’enginyers de Catalu-nya.

Creiem que és neces-sari un relat, un discurs —i hi treballem—, que expliqui molt bé què és l’enginyeria, per intentar influir en la societat, en el govern i en els partits polítics, per tal de defensar el model català de l’enginyeria que tant de prestigi ens dóna a tot el món.

Seguim atorgant valor al fet d’es-tar col·legiat i al reconeixement de l’experiència professional, mitjan-çant les certificacions, que qual-sevol enginyer pot fer a través de l’agència de certificació que vam crear, l’AQPE, Agency for Qualifica-tion of Professional Engineers.

Seguim atorgant valor a tots els serveis del Col·legi, i molt especial-ment al servei de visats o de certifi-cació de projectes.

L’adequació del col·legi al nou en-torn passa per fer un col·legi molt més competitiu, al qual els engi-nyers se sentin orgullosos de per-tànyer, no per obligació, sinó per prestigi i per tot allò que els pugui aportar, perquè els pot acompa-nyar al llarg de la seva vida profes-sional.

La unió entre enginyeries és el camí? Es treballa en aquest “lob-by”?

Una de les raons de l’existència dels col·legis professionals és exercir de representants institucionals per tal de ser influents en la societat, el govern i els partits polítics. Ser influents, ser un grup d’interès re-conegut, o com diuen els anglesos, ser un “lobby”. En aquest sentit, és molt millor anar tots junts que no pas per separat.

En el nostre programa electoral ja vam dedicar un dels trenta punts a la unió dels enginyers. En el fu-tur creiem que a Catalunya hauria d’haver-hi un sol col·legi i/o una sola associació d’enginyers, amb un model semblant al que hi ha en altres països. Un sol col·legi i/o as-sociació amb molt de prestigi, que vetlli per la qualitat de l’enginyeria i per la qualitat dels projectes d’en-ginyeria.

Treballem en aquesta direcció, i ja tenim l’experiència d’haver fundat

i compartit una fun-dació privada com és l’AQPE; ara treballem per refundar l’IDES, l’Institut d’Estudis de la Seguretat, amb la participació d’al-tres col·legis d’engi-nyeria.

En el programa electoral que van presentar fixaven tres eixos de tre-ball: institucional,

participació i governança. Com s’estan desenvolupant?

Aquests eixos els estem desenvo-lupant agrupant els 30 punts del programa electoral en 10 grups de treball amb un responsable per grup. Des que es van formar aquests grups de treball, hem fet la diagnosi de gairebé tots els punts del programa i ara som a la fase d’implantació, mitjançant el desenvolupament de diferents projectes.

Estem orientant el col·legi vers la gestió per projectes, de manera que puguem aconseguir resul-tats que responguin a les neces-sitats que hem identificat en la fase de diagnosi de cada grup de treball.

Trimestralment, fem sessions in-formatives per explicar com hem desenvolupat el programa electo-ral, amb la mentalitat d’anar exe-cutant projectes de desenvolupa-ment organitzatiu de les nostres institucions. z

“Ara, en un entorn cada ve-gada més desregulat, hem d’aprofitar l’amenaça que

se’ns presenta i transfor-mar-la en oportunitats”

12 13

entrevista entrevista

En la trobada a la demarcació va comentar que el camí del present/futur és la fusió de totes les enginyeries en una sola denominació: enginyer.

Com creu que s’hauria d’aconseguir?

En primer lloc, cal tenir en compte el context legal i els re-ferents d’unió o de fusió de col·legis oficials i associacions professionals.

Es proposa un full de ruta estructurat en dues fases: la pri-mera, centrada en la unificació de serveis professionals de l’enginyeria per tal d’incrementar la competitivitat i l’efici-ència en l’oferta actual de serveis mitjançant una empresa conjunta de cooperació entre les diferents entitats que hi participin, que pot ser una fase prèvia a la unió efectiva. La segona fase consisteix a fer efectiva la unió de tots els pro-fessionals de l’enginyeria en una corporació que els repre-senti sota la forma d’associació professional de dret privat.

L’Associació d’Enginyers de Catalunya tindria com a fina-litat promoure el desenvolupament professional dels as-sociats i el progrés de l’enginyeria, de les empreses i de la societat en general

Quin percentatge d’enginyers estan col·legiats/asso-ciats a Catalunya? Quina valoració en fa? Molts, pocs, suficients? I per què considera que cal col·legiar-se?

Avui, el nombre d’associats/col·legiats és de l’ordre de 9.000, un 20% del nostre col·lectiu. Des de la modificació dels estatuts, el 2011, es poden incorporar a l’Associació diferents titulacions de l’àrea de l’enginyeria: enginyer superior, màster universitari, enginyer de grau, entre d’al-tres.

El nostre punt feble són els joves, ja que no aconseguim captar el seu interès perquè es col·legiïn/s’associïn.

Els enginyers no construeixen l’agenda de relacions i per això necessiten que un organisme els acompanyi durant la seva trajectòria professional i els doni suport en tots els aspectes. El Col·legi /Associació pot fer aquesta funció.

Comunicar, comunicar, aquesta és la qüestió. Els engi-nyers ho saben fer? Ho fan?

La societat està envoltada d’enginyeria, però aquesta so-cietat no veu els enginyers, no té contacte amb els engi-nyers, com sí que el tenen, per exemple, els metges amb els pacients.

Una cosa és el que fem els enginyers en el dia a dia de la nostra professió, el nostre ofici, i una altra és el que fem al nostre Col·legi/Associació.

Crec que hauríem de dedicar un espai a explicar què fem els enginyers, en què consisteix la nostra professió i en què consisteix el nostre ofici.

Per a la societat, la paraula “enginyer” es sinònim de rigor/anàlisi. Aquest concepte encara es manté o creu que es troba difuminat dins el gran nombre de titulaci-ons que tenen el nom d’enginyeria?

Hem de seguir posicionant la marca “Enginyers Industrials de Catalunya (EIC)” vinculant-la a una institució i una pro-fessió modernes, flexibles, de ràpida actuació i amb experi-ència i prestigi, que volen ser innovadores, emprenedores i tenir futur.

S’ha creat un departament de màrqueting; amb quina finalitat?

Des de l’Associació i el Col·legi d’Enginyers Industrials de Ca-talunya hem vist que necessitem un departament que ens

Jordi RenomPresident de l’Associació d’Enginyers Industrials de Catalunya

Nosaltres som conscients dels canvis constants i de com afecten l’enginyeria. És per aquest motiu que apostem per una postura aperturista que incorpori

els nous corrents que van sorgint.

ajudi a identificar les necessitats dels nostres usuaris i que, a la vegada, ens ajudi a explicar-nos millor i amb més claredat. Per aquest motiu, hem decidit crear aquest departament. El Col·legi ha de ser també com una empresa de ser-veis. En què pot millorar l’actual oferta del mercat?

Pot clarificar l’estat actual del mercat dels serveis professi-onals en l’àmbit de l’enginyeria, tot identificant els princi-pals actors que competeixen en aquest mercat i aprofitant les possibles oportunitats. Hi ha diàleg/comunicació amb altres associacions d’enginyers de la resta de l’Estat? Creu que les tenses relacions que hi ha actualment entre els governs català i espanyol dificulten aquest diàleg?

De diàleg sí que n’hi ha, tot i que, entre les diverses associ-acions d’enginyers de l’Estat, la comprensió de la professió i del futur de l’enginyeria pot arribar a ser molt diferent. Nosaltres som conscients dels canvis constants i de com aquests canvis afecten l’enginyeria. És per aquest motiu que apostem per una postura aperturista que incorpori els nous corrents que van sorgint. Però és cert que encara hi ha associacions d’enginyers industrials que opten per no fer canvis i mantenir-ho tot com fins ara.

Els canvis tecnològics són constants. De quina manera pot influir en aquells enginyers que ja fa anys que exer-ceixen? En canvi, creu que pot ser una oportunitat per als més joves?

Si hi ha cap professional que destaqui pel fet de veure’s in-fluït pels canvis tecnològics, aquest és l’enginyer, ja que és la persona encarregada de provocar-los.

Partint d’aquesta premissa, no crec que, en aquest sen-tit, l’edat sigui una variable a tenir en compte. Tots els enginyers tenen a favor seu la capacitat d’adaptar-se fà-cilment als canvis i treballar a partir dels nous avanços tecnològics.

Els responsables de la formació dels nous enginyers són conscients d’aquesta dinàmica? Prenen mesures perquè determinats estudis no quedin obsolets?

Crec que els responsables del sistema educatiu sí que són conscients d’aquesta dinàmica, tot i que es troben amb di-ficultats estructurals i econòmiques per posar-se al dia en tecnologia i continguts. Part del problema radica en el nou marc regulatiu, que ha deixat un entorn de treball confús i que dificulta la presa de decisions en aquest camp. z

z Els enginyers no construeixen l’agenda de relacions i per això necessiten que un organisme els acompanyi durant la seva trajectòria i els doni suport en tots

els aspectes. El Col·legi /Associació pot fer aquesta funció z

Si hi ha cap professional que destaqui pel fet de veure’s influït pels can-vis tecnològics, aquest és l’enginyer, ja que és

la persona encarregada de provocar-los.

14 151514

reportatge reportatge

enginyer, ja que va construir un pont de ferrocarril, però enlloc consta que disposés del títol corresponent. Però alguna cosa no acabava de quadrar en l’esquema existencial de Macià. El 1907 rebutja l’ascens a coronel, dóna per finalitzada la seva etapa militar i entra plena-ment en política com a diputat a les Corts espanyoles per Solidaritat Catalana, partit catalanista i de dretes. Els motius de la renúncia a continuar la carrera militar són diversos. Un, l’atac dels militars a la revista satírica Cu-Cut! el 1905, agressió que va quedar impune. Un altre, l’apro-vació de la Llei de Jurisdiccions (1906), que determinava la submissió tàcita de moltes actuacions i competènci-es civils i judicials a l’estament militar. Aquests fets van anar conformant en Macià un sentiment més “catalanis-ta” i amb una visió política molt amatent a la realitat so-

cial que l’envoltava i que no trobava en un entorn molt tancat en si mateix com el militar. El tarannà catalanista de la seva família, tant de la natural com de la política, l’aproximaria a l’aleshores recentment creada Solidaritat Catalana.

No obstant això, el fet que desencadena en Macià la se-paració de l’exèrcit és intern-militar. El 1907, en sortir ele-git per Solidaritat Catalana, la cúpula militar li retreu que s’alineï amb els “separatistes” i, com a càstig, el desterren a Santoña (Cantàbria), sota l’excusa de supervisar la cons-trucció de la presó del Dueso. Poc temps després d’arri-bar a Cantàbria, Macià presenta una carta de renúncia a la carrera militar i, implícitament, al seu ascens a coronel.

Durant l’etapa de militar a Lleida, Macià tindrà oportuni-tat de desenvolupar la seva activitat com a enginyer mi-

Salvador Giné (historiador)

Cal tenir en compte que el 1883, el militar Macià, destinat a Barcelona, s’havia matriculat a l’Escola Industrial de Barce-lona per iniciar els estudis d’enginyeria civil, que s’estronca-ran per l’ascens a capità i el trasllat a Sevilla”

L’etapa de

Francesc Macià com a enginyer civil

Militar, hisendat, polític de dretes, i després d’esquerres, líder de revoltes politicomilitars i, finalment, president de la Generalitat. La vida de Francesc Macià, certament fascinant, té un vessant professi-onal menys conegut i estudiat, al qual es va dedicar durant uns anys com a activitat parcial, la d’enginyer civil d’obres públiques, en què

destacaria, a més, com el primer a usar el formigó armat.

Tot i que Francesc Macià va néixer el 1859 a Vilanova i la Geltrú, bona part de la seva vida transcorre a les ciutats de les Borges Blanques i Lleida. A la primera,

on de petit passa els estius amb els cosins, atès que el seu pare era oriünd del municipi. Anys després, com a polític, continuaria la vinculació amb les Borges en ser escollit re-petidament diputat per la circumscripció electoral amb seu a les Borges (del 1907 al 1923). A Lleida, Macià hi viu des de 1887 fins al seu exili de 1923. Macià acaba el batxillerat amb bones notes, però les difi-cultats econòmiques del negoci d’exportació d’oli i vi im-pedeixen que es pugui matricular a l’Escola d’Enginyers de Barcelona. Com a substitutiu, i per donar sortida al seu desig de ser enginyer, el 1874 entra a l’Acadèmia d’En-ginyers Militars de Guadalajara, opció alternativa per a aquells que volien ser enginyers però no podien accedir econòmicament o acadèmicament als estudis civils. El 1880, amb la graduació d’alferes, comença la carrera mi-litar que el duria a diverses destinacions, entre les quals Barcelona i Sevilla. El 1887, amb el grau de capità, és des-tinat a la Comandancia de Ingenieros Militares de Lleida.

El 1907 Macià està ben posicionat a la ciutat. És tinent coronel, cap de la Comandancia de Ingenieros a la ciu-tat i duu a terme moltes inspeccions de les instal·lacions militars, tant a Lleida com a la Seu d’Urgell o Tarragona. És, a més, un latifundista hisendat, un milionari ben posi-cionat gràcies al seu matrimoni amb Eugènia, la filla gran del polític i arquitecte Agapit Lamarca, autor, entre altres, de la reforma de la Paeria i de la construcció de la Casa de la Maternitat (l’actual biblioteca) i l’escorxador (avui, un edifici cultural). També s’esmentava que Lamarca era

Plànol del castell principal 1905. Foto: Diputació de Lleida

16 17

reportatge a fons

1716

reportatge reportatge

litar i, gràcies al matrimoni amb Eugènia Lamarca, entra al privilegiat cercle d’amistats del seu sogre arquitecte, cosa que li permetrà actuar també com a enginyer civil, el seu somni. Cal tenir en compte que el 1883, el militar Macià, destinat a Barcelona, s’havia matriculat a l’Escola Industrial de Barcelona per iniciar els estudis d’enginyeria civil, que s’estroncaran per l’ascens a capità i el trasllat a Sevilla.

Els militars executen obres d’enginyeria civil

Al segle XIX, les línies entre l’enginyeria militar i la civil no estan clarament marcades. Des del segle XVIII, la majo-ria d’enginyers civils havien estat militars, o eren militars en actiu. El 1799, però, es crea al Cos d’En-ginyers d’Obres Pú-bliques, que, amb el anys, anirà limitant la competència dels en-ginyers militars a les fortificacions castren-ses. No obstant això, els enginyers militars continuaven “saltant” a l’esfera civil, ja sigui abandonant l’exèrcit o bé demanant exce-dència, i continuaven exercint d’enginyers civils. Al segle XIX, els enginyers militars sig-nen projectes civils i treballen en empreses civils. Amb la irrupció de grans obres públiques (ferrocarrils, canals, carreteres, etc.), els enginyers militars participen junta-ment amb els civils en la redacció i execució d’aquests projectes. A finals del segle XIX, i amb un major nombre d’enginyers de camins, canals i ports amb títol universi-tari i l’aprovació de lleis ambigües de delimitació de fun-cions, és quan comencen les primeres friccions entre els enginyers civils i els militars. El 1893, un decret determina que els projectes de carreteres han d’anar signats per un enginyer de camins, canals i ports, però la pressió dels enginyers militars obliga a promulgar un altre decret, el mateix 1893, que obre la porta que els treballs civils va-gin signats per un professional qualificat civil o militar, indistintament. La confusió continua el 1900, quan el Ministeri de la Guerra acorda que els títols acadèmics mi-litars faculten els seus posseïdors a realitzar tasques par-ticulars. El 1910, enginyers militars continuen redactant projectes civils en ajuntaments, especialment en abasta-

ments d’aigües, clavegueres i sanejament urbà en gene-ral. L’única norma d’obligat compliment, almenys sobre el paper, és que els enginyers militars, mentre realitzin obres civils, no han d’estar de servei oficial i han de pagar la contribució empresarial. L’ambigüitat reglamentària entre capacitacions civils i militars l’aprofita Francesc Ma-cià per desenvolupar-les totes dues.

En la seva etapa d’enginyer militar, Francesc Macià execu-ta i supervisa moltes obres i instal·lacions militars. Entre el 1894 i el 1897, el capità i després comandant Macià és el responsable de situar les fortificacions on s’havia de col·locar l’armament per a la defensa dels trajectes ferroviaris entre Lleida i la Pobla de Segur (línia constru-

ïda dècades més tard) i entre Lleida i el Pont de Suert (mai construïda). També participa, juntament amb enginyers civils, en el traçat de les carreteres de Sort a Esterri d’Àneu, d’Esterri d’Àneu a Vielha i de la Seu d’Urgell a Andor-ra. Altres treballs militars que re-alitza són els de topografia per de-limitar la frontera

amb França, la supervisió de la construcció de l’edifici d’oficials de la caserna militar i la reparació del convent dels jesuïtes, ambdós a la Seu d’Urgell, i l’aixecament del plànol de l’aleshores caserna de la Seu Vella, el 1905, que signa com a “enginyer comandant”.

Paral·lelament a l’enginyeria militar, Macià, afavorit per les amistats i els diners del sogre Lamarca, inicia una in-tensa activitat com a enginyer civil. Tant és així que fins i tot és un innovador i ha passat a la història com l’in-troductor del formigó armat a l’Estat espanyol. El 1893, Francesc Macià s’associa amb empresaris de Barcelona i funden l’empresa Batlle, Macià i Cia; amb seu al carrer Rosselló, 168, de Gràcia. L’empresa, que havia comprat la patent de formigó armat del jardiner francès Joseph Monier per fer-ne ús a Espanya i a les seves colònies, es dedicava a la fabricació, amb aquest producte, de petits dipòsits rectangulars de 60 a 1.000 litres per a aigua, vi i oli; de cilíndrics de fins a 1.000 m3 per a aigua, tubs i ca-

nonades de diàmetre divers, pous de sanejament (fosses sèptiques tipus Mouras), banyeres i petits ponts, baranes, bancs i estanys per a jardins. També fabricaven “taüts eterns” de formigó armat, però sembla que no van tenir èxit i no en van vendre ni un. Macià construirà els primers dipòsits petits a les Borges Blanques, un dels llocs que li eren més familiars i on es desenvolupava una intensa ac-tivitat de mòlta d’oli. El 1893, l’empresa de Macià hi cons-trueix quatre cups cilíndrics per a oli (de 3,9 metres de diàmetre per 3,1 d’alçada) per a un molí d’oli, folren amb formigó l’interior d’un altre cup rectangular i basteixen un terrat amb una barana (tot de formigó armat) en una casa particular.

Posteriorment, amplien el radi d’acció, amb dipòsits per a alcohols per a una destil·leria de Montblanc i un renta-dor de 3 m3, dipòsits d’aigua per a l’escorxador i una fa-rinera de Reus, i per a diversos usos a l’Arboç, Valls, Olesa de Montserrat o Barcelona, i un cup per a vi a les caves

Raventós, a Sant Sadurní d’Anoia. Però el repte vertader arribaria en poc temps.

Macià, l’introductor del formigó armat

Les obres menors donen confiança a Macià, que ràpida-ment inicia, també prop d’on viu, la construcció d’obres de major envergadura amb formigó armat segons el “sis-tema Monier”. La tècnica constructiva d’aquest sistema consistia en un reixat de filferro introduït en una massa de morter de ciment que, segons l’esforç a què és sotmès i les distàncies, incorpora varetes de 5 o 6 mm, dobles T o bigues més gruixudes. El primer lloc on es prova l’eficàcia del nou sistema en dipòsits de gran envergadura és Puig- gverd de Lleida, el 1893. Macià hi construeix un dipòsit d’aigua potable per al poble de 25,30 metres de diàmetre i 2 d’alçada, envoltat de terra compactada. I només 6 cm de gruix! El preu del dipòsit rondava les 9.300 pessetes (uns 56 euros), que es duplicaven si s’hi afegia el movi-

Targeta de Macià del 1907, en què renuncia a la carrera militar

Paral·lelament a l’enginyeria militar, Macià, afavorit per les amistats i els diners del sogre Lamarca, inicia una intensa activitat com a enginyer civil”

Projecte de sifó per via tren. 1893. Font: Archivo Ferroviario Plànol i signatura Francesc Macià Pou Mouras a Vilanova i la Geltrú. Foto: Jordi Ferrer

Piques de formigó armat fabricades per l’empresa de Macià (1893)

Banyera de formigó armat, fabricada per l’empresa de Macià

18 191918

reportatge reportatge

ment de terres i les canonades fins al poble. La canonada de formigó fins a les cases també és obra de l’empresa de Macià, si bé executa el projecte d’un enginyer civil que havia calculat, malgrat un sifó per superar alteracions del terreny, que l’aigua arribaria sense dificultats al capda-munt del campanar. Puigverd de Lleida és el primer lloc de l’Estat espanyol on es construeix el primer gran dipòsit de formigó armat.

El dipòsit s’inaugura el 20 de desembre i l’expectació és màxima per veure si la primor de les parets aguantarà la pressió del milió de quilos. Però el dipòsit aguanta, i fins i tot supera la prova de foc que suposa que, quatre dies més tard, la capa superior d’aigua es congeli i que el gruix del gel arribi als 10 cm. L’èxit del primer gran dipòsit tin-drà continuïtat en un altre, pràcticament idèntic, que es construirà el 1894 a Bell-lloc d’Urgell, tot i que amb parets encara més primes, d’entre 4,5 i 5 cm i una profunditat de 3 m. Ambdós dipòsits encara són visibles avui dia. El de Puigverd de Lleida és buit i està fora de servei; el subs-titueix un de nou situat al costat. Per la seva part, el de Bell-lloc s’usa com a dipòsit auxiliar del nou construït a la dècada de 1950 a uns centenars de metres. Macià va construir un tercer dipòsit cap al 1894-95 a Bellvís, però fa uns decennis el van derruir i el seu lloc és avui un camp

de conreu. A més del dipòsit, Macià també va rebre l’en-càrrec de construir, a tocar del dipòsit, una font escultòri-ca de formigó armat, que es va desfer quan es va ender-rocar el dipòsit (del qual només queda el nom del camí que hi menava: el camí del Dipòsit). Posteriorment, envalentit per la bona resposta d’aquests dipòsits, Macià amplia el radi d’acció i construeix obres amb formigó armat a Espanya, on encara és un element desconegut. Obres seves són dipòsits i canonades de for-migó a Saragossa, Almeria o Madrid. Macià no tan sols exerceix d’enginyer civil, sinó que també actua com a enginyer civil en instal·lacions militars. És el cas de pavi-ments i dipòsits d’aigua per a la Guàrdia Civil a Getafe; dipòsits d’aigua a la caserna de Saragossa, dues voltes de 7,5 metres de llum, soterrades a la fortalesa d’Isabel II (a Maó), a “prova de bombes” i que després servirien per protegir els generadors d’electricitat de la “fàbrica de la llum”, o les canonades i els pous de clavegueres tipus Mouras al castell militar de Sant Ferran (Figueres), finalit-zats entre el 1895 i el 1896. A “casa”, a la caserna militar de Lleida, Macià hi instal·larà, com a tècnic civil, el paviment, un mur i un voladís, tot de formigó armat. Gràcies al fet que ja tenia certa experiència en aquest tipus d’obres, per les seves intervencions directes o indirectes entre 1895 i

1897 en el projecte de clavegueram de Gràcia, i potser també a Mataró, Macià també va treballant en els plànols de l’estudi tècnic i d’execució del sistema general de cla-vegueram del seu municipi natal, Vilanova i la Geltrú. En el projecte vilanoví, totes les seccions convergeixen en pous Mouras col·lectius, que depurarien les aigües abans de ser abocades a un torrent.

El 1899, Francesc Macià es desvincula completament de l’empresa de fabricació de formigó armat i la ven a l’ar-quitecte amb qui havia mantingut contactes per realitzar obres en comú, Claudi Duran i Ventosa, un dels grans tèc-nics del Modernisme que usaran el formigó armat. També abandona l’empresa dedicada a la importació de ciment pòrtland, que havia constituït amb Pau Font, cunyat seu i fill de l’alcalde de Reus. Amb la venda, s’extingiran les se-ves activitats privades.

Després, només exercirà com a en-ginyer civil en dues ocasions. Una, el 1904, quan Agapit Lamarca, el seu so-gre, executa el projecte de bombeig de l’aigua del canal d’Urgell cap a la zona elevada de les Borges Blanques. Al con-tracte d’execució, que es conserva a l’Espai Macià de les Borges, s’especifica que, en els imprevistos, “s’atendrà al que digui Francesc Macià”, sense cap altra indicació ni càrrec. A l’altra intervenció, també de 1904 i al mateix mu-nicipi, Macià redacta el projecte i supervisa l’execució del camí de les Borges a l’estació de tren, i el de la construcció del dipòsit per a aigua de boca del poble, elevat sobre el nivell del terra i servat amb contraforts. A la carpeta amb la documentació, Macià signa com a “enginyer Francesc Macià”. El dipòsit, situat a la part alta del carrer Sant Pere, va ser enderrocat a la dècada de 1980 per construir-hi el primer centre mèdic del municipi (ara abandonat).

A partir d’aquesta data, Macià cessa en totes les activitats privades d’enginyeria i, ben aviat, i amb quasi 50 anys, ben posicionat econòmicament i professionalment, re-nuncia a la seva professió de militar per dedicar-se de ple a la política.

Francesc Macià, militar de carrera de l’arma d’enginyers, passarà a la història com l’introductor del formigó armat a l’Estat espanyol. Que Macià va ser un pioner ho certifica el número 9 de la revista “Cemento Armado”, publicada el setembre de 1901 (dirigida, per cert, per un enginyer mili-tar). La revista respon els dubtes que formulen els lectors sobre el que aleshores s’anomenava ciment armat (com, per exemple: “¿Qué ventaja económica tiene el cemento armado sobre la chapa de hierro para construir depósitos de agua?”, o bé “¿Conviene emplear portland natural en las obras de cemento armado?”.

La pregunta número onze interroga sobre el següent: “Nombre, apellidos, naturaleza y profesión del primero

que en España se ocupó del cemento armado”. La resposta completa de la re-vista és la següent: “Según todos los datos hasta hoy co-nocidos, el primero que en España se ocupó del cemento armado fué el Ca-pitán de Ingenieros D. Francisco Maciá y Llusá, hacia 1893, que adquirió el de-recho de explotar la patente Monier y realizó grandes desembolsos para dar

á conocer el sistema y educar obreros especiales. Ig-noramos cómo y cuándo se constituyó en Barcelona la Sociedad en comandita Claudio Durán, que construye por el sistema Monier, y de la cual forma hoy parte el Sr. Maciá.

Nadie, que sepamos, antes que dicho señor, se había ocu-pado de lo que ya constituía en el extranjero un sistema de construcción con caracteres propios.

Sabemos también que al Sr. Maciá le ha costado muchos miles de duros la formación de obreros especiales, entre los cuales hay algunos verdaderamente notables. Es de justicia, pues, conceder á D. Francisco Maciá, hoy Comandante de Ingenieros de la plaza de Lérida, los ho-nores de prioridad en la propaganda é implantación del cemento armado en España”. z

Francesc Macià, militar de carrera de l’arma d’enginyers, passarà a la història com l’introductor del formigó armat a l’Estat espanyol”

Detall signatura Francesc Macià Projectes les Borges 1904 Signatura com a enginyer del projecte de camí veïnal el 1904

Dipòsit de Bell-lloc Dipòsit de Puigverd de Lleida

z Puigverd de Lleida és el primer lloc de

l’Estat espanyol on es construeix el primer

gran dipòsit de formigó armat z

20 21

reportatge reportatge

Vista general de la planta

Projecte i direcció d’obra d’ampliació de planta química de destil·lació a

Alcalá de Henares

Condensadors superiors

2120

L’empresa KREUM, ubicada a Lleida, ha participat activament en l’ampliació d’una planta química a Alcalá de Henares. Ha realitzat

el disseny complet de la instal·lació, la redacció del projecte constructiu i la posterior direcció de les obres.

22 23

reportatge reportatge

Esquema de la planta

L’ampliació ha consistit en el disseny de la instal·lació i dels equips de destil·lació necessaris per a la rectifica-

ció de productes químics impurs: toluè, IPA, acetona, clorur i meta-nol, per tal de separar aquests pro-ductes principals d’altres produc-tes que s’hi troben barrejats, com aigua i altres dissolvents.

Amb aquesta instal·lació, l’empresa Química Sintética del Grup CHEMO, dedicada a la producció de produc-

tes farmacèutics, ha incrementat un 70% la capacitat de destil·lació, i ha pogut produir nous productes que fins ara calia adquirir a altres proveïdors.

La instal·lació projectada consis-teix en dos grups iguals compos-tos per:

z Tancs de producte “brut”

S’han projectat 3 tancs de 25.000 l per emmagatzemar-hi acetona,

toluè i IPA, que són un dels 5 pro-ductes que la planta projectada pot destil·lar.

S’han dissenyat segons la MIE APQ-1 “emmagatzematge de líquids in-flamables i combustibles”

z Caldera

A la caldera s’evapora el líquid a rectificar mitjançant l’aportació d’energia amb uns serpentins de vapor. El vapor es genera a la plan-

CONDENSADOR

SISTEMA DE REFLUX

COLUMNA DEDESTIL·LACIÓ

DIPÒSIT PULMÓDE PRODUCTE(INTERMEDIS)

CALDERA DE FONS,FUNCIONAMENT AVAPOR S/ESCALFAT

z A la caldera s’evapora el líquid a rectificar mitjançant l’aportació d’energia amb uns serpentins de vapor. z

Dipòsits de 25 m3

23

Caldera

Condensadors

z Amb aquesta instal·lació, l’empresa Química Sintética del Grup CHEMO, dedicada a la producció de productes farmacèutics, ha

incrementat un 70% la capacitat de destil·lació z

24 25

reportatge reportatge

z La columna compta amb sensors de temperatura i de pressió de la marca Endress Hauser per controlar en tot moment el

funcionament del sistema z

ta de vapor de la indústria i es con-trola mitjançant una vàlvula regu-ladora instal·lada a cada entrada de la caldera per controlar exactament la temperatura d’escalfament del producte a rectificar.

z Columna de destil·lació tipus Batch

És una columna de destil·lació on els vapors passen per uns filtres de la marca SULZER amb control de temperatura per controlar la tem-peratura de condensació de cada element i decidir quan es té vapor de líquid amb un 99% de puresa per passar a emmagatzemar. La columna compta amb sensors de temperatura i de pressió de la mar-ca Endress Hauser per controlar en tot moment el funcionament del sistema.

z Condensador

A la part superior es projecta un condensador per forçar la conden-sació dels vapors de la columna provinents de la caldera i genera una pressió negativa que força els vapors a pujar i a passar pel serpen-tí del condensador.

El condensador està alimentat per una planta refrigeradora de la indús-tria química que entrega aigua a 12° C. Està controlada per una vàlvula re-guladora a cada línia de destil·lació per controlar exactament la tempe-ratura de condensació en funció de l’element a produir i rectificar.

z Sistema de reflux

Sistema de recirculació de produc-te en procés de rectificació consis-

tent en una vàlvula pneumàtica de tres vies que permet retornar a la caldera el producte que no és prou pur mentre s’estabilitza la tempera-tura de la caldera per tal de tornar a evaporar-lo i separar millor les fraccions d’aigua i altres dissol-vents que pugui portar barrejats. Cada element té una temperatura d’evaporació i es condensa a una temperatura determinada. Fins que no s’aconsegueix estabilitzar la temperatura de condensació a la corresponent de l’element a ob-tenir en el paquet de producció, no es condueix el producte cap als tancs de producte rectificat acabat.

z Sistema de recuperació de producte en “caps”

Es projecten 2 tancs de 970 l per emmagatzemar-hi el producte que

Farciment SULZER de la torre de destil·lació

Torre de destil·lació

Subrefredador

Quadre d’automatismes pneumàtics

Vàlvules de distribució

s’obté en els punts propers al punt de condensació bus-cat. És on s’analitza per determinar el grau de puresa. Mentre aquest grau de puresa no s’assoleix, s’emma-gatzema el producte semipur en aquests dipòsits. Una vegada acabat, es retorna aquest producte a la caldera per seguir purificant-lo o al dipòsit inicial corresponent.

z Sistema de recuperació de producte en procés

És un projecte de dos tancs més que contenen el producte pur un cop assolida la temperatura de condensació cor-responent a la del producte a produir. Mentre la tempe-ratura es manté, s’emmagatzema el producte als tancs i es va transvasant als tancs de producte acabat existents a la planta.

Un cop la temperatura de condensació augmenta, s’atura el procés de transvasament.

En aquest punt, la instal·lació segueix produint producte semipur amb elements que tenen un punt de condensació més elevat, fins que es decideix que el que queda a la caldera és residu no aprofitable.

El que ha quedat als tancs de procés, producte semipur, es retorna als tancs inicials de producte per purificar per trac-tar-ho en el proper lot i extreure’n el màxim producte restant.

z Sistema de control

Les dues instal·lacions de destil·lació es controlen amb un sis-tema de control automàtic mitjançant PLC SIEMENS i sensors de pressió, nivells i temperatura distribuïts per la instal·lació.

La totalitat de les vàlvules telecomandades s’ha projectat amb actuadors pneumàtics per tal de minimitzar el ca-blejat dins les zones explosives.

z Bombeig

S’ha projectat un sistema de bombeig format per 5 bom-bes KBS model MCPK-050-032-125CC, específiques per a productes químics i per a ambients amb atmosfera ex-plosiva.

S’encarreguen de bombejar el producte dels tancs ini-cials a la caldera i dels tancs intermedis als tancs finals corresponents. z

26 2726 27

reportatge reportatge

Il·lustració: © JM Cazares

Que l’enginyeria i els resultats que se’n deriven formen part de la vida quotidiana ho de-mostra el fet que totes les arts l’han incorporat i assumit de forma natural. I a l’inrevés, les arts han estat sovint font d’ins-piració de la inventiva huma-na. L’art del còmic no n’és una excepció. En aquest article en fem un tast.

Xavier Reverté

Enginyeria i còmicEnginyeria i còmic

28 292928

reportatgereportatge

Alguns dels grans invents de l’engi-nyeria els trobem ja en els inicis del còmic. A la figura 1 veiem una plan-xa de The Yellow Kid del 1896, que

ironitza sobre el fonògraf, un invent de finals del segle XIX. Una altra planxa, del 1897 (fig. 2), satiritza els “carruatges sense cavalls”, una referència als nous vehicles autopropulsats gràcies a la invenció del motor d’explosió d’aleshores.

Els ginys continuaran sent víctimes de l’hu-mor en el canvi de segle. Una embaladora desfermada protagonitza una de les planes de Dream of the Rarebit Fiend, de Winsor Mc-Cay (fig. 3).

La producció en sèrie a gran escala, associ-ada al tarannà nord-americà, és caricaturit-zada per Hergé l’any 1945 a Tintín a Amèrica (fig. 4).

Els enginyers també són sovint protagonis-tes o víctimes, de vegades d’un humor més blanc, com el gag del somiador Felipe de Ma-falda (fig. 5), i de vegades d’un humor més punyent, com es veu en aquesta tira còmica de Dilbert (fig. 6), una sàtira brutal sobre el funcionament de les grans corporacions i els seus efectes en les relacions humanes.

ENGINYERS I ENGINYERIA DE FICCIÓ

Iron Man és una de les ico-nes més populars del còmic nord-americà (fig. 7). Anthony Edward Stark, “l’home de fer-ro”, és enginyer elèctric de formació. Als quinze anys en va obtenir la titulació, i poste-riorment va estudiar altres enginyeries. També és multi-milionari i propietari de Stark Industries, cosa que li permet tenir una legió d’enginyers de-dicats a la millora continuada de la seva armadura.

Fig. 1 The Yellow Kid (Hogan’s Alley). Richard F. Outcaul Fig. 2 The Yellow Kid (Hogan’s Alley). Richard F. Outcault

z Els ginys continuaran sent víctimes de l’humor al canvi

de segle z

Figura 7

Fig. 5Mafalda, todas las tiras © Joaquín Salvador Lavado Quino © 2011 Lumen/Penguin, Random House Grupo Editorial, Barcelona

Fig. 4Tintin a Amèrica. Hergé © 1945/1973 Casterman © Hergé/Moulinsart © 2011 Editorial Juventud, Barcelona

Fig. 6Dilbert ®, Viaje a Cubolandia. Scott Adams © 1999 United Features Syn-dicate, Inc © 2003 Ediciones Granica, Barcelona

Fig. 3Malditas pesadillas indigestas. Winsor McCay

© 2015 Reino de Cordelia, Madrid

30 313130

reportatge reportatge

Una sèrie popular i molt singular per la seva inventiva és Los grandes inventos del TBO, que el setmana-ri d’humor va incorporar des del 1943 fins al seu tancament defi-nitiu. Sota la imatge hieràtica del professor Franz de Copenhaguen van publicar-se uns quants milers de mecanismes, artefactes i andrò-mines sense cap utilitat pràctica, però enginyosament pensats. El seu autor més reeixit va ser, sens dubte, Ramon Sabatés, que tenia grans coneixements d’enginyeria mecànica. Molts d’aquells “invents” es podien construir físicament. El mateix Sabatés en va muntar al-guns i, com es veu a la fig. 9, funci-onaven! Alguns dels seus dibuixos originals es poden veure actual-ment al Museu d’Idees i Invents de Barcelona, en just homenatge a la seva obra.

I és que, com ha passat en la literatura i en el cinema, l’anome-nada ciència-ficció —moltes vegades, en realitat, enginyeria-fic-ció— ha estat cabdal en el desenvolupament humà. Hi ha milers d’exemples. Però ja que aquest article tracta sobre enginyeria i cò-mic, és obligatori parlar —i recomanar-ne la lectura— de la sèrie de còmics Les Cités obscures, de l’escriptor Benoît Peeters i el di-buixant François Schuiten. Vehicles, infraestructures, arquitectura i, en general, tot allò relacionat amb l’enginyeria civil conformen el leitmotiv de les seves obres futuristes (de la fig. 10 a la12). z

z L’ autor més reeixit va ser, sens dubte, Ramon

Sabatés, que tenia grans coneixements d’enginyeria

mecànica z

Figura 8

z El professor Tornassol viu envoltat de ginys i andròmines de dubtosa utilitat z

Científic, inventor, enginyer, o tot alhora, el cas és que Silvestre Tor-nassol (fig. 9) és l’arquetip del savi despistat. Personatge important en l’univers de Les aventures de Tintín, el professor Tornassol viu envoltat

de ginys i andròmines de dubtosa utilitat, tot i que serà capaç de crear un bon reguitzell d’invents, entre els quals el coet, que va arribar a la Lluna abans que els coets de la NASA ho fessin de veritat.

Tintín i els seus companys, però, no van ser els precursors de la ficció futurista. Personatges com Buck Rogers, Flash Gordon i Brick Bradford, entre d’altres, tenen aquest honor.

Fig. 8Màquina-guillotina per tallar la punta dels cigars. Ramon Sabatés. Museu dels Joguets de Figueres

Fig. 9 El ilustre Tornasol. Albert Algoud © 1994 Hergé/Moulinsart © 1994 Casterman © 2002 Norma Editorial, Barcelona

Fig. 12 La Doce © François Schuiten © 2012 Casterman © Norma Editorial, Barcelona

Fig. 10 Le futur quartier de la Défense © François Schuiten / Institut Passion for Innovation

Fig. 11 Les murailles de Samaris © François Schuiten, Benoît Peeters © 1983 Casterman, Tournai.

32 33

entrevista entrevista

“La certificació de l’AQPE em va arribar en el moment precís”

Què et va motivar prendre la de-cisió de certificar-te sota el segell de l’AQPE?

Feia temps que buscava alguna cosa semblant. Després de l’esclat de la bombolla immobiliària amb la retallada severa de comandes que va comportar, vaig tenir la sort de col·laborar amb una empresa que desenvolupava una tipologia d’es-tructura, molt lleugera i de caràcter temporal, que es podia exportar. Vam començar a treballar a Angla-terra i Centreamérica, però em vaig topar amb la dificultat de trobar una via que em permetés que enten-guessin a l’estranger el meu grau de professionalització o, si més no, el meu grau de titulació. Pots enviar el teu CV i altra documentació, però depèn de la bona fe del receptor de creure-s’ho o no perquè no està cer-

tificat. Tot plegat pot acabar essent un procediment força farragós. Tam-bé coincideix que vaig preguntar a l’Associació de Consultors d’Estruc-tures, d’on sóc membre, si havien promogut algun tipus de certifica-ció semblanta i em van dir que no. Finalment, el desembre vaig rebre un correu electrònic dels EIC en qué m’informavan de la funció i els ser-veis que ofereix l’AQPE. Em va arri-bar en el moment precís. Quin ha estat el procediment que has seguit per certificar-te amb l’AQPE?

Primer hem certificat la titulació. Després vaig plantejar-me la possi-bilitat de certificar el nivell de pro-fessionalització i l’experiència. Em va resultar molt interessant perquè acumulo més de 20 anys d’experi-

ència en l’àmbit de l’enginyeria. Ara estem en tràmits de certificar-la. No és un procediment complex, però m’ha anat molt bé per destacar els projectes més emblemàtics que he desenvolupat, i recopilar i posar en ordre tot el meu bagatge professio-nal.

Un dels serveis característics del segell AQPE és el codi QR perso-nalitzat. Explica’ns la teva valora-ció de l’ús d’aquesta eina?

Ho trobo una genialitat. Aquest codi QR te’l facilita l’AQPE i el pots impri-mir, incorporar a la teva targeta de visita, a la signatura del correu elec-trònic, als caixetins dels plànols, etc. El que et permet és que qualsevol persona tingui un accés directe a la teva titulació i experiència pro-fessional. En el meu cas, el codi QR

redirigeix a l’AQPE com a entitat certificadora que garanteix que sóc enginyer industrial i, alhora, donarà accés al meu certificat. Ja no cal que enviï cap currículum! Per tant, l’homologació interna-cional que habilita la certificació AQPE, és realment efectiva?

Molt. El mes de desembre vaig re-bre l’enllaç que informa de la meva titulació i immediatament vaig in-corporar-la a tota la documenta-ció que envio a l’estranger. Aquest mes de gener he inclòs el codi QR en plànols amb propostes d’estruc-tures temporals de fusta i alumini per Anglaterra, plànols d’estructura amb tipologia estructural steel fra-ming per l’Aràbia Saudita i d’estruc-tura prefabricada de formigó armat i pretensat pel Paraguai. Dono per fet que un cop arribats al seu destí, qualsevol persona interessada ha pogut constatar la meva titulació. Engibox, un cloud especial per els enginyers, serà operatiu a mes de març. És un altra eina que posa a l’abast l’AQPE?

Haurem de veure si comporta te-nir altres serveis associats, atès que d’emmagatzematge al núvol, hi ha força competència, com DropBox, etc. No obstant això, l’Engibox fa-cilitarà la gestió d’evidències docu-mentals en la nostra carrera, pre-parant i ordenant la informació per gestionar, si escau, la certificació professional i donant un suport en aquesta tasca feixuga. Costa molt de fer després d’uns quants anys d’exercir la professió, perquè s’acu-mulen les col·laboracions, publica-cions, retalls de premsa, formació rebuda o impartida, etc., visualitzar tantíssimes dades. L’AQPE també funciona com a comunitat que agrupa milers de professionals provinents de totes

les branques de l’enginyeria. Pot esdevenir una oportunitat per ampliar el “networking”?

És molt positiu. Avui dia és vital es-pecialitzar-se. L’enginyer industri-al pot fer front a moltes matèries, però si realment vol ser competitiu s’ha d’especialitzar en una. Si, per exemple, a mi m’arriba un projecte d’un edifici industrial, haig de con-tactar amb els meus col·laboradors perqué jo únicament em plantejo resoldre l’estructura. Tenir la possibi-litat de contactar amb professionals d’experiència garantida per l’AQPE ja és un punt a favor. Ens pot obrir la porta a fer futures col·laboracions i, de fet, amb l’èxit garantit. Parlaves de projectes emblemà-tics. Quins en destacaries?

Mitjançant l’arquitecte Xavier Gui-tart i Tarrés, especialitzat en la re-habilitació d’edificis històrics, he tingut el privilegi de treballar en la rehabilitació del pavelló de Sant Leopold del recinte modernista de Sant Pau. La meva tasca principal ha estat dissenyar un sistema de reforç d’un forjat existent sobre el que es carregava directament una estruc-tura de fusta que a la seva vegada donava suport a un altell. La pro-blemàtica la plantejava l’existència d’unes voltes fetes a peces ceràmi-ques que no podien admetre l’acció directa dels muntants de fusta. Per acabar-ho de complicar, el gruix en què podíem treballar era clarament insuficient. Va ser un gran repte que va quedar molt ben resolt i del qual n’estic molt orgullós. També podem destacar el pavelló esportiu de la Pobla de Lillet, que combinava for-migó armat, acer i fusta. Es va donar la circumstància que aquest edifici quedava afectat per la llera pública del riu que creua la població i, per tant, tota la part afectada va haver de quedar en vol. Aquest fet condi-cionava totalment l’estructura fins

al punt que la transformava en l’ele-ment principal de l’edifici. Les matei-xes façanes són grans bigues en ge-losia que permeten abastar un vol de 14 metres. Per acabar, i com a tall anecdòtic, m’he encarregat de l’es-tructura d’una gàbia per a la cria de falcons, que mesura 60 m de diàme-tre i 20 m d’alçada. L’interessant del projecte és que ha de resistir ratxes de vent de més de 200 km/h, capa-ces de tombar un vehicle tot terreny. El més emblemàtic, però, és l’han-gar projectable per a helicòpters. Efectivament, es tracta d’un projec-te que va guanyar l’adjudicació per concurs públic. Aquest treball va ser tot un repte des de molts punts de vista. Per començar, el plec de condicions del concurs recollia uns requisits molt exigents, fins el punt que vam guanyar el concurs perquè vam ser els únics que vam donar resposta a tots els punts. L’hangar havia de ser desmuntable i, trans-portable en contenidors de 20 peus, es requerien portes de 20 metres de llum pel pas de les aeronaus, que fos capaç de suportar condicions mete-orològiques extremes, i a més, que sustentés un pont grua amb capaci-tat de dues tones. Podríem dir que és l’hangar perfecte. Com acostu-ma a passar en aquest casos, els terminis es van apurar massa i ens vam trobar que el primer muntatge complet de l’edifici va ser el de la re-cepció per part del client, fet que no donava marge per a l’error. En dues setmanes calia acoblar més de mil cinc-centes peces, entre barres i ele-ments d’unió, sense comptar els car-gols, aixecar catorze pòrtics, estabi-litzar-los, col·locar la lona, portes per aeronaus amb sistemes automàtics d’obertura i tancament, instal·lació d’enllumenat i, finalment, el pont grua. És l’experiència més estressant que recordo, però finalment es va resoldre satisfactòriament i el client va fer la recepció. z

La de Josep Maria Cots Call és una de les certifica-cions més emblemàtiques de les realitzades fins ara per l’AQPE (Agency for Qualification of Pro-fessional Engineers). Cots ha estat el primer en-ginyer industrial expert en estructures a compul-sar la seva titulació amb l’AQPE a través dels EIC. I en breu el seguirà la certificació de la capacitat professional. De fet, Cots ho té molt clar. L’AQPE li està facilitant la seva tasca professional en la ges-tió i tramitació de projectes internacionals. Fins i

tot qualifica el codi QR personalitzat com a geni-alitat. Enginyer Industrial per l’Escola Tècnica Su-perior d’Enginyers industrials de Terrassa, Josep Maria Cots ha estat el responsable del disseny de diversos projectes emblemàtics. Entre aquests, destaca poderosament un hangar d’helicòpters desmuntable que pot resistir condicions mete-orològiques extremes. I, també, la rehabilitació del pavelló de Sant Leopold de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona.

Josep Maria Cots Call

z La columna compta amb sensors de temperatura i de pressió de la marca Endress Hauser per controlar en tot moment el

funcionament del sistema z

34 3535

activitats

LA FUNDACIÓ SORIGUÉ COM A PROTAGONISTA

Abans del Sopar de Germanor que es va fer al mes de novem-bre, la Demarcació va organit-zar una visita a l’exposició “In the beginning was...”, de la pres-tigiosa artista japonesa Chiharu Shiota, a la Fundació Sorigué de Lleida. Es tracta de quatre ins-tal·lacions de grans dimensions de fotografies i llenços exclu-sius per a aquesta mostra.

36 37

activitats

36

VISITA NOCTURNA AL PAM

Al novembre, la Demarca-ció va organitzar una visita nocturna al Parc Astronò-mic del Montsec, on està ubicat el Centre d’Obser-vació de l’Univers, un gran multiespai lúdic de divul-gació de l’astronomia i la geologia de Catalunya. Els assistents van poder obser-var el cel en directe situats en una cúpula de 12 me-tres de diàmetre que s’obre completament i deixa el vi-sitant sota una visió espec-tacular del cel del Montsec.

La jornada del nostre patró Sant Josep va començar amb la visita al castell de Les Pallargues. Es trac-ta d’un edifici del 1061 que va ser construït en un emplaçament aï-llant en el seu punt més alt situat al costat del riu Sió. Posteriorment a la construcció del castell es van edi-ficar cases al seu voltant fins a for-mar un nucli urbà.

Després de la visita dels assistents van gaudir d’una calçotada al Res-taurant Hostal Palouet de la Segar-ra, un un lloc que aprofita l’antiga casa pairal de la família Soriguera construïda el 1601. La casa va ser rehabilitada per convertir-la en restaurant i hotel; l’edifici conserva l’encant dels murs de pedra picada i els detalls de la construcció origi-nal.

FESTIVITAT SANT JOSEP 2016

38 39

activitatsactivitats

39

CONCURS DE NADALESLes festes nadalenques són l’ocasió per a la participació dels més petits a través del Concurs de Nadales. Els mostrem els guanyadors dels tres

premis i també els treballs de tots els participants.

1r PREMI Josep Berengué 6 anys.

2n PREMI Alba Solà 9 anys. 3r PREMI Guillem Boira 2 anys.

Albert Masich 2 anys.

Aleix Gasulla 2 anys. Àlex Soca 5 anys.

Ariadna Gasulla 5 anys.

Arnau Masip 7 anys. Bruna Riera Font 3 anys.

Cesc Solà 3 anys.

Guifré Riera 6 anys.

Joan Berengué 8 anys.

Jordi Berengué 11 anys.

Marc Soca 9 anys.

Maria Saiz 3 anys.

Maria Solà 11 anys. Oliu Masip 4 anys.

38

40 4141

vida social

40

activitats

En aquesta ocasió, el Sopar de Germanor anual es va celebrar el 27 de novembre a la Finca Prats, lloc de trobada en aquests darrers anys. Com és tradicional, abans del sopar els assis-tents van poder degustar un aperitiu, moment en què es pot compartir una estona de con-

versa en els diferents grups que es van formant. Per sopar, els assistents es van distribuir en taules. Després dels parlaments es van entregar les insígnies als nous col·legiats.

Sr. Llop, president de la Demarcació COEIC/AEIC, i Sra. Pons, Sr. Renom, president de l’AEIC, Sr. Guix, degà COEIC, Sr. Munt i Sra. Pin, Sr. Cavallé i Sra. Abadal, Sr. Badia i Sra. Gabernet.

SOPAR DE GERMANOR

EL PARE NOEL, FIDEL A LA CITA

El Pare Noel va arribar a la Demarcació el divendres 18 de desembre. És un dia molt esperat per als més menuts, perquè reben els regals que podran gaudir du-

rant el període de les vacances nadalenques.

C/ JOAN TOUS, 1, LOCAL 3 - 25300 TÀRREGA (LLEIDA) - TEL.: 973 50 17 02 - A. E.: tecnur@tecnur.com - www.tecnur.com

42 4343

vida social

42

Vida social

Sr. Rufes i Sra. Bernad, Sr. M. Gasulla i Sra. Vives, Sr. Suñé i Sra. Batalla, Sr. Duran i Sra. Martí, Sr. R. Gasulla i Sra. Casamajor.

Sr. Boira i Sra. López, Sr. Giné i Sra. Pons, Sr. Ferrer, Sra. Cabrera, Sr. Fornés i Sra. March.

Sr. Alavedra i Sra. Granero, Sra. Arderiu i Sr. Llop, Sr. Prior, Sr. Juanals i Sra. Bellvehí, Sr. Vilageliu i Sra. Lahoz.

Sr. Guiu i Sra. Arbonès, Sr. Figueres i Sra. Nart, Sr. Masip i Sra. Aresté, Sr. Farràs i Sra. Valls, Sr. Marín i Sra. Banqué.

Sr. Masgrau i Sra. Bernat, Sr. Maestre, Sr. Torres, Sr. Espinet i Sra. Jové, Sra. Villar i Sr. Font, Sr. Turmo, Sr. Miarnau.

Sr. Soca i Sra. Pujal, Sr. Giné i Sra. Puigdemasa, Sr. i Berengué i Sra. Clotet, Sra. Félix, Sra. Garcia i Sr. Gasulla.

Sr. Guimet i Sra. Masó, Sr. Almacellas i Sra. Visa, Sr. López i Sra. Solà, Sr. Petanas i Sra. Oto, Sr. Laplana i Sra. Gené.

Sr. Navarro i Sra. Ribot, Sr. Leal i Sra. Bosch, Sr. Arévalo i Sra. Arevalo, Sr. Retto i Sra. Garcia, Sr. Saltó.

Sr. Gonzàlez i Sra. Lorenzo, Sr. Font i Sra. Noguero, Sr. Molné i Sra. Ribó, Sr. Grañó i Sra. Miret, Sr. Sanjuan i Sra. Sampietro.

Sr. Guitard i Sra. Quer, Sr. Solà i Sra. Garcia, Sr. Vidal,Sr. Marimon i Sra. Ladron, Sra. Barrot i Sr. Maza.

Sr. López i Sra. Otín, Sr. Marí i Sra. Planes, Sr. Riera i Sra. Font, Sr. Llo-part i Sra. Prats, Sr. Piqué i Sra. Font.

Sr. Baltasar i Sra. Juanes, Sra. González i Sr. Casal, Sr. Calvís i Sra. Rubí,Sra. Blasi i Sr. Martínez, Sr. Saiz i Sra. Font.

Sr. Sirvent, Sr. Llop i Sra. Peribánez, Sr. Plaza i Sra. Niubó, Sr. Pérez, Sr. Julian i Sra. Meca, Sr. Macarulla i Sra. Bonet.

Sr. Navarro, Sr. Santolaria i Sra. Carnicé, Sr. Gené,

Sra. Ardiaca i Sr. Jiol, Sr. Lara, Sr. Latorre

i Sra. Torres, Sr. Leal.

44 4545

vida social

44

Vida social

Insígnies als nous col·legiats Insígnies als nous col·legiats

Nous col·legiats.

Bernat Lara i Cavayé. Carlos Santolaria i Capdevila.

Gemma Ardiaca i Sánchez-Villacañas. Jordi Sirvent i Garcia.

Bernat Lara i Cavayé.

Sergi Navarro i Cabases.

46 47

vida social

46

Parlaments

Premi

Parlament president Demarcació, Joaquim Llop.

Jordi Gené i Mola, premi al Millor Treball Fi de Màster.

48