Iran

NÚMERO 8HIVERN 2015

TRADICIÓ MILENÀRIA

LA REVISTA D’EUROVACANCES

Francesc MauriL’HOME DEL TEMPS

Volvo V40EL COMPACTE ESCANDINAU

Dragons de KomodoELS MONSTRES D’INDONÈSIA

KrugerEL PARC NACIONAL DE L’ESCOCÈS

Salvador BerenguerL’ISLANDÈS DE SABADELL

FesLA MÀGIA DEL MAGREB

món

Patrocinat per:

Carta

Nº8 HIVERN 2015

2 - MÓN

Patrimoni de la Humanitat

Salvador Berenguer

EL GUIA

Nascut a Sabadell l’any 1963, en Salvador ha vis-cut una part important de la seva vida a la ciutat de Reykjavík, no gaire lluny dels volcans més ac-tius d’Europa. Filòleg de formació, domina perfec-tament l’islandès, és guia oficial del país i coneix cada racó de l’illa. En Salvador va entrar a l’equip d’Eurovacances l’any 2008 i des de llavors guia tots els nostres viatges al país.

DEL DIRECTOR

Viatjar és un luxe. Descobrir noves cultu-res, paisatges...El luxe de viatjar no signi-fica necessàriament hotels de sis estrelles, restaurants de xefs prestigiosos o mitjans de transport exclusius amb seients enta-pissats amb cuir.A vegades el luxe pot trobar-se lluny de les comoditats exagerades i descobrir-se en una platja deserta de sorra blanca, en una passejada per un bulliciós mercat local o en una posta de sol al cim de la duna més alta al bell mig d’un mar de sorra. Sovint el luxe pot ser tan subtil com desco-brir sabors desconeguts compartint el plat amb una aïllada família indígena o obser-vant el firmament des d’un senzilla yurta sense serveis al costat d’un llac solitari. El luxe més gran pot ser arribar allí on poca gent arriba i viure el que poca gent pot viure. Moltes vegades el luxe no està en els serveis sinó en el viatge iniciat i els llocs visitats. I el més important tothom té un concepte de luxe diferent.T’animes a descobrir el luxe del viatge?

Àlex Pàmies

Recordes les vegades que has fet el Ring Road o has perdut el compte?Unes 50 vegades. Gairebé sem-pre en el sentit de les agulles del rellotge.

El país és petit, ells són qua-tre gats, només hi ha una ciutat digne d’aquest nom i a l’hivern és fosc i hi fa un fred que pela. Què se li ha perdut a Islàndia a un cata-là del Vallès Occidental?El nostre país té llocs molt bo-nics i un clima envejable, però sempre ha estat difícil emanci-par-se. Islàndia ofereix oportu-nitats professionals i pels joves és fàcil combinar els estudis amb la feina.

I a Akureyri? Com es viu a les portes de l’àrtic?Si no falta la feina i estàs ben acompanyat pels teus, el lloc on et trobis no és tan important. I a Akureyri no hi fa tant fred.

Fins i tot hi ha aigua termal per escalfar les voreres!

Hi tornaries a viure?Trobo a faltar moltes coses com per exemple les piscines d’aigua termal a l’aire lliure, però m’estic fent gran i l’hivern islandès és fosc i molt llarg.

Voldria viatjar a Islàndia. Quin llibre em recomana-ries abans d’anar-hi?Cap. Em sembla millor arribar-hi amb el mínim d’influències. Deixar-se sorprendre.

Vaja... i quan ja hi sigui?Tampoc. Ni llibres ni càme-res fotogràfiques. Els ulls ben oberts. Només hi ha una ca-rretera i és fàcil de circular. Impossible extraviar-se. I a gaudir!

Una decisió transcendental: en quin sentit faig el Ring Road?

Si la previsió del temps diu que farà sol al sud del país, en el sentit contrari a les agulles del rellotge. I al revés si sembla que plourà al sud.

I a on m’aturo? Em pots sug-gerir cinc llocs que justifi-quin el viatge?El llac Mývatn, la llacuna Bla-va, la zona de Geysir, la llacuna glacial de Jokulsarlon i la ciu-tat d’Akureyri.

I cinc activitats?Banyar-se a qualsevol pis-cina pública. Circular amb vehicle 4x4 per alguna glace-ra. Visitar la llacuna Blava. Muntar a cavall. I navegar amb vaixell per la badia de Breidafjördur.

El secret més ben guardat de l’illa és....?La seva gent.

1007 monuments Aquest és el número actual de monuments, conjunts o llocs específics que conté el catàleg del Patrimoni de la Humanitat. D’aquests, 779 són culturals, 197 naturals i 31 mixtes. Itàlia és el país amb més assigna-cions, seguit de la Xina, Espan-ya, Alemanya, França, Mèxic i l’Índia. Catalunya hi partici-pa de moment amb les obres d’Antoni Gaudí, el Palau de la Música Catalana, l’Hospital de Sant Pau, el monestir de Poblet, el conjunt arqueològic de Tarraco, les esglésies romà-niques de la vall de Boí i l’art rupestre de l’arc mediterrani de la península ibèrica, que inclou diversos abrics a Catalunya. També són Patrimoni Immate-rial de la Humanitat la Patum de Berga, els castells humans i la dieta mediterrània.

Què és el Patrimoni de la Humanitat? És el títol atorgat per la UNESCO als monuments, con-junts o llocs que per la seva im-portància cultural o natural pas-sen a formar part del Programa Patrimoni de la Humanitat. El

seu origen es remunta a l’any 1959, quan Egipte projecta la polèmica presa d’Assuan. Per salvar els temples d’Abu Sim-bel i protegir els de Philae, ja parcialment inundats per una presa anterior, la UNESCO, amb el suport de 50 països, va iniciar una campanya de salva-ment sense precedents. Altres iniciatives varen seguir aquest gran èxit, fins que es va crear el primer esborrany de la Con-venció per a la Cooperació In-ternacional en la Protecció de l’Herència Cultural i Natural

de la Humanitat, un acord in-ternacional que va ser adoptat per la Conferència General de la UNESCO el 16 de novembre de 1972.L’objectiu d’aquest programa és catalogar, preservar i donar a conèixer aquests emplaça-ments excepcionals per a la nostra herència cultural comu-na i contribuir a finançar el seu manteniment i protecció amb ajudes provinents del Fons per a la Conservació. El programa està administrat pel Comitè del Patrimoni de la Humanitat, compost per 21 estats esco-llits per l’Assemblea General

d’Estats Membres per un perío-de de temps determinat i amb una representació equitativa de les diferents regions i cultures del món.

Com formar-ne part?El procés de selecció comença amb l’inventari que desenvo-lupa cada país per incloure les seves propostes a la Llista Provisional. Tot seguit, s’obre un Expedient de Candidatura de l’opció seleccionada, que serà avaluat per la Unió Mun-dial per a la Conservació de la Natura i pel Consell Interna-cional de Monuments i Llocs. Aquestes dues entitats fan arribar les seves valoracions al Comitè del Patrimoni de la Humanitat, que anualment de-cideix la incorporació de cada candidat a la llista definitiva. Els criteris més importants són que els candidats representin obres mestres del geni creatiu humà, que aportin un testimo-ni únic o excepcional d’una determinada civilització o tra-dició cultural i que continguin fenòmens naturals superlatius o àrees d’excepcional bellesa paisatgística.

L’ACTUALITAT

ARNAU FERRER

EMMA POU

SALV

ADO

R B

EREN

GU

ER

Direcció: Àlex Pàmies

Edició i coordinació: Arnau Ferrer

Disseny Gràfic: Miquel Pàmies

Han col·laborat en aquest número:Jaume Saladrigas, Josep Lluís Barco, Carles Gisbert,Pere Morera, Emma Pou, David Vicens, Volvo, Àlex Pàmies i Arnau Ferrer

Correcció ortogràfica: Mireia Soler i Montserrat Batista

Fotografia: Salvador Berenguer, Josep LLuis Barco, Àlex Pàmies i Arnau Ferrer

Il·lustració: Kim Amate

Fotografia de portada: Chehil Soton, Iran, Àlex Pàmies

CRÈDITS

ARN

AU F

ERRE

R

ARN

AU F

ERRE

R

ARN

AU F

ERRE

R

MÓN - 3

LA REVISTA D’EUROVACANCES

FesLa màgia del MagrebQuan hom somia terres màgiques i exòtiques, vénen a la ment països com l’Índia, el Nepal o Indonèsia. Del que no ens adonem, però, és que a només dues hores d’avió s’obre un món ple de les olors i els perfums d’Orient, l’espectacular arquitectura del món àrab o l’exotisme dels ba-sars i medines; ho tenim tan a prop que sovint ho oblidem. Marroc, o Al-Magrib, és una terra plena de con-trastos i de gran riquesa humana i arquitectònica. Les seves ciutats són plenes de monuments cata-logats per la UNESCO, però una perla sobresurt amb llum pròpia. Es tracta de la ciutat de Fes, la tercera ciutat més poblada del país després de Casablanca i Rabat.Al segle IX, Mulay Idris va trobar al lloc on avui hi ha la ciutat tot el que necessitava per fundar la capital del regne marroquí: cedres i roures de l’Atles, aigua en abundància en rius i fonts natu-rals i, sobretot, terres fèrtils on els seus súbdits podien conrear i alimentar-se. La fundació va recaure en 800 famílies obligades a marxar de Còrdova. Enguany, precisament, la ciutat com-

memora els seus 1.200 anys d’història. Amb gairebé un milió d’habitants, Fes són tres ciutats en una: la Medina o Fes-el-Bali, la part més antiga i interessant de la ciutat; Fes-el-Jedid, l’ampliació que van dur a terme els benimerins al s. XIII; i, finalment, la ciutat nova o Ville Nouvel-le, aixecada pels francesos durant els anys de la dominació gala de principis a mitjans del segle XX. Els francesos, però, van acabar amb la capi-talitat de la ciutat, traslladant el govern a Rabat l’any 1965. Sens dubte és el casc antic o Fes-el-Bali el que atrau el nostre interès com a viatgers. Més de 9.000 carrers formen un laberint innassumible on els diversos gremis de teixidors, sastres o ter-rissaires van apareixent l’un rere l’altre. Mil i un perfums omplen l’aire amb essències de mesc, ambre o gessamí, així com la dolçor dels briuats d’ametlles i altres dolços típics del Marroc. Aquesta part de Fes, coneguda com la Medina, només és superada per les medines del Caire i Damasc.

LA CIUTAT

La població de la Medina és de 160.000 habi-tants i compta amb una superfície de 300 hec-tàrees. És el districte més gran del món sense tràfic de cotxes, tot i que no es lliura de motos i bicicletes.Moltes de les cases medievals mostren la ma-teixa distribució: un pati interior on estabular el bestiar i una sèrie de dependències als voltants utilitzades com habitatges, magatzems o negocis dedicats a la venda d’una gran varietat de pro-ductes.La ciutat és famosa arreu del món pel seu barri d’assaonadors, que segueixen el mateix procedi-ment des de l’edat mitjana. És precisament en aquest barri on s’adoben, tenyeixen i es preparen les pells per als famosos productes de marroqui-neria del país, com ara jaquetes, bosses o cintu-rons, productes que podem comprar després del tradicional regateig amb els venedors. Per dissi-mular l’olor de les pells adobades, sempre podem visitar el barri amb fulles de menta!Al bell mig de l’aspecte medieval dels carrers

– alguns d’ells amb només 60 cm d’amplada- trobem petites joies culinàries, amb restaurants dignes de qualsevol capital europea, com el Mez-zanine o Les 3 Sources, on degustar la cuina ma-rroquina amb un toc sofisticat de cuina francesa. La ciutat ens ofereix un ampli ventall de visites, entre les quals sobresurten les escoles islàmi-ques, que es compten entre les més boniques del món àrab, tal com ho demostren la Madrassa Bou Inania o la Madrassa Attarin. Malgrat que avui trobaríem petites i estretes les cel·les dels alumnes, durant segles va ser tot un privilegi po-der estudiar en aquests centres les ciències més diverses, com les matemàtiques, l’astronomia o l’Alcorà.Finalment, la Mesquita Quaraouyine, del segle IX, és un dels centres espirituals més importants del Marroc i la institució d’aprenentatge perma-nentment en ús més antiga del món.Amb tots aquests monuments, de ben segur que la ciutat de Fes no deixarà indiferent a ningú.

JOSEP LLUÍS BARCO

JOSE

P LL

UÍS

BAR

CO

JOSE

P LL

UÍS

BAR

CO

JOSE

P LL

UÍS

BAR

CO

JOSE

P LL

UÍS

BAR

CO

Nº8 HIVERN 2015

KrugerEl parc nacional de l’escocès

Cap a finals del 1800 es va descobrir or prop de Barbeton i Pilgrim’s Rest. Ràpidament, una mu-nió de gent de tot pelatge i condició van fer cap allà. En aquell temps hi havia malària, malaltia que va fer estralls entre colons i nadius. Amb els colons i aventurers europeus vingué la caça de bèsties salvatges. El comerç d’ivori, la caça esportiva i científica -els museus d’història natural dels Estats Units i Europa demanaven animals- i les necessitats de la població europea i indígena de proveir-se de carn, varen ser els culpables de la gran davallada en el nombre d’animals i espècies. Desprès vingueren les epidèmies de l’any 1896, quan moriren milers de vaques, cabres i ovelles i sobretot bèsties sal-vatges, com búfals i antílops. És aleshores quan l’opinió pública començà a alarmar-se. La idea d’establir reserves faunístiques era quelcom que es parlava al Parlament. Calia actuar i calia fer-ho aviat. L’any 1898 es crea la Sabie Game Reserve, una gran extensió de terra entre els rius Sabie i Crocodile. Aquesta va ser la primera iniciativa per mirar de preservar i salvar de l’extinció els darrers animals de la sabana africana a la regió. Una de les persones considerades responsables de posar en marxa aquest primigeni moviment ecologista, va ser un tossut escocès (i és que tenen fama de ser tossuts, els escocesos!). Era militar, i es deia coronel James Stevenson-Hamilton. L’home havia arribat a Sud-àfrica per lluitar a la guerra anglo-boer. I sembla que en algun moment de la guerra va experimentar una mena de trasbals, ja que els paisatges de Sabie el van captivar!L’any 1902, poc després que s’acabés la guerra, Stevenson-Hamilton es convertí en el primer ran-ger de la Sabie Game Reserve. Apassionat i tenaç com era el coronel, al cap d’un any de prendre possessió del càrrec aconseguí ampliar la reserva amb noves terres i la creació de la Singwitsi Game Reserve, una extensió considerable de territori que abraça des del riu Crocodile fins al riu Luvu-vhu. Gràcies al coronel també s’introduïren lleis

per regular la caça. Només era permesa la cacera de determinades espècies de predadors - lleons i guepards especialment - per poder mirar de resta-blir un cert equilibri entre altres espècies. Al llarg de 44 anys d’activitat l’emprenedor mi-litar escocès va esdevenir la principal força con-servacionista de la regió i el promotor principal del Parc Nacional Kruger, establert l’any 1926. El nom, per cert, es va triar com a deferència o home-natge a qui fóra primer president de la República del Transvaal, Paul Kruger. Naturalment, el nostre dinàmic coronel també esdevingué el primer ran-ger en cap del nou parc. Tanta va ser la seva fama que els indígenes aviat li posaren el sobrenom de Skukuza, que en llengua shangaan vol dir aquell que ho escombra tot, fent esment a la innata ha-bilitat del coronel per resoldre problemes i tirar endavant. D’ençà dels temps del coronel Stevenson-Hamil-ton, molts han estat els avenços. L’any 1950 una associació de terratinents i promotors de reserves privades posaren en marxa les primeres iniciati-ves empresarials turístiques. Altres s’hi afegiren aviat.Amb el pas dels anys, les tanques que abans di-vidien les propietats han anat desapareixent, cosa que beneficia enormement la fauna, doncs ara pot moure’s lliurement per tot el domini del Gran Kru-ger, un fet que ajuda i molt, a promoure la indús-tria de l’or verd tal i com s’anomena al turisme de natura a Sud-àfrica. El coronel finalment es retirà l’any 1946, i amb la seva muller decidiren anar a viure a la gran-ja familiar Gibraltar, situada prop de la presa de Longmere, al nord-est del riu White, on va viure fins a la seva mort, amb 90 anys, el 10 de desem-bre de 1957.Les cendres del coronel, les de la seva muller i dues filles, varen ser escampades allà on van ser més feliços, en un indret prop de Skukuza, al cor mateix de seu estimat Parc Nacional Kruger.

Victoria Falls i l’altre escocès

Mosi oa-Tunya és una expressió en llengua shangaan que vol dir el fum que trona. Les cas-cades es troben a mig recorregut del Zambezi, un riu de 2.700 km que desemboca a l’Índic. El salt d’aigua mesura 100 m d’alçada per 1 km d’amplada. Més xifres; el cabdal rècord es va registrar amb les riuades de l’any 1959 amb més de 700.000 metres cúbics per minut. Els paleoantropòlegs diuen que un milió i mig d’anys enrere la regió ja estava habitada. No se sap quin aspecte tenien les cascades a l’època, però ben segur ja devien de deixar als homínids bocabadats. Bellesa sorprenent, poesia en moviment, mis-teri... i, naturalment, història. El novembre de 1885, un grup d’homes de l’ètnia makalolo varen transportar en canoa el Dr. David Livingstone fins a tocar del gran salt d’aigua. Livingstone, que era d’origen escocès i un home de gran sensibilitat, en veure-les per primer cop, desa el quadern de notes, la ploma i les seves cabòries científiques, encara que només un moment, i gaudeix de l’espectacle. Un cop refet, va escriure: Mai els ulls dels europeus han vist cosa igual, només els àngels en sobrevolar-les.

LA HISTÒRIA

4 - MÓN

JAUME SALADRIGAS

LA REVISTA D’EUROVACANCES

IngapircaEl Temple del Sol de l’Equador

El Temple del Sol és dalt d’una roca que domina el recinte arqueològic. En temps dels cañaris, que vivien aquí abans de l’arribada dels inques, la roca ja era sagrada. Quan els inques conquereixen la regió a principis del segle XVI simplement s’apropien de la santedat del lloc. Però no s’hi que-den gaire temps. Primer les guerres fratricides entre Atahualpa i el seu germà Huascar i després la captura i assassinat d’Atahualpa per Fran-cisco Pizarro l’any 1533, debilitaran mortalment el Tawantinsuyu. Només trenta anys després de construir el temple, els inques desapareixeran d’Ingapirca.Poc conegudes però no oblidades, les runes d’Ingapirca són visitades ocasionalment per viatgers il·lustres, com Charles Marie de la Conda-mine l’any 1739 o Alexander von Humboldt l’any 1813. Les excava-cions arqueològiques al jaciment, patrocinades pel Banco Central del Ecuador, s’inicien l’any 1960. A poc a poc, l’antic assentament incaic, si-

tuat a 3.120 metres d’altitud, torna a la llum.El conjunt arqueològic s’agrupa en set unitats funcionals distribuïdes en forma de mitja lluna, amb el Temple del Sol en un extrem i el primitiu as-sentament cañari a l’altre. Entre els dos se situen la resta d’estructures i unitats funcionals del recinte. Al cos-tat de l’assentament cañari, conegut amb el nom de Pilaloma, hi ha el con-junt de magatzems de Las Colcas. Al seu costat, i sempre amb direcció al Temple del Sol, es troben Los Baños, on es purificaven abans de les grans cerimònies. Una mica més enllà, distribuïdes al voltant d’una plaça, hi ha les tres bodegues principals on s’emmagatzemaven els aliments rituals. Molt a prop es troben les cui-nes on s’elaboraven els àpats durant les festes més importants. Situats gairebé als peus del Temple, trobem l’Agllahuasis, l’única part d’Ingapirca que a principis del segle XVI estava habitada de manera permanent. Aquí vivien en estat de clausura les verges

destinades al Sol, a les quals ningú podia veure. El recinte arqueològic culmina a l’anomenat Castillo, que malgrat la seva aparença defensi-va és en realitat el Temple del Sol. Construït dalt d’un sòcol artificial de forma el·líptica de més de 4 me-tres d’altura, el temple presenta tres nínxols encarats a orient i tres a oc-cident que es relacionen amb el culte al Sol durant els solsticis.

Malgrat que els inques utilitzarien Ingapirca durant només trenta anys, el conjunt sagrat es convertiria també en un centre militar important, abas-tint a les tropes del Tawantinsuyu que es dirigien cap al nord de l’actual Equador. Actualment, són les restes arqueològiques inques més impres-sionants del país.

EL JACIMENT

ARNAU FERRER

ARN

AU F

ERRE

R

Nº8 HIVERN 2015

Dragons de KomodoEls monstres d’Indonèsia

El dragó de Komodo (Varanus komodoensis) és el llangardaix més gran del món, amb mascles que poden arribar a assolir els 3 metres de llargada i viure fins els 40 anys; el seu pes varia però de mitjana acostumen a pesar uns 70 kg malgrat s’han detectat exemplars de fins a 150 kg. El co-lor de la seva escatosa pell gruixuda i aspre va del marró clar al gris vermellós. Té una llarga i musculosa cua que pot arribar a ser de la mida del cos. Viuen als boscos tropicals i sabanes de les illes indonèsies de Komodo, Rinca, Gili Mo-tang i NusaKode, tot i que també es poden arri-bar a trobar en platges i llits de rius secs. La seva activitat es desenvolupa principalment a primera hora del dia i quan el sol s’amaga, evitant moure’s durant la nit i les hores més caloroses del dia. Són animals molt territorials, els mascles defensen de forma violenta i agres-siva un territori que pot arribar als 2 km2. Els dragons es mouen amb molta agilitat malgrat el seu considerable pes, arribant a velocitats de 20 km/h en distàncies curtes. Neden molt bé i són capaços de desplaçar-se entre illes properes quan les corrents marines són favorables. Els in-dividus joves també poden pujar als arbres amb facilitat. Els dragons de Komodo tenen la boca plena de bacteris patògens, i s’han arribat a identificar fins a 62 espècies diferents. En cas de mossega-da, aquests bacteris poden provocar septicèmia a les seves preses, és a dir, una infecció gene-ralitzada greu que podria arribar a matar una cabra o un búfal en només 8 hores. Durant anys s’ha cregut que els dragons de Komodo utilitza-ven els seus bacteris de la mateixa manera que moltes serps verinoses utilitzen el seu verí. És a

dir, es pensava que si no eren capaços de matar la seva presa de forma directa, la infecció cau-sada pels bacteris sovint era suficient per o bé matar l’animal per enverinament de la sang o bé debilitar-lo prou com perquè es convertís en una presa fàcil en un parell de dies. Estudis recents duts a terme pel Dr. Bryan Fry de la Universitat de Melbourne, a Austràlia, demostren però, que el poder mortífer dels dragons de Komodo no re-sideix en els bacteris sinó en un verí que prové de les seves dents de fins a 2,5 cm de llarg. Els components d’aquest verí que fan reduir la pres-sió sanguínia i accelerar la pèrdua de sang són tan potents com els que es troben en el de la serp més verinosa del planeta, la taipan d’interior de l’oest d’Austràlia, capaç de matar 100 persones i fins a 250.000 ratolins amb el verí d’una sola mossegada.Sigui com sigui, el dragó trobarà la presa morta gràcies al millor dels seus sentits, l’olfacte, que li permet detectar l’olor d’un animal mort fins a 10 km de distància. Gràcies a la laxa articulació de la seva mandíbula inferior i al seu estómac dilatable, els dragons poden arribar a ingerir preses de fins el 80% del seu pes corporal en un sol àpat. S’acostumen a alimentar d’aus, ous, cérvols, porcs salvatges i búfals d’aigua, tot i que els dragons adults també poden matar i menjar-se dragons joves. Els dragons són animals solitaris. Durant l’època d’aparellament, els mascles acostumen a enfrontar-se agressivament per poder copular amb la femella. El mascle guanyador s’apropa a la femella i, si és acceptat, procedeix a aferrar-se al seu cos amb les urpes abans de la còpula. Aquest procés és sovint violent i desagradable

El Parc Nacional de Komodo, ubicat a les illes menors de la Sonda, a l’arxipèlag d’Indonèsia, va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l’any 1991. Està format per les tres grans illes de Komodo, Rinca, Padar i Gili, així com multitud d’illes més petites, to-tes elles d’origen volcànic. Amb una extensió total d’uns 1.733 km2 dels quals només 603 km2 són terrestres, el parc ofereix protecció no només al dragó de Komodo sinó a tota la rica flora i fauna terrestre i marina de la regió. Els turons del parc, coberts per una vegetació de sabana seca farcida de plantes espinoses, contrasten amb les precioses platges de sorra blanca i les onades de color blau que trenquen contra les roques de corall. El parc rep anual-ment més de 50.000 visitants i és considerat una de les Set Meravelles Naturals del Món.

L’ANIMAL

per la femella. Poden pondre fins a 30 ous en un niu excavat al terra, on passats 8 mesos naixeran cries de fins a 37 cm de longitud. Aquestes cries són víctimes de múltiples depredadors, però un cop arribat a adult, el dragó de Komodo no té cap més depredador que d’altres individus de la seva mateixa espècie. Aquests llangardaixos es troben entre els pocs vertebrats amb capacitat de reproduir-se per par-tenogènesi, procés pel qual les femelles poden pondre ous viables que es desenvolupen sense haver de ser fecundats en situacions d’absència de mascles. El dragó de Komodo està present a la Llista Vermella d’Espècies Amenaçades de la UICN i classificat com a espècie vulnerable. Existeixen aproximadament entre 4.000 i 5.000 exemplars en estat salvatge i se sospita que només queden unes 350 femelles reproductores en llibertat. En resposta a la preocupant baixa població d’aquest dragó i amb l’objectiu de protegir els seus hàbi-tats, l’any 1980 es va fundar el Parc Nacional de Komodo.

PERE MORERA

6 - MÓN

Parc Nacional de Komodo

LA REVISTA D’EUROVACANCES

HoustonCentre de Control de Missions

És un petit pas per a un home però un gran pas per a la humanitat. Des del darrer graó del mò-dul lunar, l’astronauta Neil Armstrong pronuncia les darreres paraules abans de trepitjar la lluna per primera vegada. Dins el mòdul lunar Eagle l’acompanya Edwin E. Aldrin, l’únic testimo-ni directe del gran moment. Lluny, a 384.400 quilòmetres de distància, la humanitat aguanta l’alè. Abans de difondre-les als mitjans de co-municació, les paraules de l’astronauta arriben a Houston, al Centre de Control de Missions de la NASA. Aquell dia, la sala és el centre del món.Moltes coses han canviat en l’exploració espacial des d’aquell 20 de juliol de 1969. Moltes, menys una: la NASA continua al mateix lloc, en els terrenys comprats per l’agència espacial nord-americana fa més de seixanta anys al sud-est de Houston, a l’estat de Texas.El tram tour comença al fons del centre de vi-sitants, una mena de complex a mig camí entre un museu de l’exploració espacial i un parc te-màtic. En primer lloc, instruccions de seguretat. Després, comencem. El trenet circula pels enor-mes terrenys de l’Space Center mentre una veu narra als visitants la funció de cada edifici del complex. La primera parada és a l’hangar on hi ha guardat el coet Saturn V, que no va arribar a viatjar mai a l’espai. Els passatgers del tram tour

ens deixem guiar dòcilment des de les enormes tuberes de la base del coet fins a la diminuta càp-sula de la punta. La següent parada la fem al cen-tre d’entrenament d’astronautes, un altre hangar immens on hi ha reproduïda a mida real l’estació espacial internacional, segments de les llançado-res i tota mena de mòduls on provar enginys i fa-miliaritzar als astronautes amb la vida a l’espai. Un llarg corredor elevat protegit amb una vidrie-ra permet recórrer l’hangar d’un extrem a l’altre i observar la feina dels tècnics de la NASA.La darrera parada és en un edifici gris i cúbic de línies verticals. A diferència d’altres blocs del complex, identificats només amb un número, aquest té el nom escrit en una placa situada ben visible a la part superior de l’edifici: Christopher C. Kraft, Jr. Mission Control Center. Baixem del trenet. Més instruccions de seguretat. Varis trams d’escales porten a la planta superior. Parets anodines decorades als replans amb fotografies descolorides dels anys seixanta i setanta. Per la NASA també passa el temps. Arribem a la plan-ta superior. Una petita platea amb butaques i un vidre protector. I darrere, el Centre de Control, amb els ordinadors, les pantalles i els telèfons de l’època. Avui ja no funciona com a centre de control i conserva l’aspecte que tenia als anys se-tanta. El centre actualment operatiu no està gaire

LA CRÒNICA

lluny, tot just al pis de sota, però no es pot visitar. Tant és. Aquest és el centre de control dels pro-jectes Mercury, Apollo i Saturn, el dels primers humans orbitant el planeta i el dels viatges a la lluna. Al món hi ha altres agències espacials i altres centres de control, però aquest és EL cen-tre de control, el de les pel·lícules i el de l’èpica. El guia, un tècnic jubilat de l’Space Center, ho aclareix en un exemple ben americà: Al món hi ha molts McDonald’s, però de centres com aquest només n’hi ha un!Un any més tard de l’arribada d’Armstrong a la lluna i de les famoses paraules de l’astronauta al peu de l’escala, el Centre de Control de Missions tornarà a ser testimoni d’una altra frase per a la història. La pronunciarà James A. Lovell durant el viatge de l’Apollo 13 i acabarà posant aquesta sala en boca de milers de persones arreu del món en les situacions més diverses: Houston, tenim un problema.

ARNAU FERRER

ARN

AU F

ERRE

R

ARN

AU F

ERRE

R

ARN

AU F

ERRE

RAR

NAU

FER

RER

Nº8 HIVERN 2015

El primer que sorprèn quan es visita l’Iran és descobrir un poble hospitalari, amable i orgullós del seu passat i de la seva cultura, una nació que ben aviat deixarà clar al visitant que ells són per-ses. Perses? Sí, perses, una de les grans civilitza-cions i un dels grans imperis de la història. Ori-ginàriament pobles seminòmades amb constants disputes territorials, no varen iniciar el procés d’unificació fins la dinastia aquemènida i l’accés al poder de Ciro I l’any 559 aC, un procés que no conclouria fins la conquesta d’Alexandre Magne l’any 330 aC. Com a pobles seminòmades, els perses no tenien un bagatge arquitectònic propi, així que varen anar incorporant elements dels diferents pobles

amb qui varen entrar amb contacte, des d’Egipte i Grècia, a l’est, fins a les civilitzacions del Gan-ges a l’oest. Amb els anys aquestes influències variades van donar lloc a un original estil propi nascut de la fusió de totes elles, un estil que en-lloc com a Persèpolis llueix amb més esplendor. Persèpolis, la gran capital cerimonial dels aque-mènides, va ser construïda a principis del segle VI aC per Darios I per rebre, honorar i impressio-nar a les delegacions vingudes de tots els racons de l’imperi per celebrar l’any nou persa al costat del Rei de Reis. Actualment, a les restes arqueo-lògiques de Persèpolis no s’hi reben delegacions ni s’hi allotja el Rei de Reis, però el recorregut pels seus carrers i palaus magníficament decorats amb relleus de talla exquisida continua impres-

sionant als afortunats viatgers d’arreu del món que s’acosten a aquestes restes declarades Patri-moni de la Humanitat per la UNESCO.A només tres quilòmetres de Persèpolis hi ha Naqsh-e-Rostam, un complex de quatre tombes excavades a la paret rocosa inspirades en els hi-pogeus egipcis. La bellesa del conjunt és innega-ble i un no pot evitar embadalir-se amb la majes-tuositat, la perfecció i el treball exquisit dels seus relleus. Segons els historiadors, aquestes podrien ser les tombes de Darios I, Xerxes I, Artexerxes I i Darios II.Amb la caiguda dels aquemènides Pèrsia entrarà en un període d’inestabilitat fins la pujada al po-der de la dinastia sassànida l’any 226 dC, amb qui tornaria a viure una època d’esplendor fins a la caiguda de l’últim Rei de Reis l’any 651 dC da-vant l’impuls dels primers califes. Amb l’arribada de l’islam, Pèrsia viuria un nou renaixement a tots els nivells. La seva rica i variada cultura seria un dels elements constituents més importants de l’extraordinària vitalitat arquitectònica, literària i científica del món islàmic durant l’edat mitja-na, amb elements distintius propis que arribarien fins i tot a la península ibèrica.Dels molts exemples d’aquest període que encara es conserven arreu del país, el més impressionant és Esfahan, la capital de la dinastia safàvida. El xa Abba va remodelar la ciutat al voltant de la plaça de Meidan-e Shah, creant un conjunt únic de gust exquisit i proporcions inabastables que els seus contemporanis varen batejar com La imatge del món.A cada costat de la plaça, adornats amb dos pisos d’arcades, trobem alguns dels millors exemples de l’arquitectura i de l’art persa, com el palau reial d’Ali Qapu, la mesquita del segle XVII de Sheyx Loffollah, amb una de les decoracions inte-riors més impressionants del país, i l’anomenada mesquita Reial, a la qual s’accedeix per un arc monumental decorat amb els mosaics més espec-

Tradició milenàriaIranEL DESTÍ

ÀLEX

PÀM

IES

ÀLEX

PÀM

IES

8 - MÓN

LA REVISTA D’EUROVACANCES

taculars de l’Iran. Prova de l’exquisida singulari-tat de la plaça és la seva inclusió a la llista del Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO.Sota les arcades, vorejant tota la plaça l’immens basar de la ciutat, hereu de la frenètica activitat comercial que sempre identificà el poble persa, que obsequia els visitants, de la mateixa manera que feia en època de la Ruta de la Seda, amb els productes més exquisits que un es pugui imaginar: espècies exòtiques, delicades catifes, pintures, teixits sedosos, pedres precioses i de-coracions de tot tipus. Per protegir les caravanes que antigament movien les mercaderies d’un extrem a l’altre de l’imperi i donar servei i protecció als comerciants i viat-gers, Pèrsia comptava amb una extensa xarxa de

camins i caravanserais. De caravanserais se’n conserven uns quants i tot i que ja no protegeixen les caravanes, els seus murs encara conserven la memòria i l’atmosfera d’un passat gloriós.Més enllà dels grans conjunts arqueològics, dels espectaculars monuments islàmics i dels evoca-dors caravanserais que protegien les caravanes, l’Iran també conserva localitats com Abyaneth, un petit poble construït amb adob declarat Patri-moni de la Humanitat, una llarga tradició poètica que es remunta al segle XIII, una tradició musi-cal mil·lenària o una indústria de catifes que es remunta a l’edat del bronze. Però, per sobre de tot això, l’Iran conserva la forta identitat del seu poble. El poble persa!

ÀLEX PÀMIES

ÀLEX

PÀM

IES

ÀLEX

PÀM

IES

ÀLEX

PÀM

IES

ÀLEX

PÀM

IES

MÓN - 9

El nom d’Iran deriva de la paraula protoiraniana aryana, que significa terra dels aris, documen-tada per primera vegada en la tradició vesta del zoroastrisme durant el primer mil·lenni aC. El nom de Pèrsia el devem als historiadors i geò-grafs grecs, que es referien al territori de l’actual Iran amb el nom de la regió de Fars o Pars, situa-da al sud del país i d’on provenien els fundadors de l’Imperi Persa. Malgrat l’oposició interna, l’any 1935 el xa Reza Pahlavi va demanar que s’utilitzés únicament el terme Iran. L’any 1959, però, es va veure abocat a fer cooficials els dos noms, Iran i Pèrsia. Actualment, s’acostuma a fer servir el terme Iran en contextos polítics i el de Pèrsia en contextos culturals.

Iran o Pèrsia?

Nº8 HIVERN 2015

El brunch és un concepte anglo-saxó que s’està estenent a molts països d’arreu del món. El brunch va néixer als Estats Units a partir de la necessitat de prendre un es-morzar més copiós els diumenges després d’una llarga nit d’excessos. El mot apareix a partir de la fusió de les paraules angleses breakfast (esmorzar) i lunch (dinar) perquè el concepte és exactament aquest: unir l’esmorzar i el dinar en un sol àpat i a una hora a cavall entre els dos. Als Estats Units el brunch s’ha posat de moda i s’ha fet tan popular que fins i tot s’ha traslladat a l’àmbit familiar i als negocis. En el món dels negocis, per exemple, permet aprofitar més el temps sense haver de fer dues aturades durant les reunions per es-morzar i dinar. I en l’àmbit familiar el brunch ha esdevingut una nova manera de reunir la família al vol-tant de la taula. A ciutats com Nova York, per exemple, els diumenges és molt normal trobar famílies com-partint taula en els principals res-taurants especialitzats. Què es menja durant un brunch? La varietat d’aliments és inabastable i cada local als Estats Units el ser-

Diuen que el príncep Siddharta va néixer a l’actual Nepal, marcat per una profecia que anunciava que es convertiria en el més savi dels go-vernants. Va créixer plàcidament, gaudint dels plaers i luxes propis de la seva condició. El rei li procurà els millors mestres i disposà que no sor-tís de palau, temorós que la realitat corrompés la seva inclinació.Siddharta, millorant qualsevol ex-pectativa, mostrà grans aptituds. Però la seva intel·ligència no podia ser reclosa a palau i alimentava la

veix a la seva manera. En un brunch típic hi trobem des de cafè, te, pas-tes, fruites, sucs, torrades o ous re-menats de tota mena, fins a aliments més consistents com roastbeef an-glès, bacon, salsitxes, amanides variades, canapès o creps de sabors diversos. El que no pot faltar en un bon brunch són els famosos ous be-nedictine, uns ous escaldats sobre un panet obert, amb pernil dolç o bacon i recoberts amb salsa holan-

desa. Tot això sempre acompanyat d’un bon vi, una copa de xampany o, tal i com diuen els entesos, un bloody mary, el millor reconstituent després d’una llarga nit. En el proper viatge als Estats Units us recomanem gaudir de l’experiència de degustar un típic brunch en algun dels molts restau-rants de moda de les principals ciu-tats americanes.

seva curiositat per explorar més en-llà de muralles.Una dia sortí furtivament acompan-yat del seu escuder. Moltes foren les troballes, però una sola visió va captar la seva atenció: un home sec, geperut, amb cabells blancs, que caminava penosament ajudat d’un bastó. -Què li passa a aquest home? - Aquest home és vell.- I com ha arribat a aquest estat?- Hi ha arribat naturalment; tots en-vellim, sense esforç.- Digui’m, què podré fer quan sigui rei per combatre aquesta desgrà-cia?- No podreu. Cap poder pot evitar que ens fem vells.El jove Siddharta quedà en silenci.El príncep va seguir voltant i tornà a sentir la mateixa torbació en obser-var la repugnant malaltia i la freda mort. Llavors sospesà si servia de gaire tot el que els mestres li ensen-yaven: no podia preparar-se ni pre-parar als seus súbdits per suportar aquells turments inevitables.Arran d’aquest sotrac, Siddharta renuncià a títols i riqueses. Marxà errant a la recerca d’un remei. No

trobà cap cura, però sí la pau gràcies a una simple i plàcida acceptació. Fou llavors que esdevingué Buda - l’Il·luminat - i complí la profecia.No cal ser budista per compartir les preocupacions que afligiren al jove Siddharta; malauradament, tard o d’hora, tots viurem aquest tràngol. Jo, personalment, no sento cap fer-

vor religiós, però comprendre aques-ta història m’ha ajudat a acceptar els cops que també dóna la vida.

Después de todo la muerte es solo un sintoma de que hubo vida.Mario BenedettiEn record de la meva mare.

Avui fem un brunch

Siddharta El príncep Il·luminat

L’ÀPAT

EL MITE

KIM

AM

ATE

DAVID VICENS

CARLES GISBERT

10 - MÓN

Ous Benedictine

El budisme

Ingredients per a 4 persones:- 4 ous- 1 cullerada de vinagre.- 8 llesques de bacon o pernil dolç.- 2 panets oberts per la meitat i torrats.- Oli d’oliva verge extra i salPer a la salsa holandesa:- Rovells d’ou. - Suc d’una llimona.- 50 ml d’aigua.- Un polsim de sal.- 150 g de mantega fosa i calenta.Preparació:En un vas del túrmix, es barregen els ous, el suc de llimona, la sal i l’aigua; tot seguit, s’hi barreja la mantega calenta i es cou al bany maria fins que quedi espès, tot re-menant i sense escalfar-la massa ja que es podria tallar. Per fer els ous, s’omple un cassó amb aigua i una cullerada de vinagre. Quan arrenqui el bull, es trenca un ou dins un cullerot i es submergeix dins l’aigua durant uns 3 minuts. Passat aquest temps, es retira i es deixa assecar l’ou sobre paper de cuina. Es serveix mig panet torrat, amb dues llesques de bacon o per-nil dolç al damunt, l’ou i es rega per sobre amb la salsa holandesa.

El budisme és una doctrina filosòfica i religiosa oriental. Mancada de déus, basa la seva doctrina en seguir l’exemple de Buda. L’autocontrol i la medi-tació ens apropen a l’equilibri. Actualment, bona part de la població de Myanmar, Japó, Corea, Xina, Tibet i Tailàndia, entre d’altres països, professen diverses branques d’aquesta sàvia doctrina.

LA REVISTA D’EUROVACANCES

CARLES GISBERT

MÓN - 11

ÀfricaEl cinema al continent dels safaris

L’Àfrica negra és un immens territori descone-gut per occident. Malgrat posseir una palpitant i heterogènia societat, amb prou feines ens inte-ressem per la seva espectacular fauna i els seus paisatges. A casa nostra el cinema africà autòc-ton és invisible. Jo personalment no en puc par-lar, atesa la meva incultura. Però són moltes les mirades que occident li ha dedicat, potser amb la càmera una xic desenfocada.El punt de partida és Memòries d’Àfrica, protago-nitzada per Meryl Streep i Robert Redford en el zenit de les seves carreres. Aquest film va can-viar la relació entre cinema i turisme, atraient per primera vegada munions de viatgers que buscaven reviure la màgia de les genials loca-litzacions. El guió respon a un esquema que es repeteix en multitud de produccions: una emo-

tanta versions, entre les quals els més veterans es quedaran amb el crit inoblidable de Johnny Weissmüller, mentre els més joves prefereixen el clàssic animat de Disney o la caricatura infantil de George de la jungla. Un altre clàssic són les peripècies d’un altre aventurer embrió d’Indiana Jones, Allan Quatermain, que persegueix Les mi-nes del rei Salomó, ja sigui en la novel·la origi-nal, el film antic o el modern. Tots aquests clàs-sics contenen acció, caceres de grans animals, paisatges i passió, però m’agradaria remarcar que tots els protagonistes són occidentals i la població africana, retratada com una patuleia de bàrbars inútils. Per complementar aquestes històries, caldria vi-sionar la crua descripció de l’esclavisme que ens brinda Steven Spielberg a Amistat, o les produc-

contra milers de ferotges guerrers zulus, o Les quatre plomes. Encara dins del mateix registre bèl·lic, recentment s’han estrenat excel·lents títols on se’ns mostren amb més realisme els conflictes actuals. A Hotel Rwanda assistim im-potents al genocidi que assolà aquest país; Dia-mants de sang fa evident el dolor que provoquen per terres africanes les nostres estimades pedres precioses, mentre que a L’últim Rei d’Escòcia se-rem testimonis dels excessos d’un terrible tirà.L’atractiva humanitat dels goril·les també és un bon reclam. Ells són els protagonistes de la pre-ciosa Goril·les en la boira, on Sigourney Weaver intentarà parar els peus als caçadors. Aquests animals també són els protagonistes de les aven-tures d’un trepidant film anomenat Congo.Per als més petits de la casa també s’han fet

VIATGES DE PEL·LÍCULA

tiva història d’amor entre dos occidentals en un ambient salvatge i l’admiració d’ambdós per aquella terra. Ella, una educada i voluntariosa dama; ell, un intrèpid aventurer. A la mítica Mo-gambo és un caçador professional, Clark Gable, qui haurà de triar entre dues grans preses: la volcànica Ava Gadner o l’angelical Grace Kelly. Renoi quina sort que tenen alguns! A La Reina d’Àfrica, Humprey Bogart i Katharine Hepburn encarnen un llop de riu borratxet i una missio-nera puritana que remunten èpicament un riu a bord d’un vaixell tan tronat com les seves vides. A Hatari, del genial Howard Hawks, serà un caçador i una fotògrafa els que ens faran somniar en la sabana. Amb el mateix esquema, però per a públic més jove, destaquen uns personatges que han marcat moltes generacions: Tarzan. La llegenda d’un salvatge de raça blanca criat entre feres, la seva mona Xita i la seva estimada Jane, una dama victoriana. Se n’han filmat més de vui-

cions centrades en la lluita contra l’apartheid. En primer lloc en voldria destacar Crida llibertat de Richard Attenborough, que narra la vida de l’activista sud-africà Biko. Però també cal es-mentar Invictus del gran Clint Eastwood, on es recrea el camí de l’històric Nelson Mandela cap a la presidència sud-africana i els seus intents per reconciliar un país a través del rugby. Altres pel·lícules il·lustren la injustícia a què van con-demnar aquest gran home. Adéu Bafana o Man-dela, long walk for freedom en són els millors exemples.Un film curiós és Caçador blanc, cor negre, on Clint Eastwood recrea la filmació de La Reina d’Àfrica, mostrant el director John Houston més preocupat per caçar animals que per dirigir la seva obra. Al cinema de guerra veurem batalles de l’exèrcit colonial britànic idealitzades en clàssics com Zulu, que mostra el combat entre cent soldats

grans produccions animades: El rei lleó regna per sobre de totes i no li calen presentacions. Al seu torn, la divertida fauna de Tarzan o Mada-gascar faran les delícies de la mainada.Hi ha una pel·lícula que em té el cor robat: Els déus deuen estar bojos. Us explico com comença i penseu si val la pena. Una avioneta volant pel desert del Kalahari deixa caure accidentalment una ampolla de Coca Cola, que és recollida per una tribu de boiximans que rep l’objecte desco-negut com un regal dels déus. Només cal que mireu la resta.En darrer lloc m’agradaria recordar els documen-tals, un gènere considerat menor, concebut per acompanyar migdiades de sobretaula. Jo perso-nalment encara gaudeixo de l’enorme espectacle de la vida animal. Trobar i encertar-ne els títols, però, és una loteria per la manca d’informació i distribució.

WAR

NER

BRO

S

MET

RO G

OLD

WYN

MAY

ER

UN

IVER

SAL

PIC

TUR

ES

Nº8 HIVERN 2015

12 - MÓN

Francesc Mauri

La meteorologia pot ser per sí mateixa un objectiu turístic? Dit d’una altra manera: valdria la pena viatjar a l’altra punta del món per veure un fenomen meteorològic?Per a un home del temps, eviden-tment, és per sí mateixa un objectiu turístic. Un temporal de neu, una fredorada, un cicló, tot plegat és es-pectacular, màgic i, sobretot, en el meu cas com a geògraf, la seva inte-racció amb el territori i les persones que hi viuen.

Ens pots suggerir cinc destina-cions meteorològiques?Sibèria, l’indret habitat més fred del planeta (només a l’hivern, doncs a l’estiu hi fa calor). Desert d’Atacama com a l’indret més sec del món. Illes d’Indonèsia, amb les llampegades més continuades del planeta. Illa Reunió, l’indret rècord en aiguats de poques hores. Un indret qualse-vol com les Filipines, Carib o simi-lar durant un cicló tropical.

Suposem que volem fer una sèrie de viatges per experimen-

tar la diversitat climàtica del planeta. A quines destinacions hauríem d’anar per tenir una mostra representativa d’aquesta diversitat global?Jo faria les anteriors, afegint-hi Da-llol, a Etiòpia, amb un paisatge es-pectacular i la temperatura mitjana més alta del planeta. Anar cap a la costa Antàrtica amb un dels vaixells que creuen el pas de Drake i expe-rimentar alguns dels temporals ma-rítims més forts. Per últim viure una gran nevada als indrets del món on més neva, com la regió dels Grans Llacs dels EEUU o alguns indrets del nord del Japó.

En els darrers anys molts viat-gers a destinacions monsòni-ques ens comenten que la tem-porada de pluges i la seca no sembla correspondre a les da-tes tradicionals. Estem davant d’una nova manifestació del canvi climàtic global? No van errats els viatgers. El canvi climàtic també es nota, lògicament, en els monsons. Per no trobar-los actualment gairebé hem d’anar-hi

al desembre, gener i febrer, quan fa uns anys, al novembre o fins i tot a finals d’octubre ja no els trobaves.

Què diries als qui continuen pensant que això del canvi cli-màtic és un problema menor?Els 4 milions d’habitants que viuen a l’Àrtic, per sobre dels 66 graus de latitud nord, estan sotmesos a un profunda crisi econòmica, social i de model. Als 150.000 habitants d’algunes illes de la Polinèsia, se’ls estan inundant les illes. I a casa nostra, l’augment de temperatura està portant més dies amb núvols a l’estiu que fa uns anys. Bodegues Torres, per exemple, ha comprat unes finques a la Franja de Ponent, a l’Aragó, cap a Benavarri, situades a 1.000 metres; s’avancen als can-vis que ja s’observen per continuar sent competitius en el futur.

Obviant la multitud d’efectes lli-gats al canvi climàtic i des d’un punt de vista exclusivament tu-rístic, com pot afectar el canvi climàtic als viatgers? Obrirà noves destinacions al turisme? En tancarà de tradicionals?Segur. La navegació marítima per

l’Àrtic ja és a la cantonada, Venècia acabarà tenint molts problemes així com també els nostres aiguamolls, com els de l’Empordà o el delta de l’Ebre. El canvi climàtic té milers de derivades.

Canviem de tema. Quan et planteges unes vacances tens en compte la meteorologia?Poques vegades, encara que sembli mentida.

Et planteges unes vacances a

Menorca, no. L’any passat, però, a la Xina, a buscar el segon fill.

Algun viatge a l’agenda?A curt termini no.

I acabem. Pressupost il·limitat per a un viatge de somni. On vas? Faria la volta al món en sis mesos amb escapades als fenòmens meteo-rològics més potents i sorprenents.

una destinació on tens garan-tits fenòmens atmosfèrics ex-traordinaris. Què tries? Quin fenomen no has viscut que t’agradaria experimentar en primera persona? Ara, amb els fills no m’ho plantejo. M’agradaria molt experimentar un tornado o també un cicló.

Ara t’ho plantejo d’una altra manera: et regalen unes va-cances a l’Àrtic i pots escollir entre el sol de mitjanit i la nit polar amb aurores boreals. Què tries?Òsti! Tots dos!

I en un creuer, dòldrums tro-picals o temporals al cap d’Hornos?Esteu sent molt dolents.

I al desert, millor fred com l’Antàrtida o calorós com el Sàhara?Continueu fent-me patir.

Ens oblidem del clima. Has fet algun viatge darrerament? A on?Fora de les vacances d’aquest any a

ARNAU FERRER

L’home del temps

Nascut a Barcelona i resident a Matadepera, al Vallès Occidental, en Francesc va iniciar la seva carrera professional a Catalunya Ràdio l’any 1985. Només tres anys més tard es va incorporar a l’equip de me-teorologia de Televisió de Catalunya, on s’ha convertit en un dels homes del temps dels informatius de la cadena. Membre del Consell Assessor del Servei Meteorològic de Catalunya i autor de diverses guies sobre el temps, continua col·laborant amb Catalunya Ràdio, on dirigeix i presenta el programa MeteoMauri.

L’ENTREVISTA

ARNAU FERRER

MÓN - 13

LA REVISTA D’EUROVACANCES

Ring Road La carretera d’Islàndia

Reykjavík, la badia del fum, és la gran capital de l’illa. Gran, perquè hi viuen dos terços de la població d’Islàndia. I capital, perquè la segona ciutat del país no passa de ser un poble mitjà pels estàndards del sud d’Europa. Els islandesos no-més són 330.000 en un territori tres vegades més gran que Catalunya. Hi ha més volcans, cràters, columnes basàltiques, col·lades de lava, guèisers, marmites de fang bullent, aigües termals, fissu-res, glaceres, fiords, rius, llacs, cascades i fins i tot ovelles, que persones. És clar que aquesta és la màgia d’Islàndia.Una carretera espectacular recorre el perímetre de l’illa. És l’A1, coneguda arreu del món com Ring Road. Un carril per sentit, 1.332 quilòme-tres de recorregut i diversos trams encara per asfaltar en un traçat audaç que no es va comple-tar fins l’any 1974, quan se celebrava el 1.100 aniversari del primer assentament a l’illa. El Ring Road és la carretera d’Islàndia. Impossible perdre’s. Tanquem les portes del cotxe i obrim les de l’aventura!De Reykjavík sortim cap al nord, amb direcció a Borgarnes i la península de Snaefells, dominada pel volcà del mateix nom. El Ring Road no entra a la península, però val molt la pena desviar-se un dia o dos i explorar la costa fins a les colum-nes basàltiques d’Arnarstapi, fer un creuer per la badia de Breidafjordur des del petit poblet de Stykkisholmur i apropar-se a la base del volcà Snaefells, on Jules Verne situa l’inici del Viatge al centre de la terra.Des de Borgarnes el Ring Road gira cap al nord-est i es dirigeix a Akureyri. Estratègicament situada al fons d’un fiord de la costa nord de l’illa i dominada per una catedral d’arquitectura tectònica, tal i com anomenen a l’estil basàltic propi de l’illa, és la segona ciutat del país i una base excel·lent per visitar les costes septentrio-nals d’Islàndia. Des d’aquí podem seguir el fiord d’Eyjafjordur fins a Ólafsfjördur, visitar el remot port de pescadors de Siglufjördur o agafar un vaixell fins a la diminuta illa de Grímsey, per on passa el Cercle Polar Àrtic. El llac Mývatn, el més bonic d’Islàndia, és només

una mica més enllà d’Akureyri. Pel camí ens atu-rem a Godafoss, la cascada dels Déus, on segons la tradició un cap víking va tirar les imatges dels déus pagans després de convertir-se al cristianis-me. Envoltat de volcans, fumaroles i cràters de totes les mides, Mývatn és un dels llocs impres-cindibles de l’illa. Les marmites de fang bullent de Hverarond, a l’extrem nord-est del llac, són les més espectaculars que trobarem durant el recorregut. Allà mateix comença la carretera al volcà Krafla i als camps de lava de Leirunjukur, una fissura eruptiva que encara fumeja després de la darrera erupció l’any 1984. Dins la calde-ra del Krafla també hi ha el cràter del Viti i el seu famós llac d’aigües maragdes. El camí que segueix el llavi superior permet gaudir d’una de les panoràmiques més boniques de la regió. Si passem uns dies a Mývatn, també podem conduir fins a Husavik i fer una excursió per veure bale-nes, o entrar al Parc Nacional de Jökulsárgljüfur i visitar la cascada de Detifoss, la més cabalosa d’Europa.Reidarfjördur, Fáskrúdsfjördur, Stödvarfjördur, Breidalsvik, Djúpivogur... pobles de noms impro-nunciables se succeeixen mentre conduïm per alguns dels darrers trams sense asfaltar de la car-retera circular. La regió dels anomenats fiords de l’est és una de les més sinuoses del Ring Road, amb una successió de fiords i paisatges especta-culars que sembla no tenir final; un autèntic plaer pels sentits i un repte per als conductors. Quan ja hem perdut el compte dels fiords que hem passat, doblem una corba més i descobrim el massís de Vatnajökull.El tercer casquet glacial més gran del món fora de l’Antàrtida i Groenlàndia, ocupa tot el qua-drant sud-est d’Islàndia. Aquí hi ha els cims més alts, les glaceres més grans, les esquerdes més profundes i els paisatges més extrems del país. Els icebergs de la llacuna glacial de Jökulsárlon, les glaceres de Skaftafell, les columnes basàlti-ques de Svartifoss o les excursions amb motos de neu a Skálafellsjökull. Les possibilitats del mas-sís són infinites. El Ring Road passa sota el cim volcànic de l’Öraefajökull, s’apropa al front de

LA RUTA

la glacera Breidamerkurjökull i després traves-sa el delta de Skeidarásandur pel pont que l’any 1974 va completar el traçat de la carretera. Bé, no exactament el de 1974 perquè el pont original va desaparèixer l’any 1996 després d’una erupció del volcà Grimsvötn. Just a l’altra banda del delta, passada l’església medieval de Núpsstadur, s’arriba a Kirkjubae-jarklaustur, un poble de nom massa complicat fins i tot pels islandesos, que l’anomenen simple-ment Klaustur. Una mica més enllà el Ring Road s’apropa al cap de Dyrhólaey. La vista sobre l’arc natural de roca basàltica i la colònia de frarets a tocar del far, justifiquen plenament la parada. Ja estem a la costa sud. De Dyrhólaey a Reykja-vík hi ha 185 quilòmetres. Podem fer-los en dues hores o entretenir-nos dos dies parant en algunes de les atraccions imprescindibles del Ring Road. La cortina d’aigua de Skógafoss i la cascada de Seljalandsfoss són a tocar de la carretera, però per visitar l’anomenat Cercle d’Or ens haurem d’allunyar de l’A1. Amb aquest nom es coneix la famosa excursió a tres dels llocs més visitats del país: Gullfoss, Geysir i Thingvellir. Però no ens enganyem, els tres justifiquen amb escreix el desviament i la fama. Gullfoss és una de les cascades més boniques d’Islàndia, el guèiser de

ARN

AU F

ERRE

R

VOLV

O X

C60

ARN

AU F

ERRE

R

Strokkur a Geysir erupciona cada cinc minuts i Thingvellir és l’únic lloc del món on es pot veure la dorsal atlàntica.I gairebé hem acabat. Reykjavík, la badia del fum, ens espera al quilòmetre 1.332.

Nº8 HIVERN 2015

El compacte escandinauVolvo V40EL MOTOR

VOLV

O V

40VO

LVO

V40

14 - MÓN

Fa dos anys va veure la llum l’últim model de la casa sueca: el Volvo V40. Es va presentar al Saló de l’Automòbil de Ginebra l’any 2012 i aquell mateix estiu va començar a rodar al nostre país. L’any passat aquest model va arribar a les 78.307 unitats venudes a nivell mundial, un augment del 252,7% respecte l’any 2012 i va ser el segon mo-del més venut després de l’XC60.El Volvo V40 es distingeix per unes línies ne-tes i elegants, així com també per una gamma de motors de gasolina i dièsel potents i eficients. Des del potent T5 de gasolina amb 254 CV fins a l’ultraeficient D2 dièsel de 115 CV, que emet només 88 g de CO2 per km amb un consum de 3.8, l / 100 km, hi ha un motor dissenyat per sa-tisfer les necessitats del conductor, siguin quines siguin. I com part dels motors de la marca, els DRIV-e, amb un enfocament cap a la conducció sostenible, tots els motors del V40 vénen amb tecnologia start-stop.El model ofereix una excel·lent acceleració i ca-pacitat de resposta, juntament amb el suau so de motor, que fa que sigui divertit de conduir, a més a més d’una economia de combustible i unes mí-nimes emissions de CO2.Un dels aspectes que més impressiona d’aquest vehicle és el seu sostre panoràmic de vidre op-cional, que connecta el conductor amb el cel, el que fa que l’habitacle sigui un lloc més espaiós i ventilat. Un lloc realment agradable, tant si estàs en els seients davanters com en els posteriors que ofereix la possibilitat de gaudir millor del paisat-ge, ja sigui hivern o estiu, ja que si el sol molesta, es pot tancar la cortina elèctrica i aconseguir una ombra fresca. Cada Volvo segueix els principis del disseny escandinau contemporani, incor-

porant tot aquell detall que serveixi per aixecar l’ànim cada vegada que s’entra en un Volvo.

La versió Cross CountryEl V40 té una versió crossover representada pel V40 Cross Country. Aquest, amb un disseny ro-

2013. La producció d’aquest vehicle es realitza a la planta de Gant (Bèlgica) i de la mateixa ma-nera que el seu “germà” , incorpora una primícia mundial en seguretat, l’airbag de vianants.Si ens fixem en el seu disseny exterior, es tracta d’un crossover Premium elegant amb estil aven-

bust, inclou panells protectors de la carrosseria, llantes i pneumàtics més grans i una major altura de marxa, el que facilita l’avanç per camins plens de solcs i terreny desigual. Incorpora tot el millor del disseny escandinau contemporani, amb un aspecte més agressiu.Aquest model es va presentar al Saló de París al setembre de 2012 i les primeres unitats van arri-bar als concessionaris espanyols a principis de

turer. Conserva l’estil del Volvo V40 però amb algunes modificacions respecte a la versió es-tàndard: el seient del conductor es troba 40 mm més elevat; inclou detalls exclusius com les ro-des idèntiques a les del V70, amb llandes de fins a 19 polzades; para-xocs davanters i posteriors amb proteccions de baixos de plàstic i travessers esculpits i contrastats. Disposa d’altres detalls refinats com el bastidor negre brillant al voltant

LA REVISTA D’EUROVACANCES

VOLV

O V

40 C

ROSS

CO

UN

TRY

AIR

BAG

DE

VIAN

ANTS

MÓN - 15

de l’habitacle, les carcasses negres dels miralls retrovisors o les barres del sostre.Pel que fa al disseny interior, està ple de trets pro-pis del disseny escandinau: elegant i pràctic amb línies netes, materials i acabats d’alt nivell junta-ment amb una tecnologia intuïtiva d’avantguarda; el color del llançament: Coure Pur, és present en el repunt i compta amb una tapisseria en cuir de 5 colors diferents i il·luminació interior led amb 7 tonalitats diferents que permeten al conductor triar l’ambient.Si aprofundim en el tema del motor, hi ha dos motors gasolina (en versions T4 i T5) i tres dièsel; tots amb canvis manuals i automàtics de sis velo-citats, a excepció del T5 (només automàtic).També inclou sistema d’arrencada i parada start-stop i control de descens en pendents i, a més, les versions T4 i T5 tenen tracció a les quatre rodes.

Seguretat per damunt de tot: IntelliSafeVolvo Cars sempre ha estat un exemple a seguir en matèria de seguretat, així, des de l’any 2000, Volvo ha reduït el risc de veure’s involucrat en un accident o patir lesions greus en un 50% i un dels objectius de la companyia per l’any 2020 és “que ningú mori o tingui un accident greu en un Vol-vo de nova generació”. És per això que Volvo ha desenvolupat l’última tecnologia en aquest camp creant un sistema intel·ligent amb un enfocament integral cap a la seguretat viària: ajudar-te, evitar accidents i protegir: l’IntelliSafe.A Europa es calcula que el 14% de les víctimes mortals en un accident de cotxe són vianants i un nombre molt alt resulten ferits. A la Xina, la xifra augmenta fins a un 25%. És per això que Volvo en el seu afany per la millora dels sistemes de se-guretat, ha estat la primera companyia automobi-lística en incorporar l’airbag per a vianants en un vehicle, un sistema que va ser presentat en pri-mícia a nivell mundial en el V40, i l’incorporen de sèrie el Volvo V40 i el V40 Cross Country.Aquest sistema funciona quan els sensors del pa-ra-xocs davanter registren el contacte físic amb un vianant. El capó s’allibera i s’eleva a la vegada pel desplegament d’un airbag que esmorteeix el cop. El sistema es basa en 7 sensors inserits en la part davantera del vehicle que transmeten senyals a una unitat de control i si s’interpreta l’objecte com una cama humana l’airbag per a vianants es desplega automàticament. Quan l’airbag s’activa comença a omplir-se de gas en mil·lisegons i, du-rant el temps d’inflat, l’airbag eleva el capó deu centímetres i aquest roman en aquesta posició en el moment de l’impacte.Com a part de l’IntelliSafe, incorpora també el sistema de detecció de vianants, el control d’alerta de conductor, advertència de canvi de carril o l’innovador sistema de detecció de ci-clistes. Aquesta tecnologia pionera detecta ci-clistes zigzaguejant inesperadament davant del vehicle i frena automàticament. Segons les da-

des d’accidents, aproximadament el 50% dels ciclistes morts en accidents de trànsit a Europa han topat amb un vehicle: xifra contrarestada per aquesta nova tecnologia que suposa una millora de la tecnologia de detecció i frenada automàtica. Està present en tots dos models i en tots aquells equipats amb el sistema de detecció de vianants.A més a més, compta amb el sistema Park As-sist Pilot, que aparca el V40 per tu. El conductor només haurà d’activar el sistema quan el vehicle estigui al costat d’un forat per aparcar. El vehicle comprovarà si hi ha espai suficient i, si n’hi ha, s’encarregarà d’aparcar.S’han atorgat a Volvo diversos reconeixements en matèria de seguretat. En concret el V40, va ob-tenir la major puntuació registrada en la història d’Euro NCAP.

Disseny centrat en l’ésser humàL’estratègia de disseny de Volvo, Designed Around You, pretén ser humà i és per això que la marca pensa en cada detall a l’hora de dissenyar els seus cotxes. Així, l’interior d’aquests dos cotxes dispo-sa d’un panell d’instruments interactiu amb tres configuracions que el conductor pot triar en cada moment; elegància: presenta una il·luminació am-bre que crea una sensació tradicional i de calma; eco: inclou una il·luminació verda, dissenyada per crear una imatge inspirada en la naturalesa; i rendiment: disposa d’una il·luminació vermella de fons que crea una sensació d’esportivitat i in-

clou un indicador de potència.Unes llums LED col·locades a l’interior del vehi-cle il·luminen suaument l’habitacle de nit i con-verteixen cada viatge en una ocasió memorable. També permet ajustar la brillantor de les llums i escollir entre set maneres diferents de llum es-cènica per crear l’ambient desitjat en cada mo-ment.V40 és un dels compactes més tecnològics del

Sensus Connected Touch de 7”, una avançadíssi-ma pantalla tàctil escanejada per infrarojos que es pot utilitzar fins i tot portant guants: una nove-tat mundial en l’automòbil.Sens dubte, la marca sueca suposa una revolu-ció dins el món de l’automòbil amb un repte: fer més simple l’experiència de conducció i que el conductor gaudeixi al màxim en un dels seus mo-dels.

mercat, que es veu reflectit no només pels seus elements de seguretat, sinó també a través de la filosofia de la marca Volvo Sensus Connect, que connecta el conductor amb el vehicle. És l’única marca que incorpora a tots els seus co-txes connexió Bluetooth per permetre no només converses telefòniques amb mans lliures sinó també streaming de música procedent del seu reproductor de música. A més a més, Volvo s’ha integrat amb Spotify perquè els conductors pu-guin escoltar música en streaming amb un dispo-sitiu 3G/4G o connectant el mòbil del conductor al panell d’instruments. Els conductors podran reproduir qualsevol pista de Spotify que vulguin dient senzillament el nom, el que ofereix als pro-pietaris la possibilitat de seguir connectats quan condueixen. Es pot activar a través de la pantalla

Passejades BCN

La GeneralitatVisita del palau presidencialDissabte 7 o 21 de març al matíPreu: gratuïta

MNACLa nova col·lecció modernistaDimecres 11 de març al matíPreu: 12,5€ per persona

El Parlament i la CiutadellaVisita del Parlament i del parcDimarts 17 de març a la tardaPreu: 8,5€ per persona

Sant PauVisita de l’hospital modernistaDimecres 25 de març al matíPreu: 12,5€ per persona

1714La Barcelona del SetgeDimecres 15 d’abril a la tardaPreu: 12,5€ per persona

L’Església del Mar Els escenaris de la novel·la Dimecres 22 d’abril al matíPreu: 12,5€ per persona

Camí de Sant JaumeExcursió Barcelona – Sant Cugat11 kmDimecres 29 d’abril al matíPreu: 12,5€ per persona

MaçonsLa Barcelona maçònicaDimecres 6 de maig al matí Preu: 12,5€ per persona

El Raval El barri de l’Hospital Dimecres 13 de maig al matíPreu: 12,5€ per persona

Eixample modernistaLa Barcelona de CerdàDimecres 20 de maig al matíPreu: 12,5€ per persona

PedralbesVisita del monestirDissabte 23 de maig al matíPreu: 10€ per persona

La Gran GuerraLa ciutat dels espiesDimecres 27 de maig a la tardaPreu: 12,5€ per persona

Us proposem una nova sèrie de passejades per descobrir la ciutat. Les sortides les operarem sempre amb grups reduïts de 15 a 20 persones. Les passejades estan obertes a tots els clients i amics de clients d’Eurovacances i Diselauto a preu de cost. Inscripció obligatòria.

Activitats BCN Més informació:www.viatgeseurovacances.net

SUGGERIMENTS

Òperes i ballets

La BohèmeGiacomo PucciniDimecres 10 de juny a les 19h15Anna Netrebko / Joseph CallejaRoyal Opera House de Londres

La representació, que tindrà lloc als Cinemes Arenas de Barcelona, a la plaça Espanya, està oberta a tots els clients i amics de clients d’Eurovacances i Diselauto al preu especial de 12€.

PresentacionsUs proposem una nova sèrie de pre-sentacions per conèixer els nostres viatges. Aquestes tindran lloc a les 18h al restaurant Farga (avinguda Diagonal 391). Les presentacions estan obertes a tots els clients i amics de clients d’Eurovacances i Diselauto. Presentacions gratuïtes. Inscripció obligatòria.

Kirguizistan26 de febrer

Groenlàndia 5 de març

EEUU Texas 12 de març

Alaska 19 de març

Lofoten i Vesterålen26 de març

Camino de Santiago16 d’abril

Perú 23 d’abril

Oman7 de maig

Col·labora:

D I S E L A U T OBarcelonaC/ Casanova nº 161Tel.: 900 502 040 Mataró Crta. Nacional de Barcelona nº 88Tel.: 937 985 938Vilafranca del Penedès Avda. Tarragona nº 136Tel.: 938 901 103Tarragona Autovía de Salou, 1Tel.: 977 554 214www.diselauto.comdiselauto@diselauto.com

BarcelonaRambla de Catalunya 124, 5è 1aTel.: 934 152 300Granollers C/ Catalunya 12-18Tel.: 938 611 228Girona C/ Hortes 6Tel.: 972 225 344www.viatgeseurovacances.netalex@eurovacances.net