món - viatgeseurovacances.net · montenegro nÚmero 2 estiu 2013 el paÍs mÉs jove de...

Montenegro

NÚMERO 2ESTIU 2013

EL PAÍS MÉS JOVE DE L’ADRIÀTIC

LA REVISTA D’EUROVACANCES

Carme RuscalledaUNA XEF CATALANA AL PAÍS DEL SOL NAIXENT

EtiòpiaTERRA DELS PRIMERS CRISTIANS

Goril·les en la boiraELS SENYORS DE LES MUNTANYES VIRUNGA

ArgentinaVIATGE DE PEL.LÍCULA

Palmira DuranHABITUAL DELS VIATGES EXCEPCIONALS

TòquioEL MÓN EN UNA CIUTAT

món

Carta

Nº2 ESTIU 2013

2 - MÓN

Notícies del món

Palmira Duran

EL GUIA

Nascuda a L’Hospitalet, i guia des de 1981, va començar a acompanyar grups d’Eurovacances l’any 1997. Durant tot aquest temps, la Palmira ha recorregut les destinacions més variades del planeta, ha estat desenes de vegades a països on la majoria de persones només hi va un cop a la vida i ha fet de les destinacions úniques el seu lloc habitual de treball.

DEL DIRECTOR

Mentre viatgem experimentem tot un món de sensacions en contemplar amplis pai-satges, trepitjar zones arqueològiques que poden tenir mil·lennis d’antiguitat, cami-nar entre carrerons de ciutats mítiques, o simplement, observar una posta de sol.Però el que finalment ens queda gravat a la memòria són el que jo anomeno imatges de retina, moments que per un motiu o altre ens han remogut sentiments i han fet que esdevinguin un record inesborrable. Algunes de les meves imatges de retina són: un capvespre al Taj Mahal; una posta de sol al llac Inle, a Birmània; un recorregut solitari pel gran salar d’Uyuni, a Bolívia; un ramat de bisons al Parc Nacional de Ye-llowstone, als Estats Units; l’impressionant vista del Monestir Taktshang Goemba, a Bhutan; o la ciutat de Jerusalem des del Turó de les Oliveres.Aquestes són algunes de les meves imat-ges de retina. I tu, ja tens les teves?

Àlex Pàmies

Et farem la pregunta en negatiu: on no has estat? Encara em queden força llocs per visitar, alguns perquè han patit llargs conflictes interns i altres per falta de temps. Per exemple: no co-nec les regions tropicals de la costa occidental d’Àfrica, ni tampoc l’Antàrtida o moltes de les illes d’Oceania.

I ara en positiu: on has estat més vegades? A Egipte. Hi he anat unes cent vegades!

I et queden ganes de tornar-hi? És clar que sí! De tant en tant fins i tot hi vaig a passar uns dies de vacances.

A l’hora de treballar, és millor la mo-tivació de visitar una destinació nova o l’experiència acumulada en una destinació coneguda? M’agraden les dues coses. Descobrir sempre és estimulant i repetir destinacions et dóna un plus de seguretat.

Cultures diferents també vol dir maneres diferents de treballar. Des del punt de vista del guia i de la feina que fa, hi ha destina-cions més fàcils que altres? Sí, un sempre s’ha d’adaptar a la idiosincràsia del lloc i a vegades no és fàcil. A Europa i Amèrica, per exemple,

els problemes senzills acostumen a tenir solu-ció, però amb els complicats no hi ha manera. A Àsia, el Pròxim Orient o Àfrica, en canvi, els problemes senzills són irresolubles però sempre s’acaba trobant la manera de solucionar els més complicats.

Ser guia és només una feina o és una mane-ra de viure? Totes dues coses.

Tres destinacions imprescindibles? L’Índia, Egipte i Perú.

Una ciutat? En diré dues: El Caire i Nova York.

Un paisatge? La vista del Nil des de l’hotel Old Cataract d’Assuan.

Un moment màgic? A Algèria, el primer cop que vaig veure el desert en tota la seva magni-tud.

Et regalen unes vacances. On aniries? A una illa d’Indonèsia.

I un país per viure? Qualsevol país que con-servi la seva cultura autòctona. Però només a Barcelona em sento veritablement a casa meva.

Descoberta la tomba del pi-tjor tirà de la Xina.El passat abril es va descobrir a Yangzhou la tomba de Yang Guang (596-618), el segon i úl-tim representant de la dinastia Sui. Fou el més odiat de tots els emperadors xinesos doncs ofegà la població amb elevats impostos i creà infraestructures com el Gran Canal o la Gran Muralla, portant el país a la fa-llida. El mausoleu està dividit en tres parts: la cambra fune-rària, unes estances adjacents i els passadissos que connecten el conjunt funerari. A la tomba,

d’uns 20m², s’ha trobat la làpida amb la inscripció del seu nom i l’any de la seva mort, aixó com un cinturó d’or i jade, quatre tiradors de coure amb forma de lleó i una dotzena d’atuells. A prop també s’ha localitzat una altra tomba, que podria ser de l’emperadriu Xiao, una de les seves sis dones.

Almoina per la quarta pirà-mide d’Egipte.Egipte està embarcat en un projecte faraònic: la construc-ció del Gran Museu, anomenat també la quarta piràmide. Degut a la seva magnitud, el govern fa un reclam solidari al turista per finançar-ne la construcció. La donació serà opcional i a par-tir d’1 USD per persona i nit.

Aquest projecte, de l’estudi Heneghan Peng Architects, s’hauria d’inaugurar l’any 2015. Comptarà amb 424.000m² i se situarà a 2 Km de les famoses piràmides de Gizeh. Gran part del recinte es construirà sota terra per conservar el paisat-ge i disposarà d’una selecció de 100.000 peces, tot i que l’estrella de l’exposició serà el tresor de Tutankamon. El cost total previst és de 350 milions d’euros i anirà a càrrec del Go-vern, les donacions i crèdits in-ternacionals i el Fons Àrab pel Desenvolupament.

El segon Mariinsky de Sant Petersburg.El Teatre Mariinsky ja té bessó. Es va gestar fa més d’una dè-cada i el passat 2 de maig va veure la llum. El Mariinsky II, de l’estudi canadenc Diamond Schmitt, s’ha construït al costat de l’original per coexistir junts. Aquest, més modern i amb les tecnologies més avançades, disposa de gairebé 80.000m² distribuïts en deu plantes. Sa-les d’assaig per l’orquestra, per la companyia d’òpera i pel ballet, espais per a projectes pedagògics i un amfiteatre a l’aire lliure per les Nits Blan-

ques. L’austeritat de la façana contrasta amb la treballada decoració interior, però la seva acústica, a càrrec de Müller BBN, és el més impactant de l’obra. Olga Borodina, Pláci-do Domingo, Anna Netrebko, René Pape i les ballarines Ul-yana Lopatkina i Diana Vish-neva, entre altres artistes, van obrir les portes del que podria ser un dels complexes culturals més importants del món.

ACTUALITAT

EMMA POU

ARNAU FERRER

ARN

AU F

ERRE

R

Direcció: Àlex Pàmies

Edició i coordinació: Arnau Ferrer

Disseny Gràfic: Miquel Pàmieswww.vinilsidisseny.com

Han col·laborat en aquest número:Jaume Saladrigues, Carles Gisbert, Pere Morera, Emma Pou, David Vicens, Àlex Pàmies i Arnau Ferrer

Correcció ortogràfica: Mireia Soler i Montserrat Batista

Fotografia: David Vicens, Josep Lluís Barco, Jaume Saladrigues, Arnau Ferrer, Jordi Cané, Àlex Pàmies i Marta Grau.

Il·lustració: Kim Amate

Fotografia de portada: Perast, Montenegro, David Vicens

CRÈDITS

MÓN - 3


MontenegroEl país més jove de l’Adriàtic

Els dos llocs declarats Patrimoni de la Humani-tat per la UNESCO a Monte-negro són la regió cultural i natural de Kotor i el Parc Nacional de Durmitor. Kotor, situada als peus del fiord més llarg del sud d’Europa i entre dos parcs nacionals, el d’Orten i el de Lovcen, va ser distingida per la riquesa del seu patrimoni cultural i arquitectònic, amb un nucli antic farcit de singulars edificis d’estil venecià i d’esglésies romàniques. El Parc Nacional de Durmitor ho va ser per la seva diversitat de fauna i flora, i per la presència de la gorja del Tara, la més profunda d’Europa amb 1.333 metres, només superada al món pel Grand Canyon del Colorado.

Aterro a Montenegro, a l’aeroport principal si-tuat a pocs quilòmetres de la capital, la ciutat de Podgorica, una ciutat jove com el país, on un pot començar a comprovar el procés de creixement ràpid que està experimentant. El primer que veig al meu voltant és un aeroport construït enmig d’una espectacular extensió de camps de vinyes i de seguida me n’adono que no sé res del país.El naixement de nous països provinents de la di-visió de l’antiga Iugoslàvia, ha fet que aflorin al mercat turístic noves destinacions, que a vegades degut al nostre desconeixement, ens costa triar a l’hora de decidir les vacances. Cada any ens fem la mateixa pregunta, on anem de vacances?Què us sembla la meva proposta? Agrupem en un mateix país un fiord de Noruega (Kotor), un poble emmurallat de l’Empordà (Budva), una carena muntanyosa semblant als Pirineus (P.N. Durmi-tor), un monestir penjat a l’estil dels de Meteo-ra (Ostrog), un dels grans llacs de les planúries americanes (Skadar Lake), el port nàutic de Puerto Banús (Porto Montenegro), l’arquitectura veneciana (Perast) i una diversitat cultural ad-quirida amb la influència de les seves quatre fronteres (Croàcia, Bòsnia i Hercegovina, Sèrbia i Albània). A tot això afegim un clima càlid, unes aigües verdoses a l’estil de la Costa Brava, i una gastronomia rica en sabors, on l’oli d’oliva té una importància cabdal, i ho disposem en una exten-sió de només 13.800 km2. I ja ho tenim, estem a Montenegro.

Agafo el cotxe i començo a circular cap al nord del país; passats pocs quilòmetres deixo enrere els camps de vinyes, i circulo per una bellíssima carretera penjada sobre el congost del riu Mo-raca. Tinc la necessitat de parar a cada racó, a cada revolt, i sense adonar-me del pas del temps, embriagat per la bellesa del paisatge, arribo a Kolasin, als peus del Parc Nacional de Biograd-ska. En pocs quilòmetres he passat de la plana vinícola a un espectacular paisatge de boscos i muntanyes. A la nit surto a sopar amb l’Iva i en Nikola, dos montenegrins dedicats al turisme, que m’ajudaran amb la coneixença del país. Sopem a un restaurant local d’ambient muntanyenc, a una sala presidida per una gran llar de foc; demanem

una ampolla de vi reserva del país, una de les grans passions dels montenegrins, i comença una desfilada de plats típics; excel·lents embo-tits, formatges de bandera i delicioses carns ens acompanyen en la nostra vetllada. La fastuositat del sopar, la qualitat del vi i la bona companyia culminen amb una sobretaula que em fa sentir molt còmode, i tot seguint la tertúlia començo a comprendre com d’orgullosos se senten els meus hostes del seu nou país. Serà que els admiro pel naixement del seu país?Al matí següent recorrem el congost del riu Tara, el segon més profund del món, un veritable es-pectacle de la natura, on un se sent petit envers l’impressionant paisatge que l’envolta. Havia llegit articles en guies de viatge sobre el canyó del Tara, on sempre era comparat amb el Grand

Canyon nord-americà. Aquesta necessitat huma-na de la comparació sempre m’havia fet dubtar de la magnificència del lloc, però aquest cop m’equivocava; durant el recorregut recordo les velles sensacions obtingudes en la meva primera visita al Far West americà. Les dimensions del congost, amb 80 quilòmetres de longitud, i pro-funditats que arriben als 1.300 metres, es refor-cen encara més amb la rica vegetació d’aquest indret, on faigs i pins negres són els principals protagonistes. El dia però, em reserva més sor-preses: el monestir penjat d’Ostrog del segle XVII, literalment excavat dins un massís calcari, tot foradat com un formatge emmental pels pas-sadissos i cel·les dels monjos. N’he vist molts d’aquests tipus de construcció, com el castell de

LA DESTINACIÓ

Pedjama a Eslovènia, i sempre m’ha meravellat tant la dificultat de construir aquestes veritables obres d’enginyeria com el perquè de triar aques-tes localitzacions quasi impossibles. A més a més, Ostrog té un simbolisme religiós molt important a Montenegro, un país amb una fe ortodoxa molt arrelada; tanmateix existeix una dita que diu que no és bo pronunciar el nom d’Ostrog i no fer una visita al monestir.Aquell vespre arribem a Budva, una preciosa po-blació emmurallada d’estil venecià, càlidament banyada per les aigües de l’Adriàtic. Després de desar la maleta a l’hotel, surto a caminar pel bonic camí de ronda que ressegueix les especta-culars platges i cales dels voltants de Budva. Du-rant la passejada, decideixo capbussar-me en les aigües de color verdós que tant em fan recordar la meva estimada Costa Brava. I mentre em submer-geixo recordo els racons visitats, les muntanyes, els boscos, els llacs, els camps de vinyes, el riu Tara, el sopar amb l’Iva i en Nikola, el vi reserva, els deliciosos formatges, les fantàstiques carns, la joventut de la nació montenegrina... i de sobte un somriure de satisfacció s’apodera de mi. Em sento bé en aquest país, on he arribat sense ex-pectatives clares i del qual me n’aniré l’endemà amb la ferma promesa de tornar-hi.

UNESCO

DAVID VICENS

Nº2 ESTIU 2013

Etiòpia Terra dels primers cristians

La Septuaginta i el cànon etíop.

Lluny de la imatge internacional de desert i fam, Etiòpia, és un país ric en cultura, paisatge i fau-na, i un dels primers en adoptar el cristianisme. Com és que el que es pot considerar un país aïllat de l’anomenada banya d’Àfrica, compta amb una de les formes de cristianisme més particular i an-tiga de la humanitat ? Per entendre-ho hem de recordar que Etiòpia va comptar amb una de les primeres grans civilit-zacions que coneixem, la civilització Aksumita, de la qual es situen els orígens cap al 1.500 aC. Aquesta civilització, gràcies a la seva situació estratègica al mig d’una cruïlla comercial, esde-vindria un dels regnes més poderosos de l’època antiga. Per una banda al nord-oest tenia Egipte, a l’oest, el que avui en dia és el Sudan, les ter-res productores d’or, i al nord-est, avui Eritrea, el port d’Adulis, situat al centre d’una extensa xarxa comercial que s’estenia fins a Egipte i el Medi-terrani, l’Índia i Sri Lanka. Això li permeté des-envolupar una intensa activitat comercial que li aportà gran riquesa i rellevància, però al mateix temps serví d’entrada a noves idees, entre elles les prèdiques dels deixebles d’un nou profeta. Al mateix temps, la presència al regne de comuni-tats jueves, que es trobaven repartides per tota la zona del mar Roig, també facilità la propagació i arrelament d’aquestes noves creences.El que és cert és que Etiòpia es convertiria en un dels primers regnes en adoptar el cristianisme a principis del segle IV, gràcies als esforços del monjo Frumencio, qui aconseguiria la conversió del rei Ezana. Això vol dir que Etiòpia va adoptar els evangelis fins i tot abans que Constantí I el Gran es convertís al cristianisme l’any 337. Pro-ves d’això les trobem en esteles del rei Ezana que mencionen a Crist i en les seves cèlebres mone-des que mostren la creu cristiana.

L‘anomenada Septuaginta o Bíblia dels Setan-ta, escrita a Alexandria entre els segles III i I aC, és la primera traducció al grec de la Bíblia hebrea. La paraula Septuaginta fa referència als setanta erudits jueus que segons la tradi-ció van traduir el text per Ptolomeu II Fila-delf. El prestigi de la Septuaginta al món antic l’acabaria convertint en el text base a partir del qual sorgiren les versions llatina, eslavò-nica, armènia, georgiana i copta de l’Antic Testament. Tot i això, la Septuaginta inclou els anomenats llibres deuterocanònics que no es troben a la versió hebrea original. El cànon de l’Església Ortodoxa Etíop és més ampli que el d’altres tradicions cristianes ja que inclou la Septuaginta així com també els llibres d’Enoc, els Jubileus, l’Apocalipsi d’Esdras i la crònica de Joseph ben Gorion. El Nou Testament etíop també inclou vuit llibres addicionals, entre ells l’Epístola de Clement i la Didascàlia.

LA HISTÒRIA

En el segle V es produí un altre fet transcendental per l’església etíop, l’arribada dels Nou Sants, un grup de missioners, de parla grega, que foren els responsables de la fundació de nombrosos mo-nestirs al nord del país, inclòs Debre Damo, i els responsables de la traducció al gueez (el gueez equival a un llatí etíop, i és la base de llengües modernes com l’amari) de la Bíblia dels Setanta o Septuaginta. Els monjos han estudiat i emprat el gueez com a llengua ritual fins a dia d’avui.Aquesta adopció del cristianisme tan primeren-ca i la proximitat amb les comunitats jueves, va fer que es desenvolupés de forma diferent i que adoptés certes tradicions d’influència hebrea, com per exemple: els nens són circumcidats al

vuitè dia del seu naixement, tenen dos dies sants (el dissabte, sàbat, i el diumenge), les dones s’han de cobrir el cabell amb un gran mocador i no poden assistir a l’acte religiós mentre tenen la menstruació, i es mantenen homes i dones sepa-rats dins el temple.De fet, els ortodoxes etíops diuen: Oritaweyan nen, som el poble de la Llei de Moisès, amb re-ferència a les seves influències judaiques. Els temples etíops també estan construïts seguint un esquema inspirat en el Temple de Salomó, amb tres parts: un santuari tancat on es guarda una rèplica de les Taules de la Llei en un pe-tit cofre de fusta, un espai sagrat on es reparteix l’Eucaristia i un cor on els sacerdots llegeixen la Bíblia.L’entrada del cristianisme sens dubte va marcar un punt i a part en la història d’Etiòpia; la religió va tenir una enorme influència en el país, mode-lant no només la seva vida espiritual i intel·lectual sinó també la seva vida cultural i social, així com també el seu art i literatura. Amb l’expansió de l’islam a finals del segle VII i inicis del VIII, el regne Aksumita va perdre poder i el domini de la zona, fins a quedar aïllat de la resta de la cristiandat. Degut a aquest aïllament, a l’orografia del país, i a la seva ferma convicció d’aferrar-se a la seva tradició i mantenir inalte-rables la seva rica litúrgia, l’Església Ortodoxa Oriental Etíop o Església Tawahedo ha pogut sor-tir indemne de mil·lennis marcats per la guerra, la jihad islàmica (guerra santa), la colonització, la revolució socialista i altres avatars. Sigui com sigui, la rigidesa davant qualsevol canvi i la resistència enfront tot el que prové de fora han acabat per forjar un combinat de fortís-sima personalitat pel que fa a litúrgia, art i ar-quitectura.

4 - MÓNÀLEX PÀMIES

ÀLEX

PÀM

IES

ÀLEX

PÀM

IES


La cuina índiaOlors, colors i sabors

Pollastre tikka masala

És picant? Aquesta és una de les preguntes que ens fem quan ens trobem davant de l’amplíssima varietat de plats indis. El picant al menjar indi, resultat de la utilització d’all i bitxo, ha estat molt important per a la conservació d’aliments als petits pobles i ciutats d’arreu del país, on l’existència d’una nevera o congelador no va arribar fins fa pocs anys. La utilització d’aquests ingre-dients, juntament amb un gran ventall d’espècies multicolors, és el gran segell de la cuina índia. Les dimensions del ter-ritori, les diferents religions, la influència europea i la gran diversitat geogràfica, fan que la varietat gastronòmica del país sigui inabastable.Per poder apreciar aquesta excel·lent cuina, farcida de colors i sabors, sempre és con-venient apropar-nos a un típic

mercat rural i conèixer els in-gredients utilitzats per a la seva elaboració. En aquests mercats s’amunteguen, en exuberants i oloroses piles multicolors, es-pècies com el clau, la cúrcuma,

locals per a augmentar el sabor de productes locals de primera qualitat, com el xai pels musul-mans, el peix pels habitants de Kerala al sud del país, una gran quantitat de verdures pels molts

seguidors de la cuina vegetaria-na i de pollastre o vedella pels habitants del nord del país. Així doncs, durant la vostra visita a l’Índia us recomano que gaudiu de tots els seus sabors, olors i colors, i que deixeu que el toc picant dels seus plats us sub-mergeixi en la cultura del país. Perquè la cuina és cultura, o no és així?

el comí, el pebre, la canyella, infinites varietats de bitxo de totes formes i colors, i noms tan peculiars com el garam masa-la o el masala biriyani, resul-tat de la combinació de moltes espècies per poder elaborar plats tan reconeguts com els curris, els tandoori o els tikka masala. Aquestes espècies són destrament cuinades per xefs

Per a la maceració:- 800 gr. de pit de pollastre desossat.- 1 culleradeta de bitxo fresc mòlt.- el suc d’una llimona i de ½ llima.- 200 gr. de iogurt natural.- 1 culleradeta de gingebre fresc mòlt.- 1 culleradeta d’espècies garam masala.- 2 cullerades d’oli d’oliva.- 3 grans d’all, sal i pebre.

Per a la salsa:- 2 tomàquets madurs.- 1 ceba mitjana i 2 grans d’all .- 1 culleradeta de gingebre fresc mòlt.- 1 cullerada de tikka masala.- 2 cullerades d’oli d’oliva.- ½ cullerada de comí mòlt.- ½ culleradeta de sucre.- 100 ml de llet de coco i sal.

Agafem el pit de pollastre i fem uns talls transver-sals. El salpebrem, el barregem amb la meitat del suc de la llimona i mitja culleradeta de bitxo fresc mòlt i el deixem macerar a la nevera durant 30’. A continuació hi afegim el iogurt, el suc de la llima i la resta del suc de llimona, el gingebre fresc mòlt, el bitxo restant, les espècies garam masala, els grans d’all aixafats i l’oli d’oliva. Ho barregem tot i ho deixem refredar a la nevera durant 3h. A continua-ció posem la safata amb el pollastre macerat al forn i el deixem coure durant 20’ a 220ºC. Passat aquest temps retirem el pollastre i el tallem a trossets. En una cassola a part fem un sofregit amb oli d’oliva, 2 grans d’alls tallats, ceba trossejada i 2 tomàquets tallats. Hi afegim el sucre, les espècies tikka masa-la, el comí i el gingebre fresc mòlt. Hi aboquem la llet de coco, el pollastre prèviament cuit i un polsim de sal, i ho deixem coure a foc mig de 5’ a 8’. Ho servim ben calent i acompanyat d’arròs basmati.

L’ÀPAT

DAVID VICENS

Nº2 ESTIU 2013

Goril·les en la boiraEls senyors de les muntanyes Virunga

MAR

TA G

RAU

MAR

TA G

RAU

Els goril·les (gènere Gorilla) són els més grans dels primats vius i, juntament amb les dues es-pècies de ximpanzés (gènere Pan), els simis més propers a l’espècie humana compartint el 97-98% de l’ADN. Com a primats que són, als goril·les se’ls considera els animals terrestres més intel·ligents després dels humans. Poden aprendre centenars de paraules de la llengua dels signes i construir frases simples, així com fer ús d’eines com pals o roques per defensar-se o travessar rius. Malgrat la seva mala reputació de ferotges i perillosos creada principalment per caçadors furtius, milers de turistes viatgen cada any a Rwanda per poder gaudir a tan sols uns me-tres de distància d’aquests majestuosos animals en estat salvatge. Els goril·les difereixen dels seus parents més propers, els ximpanzés, per tenir una mida cor-poral molt més gran i una coloració del pèl més fosca. Els mascles mesuren entre 1,65 i 1,75 me-tres d’alçada i pesen entre 140 i 200 kg, mentre que les femelles pesen aproximadament la meitat que els mascles. Els seus braços són en propor-ció més llargs que les cames. Tenen unes dents grans i fortes que, juntament amb una descomu-nal musculatura mandibular, els permet proces-sar les quantitats de menjar (20-30 kg diaris) que necessiten per mantenir la seva enorme massa i protegir les seves famílies d’intrusos i predadors. Són principalment terrestres i quadrúpedes, tot i que se’ls pot veure dempeus fent trajectes curts de 6 metres i pujant a parts baixes d’arbres per aconseguir fruites. Tot i que tenen predilecció pels fruits, consumeixen principalment fulles i brots d’herbes i arbusts que troben en zones d’aiguamolls, boscos secundaris i àrees munta-nyoses obertes. Fins fa poc es considerava una única espècie de goril·la amb tres subespècies, el goril·la occiden-tal, el goril·la oriental i el goril·la de muntanya. Actualment, es considera que el goril·la està dividit en dues espècies, el goril·la occidental (Gorilla gorilla) i el goril·la oriental (Gorilla be-

Ubicat al nord-oest de Rwanda, va ser el pri-mer parc nacional creat a l’Àfrica l’any 1929 i base dels estudis amb goril·les de la zoòloga Dian Fossey. Té una extensió aproximada de 125 km2 que serveixen de refugi pels goril·les de muntanya. Comprèn cinc dels vuit volcans de la serralada Virunga: Karisimbi, Bisoke, Muhabura, Gahinga i Sabyinyo, coberts de boscos i bambú. Està permesa la visita de tu-ristes a grups de goril·les acostumats a la seva presència com a font d’ingressos pel parc i es-tratègia de conservació de la fauna salvatge.

L’ANIMAL

ringei). Cadascuna d’aquestes espècies està divi-dida en dues subespècies, i és en aquesta darre-ra categoria que trobem el goril·la de muntanya (Gorilla beringei beringei) com a subespècie del goril·la oriental. Aquesta subespècie és la que habita en regions a major altitud, entre 2.225 i 4.000 metres, a les muntanyes Virunga d’Àfrica

central (Uganda, Rwanda i Congo) i a la selva de Bwindi, Uganda. És també un dels goril·les més coneguts gràcies a les investigacions de la prima-tòloga Dian Fossey i la seva pel·lícula Goril·les en la boira. Les grans dimensions del goril·la i els seus hàbits folívors (s’alimenten de fulles) fan que aquest ani-mal passi bona part del dia menjant i digerint per poder mantenir el seu pes corporal, evitant que pugui recórrer llargues distàncies diàriament. El seu hàbitat ocupa una extensió d’entre 5 i 30 km2 però la taxa normal de marxa diària està entre els 0,5 i els 2 km. La petita distància que recorren per dia fa que els goril·les no siguin territorials i el solapament d’hàbitats entre famílies o harems sigui habitual. S’alimenten matí i tarda, descansant un parell

d’hores al migdia. Com la majoria de grans pri-mats, construeixen plataformes o coixins a terra amb branques i fulles que utilitzen com a nius per passar la nit, aïllant-se del fred del terra i evitant que puguin caure per les fortes pendents de les muntanyes on viuen. Cada 4 anys, les femelles acostumen a donar a llum una única cria que pesa al voltant d’1,8 kg. Una mortalitat del 40% en els primers 3 anys de vida significa que una cria arriba a l’edat adul-ta un cop cada 6-8 anys en la vida reproductiva d’una femella. Les femelles assoleixen la madu-resa sexual als 7-8 anys tot i que no acostumen a reproduir-se fins als 10 anys de vida. Els mascles maduren una mica més tard però no s’aparellen fins els 15-20 anys donada la gran competència a la qual es veuen sotmesos. L’esperança de vida és de 30 a 40 anys, més llarga quan estan en cap-tivitat. Acostumen a viure en grups o famílies de 5 a 10 individus, tot i que poden arribar als 30 o 40 exemplars. Com a mitjana, un grup o harem de goril·les de muntanya està format per 3 femelles adultes, 4 o 5 cries de diferents edats i un mascle adult dominant anomenat esquena platejada. És el mascle adult dominant qui protegeix tot l’harem dels depredadors i d’altres mascles adults que intenten fer-se amb femelles del grup. La població d’aquests animals està greument amenaçada; queden menys de 700 individus en estat salvatge, i per això el goril·la de munta-nya està catalogat com a espècie en perill crític segons la Llista Vermella de la UICN (Unió In-ternacional per a la Conservació de la Natura) d’espècies en perill. Malauradament, aquesta subespècie està condemnada a l’extinció en estat salvatge degut a la pèrdua del seu hàbitat, la caça furtiva, els contagis de malalties humanes, com l’èbola, i la guerra entre humans en els territoris que ocupa. Només una conservació activa basa-da en la pròpia comunitat africana que impliqui protecció i assistència legal, així com educació i investigació farà que es pugui seguir gaudint d’aquests fascinants animals.

PERE MORERA

6 - MÓN

Parc Nacional dels Volcansde Rwanda


BaganLa ciutat de les pagodes

Deu mil temples, tres mil monestirs, mil stupes i una ciutat: Bagan. Estem a finals del segle XIII. Els mongols fa vint anys que fustiguen les fron-teres de l’imperi quan finalment li arriba l’hora a la capital. Les quatre muralles concèntriques que defensen la ciutat, cada una d’elles amb dot-ze portes, no són suficient per aturar l’embat dels guerrers de l’estepa. I, afeblit, l’imperi col·lapsa. El desembre de 1297 Bagan deixa oficialment de ser la primera capital del primer regne unificat de Birmània. Lluny queda l’arribada dels mran-ma i la fundació de Bagan a mitjans del segle IX. Els mranma procedien del regne de Nanzhao, a l’actual província de Yunnan, al sud de la Xina. Després de dècades combatent la dinastia xinesa dels Taung, el regne Nanzhao estava exhaust i al-guns dels seus pobles, entre ells el mranma, van decidir que era el moment de canviar d’aires. Els mranma van creuar les muntanyes i van entrar a la vall de l’Irrawaddy, el riu més important de Birmània. Es varen establir a Bagan i poc a poc van dominar els petits regnes Pyu que controla-ven la vall. Sota l’impuls dels mranma, Bagan creix, es converteix en ciutat i a partir de l’any 1044 en capital imperial.Entre els segles XI i XIII es construeixen a les

EL JACIMENT

planes de Bagan, els milers de temples, monestirs i pagodes que faran única la ciutat. Estudiants de tots els racons de l’imperi fan de la capital un centre cosmopolita sense paral·lels al sud-est asiàtic. Però és la vida religiosa la que finalment atorga a la ciutat la seva personalitat especial. De caràcter fluid, sincrètic i poc ortodox segons els estàndards posteriors, el budisme Theravada de Bagan conviu amb altres tradicions budistes, ani-mistes i hinduistes que l’enriqueixen i el dina-mitzen. D’aquesta manera, quan a finals del segle XIII els mongols conquereixen la ciutat, Bagan sabrà sobreposar-se a la desapareguda capitalitat imperial i mantenir-se al llarg dels segles com un dels centres de peregrinatge més importants de la regió. La zona arqueològica actual, situada entre els assentaments moderns de New Bagan i Nyaung-U,

protegeix els 100 km² de l’antiga capital i les planes que l’envoltaven, on encara es conserven més de 2.200 temples. Lluny de la llegenda que envolta les grans ciutats desaparegudes, Bagan ni s’ha perdut mai, ni ha calgut descobrir-la. Pels peregrins, continua tan viva com aquell dia del segle XIII en què l’imperi va sucumbir a l’embat dels Mongols.

CronologiaFundació: ca. 850 dC sobre restes més anti-gues del segle II dC. Fundadors: grups mranma, avantpassats dels birmans.Període d’esplendor: 1044 - 297 dC.Població als segles XI-XIII: entre 50.000 i 200.000 hab.

ARNAU FERRER

Nº2 ESTIU 2013

TòquioEl món en una ciutat

Nova York: Temps de glamour

JOSE

P LL

UÍS

BAR

CO

No té comparació. Tòquio és diferent a qualsevol altra ciutat del món. Si no anem en compte però, podem arribar a pensar que ens trobem perduts al bell mig d’un racó idíl·lic dels nostres somnis. Enlloc del món una ciutat pot presumir de tenir la diversitat que té Tòquio. I els toquiotes, val a dir, no destaquen precisament per ser uns presumits. Les 48 hectàrees del Shinjuku Gyoen National Garden, et fan oblidar per moments, que ets al bell mig d’una metròpoli de primera divisió. Més de mil cirerers anuncien l’arribada del hanami, la floració de la primavera, pintant el paisatge arbrat amb tons que van del vermell al blanc. Cedres de l’Himàlaia, xiprers dels Alps del Japó o portats de l’illa de Hokkaido, ombrejant els camins de grava que porten a un estany amb carpes. Unes dones ajupides i vestides de blau i amb barret, s’afanyen a treure les males herbes. M’assec en un banc per contemplar l’escena. De sobte, sento el poderós cant de les merles. Com un avís: es fa tard. Si no fos perquè d’aquí poc

La parella desfila - més que no pas camina - amb l’aplom dels personatges de les novel·les de F. Scott Fitzgerald o Somerset Maugham. Tots dos tocats d’època. Ell, barret canotier, vestit de seda color perla i sabates a dos tons. Sobri. El contrast el posa la dona amb una espectacular pamela marfil i negra amb forma de papallona. Una tela sedosa (potser ho és, de seda), d’un vermell robí intens, li arrapa sensualment la magnífica figura de model. M’hi apropo amb la càmera i faig el gest de dema-nar si els puc fotografiar. “Oh, please! Go ahead”, fan convidant-me amb un gran somriure. I és que se’ls veu encantats de què els retratin. Avui, diumenge de Pasqua, ens ha tocat ser al bell mig de l’Easter Hat Parade, la desfilada de barrets que té lloc al llarg de la 5a Avinguda, en-tre els carrers 49 i 57. La tradició no és exclusiva

de Nova York, es fa a altres importants ciutats de l‘est dels Estats Units, i començà a finals del

segle XIX. Aleshores era només per a rics. De manera espontània, desprès de missa, la gent de l’alta societat començà a passejar-se tot lluint les millors gales. Es tractava de presumir mentre els humils prenien nota bocabadats. Avui, segons em diu un cepat policia d’aspecte irlandès, n’hi deu haver prop de trenta mil, lluny del milió i mig de l’any 1947. Serà per la crisi? Surten de missa? Ho dubto. És diumenge i les botigues estan obertes. Busi-ness as usual. Avui però, qui més treballa són els restaurants. L’espectacle, la festa dels barrets i la vestimenta de fantasia, continua dins la Brasserie 8 ½, on hem quedat per dinar. És a vessar de fa-mílies que han vingut a gaudir del seu excel·lent brunch de Pasqua. La propera vegada miraré de no oblidar el meu barret.

LA CIUTAT

LA CRÒNICA

m’esperen, no em faria res quedar-me una esto-na més i després anar a fer una copa a qualse-vol dels nombrosos i animadíssims bars que hi ha a Shinjuku. O podria tafanejar (i aleshores sí, perdre’m!) dins la Shinjuku Central Station, l’estació de trens més gran del món, amb més de 200 entrades i per on cada dia circulen prop de 3 milions i mig de persones! Japó, i en especial aquesta ciutat, hauria de poder presumir del mi-llor servei de tren i metro del món. Encara que no sé japonès, s’entén (gairebé) tot: els rètols, a més a més d’estar en signes kanji japonesos, també estan en anglès, i tot està dissenyat de tal manera que sigui fàcil orientar-se. Molt intuïtiu, com es diu ara. De Shinjuku, a la torre Tokyo Sky Tree. Amb 634 m és l’orgull de la ciutat. Pujar fins a l’observatori, a 450 m, té un preu un xic elevat però la vista és espectacular. És l’hora de sopar. El restaurant que hem triat està al cor de l’antic Edo, prop del Temple de Senjoji, el santuari budista més gran de Tòquio, i com la majoria de restaurants que hi ha al barri d’Asakusa, aquest també està ple a vessar. Més que un restaurant, és una taverna japonesa o izakaya. Seiem a la barra i ens deixem sorpren-dre. Arriben els plats: pintxos de tempura; pint-xos de llagostins; pintxos de porros (excel·lents!); i una mena de croquetes de gambes i cranc, de gust exquisit. Per beure, sake o cervesa Asahi.

Al matí, Asakusa és un barri popular, molt fre-qüentat per turistes però també per famílies japoneses que van al temple a resar. Els joves estudiants també s’hi arriben. Porten ofrenes i cremen encens perquè el boddhisattva de torn, els protegeixi i els faci aprovar els exàmens. On es veuen pocs o cap turista és dins les minúscules botigues de roba tradicional japonesa, kimonos i precioses sedes (que poden valer un dineral!) es barregen amb articles per a lluitadors de sumo, l’esport nacional del Japó. De nit és una altra cosa. La ciutat es transforma. Milers d’oficinistes, tots vestits de rigorós negre i camisa blanca, amb maletí de pell Hermés o Louis Vuitton, noies disfressades de Lolitas, amb uniforme escolar, omplen bars i restaurants. De sobte, observo una parella gran que sopa en silenci. Són al fons del restaurant, vora la finestra que dóna al carrer del darrera. Tots dos tenen un posat molt elegant. La dona vesteix un preciós ki-mono de seda. El seu acompanyant, més sobri, un impecable vestit occidental, i amb corbata. Aleshores, no sé com, em ve al cap allò que digué l’Emperador Meiji, home enlluernat pel progrés d’Occident, i que penso que diu molt del taran-nà d’aquest extraordinari poble: Preservar i pro-funditzar en el que és bo de l’essència de l’esperit japonès, mentre aprenem de la gran saviesa d’Occident, aquest és el camí que hem de dur.Ita saki mas (bon profit), Tòquio!

La llar com a templeEl concepte que al Japó es té d’un espai sagrat és a la vegada relatiu i gradual. Temps enrere a les llars japoneses, el petit santuari sintoista o l’altar budista que ocupava un racó especial de la casa, era (i és), un espai sagrat. Antiga-ment fins i tot les vores dels tatamis estesos prop de l’altar o el santuari es consideraven també sagrats. Si ens ho mirem amb perspec-tiva, aquest concepte del que és sagrat es re-força: dins i fora el poble, dins i fora l’entrada, dins i fora l’habitació. El senzill gest que fem descalçant-nos simbolitza tot un acte de pu-resa. Li podem donar una altra volta i dir que pels japonesos una llar no és una casa amb una teulada i prou: la llar és el lloc on et des-calces a l’entrar. Amb aquest gest el que diem és, estem a casa. Encara avui, a les llars de Tòquio, ens hem de descalçar quan hi entrem.

JAUME SALADRIGAS

JAUME SALADRIGAS

8 - MÓN

JAU

ME

SALA

DRI

GAS


ArgentinaViatge de pel·lícula

Banda sonora

Tot i estar més lluny que el Japó, l’atzar de la història ha volgut que la remota Argentina sigui una societat propera. Generacions de conqueri-dors, colonitzadors i emigrants espanyols en són els responsables.Així, el seu cinema ens resulta tan familiar com l’esperit del Lazarillo que sobrevola la genial intriga de Nueve reinas; l’emotiva dignitat de la vellesa a El hijo de la novia, o les tribulacions de la classe mitjana de El hombre de al lado i de l’absurda comèdia a Esperando la carroza. Totes excel·lents pel·lícules, però que destil·len pocs trets característics del país. El secreto de sus ojos, amb la barreja d’una bona trama i pistes sobre l’època de la dictadura, i Historia oficial, que cau de ple dins d’aquest turbulent període, van ser mereixedores d’un Oscar. Continuant amb el registre històric, la gran producció Evita, d’Alan Parker, emergeix com una sòlida biografia de l’emblemàtica Evita Perón, personatge cabdal de la història recent, l’herència de la qual encara perdura. Per la seva banda, l’evolució personal del revolucionari Che Guevara és l’eix de Diarios de motocicle-

ta, narració del seu viatge iniciàtic a través de les precioses i injustes carreteres andines de l’Argentina i la resta d’Amèrica del Sud. Si re-culem fins al segle XVIII, La missió il·lustra el procés d’evangelització dels indis de la selvàtica regió de Misiones, al nord-est del país, coronada per la famosa escena de les imponents casca-des d’Iguaçú. Diego Armando Maradona també és història, llegenda. Un controvertit personatge que depassa el futbol per convertir-se en icona nacional, per excés i per defecte. El serbi Emir Kusturica documentà la seva figura i de passada mostrà les humils villas miseria. L’aura de Mara-dona plana a Camino de san Diego, una road-movie costumista que transcorre en paral·lel a la

El tango ens submergeix dins del seu complex univers amb música melangiosa de notes dol-ces i aspres, amb el seu genuí i sensual ball, amb lletres de tràgica humanitat. No és el cant d’un poble; és la particular història de persones que viuen en els mar-ges de la societat de Buenos Aires. Episodis de solitud, de desamor, de fatalitat...que lluny d’entristir-nos, sublima amb l’altiva deter-minació que mostra la parella de ball, mig caminant, en una abraça-da d’íntima coreografia. Carlos Gardel és el mite, intèrpret i compositor de les més emble-màtiques composicions tangueres: Volver amb la seva cèlebre tornada o Por una cabeza, han esdevingut himnes universals; més discretament, en clau blaugrana, versionà Pa-tadura a la glòria del Barça i composà Sami, en honor al seu amic Samitier. Però el tango sobrepassa Gardel. Cançons com El choclo que amb més de cent anys encara sona amb juvenil energia, la renovació musical que liderà Astor Piazzolla amb Adiós nonino, o les modernes

barreges electròniques de Gotan Project, són tres punts d’un camí que no para d’avançar. Un altre intèrpret mític és Roberto Goyeneche,

que canta Malena com ningú i posa en cada vers el cor, que omple amb el seu recitar descompassat la cruel poesia de Yira Yira; o l’orquestra de Juan D’Arienzo amb La Cumparsi-ta i la sòrdida Ríe payaso. A casa nostra el tango gaudeix de gran popularitat. Cantants locals l’han interpretat, com la recentment desapareguda Sara Montiel amb les voluptuoses Fumando espero o

A media luz. A l’Argentina existeix vida més enllà d’aquest gènere: el bolero, l’enganxosa cúmbia o el ritme de les murgues carnavalesques són testimonis de la seva diversitat cultural. El rock argentí, per la seva part, tot i no ser un estil autòcton, ens permet copsar la forta personalitat d’aquest poble. A la nostra riba de l’Atlàntic, los Ro-dríguez i Tequila han estat els seus principals ambaixadors, però a l’Argentina els grans són Fito Paez, Charly García o Spinetta.

VIATGES DE PEL·LÍCULA

peregrinació d’un noi des de Misiones fins a la capital, per inspiració maradoniana.Lluny de la capital, ens endinsarem a les immen-sitats australs de la Patagònia amb la pel·lícula homònima realitzada pel director Marc Evans, en un dolç drama d’immigrants gal·lesos. A Un lugar en el mundo s’explica l’evolució social d’aquesta desolada regió, com en l’entretinguda Historias mínimas en clau d’humor. Cap és una pel·lícula

rodona, però el desplegament de les hipnòtiques imatges d’aquest preciós escenari ja dóna, per si mateix, una justificada recompensa. Encara més al sud, a la península Valdés, transcorre la dura La puta y la ballena i Gigantes de Valdés, que

mostra el dilema entre la conservació de la natura i els interessos econòmics en terres verges. Tot, amanit amb la màgica presència de les balenes que poblen aquest extrem verge de la Terra. Si busqueu immensitats andines podreu gaudir de Set anys al Tibet, que no es filmà a l’Himàlaia sinó a la regió de Mendoza.A més a més del paisatge, l’estètica del tango és prou capaç d’omplir la pantalla. Aquesta cultura universal ha seduït el món, traspassant les fron-teres portenyes. Als Estats Untis, Carlos Gardel, en els albors del cine sonor, triomfà amb les se-ves peces eternes a Tango bar, o més recentment, Assassination Tango de Robert Duvall; a Espanya Carlos Saura signà Tango; la hongkonguesaHappy together de Wong Kar-Wai explora una apassionada relació homosexual de turistes orien-tals que resideixen a Buenos Aires; o França, que al seu torn, acaba d’estrenar Tango libre amb Ser-gi Lopez de protagonista. També és usual inclou-re alguna escena solta de tango com a Mentides arriscades, o en musicals de la talla de Chicago i Moulin Rouge. CARLES GISBERT

MÓN - 9

Nº2 ESTIU 2013

La unió fa la forçaDos lleons dormitaven complaents sota l’ombra d’un gran arbre, con-templant amb indiferència la mar-xa d’una manada de nyus. Un, dos, deu, cent, mils... era impossible comptar els herbívors que emigra-ven cap al nord en busca de pastu-res fresques. L’estiu ja havia cremat la terra que, seca, només era capaç d’oferir el núvol de pols que envolta-va l’expedició. Desfilaven pausada-ment, capcots, movent rítmicament el cap per escampar les mosques; fins que en advertir la presència dels depredadors s’aturaven ten-sos, aixecaven un instant la mirada i rebufaven, abans de reprendre la marxa. Però no cregueu que es trac-tava d’una escena bucòlica, era una cautelosa calma on tothom sabia que els felins, lluny de descansar, cercaven alguna debilitat d’entre aquell enorme ventall de preses que passejaven pel seu davant.Tota la pau es trencà de cop, quan els lleons es llevaren. Els nyus co-mençaren a moure’s amb nerviosis-me, arquejant la fila en un cercle creixent que intentava evitar el pe-rill, fins que la formació es trencà, el pànic s’apoderà del ramat que arrencà a córrer, trencant files en totes les direccions possibles. Els felins s’apuntaren a la cursa però no actuaven a la babalà, sinó que per-seguien un exemplar coix que amb prou feines podia trotar. Quan el tingueren a punt, s’hi abalançaren. Amb el desenllaç de la batussa, tots els animals van deixar de fugir, gra-dualment, com el dia segueix la nit, la calma va tornar a instal·lar-se a l’esperit dels nyus, fins al punt que al cap d’una estona semblava com si res hagués passat. Van tornar a des-filar pausadament, capcots, movent rítmicament el cap per escampar les mosques; algun feia un bot quan descobria el company caigut; però en el fons contemplar-lo els alleu-java, doncs sabien que les feres, una vegada tipes, perden l’afany per caçar. El ramat va seguir passant, fins que passà el nostre protagonista: un exemplar més gran, més fort, més decidit que els seus congè-neres. Ell no baixà la mirada, sinó que, desafiant, la sostingué davant de l’escena macabra. Va girar-se bramant “nyuuuuu!” als seus com-panys i aquests reaccionaren aixe-cant també el cap i repetiren orgu-

EL CONTE

llosos la proclama “nyu nyu, nyu!” Aquest poc agraciat animal, armat només amb unes curtes banyes, sap que tot sol no té res a pelar enfront d’un lleó; està condemnat a córrer, a córrer sense parar. Però en la mi-gració, totes les famílies s’havien aplegat en una gran manada; no estaven sols, eren deu, cents, mils; junts potser van creure que podien fer-se respectar, se sentiren forts, molt més forts que qualsevol rival, potser alguns podrien caure, però creien fermament que es podien fer respectar. La colla es va ajun-tar, els animals que seguien la fila també s’hi anaren sumant, ja sigui per convenciment o inèrcia; aviat es reuniren cent, i els cent aviat foren mil, formant un formidable exèrcit, encapçalats per un líder més gran, més fort, més decidit que els altres.Després del tiberi, els dos lleons jeien dormitant, aliens a la revo-lució que s’estava gestant; milers

de manifestants, decidits, van anar prenent posicions, apropant-se als seus depredadors, fent retronar el seu crit de guerra “nyu, nyu, nyu!” Els felins van rugir, però com cap dels herbívors retrocedí, es van acabar aixecant, passejant-se amb arrogància davant d’aquella de-safiant tropa, inspeccionant un desplegament que amb milers de membres, semblava imbatible. De cop i volta, arrencaren directes cap al líder del ramat que confiat en la seva força, no va fer cap pas enrere, va respondre envestint als enemics amb determinació, fent volar pels aires el primer oponent que li saltà; però en un obrir i tancar d’ulls ja els tenia tots dos a sobre.Ningú l’auxilià, darrera seu la des-bandada fou total, el pànic va apo-derar-se de la massa que, impotent davant de la ferocitat d’aquelles feres, va escampar-se en caòtica retirada. Sort en va tenir aquell va-

lent que els lleons ja havien menjat, doncs una vegada abatut, amb el coll atrapat, desactivada l’amenaça, el van deixar anar. Amb el desenllaç de la batussa, tots els animals van deixar de fugir, gradualment, com el dia segueix la nit, la calma va tornar a instal·lar-se a l’esperit dels nyus, fins al punt que al cap d’una estona semblava com si res no hagués pas-sat. Van tornar a desfilar pausada-ment, capcots, movent rítmicament el cap per escampar les mosques; algun feia un bot quan descobria el company caigut; però en el fons contemplar-lo els alleujava, doncs sabien que les feres, una vegada ti-pes, perden l’afany per caçar. I així, la majoria de cents i milers de nyus van arribar al nord, a les llunyanes pastures verdes, van so-breposar-se a totes les adversitats, fidels a la seva naturalesa, satisfets d’haver sobreviscut a un altre any.

El corazón del cazador Laurens Van der Post

Desert del Kalahari, Namíbia; meitat del segle XX. La civilització expan-deix els seus confins, reduint el món boiximà a res. Van der Post emprèn un viatge per documentar aquest pe-tit poble abans de ser assimilat. Els boiximans no viuen al paradís, però la seva primigènia candidesa els apropa a Adam i Eva. L’autor recull vivències i històries d’aclaparadora simplicitat que connecten amb la nostra essència com a persones.

En aquest llibre no trobareu l’Àfrica real, la que viuen els seus habitants. El que trobareu és l’esperit de lliber-tat i la vida salvatge que la majoria d’europeus cerquem quan voltem per aquells paratges, en un irregular relat que, quan assoleix les seves co-tes més altes, brilla amb màgica grà-cia. Si us agrada, també en podreu llegir la seqüela El mundo perdido del Kalahari.

EL LLIBRE

KIM

AM

ATE

CARLES GISBERT

CARLES GISBERT

10 - MÓN

Nascuda a Sant Pol de Mar, aquesta xef autodidacta i avantguardista és l’única dona del món distingida amb sis estrelles de la prestigiosa Guia Vermella Michelin. La cuina tradi-cional catalana, enriquida amb un toc original i modern, és el fonament de l’oferta gastronòmica als seus restaurants de Sant Pol de Mar, Bar-celona i Tòquio. L’any 2004 va ser condecorada amb la Creu Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.

El món és molt gran. Per què obrir un segon restaurant Sant Pau precisament al Japó? Per la proposta de l’empresari i gour-met japonès Yuji Shimoyama, que ens va convidar a treballar amb ell i obrir una rèplica del Sant Pau al seu país. I per què a Tòquio? Varem des-cobrir el món gourmet de Tòquio l’any 2003 de la mà del Sr. Shi-moyama i ens van impressionar la qualitat dels productes, la capacitat professional dels cuiners i la cultu-ra culinària japonesa. La carta del Sant Pau de Tòquio és la mateixa que la del Sant Pau de Sant Pol de Mar? És gai-rebé idèntica. Des de la nostra cui-na estudi de Sant Pol de Mar prepa-rem les novetats de cada temporada i després el nostre xef Jérôme Qui-beuf viatja al Japó per estrenar-les conjuntament amb el xef de Tòquio, Yoshio Okazaki, a l’inici de cada temporada.

Alguna recepta amb matís oriental? I tant que sí! Estem tan impressionats amb la cuina nipo-na que ja hem incorporat algunes tècniques japoneses a la nostra ma-nera de cuinar. Aquest passat mes d’abril, en motiu del novè aniversari del Sant Pau de Tòquio, hem ofert al restaurant de Sant Pol de Mar uns aperitius anomenats fusió de cuina catalana i japonesa. I al mes de maig, aquests mateixos aperitius els hem ofert a Tòquio i al Moments de Barcelona. Els japonesos entenen la cuina mediterrània i la seva versió catalana modernitzada que ofe-reix el Sant Pau? Evidentment, oferir al Japó una cuina basada en l’oli d’oliva, el vi i el blat, és una proposta exòtica. Tot i això, el ja-ponès és un públic molt refinat, cul-te i entès, que sap que la nostra cul-tura culinària, com la seva, defensa la qualitat dels productes, els sa-bors nets i el joc i els contrastos en les elaboracions gastronòmiques.

La cuina catalana amb matèria primera japonesa continua te- nint sabors i aromes mediterra-nis? És clar que sí! Al Japó podem comprar productes frescos de pri-mera qualitat i productes elaborats d’importació com per exemple oli d’oliva extra verge, pernil, olives i formatges, que ens ajuden a acon-seguir el resultat desitjat. Al Japó podem trobar tot el que necessitem, però com a tots els països del món, per trobar els millors productes cal dedicar-hi temps i diners. Sóc un client japonès que visito per primera vegada el Sant Pau de Tòquio. Què em suggereix? Sense cap dubte el nostre menú gas-tronòmic de degustació. Hi trobarà un diàleg culinari amb els millors productes de la temporada. Ara sóc un català. Em suggereix el mateix? I tant que sí, el mateix!


Carme Ruscalleda i Serra Una xef catalana al país del sol naixent

L’ENTREVISTA

ARNAU FERRERJORD

I CAN

É

PresentacionsLa RamblaPassejada per la Barcelona barroca

Dissabte 14 de setembre Preu: 12,5 euros p.p.

1714Passejada per la Barcelona delsetge

Dissabte 5 d’octubrePreu: 12,5 euros p.p.

L’Església del Mar Passejada pels escenaris de la novel·la

Dissabte 28 de setembrePreu: 12,5 euros p.p.

MaçonsPassejada per la Barcelonamaçònica

Dimecres 18 de setembrePreu: 12,5 euros p.p.

La NocturnaPassejada per la Barcelonamisteriosa

Divendres 11 d’octubre(20:00h a 22:00/22:30h)Preu: 8,5 euros p.p.

Jerusalem i Jordània

Àfrica del Sud

Bolívia

Aurores Boreals i Sol de Mitjanit

Iran

26 de setembre

10 d’octubre

21 de novembre

24 d’octubre

7 de novembre

Setmana TràgicaPassejada pels barris de Sant Pere i Santa Caterina

Dissabte 19 d’octubrePreu: 12,5 euros p.p.

Jardins de l’EixamplePassejada per la Barcelona verda

Dimecres 23 d’octubrePreu: 12,5 euros p.p.

La Barcelona del MarPassejada pel Passeig Marítimi la Barceloneta


Les Viles Noves Passejada pels barris de SantaAnna i El Pi

Dimecres 6 de novembrePreu: 17,5 euros p.p.

Plaça CatalunyaPassejada pel cor de Barcelona

Dissabte 9 de novembre Preu: 8,5 euros p.p.

El Raval Passejada pel barri de l’Hospital de la Santa Creu


Jardins d’HortaPassejada per la Barcelonaaristocràtica


Aquest setembre reiniciarem el cicle de presentacions de viatges que varem començar l’abril pas-sat. De la mà dels nostres guies descobrireu el més interessant de cada destinació i respondrem aquells dubtes que us ajudin a triar el vostre proper viatge. Les xerrades tindran lloc a les 18h del dia indicat al Restaurant Far-ga (Avinguda Diagonal 391, en-tre Rambla Catalunya i Passeig de Gràcia).

Presentacions gratuïtes. Ins-cripció obligatòria. Places limi-tades.

Amb la col·laboració de:

Barcelona és plena de carrers, places i edificis farcits d’història profunda i de detalls sorprenents. Només cal que algú ens ajudi a descobrir-los per convertir un carrer per on potser hem passat milers de vegades en un decorat extraordinari on es reflecteixi la història de la ciutat i a vegades del país sencer. Tot és qüestió de mirar amb uns altres ulls.

Després de l’èxit de les primeres passejades guiades que varem fer a la primavera, us proposem una nova selecció de visites per als mesos de tardor. Les sortides les operarem dimecres i dissabtes al matí amb grups reduïts de 15 a 20 persones i estaran obertes a tots els clients i clientes d’Eurovacances a preu de cost (*). Places limitades. Inscripció obligatòria.

(*) Eurovacances opera aquestes sortides a preu de cost exclusivament per als seus clients. Aquells que encara no hagin viatjat amb Eurovacances poden consultar les tarifes a la nostra pàgina web.

Passejades BCN Més informació:www.viatgeseurovacances.net

SUGGERIMENTS

món - viatgeseurovacances.net · montenegro nÚmero 2 estiu 2013 el paÍs mÉs jove de...

Documents