madola 50 anys de taller · que coneixedora de la seva obra, el fet de visitar el seu taller, el...

Madola50anys

de taller

De l’1 d’octubre del 2010 al 27 de febrer del 2011

Madola50anys

de taller

Agraïments: David Moliner M, Adrià Goula i Jordi Beltran

CATÀLEGEdita: Museu DeuTextos: Benet Jané i Palau, Núria Payán, Daniel Giralt Miracle i Salvador EspriuCatalogació: Maria CunilleraCrèdits fotogràfics: Adrià Goula i David Moliner M.Assessorament lingüístic: Servei d’Assessorament Lingüístic i Publicacions: Ajuntament del VendrellDisseny, maquetació i impressió: Impremta RamonDipòsit legal: T-1468-2010

EXPOSICIÓDe l’1 d’octubre del 2010 al 27 de febrer del 2011Organització i producció: Museu DeuFons: Madola

En l’escultura de Madola la ceràmica és el mitjà i la finalitat, la tècnica i el llenguatge en si mateix. Aquesta característica és alhora el resultat de cinquanta anys dedicats a la difusió, l’estudi, la investigació i la creació entorn de l’art ceràmic.

Les seves creacions recuperen el passat i han estat el precedent perquè artistes, crítics, entitats i institucions treballin per fer de la ceràmica un art en majúscules.

L’Ajuntament del Vendrell, conjuntament amb la Comissió de Ceràmica, personifica aquesta intencionalitat, ja que des de fa deu anys treballa amb esforç i cura en l’organització de la Fira i la Biennal.

Aquest any, amb motiu de la V Biennal de Ceràmica, el Museu Deu ha convidat Madola, per demostrar no només la seva vàlua com a perso-na i artista, sinó també per materialitzar i deixar palès que les paraules que fa quaranta-tres anys li dedicà el poeta Salvador Espriu encara són vigents:

“[...] Madola continua la millor tradició de la ceràmica catalana i que cal comptar des d’ara amb la seva obra i el seu nom.”

Salvador Espriu (1967)

Benet Jané i PalauAlcalde del Vendrell

i president de la Fundació pública municipal Deu Font.

Parlar de Madola és parlar de creativitat, d’energia, de vitalitat. Conversar amb Madola és serenor, és pau, és parar el temps. Pensar en Madola és contagi de ganes de creació, de treball incansable, de sentir que tot un món de sensacions està esperant que el despertis.

La visita al taller de Madola va provocar tots aquests sentiments. Encara que coneixedora de la seva obra, el fet de visitar el seu taller, el seu estudi, el seu entorn, el seu jardí escultòric amb “estel·les” i “portes” mirant el mar… fou tot un descobriment. Madola em va obrir la porta del seu espai i penso que, inconscientment i a causa del seu tarannà, em va obrir també la porta del seu esperit creatiu.

La conversa va esdevenir tot un viatge per la seva trajectòria artística, des dels anys seixanta fins a les últimes fornades encara sense nom i, a més a més, fou un viatge comentat per la mateixa artista, per les ma-teixes mans creadores.

És aquesta trajectòria la que ara mostrem al Museu Deu. La sala d’exposicions temporals del Museu s’ha convertit en un univers de for-mes i colors, de bonys i de fites, d’aigües perdudes i de vasos sagrats, de construccions i d’urnes que contenen tècnica, ofici i esclat creatiu… i encara van més enllà.

L’exposició de l’obra de Madola no només és trajectòria artística, no no-més és passejar per la sala i contemplar les diferents sèries, tècniques i colors. És comprendre el missatge, delectar-se amb la mirada i, princi-palment, és encomanament de força i d’ímpetu creatiu.

Núria PayánDirectora del Museu Deu

Plat d’Espriu, 1966 | 7,5 x 32,5 cm | Terra refractària, esmalt i òxid

Text escrit en motiu de l’exposició realitzada a la Sala d’Exposicions de l’Ateneu Barcelonès del 30 de setembre al 13 d’octubre de 1967

Rera aquesta primera exposició personal de Madola – Maria dels Àngels Domingo i Laplana – hi ha vuit anys de recerques i d’esforços constants. Impressiona la tenacitat d’aquesta singular artista per a conquerir els mitjans de la seva expressió. Madola lluita amb energia i rigor, des de l’adolescència, per aconseguir el difícil equilibri entre la seva personali-tat i un món amb lleis pròpies que cal conèixer i respectar.És ben obscur i múltiple l’origen de les formes inventades per l’home, el qual ha d’aplicar a la matèria i a les dades de què disposa les normes fonamentals del seu pensament. En el cas de Madola, la predilecció per les formes abstractes, llargament meditades, és absoluta.- Els meus dits - m’explica Madola – actuen al servei d’una idea o d’un estat anímic. El prodigiós camí de la ceràmica em mena a una veritat profunda que intento posar de manifest. A vegades, sovint, hi ha una angoixa religiosa a la base d’aquesta recerca, que s’endevina, com a “troballa” – no gosaríem anomenar-la encara “pau” -, en algunes peces amb reminiscències litúrgiques o d’una possible adscripció a la Litúrgia: diversos copons, un bellíssim bol fosc amb motius cruciformes, un recipient d’interior blanc i amb l’exterior gravat. A vegades rastregem una preocupació còsmica, tan estesa en aquesta hora històrica: per exemple, en una rajola blava, d’un blau in-tens de nit, amb una taca blanca. A vegades, però, la tibantor s’afluixa, i Madola es refugia en el relatiu descans d’una labor artesana, que re-flecteix una afecció especial per la ceràmica popular, sense superfluïtats, senzilla. - Treballo – ha afegit Madola – amb terres refractàries i ferrugino-ses, que són les més plàstiques i, alhora, les que s’adapten més al meu

Copa, 1967 | 21 x 14,5 x 14,5 cm | Terra refractària, esmalt i òxid

caràcter. Les peces es couen a temperatures de mil a mil vint graus, en un petit forn de construcció primitiva. Me l’ha mostrat el seu pare, l’amic més comprensiu que Madola té. Jo miro i escolto en silenci. Recordo per un instant la meva llunyana vocació d’arqueòleg, i m’envolta la suggestió de l’inesgotable tema de la ceràmica prehistòrica, les remotes arrels d’aquest art de Madola, viu, vigorós, sorprenent i moderníssim. - Per què m’ha triat per a presentar-la al públic? – pregunto a Madola -. Jo no sóc un crític ni tan sols un entès. Ella ha somrigut i em diu una pila de raons tan amables com poc convincents. He contemplat aleshores, amb una minuciosa lentitud, el guany d’un treball, d’una imaginació, d’unes mans molt sensibles, i heus aquí que, sense que gairebé me n’adoni, acompleixo l’encàrrec, tot pen-sant que Madola continua la millor tradició de la ceràmica catalana i que cal comptar des d’ara amb la seva obra i el seu nom.

Salvador EspriuB., 30-VII-67.

Gerro marró, 1964 | 28 x 24,5 cm | Terra refractària, esmalt i òxids

MADOLA, DEL SEGLE XX AL SEGLE XXI

Tot i que segueixo de prop la trajectòria artística de Madola des del 1966, quan va exposar per primera vegada a l’Ateneu Barcelonès, en-cara ara no sóc capaç de precisar si la seva obra és ceràmica, escultura, disseny o arquitectura, o si és una instal·lació d’arrel conceptual.

És cert que la podem qualificar com a ceramista, perquè segueix fidel a la ceràmica, com a escultora, perquè treballa amb la dimensió espaial, i com a dissenyadora, perquè el modelatge, racional o orgànic, és una component bàsica de les seves obres. També és evident que té vocació arquitectònica, perquè, cada vegada més, els seus objectes són cons-truccions concebudes com un edifici. Cap d’aquestes manifestacions de la pràctica artística li és aliena; no obstant això, si analitzem la seva evolució veurem com amb el pas dels anys s’ha anat allunyant de les tècniques convencionals i ha anat prescindint de l’encotillament inhe-rent a elles per a instal·lar-se en un territori en què conflueixen deter-minats aspectes de la ceràmica, l’escultura, el disseny i l’arquitectura que li permeten expressar-se a través de plantejaments pluridisciplinars. Potser per aquest motiu, és oportú recordar el camí que Madola ha ha-gut de seguir per arribar aquí: el que va de la ceràmica d’arrel popular a la creació contemporània més experimental que s’identifica amb l’art conceptual, la deconstrucció i la postmodernitat.

A l’Escola Massana i a les escoles del Treball i d’Arts i Oficis de Barce-lona, Madola va rebre la primera formació artística, uns ensenyaments d’alt valor, atès que als anys seixanta a Catalunya els professionals de la ceràmica pertanyien a la pràctica terrissaire més genuïna, és a dir, que tot el que sabien de les terres, el seu modelatge, els diferents tipus de coccions i l’ample repertori vitri i cromàtic que proporcionaven els es-malts, procedia de la saviesa de l’Edat Mitjana, que al nostre país havien recuperat el modernisme i el noucentisme. Aquests coneixements, Ma-dola els va posar en evidència en les primeres obres – que, com he dit, vam veure el 1966 a l’Ateneu Barcelonès-, unes peces que no deixaven

de ser copes, gerros, bols, plats o formes derivades de les tipologies ceràmiques històriques, tot i que anunciaven una voluntat de renovació i de transgressió, com a resultat d’uns “anys de recerques i esforços constants”, com va escriure el poeta català Salvador Espriu.

Efectivament, Madola treia tot el partit possible a les formes conven-cionals lligades al gerro modelat i al torn, de manera que figures es-fèriques, cilíndriques, tancades, obertes... constituïen el laboratori d’experimentació que li permetia alliberar els procediments ceràmics de la tradició del gerro vasiforme i abordar nous camps de recerca que serien més constructius que formalistes. És evident que Llorenç Artigas i Antoni Cumella, com a precursors, havien abonat el terreny, però va ser Madola qui va acabar de donar el cop de timó que lligaria la ceràmica a les experiències de l’art contemporani, més enllà de l’ornamentació i del funcionalisme.

Per un cantó, va obrir una via cap al passat, buscant les arrels més primi-gènies de la cultura ceràmica, les autòctones i les asiàtiques, les meso-americanes... i, per l’altre, es va interessar pels nous llenguatges artís-tics, postabstractes, com l’objecte pop, les formes ‘minimal’, una certa vocació “povera”, l’objecte artefacte, l’essencialitat conceptual i, sobre-tot, la llibertat postmoderna. Madola no va ser aliena a cap d’aquests moviments, però tampoc en va ser seguidora. Anava construint els seus objectes d’acord amb les seves pròpies circumstàncies personals i tècni-ques. I així cada vegada més les seves obres esdevenien “construccions de la memòria”, peces vinculades molt directament a les vivències ínti-mes, familiars i socials; que es desprenien de la tradició dels arts and crafts per a arribar a ser obres d’art total. Un procés que segurament no per atzar coincidí amb el seu pas per la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, on es llicencià el 1985.

Les esteles realitzades amb refractari als anys vuitanta van obrir un al-tre viarany, el que l’aniria acostant a l’arquitectura. Eren estructures ar-quitravades, portals de mig punt, obeliscs, columnes, frontons, frisos,

piràmides, paral·lelepípedes amb portes i finestres, volums de molta expressivitat que s’anaven allunyant del món figuratiu i apropant al món simbòlic, com deixava explícit en els seus títols o en la seva pròpia mor-fologia. I si la dècada dels noranta va ser la més arquitectònica, la més directament relacionada amb les construccions del segle XX (les obres d’aquests anys són edificis, templets, ares, torres, pilons, brocals... que acabava de definir amb un cromatisme particular i amb tatuatges sígnics i cal·ligràfics), amb el canvi de segle recuperà la figura humana i les referències corpòries. En aquest moment mans, cames, peus i torsos es van convertir en els protagonistes dels blocs ceràmics, que van anar perdent el color per deixar que les terres naturals mostressin tota la seva expressivitat. I és en aquesta obra on descobrim un retorn al punt de partida, a aquelles maternitats dels anys setanta, però tractades amb una llibertat i desinhibició que només el domini de l’ofici i de les idees pot permetre. Les masses seguien essent convulsionades, el tractament de la matèria, violent i tot respirava una força geològica, que defugia els refinaments per concentrar-se en la contundència formal, sempre reve-lant les seves essències mediterrànies.

El següent cicle de l’itinerari artístic de Madola el constitueixen les obres produïdes entre el 2001 i el 2008, que va presentar al Museu de Montserrat amb el títol Vasos sagrats. En elles es concentren les dues motivacions que, com ja he dit, mouen l’artista: l’exploració dels vestigis del passat i l’exploració de noves propostes plàstiques, uns conjunció que darrerament l’ha portada a desbordar l’objecte per crear recintes, espais simbòlics, pous, contenidors, cases de l’ànima... unes peces en les quals implica l’objectivitat i la subjectivitat de l’espectador.

En parlar, doncs, de la trajectòria de Madola, parlem de 50 anys de crea-ció, d’una creació inevitablement lligada a la pròpia evolució biogràfica, tècnica, artística, social i ideològica de l’artista.

Daniel Giralt-MiracleCrític i historiador de l’art

Pintures i dibuixos

50anysde taller

18

19

20

21

22

23

24

25

26

27

15.- Cames creuades, 2007 | 122,3 x 105 cm | Acrílic, tècnica mixta i ceres sobre taulell

16.- Vasos comunicants, 2008 | 122 x 103 cm | Acrílic, tècnica mixta i llapis de color sobre taulell

17.- Vas de Plata, 2008 | 139,5 x 89,7 cm | Acrílic, tècnica mixta i llapis de color sobre taulell

18.- Il Pesci Guidano la nostra navigazione...,2006 | 74 x 93 cm | Tècnica mixta i llapis de color sobre cartró

19.- Vasos, 2001 (Homenatge a Trinidad Sánchez-Pacheco) | 34,5 x 49,7 cm | Tècnica mixta sobre cartró









MADOLA (Maria Àngels Domingo i Laplana) www.madola.com

Neix a Barcelona el 14 de Febrer de 1944. Estu-

dia ceràmica a l’Escola Massana de Barcelona i

posteriorment es llicencia en Escultura i es doc-

tora en Belles Arts per la Facultat de Barcelona.

Exposicions individuals i col·lectives des de l’any

1966 en diferents llocs d’Espanya (Barcelona,

Madrid, València, Les Canàries, Sevilla, Pamplona,

Gijón, etc.) i de l’estranger (França, Bèlgica, Suïs-

sa, Alemanya, Regne Unit, Itàlia, Portugal, Hon-

gria, Eslovàquia, Estats Units, Japó, Corea, Mèxic,

Xina, etc.).

Obté diversos premis, és membre de l’Acadèmia

Internacional de la Ceràmica amb seu a Ginebra

i del Work-Craft Council a la UNESCO de París.

És convidada per diferents institucions públiques

i privades a impartir seminaris i conferències so-

bre la ceràmica de gran format, especialment per

a espai públics.

Té obres en diverses col·leccions, així com en di-

ferents museus nacionals i internacionals.

Becada per la Generalitat de Catalunya, fa dife-

rents estudis de materials, amb intencions escul-

tòriques, i la seva integració en l’espai públic.

Des de 1988 treballa en obres de gran format

per a espais urbans, a Barcelona (Plaça de la Font

Castellana) 1992, a Manchester (Catalan Square)

1996, a Icheon, Corea (Memory Catalonia-Korea)

2004, a l’accés de l’autopista de Barcelona a

Mataró a Premià de Dalt (Rotonda Font Blava)

2008, i en obres per a espais públics i privats

dins l’àmbit de Catalunya i l’estranger.

Simultàniament amb la seva obra en ceràmica,

treballa sobre paper i obra gràfica des de 1980.

Lligada 2008 | 32 x 13 x 9 cm | Terra refractària i acer | Peça exposada a la galeria Camil·la Pérez Salvà

ACTIVITATS ENTORN LA V BIENNAL DE CERÀMICA

Divendres 1 d’octubre del 2010, a partir de les 19.30 h

• Exposició “Madola. Urnes” Lloc: Galeria de Ceràmica Camil·la Pérez Salvà

• Exposició “V Biennal de Ceràmica” i lliurament de premis. Els guanyadors del Concurs, Rafael Pérez, Eulàlia Oliver i Orly Nezer, exposen la seva obra. Lloc: Sala Portal del Pardo

• Conferència de la V Biennal de Ceràmica, Rafael Pérez, guanyador del concurs de la V Biennal de Ceràmica Màrius Domingo, escriptor del llibre Hermini Mampel, dissenyador Joan Güixens, fotògraf Lloc: Sala polivalent del Portal del Pardo

Divendres 15 d’octubre del 2010

• A les 19 h, inauguració de l’Enrajolem! Projecte d’art col·lectiu entorn de la ceràmica. Ceramistes d’arreu del món han enviat rajoles de ceràmica especialment creades per a aquest esdeveniment. Una trobada de pensaments i missatges a través de la ceràmica. Lloc: Passeig de les Bòviles

• A les 20 h, Conferència Enrajolem!, per Cristina del Castillo Enrajolem! És una iniciativa que té els inicis a Sud-amèrica; concretament, és un projecte ideat per Cristina del Castillo, que va portar a terme a l’Argentina (2004) i a Mèxic (2007). Lloc: Sala Portal del Pardo

En la escultura de Madola la cerámica es el medio y la finalidad, la técnica y el lenguaje en si mismo. Esta característica es a la vez el resultado de cincuenta años dedicados a la difusión, al estudio, a la investigación y a la creación entorno el arte cerámico.

Sus creaciones recuperan el pasado y han sido el precedente para que artistas, críticos, entidades e instituciones trabajen para hacer de la cerámica un arte en mayúsculas.

El Ayuntamiento de Vendrell, junto con la Comisión de Cerámica, personifica esta intencionalidad, ya que desde hace diez años tra-baja con esfuerzo y cura en la organización de la Feria y la Bienal.

Este año, con motivo de la V Bienal de Cerámica, el Museo Deu ha invitado a Madola, para demostrar no sólo su valía como persona y artista, sino también para materializar y dejar patente que las palabras que hace cuarenta y tres años le dedicó el poeta Salvador Espriu todavía son vigentes:

“[...] Madola continúa la mejor tradición de la cerámica catalana y que hay que contar desde ahora con su obra y su nombre.” Salvador Espriu (1967)

Benet Jané Palau

Alcalde de Vendrell y presidente de la Fundación pública municipal Deu Font.

In the Madola’s sculpture, the pottery is the medium and the end, the skill and the language in itself. These qualities are at the same time the outcome of fifty years devoted to the study, the investiga-tion, the creation and the spreading of the art of pottery.

Her works of art recover the past and have been the precedent, an excellent example through them artists, critics and institutions can think about ceramics as a great art.

The City Council of el Vendrell, through the Committee of Ceramics has been working hard during the last ten years for this purpose with the Biennal and the Pottery fairs and exhibitions.

For all these reasons and because of the V Biennal of Ceramics, the Museum has invited Madola to put forward not only her value as a person and an artist but also to materialize the true words that our national poet Salvador Espriu once wrote about Madola (1967) which are still absolute valid:

“[...] Madola is the true follower of the best Catalan pottery tra-dition and from now on her works and her name must be taken into account.”

Salvador Espriu (1967)

Benet Jané Palau

Mayor of el Vendrell and president of the municipal public Foun-dation Deu Font

Hablar de Madola es hablar de creatividad, de energía, de vitalidad. Conversar con Madola es serenidad, es paz, es parar el tiempo. Pensar en Madola es contagio de ganas de creación, de trabajo incansable, de sentir que todo un mundo de sensaciones está es-perando que lo despiertes.

La visita al taller de Madola provocó todos estos sentimientos. Aun-que conocedora de su obra, el hecho de visitar su taller, su estudio, su entorno, su jardín escultórico con “estelas” y “puertas” mirando al mar… fue todo un descubrimiento. Madola me abrió la puerta de su espacio y pienso que, inconscientemente y a causa de su talante, me abrió también la puerta de su espíritu creativo.

La conversación se convirtió en un viaje por su trayectoria artística, desde los años sesenta hasta las últimas hornadas aún sin nombre y, además, fue un viaje comentado por la propia artista, por las mismas manos creadoras.

Es esta trayectoria la que ahora mostramos en el Museo Deu. La sala de exposiciones temporales del Museo se ha convertido en un universo de formas y colores, de aguas perdidas y de vasos sa-grados, de construcciones y de urnas que contienen técnica, oficio y estallido creativo… y aún van más allá.

La exposición de la obra de Madola no es sólo trayectoria artística, no es simplemente pasear por la sala y contemplar las diferentes se-ries, técnicas y colores. Es comprender el mensaje, deleitarse con la mirada y, principalmente, es contagio de fuerza y de ímpetu creativo.

Núria Payán

Directora del Museu Deu

When we speak of Madola we talk about creative power, energy and vitality. Her conversation is always serene, peaceful and then time stops. When we think of Madola we awake creative, timeless work and feel that a world of sensations is waiting to be raised.

When I visited her studio all these sensations took me up although I knew her work. When I had the opportunity of contemplating it is its own atmosphere – work shop, studio surroundings, her garden with “trails” and “doors” looking down at the sea - it was a wonder-ful unexpected discovery. Madola not only opened the door to her physical space but also to her creative soul.

Her reasons have been a magical travel through her artistic deve-lopment from the sixties up to her last not yet named works of art. A trip with comments coming from her voice, from her hands…

Now, the Deu Museum pretends to show the visitors her artistic development: a universe of shapes and colours, lost waters, holy vases structures and urns: her craftsmanship, her experience, her creative explosions… to open our minds further away.

This is the reason why while strolling around we are compelled to think about these wonderful combinations of matter, colour, tech-niques, skills and spiritual work. Became Madola’s works of arts are not only the evidence of an artistic development but the unders-tanding of a message, the charming of the eye and above all the interesting to her strength and creative spirit.

Núria Payán

Director of the Deu Museum

Texto escrito con motivo de la exposición realizada en la Sala de Exposiciones del Ateneu Barcelonès del 30 de septiembre al 13 de octubre de 1967.

Detrás de esta primera exposición personal de Madola – Maria dels Àngels Domingo i Laplana – hay ocho años de búsquedas y de esfuerzos constantes. Impresiona la tenacidad de ésta singular artista para conquistar los medios de su expresión. Madola lucha con energía y rigor, desde la adolescencia, para conseguir el difícil equilibrio entre su personalidad y un mundo con leyes propias que es preciso conocer y respetar.

Es oscuro y múltiple el origen de las formas inventadas por el hom-bre, el cual tiene que aplicar a la materia y a los datos de que dispone las normas fundamentales de su pensamiento. En el caso de Madola, la predilección por las formas abstractas, largamente meditadas, es absoluta.

- Mis dedos - me explica Madola – actúan al servicio de una idea o de un estado anímico. El prodigioso camino de la cerámica me conduce a una verdad profunda que intento poner de manifiesto.

A menudo hay una angustia religiosa en la base de esta investiga-ción, que se adivina, como “hallazgo” – no osaríamos nombrarla aún “paz” -, en algunas piezas con reminiscencias litúrgicas o de una posible adscripción a la Liturgia: diversos copones, un bellí-simo cuenco oscuro con motivos cruciformes, un recipiente de interior blanco y con el exterior grabado. A veces rastreamos una preocupación cósmica, tan extendida en esta hora histórica: por ejemplo, en una baldosa azul, de un azul intenso de noche, con una mancha blanca. A veces, pero, la tirantez se afloja, y Madola se refugia en el relativo descanso de una labor artesana, que refleja una afección especial por la cerámica popular, sin ser superficial, sencilla.

- Trabajo – ha añadido Madola – con tierras refractarias y ferrugi-nosas, que son las más plásticas y, a la vez, las que se adaptan más a mi carácter. Las piezas se cuecen a temperaturas de mil a mil veinte grados, en un pequeño horno de construcción primitiva.

Me lo ha enseñado su padre, el amigo más comprensivo que tiene Madola. Yo miro y escucho en silencio. Recuerdo por un instante mi lejana vocación de arqueólogo, y me rodea el inagotable tema de la cerámica prehistórica, las remotas raíces de este arte de Ma-dola, vivo, vigoroso, sorprendente y modernísimo.

- ¿Por qué me ha elegido para presentarla al público? – pregunto a Madola -. Yo no soy un crítico ni tan solo un entendido.

Ella sonríe y me dice un montón de razones tan amables como poco convincentes. He contemplado entonces, con una minuciosa lentitud, la ganancia de un trabajo, de una imaginación, de unas manos muy sensibles, y casi sin darme cuenta, cumplo el encargo, pensando que Madola continúa la mejor tradición de la cerámica catalana y que es preciso contar desde ahora con su obra y su nombre.

Salvador Espriu

B., 30-VII-67.

Text written in reason of the exhibition realized to the Room of Exhibitions of Ateneu Barcelonès (30th September - 13th October, 1967)

Behind this Madola’s first personal exhibition – Maria dels Angels Domingo i Laplana – there is a period of eight years of hard work, investigations. Her tenacity to obtain the means of her manner is really astonishing. Madola fights with energy and exactness since her adolescence, to achieve the difficult balance between her per-sonality and a world with its own rules one must know and respect.

Man has invented forms coming from obscure and manifold ori-gins. He has to apply to the matter and to the information he has, the ground essential norms of his thoughts. Her preference for profoundly meditated abstraction is by no means Madola’s subject.

- My fingers - says Madola – work according to an idea of a state of mind. The ceramics wonderful path leads me to a deep truth that I try to several.

Sometimes there is a religious anguish on the base of her re-search, which can be guessed as a “finding” – not shouldn’t name “peace” yet -, in some pottery with liturgical reminiscence or related to Liturgy: various pyxes, a very dark beautiful bowl with cruciform ornamentations, a vessel with white interior and engraved exterior. Sometimes we discover the cosmic concern so widespread in our historical times: for instance, in a blue tile of an intense night blue with a white spot. Sometimes the pressure sweetens and then Madola, shelters in the relative breaking off with a piece of cra-ftsmanship witch is a sign of her special affection for the simple pottery without superfluity.

- I work –says Madola – with refractory and ferruginous mate-rials witch are the most plastic, and at the same time the must adaptable to my character. The pieces are burnt up to thousand or thousand and twenty degrees C in a small rudimentary oven.

It has been shown to me by her father who is Madola’s most un-derstandable friend. And I look and listen in silence. For a moment I remember my far away calling for archaeology and I am surroun-ded by the suggestion of the everlasting subject of the prehistori-cal pottery Madola’s remote roots or her lively vigorous, surprising extremely modern art.

- Why have you chosen me to introduce you to the public? – I ask Madola -. I am not a critic and not even a connoisseur.

She smiled and tells me a lot of reasons why as amiable as little convincing. Then I have meditated with a minute slowness upon, earnings of a work of imagination, made with very sensible hands and here I am accomplishing her request almost without being aware of it as I am thinking that Madola is the true follower of the best Catalan pottery tradition and from now on her works and her name must be taken into account.

Salvador Espriu

B., 30-VII-67.

Aun cuando sigo de cerca la trayectoria artística de Madola desde 1966, cuando expuso por primera vez en el Ateneo de Barcelona, todavía ahora no soy capaz de precisar si su obra es cerámica, escultura, diseño o arquitectura, o si es una instalación de raíz conceptual. Es cierto que la podemos calificar como ceramista, porque sigue fiel a la cerámica, como escultora, porque trabaja con la dimensión espacial, y como diseñadora, porque el modelado, racional u orgánico, es un componente básico de sus obras. También es evidente que tiene vocación arquitectónica, porque, cada vez más, sus objetos son construcciones concebidas como un edificio. Ninguna de estas manifestaciones de la práctica artística le es ajena, sin embargo, si analizamos su evolución veremos como con el paso de los años se ha ido alejando de las técnicas convencionales y ha ido prescindiendo del encorsetamiento inherente a ellas para instalarse en un territorio en el que confluyen determinados aspectos de la cerámica, la escultura, el diseño y la arquitectura que le permiten expresarse a través de planteamientos pluridisciplinarios. Quizás por este motivo, es oportuno recordar el camino que Madola ha debido seguir para llegar aquí: el que va de la cerámica con raíz popular a la creación contemporánea más experimental que se identifica con el arte conceptual, la deconstrucción y la posmodernidad. De la Escuela Massana y las escuelas de Trabajo y de Artes y Oficios de Barcelona, Madola recibió la primera formación artística, unas enseñanzas de alto valor, dado que en los años sesenta en Cataluña los profesionales de la cerámica se habían formado en la más genuina práctica de la alfarería, es decir, que todo lo que sabían de las tierras, su modelado, los diferentes tipos de cocciones y el extenso repertorio de vidrio y vidrio cromático que proporcionan los esmaltes, procedía de la sabiduría de la Edad Media, que en nuestro país había recuperado el modernismo y el noucentisme. Estos conocimientos, Madola los puso en evidencia en las primeras obras - que, como he dicho, vimos en 1966 en el Ateneo de Barcelona -, unas piezas que no dejaban de ser copas, jarras, volutas, platos o formas derivadas de las tipologías cerámicas históricas, aun cuando anunciaban una voluntad de renovación y de transgresión, como resultado de unos años de búsqueda y esfuerzos constantes, como escribió el poeta catalán Salvador Espriu. Efectivamente, Madola sacaba todo el partido posible a las formas convencionales ligadas a las jarras modeladas y al torno, de forma que figuras esféricas, cilíndricas, cerradas, abiertas... constituían el laboratorio de experimentación que le permitía liberar los procedimientos cerámicos de la tradición de la jarra vasiforme y abordar nuevos campos de búsqueda que serían más constructivos que formalistas. Es evidente que Llorens Artigas y Antoni Cumella, como precursores, habían abonado el terreno, pero fue Madola quien acabó de dar el golpe de timón que ataría la cerámica a las experiencias del arte contemporáneo, más allá de la ornamentación y del funcionalismo. Por un lado abrió una vía de cara al pasado, buscando las raíces más primigenias de la cultura cerámica, las autóctonas y las asiáticas, las mesoamericanas... y, por otro lado, se interesó por los nuevos

lenguajes artísticos, posabstractos, como el objeto pop, las formas minimalistas, una cierta vocación povera, el objeto artefacto, la esencialidad conceptual y, sobre todo, la libertad posmoderna. Madola no fue ajena a ninguno de estos movimientos, pero tampoco fue una seguidora. Iba construyendo sus propios objetos de acuerdo con sus propias circunstancias personales y técnicas. Y así cada vez más sus obras acontecían “construcciones de la memoria”, piezas vinculadas muy directamente a las vivencias íntimas, familiares y sociales; que se desprendían de la tradición del arts and crafts para llegar a ser obras de arte total. Un proceso que seguramente no coincidió por azar con su paso por la Facultad de Bellas Artes de la Universidad de Barcelona, donde se licenció en 1985. Las estelas realizadas con refractario en los años ochenta abrieron otra senda, la que le iría acercando a la arquitectura. Eran estructuras arquitrabadas, portales de medio punto, obeliscos, columnas, frontones, frisos, pirámides, paralelepípedos con puertas y ventanas, volúmenes de mucha expresividad que se iban alejando del mundo figurativo y acercando al mundo simbólico, como dejaba explícito en sus títulos o en su propia morfología. Y, si la década de los noventa fue la más arquitectónica, la más directamente relacionada con las construcciones del siglo XX (las obras de estos años son edificios, templetes, aras, torres, pilares, brocales ... que acababa de definir con un cromatismo particular y con tatuajes de signos y caligrafías), con el cambio de siglo recuperó la figura humana y las referencias corpóreas. En este momento las manos, piernas, pies y torsos se convirtieron en los protagonistas de los bloques cerámicos, que fueron perdiendo el color para dejar que las tierras naturales mostraran toda su expresividad. Y es en esta obra donde descubrimos un regreso a su punto de partida, a aquellas maternidades de los años setenta, pero tratadas con una libertad y desinhibición que sólo el dominio del oficio y de las ideas puede permitir. Las masas seguían siendo convulsionadas, el tratamiento de la materia, violento y todo respiraba una fuerza geológica, que rehuía los refinamientos para concentrarse en la contundencia formal, siempre revelando sus esencias mediterráneas. El siguiente ciclo del itinerario artístico de Madola lo constituyen las obras producidas entre 2001 y 2008, que presentó en el Museo de Montserrat con el título Vasos sagrados. En ellas se concentran las dos motivaciones que como ya he dicho mueven a la artista: la exploración de los vestigios del pasado y la exploración de nuevas propuestas plásticas, una conjunción que últimamente le ha llevado a desbordar el objeto para crear recintos, espacios simbólicos, pozos, contenedores, casas del alma... unas piezas en las que implica la objetividad y la subjetividad del espectador. En relación, pues, a la trayectoria de Madola, hablamos de más de 40 años de creación, de una creación inevitablemente atada a la propia evolución biográfica, técnica, artística, social e ideológica de la artista.

DANIEL GIRALT-MIRACLECrítico e historiador del arte

MADOLA, DEL SIGLO XX AL SIGLO XXI

Even though I have followed Madola’s artistic career closely since 1966, when she had her first exhibition at the Ateneu Barcelonés, I am still not able to classify her work strictly as being within the field of ceramics, sculpture, design, architecture, or installation art with roots in the conceptual art. We could well categorize her as a ceramist, since she continues to work with ceramics, as a sculptress, because she works with spatial dimensions, and as a designer, seeing that rational or organic modelling is a basic component of her work. And she evidently possesses a vocation for architecture, as her objects are constructions conceived as buildings. None of these artistic manifestations are, in fact, strange to her. However, analyzing her evolution she has moved away in time from conventional techniques and moved beyond the restrictions inherent in them to enter a field in which a number of ceramic, sculptural, design and architectural qualities convey to allow greater expression through multidisciplinary applications. Consequently, it is perhaps worthwhile examining Madola’s career and consider how she arrived to this point: from popular ceramics to the most experimental contemporary creations of conceptual art, deconstruction and postmodernism. She began her artistic education at Massana School and the schools of Work and Arts and Crafts of Barcelona. These were considered high quality education centres, since in the sixties Catalonia had professional ceramists trained in the most genuine pottery practices. Teachers who knew everything about the different types of earth, how to model them, the different type of firings and the wide range of glass and chromeplated coating of enamels, a technique employed since the Middle Ages, which in Spain had been recovered by modernism and noucentisme cultural movements. Madola applied this knowledge in her first works, which, as previously stated, were exhibited in 1966 at the Ateneu Barcelonés. Pieces that were to all appearances, glasses, jugs, volutes, plates or shapes derived from historical ceramic typologies, but which did not fail to disclose a spirit to renew and transgress as a result of years of unrelenting search and effort. Such were the words bestowed on her by the Catalan poet Salvador Espriu. Evidently, Madola greatly benefitted from all the possible conventional shapes associated to modelled vases and the potter’s wheel: spherical, cylindrical, closed, open...they all constituted a means to experiment, to go beyond the traditional ceramic proceedings of the vasiform vase in search of new grounds for more constructive rather than formal shapes. Llorens Artigas and Antoni Cumella had no doubt been the precursors, but it was Madola who set a definite change in direction applying ceramics to the understandings of contemporary art, beyond concepts of ornamentation and functionalism. On the one hand, she opened a route to the past in search of the most primitive roots in the autochthonous, Asiatic and Mesoamerican ceramic culture, and, on the other hand, she investigated the new artistic, postabstract expressions, such as pop art, minimalist shapes, certain povera straits, the object of art, the conceptual essence and above all, postmodern liberty. Madola was aware of all these movements but was never a follower of them. She created her own objects influenced by her individual, personal and technical circumstances. Consequently, her works developed into “memory constructions “: pieces directly related to her personal, family and social experiences that emanated from the arts and crafts tradition to become full works of art. Such a process was

undoubtedly influenced by her studies at the Faculty of Fine Arts of the University of Barcelona, from where she graduated in 1985. The steles created with refractory in the eighties opened another line of research that would bring her closer to architecture. These were architrave structures, semicircular arches, obelisks, columns, pediments, friezes, and pyramids, parallelepiped with doors and windows, dimensions of great selfexpression that went beyond figurative conceptions towards a more symbolic notion, explicitly portrayed in their titles or in their own morphology. And, if her works in the nineties were influenced by architectural perceptions, the decade most directly related to XX century constructions (during these years she creates buildings, small temples, altars, towers, pillars, rims…using distinct chromatics and with signal and calligraphy tattoos), with the turn of the century she recovered the human shape and corporal references. Hands, legs, feet and torsos become at this time the major figures of the ceramic blocks, gradually loosing colour in favour of granting full expression to the natural earth. It is through this work that we discover a return to her starting point, to those maternities of the sixties, but treated with such frankness and lack of inhibitions only attainable when the artist has full command over her work and ideas. The masses continued to be shaken, matter was still used violently and everything had a geological strength that avoided refinement and concentrated the forcefulness of shapes, revealing at every turn its Mediterranean essences.

Madola’s ceramics have always been characterized by powerful formats and rough surfaces. One of the essences of clay, perhaps its most attractive feature, is that its shape can alter at the manipulator’s will. Owing to its plasticity and its moulding capacity, it can appear rough or delicate, rustic or refined, rugged or smooth. Madola’s work always manages to distil the force that emanates from her. It is pleasant and satisfying to talk with her because she knows what she wants, is direct and a good communicator. She claims that she always employs the same material: stoneware chamotte (clay mixture). Instead of rough sketches, Madola makes clay models which she uses as references. She needs to make sure that the structure is well defined in order that once the project is constructed in large format, there will be no surprises. She makes rolls ten or fifteen centimetres in width and uses them to build shapes that she then goes on to deform, crack, cut, dent and sculpt – inside and out – until she obtains the programmed outcome. As she works on the project she introduces slight modifications that never distort the original model. To achieve the intended shape she utilizes all kind of utensils, from the customary ceramic tools to the strangest and most unrelated to ceramic apparatuses. To emphasize certain details, she applies painted motifs using metallic oxides and colourings as well as lead pieces that lend a mysterious tone to the set. It might seem easy at first but to imbue such expressive force to clay can only be done by certain people who have worked extensively and who have their own artistic language of expression.

DANIEL GIRALT-MIRACLECritic and art historian

MADOLA, FROM THE XX TO THE XXI CENTURY

MADOLA (Maria Àngels Domingo i Laplana)

Nace en Barcelona el 14 de Febrero de 1944. Estudia cerámica en la Escuela Massana de Barcelona y posteriormente se licencia en Escultura y se doctora en Bellas Artes por la Facultad de Barcelona.

Exposiciones individuales y colectivas desde el año 1966 en dife-rentes lugares de España (Barcelona, Madrid, Valencia, Las Cana-rias, Sevilla, Pamplona, Gijón, etc.) y del extranjero (Francia, Bélgica, Suiza, Alemania, Reino Unido, Italia, Portugal, Hungría, Eslovaquia, Estados Unidos, Japón, Corea, Méjico, China, etc.).

Obtiene diversos premios, es miembro de la Academia Internacio-nal de la Cerámica con sede en Ginebra y del Work-Craft Council en la UNESCO de París.

Es invitada por diferentes instituciones públicas y privadas para im-partir seminarios y conferencias sobre la cerámica de gran formato, especialmente para espacios públicos.

Tiene obras en diversas colecciones, así como en diferentes mu-seos nacionales e internacionales.

Becada por la Generalitat de Catalunya, hace diferentes estudios de materiales, con intenciones escultóricas, y su integración en el espacio público.

Desde 1988 trabaja en obras de gran formato para espacios urba-nos, en Barcelona (Plaza de la Fuente Castellana) 1992, Manches-ter (Catalan Square) 1996, en Icheon, Corea (Memory Catalonia-Korea) 2004, en el acceso de la autopista de Barcelona a Mataró en Premià de Dalt (Rotonda Fuente Azul) 2008, y en obras para espacios públicos y privados dentro del ámbito de Catalunya y del extranjero.

Simultáneamente a su obra en cerámica, trabaja también sobre papel y obra gráfica desde 1980.

MADOLA (Maria Àngels Domingo i Laplana

She was born in Barcelona on 14th February 1944. She studied ceramics at Escola Massana in Barcelona and obtained on Arts and Crafts diploma in Sculpture. She was obtained the Doctorate an Arts and Crafts of the University of Barcelona.

She has made individual exhibitions and taken part in collective exhibitions in Spain (Barcelona, Madrid, Valencia, The Canary Is-lands, Seville, Pamplona, Gijón, etc.) and abroad (France, Belgium, Switzerland, Germany, United Kingdom, Italy, Portugal, Hungary, Slovakia, USA, Japan, Korea, Mexico, China, etc.).

She has been awarded many times and she is a member of the Ceramics International Academy in Geneva and the Work-Craft Council of the UNESCO in Paris.

She has been invited by different public and private institutions to take about big pieces of ceramic works, especially dedicated to open spaces.

Her works can be found in private collections and museums here and abroad. She has been granted a scholarship by the Generalitat of Catalonia to investigate materials for sculptural purposes and to be destined to public spaces.

From 1988 on she has specialized in big pieces of ceramics that can be seen in Barcelona (Font Castellana Square) 1992, in Man-chester (Catalan Square) 1996, in Icheon, Korea (Memory Cata-lonia-Korea) 2004, at the entry of the highway Barcelona Mataró in Premià de Dalt (Font Blava roundabout) 2008, and many other works in public and private places in Catalonia and abroad.

From 1980 she also works on paper with drawings and graphics.

Museu DeuPlaça Nova, 6

43700 El Vendrell (Tarragona)Tel. 977 66 63 08

[email protected]

madola 50 anys de taller · que coneixedora de la seva obra, el fet de visitar el seu taller, el...

Documents