LLENGÜES I ENSENYAMENT A LA UNIÓ EUROPEA

L'Estat espanyol és un Estat plurilingüe, i així s'arreplega en la seua Constitució (1978):

• Preàmbul.-La Nació espanyola [...] proclama la seua

voluntat de [...] protegir a tots els espanyols i pobles d'Espanya en l'exercici dels drets humans, les seues cultures i tradicions, llengües i institucions.

• Article 3.-1. El castellà és la llengua espanyola oficial de l'Estat. Tots els espanyols tenen el deure conèixer-la i el dret a usar-la.

3.-2. Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d'acord amb els seus Estatuts.

3.-3. La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d'Espanya és un patrimoni

cultural que serà objecte d'especial respecte i protecció.

• A més, i gràcies als Estatuts d'Autonomia, cada Comunitat Autònoma té poder legislatiu el que ha permès la promulgació de diverses Lleis de Normalització Lingüística:

▫ País Basc: Llei bàsica de Normalització de l'Ús del Basc (novembre, 1982).

▫ Catalunya: Llei de Normalització Lingüística de Catalunya (juny, 1983) i Llei de Política Lingüística (gener, 1998).

▫ Galícia: Llei de Normalització Lingüística de Galícia (juny, 1983).

▫ València: Llei sobre Ús i Ensenyament del Valencià (novembre, 1983)

▫ Illes Balears: Llei de Normalització Lingüística de les Illes Balears (juny, 1986)

▫ Navarra: Llei Foral del Basc de Navarra (desembre, 1986) i Decret d'Ús del Basc en les Administracions Públiques de Navarra (2001)” (Etxebarría, 2002:96)Malgrat

Models i exemples de política lingüística• Hi ha dos models teòrics en les fórmules

legislatives de les polítiques lingüístiques: el principi de territorialitat i el principi de personalitat.▫ El principi de personalitat permet que un

individu disposi dels seus drets lingüístics independentment de la zona de l’estat plurilingüe on es trobi.

▫ El principi de territorialitat, en canvi, només concedeix els beneficis públics d’una llengua dins d’una zona ben delimitada d’un estat, però no en la seva totalitat territorial.

Exemples• A Bélgica un belga de parla francesa té garantits

tots els seus drets lingüístics a la zona sud del país, i un belga de parla holandesa els té en la zona nord. Si un ciutadatà canvia de zona lingüística ja no disposa dels seus drets lingüístics. Impera el principi de territorialitat. A Suïssa ocorre el mateix en cadascun dels cantons o regions (que disposen d’una sola llengua pròpia).

• A Finlàndia, en canvi, tots els parlants de suec (només un 10% aprox.) i de finès tenen els seus drets lingüístics garantits a tot el país. És el principi de personalitat.

• A l’estat Espanyol tenim un model mixt, s’hi combinen els dos: per als castellanoparlants hi ha el principi de personalitat, però per a bascs, gallecs i catalans el de territorialitat, de manera que es perpetua el conflicte lingüístic, ja que uns ciutadans estan obligats a conèixer dues llengües (la pròpia i la castellana) i altres només una, l’oficial a tot l’estat.

• La majoria d’estats tenen una política lingüística en què només es reconeix una sola llengua oficial i els ciutadans que en parlen una altra no tenen cap dret lingüístic: França, Itàlia, EUA, Grècia, Rússia, Marroc, Turquia...