locvs amŒnvs lluís garcia falgàs, gravador i dissenyador ... · sició paterna, va estudiar la...

LOCVS AMŒNVS 3, 1997 177-193

Resum

En aquest article es presenta l’obra de l’artista Lluís Garcia Falgàs (València 1881-Barcelona 1954),la producció del qual va oscil·lar entre dos àmbits: el conreu del gravat de creació (sobretot aiguatintesper a ex-libris), on va aconseguir cert reconeixement, i la dedicació a disseny publicitari (cartells,etiquetes, etc.), tasca quasi sempre anònima que el va ocupar al llarg de tota la seva carrera, juntamentamb la il·lustració del llibre. El seu art, massa poc conegut, és exponent d’un estil internacional,influït per models germànics i nord-americans. Per al seu estudi s’han utilitzat materials inèditsprocedents de la col·lecció familiar de l’artista.

Paraules clau:art publicitari, cartells, ex-libris.

Abstract

Lluís Garcia Falgàs, an engraver and graphic designerbetween high and popular artIn this article we present the work of the artist Lluís Garcia Falgàs (Valencia 1881-Barcelona 1954),whose production oscillated between two areas: original engraving (successful bookplates printedin «aquatint») and publicitary design (posters, labels and other works of identity print) made almostanonimously during all his life, as well as book illustration. Falgàs’s art, less known, belongs to agraphic international tradition, with german and north-american models. The research has beenmade possible thanks to a non-published sample of materials, preserved in the collection of theheirs of the artist.

Key words:commercial art, posters, bookplates.

Lluís Garcia Falgàs,gravador i dissenyador gràficentre l’art elitista i l’art massiu

Santi Barjau

178 LOCVS AMŒNVS 3, 1997 Santi Barjau

Al títol parlem d’una dicotomia entre art elitistai art massiu. En efecte, la carrera artística de Falgàses reparteix entre els dos extrems: d’una banda, elconreu d’un gènere tan minoritari com l’exlibrisme(que en el seu cas, a més, quasi sempre es realitza encostoses aiguatintes) i, de l’altra, el dibuix comercialmés anònim al servei de la indústria i els seus pro-ductes (cartells i prospectes, però també etiquetes ienvasos, cromos, etc.). Precisament és aquesta se-gona tasca, fins ara quasi desconeguda peròvariadíssima i d’altíssim nivell, la que ens ha cridatmés l’atenció, ja que no podem deixar de remarcarl’honradesa amb què està feta i el seu caràcter pre-cursor del disseny gràfic modern al nostre país.

L’elaboració d’aquestes notes ha estat possiblenomés després d’haver consultat un recull signifi-catiu de dibuixos originals conservats a Barcelonaen mans privades. El fet que aquesta col·lecciód’originals s’hagi conservat per perpetuació fami-liar ens dóna plenes garanties sobre el seu origen,però, de totes maneres, ens planteja algun proble-ma. Pot ser que no totes les obres siguin de LluísGarcia Falgàs, ja que ens consta que el fill d’aquest,el pintor retratista Lluís Garcia Oliver, també esdedicà a la publicitat, i sabem que algun cop vantreballar en equip4. Amb tot, tenim el convenci-ment íntim que les millors obres sempre són lesdegudes al pare (si bé el fill no deixa de tenir lesseves virtuts, sobretot com «animalier»). En cas dedubte podríem generalitzar la qüestió considerantque les obres publicitàries més anònimes procedei-xen d’un «entorn Garcia», dominat, però, per lapersonalitat creativa del pare. Altrament, quasi capdels dibuixos porta data, i si alguns es poden datarper aproximació a través de referències externes(com ara l’esbós d’un cartell per a la UGT atribuï-ble a la guerra civil), en general no hi ha manera detrobar-hi canvis estilístics ni evolutius clars.

En aquest article presentem l’obra d’un artista que no ha estat objecte de gaire atenció per part de la historiografia catalana,

malgrat que va desenvolupar a Barcelona la majorpart de la seva carrera1. Ens limitarem a esbossarles seves activitats de dibuixant publicitari, cartellis-ta, il·lustrador, gravador i exlibrista, fent menció es-pecial a les facetes menys conegudes. En principi,teníem la intenció d’aprofitar aquestes pàgines perplantejar d’alguna manera diferents problemàtiquesque sorgeixen quan s’analitza l’art català de la pri-mera meitat del segle XX: la pervivència del moder-nisme després de la Primera Guerra Mundial; laimpotència del concepte de «noucentisme» perexplicar moltes de les realitats artístiques dels anysdeu i vint; l’existència, mai no sistematitzada, d’uncorrent «castellanitzant»2; la definició i els límitscronològics d’un Art Déco català, o bé la possibleautonomia estilística de l’art comercial, al margedel «gran art».

Amb tot, ens hem inclinat per una presentaciómés asèptica de la matèria, i deixem per a un altremoment les elucubracions estètiques. És possibleque l’escàs coneixement de la personalitat de LluísGarcia Falgàs (València 1881-Barcelona 1954) tin-gui a veure amb el fet que és difícil (per no dir im-possible) incloure’l de manera convincent en elconcepte de noucentisme. Quan es parla d’aquestterme, com la cosa més característica del període aCatalunya, s’oblida l’existència d’altres orientacionsartístiques i es corre el risc de voler reduir-les totes aaquella única etiqueta. Però si no fem l’esforç desaber què més es feia en aquell període (i saber voldir també valorar, jutjar, donar noms, reivindi-car…), es corre el perill de convertir la paraula nou-centisme en una paraula maleta (Lewis Carrolldixit)3 on hi cap tot però que no serveix per al viat-ge de la història.

1. L’elaboració d’aquest article valligada als inicis de la meva tesidoctoral dedicada a les indústriesgràfiques a Barcelona entre 1900 i1939. Haig d’agrair el suport il’ajuda que m’ha prestat en totmoment la senyora Teresa Lloreti Carbó, que em va autoritzar aconsultar els originals de GarciaFalgàs que conserva amb totacura.

2. Prenem el terme d’un article deJosep LLORENS I ARTIGAS, «Expo-sició d’Art, Impressió general. Lessales», La Veu de Catalunya, 13de maig de 1918 (pàgina artística,434): «En resum. Aquesta vegadaels nostres pintors castellanitzantshan fet tot l’esforç possible senseveure’s secundats pels pintorspròpiament castellans, tota vegadaque ni en Chicharro, ni l’Her-moso, ni els Zubiaurres, ni enRomero de Torres, ni altres tanrepresentatius com aquests hanacudit a la nostra Exposició. Tantels del Reial Círcol Artístic comels de la Societat Artística i Lite-rària de Catalunya no han fet sinócelebrar una més de les seves ex-posicions […]».

3. Lewis CARROLL, Through thelooking-glass, 1871, capítol IV (Enel mundo del espejo, versió espa-nyola de M. Manent, EditorialJuventud, Barcelona, 1969, p. 85-87).

4. Una nota conservada amb elsdibuixos que comentem ens reve-la que la col·laboració artística en-tre pare i fill devia ser en algunmoment força estreta. Ignorem ladatació d’aquesta nota, que ensinclinem a considerar posterior ala guerra civil. El seu text és comsegueix: «Luisito. Entrega aMercedes el texto. No cierresningún dibujo con rayas, ni rayasabajo ni arriba. Ya veremos cadadibujo lo que necesita. Has pocomás o menos lo que he hecho yoen Justicia». D’altra banda, en unail·lustració apaïsada on apareixenNapoleó i Maria Antonieta en un

LOCVS AMŒNVS 3, 1997 179Lluís Garcia Falgàs, gravador i dissenyador gràfic entre l’art elitista i l’art massiu

Etapa valencianaLluís Garcia Falgàs nasqué a València el 21 d’octubredel 18815. És poc el que sabem, a nivell anecdòtic,dels primers anys de la seva existència. Aquestatònica es mantindrà sense a penes variacions al llargde tota la vida de l’artista. La biografia de Falgàsno podrà donar peu a gaires especulacions literàri-es, cosa que, d’altra banda, tampoc no ens tempta.El nostre interès rau de manera preferent en la sevaobra, a través de la qual potser sí que podrem arri-bar a comprendre algunes facetes de la personalitatde l’individu.

Del període de formació sabem que, per impo-sició paterna, va estudiar la carrera de mestre, queno va arribar mai a exercir. Estem inclinats a atri-buir als estudis de magisteri una característica quedóna una gran personalitat a bona part de l’obra deGarcia Falgàs: ens referim al seu domini de lacal·ligrafia i el disseny de lletres. En els seus car-tells i ex-libris Falgàs exhibeix sovint un repertoride tipus llegibles i elegants, sempre dins de paràme-tres clàssics, tradicionals. Els dibuixos originals quen’hem analitzat ens permeten corroborar que aques-ta excel·lència cal·ligràfica no és incorporada per al-tres especialistes durant el procés de producció delsdiferents impresos, sinó que ja és donada per Falgàsdes de l’inici dels projectes. Una altra qualitat queimaginem fonamentada durant els seus estudis demestre seria una bona cultura general que, anys méstard, el farà moure’s amb familiaritat pel món de laliteratura, de la música, de la filosofia o de la histò-ria. Pensem, per exemple, en les múltiples referèn-cies que apareixen als seus ex-libris (el Quixot,Beethoven, Homer), als seus anuncis o als llibresque il·lustrà.

Acabats els estudis de Magisteri, va assistir al’Escola de Belles Arts de Sant Carles de València.

Per al coneixement dels primers anys de Falgàscom a artista són bàsics els records de ManuelGonzález Martí, dibuixant destacat del modernis-me valencià amb el pseudònim de «Folchi» i, méstard, col·leccionista conspicu de ceràmica i funda-dor d’un museu de València que du el seu nom6.En diversos articles de premsa, González Martírelata les primeres activitats professionals de GarciaFalgàs i un grapat d’amics íntims en dues indústri-es tan característiques de València com són la cerà-mica i els ventalls. De tota manera, no queda clarala cronologia exacta d’aquestes dues activitats, pot-ser desenvolupades alhora, i de les quals sabem ques’emmarquen entre els anys 1900 i 1908, amb elparèntesi del servei militar que Falgàs va haver derealitzar a Melilla entre 1903 i 1905.

El tractadista esmentat7, amb motiu de la mortdel dibuixant Pasqual Capuz, cunyat i amic inse-parable de Lluís Garcia Falgàs, fa una descripciódel pas d’aquests artistes per la indústria del ven-tall valencià. Immediatament després d’haver aca-bat els estudis a l’Escola Superior de Belles Arts deValència, Capuz i altres nois de divuit i dinou anys(dada que situaria aquest moment cap a l’any 1900)es van agrupar entorn de Francisco Povo «para in-tegrar el famoso taller, hace medio siglo, de pinto-res de abanicos de la calle de Burjasot». A més deCapuz, González Martí cita els noms de GarciaFalgàs i del paisatgista Antoni Esteve.

Falgàs treballà, doncs, durant un període noespecificat, amb l’il·lustrador valencià FranciscoPovo en la típica artesania de confecció de ventalls8.La decoració d’aquests complements del vestuarianava molt relacionada amb la moda de cada tem-porada, i Falgàs va reeixir en aquest camp pintantpaïsos de ventall, fins al punt que, en morir, undiari valencià pogué dir que «Luís García Falgáscreaba la moda en el abanico nacional, famoso en

saló imperi, al revers hom llegeix:«Original dibujado por LuisGarcia Falgás y pintado por JoséSerrato». Aquest col·laborador ésel titular dels ex-libris 6 i 7, datatsel 1919.

5. A part d’altres articles que ci-tem al llarg del treball, també caltenir en compte els textos se-güents: M. GRAS VILA, «Els nos-tres artistes. Lluís Garcia Falgàs»,Pro Ex-libris, I, 1, gener de 1921,p. IV; Juan CATASÚS, Luis GarcíaFalgás, Arete, Copenhagen, 1953;J. M. CADENA, «Garcia Falgàs,gran artista del ex-libris», Diariode Barcelona, 13 de setembre de1970, p. 14.

6. González Martí utilitza unafont informativa de primera mà:els seus records de l’etapa valen-ciana dels artistes, els quals cone-gué bé; això no obstant, el fet deno fer-ne un relat sistemàtic ensha escamotejat certament unabona part de les dades. Amb tot,cal agrair a Folchi que la seva ad-miració envers Garcia Falgàs estraduís en una sala monogràfica alseu museu valencià, un dels escas-sos centres que conserven i expo-sen obres del nostre artista.

7. Manuel GONZÁLEZ MARTÍ,«Pérdidas del arte valenciano: elpintor Pascual Capuz», LasProvincias, 16 d’agost de 1959,p. 11.

8. La bibliografia sobre la indús-tria del ventall valencià (i del seucomerç barceloní) no és tan exten-sa com desitjaríem. Citem, entrealtres, el llibret de Vicente ALMELA

MENGOT, Los abanicos deValencia, Publicaciones de laEscuela de Artes y OficiosArtísticos de Madrid, 1943. Quanta Francisco Povo, vegeu, entre al-tres, «El abanico de arte», La Es-fera, VI, 311, 13 de desembre de1919 i «Arte y artistas. El decora-dor Povo», La Esfera, VIII, 386,28 de maig de 1921.

Figura 1.L’ex-libris per a BartomeuSigalés (1921) és en realitat undoble autoretrat de Lluís GarciaFalgàs: estrictament realista enl’aiguatinta, i humorístic en lapetja on apareix treballant iacompanyat per la seva família.


mismos? ¿Porque han de dar consejos y dictarsentencias? ¿Quiénes son ellos? Prefiero a los co-merciantes. Luis. Vale[nci]a, febrero 1906».

Falgàs es casà a València amb Vicenta OliverAznar, el 5 d’agost del 1906. La parella sembla es-tablerta a Manises, on neix el seu primer fill el 5 dejuny del 1907. Precisament per celebrar aquest es-deveniment Falgàs va realitzar un aiguafort, la pri-mera mostra que li coneixem d’aquesta tècnica ique consisteix en el rostre de perfil del seu filletacabat de néixer. El fet que Falgàs es traslladés aManises, després del seu casament, sembla degut ala seva consolidació professional en la indústria dela ceràmica: hom esmenta14 que Falgàs havia estatnomenat «director» (hem d’entendre que es tracta-ria de la direcció artística) de la fàbrica de ceràmicadels germans Vilar. Però el seu període valencià eraa punt d’acabar. De mica en mica el grup de jovesartistes es va anar dispersant: Pasqual Capuz vatraslladar-se a Barcelona, el 1907, on va començara treballar per a la litografia Barral i aviat Lluís se-guiria els passos del seu cunyat.

Sembla que Falgàs va arribar a Barcelona el1908, però les circumstàncies exactes de la situaciós’escapen del nostre coneixement. Segons ManuelGonzález Martí, era perquè el treball de pintors deventalls era simpàtic però sense horitzons15; alesho-res Lleó Bergadà l’hauria contractat com a directorartístic de la seva empresa de Barcelona, endevinantles possibilitats que se li oferien a la capital catalana.També hi devia influir la seva excel·lent relació ambPasqual Capuz, que s’havia casat amb Teresa GarciaFalgàs, germana del nostre biografiat. El cert éstambé que Barcelona s’havia revelat un bon destíper als artistes valencians, sobretot els dibuixantso il·lustradors i els que es dedicaven a l’ensenya-ment. El nombre dels establerts a la ciutat deBarcelona fou considerable: per citar-ne uns quants,esmentem Josep Mongrell, Vicent Climent, Bor-ràs Abella, Francisco de Cidón, Carles RuanoLlopis o Josep Segrelles16.

Al principi Falgàs no va perdre la relació amb laseva ciutat, com ho testimonien les col·laboracionsa la revista valenciana Impresiones, creada el 1908per Folchi. Els dibuixos falgasians fan gala d’unestil nerviós però elegant, ben modernista, enriquitamb superfícies d’esquitxat17. A Barcelona tambéva treballar durant els primers anys com a ninotai-re a les revistes El Diluvio. Suplemento ilustrado(1908-10) i, segons sembla, a L’Esquella de la Tor-ratxa18. Els dibuixos per al suplement setmanal deldiari El Diluvio es troben en la mateixa línia queels coetanis a Impresiones. Ens interessa destacarles equilibrades cobertes i contracobertes, on l’au-tor de l’acudit també dissenya cada setmana la cap-çalera de la revista i on ja veiem el rigor i l’elegànciade la cal·ligrafia falgasiana. Malauradament, no ensconsta que l’artista tornés a conrear la il·lustracióde revista (cosa que sí que va fer Capuz en publi-

el mundo entero, y muchos de los por él diseñadosfiguran en las vitrinas de museos y coleccionesparticulares»9. Justament al museu creat perGonzález Martí es conserven unes mostres d’aquestaactivitat: es tracta de ventalls amb temàtiques mito-lògiques, galants, etc.10.

Manuel González Martí també relata que al ta-ller de Povo es duien a terme encàrrecs per al co-merciant català Lleó Bergadà, l’empresa del qual,dedicada a la venda de ventalls, tenia ramificacionsfins a París i el Japó, i «más de una vez fueronnuestros jóvenes pintores a la capital francesa paraorientar sus talleres». Bergadà és un personatge claude la carrera del nostre artista, ja que probablementva facilitar el seu trasllat a Barcelona, va esperonarla seva formació tècnica en el camp del gravat i liva encarregar el primer ex-libris11.

Juntament amb altres companys de l’Escola deBelles Arts valenciana, Falgàs va treballar tam-bé en la indústria ceramista de la veïna localitatde Manises. Segons Manuel González Martí12, elgrup era format pels escultors Vicenç Navarro, JoanBaptista Palacios i Josep Capuz, pel germà d’aquest,Pasqual —ja esmentat— i pel mateix Falgàs. Ex-cepte Navarro, els joves artistes treballaven a la fà-brica dels fills de Justo Vilar. A Manises, Falgàspintava, entre altres coses, «unas placas de 25 por40 centímetros, a la manera del siglo XV, sólo enazul, interpretando, con figuras vistiendoindumentos de la época, refranes valencianos»,segons testimoni de González Martí, qui afirmatambé que les produccions del nostre artista havienarribat a ser considerades antigues pel col·leccionistaLázaro Galdiano13.

En aquest moment de la seva biografia artísticas’obre un parèntesi amb motiu del servei militardesenvolupat a Melilla entre 1903 i 1905. Entre elspapers personals de l’artista hi ha una carta datadaen aquesta ciutat el 30 de maig del 1903 i dirigida alseu amic, el pintor Antoni Esteve. En aquesta car-ta, enriquida amb dos dibuixos acolorits, Falgàsrevela les seves il·lusions artístiques juvenils, enca-ra molt influïdes per l’idealisme romàntic. En unpla més concret, també hi afirma: «Dibujo algo yespero pintar mucho», que ens assabenta del fetque l’artista en aquella època encara devia tenir«aspiracions» a ser pintor de cavallet, cosa que nosembla que el preocupés més endavant. Falgàs aca-ba la carta donant records als amics valencians,entre els quals hi ha Pinazo.

Acabat el servei militar Garcia Falgàs tornà aValència. D’aquest moment (febrer del 1906) co-neixem una postal dibuixada per ell i adreçada almateix destinatari, a través de la qual també es potrastrejar el pensament estètic del nostre personatge.El text diu: «Querido Antonio: ¿que esperarán losautores de sus obras? ¿Por qué se escribe? —Asuntoes éste amigo del alma que no una, sino cien vecesse me ha ocurrido—. ¿Es para darse gusto ellos

9. Ángel MARSÁ, Luis GarcíaFalgás (retall d’un diari no identi-ficat, conservat entre els papers fa-miliars).

10. Museu Nacional de Ceràmicai Arts Sumptuàries (València),núm. d’inventari 778 i 795. Ensplau expressar el nostre agraïmental conservador d’aquest museu,Jaume Coll, que ens atengué ama-blement malgrat les dificultats del’actual remodelació del palau delmarquès de Dosaigües, seu delMuseu.

11. Relacionats amb aquest tema,cal citar també l’existència de di-versos projectes de pai-pais, rea-litzats per l’artista en dates que nopodem precisar. Probablement estractava de materials publicitaris(era costum imprimir-hi al dorsalguna indicació comercial), peròde les mostres estudiades no éspossible extreure’n cap informa-ció concreta: n’hi ha de decoratsamb motius florals (alguns sem-blen extrets d’un decorat dels Ba-llets russos), o bé amb esceneshumorístiques, de contes infantils,etc. Una sèrie notable és decoradaamb estrelles, espirals i ziga-zagues que hom diria inspiradesen les investigacions abstractesdels Delaunay. En contrast ambaixò, un joc de tres pai-pais és de-corat amb representacions de cos-tums catalans (les Caramelles, laSardana i els Tres tombs) en unestil equidistant de Xavier Noguési J. G. Junceda.

12. Manuel GONZÁLEZ MARTÍ,«Un gran retratista valenciano, enBarcelona: Luis García Oliver».Levante. Suplemento gráfico de losdomingos, 8 de maig de 1966.

13. Quan l’any 1921 l’artista vaencarregar-se de la revista de l’as-sociació Pro Ex-libris, va disse-nyar-hi una marca que encara ésmolt deutora de l’estil de la cerà-mica valenciana del segle XV.

14. Luis GARCÍA OLIVER, «Latécnica de Luis García Falgás»,Asociación de Exlibristas deBarcelona, XIV, 27-28, juny/de-sembre de 1964.

15. Cit. nota 7.


cacions com Papitu o Color). Això segurament hacontribuït a fer que el seu nom sigui poc conegut aCatalunya.

Al mateix temps que col·laborava amb la premsasatírica barcelonina, Falgàs també va entrar a tre-ballar per a la indústria gràfica. Seguint les passesde Pasqual Capuz, es va posar al servei dels germansBarral, per als quals, com veurem, va fer dissenys.La tasca publicitària en general serà analitzada mésendavant. Ara, per a una claredat més gran de l’ex-posició, centrarem la nostra atenció en l’activitatde Falgàs com a gravador.

Falgàs gravadorLa major part dels gravats de Falgàs són ex-libris, igeneralment han estat l’àmbit de la seva obra mésconegut, però l’artista va realitzar també diversesplanxes d’altres tipologies. Com ja hem dit, el pri-mer gravat de què tenim notícia és un aiguafort onfigura el cap d’un infant amb la llegenda: «Retratode mi primer hijo Luis hecho en Manises el 9 deAgosto del año 1907 a los dos meses justos de sunacimiento». Retrobem el gravador l’any 1913 ambdues làmines: una, amb el títol de Els clavaris, re-presenta un grup d’aquests membres dels gremisvalencians i destaca per la seva exactitud antropo-lògica, en la línia del que en altres contextos se solanomenar «regionalisme». L’altre gravat és unaextraordinària versió a l’aiguafort i aiguatinta delPiojoso de Murillo. En coneixem dues proves dife-rents, una signada i datada «Falgás/1913» i amb lesindicacions «2/6» i «Luis García impr.»19. Ignoremel lloc on van ser treballades les dues planxes del1913, però poden ser un testimoni del viatge d’es-tudis fet per l’artista a París per aprendre-hi a gra-var amb l’aiguatinta.

Falgàs va ser enviat a París per Lleó Bergadà,a treballar al costat de l’especialista André Lam-bert. Aquest gravador, d’origen suís però nascuta Alemanya, va gaudir d’una justa fama per la sevaexcel·lència20. González Martí afirma que el viat-ge a París era imprescindible per al coneixementd’aquesta tècnica, ja que no era ensenyada a capescola espanyola.

Tampoc no és segura la cronologia del viatge,que algunes fonts fan durar tres anys, i situen cap a191321. A París, Falgàs va arribar a dominar la difí-cil tècnica de l’aiguatinta, especialitat en la qual s’haarribat a dir que ha estat un dels millors conrea-dors mundials. En les seves obres l’artista potserno sempre assoleix la riquesa de qualitats expressi-ves que per exemple trobem en les planxes grava-des per un Xavier Nogués, però cal reconèixer queel tipus de treball net i detallista, sovint al límit dela miniatura, que caracteritza l’obra exlibrística delvalencià, revela un domini virtuosístic de tots els

16. Desenvoluparem més aquesttema a la nostra tesi doctoral. Pi-lar VÉLEZ ja ha destacat la impor-tància d’aquests artistes a PascualCapuz (1882-1959) Il·lustrador icartellista (cat. exp.), Sala d’artArtur Ramon, Barcelona, 1993,mentre que artistes com AntoniClavé parlen amb admiració delmestratge de Mongrell. És dignade destacar, això no obstant, l’opo-sició «militant» del noucentismeoficial visible, per exemple en el fetque el 1920, quan Pasqual Capuzva guanyar a Barcelona el concursper al cartell de l’Exposició d’Artd’aquell any, els noucentistes noho van acceptar, qualificant-lo de«vil cartell», i van optar per editara costa seva el segon premi, pro-jectat per F. Galí: Rafael BENET,«Els cartells de l’exposició», LaRevista, 110, 16 d’abril de 1920,p. 98 i «Exposició de Primavera»,La Revista, 111, 16 de maig de1920, p. 120.

17. José Luis ALCAIDE/JavierPÉREZ ROJAS, «El modernisme i lail·lustració gràfica valenciana: larevista Impresiones», Saó, 1989, p.28-31; Javier PÉREZ ROJAS; JoséLuis ALCAIDE, Del Modernismo alArt Déco. La ilustración gráfica enValencia (cat. exp.), RealAcademia de Bellas Artes de SanFernando, Madrid, 1991, p. 15, 19.

18. Podríem inferir d’aquí un certposicionament republicà i pro-gressista de Garcia Falgàs, que re-trobem durant la guerra civil(quan actua com a membre delSindicat de Dibuixants Professio-nals) o, anteriorment, quan se’lcita entre els possibles il·lustradorsde les obres completes de VicençBlasco Ibáñez. De tota manera, noens consta que aquestes simpatiesanessin més enllà.

19. Al Museu Gonzàlez Martí esconserva una versió a l’oli sobrecartró amb la mateixa temàticadels Clavaris, datada el 1914 (núm.

Figura 2.Paper de carta per a l’empresa Barral Hermanos (1909), amb indicacions manuscrites de l’autor.

Figura 3.Original per a una targeta publicitària dels tallers litogràfics Auber y Pla, de Barcelona (c. 1910),de clara influència vienesa.

d’inventari 297). Quant al Piojoso,aquesta mateixa planxa va serreutilitzada pel seu autor l’any1921 per fer-ne un ex-libris a nomde Carlos Miracle (ex-libris núme-ro 53).

20. THIEME-BECKER, sub voceLambert; E. W. NETTER, Deux ar-tistes suisses à París, Pro Ex-Libris, I, 1, gener de 1921, p. XVIII-XIX; Elena PÁEZ, Repertorio degrabados españoles en la Bibliote-ca Nacional, vol. II, Madrid,Ministerio de Cultura, 1982, p. 75(assenyala que A. Lambert residía Espanya des del 1920).

21. Cit. nota 14.


ressorts d’aquesta tècnica depurada. Ex-libris comara el número 50, amb l’autoretrat de Falgàs, o béel número 39, amb unes mans que sostenen un tubd’assaig, són autèntics prodigis de precisió.

La relació de Falgàs amb Lleó Bergadà, que vaser essencial per al desenvolupament de la sevavocació de gravador, no responia, però, a una acti-tud de mecenatge desinteressat. Malauradament,l’activitat de Falgàs per al seu patró no ha deixatprou rastres documentals, però, de tota manera,tenim constància d’un seguit de treballs falgasians,de caire publicitari, destinats a l’empresa deBergadà. A la Biblioteca de Catalunya i en altrescol·leccions hem pogut trobar alguns d’aquests ele-ments de publicitat, realitzats per Falgàs, que anun-cien les novetats de la temporada. Es tracta de petitsimpresos gravats a l’aiguafort i aiguatinta, damuntpapers de qualitat. Aquest fet és indici d’una polí-tica publicitària destinada des del principi a dotarel producte anunciat —els ventalls— d’una àura deluxe i exclusivitat. Per tant, l’empresari barceloníva enviar el nostre artista a millorar la seva forma-ció amb un objectiu clar: aconseguir augmentar elnivell de qualitat de tots els productes de la casa,inclosos els promocionals, en sintonia amb la sevaexpansió internacional.

El cas més evident d’aquesta tendència es trobaen dos gravats datats el 1916 i dels quals n’hi haexemplars a la Biblioteca de Catalunya22. Un gra-vat representa una maja de cos sencer, amb pinta imantellina, ventall a la mà i mirada desafiant, men-tre que a l’altre apareix una dona de la mateixa ti-pologia però només en format de bust, en un marcovalat. En tots dos casos s’hi inclou el text «LeónBergadá S. en C. Barcelona» també gravat. Elsexemplars de la Biblioteca de Catalunya duen a lla-pis l’anotació «500», que sembla indicar la quanti-

22. Biblioteca de Catalunya, sec-ció de gràfics V 4 c, registre 7837.

23. Els fulls interiors són impre-sos per la Tipografia La Academiade Barcelona. Segons l’últim full,León Bergadá S. en C. disposavad’una fàbrica a València, mentreque la casa central era al barcelonípassatge del Crèdit, núm. 6. Caldir que l’any 1915 Falgàs havia fetja un imprès on Bergadà presen-tava les novetats de la temporada,si bé en aquella ocasió no es trac-tava d’una aiguatinta, sinó d’unaquatricromia que reproduïa uninteressant original, de pinzelladagruixuda força expressionista: elbust de perfil d’una dona agitana-da, amb l’inevitable ventall.

24. B.C. ARIBAU, La Pàtria, Edi-ció d’Eugènia Simon, Barcelona,1921 [impremta La Neotípia],«Biblioteca Minúscula Catala-na, 1».

25. «Luis García Falgás»,Asociación de Exlibristas deBarcelona. Circular para nuestrosasociados, IV, 7 de juny de 1954,p. 97.

26. Miguel de CERVANTES

SAAVEDRA, Rinconete y Cortadillo.Novela exemplar, S.A. Horta deimpresiones y ediciones, Barce-lona, 1952, «El Yelmo deMambrino, obras completas, III».

27. Museu Nacional de Ceràmicai Arts Sumptuàries (València),núm. d’inventari 192 (retrat deVelázquez).

28. Santi BARJAU, «L’associació“Pro Ex-libris” (1919-1922) i laseva revista. El renaixement de l’ex-librisme a Catalunya després de laPrimera Guerra Mundial», Ex-libris. Portaveu de l’Associació Ca-talana d’Exlibristes (Barcelona),VIII, 14, gener/juny de 1996.

tat assolida pel tiratge de cada làmina. Segons hempogut constatar en altres col·leccions, aquestescomposicions (gravades sobre un bon paper de fil)constituïen les cobertes d’un petit fullet de quatrepàgines que anunciava les novetats de la tempora-da 1917, en especial l’elegant ventall «Musette»,creació de la casa Bergadà il·lustrada a l’interior peruna quatricromia també dibuixada per Falgàs, au-tor de tota l’ornamentació del fullet23. Amb boncriteri a causa de la voluntat exportadora deBergadà, l’estil de la figura de les cobertes cau deple en allò que s’anomena espagnolade i que, ales-hores com avui, encara crida força l’atenció delconsumidor europeu.

El mateix any Falgàs grava el seu primer ex-libris amb aiguatinta i, com no podia ser altrament,el dedica al seu mentor. Aquesta petita joia, amb ellema «Parva domus magna quies», és il·lustrada peruna masia catalana, acompanyada al primer pla peruna cadira de boga, enmig d’un ambient de granserenitat.

El 1916, a part d’aquestes obres per a Bergadà,és també l’any de realització de diversos gravatsimportants: un representa un Alcalde valencià, ambsíndries i acompanyat per un infant, que continuala línia «regionalista» iniciada amb Els Clavaris(només n’hem pogut estudiar unes quantes provesd’estat, de qualitat deficient). D’aquell any encaraés un curiós gravat on apareix una dona nua, acom-panyada de dos vells lascius i un simi. Aquest ani-mal du un penjoll que continua fora del marc delgravat (però dins de la petja) i que consisteix en laxifra «69» dins d’un cercle. Aquesta obra, d’inter-pretació obscura —hem arribat a pensar en unaversió irònica del tema de Susanna i els vells—, éstambé la primera mostra que coneixem de l’art erò-tic de Garcia Falgàs, no gaire abundant però que

Figura 4.Els Clavaris (1913), aiguafort amb aiguatinta,de temàtica «regionalista».

Figura 5.Ex-libris per a Lleó Bergadà (1916), comerciant de ventalls queva sufragar part de l’ensinistrament tècnic de Garcia Falgàs.


sempre aflora en la seva producció. Es tracta d’unavisió sensual i alhora tràgica de la vida on el tracta-ment dramàtic de les ombres, aconseguides mit-jançant la tècnica de l’aiguatinta, aconsegueix unaalta expressivitat. En obres com aquesta, Falgàs ensapareix bastant proper a certs dibuixants catalansdel moment, com l’il·lustre decadentista IsmaelSmith o el menys conegut Robert Cartes.

L’any 1920 Falgàs gravà una sèrie de quatreaiguatintes per a la publicitat de ventalls, que mal-grat la manca de referències també hem de consi-derar com a obres per a Lleó Bergadà. Es tracta dequatre figures femenines —totes amb el ventallcorresponent— vestides a la moda de diferentsperíodes històrics i acompanyades de les indicaci-ons: «1620», «1730», «1830» i «1921». Natural-ment, aquesta darrera exemplifica la moda de latemporada que s’acostava i que el fabricant de ven-talls pretenia divulgar a la seva clientela.

Precisament el 1921 Garcia Falgàs va fer el seugravat més petit, segurament un dels més petits dela història d’aquesta tècnica. Forma part de l’edi-ció microscòpica de La pàtria, de BonaventuraCarles Aribau, llibre que comentem més avall.El gravat (aiguafort o punta seca) no fa més de2 x 1,5 cm i representa un home amb barretina,bastó, gec, faixa i espardenyes, que saluda amb lamà (il·lustrant el primer vers del famós poemaromàntic català: «Adéu siau turons, per sempreadéu siau…»). Per acabar de donar-li el seu valorexcepcional, el gravat és presentat en dos estats, aco-lorit a mà i sense acolorir24. És possible que tambéfes un gravat per a d’altres obretes de la «Bibliote-ca Minúscula Catalana» que encara no hem reeixita localitzar.

En data que no podem precisar, Falgàs féu unaaltra aiguatinta per al fabricant de ventalls valenciàJosep M. Albiñana, utilitzada en la seva publicitatdel 1922. El gravat representa una figura nua, desexe ambigu, mig coberta per un enorme ventall.Anys més tard, l’artista va adaptar aquest gravatcom a ex-libris per al mateix client.

A partir del 1922, Falgàs deixà de fer ex-librisi no hi retornà fins vint-i-cinc anys més tard; du-rant aquest llarg període sembla que va abando-nar igualment el conreu de qualsevol altra aplicaciódel gravat noble. En efecte, durant anys l’artistaapareix concentrat especialment en la publicitat,en la il·lustració de llibres mitjançant procedi-ments ordinaris o fins i tot en projectes per a de-coració interior de botigues. Això no vol dirque Falgàs no tingués una forta vocació en aquellsentit; en conversa amb Francesc Esteve i Botey,el nostre artista hauria dit que «lamentaba de todocorazón no poder dedicarse exclusivamente a cul-tivar este género de grabado en sus múltiplesmanifestaciones, limitándose sólo a refugiarse enél, como sediento peregrino en el oasis fresco yreconfortante»25.

Els gravats següents que li coneixem ja són elsset aiguaforts que il·lustren una de les novel·lesexemplars de Cervantes: Rinconete y Cortadillo26.En aquesta edició de bibliòfil del 1952, GarciaFalgàs fa probablement les seves obres més «expres-sionistes», responent a la temàtica de la novel·la. Elmateix any va fer un gravat del Castel Nouvo deNàpols com a nadala de la S. A. Horta, impremtabarcelonina de gran tradició. Descontent del seuprimer tempteig, Garcia Falgàs va repetir la plan-xa, de gran format, amb un fort clarobscur. L’anysegüent també va fer la nadala de la mateixa em-presa, aquest cop amb la figura de sant Jordi de lafaçana gòtica del Palau de la Generalitat deCatalunya, a Barcelona.

Amb motiu del naixement del seu segon fill(mort prematurament), l’artista va fer un altre gra-vat amb aiguatinta, que duia aquest text: «Nos hanacido un hijo y nos ha amanecido un díaventuroso», acompanyat de les indicacions: «LuisGarcia Falgás grabó. E. Castells de Valls estampó».En dates que de moment no podem precisar, varealitzar encara altres gravats que es conserven alMuseu de Ceràmica de València, on consten com aproves úniques: Zambra gitana, Chulas conmantilla y perro galgo ruso i Cabeza retrato deVelázquez27.

Ex-librisL’exlibrisme, que havia tingut una gran expansió aCatalunya durant el període modernista, amb nomstan insignes com Alexandre de Riquer, Josep Triadóo Joaquim Renart, va passar per un decaïment apa-rent durant els anys de la Primera Guerra Mun-dial, potser a causa del trencament de relacionsnormals entre els col·leccionistes d’ex-librisdels diversos països europeus. Després d’aquellacrisi de creixement aviat se’n va reprendre l’afició,ja que l’enriquiment sobtat de moltes capes de laburgesia durant el conflicte, aprofitant la neutra-litat d’Espanya, va donar un nou impuls a la des-pesa en articles sumptuaris i artístics, entre elsquals es troben els ex-libris. El renaixement del’exlibrisme a Catalunya entorn del 1920 es va ca-nalitzar sobretot a través de l’associació Pro Ex-libris. Lluís Garcia Falgàs, que el 1916 ja havia fetcinc ex-libris a l’aiguatinta (a més d’alguns im-presos amb gravats ploma), va formar partd’aquesta associació de vida efímera però que calressaltar, sobretot per la revista de bibliòfil queedità entre 1921 i 1922 i on la participació delnostre artista va ser fonamental.

Per a una anàlisi detallada de la revista i de l’ac-tuació falgasiana en l’associació remetem el lectora un nostre article recent28. D’altra banda, creiemque la faceta del Falgàs exlibrista és, dintre de tot,


fessor ajudant meritori a la classe de dibuix artísticde la tercera escola d’aquest centre d’ensenyament,al costat del seu cunyat Pasqual Capuz35. Ràfols es-menta a més que des del 1923 Falgàs era professor,per oposició, de l’Escola de Belles Arts deBarcelona36.

Falgàs exposà rarament. Al marge d’una exposi-ció monogràfica d’ex-libris celebrada a Brussel·les,no consta que la seva obra tingués gaire ressò pública Catalunya ni a València. A la seva ciutat natal, par-ticipà amb gravats en una mostra col·lectiva cele-brada el 1916 sota iniciativa de Sorolla. L’any 1932Lluís Garcia Oliver va presentar pintures a l’oli al’Ateneu de Tarragona i va voler que el seu pareexposés al seu costat una selecció dels seus millorsaiguaforts per a ex-libris37; i tornà a exposar-ne aValència el 1951, coincidint amb la I Exposició Ibè-rica d’Ex-libris celebrada en aquella ciutat38. Però,en general, els canals públics de comunicació delseu quefer van ser o bé el món tancat del col·lec-cionisme o bé l’anonimat dels productes gràficspublicitaris.

Dissenyador gràficA diferència dels ex-libris (que sempre van signats,quasi sempre porten la data de realització o unnúmero d’ordre i han estat objecte de prou atencióper part dels estudiosos de l’exlibrisme), la tascacomercial i publicitària de Garcia Falgàs, com lade qualsevol artista que conreï aquest gènere, ésun camp quasi totalment inexplorat. Tot i que al-guns col·leccionistes s’hi dediquin, els reculls d’im-presos publicitaris no sempre són accessibles; avegades s’especialitzen massa en unes temàtiquesconcretes o capricioses, i, per acabar-ho d’espat-llar, molts artistes (i Falgàs entre ells) en rares oca-sions hi deixaven constància de la seva autoria. Enaquestes condicions, pretendre fer una relació delsdissenys d’identitat creats per ell seria un objectiupràcticament quimèric. Per sort, hem tingut accésa una col·lecció (incompleta però representativa)d’impresos i de guaixos i dibuixos originals deFalgàs, conservats pels seus familiars barcelonins39.Mercès a aquesta col·lecció, hem pogut fer-nos unaidea de l’abast i l’orientació del treball publicitaridel nostre artista al llarg de quasi tota la seva vida.A aquests materials forçosament incomplets calafegir-hi també els donatius de la vídua i el fill quees troben als museus de València i Manises, així comaltres exemplars solts que hem pogut anar trobantací i allà.

En un altre moment i ocasió potser tindreml’oportunitat de descriure i analitzar amb detallaquests productes de disseny gràfic. Ara ens limi-tarem a esbossar-ne les línies característiques,tenint en compte que el lector no disposa dels re-

la més ben coneguda a través de diversos articles ifins i tot llibres publicats fins ara, raó per la qualaquí només hi passarem per sobre29.

El diccionari biogràfic «Ràfols» afirma que l’ar-tista va fer fins a dos-cents ex-libris, xifra exagera-da, ja que tot sembla indicar que la seva producciócomprèn una vuitantena d’ex-libris gravats a l’ai-guatinta i uns vint-i-cinc d’altres tècniques (foto-gravat ploma, litografia, gravat a l’acer en relleu,etc.)30. La tasca exlibrística de Lluís Garcia Falgàs,com dèiem en parlar dels gravats, es concentra endues etapes ben definides: 1916-1922, amb una se-tantena de mostres, i 1947-1953, menys activa.

Els ex-libris falgasians posen en escena un amplirepertori de referències culturals: l’antiguitat clàssi-ca (Homer, Diògenes o el Discòbol) i l’edat mitja-na, però també i especialment el rococó francès iel romanticisme (Beethoven). Humor i sarcasme,erotisme, pensaments filosòfics amb lemes llatins,al·legories del món del llibre… els ex-libris de GarciaFalgàs contemplen un ampli ventall de gèneres, so-vint amb un segell «espanyol» (cursa de braus,reinterpretacions de quadres de Murillo o Velázquez,cervantisme, etc.) que sens dubte va facilitar-necerta difusió internacional. L’estil i la tècnicad’aquestes obretes no guarden concomitànciesamb l’aspecte voluntàriament tosc i neopopulardels boixos executats simultàniament pels nou-centistes E.C. Ricart, Obiols o Marlet, sinó que hiveiem una sofisticació que alguna vegada ha estatclassificada com a Déco31.

El virtuosisme tècnic que es manifesta en el do-mini de l’aiguatinta o en el petit format de moltesmarques era completat en moltes ocasions amb l’aco-loriment manual dels ex-libris, sens dubte per aug-mentar-ne el valor. Per motius similars, en una oca-sió el client va fer ratllar la planxa gravada desprésd’haver-ne obtingut només quaranta-sis proves.Aquesta anècdota va ser molt celebrada en el reduïtmón dels col·leccionistes d’ex-libris, la qual cosaprovocà que un altre client encarregués a Falgàs unanova marca on apareix Diògenes que busca un exem-plar del gravat introbable32. Al Museu de Ceràmica iArts Sumptuàries de València es conserven algunsdibuixos previs per a gravats, i en especial per a ex-libris, que revelen l’art grau d’exactitud dels seusprojectes.

Després de la guerra civil espanyola, Falgàs tam-bé va ser una peça important de l’enèsim renaixe-ment de l’exlibrisme a Catalunya. Soci fundadorl’any 1951 de l’Asociación de Exlibristas deBarcelona (AEB), per a la qual va dissenyar el dis-tintiu33, Falgàs va participar el 1951 i el 1953 ambuns ex-libris de tema quixotesc als premis «SedóPeris-Mencheta» organitzats per aquesta entitat34.

Durant els anys de més alta activitat exlibrístical’artista també es troba inclòs entre el professoratde l’Escola d’Arts i Oficis i Belles Arts de Barcelona.Durant el curs 1921-1922, efímerament, va ser pro-

29. GRAS VILA, cit. nota 5; CATASÚS,cit. nota 5; Francisco ESTEVE BOTEY,Grabadores españoles contempo-ráneos: Luis Garcia Falgás, separatade Revista Bibliográfica y Docu-mental, vol. 5, 1951; Angel MARSÁ,«Un exlibris raro de Luis GarcíaFalgás», Asociación de Exlibristasde Barcelona, IV, 8, desembre de1954, p. 120-122 (parlant de la for-tuna crítica del nostre artista Marsàdiu que en la seva joventut, essentcrític d’art, «en diversas publica-ciones juveniles y en algún diariode escasa tirada», havia dedicat aFalgàs un article que encara no hemlocalitzat); Joaquín RENART, «Elexlibrismo en España», Asociaciónde Exlibristas de Barcelona, VII,14-15, juny de 1958, p. 149-151.

30. J. F. RÀFOLS Diccionariobiográfico… sub voce GarciaFalgàs. En canvi, ManuelGONZÁLEZ MARTÍ, Méritos de unoscondecorados. ¡Muchas gracias,señor ministro! (retall d’un diari noidentificat, conservat entre els pa-pers familiars), esmenta la xifra de114 ex-libris.

31. Giuseppe CAUTI, «Ipotesi peruna lettura «difficile» dell’ex librismoderno», a Gabriele d’Annunzioe l’arte dell’Ex libris nel primoNovecento (cat. exp.), Pescara,1988, p. 49-50.

32. Antonio PACH, «Pequeñashistorias de unos ex-libris»,Asociación de Exlibristas deBarcelona, XIV, 27-28, juny/de-sembre de 1964, p. 27-30.

33. «Luis García Falgás», Asocia-ción de Exlibristas de Barcelona, IV,7, juny de 1954, p. 97-99.

34. MARSÀ, cit. nota 29, p. 121.

35. Escuela de Artes y Oficios yBellas Artes (Barcelona), 1921-1922.

36. RÀFOLS, cit. nota 30.

37. S[ILVIO] L[AGO]. «La Ex-posición de Valencia», La Esfera,III, 139, 26 d’agost de 1916 (l’ar-tista hi és anomenat «GarcíaFalias»). S’anuncià també la sevaparticipació en una exposició deventalls a Madrid, el 1921 («El de-corador Povo», La Esfera, VIII,386, 28 de maig de 1921, on és citatcom a «Garcia Falgés»). Per a l’ex-posició amb el fill, vegeu «Ateneude Tarragona. Exposició LluísGarcia». Diari de Tarragona, 30d’abril de 1932.

38. F. ESTEVE BOTEY, cit. nota 29, p. 4.

39. Per a l’estudi dels dibuixos hanestat de gran ajut les fotografiesrealitzades per Jordi Calveras i JoanSagristà.

40. J. F. PÉREZ SORIANO, «Publici-dad de escaparates», Curso dePublicidad y Organización,Barcelona, Editorial Cultura,1928. Vegeu també AntonioBLANCO, «Conferencia técnico-publicitaria […] en el AteneoEnciclopédico Popular el 23 de mayode 1929», Barcelona, Suplemento ala Revista Paramount, 1929, p. 7.


ferents visuals adequats. L’art comercial de Falgàses desenvolupa a través de diverses tipologies grà-fiques (etiquetes, embolcalls, fullets o cartells) po-sades al servei dels productes més variats. Sense vo-ler ser exhaustius, els espècimens estudiats perta-nyen als béns de consum següents: alimentació(probablement un dels camps que l’artista conreàamb més assiduïtat), productes tèxtils, perfums,medecines i molts altres.

D’entre els nombrosos projectes d’embolcallsper a xocolates i bombons, convé destacar-ne un.La marca de xocolates Nelia va centrar durant anysla seva estratègia publicitària en un personatgeidentificatiu, la nena Nelia, rosseta panotxa d’enor-mes ulls blaus, amb un vestit blanc i blau de farba-lans i un desmesurat llaç blau al cap. No sabem sitotes les aparicions públiques de Nelia es deuen aFalgàs, tot i que la presència d’un dibuix entre elsseus papers ens autoritza, si més no, a establir-hocom a hipòtesi versemblant. Actualment la nenaNelia és pràcticament desconeguda, però la sevafama a l’època va ser considerable. Un tractadistaafirmava l’any 1928: «¿[…] quién no conoce hoy ala simpatiquísima muñequita?»40. Nelia organitza-va concursos, com ara el que s’anuncia a En Patu-fet el 1926 sota el títol «Avís, patufistes!»41 o bé els

Figura 7.Il·lustració continguda en un fullet que anunciava les novetats de la casa Lleó Bergadàper a la temporada 1915.

Figura 6.Projecte per a un pai-pai amb motius florals en la tradiciódels Ballets russos.

41. Enric SATUÉ, El llibre delsanuncis vol. I. El temps dels arte-sans (1830-1930), Altafulla,Barcelona, 1985, p. 231.

42. Catalunya en 1000 cartells, desdels orígens fins a la guerra civil,Postermil S.L., Barcelona, 1994, p.310, núm. 733, 735.

que es notifiquen en uns cartells de la col·leccióCarulla42.

També és notable la vinculació de l’artista ambla xocolata Ametller. Durant anys, l’estratègia pu-blicitària d’Ametller trobava suport en els cromosque oferia en els seus productes. Falgàs en dibuixàuna sèrie notable, amb uns infants que escenifiquendiverses receptes de cuina. L’estil és moderadamentcaricaturesc, humorístic.

Altres realitzacions per a la indústria alimentà-ria són els embolcalls per a galetes, en especial pera la marca Solsona; els projectes per a les empresestorronaires de Xixona (notables els petits cartellsimpresos sobre cartró i en relleu per a la Vda. deWenceslao Monerris Rovira) o bé les etiquetes per


a les confitures Bebé. Quant a les begudes, podrí-em citar projectes com la natura morta hiperrealistaper a la Fábrica de licores y jarabes La Andaluza obé el cas excepcional de la Soda Jumate («Boissongazeuse sans alcool à base du meilleur mate duParaguay»), probable projecte per a cartell, d’unrealisme simplificat, on apareixen un home i unadona a la platja compartint la beguda. A causa dela llengua del text, hom pot pensar que la tasca pro-fessional del nostre artista va tenir també difusióinternacional en un altre camp que no fossin elsex-libris.

Però potser un dels millors clients del ram del’alimentació va ser l’empresa catalana Gallina Blan-ca. Garcia Falgàs realitzà per a ella cartells, anun-cis i sobretot alguns dels cromos tan famosos alseu temps. La coberta de l’àlbum número 1, editatcap al 1944, és obra del nostre artista43. Quant alscromos pròpiament dits, a part d’una sèrie dibui-xada per Junceda amb guió d’aventures, i d’altresexemplars que són clarament fotografies acolori-des, sembla que Falgàs devia ser l’autor dels dibuixosoriginals que, convenientment reduïts, s’imprimi-en a tot color. En efecte, hem pogut observar lesil·lustracions detalladíssimes (al guaix) per als cro-mos de contes (El Gat amb botes, La Bella dor-ment, Pell d’ase), o de costums mariners.

Tot i que en l’art publicitari sempre es pressu-posa un encàrrec previ, no és infreqüent trobarmaquetes «genèriques», fetes a l’espera d’un pos-sible client, com una manola amb pinta i mantelli-na i el text «Vinos», o la il·lustració d’un marrecper a «Chocolates».

Per als gèneres de punt Falgàs fa uns projectesd’un realisme ple de glamour, protagonitzats perdones atractives, si bé no hi manquen estilitzaci-ons art Déco, etiquetes caricaturesques, etc. Lapropaganda per a les Pañolerías Baró mostra unafigura d’home que es moca sorollosament sota lapluja. Hem vist exactament el mateix dibuix en uncartell de l’italo argentí Acchile Mauzan per aCafiaspirina Bayer44, fet que posa de manifest lesinfluències foranes en Falgàs.

A més de diverses etiquetes per a perfums,Falgàs va pintar per a la Perfumería Floralia una«manola» etèria que va ser publicada a la revistaLa Esfera de Madrid45. Més notables semblen lesactuacions a compte dels laboratoris Carulla, deBarcelona, per als seus productes, amb noms tanespectaculars com ara: B-neurín, Acetuilcolina,Paverfilina, etc. Els laboratoris Ibys són un altrebon client de Falgàs, com ho acrediten els seus pro-jectes per a Bazosporol i per a la vacuna antirábica(guaix original on apareix una nena enrinxoladaabraçant amorosament un gos d’aspecte malaltís).Fora del camp farmacèutic, destaca el projecte peral DDT San Jorge, on aflora el sentit de l’humorde l’artista: davant de la potència de l’insecticida,un escarabat «emigra» carregat amb un farcell. El

43. 1er Álbum Gallina Blanca,Barcelona, 1945, 3a edició. Exis-teix un projecte —no realitzat—de coberta per al segon àlbum decromos Gallina Blanca: en la ma-teixa línia de l’anterior, s’hi veuuna gallina amb ulleres que mos-tra un àlbum de cromos a uns po-llets.

44. F. GHOZLAND; H. DABERNAT,Pub & Pilules, Eds. Milan, Tolosa,1988, p. 11.

45. La Esfera, IV, 162, 3 de febrerde 1917; PÉREZ ROJAS; ALCAIDE,1991, cit. nota 17, làm X.

Figura 8.Dibuix a tinta, destinat potser a il·lustrar un conte infantil.

Figura 9.Un dels cèlebres cromos que eren regalats per la marca de xocolataAmetller.


Figura 10.El cartell dels tints Iberia (c. 1925) és una de les creacions més recordades de Lluís Garcia Falgàs.


cartellística. Conreador sistemàtic de l’anonimat,l’artista dedicà, malgrat tot, una especial atenció aaquest mitjà gràfic de comunicació, fins al punt queens atrevim a posar els seus cartells al mateix nivellde qualitat que els ex-libris i altres gravats «nobles».

Un dels pocs cartells que apareixen signats (ambuna fórmula poc habitual: «L. G. Falgás») és el queva fer per al carnaval barceloní de 192151. Hi apa-reix un arlequí en una postura difícil i rodejat deserpentines. Falgàs no és l’únic valencià que anun-cia el carnaval de Barcelona, ja que en altres oca-sions els cartells van ser realitzats per PasqualCapuz (1918) o Carles Ruano Llopis52. La comis-sió de festes no devia tenir gaires recursos, ja que amés de fer servir el mateix dibuix de Ruano duranttres anys seguits (1926, 1927 i 1928), va reutilitzaraquest de Falgàs que ara ens ocupa si més no doscops més: el 1925 i el 193453.

Però potser el més conegut dels seus cartells si-gui el que anunciava els Tintes Iberia54. Sobre unfons negre, una nena vestida de vermell sosté cinccintes de colors diferents que acaba de tenyir ensengles bols. La idea del contrast de la figura con-tra el fons fosc deriva clarament dels cartells deLeonetto Cappiello (1875-1942), italià establert aParís i renovador de la gràfica publicitària dels anysdeu i vint. Cappiello era ben conegut a Catalunya,ja que molts industrials locals li van encarregar car-tells55. L’obra de Falgàs, que potser es pot datar capa 1925-30, es diferencia, però, dels cartells de l’italo-francès en el fet que a Tintes Iberia la figura esce-nifica la utilització del producte, mentre que elscartells de Cappiello són famosos precisament perla seva nul·la relació amb les característiques del’objecte anunciat, preocupats més per l’impacted’una figura reduïda a una «taca de color»56. Co-neixem dues versions del cartell falgasià57, mentreque E. Jardí en reprodueix dues variacions poste-riors (no de la seva mà) sobre la mateixa idea de lanena i les vetes de colors58. Cal destacar encara enaquest cartell els tipus de lletra, tan característicsde Falgàs.

Un altre cartell tan o més notable és el dedicat ala Travesía del puerto de Barcelona, per encàrrecdel Club Natación Athletic59. Tot i que no és sig-nat, l’atribució es pot fer sense por d’error: el ma-teix tipus de lletra que apareix a Tintes Iberia i amolts ex-libris; el tractament pla de llums i ombresque trobarem per exemple als dibuixos de la revis-ta Moments (1937); la posició de la figura que téparal·lels amb l’anunci de Morrhuetine, etc. La sim-plificació d’elements i l’encert cromàtic d’aquestcartell esportiu excepcional fan lamentar que l’au-tor no hagués donat més mostres del mateix estil.

Contrastant amb aquest cartell hi ha el deChocolates Amatller, on apareix una col·legialaenrinxolada (tipus Shirley Temple) amb una presade xocolata. La figura, que destaca sobre un fonsnegre, és descrita de manera detallista, quasi dirí-

projecte del reconstituent Morruethine46 posa enescena una adolescent riallera amb un nen petit.

Un altre projecte excel·lent és el que GarciaFalgàs féu per al Papel de fumar Life, on apareix unhome vestit elegantment, ajagut de manera indolenten un sofà mentre fuma una cigarreta. El contrastentre el negre del vestit, el groc del fons i el lila delsmobles ens recorda l’art de certs cartellistes germà-nics dels anys vint. Per la seva banda, les Semillas deflores selectas Kanda, tenien, com la xocolata Nelia,una figura mascota (una noia rosseta i alegre, calça-da amb esclops i amb un mocador al cap, que realit-za tasques de jardineria: cavar, regar, etc.) que Falgàsaplica en diversos impresos.

Hem deixat per al final els dissenys específicsper a la indústria gràfica, un dels camps on LluísGarcia Falgàs va incidir de manera més sovinteja-da i al llarg de tota la seva vida. Un dels primerstreballs que podem esmentar, realitzat poc desprésde l’arribada de Falgàs a Barcelona, és l’encapçala-ment de paper de carta per als tallers litogràfics itipogràfics Barral Hermanos, de la capital catala-na. A la part esquerra de la composició apareix lafigura nua d’un atlant que sosté la paraula llatinaLabor. L’estil de les lletres i dels ornaments és en-cara modernista. L’hem vist utilitzat en cartes da-tades el novembre de 190947, tot i que, naturalment,podria ser una mica anterior. A la col·lecció famili-ar ja citada es conserva un exemplar imprès d’aquestpaper de carta amb la frase manuscrita «Esto esmío» i la signatura a bolígraf «Falgàs». És emocio-nant veure com l’artista, al cap dels anys, reivindi-ca ingènuament el seu dret d’autor damunt una obradel seu enginy juvenil. Llàstima que no hagués es-tat més explícit en altres dissenys.

A més de Barral Hermanos, són diverses lesimpremtes que van recórrer als serveis de Falgàs.Els tallers Auber y Pla (que més tard foren anome-nats Plauber i on fou imprès el conegut cartell delsTintes Iberia) empraren targetes dibuixades per ellamb ornaments de fort sabor austríac, d’estilSezession48. L’empresa Gràficas Ultra també uti-litzà un paper de carta dissenyat amb tota proba-bilitat per l’artista, on apareix un impressor queconsulta un full acabat d’estampar49; es tracta d’unafigura que recorda poderosament algunes de les queapareixen als seus ex-libris. Altres empreses per ales quals Garcia Falgàs treballarà regularment fo-ren la Litografia de José López, les edicions Barsal(de Barguñó i Salvat) i la de F. Piulats (totes deBarcelona), com també l’agència de publicitat iimpremta Jules Gerzon50.

CartellismeL’acostumada modèstia de Falgàs es fa especialmentnotable quan ens enfrontem a la producció

46. PÉREZ ROJAS; ALCAIDE, 1991,cit. nota 17, làm. XI.

47. Arxiu Administratiu Munici-pal de Barcelona, Governació, sè-rie D, exp. 933 (1909).

48. Catalunya en 1000 cartells, cit.nota 42, p. 413.

49. Arxiu Nacional de Catalunya,fons Generalitat republicana, fac-tures Dept. Agricultura, 1937, lli-gall 144 (2/3).

50. Instal·lada a Barcelona el 1917,subsistí fins al 1969. Algun dibuixoriginal du al revers la marca detampó: «Empresa anunciadoraJules Gerzon S.A. C/ Bigay» i da-tes dels anys cinquanta.

51. Arxiu Nacional de Catalunya,reg. 19900.

52. Catalunya en 1000 cartells, cit.nota 42, p. 241, núm. 543 (Capuz1917); p. 242, núm. 546; ArxiuNacional de Catalunya, reg.19982, 19994, 19950 (Ruano).

53. Catalunya en 1000 cartells, cit.nota 42, p. 242, núm. 545; p. 243,núm. 549.

54. Una mostra inequívoca de finson ha arribat el desconeixementd’artistes com Garcia Falgàs ensla dóna l’estranya explicació quedóna un autor generalment prouben informat com és Satué, el qualparlant d’aquest cartell arriba aatribuir-lo a Salgàs: Enric SATUÉ,«Un museu al carrer. Lletres, imat-ges i tècniques dels rètols comer-cials a Catalunya», Diari deBarcelona/Diputació de Barce-lona, Barcelona, 1984, p. 54, 57(nota 49).

55. Ho comenten amb esperit crí-tic: Josep M. ROVIRALTA,«Reclamekunst», Anuari Oliva,1907, p. 84; i Eugeni d’ORS, en unaglossa apareguda a La Veu deCatalunya. Entre altres cartellsfets per Cappiello a Espanya des-taquen els d’El Gramophone, Ai-gua de Vilajuïga, Agua de Solaresi Anís Infernal.

56. Alain WEILL, L’affiche dans lemonde, Somogy, París, 1991, p.125.

57. Una versió es conserva a l’Ar-xiu Històric de la Ciutat deBarcelona, reg. 273 (exemplar im-près per la litografia S. Martínez)i l’altra apareix reproduïda a 100años del cartel español. Publicidadcomercial (1875-1975), (cat. exp.),Madrid Centro Cultural delConde Duque, 1985 (exemplarimprès per les Indústries Gràfi-ques Plauber SA).

58. Enric JARDÍ, El cartellisme aCatalunya, Edicions Destino,Barcelona, 1983, p. 120-121.


em vuitcentista. No sabem si el cartell va arribar aser imprès. A la mostra «100 años del cartel co-mercial español» celebrada a Madrid el 1985 es vaexposar un dibuix original, sense firmar60, que cor-respon exactament amb un esbós de mida petitaque hem pogut examinar al natural i que sí que dula signatura de l’artista61. Amb menys argumentstambé ens atrevim a atribuir-li un altre cartell per ala mateixa marca de xocolata, que aquest cop re-presenta un nen i una nena petoners62.

Un cartell que Jardí reprodueix com a anònimtambé és obra quasi segura de Lluís Garcia Falgàs:es tracta del que porta el text curiós d’«Anís In-fernal-Cafés Titán-Jabones. M. Serra. Lérida».Damunt d’un vaixell de vela un enorme Mercurisosté una ampolla de l’anís anunciat63. Cal citarencara un petit cartell del 1926 destinat a la Prime-ra Exposició organitzada per l’Associació d’Art(Asociación de Arte) del V al XVIII de Juny a lesGaleries Laietanes de Barcelona. Un cap d’Hermesil·lustra el reclam d’aquesta mostra, de la qual la-mentem desconèixer altres detalls64. Entre els recordsfalgasians també es conserva un cartell de petites di-mensions, muntat sobre cartró (pertany a la tipolo-gia anomenada «cartell d’interior» o «de llibreria»),per anunciar la Litografia José López, establerta alcarrer de Rosselló, 253-255, de Barcelona. El cartell(signat posteriorment a llapis) representa un homedel desert, amb un vestit blanc resplendent de llum iuna mena de barret de palla, i que du uns atuells defang. L’estil realista simplificat d’aquest cartell ensporta a la memòria les millors obres de LudwigHohlwein, cartellista de Munic especialitzat en re-clams de turisme, grans magatzems, etc., habitualde la premsa germànica dels anys vint i trenta, i l’obradel qual Falgàs sembla conèixer bé65.

Durant la guerra civil l’artista executà altrescartells que comentem més endavant. La postguerraveu encara la realització de noves obres, com ara ladedicada a l’Orquesta Filarmónica de Barcelona66,interessant estilització d’un director d’orquestra,o bé la que anuncia les festes de Valls del 195167.Tot i que no és pròpiament per a un cartell sinó pera un calendari de l’any 1942 (amb els inevitables«Arriba España. Viva Franco»), cal destacar el pro-jecte de Cementos Fradera: una nau industrial ba-nyada per una llum fantasmagòrica, groga i lila, queens fa recordar un cop més alguns cartells germà-nics dels anys vint68.

La guerra civil. Falgàs al Sindicatde Dibuixants Professionals

La tasca de Falgàs durant la guerra civil espanyolaés més abundant del que podria semblar a simplevista. El nom de l’artista (que aleshores ja tenia cin-

59. Art i Esport a Catalunya (cat.exp.), Palau Robert, Barcelona,1992, p. 78. El Club NatacióAthletic organitzà la primera tra-vessa del port de Barcelona l’any1926. De tota manera, creiem quela datació del cartell podria sercontemporània del butlletí men-sual del club, la revista Atletic, dela qual hem vist fins a dotze nú-meros (agost de 1933 juliol de1934) i on la coberta és obra deFalgàs.

60. 100 años…, cit. nota 57.

61. Col·lecció de la família de l’ar-tista.

62. Catalunya en 1000 cartells, cit.nota 42, p. 307, núm 725.

63. JARDÍ, cit. nota 58, p. 96.

64. Col·lecció de la família de l’ar-tista.

65. Per als cartells turístics ambtemàtica exòtica fets per LudwigHohlwein, vegeu Alain WEILL,L’invitation au voyage, L’affichede tourisme dans le monde.Somogy Editions d’Art, París,1994, p. 25, 196; VolkerDUVIGNEAU, Ludwig Hohlwein(1874-1949). Ein MeisterDeutscher Plakatkunst, (cat. exp.),Stadt museum, Munic, 1970 i Dasfrühe Plakat in Europa und denUSA, Gebrüder Mann Verlag,Berlín, 1980, vol. 3, p. 119-132(cat. núm. 1315-1485).

Figura 11.Esbós d’un cartell fet per Falgàs durant la guerra civil espanyola.

66. Catalunya en 1000 cartells, cit.nota 42, p. 210, núm 458.

67. També va ser utilitzat com acoberta dels programes d’actes.

68. També hi ha cartells per a lesescopetes fabricades pel TrustEibarrés, així com altres (conser-vats al Museu de València) per aaltres clients innominats (per aimpremtes, pesca salada, etc.). Ala tesi doctoral de Victòria SALOM,El cartel en Cataluña hasta 1936(inèdita), Universitat de Barce-lona, 1972, p. 463, cat. núm. 276,se cita també un cartell per a A.Lizé. Darrerament, hem localitzatun cartell d’un producte per a laneteja de metalls Aseol (1922?)


quanta-cinc anys) és citat rarament en relació ambla gràfica de guerra, malgrat que fou una peça des-tacada del Sindicat de Dibuixants Professionals(SDP). Carles Fontserè, que en fou un dels mem-bres més joves, ha explicat que Garcia Falgàs era elresponsable del taller del Sindicat69. És difícil aramateix intentar abastar la totalitat de l’activitat del’artista en aquest període, ja que per raons òbviesla documentació que n’ha restat és escassa o es tro-ba encara il·localitzable i, d’altra banda, moltes deles seves produccions devien ser realitzades damuntde suports efímers. A més, encara contribueix aenterbolir la qüestió el fet que, com es recull enmolts testimonis periodístics de l’època, el treballal taller del Sindicat era sovint «col·lectivitzat».Així, com explica Fontserè, es pogué donar el casque Garcia Falgàs elaborés un projecte de cartell,de mida petita, que un altre membre del sindicat,Lluís Perotes, el dibuixés a les dimensions defini-tives, i que un darrer artista, Josep Alumà, el sig-nés com una darrera formalitat de tràmit (i quedesprés de la guerra aquesta signatura valgués aAlumà diversos maldecaps, començant per l’em-presonament).

Malgrat tot, hem reeixit a identificar algunesobres que es poden atribuir a Falgàs quasi amb to-tal seguretat. Esmentarem en primer lloc una sèried’il·lustracions per a la revista Moments, editada el1937 conjuntament pel SDP i les associacions d’es-criptors70. Es tracta de diversos dibuixos que glos-sen poesies o narracions i són signats amb un mo-nograma que combina les inicials de l’artista (LGF).La identificació és evident però és corroborada alsumari d’un dels números, on apareix el nom com-plet de l’artista. Del conjunt d’aquests dibuixosconvé destacar el que encapçala la narració de JoanPagès, Quan al Cel li tallen els cabells, conte querecull les reflexions d’un sentinella sota la neu. Lafigura d’un ancià barbut que personifica el cel, alqual unes tisores de grans dimensions tallen elscabells blancs que simbolitzen la neu, té un granparal·lelisme amb els personatges que el mateixFalgàs havia plasmat en diversos ex-libris dels anys1919-22. Altres il·lustracions juguen amb un con-trast fort de llums i ombres, sense matisos inter-medis. Destaquem encara un dibuix per a la co-berta del número de maig del 1937, que representaun sergent de l’exèrcit estirat a terra, en posiciód’observació. L’escorç de la figura no és gaire re-eixit, però pretén copsar amb naturalitat la vidadel front.

Si bé constatem que Falgàs es posa lleialment alservei dels organismes que canalitzen la lluita de laRepública contra els feixistes sublevats, no acon-seguim veure en els seus dissenys aquell expressio-nisme quasi propi de Goya que caracteritza l’obrade molts coetanis, ni aquella implicació directa imilitant que fa famosos els cartells de Goñi, Bas oFontserè. Falgàs, per exemple, en dibuixa un de ben

69. Carles FONTSERÈ, Memòriesd’un cartellista català (1931-1939),Editorial Pòrtic, Barcelona, 1995,«Vides i memòries, 13» p. 210.

70. Moments, núm. 4 (maig de1937), 6 (juliol de 1937), 7 (agost/desembre de 1937) i 9 (1938).

71. TERMES, MIRAVITLLES,FONTSERÈ, Carteles de la Repúbli-ca y la Guerra Civil, La GayaCiencia, Barcelona, 1976, p. 186,cat. núm. 296.

72. Arxiu Nacional de Catalunya,reg. 3247.

73. TERMES…, cit. nota 71, núm.173.

74. 100 años del cartel español…,cit. nota 57.

75. L’esposa de Falgàs li devia ser-vir de model, segons una inscrip-ció al revers amb el nom deVicenta Oliver.

76. «Un concurs de cartells», Mi-rador, IX, 403, 14 de gener de1937, p. 6.

77. Rafael BORI, La tasca de pro-paganda per a la prevenció delsaccidents de treball portada a ter-me per la Comissaria d’Asseguran-ces Socials, Generalitat deCatalunya, Barcelona, 1938. Si nofos per aquesta notícia no sabrí-em que Capuz també pertanyia alSindicat.

notable (signat amb el monograma LGF), per a laSetmana de l’Exèrcit Popular71, però no té l’agres-sivitat ni l’aire revolucionari d’altres cartells, sinóque simplement descriu amb gran economia demitjans un soldat, genoll a terra, apuntant el fusellcap a un enemic no visible que queda fora del marcde la imatge.

Per analogies estilístiques podem atribuir doscartells més a Garcia Falgàs. Un és el que va editarla Conselleria de Defensa de la Generalitat deCatalunya (Servei d’Estadística), amb el text In-formeu-vos dels que lluiten al front72. La part su-perior mostra un soldat a la trinxera, dibuixat de lamateixa manera «objectiva» que els casos acabatsde citar. A l’angle inferior dret veiem les siluetesd’una parella d’ancians a la vora de la llar de focmentre llegeixen una carta (potser un escrit delservei estadístic que els informa de la mort del seufill al front). Malgrat l’enormitat de la situació,l’artista defuig tot patetisme i es recrea en un estilil·lustratiu, que fa d’aquesta obra un dels millorscartells de Falgàs i de tota la guerra civil.

L’altre cartell que li atribuïm (tot i que amb mésdubte) és el dels Obrers gastronòmics73, típica mos-tra de l’estil «abans i després», només que en aquestcas no es tracta d’un matrimoni de classe mitjanaabans i després de prendre la xocolata, com al cèlebrecartell madrileny d’Ortego74, sinó d’uns treballadors«al servei del capitalisme» (cuiner, grum, minyona) i«ara, al servei de l’exèrcit popular» (soldat, inferme-ra, marmitó).

Abans hem parlat del «règim de taller obert»que imperava al Sindicat de Dibuixants Professi-onals i hem citat la tasca de Falgàs, que executavaesbossos que altres desenvolupaven. Hem pogutveure un d’aquests apunts: un petit guaix de 9 x 6cm amb una infermera i un nadó a penes sugge-rits i la llegenda: «No tinguis por de ser mare.UGT Maternitat. Sindicat sanitari»75. No ensconsta que aquest cartell arribés a veure la llum,però és una altra mostra interessant de la dedica-ció cartellística de l’artista i introdueix un temaimportant de la vida quotidiana durant el conflic-te bèl·lic —la reserva de les dones davant les difi-cultats que podia dur la maternitat en aquellescondicions precàries— que no ha estat gaire glos-sat en els estudis sobre la guerra i que tampoc nohem vist tractat per altres autors gràfics ni lite-raris.

Esporguem també alguna notícia de la prem-sa, com ara la que ens informa que Lluís Falgàs,en representació del SDP, va ser designat per for-mar part, juntament amb altres artistes, publici-taris i polítics, del jurat que havia de decidir elcartell vencedor en un concurs per a la campanyacontra «tota mena d’accidents de treball»76. A úl-tima hora, per un motiu que desconeixem, GarciaFalgàs va ser substituït pel seu cunyat, PasqualCapuz77.


Figura 12.Projecte de cartell per a la soda Jumate.

Figura 13.Cartell per a un fabricant de torrons.


— Juan Ruiz de Alarcón, La verdad sospechosa,Editorial Atlántida, Barcelona, 1941, «Biblio-teca Muérdago».

D’aquesta obra excel·lentment presentadavan ser editats cent exemplars, i vint més d’aco-lorits a mà.

— José Zorrilla, A buen juez, mejor testigo.Tradición de Toledo, Editorial Atlántida,Barcelona, 1941, «Colección Colibrí, 5».

Petit llibre amb dibuixos en paper Ton81. Estracta d’encapçalaments dels cants i il·lustracionsa tota pàgina, signades amb la inicial «F».

— Fiestas conmemorativas del tercer centenario dela venida del Santo Cristo del Mar. Benicarló,Mayo 1950, Gráficas Londres S.L., Barcelona,1950.

Per a aquest opuscle Falgàs féu diversesil·lustracions realistes de Benicarló, orles pla-teresques, etc.

— Miguel de Cervantes Saavedra, Rinconete yCortadillo, Novela exemplar, S.A. Horta deimpresiones y ediciones, Barcelona, 1952, «ElYelmo de Mambrino, obras completas, III».

D’aquest llibre, il·lustrat amb set aiguatin-tes, van ser editats 56 exemplars. A la porta-da, per error, l’artista és anomenat J. GarcíaFalgás, motiu pel qual al catàleg de la Biblio-teca Nacional de Madrid aquesta obra no ésclassificada al costat dels seus ex-libris. Curi-osament, tot i ser aiguatintes, l’artista les fir-ma amb la mateixa fórmula que utilitzava perals dibuixos satírics o publicitaris: «Falgàs»,amb caràcters cursius, en lloc del nom senceren majúscules, habitual als seus ex-libris i al-tres gravats.

— La Sociedad anónima Horta de Impresiones yEdiciones le desea un próspero año 1953ofreciéndole «Dos cartas de Alfonso elMagnánimo a la búsqueda de un libro», Horta,Barcelona, 1952.

Es tracta d’un opuscle enriquit amb l’aigua-tinta, ja esmentada, que representa el CastelNuovo de Nàpols. Van ser-ne editats 350 exem-plars.

— La Sociedad Anónima Horta de Impresiones yEdiciones le desea muchas felicidades en estaNavidad y prosperidades en el próximo año 1954ofreciéndole un prólogo de Fray Antonio Canalsa su traducción de la «Carta de San Bernat a sagermana», Horta, Barcelona, 1953.

En aquest cas és l’aiguatinta que representa elmedalló de Sant Jordi al barceloní Palau de la Ge-neralitat de Catalunya. Van ser-ne editats 450exemplars.

Il·lustrador de llibresLa tasca de Lluís Garcia Falgàs com a il·lustradorde llibres el va portar a compaginar les edicionsmés exquisides i les més populars. A continua-ció donem un breu catàleg de llibres i opusclesil·lustrats per l’artista, amb indicació d’alguns delsseus trets, i deixem per a una altra ocasió unaanàlisi més detallada.

— B.C. Aribau, La pàtria, Edició d’Eugènia Simon,Barcelona, 1921 [impremta La Neotípia], «Bi-blioteca Minúscula Catalana, 1».

Aquesta obra singular va ser promoguda pelmetge oculista Simon, el qual va voler que elsllibres més petits editats fins aleshores en cata-là (la caixa del text mesura 22 x 13 mil·límetres)duguessin el nom de la seva filla. La col·leccióera dirigida pel polígraf Eudald Canibell i cons-ta que del primer número se’n va fer una tira-da normal en paper de fil i una altra d’especialen paper Japó limitada a quinze exemplars78.Les intervencions de Falgàs en aquest petit lli-bret són diverses: un ex-libris universal, defirma i número il·legibles i el dibuix del qualconsisteix en la figura d’una nena que s’ajup allegir un llibre que un gnom li mostra (p. 1);un frontispici amb el nom de la col·lecció i uncap femení de perfil rodejat d’una orla floral(p. 3), i, en especial, el gravat ja esmentat mésamunt79.

— Vida de Santa Eulària, Verge, Edició d’EugèniaSimon, Barcelona, 1922 [Impremta LaNeotípia?], «Biblioteca Minúscula Catalana, 2».

En aquest altre llibre, que ens consta que vaser editat80, és possible que Falgàs fes també ungravat minúscul semblant al que ornamenta elvolum anterior. De la mateixa col·lecció, s’anun-ciava en preparació un tercer llibre, Lo Gaiter yla Nineta, del qual no tenim més dades.

— Enric Casassas Cantó, Cent Faules. Aplegades ianotades per…, Editorial Montserrat de Salva-dor Santomà, Barcelona, 1936.

Es tracta d’una senzilla edició per a escolars,amb diverses il·lustracions. La coberta, amb unaguineu lectora, apareix signada amb el mono-grama LG, similar al que utilitzà en dibuixos icartells de la guerra civil.

— Miguel de Cervantes, Rinconete y Cortadillo,Editorial Alcides, Barcelona, 1939, «Clásicoscastellanos, 1».

Edició de tres mil exemplars il·lustrats ambdisset dibuixos a la ploma. Alguna de les imat-ges serà represa per l’artista tretze anys més tarden una edició de bibliòfil d’aquest mateix text,il·lustrada amb aiguatintes.

78. «Edicions microscòpiques ca-talanes», La Revista dels Llibres,I, 3, juliol de 1925, p. 35-37.

79. En un breu prefaci (Nostrepropòsit) s’informa que no es trac-ta pas d’una col·lecció per a in-fants, sinó que el seu objectiu ésnacionalista. Un exemplard’aquest llibre es conserva a la Bi-blioteca de Catalunya (Secció dereserva, llibres microscòpics).

80. Antonio PALAU, Manual dellibrero hispano-americano, núme-ro 297999, diu que es tracta d’unllibret de 41 pàgines, amb làminesen color i del qual van ser editatsvint exemplars en paper Japó, nu-merats.

81. Sobre aquesta tècnica de di-buix, apta per a la reproducció fo-tomecànica, consulteu FrancescFONTBONA, Summa Artis, XXXII,Espasa-Calpe, Madrid, 1988, p.434.

82. A la col·lecció particular tantscops esmentada es conserva unesbós per a aquest quadre.

83. Vicente GURREA CRESPO, JoséGabriel Segrelles Albert. 1885-1969. Biografía, Ediciones MariMontañana, València, 1985, p. 65.Una germana de Segrelles va aca-bar casant-se amb Josep GarciaFalgàs, germà del nostre artista.

84. Franz KEIM, Die Niebelungendem Deutschen Volke wiederezählt von…, Gerlach undWiedling, Viena-Leipzig, 1909,il·lustracions de C. O. Czeschka.


— Enrique Luño Peña, La Ancianidad, Obra deHomenajes a la Vejez, Barcelona, 1953.

El llibre de Luño, que fou director generalde la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Es-talvis, apareix decorat amb diversos dibuixoscom ara algunes caplletres i culs-de-llàntia sig-nats per A. Batllori Jofré, mentre que el treballde Garcia Falgàs es veu reduït a redibuixar elscartells d’altres autors que l’Obra d’Homenat-ges a la Vellesa havia editat els anys vint. La re-lació de Falgàs amb aquesta entitat d’estalvi donàtambé altres fruits: per al museu dels Home-natges a la Vellesa instal·lat a Sant Sadurníd’Anoia el nostre artista pintà un quadre queil·lustra la «Vejez mitológica y pagana» (una fi-gura tètrica, al peu del sepulcre) que es volia con-traposar al sentit cristià de vellesa, que l’entitatpretenia homenatjar82.

També cal esmentar que en un moment impre-cís dels anys vint l’escriptor Vicente Blasco Ibáñezva pensar en Falgàs per a una obra d’envergadura.Blasco va projectar una edició monumental de lesseves obres completes que aniria il·lustrada per al-guns dels millors artistes valencians, entre els qualsFalgàs, Pasqual Capuz i d’altres. L’edició havia deser publicada pel mateix Blasco Ibáñez, a través dela seva Editorial Prometeo, de València. La revela-ció pública del dibuixant Josep Segrelles, més jovei esplèndidament dotat per a la il·lustració, semblaque va contribuir a arraconar els altres artistes pre-vistos inicialment. D’altra banda, la mort de Blascova acabar d’enfonsar un projecte que hauria per-mès a Falgàs crear un conjunt interessant de realit-zacions83.

Falgàs devia il·lustrar encara altres llibres. Almuseu de València es conserva un esbós per a LaGaviota, de Fernán Caballero, en una edició queencara no hem reeixit a identificar. Altrament, sa-bem que la tasca de l’artista per a les EdicionesBarsal no sols es limitava a proveir dibuixos per aretallables, cromos o teatrins, sinó que també com-prenia il·lustracions per a petits contes infantils,quaderns de models per acolorir, edicions didàcti-ques, etc.

Altres obres i darreresconsideraccions

L’activitat artística de Lluís Garcia Falgàs encarapresenta altres manifestacions que no hem pogutincloure als apartats precedents. Tot i que no ensconsta que es dediqués sistemàticament a la pintu-ra de cavallet, la col·lecció familiar conserva un petitpaisatge a l’oli que revela una gran qualitat. El con-

reu autònom del dibuix, no aplicat a cap finalitatcomercial, també devia ocupar-lo en alguna oca-sió, si s’ha de jutjar per algun excel·lent retrat a lasanguina.

També coneixem dos projectes de decoracióinterior de botigues (un dels quals és signat) queens inclinem per situar a la postguerra, sense sabersi realment van ser executats. Es tracta d’unesperspectives que mostren, en un cas, un forn depa (segons revela la decoració dels frisos, com-posta d’espigues de blat) i en l’altre, el que sem-blaria un ultramarí, si s’ha de jutjar pels vaixellsde vela i les fruites tropicals que el decoren. Nopodem deixar d’esmentar a més uns altres projec-tes decoratius, potser per a rajoles, amb ornamen-tació floral.

Encara falten per conèixer moltes facetes de l’ac-tivitat artística del nostre biografiat, el qual va tre-ballar amb dedicació exclusiva fins a la seva mort,verificada a Barcelona, al seu domicili del carrer deVerdi número 264, el 26 de maig del 1954.

No voldríem acabar aquest text sense dir quel-com sobre la presència d’indubtables influènciesgermàniques en l’obra gràfica de Falgàs, tant alsex-libris com, sobretot, al disseny. Es tracta d’unalínia encara inexplorada dins de l’art català, tot ila seva entitat. Entre els molts artistes que experi-menten aquesta mena d’influències, curiosament,es troben dos valencians més instal·lats aBarcelona: Pasqual Capuz i Josep Segrelles. Per auns i altres és potser la manera d’expressar la sevaposició una mica free-lance, diferenciada d’altreslínies coetànies. El coneixement de l’art alemany iaustríac no sembla un fet ocasional en el cas deFalgàs; en tenim una dèbil pista en diversos mate-rials conservats a la col·lecció familiar: un númerode la important revista Gebrauchsgraphik; uneslàmines sezessionistes de la col·lecció «Die Fläche»o bé un llibret amb la narració dels Nibelungsil·lustrada per Carl Otto Czeschka84. Juntamentamb altres influències, aquests models contribuï-ren de manera decisiva a conformar el seu versàtilventall de recursos expressius.

locvs amŒnvs lluís garcia falgàs, gravador i dissenyador ... · sició paterna, va estudiar la...

Documents