La PINYAi

el MISTERI de les PINTADES

Relat infantil redactat per alumnat de cinquè i sisè de CEIP Pintor Torrent,

de CEIP Margalida Florit i de C. Nostra Senyora de la Consolació de

Ciutadella de Menorca

Activitat del Programa Educatiu Obrint Portes, promogut per

l’Ajuntament de Ciutadella de Menorca, curs 2012-2013

Il·lustració de portada, a càrrec del grup de fillets de Dibuix i Pintura del

Centre Municipal d’Art de Ciutadella de Menorca

Coordinat per en Miquel Àngel Maria

Ciutadella de Menorca, abril de 2013

1

Capítol 1

Na Fàtima i na Míriam són germanes, i s’assemblen com dues gotes d’aigua. Na Fàtima és alta i prima. Na Míriam també. Na Míriam té els cabells negres i arrissats. I na Fàtima, també. Si afegim que totes dues celebren l’aniversari el mateix dia del mateix any, ja haurem entès que tanta semblança no és cap misteri: en efecte, són bessones.

Són tan idèntiques, que fins als tres anys son pare no va ser capaç de distingir-les si les veia per separat. L’única persona que sempre ha sabut qui era una i qui era l’altra ha estat sa mare, perquè, segons diu ella, posseeix el sisè sentit que la naturalesa dóna a totes les dones quan es queden embarassades.

Quan van tenir l’edat d’anar a escola, els seus pares van decidir matricular-les a dos col·legis diferents, per evitar que mestres i alumnes les confonguessin sempre seguit. Des d’aleshores, na Fàtima va a l’Escola Madame Curie i na Míriam al Col·legi Antaviana. Però, ben mirat, la jornada escolar és l’únic temps que les bessones estan separades. «Just sou corda i poal, filletes!», els diu sempre l’àvia Joana. «Carn i ungla!», fa na Cecília, la vesina de davant ca seva. I el senyor Bernat, el botiguer de la cantonada, que mai no ha estat un home gaire refinat, en veure-les passar, exclama: «Cul i merda, aquestes dues!». I és ben cert: allà on va una va l’altra, i quan no es tenen se cerquen. Com passa en totes les famílies, qualque vegada també discuteixen i es gatinyen, però s’ha de dir que hi ha més estones de pau que de sarau.

Totes dues van a música: sonen el piano a quatre mans. El seu esport preferit és el tennis, i quan no juguen una contra l’altra és perquè fan parella de dobles. I quan estan avorrides, es tanquen dins el seu estudi i són capaces de passar-s’hi hores i més hores escoltant la música que, naturalment, agrada a totes dues.

Però no us penseu que na Fàtima i na Míriam són unes al·lotes estranyes o solitàries. Ni prop fer-hi! Allò que més els agrada és quedar amb la seva colla d’amigues i amics. En Fede i na Juliette van al Madame Curie amb na Fàtima. I na Laia, en Bashir i n’Àlex són companys de na Míriam al Col·legi Antaviana. Quan eren més petits coincidien a les festes d’aniversari, o anaven a jugar a casa d’un o altre, però ara que són més grandets es troben cada capvespre al parc de la font, i sempre saben quina l’han de fer. Per no complicar la vida als seus amics, les bessones van decidir fer-se un detall que les distingís: na Míriam es ferma el cabell amb una cua, i na Fàtima se’l deixa amollat. Així i tot, la confusió moltes vegades és inevitable, i quasi sempre és un motiu per riure.

2

Són un grup tan ben avingut que van decidir posar-se un nom: la Pinya, es fan dir. Es tenen molta confiança i s’ho expliquen tot... o quasi tot. Dins el grup no hi ha secrets, diuen. O potser sí?

Un dia, no fa molt de temps, na Laia i na Míriam van ser les primeres a arribar al parc de la font. Abans que arribessin els altres, na Laia va assaltar la seva amiga:

—M’he fixat com et mira en Xavi. No et treu els ulls de damunt, eh?

Na Míriam es va posar vermella com una tomàtiga.

—Tant es nota? Em posa nerviosa! A classe d’Educació Física no me’l puc desferrar, quin al·lot més pesat!

—La veritat és que quan et contempla amb aquells ulls de peix bullit fa molta gràcia —va riure na Laia.

—No me’l recordis, per favor. En tenc prou d’aguantar-lo totes les hores de classe. Ni m’agrada, ni m’interessa.

—Molt bé, molt bé...

Quan van arribar els altres, van interrompre la conversa. Es van passar el capvespre jugant a Guitar Hero amb la consola del casal de joves, i na Laia no va insistir més en el tema, però na Míriam no s’ho podia treure del cap: quants més es devien haver adonat que en Xavi li anava darrere? I com més hi pensava, més s’adonava que aquell al·lot no li agradava gens ni mica.

De tornada cap a ca seva, na Míriam ho va explicar a la seva germana.

—En Xavi? —va exclamar na Fàtima, amb una cara d’immensa sorpresa—. En Xavi que viu al carrer de l’Arc? En Xavi dels skaters?

—En coneixes un altre, de Xavi? —va fer na Míriam.

—No, és clar, és que... Bé, jo... O sigui, tu... —va quequejar na Fàtima.

—Que t’agafa, ara?

Na Fàtima es va posar seriosa.

—A tu t’agrada en Xavi, Míriam?

—Que si m’agrada? Però si és un plom!

—No és veritat! —va cridar na Fàtima, que de sobte s’havia posat vermella.

Na Míriam començava a entendre alguna cosa.

—Ui, ui, ui... Aquesta sí que és bona! I ara què farem, germaneta?

Estava clar: havien d’aconseguir que la mirada d’en Xavi es decantés de na Míriam i es posés damunt na Fàtima. I com que eren idèntiques, no els va fer falta

3

gaire imaginació per trobar la millor estratègia. Era una bogeria, però seria divertit: des de l’endemà mateix, es canviarien l’una per l’altra. Na Fàtima aniria a l’escola de na Míriam, fent-se passar per ella, i na Míriam adoptaria la identitat de na Fàtima. I, per descomptat, no ho dirien a ningú.

—Fa una miqueta de por, eh? —va confessar na Fàtima.

—Sí, però només serà cosa d’un parell de dies. Fins que et vegis amb cor de dir-li a en Xavi la veritat... I a veure si et demana per sortir!

L’endemà tot va anar com una seda. Ningú va sospitar res. Tampoc en Xavi, que es va alegrar moltíssim quan la suposada Míriam li va dirigir el primer somriure de la seva vida. Al migdia les bessones es van explicar la jornada amb tots els detalls. Havia estat una experiència realment excitant.

Però el segon dia d’aquella aventura, un fet excepcional succeït al Col·legi Antaviana va desviar l’atenció de na Fàtima i na Míriam cap a una altra qüestió. Aquell matí s’havia descobert una enorme pintada a una paret del pati. Una pintada raríssima, amb pintura vermella:

Ningú no en va entendre el significat, si és que en tenia. Tal vegada no volia dir res. Tampoc no hi havia cap pista de qui ho podia haver fet. Es va descartar que les lletres “AF” fossin les inicials de l’autor, hauria estat un estúpid. Però, malgrat la falta de proves i d’indicis, la directora va decidir penjar el mort a n’Àlex, de la classe de 6è B, un dels col·legues de la Pinya. La directora va dir que una vegada ja l’havien aplegat quan pintava un grafit a la façana de l’escola, i que açò li bastava.

Les bessones no es podien creure que el seu amic fos el responsable d’aquesta bretolada. El coneixien massa bé. N’Àlex havia quedat ben escalivat i no era cap beneit, mai no s’arriscaria a fer una cosa tan evident. A més, n’Àlex era un artista dels grafits, i la pintada del pati era una porqueria. No podia ser n’Àlex. Ell també ho havia negat; però la directora no havia volgut escoltar ningú, i havia decidit expulsar-lo de l’escola una setmana. I si no era ell, deia, que sortís l’autèntic culpable per evitar que fos castigat un innocent.

Aquell capvespre els ànims de la Pinya estaven molt avall. N’Àlex no havia acudit a la cita perquè els seus pares no el deixaven sortir. Estava castigat de manera indefinida.

—Haurem de trobar la manera d’ajudar-lo, no? —va suggerir na Fàtima.

4

—És clar. És un membre de la Pinya, no el deixarem a l’estacada —na Laia expressava el sentiment de tots.

—Només hi ha una manera —va intervenir en Bashir—. Hem de trobar el culpable.

—Vols jugar als detectius? —va dir en Fede, amb un somriure.

—No —en Bashir no reia—. Haurem d’investigar de debò. Açò no és cap joc.

—En Bashir té raó —va concedir na Míriam—, però no serà fàcil. Sincerament, jo no sabria ni per on començar.

—Per açò ens tenim els uns als altres —va assegurar na Juliette, que encara no havia parlat—. Per separat no aconseguiríem res, però nosaltres som una pinya, no?

Van debatre propostes fins que se’ls va fer fosc, però no van trobar cap estratègia prou bona per començar la recerca. Només van arribar a la conclusió que per una banda havien de cercar el culpable, i per l’altra havien d’intentar desxifrar la misteriosa pintada. Si ho aconseguien, tal vegada se’ls obriria un camí per identificar el responsable.

Abans d’anar-se’n a ca seva, van telefonar a n’Àlex. Afortunadament, els seus pares el van deixar parlar amb els seus amics. Estava tranquil, però molt empipat, i només insistia en la seva innocència. Va agrair als seus companys la lleialtat que li demostraven, i es va comprometre a ajudar-los en la investigació. Com que no podia sortir de ca seva, cercaria a Internet qualsevol cosa que pogués estar relacionada amb la pintada: el número 34, les inicials AF, i tres calaveres amb dos ossos creuats, com el símbol pirata. Es telefonarien cada dia, i compartirien qualsevol informació que pogués resultar d’interès.

De tornada cap a ca seva, les bessones van continuar discutint algunes idees per encetar la recerca, i na Fàtima també va recordar l’altre afer que tenien entre mans: havia de continuar la seva tàctica d’aproximació a en Xavi, perquè no podien mantenir l’engany molt de temps. Com més dies passessin, més possibilitats tenien de ser emplomades.

Tan capficades estaven en la conversa sobre els problemes d’un amic de la colla i sobre els seus embulls sentimentals, que quan van entrar a ca seva no es van adonar del que succeïa a pocs metres de distància. Just a la cantonada, protegit per la fosca de la nit i per un passamuntanyes que li tapava tota la cara, un individu pintava alguna cosa damunt la façana de la botiga del senyor Bernat:

5

Capítol 2

L’endemà, na Fàtima es va tornar a fer una cua, i na Míriam es va deixar el cabell amollat. Durant tot el dia na Laia no va sospitar res, i açò que en Xavi estava encantat de les miradetes que li tornava na Fàtima.

De camí a l'escola, les bessones van presenciar un fet sorprenent: es van trobar el senyor Bernat rodejat de persones davant de la seva tenda. Elles s'hi van apropar.

—Senyor Bernat! —va dir na Míriam—. Què li passa?

—Ai, filletes, al qui ho hagi fet no li ho podré perdonar mai! —va contestar el senyor Bernat, mentre assenyalava la pintada que li havien fet a la paret de la botiga.

Al moment, na Fàtima i na Míriam es van mirar:

—Estàs pensant el mateix que jo? —va demanar na Fàtima.

—Bé, si estàs pensant que li hem de demanar al senyor Bernat si ha vist qui li ha fet aquesta pintada, sí —va dir na Míriam.

—Idò no, no estàs pensant el mateix —va fer na Fàtima—. El que vull dir és que s'assembla molt a la pintada que van fer al Col·legi Antaviana. I açò vol dir que n'Àlex no ha fet la pintada de l'escola, perquè aquesta altra pintada és quasi idèntica, i ell està castigat a ca seva! —va sospirar.

—És veritat! —va exclamar na Míriam—. És una prova important.

Abans de separar-se van estar parlant molt animadament del tema, i van decidir que ho contarien als seus amics tot just arribessin al col·legi.

En Fede i na Juliette es van entusiasmar amb la notícia. Na Laia, en Bashir, i sobretot n'Àlex, estaven contentíssims amb el que explicava na Míriam (bé, realment era na Fàtima, però ells no ho sabien, i les bessones no ho podien dir a ningú), ja que de cada vegada estava més a prop el final del càstig de n'Àlex.

Va passar el matí i va arribar l'hora de trobar-se al parc. Tots s'estranyaven del retard d'en Bashir. Al principi no li van donar importància, però passava el temps i no donava senyals de vida. Al final na Míriam el va cridar al mòbil, però parlar amb ell va ser una missió impossible, tan sols va aconseguir entendre que estava de camí, i que no marxessin, que tenia novetats importants.

—Podem anar a veure la nova pintada, no? —va demanar en Fede.

—No, hem d'esperar en Bashir —va contestar na Míriam—. M'ha dit que és important.

—Idò, ho podria haver dit abans, que aquí començam a estar una mica histèrics... —va dir na Laia.

6

No havien passat més de dos minuts quan na Juliette va veure que en Bashir s'apropava. Portava alguna cosa davall el braç i tots van anar a trobar-lo per saber què passava.

—Ja era hora, fillet! —va dir-li na Fàtima—. Ens pensàvem que ja no vindries!

—Em sap greu —es va excusar en Bashir—, de camí cap aquí m'he trobat una llibreta tirada al costat d'una paperera i no he pogut evitar agafar-la, i m’he entretingut a mirar-la...

En Bashir va mostrar el quadern a tota la colla, i quan va obrir-la tots van estar d’acord que el seu amic portava grans novetats.

A la llibreta hi havia escrita alguna cosa molt familiar:

Tots els col·legues de la Pinya van quedar sorpresos amb aquelles anotacions.

—Què deu voler dir tot açò? —va dir na Laia.

—No en tenc ni idea! —na Juliette va arronsar les espatlles.

—Pot ser que les xifres siguin els números dels edificis, i les calaveres les pintades que li queden per fer —va proposar en Fede.

—Per què no ho consultam a n'Àlex? —va dir na Fàtima.

—Bona idea! —van dir tots.

Na Míriam va enviar un missatge a n'Àlex per conèixer com anaven les seves investigacions, ja que des de casa ajudava els seus amics a resoldre el misteri de les pintades. En rebre el missatge, n'Àlex els va telefonar per informar-los que havia trobat poca informació i els suggeria que anessin a comprovar l'existència de la tercera pintada a la Floristeria Maria.

A més, com que començaven a tenir molta feina, na Fàtima va convèncer els altres perquè acceptessin un nou membre dins la Pinya: en Xavi, naturalment. Els altres, ben creguts que na Fàtima era na Míriam, ho van trobar un poc estrany, perquè na Míriam solia dir que en Xavi no li treia els ulls de damunt i que açò no li agradava gaire. Però, com que estaven tan capficats amb el misteri de les pintades, van acceptar la proposta. Na Fàtima va telefonar tot d’una a en Xavi, i al cap de cinc minuts ja el tenien allà, contentíssim pel canvi d’actitud de la suposada Míriam.

7

Mentrestant, en Bashir seguia fullejant la llibreta quan, de sobte, es va adonar que, just darrere el full amb les anotacions, al següent full n’hi faltava una part.

—Mirau! —va exclamar en Bashir— Aquí hi falta un tros de paper!

—Tal vegada l'han tirat a dins la paperera! —va dir en Fede.

—Organitzem-nos! —va dir na Fàtima—. Per què no feim dos grups? En Xavi i na Juliette poden venir amb mi a veure la nova pintada.

—I nosaltres, on anirem? —va demanar en Fede.

—Vosaltres podeu anar a cercar el tros de full —va contestar na Fàtima.

—D'acord —va dir tota la colla.

D'aquesta manera na Fàtima havia aconseguit poder estar més temps amb en Xavi sense que ningú sospités res.

De camí cap a la floristeria comentaven quin significat podien tenir les pintades. Havien decidit fixar-se bé si les xifres tenien res a veure amb el número de l'edifici, com havia proposat en Fede, i així descartar hipòtesis.

Quan hi van arribar, van veure que, efectivament, també aquí hi havia una pintada, i que seguia el mateix patró: pintura de color vermell, a la mateixa altura que les altres pintades, i ben visible per a tothom que passés per aquell indret.

—Ja ho sé! —va cridar na Juliette—. Amb l'altura de la pintada podem tenir una idea de quina és l'estatura de l'autor o autora de la pintada!

—Bona idea —va dir na Fàtima—. Que qualcú de vosaltres es col·loqui al costat de la pintada i li faré una foto amb el mòbil per poder-ho comparar.

En Xavi, que era el més alt, es va col·locar al costat de la pintada. La persona que havia començat tot aquell embolic no podia ser gaire més alta que ell.

Després van entrar a la floristeria i van demanar a la dependenta quan havia aparegut aquella pintada de la façana. Quan van tenir totes les dades necessàries, van decidir tornar al parc per parlar-ne amb la resta de la colla.

Mentrestant, en Bashir ja havia mostrat als seus companys el lloc exacte on havia trobat el quadern. Es van posar a cercar minuciosament el tros de paper que faltava. Van buscar durant una bona estona, però no hi van trobar res que pogués semblar un tros de paper d'una llibreta.

—Aquí no hi ha res! —va exclamar na Laia mentre s’aixecava de davall un banc.

8

—No crec que tirés el full per aquí... —va dir en Fede.

—Bashir, estàs segur que és aquest el lloc on has trobat la llibreta? —va preguntar na Míriam—. En aquesta paperera només hi ha pells i alguna bossa de patates.

—Estic ben segur, Fàtima —va confirmar en Bashir, que, com els altres, continuava ben convençut que na Míriam era na Fàtima.

Acalorats i una mica bruts, van decidir deixar de cercar el tros de paper. Estava ben clar que allà no hi era. Estaven desil·lusionats i cansats per la feina feta, i es van asseure en un banc. La decepció els havia tret la xerrera, i van decidir passar per la floristeria per veure si la resta d'amics tenien més bones notícies.

Poc abans d'arribar-hi, van veure que a la vorera hi havia restes de pintura vermella que algú havia trepitjat. Les van veure uns pocs metres abans d'arribar a la tenda de na Maria. Van intentar seguir el rastre, però es van adonar que, un cop arribat al pas de vianants, aquestes desapareixien.

—Açò si què és ben estrany —va dir na Laia.

—Tal vegada hi havia algú que l'esperava just en aquest punt —va dir en Fede.

—Sí, pot ser —va dir na Fàtima, o més ben dit, la falsa Fàtima.

—Mirau! Aquesta darrera petjada gira cap al pas de vianants —va observar en Bashir.

—Provem de travessar el carrer, a veure si a l'altre costat segueixen les petjades —va suggerir en Fede.

I així ho van fer. Però no van trobar cap més petjada vermella. Després de cercar una mica més, van decidir tornar al parc per contar tot allò que els havia passat a la resta del grup.

Mentrestant, al parc, l’autèntica Fàtima, sota l’aparença de la seva bessona Míriam, ja començava a estar una mica nerviosa. No deixava de mirar-se de reüll a en Xavi, preocupada per si s’adonava del seu secret... L’arribada dels companys la va treure de les seves cabòries. Arribaven indignats perquè no havien trobat el full de la llibreta. Un a un van informar de totes les novetats i van seguir proposant hipòtesis sobre el motiu de les pintades. Ningú tenia res clar d’aquell misteri, però el que més volien era que el seu amic Àlex pogués tornar al parc amb la Pinya. No era el mateix quan faltava algú al grup.

Abans d'anar-se'n cap a casa, van decidir mostrar les fotografies que havien realitzat de les pintades als pares de n'Àlex. Tal vegada així entendrien que el seu fill no havia estat el culpable de la pintada de l'escola i anirien a xerrar amb la directora. I, pel camí, na Míriam encara va tenir una altra idea:

9

—Laia, estava pensant que potser no ens hem d'obsessionar massa en el significat de les pintades. Pot ser que si descobrim per què s'han fet justament en aquests llocs...

—És clar! —va exclamar na Laia—. Bona idea!

—Què passa? —va demanar en Xavi, que no estava al cas de la conversa.

—Ho hem d'intentar tot! —va dir na Laia a na Míriam, però pensant que ho deia a na Fàtima.

—Què heu d'intentar? —va voler saber en Bashir.

Na Laia va explicar la idea. En Fede va trobar que seria difícil, però li va semblar bé. Qualsevol cosa podia servir. I va proposar que li podien demanar a n'Àlex que cerqués en un mapa els llocs on havien aparegut les pintades.

Arribats a ca n'Àlex, primer van mostrar les fotografies de les pintades als seus pares. Eren bona gent, i es van mostrar molt agraïts. Els satisfeia que el seu fill tingués uns amics que es preocupessin tant per ell.

—Demà mateix anirem a veure la directora —va dir el seu pare.

Van informar n'Àlex de totes les novetats i li van explicar les idees que tenien. De seguida n'Àlex va estar d'acord amb en Fede, i va proposar de fer la recerca damunt el mapa tot d’una. Va encendre l'ordinador, amb la idea d’imprimir un mapa de la ciutat. Volien veure si aquells punts on s'havien produït les pintades revelaven alguna cosa més que una casualitat. Per mala sort els cartutxos de la impressora estaven secs i no van poder imprimir. Els nervis se’ls menjaven. Ja era massa tard per anar a comprar-ne un i tornar, i es van acomiadar fins l’endemà. Justament quan la cosa s’animava ho havien de deixar anar...

Aquell vespre, després de sopar, na Míriam i na Fàtima es van tancar dins el seu estudi per enllestir els deures. Quan na Fàtima va obrir la motxilla, es va trobar que algú li havia deixat una nota. Era d’en Xavi.

10

Totes dues es van quedar bocabadades mirant aquella nota. Van passar uns instants abans que alguna pogués dir alguna cosa.

—Trob que li haurem de dir la veritat —va dir na Fàtima.

—Sense cap dubte, no podem esperar més... —va dir na Míriam.

—Demà mateix li ho explicaré tot. Esper que no s'enfadi amb nosaltres... i molt menys amb mi! No m'agradaria gens perdre un amic com ell —va sospirar na Fàtima.

Les bessones van acabar els deures i, després d'una dutxa, van anar-se'n a dormir amb la preocupació que en Xavi no s'enfadés gaire.

L'endemà matí, a l'hora del pati, en un lloc un poc apartat, na Fàtima va començar a explicar-li tot l'embolic.

—Escolta, Xavi... —va començar na Fàtima—, t’he de contar un secret.

—Digues, Míriam —va fer en Xavi, tot nerviós.

—Jo no som na Míriam.

—Què me dius ara! Idò, qui ets? —va exclamar n'Àlex tot astorat.

—Som na Fàtima, Xavi.

—Estàs de broma?

—No. T'ho dic ben seriosament.

—I per què heu fet aquest canvi? No veus que us pot caure un bon càstig si els professors us enxampen? —va exclamar en Xavi.

—Sí, ja ho sabem.

—Idò, per què?

11

—La meva germana va descobrir que m'agradaves —na Fàtima es va posar vermella.

—...I a mi m’agrada na Míriam. Bé, sou ben iguals, i aquests dos dies jo interpretava que na Míriam havia fet un canvi cap a mi, i ara...

—Ara què? —va fer tota ansiosa na Fàtima.

Just en aquell moment va sonar el timbre que indicava el final del pati.

—Digues, Xavi, ara no em deixis així —va suplicar na Fàtima—. Ara què?

En Xavi va fer un somriure maliciós, i va dir:

—T’agraden els misteris? A mi m’encanten!

I amb quatre gambades va travessar el pati, deixant na Fàtima amb un pam de nas.

Un capvespre més, la colla es va reunir al parc. Aquesta vegada tots van ser molt puntuals. Estaven ansiosos per poder cercar pistes amb l'ajuda del mapa.

En Fede va portar unes quantes còpies del mapa i na Laia va portar el seu estoig. Quan ja hi van ser tots, van començar a marcar els diferents punts. A mesura que anaven assenyalant els punts, van observar que les pintades formaven la forma quasi exacta d'un triangle equilàter, i algú va suggerir que tal vegada era el dibuix de mig rombe. Per completar-lo, només hi havien d’afegir un altre punt. Ho van calcular meticulosament, i....

—Veis el mateix que jo? —va dir en Xavi.

—Estau segurs que no ens hem equivocat? —exclamà na Juliette.

—Ho he repassat un parell de vegades, és bastant evident —va dir en Bashir.

Estava clar: el punt que faltava per fer el rombe estava situat just al lloc on la Pinya passava els capvespres: el parc de la font!

12

13

Capítol 3

El vespre era quan les dues germanes aprofitaven per parlar de tot el que havia passat durant el dia. Aquella nit semblava que els petaria el cap de tant de pensar amb el possible autor de les pintades, però el tema de conversa de na Fàtima, allò que més la preocupava, era el que li havia dit en Xavi a l'escola.

—I em va deixar plantada! —va dir na Fàtima.

—Açò no t'ho tornarà a fer —va dir na Míriam—, demà ens tornarem a canviar d'escola i seré jo qui parlarà amb en Xavi.

I es van ficar al llit ansioses perquè arribés el dia següent.

L'endemà matí, les bessones es van aixecar ben il·lusionades per anar cadascuna a la seva escola corresponent. Na Míriam es va tornar a recollir els cabells i na Fàtima se'ls va deixar amollats, com si res no hagués passat.

En arribar al Col·legi Antaviana, en Xavi i na Míriam es van creuar les mirades. Tots dos sabien que tenien una conversa pendent, però aquell no era el moment. Faltaven pocs minuts perquè sonés el timbre, i a més estaven envoltats d’altres companys.

—Ens veim a l'hora del pati —li va dir na Míriam a cau d'orella, mentre pujaven l'escala.

—D'acord —en Xavi li va fer l'ullet.

—I recorda que no m'agraden gens els misteris —va dir na Míriam.

El temps se li va fer interminable, a na Míriam, fins que va arribar l'hora de berenar. I bé, no era ver que no li agradessin els misteris: era a na Fàtima a qui no li agradaven, perquè era més poruga.

—Bé, què m'has de dir? —li va preguntar na Míriam a en Xavi.

Ell, pensant encara que parlava amb na Fàtima, li va dir:

—Encara que sigueu iguals, amb els cabells negres com a carbó i rinxolats, encara que tingueu el mateix somriure, encara que els vostres ulls siguin iguals de rodons... teniu el caràcter molt diferent. Na Míriam és molt extravertida, segur que no li fan por els escenaris, és atrevida com cap filleta ho ha estat mai, i no té vergonya de dir el que pensa. És amable i divertida. En canvi, tu ets tímida i tens por als escenaris, ets poc atrevida. Perquè ja fa dies que et feies passar per na Míriam i no m'ho havies dit. Tens vergonya de dir el que penses.

«Açò es el que creu de mi?» va pensar na Míriam emocionada. Sentia que en Xavi li començava a agradar.

14

—Bé... tu també ets amable i divertida —va dir en Xavi—, però no ets la meva mitja taronja.

Na Míriam va sentir com un nus a la panxa, i va pensar que seria millor dir-li la veritat.

—Xavi, no som na Fàtima, som na Míriam.

—Ho sabia des del principi! —va exclamar en Xavi, mentre la mirava directament als ulls.

Ella va fer el mateix, i es van quedar ben embadalits. En Xavi li va agafar les mans, i ella, nerviosa, va canviar de tema:

—Xavi, estàs content d’haver-te unit al grup de la Pinya?

—I a tu què et sembla... —li va contestar amb un somriure de complicitat.

Tot just després de dinar, les dues bessones es van posar tot d’una a fer els deures, ja que havien quedat amb la Pinya per planificar el que farien al vespre. Aquell dia tenien entrenament de tennis, però no hi van anar: la investigació per esbrinar qui faria la quarta pintada era més emocionant.

Tota la colla d'amics estava preocupada. Si les seves suposicions eren bones, el pròxim punt d’activitat del misteriós pintor seria el seu lloc de trobada, el parc de la font. Podia ser que els volgués enviar un missatge?

—I ara què farem? —va demanar na Laia quan tota la colla havia arribat al parc.

—Trob que la millor idea és que ens quedem a vigilar el parc. I, si fa falta, hi quedam tota la nit —va suggerir en Fede.

—Tota la nit? —va qüestionar na Fàtima, que era la més assenyada del grup—. Podria ser perillós.

—Ens haurem d'escapar de casa després de sopar —va observar en Bashir.

En Xavi, que ja formava part del grup com un més, els va proposar de fer torns en parelles per vigilar el parc.

Tothom va marxar cap a casa amb la intenció d'equipar-se per passar la nit a la plaça. Haurien de sortir de casa després de sopar sense que els seus pares se n’adonessin.

Les bessones van preparar les motxilles, amb una mapa, un bolígraf, unes quantes llanternes i una corda, ja que na Juliette vivia en un tercer pis i l’haurien d’ajudar a baixar. Na Míriam es va endur un pintallavis vermell, i na Fàtima, pel seu cantó, també. Cadascuna ignorava que la seva germana havia tingut la mateixa idea. Es

15

van vestir amb roba fosca, i na Míriam es va posar un penjoll daurat, per distingir-se de la seva germana.

A na Juliette li va ser fàcil sortir de casa. Era una al·lota aventurera, de forta complexió física, i sabia escalar. A n'Àlex li va costar un poc més, ja que era poruc i estava bastant gras. Els altres ho van tenir més fàcil. Anaven tots vestits de negre menys en Xavi, que anava de blau clar.

La Pinya es va tornar a trobar al voltant de les nou del vespre. Era hivern, i en aquella hora ja feia hores que era fosc. La primera cosa que havien de fer era planificar l’acció. Suposaven que l'autor de les pintades no tardaria massa a aparèixer, emparat per la fosca de la nit perquè ningú no el veiés.

—Ens amagam darrera la font o ens distribuïm per diferents punts de la plaça? —va demanar en Bashir.

—Millor que ens separem —va dir en Xavi, que volia fer parella amb na Míriam; però no va aconseguir convèncer ningú, de manera que tots es van amagar darrere la font.

De sobte, van sentir un renou un poc estrany.

—Que és aquest soroll? —va saltar n'Àlex, espantat.

—No ho sé, però jo trob que me'n vaig cap a casa —va dir en Fede, més atemorit que n’Àlex.

—Tranquils, no vos espanteu, només és un mussol —va dir na Juliette, en veure com l’animal aixecava el vol i fugia.

En Fede, na Fàtima i n'Àlex estaven morts de por, però no volien ser tinguts per uns covards i no van insistir. Els altres estaven a l’aguait del que pogués succeir al llarg d’aquella nit inquietant.

—Ai, Déu meu! —va cridar en Bashir, de cop i volta.

—Què tens tu ara? —li va demana na Laia.

—No res, és que necessit anar a l'excusat —va contestar en Bashir

—I què és açò? —va voler saber na Fàtima.

—L'excusat és el vàter, no ho sabies? –va fer en Bashir.

—I tu com és que ets tan educat? —li va preguntar na Míriam, amb una rialla que va trencar l’ambient de temor que envoltava el grup.

En Bashir no li va saber respondre. Ho havia après un dia en un sopar de la feina de la seva mare, i va pensar que per una vegada podia ser políticament correcte.

Al cap d'uns moments es va tornar a sentir un altre soroll estrany:

—Què o qui ha estat? —va dir en Fede, preocupat.

16

—Tranquils: ha estat la meva panxa —va dir en Xavi—. És que tenc molta gana, amb els nervis que tenc quasi no he sopat...

—Idò, jo tenc moltíssima set —va remugar n'Àlex.

Tots estaven impacients i nerviosos, i cadascú ho expressava a la seva manera.

A la fi van veure una ombra en una paret d’un extrem del parc. Semblava que algú s'atracava. Morts de por, alguns van estar a punt d'arrancar a córrer; però, en no veure que ningú s’atraqués, es van tornar a arraulir darrere la font.

—Què trobau que ha estat? —va demanar na Fàtima, aterrida.

—No ho sé, però trob que el millor que podem fer és marxar cap a casa i oblidar-nos de tot aquest malson —va contestar n'Àlex, preocupat.

—No sigueu gallines! —va cridar na Juliette—. Hem de resoldre aquest misteri d'una vegada.

—Tenim ganes d'anar al vàter, de menjar, de beure, tot són renous... —va insistir n' Àlex—. Per què no marxam i ja està?

Na Juliette va tenir feina de convèncer-los, però a la fi tots van acceptar que l’esforç que havien fet mereixia una mica més de paciència. I, tanmateix, es demanaven què havia estat aquella ombra.

—Devia ser un moix... —va opinar na Míriam.

No havien passat ni cinc minuts quan, aleshores sí, va aparèixer la figura d’un individu avançant ràpidament entre les ombres d’aquella fosca nit d’hivern. Duia una caputxa que li cobria el cap i no es deixava veure la cara. Els de la Pinya es van quedar muts i paralitzats. La figura es va aturar no gaire lluny de la font, es va treure un pot i un pinzell de davall l’abric, i amb quatre ràpides brotxades va fer una pintada en terra, damunt l’empedrat. Na Juliette va sortir sigil·losament del seu amagatall, i en Fede la va seguir. Els altres no van voler quedar enrere; i, finalment, n’Àlex, que no volia quedar tot sol, es va afegir al grup. Avançaven a poc a poc i en silenci cap a l’autor de la pintada, però en Fede no es va poder aguantar més i s’hi va llençar al damunt mentre cridava:

—És meu!

No va ser prou ràpid, i només va poder agafar la punta de l’abric negre que duia. El misteriós personatge va ser molt hàbil: es va treure l’abric i es va quedar amb una dessuadora, amb la caputxa posada, mentre feia un gest per cobrir-se la cara. Amb gran rapidesa es va allunyar de la colla, i es va aturar un tros enfora.

—Ha! No m’agafareu mai corrent, jo som molt més ràpid que vosaltres. Ha, ha, ha... —cridava feliç, mentre arrencava a córrer.

17

Però la seva alegria va durar poc, perquè badant badant es va envestir amb un fanal del parc. Tota la colla es va posar a riure, però l'individu encara es va aixecar i va desaparèixer per una cantonada.

Després d’uns instants de confusió, dubtant si valia la pena perseguir-lo, en Fede va reconèixer que ja seria impossible agafar-lo. Amb un gest ple de ràbia va tirar l’abric a terra.

—Almenys tenim la pintada... —va dir, amb un gest derrotat.

Els altres el van animar. Havia estat molt valent, i no s’havia de sentir culpable. Ara l’important era llegir i intentar interpretar la pintada, que deia així:

Aquell vespre la Pinya ja no va tenir més energies. Es van acomiadar, i es van citar per a l’endemà. De moment, cadascú podia establir hipòtesis pel seu compte sobre el significat de la nova pintada...

L’endemà al matí, a l’Escola Madame Curie es va produir una altra sorpresa majúscula. Just hi va arribar, na Fàtima va descobrir que a la cartellera d’avisos de l’entrada hi havia un Post-it que deia:

Al migdia, na Fàtima va córrer cap a ca seva per contar-ho a la seva germana, que va tornar blanca del regiró. Els companys d’escola de na Fàtima també ho havien vist, però els del Col·legi Antaviana no, i na Fàtima els volia telefonar tot d’una per explicar-los la novetat, però els pares les van cridar a dinar, i ho van haver de deixar per a més tard.

18

—Llàstima... —va fer na Fàtima, amb el telèfon a la mà.

—No passis pena —li va dir na Míriam—, ja els ho explicarem més tard.

Van dinar ansioses i inquietes. Cada dos per tres es creuaven mirades de complicitat, perquè no podien dir res als seus pares. Si sabessin quina duien entre mans no les deixarien quedar amb els seus amics per res del món! A la fi, després de dinar, amb l’excusa de mirar-se cosa dels deures, es van esmunyir a l’habitació i van anar telefonant un a un als seus companys, que no sortien del seu astorament.

Una mica més tard, es van trobar tots al parc de la font per observar millor la pintada a la llum del dia, i naturalment per provar de telefonar al propietari de l’abric. Na Juliette, mentre es mirava la pintada, va exclamar:

—Ei! Veniu aquí, acab de fer un descobriment!

—Què has trobat? —va demanar en Bashir—. Alguna petjada?

—No. Crec que he desxifrat un codi. No em demaneu com ho he descobert, ha estat així, de cop. Ràpid, donau-me un mapa i un boli...

Els altres li van donar el que demanava, i na Juliette es va posar a traçar punts i a fer senyes damunt el mapa de la ciutat.

—Què dimonis fas? —va inquirir na Laia, encuriosida.

—Ja està —va fer na Juliette—. Mirau: si unim els punts, feim un rombe, no? Idò, ara fixau-vos en quin era el primer codi: 34 AF. Si ens situam en el punt del Col·legi Antaviana i comptam 34 metres en línia recta, arribarem a la plaça de Sant Antoni, just al centre, on hi ha l’estàtua de l’escriptor Antoni Baró. Si feim el mateix amb cada punt, tot ens duu al centre del rombe, just al punt on hi ha l’estàtua. Per altra banda, les inicials que apareixen a les tres primeres pintades són: AF, AR i AS. I la quarta pintada és 23 AM. D’acord? Al peu de l’estàtua hi ha una placa amb un escrit. Podríem mirar si hi ha algun detall que ens doni pistes sobre les inicials, no?

—Anem a la plaça de l’estàtua! —van dir tots.

19

20

Capítol 4

Quan van arribar a la plaça de Sant Antoni ja era fosc. Estava gairebé deserta. Els pocs llums que hi havia estaven mig apagats, i algun feia bellumes. La plaça tenia una estranya forma de rombe. Al mig hi havia l’estàtua de l’escriptor Antoni Baró, i al costat alguns bancs. Al voltant de la plaça hi havia un bar, que en aquella hora només tenia quatre clients; una botiga de roba i complements, un restaurant on feien kebabs i una farmàcia amb la creu apagada, ja que estava tancada per vacances. També hi havia un quiosc petit i fosc on hi venien porquerietes.

Els de la Pinya van arribar corrents i emocionats. Tot d’una van anar cap a l’estàtua per llegir-ne la placa:

«Madame Sara Florit Anglada. 1923». Era el nom de l’escultora que havia fet l’estàtua, i l’any de la inauguració. Tothom ho sabia.

—Trob que no té res a veure amb el que cercam... —va dir n’Àlex.

Mentre la resta del grup s’ho ben miraven per mirar d’entendre alguna cosa, na Juliette va demanar a na Fàtima que tragués la llibreta de les pintades, per veure si allò els donava alguna idea. Na Fàtima es va seure en un banc i va començar a fullejar-la. Els altres anaven mirant ara el mapa, ara la placa, però ningú no arribava a cap conclusió. A la fi, en Bashir va exclamar:

21

—Fàtima, gira el paper, el tens al revés, no ho veus? Tu que ets tan intel·ligent...

Na Fàtima va fer el que li deia en Bashir, havia estat una badada. Però na Juliette es va aixecar ràpidament del banc. Va demanar als seus companys que es decantessin, es va posar davant l’estàtua i va mirar atentament la placa i el paper. Se la veia molt concentrada, fins que...

—Ja està! Trob que ho he descobert!

Els altres se la van mirar amb estranyesa.

—Què has trobat, una pista? —li va demanar en Fede.

—Va, digues què has descobert! —va fer na Míriam, tota emocionada.

—Acostau-vos i veureu el que passa. Mirau...

Tots van fer una pinya al voltant de na Juliette.

—Si miram el paper al revés hi ha una pista —va dir ella amb seguretat, esperant la reacció dels altres.

—Jo no veig res! —van exclamar na Míriam i en Xavi a la vegada, i es van mirar amb cara d’enamorats.

—Com pot ser que no ho veieu? Que sou cecs? Observau el nom... Les lletres coincideixen amb les del paper —va explicar na Juliette—. La quarta pintada és 23 AM. El 23 coincideix amb les dues darreres xifres de l’any en què es va construir l’estàtua, 1923. I les lletres AM coincideixen, al revés, amb les dues primeres lletres de l’escultura: MAdame. Després, AS i AR al revés fan el nom de SARA. I les lletres AF... coincideixen amb les inicials dels seus llinatges: Florit i Anglada.

—Uaaaaau! —van exclamar tots alhora, i es van quedar en silenci, perquè la troballa de na Juliette era realment espectacular.

—I ara què? —va dir na Laia, trencant el silenci.

—Pensau que hem de telefonar al propietari de l’abric que vam agafar... —va recordar en Fede.

En Bashir va agafar el mòbil i va marcar el número a poc a poc, amb por d’equivocar-se, mentre la resta esperaven amb expectació.

—Vinga, que ja et contesta? —va dir na Míriam, impacient.

En Bashir va fer un gest per demanar silenci, i va connectar l’altaveu del mòbil perquè tothom ho pogués escoltar. Es van sentir quatre xiulets d’establiment de trucada, i després la veu d’un contestador:

«Heu telefonat al número 624 334 455. En aquest moment no està disponible. Deixau el vostre missatge després de sentir el senyal».

22

Va ser en Bashir qui va parlar:

—Tenim el teu abric. Si el vols recuperar, ens podem trobar a la plaça de Sant Antoni... demà a les sis del capvespre.

I va penjar. Tots es van mirar, com si no sabessin què calia fer a partir d’aquell moment. De sobte, un home estrany, vestit tot de negre, va passar corrents pel costat seu, i va córrer cap a l’altre extrem de la plaça. El color del seu vestit contrastava amb diverses taques de pintura vermella a les mànigues. Tots s’hi van fixar, i es van quedar immòbils de la sorpresa. A més, així com passava anava deixant petjades vermelles de pintura. L’home va desaparèixer per darrere una cantonada, i els al·lots de la Pinya es van fixar que les petjades vermelles venien del quiosc de porquerietes. Tots van córrer cap allà.

—Hola —en Bashir va saludar la dependenta.

—Li podríem fer unes preguntes? —va demanar na Míriam.

La dependenta els va respondre amablement que sí.

—Ha vingut un home vestit de negre amb les mànigues tacades de vermell? —va inquirir na Fàtima.

—Sí, ara mateix ha vingut —va explicar la dependenta—, i m’ha demanat on era la plaça de les Roses. Ja fa dos dies que ve. El primer dia, mentre treia doblers de la cartera, li va caure un paperet doblegat, i quan li vaig voler tornar ja havia desaparegut misteriosament.

—El té guardat, aquest paper? —li va demanar na Laia, tota intrigada.

—Sí, quan torni l’hi donaré.

—Que me’l pot deixar veure? —va fer na Juliette.

—Ui, no ho sé, és personal... Jo no l’he mirat —va dubtar la senyora—. En tot cas, abans voldria saber per a què el voleu.

—És que quan ha sortit d’aquí hem vist que li queia una targeta i també li volem tornar —va mentir na Míriam.

La dependenta no ho acabava de tenir clar, però com que els va veure tan innocents va accedir a la seva demanda. Va allargar el paperet a en Xavi, dient-li que si es ficaven en un embolic ella no en volia saber res. En Xavi va desplegar ràpidament el paper sota la mirada atenta dels seus companys, i... quina decepció! El paper estava en blanc! Na Juliette el va agafar amb les mans, el va girar davant i darrere, com si no s’ho pogués creure, i va notar una cosa estranya:

—Aquest paper té relleu! —va exclamar—. Necessit una pintura!

—No en tenim cap, de pintura —va remugar n’Àlex, nerviós.

23

—Però jo tenc un pintallavis! —van dir a la vegada na Fàtima i na Míriam, mentre se’l treien de la butxaca.

—Tu, un pintallavis? —va fer na Fàtima, sorpresa.

—I tu? Un pintallavis, també? —va demanar na Míriam—. Per a què el duus?

La resta del grup no sabien de què anava allò.

—A tu t’agrada algú de la Pinya... —va fer na Fàtima, amb cara de pilla.

Na Míriam es va posar vermella com un tomàquet i va respondre:

—Bé..., tal vegada sí, però... ja t’ho diré després a casa. Deixem aquest tema i anem per feina. Aquí tens el pintallavis, Juliette.

Mentre na Juliette pintava una cara del paper amb molta cura, els altres es van mirar intrigats. Es preguntaven qui seria l’escollit de na Míriam. A poc a poc el paper va anar revelant unes lletres...

«Plaça de les Roses, núm. 23». Tots van tenir la mateixa idea: ja tenien un altre lloc on anar. En Fede va suggerir que podien seguir les petjades, però van veure que molt prest desapareixien, fins a perdre’s a l’endret d’un aparcament.

—Quina llàstima, no hi ha més petjades... —va lamentar na Laia.

—Idò, no val la pena intentar-ho —va reconèixer en Fede—. Però tots sabem on és la plaça de les Roses.

—Quin fred que fa... —va remugar en Bashir.

—I quina oloreta de menjar! —va dir n’Àlex, que era un golafre i sempre estava a punt per menjar.

Però tenia raó. A la plaça hi arribava una deliciosa mescla d’olors de les cases del voltant: de pizza, de carn torrada, de brou calent...

—No és hora de menjar —va tallar na Míriam—. Hem de resoldre el problema!

Les seves paraules van ser interrompudes per una melodia.

—Ep, em telefonen —va fer na Míriam.

—Podria ser el que va perdre l’abric... —va opinar en Fede, tot nerviós.

—No diguis beneitures, si no sap el seu número! —li va contestar en Xavi.

24

—És ma mare —va fer na Míriam, amb cara de decepció—. Digues, mare...

Els altres van sentir que la mare de les bessones parlava amb un to de veu una mica alt, i els reclamava que tornassin a casa, que darrerament es passaven tot el sant dia pel carrer.

—D’acord, ara venim... Adéu —na Míriam va penjar—. Llàstima, nosaltres hem de marxar...

—No estigueu tristes, demà continuarem amb la recerca —la va consolar en Xavi.

—Sí, hi ha moltes coses per resoldre, ja ho farem demà. Demà és festa i no tenim classe; tindrem tot el dia per a nosaltres —va somriure en Fede.

—Teniu raó —va reconèixer na Míriam—. Estic massa estressada amb tot açò. M’anirà bé descansar una mica.

—Au, va, anem, que la mare ens deixarà sense sopar... —va fer na Fàtima.

Van quedar que es trobarien de nou a les onze de l’endemà al matí, allà mateix. De camí cap a ca seva, na Míriam i na Fàtima intentaven posar en ordre totes les pistes que havien trobat fins aquell moment. Estaven fetes un embull; i com més complicat ho veien, més ganes tenien de trobar respostes.

Aquella nit els va costar dormir a totes dues, perquè estaven ben esgavellades amb aquell estrany misteri.

—Què creus que hauríem de fer demà? —va demanar na Míriam, des del llit.

—No ho sé —va contestar na Fàtima—. La veritat és que tot està tan embullat que ja no sé si descobrirem res... Fa molta estona que cercam el culpable, i encara no sabem les possibles persones que ho poden haver fet.

—Pensa que si ens aturam de cercar ja no veuràs gaire en Xavi...

—No siguis bruixa! —va fer na Fàtima, rient—. I per cert, tu m’havies de dir alguna cosa, no?

—No sé què vols dir.

—Per què has duit un pintallavis?

Na Míriam anava a contestar quan, de sobte, totes dues van sentir un renou estrany en aquelles hores de la nit. Semblaven petjades que s’atracaven a la seva habitació.

—Has sentit res? —va xiuxiuejar na Fàtima, morta de por.

—Sí, no estic sorda... Em sembla que hem sentit el mateix, no? —va fer na Míriam, procurant no aixecar gens la veu.

La porta de l’habitació es va obrir...

25

I va aparèixer la seva mare.

—Però, què feis? —va dir molt enfadada—. Encara no dormiu? Ja sabeu quina hora és? Fa estona que us sent des de la nostra habitació! Apagau el llum i a dormir.

—És que no tenim son, no ens podem dormir —va respondre na Míriam.

La mare va sortir de l’habitació, i na Fàtima va murmurar:

—Digues, Míriam, a tu t’agrada algú de la Pinya, no?

—Sí —va respondre ella després d’un silenci una mica llarg—. M’agrada en Xavi.

—Queeeeeè? En Xavi!? —va exclamar na Fàtima, entre sorpresa i enfadada. Va foradar la seva germana amb la mirada, es va girar d’esquena, va apagar el llum i es va tapar del tot amb el llençol.

26

Capítol 5

L’endemà matí les bessones no es van dir ni el bon dia. Quan van sortir de ca seva per anar a trobar-se amb la Pinya van caminar per voreres diferents, prou separades i sense ni mirar-se.

—Vau fer alguna cosa més, ahir vespre? —va demanar na Fàtima a la colla, quan van arribar a la plaça de Sant Antoni.

—No, vam marxar cadascú a ca seva —la va informar en Bashir.

—Podríem telefonar una altra vegada a l’home misteriós de l’abric —va suggerir na Juliette—. Recordau que ahir va saltar el contestador, i no sabem si avui capvespre vindrà o no.

En Xavi, poc atent a la conversa, feia voltes a l’estàtua per veure si li venia alguna bona idea al cap, quan va descobrir algunes taques de pintura vermella en un dels bancs propers a l’estàtua.

—Mirau, aquí hi ha pintura —va cridar l’atenció dels altres—; aquí, a l’esquena del banc.

—És veritat, ahir no ens hi havíem fixat —va fer en Fede—, però açò no ens diu res. Jo crec que el millor és que anem a l’adreça del paperet que ens va mostrar la dependenta del quiosc.

—Bona idea —va fer na Míriam—. Plaça de les Roses, 23. Anem-hi!

—Què pensau què trobarem allà? —va demanar en Bashir, mentre feien camí cap allà.

—No vull fer suposicions —va respondre na Juliette—, però necessit trobar alguna cosa ja, aquest misteri ja em té nerviosa!

Un cop arribats a la plaça de les Roses, van descobrir que el número 23 identificava una cotxeria. La porta estava oberta, i hi havia un home estalonat a la paret. D’un tros enfora tots van estar d’acord que tenia l’aspecte de l’home que el dia abans se’ls havia escapat per no res a la plaça de Sant Antoni. Avançaven nerviosos cap a la cotxeria, i l’home se’n va adonar. Quan ja hi eren bastant a prop, van veure que novament tenia la roba tacada de pintura, però en aquesta ocasió era blanca.

—Bon dia senyor, li podem fer una pregunta? —es va avançar na Míriam.

L’home misteriós no va semblar gaire sorprès.

—Sí, és clar.

Na Juliette, agafant coratge, va anar al gra, sense miraments:

27

—És vostè qui ha fet unes pintades al Col·legi Antaviana, a la Floristeria Maria i a la botiga del senyor Bernat?

—Però de què anau vosaltres? —els va escridassar—. Què és açò? Heu vingut a ca meva per acusar-me? Fora d’aquí, nens desgraciats!

Als de la Pinya no els va fer cap gràcia aquella reacció, i sense pensar-hi dues vegades van tocar el dos. Mentre se’n tornaven per on havien vingut, l’home encara deia a crits que on s’ha vist que un home no pugui fer la seva feina amb tranquil·litat, i que els al·lots d’avui en dia són uns mal educats.

—No tenia cap motiu per cridar-nos d’aquella manera —va dir en Fede, quan ja eren un tros enfora.

—Ho heu vist? Estava nerviós —va dir na Laia.

—Açò no vol dir que hagi estat ell —va opinar en Bashir.

—No, és clar —va reconèixer na Juliette—. Pel que es veu, aquest home és pintor i simplement fa la seva feina. El color que duu a la roba és el de la pintura que empra a cada moment, com és lògic. A més, em sembla que el vermell que duia ahir era més fosc que el de les pintades.

—I per què estava tan nerviós? —va insistir na Laia—. Tal vegada sí que hi està involucrat, amb les pintades...

—Jo trob que és un pintor normal i corrent —va dir n’Àlex.

—Idò per què ens ha fet fora d’aquella manera? —va demanar en Xavi.

—Home, tampoc no és estrany amb la pregunta que li hem fet, que és com una acusació indirecta... —va fer na Fàtima—. O potser sí que hi té alguna cosa a veure, jo què sé. Tal vegada protegeix l’autor, qui sap si n’és un amic, o un familiar...

Ja tornaven a estar ben embullats, i sense saber quina era la millor opció per continuar investigant. Allò els desanimava. Na Juliette va insistir a telefonar de nou a l’home de l’abric quan, de sobte, es va sentir una música enganxosa: Gagnam Style, la música de moda.

—És el meu mòbil. Us agrada el to? —va fer en Bashir, mentre es treia el telèfon de la butxaca.

Els altres van riure, i es van posar a ballar. Per uns instants van desconnectar del misteri que volien resoldre i que tants maldecaps els portava. Però, de cop, en Bashir els va fer callar.

—És l’home de l’abric! —va exclamar, mentre parava l’orella a l’auricular— M’ha deixat un missatge al contestador...

«Hola. He rebut el teu missatge. No puc venir a les sis, però d’aquí a una estona, si a tu et va bé, ens podríem trobar al mateix lloc que proposaves, a la plaça de

28

Sant Antoni. Si sents aquest missatge i em pots respondre, en mitja hora ens podríem trobar. Adéu.»

—Què ha dit? —va demanar en Fede.

En Bashir els ho va repetir, i els seus companys van expressar els nervis comprensibles davant la possibilitat de descobrir ràpidament la identitat de l’home de l’abric. En Bashir li va telefonar, i també en aquesta ocasió li va deixar un missatge al contestador. El citava un quart abans de les dotze del migdia a la plaça de Sant Antoni, davant l’estàtua de l’escriptor Antoni Baró.

En cinc minuts hi havien arribat. Encara n’hi faltaven vint per a l’hora convinguda. Tots estaven nerviosos, el temps els passava lentíssim.

—Podríem anar a menjar porquerietes al quiosc mentre esperam, no? —va suggerir n’Àlex, per rompre el silenci i relaxar l’ambient.

Els altres hi van venir d’acord. Van comprar algunes bosses de porquerietes dolces i salades, i van anar a menjar-se-les als bancs que envoltaven l’estàtua de l’escriptor. El darrer a comprar va ser n’Àlex. Na Míriam el va veure tornar del quiosc amb una bossa enorme.

—Em sembla que el nostre amic s’ha passat tres pobles... Es pot saber què has comprat?

—Dinou regalèssies, vint taurons de caramel de goma, quatre bosses de patates i dues de fruits secs —i va exhibir el seu trofeu amb una cara de gran satisfacció.

—Quants doblers es deu haver gastat aquest fillet? —va xiuxiuejar en Xavi a na Míriam.

—Exactament, dotze euros —va aclarir n’Àlex, que l’havia sentit.

—Àlex, no creus que t’has passat una mica comprant tantes porqueries? —li va retreure na Juliette.

—No —va respondre n’Àlex—. Bé... tal vegada sí, però és que... vaja, en podeu agafar, si voleu.

I mentre estaven ben entusiasmats amb aquell debat sobre les porqueries...

Sorpresa!

29

Capítol 6

De sobte va aparèixer un home amb una jaqueta amb les mànigues plenes de pintura vermella. Però no era un home qualsevol...

—Pare, no m’ho puc creure, com has pogut?! —va dir en Xavi, amb els ulls plorosos.

Tots van quedar bocabadats. No s’ho podien creure!

—És... el teu pare? —va dir na Fàtima molt decebuda.

—De què xerrau?! —va preguntar el pare d’en Xavi molt confús.

—No dissimuli més, senyor, li veim les mànigues. I, per cert, aquí té el seu abric! —li va etzibar en Fede.

—Aquest abric no és meu, no sé de què em parlau. I, per cert, tenc un nom. Em dic Tom —va dir amb un somriure a la cara.

—I la pintura? —en Fede volia explicacions.

—Fa una estona he passat per un carrer on hi ha un túnel ple de grafits. Un individu ha travessat el túnel corrents. Semblava molt nerviós, i quan ha passat pel costat meu m’ha empès i m’he embrutat amb un grafit fresc. No sé què duis entre mans, però no us fiqueu en problemes. Em sents, Xavi?

En Xavi va assentir i va abaixar el cap, empegueït.

—I no arribis tard a dinar, eh? Bé... us deix, que m’esperen.

En Tom va marxar, però ningú va reaccionar. Es miraven en Xavi de cua d’ull, però no sabien què pensar.

—Reunió de la Pinya! —na Juliette finalment va rompre el gel.

Es van reunir tots en cercle.

—Xavi, em sap greu —va fer na Juliette amb to de pena—, però m’agradaria parlar una estona amb els de la Pinya, però només amb els antics membres per resoldre aquest embolic.

—Ho entenc —va admetre en Xavi, sense poder amagar la tristesa. I se’n va anar a passejar tot sol, un tros enfora.

—Jo trob que el pare d’en Xavi no hi té res a veure —va dir na Laia—. Semblava sincer.

—Sí —va acceptar en Fede—, i la cara que ha posat en Xavi quan xerràvem amb el seu pare semblava també molt sincera. Estava tan sorprès com nosaltres!

30

—Potser teniu raó —va intervenir na Míriam—, però no em negareu que açò de la pintura és un poc estrany...

—Ell ens ho ha explicat amb claredat. I almenys jo m’ho he cregut —va dir na Laia.

—Jo trob que hem deixat partir en Tom massa de pressa —va opinar na Juliette—. Li hauríem d’haver demanat que ens descrigués la persona que l’ha embrutat de pintura...

—Bona idea —va fer na Míriam.

—Encara hi som a temps, no? —va dir na Fàtima.

—Àlex, crida a en Xavi. Podem telefonar a son pare —va suggerir na Laia.

—Eh? Ah, sí... —va dir n’Àlex, que estava despistat mentre es menjava les seves porquerietes.

En Tom encara era a prop d’allà, i quan va rebre la telefonada d’en Xavi va preferir tornar enrere per parlar de nou amb la colla. No s’acabava de fiar del que tramava el seu fill amb aquells nous amics. Quan el van tenir davant, tots es van disculpar per si l’havien molestat, i també ho van fer amb en Xavi, que se sentia molt malament. En Tom va acceptar les disculpes, i quan li van explicar una mica de què anava tot plegat, també ell es va mostrar intrigat i els va dir que si podia els ajudaria.

—Que el vas veure, l’individu? —li va demanar na Juliette.

—Tot ha estat molt ràpid, però m’ha donat temps per veure que portava una dessuadora negra.

—I....no tenia res de peculiar? —va insistir na Juliette

—Mmmm... Sí! Tenia una piga entre cella i cella. Però no record res més.

—Moltes gràcies, Tom! —van dir alhora tota la Pinya.

—Gràcies, pare! —va exclamar en Xavi mentre l’abraçava.

En Tom va marxar, perquè l’esperaven en una altra banda. I, just acabava de partir, va aparèixer un home jove que els va venir a trobar directament.

Abans que poguessin reaccionar, tots els de la colla van sentir un soroll i es van girar. Al peu de l’estàtua acabava d’aparèixer una altra pintada, i aquesta vegada tots van sentir un calfred que els pujava per l’esquena. Com era possible que no se n’haguessin adonat?

—Jo paaas! va dir n’Àlex amb un fil de veu, amb un tros de regalèssia a la boca.

Els altres s’hi van apropar. En el pedestal hi havia una manotada de pintura vermella, i a baix hi havien escrit un grafit que posava...

31

Tots tremolaven de por, sobretot n’Àlex, que semblava que estigués dins una batedora.

—Més val que marxem tots cap a casa i ja quedarem, que açò s'està complicant molt... —va dir na Míriam, intentant que el to de veu no delatés que també estava morta de por.

Tots hi van estar d’acord. Els sabia greu per l’home de l’abric, amb qui havien quedat a la plaça. Quan vingués no els trobaria, però es van dir que una cosa era intentar resoldre un misteri i una altra ficar-se en un embolic que ja començava a semblar de fantasmes...

Quan van arribar a casa, na Fàtima i na Míriam van dinar pràcticament sense dir paraula. Els seus pares les miraven espantats; normalment sempre havien de renyar-les perquè no aturaven de xerrar mentre menjaven, però les van deixar fer. Coses de joves, va pensar son pare. Després de dinar, les bessones es van estirar al sofà i van continuar mudes. Cadascuna pensava per ella en tot el que havia passat, intentava lligar caps i trobar explicacions, però sense parlar amb l’altra.

En una altra casa, en Bashir va dinar i es va posar a resoldre un puzle que feia més d'un mes que tenia per damunt la taula. No hi havia manera de trobar tres maleïdes peces! S’hi va capbussar amb ganes de fugir de les preocupacions de la Pinya, però no es podia treure del cap la pintada que els amenaçava.

Na Laia va poder desconnectar una estoneta perquè la seva cosina va anar a ca seva amb un joc nou i van estar tot el capvespre jugant.

Na Juliette es va mirar una pel·lícula amb la seva mare, tot i que li va costar seguir-la perquè feia mil i una càbales dins del seu cap.

Per la seva banda, en Xavi va anar a jugar un partit de tennis i es va oblidar una bona estona del problema; mentre que n'Àlex es va passar el capvespre tancat a la seva habitació, ara jugant amb la Nintendo, ara llegint un còmic. De tant en tant, sortia a cercar coses per picar, donava menjar als peixos i es quedava una bona estona embadalit davant la peixera, mentre pensava en la vida avorrida que tenien aquells pobres animalons que no feien més que anar a banda i banda de la peixera.

Na Juliette va acabar de veure la pel·lícula i va decidir telefonar a la Pinya per parlar del que havia passat. Estava massa nerviosa com per esperar a l’endemà, necessitava xerrar i veure els seus amics. Els va enviar un missatge per convidar-los a ca seva. I ningú no va faltar a la cita, perquè la companyia dels altres els feia sentir més segurs.

32

Na Juliette va voler recapitular tot el que havia succeït des del principi. En Bashir anava prenent apunts.

—Tot va començar amb la pintada al Col·legi Antaviana. Després, una altra a la botiga den Bernat. I la tercera, a la floristeria de na Maria. Sembla que estan planificades damunt d'un mapa; i amb la quarta pintada al parc de la font, formen una figura geomètrica semblant a un rombe. Totes les pintades són de color vermell, i les tres primeres tenen calaveres. És correcte?

—Sí —va intervenir na Fàtima—, i llavors hi hem d’afegir el tema de l’home de l’abric, i les misterioses taques de pintura que han aparegut aquí i allà, i finalment l’individu amb qui s’ha topat avui matí el pare d’en Xavi dins el túnel dels grafits. No ho sabem segur, però sembla que aquest tipus està relacionat amb les pintades, no?

—Del que no hi ha dubte és que l’autor de les pintades és un bon grafiter —va dir en Xavi.

—I tal vegada és un fillet baix, perquè les pintades mai no apareixen gaire amunt —va dir na Míriam.

—Àlex, tu què en saps, d’açò? Amb les pistes que tenim, et sona algú que pugui encaixar en aquest perfil? —li va demanar na Fàtima.

—Em sap greu, però no conec cap grafiter —va dir n’Àlex, entristit, com si no tingués ganes de continuar parlant del tema.

—Idò, haurem de continuar investigant... —va dir na Laia—. Si no ens cansam, segur que arribarem a trobar el culpable.

—O ell ens trobarà a nosaltres —va dir en Fede, amb un tremolor a la veu.

—No puc més, no aguant més! —el va interrompre n'Àlex.

—I ara, què et passa? —li va demanar na Laia, que seia al costat seu.

—Que no en puc dur més, d’aquestes xorrades de les pintades. S'ha acabat!

—Però hem d'aclarir aquest problema, no ens podem rendir, ara! —va dir na Laia.

—És clar, segur que ja hi som a prop —li va donar suport na Míriam.

El timbre del telèfon els va interrompre la discussió. Era la mare de les bessones que reclamava que tornessin a casa, que ja era massa tard.

—La veritat és que no hem resolt gaire cosa fins ara —va reconèixer en Bashir—, però hem de pensar positivament. Demà serà un altre dia i tot anirà millor.

Aquell vespre n'Àlex quasi no va sopar, va dir que no tenia gens de gana. La seva mare li va prendre la temperatura, sens dubte alguna cosa li passava al seu fill: no

33

podia ser que renunciés a la meravellosa truita de patata que tant li agradava! N’Àlex no li va explicar res, però sabia que no estava malalt. El que li treia la gana era el dilema: o es deixava endur per la por i abandonava la recerca; o es mantenia al costat de la Pinya, que volia resoldre el misteri.

Quan es va posar al llit no hi havia manera de dormir. Ara girava cap a un costat, ara cap a l'altre... A la fi es va adormir, però encara va ser pitjor: es va veure ell mateix a la plaça. Estava tot tranquil menjant porquerietes quan, tot de sobte, un individu apareixia corrents i li prenia la bossa. Ell, molt espantat, corria cap a casa, però quan es girava l'individu el perseguia, i ell corria i corria tant com podia i encara més, però no avançava. El perseguidor, encaputxat, cada vegada era més a prop. I quan estava a punt de posar-li la mà a damunt... n’Àlex es va despertar, tot suat i esbufegant. Va estar més de cinc minuts a distingir entre el que era real i el que havia somiat.

—Ha estat un somni... —es va dir, un poc més tranquil.

Mentre intentava agafar el son una altra vegada, va decidir que continuaria al costat de la colla, passés el que passés. Perquè encara que es desentengués del misteri de les pintades, el seu autor misteriós el perseguiria igualment en els somnis.

34

Capítol 7

Na Míriam no parava de pensar amb en Xavi, però no suportava estar malament amb la seva germana. Va decidir aprofitar el cap de setmana per fer-hi les paus.

—Fàtima, em perdones pel tema d'en Xavi? —va dir na Míriam, tota preocupada.

—Et perdonaré si em jures que no li demanaràs per sortir —va dir na Fàtima, molt afectada—. Vull que em donis la teva paraula que esperaràs que sigui ell qui t'ho demani. Bé... qui sap si m’ho demana a mi. Si ens agrada a totes dues, deixem que sigui ell qui triï, no?

—D’acord. T'entenc. Vull estar amb ell, igual que tu, però no vull perdre la meva germana —va dir, mig contenta i mig trista al mateix temps.

Després d'arreglar la seva situació, les dues bessones van telefonar a n’Àlex, que havia enviat un missatge de correu electrònic a tota la colla per explicar-los que havia passat molta por amb el seu somni. Van marcar el seu número i van connectar l’altaveu del telèfon, per poder parlar totes dues.

—Hola, Àlex, com estàs? —van dir totes dues a la vegada, molt interessades per ell.

—Estic bé, gràcies. Abans estava un poc preocupat pel que havia somiat, però ja em comença a passar l’ensurt.

—I què has somiat? Què t'ha fet passar una estona tant dolenta? —van dir les dues germanes.

—He... He somiaaat... Que un home em perseguia pel carrer i em volia fer mal —va dir n’Àlex amb un to d'haver-ho passat prou malament.

—Bé, no et preocupis, nosaltres t'ajudarem amb el que vulguis per tal que no ho tornis a somiar —van dir na Fàtima i na Míriam al mateix temps.

Quan van haver penjat, na Míriam li va proposar a na Fàtima d’anar a veure en Xavi. Totes dues es morien de ganes d’estar a prop d’ell. Es van presentar a ca seva sense avisar, i des del primer moment en Xavi i na Míriam es van estar fent mirades de reüll que na Fàtima va notar.

—He telefonat a en Fede perquè véngui a jugar a la Wii. Si voleu quedar aquí a jugar amb nosaltres ho podeu fer —va dir en Xavi, que tenia ganes que na Míriam s'assegués al seu costat.

35

Na Fàtima s’adonava de les mirades d’en Xavi cap a la seva germana i es va posar molt neguitosa. Tremolava i tot de veure que la seva relació començava a perillar. Al cap de cinc minuts molt incòmodes per a na Fàtima, va sonar el timbre.

En Xavi i na Míriam, que ja estaven amb les dues mans ben agafades, no van mostrar cap interès per aixecar-se, i a na Fàtima no li va tocar altre remei que anar a obrir.

Quan la porta es va obrir, a l'instant es respirà amor.

L'amor va sorgir de cop entre ella i en Fede, que estava palplantat a l’altra banda de la porta. Les seves mirades es van fixar en els ulls de l'altre, i van quedar aturats uns dos minuts sense dir res.

—Ho... Hola —va dir na Fàtima tota nerviosa.

—Hola, Fàtima —va dir un Fede molt emocionat.

Encara amb l'emoció del moment, van pujar a l'habitació d'en Xavi agafats de la mà. Quan van entrar van veure en Xavi i na Míriam, asseguts damunt el llit parlant de les seves coses i rient.

Per la finestra, que donava al carrer i estava oberta, va entrar la música de moda del moment: Gangam Style. Tots quatre van guaitar i van veure na Juliette i en Bashir agafats de la mà. Quina sorpresa! Tots es van quedar de pedra quan van comprovar amb els seus ulls que eren parella. Fins aquell dia pràcticament mai es xerraven. En algun moment s'havien pensat que no es podien ni veure perquè s'evitaven en tot moment. Pel que semblava, aquesta distància devia ser d’empegueïment...

—Bashir, Juliette, què feis? —van cridar des de la finestra tots quatre, al·lucinats.

—Ups! Ens han descobert... —va dir en Bashir a na Juliette, decebut de veure com els seus companys els havien enxampat.

—Voleu pujar a casa? —els va convidar en Xavi.

—D’acord, ara pujam —va acceptar na Juliette—. Mira la part positiva, Bashir. Ara ja no ens haurem d'amagar i podrem mostrar el nostre amor en públic —va dir molt enamorada.

En Xavi va anar a obrir la porta. Tots estaven contents de veure que ja eren tres parelles dins la Pinya. Després de contar-se com es trobaven amb aquesta nova situació emocional, en Bashir va dir que tenia cosa urgent per a la Pinya.

—Vols que truqui a n'Àlex i na Laia? —va dir en Xavi

—Sí, que vénguin a la plaça de les Roses —va contestar en Bashir.

—Ara telefon a n'Àlex i li demanaré si pot avisar na Laia —va dir en Xavi.

36

Pip pip, va sonar el telèfon.

—Hola! —va dir n'Àlex.

—Hola, Àlex —contestà en Xavi.

—Què vols?

—D'aquí a cinc minuts hem quedat a la plaça de les Roses. Pots avisar na Laia perquè també véngui?

—D’acord, ara l'avisaré i vindrem.

Quan els que eren a ca en Xavi van arribar a la plaça, van veure que els altres dos ja havien arribat. N'Àlex i na Laia van apropar-se corrents i encuriosits per saber quin era el motiu de veure's tant urgentment.

—Seguiu-me —els va dir en Bashir.

Els va dur davant una paret que hi havia a la plaça de les Roses i van comprovar amb els seus ulls allò que tant preocupava en Bashir. Hi havia una altra pintada que posava:

Tots van quedar bocabadats, no entenien res de res. Les cames de tots els membres tremolaven de por. No sabien què fer. Per sort, en Xavi, ràpidament, va dir que tenia una idea per descobrir qui podia ser l'autor de la pintada.

—Tenc una idea genial! —va exclamar.

—Què passa? —va dir na Míriam.

—Anem a ca meva —els va dir en Xavi.

—I no ens ho podries explicar aquí? Ara ens posaràs encara més nerviosos! Va! —li va dir en Bashir.

Però en Xavi ja havia començat a córrer, i els altres no van tenir més remei que seguir-lo. Van arribar a ca seva i es van dirigir corrent cap a la seva habitació. En Xavi va

37

agafar alguns retalls de cartolina, hi va escriure unes paraules i les va anar penjant al suro de la paret, mentre els explicava què significava cada cartellet.

—Qui és aquest? —va demanar na Laia, abans que en Xavi hagués acabat de posar-lo al suro.

—El boig aquell que tenia una botiga de grafits. La meva mare em va dir que es diu Hotman.

—Aquest és senyor de la cotxeria de la plaça de les Roses, a qui vam demanar si era l’autor de les pintades i es va enfadar tant. El recordau?

—I tant! —van exclamar els altres.

—Aquest no el coneixeu. És un jove que conec de vista, té la mateixa fesomia que l’home misteriós que se’ns va escapar de la plaça de Sant Antoni.

—Perquè és molt bo fent grafits. Ja sabeu que ha guanyat molts de premis, i que deien que era el millor grafiter del món.

—Bé, és interessant, però tant com una idea genial... La veritat és que esteim allà mateix on estàvem abans —va dir na Laia—. Per açò no valia la pena la correguda que ens has fet fer, Xavi!

—Bé, he pensat que ens ajudaria...

Els altres també van opinar que no era una troballa espectacular, però que podia ajudar, i al final van acordar que cada cop que veiessin un dels quatre sospitosos duent a la mà un pot de pintura vermella li posarien un punt vermell al suro, al costat del seu nom. Creien que d'aquesta manera trobarien l'autor, o no... Estaven bastant desorientats.

38

—I ara que ja hem fet el que havíem de fer, ens oblidam una estona del que està passant i anem a jugar amb la Wii —va dir en Xavi.

—Molt bé! —van fer tots, entusiasmats.

Quan feia mitja hora que jugaven amb el mateix joc, en Xavi els va proposar de canviar:

—-Voleu jugar al joc de Misteris per resoldre?

—Nooo! —van cridar els altres amb una sola veu.

—Ja en tenim prou amb un! —va dir n'Àlex.

Tots van riure de bona gana. La preocupació per les pintades no havia desaparegut, però si una cosa tenia la Pinya era que quan estaven tots junts tots els problemes tornaven petits.

39

Capítol 8

Quan van acabar de jugar, tothom se'n va anar a casa seva.

—Demà ens trobam a la plaça de Sant Antoni, d’acord? —va dir na Fàtima.

Aquell vespre les bessones quasi no podien dormir perquè estaven molt nervioses per saber el que passaria l'endemà.

I va arribar el matí, com cada dia. Quan van arribar a la plaça, en Bashir va descobrir dos individus parlant. Un portava les mànigues tacades de vermell i un pinzell mig pintat que li sortia de la butxaca; i l'altre portava un capell i una jaqueta marró, i, a diferència de l’altre, no se li veien les mans.

—Què mires? —va demanar na Juliette a en Bashir.

—Aquells homes d'allà! —va contestar ell.

—Què passa? Sospites alguna cosa? —va dir na Juliette.

—Sí, no ho veus? Van vestits com uns detectius...

—Tens raó.

Oppa gagnam style... Sonava el mòbil de na Laia, que havia copiat la melodia del mòbil d’en Bashir.

—Perdonau... —va dir na Laia, amb cara de no saber qui trucava. Es va fer un tros enfora per parlar. Quan va penjar va dir:

—L'home de l'abric ha tornat a trucar i diu que l’hi tornem ja. Hem quedat davant la botiga d'en Bernat...

—Punyeta! —va exclamar en Xavi—. Aquells homes d'allà ja no hi són!

Estaven en un costat de la plaça, just al costat d’un carreró abandonat per on no passava mai ningú. Els van sorprendre unes veus que procedien de dins el carreró.

—Aaaiiii! Voleu aturar? —bramava una veu desconeguda i amenaçant.

—T’he dit que ens diguis què van fer els de la Pinya! —va dir una altra veu, tot cridant.

—No sé de què em parlau! —va respondre la primera veu.

Tots es van espantar, però la curiositat era més forta que el temor. En Fede volia descobrir de qui eren aquelles veus, i tots els altres el van seguir. Al fons del carreró, els mateixos homes que abans havien vist al mig de la plaça amenaçaven un nen. Quan els homes van veure el grupet, se'n van anar corrents.

40

Els de la Pinya es van atracar al nen, que plorava esporuguit pel que havia passat, i entre tots el van ajudar a aixecar-se.

—G... g... gràcies —va dir el nen— S... som en Ke... Ke... Kevin..

En Kevin era tartamut. Van parlar una estona per conèixer-se millor, i en Kevin va decidir que volia ajudar la Pinya a resoldre el misteri. Tenia els ulls blavosos i el cabell ros, i portava una camiseta de Star Wars i uns texans.

—Tenim un abric d'un home misteriós —li va dir en Bashir.

—Es... estàs p... p... parlant d... de l’home d... dd... de l’abric ma... marró? —va dir en Kevin, que no podia deixar de tartamudejar.

—Qui és aquest? —li va demanar na Juliette.

—Un que v... v... viu al m... meu b... b... barri.

—I on vius, tu? —va dir en Fede.

—Al c... c... carrer G... Glosador V... V... Vivó.

—Halaaaa! —va exclamar n’Àlex.

—Què passa, és molt enfora? —va demanar na Míriam.

—N... n... no molt.

—Anem al carrer Glosador Vivó, idò? —va opinar na Míriam.

—Bona idea! —va dir en Fede.

—Per on hi anam? —va demanar n'Àlex, que no tenia moltes ganes de caminar.

—Pel p... p... primer c... carrer a la dreta és m... més curt.

41

No era el millor carrer de la ciutat. Era un camí sense sortida, amb les parets molt velles. Només hi havia cinc cases. A la dreta hi havia la d'en Kevin i una tenda de petards, a l'esquerra hi havia dues portes iguals i al fons una cotxeria amb un cartell penjant. N’Àlex s’hi va apropar per poder-lo llegir.

—Uaaau! —va cridar de sobte.

—Q... què li heu f... f... fet, a aquest p... paio? —va dir en Kevin carregat de por.

—No res! Bé... no ho sabem, no entenem res! —va contestar na Juliette.

En Fede va fer un esglai de por que va exaltar tothom:

—Què és aquesta ombra que hi ha allà en terra?

—Aaah! —van cridar tots alhora.

—Què passa?! No sé què fan els fillets d'avui en dia... —va resultar ser un vellet que passava per allà.

—Uf! Quin descans! —va dir n'Àlex.

I tots van riure de bona gana, alleugerits després de l’ensurt.

—Què punyetes passa ara, de què reis? —deia el vellet.

—Res, res, ja pot anar-se'n... —va explicar en Bashir al vellet.

El vell va fer un signe d'amenaça i se'n va anar a seure en un banc públic que hi havia a la sortida del carreró.

42

En Kevin va portar els de la Pinya fins a la casa de l'home misteriós, i el van veure que pujava les escales de casa seva, sense ser conscient que la Pinya l'espiava. Els al·lots es van amagar darrere un contenidor, per poder esperar sense ser vists.

No va passar gaire temps abans que l'home sortís de casa seva amb un poal i un pinzell. Van maleir la seva sort quan van comprovar que anava encaputxat, com el dia que el van veure a la plaça de Sant Antoni, suposant que fos el mateix home. El van seguir per una sèrie de carrerons fins a la plaça de la Catedral, on es va posar a parlar amb els mateixos dos homes que havien aparegut a la plaça de Sant Antoni.

—Aquests dos homes no són els que amenaçaven en Kevin? —va dir en Bashir.

—Sí q... q... que ho són! —va exclamar en Kevin, que ja coneixia les dues cares.

Els tres homes van començar una pintada, a ple dia i davant tothom. Els de la Pinya no s’ho podien creure, però no van gosar dir ni fer res. Els tres individus van enllestir en un moment i van marxar tot d’una. A la paret es podia llegir clarament:

—I això què vol dir? —va dir na Fàtima.

—Supòs que vol dir que... ja són tres pintors! —va contestar n’Àlex.

43

Capítol 9

El dia següent, na Fàtima i na Míriam es van aixecar tard, perquè el dia anterior havia estat esgotador. Els seus pares els havien preparat un berenar de luxe. A la taula hi havia dos Donuts de xocolata, un Cola Cao i una coca ensucrada, que era la preferida de na Míriam.

Quan les dues germanes van veure el berenar, s'hi van llençar al damunt i amb pocs minuts ho van tenir tot devorat. En acabat, van enviar un missatge de WhatsApp a tota la Pinya, que deia: «Ei, nois, podeu quedar a casa nostra avui capvespre.»

Al migdia, mentre dinaven, les dues germanes es van mirar el mòbil i van veure que tota la Pinya havia contestat que sí.

El capvespre, quan tota la Pinya va estar reunida a casa de les dues germanes, van discutir sobre les pintades, fins que na Míriam va dir:

—Per què no anam a veure totes les pintades per observar si trobam una nova pista?

—Sí, anem-hi! —van contestar tots.

Es van dividir en dos grups. Van passar les hores, però ningú no va trobar res estrany sobre les pintades. Sols en quedaven tres, ja que les altres s’havien esborrat per les fortes pluges. Era una mica tard i els dos grups van decidir anar-se’n a casa.

El mateix vespre, com cada dia, en Kevin va obrir la finestra perquè passés aire fresc i, just en el moment en què es posava a dormir, va sentir unes veus pel carrer...

—Has portat la pintura?

—Sí, l'he portada.

En Kevin no va poder evitar mirar per la finestra i va veure uns homes parlant.

—Torna'm la meitat dels diners, que la pintura l’he pagada jo.

44

—Aquí els tens!

—On anirem a pintar la pròxima pintada?

—Jo dic que anem a fer-la a l’Escola Madame Curie.

—No, millor al parc de la plaça de Sant Antoni, a l'estàtua!

—Sí! —van corejar els altres.

En Kevin, just va sentir açò, se'n va anar de pressa a agafar el mòbil, però amb un moviment va fer caure la paperera i els homes ho van sentir, de manera que se’n van anar dissimuladament perquè es van adonar que algú els estava observant. En Kevin no va poder esperar més i va enviar un WhatsApp al grup per anunciar-los tot el que havia passat.

L’endemà tota la Pinya es va reunir a casa de na Juliette, i en Kevin també hi va anar per contar-los en persona el que havia succeït. Tota la colla ho va tenir clar: havien de buscar per la barriada totes aquelles persones que fossin misterioses. I es van posar a cercar; però, res. Van passar les hores i no apareixia ningú especial. La Pinya començava a estar tan desanimada que van decidir anar-se'n tots a casa seva, ja que tenien exàmens i havien d’estudiar.

El matí següent, en acabar de berenar, mentre na Míriam triava la roba, va sentir el primer WhatsApp del dia, que deia:

—T’agradaria anar al cinema? Avui a les19.30 h fan l'estrena de Lo Imposible.

—És d’en Xavi! —va cridar emocionada na Míriam.

Sense perdre temps, va anar a mostrar-li el missatge a na Fàtima. Les dues van anar a l’habitació, es van posar damunt el llit i van parlar entusiasmades sobre tot el que implica anar al cinema amb un noi: quina roba es posaria, el perfum ideal, les sabates... Na Míriam va demanar permís als seus pares amb molta il·lusió. El pare i la mare es van fer una mirada de complicitat i van donar-li el vist i plau.

A la tarda, els pares de na Míriam van dur-la amb el cotxe a casa d’en Xavi. Ell, quan la va veure, es va quedar bocabadat...

—Estàs... estàs...

—Som-hi? —va dir amb naturalitat na Míriam.

Tots dos, agafats de la mà, van anar cap al cinema. Tot anava com una seda. La pel·lícula semblava bona, tenien crispetes i llaminadures... Però, en el moment del tsunami, na Míriam va començar a sentir un poc de por; així que en Xavi, molt considerat, va acostar-s’hi i es van abraçar. I així van estar... tota la pel·lícula!

45

Acabada la pel·lícula, mentre s’eixugaven les llàgrimes, na Míriam va dir:

—Gràcies per convidar-me al cinema, m’ho he passat genial... —i li va fer un petó a la galta, i es van abraçar.

A la sortida, en Xavi semblava el més feliç del món. Tot el temps pensava amb el petó de na Míriam i a contar-ho als seus amics... De sobte, van veure la resta de la Pinya a l’altra vorera del carrer. Quan anaven a passar pel pas de zebra, una furgoneta vermella que anava molt ràpid els va cridar l’atenció...

—Mirau! —va exclamar na Fàtima—, hi ha tres homes vestits de negre a dins, i semblen els que molestaven en Kevin l’altre dia! Els mateixos que després van fer la pintada a la plaça de la Catedral!

—No pot ser... —va dir en Bashir.

—Sí, sí... Els hem de seguir! Confieu en mi, els he reconeguts! Matrícula: ML 5632 —va cridar na Fàtima, mentre arrencava a córrer darrere la furgoneta.

Els altres van decidir seguir-la cegament; però, just abans d’arribar a la plaça de Sant Antoni, van perdre de vista la furgoneta. Quan ja feia uns deu minuts que cercaven, la van trobar aparcada en un carrer que sortia de la plaça.

Encara van fer una volta per la plaça per si veien alguna cosa estranya, quan, de sobte, van sentir una sirena policial. A l’altra banda de la plaça, tres homes de negre es van posar a córrer espantats.

Els de la Pinya van arrencar a córrer en direcció als homes, però quan hi van arribar ja s’havien fet fonedissos. Van trobar unes gotes amb pintura vermella a terra. Era evident, eren ells!

Tot el grup va estar xerrant una bona estona al parc sobre el succeït, però era molt tard, i prest es van acomiadar.

46

Cadascun dels membres del grup, a casa seva, dins el llit i ben tapadets, reflexionaven sobre el que havia passat durant el dia. Es van dormir lentament i amb curiositat per saber quina aventura viurien l’endemà.

Na Míriam i na Fàtima es van despertar amb molta vessa perquè els esperava una setmana sencera d’exàmens a l’escola. Cada una es va dirigir al seu col·legi. Al pati, na Míriam i en Xavi es van seure junts per berenar. Cada vegada que es miraven se'ls posaven les galtes vermelles com un pebre, es notava que els dos estaven enamorats.

Després del pati, na Míriam tenia un examen de Medi, el més difícil, que tractava sobre l'edat contemporània. Però havia estudiat molt el seu PowerPoint i sabia que li sortiria bé.

En acabar l'escola, na Fàtima va esperar na Míriam al parc i van anar arribant tots els membres del grup. Mentre xerraven de com els havien anat els exàmens, van descobrir una nova pintada, mig amagada, que deia:

Quan ho van llegir, es va fer un silenci brutal que només va interrompre un lleuger soroll: gr... gr... gr... I res més podia ser: era la panxa de n’Àlex, que ja tenia gana. Tots es van posar a riure i n’Àlex va replicar:

—Me’n vaig cap a casa, que tenc molta gana!

—A nosaltres també ens convé anar-hi, que ens renyaran!

Tots se’n van anar a casa intrigats i neguitosos per la nova pintada...

Tot continuava molt confús, però almenys aquests dies havien descobert una gran pista: sabien quina era la matrícula d’aquella furgoneta vermella.

47

Capítol 10

Després de dinar, na Míriam i na Fàtima van anar a la seva habitació a fer tertúlia. Mentre xerraven, van sentir: clin, clin. Era un WhatsApp d’en Fede, que deia: «He sentit un soroll que venia de la finestra; he guaitat, i he vist dos homes encaputxats que deien: “A on farem la pròxima pintada?”. “Jo dic que la fem a la Consolació”. “No, millor anem a Pintor Torrent. Ho agafes? Pintor, pintada!” “D’acord, anem-hi...”. Llavors han corregut i han pujat a la furgoneta vermella»:

Na Míriam i na Fàtima, espantades, van reenviar el missatge a tot el grup de la Pinya, i van quedar per reunir-se al parc de la font. Com que no sabien a quina hora farien la pintada, van decidir fer torns de nit al col·legi Pintor Torrent, sempre, naturalment, d’amagat de les seves famílies: en Fede i na Fàtima, n'Àlex i na Laia, na Juliette i en Bashir, i na Míriam i en Xavi. En Kevin també hauria volgut quedar a fer torns; però, com que era petit, era massa perillós que intentés fugir de ca seva. Si l’aplegaven, el castigarien fort. A més, últimament l’escola no li anava gaire bé. Era millor que anés a casa i aprofités per estudiar una mica, que l’endemà tenia un examen de recuperació.

Arribà la nit misteriosa, el primer torn va ser el de n’Àlex i na Laia, però no va passar res. La nit seguia amb intriga.

El segon torn va ser de na Juliette i en Bashir, però res: la nit misteriosa seguia amb intriga.

El tercer torn va ser d’en Fede i na Fàtima, però res: la nit misteriosa seguia encara amb més intriga.

El darrer torn va ser el de na Míriam i en Xavi. Na Míriam, encara que fos molt valenta, estava un poc inquieta, i es va abraçar a en Xavi. Es miraven fixament als ulls. Estaven a punt de donar-se la primera besada quan, de cop, la furgoneta vermella va aparèixer a tota velocitat.

En Xavi va pensar: «Justament ara…».

Na Míriam i en Xavi es van amagar darrera el contenidor de fems. Mentre dos homes encaputxats feien la pintada, na Míriam va ensopegar amb una llauna de Coca-Cola i va fer molt de renou. Els encaputxats la van veure i, com que no volien que el seu secret sortís a la llum, van córrer cap a ella i la van arrabassar dels braços d’en Xavi. Però ell no podia deixar que s’enduguessin fàcilment na Míriam, i es va llençar damunt els homes, amb tanta mala sort que va ensopegar i va caure de genolls a terra.

Un dels dos homes li va dir a en Xavi:

—Estàs bé?

48

I en Xavi, que semblava sorprès, va respondre:

—Ehem… bé?

I aquell home va cridar:

—Retirada!

A en Xavi aquella veu li resultava familiar. Com si la sentís cada dia, però no podia recordar on.

Els encaputxats van arrencar a córrer, van pujar a la furgoneta i, en un tres i no res, van haver desaparegut.

En Xavi es va fixar que na Míriam tremolava, i es va llevar la jaqueta per posar-la-hi, a ella. Després es van aixecar i van anar a veure la pintada, que posava:

Encara espantats, van connectar-se al WhatsApp i van citar per al matí següent a tots els amics del grup al Col·legi Pintor Torrent per mostrar-los la nova pintada i cercar alguna pista.

I així ho van fer. L’endemà al matí, després d’observar la pintada, n’Àlex va dir:

—Semblen un torrent i un quatre, que deu significar?

—Sembla lògic —va opinar na Juliette—. Han fet una pintada al Pintor Torrent, i han pintat un torrent. El que no entenc és per què hi ha un quatre.

En Bashir, després de mirar-se fixament la pintada, va dir:

—Ha, ha, ha... Torrente 4. La pel·lícula! La podríem anar a veure!

—És clar! —va exclamar na Juliette—. Açò ens indica on faran la propera pintada: al cinema on fan l’estrena de la pel·lícula Torrente 4!

—Quina broma més bona... Molt bé, Juliette —va dir na Laia amb ironia.

49

—No és cap broma. Ho pens de veritat —va respondre na Juliette.

—Pot ser... —va dir na Fàtima.

Així idò, el dia de l’estrena van anar al cinema a veure la pel·lícula, per si descobrien alguna cosa més. Hi van entrar tots menys en Kevin, que va quedar a fora per vigilar. Aquesta vegada sí que va poder venir, perquè havia aprovat l’examen de recuperació.

Dins el cinema, en Xavi i na Míriam es van abraçar. Estaven a punt de donar-se el primer petó quan, de cop, va sonar el senyal del WhatsApp d’en Xavi. Era en Kevin, que li deia que havia vist uns homes encaputxats que sortien de darrera del cinema a tota pressa i es dirigien cap a l’aparcament on hi havia la furgoneta vermella que els esperava. Després ja no els havia vist més. Per desgràcia, en Xavi i na Míriam no van poder donar-se el petó i es van quedar amb les ganes.

Van avisar els altres, però van decidir que si els encaputxats ja havien marxat no calia frissar. Podien esperar al final de la pel·lícula. I així ho van fer. Ja a la sortida, en Kevin els va contar el que havia vist, i es van posar a xerrar del que podien fer per trobar alguna pista

—Na Míriam i jo anirem darrere, a veure si trobam alguna pista —va dir en Xavi.

Els altres hi van estar d’acord, i van partir cap a l’aparcament del cinema per veure també si alguna cosa els cridava l’atenció.

Darrere del cinema en Xavi i na Míriam es van trobar en una situació molt romàntica, i tots dos van trobar que era el moment adequat per donar-se el primer petó. A la fi havia arribat el seu moment més esperat!

A l’altra banda, a l’aparcament, en Kevin va explicar als altres que un dels encaputxats havia preguntat a l’altre com estava en Xavi.

—I per què no ens ho havies dit tot d’una? —va exclamar en Bashir.

Tots van córrer a cercar en Xavi. Quan li van explicar, va semblar espantat. Els altres li demanaven qui podia ser aquell encaputxat misteriós que el coneixia pel seu nom. Uns i altres van començar a dir noms, però en Xavi no deia res.

—Després ha dit que no volia que al seu fill li passés res dolent —va dir en Kevin.

I tots els membres de la Pinya van començar a lligar caps. El pare d’en Xavi s’havia comportat d’una manera molt estranya aquell dia que l’havien vist a la plaça de Sant Antoni. Aleshores s’havien cregut aquella història de la persona que se li havia envestit dins un túnel i l’havia tacat de pintura, però les noves sospites apuntaven directament cap a ell.

50

—El meu pare és una bona persona, ell no ha estat mai un gamberro.... —va dir en Xavi, per intentar defensar-lo.

Però els altres van trobar que el millor seria anar a casa seva per aclarir les coses. Na Míriam estava com absent, perquè no sabia què pensar d’en Xavi.

A casa d’en Xavi no hi havia ningú. Na Juliette va ser la primera que va veure una nota damunt la taula de la cuina, que deia: «Xavi, t’estim molt. No vull que et passi res dolent. Per açò, és imprescindible que deixis d’investigar les pintades. Ja saps per què. En parlarem aquesta nit.»

Es van quedar tots sense paraules, molt confosos. Abans que sortissin del seu astorament, van sentir la porta del carrer. I al cap d’uns segons, en Tom, el pare d’en Xavi, entrava dins la cuina. Duia les mànigues plenes de pintura vermella.

Tothom li hauria volgut fer mil preguntes, però va ser en Xavi el primer que va obrir la boca:

—Pare, em sembla que ha arribat l’hora de parlar clar.

En Tom va començar a tartamudejar... I va dir que havia pelat tomàquets amb les mans.

—És mentida! —va cridar en Xavi.

—Ja sabem tots qui fa les pintades, però... qui són els teus aliats? —va demanar na Fàtima.

—Exacte, perquè està clar que no actues tot sol —va dir en Bashir.

51

Epíleg

En Tom es va quedar en silenci, i va mirar de fit a fit totes les cares de la Pinya: primer, la d’en Xavi, el seu fill. Les bessones, na Míriam i na Fàtima. En Fede, na Juliette, en Bashir, na Laia i n’Àlex. Tots estaven molt seriosos... i espantats.

—A veure... —en Tom es va gratar el cap, com si dubtés per on començar.

En Xavi va avançar cap al seu pare i li va agafar una mà.

—Pare, em sembla que el primer que ha de parlar som jo —va dir—. Al·lots, és millor que us assegueu, perquè no és fàcil tot açò.

Els seus amics es van mirar sense entendre res. En Bashir va ser el primer que va agafar una cadira i es va asseure. La resta, un darrere l’altre, van fer el mateix. I en Xavi va començar el seu relat:

—Tot va començar amb la pintada al Col·legi Antaviana, ho recordau? Bé, idò, us he de confessar que va ser obra meva.

—Maleït siguis! —li va cridar na Míriam, que era la que tenia més motius per sentir-se ofesa, després de tot el que havia passat.

—Míriam, per favor, deixa’m continuar —va fer en Xavi, sense perdre la calma—. Deixau-me acabar, i després em podreu dir tot el que m’hagueu de dir.

—Té raó —va intervenir en Fede—. Continua, Xavi.

—No ho hauria d’haver fet mai, però ho vaig fer. Va ser cosa de la meva antiga colla de skaters. Ja sabeu que me’n volia anar del grup. Però no podia marxar com un covard. Tenia un deute amb ells. Havíem fet una aposta, una bestiesa; però vaig perdre, i el preu que havia de pagar era fer tres pintades. Ells van decidir els llocs: el Col·legi Antaviana, la botiga del senyor Bernat i la Floristeria Maria. Jo volia abandonar el grup perquè els havia agafat la mania de fer pintades i grafits per tot arreu, i jo ja n’estava fart.

—I es pot saber què representaven aquelles pintades tan rares que vas fer? —va demanar na Fàtima.

—Responia a un codi que teníem entre nosaltres. La primera, per exemple: 34-AF indicava el lloc exacte de la pintada segons un plànol quadriculat que vam fer per repartir-nos els llocs per als grafits. I les calaveres indicaven el nombre de pintades que faltaven per complir l’aposta. A la primera pintada hi havia tres calaveres, a la segona dues i a la tercera una. Volia dir que era la darrera.

—Per culpa teva em van castigar, es van pensar que l’autor de la primera pintada havia estat jo! —va exclamar n’Àlex, enfadat.

52

—Ja ho sé, Àlex, i et deman perdó. Creu-me que ho sent molt, em sap greu.

—Continua, t’escoltam —el va animar na Laia.

—Sí, no passeu pena. Us ho vull explicar tot... fins allà on sé. Bé, amb la tercera s’havia d’haver acabat tot, però sense saber-ho m’havia ficat en un bon embolic. Els meus antics col·legues em deien que era un traïdor si abandonava el grup i, d’amagat, em van fer una foto mentre feia la pintada de la Floristeria Maria. Ho enteneu? Em feien xantatge: si em negava a continuar amb ells, em denunciarien. Tenien una prova en contra meu.

—Ostres, quins mals amics... —va fer n’Àlex, que havia capturat un paquet de galetes de damunt la taula de la cuina i li feia un bon repàs.

—Exacte, Àlex —va reconèixer en Xavi—. I la decisió que vaig prendre encara ho va complicar tot més. Per desfer-me del perill necessitava alguna cosa en contra dels altres, i em vaig inventar una guerra de pintades amb una colla rival, la dels skaters dels pisos de la gasolinera, ja sabeu qui són. Vaja, no era la primera vegada que ens reptàvem a veure qui feia la bretolada més grossa. Recordau, fa dos estius, que cada dos per tres apareixien papereres públiques cremades?

—No em diguis que va ser cosa vostra! —va exclamar na Míriam.

—Idò sí, ja ho veis. Allò va ser una altra guerra absurda entre les dues colles, a veure qui cremava més papereres. No n’estic gens orgullós. He fet moltes coses que ara em fan vergonya. Però bé, no ens desviem del tema, que és una mica llarg...

—Efectivament, continua amb les pintades, que ho volem saber tot —va dir en Fede.

—Bé idò, us deia que havia de fer creure als meus companys que els de l’altra colla ens reptaven a començar una guerra de pintades. Per açò vaig escriure una nota falsa, com si l’hagués escrita la colla rival, i la vaig mostrar als meus companys. A la nota deia que havien de fer una primera pintada per començar la guerra. La meva idea era que la fessin els meus companys, i jo amb el mòbil els gravaria. D’aquesta manera estaríem empatats, jo també tindria una prova contra ells, i em deixarien en pau. Però aleshores va passar una cosa que ho va espatllar tot, una casualitat increïble: va resultar que els de la colla rival, animats per les pintades que havien aparegut els darrers dies, o sigui per les meves, van decidir organitzar realment una guerra de pintades amb la meva colla. Ho enteneu? Jo, d’açò, no en sabia res, és clar; però la casualitat de la meva ocurrència de cop i volta resultava certa.

—Em sembla que ara ho entenc —va interrompre na Fàtima—. Els de la colla rival devien ser els que van fer la pintada a la plaça de Sant Antoni. Aquell individu a qui en Fede li va prendre l’abric devia ser del grup dels pisos de la gasolinera...

53

—Exacte, així va ser. Deveu comprendre que amb aquest fet tot se’m complicava molt. M’havia ficat en un embolic i de cada vegada em resultava més difícil sortir-ne.

—Deixa’m continuar, Xavi —va dir de sobte el seu pare.

—D’acord...

—Aquell vespre en Xavi va tornar a casa molt espantat. Li vaig demanar que em digués la veritat, i en Xavi m’ho va contar tot des del principi. El vaig creure, i li vaig dir que l’endemà m’encarregaria jo mateix de solucionar-ho. Els skaters de la colla d’en Xavi li van enviar un missatge de correu electrònic amb les instruccions per fer la següent pintada. Si no complia, ja sabia el que li passaria. Vaig agafar un pot de pintura vermella i vaig anar jo mateix a fer la pintada per en Xavi. Com era d’esperar, els skaters del grup d’en Xavi espiaven d’un tros enfora, però jo vaig ser més viu que ells i els vaig pescar en el seu amagatall. Els vaig amenaçar seriosament que si no deixaven en Xavi en pau es veurien amb mi... i amb la policia. I bé, durant un parell de dies vaig creure que tot s’havia solucionat. Però no va ser així. La guerra de pintades entre les dues colles anava de debò, i encara s’havia de complicar molt més.

—I tu, un home adult, vas continuar fent pintades per una guerra entre bandes juvenils? No m’ho puc creure! —va exclamar en Fede.

—Bé... sí, però no és el que et penses —va respondre en Tom—. I a partir d’aquí, en Xavi quasi no en sap res, tampoc.

—És cert —va dir en Xavi—. Estic tan peix com vosaltres. Jo també vull una explicació, perquè m’he perdut.

—Curt i ras, al·lots: l’afer de les pintades començava a anar massa enfora, i em vaig decidir a posar-ho en coneixement de la policia. Idò bé, us ho cregueu o no, des d’aleshores he estat actuant per encàrrec de la policia. Als de la colla d’en Xavi els vaig dir que jo agafava el seu lloc, que volia que el deixessin al marge de tot, i que allò que hagués de fer en Xavi ho faria jo. I si necessitaven que un adult els protegís de les altres colles, em tenien a la seva disposició. Aquestes eren les instruccions de la policia, i així ho he fet fins avui. Mentrestant, he anat passant fotografies i noms a la policia.

—Perdona, però tot açò em sembla una mic absurd —va intervenir na Míriam— Per quin motiu la policia no havia de detenir els autors de les pintades i acabar amb tot aquest embolic? És el que solen fer, no?

—No era tan senzill. L’inspector encarregat de la investigació va descobrir que aquest assumpte ja no era un joc d’al·lots. S’hi havien ficat joves més grans, i fins i tot algun adult, a part de jo, vull dir, per no sé quina història de lleialtat entre bandes de la ciutat. I per acabar-ho d’adobar, la gent implicada en les pintades havien notat que vosaltres, que us feis dir la Pinya, hi havíeu començat a ficar el nas i us volien espantar. Quan vaig veure el camí que prenien les coses, vaig dir a la policia que no en volia

54

saber res més, però ells em van demanar un últim esforç. En pocs dies tindrien les proves suficients per arribar als màxims responsables, especialment a uns delinqüents que extorsionen joves de la ciutat perquè els facin feinetes brutes. Idò bé, ha estat precisament avui, quan vosaltres éreu al cinema, que amb l’antiga colla d’en Xavi hem anat a fer una pintada. Ells no ho sabien, però la policia ens estava gravant en vídeo. I ara mateix, mentre nosaltres som aquí, la policia deu estar entrant a les cases de tots els implicats en aquest afer i practicant detencions. Xavi, tu i jo demà matí hem d’anar a la comissaria a prestar declaració com a testimonis dels fets.

—Fiuuuu.... —va xiular en Fede—. Açò sembla una pel·lícula...

—Ja ho pots ben dir —li va donar la raó en Xavi—. No saps com de malament ho hem passat aquestes setmanes.

—Un moment... —va fer en Bashir—, hi ha coses que encara no entenc, coses que no quadren gens dins aquesta història. Vaja, no és que no us cregui, però no em negareu que hi ha molts punts foscos, encara...

—Tens raó —va reconèixer en Tom—. És que, com us he dit, la guerra de pintades s’ha complicat amb gent molt rara. Jo no ho sé tot, ni ho vull saber. Només us he explicat el que sé. Però sí, igual que vosaltres veig que hi ha més coses poc aclarides. En fi, ara podem estar tranquils. La policia ho té tot controlat.

En Xavi i na Míriam es van creuar una mirada. Ella va abaixar els ulls, i en Xavi s’hi va atracar.

—M’has de perdonar, Míriam. Et promet que he canviat, vull que tot s’aclareixi perquè l’únic que desig és estar amb tu.

Na Míriam va retirar la mà i se’l va mirar molt seriosa.

—Et crec, Xavi, però m’has de donar temps. No em demanis que, després de tot el que ens heu explicat, faci com si no hagués passat res.

—Ho entenc —va fer en Xavi, entristit.

—Em sembla que us he de compensar d’alguna manera —va dir en Tom—. Propòs que demanem unes pizzes i uns refrescos, deixau-me que us convidi. Telefonaré a casa vostra perquè no passin pena.

—Açò ja m’agrada més! —va exclamar n’Àlex, que s’acabava de menjar la darrera galeta del paquet.

—Necessitam una estona de bon rotllo i de fer enfora maldecaps —va dir na Fàtima.

Realment, tots tenien ganes de tornar a la normalitat de la Pinya, una colla d’amics ben avinguts i sense cap maldat.

55

Quan van arribar les pizzes, van posar la televisió. Feien un programa d’humor, i al cap d’una estona tots havien començat a oblidar les pintades, els misteris, les pors, i la sorprenent confessió d’en Xavi i del seu pare. Fins i tot na Míriam no va retirar la mà quan en Xavi la hi va agafar i la hi va estrènyer amb força.

Defora s’havia fet fosc, i els fanals de l’enllumenat públic projectaven unes ombres allargades damunt el carrer.

Ningú no es va adonar de res quan un individu encaputxat va començar a fer una pintada vermella a la façana de la casa d’en Xavi:

56